El general Francisco Franco moria un 20 de novembre de 1975, i amb ell es tancava una etapa. S’iniciava el convuls camí cap a la democràcia. Part de les diferents forces polítiques clandestines entraven en el joc polític que havia de definir el rumb de l’estat espanyol. El procés, però, seria dirigit pels antics franquistes, ara erigits com a nous demòcrates i sota la figura de Suárez. D’aquesta manera s’abandonaren els discursos rupturistes i s’apostà per una transició moderada. [caption id="attachment_4730" align="alignleft" width="323"]Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia[/caption] A llarg termini, la transició suposà un desmantellament imperfecte i diluït del franquisme. Tot i la prematura abolició de les principals institucions del règim (el Movimiento, el TOP...), no es depuraren les institucions ni els cossos policials, no es condemnà el passat dictatorial i s’establí la impunitat sobre els antics funcionaris franquistes que haguessin comès crims contra la humanitat. El nou sistema “democràtic” creixia sobre una hipotètica idea de reconciliació nacional i s’assentava sobre una hipotètica cohesió social basada en l’oblit del passat i la renúncia a buscar culpables. Un primer pas va ser la Llei d’Amnistia. Aquesta era una reivindicació ben assentada en les forces antifranquistes, i s’havia convertit en l’emblema de l’oposició. La classe política, conscient de la necessitat de promulgar una llei d’amnistia per poder apropar les forces polítiques antifranquistes al nou tauler polític, va dictar aquesta llei, que alhora serviria per salvaguardar la seva pròpia gent. D’aquesta manera, la llei, aprovada el 1977 —per tant, una llei preconstitucional—, indultava “los delitos cometidos por funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”. Aquesta llei representava la impunitat pels franquistes. De fet, avui en dia, els consells de guerra segueixen vigents, no s’han anul·lat els judicis franquistes. [caption id="attachment_4731" align="alignright" width="300"]Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República[/caption] Aquestes eren les noves normes del joc: no hi ha culpables, cal començar des de zero i construir entre (quasi)tots, però pas a pas, una democràcia. Mentre aquest era el discurs que s’intentava consolidar seguien les tortures als opositors a les comissaries de l’estat, com s’ha denunciat recentment en l’exposició “Això em va passar. De Tortures i Impunitats (1960-1978)” realitzada entre setembre de 2016 i febrer de 2017 al Born Centre Cultural. Amb la transició, la forma política de l’estat canviava, i la monarquia parlamentària començava la seva història. En els primers anys de la democràcia, ni la classe política catalana ni l’espanyola feren cap pas endavant per engegar processos de recuperació de la memòria, demostrant una clara manca de voluntat política. D’aquesta manera, la democràcia es forjava sobre l’oblit del passat. Amb el canvi de segle aquesta situació canviarà: la societat civil, sobretot els familiars de les víctimes, es conscienciaria de la necessitat de recuperar la memòria històrica, fins que l’any 2000 es creava l’ARMH (Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica). Les institucions seguien donant l’esquena a aquesta voluntat, i no va ser fins el 2007 que el govern de Zapatero promulgà la Llei de Memòria Històrica. Els sectors més conservadors criticaren la iniciativa culpant-la d’obrir antigues ferides: la guerra havia acabat feia temps, i no s’havia de tornar a parlar sobre vencedors i vençuts. Per altra banda, des de sectors de l’esquerra i, sobretot, des d’entitats civils, es criticava la llei, que no condemnava el Franquisme i no establia polítiques públiques concretes per iniciar la recuperació de la memòria històrica. Pel que fa l’obertura de les fosses, per exemple, el govern es comprometia a localitzar-les però no a exhumar-les. Malgrat això, aquesta llei significà el primer pas legislatiu per iniciar una desfranquització de l’estat, tot i que arribava massa tard: 32 anys després de la mort del dictador. El seu resultat no ha estat, a més, significatiu. Deu anys més tard de l’aprovació de la llei seguim veient símbols franquistes a la via pública, topònims i noms de carrer que homenatgen personalitats rellevants de la dictadura. El Valle de los Caídos, un mausoleu construït per mà d’obra de presoners, segueix guardant els cossos de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, i de Francisco Franco. Vam veure fa pocs anys un homenatge polític a la División Azul, un grup de voluntaris que anà a combatre al front rus al costat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Els exemples són nombrosos, la llista podria ser molt llarga. El franquisme, en certa manera, segueix viu en tots aquests símbols: d’aquí l’expressió de la llarga ombra del franquisme, expressió que donà nom a un conjunt de conferències que es realitzaren en motiu dels 40 anys del fi de la dictadura, i que pretenien reflexionar al voltant de la manca de desfranquització de l’estat. En definitiva, l’estat ha estat incapaç de desenvolupar polítiques clares de recuperació històrica, i les iniciatives s’han hagut de desenvolupar des de les associacions privades o des dels governs autonòmics. [caption id="attachment_4732" align="aligncenter" width="300"]Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico[/caption] El desembre de l’any passat es va presentar al parlament espanyol una Proposició No de Llei per part de Podemos, amb la que es pretenia modificar la Llei d’Amnistia per tal que no s’incloguessin en l’amnistia les “tortures, desaparicions forçades, crims de genocidi o lesa humanitària”. Els dos grans partits de la transició, el Partit Popular i el Partit Socialista, juntament amb Ciutadans, van frenar aquesta iniciativa. Cal destacar, però, la sociabilitat que ha tingut tot aquest tema en els darrers anys. Els debats han sigut constants —recordem per exemple el cas de monòlit franquista de Tortosa—, alhora que la tasca de recuperació del passat de les associacions civils ha anat en augment. Veiem com la societat fa un intent per suplir el buit que deixa l’estat. Pel que fa la Generalitat, hem de destacar el Memorial Democràtic com a emblema d’aquest propòsit. El naixement d’aquest organisme canviava el paradigma, i involucrava les institucions públiques catalanes en aquesta tasca, desenvolupada i propiciada fins llavors per la societat civil. El Memorial Democràtic té com a objectiu “la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació”. En aquest punt és important remarcar la importància de la divulgació històrica en la recuperació del passat. Memòria i història estan entrellaçades, es complementen en aquesta tasca. És necessari sociabilitzar el debat i fer partícip la societat en aquesta recerca, amb un compromís ferm de les institucions. En aquests moment, però, la voluntat política de l’estat espanyol respecte aquesta recuperació és mínima. Un cop més sembla que es vulgui posar frens a la desfranquització completa de la societat espanyola. Per contra, des de la Generalitat i la resta d’institucions catalanes —molts ajuntaments han iniciat veritables propostes de memòria històrica— la voluntat és més clara i es materialitza amb fets. Tot i així, encara queda molt per fer i molt camí per recórrer. La llum ha d’il·luminar tots els racons obscurs del passat, i aquí els historiadors hi tenim un paper clau. La història ha de servir a la societat, i ha de tenir una utilitat. Per això també és necessària una llei de memòria històrica que permeti desenvolupar la tasca investigadora sense entrebancs. Tot i així, és evident la problemàtica temporal: molts dels protagonistes ja són morts, i això impossibilita part de la recerca, la història oral. Per altra banda, però, la distància temporal també permet analitzar els fets des d’una òptica més científica, deixant enrere possibles elements subjectius derivats d’haver viscut el moment històric. En definitiva, cal apostar per combatre la llarga ombra del franquisme, que és present, encara avui en dia, en molts àmbits de la nostra vida. És difícil un desmantellament total del franquisme i eliminar el seu rastre sense una clara política de condemna del règim dictatorial, una condemna que sí que s’ha fet a altres països europeus —el cas d’Alemanya és paradigmàtic— i a la qual aquí estem molt lluny d’arribar.
Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia

Combatre la llarga ombra del Franquisme

El general Francisco Franco moria un 20 de novembre de 1975, i amb ell es tancava una etapa. S’iniciava el convuls camí cap a la democràcia. Part de les diferents forces polítiques clandestines entraven en el joc polític que havia de definir el rumb de l’estat espanyol. El procés, però, seria dirigit pels antics franquistes, […]