Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Com a éssers biològics, els humans ens enfrontem a la influència de virus, bacteris i patògens. Això, que sembla una obvietat des del punt de vista científic i biològic, i que ens afecta especialment degut a les pèrdues a les quals ens enfrontem en un context com l’actual, amb la pandèmia de la Covid-19, no és una justificació per laxar les mesures proposades pels experts per evitar els contagis. De fet, la desconeixença dels procediments mèdics i l’absència de mesures higièniques i de prevenció foren, en la majoria dels casos, la causa de l’alta mortalitat de les anomenades Pestis del nostre passat. 

Aquest article pretén aproximar-se a les tres grans pandèmies que assolaren l’imperi romà en l’antiguitat, molt especialment dins del context Mediterrani, eix essencial dins de les comunicacions Orient-Occident. La raó per situar el nostre petit estudi entre els segles I i VII dC recau en la presència de fonts que permeten seguir el rastre d’aquestes malalties i parlar de pandèmies en un sentit global. Com és d’imaginar, però, les pestes o malalties infeccioses no són exclusives d’aquestes dates, i el desconeixement derivat de la manca de fonts, no implica la inexistència de focus epidèmics importants al Mediterrani previs a l’auge de l’expansió de Roma. Per tant, convé esmentar que totes les civilitzacions antigues d’arreu patiren en major o menor mesura els efectes de les epidèmies i la consegüent reducció de  població que implicaven; algunes per mortaldat, d’altres pels intents de fugir dels focus d’infecció.

De fet, La Torà i la Bíblia sovint fan referència a patologies com la Lepra, que proliferava al Llevant i a Egipte. També tenim dades de pestes entre les poblacions del Mediterrani Oriental al primer mil·lenni aC (1340-1310 aC) com la Pesta dels Hitites, de les que desconeixem símptomes i procés i que afectà sobretot al regnat de Mursili II o la Pesta d’Atenes, coneguda i descrita per Diodor Sícul i que assolà la ciutat grega cap al 584 aC, causant la mort d’un terç dels seus habitants. Més tard, la Plaga d’Atenes (431 aC) de la qual sabem que afectava l’aparell digestiu i respiratori, i que arribà d’Etiòpia o de Pèrsia, va ser la causant de 100.000 morts segons l’historiador Tucídides, una xifra que s’ha de considerar amb prudència. A finals del segle V, la Pesta d’Agrigento, a Sicília, afectà sobre manera l’exèrcit cartaginès -s’ha relacionat amb un possible brot de malària-. La pesta de Siracusa, cap al 396 aC, també afectà l’exèrcit cartaginès i es considera que provocava que els soldats morissin als quatre o sis dies després d’haver-se contagiat. També la ciutat de Roma es va veure assolada per nombroses plagues entre el segles V i I aC, que van ser descrites per Cassisu Dio (els anys 22 aC i 43 aC), Suetoni, Tàcit i Orosi. També es descriuen epidèmies similars en temps de Vespasià (cap al 77-78 dC) i durant el regnat d’Adrià (117-118 dC), així com una epidèmia que afectà molt especialment el Nord d’Àfrica després d’una plaga de llagostes l’any 125 dC.

La diferència entre les “pestes” citades anteriorment és que aquestes semblaren no abandonar l’estatus d’epidèmies bastant localitzades i es donaren en un marc temporal molt concret que generalment, no superava l’any, amb la incidència de possibles rebrots entre els quatre o cinc anys següents al primer. Què provocà, per tant, que a partir del segle II dC puguem parlar de pandèmies i com arribaren aquestes a estendre’s per tot el domini romà i al llarg de marcs temporals molt més amplis? 

En primer lloc, s’ha de considerar que l’absència de fonts o d’un registre documental més o menys clar dificulten la tasca de seguir el rastre o l’impacte real de les epidèmies mencionades, el que ens obliga a no descartat la possibilitat que els efectes d’aquestes entre la població o la seva expansió fossin majors del que ens indiquen les fonts. Hi ha, però, un parell de factors que sí semblen tenir una importància determinant en la propagació de malalties infeccioses des d’Asia o Nord d’Àfrica cap a l’occident Europeu i Mediterrani: subtils canvis de clima i un augment del moviment de contingents humans, molt especialment l’exèrcit i els comerciants. Aquests dos elements seran les que expliquin la gran incidència de pestes com l’Epidèmia Antonina (segle II dC) – també coneguda com a Pesta de Galè-, la pesta de Ciprià (segle III dC), i la pesta de Justinià (segle VI dC), a les que a continuació dedicarem una descripció més detallada. 

Els factors de l’exèrcit i el comerç en la propagació de malalties infeccioses gaudeix de consens general entre els historiadors i epidemiòlegs, però en l’actualitat els avenços científics en matèries com la carpologia, la paleobotànica i la meteorologia han permès relacionar aquestes pandèmies amb els episodis de canvi climàtic que tingueren lloc a l’antiguitat. En aquest sentit, estudis com el de Kyle Harper aporten hipòtesis interessants pel que fa a la influència del clima en la propagació dels virus. Més en la línia anterior, amb l’explosió de l’arqueoantropologia o l’arqueologia forense i els estudis genètics a partir de la primera dècada del 2000, s’ha pogut seguir el rastre i els efectes biològics d’aquestes patologies més detalladament. 

L’Epidèmia Antonina o Pesta de Galè

L’esplendor del govern de l’emperador Marc Aureli no ha deixat mai de ser un tema de debat entre els experts. Per alguns, la crisi que vindria al segle III ja s’intuïa cap al final de la dinastia dels Antonins o Ulpi Aèlia. Contràriament al que la historiografia tradicional va proclamar molt de temps, l’època de Marc Aureli no va ser, sembla, el moment més feliç de Roma. De fet, durant el govern de Marc Aureli tenim notícies d’una pandèmia que sembla, pogué haver posat fi a la vida del propi emperador a Vindobona, actual Viena, mentre preparava una de les seves nombroses campanyes per estabilitzar les fronteres del Danubi i el Rhin. Qüestions historiogràfiques a part, sembla que encara que la pandèmia no fou la causa principal de la desestabilització de l’imperi, hauria estat un factor important de desequilibri cap a la crisi que estava per venir. 

Rèplica de l’estàtua eqüestre de Marc Aureli al Capitoli de Roma. Font: Viquipèdia

Coneixem l’impacte d’aquesta pesta a través dels escrits de Galè, metge que visqué i descrigué els efectes de la pandèmia fins a la seva mort cap a finals dels segle II dC  i de qui la plaga rep el nom. Per Galè sabem que la pandèmia s’inicià a Àsia i que aproximadament l’any 165 dC s’havia estès cap a Àsia Menor, molt probablement per via del Mar Roig, important via comercial a l’antiguitat. Els seus efectes es deixaren notar entre els anys 165 i 180 dC a Grècia, la Vall del Nil, Nord d’Àfrica, la Conca del Danubi, La Gàl·lia, Germania, Hispània i Britània. És a dir, fins a Galícia i Escòcia, límits occidentals de l’imperi. Aquesta expansió es pot documentar posant en relació les nombroses fonts epigràfiques provinents de làpides, amb relats biogràfics com el de Galè i alguns papirs.

Els símptomes descrits per Galè fan pensar els experts que es tractava molt probablement de verola, ja que es menciona en els escrits l’existència d’erupció cutània, pústules i descamació a més dels típic malestar, dolor muscular sever, febre, vòmits i diarrees amb sang. Aquesta pandèmia hauria afectat sobretot els sectors de població més joves i ancians, a causa de la debilitat del sistema immune. Es pensa que podria haver-se iniciat per un Orthopoxvirus present en rates i que hauria mutat en els humans a l’inici de la pesta, molt possiblement entre l’exèrcit romà que en aquell moment tenia nombrosos efectius en les campanyes contra els parts a Síria i Mesopotàmia, causant una simptomatologia més severa. De fet, la Història Augusta i Amià Marcel·lí coincideixen destacar que es pensava que la pesta s’havia originat a Selèucida, actual Iraq, després que un soldat profanés el temple d’Apol·lo, del qual sortí un vaho pestilent. Es calcula que podria haver causat la mort al trenta o quaranta per cent de la població contagiada, i que la seva incidència hauria estat més potent a ciutats molt poblades com Roma, on s’hi documenta un rebrot cap a l’any 191 dC.

En el cas de la pesta Antonina, com la majoria a  l’antiguitat, el desconeixement contribuí a la seva expansió catastròfica perquè no només s’interpretava com un càstig d’origen diví, sinó que es desconeixien els mecanismes de contagi i els seus tractaments. Els metges de l’època tendien a aplicar les sangries, el que hauria empitjorat l’estat dels malalts, o aplicaven herbes i ungüents d’escassa efectivitat que contribuïen al debilitament del sistema digestiu. El sistema de cures més efectiu era simplement aquell centrat en la dieta, destinada a donar força al malalt. A les xifres de la pandèmia és probable que hi hàgim d’afegir també les morts amb diagnòstic erroni, molt possiblement causades per brots de tifus o rubèola, també força freqüents a les societats premodernes.

La Pesta de Ciprià

Parlem de pesta per adoptar el terme de la vulgata llatina, acceptat en contextos d’epidèmia i pandèmia de “Pestis” o “Pestilentia” però com he comprovat, no totes elles fan referència a la Pesta Bubònica, coneguda per haver-se propagat per l’Europa de l’edat mitjana i per causar pústules negres. En el cas de la Pesta de Ciprià no fou una pesta sinó una malaltia infecciosa com Ebola, o almenys amb símptomes molt similars, que causava una gran mortaldat entre els afectats. 

L’origen de la Pesta de Ciprià, anomenada així perquè és el Bisbe de Cartago Ciprià qui ens la documenta, s’hauria originat a mitjans del segle III a Etiòpía, propagant-se per Àsia Menor, Grècia i Nord d’Àfrica i arribant a Roma cap a l’any 251 dC. A De Mortalitate, obra en la qual Ciprià ens descriu els símptomes i els efectes de la plaga, es comenta que la pandèmia reduí la població de Cartago en un seixanta-dos per cent entre morts i fugats. Convé tenir en compte, però, que Ciprià escriu en un context de tensions entre l’església i el poder imperial, i que aprofita sovint l’excusa del càstig diví per justificar la catàstrofe sanitària esdevinguda en plena crisi del segle III dC. En aquest sentit,  el relat del bisbe dista d’abordar la pandèmia des del punt de vista mèdic com ho fa el de Galè, però malgrat tot ofereix un retrat prou fiable per apropar-nos a les hipòtesis que determinarien la possible dolència. A tall de dada curiosa, sembla que el mateix emperador Claudi el Gòtic va morir pels seus efectes.

Segons Harper, els efectes nocius d’aquesta pandèmia podrien relacionar-se amb l’adveniment de sequeres prolongades i un descens de les temperatures que haurien afectat les produccions de gra d’Egipte i Nord d’Àfrica. És el que l’expert anomena la pèrduda de l’OCR (Òptim Climàtic Romà) que predominà al Mediterrani fins a l’època i permetent que els territoris més afectats fossin àries fèrtils i indispensables per alimentar les civilitzacions mediterrànies. La pèrdua de l’OCR hauria provocat una evolució cap al clima actual de les àrees nord-africanes, més tendent a la sequera i les inundacions, alterant per tant l’equilibri del sistema de subsistència i producció de l’imperi però també el natural i biològic, propiciant les èpoques de carestia, debilitant el sistema immunitari i augmentant l’exposició a patògens i virus. Sense descartar les hipòtesis de Harper, cal recalcar, que  justificar la crisi del segle III des d’un únic punt de partida és perillós, perquè els processos històrics de desestabilització són el resultat de múltiples factors. El que venim a expressar, és que la teoria de Harper té molt de sentit des del punt de vista científic, però un cop més descartem que fos l’efecte d’una pandèmia la causa principal de la desintegració relativa de l’imperi com ara tendeixen a difondre alguns grups. 

La Pesta de Justinià

És probable que la de Justinià sigui la Pandèmia més coneguda de l’Antiguitat i és que els seus efectes es prolongaren en el temps durant quasi dos segles i al llarg de diferents indrets de l’imperi i del món. Un altre cop, l’aridesa del Nord d’Àfrica hauria tingut una influència important en la seva propagació.

Mosaic de Justinià a la basílica de San Apolinar Nuovo, a Ravenna. Durant el seu regnat
l’imperi patí una de les pitjors pandèmies de Pesta Negra documentades a l’antiguitat. Font: Viquipèdia

La pandèmia s’origina a Constantinoble cap a l’any 543 aC i constaria de fins a tres fases entre els anys 542 i 749 dC. Aquestes etapes són conegudes com, la fase Bizantina (542-600), una pausa (600-660) i la fase Ibèrica (660-749) segons el territori en el qual tingué més incidència la malaltia. Durant tots aquests anys, les fonts ens parlen de rebrots a  Constantinoble els anys 558, 573, 586, 599, 619, 698 i 747.  Coneixem sobretot els seus primers moments a través dels relats de Procopi (500-560) i Joan d’Èfes (507-586).

Per les descripcions, en aquest cas seria encertat parlar de Pesta Bubònica i s’hauria tractat d’una variant bastant mortífera, amb una mortalitat de fins al 60% dels contagiats. Estudis epidemiològics van descobrir a finals dels anys noranta del segle passat, que aquest tipus de bacil Yrsinia Pestis té l’origen a l’àrea Tibet-Qinghai de la Xina, durant el pirmer mil·leni aC i no es contagia pel contacte entre humans, sinó per la picada de les puces de rata negre que alhora haurien adquirit la mutació del virus d’un animal tipus marmota. En aquest cas, el virus també es contagiaria a animals amb efectes similars. 

Durant la plaga de Justinià, sembla que la mortalitat era tal que els cadàvers amoltonats i sense enterrar arribaren a representar un problema en els períodes de més incidència, tot i que és difícil establir un índex de mortalitat més o menys fiable a causa de l’absència de censos. Le Goff va realitzar en el seu moment un estudi interessant sobre els efectes d’aquesta Plaga, de la que sembla va contagiar-se també Justinià I, però va sobreviure, no sense veure gran part dels seus territoris afectats per una crisi que l’obligà a canviar els seus plans de reconquesta de l’imperi en més d’una ocasió.

Bacil d’Yrsenia Pestis, el patogen que causa l’anomenada Pesta Negra o Bubònica en humans. Font: Viquipèdia

Un any de pandèmia: l’estudi dels fets històrics com a mecanisme de prevenció

La intenció d’aquest article era exposar breument les característiques de tres de les principals pandèmies de l’antiguitat per mostrar que la desconeixença, la superstició i  la falta de procediment agrari tecnificat, a més dels tractaments mèdics propis del primer mil·lenni després de crist empitjoraren o  propiciaren els contagis. En l’actualitat, els estudis epidemiològics i multidisciplinaris entre historiadors, arqueòlegs i biòlegs han permès un apropament molt útil des del punt de vista cientificomèdic i del comportament social per avaluar aquells factors a tenir en compte a l’hora d’evitar errors fatals en la gestió de processos socials d’aquest tipus.

En efecte, cal apropar-se a les situacions d’emergència sanitària des d’una perspectiva social i humanística –també humanitària– per educar en la prevenció de la propagació i destacar aquells punts que foren d’utilitat en el passat i que ho poden ser en el present, amb l’avantatge que ara tenim els mitjans tècnics necessaris per fer front als “girs biològics” que es presentin. 

També és interessant destacar la perspectiva climàtica en aquest tipus d’estudis del món antic, perquè, com s’està demostrant en el nostre present, és un factor decisiu en molts dels processos històrics i ho serà ara especialment, si no posem remei o mitjans al canvi imminent que experimenten els nostres ecosistemes, aquest cop a causa de la irresponsable acció antròpica i nociva a la qual hem exposat el planeta.

La nostra és una realitat en la qual natura i història no poden deslligar-se, així com no podem deslligar-nos nosaltres de les experiències del passat, gràcies al qual hem aconseguit conviure en un equilibri relatiu amb la natura i avançar, tot i les pandèmies, cap a un futur més segur per a la nostra espècie. El repte  ja no és dominar la natura, sinó trobar l’equilibri que ens permeti protegir-la i convertir-la per tant, en un espai segur per a tots i totes, en aquest sentit, no oblidar la influència que ha tingut en el passat pot obrir una nova via de coneixement on aquesta cerca beneficiï també els estudis històrics.

Read More

La literatura en llengua sumèria i accàdia és la més antiga de la Història humana de la qual en tenim notícia i que podem llegir. Aquesta literatura s’escrigué a Mesopotàmia, el que avui dia és Iraq, sobre tauletes de fang que sortosament ens han arribat, en ocasions molt fragmentades. Les obres literàries més antigues en aquests idiomes es posaren per escrit entre els anys 2300 i 2000 aC, és a dir, fa més de quatre mil·lennis. Aquests textos es redescobriren entre el segle XIX -en el cas de la literatura accàdia- i finals de la primera meitat del segle XX -pel que fa a la sumèria. Amb molts esforços s’aprengueren a traduir aquestes tauletes que els antics mesopotàmics empraven com a suport pels seus comptes administratius i comercials, pels seus assumptes polítics i militars, i també per la seva magnífica literatura. Aquestes obres han romàs sense que ningú les llegís almenys des de fa dos mil·lennis, atès que als voltants del canvi d’era els idiomes sumeri i accadi es perderen, fins avui.

Així doncs, la literatura en llengua sumèria i accàdia es tracta estrictament de la més antiga posada per escrit de la qual en tenim coneixement, i res fa pensar que n’hi hagi de més antigues escrites. Hem de notar aquesta particularitat de la literatura sumero-accàdia pel que fa a l’antiguitat. Per exemple, els textos literaris antics de l’Índia, els més antics dels quals es compongueren presumiblement a mitjans del II mil·lenni aC, entre els anys 1700 i 1300 aC, no es posaren per escrit fins molt després, als voltants del segle X dC, ja a l’Edat mitjana, conservant-se oralment durant quasi tres mil·lennis. És a dir, la literatura sumèria i accàdia a més de ser la literatura més antiga que coneixem, es posà per escrit ja a finals del III mil·lenni aC, i per tant, la seva incorruptibilitat, fixada i manuscrita sobre tauletes de fang, és indiscutible: ens ha arribat tal i com es confeccionà i es divulgà fa 4000 anys.

Així doncs, ens endinsem en un treball d’interpretació per provar d’entendre les mentalitats de la societat que generà aquestes obres, analitzant directament les fonts primàries, sense intermediaris. Hem de notar també que l’exquisitat i refinament d’aquesta literatura ja des del seu inici ens remet a una més que probable divulgació a través de la memòria oral prèvia a la seva posada per escrit, indicant una vida encara més prolongada d’aquesta poesia. Per exemple, les inscripcions reials de les antigues monarquies mesopotàmiques dels voltants del 2500 aC, fetes abans de l’aparició de les obres literàries, mostren una sèrie de convencionalismes que més tard trobarem en els himnes, la narrativa i les composicions didàctiques, que continuarien vigents encara a la literatura del 1700 aC. És a dir, la literatura sumèria i accàdia experimentaria una fase formativa prèvia a la seva posada per escrit, que podem arribar a rastrejar a través d’inscripcions breus de tipo votiu, i podem imaginar que implicaria l’existència d’una literatura oral.

foto 1
Tauleta de fang trobada al sud d’Iraq datada entre el 3000 i el 2900 aC. Hi consten tres columnes de text. Es tracta d’un recompte incomplet . Font: British Museum Collection

S’ha de dir que ambdues literatures, la sumèria i l’accàdia, restaven fortament relacionades, on la literatura accàdia, posterior a la sumèria, begué de les fonts sumèries emulant patrons sumeris encara fins al període tardà, deixant-se influir per la literatura sumèria de manera decisiva fins al punt que podem parlar d’una hibridació que es pot anomenar com literatura sumero-accàdia.

De fet, a finals del III mil·lenni els accadis conquistaren els territoris sumeris, i la seva administració mantingué durant segles el sumeri com a llengua de l’alta cultura, tot i que ja no s’emprava col·loquialment. Un mil·lenni més tard, el sumeri s’abandonà per l’accadi, que de fet, quan passà a ser al llengua culta tampoc ja no era emprada en els registres col·loquials. Així doncs, anem de llengua morta a llengua morta, i quan nosaltres trobem accés a un idioma en la documentació d’una època, de fet, aquell idioma ja no es parlava. No és quelcom que ens hagi de sorprendre, al segle XIX al nostre país alguns documents oficials encara s’escrivien en llatí, tot i que feia segles que ningú el parlava. Però en el cas mesopotàmic la qüestió és més contradictòria: quan s’escrigué la literatura sumèria el sumeri ja no es parlava doncs en el registre parlat havia estat substituït per l’accadi, i quan s’escrigué la literatura accàdia fou quan l’accadi ja no el parlava ningú i era emprat únicament pel registre culte, substituït gradualment per l’arameu com a llengua parlada.

L’idioma sumeri és una llengua isolada, atès que cap altre idioma de la seva família es posà per escrit ni ha sobreviscut fins els nostres dies, i de fet tampoc en coneixem cap referència. Els filòlegs han provat d’emparentar el sumeri amb idiomes de tota mena, però mai s’ha trobat el seu parent, i és que no en té cap que hagi sobreviscut. Així, sense llengües emparentades amb el sumeri la seva interpretació resulta complicada, podent-se determinar que consta almenys de quatre vocals i quinze consonants, sense poder precisar la durada de les vocals ni els matisos de les consonants, així com la tonalitat o ritme de la parla, resultant en una comprensió incompleta. No obstant, l’accadi mantingué un contacte molt proper amb el sumeri, tractant-se de dos dels principals idiomes escrits de la Mesopotàmia antiga, que empraven el mateix sistema d’escriptura cuneïforme, on fins i tot es transmeteren arrels lèxiques del sumeri a l’accadi, i no només prototips literaris. D’aquesta manera, l’accadi permet aproximar-se al sumeri, atès que els escriptors en llengua accàdia tingueren accés a la fonètica i el significat del vocabulari sumeri, almenys al sumeri d’alta cultura. Es coneix amb més exactitud l’accadi gràcies a tractar-se d’una llengua semítica, emparentada amb l’hebreu i l’àrab, llengües de les que se’n té un coneixement total. Per tant, així com les llengües semítiques actuals ens permeten entendre l’accadi, l’accadi representa el pont que ens serveix com a via d’accés a la comprensió de l’idioma sumeri, permetent-nos captar els matisos lexicals i fonètics, que d’altra manera no es podrien recuperar.

foto 2
Segell cilíndric de calcita datat entre el 2100 i el 2000 aC amb la seva impressió al costat. Amb aquests segells els mesopotàmics signaven els documents que produïen passant el cilindre per sobre del fang i imprimint-li la imatge representada. L’escena d’aquest segell representa un rei divinitzat assegut al tron sota la lluna i l’estrella venus amb un recipient a la mà i vestint una túnica, i al seu davant una deessa que acompanya un orant fins al rei. La deessa aferra l’adorador, que va afaitat i porta túnica, i ella també amb túnica i un tocat. Probablement el propietari del segell s’estaria representant com el devot acompanyat per la divinitat fins al rei. Font: British Museum Collection.

Els escriptors del fang, divulgadors d’un imaginari mil·lenari

Es podria pensar que els textos serien críptics o estranys, però certament, un cop traduïts per un bon expert, s’ha de dir que són narracions amb gràcia i perfectament comprensibles. Potser ens costa captar certs matisos o interpretar el context en el qual certs conceptes tenien sentit, però els assiriòlegs i assiriòlogues han aconseguit traduir amb profunda fidelitat el que els textos expressen.

Encara que els mesopotàmics i mesopotàmiques començaren a escriure fa una mica més de cinc mil·lennis, una mica abans del 3100 aC, amb la invenció del primer sistema d’escriptura de la humanitat, el cuneïforme, trigaren uns segles a començar a posar per escrit la poesia. Al principi principalment es preocupaven per registrar transaccions econòmiques. Més tard, les escoles d’escrivans començaren a instruir de manera molt especialitzada els seus aprenents, atès que calia aprendre centenars de símbols i l’ensenyament podia durar un parell de dècades. Dins d’aquest procés, l’alumnat produïa el que anomenem currículum d’escrivà, tot un seguit d’obres que s’entenia que un escrivà havia de conèixer i ser capaç d’escriure perfectament. Així, copiaven una vegada i una altra un seguit de textos sobre les tauletes de fang. Això permetria que moltes d’aquestes obres literàries ens hagin arribat, i on ens hi falta un tros, podem omplir-lo amb el fragment d’una altra còpia.

És interessant mencionar que hi havia dones entre els escrivans -ho sabem perquè a vegades signaven els seus deures acadèmics-, i aprenien i treballaven amb els altres escrivans sense que apreciem cap diferència pel fet de ser dones en les seves tasques, encara que eren minoria.

Creiem que la noblesa i el clergat en general sabien llegir i comptar, tant homes com dones, i potser controlaven certs rudiments per escriure, i també els comerciants. Tots ells, però, requeririen de l’assistència d’escrivans, especialment pel que fa a la literatura. És a dir, un cavaller i una dama podien llegir una carta sobre el preu de la llana o sobre el desplegament de tropes, però per escriure la resposta li manaven al secretari o secretària, i quan volien escoltar un poema se’l feien llegir en veu alta, doncs llegir-lo per ells mateixos era massa complex. Llegir el cuneïforme, especialment el poètic, era prou complicat, així que era habitual que un escrivà o escriventa llegís en veu alta i la gent escoltés. Una sacerdotessa faria llegir els himnes de la divinitat davant del temple mentre un cavaller preferiria que es llegissin les gestes d’un poderós guerrer, però la gent escoltava aquestes obres, i escoltar-les no seria patrimoni exclusiu de l’elit. Cal dir que amb el temps la freqüència de les obres copiades aniria variant, i és interessant notar que van anar guanyant pes aquelles obres que en essència parlaven dels neguits propis de l’existència humana, les obres amb un sentit més universal.

foto 3
Tres tauletes de fang datades entre el 2600 i el 2000 aC. Contenen registres d’entregues de plata pel pagament d’algun producte o servei. Font: British Museum Collection.

El cuneïforme inventat pels sumeris i heretat pels accadis, llegit i escrit en idioma accadi es convertiria en l’escriptura koiné durant segles, la parla comuna. És a dir, com l’anglès avui dia, tot mandatari polític, cabdill militar o mercader tenia un despatx replet d’escrivans que escrivien i llegien el cuneïforme. El fet que per ser escrivà calgués copiar i recopiar durant anys una sèrie de textos literaris causaria un impacte cabdal en l’imaginari del món antic: la literatura sumero-accàdia va influir decisivament en la retòrica i el contingut de l’Antic testament, de la mitologia grega, de la literatura egípcia, i de tot el món on aquests escrivans van treballar. Així doncs, trobem en la literatura sumèria i accàdia el relat bíblic del diluvi, segles abans que s’escrigués en hebreu, o mites que recorden sospitosament als dels grecs, segles abans d’Homer. Els faraons, de fet, enviaven les seves cartes en accadi. L’imaginari sumero-accadi va influir a través dels escrivans al Pròxim orient i la Mediterrània i va ajudar a configurar sens dubte l’imaginari de les generacions posteriors durant segles. De fet, fins avui, doncs el diluvi universal és un mite que fins fa dos segles es considerava històric, i se l’inventaren els sumeris.

L’amor i la guerra: de l’èpica a l’erotisme passant pel terror

Vegem algunes de les característiques i alguns exemples de la meravellosa literatura sumero-accàdia.

Per entendre què distingeix la literatura sumèria i accàdia de la resta de textos mesopotàmics, primer ens hem de preguntar què vol dir literatura. Cada cultura, en cada lloc i moment, desenvolupa una sèrie de codis i convencions que distingeixen el registre literari, però existeixen certs elements que permeten reconèixer la literatura de manera universal: la literatura intenta generar emocions i crear un ambient de suspens. És a dir, si analitzem una obra literària produïda per qualsevol cultura, trobarem que el text cerca suscitar inquietuds en el receptor, captant l’atenció d’oients i lectors intentant que es preguntin com acabarà la historieta.

En el cas específic de la literatura sumero-accàdia, a més de generar suspens i emocions, aquesta emprava un seguit de recursos com exageracions, hipèrboles, paral·lelismes, repeticions, paronomàsies -repetició de sons-, ús de parelles o trios de paraules -com nit i dia, o cel i terra, o somnis, senyals i portents-, metàfores, símils i jocs de paraules. Pel que fa a la mètrica, se’ns escapa bastant quina era exactament, però percebem que n’hi havia una, que no sembla seguir els mateixos criteris que la nostra mètrica poètica.

A vegades les metàfores apareixen com metàfores mortes. Aquest fenomen era molt habitual i succeïa quan la metàfora perdia la seva referència per haver-se’n fet un ús sistemàtic. Per exemple, en parlar-se del rei com a pastor, element que seria heretat per la literatura hitita, hebrea i grega. És a dir, en fer-se servir tan usualment la metàfora que deia que el rei és com un pastor, finalment, per parlar d’un rei simplement es faria servir la paraula pastor. Aquesta mena de relació simbòlica entre conceptes és la que pot crear problemes quan analitzem una obra mesopotàmica si no en coneixem a fons el context, però, de fet, també causa problemes en analitzar qualsevol obra literària, també les actuals.

Vegem l’èpic discurs d’un general abans de la batalla a l’obra Sargon, rei de la batalla, episodi IV, versets 33-53:

«Ara el comandant diu:
Mireu-vos a vosaltres mateixos, la vostra panòplia, el vostre equipament,
vosaltres teniu el comandament, l’enemic ve sobre vosaltres,
que la vostra boca posi el vostre cor en el seu rumb,
que el vostre cor posi les vostres cames en el seu rumb!
Sí! Aquest és l’enfrontament dels homes valents,
demà Accad començarà la batalla,
la celebració dels audaços es produirà,
els comandaments aniran d’un lloc a l’altre,
dues dones donant a llum, banyades en la seva pròpia sang.
On seran els camarades veient la celebració?
Només els [fragmentari, =covards?] es fan a un costat.
I orgullós l’home del qual la boca a l’albada
[digui] és un joc per respondre al rei per la missió.
Sense oponents a l’exèrcit reial,
tampoc, entre tots els rangs, et distingeixes per sobre dels altres per ser alabat,
demà seràs tu el distingit en ser elogiat al palau,
deixa que el teu escuder obtingui els béns preuats,
t’enfrontes a l’arma de l’enemic, la seva llança,
t’estic entretenint, el rei mateix et proclama “el meu valent guerrer”,
establirà una estàtua teva davant seu».

Sargon fou el primer emperador de la Història humana, d’entre el 2334 al 2279 aC, i els poemes èpics enalteixen la seva figura com el primer rei guerrer fort i valent -fins llavors, els reis eren projectats com sacerdots savis i bons administradors. En aquest preciós fragment s’empra un seguit de metàfores i jocs de paraules: el comandant els diu als soldats que ells tenen el comandament, però, el comandament de què? De vèncer per assolir la glòria. Només els homes valents lluiten, i el qui lluiti i guanyi passarà de ser un més d’entre la soldadesca a ser l’heroi al que el mateix rei venerarà. Els exèrcits són dones que pareixen amb sang, i l’home que visqui fins que surti el sol, haurà tornat a néixer, doncs s’alçarà amb la victòria en honor del rei, però per la seva pròpia fama. Ja no serà mai més un soldat, serà el gran campió d’Accàdia. Aquesta seria, per tant, la mentalitat que intentaria normalitzar el sector marcial, però també la mena de discurs èpic que al públic li agradava escoltar.

Vegem un exemple de l’anomenada literatura terrorífica, pensada per inspirar la por dels enemics. Aquest text s’atribueix a la filla de Sargon, la gran sacerdotessa Enheduanna, que és, de fet, la primera autora de la Història, ja que fins arribar a les obres atribuïdes a ella tots els textos són d’autoria anònima. No només és la primera dona autora, és la primera persona autora que coneixem. Es titula L’exaltació d’Inana, i és una lamentació i auto-reivindicació de la princesa que, sembla, hauria estat derrocada del seu temple, obligada a exiliar-se, i després hauria tornat per esclafar els colpistes. Vegem-ne algun fragment:

«La meva bona i divina vaca incontrolable, expulsa l’home, captura l’home! En el lloc de la fortalesa divina, quina és ara la meva posició? Que An [=el Cel] expulsi de la terra en la que hi ha el malvat rebel contra el vostre [déu] Nanna! Que An [=el Cel] destrueixi la ciutat! Que [el déu] Enlil el maleeixi! Que aquest fill no pugui ser plorat per la seva mare! Senyora, amb les llàgrimes començades, pot abandonar-se el teu vaixell de lamentació en un territori hostil? He de morir per les meves cançons sagrades? El meu [déu] Nanna no m’ha atès. Ell m’ha destruït completament en territori renegat. Certament, Aiximbabbar [=Nanna] no ha pronunciat cap veredicte. Què és de mi si l’ha pronunciat? Què és de mi si no l’ha pronunciat? Ell roman allà amb el triomf i jo expulsada del temple. Em va fer volar com una oreneta [sortint] per la finestra. He esgotat les forces de la meva vida. M’ha fet vagar pels esbarzers espinosos de les muntanyes. Em va despullar de la meva legítima corona i de la vestimenta de sacerdotessa. Em va donar un ganivet i una daga, dient-me: Aquests són els ornaments adequats per tu» (91-108).

La princesa descriu amb gran trasbals que ha estat violentament expulsada del seu poder en el temple del déu Nanna. Invoca als déus pregant que la vengin, però no li responen. Desterrada per terres ermes, es pregunta si ella, la nau insígnia de la divinitat, ha de morir esgotada i humiliada sense obtenir justícia. Potser els déus li estan donant una resposta: ja no té corona, però té armes. Ha fugit com una oreneta, però les orenetes sempre acaben tornant… Per això renuncia al seu déu, i invoca a la gran deessa, la guerrera Inana.

«Senyora de tots els poders divins, llum resplendent, dona justa vestida de radiància, estimada d’An [=el Cel] i d’[el déu] Urax! Mestressa del cel, amb la gran diadema, que estima el bon tocat de l’ofici de sacerdotessa, que ha pres els set poders divins! La meva senyora, ets la guardiana dels grans poders divins! Has assumit els poders divins, has aferrat els poders divins amb la teva mà. Has reunit els poders divins, has aferrat els poders divins al teu pit. Com un drac, has dipositat el teu verí a les terres enemigues. Quan fas com [el déu] Ixkur i rugeixes a la terra, tota la vegetació decau davant teu. Com una inundació que cau sobre les terres enemigues, poderosa del cel i de la terra, tu ets [la deessa] Inana.
Pluja de foc ardent sobre la terra, apoderada dels poders divins d’An [=el Cel], senyora que cavalques sobre un drac, les teves paraules són sagrades i ordenades per An [=el Cel]! Els grans rituals són teus: Qui els pot entendre? Destructora de les terres enemigues, tu que confereixes la força de les tempestes. Estimada d’[el déu] Enlil, tu has portat terror impressionant sobre la terra. Tu restes sota el comandament d’An [=el Cel]. Davant del teu crit de batalla, senyora meva, les terres enemigues s’agenollen. Quan la humanitat es presenta davant teu amb un silenci espantat pel teu terrorífic esplendor i tempesta, s’apropa el més terrible de tots els poders divins. […] Amb la teva força, senyora meva, les dents poden aixafar el sílex. Tu carregues endavant com una tempesta que carrega. Tu rugeixes com una tempesta que rugeix, tu trones contínuament amb [el déu] Ixkur. Tu exhales l’esgotament amb el vent tempestós, mentre els teus propis peus continuen incansables. Amb el tambor balag de les lamentacions produeixes un lament» (1-33).

Però no tot es terror i espant. A més de guerra, política i religió, la literatura sumèria i accàdia centra bona part de les seves obres en el tema de l’amor. El gènere amorós curiosament no només fa referència a l’amor romàntic. La mateixa retòrica i fórmules poden fer referència a l’amor fraternal o a una amistat molt intensa, tot molt difícil -o impossible- de diferenciar de l’amor romàntic.

foto 4
Tauleta de fang fragmentada amb dues columnes de text datada pels voltants del 650 aC. Conté un fragment de l’Epopeia de Gilgameix, una de les obres que ha tingut més impacte de l’Antiguitat, el primer gran relat èpic de la Història Font: British Museum Collection.

Sobre la relació entre cavaller i escuder, un tema present en el poema èpic de l’heroi Gilgameix i el seu company Enkidu, veiem alguns fragments de l’Epopeia de Gilgameix que podrien estar parlant de l’amor cavalleresc entre dos homes:

«Es van agafar les mans l’un a l’altre, Gilgameix i Enkidu van anar cap a l’Egalmah. Al davant de Ninsun, la Gran Reina, Gilgameix es va aixecar i es va presentar davant la deessa, la seva mare» (III, 19-22).
«[Gilgameix i Enkidu] Es van rentar les mans a l’Eufrates, es van agafar de bracet i es van posar en marxa. Van recórrer els carrers d’Uruk, la gent d’Uruk es reunia per mirar-los» (VI, 166-170).
«Gilgameix va preparar una celebració al seu palau. Els joves [=Gilgameix i Enkudi] jeien al llit i van dormir tota la nit, Enkidu jeia i va tenir un somni. Enkidu es va aixecar i va explicar el seu somni» (VI, 176-180).

S’ha de dir que ens costa diferenciar entre l’amistat íntima i l’amor romàntic, però fins i tot, lamentant la mort d’Enkidu, Gilgameix arriba a dir en un verset de difícil traducció que ara que el seu col·lega és mort la pols s’acumularà sobre el seu penis.

En la literatura amorosa el sexe hi és molt present, i les metàfores sexuals són molt pròpies d’aquesta literatura. Aquestes metàfores eròtiques transmeten sensacions a través d’evocar sons, objectes o gestos, en ocasions amb clar significat pornogràfic. Molt habitualment, aquestes metàfores empren aliments com a símbol, o accions vinculades a l’agricultura i la ramaderia.

Veiem un dels nombrosíssims poemes d’amor que celebren la relació romàntica entre la deessa Inana i el pastor Dumuzid. El motiu pel qual aquesta relació, on sempre hi juga un paper central la voracitat sexual dels dos protagonistes, fos tant present en la literatura seria que Inana, deessa amorosa i terrible, fosca i lluminosa, senyora de la violència i de la tendresa, representaria els dos aspectes més importants pel poder mesopotàmic: la fertilitat i la guerra. La fertilitat, representada a través de la satisfacció sexual de la deessa, seria una al·legoria de la prosperitat econòmica proporcionada per l’agricultura i la ramaderia. I la guerra, element clau per la perpetuació del poder monàrquic, es representaria a través de la proximitat íntima entre Dumuzid, pastor i rei llegendari, i la deessa guerrera. És a dir, els poemes romàntics i eròtics que descriuen la relació amorosa i sexual entre Inana i Dumuzid representen l’alegria i el goig pel triomf militar i el desenvolupament econòmic proporcionats per una bona monarquia guiada per la mà divina. Vegem-ne un curt poema anomenat Un càntic d’amor per Ixme-Dagan, rei d’Isin dels voltants del 1750 aC, que dedicà aquesta cançó a l’amor entre la deessa i el pastor:

«Senyora, anant cap a les vaques de veu dolça i els vedells de veu suau del bestiar del tancat, jove dona, quan arribis allà, Inana, que soni la llet agitada! Que el so de la llet agitant-se del vostre company soni, Inana, el soroll de la llet agitada! Que el so de la llet agitada de Dumuzid, Inana, sigui el so de la llet agitada! El balanceig de la llet agitada cantarà per tu, Inana, i potser et farà feliç! El bon pastor, l’home de cançons dolces, en veu alta cantarà cançons per tu; senyora, amb totes les coses més dolces, Inana, potser ell farà alegre el vostre cor! Senyora, quan entris al tancat del bestiar, Inana, el tancat del bestiar es felicitarà amb joia per tu. Mestressa, quan entris al lloc de les ovelles, s’alegraran per tu. Quan entris al tancat d’engreix [del bestiar], les ovelles ben sanes t’estendran la seva llana. Que la bodega sagrada et proveeixi abundantment de mantega, que el tancat del bestiar proporcioni mantega i crema per tu! Que l’abundància perduri al lloc de les ovelles, que els dies [que visqui] Ixme-Dagan [=el rei] siguin nombrosos. Que la meva companya [=Inana], una ovella que gaudeix del seu xai, sigui lloada amb dolça admiració!»

En aquest poema la metàfora de la llet agitada s’explica probablement per si mateixa. Especialment si tenim en compte que la llet sacsejada no és només la del bestiar per fer mantega, sinó també la llet del rei-pastor, que s’agita, es balanceja i poc li falta per esquitxar! L’al·legoria evoca clarament un so, el so de la masturbació masculina. Per tant, la llet sacsejada és, a més de la mantega fet amb la llet del bestiar, l’ejaculació del rei-pastor que satisfà la poderosa deessa Inana. Podem apreciar com el gaudi de la deessa es vincularia amb la prosperitat economia a través de l’erotisme poètic. Tot plegat fa pensar en rituals on el monarca es projectaria com amant de la divinitat, lligats a l’agenda política del palau per legitimar la corona i el seu portador. La plenitud del regne, doncs, s’expressaria poèticament amb cançons i delicades metàfores, atès que la satisfacció sexual representaria la joia i el goig de l’aliança entre el poder constituït i l’àmbit diví. Les ovelles, a més de representar la font d’aliment, representarien també el mateix poble -si el rei és el pastor, les ovelles serien el poble. I el poema posa èmfasi en assenyalar la satisfacció dels ramats, pletòrics i sans gràcies al plaer sexual experimentat per Inana com a conseqüència de la sacsejada del rei. A més, aquestes ovelles es mantenen en el tancat, és a dir, sota la norma i supervisió del pastor, o sigui, del tron, fidels a la corona. Per tant, un brevíssim poema expressa multitud d’idees complexament relacionades, on cada element representat carrega amb diversos significats. Aquest pacte, l’aliança entre la divinitat i el poble a través del bon rei, mereix perdurar, i per tant, la cançó acaba declamant que llargs siguin els anys del rei i venerada sigui la deessa. El programa ideològic de la corona i del temple, doncs, es deixa sentir també en la literatura amorosa.

foto 5
Cap d’una ovella fet amb fang cuit datat entre el 3300 i el 3000 aC. Aquest trosset d’uns 12 centímetres formaria part d’una estàtua que probablement guarnia un temple. Gràcies a la documentació sabem que els temples posseïen ramats de dimensions molt considerables d’ovelles. L’ovella era el signe de la riquesa, atès que aquets animal proporcionava pell, llana, anyells, llet, carn i fems. Conservem inclús plets judicials entre la corporació sacerdotal i l’encarregat de la gestió dels remats acusat pel temple de malversació, així d’importants eren les ovelles. Font: British Museum Collection.

La nodrida literatura sumero-accàdia es tracta d’una elaborada miríada de poemes que emboliquen idees complexes expressades amb elegància poètica, un corpus immens al qual val molt la pena aproximar-s’hi. Aquests contes, els més antics de la Història, han descansat sota la sorra durant mil·lennis i avui els tenim fàcilment a l’abast. Gaudim-los com ho van fer els mesopotàmics antics.

Read More