"Comtes" Capítol 1: Els inicis dels inicis

 "Comtes" Capítol 3: Triomf i tragèdia

Avui ens ocupa el segon episodi de la sèrie Comtes: l’origen de Catalunya, dedicat al comte Guifré Borrell. Abans d’entrar a parlar en detall del capítol en concret, però, volem fer una petita valoració de la sèrie en el seu conjunt. Aquesta producció catalana impulsada per la Xarxa de Comunicació Local neix amb la vocació de transferir un coneixement acadèmic al gran públic sobre la vida dels quatre primers comtes “catalans”. El format escollit és una barreja entre sèrie i documental, on medievalistes reconeguts (cal destacar la presència del Dr. Josep Maria Salrach i la Dra. Dolors Bramon) intercalen explicacions amb escenes dramatitzades de la vida dels comtes. Hi haurà a qui no agradi aquest format, però personalment trobo que s’ha fet una molt bona feina en aquest sentit.

La producció de la sèrie mereix una menció especial. Tot i que s’observa una influència clara d’altres sèries de gran format, com Joc de Trons, cal lloar l’esforç invertit en buscar les localitzacions (entre les quals destaca el conjunt episcopal de la seu d’Egara, d’origen tardoantic, actuant com la Barcelona dels segles IX i X), així com en el vestuari i els interiors. S’hi observa una clara aposta pel rigor històric i la qualitat en la producció, i és un gest que no es pot agrair prou.

[caption id="attachment_6365" align="aligncenter" width="554"]Produccio La feina de producció en la cerca de localitzacions i l'ambientació són un dels punts forts de la sèrie[/caption]

En aquest capítol, com en la resta, apareix en diverses ocasions una vista recreada del pla de Barcelona, amb la ciutat en primer terme. El model digital està molt ben aconseguit quant al paisatge i certs detalls com, per exemple, les muralles d’origen baiximperial de la ciutat o les restes de l’aqüeducte romà. Tot i això, trobem que es podia haver donat a aquesta projecció un protagonisme pedagògic més gran. Al llarg de la sèrie Barcelona apareix sempre amb la mateixa quantitat d’habitants: aproximadament 2500. No hi ha cap canvi des de finals del IX a finals del X: des del primer capítol a l’últim. Per bé que la població no va créixer desmesuradament, sí que tenim constància d’aquest augment de població gràcies a l’aparició de barris suburbans o ravals. A més, fa la sensació que Barcelona era l’únic assentament del Pla de Barcelona, quan tenim documentats diversos nuclis ja des del segle X, com els de Sants o Sarrià.

El segon capítol de “Comtes” tracta la vida del comte Guifré Borrell, fill de Guifré el Pelós. Aquest element és el que més defineix aquest personatge i l’episodi, atès que va ser el primer comte de Barcelona que no era designat pel rei franc, sinó que va heretar el títol del seu pare. També serà l’últim que anirà a la cort franca a jurar el càrrec. Al voltant d’aquesta problemàtica gira tot l’episodi, potser el més fluix de la sèrie. Es té la impressió que Guifré Borrell va ser un comte de transició entre el seu pare Guifré i el seu germà Sunyer.

[caption id="attachment_6366" align="aligncenter" width="551"]Guifré Borrell: un comte de transició? Font: Comtes Guifré Borrell: un comte de transició? Font: Comtes[/caption]

Potser per aquest motiu, aquest és el capítol en el qual apareixen més personatges externs a la cort comtal: l’arquebisbe Arnust de Narbona i el comte Sunyer d’Empúries, a més del monarca franc Carles el Simple. Fora d’això, només al quart capítol apareix Gerbert d’Orlhac, durant la seva estada de formació als comtats abans d’esdevenir el Papa Silvestre II. En aquest sentit, és d’agrair la incorporació d’altres personatges per tal que el públic conegui el context de l’època i no caure en un personalisme extrem, cosa que en aquesta sèrie ocorre massa sovint. Possiblement, aquesta sigui la crítica més important que se li pot fer a una producció que, de fet, es diu Comtes.

De la mateixa manera que no abunden els personatges aliens al cercle comtal, no hi ha pràcticament cap menció a qüestions socioeconòmiques, fora d’aquelles que afecten directament la cort. En aquest capítol, d’una banda es tracta la qüestió successòria, que hi juga un paper primordial; i de l’altra, de quina manera la societat catalana dels segles IX-XI integrava les dones, especialment aquelles pertanyents a la classe dominant. Pel que fa a la successió dels comtats, resta clar que fins a finals de l’Edat Mitjana predominava una concepció patrimonial dels títols, més que no pas una “visió d’Estat”. Així doncs, els càrrecs es repartien entre la descendència de la mateixa manera que els béns mobles i les terres. Al germà gran usualment li corresponia el nucli principal de l’herència: el comtat més important, les millors terres... Per aquest motiu, Guifré Borrell heretà el comtat de Barcelona, mentre que els seus germans i germanes van obtenir altres títols i càrrecs secundaris. El mateix fenomen, en un escalafó menor en l’escala nobiliària, el veurem també durant el segle X amb els diversos càrrecs de vicarii que ostenten els magnats de les corts comtals catalanes. El vicarius, que inicialment era un càrrec públic de representació atorgat pel rei o el comte, és ja als comtats del segle X un títol hereditari que va associat a un castell termenat.

L’altra qüestió tractada és quina era la integració de les dones en la societat. Crec que és un gran encert abordar aquesta temàtica, per tal de trencar els prejudicis de caire evolucionista que tendim a tenir sobre el passat. És important conèixer que la realitat històrica és canviant i no pas lineal, especialment quan parlem de la història del patriarcat. En aquest sentit, és cert que les dones dels comtats dels segles IX-XI tenien un major accés a la presa de decisions econòmiques i polítiques que en altres períodes històrics, com a l’Imperi romà o a l’Europa del segle XVIII, per exemple. No hem d’oblidar, però, que la seva posició social era clarament subordinada als homes, i que no podien ostentar càrrecs públics de manera legal. Ara bé, a la pràctica, coneixem diverses dones que van gestionar les seves propietats, que tenien tant per herència o per compra, i que podien, fins i tot, enfrontar-se legalment a un monestir com el de Sant Cugat i guanyar, com el cas d’Eliarda de Cervelló, filla del magnat Ènnec Bofill, a inicis del segle XI.

Aquests són els dos únics aspectes socioeconòmics que es tracten a la sèrie. Cap menció a aspectes purament econòmics, més enllà d’una referència implícita al primer capítol, quan es dóna a entendre que una suposada expansió pagesa primerenca és la causa de la conquesta de nous territoris per part de Guifré el Pelós, cosa més que discutible. Cap referència, per exemple, a les nombroses villae, assentaments rurals la principal funció dels quals era econòmica, que posseïa la família comtal repartides pels diferents comtats, alguns fins i tot treballats per grups esclaus, com es desprèn dels esponsalicis del comte de Sunyer atorgat a la seva primera esposa Aimilda datat entre 898 i 917. Cap esment, ni en aquest ni en cap altre episodi, al procés de conquesta ni a l’organització dels nous territoris ocupats, amb la invenció i l’aplicació dels castells termenats. En aquest sentit, es podia haver fet una millor feina.

[caption id="attachment_6367" align="aligncenter" width="553"]Malgrat una certa caricaturització, s'agraeix el context històric que aporta l'aparició d'altres personatges. Font: Comtes Malgrat una certa caricaturització, s'agraeix el context històric que aporta l'aparició d'altres personatges. Font: Comtes[/caption]

Com ja hem dit abans, en aquest capítol apareixen altres personatges contemporanis de Guifré Borrell. Un d’ells és Sunyer II, comte d’Empúries i Rosselló, que a la sèrie apareix com a cosí de Guifré Borrell, tot i que això no és gens clar. Sunyer II, al igual que havia fet Guifré el Pelós, va ser el primer en cedir el seus comtats al seu fill. A Sunyer se’l caracteritza com un pirata i un vividor, que contrasta amb la imatge d’austeritat que projecten Guifré Borrell i els altres comtes del casal de Barcelona. Tot i que potser s’ha caricaturitzat en excés la seva figura, Sunyer II era, efectivament, un pirata. Segons Ibn Ḥayyān, en el seu volum tercer de l’al- Muqtabis, l’any 889-890 una flota de quinze naus empordaneses capitanejada pel comte Sunyer II va arribar a la República marítima de Petxina (al-Baŷŷāna), un centre comercial/pirata situat prop d’Almeria i que no sempre va tenir bones relacions amb Còrdova, on van entrar en combat amb la flota dels bahriyyūn, “mariners”, habitants de Petxina. Després de diverses naus cremades per ambdues bandes, cap dels dos bàndols va aconseguir una victòria clara, cosa que va comportar la signatura d’un tractat comercial entre el comte i la República marítima. Aquest episodi reflecteix perfectament com comerç i pirateria eren dos conceptes compatibles al Mediterrani medieval.

L’altre personatge que apareix a la cort comtal del Guifré Borrell és Arnust, arquebisbe franc de Narbona. És curiós que en cap moment aparegui el bisbe de Barcelona, ni la família vescomtal, però això ja és un altre tema, i en canvi Arnust tingui un paper tan destacat. Es podria entendre aquesta llicència per poder explicitar la supremacia eclesiàstica de Narbona als comtats, o per explicar que Arnust va morir assassinat en territori hispà, probablement per odre del comte Sunyer. El cert és que Sunyer II d’Empúries, juntament amb el seu germà Delà, ja havia tingut problemes amb l’anterior arquebisbe narbonès a finals del segle IX, a causa del nomenament d’un nou bisbe de Girona.

Per finalitzar, voldríem analitzar el viatge de Guifré Borrell a Tours per trobar-se amb el rei franc Carles el Simple. Al capítol veiem com el comte de Barcelona arriba a Tours i el monarca el va a buscar-lo als jardins del palau reial, on tot i voler ajusticiar-lo per rebel, acaba confirmant-lo en el càrrec. Llavors Guifré Borrell, no content amb això, desafia el rei i li llença un ultimàtum per tal que li confirmi que podrà cedir els seus títols a la seva descendència. Suposo que l’objectiu d’aquesta escena era mostrar la debilitat del rei carolingi, en un moment en què la monarquia franca perd efectivament el poder de nomenament dels càrrecs públics i s’inicia l’etapa dels principats territorials. Tot i això, aquest tractament resulta massa forçat. Les audiències reials es duien a terme en sales especialment destinades a tal efecte, on precisament la intenció era mostrar fortalesa davant de l’emissari estranger o el vassall. A més, especialment en el cas d’un rei tan jove com Carles el Simple, hi havia els consellers reials, nobles propers al monarca, que l’assessoraven en la presa de decisions. I, en cap cas, sembla creïble aquest desafiament de Guifré Borrell, que no hauria fet explícita la seva voluntat de transmetre els seus títols; ho hauria fet, sense demanar permís, en el seu moment, com mostra el fet que cap altre comte de Barcelona demanarà audiència amb un rei franc.

Així doncs, el comte Guifré Borrell, que va morir jove i sense descendència masculina, va cedir els comtats al seu germà petit Sunyer, que consolidarà la seva posició als comtats i que aprofitarà les dinàmiques anteriors per continuar l’expansió dels seus territoris cap al sud, més enllà del Llobregat.

Xavier Gonzalo Arango (ICAC-UAB) El meu nom és Xavier Gonzalo Arango, actualment doctorand a l’Insitut Català d’Arqueologia Clàssica i la Universitat Autònoma de Barcelona, on em vaig llicenciar en Història el 2010. El curs següent vaig traslladar-me a Toulouse per estudiar el Master en Études Médiévales a la Université de Toulouse II – Jean Jaurès. Després d’això vaig estar treballant com a arqueòleg per, entre d’altres, el CNRS francès en un projecte a Romania. L’any 2013 vaig obtenir una beca per investigadors predoctorals a l’ICAC per tal de completar la meva tesi doctoral, actualment en curs, amb el títol Dinàmiques en l’organització social i econòmica al territori de Tarragona (s. VI-XII) i codirigida pel Dr. Josep Maria Macias (ICAC) i pel professor Dr. Ramon Martí (UAB).
portada (2)

“Comtes” Capítol 2: O comte o res

← “Comtes” Capítol 1: Els inicis dels inicis → “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia Avui ens ocupa el segon episodi de la sèrie Comtes: l’origen de Catalunya, dedicat al comte Guifré Borrell. Abans d’entrar a parlar en detall del capítol en concret, però, volem fer una petita valoració de la sèrie en el seu conjunt. […]

, , , Xavier Gonzalo Arango