L’escola que tots coneixem avui dia no va aparèixer de forma espontània en un moment indeterminat de la nostra història, sinó que és el resultat d’un llarg recorregut que, en el cas de Catalunya, s’inicia a finals del segle XIX, en un període marcat per profundes crisis socials i polítiques, però també per l’existència d’ambiciosos projectes reformistes. Durant el segle XIX, els efectes derivats de la Revolució Industrial i del sorgiment de la societat de classes havien canviat profundament les mentalitats i les formes de vida de la societat catalana, un fet que exigia la renovació del sistema educatiu tradicional precedent, el qual havia quedat desfasat per no complir amb els nous objectius que se li demanaven. La burgesia catalana necessitava impulsar un model de formació intel·lectual i tècnica adaptat a les necessitats d’una administració progressivament professionalitzada i d’un mercat cada cop més canviant. Les característiques inherents al nou model de producció industrial, és a dir, la creixent especialització i professionalització del treball, sumades al sorgiment d’una nova classe social d’administratius i treballadors no manuals, requerien la disponibilitat d’una mà d’obra alfabetitzada, qualificada i formada en diversos aspectes tècnics. Altrament, les noves masses obreres reclamaven una reforma profunda del sistema educatiu per garantir la formació de les noves generacions i, d’aquesta manera, poder millorar la seva posició social.

Malgrat això, la incapacitat política de la classe dirigent de lEstat espanyol, sumada al seu immobilisme i a la seva incompetència tècnica, dificultaven la creació d’un veritable projecte de reforma educativa d’abast estatal. A principis de segle XX, el sistema escolar espanyol encara mantenia molts elements heretats de l’escolàstica medieval, en part per la despreocupació dels polítics envers la realitat quotidiana de l’escola. Els mètodes pedagògics i didàctics que s’aplicaven havien quedat completament desfasats i la manca de formació del personal docent evidenciava unes orientacions educatives marcadament ideològiques. Altrament, els polítics de Madrid no tenien en compte, en el cas concret de Catalunya, la seva realitat sociocultural i sociolingüística particular, un fet que preocupava molt més als catalans que no pas la manca pressupostària o la incompetència tècnica de la classe dirigent de l’Estat. Era obvi, doncs, que la solució a la precarietat del sistema educatiu català no arribaria de la mà de la política institucional, sinó de la iniciativa particular de mestres, pedagogs i intel·lectuals catalans.

El moviment de l’Escola Nova i els primers intents de reforma educativa

Paral·lelament a l’estancament del sistema escolar espanyol, a Europa i als Estats Units s’hi estaven desenvolupant un seguit de propostes pedagògiques realment innovadores que defensaven una renovació profunda del sistema educatiu precedent. Aquest conglomerat de teories i mètodes educatius s’agrupaven sota un moviment anomenat Escola Nova o educació activa i/o funcional, tot i que als Estats Units es coneixia amb el nom d’escola progressiva. L’origen d’aquest pensament pedagògic el trobem en el camp de la il·lustració, concretament en Jean-Jacques Rousseau i la seva obra Emili o de l’educació (1762), on l’autor teoritzava sobre la creació d’escoles democràtiques i populars que substituïssin el model d’ensenyament tradicional i autoritari preexistent. Així doncs, l’Escola Nova buscava la superació del sistema educatiu anterior, tot millorant la qualitat de l’ensenyament i configurant un model educatiu d’ampli abast social. Entre els seus plantejaments pedagògics i didàctics, s’hi destaquen alguns de gran importància i trascendència, tals com la defensa de la llibertat del nen, la voluntat de situar l’infant com a centre i motor de la pròpia educació, la coeducació de sexes, el compromís amb la realitat social i cultural del país i el contacte amb la vida i el medi natural.

[caption id="attachment_7788" align="alignright" width="231"]“Emili o de l’educació” (1762), de Jean-Jacques Rousseau. Font: Wikimedia Commons “Emili o de l’educació” (1762), de Jean-Jacques Rousseau.
Font: Wikimedia Commons[/caption]

Tots aquests elements contrasten amb els plantejaments vigents tradicionalment en l’educació, basats en la moral tradicional i supeditats als valors considerats essencials, és a dir, pàtria, religió i família, la qual cosa significa la submissió a l’autoritat i l’ordre establerts, el menyspreu per les ciències positives i l’unitarisme lingüístic. Com a resultat d’això, els plantejaments de l’escola tradicional veien la infància com una etapa de la vida que no tenia altra significació que la de ser preparatòria per a la vida adulta. Contràriament, l’Escola Nova entén la infància com una edat autosuficient que té una finalitat en si mateixa, com una etapa que ha d’ésser viscuda i experimentada. La nova pedagogia situa l’educand i no l’educador com a protagonista del procés educatiu i obliga al mestre a quedar-se al marge, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. En altres paraules, l’alumne passa a ser un agent actiu en la seva pròpia educació. 

Els primers contactes directes entre els mestres catalans i l’Escola Nova foren possibles gràcies als diversos viatges d’estudis que la Junta de Ampliación de Estudios (JAE) va pagar a molts estudiants catalans amb l’objectiu d’ampliar els seus coneixements pedagògics. Aquest organisme d’àmbit estatal, fundat el 1907, s’encarregava d’impulsar i difondre el coneixement científic i cultural espanyol, a més de fomentar l’intercanvi de professors i alumnes amb institucions educatives d’altres països. Com a exemples destacats tenim a Joan Bardina, fundador de l’Escola de Mestres, qui va fer un viatge d’estudis a París el 1912 gràcies a una beca de la Junta; i Pau Vila, director de l’Escola Horaciana, el qual va poder marxar a Ginebra amb una pensió de la mateixa. Tot i això, a Espanya ja existien grups minoritaris d’intel·lectuals que proposaven una reformulació del model educatiu tradicional, com foren els fundadors i instigadors de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada el 1876 com el primer centre educatiu espanyol al marge de l’Estat i de l’Església. A través del Boletín de la Institución Libre de Enseñanza (BILE), es va dur a terme un gran treball de difusió dels nous corrents de pensament pedagògics que s’estaven desenvolupant a l’estranger, posant especial èmfasi en autors tan rellevants com John Dewey o Maria Montessori. De la mateixa manera, a Catalunya també s’hi van crear diferents col·lectius autogestionats on mestres i pedagogs intercanviaven propostes i experiències per modernitzar l’escola catalana. Un exemple prou clar d’aquesta dinàmica foren les Converses Pedagògiques, organitzades a partir de 1903 per un grup de mestres públics de les comarques gironines amb l’objectiu de renovar els plantejaments i mètodes didàctics de les escoles on hi exercien.

[caption id="attachment_7789" align="alignleft" width="250"]La pedagoga italiana Maria Montessori, creadora del mètode Montessori. Font: Wikimedia Commons. La pedagoga italiana Maria Montessori, creadora del mètode Montessori.
Font: Wikimedia Commons.[/caption]

Primers assaigs des de l’escola privada

A grans trets, es pot afirmar que la renovació pedagògica catalana s’inicià a principis del segle XX gràcies a la iniciativa particular de mestres, educadors i figures destacades del món cultural català, totes elles motivades per la reforma dels mètodes didàctics i pedagògics preexistents. No obstant això, pel que fa a la introducció del moviment de l’Escola Nova a Catalunya, el veritable pioner fou Joan Bardina, qui el 1902 inicià una campanya de gran ressonància a La Veu de Catalunya on reclamava una renovació de l’escola d’acord amb la seva visió personal de la política educativa. Les tesis de Bardina, fortament determinades pels plantejaments de l’escola progressiva nord-americana, van captar l’atenció d’Enric Prat de la Riba i de bona part del catalanisme conservador. La nova educació, l’Escola Nova, es presentava per a la burgesia catalanista com una eina prou eficaç per integrar la població immigrada i transformar la moral de les masses populars, amb l’objectiu de consolidar la tasca de reconstrucció nacional del catalanisme polític. L’Escola de Mestres de Bardina, fundada el 1906, fou de les primeres institucions educatives en introduir l’escolarització en llengua catalana i en incorporar l’estudi de la història i la literatura de Catalunya com a disciplines escolars. A més, també incorporava un seguit d’innovacions pedagògiques heretades dels plantejaments de l’Escola Nova, com fou la supressió total de la lliçó magistral, l’eliminació dels premis i els càstigs o l’educació en règim de coeducació de sexes.

Altres membres destacats d’aquest primer període d’assaig i experimentació que es materialitzà des de l’escola privada foren grans pedagogs com Pau Vila, director de l’Escola Horaciana (1905); Joan Palau Vera des del Col·legi Mont D’Or (1908); Alexandre Galí i l’Escola Vallparadís de Terrassa (1910); o Manuel Ainaud com a director del Nou Col·legi Mont D’Or (1912). Tots ells foren simples autodidactes que veien l’educació com la millor solució als problemes socials del seu temps i, malgrat compartir uns mètodes didàctics més o menys comuns, la historiografia ha remarcat que en cap cas es poden situar en un mateix corrent de pensament pedagògic. Aquesta última consideració resulta de vital importància per entendre l’obra educativa de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui també formà part d’aquest grup de pioners de la renovació pedagògica catalana. A diferència de Bardina, qui representava un corrent educatiu de caire nacionalista i conservador, Ferrer s’inclinà per la pedagogia llibertària i el moviment racionalista educatiu, el qual comparteix orígens comuns amb el moviment de l’Escola Nova, tot i mantenir divergències en alguns punts importants. Així doncs, gràcies a la influència d’intel·lectuals anarquistes tals com Piotr Kropotkin o Mijail Bakunin, Ferrer fundà el 1902 el seu propi centre educatiu al carrer Bailén de Barcelona: l’Escola Moderna. A partir dels plantejaments pedagògics del moviment racionalista educatiu, Ferrer va desenvolupar un model d’ensenyament racional i llibertari on l’objectiu últim era formar homes i dones lliures. L’Escola Moderna no fou una institució escolar com les altres, sinó que fou una crítica, ja no només a l’escola religiosa tradicional, sinó també al model educatiu conservador que proposava la burgesia catalana.

[caption id="attachment_7790" align="alignright" width="194"]Francesc Ferrer i Guàrdia. Font: Viquipèdia. Francesc Ferrer i Guàrdia.
Font: Viquipèdia.[/caption]

L’obra educativa de les institucions públiques catalanes

La renovació pedagògica, impulsada primerament per grups privats i per iniciatives particulars, assolirà la seva plenitud gràcies a la política cultural i educativa de les institucions públiques catalanes —concretament la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. El 1907, Enric Prat de la Riba va esdevenir president de la Diputació de Barcelona i, consegüentment, es va posar en marxa el seu projecte de  recuperació de l’autonomia política, econòmica i administrativa del Principat, així com la reconstrucció de la identitat i la cultura catalanes. Un dels pilars més determinants per aconseguir aquests objectius era la reforma del sistema educatiu i la importació dels mètodes pedagògics de l’Escola Nova. D’aquesta manera, la Diputació va crear el 1913 el Consell d’Investigació Pedagògica, el qual passà a anomenar-se Consell de Pedagogia el 1916 i a dependre de la Mancomunitat de Catalunya el 1920. La tasca principal del Consell consistia en la difusió dels plantejaments i la metodologia de l’Escola Nova, principalment del mètode Montessori. De fet, una de les primeres escoles montessorianes de l’Estat espanyol fou fundada pel Consell el 1913 a la Casa de la Maternitat de Barcelona i, dos anys després, començà a funcionar l’Escola Montessori, un centre d’experimentació pedagògica sota la direcció d’Anna Macheroni, deixeble de Maria Montessori. Altrament, el Consell de Pedagogia va organitzar el 1916 a Barcelona la celebració del III Curs Internacional Montessori, dirigit per la mateixa pedagoga italiana, al qual hi assistiren mestres d’Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Canadà i Austràlia. Altres aportacions remarcables del Consell foren les Escoles d’Estiu, les quals aplegaven un conjunt de mestres durant l’època de vacances per formar-los acadèmicament i mirar d’introduir-los en les concepcions que proposava el moviment de l’Escola Nova.

Paral·lelament als esforços que s’estaven desenvolupant des de la Diputació i la Mancomunitat, alguns ajuntaments catalans impulsaren els seus propis projectes de renovació pedagògica, com fou el cas de l’Ajuntament de Barcelona. Entre les noves fundacions creades pel consistori barceloní, destaquen les escoles públiques a l’aire lliure, tals com l’Escola del Bosc de Montjuïc, inaugurada el maig de 1914, la qual esdevingué el primer centre escolar públic de la ciutat de Barcelona; l’Escola del Mar, creada el 1922 a la platja de La Barceloneta amb la voluntat d’aprofitar els efectes terapèutics del mar per als nens i nenes amb malalties i problemes respiratoris; i l’Escola del Parc del Guinardó, inaugurada el 1921, la qual va rebre la inesperada visita de Jean Piaget, qui quedà meravellat de les experiències educatives que allí s’hi acomplien. El gran arquitecte d’aquest conjunt d’escoles fou Manuel Ainaud, antic director del Nou Col·legi Mont D’Or, qui fou l’assessor tècnic principal de la Comissió Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, creada el 1916. Els mestres públics més destacats d’aquest període foren Rosa Sensat, directora de l’Escola del Bosc de Montjuïc i icona de la renovació pedagògica catalana; Pere Vergés, fundador i director de l’Escola del Mar; Artur Martorell, exalumne de l’Escola de Mestres de Bardina i director de les escoles municipals del Patronat Domènec; i Dolors Palau, deixeble de Rosa Sensat, qui s’encarregà de dirigir l’Escola del Parc del Guinardó. Com a punt a destacar, la gran majoria dels mestres públics catalans sintonitzaven més amb l’ideari politic del centreesquerra catalanista, que no pas amb el nacionalisme conservador de la Lliga Regionalista. Un exemple prou rellevant fou el mateix Pere Vergés, qui abans de fundar l’Escola del Mar fou designat director de les escoles del Districte III de Barcelona, impulsades per l’esquerra catalanista de l’època.

[caption id="attachment_7791" align="aligncenter" width="429"]L’Escola del Mar. Font: Viquipèdia. L’Escola del Mar. Font: Viquipèdia.[/caption]

Les ideologies escolars i la dictadura de Primo de Rivera

Fins a 1923, els diferents projectes d’experimentació pedagògica a Catalunya havien seguit els plantejaments ideològics de tres corrents de pensament diferents. En primer lloc, tenim un corrent ideològic de tipus conservador, defensat per la burgesia catalanista i els polítics de la Lliga Regionalista, la figura més representativa del qual fou Joan Bardina. Paral·lelament, ens trobem amb un pensament de tipus republicà  catalanista d’esquerres, el qual era defensat per la majoria de mestres públics catalans. Per últim, i no menys important, existia un corrent de caire obrerista, dividit entre els partidaris del moviment racionalista educatiu i la pedagogia llibertària, com Francesc Ferrer i Guàrdia, i els qui s’inclinaven més pel socialisme marxista i el pensament escolar socialista català. Aquest últim, però, no va tenir una presència prou destacada a Catalunya a causa del fort arrelament que tingué l’anarcosindicalisme al nostre país.

Altrament, encara existia una altra ideologia escolar a Catalunya; una de diametralment oposada a la resta. Ens referim al pensament d’ideologia integrista o ultraconservadora, anomenada també ideologia tradicional. Aquest corrent, conformat per grups ultraconservadors de l’Església catòlica i membres de partits polítics d’ultradreta com Unión Patriótica i Acción Española, havia anat perdent pes específic en el panorama educatiu a mesura que havia avançat el segle XX. Malgrat això, l’arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera el 1923 va suposar un renaixement de l’escola d’ideologia tradicional, com ho demostra la fundació de l’Opus Dei el 1928 i la publicació de la Revista Atenas, òrgan oficial de la FAE (Federación de Amigos de la Enseñanza), el 1930 com a instrument de propaganda del pensament pedagògic de l’Església. Tot i això, la dictadura només va suposar un petit parèntesi en el procés de renovació pedagògica catalana, ja que el 1931, després de la victòria republicana a les eleccions municipals del 12 d’abril, es va declarar la Segona República i es va recuperar la Generalitat de Catalunya amb el seu nou Consell de Cultura, el qual va seguir amb la reforma del sistema educatiu català fins a l’esclat de la guerra civil.

Foto de Portada de l'Article

La renovació pedagògica catalana de principis de segle XX

L’escola que tots coneixem avui dia no va aparèixer de forma espontània en un moment indeterminat de la nostra història, sinó que és el resultat d’un llarg recorregut que, en el cas de Catalunya, s’inicia a finals del segle XIX, en un període marcat per profundes crisis socials i polítiques, però també per l’existència d’ambiciosos […]

portada

A casa, a la fàbrica i al carrer: el que va suposar per les dones la industrialització a Catalunya

Sovint s’ha dit que durant la Primera Guerra Mundial, i posteriorment amb la segona, moment en què molts homes havien d’abandonar casa seva per anar a lluitar al front, es va produir l’entrada massiva de les dones al treball assalariat arreu d’Europa. En molts casos, eren fàbriques que havien deixat les seves funcions principals i […]

120316-claramunt1

Teresa Claramunt: Pionera del feminisme obrerista català

Moltes han sigut les dones que han trencat els límits de l’àmbit domèstic i han participat activament de la història política del nostre país per tal de defensar uns drets bàsics per a elles; moltes han sigut també les que han quedat silenciades per la historiografia. Recuperar la biografia d’aquestes dones no només ha de […]