Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[La imatge de portada és una fotografia diferent del monument d’homenatge a Amador Rey i Daniel Niebla a Ferrol. Font: Galicia Press]

Societat i economia

A començament de segle, els 2.073.638 gallegues i gallecs representaven l’11,14% de l’Estat, però durant la dècada dels seixanta aquesta xifra havia descendit al 8,95%, encara lluny del 5,71% actual. Les causes que expliquen aquesta tendència són dues. La primera és l’emigració, que es va accelerar i no es va aturar fins a la crisi del petroli: Galícia expulsa 500.000 persones entre 1950 i 1970 (el 40% del període 1860-1970). Ara tots els focus d’atracció estan als països avançats d’Europa i les zones més dinàmiques de l’Estat (Catalunya, Madrid i Euskadi), i no a Amèrica. La segona raó és la gran caiguda de la natalitat, que per primera vegada després de segles es va mantenir per sota la mitjana estatal.

L’organització territorial de la Galícia dels seixanta estava caracteritzada per una població molt dispersa, amb un gran desequilibri entre costa i interior, en part per la deficient xarxa d’infraestructures. La població urbana va augmentar, però només representava el 30%, a causa d’això la població rural continuava sent la gran majoritària.

Abans del Cop i de la Guerra, el sector agroramader gallec estava basat en el control llaurador del territori a través d’una relació simbiòtica entre les cases dels llogarrets i les muntanyes comunals (organització històrica del territori gallec, amb orígens germànics i romans).

Des d’aquell moment, el règim va dur a terme ocupacions forçoses i imposà repoblacions forestals a les antigues muntanyes veïnals, el que va trencar amb la situació anterior i contribuí a expulsar població del món rural. Precisament les companyes/s del Laboratorio Ecosocial do Barbanza estan investigant aquest i altres assumptes.

Article del Laboratorio Ecosocial do Barbanza en el qual s’analitza la relació simbiòtica a la qual ens referíem. Font: Laboratorio Ecosocial do Barbanza

Amb l’inici de la liberalització, Galícia s’adherirà a l’anomenada Revolució Verda, un procés que es va desenvolupar sense resistències pel context de la dictadura. Es passa a una agricultura sustentada en l’ús massiu de combustibles fòssils i no en  l’energia solar de base orgànica molt intensiva; vinculada a l’agroindústria; amb una tendència a l’alça de la motorització i de la revolució biològica i genètica; amb una pèrdua de valor de les economies d’escala, ja que les innovacions foren independents de la mida de l’explotació; amb millores associades a una major producció per hectàrea més que a una reducció de la mà d’obra; amb tendència a les concentracions parcel·làries; etc. En general l’agricultura gallega no va millorar massa i provocà que Galícia deixés de ser un país de labregas/os per a passar a ser un de petites/ts propietàries/is.

La industrialització, de la mateixa manera que el creixement, també fou més feble que a la resta de l’Estat. Abans dels seixanta, el major atractiu de Galícia era el sector hidroelèctric, però pràcticament no va fomentar la industrialització del país perquè el 70% de l’energia produïda era exportada a Madrid, Catalunya i Euskadi, tot i que sí que va permetre la consolidació de grups socioeconòmics gallecs de rellevància, com el Banco Pastor-Fenosa. També foren creades una sèrie d’empreses públiques que començaren a conformar el teixit productiu dels següents anys, algunes produïdes des de fora (Celulosas de Pontevedra o Bazán) i només algunes poques “autòctones” (conserveres, drassanes, Zeltia o Astano).

Durant els seixanta hi hagué dos sectors, els més destacats, que es convertiren en grans focus d’atracció obrera i industrial (importància de les empreses auxiliars). Un d’ells fou l’automobilístic de la mà de la fàbrica de Citroën a Vigo, que esdevingué l’epicentre del desenvolupament industrial del sud del país. L’altra fou la indústria naval ferrolana, tant civil com militar. Les empreses que més destacaren foren Bazán a Ferrol, Astano a Fene i també Ascon a Vigo. L’ocupació cresqué molt fins 1975, però la crisi del 1973 feu decaure ràpidament el sector.

En la resta de sectors productius, la pesca, per exemple, va viure una gran expansió, especialment en el marisc (gràcies a l’increment de la demanda de crustacis i mariscos) i la pesca d’altura. D’aquesta darrera destaquem que representava el 30% de l’estatal, que la meitat dels 150.000 mariners de l’Estat eren gallecs i que la flota gallega (uns 500 vaixells) era una de les més grans d’Europa. Precisament la creació de Pescanova (Redondela) fou un dels símptomes d’aquest bon moment.

Seu de Pescanova a la parròquia de Chapela, ajuntament de Redondela (Pontevedra) Font: Faro de Vigo

En el sector de les conserves, que frenà el seu creixement durant l’autarquia, la gran novetat fou trencar amb la dependència de la pesca de bajura per a passar a enllaunar els productes d’altura, especialment la tonyina. En aquests anys també es va desenvolupar una reordenació del sector, ja que més del 75% de les empreses existent l’any 1960 acabaren desapareixent.

La fusta, de gran tradició, també patí una fonda reestructuració per l’aparició dels embalatges de plàstic, el que va obligar a buscar noves orientacions en el sector transformador: taulers i cel·luloses.

Una de les novetats d’aquests anys fou el sector metal·lúrgic, que implantarà l’acer i modernitzarà la caldereria o els forjats. Destacà l’obertura de la planta d’alumini d’A Coruña l’any 1961.

Finalitzem aquest repàs amb el sector químic. En són bons exemples la refineria Petrolíber d’A Coruña i l’empresa Zeltia de productes farmacèutics i biotecnològics, amb la que aquest sector va començar a desenvolupar-se durant els anys quaranta, ara a un major ritme.

Atenent-nos a Xoaquín Fernández Leiceaga i a Eldelmiro López Iglesias, el sector serveis fou el que més va créixer en termes absoluts (133 llocs de treball), especialment en els subsectors comercial, dels transports, i de la banca (acumulaven un dèficit històric) i no tant en benestar o serveis públics.

El balanç econòmic que es pot fer d’aquests anys és que el creixement es féu sota el paraigua del model desarrollista, és a dir, salaris baixos, llargues jornades de treball i relacions laborals autoritàries (Sindicat Vertical). El dit creixement fou protagonitzat pel capital privat i no per les polítiques públiques franquistes. La inversió estrangera i l’expansió de les multinacionals fou notable (en part per la bona localització geogràfica), però Galícia només va captar l’1,5% de les inversions totals. D’aquesta manera es creà un sistema en el qual les empreses foranies s’aprofitaren de recursos naturals, energia i mà d’obra barata, generant una escassa relació entre indústries, i el creixement no va repercutir com hauria d’haver-ho fet a Galícia. En part pel dirigisme extrem, centrant l’especialització productiva gallega en les necessitats de l’Estat, però també perquè tant l’estalvi gallec com el que provenia de l’emigració fou destinant en importants proporcions (24% l’any 1973) a inversions fora de Galícia. Per últim, destaca l’acusat descens de la població dedicada als sectors més tradicionals (agricultura i pesca), que permeté un notable augment a la indústria, construcció i serveis; malgrat això, la població ocupada va descendir durant el període, passant d’1.153.384 a 1.113.473 entre 1960 i 1975.

La reorganització de l’oposició

El context liberalitzador intern al costat d’altres factors externs (descolonització i emergència del Tercer Món, Revolució Cubana i moviments d’alliberament nacional) donaran un nou impuls a la resistència al Franquisme.

Fins a aproximadament el 1972 l’hegemonia va recaure en el PCE, que creà l’any 1968 la seva filial gallega (Partit Comunista de Galícia, PCG) de la mà del seu secretari general, Santiago Álvarez. El principal actiu del PCE eren les Comissions Obreres (CCOO), que floriren durant la dècada. La tàctica era l’”entrista”: penetrar en els sindicats verticals del règim per lluitar des de dins, aprofitant principalment la Ley de Convenios Colectivos de 1958. Les eleccions sindicals del 1966 assentaren definitivament les CCOO de les diferents ciutats (a Galícia destaquen Vigo i Ferrol), que començaren a coordinar-se a escala estatal. El règim va respondre amb duresa i les va il·legalitzar l’any 1967. A més de les CCOO, el PCE controlava altres organitzacions socials vinculades com les Comissions Camperoles (CCCC) o les Comissions Marineres (CCMM).

El nacionalisme gallec partia d’una situació diferent. L’any 1950 mor Castelao, es dissol el Partido Gallegista (PG) i el protagonisme passa a la recent creada de poc Editorial Galaxia, que aposta per una estratègia culturalista. Però als anys seixanta diversos sectors veuen necessari dotar d’un nou contingut polític el nacionalisme. El primer intent és el Consello de Mocedade (1963), impulsat pel grup Brais Pinto. Però les diferències ideològiques (corrents democristians, socialista i comunista) precipiten el seu fracàs. Algunes persones fundaran la Unión do Povo Galego (UPG) i altres el Partido Socialista Galego (PSG).

El partit més influent fou la UPG (1964). La formació va beure del galleguisme històric, del marxisme-leninisme, de l’anticolonialisme, de l’acció de masses, dels moviments d’alliberament nacional i d’alguns postulats del Concili Vaticà II. Una de les novetats fonamentals és el canvi en les aliances (ara només forces nacionalistes) i la qüestió de classe (construcció nacional gallega reservada només a les classes populars). De la mateixa manera que el PCE/CCOO, la UPG crearà una xarxa d’organitzacions al seu voltant, com el Sindicato Obreiro Galego (SOG), Estudantes Revolucionarios Galegos (ERGA) o les Comisións Labregas (CCLL). Fins i tot es va impulsar un front armat, de curt recorregut per l’assassinat del seu màxim responsable, Moncho Reboiras, a mans de la policia (1975). Aquest any 2020 s’ha estrenat una primera pel·lícula sobre la seva figura.  

Cartell de Reboiras. Acción e corazón (2020), pel·lícula dirigida per Alberte Mere. Font: Reboiras. Acción e corazón

El PSG havia sigut fundat un any abans. Coincidia amb la UPG en l’anticolonialisme o en l’autodeterminació, però s’inclinava també per al federalisme i la democràcia. L’organització es radicalitzarà de la mà de Xosé Manuel Beiras, especialment des de la publicació del seu famós O atraso económico de Galicia (1972), on parla de colonialisme interior i de dependència econòmica de Galícia respecte a Espanya i al capitalisme mundial. Els nous principis del 1974 continuaran en aquesta línia, apostant per la via revolucionària i per l’acció de masses. De totes maneres, el PSG no passarà de ser un partit amb prestigi dins l’oposició però sense gaire implantació social.

Per últim, el PSOE tenia una escassa presència a Galícia. En els anys immediatament anteriors a la mort de Franco tan sols comptava amb una mínima organització focalitzada a Ferrol, Vigo, Ourense i A Coruña. L’any 1973 tingué lloc la primera reunió per tractar d’activar el PSOE a Galícia. Convocats pels professors universitari Francisco Bustelo, es reuneixen a Compostela Txiqui Benegas, Gregorio Peces Barba, i un grup d’estudiants d’Econòmiques. La idea era organitzar un primer Congrés per crear la federació gallega de la formació. Aquest grup inicial va mantenir contactes amb altres membres locals, però no foren capaços de desenvolupar una activitat constant. L’organització quedà tocada quan Bustelo, poc abans de morir Franco, va marxar a Madrid com a nou membre de l’Executiva encapçalada per Felipe González.

De la voluntat a l’acció: la contestació a la dictadura

El primer xoc obert amb la dictadura tingué lloc a Casterlo de Miño (Ourense) el 1966. Allà es dugué a terme una expropiació forçosa de terres de gran riquesa vitícola perquè Fenosa pogués construir un embassament. Es produïren enfrontaments violents amb la Guàrdia Civil, però sense víctimes mortals. Tot i que finalment l’embassament es construí (només s’aconseguí incrementar les indemnitzacions), els ecos de la protesta ressonaren per la resta del país i inauguraren una nova etapa en la percepció de la dictadura.

I és que la mobilització en l’àmbit rural en el Tardofranquisme és un dels temes que més interès ha despertat durant la investigació historiogràfica dels darrers anys. Segons Ana Cabana i Daniel Lanero, la conflictivitat en el món rural gallec dels 60 i 70 pot dividir-se en tres blocs: contra la política del Govern, especialment contra el pagament de la quota de la Seguretat Social Agrària, que aplicava la quota empresarial a explotacions de mà d’obra familiar, contra l’expropiació forçosa de terres i a favor de la devolució de les muntanyes veïnals; i per uns preus agraris justos, de la qual és un bon exemple la primera vaga del sector lleter (Lugo, 1967).

A la universitat les protestes s’avançaren uns mesos al “maig francès”. Entre els mesos de març i abril de l’any 1968, s’ocuparen facultats i es produïren enfrontaments amb la Policia. El conflicte començà aparentment per motius acadèmics (el rectorat retenia diners de l’Asociación Sindical de Ciencias), però de seguida es convertí en una reivindicació contra el règim.

Sens dubte, l’any més determinant en la lluita contra el règim durant el Tardofranquisme gallec fou el 1972. En la mateixa universitat tingueren lloc noves protestes per exigir una lliure elecció de representants, el que es va saldar amb diversos estudiants sancionats.

Fotograma d’¡Esto se cae! (2018), documental produït per Ángel García i Marta Corral. Fou publicat pel Concello de Ferrol la vigília del 8M a tall d’homenatge a les dones que jugaren un paper en el 10M del 1972. Font: You Tube

Però aquell any també estigué marcat per un dels escàndols de corrupció més importants del règim: el cas Reace. Aquesta empresa s’encarregava de refinar i envasar oli, i entre els anys 1966 i 1972 la Comisaría de Abastecimientos y Transportes (CAT) llogà alguns dels seus dipòsits per a poder emmagatzemar una quantitat que li permetés intervenir el mercat de l’oli quan pugessin molt els preus o hi hagués escassetat. El març de 1972 la CAT reclamà una quantitat d’olique Reace no podia subministrar, ja que alguns responsables de l’empresa negociaven d’esquenes amb ell: havien desaparegut més de 4 milions de quilos d’oli valorats en uns 200 milions de pessetes. Que Nicolás Franco, un dels germans del dictador, fos membre del Consell d’Administració de l’empresa, podria explicar les irregularitats en la instrucció tals com assassinats de testimonis o la mateixa desaparició del sumari. El jutge del cas fou Mariano Rajoy Sobredo (pare de l’expresident del Govern) i actuà com fiscal Cándido Conde-Pumpido (pare de l’exfiscal general de l’Estat).

Cartell de Vigo 1972 (2017) del director Roi Cagiao, que recupera la memòria de la vaga del 1972. Font: Numax

Segurament, el més conegut sobre el Tardofranquisme gallec és allò que relaciona amb el moviment obrer de Ferrol i Vigo d’aquell any. En la primera de les ciutats les protestes començaren el febrer per la negativa de Bazán i el Sindicat Vertical a negociar el conveni que la representació sindical obrera havia elaborat. De seguida començaren una vaga d’hores extres que es transformà en general. Més endavant, el 9 de març, la plantilla es tancà a l’empresa per la suspensió de feina de sis sindicalistes i per l’intent de retenció d’un altre per guàrdies de l’empresa, però la Policia Armada els desallotjà amb molta violència. L’endemà, com que no va poder accedir a l’empresa, marxaren en manifestació, però foren interceptats per la Policia, que dispara i assassina a Amador Rey i Daniel Niebla, membres de CCOO. En la seva memòria, el 10 de març es convertí en el Dia de la Classe Obrera Gallega. L’activitat física de la fàbrica no es reprendrà fins al dia 21. Mentrestant, el règim respondrà amb repressió: llistes negres, presó, tortures, multes, consells de guerra i acomiadaments.

Amb precedents durant el març, i sobretot el maig, el setembre de 1972 visqué l’altra gran reivindicació obrera, en aquest cas a Vigo. El dia 9 els treballadors i treballadores de Citroën realitzaren una aturada parcial per a reclamar la jornada laboral de 44 hores, que els permetia descansar les tardes dels dissabtes. L’empresa respongué acomiadant el mateix dia a cinc treballadors entre els quals hi havia tres càrrecs sindicals. L’endemà, una assemblea decidí aturar la feina fins que aquestes persones fossin readmeses. Totes les principals empreses de la ciutat iniciaren el dia 11 una vaga de solidaritat amb els acomiadats, provocant la paralització pràcticament total de Vigo i comarca. La vaga, que es transformà en general, durà quinze dies, fins que finalitzà el dia 27. La repressió fou similar a la de Ferrol.

Tots aquests moviments d’oposició al règim no aconseguiren avançar el final de la dictadura, però la dimensió de les vagues, l’impuls d’una nova fornada de quadres polítics i sindicals, la nova percepció de la dictadura o la vinculació de totes les lluites amb la necessitat de tombar el règim sí que contribuïren a desgastar una dictadura que, tot i diferents ritmes i intensitats, comença i acabà matant: des dels primers com Alexandre Bóveda, motor del Partido Galeguista segon de Castelao, a Xosé Humberto Baena o José Luis Sánchez-Bravo Solla, militants del FRAP i dos dels últims cinc assassinats pel franquisme.

Read More

Els orígens del feminisme organitzat

El moviment de les dones i el feminisme arranquen amb la voluntat de subvertir l’ordre social establert d’exclusió femenina i la creixent universalització dels homes com a subjectes polítics. Les sufragistes són un llegat imprescindible per entendre la lluita feminista i, també, els moviments socials de les societats occidentals. Amb la il·lustració, l’arribada de la societat de masses, la rebel·lió s’amplifica i es radicalitza amb la creació de moviments socials que es desenvolupen en la transició de l’Antic Règim cap al nou règim, basat en una societat i economia capitalista. La reivindicació del vot femení va ser una de les causes principals de mobilització de les dones amb la intenció d’accedir als centres de decisió política i d’elaborar lleis que abolissin el conjunt de desigualtats que patien.

Als Estats Units, a mitjan segle XIX, es va produir un auge considerable del moviment de les dones arran el protagonisme adquirit en els moviments socials de dos moments claus de la història nord-americana: el reformisme religiós de puresa moral i l’abolició de l’esclavitud.

En el context de pluralitat religiosa als Estats Units i amb el predomini de corrents protestants, es va donar peu que una àmplia capa de dones de classe mitja adquirís un alt nivell educatiu i superés la tutela clerical. L’activisme femení en les mobilitzacions de reforma religiosa va fomentar una experiència col·lectiva i de coneixements que els va permetre analitzar la pròpia condició social com a dones.

En la lluita per l’abolició de l’esclavitud, es van formar grups antiesclavistes on les dones van participar de manera activa per defensar el principi d’igualtat de les persones negres a través de la recollida de firmes i peticions. Les experiències de les dones en el seu llançament a l’espai públic a partir de la reivindicació abolicionista, la particular experiència de desigualtat que vivien en l’àmbit públic i privat i els canvis polítics i socials que des de 1800 experimentava la societat americana, els va permetre adoptar una percepció política de l’opressió femenina i per tant, començar a adquirir una identitat feminista; sobretot quan van veure que el moviment antiesclavista va passar de recollir firmes a centrar-se en activitats al Congrés. Aleshores les dones van poder percebre com l’abolicionisme de l’esclavitud es convertia en un moviment de votants on elles no podrien participar. L’oposició a l’esclavisme va estimular la percepció política de les desigualtats de les dones i va contribuir a fer que el feminisme també fos un moviment polític. D’aquesta manera, els dos moviments prenen significació històrica en la construcció d’una consciència col·lectiva feminista que va esdevenir decisiva pel desenvolupament del feminisme nord-americà.

Relació de les assistentes a la Convenció de Sèneca Falls de 1848. Font: hmcontemporaneo
Relació de les assistentes a la Convenció de Sèneca Falls de 1848. Font: hmcontemporaneo

La Declaració de Sèneca Falls és considerada el punt de partida del feminisme nord-americà. La conscienciació de les primeres feministes residia a la particular experiència de desigualtats de les dones tant en l’àmbit públic com privat i això les va portar a celebrar un congrés al poble de Sèneca Falls de l’estat de Nova York el 19 i 20 de juliol de 1848. Aquest esdeveniment va ser molt rellevant pel feminisme internacional en quedar consensuats un dels primers programes polítics feministes. La Convenció va ser el primer fòrum públic i col·lectiu de dones on durant dos dies es van pactar diferents proposicions per concloure un manifest anomenat “Declaració de sentiments”. Per legitimar la seva filosofia feminista van inspirar-se en la Declaració d’Independència Americana (1776) i van proposar un conjunt de resolucions basades en el dret a perseguir la felicitat i el reconeixement de la igualtat entre homes i dones. Les dotze decisions preses reclamaven el dret a l’educació i l’accés a les professions, llibertat per organitzar-se o parlar en públic, llibertat per disposar de propietats pròpies, la igualtat en el matrimoni i l’abolició de la doble moral sexual i, en definitiva, l’eliminació de la supremacia masculina en tots els àmbits de la societat.

En el moment de l’eliminació de l’esclavitud negra i de la concessió del vot als homes negres, les feministes nord-americanes esperaven que fos també aprovat el sufragi femení, però no va ser reconegut pel sistema constitucional americà l’any 1869. Aquesta va ser la raó principal per a la creació d’un moviment feminista independent dels partits polítics i altres moviments reformistes, i la constitució de l’Associació Nacional Americana Pro Sufragi de la Dona, encapçalada per Candy Stanton i Susan B. Anthony, que va transformar el feminisme en un moviment social específic de dones. Aquests esdeveniments històrics van inaugurar una llarga etapa de militància reivindicativa centrada en el sufragi fins a la seva concessió l’any 1920.

Article periodístic en què destaca el lideratge de Cady Stanton i Susan B Anthony, a les que descriu com agitadores femenines. Font: Woman Sufrage
Article periodístic en què destaca el lideratge de Cady Stanton i Susan B Anthony, a les quals descriu com agitadores femenines. Font: Woman Sufrage

L’experiència del sufragisme britànic

Gran Bretanya va ser el segon país on el feminisme aparegué de forma organitzada. El sufragisme britànic es va desenvolupar en un context d’ebullició política, cultural, científica i social, en el període de transició entre l’època victoriana i l’època eduardiana. Va néixer de la mà de les “dames de Langham Place”, les quals reivindicaven un feminisme de caràcter social iniciat en espais privats, intel·lectuals i elitistes des d’on es promovia un accés igualitari a l’educació i on s’exercien reivindicacions en l’àmbit de la propietat privada i el treball seguint la inspiració de les companyes nord-americanes.

El 1866 es va presentar la primera petició pel vot de les dones al Parlament de la mà d’Stuart Mill i Henry Fawcett. En ser rebutjada, el 1867 es va formar el primer moviment sufragista britànic organitzat: la Societat Nacional pro Sufragi de la Dona (NSWS), liderada per Lydia Becker, que va presentar diverses peticions de sufragi al Parlament, aleshores de majoria conservadora, que  van ser rebutjades.

D’aquesta manera, el feminisme va evolucionar de les reivindicacions socials a la generalització de la reivindicació de la igualtat política i el dret a la ciutadania cristal·litzada amb el vot. Van sorgir associacions defensant aquests drets arreu del país i, finalment, el 1897, es va fundar la Unió Nacional de Societats Sufragistes (NUWSS) liderada per la liberal Millicent Garret Fawcett. Les tàctiques d’aquest grup eren les d’un lobby parlamentari i amb les seves mesures legals i constitucionalistes van anar introduint el debat a la població, tot i que encara sense massa pes.

El segle XX va arribar amb aires liberals i va canviar aquesta dinàmica. L’any 1905 el Partit Lliberal va guanyar les eleccions a la Gran Bretanya després de molts anys de govern Conservador i la modernitat es va contagiar en tots els àmbits de la vida dels ciutadans. La meitat de la població, però, no podia considerar-se ciutadana de ple dret. Aquesta modernitat només els era superficial. Així doncs, les dones van cristal·litzar totes les seves energies en l’obtenció del dret a vot com a culminació simbòlica de la seva plena ciutadania.

El 1903 el sufragisme va agafar embranzida amb el naixement d’una nova organització més radical que la primera, on s’excloïen els homes i el vincle directe amb partits polítics: era la Unió Social i Política de Dones (WSPU), també anomenades popularment suffragettes o militants, com a estratègia criminalitzadora per part dels mitjans de comunicació de l’època. A diferència de l’estratègia constitucionalista i de tipus lobby del NUWSS, la WSPU va basar la seva acció en la desobediència civil amb l’objectiu d’aconseguir el màxim ressò mediàtic. Les dones del WSPU van traslladar el debat del Parlament al carrer i es van fer visibles en tots els àmbits de la vida mitjançant accions de tot tipus.

Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment sufragista radical britànic i de la WSPU. Font: Wikipedia
Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment sufragista radical britànic i de la WSPU. Font: Wikipedia

Les cares més recordades d’aquest moviment foren les germanes Pankhurst que, malgrat les llums i ombres del seu lideratge i la importància de reivindicar les multituds de dones anònimes que van participar del sufragisme, eren el motor del moviment o, si més no, l’oli necessari per fer-lo arrencar. Així doncs, des d’aleshores fins a la consecució del sufragi i especialment del 1909 al 1913 milers de dones de totes les posicions socials recolliren signatures, feren mítings al mig del carrer, organitzaren marxes, desafiaren la justícia amb accions de desobediència pacífica, crearen objectes de màrqueting per a tots els gustos – xapes, barrets, calendaris… -, en definitiva, sortiren de l’espai privat i entraren a l’espai públic per arribar a tots els titulars de les ràdios i els diaris, a totes les llars, a tots els centres de treball i a tots els racons on podien influir.

Algun dels esdeveniments més memorables fou la marxa del 21 de juny de 1908 al Hyde Park, recordada com a “Women Sunday”, que va aplegar unes 500.000 dones a Londres. També cal destacar els múltiples empresonaments, les vagues de fam iniciades per Marion Wallace-Dunlop o la mort d’Emily Davison atropellada per un cavall al col·locar una pancarta al derby d’Epsom l’any 1913. Tot aquest moviment va permetre la creació d’identitat col·lectiva que es visualitzava en les pràctiques del sufragisme (els vestits característics de les marxes sufragistes, les pràctiques d’acció col·lectiva a l’espai públic…) i que inspiraria no només les altres lluites feministes, sinó les maneres de fer de tots els moviments socials moderns.

Amb l’arribada de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) moltes dones van incorporar-se al món laboral per substituir els homes que havien anat al front. Conseqüentment, el Parlament va reobrir el debat sobre la participació pública de les dones i va aprovar, el 1918, la primera llei del sufragi parcial que només atorgava el dret a vot a les dones casades de més de trenta anys, a les que tenien propietats o a les que tenien títol universitari. Es deixava enrere, d’aquesta manera, a la majoria de les dones obreres que havien estat motor del moviment sufragista. No fou fins a l’any 1928 que les dones van obtenir el mateix dret a vot que els homes, a partir dels vint-i-un anys.

Celebrant els 100 anys del sufragisme britànic: el llegat del moviment

El moviment sufragista ha estat llegit des de perspectives ben diverses. En primer lloc, pel que fa a les memòries no historiogràfiques, cal destacar que durant els anys vint es va promoure una memòria idealista i centrada en els protagonismes i lideratges simbòlics més que en la vessant analítica i la reflexió al voltant de teories polítiques i de gènere que va suposar el moviment. La memòria dels anys 60, de caràcter liberal, va presentar una forta dicotomia entre les constitucionalistes i les suffragettes. Tanmateix, tot i les lectures de confrontació entre les diferents organitzacions i línies estratègiques del moviment, les xarxes d’amistat individuals entre les dones i les decisions tàctiques que prenien les bases superaven els lideratges organitzacionals i mostraven així la versalitat de les bases vers la confrontació dels lideratges.

Hi ha dues interpretacions de la divisió de les suffragettes: les radicals i les socialistes, que bàsicament il·lustren les diferents veus de les germanes Pankhurst, en especial d’Emmeline i Christabel, que van culminar i personificar el boom mediàtic del moviment. L’anomenat “fenomen Pankhurst” ha sigut fins i tot aprofitat per tot tipus de sectors polítics, domesticant la seva militància revolucionària i venent el seu atractiu mediàtic. Tot i que la memòria de les Pankhurst ha sigut assimilada pel sector conservador, el seu llegat és precursor de la tercera onada del feminisme radical. En definitiva, el lideratge de les Pankhurst és controvertit i ple de llums i ombres. Des de les crítiques a les formes autoritàries que va adoptar Emmeline, als tics racistes i imperialistes de Christabel; fets criticats per la seva germana Sylvia, la menys recordada de les tres, d’idees socialistes i expulsada de la WSPU per les seves crítiques i per la voluntat d’implicar de forma més directa la mobilització obrera al moviment sufragista. Així doncs, des dels diferents relats –tan historiogràfics com no– s’ha reivindicat el fenomen Pankhurst en funció dels interessos ideològics i polítics.

Manifestació de les anomenades per la premsa "suffragettes". Font: The Week UK
Manifestació de les anomenades per la premsa “suffragettes”. Font: The Week UK

Pel que fa a les memòries historiogràfiques, en destaquem dues crítiques amb la perspectiva que aporten aquests cent anys. En primer lloc, els treballs d’alguns historiadors com Dangerfield, Mitchell o Pugh, que poden considerar-se fins i tot misògins en caure en tòpics com la histèria de les feministes, l’equiparació de les suffragettes amb un grup terrorista o la patologització del lesbianisme. Aquesta visió deixa en més bona consideració les tàctiques constitucionalistes, entenent que coincideixen amb les virtuts d’una “bona dona” pacient i controlada, treballant amb els homes. En canvi, les actituds més militants i d’acció desobedient es consideren com una “alternativa a la passió sexual”. No és anecdòtica ni única pel sufragisme la criminalització conseqüent a la transgressió de gènere que va suposar per a les dones apropiar-se del control de l’espai públic, reservat exclusivament als homes.

En segon lloc, historiadors més progressistes com Evans cauen en l’error de criticar el classisme del moviment sufragista. Si bé és cert que les actituds paternalistes d’algunes dones de classe mitjana eren persistents, l’autor relaciona el creixement de la classe mitjana i de les noves professions femenines amb l’auge del sufragisme, obviant les aportacions de les dones obreres i la seva importància clau en la reivindicació dels drets de les dones, així com les diferents posicions socials de les dones i les conseqüències d’això en les diferents opressions i condicions de vida i maneres d’organitzar-se.

Un moment concret de la pel·lícula "Suffragettes", que representa una manifestació pel dret al vot femení. Font: La panza del bou
Un moment concret de la pel·lícula “Suffragettes”, que representa una manifestació pel dret al vot femení. Font: La panza del bou

En aquest sentit, cal destacar l’encert de la pel·lícula “Suffragette” (Sarah Garvon, 2015) de centrar-se en la vida d’una dona obrera i anònima que participa activament del moviment sufragista. Durant la pel·lícula es retrata l’esforç es per expandir-se als llocs de treball de les obreres que van acabar totalment implicades al moviment sufragista tot i les dificultats que per elles comportava pel perill de perdre la feina. Tanmateix, les obreres van veure en el vot la cristal·lització de totes les seves expectatives de canvi. Reivindicacions com la igualtat salarial i els drets sexuals i reproductius també afloraren durant la lluita sufragista. En aquest sentit, podem entendre la diversitat de dones que conformaven el sufragisme; mentre unes pretenien obtenir el vot com a part d’una reforma social obrerista, les altres ho feien per exercir la ciutadania i dotar-se dels mateixos drets que els homes a l’hora de dirigir el país.

No obstant el potencial revolucionari obrer de la lluita sufragista, és comprensible la preocupació de feministes d’altres països, com és el cas de l’anarquista catalana Federica Montseny, que veien en la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones l’equiparació d’uns drets burgesos que no comportarien un canvi social i que únicament tenien com a fi “masculinitzar” les dones sense tenir en compte les especificitats del seu sexe ni la seva condició social i, per tant, l’objectiu comú d’una revolució social que acabés amb les diferències entre homes i dones. En aquesta línia, Montseny reconeix, però, que les anglosaxones comprenien en l’exercici de la voluntat de votar unes inquietuds socials, però considera que aquest cas no es donava entre les feministes coetànies de l’Estat espanyol que aconseguiren el dret a vot sense la mobilització al carrer ni el punt d’inflexió per a la presa de consciència de les dones que va suposar en el cas de les britàniques.

Com s’ha pogut veure al llarg de l’article, el camí cap al vot femení va estar ple d’entrebancs i petites victòries abans de poder accedir definitivament al sufragi i encara ara, cent anys més tard, el seu llegat no és exempt de debat. Les dones que van lluitar perquè això fos possible són una imatge clara de la nostra herència feminista i és necessari conèixer i visibilitzar el sufragisme, cent anys després de la seva victòria a la Gran Bretanya, com a moviment clau per entendre la nostra genealogia; no només per a l’estudi del moviment feminista, sinó com a precursor de les pràctiques desobedients que inspirarien a la resta de moviments socials moderns. Cal que les dones valorem i siguem conscients de les experiències que ens permeten actualment ser subjectes polítics actius en totes les lluites emancipatòries. I tot i això, el calidoscopi ha de seguir girant per encaixar les peces del dibuix de la justícia.

Read More

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la trinxera: des de la lluita social, des del periodisme de carrer i des de la perspectiva de l’estudi dels moviments socials de la seva Ciutat Comtal, que és la popular. Ja fa més de mig any que va aparèixer el seu llibre Barris, veïns i democràcia (L’Avenç, 2015), i avui ja tocava que li preguntéssim sobre una obra que està cridada a ser la primera pedra a omplir el buit historiogràfic referent als moviments veïnals durant la Transició democràtica… i potser també xerrem d’alguna cosa més. Preparem el material per a l’entrevista en el seu despatx, ample, però auster, ordenat i animat per diversos llibres que reposen sobre unes poques prestatgeries. Apareix justament quan acabàvem d’enllestir els materials per a l’entrevista, amb carpetes i papers sota el braç i a grans gambades. Hi ha sempre un somriure a mig començar en la seva cara i uns ulls que no paren quiets, com si sempre estigués maquinant… o com si ja sabés tot el que li preguntarem.

Tu has xuclat activisme i moviment veïnal des de ben petit. Quan tenies uns pocs mesos, els teus pares et van portar a reclamar un institut per al barri. També has absorbit molt periodisme de carrer, de barri, i has estat en certa mesura deixeble del periodista Josep Maria Huertas. Així doncs, era inevitable que fessis la tesi doctoral sobre un moment històric que tant vas viure? No és jugar amb una mica d’avantatge?

Jo parteixo de la base que un tesi doctoral és un objecte d’estudi del qual un s’ha d’enamorar, perquè si no, tota la feina que suposa, difícilment la tires endavant. Si no t’emociona, t’enamora, t’apassiona, malament. Potser sí que era inevitable, però no per genètica, sinó per pràctica. Era molt amic de Huertas, el qual em va recomanar que fes periodisme, però també història. I li vaig fer cas, perquè de petit i de jove vaig participar del moviment veïnal. Quan vaig començar a fer periodisme, va ser amb el periodisme local, i per tant era un objecte d’estudi del qual tenia coneixement i que va facilitar les coses. L’any 96 vaig escriure el meu segon llibre, amb Josep Maria Huertas, que es diu Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965 – 1996, que ha acabat sent un esbós de moviment veïnal a Barcelona i que després ha acabat sent el treball de la meva tesi. Potser sí que venia una mica predeterminat, però no pas per genètica, sinó per pràctica.

Quan vas fer la tesi doctoral sobre el moviment veïnal a Barcelona i també quan va sortir publicat el teu llibre, senties que estaves omplint, d’alguna manera, un buit bibliogràfic?

Sí. Això ho tenia molt clar. Perquè, de fet, no hi havia res. De Barcelona tenim moltes coses; hom pot llegir de tot sobre urbanisme, per exemple. Però sobre el moviment veïnal hi havia un desert, fins i tot a nivell de coses no publicades. Vaig mirar tesis i tesines, però no hi havia res. Era un buit bibliogràfic i historiogràfic, i ha sigut una de les coses que en els més de 10 anys de duració de la tesi n’he pres molta consciència. Quan començava a redactar la tesi, abans de convertir-la en llibre, pensava en fer-ho molt bé, perquè seria la primera cosa que es feia amb cara i ulls sobre el tema. Sabia que estava omplint un forat: la primera pedra que es posava. Tot i que el buit s’ha anat omplint amb altres publicacions, segueix sent una peça important i s’havia de fer òptimament.

Sobre el moviment veïnal hi havia un desert bibliogràfic, fins i tot a nivell de coses no publicades

Fa un any i mig, vas fer una entrevista a Xavier Domènech per a Crític [http://bit.ly/1NPeNYi], en la qual deia que la mala lectura de la Transició podia portar a que els moviments socials es llegissin en clau de derrota. En el teu llibre parles que el moviment veïnal derrota durant el franquisme ni més ni menys que a tres alcaldes, incloent Porcioles, Masó el 1975, Viola el 76 i marca també l’agenda de Socías Humbert. Domènech i tu, entre d’altres i altres coses, intenteu revitalitzar o reivindicar els moviments socials de la Transició?

Xavier Domènech ha estudiat molt l’àmbit de Sabadell i després el del moviment obrer, i ell defensa una cosa que jo també plantejo i que he vist plasmat en el procés llarg de l’elaboració de la tesi (on hem tingut diàleg i ens hem nodrit mútuament de reflexió intel·lectual). Coincideixo molt amb ell, ja que fa una reivindicació dels papers dels moviments socials, no ja abans de la Transició, sinó durant aquesta; penso que és un enfocament important i que poca gent fa. Domènech defensa que l’any 76 és més important, fins i tot, que el 75, perquè hi havia un moment d’una forta efervescència política, com mostra la vaga general de Sabadell. Jo em trobo amb la mateixa situació agafant no tant el moviment obrer, sinó el moviment veïnal com a objecte d’estudi. Hi ha conquestes i victòries. Ell diu que vigilem amb les lectures crítiques de la Transició, ja que ens poden portar a llegir el període en clau de derrota dels moviments socials. I és veritat: si tu observes en detall i en el seu context el moviment veïnal o el moviment obrer, trobem victòries. Potser no són absolutes i rotundes, però sí parcials, i en alguns casos, molt importants.

Per tant, si fem el discurs global que la Transició va ser una baixada de pantalons i que els moviments socials que venien amb molta força del franquisme van ser derrotats per la tradició dels partits polítics (i de l’esquerra en concret), veus que això no encaixa del tot amb l’anàlisi de victòries obreres i conquestes socials i ciutadanes que hi ha. Partim de la lectura de la derrota més absoluta, però en canvi, en el cas de Barcelona, tres alcaldes franquistes són cessats per pressió social… això no passa enlloc de l’Estat espanyol.

Porcioles al 73 és forçat a dimitir per una protesta veïnal; ja tenia tot el plom a l’ala a causa de la corrupció i la pressió popular, però el fet que desemboca en la seva destitució és una ocupació del ple municipal per part de veïns de Nou Barris i del Carmel; al desembre del 76 qui acaba fent tombar Viola es també la pressió veïnal de Salvem Barcelona per la Democràcia!; i pel mig l’alcalde Masó, que era més o menys un alcalde reformista, és obligat a dimitir el 75 a causa de l’extrem oposat del moviment veïnal, és a dir, per les forces del “búnquer” franquista, que veuen que aquest és massa permissiu i forcen la seva dimissió. I després hi ha el cas de l’alcalde de la Transició, Socías Humbert, l’últim batlle nomenat a dit pel cap d’estat successor de Franco a títol de rei, Joan Carles I. Aquest alcalde és un home de Martín Villa, que ve del règim (tot i el tarannà dialogant que pogués tenir). A ell, però, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal!

A Socías Humbert, últim alcalde del Règim, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal

Per tant, són victòries concretes que cal explicar bé. El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme. S’han de veure les circumstàncies concretes del moment, què va passar a cada lloc concret. Jo defenso que a Barcelona hi ha ruptura i no reforma, i en aquest sentit coincideixo totalment amb Xavier Domènech. Cal alertar sobre com expliquem els fets, perquè si tot és un fracàs, arribarem a la conclusió que no fa falta l’acció dels moviments socials: igual que van fracassar fa 40 anys, poden fracassar ara. Conseqüentment, s’ha de valorar molt amb detall i precisió.

El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme

Al moviment veïnal a Barcelona li dones característiques molt concretes que segons tu són úniques, no només a Catalunya, sinó també al conjunt de l’estat espanyol. Són la “punta de llança” del moviment veïnal a tota Espanya. Per què Barcelona i no Madrid? Quines característiques més o menys concretes li van permetre a Barcelona ser la “llança” antifranquista i que no es dóna en cap altre lloc de l’estat?

En llenguatge polític de l’època, la “punta de llança” vol dir “avantguarda”. Penso que Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat. Per què a Barcelona i no a Madrid? [Somriu] Aquesta pregunta me la van fer en un congrés a Madrid, també. Jo exposava aquesta defensa del caràcter de Barcelona com avantguarda dels moviments socials, i hi havia gent que també els estudiava (només historiadors) que deien: “Ja surten aquests catalans a dir que allò seu és sempre millor!” Bé, això que dels catalans sempre en surt el millor no és veritat, però si analitzem aquest cas concret és veritat.

Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat

Quatre dies abans de la mort de Franco, el governador civil de Madrid denega per enèsima vegada la legalització de les associacions de veïns de Madrid, que s’emmirallava en la FAVB de Barcelona, existent des del 1972. D’altra banda, dies després de morir Franco i denegant a Madrid el que ja tenia Barcelona, la federació de veïns de Barcelona presidida per un “bombillaire” amb passat afí al règim, però dominada en la seva junta per gent d’oposició al règim i, singularment als barris en molts casos de signe comunista, és rebuda oficialment pel governador civil Martín Villa, que pren la temperatura a l’oposició en uns moments tan delicats.

Això què demostra? Que a Barcelona es va un pas endavant. Existeix documentació d’arxiu que constata com des de Galícia, Màlaga o Berga, la gent dirigia cartes a l’Associació de Veïns de Barcelona preguntant com és munta una associació de veïns. És llavors quan te n’adones del paper referent i d’avantguarda que estava jugant Barcelona. Per què això? Penso que no està en discussió que el teixit social i el món associatiu, això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya. La tradició ja ve del segle XIX amb associacionisme de tota mena: del món cooperatiu, del sindicalisme… no oblidem que la UGT es crea a Barcelona!

Això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya

Això és així durant els segles XIX i XX, i la malla associativa és molt més important a Barcelona que a Madrid. Si vas venint cap aquí en el temps resulta que als anys cinquanta i seixanta, amb tot el component migratori, la relació del teixit social i la vitalitat associativa que hi ha fa que es decanti un moviment més avançat en el temps. No dic que sigui millor, perquè clar que hi ha moviment veïnal a Saragossa, Madrid, Bilbao, Sevilla o València, però Barcelona té un estadi de desenvolupament que el converteix en referent.

Això s’oblida ràpidament. Es té la sensació que la resta de l’Estat no reconeix la singularitat de Catalunya com a motor i referent als anys 70’ i la Transició. Això és innegable i s’oblida fàcilment. I no només en relació el moviment veïnal. Des de l’Assemblea de Catalunya fins a les Comissions Obreres (CCOO), Barcelona i Catalunya es convertiren en aquests anys en referents a l’Estat. Qui acabaria dirigint les CCOO de tot l’Estat mentre Marcelino Camacho és a la presó? Doncs Cipriano García, qui venia de les CCOO de Catalunya; i tot i no ser formalment el secretari general, va ser el dirigent principal. I passa amb això i amb altres coses: Barcelona va marcar la pauta.

És una avantguarda que sorprèn perquè gairebé no hi ha presència dels partits polítics en l’àrea d’acció dels moviments veïnals. Sembla un moviment bastant autònom, autòcton. És més, partits comunistes com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) o Bandera Roja fan plantejaments teòrics a partir de la praxi dels moviments veïnals.

Cal ser precisos. Sí que hi ha presència dels partits organitzats en el moviment veïnal, molta. Hi ha militants que treballen en el moviment veïnal i en juntes d’associacions on hi ha gent amb carnet del partit. Ara bé, no sempre actuen en funció de la filiació política o com a corretja de transmissió. Convé explicar-ho: és veritat que una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà, però no és teoria en abstracte, que d’altra banda, també n’hi ha. Si hom agafa textos de diferents forces polítiques i de tota la constel·lació de l’extrema esquerra, hi ha molta palla sobre l’evolució teòrica del moviment veïnal que sembla que estigui fet per algú tancat en una habitació havent llegit un manual i elucubrant, però sí que és veritat que una part de la teoria ve d’una praxi concreta que la gent militant en els partits veu en els barris. Què passa? Que en l’origen del moviment veïnal, havent gent de l’àmbit antifranquista organitzat, sota el paraigües de les sigles que siguin, hi ha també gent que no és dels partits. En l’origen, per exemple, dels moviments cristians de base com la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i organitzacions com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), hi ha gent que a partir dels casals i centres socials dels barris comencen a organitzar el moviment veïnal on no hi havia cap predefinició de partit; per tant, això marcarà la dinàmica i l’anàlisi.

Una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà

Abans parlaves de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), de com neix i es legalitza al 72 perquè la representen els bombillaires, és a dir, una part de la burgesia barcelonina. Les institucions la legalitzen pensant que aquesta era dels seus i contrarestarien el moviment veïnal de base més popular. Històricament, s’acostuma a veure com moviments o institucions genuïnament populars, o bé són destruïdes pel poder o acaben segrestades per aquest. Aquesta vegada, el cas és justament el contrari: la FAVB, com a associació bombillaire “d’ordre”, com la descrius en el llibre, que s’acaba convertint en un dels timons de la Transició a Barcelona i com a element de ruptura. Com és possible?

És cert que la FAVB neix i és legalitzada pel Règim en el 72 amb la intenció esmentada de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964. El règim té molt clar i identificat al 72 el perill comunista que ve del món associatiu als barris. I intenta legalitzar i donar forma a una realitat que també és preexistent, que són les associacions de bombillaires (de veïns i comerciants de carrer) que durant els anys cinquanta i seixanta tenen presència al centre de la ciutat. Se’ls diu bombillaires perquè posaven llums de Nadal per festes i que l’Ajuntament subvencionava. Al final, aquestes associacions que alguns comerciants i carrers organitzen servien per a que l’Ajuntament subvencionés a base de repartir diners per, teòricament, muntar els llums de Nadal.

La FAVB neix i és legalitzada pel Règim el 1972 amb la intenció de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964

Aquesta realitat existeix, se li dóna forma sota la FAVB com a coordinació i entitat de segon grau i el Règim, l’Ajuntament i el governador civil pensen: Ostres, aprofitem que això existeix, donem-li una forma legal i a veure si aconseguim curtcircuitar els moviments veïnals que estan creixent als barris, que són combatius, ens estan fent la punyeta i ens estan donant problemes”. Aquesta és la seva intenció inicial.

Què passa llavors? Inicialment fan aquest paper i ofereixen a les associacions de barris entrar a la FAVB, amb un previ debat sobre si entrar a col·laborar o no amb les institucions. Una mica semblant, i salvant totes les distàncies, era el que passava amb l’activisme sindical de Comissions Obreres dintre del Sindicat Vertical del règim.

“Això existeix, aprofitem-ho: la FAVB existeix, és legal i la controlen els bombillaires, però una vintena d’associacions de barri decideixen d’entrar-hi per donar-li la volta. I al final, com la terra és per qui la treballa, aquestes entitats de barri amb moltes ganes de treballar i de lluitar es fan seva la FAVB. Sense ser majoria a les assemblees, però amb una filosofia d’hegemonia gramsciana, aconsegueixen fer-se seva l’entitat. Llavors quan el règim se n’adona al 1974-75, perquè aquest és un procés molt ràpid, ja no està a temps de revertir la situació. El que està pensat com un instrument d’anul·lació de l’oposició d’esquerres veïnal en els barris, acaba convertint-se en una institució legal que el moviment dels barris sap utilitzar contra el règim.

El procés era una cosa molt ràpida…

També molt ràpida perquè els tempos històrics s’acceleraven. Aquesta precipitació a vegades succeeix, i aquest n’és un cas. Això també explica que passin moltes coses en molt poc temps.

Precisament una de les coses per les que el règim franquista tan desconfiava de Catalunya i sobretot de Barcelona (i d’altres àrees industrials), és que veien en la industrialització de la societat l’arribada de conflictes moderns i, en certa mesura, tot i que no en aquestes paraules, de la ciutat com un nucli problemàtic constant. El temps els va acabar donant la raó, irònicament, als franquistes?

Sí, el que passa és que tinc el dubte de que se n’adonessin tan aviat. Per exemple, quan vaig entrevistar a Martín-Villa pel meu treball de tesi, ell sí que m’ho reconegué. Ell havia estat a Barcelona als seixanta com a càrrec sindical i governador civil del 74 al 75. M’explicà que quan arribà a Barcelona el 1974 sabia que tindria oposició obrera i sabia que hi hauria oposició estudiantil (per la seva època de sindicalista estudiantil, quan ja havia copsat aquesta realitat de l’antifranquisme). Ell ja s’ho esperava, i també sabia, perquè era públic, que quan arribés a Barcelona l’any 74 s’hauria d’enfrontar a tota l’oposició catalanista.

Tot això anava entrellaçat, però ell ja coneixia la resistència que tindria. I quan va arribar aquí va comprovar que allò, efectivament, existia, però que en aquell moment històric en concret el que tenia més volada era una cosa que ell no sabia que existia: l’oposició del moviment veïnal. I li va sobtar, perquè justament en aquell període del 74-75, amb la detenció dels 113, va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. Al menys, aquesta era la percepció que tenia el governador civil.

Quan Martín Villa arribà a Barcelona el 1974 va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. No s’ho esperava

També és veritat que a principis dels ’70 hi ha alguns informes dels serveis secrets policials del franquisme, que s’anomenen “Plan Barrio”, que identifiquen que el moviment urbà i el moviment veïnal són potencialment molt subversius. I alerta amb les autoritats. Ho dic especialment perquè a finals dels 60 constaten que “la oposición y los comunistas tomaron Barcelona como ciudad piloto para extender este movimiento”; i un cop vist que funcionava, expandir-lo a la resta de ciutats. En aquest sentit el Règim ja identifica que Barcelona va un pas endavant. Però aquesta identificació és molt tardana. Penso que hem d’anar a l’any 51, a la Vaga de Tramvies (això ho ha explicat molt bé Sebastian Balfour), quan es produeix a Barcelona una actualització dels mecanismes de protesta social i obrera, molt característics de Barcelona, que provenen de la tradició de les bullangues del XIX, i que té en la seva trajectòria tota la lluita obrera, el moviment anarcosindicalista… Tota aquesta tradició de barricada, que Engels ja identifica per a Barcelona a mitjans del XIX. El que passa al 51 és que s’actualitza amb unes formes que després trobarem als anys 60, 70 i 80 en la protesta suburbana. DSC_0004

El que passa el 1951 amb la vaga de tramvies, de fet, no és una vaga sinó un boicot: la gent s’organitza per protestar perquè li han pujat el preu del tramvia, i a més amb un greuge comparatiu pel que fa el preu del tramvia a Madrid. I amb qui s’organitza hi ha, evidentment, gent de la oposició antifranquista, que acabarà a la presó injustament per això. Però hi ha també gent de la societat civil i catòlica. Qui fa un dels primers treballs importants sobre la vaga de tramvies és, precisament, Hilari Ragué, monjo de Montserrat, historiador, però perquè ell ho viu en aquell moment i hi participa. És a dir, tenim comunistes, antifranquistes, catòlics catalanistes… fins i tot tenim entre qui promou aquella vaga falangistes i enllaços sindicals emprenyats amb el Règim. I qui acaba participant en tot això seran els treballadors, perquè tot plegat acaba convertint-se en una vaga general, molt important, que acabaria fent desembarcar a Barcelona la infanteria de la Marina… però en origen és un conflicte ciutadà.

Un conflicte ciutadà transversal on hi participa molta gent: qui agafa el tramvia són els treballadors, els estudiants, els joves, les mestresses de casa, etc. I fins i tot passa al Barça: quan hi ha partit aquell diumenge i, a sobre, plou, el règim pensa que es trencaria el boicot, però la gent acabà anant-hi a peu. I això, com he dit, ho explica molt bé en Balfour: s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir. Perquè els boicots són els que farà servir el moviment veïnal quan demana un institut, quan demana que hi hagi serveis bàsics als barris, quan segresta un autobús per exigir transport públic…

Durant la Transició, s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir

Per tant, el règim se n’adona molt tard, als anys 70, d’una cosa que ja passa a principis dels 50 i que durant gairebé 20 anys es va gestant. Això segurament també explica l’èxit que té, perquè com se n’adona tan tard no té temps de barrar-li el pas.

La transversalitat de la qual parlaves entre comunistes, antifranquistes, el món cristià de base i el món més familiar, que són els que acaben confluint per a crear el moviment veïnal, és molt rupturista. Tu al llibre no dubtes en qualificar la FAVB com a un element netament rupturista, però llegint l’obra també tenim la sensació que es van marcar uns objectius que anaven més enllà dels aconseguits per la Transició, o per la primera democràcia. La següent pregunta és una mica tramposa, ja aviso, però… estava més a prop la FAVB de proclamar el comunisme que el PSUC?

No, perquè el moviment veïnal no hagués proclamat el comunisme o el socialisme llibertari ni la independència si es donés el cas sense l’aquiescència dels partits. El moviment veïnal no era una corretja de cap partit, però els partits sí que hi tenien molt a veure. Això també passa amb l’Assemblea de Catalunya, que és un ens autònom on juguen les forces polítiques, alguns més que d’altres, d’elaboració de discurs, de relat. La FAVB no hagués proclamat el comunisme si el PSUC, que també tenia presència dintre la FAVB d’alguna manera…

Clar, però em referia més a l’element rupturista. La FAVB no va fer més que el PSUC al Parlament o el PSC de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona?

Més que el PSC de Narcís Serra, sens dubte. El moviment veïnal, no només la FAVB, és molt divers. Fent una analogia actual, podríem comparar-ho amb la CUP [Candidatura d’Unitat Popular], on hi ha organitzacions juvenils, partits, etc. És una amalgama, com el moviment veïnal: hi havia associacions, professionals universitaris, companys de viatge… per tant, no s’actua com un sol actor. Sí que el pots estudiar com a unitat per entendre’l, però no actua amb lògica de centralisme democràtic.

Sí que és veritat que les transformacions concretes que el moviment veïnal aconsegueix són més revolucionàries que la fraseologia revolucionària del moment. Parlem per exemple, d’en Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró, alhora sindicalista de CCOO i alhora militant del PSUC. El seu acte més revolucionari no el fa com a militant del PSUC ni com a sindicalista de CCOO, sinó quan un dia, en plena Transició, agafa l’autobús que condueix, el segresta i el porta pels carrers sense asfaltar de Torre Baró, amb pendent, per a demostrar la viabilitat del transport públic en la zona, ja que des de l’ajuntament els hi negaven perquè afirmaven que era inviable per aquells carrers. Va ser una acte organitzat conjuntament amb l’Associació de Veïns per a demostrar que sí que es podia fer. I al final s’hi acabà portant l’autobús. I això és un acte molt revolucionari, més que qualsevol octaveta.

D’aquests actes en trobem molts, i sí que podem afirmar que, al final, la ruptura es produeix via les coses quotidianes. Algú, en clau molt ideològica, pot pensar que això només són conquestes molt reformistes. Potser sí, però al final la suma de petites reformes i canvis és el que fa que el canvi acabi sent revolucionari. Doncs en aquest context és el moviment veïnal qui aconsegueix arrencar petites (i algunes grans) victòries, a molts nivells. També, per exemple, que el desembre del 76 el nou alcalde Socías, segurament pressionat pel moment històric, posés per escrit que durant un any cedia el Palau d’Esports a la FAVB perquè fes el que volgués, gratuïtament. La FAVB organitzà allà assemblees, fins i tot alegals. L’Assemblea de Catalunya hi acabaria fent activitats de cap de setmana, algunes massives, perquè la FAVB en té el permís.

En perspectiva actual, quin Ajuntament cediria un equipament equivalent al Palau d’Esports del 74 (ara podria ser el Palau del Fòrum o el de la Virreina), gratis, a les associacions de veïns per a que facin el que vulguin? Això és revolucionari, i aquestes coses són a les quals em refereixo.

Fa uns mesos vam entrevistar a Andreu Mayayo [http://bit.ly/1OrB7mO], el teu director de tesi, que ens parlava que va ser la democràcia la que va fallar, i no tant la Transició, que es va portar de manera bastant impecable. Això també es compleix en el cas veïnal?

Sí. És evident que el moviment veïnal havia pensat una ciutat i una democràcia amb una clau potser no revolucionària, però sí amb un horitzó socialitzant que després sí que es va sentir una mica traïda. Però aquesta frustració arriba ja amb la democràcia, als anys 80. La culpa, per entendre’ns, no cal anar-la a busca a la Transició, sinó en la democràcia.

Això hi ha qui ho explica en clau general pensant quan els socialistes arrasen en les eleccions de 1982, després de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Eren ells qui tenien la capacitat per acabar la feina feta durant la Transició, però no ho van fer. I aquí podem parlar des d’obrir cunetes de la guerra civil o depurar la judicatura els cossos policials, etc. En el cas veïnal i del ciutadà va passar també. El canvi és molt ràpid: quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Això s’il·lustra molt bé quan el Barça guanyà la final de Basilea, i vingué d’allà amb la copa. En aquella època no era tan habitual guanyar copes i recopes, i l’alcalde tenia una reunió convocada amb les Associacions de Veïns, i de fet estaven citats un centenar de dirigents veïnals en uns instal·lacions molt properes a la Plaça Sant Jaume. Els havien de rebre diversos tinents d’alcalde i regidors, però els dirigents van estar esperant i allà no es va presentar ningú. Per què? Perquè a l’hora de la reunió tots els regidors decidiren, sense avisar, que volien anar a rebre el Barça. Això representa el que pensava Serra del moviment veïnal: no en volia saber res. També ve donat per la poca presència socialista dins del moviment: el PSC ho veia com un niu dominat per l’oposició de l’extrema esquerra no parlamentària i per la gent del PSUC. Des del punt de vista de la participació i de donar importància al moviment veïnal, qui ho frena és la democràcia.

Cal diferenciar entre què passa a la Transició i què durant la Democràcia. És clau entendre-ho per estudiar-ho bé. Ara bé, també s’ha de dir que la major part de victòries veïnals s’aconsegueixen durant la Democràcia. Tot el treball de reivindicació sembrat durant la dictadura i la Transició és, amb la democràcia, quan es fa realitat: escoles, parcs… Però també a un ritme més lent. Durant els dos anys de transició hi ha un ritme d’una victòria veïnal cada mes. És a dir, en un moment de canvi històric, el mateix governador civil de l’època 1977-78, el senyor Belloc, parla de clima prerevolucionari a Barcelona fent referència a l’acció veïnal i als conflictes que hi ha en moltes escoles. Després en democràcia numèricament són més, però a un ritme més lent, de dues victòries a l’any si analitzem el període que va del 1979 al 2011.

Volant una mica més cap als nostres dies, creus que el fet que l’Ajuntament de Barcelona, en aquell moment governat per Convergència i Unió (CiU), es negués a cofinançar el teu treball, es pot deure a una certa por del record del moviment veïnal, en un moment de cruïlla o de crisi que, salvant totes les distàncies, també és el nostre? I també, relacionat amb això, es té més consciència a les institucions del que va ser el moviment veïnal que al carrer?

Generalitzar així és difícil, el que sí és evident és que mentre Convergència ha estat a l’Ajuntament, no hi ha hagut tanta sensibilitat. Exceptuant al ja exalcalde, que tenia una certa inquietud. És [Xavier] Trias qui acaba donant sortida a la reivindicació de senyalitzar amb plaques i plafons tot el món del barraquisme de Barcelona. Però, en general, Convergència té en el seu ADN les vivències de la seva gent, del seu món, però no tenen inscrit la participació en el moviment veïnal; i fa que tot aquest món els soni una mica estrany. I això que en l’origen del moviment veïnal, Convergència hi té un paper important: la gent de Pujol, als anys 70, té un paper important en el moviment veïnal. En alguns casos perquè són bombillaires més o menys avançats i catalanistes, i en altres casos perquè hi participen. Però aquest fil el perden, no és el seu món.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen. Pot haver-hi enfrontaments de l’Ajuntament socialista amb el moviment veïnal, però comparteixen els codis i parlen el mateix llenguatge. Amb Convergència no passa, en bona mesura, i això fa que existeixi aquesta insensibilitat, salvant les excepcions com la de l’exalcalde Trias.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen

D’acord. En l’inici del llibre també esmentes els perills de la reinterpretació històrica. Parles d’una representació que va fer Joel Joan interpretant la Transició com un escenari preindependentista. I també parles sobre la “cultura de la transició”, la qual consideres que és una bona lectura però no ben bé una obra històrica. Ara mateix hi ha un ‘boom’ editorial de la Transició, però sembla que els historiadors hi tenim un paper secundari aquí, tot i que sigui el nostre camp. Què és el que estem fent malament a l’hora d’explicar aquest període?

Penso que la Transició s’explica bé a nivell acadèmic. Lògicament, hi ha de tot, i algunes tesis les pots discutir i altres compartir-les, però no s’explica malament. El problema és que qui ho està explicant no són els historiadors. O que hi ha historiadors que, quan ho expliquen, ho fan en clau menys històrica i més política. Mirem el cas de l’homenatge de Xirinacs i la manifestació de l’1 de febrer de 1976.

És gràcies a la manifestació de l’1 de febrer del 76 sota el lema “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” que convoca el moviment veïnal, que Le Monde acaba fent el titular aquell del ‘Desafiament Català’, i aquesta manifestació la va convocar el moviment veïnal de Barcelona. Quan el Rei, el juny del ’76, en el seu primer viatge a l’estranger com a cap d’Estat, se n’anà a Washington, en la transcripció de la reunió que té amb Gerald Ford i Henry Kissinger al Despatx Oval de la Casa Blanca (consultable als arxius desclassificats), li pregunten com anava la Transició democràtica. Ell respongué que anava bé, però que havia tingut moments complicats, com el mes de febrer a Barcelona. És més, el Rei els comenta que no cometria l’error del seu avi, Alfons XIII, i que convocaria primerament eleccions generals, que acabarien sent les de la primavera de 1977, abans que les municipals (que es farien el 1979) perquè no es repetís una hipotètica proclamació d’una III República. Això demostra que aquest escenari gaudia de la màxima prioritat.

Juan Carlos Monedero és un politòleg i ha fet un llibre molt crític amb la Transició. Emmanuel Rodríguez que és historiador, i també sociòleg, també té un llibre molt recent amb el qual puc compartir la línia crítica; però no expliquen prou bé les coses. Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric. I tornem a la referència que feia del Xavier Domènech: vigilem, perquè si no ho expliquem en clau històrica, no entenem moltes coses.

Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric

I a l’homenatge que esmentava a Xirinacs, que acaba amb la reconstrucció de la manifestació del febrer del ’76 amb el muntatge de Joel Joan, hi participa un historiador com és el senyor Oriol Junqueras, però segurament actua no tant en clau d’historiador sinó en clau política. El que representen al Palau de la Música és que aquella manifestació va acabar amb crits a favor de la independència. I la gent és capaç de creure’s això si no li expliques que no va anar així. Que a l’any 76 hi havia independentistes és cert, però era un sector molt minoritari de l’oposició antifranquista. Sí que el moviment veïnal va defensar davant de Rei, el febrer del 76, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, clarament, però no es cridava independència; s’exclamava: ‘’Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Fa falta explicar això, perquè si no ho expliquem, la gent es pot creure que es cridava independència. I políticament ens poden narrar, com els Monedero i Rodríguez diversos, que la Transició va ser la derrota dels moviments socials, però expliquem-ho bé i entrem en detall. Perquè en global sí que va ser així, però a Barcelona no passa. El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà diverses vagues que van aconseguir moltes victòries. Bona part de l’Estat del Benestar que ara se’ns està retallant es guanya aquells anys. Una cosa és que als 80 això no es consolidi i es comenci un procés de “desdemocratització”. Aquest concepte explica que, a partir de 1982, allò que s’ha guanyat es comença a perdre, però això ja passa en democràcia.

El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà vagues que van aconseguir moltes victòries

Durant la Transició hi ha victòries. No són revolucionàries com la instauració de la república, ni del socialisme o la independència, però sí victòries, i en bona part gràcies a la lluita sorda i constant, que diria en Raimon, dels moviments socials: veïnal, sindical, obrer… estem parlant que no existia l’accés a la sanitat pública universal. El primer qui posa oficines de planificació familiar és l’ajuntament de Barcelona, manat per Socías, el qual estava quallat per les reivindicacions de les Associacions de Veïns. Coses tant important com aquestes són victòries del moviment veïnal. Sí que es pot fer un discurs des del presentisme, que va molt bé dir que s’han de trencar les baules del ’78, perquè tot allò va ser horrible; o dir que la solució és la independència. Pots estar-hi d’acord, però això no et pot fer negar que, en aquell moment històric, van passar coses. No sé si m’explico…

Perfectament. Llavors, això implica que el discurs polític, des de la democràcia, s’ha fet més conservador, o és una altra cosa?

D’entrada s’ha de definir qui és el que decideix que una cosa estava bé al 69 i no ara. Sí que es cert que els universitaris entren al Rectorat de la UB, llencen el bust de Franco per la finestra i això acaba amb un estat d’excepció. I en canvi ara es llença el bust del Rei i es munta un sidral mediàtic. Però socialment la mesura és, segurament, més aplaudida que criticada. Cal saber definir qui marca el criteri: si el marca La Vanguardia o La Sexta, per exemple.

I pel que dius que la democràcia ha conservaduritzat una mica el discurs, crec que no és ben bé així, però sí que la democràcia, dels anys 80 ençà, i no només aquí (que anem una mica més tard), sinó en el conjunt de l’Europa Occidental, per efecte del neoconservadorisme es trenca el discurs positiu dels moviments socials. Thatcher al Regne Unit, però també aquí Felipe González i després amb Aznar, i a Catalunya amb Pujol. Tot allò col·lectiu, la protesta organitzada, etc. s’acaba estigmatitzant, però per la penetració de la filosofia de vida neoconservadora. Tot això pot estar canviant, com mostrarien el 15-M o el procés social sobiranista, que encara s’han d’analitzar bé. No crec que tot això estigui tan mal vist, i no arrenca del 15-M ni de l’11 de Setembre; altra volta hem d’anar abans. A Barcelona ja segurament l’any 96, amb l’ocupació del Cinema Princesa, torna agafar força el discurs de la reivindicació social, com va passar amb el “No a la guerra” i el moviment antiglobalització, amb gran força a Barcelona… I que lliga amb el dels anys 70; enmig hi ha un fil molt prim, de vegades invisible: i que no deixa mai d’articular la protesta social és el moviment veïnal, que tot i la contraofensiva desdemocratizadora no plega veles ni tanca la paradeta. Té crisis i desertitzacions, però manté el discurs crític, que enllaça la pràctica dels moviments socials dels anys 70 amb la que es dóna als 90s, 2000s i 2015.

Per tant, no tinc tan clar que la protesta social estigui tan mal vista ara ni que fos ben vista durant el franquisme. Són moments històrics diferents: el sentit que té, i també el risc, de treure el bust del Rei de l’Ajuntament és que qui ho acaba fent són activistes socials que ara estan investits d’institucionalització política, són regidors. El significat simbòlic pot ser similar, però és un altre context que quan tires el bust de Franco pel rectorat de la Universitat. Cal distingir aquestes coses.

Doncs això és tot, Marc. Moltíssimes gràcies pel teu temps, i deixa que et digui en nom de la revista que creiem que Gramsci estaria orgullós del teu llibre.

[Riu] Això estaria molt bé. Moltes gràcies a vosaltres.

DSC_0006

Read More