El passat 7 d'octubre, 34 milions de marroquins van ser cridats a escollir al futur govern entre els 30 partits polítics que competien per ocupar els 394 escons del parlament del Marroc, terreny polític que acabaria sent disputat pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), el Partit per l'Autenticitat i la Modernitat (PAM), i el partit tradicionalista marroquí, l'Istiqlal. Amb el vistiplau dels observadors internacionals, el partit liderat Justícia i Desenvolupament va guanyar les eleccions amb un 27% del sufragi, fent que el seu líder Abdelilah Benkirane tornés a ser reescollit com a Primer Ministre. És hora de preguntar-nos doncs, quin ha sigut el procés polític pel qual el PJD ha esdevingut el principal partit polític al Marroc dins d'un clima de progressiva obertura política i econòmica. En temps de Hassan II, el PJD va sorgir d'una escissió de l'Al-Shabiba al-Islamiya, o Juventut Islàmica, el qual era liderat per Abdelkrim Mutii durant la dècada dels 70. Tot i que el grup destacava per la utilització de la violència política contra els elements d'esquerra i els espais seculars del país amb el beneplàcit del makhzen, la crítica al sistema autocràtic de Hassan II va provocar que el sector més moderat liderat per Abdelilah Benkirane, sota la tutela del exministre de l'Interior Driss Basri, s'apartés d' Al Shabiba i defensés la tesi oficialista del Marroc. Així, la defensa del títol Amir al-Mu'minin (príncep dels creients), estipula que Mohammed VI és la màxima autoritat religiosa del país, esborrant qualsevol amenaça al lideratge religiós (i polític) de Mohammed VI. Un segon element en la fidelització del PJD i la seva parcial cooptació dins del sistema polític i religiós del Marroc té molt a veure amb el destí que van córrer els islamistes algerians del Front de Salvació Islàmic (FIS) al març del 1992 quan, tras guanyar les eleccions legislatives, van ser enderrocats per l'exèrcit algerià a la dècada del 1990 davant la possible amenaça que els islamistes del FIS poguessin plantejar al país controlat per Abdelaziz Bouteflika. Així, la por a poder ser esborrats del tauler polític va fer que el PJD decidís abandonar unilateralment qualsevol possibilitat de defensar una democràcia islàmica renovadora i va decidir guardar un perfil baix durant les eleccions legislatives que es succedíen durant el reinat de Hassan II. Tot i això, el suport popular al PJD a les diferents àrees urbanes del Marroc va fer que el partit liderat per Benkirane aconseguir tenir una major representativitat a la càmera de representants situada a Rabat. Un hite important a l'història del PJD es sitúa l'any 2003, quan l'organització va sofrir un cop polític duríssim fruit de l'estratègia del grup polític Istiqlal i l'USFP vers la vinculació de l'organització social del PJD (el at-Tawhid wa'l-Islah) amb el grup terrorista Al Qaeda fruit dels seus atacs a Casablanca. Tot i això, la condemna total dels atemptats i l'ahesió a les mesures contraterroristes votades al parlament marroquí va fer inútil l'estratègia política dels grups oficialistes marroquins, incapaços de frenar l'avanç del PJD dins del sistema polític tutelat per Mohammed VI des de l'any 1999. Finalment, un element importantíssim en l'ascens del PJD al poder ha sigut la llarga crisi interna que, des del 2002, els socialistes marroquins de l'USFP arrosseguen. Influenciats pel Makhzen, els ideals progressistes i moderns que en el seu dia defensaven els membres de l'USFP han sigut reconvertits en una estricta estima per l'ordre polític marroquí més conservador. En aquest sentit, l'electoral jove de les àrees urbanes progressivament ha donat confiança als islamistes del PJD fruit del seu missatge polític liberal en terreny econòmic i social. El Marroc post Primavera Àrab La mort de Mohammed Boazizi a Tunísia el 4 de Gener de 2011 va iniciar una onada de protestes i insurreccions populars al Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà amb diferents intensitats i temps. [caption id="attachment_3171" align="alignright" width="268"]Abdelilah Benkirane líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament Abdelilah Benkirane, líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament[/caption] Tot i això, les protestes liderades pel moviment polític marroquí 20 de Febrer van diluir-se amb prou rapidesa al país nord africà per dues raons principals. En primer lloc, el pes de les protestes als principals centres urbans marroquins no va tenir el mateix pes que les revoltes a la plaça Tahrir del Caire o als carrers de Tunísia. De la mateixa forma, el sistema polític marroquí va començar una gradual obertura des de l'arribada de Mohammed VI al poder l'any 1999, obertura que va intensificar-se parcialment a través de la reforma constitucional secundada en referèndum el juliol del 2011. En el seu conjunt, la nova reforma constitucional del 2011 presentava importants modificacions legislatives com ara la designació del primer ministre d'acord al resultat de les eleccions legislatives. Tot i això, la reforma constitucional del 2011 blindava els poders executius de la monarquia i la influència del makhzen dins del sistema polític, econòmic i social del país. En aquest sentit, , malgrat el reforç de la figura del primer ministre, el rei Mohammed VI continua sent avui dia la principal figura política i religiosa del país. A més a més, el monarca, fruit del seu titol d'Amir al Mu'ninin, continua estant per sobre de la llei. En aquest sentit, el rei te prerrogatives per nominar al cap del govern i membres dins del seu gabinet i, a més, té capacitat plena per modificar la constitució, capacitat de vetar qualsevol decisió política, així com la capacitat de governar mitjançant edictes (dahirs) a partir de les seves prerrogatives religioses. Tot i això, l'espai polític marroquí i la capacitat d'acció per part de l'executiu marroquí presenta unes dinàmiques força interessants. Per primer cop des de la independència del Marroc l'any 1956 ha hagut un canvi de govern a l'aparell executiu. Gràcies a la seva imatge d'incorruptibles, el PJD liderat per A. Benkirane ha aconseguir capitalitzar el descontentament social del Marroc i, després de 15 anys a l'oposició, va obtenir 107 dels 395 escons parlamentaris convertint-se en la principal força al país l'any 2011. L'arribada al poder de l'executiu de Benkirane va suposar una nova volta a les relacions de poders del triumvirat Mohammed VI-Makhzen-Benkirane. L'evolució natural de la tolerància per part del règim marroquí als partits islamistes que conformen el PJD ha esdevingut en que Benkirane ratifiqui un cop al poder el rol de Mohammed VI com a màxim òrgan al país, tot declarant-se un fidel seguidor. Així mateix, Mohammed VI tracta de distanciar-se parcialment dels assumptes públics i la toma de decisions ja que pot quedar retratat. Un exemple d'aquest allunyament es va poder percebre quan, en la visita oficial del govern espanyol al Marroc, el rei Mohammed VI va decidir perdonar a Daniel Galvan, qui va ser enviat a presó per agredir sexualment a infants. Aquesta decisió del monarca va despertar un alt grau de protesta a l'opinió pública marroquina fent que, una decisió real, sigues totalment contestada des de l'àmbit local amb protestes molt significatives dirigides contra el propi monarca. [caption id="attachment_3170" align="alignleft" width="315"]Aparició pública de Mohammed VI en un dels seus discursos reials Aparició pública de Mohammed VI en un dels seus discursos reials[/caption] Tot i això, la crítica que Mohammed VI fa en els discursos reials de certes polítiques fallides del PJD demostren com el rei tracta de destacar públicament que ell és l'única figura que garanteix l'estabilitat del país. Un altre pols dins del triumvirat marroquí queda circumscrit al camp econòmic i al programa liberalitzador del PJD. Recolzat per les directrius del FMI i el Banc Mundial, l'executiu de A. Benkirane ha destacat durant el seu primer període electoral per dur a terme processos de descentralització política, comptabilitat pública i diversificació econòmica a través de polítiques liberals que, tot buscant acabar amb el sistema rendista marroquí, busquen garantir la redistribució equitativa de la riquesa. En particular, aquesta línia política que destaca per la reforma del fons de compensació ha xocat frontalment amb els interessos del Makhzen, el qual controla dit fons amb un valor de 50 bilions de dírhams (6% del PIB total del Marroc) i assegura el subministrament de sucre i farina als més necessitats a través de grans contractes estatals. Tot i que puntualment la influència del Makhzen hagi aconseguit aturar la reforma del fons de compensació, l'elit de palau ha sigut incapaç d'aturar la liberalització en el subministrament domèstic de gas al país, el qual ha alliberat fins a un 30% la dependència energètica del Marroc vers l'extrior. Les eleccions del 30 setembre de 2016 La revàlida del PJD a les eleccions del 2011 ha significat la consolidació al poder de la figura d'Abdelileh Benkirane, qui és considerat un líder reformador, islàmic i moderat dins de l'espai polític del país. En el seu conjunt, el líder del PJD ha aconseguit intervenir entre les demandes socials dels seus votants vers la protecció de les capes més desfavorides del país, les exigències econòmiques i liberalitzadores a les quals Marroc s'enfronta i el grau d'influència del Makhzen al Marroc. En aquest sentit, el PJD de Benkirane ha aconseguit, a partir del respecte a la tradició monàrquica del país, guanyar-se el favor de Mohammed VI al mateix temps que la incapacitat de cooptar totalment el grup per part de l'elit de palau ha concedit una gran legitimitat popular al propi PJD. A més a més, la defensa que el PJD ha fet de nous drets constitucionals com ara la presumpció d'innocència, el dret a la justícia i l'expansió del sistema de salut han aconseguit enfortit la relació entre el partit dirigit per Benkirane i la majoria de marroquins identificats amb el moviment renovador i moderat.
Aparició pública de Mohammed VI en un dels seus discursos reials

El triumvirat marroquí: PJD, Makhzen i Mohammed VI després de les eleccions

El passat 7 d’octubre, 34 milions de marroquins van ser cridats a escollir al futur govern entre els 30 partits polítics que competien per ocupar els 394 escons del parlament del Marroc, terreny polític que acabaria sent disputat pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), el Partit per l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), i el partit […]

, , , , , Marc Rodríguez Donoso