Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Una de les conseqüències més evidents de la fi de la Primera Guerra Mundial va ser el canvi radical en la configuració del mapa europeu. Un dels principals motius d’aquest canvi va ser l’ensorrament de l’Imperi Austrohongarès, que desaparegué i donà pas a nous estats: Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Polònia –en aquests dos últims casos amb terres provinents d’altres països–. A més, alguns dels seus territoris foren annexats a estats existents, com Romania o Itàlia.

Durant els anys noranta del segle passat, força veus van afirmar que Iugoslàvia, al marge de les tensions i contradiccions internes, es va dissoldre per l’interès de les potències occidentals, per tal d’incrementar la seva influència i controlar més fàcilment uns nous estats, més febles que Iugoslàvia. Aquesta argumentació no era nova. Durant els anys vint també era estesa l’anàlisi que les potències victorioses de la Primera Guerra Mundial impulsaren el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès. L’historiador François Fejtö ha estudiat a fons el tema i n’ha aportat moltes proves, com, per exemple, el canvi d’interpretació dels més que famosos Catorze punts de Wilson. Primer s’havia proposat una solució basada en l’autonomia de determinats territoris, però cap al final de la Guerra es va interpretar que bona part d’aquests territoris s’havien de convertir en estats independents.   

No es pot negar que durant el segle XIX alguns intel·lectuals promogueren l’Il·lirisme, teoria que apostava per crear un estat que aplegués tots els sud-eslaus. La incidència real, però, d’aquestes propostes no passà de cercles reduïts. Els autors més citats són els croats Ljudevit Gaj, el bisbe Strossmayer i, en menor mesura, l’eslovè Jernej Kopitar. Les seves propostes, però, van ser canviants, i no sempre volien dir el mateix quan parlaven d’unir tots els eslaus del sud sota un mateix estat. Ara bé, també és veritat que en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial aquest debat es revifà i tingué més incidència.

Abans de l’esclat de la guerra, els territoris que van conformar Iugoslàvia estaven dividits en diversos estats. D’una banda, hi havia els regnes de Sèrbia i de Montenegro, tots dos independents. D’altra banda, hi havia l’Imperi Austrohongarès, que, de fet, era una monarquia dual. Vinculat a Hongria hi havia el Regne de Croàcia-Eslavònia (no s’ha de confondre amb Eslovènia), relativament autònom, i els territoris de Bačka, Baranja i Banat -al sud d’Hongria-, sense cap mena d’autonomia. Vinculats a Àustria hi havia Dalmàcia, Caríntia, Estíria i Carniola (aquests tres últims poblats per eslovens, tot i que no constituïen una única entitat). Finament, Bòsnia i Hercegovina, que va ser incorporada per l’Imperi l’any 1908, era administrada per un governador i estava desvinculada tant d’Hongria com d’Àustria. Sèrbia, arran de les Guerres Balcàniques (1912-1913), s’expandí territorialment (Kosovo i bona part de Macedònia, el Sanjaq i Novi Pazar) i aconseguí més prestigi. Estava governada per la dinastia Karađorđević i el cap de govern era Nikola Pašić.

Regne de Sèrbia, després de les Guerres Balcàniques (1912-1913), amb Kosovo i Macedònia i sense la Voivodina. Font: Wikimedia
Regne de Sèrbia, després de les Guerres Balcàniques (1912-1913), amb Kosovo i Macedònia i sense la Voivodina. Font: Wikimedia
Mapa ètnic de l’Imperi Austrohongarès. Font: Wikimedia Commons
Mapa ètnic de l’Imperi Austrohongarès. Font: Wikimedia Commons

Quan esclata la guerra, després de l’atemptat de Sarajevo, els eslaus de la zona queden dividits en bàndols enfrontats. Els partits croats i eslovens van fer costat a l’Imperi, i molts sud-eslaus van participar en la dura ofensiva contra Sèrbia. També és veritat que n’hi hagué, sobretot de Bòsnia, que s’allistaren com a voluntaris per lluitar al costat de Sèrbia.     

La creació de la primera Iugoslàvia, molt probablement, va ser fruit de la conveniència dels eslaus de l’Imperi Austrohongarès en el moment que aquest s’esfondra, i de l’interès del Regne de Sèrbia, que així adquiria un rol i un poder de molta més rellevància del que tenia.

A l’hora d’analitzar com es creà aquest nou estat cal centrar-se, sobretot, en tres grans actors: el Regne de Sèrbia d’una banda, els croats i eslovens de l’interior de l’Imperi d’una altra i, finalment, el Comitè Iugoslau, que feia les funcions d’intermediari entre tots dos.

El Tractat de Londres i el Comitè Iugoslau

En el marc de les negociacions perquè Itàlia participés en la guerra al costat de la Triple Entesa, el 26 d’abril de 1915 es va signar el Tractat de Londres, segons el qual acceptava de  participar a canvi, amb l’acord de Sèrbia, de l’annexió de territoris on vivia un percentatge, tot i que minoritari, no menyspreable d’italians (Gorizia, Ístria, Dalmàcia, Trentino, Trieste i Tirol del Sud) i també Carniola i Vlora.   

Aquest tractat era secret, però el seu contingut va ser fet públic per Frano Supilo, que n’havia estat informat pel ministre d’Afers Estrangers rus. El fet que es fessin públiques aquestes informacions refredà l’interès de part de la població de l’Imperi per acostar-se a Sèrbia, reforçà la lleialtat a l’Imperi i provocà, com a reacció, la creació del Comitè Iugoslau, el 30 d’abril de 1915. Aquest comitè estava format per menys d’una vintena de membres, tots exiliats, de totes les nacionalitats eslaves de l’Imperi, tot i que hi predominaven clarament els d’origen dàlmata, els més afectats per les pretensions italianes. D’entre els seus membres, cal destacar-ne Ante Trumbić i Frano Supilo. El seu objectiu era, obertament, la consecució d’un estat que agrupés tots els sud-eslaus.  

S’ha especulat molt sobre la seva funció. D’una banda sembla bastant clar que tenia el vistiplau de bona part  dels croats i eslovens de l’interior de l’Imperi, tot i que no sempre les seves postures eren coincidents. També és innegable que Sèrbia estava interessat a negociar-hi i a tenir-lo com a interlocutor, perquè no volia que Croàcia i Eslovènia esdevinguessin estats independents, i era una manera d’exercir algun control sobre aquests països. Tot i això, les relacions amb la monarquia sèrbia van ser sovint tibants, i de vegades estigueren a punt de trencar-se del tot, com quan Supilo amenaçà amb la independència de Croàcia en cas que Sèrbia no reconegués la igualtat de tots els grups nacionals en el nou estat. No volien, doncs, que el nou estat fos una prolongació de Sèrbia, sinó que fos radicalment nou.

Sèrbia i els eslaus de l’Imperi

A l’interior de Sèrbia, d’altra banda, les coses no anaven gens bé per al govern de Pašić. Les derrotes de 1915 van fer que el seu crèdit polític minvés extraordinàriament, cosa que comportà que el seu partit, el Partit Radical, patís una important escissió, els Joves Radicals. Aquest nou partit volia fer un pas endavant en la democratització del país i eren més oberts a negociar amb el Comitè Iugoslau la formació d’un possible nou estat. Amb aquestes demandes aconseguiren un suport molt important, i arribaren a fer trontollar l’omnipotent Pašić.

Durant tot el transcurs de la guerra, però, l’opció preferida pels croats i eslovens de l’Imperi era la coneguda amb el nom de trialista. Un exemple clar d’això va ser la Declaració de Maig de 1917, impulsada per l’eslovè Anton Korošec, del Partit Popular Eslovè, i signada pels 33 diputats sud-eslaus (eslovens, croats i serbis). En el text s’hi reclamava la unificació de totes les terres de l’Imperi on vivien i transformar-lo de monarquia dual a monarquia amb tres grans entitats.

La Declaració de Corfú

Poc després, però, el 20 de juliol de 1917 es va signar la Declaració de Corfú, un document de gran transcendència. Va ser signat, d’una banda pel govern serbi (pel primer ministre, Pašić)  i, d’altra banda, per Ante Trumbić, president del Comitè Iugoslau. És important, ja que apunta de manera clara cap a la creació d’aquest nou estat, format per Sèrbia i els territoris l’Imperi on vivien serbis, croats i eslovens, sota la dinastia Karađorđević, cosa que entra en contradicció amb la Declaració de Maig. Segons aquest document, el nou estat seria formalment una monarquia parlamentària, plenament democràtica, amb sufragi universal masculí, igualtat dels tres noms nacionals, de les tres religions i dels dos alfabets, encara que no es detallava gaire cosa més i se’n deixava la concreció en mans d’una assemblea constituent, amb la qual cosa no quedava clar quin caire prendria, si tindria un caràcter centralista o més aviat un to federal o federalitzant.

Declaració de Corfú. Font: Wikimedia Commons
Declaració de Corfú. Font: Wikimedia Commons

La dissolució de l’Imperi i la unificació

A partir de 1918 començà a ser evident que l’Imperi Austrohongarès caminava ràpidament cap a la desintegració. Internament, hi havia clars símptomes de decadència, fins al punt que les burgesies mitjanes i petites començaren a optar per trencar-hi, tant a Bohèmia i Moràvia, com a Àustria, Hongria, Croàcia, Eslovènia… Anton Korošec fou un dels polítics que abandonà la idea de romandre a l’Imperi i va començar a defensar la proposta d’un estat iugoslau independent. De resultes d’aquests plantejaments impulsà la creació d’un Consell Nacional (Narodno Vijeće) cap a principis d’octubre.  

El desencís de les tropes ja havia provocat diversos motins -el més destacat el febrer de 1918 a Kotor, a Montenegro- i nombroses desercions, que s’incrementaren quan Bulgària –aliada de l’Imperi- anuncià la rendició, el 29 de setembre. En aquest context, es pot afirmar que l’autoritat austríaca simplement es va fondre.

Malgrat els intents desesperats de l’Imperi per salvar-se, amb ben poc creïbles crides a transformar-se en federació, el 29 d’octubre de 1918 la Dieta croata aprovà posar fi a la unió amb Hongria, s’apoderà de Fiume i lliurà l’autoritat al Consell Nacional, presidit per Korošec. Es convertí, així, en el nou govern provisional de tots els territoris eslaus de l’Imperi. La seva autoritat, però, era molt débil: motins i pillatges eren constants, i no estava gens clar el suport internacional.

Ljubljana, 29 d’octubre de 1918. Font: Wikimedia Commons
Ljubljana, 29 d’octubre de 1918. Font: Wikimedia Commons

Aquests dies d’incertesa foren aprofitats per Itàlia per ocupar Trieste, Pula (Ístria), Zadar, Šibenik…,  ja que considerava legitimats els seus drets a ocupar-los per les clàusules del Tractat de Londres de 1915. La debilitat del govern, el poc suport internacional i l’amenaça italiana acabaren de decantar del tot les elits, que al cap i a la fi eren les que formaven el Consell Nacional, a la unificació amb Sèrbia i Montenegro i amb aquest objectiu s’iniciaren converses amb el govern serbi. Això no vol dir que no hi hagués contradiccions internes: Pribićević, per exemple, defensava la unió immediata amb Sèrbia, Trumbić volia que primer s’unifiquessin tots els territoris de l’Imperi i que després es negociés en peu d’igualtat amb Sèrbia, i, finalment, Radić, que s’oposava al projecte iugoslavista (s’oposava al centralisme serbi i apostava per la forma republicana d’estat). Finalment s’imposaren les tesis de Pribićević.

Simultàniament, a Bòsnia i Hercegovina s’havia creat també un Consell Nacional, similar a l’impulsat per Korošec. El 29 d’octubre, l’anunci fet a Zagreb fou molt ben rebut, i només dos dies més tard, el Consell Nacional es féu amb el poder efectiu a Bòsnia i Hercegovina, quan el governador, Boris Sarkotić, els el va lliurar. El 3 de novembre es constituí el primer Govern Nacional de Bòsnia i Hercegovina, de breu durada.

Ginebra es convertí, el 6 de novembre, en l’escenari de converses entre el govern serbi i el Comitè Iugoslau, que ara sí que representava el Consell Nacional. El 9 de novembre es va signar una declaració en què s’acordava constituir un nou estat, únic i indivisible, amb un govern format per membres dels dos principals partits serbis (els Vells i els Joves Radicals), del Comitè Iugoslau i del Consell Nacional.

Alhora, els fets també es precipitaren a Montenegro. El 6 de novembre, les tropes sèrbies ocuparen el país. Tot  seguit es creà un Consell Nacional, com a govern provisional, encapçalat pel coronel Dušan Simović i, d’altra banda, un Comitè Executiu Central per la Unificació de Sèrbia i Montenegro, que establí les bases per triar una Assemblea, que s’hauria de pronunciar sobre la unificació amb Sèrbia. Moltes persones han criticat les circumstàncies en què es féu l’elecció: sense temps per debatre, se sap que molts electors no pogueren votar, l’exèrcit serbi en controlava el procés… L’Assemblea electa votà, el 24 de novembre, per una majoria aclaparadora la unificació dels dos regnes: 163 dels 168 diputats, una unanimitat  sospitosa.  Tot això ha fet que des de Montenegro s’hagin defensat tradicionalment dos punts de vista sobre aquesta qüestió: per a alguns va ser una reunificació nacional i, per a d’altres, en canvi, una simple annexió.

Estendre’s en el cas de Montenegro és interessant perquè demostra un fet essencial, més enllà de les múltiples interpretacions que se’n puguin fer, que no hi hagué darrere de tot el procés d’unificació una voluntat de refrendar-la democràticament. Només es féu un plebiscit a Caríntia, l’any 1920, per delimitar les fronteres amb Àustria.

Uns fets similars passaren a Bačka, Baranja i Banat (la Voivodina). Un cop dissolt l’Imperi, l’1 de novembre es proclamà una República del Banat, impulsada pel Partit Socialdemòcrata, només reconeguda per Hongria i d’existència efímera. El 15 de novembre, el Banat fou envaït per les tropes sèrbies i la independència fou liquidada. L’any següent, amb el  Tractat de Trianon, el Banat fou repartit entre Romania, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens i  Hongria.  

L’1 de desembre de 1918, finalment, una delegació croata fou rebuda pel regent, Alexandre I, a Belgrad, moment en el qual proclamà solemnement el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. El nou govern de coalició va ser presidit pel serbi Stojan Protić i en formaren part Korošec, Trumbić i Pribićević. No va ser fins a l’any 1929, després del cop d’estat d’Alexandre I, que l’estat passà a anomenar-se Iugoslàvia. Moltes vegades s’ha argumentat, d’una manera simplista, que aquest nou estat era una invenció i absolutament artificial. És evident que els fets exposats demostren que va respondre a uns interessos concrets d’un moment molt determinat. Durant el període d’entreguerres,  les importants contradiccions internes dugueren l’estat a punt del col·lapse diverses vegades. L’any 1941 les tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares envaïren el país, fins al punt que fou liquidat com a estat. La lluita antifeixista dels partisans va implicar reconstruir una segona Iugoslàvia sobre unes noves bases.  

Mapa del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, 1918. Font: Wikimedia Commons
Mapa del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, 1918. Font: Wikimedia Commons
Read More

Aquests dies, arran de la proclamació i la posterior suspensió de la independència de Catalunya, s’ha parlat molt de la via eslovena, que sembla que és el model sobre el qual s’inspiren a hores d’ara alguns sobiranistes catalans.

Evidentment, quan s’analitzen processos polítics que tenen objectius similars, és fàcil trobar-hi aspectes que els fan semblants, però també és important tenir presents els aspectes que els allunyen, i, també, quins són els errors comesos, per tal de no repetir-los.

Algunes semblances i divergències

D’una banda,  és evident que es pot interpretar l’esclat del nacionalisme eslovè dels anys vuitanta com una reacció a algunes propostes recentralitzadores que pretenien redibuixar l’estructura de l’estat iugoslau, i, sobretot, a l’expansió d’un nou nacionalisme serbi, encarnat en la figura de Milosevic, percebut com a potencialment molt perillós per als equilibris de la federació iugoslava. En aquest cas, és evident que hi ha algunes semblances entre tots dos processos.

Ara bé, també és important de destacar, i no és una dada menyspreable, que les elits  republicanes eslovenes també donaren suport a aquest projecte de manera molt majoritària, mentre que a Catalunya, és evident que els principals poders econòmics no són favorables al procés d’independència.

Globalment, el suport al trencament amb Iugoslàvia era molt estès, més que aquí, entre el conjunt de la població. Només cal veure les dades de participació en el referèndum –també unilateral-, i el nombre de vots afirmatius per comprovar-ho, tot i que no hi hagué un boicot de les autoritats federals ni una brutal repressió policial com s’ha esdevingut aquí.

A Eslovènia, els fets es precipitaren amb força rapidesa a partir del moment que es plantejaren seriosament. En un període de quatre anys culminà tot el procés. Hi hagué importants mobilitzacions populars –ni de bon tros com a Catalunya-, però l’empenta del projecte recaigué més en la polítca institucional.

Malgrat que el nacionalisme eslovè s‘havia mantingut viu durant tots els anys de la Iugoslàvia socialista, no havia representat un perill seriós per a l’estat. Això no vol dir que no hi hagués hagut repressió contra persones que havien manifestat obertament la voluntat d’independència, però la seva incidència social havia estat relativa. És absolutament cert que el grau d’autonomia, reforçat amb la nova constitució federal de 1974, el reconeixement explícit d’Eslovènia com a nació i les garanties que tenien la llengua i la cultura eslovena de perviure havien fet que a Eslovènia no hi hagués hagut cap gran oposició a Iugoslàvia. Es pot dir que la Lliga Comunista Eslovena havia assumit plenament un discurs nacional eslovè.

Moltes vegades s’ha comentat que, tant en la Iugoslàvia d’entre guerres com entre la posterior Iugoslàvia socialista, havia funcionat una mena de pacte no escrit entre les elits eslovenes i les autoritats de l’estat, que a canvi de reconeixement i de garanties de defensa dels interessos econòmics eslovens, s’oferia estabilitat al país.

El grau d’autonomia de què gaudia Eslovènia era, doncs, molt superior en tots els aspectes (econòmic, financer, polític, cultural)  al que gaudeix Catalunya, cosa que permetia  garantir de manera efectiva el control del territori, cosa molt més difícil aquí.

Un altre element a tenir en compte, realcionat amb el control del territori, és que a Eslovènia, i al conjunt de Iugoslàvia, hi havia el que se’n deien les Forces de Defensa Territorials (Teritorijalna Odbrana). L’existència d’aquests cossos va permetre a Eslovènia de gaudir d’una relativa“estructura militar” que li podia permetre d’encarar la defensa de la república en cas d’agressió.

La crisi econòmica i política de Iugoslàvia

La mort de Tito el 4 de maig de 1980 va marcar, ni que sigui simbòlicament, un abans i un després en la vida política iugoslava. Es produí en un moment en què el progrés econòmic, indiscutible, i la millora de la qualitat de  vida que havia experimentat el país, es començava a estroncar. Els efectes  d’aquesta crisi, i la conseqüent inestabilitat política, arran de l’esgotament del model socialista iugoslau, es començaren a fer sentir d’una manera dramàtica a principis de la dècada dels vuitanta. Es calcula que l’any 1983 el nivell de vida dels iugoslaus havia baixat un 40% en relació amb el dels anys setanta.

Les tensions nacionals, existents amb força des de feia anys, tornaren a agafar embranzida. Les primeres crisis nacionals d’envergadura s’havien esdevingut a Kosova, l’any 1969, i a Croàcia l’any 1971(Primavera Croata). Aquests edeveniments precipitaren l’elaboració d’un nova constitució iugoslava (1974), que consagrava una més gran descentralització i nous poders per a les sis repúbliques que conformaven Iugoslàvia, i també per a la Voivodina i a Kosovo, ara amb un estatus similar en molts aspectes als de les repúbliques.

Slobodan Milosevic, anys vuitanta. Font: Wikimedia
Slobodan Milosevic, anys vuitanta. Font: Wikimedia Commons

L’any 1981, Kosovo tornà ser escenari d’importants mobilitzacions, protagonitzades  per estudiants, que en denunciaven la pobresa i que reivindicaven la creació d’una nova república. Això provocà una revifalla del nacionalisme serbi –evidentment hi havia altres causes i venia de més lluny-, representat per Milosevic. Milosevic acabà acaparant el poder en el partit a Sèrbia, la Lliga Comunista de Sèrbia, l’any 1987. És bastant clar que les elits republicanes optaren, en aquell moment de profunda crisi política, per abraçar discursos nacionalistes que els permetessin conservar  el poder i sustentar-lo sobre unes noves bases. Aquest fet és, sens dubte, indiscutible, i Milosevic –no només ell- n’és una demostració palpable. S’acostuma a datar com a inici del nou nacionalisme serbi l’any 1986, amb la publicació del Memoràndum sobre la situació de Sèrbia a Iugoslàvia,  de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Serbia, on denunciava els greuges que patia la nació sèrbia.

Eslovènia, que era la república amb un nivell de vida més alt i unes estructures econòmiques més equiparables a les de l’Europa occidental, havia gaudit d’una situació relativament còmoda en el conjunt de la Federació iugoslava, també des del punt de vista polític. Moltes vegades les elits eslovenes havien col·laborat  amb les autoritats sèrbies, cosa que els havia permès mantenir un estatus quo relativament tranquil. Res a veure amb les tensions permanents viscudes entre Croàcia i Sèrbia. La diferencia de renda entre Eslovènia i els territoris més pobres era molt més gran que la que hi ha ara entre Catalunya –que no és la “comunitat més rica” de l’Estat espanyol- i les comunitats amb menys renda.

L’independentisme apareix en escena

Amb la consolidació d’una nova línia política a Sèrbia, encarnada en la figura de Milosevic, que apostava clarament pel nacionalisme serbi i per una recentralització de la Federació, s’encengueren els llums d’alarma, tant entre les elits governants, temeroses de perdre el poder, com entre el conjunt de la població.

Les primeres propostes que qüestionaven seriosament la pertinença a la federació Iugoslava es començaren a fer sentir tot just l’any 1987, en dues publicacions periòdiques, Nova Revija i Mladina. En el número 57 de Nova Revija hi aparegué un article que es pot considerar com el primer manifest independentista eslovè, on s’advoca obertament  per l’abolició del comunisme, per una democràcia parlamentària, una economia de lliure mercat i un estat independent. Aquesta revista era dirgida per Dimitrij Rupel, més endavat ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia, i que fa pocs dies s’ha posicionat envers el procés català.

A Mladina (Joventut) també es publicaren diversos articles que reclamaven més sobirania per a Eslovènia. Finalment, aquest mitjà patí la repressió per part de l’estat, després de publicar un article on alertava dels plans de l’Exèrcit Popular Iugoslau de controlar la república, que culminà amb la detenció i judici de tres col·laboradors de la revista, el maig de 1988. El més popular dels detinguts era Janez Jansa, director i després líder del Partit Democràtic Eslovè.

Aquests fets provocaren una important mobilització popular en defensa dels acusats  i  contra les sentències que reberen, entre quatre mesos de presó i cinc anys. És llavors quan es comença a articular un nou moviment nacional eslovè, on la qüestió de la independència es convertí en l’element preminent.

Si a això s’hi afegeix la profunda crisi política i una economia amb uns números catastròfics –10.000% anual d’inflació- és fàcil d’entendre que aquesta proposta prosperés. No cal dir, a més, que l’enlluernament que provocava la societat occidental, aparentment opulenta, i el discurs segons el qual Eslovènia subsidiava les repúbliques pobres, o les elits d’aquestes repúbliques, també en facilitaren la difusió.

Milosevic havia inicat una intensa campanya per controlar la Lliga Comunista de Iugoslàvia. Per fer-ho, intentà fer-se amb el poder de les direccions del partit de les republiques i províncies. Així, després de Sèrbia, acabà controlant el partit a Kosovo, Voivodina i Montenegro, el gener de 1989. Com que la presidència dels país era col·legiada (vuit membres, un per a cada república o província), i Milosevic ja en controlava quatre, es van disparar les alarmes, sobretot a Eslovènia i Croàcia. Després que Milosevic es fes amb el poder a Kosovo, esclataren grans vagues a les mines d’aquella província, a Trepca, el febrer de 1989. Aquestes vagues provocaren una gran onada de protestes en solidaritat a Eslovènia, i no era estrany sentir-hi encara el lema que Iugoslàvia es defensava a Trepca.

La reforma constitucional eslovena de 1989

El 27 de setembre de 1989, el parlament eslovè va prendre una decisió històrica, que marcà indefectiblement el futur de la república, quan va aprovar 81 esmenes que reformaven la constitució eslovena (cada república en tenia una). Aquestes esmenes representaven una autèntica declaració de sobirania d’Eslovènia. La de més trascendència era la que preveia la preminència de la legislació eslovena per sobre de la federal en cas de conflicte. Cal recordar que el dret d’autodeterminació sí que estava reconegut en la constitució de la RSFI, tot i que en cap cas n’explicava els mecanismes amb què s’havia dur a terme.

Els anys 1989 i 1990 són també els anys de l’esclat del multipartidisme. Es  crearen la Unió Democràtica Eslovena, Cristianodemòcrates Eslovens o l’Aliança Socialdemòcrata. Tots aquests grups formaren una coalició, amb el nom de DEMOS (Oposició Democràtica Eslovena). Aquestes formacions veieren la llum gràcies a la legislació eslovena que en permeté la creació. Això implicà el trencament definitiu del model de partit únic, imperant fins llavors. Aquesta mesura provocà que, poc  després, a Iugoslàvia també s’optés per un model multipartidista, el gener de 1990.

La Lliga Comunista Iugoslava estava, llavors, en ple declivi, que es va fer públic i notori en el seu XIV Congrés, a principis de 1990. En aquest congrés, els comunistes eslovens i croats abandonaren ostensiblement les  sessions, tota una premonició del futur desmembrament de l’estat, prèvia desintegració del partit.

Les eleccions de 1990 i el Referèndum

L’abril de 1990 tingueren lloc les eleccions per triar un nou parlament eslovè, que comportaren la victòria indiscutible de DEMOS, que aglutinava les forces esmentades abans i membres d’altres partits, com els Verds. El fet que l’espectre ideològic fos tan ampli demostra que la proposta que unificava l’electorat eslovè era principalment la nacional.

En aquella convocatòria electoral també es trià el nou president de la república, càrrec que recaigué en Milan Kucan, llavors president del Comitè Central de la Lliga Comunista Eslovena, que s’imposà al candidat de DEMOS, Joze Pucnik. El mes segïent es va formar el nou govern, encapçalat per Lojze Peterle, de DEMOS.

Un element clau en els fets que envoltaren la independència eslovena va ser el de les Forces de Defensa Territorial, la Teritorijalna Odbrana, creades l’any 1969, una mena de forces paramilitars en reserva, formades per reservistes, amb l‘objectiu de defensar Iugoslàvia en cas d’una hipotètica invasió soviètica. Aquest cos es fundà després de la invasió de Txecoslovàquia, molt contundentment criticada per la Iugoslàvia de Tito.

Milan Kucan, primer president de l’Eslovènia independent. Font: Wikimedia
Milan Kucan, primer president de l’Eslovènia independent. Font: Wikimedia Commons

Després de les eleccions quan el govern eslovè rebé l’ordre, de part del govern central de desarmar aquestes unitats, s’hi negà, tot preveient el paper tan important que hauria de jugar en un futur no gaire llunyà.

El parlament trigà poc a aprovar la llei, el 6 de desembre de1990, que anunciava la realització d’un referèndum d’autodeterminació a Eslovènia,  que va tenir lloc tan sols poc més de dues setmanes després, el 23 de desembre. La pregunta era clara i senzilla: Vol que la República d’Eslovènia es converteixi en un estat sobirà i independent? Els resultats definitius, publicats tres dies després eren clars: amb una participació  del del 93,5% i un 88,5% de vots afirmatius.

Entre el Referèndum i la Declaració d’Independència 

En els primers dies de gener de 1991 es precipitaren els esdeveniments. El 10 de gener es reuniren a Belgrad els representants de les republiques i províncies  iugoslaves, sense resultats. Cal destacar que  hi havia una divergència molt important entre la direcció de la Federació iugoslava, liderada en aquells moments –la presidència era col·lectiva i rotatòria-  pel croat Ante Markovic i les autoritats sèrbies. De fet, tot sembla indicar que Milosevic llavors ja donava per perduda Eslovènia. A més, el fet que no hi hagués una minoria sèrbia apreciable a Eslovènia (només el 2,5% de la població) feia que no fos crucial per al seu projecte, cosa que sí passava a Croàcia, amb una minoria sèrbia important.

El 20 de febrer, les autoritats eslovenes aprovaren una esmena a la consitució local que n’anul·lava tots els articles que transferien competències a la Federació, i el 8 de març, s’aprovà la creació d’un nou servei militar i l’anul·lació de l’obligatoriertat del servei militar iugoslau.

Finalment, el 25 de juny, el parlament eslovè aprovà la Declaració d’Independència, després d’assegurar-se el control de ports, aeroports, duanes i comsissaries, i l’endemà, es feu la cerimònia pública a la Plaça de la República, enfront de la seu del Parlament. Croàcia també proclamà la independència el mateix dia. En ambdós casos, les autoritats europees –l’Europa del Dotze, aleshores- havien anunciat, tan sols dos dies abans que en cap cas no reconeixerien aquestes independències unilaterals. La posterior implicació d’aquests mateixos estats sembla demostrar que moltes vegades funciona més la política de fets consumats.

Tropes iugoslaves prop de Gorizia. Font: Wikimedia
Tropes iugoslaves prop de Gorizia. Font: Wikimedia Commons

La Guerra dels Deu Dies i els Acords de Brioni

El 27 de juny s’inicià la guerra coneguda com a Guerra dels Deu Dies, que durà fins al 7 de juliol. Les imatges de les forces armades iugoslaves en acció, tancs per les carreteres, enfrontaments armats… impressionaren profundament Europa, que no veia escenes similars des de la invasió de Txecoslovàquia. Vist amb perspectiva, fou un conflicte de molt baixa intensitat, amb un nombre de víctimes mortals que oscil·la,  segons les fonts, entre els 44 i prop del centenar.

Finalment, la pressió internacional (Comunitat Europea -especialment Alemanya-,Estats Units i URSS) va fer que que s’arribés a una moratòria en l’aplicació de la independència. Els acords de Brioni, de 7 de juliol, implicaren que l’exècit iugoslau cessés els atacs i marxés gairebé del tot d’Eslovènia, i que la independència no es fes efectiva fins al cap de tres mesos.

Aquesta moratòria finalitzà el 7 d’octubre, data a partir de la qual Eslovènia passava a tenir el control de les fronteres i anunciava una nova moneda, el tolar. El 25 d’octubre, les darreres forces iugoslaves que restaven al país, al port de Koper, abandonaren el país. El 8 de desembre, la Comissió d’Arbitratge Badinter, establia que la la RFSI (República Federal Socialista de Iugoslàvia, que n’era el nom oficial) havia deixat d’existir, i els ministres de la Comunitat Europea decidiren reconèixer els estats que sorgissin de Iugoslàvia, sempre que complissin determinats requisits. El 19 de desembre, Alemanya Suècia i Islàndia reconegueren Eslovènia –també Croàcia-, que es feu efectiu el 15 de gener de l’any següent.

Les últimes tropes iugoslaves abandonen Eslovènia. Font: Wikimedia
Les últimes tropes iugoslaves abandonen Eslovènia. Font: Wikimedia Commons

Una taca negra

Just abans de la Declaració d’Independència vivien a Eslovènia trenta mil persones sense residència permanent. El febrer de 1992 més de vint-i-cinc mil persones nascudes en altres repúbliques iugoslaves, que no havien sol·licitat la nacionalitat eslovena, van perdre el dret a la residència en el nou estat, cosa que volia dir que no tenien dret a la protecció social, treball… Aquestes persones, conegudes amb el nom d’Esborrats, van patir  una evident discriminació absolutament inadmissible. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar contra Eslovènia l’any 2012 per aquesta flagrant violació dels drets humans.

Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia. Wikimedia Commons
Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia. Wikimedia Commons
Read More