Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Amb l’esclat de la guerra civil de 1936, bona part de les elits econòmiques van donar suport als sublevats, les quals van gaudir de molts privilegis durant la dictadura gràcies a la seva proximitat al règim, encara que no van poder gaudir de la llibertat de comerç i de fer negocis que havien desitjat, en tant que l’Estat franquista es va establir com un nou ordre polític basat en l’autoritarisme, el militarisme, l’intervencionisme, el proteccionisme i el recel al liberalisme. Tot i això, les relacions entre el món empresarial i el govern franquista van mantenir una bona sintonia al llarg de la dictadura, condició indispensable perquè les elits socioeconòmiques poguessin gaudir del tracte favorable que els oferia el règim. El desgast polític, social i econòmic de la dictadura en la seva darrera dècada, i molt especialment a partir dels setanta, va afavorir el distanciament d’aquestes elits del règim franquista, que van virar cap a la monarquia parlamentària en cerca de les noves oportunitats econòmiques que els hi oferien.

La nova legalitat franquista i les relacions entre les elits econòmiques i les elits polítiques

Des de l’inici de la guerra civil, el bàndol franquista va tenir com a objectiu establir un nou ordre social i econòmic de caràcter feixista, en tant que compartia els quatre principis bàsics del feixisme: l’anticomunisme, el rebuig al liberalisme, un nacionalisme radical i un anticapitalisme formal. Van ser diverses les lleis i disposicions legals les que es van aprovar per repartir-se el botí de la guerra; l’any 1937 s’aprovà un decret on s’establia el procés a seguir per a l’expropiació dels béns de les persones que es van mostrar contràries a la insurrecció. El 1938 es va decretar el Fuero del Trabajo, inspirat en la Carta di Lavoro del règim feixista italià, i que posava les bases de les relacions laborals a la zona sublevada. Un any més tard, el 1939 s’aprovà la Llei de Responsabilitats polítiques on es deixaven fora de la llei a tots els partits i organitzacions que van ser afins al Front Popular, en aquest mateix camí el 1940 es va fundar l’Organització Sindical Espanyola (OSE), en què empresaris i treballadors s’integraven dins d’una mateixa organització sindical, vertical i jerarquitzada. 

El món empresarial va rebre majoritàriament el cop d’Estat de 1936 com una oportunitat per acabar amb la conflictivitat laboral i establir l’ordre i llibertat necessaris per als seus negocis, però el model d’Estat que es va establir va ser un Estat autoritari, protector, intervencionista i autàrquic. Aquest nou Estat va viure una regressió econòmica sense precedents, es va abandonar el procés industrialitzador per una tornada al món agrari, la renda per capita va disminuir dràsticament, situant-se a què hi havia a finals del s. XIX, la despesa pública també es va veure reduïda i gran part del pressupost de l’Estat es va dedicar a la repressió, és a dir, s’invertí en els ministeris de l’exèrcit i governació. Aquests fets però,  no van  afectar la relació de les elits socioeconòmiques i el poder polític, que es va establir a partir de la fidelitat i adhesió dels primers al règim franquista, condició sine qua non per gaudir dels privilegis i oportunitats que brindava la dictadura. Amb la dictadura, els empresaris van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal, a canvi d’una legislació favorable a l’empresa i a la propietat privada. 

Juan March, fundador de Banca March, és un dels empresaris que va finançar el cop d’Estat de 1936 i va mantenir una estreta relació amb el dictador. Font ABC


L’aïllament econòmic va anar acompanyat d’un aïllament internacional forçat, després d’acabada la Segona Guerra Mundial. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la dècada dels cinquanta, amb un context polític marcat per la Guerra Freda, amb l’entrada d’Espanya a la UNESCO el 1952, el concordat amb el Vaticà el 1953 i el reconeixement d’Espanya a les Nacions Unides el 1955, que li va permetre optar als ajuts dels organismes financers internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), al qual es va integrar tres anys més tard, així com al Banc Mundial. Cal remarcar que el reconeixement de la dictadura franquista sempre va ser parcial, ja que, per exemple, no se li va permetre l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada el 1957

La política autàrquica de la primera etapa del franquisme va afavorir majoritàriament els especuladors, que van saber aprofitar-se del mercat negre, la inflació i la corrupció, però a la dècada dels cinquanta l’economia espanyola es trobava abocada al col·lapse econòmic, amb una elevada inflació, l’augment del dèficit públic i sense fons per fer front als pagaments exteriors. Els préstecs de l’FMI estaven vinculats a una reestructuració de l’economia de l’Estat franquista, que havia d’abandonar el sistema autàrquic, controlar la inflació i la despesa pública i liberalitzar la seva economia. Aquestes directrius coincidien amb la voluntat dels tecnòcrates que s’havien incoporat al govern franquista a partir de la meitat de la dècada dels anys cinquanta.


Els Tractats de Roma signats el 25 de febrer de 1957 van acordar la formació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Econòmica d’Energia Atòmica, signats per l’Alemanya Federal, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos. Font: Wikimedia commons

La fi de l’autarquia: els canvis econòmics de la dècada dels cinquanta

L’aprovació del Pla d’Estabilització Nacional de 1959 pels ministres econòmics vinculats a l’Opus Dei va posar fi a l’autarquia econòmica del país. A grans trets, aquest pla es basava en tres eixos:

  • Estabilització de l’economia: reducció de la inflació a través de la congelació de preus i salaris.
  • Liberalització interior: liberalització de preus i reducció (que no desaparició) de la intervenció econòmica, etc.
  • Liberalització exterior: facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies i la incorporació al mercat internacional.

El Pla també va comportar canvis socials i de distribució de la població, amb un ràpid procés d’urbanització que va provocar l’èxode rural de més de 7 milions de persones durant la següent dècada, l’emigració de prop de 2 milions de persones a Europa, de les quals més de la meitat no van tornar a viure a Espanya, i una arribada massiva de turistes. La migració interna del país no sempre va ser per aconseguir una millora de les condicions laborals, ja que les jornades a les fàbriques i tallers eren molt llargues i estaven mal retribuïdes, a més, les ciutats no estaven preparades per acollir l’arribada de tantes persones i es van donar fenòmens com el xabolisme i l’aparició de cinturons vermells, sinó que també es feia buscant una manera de fugir d’una repressió encara més intensa en l’entorn rural per la presència de l’església catòlica i la guàrdia civil. Les ciutats oferien una opció d’anonimat, de passar desapercebut i poder començar de nou.

La política de liberalització, però, no va agradar a tot el conjunt empresarial, ja que hi havia un sector temorós de perdre els privilegis que havien gaudit gràcies al proteccionisme estatal, i va tractar d’endarrerir aquest procés per tal d’obstaculitzar l’arribada de nous competidors i capital estranger. Aquesta relació entre el poder econòmic i polític, excessivament proteccionista i basada en vincles de lleialtats i favors personals i tractes corruptes, és vital per entendre l’endarreriment tecnològic de la indústria espanyola, la baixa productivitat, la baixa competitivitat de les empreses i l’escassa planificació industrial.

Malgrat les limitacions de les reformes, la dècada de 1960 va ser una etapa de creixement econòmic. En aquesta dècada hi va haver un creixement anual del PIB entre 1962 i 1973 d’un 7%, un augment molt pronunciat en comparació amb la resta de països desenvolupats, però amb una despesa pública totalment insuficient (entre el 20% el 1962 i el 27% al 1975) en comparació amb els països europeus (al voltant del 45%), uns ingressos fiscals mínims i una absència d’un Estat del benestar, també a diferència dels països occidentals, pels dèficits en educació, sanitat i infraestructures. És en aquesta dècada quan es consolida una elit econòmica amb pes a les institucions polítiques, especialment a l’àmbit local, encara que no tant per la seva participació directa a la política, sinó per les seves relacions amb polítics o amb el cercle familiar del dictador. Els empresaris que més va afavorir el règim van ser aquells vinculats al món financer, com Emilio Botín (Banc Santander) o José Maria Aguirre Gonzalo (Banesto), i el sector de la construcció, gràcies al qual es va enriquir fortament empresaris com Rafael del Pino (propietari de Ferrovial) o José Entrecanales, que va construir des de pantans a ministeris i bases americanes, però altres empresaris de sectors molt diversos van aconseguir fer fortuna gràcies als seus vincles amb el règim, com Ramón Areces, fundador de El Corte Inglés, o Juan Gómez Cuétara, de l’empresa de galetes Cuétara.

Aquest desarrollismo i creixement de l’economia també es deu en gran manera a les inversions estrangeres que veien en l’economia espanyola un mercat en ràpida expansió gràcies a la indústria dedicada a la producció de béns de consum i sobretot a la indústria de l’automòbil i el turisme. A més, gaudien d’avantatges fiscals i disposaven de mà d’obra barata i una baixa conflictivitat laboral, gràcies a una forta repressió.


El 600 es va convertir en un símbol del creixement econòmic espanyol. Font La Vanguardia

El turisme va ser una altra peça clau en el creixement econòmic de la dècada dels seixanta. La localització geogràfica del país, sumat als avantatges econòmics i a la situació de prosperitat dels països de l’Europa occidental, van col·locar a Espanya al centre de l’incipient turisme fent que els ingressos vinculats a aquest sector es multipliquessin per 10 en poc més de 13 anys, passant de 300 milions de dòlars el 1960 a 3.216 milions de dòlars el 1973. El turisme no va ajudar únicament a la recuperació de l’economia sinó que va permetre trencar amb la situació d’aïllament que es vivia, encara que fos al preu de donar unes imatges esbiaixades del folklore del país.

El procés liberalitzador de l’economia als anys seixanta va anar acompanyat d’un creixement de la conflictivitat obrera, especialment arran de la Llei de Convenis Col·lectius de 1958, i posava de manifest la ineficàcia del Sindicat Vertical en les negociacions entre els diferents agents productors. Per aquest motiu, dins el mateix Sindicat Vertical van néixer dues seccions empresarials l’any 1964: El Consell Nacional d’Empresaris (CNE) i el Consell Nacional de Treball (CNT). La formació d’aquestes dues seccions no va ser acceptada pels sectors més afins al règim, ja que ho consideraven un primer pas per a una possible ruptura sindical, però sí per aquells empresaris que buscaven una organització autònoma de l’Administració que representés els seus interessos. La CNE va existir fins a la seva dissolució l’any 1977 com un òrgan assessor per al món empresarial, però sense capacitat per fer pressió a causa de la subordinació dels seus principals dirigents a l’OSE i per l’existència externa al Sindicat Vertical d’altres organismes empresarials que van qüestionar la seva representativitat, com les Cambres de comerç catalanes i basques. Entre els temes més tractats a la CNE destaquen els debats al voltant de les relacions laborals, el sistema tributari, les reformes de l’empresa en el nou context econòmic i, especialment, les negociacions d’Espanya amb la CEE. 

Inicialment, el món empresarial va rebutjar la possibilitat d’una adhesió d’Espanya a la CEE per temor als desavantatges que tindria l’empresa espanyola (poc competitiva i amb un excés d’intervenció estatal) amb la resta de països europeus. En canvi, bona part de la burgesia catalana sí que mirava amb bons ulls aquesta opció, ja que aquest organisme els hi oferia un marc liberal que els hi resultava favorable. Els empresaris catalans consideraven l’empresa el centre neuràlgic del sistema fiscal, així com la font principal dels ingressos familiars i de la Seguretat Social. Per aquest motiu, defensaven la creació d’un Estat del Benestar capaç de finançar els costos familiars bàsics en educació, habitatge i subsidis. A més, una entrada a la CEE també suposava no només un acord per tenir avantatges fiscals, sinó també per un nou marc de regulació de les relacions laborals més flexible. Per aquest motiu i van intentar empènyer al règim a iniciar negociacions per formar-hi part. La posició de l’empresariat espanyol va canviar a partir de 1970, amb l’Acord Econòmic Preferencial entre Espanya i la CEE. L’acord, de caràcter exclusivament comercial, preveia una reducció dels aranzels a pràcticament tots els productes espanyols de fins al 70%. La posició favorable a un apropament al Mercat Europeu va anar augmentant en els darrers anys del franquisme, coincidint amb la crisi política, econòmica i social del règim.


El turisme va ajudar al creixement econòmic del país tot i que va ser en detriment de les condicions laborals dels treballadors/es, que va ajudar a que Espanya aparegués com alternativa turística de baix cost de països com França i Itàlia. Font: La Vanguardia

1973: la crisi del petroli i el desgast del règim franquista

El 1973, l’economia espanyola havia crescut un 8% en termes reals respecte de l’any anterior, l’atur no arribava al 2% de la població activa i les reserves de divises superaven els 6.000 milions de dòlars. En canvi, la inflació se situava al voltant del 12% anual, el doble que la resta de països de l’OCDE. Per pal·liar aquesta situació, calien reformes estructurals d’una economia excessivament intervencionista, amb un dèficit comercial profund a causa de la dificultat exportadora del país, i amb un sector públic totalment insuficient. Aquest és el context de l’economia espanyola en el moment en què esclata la primera crisi energètica l’octubre de 1973, quan el preu del barril va passar de 3 a 11 dòlars en dos mesos.  

Per a Espanya, un país importador de petroli, un augment sobtat del preu del barril havia de comportar immediatament un encariment de la factura de l’energia nacional i, per tant, una disminució de la renda disponible, la qual al seu torn provocava una contracció de la demanda dels béns de consum. Els efectes d’aquests factors són: la reducció del nivell d’activitat, una disminució de la productivitat i un empitjorament de les expectatives dels beneficis empresarials. Per equilibrar aquesta situació, es poden recórrer a dues accions, o bé una disminució dels salaris reals dels treballadors o bé un augment de l’atur. En canvi, a Espanya la mobilització de la classe treballadora al sector industrial va aconseguir forts augments salarials fins al 1977 i el manteniment dels llocs de treball. 

Espanya, amb unes estructures econòmiques rígides i amb una aguda crisi social i política, la crisi econòmica es va dilatar en el temps. Entre 1973 i 1977, al país va regnar la incertesa política, que es va traslladar també en incertesa econòmica i manca d’accions contundents per afrontar la crisi econòmica. La primera decisió que es va prendre respecte de l’augment del preu del petroli va ser compensar una part del seu augment a través d’una subvenció del govern sobre el consum del petroli, que a més dels efectes que va tenir per a la hisenda pública, el consum energètic (a diferència d’altres països de l’OCDE) va mantenir els mateixos nivells previs a la crisi, afectant greument el desequilibri exterior a causa de la dependència energètica d’Espanya. 

A aquesta situació s’ha de sumar l’augment del dèficit de la balança per compte corrent entre 1974 i 1977, la disminució d’ingressos del turisme i les inversions estrangeres. Juntament amb el desequilibri exterior, la inflació va ser el principal problema de l’economia espanyola d’aquella dècada. A mitjan 1974, la crisi econòmica era una evidència, però les polítiques en aquesta matèria foren tímides i insuficients, i palesaven l’esgotament econòmic, però també social i polític, del règim de Franco. 

A l’àmbit social, l’augment de la conflictivitat laboral dels darrers anys de la dictadura va ser respost pel món empresarial des de la negociació i acceptació d’augments salarials (que podien arribar al 20% en una espiral inflacionista) per tal de no paralitzar les empreses amb l’ús cada vegada més recurrent de la vaga, a l’acomiadament dels líders obrers més combatius i les llistes negres, el lockout, o l’ús de la violència per restablir l’ordre i la producció. La incapacitat de la dictadura per fer front a la conflictivitat laboral va portar a les elits econòmiques a un distanciament cada cop més gran amb el règim i a una defensa a l’adhesió a la CEE per les oportunitats de negoci que la incorporació els hi oferiria. La manca d’accions contundents per enfrontar la crisi econòmica van continuar al llarg de 1975 i 1976, i es va haver d’esperar als canvis polítics produïts arran de les eleccions de juny de 1977 per iniciar unes reformes de sanejament i liberalització de l’economia. El 1977 la situació econòmica era ja alarmant. La inflació anual se situava al voltant del 30%, la balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. La necessitat d’arribar a uns acords tant en matèria política com econòmica es van traduir en els Pactes de la Moncloa, signats el 25 d’octubre de 1977, basats en una contenció de la massa salarial, una devaluació de la pesseta, una desacceleració de l’expansió monetària, a més d’una reforma fiscal que incloïa la creació de l’impost sobre les persones físiques (IRPF). Els Pactes, que també incloïen un acord en matèria social, van ser rebutjats per la patronal, que el 1977 s’havia agrupat en la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i l’esquerra extraparlamentària. La patronal, temerosa de perdre la seva posició privilegiada durant la dictadura, va rebutjar la reforma fiscal dels Pactes, així com els acords sobre l’empresa pública, i va titllar el programa establert l’octubre de 1977 com un programa socialdemòcrata que cedia massa a les reivindicacions dels treballadors.

Un any després dels Pactes, la inflació havia disminuït un 12% i se situava al 16%, gràcies a la política de devaluació monetària i la moderació salarial acordada, que va significar una caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986. La política estabilitzadora sorgida de 1977 tenia una contrapartida greu: la desacceleració del creixement econòmic i l’augment de l’atur. L’any 1977, l’atur era del 5.32%, situant-se per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE (al voltant del 4%), mentre que el 1979 l’atur se situava al voltant del 8.79%, gairebé el doble que la resta de països de l’OCDE. La reducció del consum nacional es va suplir amb les vendes a l’exterior, que va esdevenir el principal motor de creixement econòmic. 

Entre 1977 i 1979, la inflació continuava el seu procés de desacceleració, el sector exterior continuava aprofitant-se de la política de devaluació de la pesseta i la conjuntura internacional afavoria l’entrada de divises, la inversió estrangera i la recuperació del turisme, però l’atur continuava agreujant-se i el 1979 ja se situava al 8.79%. Aquesta era la situació en què es trobava l’economia espanyola quan va esclatar la segona crisi energètica de 1979. Aquesta segona crisi va desvelar els dèficits de la indústria espanyola, posant al descobert la seva manca de competitivitat i la necessitat d’una profunda transformació d’aquest sector per tal d’equiparar-se a les condicions dels mercats internacionals. És per això que, a partir de 1979, a Espanya la crisi econòmica és especialment una crisi industrial. 

La crisi econòmica però, no va afectar el sector empresarial proper al franquisme polític, que durant la dictadura va ocupar càrrecs ministerials i durant la Transició van passar als consells d’administració de grans empreses privades. Aquestes portes giratòries els hi van permetre mantenir i fins i tot augmentar les seves riqueses, mantenir el seu poder i continuar amb les seves quotes d’influència en el rumb del país. Algunes d’aquestes personalitats van ser Antonio Maria de Oriol Urquijo, Gregorio Lopez-Bravo, Alejandro Fernández Sordo o Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Epíleg

Les elits econòmiques van donar majoritàriament suport al cop d’Estat de 1936 i van gaudir d’un tracte privilegiat durant la dictadura. Durant l’etapa autàrquica van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal com a mal menor, però des de finals dels anys cinquanta i la dècada dels seixanta, el món empresarial va donar ple suport al règim franquista, ja que la seva connexió amb les elits polítiques va afavorir tractes de privilegi, a més de gaudir de la política proteccionista de la dictadura. El distanciament entre el món empresarial i el règim dictatorial no va començar fins que es va palesar l’esgotament social, polític i econòmic de la dictadura a principi de la dècada de 1970. Davant la incapacitat de resoldre la crisi econòmica, la conflictivitat social i el desgast polític, les elits econòmiques van posicionar-se a favor d’un apropament a la CEE, acceptant una democratització moderada del país que pogués defensar els seus interessos econòmics. Aquesta posició favorable juntament amb la seva progressiva incorporació a l’empresa privada, la gran beneficiada de la liberalització, va donar continuació a què les famílies que quaranta anys havien guanyat la guerra continuessin guanyant.

Read More

Avui en dia, gairebé és vox populi que durant la Guerra Civil (1936-1939) la Segona República (1931-1939) fou ajudada per les famoses brigades internacionals i pels soviètics així com que l’Alemanya nazi i els italians prestaren ajuda als sollevats autodenominats “nacionals”. Això no obstant, hi ha molt desconeixement i mitologia respecte a qui van ser els conspiradors i encarregats d’organitzar i finançar el sollevament que va desembocar en aquesta cruenta guerra fratricida. Popularment, s’atribueix gairebé la totalitat de la responsabilitat del cop d’estat a l’exèrcit i als grups paramilitars feixistes o carlins. Tot i que això no és fals perquè foren ells qui aportaren el capital humà i el múscul que necessitava militarment el sollevament, no és més que la punta de l’iceberg respecte a qui van ser els organitzadors i possibilitadors realment d’aquest cop. Actualment, ja s’han escrit rius de tinta sobre la mateixa conspiració que trenquen amb la creença que el sollevament va ser una acció purament militar i demostren que l’origen de la conspiració es troba en una important trama civil, organitzada per partits i organitzacions contràries a la Segona República. Dita trama civil va aglutinar tant recursos materials com suports econòmics i socials de capital importància que posteriorment va posar al servei de la Unión Militar Española (UME) i dels militars que s’havien sumat a la conspiració i que van ser clau a l’hora de materialitzar el cop d’estat. D’aquesta manera, serien els participants d’aquesta trama civil i els seus valedors, i no els militars, els ideòlegs veritables del sollevament.

Així doncs ens centrarem aquí a desenterrar quins van ser els suports econòmics més importants que va aconseguir la trama civil per tal d’entendre millor els agents i els interessos que van prendre part en el finançament del cop del 18 de juliol de 1936 que va desembocar en un dels fets més importants i significatius de la traumàtica història recent del nostre país.

Conspirant contra la Segona República

Cal entendre, doncs, que quan parlem dels suports econòmics que va aglutinar la trama civil fem referència a la conspiració que es va organitzar una vegada va fallar el cop d’estat del general San Jurjo l’any 1932 i fins a la materialització del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, excloent pròpiament el període de la guerra civil.

Les conspiracions contra la segona República ja es donaren des de la seva proclamació el 14 d’abril de 1931. Aquestes, citant a l’historiador Ángel Viñas, correspongueren a les formacions de dreta que no s’identificaven amb els valors democràtics del règim republicà, i foren les que varen utilitzar de forma més persistent la via de la conspiració per intentar subvertir-lo. Les primeres foren els diferents grups monàrquics alfonsins que conspiraven per enderrocar la República i restaurar l’exmonarca Alfons XIII (1902-1931). Segons l’autor, la formació que de forma més consistent i exitosa va conspirar contra la República des del mateix 14 d’abril de 1931 fins al 18 de juliol de 1936 foren els monàrquics alfonsins de Renovación Española, adjectivats com a calvosotelistes (en referència a un dels líders del partit Calvo Sotelo). Això no obstant, no va ser fins a la fallida de l’intent de cop d’estat del 30 d’agost de 1932 per part del general alfonsí San Jurjo que els monàrquics van començar a entendre que enderrocar la República seria una empresa complexa que requeriria una forta organització, estratègia i suport. D’aquesta manera els alfonsins de Renovación Española buscaren el suport i la participació d’altres grups antirepublicans, reaccionaris i filo-feixistes com les Juventudes de Acción Popular, la Falange de las J.O.N.S. de Primo de Rivera i la Comunión Tradicionalista, de caràcter carlí i profundament conservador.

Constitució de l’oficina electoral denominada Tradicionalistes i Renovació Espanyola (TYRE). Assegut en el centre Antonio Goicoechea, flanquejat pel comte de Rodezno i Víctor Pradera. Darrere, entre altres, el comte de Vallellano i Ramiro de Maeztu. A l’esquerra de la fotografia, Pedro Sainz Rodríguez. Font: Wikimedia Commons

Així doncs, com assenyala l’historiador Martí Marín, els principals conspiradors i artífexs del sollevament eren una xarxa territorial d’organitzacions polítiques minoritàries antirepublicanes que desitjaven el restabliment al tron de l’exrei Alfons XIII. Alhora, també assenyala que una dada que ajuda a entendre amb claredat el caràcter de la conspiració és el pacte entre monàrquics i la Falange. Pedro Sainz Rodriguez, dirigent fonamental de les files monàrquiques, signà l’any 1934 el document de col·laboració amb José Antonio Primo de Rivera on es parlava de quines característiques hauria de tenir el ‘nou estat’. Segons Marín, el més curiós és que no es detenen en qüestions com el model d’estat (monarquia, república, dictadura, etc…). Els temes centrals foren la defensa del sistema capitalista i del statu quo, és a dir la propietat privada sense cap intervenció, sense reformes ni expropiacions, mantenint l’ordre vigent. Alhora plantejaven la necessitat d’eliminar socialistes, anarquistes i comunistes així com els partits nacionalistes perifèrics. Tant si eren de dreta com d’esquerra només s’acceptaria el nacionalisme espanyol. Aquest fet és esclaridor per entendre el caràcter de la trama i el mateix sollevament així com per entendre per què va aglutinar els suports econòmics de l’alta burgesia i de l’oligarquia terratinent que temien perdre els seus negocis.

Paral·lelament aquests grups intentaren des d’un bon principi incidir en la Unión Militar Española, fundada l’any 1933 per l’oficialitat de l’exèrcit més antirepublicana i susceptible de participar en una rebel·lió armada, per tal d’aconseguir el seu suport. D’aquesta manera s’asseguraven, com diu Viñas, de tenir un escut protector d’antirepublicanisme militant i emissor de discursos i relats públics incendiaris i desestabilitzadors dins de l’exèrcit, element clau per a una posterior insurrecció armada. La UME entrà en col·laboració amb la trama i es dedicà a tasques de difusió de discurs dins l’exèrcit.

Així, els recursos que va tenir i que va aglutinar la trama civil es van concebre per contribuir sense descans a la creació i desenvolupament d’una atmosfera de conflictivitat social i de sensació d’inestabilitat política en la qual s’intensificava el combat polític com a pas previ d’un conflicte armat. En resum, es tractava de desestabilitzar la República per “legitimar” l’acció militar. En aquesta tasca destacà la famosa “dialèctica de les pistoles” de la Falange, que consistía en augmentar la conflictivitat social amb assassinats polítics. Cal que quedi clar que els conspiradors sempre van desitjar l’esclat d’un conflicte armat. Antonio Goicoechea, important personalitat monàrquica alfonsina en contacte amb la Itàlia feixista, així ho planteja a Mussolini el mateix 1935 quan buscava ampliar el suport d’aquest.

Calvo Sotelo en un míting de Acción Popular a Sant Sebastià, el 1935. Font: Wikimedia Commons

Això no obstant, un dels fets més significatius i interessants de la trama civil són els suports econòmics que va aconseguir. Tot i la falta de moltes fonts, evidències i proves, les activitats d’aquesta trama foren finançades, en principi, per aportacions d’una gama social molt famosa i extensa d’oligarques i empresaris que dedicaren molts esforços econòmics per assegurar-se que a la trama no li faltava de res. Aquests van dedicar-se a aconseguir tot el que pogués faltar per a la insurrecció per, com hem vist abans, assegurar-se que l’statu quo respecte a la propietat no era subvertit per les diferents agrupacions polítiques que operaven durant el període de la República.

Tot i el caràcter i les formacions polítiques que la varen formar, per entendre el paper de la trama civil fins a l’esclat de la guerra civil és necessari esmenar que a partir de febrer de 1936, després d’una altra insurrecció fracassada per part d’una junta de Generals, la situació va canviar i tota aquesta trama es va haver de supeditar al comandament de la trama militar d’alguns generals de l’exèrcit i, en concret, del general Mola. Ell s’encarregà de l’organització de la insurrecció militar i de coordinar l’acció de l’exèrcit amb les agrupacions paramilitars de la trama civil.

Al final, els diferents projectes insurreccionals es conciliaren en un sol pla subversiu que els aglutinà a tots. D’aquesta manera, l’exèrcit exigí a totes les altres organitzacions de la dreta contrarevolucionària que se supeditessin a la seva estratègia sollevada i al model d’estat que volien imposar, que en principi no anava més enllà de la proclamació d’una dictadura militar en un règim d’excepció temporal que havia de retornar al monarca de l’exili.

Amb aquestes premisses podem endinsar-nos pròpiament a la qüestió del finançament de la trama civil.

Finançant el sollevament

Respecte als primers suports econòmics de la conspiració durant els anys inicials de la República, l’autor González Cuevas va recuperar en el seu llibre, Acción Española. Teologia política y nacionalismo autoritaro en España (1913-1936), una llarga llista de Francisco Moreno Zuleta, comte dels Andes, terratinent i polític durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1939), d’on figuraven els primers inversors (la gran part d’ells aristòcrates i nobles) i les quantitats atorgades per a la conspiració, que ja l’any 1933 gaudia d’un fons de més de 20 milions de pessetes. Entre la multitud de personalitats destaquen ja Juan March, amb qui ens aturarem més endavant, amb una donació de 2 milions de pessetes, i més d’una vintena de comtes i ducs. Amb això s’assentaven les bases econòmiques per al desenvolupament de la conspiració i el sosteniment de la causa monàrquica a l’interior.

Aquesta sembla ser la pista més solvent i completa que tenim actualment respecte dels primers suports econòmics del cop per part de les elits. Així, podem observar que aquesta primigènia acumulació de capital i importants suports econòmics entre les elits econòmiques espanyoles va ser el punt de partida per a l’articulació del sollevament militar, el finançament de les futures accions i, en definitiva, la consecució del cop, que en aquest moment era embrionari. D’aquesta manera també van mostrar el ràpid caràcter reaccionari de la conspiració, ja que el fet que se sumessin tants aristòcrates és indicatiu de la por i del rebuig als canvis que estava portant la República. No obstant això, en aquest moment es tracta únicament d’una suma d’aristòcrates i les seves petites fortunes, motiu pel qual la seva participació no passa dels seus contactes i el seu finançament.

D’altra banda, un home que la historiografia coincideix en assenyalar com el principal avalador en l’àmbit econòmic de la conspiració és el famós banquer mallorquí Juan March. Respecte al nombre d’activitats financeres que el banquer Juan March va realitzar per al bàndol revoltat s’han fet algunes valoracions globals però cap aconsegueix partir de dades gaire precises. L’historiador José Ángel Sánchez Asiaín, en la seva obra magna, La financiación en la guerra civil española, afirma que les ajudes de Juan March a la revolta, fins i tot amb el que sabem, són una incògnita. Els diferents estudis que hi ha són petites sumes d’operacions específiques disperses que en prou feines permeten quantificar el pes de la seva ajuda en el cop i aproximar la magnitud de la seva participació.

No obstant això, sabem que aquest banquer va estar implicat des pràcticament el principi de la revolta participant en nombroses activitats financeres al servei dels rebels. Bona part de les seves ara conegudes ‘peripècies’ en l’ajuda prestada van ser documentades gràcies als arxius de la banca anglesa Kleinwort, de la qual March era client i usava per a la realització de diverses operacions. Aquest banc va estar molt ficat en política espanyola i estava molt lligat al finançament del cop a través de la figura de March, i va ser el mitjà pel qual aquest va pagar el Dragon Rapide perquè Francisco Franco pogués volar de Canàries al Marroc i posar-se al capdavant del comandament de l’exèrcit espanyol que romania a Àfrica al començament de la guerra.

A més, Asiaín assenyala que Juan March era l’únic amb suficients actius financers a l’estranger per a poder ser el creditor dels pagaments pels avions italians que es van agenciar amb la firma del contracte amb la Itàlia feixista l’1 de juliol de 1936. Fins i tot va anar més enllà comprant l’empresa d’aviació militar Savoia per a agilitar l’enviament d’aquests avions. Asiaín també recull una donació de 500 mil lliures l’any 1937 així com una deposició de 104 tones d’or al Banc d’Itàlia com a garantia per a l’enviament constant d’avions, combustible, carros de combat, armament lleuger un cop comencés la insurrecció.

Al seu torn, March havia posat al servei del general Mola, militar en cap de la conspiració i anomenat “El Director”, quan aquest va ser traslladat a Navarra abans del cop una cartera de valors amb 600 milions de pessetes per a cobrir qualsevol despesa o necessitat de garanties, cosa que evidencia que la conspiració no havia de patir per quedar-se sense actius.

Paral·lelament, March va aconseguir un subministrament petrolífer de dos milions de tones de la TEXACO estatunidenca per al bàndol nacional mitjançant el pagament de 6 milions de dòlars. Per si no fos prou, més tard l’historiador Ferrer Guasp va demostrar que també es van realitzar compres importants de carburants a l’empresa Shell, encara que no es coneixen les dades concretes de les quantitats pagades o de petroli concedides, se sap que van ser transportats amb vaixells anglesos pagats pel mateix March. En resum, i tal com assenyala Asiaín: No sembla, doncs, que hi hagi molts dubtes sobre el fet que el banquer mallorquí financés almenys les primeres adquisicions petrolíferes de combustible dels revoltats, que van ser sens dubte les més importants, tant per la seva oportunitat, com per la seva significació.

Així doncs, tal com han assenyalat els historiadors Piñeiro, Ferrer Guasp i Massot i Muntaner, Juan March va ser el banquer de la revolta i va ser el principal valedor d’aquesta a l’estranger. El seu prestigi i pes en el món financer europeu li van garantir moltes simpaties al bàndol revoltat i facilitats en les seves transaccions. A més, com un dels homes més rics d’Europa, March tenia actius en diverses entitats bancàries europees, la qual cosa li permetia disposar de fons ràpidament per a qualsevol transacció necessària. D’aquesta manera, aquests historiadors afirmen que Juan March, fins i tot amb totes les llacunes i incerteses entorn de la seva persona, va ser l’home sense el qual els rebels no haguessin pogut guanyar la guerra, perquè els seus enormes esforços van ser els que van aconseguir els recursos que el bàndol sollevat anava necessitant.

A part de March, són conegudes aportacions econòmiques d’altres personatges notables del conservadorisme. D’aquesta manera, l’historiador Borja De Riquer va treure a col·lació el paper del polític català Francesc Cambó. De Riquer afirma que no se sap amb certesa quina va ser la quantitat i el grau de la seva aportació econòmica, però es dedueix que va ser un nivell elevat de diners perquè són conegudes les seves reprimendes a altres empresaris per no posar al servei de la revolta més recursos econòmics. Les seves activitats subversives es van realitzar a Itàlia i França, fundant una oficina de propaganda a París que rebia mensualment 140.000 francs. La pista més solvent és que va promoure una col·lecta en cercles internacionals en els quals s’especula que es van recaptar 410 milions de pessetes.

Menys coneguda és la participació de José Luis d’Oriol, marquès, empresari fundador d’Hidrola (Futura Iberdrola) i fundador de l’empresa de patents ferroviaris, la Tren Talgo. Tot i que encara que no se sap quina quantitat exacta va donar, va oferir la seva fortuna personal al bàndol revoltat. Al seu torn, s’hi troben els noms de Joaquín Baletzena, Miguel María Zozaya i Fernando Contreras, industrials bascos i oligarques agraris de la zona, les aportacions exactes es desconeixen més enllà del fet que es van produir.

Valoració final

Per a finalitzar, i recollint tot l’exposat, cal destacar la recent interpretació d’Ángel Viñas a ¿Quién quiso la Guerra Civil?, on, a partir dels càlculs de les equivalències de Sánchez Asiaín, valora que el cost de la revolta va ascendir a una suma equivalent de 700 milions d’euros. Aquest cost, repartit entre el preu dels avions, el material italià, el Drac Riptide i un fons de reserva per a qualsevol despesa, hauria estat assumit en gran part per Juan March, ja que, com hem vist, a més de la seva fortuna personal, gaudia de negocis i participació en diferents bancs i entitats que li van permetre donar garanties en la compra del material italià i portuguès i de carburants, i assegurar la cobertura de qualsevol despesa necessària. Per tant, tal com afirma aquest autor, aquestes apreciacions només donen un pàl·lid reflex, absolutament mínim, del que degué costar la preparació del cop al llarg de l’actuació de les trames civil i militar.

Així doncs, observem que, amb el que se sap avui dia respecte al finançament del cop, destaquen, en la seva preparació i en els seus inicis, sobre les altres aportacions minoritàries, el paper del banquer mallorquí i la Itàlia feixista, perquè un va aportar la major part dels diners i les garanties, i l’altra el material bèl·lic i els avions. Se sap, com s’ha exposat, que va haver-hi altres suports econòmics i logístics importants. No obstant això, amb el poc que sabem sobre aquests, podem intuir que el paper central i determinant el va jugar, bastant per sobre dels altres, Juan March, perquè, a banda del grandíssim fons d’inversió que va oferir per a cobrir despeses, va ser el principal valedor per a les transaccions de compra de material i recursos amb Itàlia, Portugal i la TEXACO, ja que només ell gaudia d’importants quantitats de diners en altres entitats bancàries a les quals podria acudir amb velocitat.

Finalment, cal destacar, que hi ha molt poc investigat sobre el cost total i els suports financers exactes al cop, ja que moltes fonts segueixen escampades, han estat eliminades o són desconegudes, per la qual cosa tot l’exposat és una lleugera apreciació respecte a una dispersa suma d’operacions que han permès una mera aproximació als agents i recursos destinats per a aquest cop. Sabent això, comprovem que, respecte al tema del finançament, hi ha moltes qüestions obertes. De fet, cada transacció esmentada podria ser fruit del seu seguiment particular per a reconstruir els passos financers del cop. Però el que es veu amb claredat és la voluntat de les elits econòmiques, i en concret de Juan March, de mantenir els seus privilegis i contribuir a la seva defensa mitjançant el finançament d’aquesta conspiració.

Read More