Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

Als dos anteriors articles vam solucionar la qüestió temporal sobre en quin moment Hitler va esdevenir el líder indiscutible del Partit Nacional-Socialista. També vam apuntar com ho va fer, gràcies a la seva capacitat d’atracció de les masses, a les peculiaritats polítiques de Baviera i a la creació d’un equilibri d’interdependències amb els seus majors rivals. Però en aquesta anàlisi del com ho va fer, han quedat diverses incògnites obertes. La primera controvèrsia la trobem a l’hora de fixar quin pes van adquirir els diferents contactes en el seu ascens: no van tenir la mateixa importància les elits que els polítics o els militars.

Trobem una altra incògnita als seus primers anys al partit, en els quals es pot discutir si Hitler va esdevenir polític perquè ell ho va decidir o si van ser altres, precisament els seus contactes polítics, els que el van veure com una figura útil.

I també ens deixa la gran incògnita: si Hitler marxa en un atac d’ira o es tracta d’una jugada premeditada, sabent del seu pes dins el Partit, i tenint en ment que pot ser la manera de convertir-se en el seu líder. La història a partir d’aquí ja l’hem explicada: l’NSDAP comença un procés de transformació per adaptar-se a la figura d’un líder amb poders dictatorials. Aquest procés es trencarà amb el fallit cop d’estat, amb el qual Hitler ingressarà a la presó, el Partit serà il·legalitzat i el moviment es fragmentarà en diverses escissions d’extrema-dreta.

Hitler surt esgotat d'un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com
Hitler surt esgotat d’un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com

El paper dels contactes

Quan parlem de contactes, no ens referim només a les elits més poderoses, sinó també a la força bruta de membres de l’exèrcit i a polítics que ocupaven diversos llocs. Quin va ser el seu paper en l’ascens de Hitler? Trobem certes discrepàncies sobre si aquests contactes van ser decisius en el seu ascens dins el Partit o si ho van ser més tard, en l’ascens de Hitler com a Canceller.

El sempre extravagant Hitler, un home al qual li agradava ser el centre d’atenció a les reunions socials (ja fos per la seva impuntualitat o les vestimentes cridaneres), no semblava despertar gaire interès entre les persones més benestants d’Alemanya. La realitat és que aquestes el veien més com un líder temporal per resoldre problemes concrets a la regió de Baviera, el membre destacat d’un dels diversos partits minoritaris que existien, un orador apassionat més, i és per això que no van donar gaire importància ni suport al seu paper dins l’NSDAP. Més tard, quan Hitler ja havia utilitzat el judici pel cop d’Estat com a arma propagandística, i quan va aconseguir ser el líder d’un NSDAP que va créixer espectacularment, les elits alemanyes sí que van començar a donar un suport econòmic i propagandístic més explícit. Però si parlem d’exèrcit i polítics, sí que van jugar un paper més important en l’ascens de Hitler dins el Partit.

Els militars, com Erns Röhm, van resultar claus per a l’establiment de les SA, un autèntic cos de xoc del qual parlarem més endavant. En tot cas, van ajudar a Hitler a tenir una força no només retòrica o popular, sinó també física. Tot i que era un cos pensat per lluitar als carrers contra el que la dreta alemanya considerava una “amenaça bolxevica”, van acabar resultant igualment útils per controlar aquells qui discrepaven amb Hitler dins del propi Partit. Més tard, van ser un instrument molt útil per fer guanyar vots a l’NSDAP, imposant el terror a les urnes.

Gustav_Ritter_von_Kahr00
Gustav von Kahr

Els polítics, si més no els locals, també van tenir un paper prou determinant en ajudar que el futur Führer fos la veu del Partit en un moment complicat a Baviera. Pensaven que, un cop hagués fet el seu servei, seria fàcil desfer-se d’ell. Però, com van acabar demostrant els fets, anaven errats. Gustav von Kahr, home fort del govern conservador de Baviera, va actuar amb una excessiva permissivitat amb el Partit i el propi Hitler, pensant que eren una força molt útil contra les vagues, manifestacions i reunions de grups d’esquerra. El líder de l’NSDAP era l’instrument perfecte per llençar discursos contra el marxisme i l’esquerra en general. Però no comptaven que Hitler, després d’utilitzar la seva retòrica contra els moviments d’esquerra, la utilitzés també contra el propi govern bavarès.

Un polític per decisió pròpia?

La idea més estesa entre les persones que han estudiat Hitler, i fins i tot entre els que van conèixer el Führer, és que ell es va adonar de les seves capacitat retòriques des del seu primer míting, i a partir d’aquí va anar perfeccionant cada vegada més la posada en escena, el decorat i la vigilància del públic. Per més cert que siguin aquests fets, no deixen d’elevar Hitler a la figura d’orador, no pas de polític. I veient com alguns polítics van ajudar Hiter a obrir-se pas perquè era el que necessitaven en aquell moment, és lògic plantejar-se si realment va ser un polític per decisió pròpia o aliena.

Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l'ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk
Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l’ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk

L’historiador Ralph G. Reuth planteja un procés en el qual allò que converteix a Hitler en polític és la voluntat del seu entorn i no la seva. En altres paraules, Hitler es va convertir en polític perquè altres van voler-ho. El van descobrir i convertir en portaveu de la “causa populista-nacional”. Destaca el paper de Dietrich Eckart, que veu en Hitler una figura amb les qualitats necessàries per ser el desencadenant d’un moment de ruptura: aquest moment vindria donat per mitjà de la oralitat i no pas de la paraula escrita, i el mateix Eckart havia intentat proclamar discursos per a ser ell protagonista. Però les evidències el va conduir a escollir a Hitler, pel propi bé del moviment. Des d’aquest moment es va dedicar a posar en contacte el futur Führer amb homes de negocis, periodistes i funcionaris de l’Estat, tots ells propers a la Societat Thule. Posteriorment van aparèixer altres homes com Röhm, que va posar en contacte Hitler amb militars.

També és clar que, si fem cas del que diu Hitler al Mein Kampf, va ser exclusivament ell qui va decidir fer-se polític i abanderat de la causa Nacional-socialista. Però difícilment sabrem fins a quin punt els escrits de Hitler representen fidelment les seves idees més sinceres o no eren més que una maniobra de propaganda. De totes maneres, al seu llibre, Hitler explica que no va ser ell qui va sol·licitar unir-se al Partit, sinó el mateix NSDAP qui va buscar que en formés part. De fet, va estar a punt de rebutjar-ho. Sembla que des d’un primer moment, tant el Partit com les autoritats bavareses van veure a Hitler com aquest instrument útil i van ajudar de manera decisiva en el seu ascens dins l’NSDAP.

Entre la còlera i el tauler d’escacs

Un dels trets distintius de Hitler que ha passat a la història és el seu fort caràcter, que expulsava una ira desenfrenada quan les coses no sortien com ell volia, o quan hi havia qualsevol canvi de plans sobtat. No en va és mundialment famosa l’escena de “El Hundimiento”.

Quan l’any 1921 se’n va sobtadament del Partit en assabentar-se que s’estava negociant la fusió amb un altre moviment polític, no se sap fins a quin punt Hitler actuava sota els efectes de la còlera o era una jugada preparada. Perquè, com hem vist als anteriors articles, aquesta marxa és la clau per poder entrar imposant les seves pròpies condicions, i començar a assentar les bases pel lideratge indiscutible del Partit. Gràcies al llibre de Norman Ohler “Hitler, drogues i el III Reich, sabem que la salut mental del dictador va anar clarament en declivi un cop ja era Führer, a causa de les contínues injeccions d’estupefaents. L’any 1921 consumia alguns estimulants, sobretot per transmetre una imatge enèrgica als mítings, però no era el drogoaddicte en què es va convertir quan ja estava al capdamunt del poder. Això ens porta a pensar que aquests atacs d’ira sí que eren part de la seva personalitat, però no d’una manera tan terrible ni habitual l’any 1921. La història posterior ens dóna moltes evidències sobre l’excel·lent estratega que era Hitler en el terreny polític, com la solució de la crisi de 1936. Per tant, existeixen molts indicis que, quan Hitler marxa del Partit el 1921, ho fa sabent del seu pes dins l’organització, i que podrà tornar-hi quan vulgui imposant les seves condicions.

Tampoc és descartable que Hitler realment marxés de manera improvisada a causa d’una emprenyada monumental, i després s’adonés que podia imposar les seves condicions per tornar a entrar. Una bona jugada per fer-se pregar per tornar al Partit, quan realment es moria de ganes de fer-ho. Recordem que la seva vida, abans d’entrar a l’NSDAP, no era més que un cúmul de fracassos.

With the world economic crisis after 1929 the domestic political controversies in the Weimar Republic exacerbated in such a way that almost every weekend street battles took place. Here there is a controversy at an SA rally in Eschwege, and a counter-demonstration of the Communists where a police officer tries to separate the beating protesters.
Baralla al carrer entre policia, SA i comunistes. Font: alamy.com

L’ascens de Hitler com a líder de l’NSDAP, igual que la majoria de fets a la història, no és cosa de blancs o negres. No podem analitzar els seus condicionants com quelcom totalment decisiu o inexistent. Que les elits no fossin decisives en aquells moments no vol dir que no juguessin papers més importants en el futur. Que les SA no fossin concebudes per l’ascens personal de Hitler, no vol dir que no li resultessin útils. Que el govern bavarès no pogués imaginar-se Hitler com el futur Führer d’Alemanya, no vol dir que no hi aportés el seu gra de sorra. Moltes de les preguntes que hem intentat resoldre segueixen obertes, i probablement continuïn així per sempre, ja que només el propi Hitler ens podria resoldre els dubtes. I encara així, com passa amb el Mein Kampf, mai tindríem la seguretat de poder confiar en la seva paraula.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (I)

Adolf Hitler, el líder indiscutit (III)

Després de 1921, Adolf Hitler era el líder de l’NSDAP. Però ho era en aquells moments i no era indiscutible, ja que com veurem no van faltar les veus que posteriorment el van qüestionar. Sí que és cert que quan Hitler abandona el Partit, en una jugada a una carta conscient del seu poder –o a causa de la fúria i el seu caràcter explosiu–, retorna amb condicions dictatorials. Però això no treu que sorgissin veus crítiques: van existir disputes internes al Partit, els membres contraris a Hitler l’atacaven i van aconseguir expulsar Hermann Esser, un dels seus homes més fidels. I és just en aquest moment, 1921, i després de desplaçar Drexler, que el Partit inicia una modificació per ser un partit de Führer: havien de canviar-se els estatuts perquè el pes de les decisions recaigués únicament i exclusiva en Hitler i no pas en la força de la majoria. Per tant, no podem parlar de lideratge indiscutible si alguns sectors interns de l’NSDAP li plataven cara i el Partit tot just començava un procés de modificació per poder adaptar-se a un líder dictatorial. És per això que hem de seguir estudiant aquest procés que el va dur al lideratge indiscutible i perpetu del Partit. Fins ara hem vist un Hitler convertit en polític en el moment en què s’adona de la seva habilitat retòrica i va prenent una posició important dins el partit.

 

Un judici propagandístic

Un dels anys que marquen el lideratge inqüestionable de Hitler dins l’NSDAP és 1926. Com es va arribar a la situació que es acabar tenint lloc? L’any 1923 va succeir Putsch de Munich, un cop d’estat fallit on van resultar morts alguns policies i membres de l’NSDAP, i altres van ser detinguts, entre ells Hitler. El Partit va ser prohibit fins 1925, i va haver-hi diverses escissions que van provocar la fragmentació en diversos moviments d’extrema-dreta. Adolf Hitler va ser acusat de ser un dels principals instigadors del Putsch, però el seu judici va ser més una plataforma per a les capacitats oratòries de Hitler que un intent de demostrar la seva culpabilitat per condemnar-lo. Va ser gairebé com una escena de teatre amb un decorat perfectament preparat perquè la figura de Hitler en sortís reforçada. Quelcom semblant al que passava amb els seus discursos, on Adolf estudiava el decorat, planejava quina era el millor lloc per parlar i quina era la millor posició per dirigir-se a la seva audiència. A més, infiltrava forces de xoc entre els assistents, que identificaven qualsevol amenaça de contestació i la reprimien sense miraments si era necessari. El judici va esdevenir la plataforma de llançament perfecta de Hitler cap a la opinió pública general, més enllà de Babiera. El president del tribunal i la resta van ser clarament permissius amb Hitler, fins al punt de permetre una intervenció inicial de 4 hores. Es cita a un testimoni del judici que el va considerar de “farsa que va convertir a Baviera en la vergonya del món”.

El judici va acabar amb una pena de 5 anys de presó per Hitler, una condemna mínima si tenim en compte que el que va intentar va ser ni més ni menys que un cop d’estat contra el govern, i que se li demanava cadena perpètua. D’aquests 5 anys, només va complir 9 mesos. Durant la seva estada a la presó va tenir temps per escriure el Mein Kampf i arribar a la conclusió que la solució per arribar al poder a Alemanya passava per la via democràtica. Un cop va haver complert la seva ínfima condemna, Hitler va tornar a l’escena política i es va trobar amb la tasca de tornar a unir el moviment, i fer-ho, evidentment, sota el seu lideratge. Però no seria una missió fàcil, perquè havien sorgit diversos líders i havia d’imposar-se a tots. Per sort, seguia comptant amb la seva capacitat d’atracció de masses, i la seva aura havia augmentat encara més després de l’escena del judici i l’estança a la presó. A més, aquests mesos en què va estar fora del panorama polític, també van deixar clar que ell era l’únic que podia mantenir unit el Partit.

Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, desrpés del judici. A la seva esquerra hi trobem a Erich Ludendorff, i a la seva dreta, vestit d'uniforme, a Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D
Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, després del judici. A la seva esquerra trobem Erich Ludendorff, i, a la seva dreta, vestit d’uniforme, Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D

 

Disgregació, integració i equilibri

Abans de res, hem d’aclarir un punt important. Hi havia persones que amenaçaven el paper de Hitler com a líder, com ara els germans Strasser, i n’hi havia d’altres que només el discutien. La diferència era que les primeres eren rivals directes pel lideratge del partit, i les segones només es plantejaven si ell era el més indicat per liderar-lo, però no representaven cap alternativa. Una de les persones que més amenaçava el lideratge de Hitler era Gregor Strasser, tot i que va ser el mateix Hitler qui, l’any 1925, va demanar-li que tornés al Partit -n’havia marxat després del frustrat Putsch i s’havia unit al Moviment Socialista d’alliberament Alemany. Però va quedar clar que era una amenaça real per Hitler: Gregor era decididament socialista, feia valer la seva opinió amb força, i tenia un important grup de seguidors. Juntament amb el seu germà, Otto Strasser, van fundar el diari Berliner Arbeiterzeitung (Diari dels Obrers de Berlín) i van establir una petita base política al nord del país. Per tant, es tractava d’un personatge amb influència dins i fora del Partit i lluny de les opinions de Hitler. També hi havia una diferència importantíssima entre Gregor i Hitler: Gregor -i, de fet, tota la resta de candidats al lideratge- veia el Partit com un mitjà per reformar el govern, mentre que Hitler pretenia utilitzar-lo per arribar al cim del poder. No volia reformar el govern, sinó destruir-lo.

Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721
Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721

Quan Hitler surt de la presó, l’NSDAP havia fet una llista comuna amb el Deutschvölkische Freiheitspartei (DVFP) per poder presentar-se a les eleccions. El DVFP era un partit també d’extrema-dreta, racista i anticomunista, que al llarg dels anys ja havia acollit altres membres que abandonaven l’NSDAP.  A més, la situació política i social era menys tèrbola, i els suports al moviment havien minvat molt des del Putsch.  Trobem una ‘Comunitat del Treball que planteja una reforma al programa del Partit, i amb unes expectatives que Hitler, que fins aleshores havia guardat silenci, donaria llum verda al moviment reformista. Però no va ser així, i en un discurs en la reunió de caps del NSDAP va desfer el nou programa, sense que Gregor Strasser pogués plantejar una rèplica convincent. Però la crisi no quedava tancada només amb aquest fet, i el seu lideratge necessitava una última empenta. Hitler coneixia la debilitat i manca d’autoestima de Goebbels, que es va rendir al futur Führer gràcies a les seves adulacions i exageracions. En el cas de Gregor Strasser, el va nomenar Cap de Propaganda de Munich, sabent que l’enemistat entre aquests dos personatges portaria a un equilibri de forces que anul·laria l’amenaça que Strasser podria significar per al lideratge de l’NSDAP. A inicis de la dècada de 1930, els dos germans van abandonar el Partit. Una altra persona que es desmarcava de Hitler era Erich Ludendorff. El seu cas era diferent: com hem vist en una imatge anterior, va participar també al cop d’estat de Munich, però després es va desmarcar del Partit. Era el líder del DVFP, que amb la il·legalització del l’NSDAP, es va convertir en la punta de llança electoral de l’extrema dreta, i Ludendorff va estar al Reichstag des de 1924 fins 1928. Hitler no va tenir problemes per desfer-se’n, ja que va ser el propi Ludendorff qui va decidir no rivalitzar amb Hitler i retirar-se de l’escena política en veure el caire que va començar a adquirir l’NSDAP, que rellevava el seu partit a un segon lloc, i l’ascendent tirania del seu líder.

Encara hi havia una altra figura que podia entorpir el lideratge de Hitler: Wilhem Kube, un simpatitzant d’Strasser i líder de la ‘Comunitat del Treball popular-social del Gran Berlín’. En una carta a Hitler declarava que el Partit aniria molt més lluny amb els mètodes dels Strasser, i la resposta del futur Führer davant aquest perill no va poder ser més contundent: no només va adherir el moviment de Kube a l’NSDAP, sinó que també va nomenar a aquest líder del Partit en la Marca Oriental. Un cop això va succeir, Kube va jurar a Hitler un “vot de ferma confiança i inviolable voluntat combativa”.  Com veiem, la tàctica de Hitler era la de l’equilibri: a aquells que més destacaven se’ls oferien càrrecs de major o menor rellevància, se’ls feia sentir part integrada del moviment i fins i tot se’ls donava sensació d’importància. Però a la vegada tots depenien de Hitler, que els tallava qualsevol opció de tenir més pes al Partit, i en algunes ocasions enemistava els dirigents per mantenir l’equilibri de forces. Amb aquest equilibri, podem dir que l’any 1926 Hitler ja era el líder indiscutit de l’NSDAP, amb un partit que tornava a ser legal, amb la infraestructura i organització necessàries per un líder dictatorial i amb perspectives de ser un partit important a Alemanya.

D'esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A
D’esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A

El vol del colibrí

L'”Operació Colibrí” ha passat a la història com “la nit dels ganivets llargs”, en la qual el govern nazi va fer una autèntica massacre per eliminar membres de les SA i altres objectius concrets. Es tracta d’un esdeveniment que es desmarca temporalment de la nostra anàlisi, ja que va succeir l’any 1934, un cop l’NSDAP ja era al govern d”Alemanya, però que posa de manifest com Hitler va eliminar els possibles enemics interns com, per exemple, Ernst RöhmRöhm li va proporcionar, al futur Führer, contactes molt útils, tant polítics com militars. Però on va ser realment important va ser en aconseguir crear un autèntic equip paramilitar, les anomenades Sturmabteilung, més conegudes com a SA. Gràcies a la seva capacitat militar va formar un gran cos que, amb el pas del temps, va superar fins i tot el de l’exèrcit alemany, molt limitat pel Tractat de Versalles. Les SA van iniciar el seu recorregut l’any 1920 i es van convertir en l’exèrcit privat de Hitler, fet que li permetia actuar des d’una posició de poder i intimidatòria. La importància de Röhm queda demostrada en fets com tutejar a Hitler -era l’únic que ho feia- o no amagar la seva homosexualitat. Tot i això, entre ells van sorgir algunes desavinences, i Ernst va marxar a Bolívia. Quan Hitler va veure que el seu substitut al cap de les SA, Pfeffer von Salomon, tenia les seves pròpies opinions igual que Röhm però sense guardar-li la mateixa lleialtat, es va adonar de que havia de fer tornar a l’antic cap de les SA com més aviat millor.

Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A
Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A

Amb el pas dels anys, Hitler es va adonar que l’ajuda que Röhm podia proporcionar-li era una arma de doble fil: Ernst era imprescindible, se li permetien certes coses, però a la vegada tenia opinió pròpia i no era una persona totalment sotmesa a Hitler. Això era molt perillós. Tant perillós que va acabar en un bany de sang. Si Gregor Strasser podia prendre-li un lloc preeminent al capdavant del Partit, Röhm directament podia matar-lo, esborrar-lo del mapa. Evidentment, aquesta no és una teoria especulativa, sinó contrastada amb fets: Ernst Röhm va arribar a un acord amb Henry Deterding pel qual aquest ajudaria a Ernst a succeir Hitler al capdavant del partit mitjançat suport econòmic. A canvi, un cop s’hagués donat aquesta situació, el mercat petrolífer alemany seria per Henry. I el pla era que Julius Uhl, un alt càrrec de les SA, assassinés a Hitler un cop Röhm estigués preparat per succeir-lo. Una bona mostra que l’amenaça pel Führer era real és que Goebbels va estar tantejant els dos bàndols i no es va decidir per Hitler fins que no va tenir clar que en resultaria vencedor, quan el pla va quedar descobert. Sens dubte, la trama d’assassinat va ser el que realment va precipitar els fets de la Operació Colibrí, però abans ja eren molts els dirigents nazis, Hitler inclòs, que recelaven de la figura de Röhm i la independència de les SA. El trencament definitiu de Röhm i Hitler va tenir lloc quan el ja Canceller d’Alemanya va tallar les ales a Ernst i el seu cos paramilitar, i els va deixar clar que s’havien de supeditar a l’exèrcit oficial alemany.

Els resultat de la nit dels ganivets llargs va ser gairebé d’un centenar de morts, no només Röhm i membres de les SA, entre ells alguns alts càrrecs com Edmun Heines i Karl Ersnt. A la llista negra també hi apareixien els noms del propietari i els empleats del local on havien tingut lloc les reunions entre Röhm i Goebbels; no es podia deixar cap testimoni d’un pla per assassinar al Führer. Altres membres del NSDAP no van córrer la mateixa mala sort al no representar una amenaça real per a Hitler. Göring, per exemple, va ser un altre membre important del Partit, ja que tenia un nom més reconegut que el de Hitler entre les classes altes, però mai va qüestionar el lideratge del futur Führer perquè tenia un gran sentit de la lleialtat. Goebbels tampoc representava cap perill ja que ni tan sols aspirava a un lideratge; el seu joc a dues bandes entre Hitler i Röhm demostra que només pretenia ser un home de confiança pel millor postor, però sense discutir mai que seria un subordinat.

 

Una qüestió temporal

Amb aquests fets contrastats, sembla bastant adient afirmar que Adolf Hitler va haver d’esperar fins 1926 per ser el líder indiscutit de l’NDSAP. Podem dir que, el 1921, després de dimitir i retornar-hi en condicions dictatorials, era el número 1 del Partit: la seva capacitat oratòria –magnificada a una regió com Baviera–, la connexió inigualable amb les masses i la seva filosofia atractiva per la resta de membres el van fer un autèntic líder. Però, tot i això, existia una contestació interna. A més, en aquells moments, l’NSDAP necessitava un procés de transformació per ser liderat per una persona amb poders dictatorials. En l’ascens de Hitler, podem parlar de tres fases: la primera, des de 1920 fins 1921, on es posa de manifest que ell és la persona més carismàtica per liderar el partit, i que el vol transformar i polititzar cada vegada més. Una segona fase, des de 1921 fins 2914, on Hitler va adquirint cada vegada major poder i seguidors, tot i tenir detractors. La tercera fase és el moment en el qual Hitler arriba a ser líder indiscutible de l’NSDAP; iniciada a finals de 1924, finalitza l’any 1926 després de solucionar les disputes internes sorgides a partir del fracàs de Putsch de Munich, que va provocar escissions dins el Partit, i fins i tot moviments totalment renovadors. Durant la seva estada a la presó, es va posar en evidència que ell era l’únic que podia mantenir unit el moviment, en cas de que aquest volgués arribar lluny a la política alemanya. El fet de que apareguessin aquestes figures liderants i les alternatives a Hitler quan es sabia que la seva estada a la presó era temporal, exemplifica com els contraris a la seva figura van intentar aprofitar aquesta oportunitat. Hitler va resoldre la crisi gràcies a la seva mà esquerra en el tracte personal i una tàctica perfectament planificada d’equilibri entre forces, aprofitant les interdependències personals de cada persona que li podia fer ombra, i no deixant mai un número 2 que pogués acumular massa poder com per resultar una amenaça. Els fets de l’Operació Colibrí no constitueixen una discussió directa al lideratge del Führer, ja que d’una banda succeeixen quan aquest ja és Canceller, i de l’altra es tracta d’un pla ideat per una persona concreta, i que es va iniciar com una desavinença per la independència de les SA.

Havent resolt en quin moment Hitler va arribat al lideratge indiscutit del Partit, hem d’acabar d’entendre el com ho va fer. Perquè sí que hem parlat de l’equilibri i la unitat que aportava, però també hem de tenir en compte altres aspectes, com el veritable paper de les SA com a força de xoc o el dels interessos de les elits.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

La quantitat de pàgines que s’han escrit sobre Hitler és vertiginosa. I n’hi ha per a això i per a molt més, ja que es tracta d’una persona que va passar de ser gairebé un indigent sense futur a un home que va decidir el destí de moltes vides, directament o indirecta. Moltes línies de recerca s’han centrat en com Hitler va arribar al poder, les seves decisions durant la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Però de vegades s’oblida que Adolf Hitler, abans de ser el Führer, va ser un home que havia fracassat en la seva vocació artística i que freqüentava els barris més baixos de Berlín en companyies poc desitjables, tan lluny del luxe com de ser un personatge de pes en la història. En aquests articles analitzarem com (i quan) va passar a ser el líder indiscutit del Partit Nacionalsocialista (d’ara en endavant anomenat DAP, NSDAP –desrpés de 1920– o ‘El Partit’). Una primera etapa de la seva vida enormement important per convertir-se després en el que va ser.

Infància i joventut

El soldat Adolf HItler a la Primera Guerra Mundial
El soldat Adolf Hitler a la Primera Guerra Mundial

Fem un repàs rapidíssim als primers anys d’Adolf Hitler. Va néixer a Braunau Am Inn, a Àustria (aleshores Imperi Austrohongarès), l’any 1889. Els seus pares eren Alois i Klara, cosins entre ells. Alois sempre va ser vist per Hitler com una figura autoritària i que, amb bastanta regularitat, emprava els càstigs físics. Això no era gens estrany en l’època, quan abundaven figures paternes autoritàries i l’educació a escoles militars. Alois va morir l’any 1903, quan Hitler tenia només 14 anys. Adolf ja havia demostrat a l’escola que els estudis no eren el seu fort –els va abandonar als 16 anys–, i que la seva verdadera vocació eren les arts, especialment la pintura. Els anys 1907 i 1908 va intentar, sense èxit, ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, un fet que li va provocar una profunda decepció. Aquell any 1907 també va morir la seva mare, i sense la seva ajuda econòmica, Hitler va haver de sobreviure com va poder, fent feines temporals i mal remunerades, i deixant el seu apartament per viure a un hostal depriment i utilitzant els menjadors socials d’indigents per calmar la seva gana. L’any 1914 es va presentar voluntari a l’exèrcit alemany per servir a la Primera Guerra Mundial, on va resultar ferit, i l’any 1918 va finalitzar el conflicte amb la derrota alemanya i unes condicions humiliants pel país germànic. Hitler, com molts altres soldats, es va sentir traït pel seu propi país: pel govern, que es va rendir, i pels ciutadans, que van atacar diversos soldats que tornaven del front, culpant-los de la derrota en una lluita que ni tan sols van acabar de lliurar.

L’arribada al Partit i el poder de la “idea”

Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.
Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.

Hitler va arribar al NSDAP –que, aleshores, encara es deia ‘DAP’–, l’any 1919. Quan parlem del Partit, hem d’entendre que en aquells moments es tractava d’un de tants grups minoritaris d’Alemanya. No era més que un petit cercle d’homes polititzats i amants de la cervesa que es reunien a una taverna concreta per deixar anar les seves opinions, i amb poca o nul·la voluntat d’acció política real. Va ser precisament en una d’aquestes sessions de debat que Hitler va entrar en una discussió que va anar pujant de to amb un altre dels assistents a la reunió. Anton Drexler, el fundador del Partit, no va poder evitar fixar-se en ell, fins al punt de fer-lo membre número 7 del consell, responsable de propaganda i reclutament. D’aquests 7 membres, Hitler era sens dubte el més enèrgic, fet que el va portar a una popularitat cada vegada major. De fet, tant Drexler com la resta de membres consideraven a Hitler com un personatge útil per a moments concrets en què poguessin necessitar la seva oratòria i energia, però poc s’esperaven que aquestes es tornessin en contra d’ells mateixos i acabessin per convertir Adolf en el líder del Partit.

La “idea” de Hitler, anomenada així per l’historiador Ian Kershaw, es basava en la combinació d’antimarxisme i antijudaisme, i des de bon començament va captivar als altres membres del DAP. És l’exemple d’homes com Rudolf Hess, enamorat de la personalitat de Hitler. La idea anava molt més enllà d’una teoria o fets filosòfics, que ja impregnàven part de la societat: revestia a Hitler d’una personalitat inqüestionable, gairebé com un messies polític (KERSHAW, 2002) i això li va proporcionar la fe irrompible de molts dels que estaven al seu voltant. De fet molts d’aquests es van unir a Hitler més endavant, quan l’NSDAP travessava un mal moment polític, fet que revela que no ho van fer per oportunisme. Però d’altres, com els germans Strasser, no van caure en la fidelitat a Hitler per la simple idea, una idea que va resultar terriblement útil per  ell, un home al que no li preocupava la seva situació econòmica, sinó el ser un complet desconegut.

Oratòria pel públic bavarès

L’historiador alemany Joachim Fest marca una data clau, fins i tot de ruptura, en aquesta trajectòria inicial de Hitler: 16 d’octubre del mateix any 1919, dia en què va actuar com a ponent davant més d’un centenar de persones. El mateix Adolf Hitler va reconèixer -si és que prenem com a certes les seves notes- que per primera vegada va arribar a l’extenuació davant un grup d’oients. Evidentment havia pogut posar en pràctica amb anterioritat les seves capacitats com a orador, però va ser en aquella ponència quan es va deixar anar del tot, un fet que a partir d’aquell moment es repetiria en cada un dels seus discursos i li seria indispensable en el seu ascens meteòric.  De fet, els mateixos informes policials de l’època defineixen Hitler com una persona que “serà orador propagandista professional. El futur Führer no es trobava còmode en les conversacions personals, on podia ser rebatut fàcilment amb arguments lògics, i preferia un públic extens. Pensava en un partit de masses i no pas un cercle reduït.

Però evidentment l’oratòria no ho va ser tot, ni de bon tros, en l’ascens de Hitler. Al cap i a la fi no era l’únic personatge amb aquestes característiques a l’Alemanya de l’època. Cal marcar també quina va ser la regió on Hitler va començar a destacar i es va guanyar un públic: Munic, Baviera. En paraules del mateix Joachim Fest, “L’afirmació que l’ascens de Hitler va ser decisivament afavorit per les condicions de l’època és incompleta si no es fa referència a les condicions específiques del lloc en què s’inicià el mateix”. Quines eren les característiques concretes d’aquesta regió?

Adolf Hitler posant a càmera
Adolf Hitler possant a càmera

D’entrada, Munic va ser la ciutat més sacsejada pels esdeveniments revolucionaris i resistències. Ens trobem en un ambient propens a escoltar agitadors com Hitler, un públic obert a les seves idees i, fins i tot, necessitat de figures que fessin sortir totes les seves emocions. Per tant, trobem una predisposició dels oients bavaresos. En aquest sentit hem de remarcar la influència de la societat Thule -de la qual van sorgir Harrer i Drexler-, que es va dedicar a propagar idees que van calar en la societat de l’indret: va produir un gran nombre de propaganda antisemita i va aconseguir radicalitzar un ambient que Hitler va saber aprofitar, sobretot en els seus discursos. De fet, el DAP sorgeix d’aquesta societat, que va encarregar a l’anomenat Anton Drexler, l’any 1918, formar un cercle polític de treballadors. Però aquesta importància territorial no es redueix només a això. Baviera es va convertir en un centre de reunió de la ultradreta alemanya. Per què? Gràcies a la col·laboració de les autoritats provincials bavareses, entre les quals trobem noms com els de Krapp o Gustav von Kahr. El govern burgès socialdemòcrata va patir revoltes i vagues, i finalment  va ser substituït per un de conservador -l’home fort del qual era Kahr. Això va ser molt útil per al Partit i Hitler, que continuava sent un mestre de la propaganda i l’oratòria. El nou govern va tractar amb una gran permissivitat el Partit, que ara fins i tot es permetia dissoldre manifestacions dels grups d’esquerra o interrompre els seus oradors enmig dels discursos. El Partit va passar a tenir el favor del govern militar i civil en una regió on fins i tot es teixien plans d’alta traïció de l’extrema dreta, on monestirs es van convertir en punts de suport armamentístic. Però més enllà d’aquests fets, hem de tenir en compte que els successos van acabar unint Hitler amb el poder conservador establert, formant un front de lluita contra l’enemic comú: el marxisme. És en aquest punt que hem d’entendre el joc de forces de la política alemanya en aquell moment i que ens fa comprendre la importància de Baviera en l’ascens de Hitler: els governants volien aprofitar els dons del futur Führer per als seus propis fins, per atreure les masses i guanyar terreny polític. Un cop aconseguit això, farien desaparèixer Hitler de la partida mitjançant el seu poder econòmic. Però per la seva banda, Hitler estava disposat a aprofitar els batallons que havia aconseguit armar gràcies a la complicitat del govern; primer els utilitzaria contra el marxisme i posteriorment contra les mateixes autoritats bavareses que ara li feien costat. És a dir, tant el govern com el mateix Partit veien a Hitler com algú útil per les seves capacitats oratòries i la seva connexió amb el públic, però tenien la sensació de què el podrien apartar en qualsevol moment. Però ell va saber jugar molt bé les seves cartes i aprofitar les oportunitats.

Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Va ser assassinat l'any 1934 durant l'operació Colibrí. Font: Bundesarchiv.
Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Font: Bundesarchiv.

En resum, si la figura del Hitler hagués aparegut a una altra regió alemanya, probablement d’entrada no hauria trobat un ambient tan propens per a triomfar com a orador: les masses bavareses havien estat sacsejades amb anterioritat per la societat Thule i estaven predisposades a les paraules de Hitler. D’altra banda, la complicitat de les autoritats provincials va resultar crucial en l’enfortiment tant de Hitler com del Partit: bona mostra d’això és que les autoritats confiaven en els seus discursos i capacitat de mobilització per afavorir-se’n, no es tractava només de servir-se de la força del Partit per combatre l’esquerra radical. La clau de volta per entendre per què Hitler va acabar sent un gran orador amb la capacitat d’arribar a les masses la trobem no només tenint en compte el seu públic, sinó també els seus mètodes: Hitler ho reduïa tot al blanc contra negre, evitant així conceptes teòrics o ideològics complexos. En paraules d’ell mateix: “La comprensió constitueix una plataforma poc ferma per a les masses. L’única emoció estable és l’odi”.

La crisi de 1921

Com hem dit, ens hem de preguntar tant com Hitler va arribar a ser el número 1 del seu partit com en quin moment va arribar a ser-ho. Una primera resposta la podem trobar a l’any 1921, dos anys més tard de l’arribada del futur Führer al ja anomenat NSDAP. Durant aquest temps, Hitler havia demostrat ser de gran utilitat i havia esdevingut un orador molt potent. Des del principi va considerar que l’exclusivitat del Partit era la que l’allunyava les grans masses dels partits conservadors, i l’única manera d’aconseguir potència política era atraient-les. En aquest camí, Hitler trobà la resistència de Karl Harrer, que pretenia seguir dirigint l’NSDAP com un petit cercle. A inicis de l’any 1920, Harrer va ser desplaçat simplement per estar en desacord amb Hitler, cosa que suposà un triomf importantíssim per aquest, com recull a la seva obra Mein Kampf:

“A principis de l’any 1920 vaig induir a organitzar el primer míting. El president del Partit, senyor Harrer, va creure no poder aprovar la meva iniciativa pel que fa al moment escollit i es va decidir en conseqüència, com home correcte i honrat, a deixar la presidència. Anton Drexler va ser el seu successor”

Anton Drexler, fundador del DAP.
Anton Drexler, fundador del DAP.

Aquest fet deixa en evidència com d’important va ser Hitler des del mateix moment de la seva arribada; ell era sens dubte el millor actiu del Partit. D’altres membres, com és el cas de Gregor Strasser, tenien idees però els mancava la capacitat mobilitzadora i la connexió amb les masses. També hem de tenir en compte com el van ajudar les persones del seu voltant: Ernst Röhm i Dietrich Eckart. El primer va proporcionar al Führer contactes militars i de membres de l’ultradreta alemanya, el segon va apropar Hitler als sectors més benestants i conservadors de la societat bavaresa. A més, va ser gràcies al capital aportat per ambdós que Hitler va comprar un diari que li donaria encara major projecció. Però els contactes polítics i amb elits van jugar un paper més important en el seu ascens com a Canceller a partir de 1933 que a forjar-se un nom dins el Partit. L’estiu de 1921 Hitler va abandonar el Partit en assabentar-se que s’estaven iniciant negociacions per fusionar-se amb altres organitzacions polítiques –recordem que l’NSDAP no deixava de ser un partit jove i molt minoritari. Un cop fora, Hitler va escriure una carta expressant quines serien les seves condicions per tornar -tenir un poder absolut- i el Comitè del Partit, lluny de negociar-les, les va acceptar i fins i tot va posar el càrrec de Drexler a disposició de Hitler. Davant aquesta resposta, queda del tot clar fins a quin punt arribava el poder que havia anat acumulant durant el temps. Arribat aquest punt, només li faltava fer oficial aquest poder. La crisi es va tancar gràcies a una intervenció conciliadora de Dietrich Eckart, tot i que fins aquells moments la divisió interna era forta: fins i tot van aparèixer pamflets on s’atacava a Hitler. Però els resultats no es poden discutir pel que fa al consens en la votació: dels 554 presents a una reunió extraordinària d’afiliats, 553 van donar el seu vot a Hitler. Drexler va passar a ser el president honorífic del NSDAP, Hitler es reservava la presidència dictatorial i els seus fidels van entrar al comitè. Un cop retirat Harrer i apartat Drexler, el Partit estava a les seves mans.

Va ser un lideratge definitiu? Rotundament, no. Indiscutible potser sí, però no etern. La tendència disgregadora de l’ultradreta també va arrossegar l’NSDAP. Quan Hitler va ingressar a la presó per un frustrat cop d’estat, el partit es va dividir i van sorgir diversos líders per les diferents seccions. És per això que alguns experts en Hitler assenyalen el seu lideratge indiscutible i definitiu cap als anys 1926-1927. Tot això ho estudiarem en profunditat en el segon capítol d’aquest article.

Read More

 

Sóc de l’opinió que existeix un enorme simplisme a l’hora d’interpretar el conjunt de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial. Tot apunta que els quaranta-un anys que fa de la mort del dictador no semblen prou distanciament per analitzar i desmitificar el conjunt de tòpics que han sortit i encara surten a la palestra sobre aquest capítol de la nostra història recent. En aquest context, la meva concepció és que el simplisme que moltes vegades s’ha traduït en diversos autors, en el marc de la política exterior del franquisme durant la Segona Guerra Mundial, en la percepció neutralitat, no bel·ligerància, neutralitat, una sèrie de fases imposades més per les necessitats del moment que per una política exterior calculada i ambiciosa del règim de Franco, no és la manera més adequada d’interpretar totes les realitats que estigueren presents en aquests anys. És evident que el règim sorgit de la Guerra Civil es trobà amb uns requeriments en política exterior extremadament exigents poc després de la contesa. El franquisme hauria necessitat una etapa de consolidació diplomàtica i institucional que no es produí. Política i realitat no sempre van juntes de la mà i el règim del Caudillo es trobà en pocs mesos inserit en una situació internacional enormement volàtil que amenaçà l’existència d’un projecte polític que tot just estava a les beceroles.

El clímax entre l’Espanya de Franco i les potències de l’Eix

Un cop acabada la Guerra Civil fou evident que el bàndol nacional veia aquelles potències gràcies a les quals havia pogut acabar amb la Segona República en el període 1936-1939 com els seus autèntics sustentadors polítics i ideològics i, alhora, la seva garantia de protecció i consolidació del poder. Aquests garants de la seguretat de la pàtria no eren altres que la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Tenint en compte el context, resultava evident que els primers anys de la dictadura, fins a l’any 1942, estiguessin marcats per una dialèctica obertament bel·ligerant que emanava de la tradició estètica dels totalitarismes europeus. Malgrat que el règim de Franco no fou un règim purament feixista, existiren tota una sèrie de factors que feren que Espanya tendís cap al feixisme entre 1939-1942. El franquisme va dotar-se d’una fase semifeixista que estigué constantment mitigada pel clericalisme religiós i la supremacia de la jerarquia militar per sobre de la política civil. Aquesta identificació explica a la perfecció les particularitats dels primers anys de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial.

image (2)
Visita a Berlín el setembre de 1940 del ministre d’exteriors de l’Espanya franquista, Ramon Serrano Súñer.

No fou fins a la caiguda de França en mans de la frenètica Blitzkrieg teutona el juny de 1940 que Franco canvià de manera dràstica la presentació cínica de pacificador en la conflagració bèl·lica que assolava Europa. La temptació d’aliar-se amb l’Alemanya nazi i prendre part en la contesa militar era ara una magnífica oportunitat pels dirigents més pro intervencionistes de les famílies polítiques del Movimiento Nacional i, evidentment, per l’egòlatra dictador. El Generalísimo certament s’afanyava per construir-se un imperi sota l’aureola militar nazi-feixista abstret que no podia pagar aquesta intervenció amb el precari suport militar que estava en condicions de disposar. L’ambició i la cobdícia movien un Franco que volia beneficiar-se de la catàstrofe francesa unint el Marroc espanyol amb el francès sota el seu protectorat per després fer-se amb una part d’Algèria, el golf de Guinea i la totalitat del Sàhara.

El 10 de juny de 1940, sota paràmetres similars els quals havia utilitzat la Itàlia mussoliniana abans d’entrar en guerra, Espanya adoptà la no-bel·ligerància, que substituïa la declaració de neutralitat del setembre de 1939. Aquesta no-bel·ligerància duraria fins a 1943 i fou el període de major tendència feixista al si del primer franquisme. La confiança inqüestionable de Franco en la victòria nazi-feixista fou en aquests moments tan vehement que entre el 16 i el 30 de juny hi hagué dues ofertes espanyoles d’entrada a la guerra al costat de l’Eix a canvi de material bèl·lic i subministraments de cereals i combustible. Tot i la no desinteressada oferta de cooperació espanyola, el Tercer Reich no podia permetre’s un subministrament tan abundós com precisava el règim franquista i a més a més no estava disposat a enemistar-se amb la França de Vichy a l’hora de cedir gran part del protectorat francès al nord d’Àfrica al Caudillo.

hitler-franco-hendaya-1941
Adolf Hitler i Francisco Franco passant revista a les tropes de la Wehrmacht en l’entrevista del 23 d’octubre de 1940 a la localitat francesa d’Hendaia.

El 23 d’octubre de 1940 a la localitat francesa d’Hendaia, Francisco Franco i Adolf Hitler es reuniren en el vagó especial del Führer, Erika, que tot just acabava d’arribar de París. Malgrat la versió oficial del règim franquista, consolidada en els anys de marginació internacional post Segona Guerra Mundial, on s’afirmava que un estoic Generalísimo havia resistit feroçment les pressions bèl·liques de Hitler, Franco acudí a Hendaia amb l’esperança d’obtenir una recompensa substancial a les seves reiterades ofertes d’unir-se a l’Eix. Si bé és cert que no hi hagué cap mena de pressió desmesurada per part de Hitler en favor de la bel·ligerància espanyola, realitat que trenca la versió oficial d’autors panegírics del franquisme com Ricardo de la Cierva, Franco veia el moment oportú per treure profit de la decadència de l’hegemonia anglofrancesa. El Führer per la seva banda assistí a la reunió per contemplar la possibilitat de compaginar les aspiracions territorials de Franco i el mariscal Pétain i a consolidar una futura estratègia militar al sud-est d’Europa en cas de desembarcament aliat. L’entrevista d’Hendaia, encara que avui segueix cobrint-la un secretisme irracional, significà una immensa desil·lusió per les esperances territorials de Franco i el seu cuñadísimo i ministre d’exteriors Ramon Serrano Súñer. Les esperances d’una gran conquesta territorial pràcticament a cost zero s’esvaïren pel Caudillo i, tot i la manca d’entesa entre els dos líders, Espanya firmà dies després d’Hendaia un protocol que la cridava a incorporar-se a la guerra quan el Reich ho considerés estrictament necessari. Hendaia significà, però, un debilitament relatiu de les relacions del règim franquista amb les potències de l’Eix.

Així com l’entrevista d’Hendaia de l’octubre de 1940 fou una oportunitat frustrada perquè l’Espanya franquista entrés en la Segona Guerra Mundial en favor de l’Eix, l’entrevista entre Mussolini i Franco el 12 de febrer de 1941 a la localitat transalpina de Bordighera significà una nova revàlida. L’audiència fou una oportunitat que responia ara a un nou context al si del transcurs de la guerra. La penosa campanya militar italiana a Grècia plantejà a l’Estat Major de la Wehrmacht la necessitat de tancar la Mediterrània amb la conquesta de Gibraltar. Aquest cop la possible entrada d’Espanya en favor de l’Eix fou forçada pel Führer que organitzà, mitjançant correspondència directa amb Franco i Mussolini, l’entrevista de Bordighera. Encara que Franco mostrà intacte la seva fe en la victòria de l’Eix, l’entrada en guerra depenia ara més d’Alemanya que no pas d’Espanya. L’entrevista de Bordighera evidencià novament que els alemanys no podien satisfer les exigències espanyoles en abastiment, enviament de primeres matèries i preparació bèl·lica sense posar en risc la capacitat militar del mateix Reich. Això volia dir que Espanya no entraria en guerra malgrat la ferma voluntat de Franco i Serrano Súñer que així fos. L’entrevista entre el Duce i el Caudillo significà la impossibilitat definitiva que Espanya s’unís a l’esforç bèl·lic nazi-feixista. Malgrat això, paga la pena diferenciar entre la viabilitat que Espanya entrés en la guerra, ferida de mort després de Bordighera, i la fe encara irrompible de Franco en la victòria de l’Eix i a seguir orientant-se amb el nazi-feixisme.

El viratge del règim franquista

image (5)
13 de juliol de 1941 parteixen cap a Rússia els primers voluntaris de la División Azul. Milers de persones s’acomiaden dels voluntaris allistats per combatre al front rus a l’Estación del Norte de Madrid.

Després de l’entrevista de Bordighera, els alts i baixos en les relacions polítiques i econòmiques de l’Espanya franquista, tant amb angloamericans com amb italians i alemanys, van seguir essent una dinàmica constant. Poc després de l’oficialització de l’enviament a Rússia de la Divisón Azul, 250a divisió de la Wehrmatch, l’estiu de 1941, sota el lema Rusia es culpable, Franco havia arribat al punt de pretendre ser aliat de tots dos bàndols. Malgrat que ideològicament i emocionalment se sentia coreligionari del Tercer Reich, les realitats militars i econòmiques l’Fobligaren a mantenir oberta una sortida amb els aliats angloamericans. Franco estava comprenent, com també part del seu govern, que el Führer s’havia endinsat en una difícil campanya militar amb la invasió de la Unió Soviètica. En aquest sentit el que prevalia internament per sobre de tot era la supervivència del règim. S’havia d’aconseguir que, fos quin fos el resultat de la guerra, el Caudillo continués guiant la missió històrica d’Espanya. Això no volia dir una altra cosa que Franco començava a despertar de les seves quimeres imperials per enfrontar-se al problema d’assegurar la seva perpetuació en el poder. Una permanència que no era possible sense el suport econòmic angloamericà. Franco es trobava en una tessitura greu. Era precís no equivocar-se, la continuïtat del règim estava en joc.

image (3)
Tombes de tres voluntaris espanyols al front rus de Wolchow l’any 1942.

Posteriorment de la desfeta nazi a Stalingrad el gener de 1943, el desenllaç de la guerra al Nord d’Àfrica després de l’operació Torch i l’inevitable desembarcament aliat a Sicília, existí un profund canvi en la postura de la política exterior espanyola. Des de principis de 1943, malgrat que els dirigents franquistes no descartaven ni deixaven de somiar en la victòria final nazi, la lògica de la guerra imposava de forma cada cop més evident la victòria del bàndol aliat. Tot plegat s’accentuà encara més amb la caiguda del Duce el 25 de juliol de 1943. Aquests profunds canvis en la situació internacional aguditzaren els problemes interns del règim. Franco, entre l’espasa i la paret, va treure el seu vessant més camaleònic per saber que era el moment exacte per tornar a establir la neutralitat espanyola.

Amb tot això, al front oest, el 6 de juny de 1944, va tenir lloc el desembarcament de les tropes americanes a les platges de Normandia. Al front oriental l’avanç soviètic i l’acció partisana facilitaren l’alliberament d’Hongria i Polònia i l’entrada a territoris adjacents al Reich com Àustria i Txecoslovàquia. Mentrestant, els aliats angloamericans, dirigits per Eisenhower penetraven al territori nazi per la riba esquerra del Rin. Hitler se suïcidaria el 30 d’abril al Führerbunker de Berlin amb les tropes de l’exèrcit roig assetjant la capital del Reich. Dos dies abans Benito Mussolini havia estat capturat i executat per la resistència italiana. Berlín capitulava el 2 de maig davant el mariscal rus Zukov i durant els dies 7 i 8 se signaria la rendició incondicional del Tercer Reich.

L’esfondrament dels règims criminals d’Itàlia i Alemanya generà una buidor sense precedents en bona part de la plana major política del règim franquista. Quan Berlín estava prop de capitular, la premsa franquista seguia rendint tribut al fet que el Führer, impassible, continuava infonent moral a les tropes que defensaven aferrissadament la ciutat de les ordes comunistes. A ulls de la premsa falangista, Hitler s’havia sacrificat per Europa i la victòria aliada es consideraria un triomf del materialisme sobre l’heroisme. Simptomàticament Franco no trencaria les relacions diplomàtiques amb el Tercer Reich fins al 8 de maig de 1945 dia de la victòria aliada al front europeu.

La maquinària propagandística del règim de Franco intentà reescriure la història del paper que el règim havia jugat durant la Segona Guerra Mundial. Durant la resta de la seva vida, el Generalísimo afirmaria que mai havia considerat la idea d’entrar a la guerra. La neutralitat espanyola a la Segona Guerra Mundial fou enaltida durant els trenta anys posteriors de dictadura com la proesa política més gran del Caudillo després de la victòria a la Guerra Civil. Certament Franco evità la participació en la guerra no per una actuació directa ni per una gran intuïció sinó que fou la fortuïta combinació de circumstàncies les que expliquen la no-intervenció bèl·lica d’Espanya en la Segona Guerra Mundial. El desastre de l’entrada d’Itàlia a la guerra alertà Hitler contra un aliat pobre com era l’Espanya de Franco, la negativa del Führer a pagar l’elevat preu que el Generalísimo sol·licitava per la seva bel·ligerància i, en definitiva, l’hàbil ús que els diplomàtics angloamericans van saber fer dels escassos recursos alimentaris i energètics d’una Espanya econòmicament devastada foren algunes de les principals raons que expliquen la no-intervenció militar del règim de Franco en el conflicte més sagnant de la història de la humanitat.

L’aïllament internacional

La caiguda de les potències de l’Eix va significar la fi del que havia semblat una imparable ascensió del Caudillo. Franco no manifestà aparentment cap senyal de desànim davant la caiguda d’Itàlia i Alemanya. Dins el règim franquista se cercava ara una nova fita, la supervivència política del projecte iniciat el 18 de juliol de 1936. L’enorme egocentrisme que abrigava Franco li permeté de fer-se fort davant la desaparició dels seus benefactors, Hitler i Mussolini, jutjant aquest fet com un assumpte de poca importància comparat amb la seva missió providencial.

La fi de la Segona Guerra Mundial va obrir, per la dictadura franquista, una etapa de rebuig internacional sense precedents. Aquesta hostilitat es féu evident al llarg dels anys 1945 i 1946. L’Organització de les Nacions Unides, a partir de les denúncies poloneses contra l’actuació del règim franquista durant la Segona Guerra Mundial, avivades per la totpoderosa URSS i la Gran Bretanya, condemnaren explícitament el règim de Franco el juny de 1946. El Subcomitè del Consell de Seguretat de l’ONU arribà a la conclusió que en origen, naturalesa, estructura i conducta general, el règim de Franco era un régimen de carácter fascista, establecido en gran parte gracias a la ayuda recibida de la Alemania nazi de Hitler i la Italia fascista de Mussolini.

image (4)
Franco amb Eisenhower a la base militar de Torrejón el 21 de desembre de 1959. La trobada entre el 34è president dels Estats Units d’Amèrica i el Caudillo se sol presentar com el moment de la consolidació del règim franquista i la prova definitiva que el dictador havia aconseguit escapar de l’aïllament internacional que patí Espanya després de la derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial.

No fou fins ben entrats els anys cinquanta que les potències occidentals, en el nou marc de Guerra Freda, necessitaren un aliat amb una ubicació estratègica privilegiada com Espanya. El règim virà i la bandera de l’anticomunisme s’hissà en un nou context on el règim, emparat pels Estats Units d’Amèrica i les principals potències occidentals, canvià de discurs, féu de la necessitat virtut i intentà esborrar les antigues evidències de contacte i vinculació amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. El nou context internacional i la condescendència amb els americans salvaren el règim de Franco i traslladaren al bagul dels records tots aquells indicis de col·laboració amb el nazi-feixisme que portava implícits el règim. Gràcies als Estats Units i a la postergació de la dictadura del general Franco, Espanya seguí essent menys gran i menys lliure. Els ideals del règim res tenien a veure ara amb el nazi-feixisme i sí amb la defensa a ultrança de la integritat de la pàtria, els valors nacionals i la defensa de l’anticomunisme.

Encara avui dia el temps invertit per la dictadura franquista a ocultar l’obscur ADN del règim es fa palès amb la desinformació existent sobre el passat recent del primer franquisme. De mica en mica, ja en temps de democràcia, sense que l’aparell d’estat franquista oculti i posi traves a la veritat, es va desenterrant el passat més negre del franquisme, aquell passat inconcebible sense l’ajuda nazi-feixista i que tant il·lustra i fa menyspreable la naturalesa pròpia del franquisme. Aquest escrit únicament pretén ser just amb la realitat fàctica esdevinguda i intenta oferir una perspectiva diferent de l’esbiaixada versió oficial que el règim franquista s’encarregà d’edificar després de la Segona Guerra Mundial.

 

 

Read More

La popular salutació nacional-socialista, instaurada durant el Tercer Reich ha arribat fins als nostres dies com un dels elements representatius del nazisme, juntament amb l’esvàstica. Aquesta expressió va significar, durant el III Reich, quelcom més que fidelitat o simpatia pel Führer: va ser tota una mostra de la influència que l’aparell nazi pretenia exercir en el dia a dia de la població alemanya, de com el culte a Hitler es va barrejar amb la religió i de les idees nacionalistes que havien calat ja anteriorment a la societat. Perquè el fet de pronunciar aquestes paraules no volia dir, en absolut, estar d’acord amb les idees del dictador: darrere d’elles s’hi amagava un teixit de pors, idees anteriors al nazisme i fins i tot religió.

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939
Imatge de Hitler saludant a nazis que van morir durant el cop del 1923. Foto extreta del Bundesarchiv.

El juliol de 1933 l’NSDAP  –d’ara endavant anomenat “el Partit”– va obligar tots els funcionaris a saludar de manera oficial amb l’expressió ‘Heil Hitler’. Això suposava que professors, metges, empleats de correus o personal del transport, entre d’altres, van haver de fer servir aquesta expressió corporal. Alguns ho van fer de bon grat, sens dubte, mentre que d’altres van reconèixer posteriorment que s’hi van veure obligats. Aquesta fórmula de l’oficialitat de la salutació va donar grans resultats, i es va anar estenent entre la població, ja fos per una veritable simpatia envers el nou règim i/o el seu líder o pel fet de que s’havia convertit en una expressió quotidiana. A la fleca, als quioscos, als llocs de treball, les emissores de ràdio, les escoles… el Heil Hitler va passar a formar part del dia a dia dels alemanys, va esdevenir normalitat. Aquest concepte de la quotidianitat va ser realment important: Hitler ja es feia veure prou als discursos, desfilades o actes oficials del Partit, esdeveniments minuciosament preparats en què els assistents eren conscients de què anaven a veure i què podia passar. Però el fet d’esmentar al Führer en moments del dia a dia era anar un pas més enllà i obrir la influència nazi a aspectes més privats. Evidentment no seria diligent fer un estudi de si la salutació va arribar a utilitzar-se a les llars: segur que en trobaríem casos, però mai es podria comprovar de forma fidedigna la veracitat de tots els testimonis.  

30. Januar 1933 Hitler am Fenster der Reichskanzlei in der Wilhelmstrafle in Berlin bei der Entgegennahme der Ovationen der Bevˆlkerung am Abend des Tages. (Aufnahme: Robert Sennecke, Berlin)
Salutacions a Hitler el 30 de gener de 1933 Autor: Robert Sennecke, Berlin

Pot ser que alguns dels que pronunciaven aquestes paraules no sentissin cap afecte pel partit nazi ni per Hitler? Evidentment, molts alemanys no nazis van poder adoptar aquesta posició. Per quins motius? Era necessari no desentonar o seguir a la majoria? Realment van ser diversos els factors que van conduir a detractors del nazisme a confondre’s entre la multitud, però un dels més potents va ser la implacable obstinació de la societat –i en particular del Partit– a diferenciar els alemanys entre Volkskameraden –camarades del poble– i Volksfeinde –enemics del poble. Evidentment, era vital no donar indicis de pertànyer a aquest segon grup a causa de la forta repressió del règim. Així, podem dir que donar suport públicament a Hitler no equivalia a sentir-se identificat amb les polítiques nazis, però servia com a encobriment, per tapar diferències. Unes diferències que també volia amagar el Partit, que va servir-se del Heil Hitler per a mostrar unitat i homogeneïtat entre els habitants, i fins i tot de cara a l’exterior. Arribats a aquest punt, cal esmentar necessàriament el concepte de Volksgemeinchaft, la comunitat del poble, i la ideologia Volkische, dues idees prèvies al nazisme i molt poderoses dins la societat alemanya. S’anomena Volkische al corrent de pensament que era el pal de paller del nacionalisme alemany: el poble esdevenia un element gairebé sagrat, mostra d’unitat i solidaritat. Diversos filòsofs, com Friedrich Hegel, van donar suport a aquesta ideologia, que en origen no era racista ni xenòfoba, i que va calar fins al fons de la societat alemanya. Per aquest motiu era de vital importància no caure en les sospites de ser un enemic del poble, ja que era una condemna segura. Potser no a mort, però sí a la presó a un camp de concentració. En efecte, el fer de no saludar amb un Heil Hitler podia aixecar massa suspicàcies de ser un Volksfeinde. En paraules Baigent i Leight, la ideologia volkische “va proporcionar un dels ingredients principals del còctel embriagador amb el qual més tard el nacionalsocialisme va emborratxar al poble alemany”.

 

Sabent que no tots els alemanys que saludaven amb un Heil Hitler ho feien de bon grat, Sebastian Haffner, periodista alemany exiliat a Londres durant el govern de Hitler, fa una oportuna diferenciació entre alemanys nazis, alemanys lleials i alemanys deslleials. La unitat nacional era quelcom visible des de fora, amb creus gammades onejant a cada finestra, però no pas des de dins. La societat alemanya es va fragmentar entre partidaris del règim i opositors, aquests últims camuflats com hem dit, però intentant evitar el contacte directe amb els partidaris. Els alemanys lleials no eren exactament nazis, però sí fidels al règim. La diferència entre ells i els purament nazis rau en els lleials al règim estaven disposats a fer certs sacrificis a canvi d’un petit espai de llibertat individual. Al veure que això cada vegada era menys possible, alguns van abandonar aquesta postura per tornar-se alemanys deslleials, mentre que altres es van mantenir lleials, pensant que els sacrificis que feien ja no eren pel petit espai de llibertat, sinó per sentir-se orgullosos de ser alemanys. Així que fins i tot entre els que saludaven a Hitler amb major convenciment i no pas per camuflar-se, existien diferencies.

Però la instauració de la salutació al Führer anava més enllà de l’homogeneïtat buscada pel Partit i la necessitat ciutadana de no ser sospitós: també pretenia el despertar i exaltar les masses. Com deia el mateix Hitler: “Només són dirigibles les masses fanatitzades”. Evidentment, en aquest aspecte jugaven un paper fonamental els discursos de Hitler fins arribar a l’esgotament, les mostres del potencial militar alemany o els actes públics perfectament organitzats amb desfilades plenes de banderes del partit. La mateixa esvàstica tenia una funció exaltant gràcies a la combinació dels colors vermell, blanc i negre. Amb la menció a Hitler a cada salutació, els alemanys recordaven permanentment la figura del dictador. Una figura que, com és sabut, va ser divinitzada i motiu de culte a la societat de l’època, servint-se de la salutació oficial com un mecanisme més. Per entendre fins a quin punt arribava aquest culte, presentem aquest fragment de text:

De la mateixa manera que Jesús va alliberar als homes del pecat i de l’infern, Hitler ha rescatat al poble alemany de la destrucció. Tant Jesús com Hitler van ser perseguits i, mentre que Jesús va ser crucificat, a Hitler el van exaltar a la posició de canceller. […] Jesús va edificar per al cel i Hitler, per a la terra alemanya.” (1923).

Les esvàstiques complien una doble funció: exaltaven gràcies a la seva combinació de colors, i mostraven una imatge d'unitat
Les esvàstiques complien una doble funció: exaltaven gràcies a la seva combinació de colors, i mostraven una imatge d’unitat

Aquestes paraules van ser redactades l’any 1923, 10 anys abans del triomf de Hitler a les eleccions, després d’un fallit cop d’estat que conduiria a Hitler a un judici farsa i a una petita estada a la presó, on va escriure Mein Kampf. El culte a Hitler ja va aparèixer quan aquest va esdevenir líder del Partit, i va augmentar al convertir-se en líder d’Alemanya. Aleshores, la religió va jugar un altre paper fonamental, fins al punt que no es parlem d’Església cristiana, sinó directament d’Església del Reich. Els sacerdots eren anomenats directament pel Führer, al qual en ocasions anomenaven Hitler Crist. Per tant, el Heil Hitler també tenia una funció de culte entre la població, i és aquest un dels motius pels quals es va escollir aquesta salutació i no pas el Sieg Heilsaludeu a la victòria. Com diu Joachim Fest, un dels majors experts mundials sobre la figura del dictador, tot això formava part de “les fórmules del despertar i l’aixecament, el culte al Führer: en poques paraules, tota aquella barreja perfecta i enginyosament arreglada de trucs i terror”.

Però amb el pas dels anys, l’ús de la salutació va anar minvant. A finals de la dècada de 1930 la realitat és que l’ús del Heil Hitler com a salutació mostra clars indicis de disminució. Tornen formes tradicionals, com el Guten Morgen o el Gruss Got, que si bé mai van desaparèixer del tot, van quedar rellevades a un ús molt menor. Aquest fet no ha d’indicar forçosament un menor suport al règim o una contestació superior per part de la població, sinó un relaxament de l’exaltació per part del propi Partit després del període inicial de mobilització de 1933. Si avancem una mica més en el temps i arribem a 1944, gairebé mai s’utilitza el Heil Hitler, i fins i tot se’n fa una parodització: Heilt Hitler, que vol dir ‘cureu a Hitler’.

A banda del menor ús de la salutació hitleriana amb el pas dels anys, també es fa evident que un dels condicionants del seu ús va ser la regió o les creences comunitàries. Així, per exemple, a Berlín va començar a disminuir abans que a Baviera. Dins una mateixa ciutat, algú podia saludar amb un Guten Morgen a un conegut o dins cert establiment, i amb un Heil Hitler quan entrava en un altre, segons les persones que es trobés. Alguns estudis demostren que, en un mateix carrer, les persones que acudien a les botigues podien dir bon dia o bona tarda en una, i Heil Hitler en una altra. Aquest fet podria estar influït per l’orientació política del comerciant. A barris d’orientació comunista o socialdemòcrata, la salutació era molt poc popular entre els habitants i es practicava sobretot amb persones foranes per mantenir les aparences. Qui no la van mantenir van ser els Testimonis de Jehovà, que mai van adoptar el Heil Hitler com a salutació: s’hi van negar en rotund.

Així doncs podem extreure diverses conclusions: d’una banda, que Heil Hitler va ser una salutació imposada que va esdevenir quotidiana. La gran majoria d’alemanys van utilitzar-la al seu dia a dia, i seria difícil trobar algú que, per una circumstància o una altra, mai l’hagués pronunciat. Va ser una expressió que va sobrepassar els límits dels radicals nacionalsocialistes i els adeptes al règim, però el fet de que algú l’adoptés no vol dir que estigués d’acord amb les polítiques del partit de Hitler, ni tan sols amb la figura del dictador. Aquesta fórmula va ser un mètode efectiu per estendre el culte al Führer, mantenir les masses en constant exaltació i fer notar la presència del dictador en ambients quotidians. Des de 1933 l’expressió va anar calant entre la població i va ser utilitzada com a mostra d’unitat per part del govern i com a senyal de pertinença a la comunitat del poble per part dels ciutadans, una idea que no era original del règim, però de la qual es va servir. Va ser molt efectiva a l’hora de mostrar unitat nacional i d’amagar diferències, però era difícil saber quanta sinceritat hi havia darrere de cada salutació. Un cop passada l’exaltació inicial, el Heil Hitler va anar perdent força i els condicionants geogràfics, religiosos i, sobretot, polítics, van marcar el seu ús, o més ben dit, el seu desús.  

 

 

Read More