Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Por todas las ofensas que me has hecho / a cambio del dolor que me quedó / por las horas inmensas del recuerdo / te quiero dedicar esta canción. /  Cantando no hay reproche que nos duela / se puede bendecir o maldecir / con música la luna se desvela / y al sol se le hace tarde pa’ salir. / Ya no quiero tu amor, ya no te espero / ya quiero sonreír, quiero vivir. / Si vamos a gozar yo soy primero / al son que yo les toque han de bailar. / Pa’ de hoy en adelante yo soy mano / solo cartas marcadas has de ver / y tú vas a saber que siempre gano. / No vuelvas que hasta ti te haré perder…

“Cartas marcadas”, cançó popular del compositor Chucho Monge i que l’EZLN li dedicava al govern mexicà.

En quina mesura, la irrupció del  Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), l’1 de gener de 1994 i la seva declaració de la guerra contra l’Estat mexicà, va ser l’inici d’un procés en el que, com afirma l’antropòleg mexicà Héctor Díaz Polanco, la “demanda autonòmica” es va transformar en el “nucli dur” del programa sociopolític de molts pobles indígenes a Mèxic i a Amèrica Llatina?

A gairebé vint-i-cinc anys de l’aixecament zapatista, després de molta tinta gastada per definir quin era el seu perfil històric i ideològic, si era una revolució, un aixecament armat, un conflicte religiós local o la primera revolució postcomunista del segle XXI, el zapatisme encara genera una àmplia incertesa entre els seus detractors consolidats i certa  suspicàcia, ja cansada, entre els seus crítics més ambigus. L’EZLN segueix sent un enigma a la història contemporània de Mèxic. Ara se sap que el govern d’Ernesto Zedillo (1994-2000) va implementar una estratègia de mitjans de comunicació i de policia nacional i internacional per “aturar el desgast que el govern de la República estava pagant pel conflicte” (Revista emeequis, “A veinte años del EZLN. Las batallas por los medios de comunicación”, Zoraida Gallegos, 22 / 12 / 2013). Aquesta estratègia, el 9 de febrer de 199, es va transformar en un veredicte mediàtic i en una persecució política contra l’EZLN amb l’objectiu d’esborrar al zapatisme i a les seves demandes d’autonomia del nou cicle “democràtic” i “descobrir” la “veritable” identitat del Subcomandante Marcos (amb el “veritable” nom, segons el govern mexicà, de Rafael Sebastián Guillén); fet al qual la societat mexicana va respondre sota el lema: “Todos somos Marcos”.

Avui en dia, el zapatisme no té res a veure amb aquell “museu de cera” que el mateix Octavio Paz (1914-1998), Premi Nobel de Literatura mexicà, volia que fos, en descobrir el 1994, els zapatistes com una “immobilitat de personatges encaputxats”. Més aviat es pot afirmar que, l’EZLN, és una resistència indígena latent a Mèxic i a Amèrica Llatina: una història de símbols i de processos polítics i històrics que han heretat, de forma precària però constant, figures jurídiques de resistència i rebel·lió en una societat mexicana que viu directament les conseqüències del neoliberalisme: feminicidis, desaparició forçada, militarització, extermini de periodistes, arrasament de boscos, extractivisme i milers d’assassinats sense procés de justícia.

En el seu moment, l’alçament zapatista de l’1 de gener de 1994 va donar lloc, també, a una de les experiències polítiques més importants de democratització del poder polític a Mèxic: els diàlegs de pau de la Catedral de San Cristóbal de Las Casas i els diàlegs de San Andrés Larráinzar, que exigien autonomia i governs indígenes d’usos i costums, demandes que el govern mexicà s’ha negat, fins al dia d’avui, a complir. Paradoxalment, la contrareforma indígena de 2001, aprovada sota la pressió del EZLN però que finalment tots els partits polítics van redactar de manera que es va trair l’esperit de les demandes dels pobles indígenes, va ser part del fonament jurídic del procés d’autonomia i govern comunal de pobles com ara Cherán, a l’Estat mexicà de Michoacán. Al constar a l’article 2 de la Constitució mexicana el reconeixement de l’autonomia dels pobles indígenes, encara que s’hi desconeixia gran part dels Acords de San Andrés, aquesta reforma va servir com a punt de partida per reclamar i exigir que aquesta autonomia es fes efectiva per altres comunitats indígenes.

Un dels documents més importants generats per l’EZLN en el seu procés de resistència contra el neoliberalisme, d’una bellesa i profunditat política inèdites, va ser: ¿De qué nos van a perdonar?, emès el 18 de gener de 1994. La seva vigència és més que evident en el Mèxic actual, de fragmentació neoliberal i d’aixecaments autònoms regionals: ¿De qué tenemos que pedir perdón? ¿De qué nos van a perdonar? ¿De no morirnos de hambre? ¿De no callarnos en nuestra miseria? ¿De no haber aceptado humildemente la carga histórica de desprecio y abandono…? ¿Quién tiene que pedir perdón y quién puede otorgarlo? ¿Los que, durante años y años, se sentaron ante una mesa llena y se saciaron mientras con nosotros se sentaba la muerte, tan cotidiana, tan nuestra que acabamos por dejar de tenerle miedo…? ¿Nuestros muertos, tan mayoritariamente muertos, tan democráticamente muertos de pena porque nadie hacía nada, porque todos los muertos, nuestros muertos, se iban así nomás, sin que nadie llevara la cuenta, sin que nadie dijera, por fin, el <¡YA BASTA!>  que devolviera a esas muertes su sentido, sin que nadie pidiera a los muertos de siempre, nuestros muertos, que regresarán a morir otra vez pero ahora para vivir?.

Cherán i l’autonomia indígena: la continuïtat jurídica d’una lluita

El dos de novembre de 2011, una sentència del Tribunal Electoral del Poder Judicial de la Federació (TRIFE), a Mèxic, ordenava al Consell General del Instituto Estatal Electoral de Michoacán (IEEM), al Congrés de Michoacán i a les autoritats estatals, que el poble de Cherán celebrés eleccions sota el règim d’usos i costums. El que va venir després de la sentència del TRIFE va ser un dels processos més importants i paradigmàtics de la lluita dels pobles indígenes llatinoamericans, per la seva autonomia en un context d’extermini selectiu de les seves comunitats i de despullament dels seus territoris i “recursos naturals”, això sota la reconfiguració corporativa de la violència del crim organitzat i del model de guerra preventiva implementada pel govern de Felipe Calderón (2006-2012). Cherán es transformava en la possibilitat d’una utopia en la qual s’ampliava l’abast d’un programa autonòmic, al mateix temps que representava un salt qualitatiu respecte la frustrada reforma indígena impulsada per l’EZLN i que va acabar en la mencionada contrareforma de 2001. Era obvi que un Estat fortament homogeni i centralitzat com el mexicà presentaria fortes, i de vegades violentes, respostes per no transformar-se en un estat plural o amb diversitat ètnica.

L’exemple d’organització comunitària que ha donat el zapatisme segueix vigent en processos d’autonomia indígena com el de Cherán –municipi de població majoritàriament indígena– on es mostra com les dones s’han organitzat i alçat en armes per defensar els seus recursos i vides davant la violència del crim organitzat. Des de 2009, quan l’assemblea que coordina l’ús de les terres col·lectives va intentar impedir el pas dels llenyataires que estaven despullant el bosc, els comuners van ser amenaçats i segrestats: van desaparèixer i van ser assassinats per grups armats del crim organitzat i en oberta col·lusió amb el govern municipal. El crim organitzat va estendre la seva presència per explotar els boscos del municipi, arribant a afectar un 40% del territori i fins a un 80% de la totalitat del bosc. Les dones ja havien pujat a la muntanya per dialogar amb els llenyataires i intentar parar la mateixa talla dels arbres, que era font natural d’aigua de la comunitat. Com a resposta, les van encanonar i fer fora violentament. El 15 d’abril de 2011 les dones van bloquejar el pas dels camions que venien de la muntanya carregats de fusta, defensats per homes armats que van començar a atacar-les. Els camperols i els comuners van sortir a defensar-les, tirant pedres, matxets i pals per espantar-los i arrestant, també, a cinc dels llenyataires originaris d’una comunitat veïna. A partir d’aquest moment es va organitzar l’autodefensa de la comunitat, amb fogueres que es van encendre diàriament per trobar-se, menjar, vigilar i parlar entre les famílies del poble.

Dones al voltant d'una foguera a Cherán. Font: Gustavo Ogarrio
Dones al voltant d’una foguera a Cherán. Font: Gustavo Ogarrio

L’aixecament del 15 d’abril de 2011 de la comunitat indígena de Cherán contra la complicitat de facto entre autoritats municipals i el crim organitzats van actualitzar dràsticament les respostes indígenes organitzades entre la violència contemporània: l’aixecament “espontani” va obrir la possibilitat del plantejament autonòmic i d’oposar-se amb una perspectiva jurídica a la fatalitat d’un sistema de partits unilateral.

Lluny estan, avui en dia, els dies d’abril de 2011 en els quals Cherán es va tornar una notícia desinformada, descontextualitzada, en lloc d’una turbulència sobre el que es bolcava una font de discriminació i racisme en els mitjans massius de comunicació; tota aquesta superstició de modernitat que dicta que el progrés polític de la societat només es troba en experiències urbanes o en els reflexos d’un sistema polític en estat de descomposició, i no en les lliçons que els pobles indígenes han anat donant des de 1994. Lluny els hi semblen les hores inicials d’angúnia i d’amenaça en les que Cherán rebia suport i solidaritat nacional i internacional, deixant de ser un poble desconegut, que suposadament havia decidit posar en tela de judici l’Estat de dret, per emprendre el camí que va conduir, a aquesta comunitat, a establir una estratègia jurídica i política que portés la legítima defensa de la vida i dels seus boscos cap a tribunals i exigir el reconeixement de la seva autonomia, el ple dret a establir un govern comunal.

Cherán va demostrar que l’esgotament de l’Estat mexicà, la seva incapacitat per garantir la seguretat de la societat i evitar l’augment de la violència, estaven articulats a la crisi dels partits polítics com a figures de representació popular, i que l’autonomia indígena era un recurs d’organització política i jurídica que també significava una veritable alternativa davant la crisi de violència a Mèxic.

L’actualitat de la violència a Chiapas i el zapatisme

El zapatisme ha sigut un exemple d’organització comunitària i d’autonomia indígena a escala nacional, llatinoamericà i mundial, des de l’any 1994. L’impacte que ha tingut en l’àmbit sociopolític, la seva vigència com a programa de reivindicacions jurídiques, han afrontat, fins al dia d’avui, una resposta violenta i autoritària per part del govern mexicà: la continuada presència militar a Chiapas. De fet, no se sap exactament quantes bases militars hi ha a la zona, ja que moltes estan en zones amagades. A més, els militars operen, també, en bases mixtes compartides amb la policia nacional.

La presència militar va més enllà de les bases instal·lades a Chiapas des de 1994, ja que partits polítics com el Partit Revolucionari Institucional (PRI) o el Partido Verde Ecologista de México (PVEM), principals forces que governen Chiapas, operen mitjançant organitzacions paramilitars que coaccionen i violenten als camperols per fer-se amb les seves terres de conreu. Aquest és el cas, per exemple, de les disputes per les terres entre dos municipis de la zona de Los Altos de Chiapas: Chenalhó y Chalchihuitán.

Des dels anys setanta del segle XX, aquests dos municipis estan en conflicte per unes terres situades a la seva línia fronterera. El passat mes d’octubre, a partir de l’assassinat d’un camperol de Chalchihuitán el conflicte es va tornar a desencadenar, suposant el desplaçament forçat de més de cinc mil habitants de Chalchihuitán que, sota l’amenaça dels paramilitars protegits per part de la presidenta de Chenalhó (Partido Verde) i responent als seus ordenaments, es van veure obligats a fugir de les seves cases i deixar les seves terres.

Des del mes de novembre, els habitants de nou comunitats que formen part de Chalchihuitán viuen en campaments improvisats sota l’amenaça de les forces armades que operen a Chenalhó i que els prohibeixen, a la major part d’ells, tornar tant a les seves terres com a les seves cases. Durant el desplaçament van morir alguns nens i persones grans, que no van poder resistir al fred de la muntanya i a la falta d’aliments. Al llarg de diverses setmanes, la població afectada va estar assetjada, incomunicada i sense poder accedir a productes bàsics. Les famílies que han pogut tornar a les seves cases ho han fet amb por: els trets de bala es repeteixen diàriament; no tenen accés al blat, al frijol i al cafè que conreen a les seves terres, conseqüentment, la vida d’aquestes comunitats desplaçades és encara més precària. Conflictes com aquest, mostren la força de partits paramilitaritzats que històricament també arrassen amb altres comunitats no necessàriament zapatistes. L’anterior ens remet al fantasma de l’espantosa massacre d’Acteal, dut a terme el 22 de desembre de 2017, precisament en el municipi de Chenalhó, quan 45 habitants zapatistes que havien estat desplaçats dels seus municipis –20 eren dones, 4 d’elles embarassades– van ser assassinats pel grup paramilitar “Máscaras rojas”, amb la total complicitat dels governs estatal i federal, i de la policia.

Chenalhó i Chalchihuitán són municipis amb majoria del PRI i del PVEM, on molts dels seus habitants sobreposen els interessos individuals per damunt dels interessos col·lectius intentant guanyar cert poder polític i econòmic, resguardats sota el poder de corrupció d’aquests dos partits polítics, principals impulsors del paramilitarisme a Chiapas. Els conflictes dels camperols desplaçats juntament amb les seves famílies és un dels fenòmens més violents en l’actualitat de l’Estat de Chiapas, fet que indica, també, que les causes que van donar origen a l’aixecament zapatista de 1994, segueixen vigents.

Casa saquejada per grups de paramilitars a la comunitat de Jolkantetik (Chalchihuitán). Font: Helena Fabré
Casa saquejada per grups de paramilitars a la comunitat de Jolkantetik (Chalchihuitán). Font: Helena Fabré

Finalment, no podem deixar de mencionar que el passat mes de maig de 2017, per primera vegada, una dona indígena, María de Jesús Patricio Martínez (Marichuy), es va postular a la presidència de Mèxic. Tot i això, aquest gest, secundat per les comunitats zapatistes i pel Congrés Nacional Indígena (CNI) va ser més aviat una estratègia per col·locar de nou, el tema de l’autonomia dels pobles indígenes, a l’agenda de l’Estat i de la societat mexicana. Marichuy, més aviat, va funcionar com un altaveu d’aquesta lluita, i la seva “campanya” va reorganitzar als pobles i a les comunitats que rebutgen la corrupció del sistema polític mexicà i l’extrema violència que Mèxic viu actualment. La decisió del CNI de presentar a una portaveu per les eleccions presidencials, en cap cas acceptava que la pre-candidatura de Marichuy i del CNI, es transformessin en un partit polític. Marichuy no va aconseguir el nombre de firmes que s’exigia per ser candidata a la presidència, el que sí que va aconseguir va ser reanimar i impulsar una nova etapa a la història dels drets dels pobles indígenes i la seva exigència d’autonomia. També ha mostrat a la societat mexicana que el sistema de partits travessa una forta crisi sota lògiques corruptes i mercantilistes  que no aconsegueixen representar les necessitats de les i els mexicans i, encara menys, les de la població indígena. Les demandes del CNI, a la veu de Marichuy, han fet evidents les múltiples exclusions que pateixen les dones indígenes avui en dia i són l’última escena d’una lluita que va començar el 1994 i que sembla que seguirà el seu ritme, lent però constant, a la llarga durada de les reivindicacions autonòmiques dels pobles indígenes de Mèxic i d’Amèrica Llatina.

Marichuy acompanyada per zapatistes durant la campanya de recollida de firmes del CNI. Font: El País Internacional
Marichuy acompanyada per zapatistes durant la campanya de recollida de firmes del CNI. Font: El País Internacional
Read More

← El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’Oest

Si (Andrew) Jackson va ser el primer en signar un nou contracte amb la democràcia, la premsa va tenir un paper crucial en la seva redacció”.

Paul Johnson.

Imacon Color Scanner
Andrew Jackson, retrat de Thomas Sully

Una de les  figures crucials a la història dels Estats Units va ser Andrew Jackson. A l’anterior article vam parlar de la seva actuació durant la guerra amb la Gran Bretanya, on va ser decisiu per una victòria nord-americana que semblava impensable. La duresa contra els indis, la disciplina, a vegades extrema, que va implantar dintre l’exèrcit estatunidenc, i la seva gran victòria a Nova Orleans el van fer un personatge aclamat pel poble. Paral·lelament a l’ascensió de la seva figura, trobem la decadent imatge que va anar prenent la classe política americana. No només ens referim a l’embarcament en una guerra evitable i desastrosament gestionada -recordem que l’exèrcit britànic va entrar a Washington sense trovar-hi oposició–, sinó també a casos lamentables com l’assassinat de Hamilton a mans de Burr. Jackson no era aliè a aquesta situació, i va proposar-se renovar la política, proposar mesures per millorar l’eficàcia i evitar la corrupció.  Però com va arribar Andrew Jackson a ser president dels Estats Units?

L’any 1824, la cursa per la Casa Blanca va acabar amb una victòria de Jackson sobre John Quincy Adams, fill de l’expresident John Adams. En xifres, Jackson va aconseguir 40.000 vots populars més que el seu adversari, i 15 vots més de col·legis electorals. Però tot i això, no va poder accedir a la presidència. Per què? La clau la trobem a la Dotzena Esmena a la constitució, que especifica que si cap dels dos candidats aconsegueix una majoria absoluta en vots de col·legi electoral, ha de ser la Cambra de Representants qui esculli el vencedor. Henry Clay va esdevenir la figura clau per decidir qui seria el proper president dels Estats Units, i va decidir vendre’s al millor postor. És a dir que, entre Jackson i Adams, qui li oferís el millor càrrec seria el nou president. Seguint amb la seva política implacable contra la corrupció imperant a Washington, Andrew Jackson es va desdir de qualsevol oferta: “diguin als senyors Adams i Clay que, si ocupo la cadira presidencial, ho faré amb les mans netes”. Aquest va ser l’inici de la victòria de Jackson a les eleccions de 1828.

Adams va ser el President dels Estats Units a partir de 1824, amb Clay com a Secretari d’Estat. La sensació que va quedar entre els electors va ser de total engany: el candidat que havia rebut més vots havia estat apartat del poder pels que representaven la decadència de la política americana. Un fet que no feia més que reforçar les idees de Jackson, i que resultava especialment greu en uns temps en què cada vegada més habitants podien exercir el seu dret a vot, en ple procés d’expansió de la democràcia.

Propaganda de la campanya d'Andrew Jackson
Propaganda de la campanya d’Andrew Jackson

Des del moment de la seva derrota, Jackson va començar a preparar el terreny per a les properes eleccions. Això va significar l’inici de la campanya electoral perpètua i constant, secundada pels mitjans de comunicació. Tots els partits tenien un diari que els donava suport a Washington, i els republicans comptaven amb el United States Telegraph, que al cap i a la fi era només el més visible d’una xarxa de 50 diaris. I també va significar l’inici de la oposició sistemàtica degut a les fortes desavinences i la tensió entre els polítics partidaris de Jackson i els d’Adams.  Si penseu que, avui dia, les eleccions es converteixen en un conjunt de crítiques d’uns partits cap als altres, hauríeu de veure què va succeir als EEUU el 1828. Directament va ser un joc brut. La campanya contra Jackson va ser dura i, en certs aspectes, certa. Els seus rivals el titllaven de sanguinari, i les seves accions en les guerres contra els indis així ho demostraven. El partit Demòcrata-Republicà havia entrat en crisi amb la nova democràcia després de les eleccions de 1824, i Jackson va decidir crear un nou partit per arribar a la presidència. Aquest no era altre que l’actual Partit Demòcrata, tot i que no va adoptar aquest nom fins a 1834 –fins aleshores s’acostumava a anomenar ‘jacksonià‘. Existia el temor que Jackson es convertís en un Napoleó, però no comptaven amb una de les seves característiques: era un acèrrim defensor de la democràcia. Mentrestant, els partidaris de Jackson acusaven sense cap mena de rubor a J. Quincy Adams, amb arguments que anaven des del pacte corrupte amb Clay fins a la malversació de fons públics. Els mítings es van estendre arreu del país durant la campanya electoral pròpiament dita, i Jackson arribava amb un lema nou, a banda de ‘netejar Washington’: pacte corrupte. Jackson es mostrava partícip de limitar el poder del govern federal i augmentar el dels estats, proposta molt ben acollida al Sud, però va haver de mantenir-la en equilibri amb les seves idees unionistes. El seu programa tenia en compte mesures que desmantellaven el sistema americà imperant fins aleshores, com ara la rotació de càrrecs públics, una proposta que finalment no es va acabar produint.

Un cop arribat a la presidència, Jackson va basar la seva política en 3 eixos: neteja de corrupció, defensa aferrissada de La Unió i guerra contra els indis. Pel que fa a La Unió, val a dir que Jackson va defensar-la davant qualsevol mena d’atac. En aquesta trilogia d’articles ja hem vist com els conflictes entre Nord i Sud eren evidents, ja que es tractava de dues realitats totalment diferents. Era difícil redactar lleis des de Washington que satisfessin les dues parts, i els aranzels, reclamats al Nord i odiats als Sud, van ser un focus important de problemes. Aquests aranzels van ser modificats diverses vegades a causa del descontent popular sudista, però no van evitar els primers indicis de secessió. Va ser l’estat de Carolina del Sud qui va fer un primer pas important i va declarar la invalidació dels anomenats “aranzels abominables”, amb la conseqüent i dura resposta d’Andrew Jackson, que no va tenir inconvenients per afirmar que aquest estat seria ocupat militarment si seguia endavant amb els seus plans. Recordem que parlem d’un home que, en la seva estada a l’exèrcit, amenaçava amb afusellar a qui abandonés el front (i, de fet, va complir les amenaces en una ocasió), així que era millor no tensar massa la corda.

Respecte als indis, Jackson va passar al terreny polític la guerra que ja havia dut a terme anys abans en termes militars. Com ja vam apuntar a l’anterior article, la distribució indígena xocava amb l’organització de les noves terres dels Estats Units. John Quincy Adams, tot i que no sentia cap mena de simpatia pels indis, es va avenir a negociar amb ells mitjançant la figura de Lewis Cass. De fet, un dels problemes que presentaven aquestes tribus no era pas el salvatgisme, sinó tot el contrari: una autèntica organització, fins i tot dotada de càrrecs. Però amb l’arribada de Jackson es van tallar tota mena de contactes, i el problema indi es va intentar solucionar enviant-los cap a l’Oest amb la Llei de Trasllat de 1830, que va provocar fortes divisions entre els polítics i l’opinió pública. No se’ls podia obligar a marxar cap a l’Oest, però si decidien quedar-se als seus territoris s’haurien d’adaptar a les lleis dels Estats Units, que destruïen els seus drets i organització tribal, i podien ser envaïts legalment per colons blancs que desitgessin les seves terres. Jackson  considerava als indis inferiors, i va adquirir una actitud paternalista cap a ells. De fet, fins i tot va adoptar un nen indi.  Hem de tenir en compte que els Estats Units, de la mà del seu president, van utilitzar en bona mesura l’engany i la pressió per forçar el trasllat indi. Mitjançant accions de debilitament com ara l’extermini de la caça que permetia subsistir als indígenes, o la divisió del territori en minifundis que els feia estar exposats fàcilment als especuladors, a

Dona Cherokee. Retrat d'Edward Troye.
Dona Cherokee. Retrat d’Edward Troye.

algunes tribus no els va quedar més remei que acceptar el trasllat. Però altres s’hi van negar: els Cherokee van mostrar la seva gran disconformitat a abandonar les terres dels seus avantpassats, i fins i tot van apel·lar al Tribunal Suprem, on es van trobar amb la negativa de John Marshall. Mentrestant, els Seminoles es van decantar per la lluita armada. També s’ha de dir que els indis van tenir els seus defensors –especialment al nord–, d’aquí el debat polític i social que hem esmentat anteriorment. El senador de Nova Jersey, Theodore Frehnghuysen, admetia davant el Senat: ‘hem acorralat els indis en uns miserables acres de la nostra frontera del Sud, és l’únic que els queda dels seus boscos inabastables. I tot i això, com una sangonera, la nostra cobdícia crida… en volem més!’

Algunes decisions de Jackson van ser realment desastroses, segurament a causa de la seva poca experiència. Aquestes van venir sobretot en forma de nomenaments realitzats més amb el cor que amb el cap. Els seus sentiments cap a antics companys d’armes o velles amistats també el van dur a rebre el suport d’un grup d’amics, amb els quals es reunia informalment a la Casa Blanca. El fet és que era aquest grup qui, de vegades, prenia directament les decisions sobre com governar el país. El periodista Amos Kendall, un dels cervells més destacats –i que ve a reafirmar la importància de la premsa–, era qui escrivia els discursos de Jackson a partir dels propis pensaments del President: els suavitzava i els donava un contingut polític. Aquest grup d’amics i coneguts va ser la base de l’actual cercle de professionals que envolten avui dia al President, tot i que d’una manera encara poc ortodoxa. Una de les persones que més problemes va donar al president va ser Samuel Swartwout, responsable de la duana de Nova York, una de les que més diners comptabilitzava. Swartwout va malversar fons públics en apostes i dones, per acabar fugint a Europa amb més d’1.200.000 dòlars, una quantitat que sobrepassava tot el que hagués pogut malversar John Quincy Adams en la seva etapa com a president. Per tant, sí que és cert que Andrew Jackson va intentar mantenir-se allunyat de la corrupció, però les seves pròpies decisions va estendre-la entre membres del govern.

L’ombra de Jackson va planejar sobre el país molt més enllà dels dos mandats del President. Les seves idees van inspirar el pensament d’altres presidents com Van Buren, Franklin Pierce o James Buchanan. Aquell home al qual molts acusaven de dèspota i sanguinari, i amb part de raó, va esdevenir una figura crucial per entendre la política interior dels Estats Units com a tal avui dia, tant pel seu propi llegat com per les ments que va inspirar.

Els Estats Units van continuar amb la seva evolució econòmica, que va ser, en general, molt bona fins la guerra civil. Excepció feta per la crisi econòmica del anys 1840/41, que es va endur per davant Martin van Buren, limitant-lo a un mandat. Paral·lelament també va seguir l’expansió territorial, que va portar a una guerra amb Mèxic. Aquest país es va independitzar d’Espanya el 1821, i va patir un cop d’estat per part del general Santa Anna. Per la seva banda, Texas, on ja vivien molts nord-americans, va signar la seva independencia de Mèxic el 1836, i tot i que va demanar annexionar-se als Estats Units tan aviat com fos possible, Jackson no ho va trobar convenient degut a les tensions que podria provocar un nou estat esclavista quan la qüestió abolicionista ja era damunt la taula. Més endavant, l’any 1843, el president Tyler tampoc va decidir-se a fer el pas de l’annexió per no crear un clima d’hostilitat amb Mèxic i perquè aquell mateix any Florida s’havia incorporat a La Unió com estat esclavista, trencant així l’equilibri que existia entre esclavistes i antiesclavistes. Però un any després, ja amb James K. Polk al poder, d’orientació esclavista i expansionista, estava bastant clar quines serien les intencions dels Estats Units sobre Texas.

Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic
Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic

Fins aleshores, el país nord americà havia aconseguit expandir-se territorialment mitjançant la negociació. Però compte, sempre es tractava de territoris perifèrics de potències occidentals. Mèxic, en canvi, era un país en desenvolupament, al qual l’única negociació que se li va proposar va ser renunciar a la meitat del seu territori, o la guerra. El país centreamericà estava empobrit, sense institucions estables, amb una població heterogènia de 6 milions d’habitants i enfrontaments entre faccions. L’exèrcit mexicà era superior en nombre al dels Estats Units, però gran part d’aquest exèrcit estava format per indis capturats i mal entrenats, que a més no posseïen drets polítics i no es veien arrelats al país pel qual lluitaven. El conflicte armat entre els dos països va durar de 1846 a 1848, i va suposar la primera guerra ofensiva i en territori estranger dels Estats Units. Fins aleshores, els conflictes  bèl·lics dels EEUU s’havien reduït  a defensar-se davant atacs britànics i francesos dins el seu propi territori, però hauríem de considerar també la ‘compra’ de Florida, que oficialment va ser una negociació, però en realitat les tropes comandades per Jackson van passar a sang i foc algunes tribus índies del territori quan aquest encara era propietat espanyola. A més, la guerra contra Mèxic també va ser la primera seguida per mitjans de comunicació, que van poder modelar la imatge que en transmetien. Les victòries nord-americanes van venir liderades per Zachary Taylor, que seria el relleu de Pock a la presidència, amb un exèrcit format per un gran nombre de voluntaris, la majoria d’ells sudistes, en busca de promoció social o econòmica. Però com més avançava la guerra, més problemes donava a Washington. I no perquè es perdés el conflicte –va resultar una gran victòria pels Estats Units–, sinó perquè van començar a sorgir debats entre els propis polítics, que pressionaven el president per acabar conquerint tot Mèxic. La postura més moderada, que va ser la que es va adoptar, recomanava lluitar només als territoris on s’havia planejat fer-ho. La població, especialment al Nord, tampoc donava ja suport a una guerra on van morir gairebé 15.000 soldats, entre ferides i malalties.

Però el cost de la guerra va ser molt més elevat del que indiquen les xifres tangibles. Els Estats Units ja es trobaven en una difícil situació interna, com hem vist, pels conflictes entre Nord i Sud i les disputes entre abolicionistes i antiabolicionistes. L’annexió de Texas i altres territoris mexicans, com San Francisco, va suposar una gran riquesa pel que fa a extensió i a recursos, però alhora va crear encara més conflictes regionals. L’equilibri entre estats esclavistes i antiesclavistes ja s’havia trencat amb Florida, i Texas va afegir més llenya al foc. Es plantejaven nous problemes: el fenomen de l’esclavitud s’unia al de l’expansió territorial, i aquesta annexió de noves terres feia decantar el pes polític cap al sud. El fantasma de la guerra començava a planejar sobre els Estats Units. Ralph Waldo, escriptor i filòsof estatunidenc, va encertar de ple en el seu pronòstic:

“Mèxic ens enverinarà”.

Read More