L’any 1968 es va produir un fenomen polític, cultural i social protagonitzat per joves, la major part dels quals estudiants, que s’estengué gairebé per tot el planeta, tenint una especial incidència en països amb democràcies occidentals consolidades, però també en països del bloc del socialisme real, com la Txecoslovàquia d’Alexander Dubček o dictadures com l’Estat espanyol. Durant tot aquell any es succeïren un seguit de revoltes, conflictes i manifestacions que arribaren en molts casos a posar en escac l’estatus quo dels seus respectius països, o com a mínim qüestionar-ne els seus fonaments, i que trobaren ella seu punt àlgid al mes de maig i el punt més calent al centre de la ciutat de París. La guerra del Vietnam i els conflictes antiimperialistes arreu del món, la lluita pels drets civils als EUA, l’exigència de més llibertats polítiques i civils, el moviment contracultural musical i artístic o la demanda de llibertat sexual foren alhora pretext i inspiració d’un moviment heterogeni protagonitzat pels joves nascuts després de la Segona Guerra Mundial i que, en general, es rebel·laven contra tot allò que representaven els seus pares, professors i autoritats en general: la moral, valors i cultura política i social sorgides durant la postguerra i que el jovent de finals dels seixanta sentia que no els representava.

Va existir un maig del ’68 a l’Estat espanyol?

Tot i que cal matisar molt per a respondre a la pregunta sobre si va existir un maig del seixanta-vuit pròpiament dit a Espanya, a nivell polític i com a contagi dels fets que estaven succeint a París, podem afirmar que sí que es va produir, tot i que de manera molt més discreta i com a culminació d’un moviment polític que s’havia iniciat anys abans. L’esclat del “Maig del ’68” a l’Estat espanyol pròpiament dit, el podem situar a Madrid el 18 de maig durant un recital que va oferir el cantautor valencià Raimon al vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Universidad Complutense.

Durant tot aquell dia prop de 6.000 estudiants van desafiar les autoritats franquistes –les autoritats universitàries havien donat permís a la celebració d’aquest acte– i van omplir de gom a gom la facultat fent crides a la llibertat i solidaritzant-se amb tot allò que estava succeint des de feia dies als carrers de França. Aquest recital i la manifestació espontània que es produí després fora de la facultat i que acabà amb greus enfrontaments amb la policia franquista, que havia pres literalment la universitat, feien entreveure l’inici d’un conjunt de mobilitzacions que es produïren durant les següents setmanes en entorns universitaris, i que s’acabaren bruscament a principis de 1969 amb la promulgació per part del règim de l’estat d’excepció i l’inici d’una onada repressiva sense precedents que culminà amb la mort de l’estudiant de dret Enrique Ruano en mans de la policia en una comissaria de Madrid el 20 de gener de 1969.

Per entendre com es va arribar a aquella situació, i respondre a preguntes com per què les autoritats universitàries van permetre aquell recital que va acabar representant una de les primeres manifestacions massives universitàries contra el règim des del final de la Guerra Civil cal contextualitzar com es va arribar fins allà i quines forces socials i polítiques hi van intervenir per fer-ho possible.

[caption id="attachment_7389" align="aligncenter" width="502"]Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube[/caption]

Anys seixanta, noves formes de lluita i repunt de la repressió

Per entendre què va significar el maig del ’68 a l’Estat espanyol cal posar en relleu, abans que res i per diferenciar-lo del maig francès i de tants altres seixanta-vuits que es produïren al món occidental, que durant aquells anys encara s'estava en plena dictadura, i que aquesta, lluny de baixar el nivell de repressió, l’aguditzà per tal de fer front als nous conflictes polítics i socials que havien començat a sorgir amb el canvi de dècada. Els anys seixanta s'havien iniciat amb la promulgació de la "Ley de Orden Público" promulgada pel règim al 1959 i que els permetia decretar en qualsevol moment l’estat d’excepció i amb aquesta, mesures repressives extraordinàries en contra de qualsevol tipus de dissidència. Una repressió es materialitzà també en la creació, l’any 1963, del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per a jutjar els delictes de sedició política i actuà fins al final del franquisme de manera contundent, amb més de nou mil condemnats a presó, per delictes contra la seguretat interior.

Els diversos moviments polítics que sorgiren en diversos llocs del planeta al voltant del seixanta-vuit estaven formats pel jovent desconnectat de les cultures polítiques dels seus progenitors i el cas espanyol no fou diferent. El moviment antifranquista dels anys seixanta visqué una profunda renovació generacional passant a ser protagonitzat per uns i unes joves, la majoria estudiants, que ja no havien viscut la Guerra Civil i que per tant, ja veien com a llunyans els referents polítics del període republicà. A la lluita estudiantil s’hi sumaren també les protestes obreres que sorgiren a partir de la promulgació del Pla d’Estabilització de 1959 i que foren també liderades per joves. Amb aquest canvi generacional, protagonitzat per un  conjunt heterogeni de sensibilitats i ideologies a les que unia una cultura del canvi i una voluntat de construcció democràtica, noves formes de dissidència anaren veient la llum i configurant un nou antifranquisme que passava de la clandestinitat al carrer i s’erigia com la punta de llança que havia de posar en escac al règim especialment a partir de la segona meitat dels anys seixanta. Un apunt a tenir en compte per entendre la heterogeneïtat del moviment antifranquista de l'època fou el canvi d'estratègia que van traçar el Partit Comunista Espanyol (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb l’objectiu d’obrir un front ampli de lluita per la democràcia i allunyat del proselitisme soviètic, que els permeté convertir-se en el referent contra el règim per a una gran majoria de la ciutadania i liderar gran part dels fronts de lluita com l’obrer i l’estudiantil i que posaren contra les cordes al règim durant bona part de la dècada.

La Caputxinada i la fundació de les Comissions Obreres, els seixanta-vuit a nivell polític de l’Estat espanyol

Quan es parla del ’68 espanyol es menciona que aquest s’avançà a tots els demés seixanta-vuits i que, de fet, es produí gairebé dos anys abans de que el moviment antiautoritari s’estengués per tot el planeta a partir de dos fets concrets que, a més, es produïren primer a Catalunya, i que resultaren clau en la configuració de l’antifranquisme des d’una vessant de renovació generacional i de noves mobilitzacions contra el règim: la formació i constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i les Comissions Obreres Nacionals de Catalunya (CONC), als anys 1966 i 1967, respectivament.

En ambdós projectes i també en l’èxit d’aquests s’hi trobava l’empremta i protagonisme cabdals del PSUC, i s’erigiren durant els darrers anys de la dècada dels seixanta com a puntes de llança en la lluita antifranquista des de les vessants obrera i estudiantil, respectivament, i també com a dinamitzadors de la resta d’una societat que estava començant a perdre la por i a organitzar-se i a plantar cara a la dictadura. Els famosos fets del 9 de març de 1966, amb el setge policial al convent dels caputxins de Sarrià on s’hi celebrava l’assemblea constituent del SDEUB i coneguts com La Caputxinada, foren el punt culminant d’una escalada de mobilitzacions i reflexió política portades a terme durant els seixanta –i que s’havia iniciat a finals de la dècada anterior– per estudiants universitaris, la majoria vinculats a la Universitat de Barcelona. Aquells fets, juntament amb la lluita política que s’engegà a partir de llavors en aquesta universitat, i que s’estengué ràpidament amb la creació de desenes Sindicats Democràtics en la majoria d’universitats de l’Estat espanyol, obrí un front de confrontació amb el règim molt profund i que el franquisme va ser incapaç d’aturar tot i l’escalada repressiva que inicià poc després d’aquests fets i que portaren a centenars d’estudiants a passar per la presó.

[caption id="attachment_7394" align="aligncenter" width="551"]La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font Vilaweb La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font: Vilaweb[/caption]

La primavera de l’any següent es constituí l’altre front de lluita contra el règim, el de treballadors i treballadores agrupats al voltant del sindicat Comissions Obreres. El sindicat vertical franquista convocà, l’any 1966, unes eleccions sindicals on per primera vegada s’acceptaren candidatures externes sense que passessin el ferm control i obstrucció per part dels estaments del règim. Les candidatures properes al PCE-PSUC, que treballant des de la clandestinitat ja havien decidit a principis de la dècada començar a infiltrar-se a l’organització sindical del règim per tal de fer-lo caure des de dins, van assolir un èxit rotund en aquelles eleccions, significant-se com un autèntic estímul per seguir aprofitant les possibilitats que brindaven aquest tipus d’escletxes legals per tal d’anar desgastant la dictadura. Aquests excel·lents resultats van fer que nous treballadors i treballadores s’incorporessin a aquell moviment social, que s’acabà configurant, la primavera de 1967, com a CCOO a tot l’Estat i a Catalunya com a Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Es presentaren davant la societat catalana com a sindicat de classe i nacional, amb un projecte on la lluita social i nacional havien de servir per transformar la societat i assolir la llibertat.

El fet que les Comissions Obreres presentessin noves formes d’acció sociopolítica contra el règim on, a més de reivindicar qüestions inherents a la classe treballadora, exigissin també llibertats polítiques i drets socials per tota la ciutadania, feu que s’erigissin ràpidament com a protagonistes de la lluita antifranquista. El règim reaccionà també de forma veloç: aquella mateixa primavera de 1967 el Tribunal Suprem va declarar aquestes organitzacions il·legals, es desposseïren els càrrecs sindicals, acomiadaren centenars de representants obrers i es detingueren a moltes de les persones que s’havien implicat públicament amb les candidatures democràtiques. Tot i aquesta repressió, que s’aguditzà després de 1968 amb la promulgació de l’estat d’excepció, la CONC continuà sent la principal coordinadora de lluita obrera fins a finals del règim.

El contagi dels ’68  als moviments socials: el naixement d’alternatives a l’esquerra dels Partits Comunistes a l’Estat espanyol

Si per alguna cosa es caracteritzaren els seixanta-vuits que sorgiren arreu del món, és pel seu antiautoritarisme representat per les velles elits en tots els àmbits: familiar (girant al voltant l’autoritat paterna), educatiu amb la figura del professor venerat i distant de l’alumnat, eclesiàstic i religiós i els valors morals d’aquests i també es posava en dubte l’autoritarisme institucional representat per uns polítics vells i allunyats de la realitat d’aquella joventut efervescent –Charles De Gaulle sense anar més lluny tenia 78 anys durant aquell maig francès-.

Aquest antiautoritarisme va fer sorgir noves formes de relacionar-se, d’aprendre i també de fer política i mobilitzar-se, i un dels pilars d’aquell sistema sorgit de la post-guerra europea eren, també, els vells partits polítics d’esquerres i els seus sindicats, ancorats en les seves estructures monolítiques i els seus plantejaments antiquats, almenys a ulls d’aquell jovent amb ganes de contestar-ho i contra-programar-ho tot. Al voltant de les mobilitzacions sorgides al voltant d’aquell convuls seixanta-vuit, es crearen infinitat de sigles de moviments, partits, sindicats d’extrema esquerra i revolucionaris d’inspiració trotskista, llibertària, guevarista o maoista (aquests darrers foren majoria per la incidència que tingué la guerra del Vietnam i la resistència dels pobles del sud-est asiàtic en l’imaginari col·lectiu de l’època). Aquests posaven en dubte els vells mètodes dels partits comunistes i els titllaven de reformistes i socialdemòcrates, tot cercant les contradiccions en el seu discurs i praxis política. A l’Estat espanyol, tot i que amb menor incidència que en països com França o Itàlia, també sorgí una dissidència a l’esquerra del PCE i el PSUC. Així, pels volts del ’68 es crearen, fruit en la majoria dels casos d’escissions d’aquests, sigles com el PCE(i), el PCE(ml), l’OML o OC-Bandera Roja, que es distanciaven dels partits comunistes que prioritzaven la lluita per la recuperació de la democràcia, marcant-se com a objectiu generar les condicions necessàries per iniciar una revolució.

Cal matisar que, tot i que les noves formes de lluita, organització i manera d’entendre els moviments socials sorgits d’aquestes noves organitzacions i del maig del ’68 en general van aconseguir calar  i mantenir-se posteriorment, la gran majoria d’aquestes sigles sorgides arrel del seixanta-vuit tant sols van penetrar i tenir incidència en cercles polítics molt concrets, com en la universitat o en ambients molt polititzats. En general la gran majoria de la població militant o compromesa políticament, continuà veient en l’aposta democràtica i de front ampli del PCE-PSUC el gran referent en la lluita contra el règim.

El ’68 espanyol: el gran canvi a nivell cultural

Si dels molts àmbits en què es va traduir tot el moviment juvenil que va envoltar els diferents maigs del ’68 se n’ha de destacar un que el transcendís cronològicament i servís per acabar canviant les mentalitats de mig planeta aquest fou la seva vessant contracultural.

Els canvis que es produïren en els referents musicals, la manera de vestir, els referents literaris i cinematogràfics o la manera de relacionar-se feu un gir de gairebé cent vuitanta graus i l’Estat espanyol no en fou una excepció. Abans del seixanta-vuit els estudiants havien d’anar amb vestit, americana i corbata a la Universitat, arribant a ser fins i tot obligatori els dies d’examen en moltes facultats, a partir d’aquell moment s’ompliren de melenes i texans. També es començaren a eliminar les tarimes a moltes classes, rebaixant l’estatus i dessacralitzant la figura dels professors. A nivell musical, fenòmens com Bob Dylan i Joan Baez tingueren una repercussió sense precedents en la majoria d’ambients alternatius que es crearen entre la joventut. Seguint l’estela d’aquests fenòmens musicals, el mateix maig de 1968 el Grup de Folk, format entre d’altres per Pau Riba o Jaume Sisa organitzaren el multitudinari festival de 7 hores de música al Parc de la Ciutadella de Barcelona i que aplegà gairebé 10.000 persones i on es trencà la línia divisòria entre els músics i els assistents tocant molts dels concerts a peu del públic. Aquest moviment musical i cultural es va anar consolidant alhora que es transformaven en difusors de música com a element reivindicatiu a través de lletres subversives, mimetitzant allò que succeïa als EUA al voltant de festivals com Woodstock.

[caption id="attachment_7402" align="aligncenter" width="550"]Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat[/caption]

A mode de conclusió, caldria destacar que, si bé és cert que el ’68 a l’Estat espanyol no tingué la importància que prengué en altres indrets, ja fos pel context de dictadura i forta repressió o perquè els moviments trencadors i de canvi generacional ja s’havien produït, com a mínim, dos anys abans, la importància que tingué aquell any en la reformulació de noves formes de fer les coses, ja fos a nivell polític, cultural o social i en la presa de consciència de tot aquella joventut que tenia ganes de canviar el món també va ser notable a l’Estat espanyol i va marcar un abans i un després en molts aspectes de la vida de la seva ciutadania.

02-cabecera-kix-U522091323088rzG-1680x720@RC

El Maig del ’68 a l’Estat espanyol

L’any 1968 es va produir un fenomen polític, cultural i social protagonitzat per joves, la major part dels quals estudiants, que s’estengué gairebé per tot el planeta, tenint una especial incidència en països amb democràcies occidentals consolidades, però també en països del bloc del socialisme real, com la Txecoslovàquia d’Alexander Dubček o dictadures com l’Estat […]