Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Tocant a la Plaça Catalunya es troba el “Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunyaon ens hem de trobar amb Ariadna Baulenas. L’entrevista es farà en un edifici cèntric i, perquè no, ostentós, al cor d’una ciutat europea. Però en poc temps farem un viatge important en el temps i, evidentment, en l’espai. De la capital catalana a la serralada andina, la Dra. Baulenas ens parlarà de l’Imperi Inca, protagonista indiscutible de la Sud Amèrica amb la que toparen les tropes castellanes que es disposaven a conquerir-la a inicis del segle XVI.

Comencem pel principi. El Tahuantinsuyu, o Imperi Inca, s’estava consolidant a finals del segle XV i inicis del XVI, coincidint amb l’arribada castellana. L’inca era un estat –si és que podem parlar d’estat– amb un recorregut històric relativament curt. Quins van ser els predecessors dels inques?

Bé en primer lloc sí que podem parlar d’estat. L’inca és un estat sens dubte, el que passa és que les categories per definir els estats, i altres conceptes que s’han teoritzat des del món occidental, a Amèrica no ens funcionen. Però bé, millor que no m’allargui per aquí i entri en matèria.

Certament els inques són la culminació de tot un procés cultural llarguíssim, les primeres piràmides, per posar un exemple, són del 3500 abans de la nostra era, de manera que al final és cert que l’inca és un imperi mol efímer però és l’hereu de tot un conjunt de cultures que al llarg de més de quatre mil anys s’estan estenent pels Andes. Podem parlar de moltes societats, tot i que hi ha períodes de molta integració en els quals una cultura domina tot el territori, durant la major part de la història andina trobem cultures diverses. Hi ha cultures més conegudes, com els mochicas, els nazca, els paracas, etc., però també trobem altres cultures, com poden ser Sican-Lambayeque o Chachapoyas, per posar alguns exemples.

IMG_20190503_165513[1] (2)

I quina importància tingueren en la seva consolidació com a societat? Com aquest conjunt de cultures donen peu al naixement de la civilització incaica?

Els inques el que fan és imposar una estructura política, econòmica i religiosa per sobre de tot un model de societats que ja existien. I aquestes mantenen la seva pròpia cultura. De manera que el que fan els inques és apropiar-se dels coneixements de les cultures precedents. Aquest fenomen és veu molt clar en la cultura Sican-Lambayeque, que fou la cultura orfebre per excel·lència dels Andes, ells són anteriors a l’Imperi, però els inques acaben dominant el seu territori i, en conseqüència, el 90% de les peces d’or d’època inca, són fabricades pels Sican-Lambayeque.

I un cop situats ja al segle XV, què va fer que els inques aconseguissin estendre el seu domini per una part importantíssima de la Sud-Amèrica andina? Ens hem d’imaginar un model “imperial” com el que s’estava consolidant a Europa precisament durant els mateixos anys?

Respecte la darrera pregunta, no, en absolut. Realment els inques s’estenen al llarg d’un territori molt extens en només quatre generacions. Això si parlem purament dels inques imperials, perquè no hem d’oblidar que hi ha una història dels inques abans que comenci l’imperi. És cert que hi ha determinats llocs on els inques han de guerrejar, per exemple trobem el cas de l’Imperi Chimú (a la costa nord), que serà un estat amb prou força per plantar cara als inques. Però en la major part del territori els inques van apostar per una política pactista. S’arribava a aliances amb els caps de les elits de cada zona: els inques oferien sosteniment econòmic (alimentació), a canvi de que els altres paguessin un tribut. Si tu pactaves amb l’Inca podies mantenir el culte als teus déus, malgrat que també haguessis de rendir culte al déu sol, o mantenir les teves lleis si complies les imperials, per exemple.

Aquesta tradició política de pactes i aliances té a veure amb una llarga tradició andina que no està massa relacionada amb el model imperial “guerrer” que ha d’atacar i sotmetre per les armes a una població.

Els territoris que van formar el Tahuantinsuyu tenien una gran diversitat climàtica. Des de la costa del Pacífic a la serralada dels Andes devia haver-hi diferents models econòmics i productius, que portarien a diferents tipus de societats. Els inques varen ser capaços d’articular d’alguna manera aquesta diversitat i d’obtenir-ne beneficis? Van ser els primers en fer-ho? O simplement seguiren una dinàmica que havia estat iniciada per altres societats andines anteriors?

Tenim precedents de societats que hegemonitzen l’àrea, com seria el cas de la cultura Wari, però un imperi com l’Inca no el trobem en cap moment anterior. Però és cert que ells estan aprofitant el coneixement de cada zona: arriben a la costa i venen de la muntanya, per tant qui els hi ensenya com s’ha de produir a la costa són els qui l’habiten. Ara bé, el fet de que hi hagi continuïtats en les formes d’explotació dels recursos, no implica que no hi hagués canvis. Els inques van innovar moltíssim pel que fa a tècniques agrícoles, tenim l’exemple del jaciment de Moray, on trobem unes terrasses circulars enfonsades, que eren un laboratori agrícola per provar diferents cultius a diferents alçades, climes, etc. De manera que, d’una banda van ampliar els coneixements sobre l’agricultura, que és la base de l’economia i de l’altra es van aprofitar de tot el saber que havien generat les cultures precedents.

Terrasses agrícoles al jaciment de Moray, al Perú. Font: Viquipèdia
Terrasses agrícoles al jaciment de Moray, al Perú. Font: Viquipèdia

Com es va relacionar el model econòmic del que acabem de parlar amb el sistema polític? Com s’organitzava el poder al Tahuantinsuyu? Sabem que després de la conquesta hispànica els tributs tingueren un pes fonamental en el sistema que s’organitzà, ja era així en època incaica?

Política i economia van molt lligades en l’Imperi Inca, perquè realment és un imperi econòmic, tot i que encara no hem aconseguit definir-lo bé econòmicament parlant. Hi ha hipòtesis que ens parlen d’un sistema comunista i altres d’un sistema esclavista, i entre els dos grans extrems hi ha totes les variants possibles. En conseqüència encara coneixem poc com va ser realment l’economia durant l’Imperi Inca. Però sens dubte el tribut era clau.

Un tribut que es traduïa bàsicament en treball, qualsevol home adult de l’Imperi havia de treballar durant nou mesos l’any per l’Inca. Ja fos cultivant les terres estatals, o directament perquè l’Inca els obligava a construir un pont, una ciutat, un pont, un camí, etc. Però cal remarcar que eren lliures, no esclaus.

I d’aquest fet deriven les teories extremes, les comunistes beuen de les cròniques que expliquen que durant l’incanat mai és passava gana, perquè hi havia magatzems repartits al llarg del territori i, si a un lloc hi havia sequera i en un altre no, el que feia l’estat era redistribuir una enorme quantitat de recursos. Però llavors, a l’altre extrem, trobes qui al·lega que la gent estava obligada a treballar per l’estat, i en base a això defensen el model esclavista. Però ni l’una ni l’altra tenen prou fonament.

I com es podia organitzar un sistema tant complex en una societat que, aparentment, no tenia un sistema d’escriptura?

Podríem dir que aquest és el gran misteri, però no ho és. L’Imperi Inca el que fa és demostrar-nos, malgrat el que hem pensat sempre a occident, que no és necessari un sistema d’escriptura per controlar un territori tan gran. El que sí que és necessari, sense cap mena de dubte, és un sistema de registre, que et permeti recopilar la informació respecte la població, els tributs, etc. El sistema de registre d’informació dels inques eren els “quipus”, que a través d’una sèrie de fils amb nusos, una eina bastant rudimentària, recopilaven gran part de la informació necessària per controlar l’Imperi.

Quipu inca. Font: Viquipèdia
Quipu inca. Font: Viquipèdia

Un dels aspectes que més pot cridar l’atenció a una persona criada a l’Europa cristiana és el paper dels inques un cop aquest ja havien mort. Hem de pensar que una pràctica com aquesta estava relacionada amb les creences i cosmovisió dels inques. Enllaçant-ho amb aquest fet, quin pes tenia la religió en el sistema polític incaic?

Hem d’entendre que dins l’Imperi Inca hi havia moltes pràctiques funeràries diferents, però suposo que quan parles del paper dels inques una vegada havien mort fas referència als governants. Aquests darrers, un cop morts, eren momificats i es considerava que seguien vius. D’una banda això té a veure amb la religió, als Andes una persona quan mor, sinó es destrueix el cos, d’alguna manera continua viva.

Aquest fet el veiem molt clar durant la conquesta: a Atahualpa, quan el condemnen a mort, li demanen si es vol batejar abans i ell respon que sí. L’Inca sabia que així seria mort al garrot i no cremat, i per a ell, dins la seva cosmovisió, el més important era mantenir el cos.

Però més enllà de la pràctica religiosa, en el cas dels inques aquesta momificació es connecta amb la política. El fet que un governant seguís viu –les mòmies participaven de la vida diària, sobretot ritual, del Cuzco– implicava que l’hereu no heretava.  Quan un nou inca arribava al poder, havia de fer tot el possible per aconseguir tants o més recursos que el seu pare, perquè el progenitor els continuava mantenint. La família del pare formava un grup amb molt de poder i el nou governant s’havia de guanyar el mateix prestigi. Aquesta és una de les formules que explica perquè l’expansió va ser tan ràpida. A cada nou governant li interessava fer pactes, ampliar territoris per poder estar a l’alçada dels seus contrincants, que eren el seu pare i el seu avi que ja havien mort, però que es consideraven vius i es tractaven com si ho estiguessin.

IMG_20190503_165449[1] (2)

Hem parlat del sistema polític, majoritàriament en clau masculina, però sabem que tu has estudiat les diferències de gènere al Tahuantinsuyu. Quin paper tingueren les dones inques en l’exercici del poder durant l’incanat?

Aquesta és una gran pregunta i m’agradaria que em poguessis tornar a fer l’entrevista d’aquí cinc anys, quan hauré avançat més en la meva investigació. Però realment, per estudiar el paper de la dona dins l’Imperi Inca tenim un problema: no tenim fonts primàries, totes les fonts documentals són secundàries i escrites per una població patriarcal del segle XVI. I, en conseqüència, les dones gairebé no apareixen en aquestes fonts. A això cal sumar-li que partim de tota una tradició d’estudis andins, desenvolupats bàsicament per historiadors, i que no han inclòs la perspectiva de gènere en els estudis de l’incanat. Això vol dir que gairebé comencem de zero.

Però bé, us poso un exemple. Una de les coses que jo he estudiat és que les governants, les esposes dels governants, també es momificaven. Quan tens el mateix tractament per l’home i per la dona i és un paper rellevant, alguna cosa ha de voler dir. Tenim el cas d’un cronista que ens explica com era el funeral d’una de les coyas, que és com s’anomena la dona del governant, i segueix exactament les mateixes pautes que es portaven a terme pel funeral d’estat del Sapa Inca, l’home. Si a més tenim en compte que la cosmovisió andina és totalment dual i tot s’explica pel seu oposat –el sol té sentit perquè hi ha la lluna, el sol representa el Sapa Inca i la lluna la Coya–, en és fàcil entendre que la dona devia tenir més poder del que realment les cròniques plasmen.

La dificultat rau en que cal anar detectant els petits exemples que se’ls escapen als cronistes, per poder estirar del fil.

I en la resta de grups socials?

Hem de tenir clar que la història de l’Imperi Inca l’escrivim des de les elits. D’entrada hem de pensar, que “inca” només ho era el que vivia al Cuzco i al seu entorn. Les elits que vivien a la capital. La resta de gent de l’Imperi continuava anomenant-se amb el nom de la cultura precedent. De manera que quan estudiem l’Imperi Inca en el fons estem estudiant sempre les elits. No al poble. Llavors si de les elits ja tenim poca informació respecte la dona, de la resta, els anomenats hatunruna l’estudi és encara més difícil.

Fotografia actual del Cusco, on s'hi veu el centre històric, marcat per la presència colonial. Font: International Traveller
Fotografia actual del Cusco, on s’hi veu el centre històric, marcat per la presència colonial. Font: International Traveller

Has exposat que no existeixen fonts primàries, i que les secundàries tenen força limitacions. En quin punt queda l’arqueologia? Us permet acostar-vos amb més claredat al passat incaic? Genera una informació complementària?

En tot moment he parlat des de la visió de l’etnohistòria, que és com es diu al Perú l’estudi de la història a partir de fonts documentals. Però evidentment tota investigació té, a més de les fonts escrites, fonts etnogràfiques i etnològiques, filolològiques, arqueològiques, etc. que encara avui dia ens poden donar molta informació que ens permeten contrastar el relat dels cronistes.

En paral·lel l’arqueologia ens ha servit de molt, ens ha aportat molta informació, però tenim un problema. Els jaciments netament inques, són els que es troben a l’entorn del Cuzco, un lloc molt turístic, de manera que alguns dels jaciments es van excavar d’una forma que buscava fer les ruïnes més atractives a ulls dels visitants. Això ha canviat els últims anys i ara estem obtenint dades molt valuoses, tot i que encara hi ha un problema en la difusió dels resultats, perquè es publiquen poc els informes d’excavació.

A això s’hi ha de sumar que els jaciments més importants serien els del Cuzco i aquests es troben a sota de la ciutat colonial que va caure al segle XVI, i els jaciments més accessibles són els que es troben a províncies, que no aporten una informació tan central. Tot i així els avenços en l’arqueologia inca dels últims anys són molt importants.

Ja per acabar, parlem de divulgació històrica. Ets directora de l’Institut de Cultures Americanes Antigues (ICAA), una institució dedicada a la recerca però, també, a la divulgació. Perquè creieu que és important difondre el coneixement històric des de l’ICAA? I de quina manera ho feu?

Des de l’ICAA entenem clarament que el coneixement es forma en l’àmbit acadèmic, que és on aquest s’ha de generar i de debatre. Però els estudis no tenen sentit si no arriben a la societat. Un dels motius pels quals vam fundar l’ICAA va ser per això, per donar a conèixer una riquesa americana força poc coneguda. A Catalunya es difon àmpliament la història sobre l’antic Egipte o la Grècia antiga, però Amèrica és la gran desconeguda. Nosaltres fem servir la frase “Amèrica és un món nou per descobrir” entre el gran públic català. De manera que l’objectiu principal és difondre aquest coneixement, i més si tenim en compte que a l’acadèmia ja som pocs (els qui estudiem l’Amèrica antiga) aquí a Catalunya. Arribar a la societat és la funció última, sens dubte, de la ciència. I és que el coneixement històric ens ha de permetre reflexionar sobre molts dels valors que marquen la nostra societat.

I com? Doncs des de l’ICAA col·laborem amb altres institucions que organitzen activitats culturals, i per altra banda organitzem cursos, tallers, conferències, etc. Totes les conferències les fem gratuïtes per poder accedir al màxim de públic possible, els preus dels cursos són els necessaris per cobrir les despeses que generen… perquè així podem arribar a fer que el coneixement vagi més enllà de l’àmbit acadèmic, complint la nostra funció com a historiadors.

Per la preparació d’aquesta entrevista hem comptat amb l’ajuda d’Irene Vilaró Soler, experta en la matèria.

Read More

Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Com ja hem vist la gladiatura era l’esport més popular d’occident entre els segles I i V, però no només era un simple entreteniment: era molt més. Era un negoci, era política, era la cultura i la societat romana reduïda en un sol espai, i és que en un amfiteatre, des de les grades fins a l’arena, es podia resumir la societat romana.

Els propis romans sabien que els espectacles de gladiadors eren quelcom més que un passatemps i que la seva funció no era merament ociosa. Tal com assenyalen Ciceró, Sèneca , Libanio o Plini el Jove qui assistia a l’amfiteatre aprenia moltes coses. La societat romana era una societat principalment militar i la disciplina social i la importància de l’exèrcit eren capitals. Un dels valors més arrelats a la societat romana era que eren elegits pels Déus per governar el món i, per tant, eren moralment superiors a la resta de societats. Això feia que els romans haguessin d’actuar en conseqüència, en especial la noblesa doncs eren la mostra de societat romana més pura, i resumien aquesta actitud en la paraula dignitas. Tot i que traduïm aquesta paraula per “dignitat” va molt més enllà, és actuar de manera impassible, altiva, forta i valerosa. Un no podia desesperar en públic ni donar senyals de feblesa i la màxima qualitat d’això era el menyspreu a la mort. La mort és el que fa més por a l’home, l’ instint  de supervivència és molt present en l’ésser humà, per tant els romans (que eren els elegits dels Déus) havien de mostrar-se impassibles quan aquesta arribés, era una de les majors virtuts romanes. Per això quan anaven a l’arena i veien aquells gladiadors (que recordem que formaven part de l’estrat més baix de la societat juntament amb les prostitutes i els actors, els infames) que afrontaven la mort sense immutar-se els assistents  veien el model a seguir, doncs ells havien de ser millors que aquella classe social, encara que els admiressin profundament tot i que no poguessin unir-s’hi. I això es devia al fet que l’ordre social era clar, era la classe baixa la que entretenia a les superiors i no a l’inversa, deixant clara la funció de cada un a la societat, a més animava als que volguessin imitar-ho a practicar amb l’espasa a l’àmbit privat primer i després unir-se a l’exèrcit, l’objectiu final de la gladiatura era inspirar i educar en la cultura de la guerra als joves de la societat i animar-los a formar-ne part al lloc que els tocava socialment, complint el servei militar.

Això és comprensible en una societat que ha arribat on ha arribat per mitjà de les seves conquestes i la seva força militar. En la societat romana moltes de les coses públiques no tenien un sentit si al final no estaven destinades a emular la guerra o amb fins bèl·lics. Quan els homes acudien a l’arena havien de sentir el desig de ser com els gladiadors (àgils, forts, resistents tant de cos com d’esperit)i les dones havien de sentir el desig de casar-se amb homes que compartissin aquestes qualitats o tenir i criar fills que també les tinguessin. Per tant veiem que hi ha uns objectius polítics i socials molt concrets en la gladiatura, que ensenya com a mínim dues coses: l’amor a la guerra i a les armes en una societat organitzada principalment amb fins militars que permetia veure que a través de l’entrenament constant i la disciplina es podien assolir les millors qualitats romanes (valor, disciplina, menyspreu a la mort, etc) i l’establiment d’una jerarquia social clara.

De fet per remarcar aquest fet les grades de l’amfiteatre estaven organitzades i distribuïdes segons la classe social a la que es pertanyia, ja que estaven organitzades curosament i les diferents classes socials no es barrejaven durant l’espectacle (que si en el banquet final, però no formava part oficialment de la jornada dels jocs). Qualsevol que contemplés la disposició de l’amfiteatre veuria clarament qui manava i per què i qui havia de servir i què havia de fer per poder escalar socialment (bàsicament a través de l’exèrcit).
A part d’aquests termes de valors romans i organització social els espectacles de gladiadors també ensenyaven altres coses com el poder de l’estat o el resum de la vida. Al migdia l’estat aprofitava per executar els seus condemnats a mort públicament que podien morir lluitant amb l’espasa (damnati ad ludus) o per les feres (damnati ad  bestias o noxum) i el públic veia quines eren les conseqüències d’atemptar contra la llei (exactament igual que les execucions públiques fins als nostres dies). A part d’això l’amfiteatre procurava ensenyar valors religiosos molt lligats a les cultures mediterrànies antigues. Els gladiadors, que lluitaven al començar la tarda, representant el bon moment per morir en la vida, i els dos gladiadors sortien per la porta est l’arena, la Porta Triumphalis (la porta del triomf) i en acabar el guanyador sortia per la mateixa (seguia viu, triomfava després de l’adversitat) i el perdedor si resultava mort sortia per Porta Libitenensis (la Porta de l’Avern) representant el destí de les ànimes dels vençuts. Aquesta porta també representava la nit, doncs anteposada al dia era el final de totes les ànimes, però si algú aconseguia triomfar un cop i un altre i un altre tot i que al final morirà la seva glòria serà eterna i això és el que et fa viure per sempre, que les teves gestes (en especial les bèl·liques) són  les que permeten a l’ànima viure per sempre més en el record de tota una societat.

 

Representació d'una "venatione" on els "venators" o caçadors inentent abatre un elefant
Representació d’una “venatione” on els “venators” o caçadors inentent abatre un elefant

 

 

Més enllà dels efectes educatius en la pròpia societat romana la gladiatura va ser usada com a efecte romanitzador a totes les províncies de l’Imperi. El simple fet d’aficionar-se a un esport purament romà creava en la cultures conquerides un sentiment d’acceptació i pertinença a l’Imperi, a una sèrie de trets culturals nous que poc a poc s’imposaven a les societats locals. La gladiatura era un espectacle molt elaborat i pensat fins a l’últim detall que buscava atreure a les masses i ho va aconseguir fins al punt que tenim constància de més de dos-cents amfiteatres construïts en pedra (per tant permanents tot l’any) arreu de l’Imperi. Això demostra l’èxit que va tenir aquest esport en cultures foranes i com van ser assimilades a través dels jocs.  Es demostrava en aquests les capacitats de dirigir i organitzar grans coses per part dels conqueridors i que la seva vida millorava amb l’arribada dels romans.
A més durant els jocs de gladiadors es demostrava al món el poder absolut de l’Imperi romà, no només amb les execucions públiques si no amb el propi espectacle. Durant les venationes (la cacera que ocupava la primera part de l’espectacle) es portaven a l’arena feres de tots els racons de l’Imperi, des de lleons d’Àfrica i l’est d’Europa (que en aquell moment n’hi havia) fins a paons reials, primats, ossos i elefants (tant africans com indis). Per un habitant de la una ciutat normal de l’Imperi que el més probable és que no hagués viatjat més enllà de cinquanta quilometres de casa seva l’apararició d’aquestes bèsties devia ser un gran atractiu i una vertadera sorpresa i li devien semblar animals quasi mitològics, i veia així que el poder de l’Imperi s’estenia per els quatre punts cardinals, fins a terres llunyanes i estranyes i allà havia aconseguit imposar el seu domini, també.  Durant els propis combats de gladiadors també s’aprofitava per exhibir el poder de l’Imperi, doncs els diferents tipus de gladiadors molt sovint van equipats i reben el nom dels diferents exèrcits vençuts per Roma, tot i que en part això es deu al record de l’origen de la gladiatura quan eren sacrificis rituals als difunts. El més popular d’aquests era el gladiador sàmnata que lluitava amb un escut rectangular i una espasa. Aquest era el gladiador més arquetípic però se li van anar sumant altres classes basades en pobles que van oferir una gran resistència contra l’invasor romà. Alguns exemples són els gladiadors gallus (gals) que sorgiren al segle II aC després dels primers conflictes contra les tribus gal·les del nord d’Itàlia o Provença o els gladiadors tracius (tracis) o els essedaris (essedar és un tipus de carro brità, basat en la manera com combatia la noblesa britana) que va aparèixer el segle I aC després de les guerres de la Gàl·lia i la invasió a Britània per part de Cèsar. Aquests exèrcits que en el seu moment es van enfrontar a Roma passaven a formar part de l’espectacle per al seu poble, demostrant així el poder de les legions romanes al món. És per això que l’exèrcit romà mai es va representar a l’arena d’un amfiteatre, ni en les armes ni cap dels seus elements típics, doncs l’exèrcit romà sempre havia acabat triomfant i era l’exèrcit dels homes amb dignitat, els que governaven, no els que havien d’entretenir a la plebs per haver estat dominats.

La gent acudia, però, no  a aprendre totes aquestes coses si no perquè a més d’entreteniment el poble podia rebre beneficis només per acudir als amfiteatres. Per començar era un dels pocs llocs que es permetia fer reivindicació política davant dels membres més destacats de la política romana i en el cas del Coliseu de Roma (o els jocs que organitzava ell abans de la seva construcció) la plebs podia portat les seves reclamacions just davant de l’Emperador, que segons la tradició aquest com a mínim les escoltava i sovint actuava en conseqüència a aquestes demandes. De fet, Ciceró diu “hi ha tres llocs on les opinions i simpaties del poble romà, en el que fa a assumptes polítics, es poden verificar clarament: les assemblees, els comicis i els jocs de gladiadors” (Pro Sestio, 106) posant a la mateixa alçada com a espai polític l’amfiteatre i dos puntals de la política romana (eleccions i assemblees).

Durant el dia dels jocs la gent podia cridar consignes per una o altre reclamació i llavors els dirigent no tenien més remei que escoltar-los. És molt famosa la reclamació a Juli Cèsar on el poble de Roma li va demanar que posés punt final a la corrupció del Senat l’any 59 aC, el mateix que uns mesos abans havien reclamat en el mateix espai a Pompeu. Com veiem, doncs, a l’amfiteatre el poble podia reclamar pràcticament qualsevol cosa sense por a les represàlies i sovint eren escoltats, donant als jocs de gladiadors una gran importància de diàleg social entre les elits dirigents i el poble ras. És cert, però, que alguns senadors buscant influència contractaven a gent perquè intentés cridar consignes i peticions favorables als seus interessos animant a la gent del seu voltant a seguir el seu exemple però per el que ens diuen les fonts quan això passava es notava molt qui iniciava això i perquè, mentre que quan s’iniciava de manera espontània i general la reclamació en qüestió s’havia de prendre seriosament.

Els altres beneficis que qualsevol podia rebre només per assistir a l’amfiteatre eren riqueses. Una de les grans passions dels romans eren les apostes, que movien unes quantitats ingents de diners. Aquest era un dels motius per els quals el combats de gladiadors sempre buscaven els emparellaments més igualats possibles, doncs la imprevisió de qui seria el guanyador permetia igualar al màxim les apostes (una part de les apostes se les emportava el gladiador vencedor) i amb les apostes adequades un ciutadà podia guanyar una bona quantitat de diners en un sol dia. D’aquesta pràctica no se’n lliurava cap classe social, tothom apostava, fins i tot l’emperador però ho feia a través de tercers per evitar que les seves opcions personals influïssin en el combat o la resta d’apostes.

A part d’això era una costum que entre combats es llancessin al públic boles de fusta o d’os premiades amb regals. Aquesta costum es deia sparsiones i els presents corrien a càrrec de l’editor o organitzador que no reparava en costos per tenir content al públic. Els premis anaven des de cistelles de menjar, entrades a certs llocs especials, esclaus, cases, vil·les rurals i grans premis en metàl·lic. Alguns d’aquests premis arribaven als 10.000 sestercis o més (aproximadament uns 60.000 euros). Es tiraven en abundància i el públic es barallava fortament per aquests i alguns intel·lectuals de l’època de classe alta parlen de “vertaders disturbis” i recomanen sortir de l’amfiteatre quan començaven les sparsiones i tornar a entrar quan el públic hagués acabat de barallar-se per els premis. Aquestes atencions es distribuïen de diverses maneres però les més comuna era la de deixar anar molts coloms a la vegada que carregaven les boles premiades i les deixaven caure damunt del públic. També existia la costum de negociar per aquests premis doncs es podien vendre per diners en metàl·lic a terceres persones si el premi en qüestió no interessava i es preferia vendre el premi a un interessat a canvi de diners. Això permetia que qualsevol que assistís a l’amfiteatre i fos afortunat podia sortir al final del dia molt més enriquit del que havia entrat a més d’aconseguir oci gratuït i haver socialitzat amb la resta de la comunitat. Podríem pensar que la classe alta no dirigia les seves atencions cap a aquests premis que feien les delícies a la plebs però veiem que el segle I dC es va emetre una llei que reservava un mínim de premis dedicats a les classes dels equites i senatorials (les elits romanes)així doncs veiem que es queixaven si consideraven que no havien rebut prous premis durant els jocs.

Un cop vist tots aquests aspectes relacionats amb la gladiatura podem entendre perquè era molt més que un esport o un passatemps, la gladiatura permetia al ciutadà romà sentir-se part d’un Imperi immens, poderós, que cuidava d’ell proveint-li menjar i oci gratuït. Era la base de la societat romana tant a Itàlia com a Roma i això es demostra que fins els més crítics amb aquest esport (com Marc Aureli) no van fer res per acabar amb ell, si no que es van limitar a adaptar-lo una mica als seus gustos doncs veien les infinites virtuts que representava per a l’estat l’existència dels jocs de gladiadors. Era, doncs, una eina política, social i cultural que ensenyava a la vegada que entretenia i formava part dels engranatges d’una societat violenta en constant expansió. No és d’estranyar, doncs que l’Imperi Romà d’Occident caigués només 40 anys després de l’abolició oficial dels jocs de gladiadors. És el símbol d’una societat completament diferent, d’un Imperi fragmentat on els ciutadans ja no es senten part d’una entitat més gran i una societat que ja no valora les gestes bèl·liques i la necessitat de lluitar per la glòria.

 

 

Read More