El règim franquista constitueix una experiència historicopolítica força particular, amb trets i característiques úniques que no troben equivalència en altres règims polítics de la seva època. Un dels fets que més el singularitza enfront d’altres casos similars el trobem en les circumstàncies concretes del seu sorgiment, ja que ens trobem davant d’un règim nascut a partir d’una victòria militar, i no pas d’un assalt al poder per part d’un partit o moviment polític determinat. El seu procés d’institucionalització no s’inicia a raó d’un grup de civils amb una ideologia elaborada que decideixen prendre el poder, com va ser el cas de la Itàlia feixista o l’Alemanya nazi, sinó d’un sector militar i d’un individu, Francisco Franco, qui l’únic punt a favor que tenia per consolidar el seu règim polític era el fet d’haver guanyat una guerra civil.  

Francisco Franco, acompanyat de diversos comandaments militars, 1944. Font: Wikimedia Commons-

Aquesta circumstància constitueix la base del caràcter militar i personalista del règim franquista, així com la causa que la dictadura no disposés d’un discurs ideològic hegemònic ben definit. Altrament, després de tres anys de guerra, el discurs del règim ja no distingia entre simpatitzants i opositors, sinó entre vencedors i vençuts, fet que es relaciona directament amb el desenvolupament d’una repressió generalitzada que va continuar durant tot el període de postguerra.

Un cop acabada la Guerra Civil, el paper de Franco i dels militars com a autèntics configuradors del nou règim resultava inqüestionable. El mateix Franco va esdevenir àrbitre de les diverses sensibilitats polítiques  que van donar suport al bàndol nacional i les va agrupar en un únic partit unificat que va quedar totalment  subordinat al govern i a l’administració de l’Estat. Dins del mateix partit, el qual va passar a denominar-se Falange Española Tradicionalista de las JONS, hi van coincidir tradicions polítiques i ideològiques força  diferents i, en alguns aspectes, gairebé antagòniques. A grans trets, se’n podrien destacar dues: la ultracatòlica, tradicionalista i antiliberal de Menéndez Pelayo, Ramiro de Maeztu i d’Acción Española; i la feixista, unitarista i totalitària de José Antonio Primo de Rivera i la Falange.    

Tot i les grans diferències que les separaven, ambdues tradicions coincidien en alguns aspectes essencials i, al capdavall, definitoris de la naturalesa ideològica del règim franquista, entre els quals hi trobem: un nacionalisme espanyol unitarista, castellanista i antiregionalista; un fervent catolicisme amb un projecte de recristianització de la societat; una visió elitista i jerarquitzada de l’ordre social; una glorificació de l’esperit i dels valors militars; i una gran preferència per la tradició enfront de la modernitat. Nogensmenys, la convivència entre aquests dos col·lectius dins l’organigrama institucional del règim va comportar no pocs enfrontaments a l’hora d’acaparar el màxim poder i influència possibles. Precisament, el món de l’ensenyament fou un escenari de vital importància on es va demostrar l’evident conflictivitat interna existent entre els diferents grups de poder que conformaven la dictadura.

La lluita interna pel control de l’educació  

Un cop acabada la guerra, el règim franquista va iniciar el desmantellament de l’obra educativa de la Generalitat republicana, tot substituint-la per un model escolar basat en concepcions neoescolàstiques més que no pas purament feixistes. Les orientacions pedagògiques dels promotors de la dictadura s’inserien en un corrent ideològic ultraconservador que pregonava pel retorn a l’escola espanyola del segle XIX, motiu pel qual menyspreaven les aportacions teòriques i pràctiques del moviment de l’Escola Nova. De la mateixa manera, rebutjaven altres corrents pedagògics de l’època, tals com la idea de l’escola comunitària nazi o el pensament crocià aplicat pels feixistes italians. Al capdavall, els principis ideològics del règim franquista eren essencialment reaccionaris, sobretot contra tot allò que es pogués catalogar de modern o que tingués el seu origen en el positivisme o la raó il·lustrada. En el seu lloc, es destacaven els valors tradicionals, és a dir, pàtria, família i religió, motiu pel qual es preferia tornar a mètodes neoescolàstics tradicionals, i no pas fundar una nova teoria i pràctica educatives. 

Campament del Frente de Juventudes a Orio, Guipúzcoa, 1944. Font: Wikimedia Commons.

En conseqüència, el control de l’educació va quedar majoritàriament en mans de l’Església catòlica, la qual va evitar que s’acabés imposant el projecte educatiu falangista. La majoria dels ministres d’Educació van ser fervents catòlics, tals com el monàrquic Pedro Sainz Rodríguez, o l’exmilitant de la CEDA José Ibáñez Martín. Altrament, el fet de privilegiar l’ensenyament privat en detriment dels centres públics va beneficiar enormement les escoles confessionals de l’Església, sobretot en l’ensenyament mitjà. Pel que fa a les universitats, l’enfrontament entre catòlics i falangistes per l’assignació de càtedres universitàries va finalitzar amb una clara victòria dels primers respecte dels segons. Aquesta voluntat de controlar el món universitari per part dels grups confessionals va derivar en la creació el 1939 del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), institució vinculada a l’Opus Dei, que tenia la intenció de controlar la recerca científica del país i reduir les funcions de les universitats a una tasca purament docent. 

La Falange, per la seva banda, va gaudir d’una certa influència en el control dels mestres nacionals, els quals estaven obligats a integrar-se en el Servicio Español del Magisterio (SEM), depenent del Partit. Els falangistes van aconseguir introduir-se en l’ensenyament elemental i primari gràcies a la imposició d’assignatures específiques a les escoles, tals com Formación del Espíritu Nacional o Hogar y Educación Física, ambdues assignades a militants de la Falange. De la mateixa manera, la seva gran capacitat de mobilització social a través del Frente de Juventudes li proporcionava l’oportunitat d’influir en l’educació i formació dels nois i noies, aquestes últimes a través de la Sección Femenina. En el món universitari, tot i haver-se quedat sense la majoria de càtedres universitàries, la Falange disposava del Sindicato Español Universitario (SEU), una organització estudiantil vinculada al Frente de Juventudes a la qual s’estava obligat a afiliar-se si es volia accedir als estudis superiors. No obstant això, la seva influència a la universitat mai va aconseguir ser majoritària i la seva capacitat de mobilització es va anar reduint progressivament.

D’aquesta manera, es podria afirmar que el nou sistema educatiu deixava l’ensenyament elemental i primari en mans de la Falange, mentre que atorgava el monopoli de l’ensenyament secundari i superior a l’Església catòlica. Vist des d’un altre punt de vista, es podria dir que l’Opus Dei i els grups afins es dedicaven a l’adoctrinament de les classes altes i la Falange, en canvi, treballava amb els grups populars.

La depuració política del magisteri nacional  

Donada la naturalesa violenta de la seva fundació, la repressió fou un element absolutament essencial del règim franquista. A més de la repressió física que va exercir durant la guerra i els primers anys de postguerra, el franquisme va posar en marxa procediments especials per sancionar actituds que, segons el nou Estat, eren mereixedores de càstig. Entre totes les variants existents, es destaquen les depuracions professionals, les quals servien tant per venjar-se d’aquells que s’havien oposat a la sublevació militar com per intimidar aquells considerats indecisos o indiferents, així com per promocionar els adeptes al règim.

En el cas concret dels mestres, la seva situació va ser similar a la de la majoria dels funcionaris públics. Quan es va prendre Barcelona el 26 de gener de 1939, el Ministerio de Educación Nacional va suspendre provisionalment del seu càrrec a tots els mestres titulars, tant públics com privats, que haguessin passat voluntàriament al servei de la Generalitat. El 4 de febrer es va emetre una ordre que obligava als mestres catalans que volguessin recuperar la seva feina a presentar una sol·licitud de depuració a la delegació del ministeri a Barcelona, des d’on se’ls redistribuiria entre les respectives comissions depuradores de cada província. Segons les dades del Ministerio de Educación Nacional, el total de mestres als quals se’ls va obrir un expedient de depuració a Catalunya fou de 1.906 persones, una dada que representa prop del 30% dels mestres que van sol·licitar el reintegrament al servei actiu. 

La majoria de càrrecs formulats per les comissions eren de tipus polític o religiós, més que no pas moral o professional. Durant el procés de depuració, el sol·licitant havia de respondre a un interrogatori en forma de qüestionari on se li preguntava sobre la seva activitat i militància política. Altrament, també se l’interrogava sobre la seva conducta religiosa; si anava ordinàriament a missa els diumenges o si combregava una vegada a l’any, així com si algun cop havia fet propaganda antireligiosa. Tanmateix, el fet diferencial que caracteritza la depuració a Catalunya té més a veure amb les acusacions relacionades amb el nacionalisme i el separatisme. De fet, en els interrogatoris es preguntava si s’estava afiliat o si se sentia simpatia per algun partit independentista o catalanista, o si s’havia fet propaganda contra l’amor a Espanya.  

El paper subsidiari de l’Estat en l’educació 

Ja des d’un primer moment, el règim franquista va deixar molt clara quina era la seva intencionalitat en relació amb el paper de l’ensenyament públic en el nou Estat. Segons el discurs oficial de la dictadura, l’educació no havia de ser una funció pública, sinó que havia de deixar-se en mans de l’escola privada, la qual era glorificada des de les mateixes institucions. 

Aquesta idea de la subsidiarietat de l’Estat en matèria educativa tenia el seu origen en una concepció jeràrquica de la societat per part del règim. El discurs ideològic del franquisme entenia que la societat ideal havia d’estructurar-se de forma vertical i jeràrquica i no pas de manera igualitària, destacant el paper de les minories selectes, les quals tenien el privilegi i la responsabilitat de dirigir a la resta de la població. L’aplicació d’aquest principi en el món de l’ensenyament va comportar el desenvolupament de l’escola privada, la majoria en mans de l’Església catòlica, en detriment dels centres públics. Més concretament, es tractava de recuperar la clàssica dualitat en l’ensenyament espanyol (estructura dual) que la Segona República havia intentat canviar. Aquest fet va implicar la progressiva elitització de l’educació, ja que aquesta passava a estar reservada sobretot a aquelles persones que en un futur havien de formar part de les classes dirigents del país. 

El ministre de Educación José Ibáñez Martín (esquerra), acompanyant l’embaixador alemany a Madrid, Hans Heinrich Dieckhoff (segon des de l’esquerra), en una visita al museu del  Prado, 1944. Font: Viquipèdia.

D’aquesta manera, durant la primera etapa del franquisme, el règim va fomentar la desigualtat educativa en dificultar l’accés a l’educació primària mentre facilitava l’expansió de la secundària, la qual era sobretot privada. Durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, el nombre de persones amb estudis primaris va disminuir, mentre que l’educació secundària i universitària, és a dir, la que no era obligatòria, es va incrementar de forma notable. D’altra banda, el fet de privilegiar l’educació privada va comportar una evident segregació de la població per nivell adquisitiu; en altres paraules, es primava l’ensenyament de les classes altes enfront del de les classes baixes. En total, es calcula que el nombre d’alumnes escolaritzats en centres privats es va multiplicar per deu en una dècada, mentre que els de l’ensenyament públic es van reduir gairebé a la meitat.   

El principi d’autoritat i disciplina militars  

La mentalitat jeràrquica que va condicionar l’abandonament de l’ensenyament públic també va comportar canvis substancials pel que fa a les pràctiques educatives concretes que es van desenvolupar a l’interior de les aules. Un dels canvis més importants fou la introducció del sentit de l’autoritat i la disciplina a l’escola, els quals s’identificaven amb els valors i principis militars que tant glorificaven els promotors de la dictadura. En aquell context, el professor tenia el deure d’ensenyar als alumnes les necessitats d’un sistema autoritari a tots els nivells de la vida social. L’alumne, en canvi, havia d’aprendre a mantenir-se passiu i dòcil davant l’autoritat que significava el mestre. Darrere d’aquest funcionament hi havia tota una superestructura moral que intentava justificar la necessitat d’una societat jeràrquica i autoritària. Per exemple, es negava la premissa de Rousseau segons la qual els nens i les nenes necessiten llibertat absoluta per assolir les seves pròpies conquestes educatives. En el seu lloc, es glorificava la superioritat moral del mestre, a qui la seva virtut i experiència havien atorgat el dret a exigir respecte i obediència absoluts.  

Desfilada militar dels diferents cossos del Frente  Nacional a Sant Sebastiàn, 1936. Font: Wikimedia  Commons.

L’efecte immediat de l’autoritarisme a les aules era l’ordre i el silenci. Quan aquest no es podia imposar de forma automàtica, era lícit recórrer als càstigs, els quals tenien un doble propòsit: obtenir la reforma del culpable i mostrar-se d’exemple pels altres alumnes. Com a contrapartida a l’autoritat, apareix la disciplina, principi bàsic de la ideologia falangista, la qual no només s’aplicava a l’escola, sinó a tots els nivells de la vida social i familiar. A l’aula, els alumnes es limitaven a complir estrictament allò que exigia el mestre i a fer tot el que calgués per aprovar el curs. Altrament, es va decidir recuperar el llibre de text, el qual era molt més controlable política i ideològicament que no pas els professors, així com els exàmens finals de curs. Tots aquests elements estaven pensats per incrementar el control sobre els estudiants i fomentar la meritocràcia, fins al punt de reproduir els mateixos mètodes que l’Estat espanyol del segle XIX havia instaurat d’acord amb la seva tradició burocràtica i centralista. 

El paper subordinat de les dones en la societat 

Tot i que durant el primer terç de segle XX hi van haver grans avenços a Catalunya pel que fa a la introducció de la coeducació de sexes i la lluita contra la diferenciació sexual a les escoles, la reformulació de la política educativa per part de les elits franquistes va comportar una restauració de les formes tradicionals d’ensenyament, fet que implicava el retorn a les pràctiques de segregació sexual a les aules i a l’existència d’una formació diferenciada entre els nois i les noies. De la mateixa manera que les classes populars havien d’estar subordinades a unes elits selectes per arribar a conformar un cos social jerarquitzat i disciplinat, la concepció tradicional de la societat defensada pel franquisme implicava que les dones havien d’assumir el seu rol particular dins de la col·lectivitat i acceptar la seva total subordinació al gènere masculí. D’aquesta manera, l’educació de les dones va quedar totalment condicionada a les funcions tradicionals que s’esperava que havien de complir durant la seva etapa adulta, les quals es reduïen al manteniment de la institució familiar i en tenir cura de la mateixa descendència.   

Dones de la Sección Femenina repartint aliments, 1937.  Font: Viquipèdia.

Aquesta concepció patriarcal de la societat defensada pel règim també va tenir conseqüències importants entre el col·lectiu de professors. En aquest sentit, la figura de la mestre d’escola va quedar totalment desprestigiada, sobretot en l’ensenyament mitjà i superior, i la participació de les dones en el món escolar va quedar limitada a tasques secundàries o centrades exclusivament en l’educació elemental o primària. Les dificultats a l’hora d’accedir a formació superior i d’obtenir una titulació universitària no van fer més que agreujar la situació de precarietat en que es trobaven moltes dones que havien vist com se’ls hi negava l’accés a la cultura i se’ls hi dificultava l’exercici de professions que anteriorment havien destacat per la seva paritat.   

La qüestió lingüística a les aules  

Un dels elements definitoris de la ideologia franquista fou l’ultranacionalisme espanyol. Aquest es fonamentava en una idea d’Espanya profundament unitarista, castellanista i antiregionalista, a més de tenir una clara connotació imperial. La materialització pràctica d’aquest nacionalisme radical i excloent va consistir en un procés d’uniformització i homogeneïtzació cultural i lingüístic que imposava la cultura i la llengua castellanes a tot el territori. L’objectiu era fomentar la consolidació d’una identitat exclusivament espanyola, on els elements que podien qüestionar la idea d’una Espanya homogènia, com podien ser la llengua i la cultura catalana, basca o gallega, havien de ser marginats o, preferiblement, eliminats.    

Pel que fa a la realitat escolar catalana, la conseqüència més evident fou la supressió i prohibició explícita del català com a llengua vehicular en l’educació. En el seu lloc, s’obligava a fer servir el castellà, la qual era considerada com la llengua de l’imperi. Aquest fet va derivar en un control exhaustiu per part de les Juntas de Inspección sobre els professors catalans en relació amb la llengua utilitzada a les aules. El català va quedar proscrit com a llengua d’escolarització a Catalunya, tot perdent el seu caràcter modern com a llengua de ciència i cultura. De la mateixa manera, es va eliminar l’estudi de la història i la literatura catalanes del pla docent, amb l’objectiu de suprimir l’existència d’una identitat alternativa a la del discurs oficial.     

A tall de conclusió  

L’anàlisi historicocultural desenvolupada en aquest article sobre l’ensenyament a Catalunya durant el primer franquisme ens permet constatar la relació existent entre pensament educatiu i realitat escolar, així com la necessitat d’estudiar els principis ideològics essencials de la dictadura i les concepcions pedagògiques que se’n deriven a l’hora de comprendre les realitzacions pràctiques que es van desenvolupar a les aules catalanes durant aquella època. A tall de resum, es podria afirmar que la dictadura mai va voler crear un sistema educatiu nou o modern, sinó que es va limitar a rescatar el que s’havia practicat a Espanya des de mitjans de segle XIX, fonamentat en els valors tradicionals de pàtria, família i religió. Les simpaties de la dictadura envers el projecte cultural i educatiu ultraconservador defensat pels grups tradicionalistes i integristes vinculats a l’exèrcit i a l’Església catòlica van derivar en el rebuig del model social falangista i en el desmantellament progressiu de l’escola pública, tot reforçant el paper subsidiari de l’Estat en l’educació i establint un sistema d’ensenyament basat en la meritocràcia i en la segregació socioeconòmica. L’extraordinària violència sobre la qual es va fundar la dictadura va comportar l’adopció d’un discurs segons el qual es distingia a la població entre vencedors i vençuts, la conseqüència lògica del qual es concreta en una repressió indiscriminada del conjunt de la ciutadania, fet que va tenir repercussions en l’ensenyament en forma de depuracions massives entre els mestres d’escola per motius ideològics i polítics, més que no pas professionals.