Fa unes setmanes, Barcelona va ser una de les últimes víctimes del terrorisme gihaddista. Els motius que han causat la mort de 16 persones sovint han estat caracteritzats de manera vaga i simplista, malgrat que de manera cridanera. S’afirma que, atemptant a Occident, els terroristes busquen “destruir” el nostre “mode de viure”, les nostres “llibertats” o la nostra “democràcia”. Aquests objectius podrien dur-se a terme, en part, gràcies a la “radicalització” de la població musulmana (especialment, la més jova) per acció d’uns imams radicals, lligats a organitzacions terroristes. En situacions i discursos com aquests, hem d’emprar la perspectiva històrica per a desfer aquest relat simplista que té la gran virtut d’esborrar els principals agents polítics que, durant molt temps, no només van aprovar aquesta classe de comportament, sinó que el van incentivar per motius geoestratègics. Paral·lelament, aquestes actuacions violentes guanyaven suport social en la mesura que els nacionalismes àrabs laics deixaven de ser un far emancipador i font de benestar per al conjunt del Pròxim Orient (hi incloc el nord d’Àfrica també). En molt bona part, per la contínua desestabilització i intervencionisme que Occident està duent a terme a la regió des de fa més de cinquanta anys. Un nou inici per al Pròxim Orient No és cap secret que la zona del Pròxim Orient és una de les zones més complexes del planeta. Al mateix temps, és una localització geoestratègica essencial i disposa de recursos naturals de diferent naturalesa i vàlua. Des de la segona meitat del segle XIX fins a la fi de la Segona Guerra Mundial (1945), l’Europa occidental va intervenir activament en la regió, especialment després de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Contràriament al que s’acostuma a pensar, l’època daurada de l’imperialisme occidental va ser després de la Gran Guerra gràcies a la creació de la Societat de Nacions (SDN). Gràcies a aquest organisme, el control d’Occident sobre la regió, que ja s’havia anat perfilant en els acords de Sykes-Picot (1916), fou total i es procedí a un repartiment d’àrees d’influència entre Gran Bretanya i França (Rússia estava inclosa en aquests tractats, però l’esclat de la Revolució Russa impedí un repartiment a tres).

El tractat de Sykes-Picot (1916) permeté el repartiment d'àrees d'influència entre França i Gran Bretanya

Així doncs, França reclamava per a sí una àmplia zona que incloïa Síria i Líban; i Gran Bretanya una que anava d’Iraq al Sinaí. Tot això estava legitimat per la SDN, la qual encoratjava i legitimava diferents nivells de “tutela” sobre aquelles regions, d’acord amb el seu grau de “desenvolupament”; així doncs, Gran Bretanya rebria els “mandats” de Palestina, Jordània i Mesopotàmia; i França rebria els de Síria i Líban. El mapa modern del Pròxim Orient, doncs, es traçà el 1916, sense respectar les diferents dinàmiques socials, econòmiques o polítiques de les seves societats, usant únicament les regles de l’escaire i el cartabó. [caption id="attachment_5665" align="aligncenter" width="300"]Els acords de Sikes-Picot (1916) repartien les zones d'influència entre Gran Bretanya i França. Font: The Economist Els acords de Sikes-Picot (1916) repartien les zones d'influència entre Gran Bretanya i França. Font: The Economist[/caption] Aquests mandats, així com altres antigues colònies europees al nord d’Àfrica, anaren alliberant-se del jou colonialista a partir de 1945. La Segona Guerra Mundial (1939-45) va ser percebuda per a les colònies de les metròpolis (a l’Àfrica i a l’Àsia) com una guerra d’alliberament, després que moltes patissin la invasió de les forces de l’Eix i comprovessin que les seves pròpies metròpolis no eren invencibles.

Els beneficis de les colònies havien beneficiat sempre a una petita minoria

Les colònies havien sigut cares de mantenir i els seus costos sobrepassaven els seus guanys; però això no importava massa, atès que la infraestructura, com assenyala Josep Fontana, es mantenia amb els impostos de les poblacions que vivien a les metròpolis, però els guanys anaven a parar a les mans d’uns pocs. Serà això últim el que expliqui aquest desig per a seguir intervenint políticament en les antigues colònies i seguint absorbent els seus recursos el que explicarà el “neoimperialisme” occidental, fins i tot quan ja havien aconseguit la independència. El nou i gran agent que intervindria en la zona serien els Estats Units d’Amèrica (EUA), que desplaçarien a Gran Bretanya com a gran poder en la zona; i el gran recurs a desitjar seria l’or negre. La primera guerra àrabo-israeliana La derrota de la coalició de diversos països àrabs contra el recent format estat d’Israel el 1948 significaria un daltabaix polític espectacular per a tots els bàndols que havien estat derrotat pel nou estat jueu. Això explica les protestes que sorgiren en determinats països àrabs i que acabaren amb la mort de dos primers ministres (l’egipci i el libanès) i amb el rei de Jordània, Abdullah, assassinat per un activista palestí. Més significatiu, però, va ser el tomb que es produí políticament en aquells països, doncs el poder passà a mans d’una nova casta de militars. Com assenyala Fontana, aquests es caracteritzaven per ser d’origen rural i per estar més sensibilitzats amb les necessitats dels seus països. Serien ells els protagonistes de dur els seus països a la independència o d'intentar protegir el seu país de l’intervencionisme occidental. Aquestes independències es feren amb polítiques socialitzants, i tenien un caràcter nacionalista que els portava a admetre la porositat i artificialitat de les fronteres imposades pels occidentals durant l’època colonial. Conseqüentment, apostaven per un nacionalisme de caire panàrab que agermanés els diferents països àrabs.

La derrota àrab en la primera guerra àrabo-israeliana va dur al poder a una nova generació de joves militars que tenien més sensibilitzats amb les necessitats de la seva gent

A més, en el món de la Guerra Freda, malgrat no estar formalment sota influència soviètica, no era estrany que  el món àrab mirés amb cert apreci la Unió de Repúbliques Soviètiques (URSS), amb la qual podia tenir més afinitats socioeconòmiques. L’acostament cap a la URSS permetia a aquest bloc mantenir una certa llibertat de moviments i independència... cosa que mai va agradar a les diferents administracions de la Casa Blanca, la qual desconfiava d’uns actors polítics internacionals tan independents (i tan rics en recursos) i que basculaven més cap al bloc soviètic que cap al capitalista. [caption id="attachment_5664" align="aligncenter" width="244"]Nasser (al centre), juntament amb Nikita Khrusxov, líder de la URSS entre 1953 i 1964. Font: Viquipèdia Nasser (al centre), juntament amb Nikita Khrusxov, líder de la URSS entre 1953 i 1964. Font: Viquipèdia[/caption] Aquest moment semblava marcar un nou inici per als països àrabs. Entre els cinquanta i els seixanta, el nacionalisme àrab estava en auge. El 1956, el Marroc i Túnissia s’independitzaven, el 1958 es formà una efímera República Àrab Unida, la monarquia iraquiana va donar lloc a una república portada per “oficials lliures” i el 1962, després d’una llarga i cruenta guerra contra França, Argèlia proclamava la seva independència. Però també és un moment on es veu molt clarament que l’intervencionisme occidental és ben lluny d’estar mort: el 1953 la CIA munta un dels seus primers cops d’estat i enderroca el govern populista de Mohammed Mossadeq (1882-1967) a Iran davant els seus projectes de nacionalització del petroli. Voldria remarcar aquí la laïcitat d’aquests moviments, atès que acostuma a ser comú entre determinats mitjans de voler vincular inexorablement religió i política en el món àrab i/o musulmà. Només fa falta veure la relació que va tenir el dirigent egipci Gamal Abdel Nasser amb els Germans Musulmans, els quals foren brutalment perseguits per l’exèrcit i la policia (aprofitant que alguns dels seus membres planejaven l’assassinat de Nasser amb la CIA des de Suïssa), per a adonar-se’n que això no va ser així. [caption id="attachment_5666" align="aligncenter" width="300"]Crema de material del partit comunista iranià durant els aldarulls que tingueren lloc durant el cop d'estat contra Mossadeq el 1953. Font: CNN Crema de material del partit comunista iranià durant els aldarulls que tingueren lloc durant el cop d'estat contra Mossadeq el 1953. Font: CNN[/caption] La tardor del nacionalisme àrab La derrota àrab a mans d’Israel en la Guerra dels Sis Dies (1967) va ser total, i la victòria israeliana, absoluta: en sis dies, Israel havia ampliat el seu territori considerablement i es trobava a 50 km d’Amman, a 60 de Damasc i a 110 de El Caire... aquesta nova derrota va canviar per a sempre més el panorama polític àrab. Aquest conflicte va transformar definitivament a Israel en un estat militaritzat, va acabar amb el somni igualitari del quibuts i va fer que els Estats Units toleressin que esdevingués l’única superpotència de la zona, permetent-li tenir armes nuclears i obviant la seva creixent actitud despòtica amb els seus veïns. La Guerra del Yom Kippur (1973), la primera que no guanyaria Israel (si bé tampoc la va perdre) va acabar justificant els seus futurs atacs i guerres “preventius”.

La dècada dels setanta implicà uns canvis geopolítics de primera magnitud que posaren en perill els ideals del socialisme àrab

La resta de països àrabs viurien una sèrie de canvis de règim que portarien al poder a personatges que serien protagonistes de la regió fins fa ben pocs anys: Moammar al-Gaddafi, a Líbia (1969); el ‘clan’ dels Assad (1970), a Síria, etc. Malgrat que la seva bandera continuaria essent la d’un nacionalisme panàrab més o menys socialitzant, la situació geopolítica estava canviant: a més de l’enfortiment d’Israel i del seu sorgiment com a gran potència, Egipte (l’abans totpoderós estàndard del socialisme panàrab) iniciaria un gir cap als Estats Units (que acabaria traduint-se amb el temps en una de les ajudes econòmiques als militars més altes del món, només per sota de la de països com Israel). El nou dirigent egipci, Ànwar el-Sadat (1918-1981), es desentenia, doncs, dels problemes generals àrabs i iniciava, en contrast amb el seu predecessor, una sèrie de reformes liberalitzadores (infitah) i, de manera ben significativa, dissolia la Unió Socialista Àrab, fundada per Nasser. Els nous impostos sobre el pa i sobre altres productes a causa de la mala situació econòmica acabarien amb disturbis al carrer durant el gener de 1977 que Sadat atribuïa a esvalotadors comunistes, justificant la repressió que dugué a terme i que provocaria 170 morts i centenars de ferits. Moria així el socialisme panàrab en el seu bressol. Dos anys després, el 1979, a més, dos fets alteraren completament el panorama en el Pròxim Orient i que posarien l’ús de la religió musulmana com a arma política sobre la taula: per una banda, l’inici de la guerra d’Afganistan i, per altra, l’inici de la Revolució Islàmica a l’Iran, que tant trencaren els esquemes occidentals de progrés i, de retruc, les relacions internacionals... l’islamisme polític estava a punt de fer la seva aparició, i ho faria en forma de talibans i ulemes. [caption id="attachment_5667" align="aligncenter" width="300"]Tancs israelians abans d'entrar en combat durant la Guerra dels Sis Dies. Font: Three Lions/Getty Images Tancs israelians abans d'entrar en combat durant la Guerra dels Sis Dies. Font: Three Lions/Getty Images[/caption]
Afghan-Mujahideen-4

Els orígens del terrorisme islamista (I): el fracàs del nacionalisme àrab

Fa unes setmanes, Barcelona va ser una de les últimes víctimes del terrorisme gihaddista. Els motius que han causat la mort de 16 persones sovint han estat caracteritzats de manera vaga i simplista, malgrat que de manera cridanera. S’afirma que, atemptant a Occident, els terroristes busquen “destruir” el nostre “mode de viure”, les nostres “llibertats” […]

, , , , , Marc Geli Taberner