Els orígens del feminisme organitzat

El moviment de les dones i el feminisme arranquen amb la voluntat de subvertir l’ordre social establert d’exclusió femenina i la creixent universalització dels homes com a subjectes polítics. Les sufragistes són un llegat imprescindible per entendre la lluita feminista i, també, els moviments socials de les societats occidentals. Amb la il·lustració, l’arribada de la societat de masses, la rebel·lió s’amplifica i es radicalitza amb la creació de moviments socials que es desenvolupen en la transició de l’Antic Règim cap al nou règim, basat en una societat i economia capitalista. La reivindicació del vot femení va ser una de les causes principals de mobilització de les dones amb la intenció d’accedir als centres de decisió política i d'elaborar lleis que abolissin el conjunt de desigualtats que patien.

Als Estats Units, a mitjan segle XIX, es va produir un auge considerable del moviment de les dones arran el protagonisme adquirit en els moviments socials de dos moments claus de la història nord-americana: el reformisme religiós de puresa moral i l’abolició de l’esclavitud.

En el context de pluralitat religiosa als Estats Units i amb el predomini de corrents protestants, es va donar peu que una àmplia capa de dones de classe mitja adquirís un alt nivell educatiu i superés la tutela clerical. L’activisme femení en les mobilitzacions de reforma religiosa va fomentar una experiència col·lectiva i de coneixements que els va permetre analitzar la pròpia condició social com a dones.

En la lluita per l’abolició de l’esclavitud, es van formar grups antiesclavistes on les dones van participar de manera activa per defensar el principi d’igualtat de les persones negres a través de la recollida de firmes i peticions. Les experiències de les dones en el seu llançament a l’espai públic a partir de la reivindicació abolicionista, la particular experiència de desigualtat que vivien en l’àmbit públic i privat i els canvis polítics i socials que des de 1800 experimentava la societat americana, els va permetre adoptar una percepció política de l’opressió femenina i per tant, començar a adquirir una identitat feminista; sobretot quan van veure que el moviment antiesclavista va passar de recollir firmes a centrar-se en activitats al Congrés. Aleshores les dones van poder percebre com l’abolicionisme de l’esclavitud es convertia en un moviment de votants on elles no podrien participar. L’oposició a l’esclavisme va estimular la percepció política de les desigualtats de les dones i va contribuir a fer que el feminisme també fos un moviment polític. D’aquesta manera, els dos moviments prenen significació històrica en la construcció d’una consciència col·lectiva feminista que va esdevenir decisiva pel desenvolupament del feminisme nord-americà.

[caption id="attachment_6709" align="alignleft" width="232"]Relació de les assistentes a la Convenció de Sèneca Falls de 1848. Font: hmcontemporaneo Relació de les assistentes a la Convenció de Sèneca Falls de 1848. Font: hmcontemporaneo[/caption]

La Declaració de Sèneca Falls és considerada el punt de partida del feminisme nord-americà. La conscienciació de les primeres feministes residia a la particular experiència de desigualtats de les dones tant en l’àmbit públic com privat i això les va portar a celebrar un congrés al poble de Sèneca Falls de l’estat de Nova York el 19 i 20 de juliol de 1848. Aquest esdeveniment va ser molt rellevant pel feminisme internacional en quedar consensuats un dels primers programes polítics feministes. La Convenció va ser el primer fòrum públic i col·lectiu de dones on durant dos dies es van pactar diferents proposicions per concloure un manifest anomenat “Declaració de sentiments”. Per legitimar la seva filosofia feminista van inspirar-se en la Declaració d’Independència Americana (1776) i van proposar un conjunt de resolucions basades en el dret a perseguir la felicitat i el reconeixement de la igualtat entre homes i dones. Les dotze decisions preses reclamaven el dret a l’educació i l’accés a les professions, llibertat per organitzar-se o parlar en públic, llibertat per disposar de propietats pròpies, la igualtat en el matrimoni i l’abolició de la doble moral sexual i, en definitiva, l’eliminació de la supremacia masculina en tots els àmbits de la societat.

En el moment de l’eliminació de l’esclavitud negra i de la concessió del vot als homes negres, les feministes nord-americanes esperaven que fos també aprovat el sufragi femení, però no va ser reconegut pel sistema constitucional americà l’any 1869. Aquesta va ser la raó principal per a la creació d’un moviment feminista independent dels partits polítics i altres moviments reformistes, i la constitució de l’Associació Nacional Americana Pro Sufragi de la Dona, encapçalada per Candy Stanton i Susan B. Anthony, que va transformar el feminisme en un moviment social específic de dones. Aquests esdeveniments històrics van inaugurar una llarga etapa de militància reivindicativa centrada en el sufragi fins a la seva concessió l’any 1920.

[caption id="attachment_6710" align="aligncenter" width="574"]Article periodístic en què destaca el lideratge de Cady Stanton i Susan B Anthony, a les que descriu com agitadores femenines. Font: Woman Sufrage Article periodístic en què destaca el lideratge de Cady Stanton i Susan B Anthony, a les quals descriu com agitadores femenines. Font: Woman Sufrage[/caption]

L'experiència del sufragisme britànic

Gran Bretanya va ser el segon país on el feminisme aparegué de forma organitzada. El sufragisme britànic es va desenvolupar en un context d’ebullició política, cultural, científica i social, en el període de transició entre l’època victoriana i l’època eduardiana. Va néixer de la mà de les “dames de Langham Place”, les quals reivindicaven un feminisme de caràcter social iniciat en espais privats, intel·lectuals i elitistes des d’on es promovia un accés igualitari a l’educació i on s’exercien reivindicacions en l’àmbit de la propietat privada i el treball seguint la inspiració de les companyes nord-americanes.

El 1866 es va presentar la primera petició pel vot de les dones al Parlament de la mà d'Stuart Mill i Henry Fawcett. En ser rebutjada, el 1867 es va formar el primer moviment sufragista britànic organitzat: la Societat Nacional pro Sufragi de la Dona (NSWS), liderada per Lydia Becker, que va presentar diverses peticions de sufragi al Parlament, aleshores de majoria conservadora, que  van ser rebutjades.

D'aquesta manera, el feminisme va evolucionar de les reivindicacions socials a la generalització de la reivindicació de la igualtat política i el dret a la ciutadania cristal·litzada amb el vot. Van sorgir associacions defensant aquests drets arreu del país i, finalment, el 1897, es va fundar la Unió Nacional de Societats Sufragistes (NUWSS) liderada per la liberal Millicent Garret Fawcett. Les tàctiques d'aquest grup eren les d'un lobby parlamentari i amb les seves mesures legals i constitucionalistes van anar introduint el debat a la població, tot i que encara sense massa pes.

El segle XX va arribar amb aires liberals i va canviar aquesta dinàmica. L'any 1905 el Partit Lliberal va guanyar les eleccions a la Gran Bretanya després de molts anys de govern Conservador i la modernitat es va contagiar en tots els àmbits de la vida dels ciutadans. La meitat de la població, però, no podia considerar-se ciutadana de ple dret. Aquesta modernitat només els era superficial. Així doncs, les dones van cristal·litzar totes les seves energies en l'obtenció del dret a vot com a culminació simbòlica de la seva plena ciutadania.

El 1903 el sufragisme va agafar embranzida amb el naixement d'una nova organització més radical que la primera, on s'excloïen els homes i el vincle directe amb partits polítics: era la Unió Social i Política de Dones (WSPU), també anomenades popularment suffragettes o militants, com a estratègia criminalitzadora per part dels mitjans de comunicació de l'època. A diferència de l'estratègia constitucionalista i de tipus lobby del NUWSS, la WSPU va basar la seva acció en la desobediència civil amb l'objectiu d'aconseguir el màxim ressò mediàtic. Les dones del WSPU van traslladar el debat del Parlament al carrer i es van fer visibles en tots els àmbits de la vida mitjançant accions de tot tipus.

[caption id="attachment_6706" align="alignright" width="220"]Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment sufragista radical britànic i de la WSPU. Font: Wikipedia Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment sufragista radical britànic i de la WSPU. Font: Wikipedia[/caption]

Les cares més recordades d'aquest moviment foren les germanes Pankhurst que, malgrat les llums i ombres del seu lideratge i la importància de reivindicar les multituds de dones anònimes que van participar del sufragisme, eren el motor del moviment o, si més no, l'oli necessari per fer-lo arrencar. Així doncs, des d'aleshores fins a la consecució del sufragi i especialment del 1909 al 1913 milers de dones de totes les posicions socials recolliren signatures, feren mítings al mig del carrer, organitzaren marxes, desafiaren la justícia amb accions de desobediència pacífica, crearen objectes de màrqueting per a tots els gustos – xapes, barrets, calendaris... -, en definitiva, sortiren de l’espai privat i entraren a l'espai públic per arribar a tots els titulars de les ràdios i els diaris, a totes les llars, a tots els centres de treball i a tots els racons on podien influir.

Algun dels esdeveniments més memorables fou la marxa del 21 de juny de 1908 al Hyde Park, recordada com a “Women Sunday”, que va aplegar unes 500.000 dones a Londres. També cal destacar els múltiples empresonaments, les vagues de fam iniciades per Marion Wallace-Dunlop o la mort d'Emily Davison atropellada per un cavall al col·locar una pancarta al derby d’Epsom l'any 1913. Tot aquest moviment va permetre la creació d'identitat col·lectiva que es visualitzava en les pràctiques del sufragisme (els vestits característics de les marxes sufragistes, les pràctiques d'acció col·lectiva a l'espai públic...) i que inspiraria no només les altres lluites feministes, sinó les maneres de fer de tots els moviments socials moderns.

Amb l'arribada de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) moltes dones van incorporar-se al món laboral per substituir els homes que havien anat al front. Conseqüentment, el Parlament va reobrir el debat sobre la participació pública de les dones i va aprovar, el 1918, la primera llei del sufragi parcial que només atorgava el dret a vot a les dones casades de més de trenta anys, a les que tenien propietats o a les que tenien títol universitari. Es deixava enrere, d'aquesta manera, a la majoria de les dones obreres que havien estat motor del moviment sufragista. No fou fins a l'any 1928 que les dones van obtenir el mateix dret a vot que els homes, a partir dels vint-i-un anys.

Celebrant els 100 anys del sufragisme britànic: el llegat del moviment

El moviment sufragista ha estat llegit des de perspectives ben diverses. En primer lloc, pel que fa a les memòries no historiogràfiques, cal destacar que durant els anys vint es va promoure una memòria idealista i centrada en els protagonismes i lideratges simbòlics més que en la vessant analítica i la reflexió al voltant de teories polítiques i de gènere que va suposar el moviment. La memòria dels anys 60, de caràcter liberal, va presentar una forta dicotomia entre les constitucionalistes i les suffragettes. Tanmateix, tot i les lectures de confrontació entre les diferents organitzacions i línies estratègiques del moviment, les xarxes d'amistat individuals entre les dones i les decisions tàctiques que prenien les bases superaven els lideratges organitzacionals i mostraven així la versalitat de les bases vers la confrontació dels lideratges.

Hi ha dues interpretacions de la divisió de les suffragettes: les radicals i les socialistes, que bàsicament il·lustren les diferents veus de les germanes Pankhurst, en especial d'Emmeline i Christabel, que van culminar i personificar el boom mediàtic del moviment. L'anomenat “fenomen Pankhurst” ha sigut fins i tot aprofitat per tot tipus de sectors polítics, domesticant la seva militància revolucionària i venent el seu atractiu mediàtic. Tot i que la memòria de les Pankhurst ha sigut assimilada pel sector conservador, el seu llegat és precursor de la tercera onada del feminisme radical. En definitiva, el lideratge de les Pankhurst és controvertit i ple de llums i ombres. Des de les crítiques a les formes autoritàries que va adoptar Emmeline, als tics racistes i imperialistes de Christabel; fets criticats per la seva germana Sylvia, la menys recordada de les tres, d'idees socialistes i expulsada de la WSPU per les seves crítiques i per la voluntat d'implicar de forma més directa la mobilització obrera al moviment sufragista. Així doncs, des dels diferents relats –tan historiogràfics com no– s'ha reivindicat el fenomen Pankhurst en funció dels interessos ideològics i polítics.

[caption id="attachment_6712" align="aligncenter" width="550"]Manifestació de les anomenades per la premsa "suffragettes". Font: The Week UK Manifestació de les anomenades per la premsa "suffragettes". Font: The Week UK[/caption]

Pel que fa a les memòries historiogràfiques, en destaquem dues crítiques amb la perspectiva que aporten aquests cent anys. En primer lloc, els treballs d'alguns historiadors com Dangerfield, Mitchell o Pugh, que poden considerar-se fins i tot misògins en caure en tòpics com la histèria de les feministes, l'equiparació de les suffragettes amb un grup terrorista o la patologització del lesbianisme. Aquesta visió deixa en més bona consideració les tàctiques constitucionalistes, entenent que coincideixen amb les virtuts d'una “bona dona” pacient i controlada, treballant amb els homes. En canvi, les actituds més militants i d'acció desobedient es consideren com una “alternativa a la passió sexual”. No és anecdòtica ni única pel sufragisme la criminalització conseqüent a la transgressió de gènere que va suposar per a les dones apropiar-se del control de l'espai públic, reservat exclusivament als homes.

En segon lloc, historiadors més progressistes com Evans cauen en l'error de criticar el classisme del moviment sufragista. Si bé és cert que les actituds paternalistes d'algunes dones de classe mitjana eren persistents, l'autor relaciona el creixement de la classe mitjana i de les noves professions femenines amb l'auge del sufragisme, obviant les aportacions de les dones obreres i la seva importància clau en la reivindicació dels drets de les dones, així com les diferents posicions socials de les dones i les conseqüències d'això en les diferents opressions i condicions de vida i maneres d'organitzar-se.

[caption id="attachment_6707" align="alignleft" width="300"]Un moment concret de la pel·lícula "Suffragettes", que representa una manifestació pel dret al vot femení. Font: La panza del bou Un moment concret de la pel·lícula "Suffragettes", que representa una manifestació pel dret al vot femení. Font: La panza del bou[/caption]

En aquest sentit, cal destacar l'encert de la pel·lícula “Suffragette” (Sarah Garvon, 2015) de centrar-se en la vida d'una dona obrera i anònima que participa activament del moviment sufragista. Durant la pel·lícula es retrata l'esforç es per expandir-se als llocs de treball de les obreres que van acabar totalment implicades al moviment sufragista tot i les dificultats que per elles comportava pel perill de perdre la feina. Tanmateix, les obreres van veure en el vot la cristal·lització de totes les seves expectatives de canvi. Reivindicacions com la igualtat salarial i els drets sexuals i reproductius també afloraren durant la lluita sufragista. En aquest sentit, podem entendre la diversitat de dones que conformaven el sufragisme; mentre unes pretenien obtenir el vot com a part d'una reforma social obrerista, les altres ho feien per exercir la ciutadania i dotar-se dels mateixos drets que els homes a l'hora de dirigir el país.

No obstant el potencial revolucionari obrer de la lluita sufragista, és comprensible la preocupació de feministes d'altres països, com és el cas de l'anarquista catalana Federica Montseny, que veien en la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones l'equiparació d'uns drets burgesos que no comportarien un canvi social i que únicament tenien com a fi “masculinitzar” les dones sense tenir en compte les especificitats del seu sexe ni la seva condició social i, per tant, l'objectiu comú d'una revolució social que acabés amb les diferències entre homes i dones. En aquesta línia, Montseny reconeix, però, que les anglosaxones comprenien en l'exercici de la voluntat de votar unes inquietuds socials, però considera que aquest cas no es donava entre les feministes coetànies de l'Estat espanyol que aconseguiren el dret a vot sense la mobilització al carrer ni el punt d'inflexió per a la presa de consciència de les dones que va suposar en el cas de les britàniques.

Com s’ha pogut veure al llarg de l’article, el camí cap al vot femení va estar ple d’entrebancs i petites victòries abans de poder accedir definitivament al sufragi i encara ara, cent anys més tard, el seu llegat no és exempt de debat. Les dones que van lluitar perquè això fos possible són una imatge clara de la nostra herència feminista i és necessari conèixer i visibilitzar el sufragisme, cent anys després de la seva victòria a la Gran Bretanya, com a moviment clau per entendre la nostra genealogia; no només per a l'estudi del moviment feminista, sinó com a precursor de les pràctiques desobedients que inspirarien a la resta de moviments socials moderns. Cal que les dones valorem i siguem conscients de les experiències que ens permeten actualment ser subjectes polítics actius en totes les lluites emancipatòries. I tot i això, el calidoscopi ha de seguir girant per encaixar les peces del dibuix de la justícia.

portada

El sufragisme, més que la lluita pel dret al vot femení

Els orígens del feminisme organitzat El moviment de les dones i el feminisme arranquen amb la voluntat de subvertir l’ordre social establert d’exclusió femenina i la creixent universalització dels homes com a subjectes polítics. Les sufragistes són un llegat imprescindible per entendre la lluita feminista i, també, els moviments socials de les societats occidentals. Amb […]

image12

Quan el Carmel ocupava l’Ajuntament de Barcelona. Entrevista a Marc Andreu

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la […]