Sovint s’ha dit que durant la Primera Guerra Mundial, i posteriorment amb la segona, moment en què molts homes havien d’abandonar casa seva per anar a lluitar al front, es va produir l’entrada massiva de les dones al treball assalariat arreu d’Europa. En molts casos, eren fàbriques que havien deixat les seves funcions principals i s’havien dedicat a satisfer les necessitats de la guerra. Tot i que és cert que moltes dones van entrar a treballar a les fàbriques, el que no es pot afirmar és que fins llavors les dones no treballessin. No tindria cap sentit que la meitat de la població no hagués treballat fins entrat el segle XX. I Catalunya n’és un bon exemple.

Teresa Vinyoles, en el seu llibre Les dones a la Catalunya Medieval, ja afirma que les dones eren presents en el treball al camp: colonitzaren, soles o conjuntament amb els seus marits, les noves terres de conquesta, i treballaven en les tasques agràries tal com ho feien els homes. Al món urbà dels segles medievals i moderns, en què la institució gremial organitzava el treball, també les dones participaren activament de les activitats productives. Hem d’entendre que les llars dels artesans complien tres funcions: eren taller, botiga i casa. És comprensible, per tant, que la dona treballés en tots tres espais, tot i la manca de reconeixement social d’aquesta tasca —ja que les dones no podien accedir a la realització de l’examen de mestre i els estatuts gremials obviaven totalment la seva participació.

Al llarg dels segles XVII i XVIII, principalment en aquest darrer, es desenvolupa allò que la historiografia ha denominat putting out system. Durant aquesta etapa de transició, algunes famílies realitzaven treballs de producció prefabril a casa, lliures del control gremial, a canvi de petites retribucions. Aquesta era una estratègia de supervivència per les famílies camperoles, i sovint eren les dones les que realitzaven aquestes activitats productives, relacionades majoritàriament amb el tèxtil. A Catalunya, el sistema protoindutstrial es desenvolupà principalment a la plana de Vic i als voltants de Barcelona. A més, les fàbriques d’indianes també comptaren amb presència laboral femenina, fent les dones partícips del treball manufacturer.

La industrialització i el nou ideari burgès: el discurs de la domesticitat

El segle XIX català destaca per la seva complexitat polièdrica. Primer des d’un punt de vista econòmic, encapçalant la revolució industrial, i després polític, amb la constitució de l’estat liberal després de la mort del Ferran VII (1814-1833). Són molts els historiadors que consideren que la Revolució Industrial ha sigut el procés que més ha transformat la societat al llarg de la història en tant poc temps. Hem de preveure, per tant, canvis també respecte el subjecte femení.

El nou sistema econòmic industrial, que s’estava forjant, tingué com a conseqüència l’establiment d’una nova classe social dominant: la burgesia. En aquesta nova societat burgesa es consolidà també una nova mentalitat. El pensament burgès es construïa sobre la idea de divisió d’espais, des d’un punt de vista de classe i de gènere. D’aquesta manera, es desenvolupà una forta mentalitat de separació d’esferes: l’àmbit públic es reservava als homes, mentre que les dones quedaven relegades a l’espai domèstic, amb l’obligació d’acomplir els seus deures com a esposa primer i com a mare després. El discurs de la domesticitat, tal com l’anomena Mary Nash, estava emmirallat en la idea de la “perfecta casada” o l’”àngel de la llar”, i suposava una nova construcció cultural sobre la dona burgesa.

[caption id="attachment_4532" align="aligncenter" width="482"]Amb el triomf de la burgesia s’establí, també, un nova mentalitat sobre la família, en la qual la dona quedava relegada a l’espai domèstic. Aquest model teòric també fou assumit per la classe obrera. Font: El Periódico Amb el triomf de la burgesia s’establí, també, un nova mentalitat sobre la família, en la qual la dona quedava relegada a l’espai domèstic. Aquest model teòric també fou assumit per la classe obrera. Font: El Periódico[/caption]

Aquest sistema de pensament també arrelà amb força a les mentalitats obreres. En aquest món obrer, però, el nou model de reproducció social del male breadwinner family era inviable, ja que les dones de classe treballadora es veien obligades a abandonar la llar i anar a la fàbrica, a causa dels baixos sous dels seus marits, insuficients per satisfer totes les despeses familiars. També els nens i nenes s’incorporaven molt d’hora al mercat laboral. El treball extradomèstic femení, però, era desprestigiat i es considerava desmoralitzador per a la dona, que desatenia els seus deures familiars. En la realitat, però, la dona obrera va viure en una situació de sobreexplotació en haver de carregar amb el treball productiu assalariat i amb el treball no assalariat reproductiu.

A més, la naturalesa de les indústries catalanes  —bàsicament tèxtils, contràriament al que passava al País Basc, on predominava la metal·lúrgia— feia molt atractiva la mà d’obra femenina pels empresaris. Sobretot a la filatura, sector que es mecanitzà abans que el tissatge, la presència femenina era força notable des d’un principi. Hem de pensar, a més, que la indústria catalana, tot i una inicial preponderància del tèxtil, era diversa, i també trobem dones en altres sectors, com en les  indústries sureres o de fabricació de rajoles. En totes elles, el salari de la dona era entès com a complementari al sou del cap de família, i era força inferior al dels homes: podia arribar a la meitat.  Per justificar la diferència salarial s’argumentava que les dones tenien el costum de cantar i parlar, una menor resistència a la fatiga i menys força física. A més, el treball de la dona era entès com a temporal i, per tant, secundari: se sobreentenia que en el cicle familiar la dona deixava la fàbrica un cop es casava, i que només treballava durant la solteria, tot i que quasi mai era així. 

En aquest context cal afegir-hi la substitució de les màquines mule-jennies per les selfactines a partir de 1850 i la introducció de les contínues d’anelles el 1880, màquines que requerien de poca força física i d’una mà d’obra poc especialitzada, i que va fer que molts empresaris substituïssin els treballadors per dones i nens, com una estratègia per reduir els costos de producció. Pels obrers es veia el treball assalariat femení a la fàbrica com una competència real al seu treball, se’n sentien desplaçats. Tant era així que a partir de la segona meitat del segle XIX es produiran mobilitzacions d’obrers que reclamaven la prohibició del treball de la dona a la fàbrica, com la que es produí en el sector tèxtil d’Igualada el 1868.

[caption id="attachment_4537" align="aligncenter" width="536"]Les selfactines s’introduïren a les indústries catalanes a partir de la segona meitat del segle XIX. No necessitaven mà d’obra especialitzada ni l’ús de molta força física, fet que provocà la substitució d’obrers per dones i nens com una estratègia per abaratir costos. Aquest fet provocà revoltes obreres, de caire ludista, que reclamaven la fi del treball assalariat femení. Font: Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa Les selfactines s’introduïren a les indústries catalanes a partir de la segona meitat del segle XIX. No necessitaven mà d’obra especialitzada ni l’ús de molta força física, fet que provocà la substitució d’obrers per dones i nens com una estratègia per abaratir costos. Aquest fet provocà revoltes obreres, de caire ludista, que reclamaven la fi del treball assalariat femení. Font: Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa[/caption]

Ens trobem davant d’una situació en la qual, des d’un punt ideològic, es relegava les dones a l’espai domèstic per tal de desenvolupar els estrictes rols marcats, però que alhora se l’empenyia cap a la fàbrica davant la necessitat de supervivència familiar, espai on a més patia unes pèssimes i duríssimes condicions de treball.

Superar la contradicció: el treball domiciliari

Com hem dit, el treball assalariat femení es contradeia amb el rol que s’esperava que desenvolupés la dona. Des dels sectors més conservadors es va intensificar un discurs moral-religiós en contra la presència de la dona a la fàbrica, afirmant que desvirtuava l’ésser femení. Pedagogs i sociòlegs també hi deien la seva, convertint aquest en un dels debats més importants del XIX dins dels cercles intel·lectuals.

Els industrials intentaven, per contra, legitimar el treball femení justificant que es tractava d’un fet transitori i que quan la mecanització i la industrialització s’haguessin modernitzat completament, no caldria que les dones treballessin a la fàbrica i podrien retornar a les seves llars per desenvolupar “sus labores”, tal com s’anotava als censos de l’època. Darrere d’aquest discurs s’amagava la voluntat de mantenir els costos de producció baixos a partir de salaris minsos del personal femení dels seus tallers. Per la seva banda, els obrers, davant l’evident necessitat de la contribució econòmica femenina a la llar, acabarien acceptant el treball femení com un “mal menor”, justificat només en cas de misèria, com una estratègia econòmica.

En tot aquest context, el treball assalariat a domicili es començava a veure com una bona opció, acceptada per tothom. La dona s’allunyava de la fàbrica, font d’immoralitat, però alhora cobrava uns diners que permetien a la família obrera garantir la seva supervivència. El treball a domicili era un sistema de producció descentralitzat que complementava el sistema fabril i que es basava en la subcontractació laboral. D’aquesta manera, homes i dones treballaven des de casa seva a canvi d’una minsa retribució per part d’un empresari. Normalment es tractava de treball tèxtil i de confecció, i la difusió de la màquina de cosir va facilitar l’establiment d’aquest sistema laboral.

Tot i que el treball domiciliari també era exercit per homes, era una opció laboral fortament feminitzada. Era considerat un treball informal, i el fet que el procés de producció es realitzés a casa feia que tingués una gran acceptació social, ja que no posava tant en risc els interessos dels treballadors ni de la família, i dotava així d’una justificació ideològica aquesta modalitat laboral. Es considerava que el treball a domicili permetia compaginar el treball assalariat amb les tasques a la llar, tot i que l’elevat volum d’hores diàries que havien de dedicar les dones a satisfer els encàrrecs no sempre ho feia possible. Un cop més veiem com sobre la dona requeia una sobreexplotació.

Mary Nash destaca els anys de la Primera Guerra Mundial com a auge d’aquest fenomen. El fet que l’estat espanyol no entrés a la Gran Guerra permetia a les indústries catalanes abastir gran part de la demanda europea, sobretot en el sector tèxtil. S’ha calculat que entre 1914 i 1918 treballaven a domicili a tot l’estat espanyol 21.531 dones i 6.525 homes. Es fa evident que el sistema domiciliari era un espai laboral altament feminitzat.

El treball a domicili era el negoci perfecte per l’empresari: no s’havia de fer cap gran inversió inicial, i a més podia exercir un ampli control social sobre les treballadores, que es trobaven aïllades les unes de les altres i no tenien capacitat per organitzar-se i reivindicar els drets bàsics o denunciar l’enorme explotació a la qual estaven sotmeses, com sí que passava a les fàbriques. Per la seva banda, el sindicalisme deixava desemparades les treballadores domiciliàries, que no es beneficiarien de l’organització obrera en auge. Així descrivia aquesta situació el polític Ramon Albó l’any 1917:

“No té l’empresari gaire bé necessitat de capitals ni riscs a córrer; té l’avantatge de tenir els treballadors isolats, no organitzats entre ells i com que la majoria són dones, aquestes són més temorenques, respectuoses i ignorants que els homes; desconeixen per llur manca de cultura, el valor dels Sindicats; no estan associades, deixen de fruir-ne llurs avantatges, essent-li molt fàcil a aquell, en virtut de tot això, la disminució del salari i allargar en canvi les hores de feina, sobretot quan es tracta de treballs a preu fet, que és el cas més freqüent”.

Combatre la contradicció: identitat i lluita per l’emancipació femenina

Si bé el treball a domicili va ser un sistema en auge, no va comportar una masculinització del sistema fabril tèxtil català, que seguí comptant amb una alta presència femenina. L’historiador Albert Balcells ha comptabilitzat que l’any 1905 a Barcelona treballaven a les indústries tèxtils 5.111 homes, 16.466 dones, 2.197 nens i 3.195 nenes. La preeminència de la mà d’obra femenina era, com veiem, innegable.

[caption id="attachment_4533" align="aligncenter" width="600"]Fotografia d’unes obreres d’un fàbrica tèxtil de Salt, sector on la majoria de la mà d’obra era femenina. Font: UniverSalt Fotografia d’unes obreres d’una fàbrica tèxtil de Salt, sector on la majoria de la mà d’obra era femenina. Font: UniverSalt[/caption]

De fet, va ser precisament a la fàbrica on les dones començaren a combatre el sistema de pensament burgès en relació al gènere. Tal com afirma Albert Balcells, “el treball assalariat fora de la llar enfortí el paper de la dona treballadora en l’àmbit familiar i consolidà una cultura laboral femenina no domèstica”. La presa de consciència d’aquesta situació dotarà la dona obrera d’una identitat pròpia a partir de la qual defensarà els seus drets, tot i topar, en un principi, amb les organitzacions obreres.

La presència femenina al moviment obrer sovint també era deslegitimada pels mateixos obrers, com ho era també el seu treball. Les primeres organitzacions obreres catalanes, l’Associació Mútua de Teixidors (1840) o les Tres Classes de Vapor (1869) foren eminentment masculines, i no només no qüestionaven ni discutien sobre la presència femenina a les fàbriques, sinó que defensaven l’esquema clàssic de divisió de gènere.

Per contra, serà l’anarquisme el moviment obrer més predisposat al debat respecte la “qüestió femenina”, tal com se l’anomenava. L’alta presència femenina a les fàbriques tèxtils catalanes —espai on s’estava consolidant l’anarquisme— feia que els moviments obrers haguessin de tenir en compte les dones treballadores, i que s’assimilessin les seves reclamacions per tal de poder construir un projecte realista. També dins d’aquest moviment, però, les dones hauran de fer valdre la seva veu i lluitar per ser respectades pels seus companys.

El 1870 es realitzava el primer congrés obrer de la Federación Regional Española (FRE), la secció espanyola de l’AIT, i cap dona hi participà. En els acords que sortiren d’aquestes primeres reunions es recollia la demanda d’una legislació protectora envers les dones que, com en el cas dels nens, consideraven que havien d’abandonar les fàbriques. Veiem, per això, un canvi radical dins la FRE respecte la qüestió del treball femení al Congrés de Saragossa (1872), en el qual s’aprovà el dret de la dona al treball assalariat, sota un principi d’igualtat i d’independència econòmica. Concretament es declarava el següent:

“La dona és un ésser lliure i intel·ligent i, com a tal, responsable dels seus actes, el mateix que l'home; doncs, si això és així, el necessari és posar-la en condicions de llibertat perquè es desenvolupi segons les seves facultats. Ara bé, si releguem la dona exclusivament a les feines domèstiques, és sotmetre-la, com fins aquí, a la dependència de l’home, i, per tant, prendre-li la seva llibertat. Quin mitjà hi ha per a posar la dona en condicions de llibertat? No n’hi ha cap més que el treball”.

S’acordava, així, el treball femení com a via d’emancipació per a la dona, que després quedaria reafirmat en altres congressos de la FRE i de les seves successores FTRE i FSORE. Cal diferenciar, però, les declaracions de principis de les pràctiques reals del moviment obrer, on sovint s’imposaven els interessos dels obrers per sobre la defensa d’aquestes tesis. A més, l’anarquisme entenia que la revolució social permetria assolir totes les reivindicacions de les treballadores, cosa que feia que se subordinés la qüestió de gènere a la de classe.

[caption id="attachment_4531" align="alignleft" width="200"]Teresa Claramunt va ser una anarquista catalana, considerada una de la primeres feministes. Era un oradora excepcional i va protagonitzar nombrosos mítings que tenien com a finalitat la mobilització de les dones. També va incentivar la creació de seccions femenines dins les federacions anarquistes. Font: Viquipèdia Teresa Claramunt va ser una anarquista catalana, considerada una de la primeres feministes. Era un oradora excepcional i va protagonitzar nombrosos mítings que tenien com a finalitat la mobilització de les dones. També va incentivar la creació de seccions femenines dins les federacions anarquistes. Font: Viquipèdia[/caption]

La decadència de les Tres Classes de Vapor després del fracàs de la vaga a Manresa de 1890 donaria empenta a l’anarquisme. Dins d’aquest moviment començarien a destacar a finals del XIX algunes dones oradores que realitzarien unes primeres iniciatives de crear seccions femenines. Michel Relle destaca els dos mítings de dones —amb públic només femení— que es realitzaren per preparar la vaga general del primer de maig de 1891. En una d’aquestes reunions intervindria Teresa Claramunt, que es convertí en una autèntica agitadora de masses. Les obreres anarquistes participaren en l’elaboració del discurs de les seves organitzacions per dues vies: participant directament als congressos i, sobretot, a partir d’escrits i de la influència que exercien sobre els seus companys.

El tombant de segle suposà un canvi en la lluita de les dones. Cal tenir en compte que a l’escenari europeu, on el marxisme era força hegemònic entre les forces obreres, sobretot a Alemanya i Anglaterra, les dones començaven a fer sentir les seves veus. Marx i Engels havien discutit i reflexionat sobre la situació de la dona, però d’una forma vaga. August Bebel, teòric marxista alemany, havia anat més enllà, i igualava en drets a l’home i la dona (obrer i obrera), alhora que admetia un grau superior d’explotació sobre aquesta. Les tesis de Bebel foren reconegudes per les marxistes, i suposaren la base de la teorització feminista que després desenvoluparen.

El 1907 se celebrava la Primera Conferència Internacional Socialista de Dones, iniciant així el moviment marxista feminista de forma orgànica. En aquest congrés, en el que destacà Clara Zetkin, s’acordà la lluita binària femenina, contra un reformisme social que no reconeixia les reivindicacions femenines i contra un moviment femení liberal i burgès que, deien, no alliberaria l’obrera.

Des de l’anarquisme es criticava aquest feminisme marxista, que reivindicava també igualtats polítiques com el dret a vot. Cal tenir en compte que dins l’anarquisme de l’estat espanyol s’havia admès la igualtat (teòrica) entre gèneres ja unes quantes dècades abans. Tot i així, la conscienciació sobre el gènere dins el marxisme europeu suposava un canvi de paradigma evident, i canviava el relat obrer respecte el subjecte femení. Es passava així d’un discurs sovint paternalista i realitzat per obrers (sota la pressió femenina) a una organització orgànica de dones que discutien, entre elles, les seves pròpies problemàtiques.

Tornant al cas català, el segle XX es caracteritzà per una alta conflictivitat obrera, cada cop més visible. Les dones també serien protagonistes en aquest escenari de mobilització puixant, com, de fet, ja ho havien estat temps enrere. Cal no oblidar el tradicional pes que havien tingut en els conflictes populars prefabrils, com els rebomboris del pa o les bullangues barcelonines entre finals del segle XVIII i les primeres dècades del XIX. Segurament aquest record havia quedat en l’imaginari col·lectiu femení i ara era reivindicat per les dones. El 1909, l’esclat d’una violenta revolta popular, la Setmana Tràgica, a Barcelona i altres nuclis urbans evidencià l’enorme fractura social que es vivia a Catalunya. Les dones tingueren, com han manifestat molts historiadors, un protagonisme innegable i un paper fonamental en aquesta, i sense elles —majoritàriament obreres i de classes populars— no es podria explicar la magnitud que agafà el conflicte.

Les següents mobilitzacions, com les vagues generals de 1913 i 1918, serien escenaris d’alta activitat de dones, fet que mostraria una alta conscienciació de classe i gènere entre les obreres. Les dones emprendran, en aquestes primeres dècades del nou segle, incansables lluites per la igualtat jurídica, la dignificació del seu treball i la millora de les condicions laborals, la igualtat salarial, el dret a vot i l’accés a l’educació. Tot i així, hem de tenir en compte les limitacions amb què aquestes dones es toparen, també dins les organitzacions anarquistes. Com algunes obreres denunciaren, el relat sexual estava àmpliament consolidat, i lluitar contra aquest discurs era molt difícil. Una mostra d’això la podem trobar anys més tard, a la Segona República, on no s’equipararen els salaris entre homes i dones a les fàbriques col·lectivitzades per obrers.

En definitiva, la industrialització portà les dones a conquerir els espais ideològicament vetats per la nova mentalitat burgesa. La necessitat de les dones a contribuir a l’economia domèstica faria que aquestes abandonessin les cases i conquerissin les fàbriques, trencant el discurs de la domesticitat burgès, tot i les dificultats. Va ser a les fàbriques, espais de conflictivitat creixent, on aquestes dones adquiriren una identitat pròpia, fruit del treball, que les portaria a conscienciar-se de la sobreexplotació que patien. En aquest punt, les dones iniciaren un procés d’organització i conquesta dels carrers, espais de lluita i reivindicació, i dotant-se d’un discurs propi, que trobà en l’anarquisme, més que en altres moviments obrers, una bona acollida.

portada

A casa, a la fàbrica i al carrer: el que va suposar per les dones la industrialització a Catalunya

Sovint s’ha dit que durant la Primera Guerra Mundial, i posteriorment amb la segona, moment en què molts homes havien d’abandonar casa seva per anar a lluitar al front, es va produir l’entrada massiva de les dones al treball assalariat arreu d’Europa. En molts casos, eren fàbriques que havien deixat les seves funcions principals i […]

vaporvell1920

Les arrels del sindicalisme: inicis d’una llarga lluita

Abans que el sindicalisme es convertís en un actor històric principal a la vida social i política catalana a partir de les últimes dècades del segle XIX, el procés que va conduir a la formació del sindicalisme va ser un fenomen històric totalment decisiu per entendre la història de la Catalunya contemporània. La implantació exitosa […]