Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Imatge de portada: Il·lustració que mostra a un bestiarii enfrontant-se a un lleó amb només una llança. Font: Wikimedia Commons.

Jocs a Roma

Els espectacles romans han viatjat al present envoltats d’un misticisme i un interès generalitzat que ha provocat la representació d’aquests des del punt de vista més romàntic i podríem dir, fins i tot, infantil. Actes com la lluita de gladiadors, o les curses de quadrigues, han sobreviscut a l’imaginari popular com grans mostres de poder romà, la qual cosa ha generat l’”enyorança”  d’un període de gloriositat màxima, com fou la de l’Imperi.  Això, per exemple, és el que va fer el dictador italià Benito Mussolini (1883 – 1945) per a la construcció de la seva ideologia feixista, qui utilitzà el regnat d’August (a través d’excavacions arqueològiques o estudis històrics), i l’intentà igualar amb “l’esplendor” del seu règim. Va construir un relat nacional que tenia un cos històric molt sòlid i un magnetisme que, per desgràcia, avui dia encara és vigent en el pensament col·lectiu d’alguns grups.

Veiem diferents tipus de jocs romans representats en forma de mosaic. A les dues últimes franges surten il·lustrades les venationes. Font: Wikimedia Commons.

Per entrar en el tema que ens ocupa, primer de tot hem de saber que eren els jocs romans (ludi romani): a grans trets, van ser  una sèrie d’activitats de caràcter religiós que se celebraven a la tardor com a compliment de promeses de generals victoriosos fets en entrar en campanya. Es dedicaven a divinitats com Júpiter, Juno i Minerva, les quals tenien l’origen al món etrusc, o fins i tot grec.

Però aquest caràcter religiós que envoltava els primers ludi es va anar perdent a poc a poc [al llarg dels últims segles de la República (s. II – s. I aC) es va produir la primera secularització (la cessió a l’estat de certes activitats abans controlades per l’estament religiós) dels jocs romans; i no va ser  fins a finals del segle IV dC quan es produí  la secularització oficial] (tot i que, per exemple, el munus gladiatorum va néixer lligat a un ritual funerari, una cerimònia laica que contrastava amb qualsevol mena d’espectacle d’origen religiós), fins que a la Roma Imperial es va convertir, fins i tot, en un dret popular assumit per l’estat. Els factors que van portar a aquest fet van ser, en primer lloc, la quantitat d’indigents que pul·lulaven per Roma, la curiositat dels quals constituïa un autèntic perill per al manteniment de l’ordre ciutadà (tot i les distribucions periòdiques estatals de blat i diners); en segon lloc,  hem de tenir en compte  la importància que els governants li donaven al suport  popular. Existeix cert consens historiogràfic amb relació a la segona causa, ja que els ludi tenien una vitalitat important a la política romana i una gran influència envers el poble. 

Bestiarii enfrontant-se a animals. Font: Wikipedia

De tots els ludi, ens centrarem en les venatios o uenatios. Són coneguts  com a “caceres”, però moltes vegades aquests espectacles de caça no tenen més que el nom. Consistien a  portar animals exòtics a les arenes (els espectacles animalístics es feien al Circ o a l’Amfiteatre) i interpretar  una sèrie de caces, combats i rutines. Hi havia quatre modalitats de jocs diferents:

  1. Simples exhibicions en les quals  els animals domesticats feien  coses insòlites (per exemple: panteres que arrossegaven  un carro, tigres que llepaven  la mà del domador…).
  2. Duel a mort entre animals. El primer enfrontament entre toros i elefants s’ha documentat l’any 75 aC  En nombroses ocasions s’incitava  l’animal a atacar a través de mètodes com llençar ninots vermells o marcar-lo amb ferro roent 
  3. Venació o cacera. Participaven els bestiaris (bestiarii) i els caçadors (venatores). Els primers eren convictes destinats a aquesta activitat a causa de  sentències judicials, tot i que també hi participaven esclaus venuts o entregats pels seus propietaris. Cal tenir en compte que el bestiarii era considerat un heroi civilitzador que subjugava el salvatgisme i, per tant, estava molt millor considerat que el gladiador. Anaven armats amb ganivets o amb venables. Per altra banda, els caçadors gaudien d’una posició superior. La majoria d’ells procedien d’Àfrica i utilitzaven fuets i teles per a atraure a les seves preses i s’acompanyaven de gossos ensinistrats. 
  4. Condemnats a les bèsties (damnatio ad bestias). Eren persones que havien de purgar els seus delictes morint a l’arena víctimes d’atacs d’animals. Inermes i vestides amb llargs pantalons i camisoles amb caputxa, eren empentades cap als animals per ajudants. Tot i que alguns investigadors dubten sobre el suposat origen cartaginès d’aquesta pràctica, existeix cert consens historiogràfic, gràcies a les fonts documentals, a establir que es va aplicar als cristians durant les persecucions religioses de finals del s. III dC i inicis del s. IV dC. L’espectacle augmentava el seu interès i color en  simular-se escenes mitològiques amb un final sagnant.

Finalment, afegir que les venatios no constaven només de baralles sanguinolentes, sinó que també es feien exhibicions o exercicis acrobàtics, com el salt de toro. Aquests espectacles se  celebraven durant el matí (ludi matutini). 

Venationes

Al principi aquests espectacles eren considerats secundaris, només un acompanyament dels jocs de gladiadors o altres espectacles (això podria ser degut a l’hora que es feien, ja que al matí la gran majoria de gent de Roma estava treballant o dedicant el seu temps a les seves pròpies activitats). Ara bé, els experts situen un moment concret on la pràctica es va convertir en un autèntic espectacle de masses: després de la victòria romana a la Segona Guerra Púnica (219 aC – 201 aC). Gràcies a aquesta victòria, Roma passà a dominar el nord d’Àfrica, el que significà poder tenir accés a una gran varietat d’animals nord-africans perquè participessin en les celebracions. Sense cap mena de dubte, aquesta excentricitat va incrementar l’interès de la població.  

El primer testimoni d’aquest tipus d’espectacles a Roma data de l’any 186 aC i la va oferir Marco Fluvi Nobilior (189 aC) durant els jocs que havia promès com a vot durant la Guerra Etòlica (191 aC – 189 aC). A partir del regnat de l’emperador August (27 aC – 14 dC) es van unir als jocs de gladiadors com una autèntica manifestació més del poder imperial (l’espectacle va passar a formar part de l’Estat Romà). Els animals procedien de tots els confins de l’Imperi, i eren enviats  per terra o per mar. Per tant, podem dir que era un espectacle molt car, ja que en primer lloc hem de tenir en compte els diners que costava organitzar les expedicions de caça i després el posterior transport dels animals des del seu lloc d’origen fins a la seva destinació. S’havien de caçar un nombre considerable d’animals, ja que molts morien pel camí, o els que sobrevivien, arribaven en un estat molt precari. 

Hem de recordar que les venationes no només es celebraven a Roma, sinó a totes les principals ciutats de l’Imperi, com Carthago Nova. I per extensió, provocava una gran demanda. Aleshores, quines raons tenia Roma per a gastar-se tants diners organitzant espectacles amb animals? 

El primer que hem de tenir present és que aquests jocs, com hem dit, es van secularitzar oficialment al segle IV dC, per tant és molt probable que les motivacions fossin polítiques  Eren una part essencial de la vida quotidiana de Roma, perquè, fins i tot, l’Imperi Romà i l’emperador pagaven els jocs de les seves pròpies butxaques. Això queda corroborat, per exemple, a la Res Gestae (una inscripció que ofereix un relat personal sobre les gestes més importants de l’emperador August), qui va dedicar dos capítols a explicar els espectacles i els jocs que va oferir al poble romà (és obvi que en molts casos les afirmacions que fa August en la seva Res Gestae són un pèl tendencioses).

Aquests jocs estaven plens de missatges polítics de caràcter  nacional que buscaven evidenciar el poder que exercia Roma envers la mediterrània. Així doncs, més que l’escenificació, el més important dels jocs era el missatge didàctic que rebien els espectadors. Destacava la visió del diví emperador a la seva tribuna; la contemplació, la gosadia i el coratge dels lluitadors (gladiadors) que encarnaven els valors militars; el càstig dels que s’atrevien a desobeir la llei (damnatio ad bestias); i el triomf de la intel·ligència del caçador o el domador, representant del nuemen caesaris (poder diví de l’emperador), sobre la natura de les bèsties en el seu paper d’enemics de Roma (venationes). Aquests missatges eren complementats amb el seguiment d’una sèrie de pautes socials dins dels mateixos edificis on se  celebraven els jocs. Per exemple, hi havia un respecte obligat als alts dignataris que assistien a l’espectacle  com a espectadors, per aquest motiu August va implantar una sèrie de directrius de vestimenta i modals que tothom havia de seguir: va dictaminar l’ús de la toga per a tot ciutadà romà present als jocs, i més tard Calígula va permetre als senadors utilitzar barrets de tipus tessali per a protegir-se del sol. Si feia mal temps, podien vestir una manta sobre la toga però mai davant de les màximes autoritats.

Lleó lluitant contra tres homes al Colosseu. Font: Wikipedia

Els jocs també deixen entreveure aquesta influència del discurs jeràrquic romà, en altres paraules, el discurs de les classes socials, amb la segregació de les grades dels edificis, a partir de l’estatus econòmic dels assistents. Els rics es vestien amb teles més cares i elegants per a diferenciar-se de la plebs romana, i procuraven asseu-re’s  el més a prop possible a l’emperador, o als cònsols en època republicana. L’espectacle, en definitiva, no quedava només a l’arena, sinó que s’estenia a les grades, on la classe alta manifestava la seva riquesa i l’adaptava amb un discurs de prestigi i poder, més pròxim a la proposta de l’Estat.

Per altra banda, el poble també tenia veu dins d’aquests jocs: va assumir la imatge del món de l’arena i dels espectacles, la va recrear i relacionar a les seves passions íntimes, les seves pors, i la va inserir dins del teixit de la seva vida diària. És a dir, tenia un “dret de manifestació” dins d’aquests espais lúdics, que en altres àmbits no era possible. Hem de tenir present que potser es tractava d’un dret fals, és a dir, és probable que els dirigents romans donessin aquesta falsa llibertat d’expressió, perquè així en els moments més importants com les votacions (en l’àmbit republicà) o les consideracions personals de cada persona, recolzessin el govern que interessés en aquella conjuntura.  

Aleshores, que aporten les venationes a aquest discurs nacional? A part de la simbologia de la representació dels animals com a “força romana” que matava els enemics de l’Estat, hi ha una raó més simple, i fou el fet de poder ensenyar una sèrie d’animals exòtics per a demostrar fins a on arribaven les fronteres de l’Imperi, i com de compenetrat estava. També era molt important que les caceres acabessin amb l’aniquilació de l’animal, ja que el triomf de l’home sobre la bèstia simbolitzava el control que tenia ell mateix sobre la natura. Per tant, tots aquests espectacles, i en especial les venationes, treballaven en un estret vincle per a la construcció d’una Roma idealitzada i perfecte. Aquesta, doncs, és la visió que ens ha arribat avui dia. 

Han quedat moltes proves d’aquestes activitats en territoris antigament ocupats pels romans, però una de les fonts més prometedores que tenim per a comprovar-ne la veracitat és l’arqueologia, i en concret els mosaics que mostren les representacions d’aquestes. Ens mostren tota mena  de representacions: caceres, carreres i lluites de gladiadors. El que realment  ens pot nodrir d’informació és  la manera com surten representats, és a dir, la roba amb la qual vesteixen, amb quines armes lluitaven, contra quins animals lluitaven, etc. 

A tall de conclusió

L’ús dels jocs romans per mantenir a la massa popular controlada és un fet innegable. Avui en dia, quan es parla d’aquests espectacles hi ha dues reaccions comunes en la gent. La primera és la fascinació per com funcionava la logística dels jocs, i com, en una societat antiga amb recursos limitats si ho comparem amb el ventall de possibilitats del s. XXI, va poder arribar a crear unes escenografies tan increïbles. La segona és el rebuig total d’aquestes activitats, i per extensió, eludir les pràctiques com aquestes en les explicacions pels valors que representaven, o millor dit, per la vulneració de valors que representen avui dia. 

Imatge panoràmica del Colosseu, l’edifici que va albergar les uenatios. Font: Wikipedia

En tot cas, la celebració de jocs ca ser una de les estratègies perpetrades per Roma per tal de mantenir controlada la població,  evitar revoltes internes i aconseguir la tan desitjada  unitat política i social. Avui dia podríem comparar l’efecte que provocaven aquests espectacles en el món romà (sempre salvant les distàncies), amb l’esport. Quan competeixen dues nacions, sigui a futbol, a bàsquet, o a qualsevol altre esport, la majoria de ciutadans d’aquella nació donen suport als esportistes escollits per a representar-los. Si guanyen, tot i que la massa popular no ha fet absolutament res, “guanya el país sencer” i es genera una sensació d’orgull i pertinença nacional, Aquesta cohesió definida pel relat nacional ens arriba als ulls i a les orelles a través dels portals d’informació i dels mitjans de comunicació, produint que ens fem nostre la història de certes nacions, colors, o fins i tot, que assimilem discursos polítics agafant uns fets històrics que van ocórrer ja fa molt temps (en aquest cas, els jocs romans). 

L’expressió que més representa aquesta situació seria la que va emprar Juvenal al segle I, “Panem et circenses” (Pa i circ). Aquesta feia referència a mantenir el poble “tranquil i content” a través de donacions de menjar i entreteniment. Avui en dia alguns sectors socials segueixen utilitzant-la quan constaten que algun govern s’esforça a oferir oci al seu poble per tal de maquillar alguna mala gestió. 

Al final, la història ens dona perspectiva, context i una altre mirada de qui som i de com ens relacionem, tant entre nosaltres, com amb la terra en la que residim o neixem. Ens proporciona informació pensament crític i capacitat de reflexió per a enfrontar-nos a altres idees o a situacions concretes. Per tant, l’historiador ha d’analitzar curosament les fonts documentals, escapar del relat nacional i entendre el context històric de l’època per a poder determinar i explicar els fets de la millor manera possible. 




Read More

La figura de Flavi Claudi Julià, qui només governà l’Imperi Romà dos anys (361 – 363), va commoure els esperits del seu temps, tant cristians com pagans. Per als primers, la irrupció de Julià, en tant que restaurador dels antics cultes, suposà la constatació que la victòria constantiniana encara no era absoluta. Per als segons (és a dir, els partidaris de l’antiga religió romana dels períodes republicà i alt imperial) significà l’oportunitat, perduda, de recuperar les antigues quotes de poder. Els coetanis a Julià van concebre’l com un punt de no retorn, atès que, quan morí a terres perses, va desaparèixer un dels últims emperadors romans amb un ple convenciment sobre la necessitat de salvaguardar la unitat territorial de Roma, la seguretat interior i exterior, la grandesa de l’imperi, i, sense cap mena de dubte, el determinant paper que havia de jugar la religió. Així doncs, tot i que el seu regnat fou extremadament breu, se l’ha considerat una de les figures més importants de l’antiguitat tardana.

Read More

Genguis Khan sempre serà una figura recordada per la humanitat; per uns serà recordat per les seves bones obres, com ara haver portat l’Imperi mongol a ser l’epicentre del món conegut. 

Va aconseguir reunir els poders de tots els khans en un de sol. Aquesta va ser una de les principals idees del seu regnat: la unitat de l’imperi. Diu una de les llegendes que, abans de ser escollit Khan, quan tenia el nom de Temüjin, la seva mare el va reunir amb els seus germans. Els hi va donar una fletxa a cada un pregant perquè les trenquessin. Aquesta feina no va suposar cap problema per a cap dels germans, els quals van trencar la fletxa amb facilitat. Aconseguida la comesa, la mare de Temüjin va donar als germans un grapat de fletxes juntes amb la mateixa petició: trencar-les; però cap dels germans ho va poder aconseguir. La mare, en veure que els seus fills havien fracassat en l’intent, va dir que la victòria només s’aconseguiria amb la unitat, com el grapat de fletxes, i Temüjin va seguir aquesta lliçó al peu de la lletra. 

Tot i néixer en una família aristòcrata, Temüjin va ser obligat a viure en la indigència després de l’assassinat del seu pare. Va ser capaç d’unificar tots els clans rivals fins a convertir-se en Genguis Khan. Ja des de petit, va començar a establir lligams amb les persones que es convertirien en la seva guàrdia imperial, com per exemple Jamukha, que ajudaria Temüjin a iniciar la conquesta de les estepes.

Un cop es va realitzar la seva coronació com a Khan l’any 1206, va tenir un objectiu clar: conquerir tot el territori conegut, cosa que va realitzar, ja que, durant el seu mandat, l’Imperi mongol va créixer fins a fer-se tan gran com el continent africà, conquerint en 25 anys més terres que les conquerides per l’Imperi romà en 400 anys. El seu imperi va penetrar fins al sud de Rússia, vers l’est va conquerir fins a l’actual península de Corea i al sud va ser capaç de conquerir territori del gran Imperi xinès fins a fer caure la part nord del territori de la dinastia Jin. S’ha de tenir en compte que entre els segles XI i XII l’Imperi xinès estava dividit en quatre grans regnes, però no serà fins el regnat del nét de Genguis Khan, Kublai Khan, quan es produeixi la conquesta de tot l’Imperi xinès. Vers l’oest, l’imperi de Genguis Khan va conquerir el que anomenem avui dia l’Àsia Central fins al mar Caspi.

Genguis Khan (Font: Wikimedia Commons)
Genguis Khan (Font: Wikimedia Commons)

Per aconseguir totes aquestes terres, Genguis Khan va aniquilar ciutats, destruir territoris i, evidentment, guanyar moltes batalles que el portarien a ser l’home més important del mil·lenni. D’entre algunes de les seves conquestes, en podem destacar les de Rus o Kíev, però n’hi ha una que sempre destacarà per sobre de les altres: la conquesta de Kwarazm, la qual esdevindrà un genocidi que acabarà amb tota la seva població per tal de controlar aquest territori.

A la primera etapa del regnat de Genguis Khan, aquest ja havia unit dues cultures. En primer lloc, la cultura Xixia, situada al nord-est de la Xina a l’actual província de Gansu i que fou fundada per Li Yuanhao l’any 1038, any en el qual adoptarà el títol d’emperador. La segona conquesta va ser la del nord de la Xina, que culminarà l’any 1215 amb la conquesta de Pequín dirigida per un dels seus generals, l’anomenat Muqali. Durant tercera etapa, que comprèn des de l’any 1218 fins al 1223, s’unirà a l’Imperi mongol una tercera cultura: la cultura de l’Islam.

El contacte entre les civilitzacions

Genguis Khan havia derrotat el khan dels naiman, una antiga tribu situada al massís de l’Altai, Tayang. El fill del khan naiman, Kutchlug, va decidir escapar del territori, que fins aquell moment havia estat sota domini dels naiman, i intentar-se refugiar allà on no el pogués trobar el Gran Khan.

Kutchlung aniria a parar al territori de Karakitai, un imperi fundat pels mongols kitan a l’Àsia central durant el segle XI. Aquest imperi, que havia adoptat la religió musulmana, estava situat a l’oest del llac Issiq kul, fins a arribar a la zona costanera del mar d’Aral. L’imperi de Karakitai controlava la vall de Ferganà i la Bactriana i serà on Kutchlug es casi amb la filla del Khan del territori, Gur Khan. Un cop tingué el poder, va executar una repressió sistemàtica vers els musulmans d’aquella zona, cosa que li feu guanyar molts enemics. En paraules de l’historiador Juviani: «Quan l’imam de Khotan, al sud de Xinjang, va anar en contra d’ell, Kutchlug el va manar a crucificar a la porta de la seva pròpia madrassa».

Genguis Khan, al veure aquesta actuació de Kutchlug, va començar a adonar-se del fet que, algun dia, tot el poder que anava aconseguint aquest nou khan podria caure sobre el seu imperi en forma de venjança, així que, pel bé de l’Imperi mongol, Genguis va enviar el seu general Jebe i una companyia de 20.000 homes a derrotar Kutchlug.

El Gran Khan sabia que aquesta victòria seria fàcil, l’únic problema amb el qual podia trobar-se eren els 2.600 quilòmetres de distància que hi havia des d’un territori a l’altre. Així doncs, els grans reptes geogràfics que es trobarien Jebe i els seus soldats serien el massís de l’Altai, d’uns 3.000 metres d’altura, les escarpades muntanyes de Tien Shan, amb pics d’uns 5.000 metres, i el pas del llac d’Issyk Kul, situat a Balasagun, capital de Kutchlug. Avui dia només hi queda una relíquia: una soca de 25 metres anomenada Torre Burana.

L’exèrcit va capturar a Kutchlug a la zona de Khwarazm, captura que faria que el nou territori mongol i el territori islàmic estiguessin en contacte i comencessin a tenir interaccions.

Torre de Burana (Font: Firespeaker, Wikimedia Commons)
Torre de Burana (Font: Firespeaker, Wikimedia Commons)

El principi dels conflictes

La zona geogràfica en què es començaren a tenir les relacions prèvies al conflicte s’anomenava Khwarazm, actualment situada entre Uzbekistan i Turkmenistan. Aquest territori havia estat en conflicte continu des de feia molt temps entre el poble dels karakhànides i el dels corasmis. La ciutat principal de la zona de Khwarazm, anomenada Samarcanda, havia suportat més de setanta atacs. 

Per solucionar aquest conflicte intern, el xa Mohammed, també anomenat Ala Al-Din Muhammad, emperador de Khwarazm, va decidir unir forces amb els Karakitai per obtenir així el control. La població de Samarcanda era deslleial al xa Mohammed, que no era estimat com a emperador, però tenia l’ús de la força i controlava el territori amb la difusió de la por i la tirania. El caràcter vil del xa serà el que portarà a la destrucció del poble islàmic en mans de Genguis Khan, ja que posteriorment es negarà a qualsevol mena de negociació amb el Gran Khan. 

Genguis Khan va voler parlamentar amb el xa Mohammed; el seu únic interès era el de poder comerciar lliurement, ja que el conflicte intern de Samarcanda era indiferent als ulls de Genguis. 

El xa Mohammed no va voler mai rendir homenatge al Gran Khan; tenia constància de com Genguis Khan havia conquerit Beijing, on es deia que havia provocat rius de cadàvers amb els soldats enemics. Mohammed tenia por que tot això pogués passar a la seva terra, per això es va negar a negociar amb Genguis. El xa esmentava que era impossible que un home que només havia utilitzat la guerra fos capaç de ser pioner en la pau en aquell territori on hi havia hagut tanta violència. Aquesta negació portarà a l’expansió intercontinental de l’imperi mongol.

Ara que es pot observar el fet en perspectiva, es pot dir que, segurament, Genguis Khan hagués acceptat comerciar sense intencions de voler conquerir el territori, a jujtar pel fet que la batalla que Beijing no havia portat a una conquesta completa del nord de la Xina. Aquesta conquesta, però, es produirà en tota la seva totalitat vint anys després amb l’emperador Kublai Khan (1215-1294).

Davant la reacció del xa Mohammed de no negociar amb Genguis, aquest decidí deixar de posar el focus de la guerra en les batalles de la Xina. En una situació normal, el khan d’una tribu hauria de reunir els altres caps tribals per a posar en marxa una conquesta, però aquest cas serà excepcional: davant d’una decisió unilateral del Gran Khan, que es va sentir humiliat davant la resposta del xa Mohammed, el primer va posar tots els esforços en aquesta guerra amb el crit «Cavalcarem sobre el poble de l’Islam per recollir venjança!».

El khanat en guerra: l’inici de la conquesta de Khwarazm

L’any 1219 Genguis Khan havia reunit un exèrcit d’entre 100.000 i 150.000 soldats per fer la marxa cap a l’Occident. Les conquestes de la Xina permetien a l’Imperi mongol tenir les millors tecnologies del moment, sumat al fet que cada un dels soldats disposava d’entre un i tres cavalls, i contingents que serien capaços de recórrer fins a mil quilòmetres en un dia. Per últim, el seu exèrcit comptava amb les persones més sàvies de l’art de la guerra, coneixedores de moltes tàctiques de batalla i conquesta. 

La primera ciutat que va patir el setge en mans mongoles va ser Otrar, ciutat que trigaria mig any a ser assetjada, ja que el Gran Khan volia viu a l’emperador de la ciutat, anomenat Inalchuk. Mentre Genguis lliurava aquest setge, ell mateix havia manat al seu general Jotxi a moure les seves tropes i iniciar així una tàctica militar en pinça que faria que les ciutats del nord de Khwarazm quedessin completament aïllades.

L’any 1220, Genguis manaria a les seves tropes que es llencessin en massa a la ciutat d’Otrar, mentre que ell lideraria altres tropes per dur a terme aquest moviment de pinça fins a la ciutat de Bukhara, capital del territori i actualment una de les ciutats més importants de l’Uzbekistan. 

Abans d’arribar a aquesta ciutat, en van conquerir d’altres com Zarnuk o Nur, on, en el moment d’entrar, el Gran Khan feia una petició: «resistiu-vos i morireu, rendiu-vos i viureu». Al seu pas, destruïren les ciutadelles de tots aquests pobles i mataren totes les persones que es van negar a acceptar la sobirania del Gran Khan. 

En arribar a la ciutat de Bukhara, Genguis es va aturar al minaret de Kaylan, seu de l’Islam en aquella ciutat. La llegenda diu que Genguis Khan va voler observar la punta de la torre del minaret aixecant el cap tan alt que li va caure el barret, cosa que el va fer inclinar per recollir-lo, i allà va ser el primer cop que el Gran Khan s’inclinava davant d’alguna cosa.

El minaret de Bukhara (Font: Wikimedia Commons)

Deixant de banda les llegendes, el Gran Khan va decidir executar 200 xeics, persones respectades a causa de la seva autoritat, coneixements o edat, fent llençar els seus caps al pou del minaret. Un cop executats, va planejar el setge a la ciutadella

La caiguda de Bukhara va servir a Genguis per reafirmar que ell era d’origen diví. Serà en aquesta victòria on se li atribuirà una de les frases més cèlebres: un cop tingué el control de la ciutat, segons l’historiador Juviani, feu un discurs davant de 190 residents rics i 90 mercaders dient-los que ell, el Gran Khan, era la prova que Déu existia i, vist que ells eren uns pecadors, el Khan era el càstig de déu que venia a fer justícia. 

Durant els següents dies va fer que totes aquelles persones que havien assistit al discurs donessin totes les seves riqueses al Gran Khan o als seus generals, mentre que la ciutadella de la ciutat seguia intacta, defensada pels soldats lleials al xa Mohammed, amb aquest dins de la fortalesa. A més, per fer una demostració de força, va cremar tota la ciutat, deixant només dempeus el minaret. Per a la conquesta de la ciutadella no hi hauria pietat: a primera línia del front de la ciutadella va col·locar la població autòctona de la ciutat, que rebria els bombardejos de la mateixa ciutadella, i a les catapultes es van llençar els cadàvers infecciosos de tota la gent morta. 

Un cop oberta la ciutadella, l’exèrcit de Genguis Khan no deixaria una ànima mascle amb vida: tot home seria assassinat. La ciutadella seria derrocada fins als fonaments i, un cop duta la fortalesa fins a la ruïna, Genguis Khan feu reunir tota la població viva a la muralla, on es va dur a terme un repartiment poblacional: els nois joves serien destinats al servei militar, les dones i els nens serien catalogats com a esclaus i, per últim, els fusters o ferrers s’enviarien a treballar amb els artesans mongols. 

A l’haver conquerit la ciutat de Bukhara, a Genguis només li quedava la ciutat de Samarcanda per poder aconseguir arribar al seu punt final de l’atac en pinça

En arribar a les portes de la ciutadella de Samarcanda, va decidir plantar les iurtes, tendes mongoles fetes de fusta, per aparentar ser un regiment molt més ampli. Genguis Khan va fer que els captius aguantessin l’estendard mongol, ja que sabia de la importància de l’exèrcit rival.

L’exèrcit del xa Mohammed no era petit: es diu que les seves tropes oscil·laven entre 40.000 i 100.000 soldats, comptant que entre la seva maquinària de guerra disposava d’elefants que havia adquirit de l’Índia. Tot i tenir tants súbdits, però, mancava de lleialtat a causa de la seva tirania. El seu primer i últim atac contra els mongols va ser utilitzant els elefants, que s’espantaren en veure els guerrers nòmades i provocaren moltes morts dels mateixos soldats del xa Mohammed. 

A més, els militars del xa, espantats amb la por que provocava Genguis, van decidir rendir-se davant el Gran Khan: Samarcanda es va sotmetre a Genguis Khan a la vegada que el xa Mohammed i la seva mare intentaven fugir. El Gran Khan va ordenar al seu general Sobedei la persecució dels dos tirans i, finalment, Mohammed va ser executat i la seva mare esclavitzada.

El final del genocidi

Mentre Genguis Khan conqueria Samarcanda, el seu apreciat general Jotxi, per altra banda, avançava conquerint una gran quantitat de ciutats petites, com per exemple Gurganj o Urgench, on es lliuraria una de les batalles més sagnants que patiria l’exèrcit mongol. Aquesta batalla, liderada pel general Jotxi, va haver de necessitar una estratègia més senzilla que les habituals practicades per l’exèrcit mongol. Un cop van veure que el setge mitjançant catapultes amb cadàvers i explosions de nafta no eren suficients, Jotxi va decidir desviar el riu, ja que la ciutat estava situada a la vora de la conca fluvial del riu Amudar ya.

Aquesta tàctica va tenir un moment de tragèdia quan els mongols es van veure sorpresos pels musulmans, que havien vist la seva obra i van efectuar un atac llampec en què van caure 3.000 mongols. Tot i això, finalment l’estratègia va tenir el seu efecte: Urgenech va caure en mans mongoles. Jotxi i el seu exèrcit, frustrats per la dura victòria que havien aconseguit i tenint en compte totes les baixes, van decidir no tenir pietat a la ciutat, on, segons l’historiador Juviani, executarien a més d’1.200.000 persones.

Per acabar amb aquest genocidi i conquesta imperials, Genguis va enviar el seu general Tolui per exterminar civilitzacions com Merv, Nixapur o Herat, objectiu que li costaria tres mesos d’assolir.

El llegat de Genguis Khan

No hi ha hagut a la història un imperi més gran que el de Genguis Khan, i si això ha sigut possible, ha estat gràcies a actuacions com aquestes. La unitat que va demostrar amb les altres tribus de Mongòlia per a poder practicar conquestes com les del món islàmic serà el que marcarà la diferència amb tots els altres imperis coneguts en el món. Genguis Khan va saber aconseguir que avui dia sigui recordat com un Déu, creant-se així a Mongòlia una nova religió xamànica després de la seva mort i que encara avui en dia segueix vigent. Tal com diu un conte popular mongol:

¿On és Genguis Khan? No és mort. El que passa és el següent: 

Va existir una vegada un rei en un país llunyà que va tenir una filla de pell clara com el sol.  Genguis Khan va preguntar per la donzella. El rei li va dir a la seva filla en secret: «aquí tens un ganivet, molt petit però afilat. Amaga’l entre la roba i quan arribi el moment, ja saps el que has de fer». Quan Genguis es trobava al llit amb la donzella, ella va agafar el ganivet i va castrar a Genguis. El Khan va cridar al notar el tall, la gent va entrar. Les seves úniques paraules van ser: «Emporteu-vos la jove, vull dormir»

Va dormir en un somni del qual mai va despertar. ¿Però no podria despertar el Sant Genguis després d’haver-se curat a ell mateix? Quan sani, despertarà i salvarà el poble mongol.

Read More

Tocant a la Plaça Catalunya es troba el “Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunyaon ens hem de trobar amb Ariadna Baulenas. L’entrevista es farà en un edifici cèntric i, perquè no, ostentós, al cor d’una ciutat europea. Però en poc temps farem un viatge important en el temps i, evidentment, en l’espai. De la capital catalana a la serralada andina, la Dra. Baulenas ens parlarà de l’Imperi Inca, protagonista indiscutible de la Sud Amèrica amb la que toparen les tropes castellanes que es disposaven a conquerir-la a inicis del segle XVI.

Comencem pel principi. El Tahuantinsuyu, o Imperi Inca, s’estava consolidant a finals del segle XV i inicis del XVI, coincidint amb l’arribada castellana. L’inca era un estat –si és que podem parlar d’estat– amb un recorregut històric relativament curt. Quins van ser els predecessors dels inques?

Bé en primer lloc sí que podem parlar d’estat. L’inca és un estat sens dubte, el que passa és que les categories per definir els estats, i altres conceptes que s’han teoritzat des del món occidental, a Amèrica no ens funcionen. Però bé, millor que no m’allargui per aquí i entri en matèria.

Certament els inques són la culminació de tot un procés cultural llarguíssim, les primeres piràmides, per posar un exemple, són del 3500 abans de la nostra era, de manera que al final és cert que l’inca és un imperi mol efímer però és l’hereu de tot un conjunt de cultures que al llarg de més de quatre mil anys s’estan estenent pels Andes. Podem parlar de moltes societats, tot i que hi ha períodes de molta integració en els quals una cultura domina tot el territori, durant la major part de la història andina trobem cultures diverses. Hi ha cultures més conegudes, com els mochicas, els nazca, els paracas, etc., però també trobem altres cultures, com poden ser Sican-Lambayeque o Chachapoyas, per posar alguns exemples.

IMG_20190503_165513[1] (2)

I quina importància tingueren en la seva consolidació com a societat? Com aquest conjunt de cultures donen peu al naixement de la civilització incaica?

Els inques el que fan és imposar una estructura política, econòmica i religiosa per sobre de tot un model de societats que ja existien. I aquestes mantenen la seva pròpia cultura. De manera que el que fan els inques és apropiar-se dels coneixements de les cultures precedents. Aquest fenomen és veu molt clar en la cultura Sican-Lambayeque, que fou la cultura orfebre per excel·lència dels Andes, ells són anteriors a l’Imperi, però els inques acaben dominant el seu territori i, en conseqüència, el 90% de les peces d’or d’època inca, són fabricades pels Sican-Lambayeque.

I un cop situats ja al segle XV, què va fer que els inques aconseguissin estendre el seu domini per una part importantíssima de la Sud-Amèrica andina? Ens hem d’imaginar un model “imperial” com el que s’estava consolidant a Europa precisament durant els mateixos anys?

Respecte la darrera pregunta, no, en absolut. Realment els inques s’estenen al llarg d’un territori molt extens en només quatre generacions. Això si parlem purament dels inques imperials, perquè no hem d’oblidar que hi ha una història dels inques abans que comenci l’imperi. És cert que hi ha determinats llocs on els inques han de guerrejar, per exemple trobem el cas de l’Imperi Chimú (a la costa nord), que serà un estat amb prou força per plantar cara als inques. Però en la major part del territori els inques van apostar per una política pactista. S’arribava a aliances amb els caps de les elits de cada zona: els inques oferien sosteniment econòmic (alimentació), a canvi de que els altres paguessin un tribut. Si tu pactaves amb l’Inca podies mantenir el culte als teus déus, malgrat que també haguessis de rendir culte al déu sol, o mantenir les teves lleis si complies les imperials, per exemple.

Aquesta tradició política de pactes i aliances té a veure amb una llarga tradició andina que no està massa relacionada amb el model imperial “guerrer” que ha d’atacar i sotmetre per les armes a una població.

Els territoris que van formar el Tahuantinsuyu tenien una gran diversitat climàtica. Des de la costa del Pacífic a la serralada dels Andes devia haver-hi diferents models econòmics i productius, que portarien a diferents tipus de societats. Els inques varen ser capaços d’articular d’alguna manera aquesta diversitat i d’obtenir-ne beneficis? Van ser els primers en fer-ho? O simplement seguiren una dinàmica que havia estat iniciada per altres societats andines anteriors?

Tenim precedents de societats que hegemonitzen l’àrea, com seria el cas de la cultura Wari, però un imperi com l’Inca no el trobem en cap moment anterior. Però és cert que ells estan aprofitant el coneixement de cada zona: arriben a la costa i venen de la muntanya, per tant qui els hi ensenya com s’ha de produir a la costa són els qui l’habiten. Ara bé, el fet de que hi hagi continuïtats en les formes d’explotació dels recursos, no implica que no hi hagués canvis. Els inques van innovar moltíssim pel que fa a tècniques agrícoles, tenim l’exemple del jaciment de Moray, on trobem unes terrasses circulars enfonsades, que eren un laboratori agrícola per provar diferents cultius a diferents alçades, climes, etc. De manera que, d’una banda van ampliar els coneixements sobre l’agricultura, que és la base de l’economia i de l’altra es van aprofitar de tot el saber que havien generat les cultures precedents.

Terrasses agrícoles al jaciment de Moray, al Perú. Font: Viquipèdia
Terrasses agrícoles al jaciment de Moray, al Perú. Font: Viquipèdia

Com es va relacionar el model econòmic del que acabem de parlar amb el sistema polític? Com s’organitzava el poder al Tahuantinsuyu? Sabem que després de la conquesta hispànica els tributs tingueren un pes fonamental en el sistema que s’organitzà, ja era així en època incaica?

Política i economia van molt lligades en l’Imperi Inca, perquè realment és un imperi econòmic, tot i que encara no hem aconseguit definir-lo bé econòmicament parlant. Hi ha hipòtesis que ens parlen d’un sistema comunista i altres d’un sistema esclavista, i entre els dos grans extrems hi ha totes les variants possibles. En conseqüència encara coneixem poc com va ser realment l’economia durant l’Imperi Inca. Però sens dubte el tribut era clau.

Un tribut que es traduïa bàsicament en treball, qualsevol home adult de l’Imperi havia de treballar durant nou mesos l’any per l’Inca. Ja fos cultivant les terres estatals, o directament perquè l’Inca els obligava a construir un pont, una ciutat, un pont, un camí, etc. Però cal remarcar que eren lliures, no esclaus.

I d’aquest fet deriven les teories extremes, les comunistes beuen de les cròniques que expliquen que durant l’incanat mai és passava gana, perquè hi havia magatzems repartits al llarg del territori i, si a un lloc hi havia sequera i en un altre no, el que feia l’estat era redistribuir una enorme quantitat de recursos. Però llavors, a l’altre extrem, trobes qui al·lega que la gent estava obligada a treballar per l’estat, i en base a això defensen el model esclavista. Però ni l’una ni l’altra tenen prou fonament.

I com es podia organitzar un sistema tant complex en una societat que, aparentment, no tenia un sistema d’escriptura?

Podríem dir que aquest és el gran misteri, però no ho és. L’Imperi Inca el que fa és demostrar-nos, malgrat el que hem pensat sempre a occident, que no és necessari un sistema d’escriptura per controlar un territori tan gran. El que sí que és necessari, sense cap mena de dubte, és un sistema de registre, que et permeti recopilar la informació respecte la població, els tributs, etc. El sistema de registre d’informació dels inques eren els “quipus”, que a través d’una sèrie de fils amb nusos, una eina bastant rudimentària, recopilaven gran part de la informació necessària per controlar l’Imperi.

Quipu inca. Font: Viquipèdia
Quipu inca. Font: Viquipèdia

Un dels aspectes que més pot cridar l’atenció a una persona criada a l’Europa cristiana és el paper dels inques un cop aquest ja havien mort. Hem de pensar que una pràctica com aquesta estava relacionada amb les creences i cosmovisió dels inques. Enllaçant-ho amb aquest fet, quin pes tenia la religió en el sistema polític incaic?

Hem d’entendre que dins l’Imperi Inca hi havia moltes pràctiques funeràries diferents, però suposo que quan parles del paper dels inques una vegada havien mort fas referència als governants. Aquests darrers, un cop morts, eren momificats i es considerava que seguien vius. D’una banda això té a veure amb la religió, als Andes una persona quan mor, sinó es destrueix el cos, d’alguna manera continua viva.

Aquest fet el veiem molt clar durant la conquesta: a Atahualpa, quan el condemnen a mort, li demanen si es vol batejar abans i ell respon que sí. L’Inca sabia que així seria mort al garrot i no cremat, i per a ell, dins la seva cosmovisió, el més important era mantenir el cos.

Però més enllà de la pràctica religiosa, en el cas dels inques aquesta momificació es connecta amb la política. El fet que un governant seguís viu –les mòmies participaven de la vida diària, sobretot ritual, del Cuzco– implicava que l’hereu no heretava.  Quan un nou inca arribava al poder, havia de fer tot el possible per aconseguir tants o més recursos que el seu pare, perquè el progenitor els continuava mantenint. La família del pare formava un grup amb molt de poder i el nou governant s’havia de guanyar el mateix prestigi. Aquesta és una de les formules que explica perquè l’expansió va ser tan ràpida. A cada nou governant li interessava fer pactes, ampliar territoris per poder estar a l’alçada dels seus contrincants, que eren el seu pare i el seu avi que ja havien mort, però que es consideraven vius i es tractaven com si ho estiguessin.

IMG_20190503_165449[1] (2)

Hem parlat del sistema polític, majoritàriament en clau masculina, però sabem que tu has estudiat les diferències de gènere al Tahuantinsuyu. Quin paper tingueren les dones inques en l’exercici del poder durant l’incanat?

Aquesta és una gran pregunta i m’agradaria que em poguessis tornar a fer l’entrevista d’aquí cinc anys, quan hauré avançat més en la meva investigació. Però realment, per estudiar el paper de la dona dins l’Imperi Inca tenim un problema: no tenim fonts primàries, totes les fonts documentals són secundàries i escrites per una població patriarcal del segle XVI. I, en conseqüència, les dones gairebé no apareixen en aquestes fonts. A això cal sumar-li que partim de tota una tradició d’estudis andins, desenvolupats bàsicament per historiadors, i que no han inclòs la perspectiva de gènere en els estudis de l’incanat. Això vol dir que gairebé comencem de zero.

Però bé, us poso un exemple. Una de les coses que jo he estudiat és que les governants, les esposes dels governants, també es momificaven. Quan tens el mateix tractament per l’home i per la dona i és un paper rellevant, alguna cosa ha de voler dir. Tenim el cas d’un cronista que ens explica com era el funeral d’una de les coyas, que és com s’anomena la dona del governant, i segueix exactament les mateixes pautes que es portaven a terme pel funeral d’estat del Sapa Inca, l’home. Si a més tenim en compte que la cosmovisió andina és totalment dual i tot s’explica pel seu oposat –el sol té sentit perquè hi ha la lluna, el sol representa el Sapa Inca i la lluna la Coya–, en és fàcil entendre que la dona devia tenir més poder del que realment les cròniques plasmen.

La dificultat rau en que cal anar detectant els petits exemples que se’ls escapen als cronistes, per poder estirar del fil.

I en la resta de grups socials?

Hem de tenir clar que la història de l’Imperi Inca l’escrivim des de les elits. D’entrada hem de pensar, que “inca” només ho era el que vivia al Cuzco i al seu entorn. Les elits que vivien a la capital. La resta de gent de l’Imperi continuava anomenant-se amb el nom de la cultura precedent. De manera que quan estudiem l’Imperi Inca en el fons estem estudiant sempre les elits. No al poble. Llavors si de les elits ja tenim poca informació respecte la dona, de la resta, els anomenats hatunruna l’estudi és encara més difícil.

Fotografia actual del Cusco, on s'hi veu el centre històric, marcat per la presència colonial. Font: International Traveller
Fotografia actual del Cusco, on s’hi veu el centre històric, marcat per la presència colonial. Font: International Traveller

Has exposat que no existeixen fonts primàries, i que les secundàries tenen força limitacions. En quin punt queda l’arqueologia? Us permet acostar-vos amb més claredat al passat incaic? Genera una informació complementària?

En tot moment he parlat des de la visió de l’etnohistòria, que és com es diu al Perú l’estudi de la història a partir de fonts documentals. Però evidentment tota investigació té, a més de les fonts escrites, fonts etnogràfiques i etnològiques, filolològiques, arqueològiques, etc. que encara avui dia ens poden donar molta informació que ens permeten contrastar el relat dels cronistes.

En paral·lel l’arqueologia ens ha servit de molt, ens ha aportat molta informació, però tenim un problema. Els jaciments netament inques, són els que es troben a l’entorn del Cuzco, un lloc molt turístic, de manera que alguns dels jaciments es van excavar d’una forma que buscava fer les ruïnes més atractives a ulls dels visitants. Això ha canviat els últims anys i ara estem obtenint dades molt valuoses, tot i que encara hi ha un problema en la difusió dels resultats, perquè es publiquen poc els informes d’excavació.

A això s’hi ha de sumar que els jaciments més importants serien els del Cuzco i aquests es troben a sota de la ciutat colonial que va caure al segle XVI, i els jaciments més accessibles són els que es troben a províncies, que no aporten una informació tan central. Tot i així els avenços en l’arqueologia inca dels últims anys són molt importants.

Ja per acabar, parlem de divulgació històrica. Ets directora de l’Institut de Cultures Americanes Antigues (ICAA), una institució dedicada a la recerca però, també, a la divulgació. Perquè creieu que és important difondre el coneixement històric des de l’ICAA? I de quina manera ho feu?

Des de l’ICAA entenem clarament que el coneixement es forma en l’àmbit acadèmic, que és on aquest s’ha de generar i de debatre. Però els estudis no tenen sentit si no arriben a la societat. Un dels motius pels quals vam fundar l’ICAA va ser per això, per donar a conèixer una riquesa americana força poc coneguda. A Catalunya es difon àmpliament la història sobre l’antic Egipte o la Grècia antiga, però Amèrica és la gran desconeguda. Nosaltres fem servir la frase “Amèrica és un món nou per descobrir” entre el gran públic català. De manera que l’objectiu principal és difondre aquest coneixement, i més si tenim en compte que a l’acadèmia ja som pocs (els qui estudiem l’Amèrica antiga) aquí a Catalunya. Arribar a la societat és la funció última, sens dubte, de la ciència. I és que el coneixement històric ens ha de permetre reflexionar sobre molts dels valors que marquen la nostra societat.

I com? Doncs des de l’ICAA col·laborem amb altres institucions que organitzen activitats culturals, i per altra banda organitzem cursos, tallers, conferències, etc. Totes les conferències les fem gratuïtes per poder accedir al màxim de públic possible, els preus dels cursos són els necessaris per cobrir les despeses que generen… perquè així podem arribar a fer que el coneixement vagi més enllà de l’àmbit acadèmic, complint la nostra funció com a historiadors.

Per la preparació d’aquesta entrevista hem comptat amb l’ajuda d’Irene Vilaró Soler, experta en la matèria.

Read More

Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Com ja hem vist la gladiatura era l’esport més popular d’occident entre els segles I i V, però no només era un simple entreteniment: era molt més. Era un negoci, era política, era la cultura i la societat romana reduïda en un sol espai, i és que en un amfiteatre, des de les grades fins a l’arena, es podia resumir la societat romana.

Els propis romans sabien que els espectacles de gladiadors eren quelcom més que un passatemps i que la seva funció no era merament ociosa. Tal com assenyalen Ciceró, Sèneca , Libanio o Plini el Jove qui assistia a l’amfiteatre aprenia moltes coses. La societat romana era una societat principalment militar i la disciplina social i la importància de l’exèrcit eren capitals. Un dels valors més arrelats a la societat romana era que eren elegits pels Déus per governar el món i, per tant, eren moralment superiors a la resta de societats. Això feia que els romans haguessin d’actuar en conseqüència, en especial la noblesa doncs eren la mostra de societat romana més pura, i resumien aquesta actitud en la paraula dignitas. Tot i que traduïm aquesta paraula per “dignitat” va molt més enllà, és actuar de manera impassible, altiva, forta i valerosa. Un no podia desesperar en públic ni donar senyals de feblesa i la màxima qualitat d’això era el menyspreu a la mort. La mort és el que fa més por a l’home, l’ instint  de supervivència és molt present en l’ésser humà, per tant els romans (que eren els elegits dels Déus) havien de mostrar-se impassibles quan aquesta arribés, era una de les majors virtuts romanes. Per això quan anaven a l’arena i veien aquells gladiadors (que recordem que formaven part de l’estrat més baix de la societat juntament amb les prostitutes i els actors, els infames) que afrontaven la mort sense immutar-se els assistents  veien el model a seguir, doncs ells havien de ser millors que aquella classe social, encara que els admiressin profundament tot i que no poguessin unir-s’hi. I això es devia al fet que l’ordre social era clar, era la classe baixa la que entretenia a les superiors i no a l’inversa, deixant clara la funció de cada un a la societat, a més animava als que volguessin imitar-ho a practicar amb l’espasa a l’àmbit privat primer i després unir-se a l’exèrcit, l’objectiu final de la gladiatura era inspirar i educar en la cultura de la guerra als joves de la societat i animar-los a formar-ne part al lloc que els tocava socialment, complint el servei militar.

Això és comprensible en una societat que ha arribat on ha arribat per mitjà de les seves conquestes i la seva força militar. En la societat romana moltes de les coses públiques no tenien un sentit si al final no estaven destinades a emular la guerra o amb fins bèl·lics. Quan els homes acudien a l’arena havien de sentir el desig de ser com els gladiadors (àgils, forts, resistents tant de cos com d’esperit)i les dones havien de sentir el desig de casar-se amb homes que compartissin aquestes qualitats o tenir i criar fills que també les tinguessin. Per tant veiem que hi ha uns objectius polítics i socials molt concrets en la gladiatura, que ensenya com a mínim dues coses: l’amor a la guerra i a les armes en una societat organitzada principalment amb fins militars que permetia veure que a través de l’entrenament constant i la disciplina es podien assolir les millors qualitats romanes (valor, disciplina, menyspreu a la mort, etc) i l’establiment d’una jerarquia social clara.

De fet per remarcar aquest fet les grades de l’amfiteatre estaven organitzades i distribuïdes segons la classe social a la que es pertanyia, ja que estaven organitzades curosament i les diferents classes socials no es barrejaven durant l’espectacle (que si en el banquet final, però no formava part oficialment de la jornada dels jocs). Qualsevol que contemplés la disposició de l’amfiteatre veuria clarament qui manava i per què i qui havia de servir i què havia de fer per poder escalar socialment (bàsicament a través de l’exèrcit).
A part d’aquests termes de valors romans i organització social els espectacles de gladiadors també ensenyaven altres coses com el poder de l’estat o el resum de la vida. Al migdia l’estat aprofitava per executar els seus condemnats a mort públicament que podien morir lluitant amb l’espasa (damnati ad ludus) o per les feres (damnati ad  bestias o noxum) i el públic veia quines eren les conseqüències d’atemptar contra la llei (exactament igual que les execucions públiques fins als nostres dies). A part d’això l’amfiteatre procurava ensenyar valors religiosos molt lligats a les cultures mediterrànies antigues. Els gladiadors, que lluitaven al començar la tarda, representant el bon moment per morir en la vida, i els dos gladiadors sortien per la porta est l’arena, la Porta Triumphalis (la porta del triomf) i en acabar el guanyador sortia per la mateixa (seguia viu, triomfava després de l’adversitat) i el perdedor si resultava mort sortia per Porta Libitenensis (la Porta de l’Avern) representant el destí de les ànimes dels vençuts. Aquesta porta també representava la nit, doncs anteposada al dia era el final de totes les ànimes, però si algú aconseguia triomfar un cop i un altre i un altre tot i que al final morirà la seva glòria serà eterna i això és el que et fa viure per sempre, que les teves gestes (en especial les bèl·liques) són  les que permeten a l’ànima viure per sempre més en el record de tota una societat.

 

Representació d'una "venatione" on els "venators" o caçadors inentent abatre un elefant
Representació d’una “venatione” on els “venators” o caçadors inentent abatre un elefant

 

 

Més enllà dels efectes educatius en la pròpia societat romana la gladiatura va ser usada com a efecte romanitzador a totes les províncies de l’Imperi. El simple fet d’aficionar-se a un esport purament romà creava en la cultures conquerides un sentiment d’acceptació i pertinença a l’Imperi, a una sèrie de trets culturals nous que poc a poc s’imposaven a les societats locals. La gladiatura era un espectacle molt elaborat i pensat fins a l’últim detall que buscava atreure a les masses i ho va aconseguir fins al punt que tenim constància de més de dos-cents amfiteatres construïts en pedra (per tant permanents tot l’any) arreu de l’Imperi. Això demostra l’èxit que va tenir aquest esport en cultures foranes i com van ser assimilades a través dels jocs.  Es demostrava en aquests les capacitats de dirigir i organitzar grans coses per part dels conqueridors i que la seva vida millorava amb l’arribada dels romans.
A més durant els jocs de gladiadors es demostrava al món el poder absolut de l’Imperi romà, no només amb les execucions públiques si no amb el propi espectacle. Durant les venationes (la cacera que ocupava la primera part de l’espectacle) es portaven a l’arena feres de tots els racons de l’Imperi, des de lleons d’Àfrica i l’est d’Europa (que en aquell moment n’hi havia) fins a paons reials, primats, ossos i elefants (tant africans com indis). Per un habitant de la una ciutat normal de l’Imperi que el més probable és que no hagués viatjat més enllà de cinquanta quilometres de casa seva l’apararició d’aquestes bèsties devia ser un gran atractiu i una vertadera sorpresa i li devien semblar animals quasi mitològics, i veia així que el poder de l’Imperi s’estenia per els quatre punts cardinals, fins a terres llunyanes i estranyes i allà havia aconseguit imposar el seu domini, també.  Durant els propis combats de gladiadors també s’aprofitava per exhibir el poder de l’Imperi, doncs els diferents tipus de gladiadors molt sovint van equipats i reben el nom dels diferents exèrcits vençuts per Roma, tot i que en part això es deu al record de l’origen de la gladiatura quan eren sacrificis rituals als difunts. El més popular d’aquests era el gladiador sàmnata que lluitava amb un escut rectangular i una espasa. Aquest era el gladiador més arquetípic però se li van anar sumant altres classes basades en pobles que van oferir una gran resistència contra l’invasor romà. Alguns exemples són els gladiadors gallus (gals) que sorgiren al segle II aC després dels primers conflictes contra les tribus gal·les del nord d’Itàlia o Provença o els gladiadors tracius (tracis) o els essedaris (essedar és un tipus de carro brità, basat en la manera com combatia la noblesa britana) que va aparèixer el segle I aC després de les guerres de la Gàl·lia i la invasió a Britània per part de Cèsar. Aquests exèrcits que en el seu moment es van enfrontar a Roma passaven a formar part de l’espectacle per al seu poble, demostrant així el poder de les legions romanes al món. És per això que l’exèrcit romà mai es va representar a l’arena d’un amfiteatre, ni en les armes ni cap dels seus elements típics, doncs l’exèrcit romà sempre havia acabat triomfant i era l’exèrcit dels homes amb dignitat, els que governaven, no els que havien d’entretenir a la plebs per haver estat dominats.

La gent acudia, però, no  a aprendre totes aquestes coses si no perquè a més d’entreteniment el poble podia rebre beneficis només per acudir als amfiteatres. Per començar era un dels pocs llocs que es permetia fer reivindicació política davant dels membres més destacats de la política romana i en el cas del Coliseu de Roma (o els jocs que organitzava ell abans de la seva construcció) la plebs podia portat les seves reclamacions just davant de l’Emperador, que segons la tradició aquest com a mínim les escoltava i sovint actuava en conseqüència a aquestes demandes. De fet, Ciceró diu “hi ha tres llocs on les opinions i simpaties del poble romà, en el que fa a assumptes polítics, es poden verificar clarament: les assemblees, els comicis i els jocs de gladiadors” (Pro Sestio, 106) posant a la mateixa alçada com a espai polític l’amfiteatre i dos puntals de la política romana (eleccions i assemblees).

Durant el dia dels jocs la gent podia cridar consignes per una o altre reclamació i llavors els dirigent no tenien més remei que escoltar-los. És molt famosa la reclamació a Juli Cèsar on el poble de Roma li va demanar que posés punt final a la corrupció del Senat l’any 59 aC, el mateix que uns mesos abans havien reclamat en el mateix espai a Pompeu. Com veiem, doncs, a l’amfiteatre el poble podia reclamar pràcticament qualsevol cosa sense por a les represàlies i sovint eren escoltats, donant als jocs de gladiadors una gran importància de diàleg social entre les elits dirigents i el poble ras. És cert, però, que alguns senadors buscant influència contractaven a gent perquè intentés cridar consignes i peticions favorables als seus interessos animant a la gent del seu voltant a seguir el seu exemple però per el que ens diuen les fonts quan això passava es notava molt qui iniciava això i perquè, mentre que quan s’iniciava de manera espontània i general la reclamació en qüestió s’havia de prendre seriosament.

Els altres beneficis que qualsevol podia rebre només per assistir a l’amfiteatre eren riqueses. Una de les grans passions dels romans eren les apostes, que movien unes quantitats ingents de diners. Aquest era un dels motius per els quals el combats de gladiadors sempre buscaven els emparellaments més igualats possibles, doncs la imprevisió de qui seria el guanyador permetia igualar al màxim les apostes (una part de les apostes se les emportava el gladiador vencedor) i amb les apostes adequades un ciutadà podia guanyar una bona quantitat de diners en un sol dia. D’aquesta pràctica no se’n lliurava cap classe social, tothom apostava, fins i tot l’emperador però ho feia a través de tercers per evitar que les seves opcions personals influïssin en el combat o la resta d’apostes.

A part d’això era una costum que entre combats es llancessin al públic boles de fusta o d’os premiades amb regals. Aquesta costum es deia sparsiones i els presents corrien a càrrec de l’editor o organitzador que no reparava en costos per tenir content al públic. Els premis anaven des de cistelles de menjar, entrades a certs llocs especials, esclaus, cases, vil·les rurals i grans premis en metàl·lic. Alguns d’aquests premis arribaven als 10.000 sestercis o més (aproximadament uns 60.000 euros). Es tiraven en abundància i el públic es barallava fortament per aquests i alguns intel·lectuals de l’època de classe alta parlen de “vertaders disturbis” i recomanen sortir de l’amfiteatre quan començaven les sparsiones i tornar a entrar quan el públic hagués acabat de barallar-se per els premis. Aquestes atencions es distribuïen de diverses maneres però les més comuna era la de deixar anar molts coloms a la vegada que carregaven les boles premiades i les deixaven caure damunt del públic. També existia la costum de negociar per aquests premis doncs es podien vendre per diners en metàl·lic a terceres persones si el premi en qüestió no interessava i es preferia vendre el premi a un interessat a canvi de diners. Això permetia que qualsevol que assistís a l’amfiteatre i fos afortunat podia sortir al final del dia molt més enriquit del que havia entrat a més d’aconseguir oci gratuït i haver socialitzat amb la resta de la comunitat. Podríem pensar que la classe alta no dirigia les seves atencions cap a aquests premis que feien les delícies a la plebs però veiem que el segle I dC es va emetre una llei que reservava un mínim de premis dedicats a les classes dels equites i senatorials (les elits romanes)així doncs veiem que es queixaven si consideraven que no havien rebut prous premis durant els jocs.

Un cop vist tots aquests aspectes relacionats amb la gladiatura podem entendre perquè era molt més que un esport o un passatemps, la gladiatura permetia al ciutadà romà sentir-se part d’un Imperi immens, poderós, que cuidava d’ell proveint-li menjar i oci gratuït. Era la base de la societat romana tant a Itàlia com a Roma i això es demostra que fins els més crítics amb aquest esport (com Marc Aureli) no van fer res per acabar amb ell, si no que es van limitar a adaptar-lo una mica als seus gustos doncs veien les infinites virtuts que representava per a l’estat l’existència dels jocs de gladiadors. Era, doncs, una eina política, social i cultural que ensenyava a la vegada que entretenia i formava part dels engranatges d’una societat violenta en constant expansió. No és d’estranyar, doncs que l’Imperi Romà d’Occident caigués només 40 anys després de l’abolició oficial dels jocs de gladiadors. És el símbol d’una societat completament diferent, d’un Imperi fragmentat on els ciutadans ja no es senten part d’una entitat més gran i una societat que ja no valora les gestes bèl·liques i la necessitat de lluitar per la glòria.

 

 

Read More