Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Resulta curiós veure com certes capes de la intelligentsia espanyola tant properes al federalisme com al dilacionisme en la qüestió nacional recuperen l’experiència plurinacional austrohongaresa com a referent. Des del “Por qué soy austro-húngaro”, publicat a El País l’any 2000 per Ernest Lluch passant per Miguel Herrero de Miñón —un dels pares de la Constitució Espanyola— van defensar-ne el model des de llurs posicions. Si bé resulta arriscat assenyalar l’existència d’una gran branca de pensament austrohongaresa arrelada en la tradició jurídica espanyola (per a simplificar referències, d’ara endavant “L’escola”), sí que es pot dir que en l’imaginari que envolta la problemàtica nacional hi ha certa atracció per aquest exemple.

L'escut dels Habsburg d'Àustria, creat l'any 1815, coincidint amb el Congrés de Viena. Font: Viquipèdia
L’escut dels Habsburg d’Àustria, creat l’any 1815, coincidint amb el Congrés de Viena. Font: Viquipèdia

Cal plantejar-nos fins a quin punt la proposta austrohongaresa hauria d’alimentar les reflexions en matèria d’encaix plurinacional. Si bé és cert que poc després de la germinació nacional de 1848 la Constitució austríaca va incloure elements innovadors, cal ser prudents. Després de tot, ens hem d’imaginar l’Àustria-Hongria de finals del XIX com l’imperi de la convivència del que ens parla Stefan Zweig, en què el que el definia era la seguretat i l’encaix fraternal?

Atès que ens trobem en l’Europa filla del procés de frontogènesi iniciat a 1918, cal ser molt curosos en relació als referents que prenem. Aquí la Història hi juga un paper fonamental, ja sigui per a replantejar experiències passades com per a esquivar l’oblit selectiu del qual ja ens parlava Ernest Renan a “Qu’est-ce qu’une nation?”.

Els precedents en plurinacionalitat.

Des dels estudis al voltant de la nació i el nacionalisme algunes visions han suggerit que a 1848, amb els esclats tant nacionalistes com liberals, l’Europa central no va experimentar un gran canvi en l’àmbit territorial. Aquest nacionalisme primigeni, que encara havia de veure els resultats del repartiment vienès de 1815, va conquerir més espais en reivindicacions ideològiques, culturals i de legitimació del poder que en l’autodeterminació (Gellner, 1998). Es pot observar aquest procés en, per exemple, les manifestacions nacional-liberals del constitucionalisme de l’època, que deixarien marca en el projecte plurinacional de l’Imperi Austrohongarès —amb matisos que passarem a assenyalar més endavant.

A grans trets podem assenyalar cinc precedents constitucionals que resultarien d’una gran influència en el desenvolupament històric austríac i que, com hem dit, marcarien gran part del leitmotiv de l’època  (Arzoz, 2007). La primera de totes seria la constitució belga de 1831, reconeixedora de la llibertat de llengua en tot el seu territori, seguida de prop per la Confederació Helvètica, que abraçaria el francès, l’italià i l’alemany, posant en marxa l’única de les constitucions del moment, en ple 1848, que funcionaria a llarg termini. Si bé les constitucions belga i suïssa van marcar un abans i un després, no serà fins les de Pillersdorf (1848), Francfort (1849) i Kromeriš (1848-1849) que s’acabarà de configurar el desenvolupament ulterior de la Corona dels Habsburg.

Imatge sobre la sessió parlarmentària de la Constitució de Francfort (1848), un dels precedents de la Constitució austríaca de 1849. Font: Viquipèdia
Imatge sobre la sessió parlarmentària de la Constitució de Francfort (1848), un dels precedents de la Constitució austríaca de 1849. Font: Viquipèdia

La constitució alemanya de Francfort i el projecte —que no arribaria a debatre’s a cap parlament— austríac de Kromeriš reconeixerien la defensa de la llengua i les nacions pròpies de tot ciutadà: vegi’s la de Francfort, que estipulava clarament que «un ciutadà alemany no ha de parlar necessàriament alemany» per a acabar introduint el reconeixement nacional en els àmbits eclesiàstic, administratiu i jurídic. La via austrohongaresa es resoldria amb la constitució de Pillersdorf, la primera constitució liberal de l’Imperi, que reconeixeria al paràgraf 4 la inviolabilitat de qualsevol nacionalitat o llengua, situant el punt d’equilibri per a la Carta Magna que acabaria essent aplicada, la neoabsolutista  de 1849 (Arzoz, 2007), que tot i eliminar els principis liberals garantia la diversitat nacional en el seu paràgraf 5. La principal diferència amb Francfort i Kromeriš seria no aplicar aquesta garantia com a dret fonamental, sinó com a simple llei, obrint la porta a retirar aquests drets, com assenyalarem més endavant.

Com es pot observar, el principi de reconeixement nacional formava part important del Zeitgeist en la pràctica constitucional de l’època, valent com a exemple el que sembla cert compromís dels Habsburg amb aquest principi dins la constitució neoabsolutista de 1849 que, tot i eliminar gran part de l’herència liberal dels anteriors projectes, mantenia i fins i tot induïa Hongria —inclosa en aquesta ocasió— a respectar els principis de reconeixement nacional, estipulant al paràgraf 71 que només conservaria la pròpia constitució sota l’imperatiu del respecte als diversos subjectes nacionals existents en territori hongarès.

En el terreny de la pràctica.

Vistos els precedents, quina va ser la via austrohongaresa cap a un model plurinacional? Quin va ser el camí que va emprendre la Corona per, a mitjans segle XIX, construir un dels imperis considerats amb major diversitat nacional? Amb l’important afebliment tant militar com territorial de 1866, Àustria es veu obligada a claudicar davant les reivindicacions estatalistes hongareses, que aprofitaran la doble derrota austríaca —contra Prússia i la jove Itàlia— per a reformular les seves relacions amb el fins ara nucli central. Apareix aquí la Monarquia Dual o dualisme, amb el Compromís de 1867 (Kinder, Hilgemann i Hergt, 2007), pel qual s’assenyalarà una divisió governamental mitjançant una separació a nivell constitucional, administrativa i parlamentària total sota, això sí, el mateix sobirà.

Aquesta bifurcació es farà manifesta per la pràctica asimetria d’actituds envers les minories nacionals: mentre Àustria caminarà en la direcció d’un estat plurinacional amb una progressiva —tot i que descafeïnada—  reforma liberal encarada en la “conciliació” entre Corona i Nacions, Hongria emprarà la seva sobirania per a erigir-se com un Estat-Nació clàssic, això és, la creació d’una alta cultura (Gellner, 1998) hongaresa que passarà a homogeneïtzar i aculturar les minories nacionals que, protegides des de 1849 pel paràgraf 71 de la Constitució, es veurien fortament magiaritzades i perdrien els seus drets nacionals.

A partir d’aquest fet s’entreveuen, tal i com s’assenyalava abans, les conseqüències de la Constitució de 1849: no reconèixer els drets nacionals com a principi fonamental hauria permès la posterior derogació dels mateixos, com es veu en territori hongarès. En canvi, en territori austríac s’acabaria versant pel reconeixement nacional com a dret fonamental. Aquesta tendència apareixeria en el terreny intel·lectual, com els Drets de l’Home, durant els esclats de 1848 (Taylor, 1983), cosa que faria que la constitució de 1867 incorporés l’esquema nacional en herència de la lectura liberal. En aquesta data s’aplicaria l’article 19, llei fonamental de l’Estat austríac, on els drets nacionals i els fonamentals es veurien conjugats blindant sobretot l’àmbit escolar com a gresol de la diversitat nacional i lingüística.

Mapa de l'Imperi Austrohongarès. A l'est, la centralitzada Hongria. Imatge: Viquipèdia
Mapa de l’Imperi Austrohongarès. A l’est, la centralitzada Hongria. Imatge: Viquipèdia

A tot això, resulta revelador el fet que l’Estat austríac defugís parcialment la representació d’una nació majoritària dins el seu marc estatal. Bon exemple resulta el precedent, anterior a 1867 però vàlid per a entendre el caràcter austríac, de la publicació del Butlletí Oficial de l’Estat en un total de 10 llengües diferents com són l’alemany, l’italià, l’hongarès, el txec, el polonès, el rutè, l’eslovè, el serbi en alfabet ciríl·lic, serbi en alfabet llatí i romanès (Arzoz, 2007).

Si aquest compromís amb la diversitat nacional arribava fins al Butlletí Oficial de l’Estat, per què hem remarcat que l’Estat defugia “parcialment” representar una nació majoritària? Hem de pensar que el reconeixement nacional estava ben estructurat? Cal tenir en compte que, si bé l’Estat austríac llegava una certa autonomia als territoris de la Corona sota la forma d’un estat descentralitzat, això no impedia que la llengua i cultura pròpies del territori estrictament austríac fossin el centre de gravetat dins l’Imperi. Tot i això,  tal com s’ha comentat, les competències regionals permetien l’ús de les diverses llengües del territori en matèria educativa, administrativa i judicial. Arrel d’això —la descentralització amb la llengua i cultura austríaca com a centre de gravetat—  sorgirà un dels elements principals en el conflicte de reconeixement, visible en territoris com Bohèmia i Moràvia, que ens serveixen com a paradigma crític.

Ambdós territoris eren habitats per diverses ètnies, com txecs i alemanys, i resultaria completament impossible fer convergir sengles demandes nacionals. Les condicions de possibilitat d’aquest xoc es donarien per la configuració fronterera, un dels principals problemes del model austríac, que també ens resulta revelador: les fronteres internes entre regions s’haurien fet basant-se en principis històricopolítics i no ètnicoculturals, de manera que les divisions regionals no resseguirien les àrees d’influència de cada nació. Aquesta mescla ètnica hauria activat dos espais problemàtics bàsics, el legal i l’escolar.

La primera de les demandes dels txecs seria l’aplicació en l’espectre públic del seu dret tradicional, prescrivint la seva aplicació també sobre la població alemanya. Com resulta fàcil imaginar, aquests van aixecar protestes, ja que el seu interès queia en acostar-se a la germanitat austríaca, pròpia del centre imperial. La segona de les protestes, l’escolar, es faria també per part de la població alemanya, que s’oposava a la introducció del Txec a les escoles de Bohèmia.  En aquest cas, la població alemanya era partidària del monolingüisme per a tota la població per tal d’acostar-se a la llengua i cultura imperials (Arzoz, 2007), a diferència de la població txeca, que majoritàriament ja coneixia l’alemany i el valorava pel que fa als negocis i al prestigi social.

Una de les solucions, o almenys temptatives, seria potenciar escoles monolingües per cada nacionalitat, acompanyant la legislació que respectava la diversitat cultural i lingüística. Ara bé, aquest fet no ajudaria a trobar noves perspectives d’encaix: el centre imperial seguiria essent el pol gravitacional bàsic i les ètnies germàniques seguirien gaudint de l’hegemonia territorial tant a nivell cultural com a nivell econòmic.

Rere el teló.

Però vol dir això que, si be Àustria no caminava en la direcció d’un estat federal, tenia almenys la intenció d’acostar-s’hi? Que el principi de reconeixement nacional no era simplement instrumental? Que el seu objectiu no era l’estabilitat política i que el compromís de la Corona amb les diverses nacionalitats, al qual fèiem referència abans, era genuí?

Des de les primeres reivindicacions nacionals de 1848 l’objectiu de la Corona no va ser cap altre que mantenir un to conciliador amb la gran varietat d’ètnies i cultures dins els seus marcs sense disminuir la seva posició de poder (Taylor, 1983). De fet, algunes visions historiogràfiques han arribat a mantenir que l’augment de les funcions i protagonisme del Parlament central ajudava a centralitzar i burocratitzar encara més el poder polític, atès que demanava tot darrere una gran infraestructura administrativa. Per altra banda, com ja hem assenyalat, el fet que les divisions regionals no resseguissin les àrees d’influència de cada nació i, en comptes d’agrupar-les, les dividissin, troba la seva lògica en la por a projectes d’autodeterminació.

D’altres estudiosos sobre el nacionalisme proclamaran que era un element recorrent en els estats del segle XIX aprofitar el reconeixement nacional, motivar-lo i fins i tot sadollar-lo per tal d’evitar crisis de legitimitat en el temps de forja de la democràcia liberal, temps on cada vegada més es tendia a veure el poder polític justificat a partir del seu nivell de democratització (Hobsbawm, 1992).

Aquest interès del poder absolut en mantenir la seva posició ajudaria fins i tot a entendre el per què de l’esforç en mantenir la diversitat nacional: gran part de les sessions del Parlament haurien discorregut plenes de picabaralles culturals i bregues en idiomes tant diversos que sovint entre parlamentaris no s’haurien arribat a entendre, fent les delícies de la Corona, que hauria abraçat falsament algunes premisses liberals en nom de l’estabilitat del seu poder central. De fet, segons A.J.P Taylor, les dinàmiques parlamentàries i l’Absolutisme no serien conceptes del tot antagònics, ja que sovint —com en aquest cas— serien processos de refermament del poder central encarats a garantir la durada del mateix donant petites concessions i garanties als sectors, en aquest cas, nacionals i liberals.

L'austromarxista Karl Renner l'any 1905. Fou un dels majors estudiosos sobre el fenomen nacional en el context austríac entre 1899 i 1918. Font: Viquipèdia
L’austromarxista Karl Renner l’any 1905. Fou un dels majors estudiosos sobre el fenomen nacional en el context austríac entre 1899 i 1918. Font: Viquipèdia

Tot amb tot, resulta bastant clar que el compromís de la Corona amb les nacionalitats no era, ni de bon tros, en defensa dels preceptes liberals hereus de la Revolució Francesa ni pretenien crear un nou paradigma d’Estat descentralitzat, pioner i respectuós amb la diferència. Tampoc podem pensar que en l’ADN dels Habsburg s’hi trobés la busca de l’autodeterminació nacional ni l’atribució perquè sí de competències regionals. Encara menys podem defensar que, coneixent l’existència de la ‘Dieta de les nacions oprimides’ (Carteny, 2010) just al final de la 1a Guerra Mundial, les relacions entre el centre de l’Imperi i la perifèria fossin altra cosa que una opressió encoberta, encara que legitimada contractualment, sota la Constitució.

I és que potser vist des de darrere el teló l’encaix plurinacional austrohongarès no ens hauria de semblar prou paradigmàtic, prou exemplificant, com per a atorgar-li el pes de fòssil guia en les problemàtiques nacionals de la nostra època. Ja sigui per l’anacronisme del cas com pel caràcter instrumental que es donava a la plurinacionalitat, tal i com s’espera haver argumentat en el present article, ens queda poc més que assaborir la perplexitat de no tenir clar per què “L’escola” en defensa el model.

Després de tot, i serveixi per a il·lustrar la complexitat del tema, cal recordar la frase de Karl Renner, estatista importantíssim per a la fundació d’Àustria després de la Gran Guerra: “És clar que, en aquest cas, les nacions es troben en la incòmoda situació de que el poder suprem de l’Estat, en principi únic i sense divisions, no pot ser sense restriccions l’instrument de poder de totes elles a la vegada”.

Read More

Els conceptes nació i nacionalisme (i d’altres derivats del fenomen nacional com pàtria i patriotisme, dependència o independència nacional, sobirania política, etc.) han esdevingut centrals en la batalla política del nostre país durant els anys darrers, i s’han convertit en una de les armes llancívoles preferides del panorama polític. Alguns han cregut que calia allunyar-se del nacionalisme per fer créixer les bases populars de l’independentisme, d’altres han contraposat els bons patriotas contra els dolents nacionalistes, i encara uns altres, fins i tot, han volgut resignificar la idea de pàtria. Sense cap mena de dubte, el fenomen de les nacions i dels nacionalismes, contra la majoria dels pronòstics, sobretot marxistes, gaudeix encara, com diria Ferran Archilés, d’una gran exuberància històrica.

El recorregut dels estudis acadèmics sobre les nacions i els nacionalismes ha estat un procés llarg i complicat. El descrèdit intel·lectual que el nacionalisme ha arrossegat, i arrossega­, ha comportat una relació clarament desigual entre la importància –històrica, política, cultural, social, etc.– del fenomen i els estudis que se n’han fet. Sembla, però, que aquesta dinàmica ha anat canviant en les dècades darreres. Amb aquest article volem fer una repassada general als diferents paradigmes teòrics d’estudi de les nacions i dels nacionalismes. Intentarem, doncs, posar de relleu els diversos debats teòrics que giren al voltant d’aquest fenomen i les diferents conceptualitzacions que s’han fet dels conceptes de nació i de nacionalisme.

El perennialisme i el primordialisme

El perennialisme cal situar-lo cronològicament entre el segle XIX i fins als primers anys de la Segona Guerra Mundial. Entre aquestes dates és quan es pot afirmar que el perennialisme va ser el paradigma hegemònic a l’hora d’estudiar i entendre les nacions. A grans trets, Anthony D. Smith, un dels autors que ha classificat els diferents pensadors de les nacions i dels nacionalismes per paradigmes, defineix els perennialistes com aquells estudiosos que defensaven que, encara que la ideologia nacionalista fos de creació recent, sempre havien existit nacions en cada període històric i que, a més, moltes hi eren des de temps immemorials. És a dir, que les nacions són comunitats contínues i permanents. Aquesta concepció té una derivada molt clara: les nacions no són ni exclusives ni pròpies de la modernitat. Una altra característica d’aquest paradigma és l’evolucionisme social que incorpora. Beu de les teories del progrés, i de l’acumulació social i cultural, que s’han d’emmarcar en una etapa de grans avenços dins els camps de la historiografia i de l’arqueologia que semblaven corroborar aquestes tesis. No hem d’oblidar, però, que eren camps molt influenciats pel nacionalisme i que, sovint, només buscaven (o inventaven) proves empíriques que avalessin l’existència de la nació en èpoques més remotes.

El perennialisme apareix en dues formes: el perennialisme continu (continuous-perennialism) i el perennialisme recurrent (recurrent-perennialism). Els seguidors del perennialisme continu defensen que les nacions tenen una forma contínua, de llarga durada, és a dir, que els seus orígens es remunten a l’edat mitjana o, fins i tot, en alguna ocasió, a l’antiguitat. Com el nom mateix indica, aquest corrent posa l’accent en el fet que les nacions són una continuïtat i que, malgrat no s’ignorin les ruptures o les discontinuats que hi pugui haver, aquestes no acaben alterant el ritme lent de formació prolongada de la identitat nacional. L’altra és el perennialisme recurrent, els defensors de la qual afirmen que les nacions són històriques, antigues i eternes. Apareixen en cada període de la història i a tots als indrets de la Terra encara que canviïn al llarg del temps. La idea central és que les formes concretes en què la nació s’expressa poden aparèixer, mutar o morir, però que la idea de nació és universal i, per tant, aplicable en tot moment i context històric. Amb d’altres paraules, la nació s’entén com el mètode que té la humanitat d’expressar una identitat cultural col·lectiva.

Som pecadors? Font: Museu d’Història de Catalunya

Les visions primordialistes de la nació (també anomenades  primigenistes o essencialistes) fins i tot es remuntarien a abans del sorgiment de la concepció de nació cultural, de tradició germànica, desenvolupada pels pensadors romàntics alemanys, amb la idea del Volksgeist de Johann Gottfried von Herder i els Discursos a la nació alemanya de Johann Gottlieb Fichte com a màxims exponents. Rousseau i alguns dels seus partidaris ja defensaven avant la lettre aquestes tesis quan deien que les nacions han de ser concebudes com individus fora dels seus llaços socials, en estat de naturalesa. D’aquesta manera, estan defensant que les nacions existeixen des dels inicis dels temps. A grans trets, el primordialisme és el paradigma que entén les nacions com un fet primordial, que ha existit des dels inics de la història i que es troba a la base de tot el desenvolupament posterior. Beu de l’evolucionisme, la qual cosa els porta a defensar un procés evolutiu que va des de les realitats prenacionals (com l’ètnia o la comunitat lingüística) fins a la nació moderna. Pensen, per exemple, que un grup ètnic és una nació que encara no ha despertat políticament.

La diferència bàsica entre perennialistes i primordialistes és que els primers basen les seves tesis en observacions empíriques (de discutible cientificitat), o això pretenen, mentre que els segons parteixen d’una concepció naturalista de la nació, la consideren un fet natural, orgànic, primordial. Amb freqüència els perennialistes rebutgen les explicacions primordialistes per considerar-les ahistòriques.

El modernisme

L’enfocament modernista, o les teories de la modernitat, neix com una crítica a les teories primordialistes i cal situar-lo cronològicament i com a paradigma hegemònic d’estudi des de després de la recuperació de la Segona Guerra Mundial, als anys 60, fins als anys 90 del segle passat. Aquests van ser els anys en els quals el modernisme va gaudir de major influència dins l’àmbit acadèmic, però la seva ombra allargassada arriba fins als nostres dies: hi segueixen havent molts autors que defensen aquestes tesis o que, com a mínim, n’incorporen parts o nocions als seus estudis o plantejaments. Pel que fa a autors, hem de considerar Elie Kedourie l’iniciador d’aquest paradigma d’estudi en publicar l’any 1960 la seva obra Nationalism, i a Ernest Gellner i a Eric Hobsbawm els autors que li van acabar de donar cos acadèmic amb els seus treballs.

Els autors denominats modernistes han de ser considerats aquells que han estudiat, desenvolupat i exposat la tesi que la nació és fruit d’un procés històric que no té similar abans de 1789, és a dir, abans de la Revolució Francesa i de la caiguda de l’Ancien Régime. Entenen les nacions com una construcció, una «construcció nacional», planificada pels nacionalistes (d’aquesta concepció, se’n deriva la idea que és el nacionalisme qui crea les nacions i no a l’inrevés), que es regeix per uns ideals que mai abans no havien aparegut en cap altra identitat cultural col·lectiva: el poble és sobirà, el poble comparteix una història i una cultura (la qual cal defensar, quan calgui, fins a les últimes conseqüències), el poble sencer es mobilitza per participar d’allò públic, una manera determinada de viure i entendre el món segons els cànons de la pròpia nació inculcada mitjançant un ensenyament de massa –universal, obligatori i uniforme.

No tots els modernistes trobaran «lleig» el nacionalisme. Bendict Anderson dirà en una entrevista: «Dec ser l’únic que escriu sobre el nacionalisme que no el troba lleig. Si pensa en investigadors com Gellner i Hobsbawn, tenen una actitud bastant hostil envers el nacionalisme. Jo, en canvi, pense que el nacionalisme pot ser una ideologia atractiva. M’agraden els seus elements utòpics». Fotografia: Omar Montenegro.

Les grans preguntes que planteja el modernisme serien quines són les característiques específicament modernes del fenomen nacional i quines són les principals condicions que han afavorit l’auge de les nacions i dels nacionalismes. Diferents variants del paradigma les respondran. Vegem-les:

– La socioeconòmica creu que tenen l’origen en factors socials i econòmics de caràcter clarament nous, tals com el capitalisme industrial, la desigualtat regional i els conflictes de classe.

– La sociocultural pensa que són fenòmens sociològics necessaris de l’època industrial moderna, que sorgeixen, per tant, arran de la modernització.

– La política defensa que es forgen en i mitjançant l’estat professionalitzat modern, directament o en contraposició a d’altres estats colonials o imperials.

– La ideològica centra l’atenció en els orígens europeus i en la modernitat del nacionalisme, en el poder quasi religiós del fenomen i en el seu paper com a fragmentador d’imperis i com a creador de noves nacions on abans no n’hi havia.

– La construccionista assumeix que és un fenomen totalment modern i que cal centrar-se en el caràcter de construcció social de les nacions i dels nacionalismes.

L’etnosimbolisme

El paradigma etnosimbòlic neix, com defensa el seu autor de referència Anthony D. Smith, arran del descontentament amb les pretensions dels paradigmes modernista i perennialista, així com amb el fracàs explicatiu del primordialisme. Al seu parer, com que les nacions no són sempre eternes ni recurrents (com proposa el perennialisme) ni tampoc, per altra banda, no són en la seva totalitat noves ni molt menys producte de la modernització o de la industrialització (com proposa el modernisme), cal buscar un nou paradigma d’estudi que intenti englobar els dos aspectes anteriorment esmentats.

Anthony D. Smith (1939-2016): professor emèrit de nacionalismes i etnicitats a la London School of Economics. És considerat un dels primers autors que va analitzar el nacionalisme des d’un punt de vista interdisciplinari i és una de les veus més influents dins el paradigma etnosimbòlic d’estudi de les nacions. Pel que fa al desenvolupament de la seva visió etnosimbòlica, una de les seves orbes més importants és: The Ethinc Origins of Nations (1991). Font: LSE Blogs

Per als etnosimbolistes, doncs, les nacions i els nacionalismes tenen una naturalesa dual que engloba els aspectes moderns i antics d’aquest fenomen. Les tradicions que contribueixen a formar les nacions no són invents (com defensarien els modernistes), però aquestes darreres tampoc no creixen d’una manera directa de les comunitats ètniques passades. Per a ells el passat, les imatges i les tradicions del passat, limiten els elements possibles a articular per tal de construir un present nacional. En aquest sentit, pensen que els elements del passat no poden ser combinats lliurement per dissenyar les nacions (com proposarien els modernistes). Aquest plantejament els porta a defensar que és cert que les nacions necessiten un passat legitimador que sigui font de sobirania, que situï la nació en un espai i un temps concrets i, a més, que afavoreixi l’autoestima nacional dels seus membres.

Utilitzant una metàfora d’Smith, els nacionalistes són com arqueòlegs que han de redescobrir i reinterpretar el passat ètnic com la clau de volta per a la comprensió de l’època actual i de la comunitat moderna. La seva feina és la de treballar amb el passat ètnic de les nacions, l’etnohistòria, per tal de regenerar la comunitat nacional. Per fer exitosa aquesta tasca, però, cal que s’adeqüin els resultats de les investigacions històriques per tal de garantir-ne una bona acollida popular. A partir d’aquesta simbiosi, doncs, es formularia la nació contemporània. A més, aquesta etnohistòria posa límits a les generacions següents que es veuen obligades a rebre, interpretar i fer servir aquells experiències i no pas d’altres. Seguint amb les metàfores, l’etnohistòria no es pot combinar com qui tria els ingredients a l’hora de cuinar un plat. Portat a l’extrem, aquests límits també predeterminen els sentits polítics i ideològics –la manera de veure i viure el món– de la comunitat nacional.

Per estudiar l’impacte del passat ètnic, els etnosimbolistes, tot i no deixar de banda els factors polítics –geopolítics– i econòmics, se centren en els elements socioculturals i simbòlics: la memòria, el valor, el sentiment, el mite i el símbol en serien els més rellevants. D’aquesta manera, pretén tractar allò que, al seu parer, cap altre paradigma ha tractat: les qüestions simbòliques, que són fonamentals a l’hora de configurar identitats ètniques, i memòries i mites col·lectius. Així, centrant-se en el món interior dels nacionalismes, busquen explicar alguns dels temes centrals en l’estudi de les nacions i els nacionalismes: per què aquests fenòmens generen tants sentiments, afectes i, massa sovint, conflictes; quins són els elements subjectius de persistència de les ètnies i com s’han format les nacions.

Conclusions

Queda clar, com hem vist, que l’estudi de les nacions i dels nacionalismes pot ser abordat des de diferents perspectives teòriques. De paradigmes, n’hem dit al llarg de l’article, que no han estat, ni molt menys, exempts de crítiques entrecreuades. De fet, podem dir sense temor a equivocar-nos que seguiran corrent rius de tinta sobre el tema. Cada volta han anat sorgint més acadèmics (provinents de diferents disciplines: de la història, de la sociologia, de l’antropologia, de la ciències polítiques, etc.) que han fet proliferar nous treballs sobre l’estudi del fenomen. També podem assegurar que, com diu Craig Calhoun, cap definició de nació, i dels seus derivats, com nacionalisme, mai no ha aconseguit, ni segurament mai no ho aconseguirà, un consens general. Com passa amb d’altres conceptes, com, per exemple, la religió, la nació i el nacionalisme són extremadament complicats de definir. Com em va dir un bon professor, Joaquim Maria Puigvert, citant Josep Maria Fradera, “és més fàcil fer la història seriada dels preus del blat que no pas la història de les identitats nacionals… Però no et desanimis!” Així, doncs, no ens desanimem i seguim reflexionant-hi!

Read More

 

La França d’Ancien Régime

L’Antic Règim, o règim feudal, era el conjunt d’estructures econòmiques, socials i polítiques hegemòniques als països europeus de la segona meitat del segle xviii, amb França com a referència (l’únic contrapunt n’era l’Anglaterra de la revolució burgesa del segle xvii). Aquest sistema social es pot definir a partir de tres grans camps: en el camp polític amb l’absolutisme de dret diví, el despotisme il·lustrat; en l’econòmic, el règim senyorial al camp i el règim artesano-gremial a les ciutats; i, finalment, en el social, la desigualtat jurídica entre els individus, allò que s’ha anomenat la societat estamental, dividida entre privilegiats (aristocràcia i Església) i no privilegiats (el Tercer Estat: burgesia, classes populars urbanes i camperols).

Una situació que, a nivell social, comportava que unes classes minoritàries i dominants es poguessin apropiar, mitjançant una forta pressió tributària, de l’excedent de treball produït per les classes no privilegiades, les majoritàries (només els camperols ja representaven un 82% de la població). Capes que, a més, no gaudien de cap mena de participació política efectiva a les institucions de la França feudal, a causa del sistema de corts estamentals.

Aquesta situació, però, es va veure agreujada per un doble factor. Per una banda, una crisi financera, emmarcada dins una crisi econòmica generalitzada, va provocar que la monarquia, per poder fer front al desequilibri pressupostari, incrementés els impostos, fins i tot a les classes privilegiades. Per l’altra, dins les pròpies estructures feudals van anat naixent elements de caràcter, més o menys, capitalista: els grans comerciants, l’aparició d’algunes indústries importants, el comerç colonial i els seus grans capitals acumulats… Amb aquest escenari, amb greus crisis econòmiques assolant la població (com les dels anys 1785 i 1788), el descontentament social va en augment i afecta tant les classes privilegiades com les que no. Òbviament, els perjudica de diferent manera i, en conseqüència, les seves demandes divergiran. Els privilegiats apostaran per reformar l’administració per poder seguir garantint la seva posició social, i el Tercer Estat, en canvi, voldrà desmuntar totalment el règim feudal per instaurar-ne un de nou, de matriu liberal i capitalista.

1789: la Revolució Francesa

delacroix_1440-900
La Liberté guidant le peuple (1830), d’Eugène Delacroix. Font: Museu del Louvre.

La revolució serà encapçalada i dirigida per la burgesia tot procurant beneficiar-se’n directament. Malgrat que cal explicar que l’èxit de l’episodi revolucionari va ser també gràcies a l’aliança amb les classes populars urbanes i els camperols, que va servir per poder fer front a la lluita contra els senyors, l’exèrcit reial i les coalicions absolutistes europees. A causa d’aquesta resistència tenaç dels baluards de l’Antic Règim, la burgesia va haver d’adoptar plantejaments molt més radicals que aquells que tenia en un principi, fet que va comportar que la revolució burgesa francesa fos més profunda que moltes d’altres de similars del context europeu.

La burgesia va treballar per poder garantir-se una revolució a mida, i es va servir de les idees il·lustrades com a vehicle. En aquest  terreny de les idees lluitarà Voltaire, atacant els fonaments de l’Església i la seva relació amb la monarquia tot preconitzant una laïcització de l’Estat i de la societat; Rousseau, apostant per la sobirania popular i la democràcia parlamentària; i l’Encyclopédie, impulsant la cultura i la ciència com a motors d’una nova societat i d’un nou home. Perquè, al capdavall, és això, estem davant d’una nova idea —teòrica— de societat, d’una contraposició entre una vella societat d’Antic Règim que s’enfonsa i una de nova que va naixent: liberal, capitalista i nacionalista.

Dos models socials contraposats

Com s’ha remarcat, en aquest període, s’enfronten dos models socials teòrics; un basat en les diferències socials —estamentals— i la relació directa entre monarquia i divinitat, i un altre que aposta per la igualtat entre tots els homes (les dones no són considerades subjectes actius, ni, per tant, subjectes susceptibles a ser reconeguts) i per la laïcitat de l’Estat i del conjunt de la societat. Aquestes transformacions no només es produeixen en el terreny social. En l’econòmic i polític també, i és quan comencem a veure la relació directa entre dos conceptes clau de la nostra història contemporània: el nacionalisme i el liberalisme. Per una banda, la terra es converteix en propietat privada i es proclama la llibertat de treball, indústria, producció i comerç (com a garantia de la construcció d’un marc econòmic nacional). És a dir, es posen les bases d’una economia capitalista. I per l’altra, es proclama la igualtat civil i els drets individuals queden, sobre el paper, garantits.

Gravat acolorit i editat per Paul André Basset (1796). Font: Fototeca dels Musées de la Ville de Paris.

És aquí quan arribem a una de les fites més importants, ideològicament parlant, del nostre temps: el pas de ser súbdits a ser ciutadans. Aquesta idea es materialitza amb la proclamació l’any 1789 dels Drets de l’Home i del Ciutadà. En aquesta declaració ja trobem, per escrit, les relacions a les quals abans ens referíem: la propietat passa a ser un dels drets naturals bàsics i inalienables (article 2) i la font última de sobirania resideix de manera essencial en la nació (article 6). D’aquesta manera, queda configurada una nova societat, feta per i per a la burgesia i els seus interessos.

Malgrat passar per diferents fases —fase moderada (1789-1792), revolució radical (1792-1794), fase themidoriana (1794-1799) i fase napoleònica (1799-1815)— i la restauració borbònica, el pòsit de 1789 ja és massa fort. Les conquestes de la revolució seran irreversibles i es posaran les bases de l’estat contemporani, nacional, laic i centralitzat. I, finalment, amb les revolucions liberals d’entre 1820 i 1870 s’acabarà escombrant l’Ancien Régime de França i d’Europa.

Però, i aquesta és una pregunta clau, com es produeix aquest canvi de font de sobirania, de la monarquia de dret diví a la nació, i, encara més, com es justifica?

De veure a imaginar

rue_montorgueil_with_flags_by_claude_monet
La Rue Montorgueil (1878), de Claude Monet. Font: Museu d’Orsay.

El canvi de paradigma no és fàcil. No entrarem aquí en l’interessant debat sobre el protonacionalisme i les nacions abans del nacionalisme, així que ens centrarem només en les fonts últimes de sobirania. Abans de 1789, la sobirania la marcava la monarquia, hom tenia uns o uns altres drets segons a qui rendia vassallatge. Aquest sistema feia que la font es pogués veure, hi havia un rei o una Casa reial que es podia, per dir-ho d’alguna manera gruixuda, visitar. En canvi, la font única de sobirania —també política— de l’edat contemporània és la nació. I un dels seus principals trets, gràcies a la coneguda definició de Benedict Anderson, és que és imaginada, una abstracció, que no es pot veure.

Aquest canvi, com sembla evident, s’havia de justificar d’alguna manera i el racionalisme, suport bàsic de la Il·lustració, ja no servia. La Restauració Absolutista també hi apel·lava per justificar el seu retorn al poder, fet que va provocar la necessitat de replantejar l’argumentació ideològica del nou ordre liberal europeu naixent.

Quin podria ser el millor instrument per estendre la seva concepció del món; individualista, materialista i competitiva? Les idees romàntico-nacionalistes van fer aquesta funció. El romanticisme apel·lava, en contraposició al racionalisme, als sentiments i a la imaginació(!) i posava en valor la individualitat de l’home i de la nació enfront la col·lectivitat dels estaments o classes. L’equació va funcionar. No només per acabar de liquidar l’Antic Règim, sinó que també va fer guanyar l’adhesió de les classes populars als nous projectes nacionalistes. Havien trobat una plataforma psicològica que, mitjançant els sentiments d’amor i de servei a la comunitat, oferia la possibilitat a les capes més baixes de la població d’identificar-se amb un poder que, de ben segur, mai no podrien ostentar. A més, la simbiosi liberalisme-nacionalisme oferia una nova lectura de la societat: si tots som ciutadans amb els mateixos drets, no hi poden haver diferències i, per tant, en teoria, ens trobaríem en un estat pretès d’absència de conflicte social. Com diuen alguns autors, s’havia creat una nova religió, la religió moderna.

La teoria i la pràctica no van acabar de casar. El liberalisme proclamarà la igualtat i la llibertat individual o col·lectiva com a principis sagrats, però en el camp econòmic; pel que fa a la defensa dels seus privilegis, tot serà diferent. El principal fonament del liberalisme serà la justificació de la propietat privada i l’Estat, en conseqüència, tindrà el deure de garantir-la. Així doncs, l’Estat haurà de fer funcionar el sistema, però no podrà entrar en el terreny econòmic, que deixarà en mans de les forces econòmiques mitjançant la política de laisser faire. A més, amb el sufragi censatari, la burgesia es garantirà el control exclusiu de l’Estat tot emparant-se en el fet que, jurídicament, tothom es pot enriquir i, per tant,  tothom pot guanyar-se el dret a votar.

Conclusions

Un dels paradigmes d’estudi de les nacions i dels nacionalismes, el modernista, s’ha centrat en aquesta relació entre el nacionalisme i el liberalisme. Autors com Elie Kedourie, Ernest Gellner o Eric Hobsbawm han defensat que el capitalisme i el nacionalisme són dues cares de la mateixa moneda. Ni molt menys ens trobem davant d’un corrent acadèmic marginal, ha estat durant molt temps (des de la recuperació post Segona Guerra Mundial dels anys 60), si encara no ho ha deixat de ser, un dels paradigmes més importants en aquest àmbit. Els seus pensadors van marcar un abans i un després dins aquest camp.

cebolla
Una ceba “modernista”, de la qual es poden anar treient capes “d’invent de la tradició” fins que no en queda absolutament res. Font: Recinto Universitario de Mayagüez, Universidad de Puerto Rico.

Els autors modernistes són aquells que han estudiat, desenvolupat i exposat la tesi que la nació és fruit, com hem estat veient, d’un procés històric que no té similar abans de 1789, és a dir, abans de la Revolució Francesa i de la caiguda de l’Ancien Régime. Entenen les nacions com una construcció, una «construcció nacional», planificada pels nacionalistes (d’aquesta concepció sorgeix la idea que és el nacionalisme qui crea les nacions i no a l’inrevés) que es regeix per uns ideals que mai abans no havien aparegut en cap altra identitat cultural col·lectiva: el poble és sobirà, el poble comparteix una història i una cultura (la qual, quan calgui, cal defensar fins a les últimes conseqüències), el poble sencer es mobilitza per participar d’allò públic, una manera determinada de viure i entendre el món segons els cànons de la pròpia nació inculcada mitjançant un ensenyament de masses —universal, obligatori i uniforme, etc.

En conclusió, aquests autors defensarien, d’acord amb tot el que hem exposat al llarg de l’article, que el nacionalisme no és només una ideologia o moviment eminentment modern, sinó que és un fenomen que va transformar el món a la seva imatge. La nova societat naixent, que arriba fins els nostres dies, posa al centre de l’escenari polític, i jo diria de la vida, la nació. Anderson, en el sentit de la meva reflexió, dirà «nationalism is present every day, it’s in the air we breath: We have national weather, national time, national news, national foods etc. etc.».

 

Read More