Una terra sense amo

El recent col·lapse de l’Estat afganès en mans de les milícies talibà, tot i haver rebut el suport dels EUA durant pràcticament vint anys, ha contribuït una vegada més a popularitzar aquest país com “el cementiri dels imperis”. En el màxim del seu poder, el 1841 les tropes britàniques cediren Kabul (la capital afganesa) als mal preparats rebels i poc després foren massacrades quan intentaven fugir a l’Índia; més recentment, el 1989 l’exercit soviètic es replegà davant la pressió de la insurgència, sense haver perdut mai una batalla. Que passa perquè els grans imperis mundials caiguin a l’Afganistan? Que té d’especial aquest país? En aquest article donaré algunes claus sobre la particular idiosincràsia nacional, parant especial atenció a la seva formació com a Estat.

Com molts altres indrets de l’Àsia Central, el que avui coneixem com Afganistan estava caracteritzat per ciutats estratègicament col·locades a la vora de les grans rutes comercials que travessaven Àsia d’est a oest (la coneguda Ruta de la seda), que vivien bàsicament d’allotjar els viatgers o de la compravenda dels productes que hi arribaven. Kabul a l’est, Kandahar al sud, Herat a l’oest i Balkh al nord, han estat des de l’edat mitjana generalment les ciutats més fortes.

Durant bona part del segle XVI el poder polític a l’Afganistan estava molt atomitzat i cap de les quatre grans ciutats compartien un sobirà. Elaboració de l’autor

Sobre les àmplies extensions de terreny que envoltaven les urbs, les seves autoritats tenien un control difús, especialment pel que fa a les comunitats pastorals. Dos pobles de parla indoirànica dominaven demogràficament les ciutats i els seus hinterlands: els tadjiks (o perses) al nord, i els paixtus al sud. Els hazara es concentraren a les muntanyes del centre del país, a l’Edat Moderna lluny de qualsevol centre urbà políticament rellevant; i a les estepes del sud, que avui fan frontera amb Pakistan i l’Iran, els balutxis eren el grup més fort.

En aquell moment els regnes centreasiàtics estaven envoltats per dos grans imperis multinacionals, liderats per elits d’ascendència turca i administrats seguint el model tradicional persa. El de l’Índia era conegut com el mogol, la capital del qual es trobava a Delhi, amb una població de quasi 100 milions de persones, era un dels principals emporis comercials del món; per la seva banda la Pèrsia safaví, des d’Esfahan i Tabriz, i amb una població de menys de 10 milions d’habitants, compartia amb els estats centreasiàtics la protecció de les rutes caravaneres. 

Al territori de l’actual Afganistan hi conviuen pobles ben diferents: a la dreta trobem els paixtus, dominants a les ciutats del sud i de confessió sunnita; mentre a l’esquerra veiem els hazara, xiïtes que habiten el muntanyós centre del país. Font: Viquipèdia

Les primeres invasions de l’Edat Moderna

La mort del rei de Kabul el 1585 i la presa d’aquesta ciutat pels indis ens pot servir com a data que marca l’inici de la intromissió d’imperis estrangers a la zona, quan les elits urbanes i els seus aliats-vassalls de la perifèria perderen capacitat d’influència exterior. Mentre a Balkh i altres ciutats del nord s’implantava un govern aristocràtic uzbek d’arrel turca, no com els seus vassalls tadjiks; l’imperialisme dels perses occidentals retingué el control d’Herat, així com els indis ho feren amb Kabul, sent Kandahar una peça en disputa entre Pèrsia i l’Índia.

Els paixtus, grup majoritari del sud del país i que també era conegut a l’època com afganesos, no acceptaren fàcilment la imposició del nou ordre imperial en el qual perdien influencia política i sobre tot control sobre els beneficis del tràfic caravaner. L’emperador indi Akbar (1542-1605), que desconfiava de la lleialtat tants dels afganesos que vivien al subcontinent com d’aquells que acabava de sotmetre a l’àrea de Kabul, confiava que el seu nombrós exèrcit i la seva potent artilleria serien suficient per a mantenir-los dòcils i allunyats de les principals rutes comercials que passaven per les muntanyes de l’Hindu Kush cap a l’oest.

 Fou un dels pocs cops que Akbar infravalorà els seus adversaris: tribus paixtus descontentes prengueren passos estratègics com el de Khyber i convertiren la vall del Swat en un continu camp de batalla. No desitjant perjudicar els interessos dels seus mercaders, Akbar envià onades de soldats i fins i tot establí aliances amb cabdills hazara, però quan una tribu era derrotada, al cap de poc temps sorgien nous esclats de revolta. La rodalia de Kabul no fou pacificada ni els camins assegurats fins que el seu fill Jahangir no va arribar al poder, amb una política més amistosa cap als líders paixtu.

Després d’anys de guerra entre els imperis veïns, l’Afganistan es convertiria en un gran territori fronterer. En general les relacions van ser amistoses pel bé del tràfic comercial, amb breus conflictes pel control de riques ciutats com Kandahar. Elaboració de l’autor.

Kandahar, la ciutat que tots dos imperis cobejaven i que havien disputat per les armes, a començaments del segle XVIII es trobava fermament sota control persa, els quals a més tenien la rica ciutat d’Herat. Els subordinats del xa persa a la regió, creient que podrien gestionar Kandahar sense la necessitat de la tribu paixtu dels Ghilzai, retallaren l’assignació que se’ls hi donava en concepte de “protecció” de les rutes comercials; ben aviat el sud de l’Afganistan es revoltà, i cabdills tant del poble paixtu com el balutxi, marxaren contra els seus antics amos.

Acostumats a una perifèria tranquil·la, el sistema militar persa s’ensorrà ben aviat davant els pobrament armats rebels i, davant una atònita “comunitat internacional”, la mateixa capital imperial fou saquejada (1722). Les conseqüències colpejarien durant anys la regió: sorgí a Pèrsia un líder militar, Nader Xa (1688-1747), el qual derrotà els rebels Ghilzai i, amb la voluntat de consolidar el seu poder personal, atacà amb èxit l’Índia. Poc després la inestabilitat política enfonsaria tant l’Iran com el subcontinent indi.

Neix l’imperi afganès

Al final d’aquestes dècades de guerra, la tribu que havia sortit més ben parada era la dels paixtus Durrani, la qual havia estat durant molt de temps una eficient col·laboradora de l’imperi persa a Herat. Ahmad Xa (1723-1777), el líder d’aquests afganesos, havia participat en les nombroses expedicions militars de Nader Xa i obtingut a l’Índia un tresor considerable amb el qual, mort el seu patró iranià, podia comprar la lleialtat de la resta de tribus de la regió.

Influït per la cultura aristocràtica persa, Ahmad Xa pretengué intitular-se com a hereu imperial d’aquests; però des de la seva seu a Kandahar comprengué que la seva influència es limitava a les bel·licoses tribus paixtus i que, tret d’un conflicte sagnant, poc podia esperar de l’Orient Mitjà. Els caps tribals reunits en assemblea el confirmaren com a xa de l’Afganistan (“terra dels afganesos/paixtus”), caracteritzada la seva dinastia per la possessió del diamant Koh-i Nur (“muntanya de la llum”).

Ahmad Xa Durrani fou el primer emperador dels afganesos si bé, els seus dominis, incorporaren uzbeks, hazara, tadjiks o panjabis. Font: Viquipèdia

Dècades d’inestabilitat política havien malmès les rutes comercials que creuaven els joves dominis d’Afganistan per la qual cosa, a fi de disposar d’efectiu per a garantir el seu nou imperi, Ahmad Xa hagué de continuar fent ràtzies als territoris dels antics imperis d’Iran i l’Índia. Fou en aquest darrer indret, a la batalla de Panipat (1761), que el líder paixtu incorporà als seus dominis el que avui coneixem com Pakistan.

 Afganistan, el primer imperi modern de la regió liderat per elits locals i que posava, per primera vegada en segles, les ciutats de Kabul, Kandahar, Balkh i Herat sota la mateixa autoritat, ben aviat hauria de caure en una precipitada decadència. Tot i que el sistema imitava l’etiqueta i la complexa burocràcia persa, les problemàtiques lleis de successió al tron (molt igualitàries) i la gran autonomia de l’aristocràcia dirigent paixtu, feren desaparèixer en poques generacions el gran imperi d’Ahmad Xa.

Des de la capital imperial a Kabul, els següents sobirans no pogueren atraure els cabdills balutxis, hazara o uzbek, com tampoc sotmeteren a les disperses confederacions tribals del camp. A començaments del segle XIX, perderen tota la influència a l’Iran i foren expulsats del subcontinent indi, quedant l’imperi reduït a les quatre ciutats de l’interior. Quan els primers europeus arribaren a la regió (anglesos i russos) trobaren un aïllat i empobrit imperi, estratègicament important però impossible d’aglutinar. (Per saber-ne més llegir: El Gran Joc. El repartiment anglo-rus d’Àsia (I))

La regió a l’orient de Balkh exportava a tot el món el famós lapislàtzuli i els rius que voregen tant Kandahar com Herat permetien generar un excedent agrari, malauradament això no fou suficient per a mantenir operativa una Cort centralitzada a Kabul. Sense una relació comercial privilegiada amb el subcontinent indi, el model polític tradicional de les tribus paixtus s’imposà, així que les ciutats i els pobles començaren a mirar més cap a protectors locals o estrangers.

Com avui dia passa, els polítics imperials europeus no prendrien en consideració les greus dificultats dels indis i perses que havien intentat dominar la regió i que, a la fi, hi havien col·lapsat a causa dels seus tenaços i díscols habitants. Curiosament, després d’anys d’enfrontament tribal i ètnic, tots tenien al cap que havia nascut un país: Afganistan, el cementiri dels imperis.

Per saber-ne més

DALE, Stephen. The garden of the eight paradises (2004)

DALRYMPLE, William. El retorno de un rey. La aventura britànica en Afganistán, 1839-1842 (2017)

GREEN, Nile. Blessed Men and Tribal Politics: Notes on the Political Culture in the Indo-Afghan World (2006)