El 2 d'octubre passat va triomfar per elecció popular i de manera inesperada l'opció de NO aprovar els acords de pau assolits pel Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC després de quatre anys de diàlegs i d'unànime suport internacional al procés. Els acords signats entre les parts marcarien la fi d'un conflicte que ha perdurat 52 anys en el qual al voltant de 220 mil persones han perdut la vida i més de 7,3 milions han estat obligades a fugir de casa seva. Hi ha diferents versions sobre l'origen del conflicte amb les FARC, encara que totes concorden que la confrontació armada va sorgir a Colòmbia a mitjan segle XX pel model de tinença de terra latifundista (que persisteix avui), en el qual poques mans concentren grans propietats, mentre que els camperols o bé estan privats de terra pròpia o bé són propietaris de minifundis amb els quals amb prou feines produeixen els seus mitjans de subsistència. En aquest clima intern, sumat al context de confrontació bipolar de la Guerra Freda, van sorgir durant la dècada dels anys 60 les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), a partir d'una conformació camperola, liderada per Manuel Marulanda i Jacobo Arenas, en una zona muntanyosa de l'interior del país. Des de llavors, quan es van autoproclamar com a expressió armada d’"els desposseïts del camp i de la ciutat", s'han enfrontat contra l'Exèrcit pràcticament a tot el territori colombià. No obstant això, no es pot obviar que com a grup armat han estat autors de crims atroços com massacres, segrestos, abusos sexuals, reclutament forçat de menors, atemptats amb explosius a població civil, atemptats contra el medi ambient i finançament de la seva lluita a partir de narcotràfic, la qual cosa els va valer la inclusió com a grup terrorista a les llistes mundials. Davant aquestes xifres i aquesta llarga història de violència, és difícil comprendre per què un poble, després de cinc dècades de guerra, va decidir a les urnes no acceptar els acords de pau entre el govern i la guerrilla; per què es va imposar el NO davant el primer procés de pau que arribava a terme a Colòmbia, després de nou intents fallits. [caption id="attachment_3139" align="aligncenter" width="549"]L'últim intent fallit es va donar l'any 1999, quan Manuel Marulanda, líder de les FARC del moment, no va assistir a la cita amb Andrés Pastrana qui era president del país. Aquest intent fallit va permetre la pujada al poder d'Álvaro Uribe l'any 2002. Font: Diario El Heraldo L'últim intent fallit es va donar l'any 1999, quan Manuel Marulanda, líder de les FARC del moment, no va assistir a la cita amb Andrés Pastrana qui era president del país. Aquest intent fallit va permetre la pujada al poder d'Álvaro Uribe l'any 2002. Font: Diario El Heraldo[/caption] Per entendre els resultats, val la pena fer un breu repàs de les característiques de l'acord de L'Havana. Les negociacions públiques van començar el 18 d'octubre de 2012 a Oslo, quan les parts van instal·lar la taula de diàlegs que d'ara endavant es reuniria a L'Havana, sota el paper facilitador i garant de Noruega, Cuba, Veneçuela i Xile, i amb la presència, en certs moments del procés, de representants dels Estats Units, la Unió Europea i les Nacions Unides. Durant quatre anys l'equip negociador del govern, nomenat pel president Juan Manuel Santos, i l'equip negociador de les FARC, nomenat pel seu màxim líder Rodrigo Londoño, van aconseguir, no sense alts i baixos durant el camí, arribar a un acord final. Amb aquest, ambdues parts van afirmar sentir-se satisfetes, en la mesura que, sense transgredir l'estat social de dret, els principis democràtics i el sistema econòmic del país, establia les bases per superar alguns dels principals flagells que copegen Colòmbia des de fa dècades. Tot això, amb el cost per als colombians d'acceptar algunes concessions per a la guerrilla.   Justícia transicional   La primera, acceptar que una negociació de pau, com demostra l'experiència internacional, no pot concloure amb penes tradicionals privatives de la llibertat per als màxims líders de la dissidència, ja que, d’altra banda, cap guerrilla estaria disposada a dialogar. En el cas colombià es preveia una justícia transicional que inclogués penes de cinc a vuit anys de confinament no carcerari per als autors de crims contra la humanitat i indult per a la resta de la tropa. A canvi, els guerrillers havien de dir davant els jutges tota la veritat en els seus testimonis sobre la guerra, per generar un procés de construcció de memòria històrica. Els defensors del NO, per contra, en general es van atrinxerar en la voluntat de veure els guerrillers amb el 'pijama de ratlles', darrere les reixes d'una presó tradicional, sentenciats a dècades de confinament, partint de la base que són criminals i que van finançar la seva guerra a partir del tràfic de drogues i d'altres activitats il·lícites.   Transició de la guerrilla a partit polític     La segona concessió és acceptar que les FARC facin una transició de grup armat al marge de la llei a partit polític legalment constituït, tal com va succeir en altres conflictes interns a tot el món, ja que, al cap i a la fi, el pas històric que en algun moment ha de fer un grup rebel en el marc d'una negociació de pau és el de canviar les botes pels vots. Per aquesta raó, l'acord inclou la presència de líders d'aquesta guerrilla en posicions d'elecció popular. No obstant això, els votants del NO tenen objeccions davant de la suposada perillositat que representa la participació de les FARC en democràcia, ja que temen l'establiment d'un sistema polític que anomenen "castrochavismo", en el qual es dissolgui la democràcia. [caption id="attachment_3141" align="aligncenter" width="528"]Després de quatre anys de negociacions, el Govern i les FARC acordaren els sis punts de l'agenda: desenvolupament agrari, participació política, condicions per el final del conflicte, solució al problema de les drogues il·lícites, reparació de les víctimes i implementació. A la foto veiem a Juan Manuel Santos (esquerra), president de Colòmbia, i a Rodrigo Londoño (dreta) líder de les FARC. Font: EFE Després de quatre anys de negociacions, el Govern i les FARC acordaren els sis punts de l'agenda: desenvolupament agrari, participació política, condicions per el final del conflicte, solució al problema de les drogues il·lícites, reparació de les víctimes i implementació. A la foto veiem a Juan Manuel Santos (esquerra), president de Colòmbia, i a Rodrigo Londoño (dreta) líder de les FARC. Font: EFE[/caption] El poder de la desinformació i les qüestions religioses   A més a més, la desinformació de l'opinió pública davant els acords de pau va tenir gran efecte entre els votants. En els dies previs al plebiscit corrien rumors relacionats, per exemple, amb el lliurament indiscriminat per part del govern d'alts estipendis als ex combatents, el lliurament del país al comunisme, la possibilitat que el president Santos només li interessés guanyar el Nobel de pau i no el futur del país o l'eliminació de la propietat privada. Però especialment una imprecisió quallà en la facció més conservadora de la societat: considerar que la presència de l'expressió "enfocament de gènere" en bona part dels acords, es podia interpretar com una forma del govern de tornar a avaluar "el concepte tradicional de família" , per donar cabuda a llars conformades per parelles del mateix sexe. El govern va explicar que l'expressió "enfocament de gènere" feia al·lusió a "igualtat de gènere", però el sector més religiós de la societat no es convenç d'aquesta interpretació i no considera convenients els acords per al futur (i la moral) de Colòmbia. De fet, un líder religiós colombià citat pel diari El País, va estimar que al voltant de dos milions de fidels van anar a votar en contra de l'acord de pau perquè, suposadament, posava en perill els valors de la família tradicional. Una posició que defensen també figures de la política com Alejandro Ordóñez, ex procurador i possible candidat a la presidència el 2018. [caption id="attachment_3144" align="aligncenter" width="368"]El mapa mostra que, deixant de banda excepcions, a les zones del país més afectades per la violència i les zones més perifèriques, la opció del Sí va ser majoritària. Font: Registraduría Nacional de Colombia El mapa mostra que, deixant de banda excepcions, a les zones del país més afectades per la violència i les zones més perifèriques, la opció del Sí va ser majoritària. Font: Registraduría Nacional de Colombia[/caption] El fenomen Álvaro Uribe   D'altra banda, l'expresident Álvaro Uribe, que va governar durant dos períodes presidencials (2002-2006 i 2006-2010) i actualment és senador i líder del partit de dreta Centre Democràtic, és la cara de l'oposició al govern de Juan Manuel Santos i al procés de pau de l'Havana, per considerar-lo contrari als mandats de la justícia, de la democràcia i del sistema econòmic. Tot i les investigacions judicials que existeixen davant de presumptes nexes d'Uribe i persones properes a ell en casos de paramilitarisme, narcotràfic i corrupció, com a figura política gaudeix d’un gran suport popular entre diversos sectors de la societat que el recorden per la seva 'mà dura' contra les FARC i per haver donat cops militars històrics a aquesta agrupació durant els seus vuit anys de mandat. Aquest capital polític va jugar un paper determinant en els resultats del plebiscit i demostra que la figura d'Uribe està més vigent que mai.   Cap al futur Ara, amb la victòria del NO, tampoc es pot caure en l'apassionament de pensar que un acord de 297 pàgines era una cosa perfecta i immillorable. Per exemple, mai va haver una voluntat clara per part de les FARC de lliurar els quantiosos recursos econòmics que va obtenir durant dècades a partir d'extorsió, segrest, mineria il·legal i especialment narcotràfic, com a acte mínim per entrar a la legalitat i com a mitjà per reparar a les víctimes. D'altra banda, el tribunal de justícia transicional quedava instal·lat com un sistema paral·lel a les altes corts colombianes, de manera que restava sobirania al sistema de justícia existent al país per constitució. A més, si bé el sistema de justícia transicional no podria imposar penes tradicionals als màxims líders de la guerrilla, potser hagi anat a l'altre extrem en permetre que autors de crims contra la humanitat poguessin participar simultàniament en política. [caption id="attachment_3145" align="aligncenter" width="522"]Iván Márquez, membre del secretariat de les FARC i cap negociador de l'organització, ha afirmat en entrevistes fetes per mitjans internacionals que la guerrilla no té diners. Aquest fet ha generat polèmica en l'opinió pública per la seva poca veracitat. Font: Revista Semana Iván Márquez, membre del secretariat de les FARC i cap negociador de l'organització, ha afirmat en entrevistes fetes per mitjans internacionals que la guerrilla no té diners. Aquest fet ha generat polèmica en l'opinió pública per la seva poca veracitat. Font: Revista Semana[/caption] Però més enllà de tot, el més urgent per a Colòmbia és superar aquesta pàgina de la seva història, en honor a les víctimes i en honor a milions de persones a les zones perifèriques del país que realment viuen dia a dia la tragèdia de la guerra, a diferència dels que tenen aquests debats des la comoditat de les ciutats. Si bé és natural que hi hagi objeccions sensates davant del document final, és difícil no ser suspicaços davant de la possibilitat que certs líders polítics hagin vist en aquesta conjuntura històrica una oportunitat d'or per mesurar forces a les urnes i anar llaurant el seu camí cap a les eleccions presidencials que es celebraran el 2018.   I mentre se segueixi dilatant el procés, hi ha dos regs per als propers mesos: per una banda, la inviabilitat financera per Nacions Unides de mantenir una missió de verificació de cessament al foc, ja que la seva operació a Colòmbia és per temps definit i genera uns costosos d'operació, tot i que el procés de pau estigui congelat. D'altra banda, encara que el govern i la guerrilla han mostrat les seves bones intencions per mantenir-lo, l'alto al foc en un punt deixarà de ser postergable, ja que tècnicament el mandat constitucional de les forces armades és protegir la població davant de qualsevol amenaça, i la zona grisa de legalitat en la qual es troben les FARC actualment no es pot estendre indefinidament. El temps apressa, i no és clar si l'oposició n’és conscient. [caption id="attachment_3147" align="aligncenter" width="673"]Desenes de milers de persones han marxat per les principals ciutats del país exigint celeritat als líders polítics per arribar a un acord com més aviat millor. Font: Reuters, El País Desenes de milers de persones han marxat per les principals ciutats del país exigint celeritat als líders polítics per arribar a un acord com més aviat millor. Font: Reuters, El País[/caption] L'esperança està avui concentrada a la pressió de milers de colombians que durant els últims dies han marxat en diverses ciutats del país per exigir la pau del país, com s'ha pogut veure en algunes pancartes, sota el lema de "ni el SÍ, ni el NO, ¡el JA!". Les marxes, protagonitzades per estudiants, professors, víctimes, indígenes i altres sectors de la societat civil, prometen seguir ocupant espais públics de tota Colòmbia durant les properes setmanes. És el moment que les forces polítiques, i en especial els que es van oposar a l'acord inicial, demostrin la seva bona fe per fer els ajustos necessaris al text i rescatin el país de l'abisme d'incertesa en què va caure des del 2 d'octubre. Colòmbia no mereix perllongar in aeternum el seu conflicte armat, però només el temps dirà si el perdó es sobreposarà a l’individualisme.
Desenes de milers de persones han marxat per les principals ciutats del país exigint celeritat als líders polítics per arribar a un acord com més aviat millor. Font: Reuters, El País

De l’eufòria a la incertesa: la victòria del NO en el plebiscit per a la pau de Colòmbia

El 2 d’octubre passat va triomfar per elecció popular i de manera inesperada l’opció de NO aprovar els acords de pau assolits pel Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC després de quatre anys de diàlegs i d’unànime suport internacional al procés. Els acords signats entre les parts marcarien la fi d’un conflicte […]