Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

“No tots els capitalistes confien tant com jo en el capitalisme”
Margaret Thatcher, 1993

Margaret Tatcher, com a Primera Ministra del govern britànic, va desenvolupar una política econòmica que va marcar profundament el Regne Unit durant el seu mandat, entre 1979 i 1990. L’article que ara comença ens permetrà veure com el que ella representava era la visió més bel·ligerant d’una lluita de classe destinada a materialitzar un liberalisme econòmic que beneficiés els sectors rics de la societat en detriment de les classes treballadores. Per tal comesa, l’anomenada ‘dama de ferro’ va haver de liquidar la capacitat organitzativa d’una esquerra sindicalista que hagués suposat un fre en les seves ambicions polítiques.

La fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) suposà la victòria de l’aliança antifeixista contra els règims de Hitler i Mussolini, però l’aliança es trencaria ràpidament, originant un nou conflicte fred. En aquest context, en què a Occident l’amenaça feixista havia estat derrotada i el comunisme es visibilitzava com el nou enemic, s’inicià el creixement econòmic més gran del sistema capitalista. Sembli paradoxal o no, aquesta gran conquesta del capital –que arribà arreu del planeta– es va fer de la mà de la socialdemocràcia, amb polítiques de control, planificació i suport estatal que diferien del liberalisme teòric del XIX.

Fulletó informatiu del nou Servei Nacional de Salut britànic. Un dels molts exemples de capitalisme 'intervingut' que posà les bases del sistema de benestar britànic. Font: Pinterest
Fulletó informatiu del nou Servei Nacional de Salut britànic. Un dels molts exemples de capitalisme ‘intervingut’ que posà les bases del sistema de benestar britànic. Font: Pinterest

Així, l’experiència de la Gran Depressió –que encara ressonava en els records d’aquells que havien viscut a l’Europa d’entreguerres– i la por a la revolució comunista, va donar lloc a un matrimoni de conveniència entre capitalisme i socialdemocràcia que permeté portar l’economia a la cúspide del creixement: començaven els anys daurats. Les tres dècades que seguiren a la segona Gran Guerra, el creixement capitalista avançà a un ritme accelerat, quadruplicant la producció mundial i portant la industrialització arreu.

Això transformà les vides dels ciutadans dels països desenvolupats. La nova societat de consum els posava a disposició béns fins llavors només reservats a les elits, i la construcció d’un estat del benestar els oferia uns serveis que abans se’ls havia negat. L’entusiasme que visqueren els britànics de classe treballadora en aquells anys queda plasmat en el documental Espítiru del 45, on melancòlics ciutadans recorden com van passar de compartir un llit amb quatre germans i una munió d’insectes diversos, a tenir accés a un sistema sanitari gratuït. La comparació amb els anys de depressió econòmica o amb el dur període de guerra no feia més que magnificar el valor d’aquella situació.

Aquesta situació econòmica s’assentava sobre un consens polític, en què sindicats i patronal acordaren implícitament una política comuna, que permetia, com senyala Hobsbawm, «mantener las demandas de los trabajadores dentro de unos límites que no mermaran los beneficios». En aquesta conjuntura, els sindicats jugaven un paper important, i la classe treballadora gaudia d’un poder de negociació que li permetia reivindicar i cobrir les seves necessitats. Alhora, la política anava destinada a un repartiment més equitatiu de la riquesa, afavorint així la igualtat social.

Tot i l’aparent tranquil·litat, el 1968 s’inicià el maig francès, una revolta que, a més, diferia força de la tradicional conflictivitat social. La seva derrota tranquil·litzà la classe política, però s’albiraven temps de canvis, que, de fet, no trigarien a arribar. La guerra del Yon Kippur (1973) amb la consegüent pujada del preu del cru només accelerà una crisi que era inevitable i que pocs havien predit. S’encunyaren nous conceptes –el fenomen de l’estagflació fou descrit llavors per Milton Friedman– per definir la inesperada situació; els beneficis empresarials reduïen i al cap de poc se n’albiraren les greus conseqüències socials: principalment, la fi de la plena ocupació.

Es posava fi així a l’eufòria del –que es creia– creixement il·limitat, i també del consens anterior. Els sindicats endurien la seva actitud per defensar uns llocs de treball que estaven perdent en massa, i s’iniciava una contrarevolució conservadora que pretenia iniciar la batalla contra tot allò que fes olor de socialisme. Començava la ‘Gran Divergència’, en què s’acabaria l’època d’igualtat i «los ingresos de los más ricos crecerían a expenses de los trabajadores y de las clases medias», tal com afirma Fontana.

Enmig d’aquesta incertesa econòmica, que posava en dubte els fonaments del sistema, aparegueren pensadors decidits a impugnar la socialdemocràcia. Tot i que alguns ja havien defensat les seves tesis liberals des de la postguerra, ara s’alçarien amb més veu i guanyarien nous adeptes. Així, la classe política conservadora, disposada a una defensa a ultrança del sistema capitalista, faria un viratge cap a la dreta i abraçaria els postulats neoliberals de Milton Friedman als Estats Units o Friedrich Hayek a Europa. Aquests economistes, que feien del neoliberalisme la seva religió, defensaven el lliure mercat, denunciant així el paper que havia tingut l’estat en les dècades postbèl·liques. És simptomàtic de com s’estaven estenent les seves teories el fet que tots dos economistes fossin guardonats amb el Premi Nobel d’Economia: l’austríac el 1974, i dos anys més tard el nord-americà.

En el cas que ens ocupa, Margaret Thatcher, així com part dels seus col·legues més propers com Keith Joseph, estava enormement influenciada per l’economista austríac. Hayek, en el seu Camino de servidumbre declarava la guerra a la intervenció estatal en l’economia, que –deia– acabaria portant inevitablement al totalitarisme. Així, «la planificación económica exigiría la dirección de casi todo en nuestra vida», mentre que «la libertad económica (…) es el requisito previo de cualquier otra liberad».

Amb aquesta oda als diners –«el dinero es uno de los mayores instrumentos de libertad que jamás haya inventado el hombre», afirmava Hayek– Thatcher es presentà al públic com a líder del Partit Conservador el 1975, i guanyà les eleccions generals britàniques de 1979, convertint-se en la primera Primera Ministra dona d’aquest país. Un cop Thatcher arribà al número 10 de Downing Street es proposà reformar el sistema econòmic britànic. En la seva biografia apunta que presentava un «denso programa pensado para terminar con el socialismo, extender la libertad de elección y ensanchar el ámbito de la propiedad privada». Així, es posava fi al consens entre dreta i esquerra previ a la dècada dels 80 i amb una acèrrima defensa del laissez faire s’iniciava un bel·ligerant atac contra tot allò que tingués reminiscències socialistes.

El 4 de maig de 1979, Thatcher esdevé la primera Primera Ministra de la Gran Bretanya. Font: BT
El 4 de maig de 1979, Thatcher esdevé la primera Primera Ministra de la Gran Bretanya. Font: BT

Els seus principals objectius eren la reducció del sector públic, la supressió del control dels preus i una reforma dels sindicats –tot i que Fontana adverteix que «en privado manifestaba que lo que quería hacer era aplastarlos». En definitiva, s’aspirava liberalitzar dràsticament l’economia, i les primeres mesures mostraven el camí que pretenia seguir. En els pressupostos de 1979 s’establí una retallada de 3.500 milions de lliures en l’administració, tot i que Thatcher ho denominava un “estalvi del malbaratament”. L’any següent, la despesa es reduí en 900 milions de lliures, el que per la Primera Ministra era un «logro formidable, pero fragil».

Alhora, amb l’argument de reduir la greu inflació que aflorava al país, s’apujaven els impostos regressius –com l’IVA que s’unificà al 15%– mentre rebaixava els progressius. Així, les taxes sobre la renda es reduïen d’un 33 a un 30% en els trams més baixos, i d’un 83 a un 60% en els més elevats. Sota criteris d’eficiència econòmica, el que s’estava materialitzant era la clara voluntat d’acabar amb el repartiment (més) equitatiu de la riquesa, potenciant les grans fortunes en detriment de les classes treballadores. En la biografia d’Hugo Young, aquest assegura que «no se puede poner en duda de que ella [Thatcher] era una derechista de corazón».

Més enllà d’aquestes reformes fiscals, els pilars de la política econòmica de Thatcher van ser les privatitzacions. Durant el seu mandat, es van anar privatitzant les diferents indústries nacionalitzades anteriorment pels governs laboristes. Pels conservadors, la titularitat estatal d’aquestes empreses no permetia dotar-les de l’esperit de competitivitat que havia de potenciar la innovació i el creixement econòmic. Així ho destacava la Primera Ministra quan afirmava que «la privatización premia la eficiencia de la empresa privada, aboliendo así la preferencia por la ineptitud estatal».

La llista és prou llarga: el 1983 s’externalitzaren els serveis de neteja, bugaderia i càtering del Servei Nacional de Salut, el 1984 es privatitzà la British Telecom, el 1985 el govern es va vendre les accions de la British Aerospace i la Associated British Ports i el 1986 es privatitzà la British Gas, alhora que es començaven a vendre les empreses d’autobusos. Entre 1987 i 1989 es privatitzà la Rolls Royce, la British Airways, l’acer, l’aigua i l’electricitat, entre d’altres. En definitiva, quan la senyora Thatcher abandonà el govern el 1990, s’havia desmantellat la xarxa d’empreses públiques, i el capital era qui dirigia sobre uns sectors que ja no estaven sota control estatal.

El govern es queixava de la quantitat de diners que calia subministrar a aquestes empreses perquè fossin solvents, però el que les feia desitjables pel sector privat eren precisament els enormes guanys que se’n podien obtenir. Al final, els sectors estratègics més importants s’estaven venent al millor postor, i els beneficis en un termini de temps podien ser milionaris per qui les adquirís. El que s’estava produint era que allò que havia esdevingut un bé comú ara es convertia en una mercaderia generadora de beneficis per uns quants. Així, si com afirmava la mateixa Thatcher «mediante la privatización (…) se reduce el poder del Estado y se fortalece el del pueblo», gran part de la població britànica havia deixat de ser ‘poble’.

També l’habitatge va ser un focus d’interès pels conservadors. El Partit Laborista havia promulgat un pla d’habitatge amb el qual es pretenia donar una llar digna a les famílies obreres i equipar correctament els barris dels afores, fortament castigats per la depressió i la guerra. D’aquesta manera, el govern britànic era propietari d’una gran part del parc d’habitatges, i els llogava a un preu raonable a les famílies necessitades. Thatcher, convençuda que també havia de ser el mercat qui regulés un equipament tan bàsic com la llar, emprengué un pla que atorgava el ‘dret a compra’ d’aquests pisos. Així, el percentatge de propietat privada del parc d’habitatge, que era del 57%, augmentà al 68% l’any 1988, moment en què es van vendre unes 80.000 cases. Mentre la Primera Ministra es mostrava feliç de la «democracia de propietarios que estábamos propiciando», l’altra cara de la moneda era un augment del 38% de la gent sense llar entre 1984 i 1989. Coneixedora d’aquesta realitat, la ‘dama de ferro’ argumentava que «tampoco puede afirmarse que los problemas de conducta se resuelvan por medio de ladrillos y cemento», fent gala així un discurs força demagògic. Mentrestant, reduïa un 60% la despesa en habitatge, fet que va acabar quadruplicant els preus del lloguer al fi del seu mandat.

I si augmentava el número de ‘sense sostre’, també ho feia el d’aturats. Pel govern conservador, la reducció dels llocs de treball era necessària en tant que permetria a les empreses créixer per generar-ne de nous. Així, la Primera Ministra acabà amb el compromís de la plena ocupació que havien mantingut els seus predecessors, i en un context de crisi mundial molts treballadors es veieren empesos a un atur que colpejà amb força la societat britànica.

En un moment d’augment de l’acció obrera per defensar els llocs de treball, Thatcher acusava els sindicats de la desocupació, ja que «habían dejado a muchos de sus afiliados sin trabajo al exigir sueldos excesivos». Amb aquest discurs el govern conservador inicià una política antisindical sense precedents. Darrere un discurs extremadament individualista que apel·lava a la meritocràcia i l’esforç, i que assegurava la possibilitat d’ascens social, s’estava duent un lluita de classe que pretenia eliminar tota identitat obrera. Com ella deia, «no existe una cosa llamada sociedad. Hay hombres y mujeres individuales, y hay familias».

Piquet miner a les mines de carbó de Kent durant la vaga de 1984. El debilitament dels sindicats no suposà una millora en les condicions laborals dels treballadors, sinó més aviat el contrari. Font: Getty Images
Piquet a les mines de carbó de Kent durant la vaga de 1984. El debilitament dels sindicats no suposà una millora en les condicions laborals dels treballadors, sinó més aviat el contrari. Font: Getty Images

No obstant això, el debilitament dels sindicats no produí un augment de llocs de treball, i l’atur seguí creixent fins al 1984, quan superà els tres milions d’habitants. Començà a davallar a partir de 1986. Llavors, la batalla contra les organitzacions obreres ja n’havia reduït la capacitat de negociació. Històricament, a més, l’atur ha estat un gran aliat de la desmobilització, ja que genera por a la pèrdua del lloc de feina.

Així i tot, les vagues contra les mesures polítiques del govern i les conseqüències adverses de la crisi es convocaren des de l’inici del mandat de Thatcher. La mà de ferro de la Primera Ministra, però, s’imposava, i no retrocedia cap pas davant dels obrers. El 1980 ja havia promulgat una Llei d’Ocupació que il·legalitzava els piquets de solidaritat, un dels instruments de més pressió sindical. El govern també va permetre acomiadar vaguistes, va reduir els costos de l’acomiadament i va establir enormes multes als sindicats.

Enmig d’una onada patriòtica per la victòria britànica a les Malvines, el govern emprengué l’últim assalt contra els sindicats: contra la Unió Nacional de Miners, el més combatiu. Aquests iniciaren una vaga el 1984 davant del tancament de les mines, però la Primera Ministra es mostrà inflexible, plantejant-se fins i tot enviar l’Exèrcit per reprimir els miners mobilitzats. Ja no era possible un retrocés en el tancament de les mines, i prova d’això és el fet que a la Gran Bretanya de 1994 només quedaven en funcionament 15 de les 184 mines de 1983. La privatització havia suposat la destrucció de gran part de la indústria manufacturera, i amb aquesta l’acomiadament d’una infinitat de treballadors i la desestructuració de comunitats industrials senceres.

En definitiva, Thatcher impulsà una política econòmica neoliberal, destinada a posar fi a totes les conquestes prèvies de la classe treballadora, i per fer-ho va haver d’eliminar el seu principal opositor: la classe obrera organitzada en sindicats. És interessant veure el notable èxit de les polítiques de Thatcher en els indicadors econòmics estàndards que s’utilitzen comunament en l’anàlisi econòmica. Fent-ne cas, la Primera Ministra aconseguí estabilitzar l’economia, reduir el deute públic i rebaixar la inflació.

Aquests indicadors, però, ens són insuficients per avaluar les conseqüències socials d’aquestes polítiques, ja que no ens permeten veure, per exemple, la quantitat de salari destinat per les famílies a diferents àmbits (alimentació, llar, oci…), la relació entre salaris i lloguers, l’oferta dels serveis públics o l’estabilitat dels llocs de treball, entre d’altres. En aquests estudis econòmics, s’obvia també la reducció dels serveis públics i la precarització de les condicions de vida de les classes populars, conseqüència també del desmantellament de l’estat del benestar. A més, la retallada dels serveis públics ha comportat històricament una assumpció d’aquests per part de les dones, que els desenvolupen de forma no remunerada ni valorada socialment, tot i ser, també, treball.

Cal destacar que la lluita del Partit Conservador britànic no només fou política i econòmica, sinó també cultural. Aconseguí bastir un nou discurs que trencava amb el relat de la societat de classes i imposava un individualisme desfermat. Els nous valors nacionals eren l’esforç i el mèrit, i així de clar ho deixava:

“Crec que aquell que està preparat per treballar més fort, hauria de rebre les recompenses més grans i conservar-les després dels impostos; que hauríem de donar suport als treballadors, i no als ganduls; que no és només acceptable, sinó lloable beneficiar la teva pròpia família mitjançant el teu propi esforç” (Traduït de l’anglès)

En aquest sentit, la victòria també fou força clara, ajudada però per la consolidació de la societat postmoderna. També la conjuntura internacional, amb el seu company Ronald Reagan al capdavant dels Estats Units, contribuí i reforçà la seva empresa econòmica. Com es pot suposar, la decadència i la posterior ensulsiada de l’URSS donà l’espai necessari per aplicar les tesis de la mà invisible del capitalisme sense el temor a una expansió comunista. Alhora, la continuïtat de les polítiques de Thatcher més enllà del seu mandat han aprofundit en la consolidació de les seves reformes.

Les conseqüències socials d’aquest projecte no són menors. Gran Bretanya és, avui en dia, un país més ric que aquell 1979, però en detriment d’una equitativa repartició de la riquesa i amb una desigualtat social puixant. Actualment, el país compta amb més de cinc milions d’aturats, i els que no, estan, denuncia Fontana, «atrapados en trabajos mal pagados e inseguros».

Per concloure, podem dir que la contribució del que a vegades s’ha denominat thatcherisme tingué algunes conseqüències definitives. El neoliberalisme –en les seves diferents formulacions– vingué per quedar-se. L’inici de la ‘Gran Divergència’ no només tingué causes econòmiques, sinó que hi havia darrere una voluntat política de capgirar l’estructura econòmica i d’impulsar un capitalisme sever, que preservés el poder d’uns quants i minvés les capacitats d’incidència política dels altres.

Margaret Thatcher abandona el número 10 de Downing Street. Malgrat que equilibrà els indicadors macroecnòmics, el balanç final de la seva gestió econòmica fou fatal en termes socials. Font: BBC
Margaret Thatcher abandona el número 10 de Downing Street el 1990. Malgrat que equilibrà els indicadors macroecnòmics, el balanç final de la seva gestió econòmica fou fatal en termes socials. Font: BBC

En definitiva, el projecte classista de Margaret Tatcher es va consolidar i, en certa manera, va triomfar. La dècada dels 80 va marcar profundament el món occidental capitalista, i va assentar les bases pel desenvolupament econòmic posterior. Les mesures econòmiques empreses per Thatcher al Regne Unit i per Reagan als Estats Units van imitar-se a les democràcies liberals, i l’actual sistema econòmic beu, en gran mesura, d’aquests dos projectes. Així, el neoliberalisme que encapçalà la ‘dama de ferro’ traspassà fronteres i impregnà les polítiques també d’aquells països en vies de desenvolupament sota l’òrbita capitalista.

Read More

L’any 1992, un any després del col·lapse del Camp Socialista, Francis Fukuyama publicà un llibre titulat The End of History and the Last Man, un pretensiós assaig on l’autor anunciava l’arribada de la «fi de la història». Una idea que dos segles enrere ja hauria teoritzat Karl Marx entesa com la conquesta d’un bloc històric on s’haurien extingit les classes socials. És a dir, s’hauria arribat al comunisme com a fase històrica. Fukuyama, en canvi, veuria en la globalització econòmica i la universalització de les democràcies liberals de tall occidental com el clímax de l’evolució de la història humana; com a fi de la història. En efecte, la caiguda del món comunista l’any 1991 i la consegüent omnipotència del mode de producció dominant –el capitalisme tardà- són el punt de partida del món actual. Alhora, és la conjuntura global on la postmodernitat, com a lògica cultural dominant, viurà el seu auge, però no el seu naixement. Així doncs, l’objectiu d’aquest article és establir una genealogia històrica –a tall d’introducció panoràmica- d’aquest fenomen, històricament jove i  ingent, que coneixem com a postmodernitat.

Com indica el prefix, la postmodernitat se situa a si mateixa després de la modernitat. Per tant, per a poder copsar-la adequadament convé disposar sobre el terreny les principals característiques del que entenem com a modernitat. La modernitat és una categoria que té múltiples usos: pels filòsofs la ruptura amb el passat de Descartes no només funda la filosofia moderna, sinó que també constitueix ja una teoria autoconscient i reflexiva d’aquesta; a França, «el que és modern» es pot entendre en el sentit de la modernitat que comença amb Baudelaire i Nietzsche i inclou, en conseqüència, el nihilisme; a Alemanya, en canvi, el que és modern comença amb la Il·lustració, i renunciar a això significaria abandonar els ideals civilitzats. Per no caure en un eclecticisme confús –el qual és una de les característiques epistemològiques de la postmodernitat, com s’exposarà posteriorment-, quan ens referim a modernitat en aquest article fem referència al pensament filosòfic i polític dominants, de caràcter unificat, que nasqueren durant la Il·lustració. Una cosmovisió que promocionava l’antropocentrisme i la racionalitat, a partir de la qual es dedueix que el món pot ser controlat i ordenat racionalment si es desenvolupen les eines que ens permetin descriure’l i representar-lo amb precisió. Es pressuposa, doncs, l’existència d’una sola forma de representació correcta que, en cas de ser descoberta, ens proporcionaria els mitjans per a arribar als fins promoguts per la Il·lustració. D’aquests ideals es desprèn la idea d’una evolució lineal de progrés –caracteritzat per aportar solucions universals als problemes mundans, tals com, per exemple, els Drets Humans o la socialització dels mitjans de producció com a antídot a la desigualtat- per part de la Humanitat. Ens referim, en definitiva, a la cosmovisió que encapçalà la insurrecció contra el vell ordre ideològic i material premodern de l’Església Universal, essent la Revolució Francesa el primer esdeveniment històric produït amb aquesta fi. Tanmateix, la «modernitat» és la lògica cultural d’un fenomen històric paral·lel, que coneixem com a modernització. Per modernització entenem la substitució racional de les antigues formes tradicionals i feudals d’explotació del treball –és a dir, el foment del treball lliure- i extracció de plusvàlua mitjançant la promoció de la mecanització, la tecnificació i la industrialització encetada a Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII, i amb aplicacions posteriors dispars com podrien ser el Fordisme Keynesià als Estats Units de postguerra o la planificació quinquennal de tall estalinista al llarg dels anys trenta, entre d’altres.

new-york-city

gettyimages-814353658
La postmodernitat en el camp de l’arquitectura i del disseny urbà significa, en grans línies, una ruptura amb la idea modernista segons la qual la planificació i el desenvolupament urbans han de basar-se en projectes urbans eficaços, de gran escala, unitaris, amb objectius socials i tecnològicament racionals. En canvi, es proposa una concepció del teixit urbà fragmentat derivada de ‘’l’incapacitat’’ humana de gestionar l’espai, el qual és ‘’independent i autònom’’. A dalt: Manhattan, en representació del paradigma postmodern. A baix, i l’herència de la transformació de Paris efectuada per part de Haussmann a mitjans del segle XIX, en representació d’una urbanització racional. Font: Instituto Di Cultura- NY i CityMetric respectivament.

Des de l’òptica postmoderna, però, la característica troncal de la racionalitat il·lustrada no és el progrés que promou, sinó el caràcter opressiu d’aquesta. Al llarg de la dècada de 1960 aparegueren en escena diversos moviments contra-culturals i antimodernistes que tenien com a finalitat oposar-se al «caràcter opressiu de la racionalitat tècnic-burocràtica» amb fonaments científics que, segons ells, provenien del poder monolític de les corporacions, l’Estat i altres formes de poder institucionalitzat. La Prússia de Frederic el Gran, el sistema soviètic leninista o el sistema monopartit impulsat per Mussolini eren, en tant que sistemes moderns (burocràtics) d’organització social, vistos com a paradigma del caràcter indefugiblement autoritari d’allò modern. Es produeix un gir de 180 graus en valorar l’herència històrica de la modernitat; aquesta era, en essència, culpable de l’imperialisme que portà a la Primera Guerra Mundial, dels camps de concentració nazis i dels gulags stalinistes. El que ignoren els postmoderns, però, és que sota les ideologies hereves de la Il·lustració (entre les quals trobem el marxisme), també es canalitzaren les conquestes socials del moviment obrer al llarg de dos-cents anys, l’equilibri econòmic Keynesià, l’Estat del Benestar i la descolonització, entre tants altres fenòmens històrics.

Les idees de Foucault al respecte mereixen una menció especial perquè han esdevingut una de les principals fonts de l’argumentari postmodern. Per aquest autor la relació entre poder i coneixement constitueix un tema central. Però Foucault trenca amb la noció de fet que el poder està centralitzat a l’Estat i convida a efectuar una anàlisi ascendent del poder, a través de la qual, sintetitzant-ho, es poden comprovar l’existència de xarxes de micro-poder que tenen una connexió directa amb formes més generals de dominació global. Per extensió, aquesta anàlisi porta a Foucault a afirmar l’existència d’una relació estreta entre els sistemes de coneixement (discursos) que codifiquen les tècniques i pràctiques de control, i la dominació social en determinats contextos localitzats; l’organització del poder és dispersa i fragmentada i es construeix independentment de qualsevol estratègia sistemàtica de dominació de classe, ergo el que passi a cada lloc no pot comprendre’s apel·lant a una teoria general que ho englobi. Paral·lelament, el que és irreductible de l’esquema de Foucault és el cos humà, perquè «és on es registren totes les formes de repressió». Arribats aquest punt som capaços de destacar dues premisses epistemològiques de la postmodernitat: el refús a anàlisis totalitaris i la promoció de la individualitat.

Lyotard, un altre dels fundadors de la postmodernitat com a corrent intel·lectual, també mereix menció. Militant de Socialisme ou Barbàrie (1948-1965), una organització política desil·lusionada amb el Bloc Soviètic i anticomunista, seria l’autor de l’obra en la qual es mostren les principals característiques definitòries de la postmodernitat, aquesta és: La condition postmoderne (1974). Per a Lyotard, l’arribada de la postmodernitat estava vinculada al sorgiment d’una societat postindustrial en la que el coneixement s’havia convertit en la principal força econòmica de producció, en un flux que sobrepassava els Estats-Nació (sorgits a partir de la Revolució Francesa), però que alhora havien perdut les seves legitimacions tradicionals – això és, la Humanitat com a agent heroic del seu propi alliberament mitjançant el coneixement-. Així doncs, si la societat no s’havia de concebre ni com un tot orgànic ni com un camp dualista en conflicte, sinó com una xarxa de comunicacions lingüístiques, aleshores el mateix llenguatge es componia d’una multiplicitat de jocs diferents les regles dels quals eren incommensurables. En aquestes condicions, la ciència es convertia en un joc de llenguatge i, entre altres qüestions, no podia reivindicar una posició preeminent per sobre de les altres formes de coneixement, un aspecte al qual havia aspirat durant els temps moderns. Lyotard, doncs, agafa la preocupació pel llenguatge i la porta a l’extrem de la dispersió. Tot i que «el vincle social és el llenguatge», sosté, «no està teixit amb un mateix fil»; en conseqüència, «no necessàriament establim combinacions estables en el llenguatge». És més, «el subjecte social mateix es dissol en aquesta disseminació de jocs de llenguatge», de manera que irremeiablement el llenguatge esdevé narratiu, és a dir, no objectivable. En resolució, La condition postmoderne, venia a anunciar el rebuig a les anàlisis unitaris i totalitzadors de la realitat pretèrita i present. Venia a anunciar, clarament, el col·lapse dels grans meta relats; i especialment el col·lapse del marxisme.

Prenent en consideració el que s’ha exposat fins ara, la següent definició del postmodernisme feta pel prestigiós crític literari marxista Terry Eagleton ens és útil pel seu valor sintètic i clarificador: Per postmodernisme entenc (…) el moviment de pensament contemporani que refusa les totalitats, els valors universals, les grans narracions històriques, els fonaments sòlids de l’existència humana i la possibilitat del coneixement objectiu. El postmodernisme és escèptic en front de la veritat, la unitat i el progrés, s’oposa al que s’entén que és elitisme en la cultura, tendeix envers el relativisme cultural i celebra el pluralisme, la discontinuïtat i l’heterogeneïtat.

Venus Rubens

Persimonn Rauschberg
El ‘’Venus’’ (1615) de Rubens, situat a l’esquerra, rebria una al·lusió postmoderna, marcada per l’heterogeneïtat, en el ‘’Persimonn’’ (1946) de Rauschenberg. Fonts: Wikipedia i Rauschbergfoundation.org respectivament.

I ja per acabar, el concepte de progrés promogut per la Il·lustració contenia implícitament una apel·lació d’acció col·lectiva en la recerca d’una millora progressiva de les condicions de vida. El col·lapse de la idea de progrés provocada per la consolidació de la postmodernitat, entesa com un sentit comú hegemònic,  implica la translació de l’individu com a subjecte polític principal. És observable, doncs, una suggerent convivència ideològica de l’Escola de Chicago amb la lògica postmoderna, és a dir, la promoció de l’individualisme neoliberal. Àdhuc, les similituds van més enllà. Si als Estats-Nació, segons Lyotard, els hi manca legitimació i raó de ser, és una postura fàcilment comparable amb la voluntat de Friedrich Von Hayek de subordinar els Estats-Nació a la voluntat del mercat, el capital financer i les multinacionals; si el control econòmic és una dèria econòmica dels fills esquerrans de la modernitat –seguint la lògica postmoderna-, aleshores l’alternativa necessària és desregular el mercat, com proposà Milton Friedman. En síntesi, com afirma Fredric Jameson, la postmodernitat s’ha configurat com la lògica cultural del capitalisme tardà, inaugurat entre els 1973 i 1981 per Pinochet, Thatcher i Reagan, i  acollit per Fukuyama el 1992. Sense grans metarrelats que poguessin confrontar el neoliberalisme, el pogrom social que li és propi no indica que hàgim arribat a la «fi de la història«», entesa com la fi de la conflictivitat social, sinó que indica únicament la mort de la Revolució Francesa.

Read More

El 10 de desembre de l’any 2015 en la República d’Argentina va ser nomenat com a president Mauricio Macri, candidat sota les sigles del front Canviem, coalició política de partits entre els quals es troben Proposta Republicana, Unió Cívica Radical, Coalició Cívica (ARI), a més d’altres forces polítiques i moviments. Amb la victòria de Macri, es va produir la fi, tretze anys després, de kirchnerisme començat l’any 2003, i el començament per a Argentina, i que posteriorment es va expandir per Amèrica Llatina, un gir neoliberal dels seus governs, acompanyat d’una sèrie de retallades tan socials com econòmics, que en el cas d’Argentina en aquests últims tres anys, no ha produït pràcticament avanç per a la societat Argentina.

Però per poder comprendre aquesta situació, cal plantejar-se una qüestió, Com s’ha arribat fins aquí? Per poder resoldre aquesta situació, cal mirar el passat i comprendre el segle XX d’Argentina i veure l’evolució que ha anat prenent el país.

La nació Argentina, marcada pels cops d’estat i la supremacia de l’estat

La nació argentina ha estat un país que ha conformat al llarg del segle XX el seu model estatal en tres pilars: el nacionalisme, el catolicisme, i els militars. Al seu torn, ha construït la seva nació a partir de la primacia nacional-estatal enfront de la idea nacional-popular utilitzant el terme gramscià de “distinció”. És a dir, és l’estat qui conforma la nació, i no la societat.

Si ens situem als inicis del segle XX, en concret en la dècada de 1920, hi havia un predomini del partit radical, que va guanyar les eleccions de 1922 amb un 48% dels vots, i un 58% l’any 1928. No obstant això, aquesta majoria aconseguida no es va traduir en una efectiva hegemonia política, i de no produir-se una correcta mediació entre la societat política i la societat civil. Aquesta mala comunicació entre la política i la societat civil, que evocaria a una crisi de representació, unida a una crisi econòmica a causa que des de finals del segle XIX, Argentina tenia un model agroexportador, sobretot carn, cereals i gra. Aquest model, increment el seu dèficit a causa de la crisi del 29, van disminuir enormement les exportacions.

José Félix Uriburu i Agustín Pedro Justo. Font: Viquipèdia
José Félix Uriburu i Agustín Pedro Justo. Font: Viquipèdia

Davant aquesta situació, l’any 1930 es produeix un cop militar dirigit pel tinent general José Félix Uriburu al president Yrigoyen, el primer que va ser triat democràticament amb l’aprovació, l’any 1912, de la llei Saenz Peña, que establia el vot secret i obligatori per als ciutadans argentins barons. Aquest cop va ser la primera vegada en la qual l’exèrcit participà directament en la vida política del país.

El govern d’Uriburu va estar conformat per una elit conservadora amb un gran poder econòmic, i amb la idea d’impulsar un projecte de país corporatiu; és a dir, un estat fort que amb el suport dels sindicats, desenvolupés un model de cooperació entre les diferents forces de la societat. Aquest model també va ser recolzat per l’Església catòlica, que si bé havia perdut en les dècades anteriors part del seu pes en la societat argentina pel model liberal dut a terme, donant-li un paper secundari a aquesta, s’estava reconstruint amb el projecte “Ideologia de la Nova Cristiandat”, buscant alguna manera de tornar a repercutir en la societat.

L’any 1931, Uriburu és enderrocat i es forma el govern del general Just, guanyant les eleccions d’aquest mateix any. Però no obstant això, el clima repressiu, la corrupció política i els freqüents escàndols econòmics havien desgastat la credibilitat dels governs sorgits a partir del cop del 30.

Davant aquesta situació de crispació social, l’any 1943 es va produir un nou cop d’estat per part dels militars, doncs van creure que era necessari per solucionar tots els problemes que estava vivint la societat argentina. Aquest govern militar va tenir com a objectiu sobretot a posar fi a la corrupció política que com hem nomenat abans havien sofert aquests governs, i al seu torn, aconseguir la unificació d’una població atribuint-li més drets i a posar fi al seu descontentament amb aquesta última dècada.

Aquest govern militar tenia una orientació nacionalista i autoritària. Si bé durant aquest govern es van promoure iniciatives, com la creació del Banc de Crèdit Industrial o la intervenció de la corporació de transports, també dugué a terme una gran persecució contra els comunistes i, en general, contra qualsevol àmbit de l’esquerra, va dissoldre els partits polítics i també es va perseguir als estudiants liberals. En aquest govern militar es trobava Juan Domingo Perón, guanyant cada vegada més protagonisme. Perón s’havia estrenat l’any 43 amb la seva designació en el departament de treball, i també al ministeri de guerra. Amb aquests dos càrrecs, es podria dir que Perón ja començava la seva carrera política. També es va començar a veure que en molt temps no tornarien a haver-hi unes eleccions democràtiques.

Perón, des de que formà part del govern, va promoure mesures que afavorissin els sectors obrers, guanyant-se el seu favor. Cal comprendre que els tres eixos del peronisme van ser: la justícia social, el control de la classe obrera i una despolitització de les organitzacions sindicals; posteriorment, als anys 70 s’hi afegiria un quart: el moviment de les joventuts. Aquestes mesures que estava promovent Perón no agradaren als empresaris, sobretot a Spruce Braden, que havia estat nomenat com a nou ambaixador dels Estats Units. A Washington, Braden, que podia arribar a tenir acalorades discussions en les seves reunions amb Perón, caracteritzava sovint a Perón com a un nazifeixista i afirmava que era un seriós perill per als Estats Units.

Retrat de Juan Domingo Perón i María Eva Duarte de Perón. Font: Viquipèdia
Retrat de Juan Domingo Perón i María Eva Duarte de Perón. Font: Viquipèdia

L’any 1945, es va produir una gran manifestació per part de l’oposició. Això, sumat a un cop palatí militar, va obligar al president Farrell a destituir a Perón i el seu empresonament. No obstant això, a causa del gran suport obrer que havia aconseguit, va haver-hi una altra manifestació en la qual es demanava el seu alliberament. Perón fou alliberat per les pressions. L’any 1946 va obtenir el 52,4% dels vots en les eleccions presidencials, i es va convertir en el nou president d’Argentina el 4 de juny. El govern de Perón, que tindria dos mandats fins a l’any 1955, iniciaria la “revolució llibertadora”, liderada per un grup de militars encapçalat pel general Eduardo Lonardi, i posteriorment pel tinent general Pedro Eugenio Aramburu.

En aquests deu anys, Perón va aconseguir implantar allò que posteriorment es coneixeria com a ‘peronisme’. Basà la seva gestió política, sobretot fins a l’any 1955, a promoure els drets socials. D’aquí el fet que el peronisme també sigui nomenat ‘justicialisme’, a causa de la promoció dels drets socials que va dur a terme, sobretot per a la classe treballadora; tot això unit, a més, a un enfortiment del sindicalisme. Perón també es va centrar en la industrialització del país, molt endarrerida a causa de la predominança de la indústria primària a Argentina i nacionalitzà alguns sectors industrials clau del país. Al seu torn, va fomentar l’educació pública i gratuïta.

L’any 1966, les forces armades van realitzar un nou cop d’estat, amb una clara idea d’extirpar el peronisme de tota la societat argentina. Aquest cop d’estat vingué després del fracàs del projecte de Frondizi, qui va obtenir una victòria en les eleccions de l’any 1958, basat a promoure un desenvolupisme no tan impulsat per l’Estat, sinó d’acord ambl capital privat. La nova Argentina que buscaven els militars o arribava, i destituïren a Frondizi l’any 1962, amb la creença que si substituïen la política per una administració dura, aconseguirien estabilitzar el país i impedir qualsevol amenaça de revolució, molt candent en aquesta època per l’exemple cubà, i el temor a un complot internacional marxista per promoure-la a Argentina.

No obstant això, en els anys 1969 i 1970, es van produir una sèrie de rebel·lions que van sacsejar el règim d’Ongania, en aquell moment president del govern. Davant aquest augment de violència, els militars no veien una altra solució que permetre una tornada de Perón, i per tant, deixar que tornés a governar l’Argentina.

El setembre de l’any 1973 Perón va ser nomenat president, amb un percentatge de vots del 61,85%, i sent la seva dona Eva Perón la número dos. No obstant això, Perón tampoc podia fer front a la convulsa situació d’Argentina: s’havien accentuat els conflictes socials i polítics, marcats per la violència, com demostraren els esdeveniments d’Ezeia l’any 1973, amb tretze morts i centenars de ferits a causa de l’arribada Perón a l’aeroport internacional que produí un enfrontament entre els peronistes revolucionaris i els peronistes d’àmbit més conservador. Perón, que era l’última esperança per a tornar a controlar els conflictes que s’estaven produint, també fracassà. La seva mort l’any 1974 no va significar la fi del peronisme, que es trobava tant a l’oposició com al govern.

L’any 1976 es va tornar a produir un cop d’estat, ja que els militars (que estaven sent el focus de les guerrilles, peronistes o no) opinaven que després del fracàs democràtic que s’havia produït amb l’últim govern de Perón, l’única solució era la sistematització del terror, un terrorisme estatal. La violència havia de permetre aniquilar les guerrilles i l’eliminació de l’Argentina peronista.

Aquesta dictadura, formada per una junta militar de les forces armades, va ser la dictadura més sagnant de les viscudes a Argentina, amb una constància violació dels drets humans, la desaparició de milers de persones per pertànyer a les guerrilles o estar relacionat amb elles.

La dictadura va finalitzar l’any 1983, a causa de la forta pressió internacional davant la constant violació dels drets humans, la derrota de la guerra de les Malvines (1982) davant del Regne Unit, i la forta mobilització social de la població argentina davant les injustícies que s’estava produint, provocant que el directori militar convoqués eleccions per a aquell any. La victòria va ser per a Raúl Alfonsín, líder de la Unió Cívica Radical, convertint-se en el primer president d’ençà de l’última dictadura a Argentina.

Videla, en el moment del seu arrest. Font: Ecuavisa
Videla, en el moment del seu arrest. Font: Ecuavisa

Implantació del model Neoliberal a l’Argentina i continuació en el 2015

Va ser durant la dictadura de l’any 1976, on s’implantà un model neoliberal que Macri, des de l’any 2015, ha aprofundit. La dictadura reorganitzà el model econòmic del país, donant pas al fet que les finances tinguessin el pes principal de l’economia. Va fer retrocedir la intervenció de l’Estat en el comerç i promulgà l’alliberament de les importacions, una nova llei d’inversions estrangeres (donant igualtat tant al capital estranger com al nacional), i es prohibia a l’estat que pogués orientar aquestes inversions per al seu interès. La indústria, promoguda pel peronisme i motor principal de l’economia, va donar pas a les fiances com a eix essencial econòmic.

Aquestes mesures són les que en l’actualitat està promovent i aprofundint el govern de Macri. Es tracta d’una continuació del model neoliberal, reiniciat pel partit Propuesta Republicana (PRO), com la fi del cep canviari, la retallada en la despesa pública, privatitzacions, obertura comercial (i una conseqüent major inversió de capital estranger), racionalitat energètica a partir de l’any 2017, la pujada de les taxes de l’interès del Banc Central (passant del 28% al 38%)… no són més que la continuació d’un model neoliberal iniciat, com hem anomenat anteriorment, amb la dictadura del 76, i que amb la tornada de la democràcia es va seguir. Va ser detingut en part pel kirchnerisme, però amb la victòria de Macri s’hi ha tornat. Aquestes mesures no estan donant una solució a Argentina, sinó que està accentuant encara més la crisi social en què viu el país.

Read More

En una època de frenesia mediàtica en què la informació internacional consisteix massa sovint en una competició per veure qui la diu més grossa, la presència de veus heterodoxes com la de Rafael Poch-de-Feliu (Barcelona, 1956) resulta més que necessària. Després d’haver estat un testimoni privilegiat de la desintegració de l’URSS, de les contradiccions del miracle xinès i de la crisi de l’Europa alemanya, Poch treballa com a corresponsal de La Vanguardia a París des de finals de 2014. A França ha descrit els últims anys del mandat crepuscular del socialista François Hollande i la indignació creixent d’una societat colpejada pel terrorisme djihadista i la letargia econòmica. Un malestar que s’ha vist reflectit en la muntanya russa de la campanya presidencial que va concloure el 7 de maig amb l’elecció del centrista Emmanuel Macron.

Unes setmanes després de la segona volta de les eleccions presidencials, entrevistem a Rafael Poch en una brasserie en l’acomodat districte XVII de París (nord-oest de la capital francesa). Analitza els factors clau de la victòria de Macron i el futur polític d’un país en què la tossuderia del poble impedeix l’aplicació integral de l’agenda neoliberal.

Malgrat haver estat l’antic ministre d’economia de François Hollande, Macron ha sabut presentar-se com el candidat del canvi i això l’ha permès erigir-se en el nou president. Com ho expliques?

El punt central de les eleccions presidencials franceses ha estat el ‘producte’ Macron. Com una operació per fabricar un candidat del no res ha pogut tenir tant èxit en un país tan polititzat com França, que va inventar la divisòria entre l’esquerra i la dreta. Macron ha estat un candidat fabricat pels interessos de la globalització i pel món de les finances que controla els mitjans de comunicació a França, com en tants d’altres països. Ha rebut un tractament mediàtic descaradament favorable, especialment, a partir del moment en què el president Hollande va anunciar que no es presentaria. Ha disposat en determinades franges horàries del doble de temps de paraula que Jean-Luc Mélenchon (republicà i socialecologista) i molt per davant de la resta de candidats.

Macron ha estat un candidat fabricat pels interessos de la globalització i pel món de les finances que controla els mitjans de comunicació a França

A més, hi ha hagut els escàndols de corrupció del candidat de la dreta republicana, François Fillon…

És el que els russos anomenen “kompromat (material compromès)” contra Fillon. Els treballs com a assistents parlamentaris de la família de Fillon era un dossier conegut des de fa molts anys per aquells periodistes que coneixen aquest tipus de temes. Sobre Macron, també hi ha un bon dossier d’elements explotables, però curiosament no ho han estat. Per exemple, els viatges de Macron a Londres per recaptar fons, les reunions a Bercy (el Ministeri d’Economia) per preparar la seva candidatura quan encara era ministre o el seu propi patrimoni (sorprenentment baix per un home que va guanyar 2,8 milions d’euros el 2012 treballant com a banquer de negocis a Rothschild).

Quin va ser el balanç de Macron com a Ministre d’Economia?

Macron va ser el responsable de la política econòmica de l’hollandisme. Una política que va suposar un augment del 20% de l’índex d’atur; un repartiment de 100.000 milions d’euros sense contrapartides a les empreses que només ha servit per incrementar els dividends dels accionistes francesos en un 11,6%, és a dir, el doble que a Alemanya; i l’aprovació de la Llei Macron, que ha afectat aspectes anecdòtics de l’economia francesa com el desenvolupament del transport en autobús, seguint així una directiva europea. Essent políticament correctes, podríem qualificar el seu balanç d’ambigu. Però sorprenentment aquest no li ha representat cap problema per guanyar les eleccions.

Emmanuel Macron va ser ministre d'economia amb François Hollande, però ha sigut capaç de presentar-se com un candidat de canvi. Font: Huffington Post
Emmanuel Macron va ser ministre d’economia amb François Hollande, però ha sigut capaç de presentar-se com un candidat de canvi. Font: Huffington Post

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Crec que és l’últim cartutx d’un establishment desesperat per introduir completament l’agenda neoliberal a França. El seus objectius seran que es redueixi la despesa social, que baixi el nivell de les pensions i dels salaris un 20% com demana la Unió Europea des de fa anys i que es retallin els drets laborals de forma més dràstica.

Macron és l’últim cartutx de l’establishment francès per a introduir l’agenda neoliberal al país

Aquesta ja ha estat l’agenda dels últims presidents francesos i ha xocat sempre amb la realitat del país. Ara, s’ha optat per un president despullat, que va a per tot. Davant d’aquest escenari, poden succeir dos coses: que Macron es trenqui les dents davant de la realitat del país o que es produeixi una derrota social històrica del poble francès.

Macron ha reunit en el seu executiu a ministres socialistes, de la dreta republicana i un antic dirigent dels verds francesos. El seu govern representa una gran coalició, com la que governa a Alemanya, el Parlament Europeu i, en menor, mesura a Itàlia i Espanya. Per què a França també s’ha apostat pel model de la gran coalició?

El sistema a França sempre havia tingut molta cura en l’alternativa entre dretes i esquerres, però ara ha hagut de trencar amb la idea de l’alternança. Per imposar el programa neoliberal, s’ha trencat el marc polític que ha regit la política francesa durant molt de temps. Això representa un esforç de concentració i planteja la pregunta què succeirà si no funciona. Serà un avenç o un retrocés? No ho sabem, però es tracta d’una jugada al tot o res.

Amb quins obstacles es confrontarà Macron durant la seva presidència?

Primer de tot, les eleccions legislatives (que es celebraran l’11 i 18 de juny) en què es poden produir tres escenaris: una majoria absoluta del moviment La République En Marche! (“La República En Marxa!”) de Macron; una majoria relativa d’aquesta formació centrista; o una cohabitació amb la dreta, que atorgaria una major radicalitat al projecte de Macron. La hipòtesi que hi hagi un grup d’esquerres fort no s’ha de descartar, però em sembla la més improbable. Probablement, la nova majoria parlamentària acabarà reflectint aquest model de gran coalició i l’únic que li quedarà a l’oposició serà el carrer. L’any passat ja hi va haver el moviment Nuit Debout, una espècie de 15-M a la francesa. Aquest va resultar poca cosa, però va servir com un escalfament de motors generacional. A més, hi ha els sindicats i la France Insoumise (França Insubmisa) de Mélenchon, un moviment que comença a estructurar-se.

La nova generació de polítics francesos va formar-se en l'onada conservadora dels 80. L'historiador francès François Furet i la seva reinterpretació conservadora de la Revolució Francesa en són un gran exemple. Font: Le Monde
La nova generació de polítics francesos va formar-se en l’onada conservadora dels 80. L’historiador francès François Furet i la seva reinterpretació conservadora de la Revolució Francesa en són un gran exemple. Font: Le Monde

Però la França d’avui no és la França dels anys setanta. La mobilització social durant el mandat d’Hollande ha estat força dèbil. Realment hi pot haver una oposició del carrer al programa neoliberal de Macron?

No ho sé, però les eleccions ens mostren que hi ha un empat entre els partidaris de la globalització i els sobiranistes (bloc crític amb la globalització, però conformat per dos formacions oposades, el Front Nacional i la França Insubmisa). L’any passat el 67% dels francesos s’oposava a la reforma laboral. La geografia del vot ens mostra que la majoria actual de Macron reflecteix la França dels de dalt. No ens trobem en una situació de l’1% contra el 99%. Però sí que hi pot haver una majoria social en contra del tanc de Macron. Això sense comptar amb el fet que el seu programa neoliberal sembla caduc. Estan apareixent moltes esmenes a aquest model, inclús en el centre del capitalisme, com ha succeït als Estats Units amb la victòria de Trump o al Regne Unit amb el Brexit.

Els actuals dirigents francesos i les elits intel·lectuals es van formar durant l’onada conservadora dels anys vuitanta

En el cas de Macron, resulta sorprenent el fet que estem davant d’una espècie de Tony Blair francès, però vint anys després de l’època d’esplendor de la “tercera via” socialdemòcrata  i en un moment en què el model neoliberal flaqueja. A què es deu aquesta paradoxa?

El sociòleg francès Emmanuel Todd diu que això demostra el retard de França. No sé si hi ha un retard francès des del punt de vista social, però el que sí que hi ha és la tossuderia d’un poble al que no resulta fàcil aplanar-lo del tot. Es mostra molt reticent al neoliberalisme.

Malgrat la tossuderia del poble francès, la ideologia i els valors neoliberals no han deixat de progressar a França des de principis de la dècada dels vuitanta.

Els actuals dirigents francesos i les elits intel·lectuals es van formar durant l’onada conservadora dels anys vuitanta. Una època en què es va produir una reinterpretació conservadora de la Revolució Francesa de la mà de l’historiador François Furet, en què es va confrontar la figura del líder revolucionari Georges Jacques Danton amb la de Maximilien Robespierre, l’humanisme llibertari d’Albert Camus amb l’antiimperialisme intransigent de Sartre. Fou aleshores quan els dogmes neoliberals van conquistar l’acadèmia en el camp de l’economia.

La preponderància dels valors neoliberals en la França actual no ha impedit l’emergència de la candidatura d’esquerres de Mélenchon, que ha estat a punt de classificar-se per a la segona volta de les presidencials. A què es deu l’èxit de Mélenchon?

Amb molt de retard observem com s’ha creat un pol d’esquerres, sobiranista, antiglobalització i no xenòfob. És tracta d’una alternativa contestatària al Front Nacional (FN). Resulta molt preocupant llegir com la França Insubmisa està sent atacada de forma tan decidida per l’establishment, ja que és l’últim antídot a l’extrema dreta. En realitat, ens hauríem de preguntar per què ha sorgit tan tard. 

"Cap emigrant als nostres pobles", resa el cartell que porten aquests simpatitzants del Front Nacional. Font: EurActiv
“Cap emigrant als nostres pobles”, resa el cartell que porten aquests simpatitzants del Front Nacional. Font: EurActiv

A l’esquerra alternativa potser li costa emergir a causa de la seva dificultat per construir un discurs crític amb la Unió Europea (UE).

L’esquerra ha estat vinculada estretament al projecte europeu i ha participat a través de les grans coalicions del projecte que anomeno com a partit neoliberal unificat europeu. Aquesta implicació ha fet que fos molt difícil desmarcar-se de l’europeisme. A més, qüestions com la sortida del marc neoliberal de l’euro són molt tècniques. A França l’esquerra ha tarda molt, però finalment sembla que ha aixecat el cap i es debat sobre aquestes qüestions. S’ha avançat molt més que a Espanya, on no crec que hi hagi un programa per redefinir el projecte europeu de la part de Podemos.

A més del seu discurs crític amb la UE, també se li retreu a Mélenchon el no haver demanat el vot per a Macron durant la segona volta de les presidencials. Com expliques aquesta decisió?

Si el senyor Macron és el que hem dit que és —un defensor a ultrança del neoliberalisme—, demanar el vot per ell hauria ofès a una part de l’electorat de Mélenchon. La posició de dir no m’involucro en aquest debat em sembla políticament intel·ligent per mantenir la seva base política.

El Front Nacional prové de diferents herències: el neofeixisme dels anys setanta, el petainisme i el col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial i la realitat de l’Algèria francesa

Però històricament l’esquerra s’ha oposat de forma frontal a l’extrema dreta, a la que sol qualificar de feixista. El FN és un partit feixista?

Els partits feixistes es definien històricament per unes característiques molt clares que el FN no reuneix. No es tracta d’un partit d’esquadres, amb un líder carismàtic reverenciat i defensor d’un corporativisme socioeconòmic i d’una ideologia racista explícita. El FN prové de diferents herències: el neofeixisme dels anys setanta, el petainisme i el col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial i la realitat de l’Algèria francesa, que l’historiador Benjamin Stora anomena el “sudisme”. El discurs del FN també s’ha conformat per les realitats franceses i europees dels últims trenta anys. Podem qualificar-ho d’extrema dreta, però fer-ho de feixista és excessiu. A més, seria insultar els votants del FN que ho fan per cabreig, com un vot de protesta. Considero que aquests són la majoria, ja que els votants d’extrema dreta només representen el 15% de l’electorat francès.

Tanmateix, el FN ha estat capaç d’imposar la qüestió sobre la identitat com un element central del debat polític francès. Durant la campanya presidencial, Macron va rebre unes crítiques ferotges per haver reconegut que les tropes franceses havien comès crims de la humanitat a Algèria. Per què la Guerra d’Algèria continua sent un tema tabú a França?

Tots els països tenen cadàvers a l’armari i nosaltres a Espanya en tenim 150.000 a les cunetes. En el cas de França i la guerra d’Algèria, De Gaulle va jugar la carta de la moderació. Hi va haver tota una sèrie d’amnisties per aplacar la caverna de l’Organisation armée sécrète (OAS) i el colpisme militar antigaullista, Algèria era molt més que una colònia, hi van viure un milió de francesos. La ferida algeriana es va curar posant aigua al cafè.

Però aquesta situació es va agreujar amb la política migratòria dels anys seixanta i setanta i amb el famós xoc de memòries entre les víctimes del colonialisme i les víctimes del precipitat retorn d’Algèria. Això fa que sigui un tema que cal tractar amb molta cura. En aquest sentit, cal treure’s el barret amb Macron, perquè ha estat l’únic que ha trencat el tabú dient que s’ha de demanar perdó. Gairebé cap potència colonial ha demanat mai perdó, exceptuant aquelles que van ser derrotades com Alemanya. Inclús el Japó, que va ser derrotat, tampoc va demanar perdó.

En el cas de França també s’observa la reticència d’una antiga potència imperial d’acceptar el fet de convertir-se en un país normal.

Hi ha una gran ambigüitat en el concepte de República imperial, una contradicció evident en la història de França o dels Estats Units. República i imperi són conceptes contradictoris. Per una banda, França encarna la Francofonia i el caràcter humanista universalista de la identitat francesa que no té per què ser imperialista. Però també disposa d’una identitat imperial. França viu en aquesta contradicció, encara que no de forma tan bèstia com els Estats Units.

Read More

No som al 1917. Certament, enguany commemorem el centenari de la Revolució Russa (1917-2017), la qual va posar el món “del revés”. Aquest fet va consolidar una alternativa real per primera vegada al capitalisme i va suposar, conseqüentment, un terrabastall geopolític gairebé sense precedents històrics; una afirmació poc exagerada si tenim en compte que en aquell moment el capitalisme havia globalitzat per primera vegada el món i que unes poques potències occidentals (i el Japó) controlaven el món mitjançant el control d’extensos imperis repartits per tot el globus terraqui. 

La Viena de la "Belle Époque" exemplifica perfectament els tòpics d'una existència suposadament perfecta que la Guerra de 1914 acabaria
La Viena de la “Belle Époque” exemplifica perfectament els tòpics d’una existència suposadament perfecta que la Guerra de 1914 acabaria. Font: Té de Violetas

L’ensulsiada que provocà la Primera Guerra Mundial a aquest ordre (“the liberal order”, com recorden profusament diversos mitjans anglosaxons parlant del món ‘pre1914’), fou total i causà una enorme crispació entre les capes dominants d’aquells imperis al mateix temps que començava a despertar esperances d’emancipació social i nacional per les colònies i dominis imperials.

Cent anys després, i uns vint-i-cinc després de la suposada “fi de la història”, alguns evoquen els paral·lelismes entre els nostres dies i els de 1917… però també entre els nostres i els de 1914, 1929, la dècada dels 30… Massa comparacions de diverses etapes històriques amb la nostra. Tant ens costa d’acceptar que els nostres temps també tenen les seves pròpies característiques?

Quan els mals vénen de Thatcher i ningú no ho diu

Lliure comerç, globalització i creixement econòmic. La tríada màgica que va establir i escampar l’“ordre liberal” pel planeta i que la Gran Guerra va enfonsar. En els nostres dies, l’arribada de Donald Trump al poder dibuixa sobre el mapa una congelació de la globalització tal com l’hem coneguda; i la possible arribada de les forces polítiques d’extrema dreta, que defensen una tornada a certes barreres proteccionistes (ergo, de la fi del lliure comerç tal com el coneixem), sembla traçar un paral·lelisme clar entre nosaltres i ells. Altre cop, les semblances són enganyoses.

130408083022-07-thatcher-reagan-horizontal-large-gallery
Ronald Reagan i Margaret Thatcher van ser els primers impulsors del neoliberalisme des de les institucions d’una democràcia occidental. Les desigualtats socials que s’iniciaren durant els seus mandats han empitjorat amb el temps. Font: CNN

Així doncs, mentre que 1914 era un any de creixement econòmic que venia d’un cicle econòmic pròsper, 2017 és un any d’una paupèrrima pujada en els índexs macroeconòmics conseqüència del daltabaix més gran del capitalisme d’ençà de 1929.

Explica Gonzalo Pontón en el seu llibre En la lucha por la desigualdad (Pasado & Presente, 2016) que el capitalisme sempre s’ha caracteritzat per la gran desigualtat social que provoca (a voltes major; a voltes menor). Així doncs, mentre que al 1914 la gent vivia millor que els seus avantpassats (per primera vegada en la història del capitalisme) gràcies a una pujada generalitzada dels sous (fruit de les fortes lluites i reivindicacions socials) des de finals del XIX, avui dia s’han accentuat les desigualtats socials i empitjorat les condicions salarials iniciades a la dècada dels vuitanta.

El 2010, el 10% de la població més rica dels Estats Units ja acumulava el 50% dels ingressos nacionals; un percentatge gairebé calcat al que tenia aquest segment de la població el 1929 i que ha empitjorat en aquests últims set anys; un fet que també succeeix a d’altres països occidentals. El missatge, tan clar com terrible: després d’unes dècades de major igualtat econòmica, tornem a estar socialment als nivells de 1929. No és d’estranyar que en llocs com el Regne Unit (on Thatcher va aplicar l’experiment neoliberal per primera vegada en una democràcia occidental), un dels capdavanters en desigualtat social de la OCDE, destacades figures com Owen Jones hagin afirmat que estem tornant a repartiments de la riquesa propis de l’època victoriana. Només cal recordar que entre 2009 i 2014, els 1000 britànics més rics havien doblat la seva riquesa mentre els ingressos de la classe treballadora s’enfonsaven: http://bit.ly/1lQAd8a

La moralització del debat obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo: encara funciona per a les capes més benestants

Poques han sigut les crítiques al model neoliberal que sorgí entre els 70 i 80 i que varen iniciar les bombolles financeres cada vegada majors i les desigualtats socials cada vegada més grans que ens han portat on som. Molt més crítics s’han mostrat els mitjans amb algunes de les seves conseqüències que sovint s’atribueixen a la ignorància dels votants: populisme (sigui de dretes o esquerres), Brèxit, Trump o ultradreta. La moralització del debat pels principals mitjans de comunicació obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo, ja que encara funciona per a les capes més benestants.

Llavors, a quin moment ens assemblem? Som, doncs, al 1914, al 1917, al 1929 o estem tornant a 1933, quan Hitler fou nomenat canceller? Malgrat la gran crisi que estem experimentant (“Gran Recessió”, li diem), és trampós voler fer creure que estem en una situació semblant a la dècada dels trenta, quan, després de l’ensulsiada de 1929, la pervivència del bloc capitalista no era segura. 

La desintegració de l'estat del benestar ha sigut paulatina, però irreversible. A la imatge: Clement Attlee, el primer ministre laborista i arquitecte de l'estat del benestar britànic després de la Segona Guerra Mundial
La desintegració de l’estat del benestar ha sigut paulatina, però irreversible. A la imatge: Clement Attlee, el primer ministre laborista i arquitecte de l’estat del benestar britànic després de la Segona Guerra Mundial

La desintegració paulatina de l’estat del benestar nascut després de la Segona Guerra Mundial ha estat prou lenta perquè encara avui dia hi hagi àmplies capes de la població que se’n puguin beneficiar (si bé cada vegada més de manera més restringida), cosa que encara permet un coixí prim per als sectors socials més desafavorits.

Democràcia sobre el paper i desaparició de l’esquerra

Si bé és cert que existeixen forces polítiques disposades a alimentar-se d’aquest descontentament social, ningú es planteja la fi de la democràcia liberal. Malgrat el seu descrèdit, aquesta és encara el marc normatiu i de convivència indestructible. Al contrari que en el període d’Entreguerres, no existeix a dia d’avui cap força política que defensi la seva supressió per alguna classe de règim autoritari.

Les democràcies occidentals europees van erigir-se en els valors de l’antifeixisme i en un compromís: no repetir els errors que havien conduït als grans horrors de 1939-45, i, de manera més general, del període de 1914-45. Com assenyalava el difunt Tony Judt, la democràcia liberal va haver de demostrar que podia fer arribar a l’hora els trens (Itàlia), construir autopistes (Alemanya) i que podia embridar el capitalisme per a que el conjunt de la població se’n beneficiés: és llavors que naixerien els moderns sistemes de benestar. Una conquesta de la postguerra, dels moviments obrers que permetia avançar la pròpia democràcia: aquesta no només consistia a votar, sinó que significava educació pública de qualitat, assistència mèdica gratuïta i llars dignes. No només s’havia de votar, sinó que es tenia dret a una existència digna. Malgrat les limitacions de les democràcies de postguerra, això va ser un pas endavant molt important i va apaivagar els odis i violències polítics que havien caracteritzat el període d’entreguerres. Paral·lelament, el consum massiu convertia els ciutadans en clients.

Després de 1945, la democràcia va passar d’entendre’s de poder votar cada quatre anys a tenir també tenir educació i sanitat públiques i una llar digna

Deia Sebastian Haffner en la seva magnífica Història d’un alemany que la revolució alemanya de 1918-19 va tornar a demostrar que res del que fan les esquerres funciona. Aquesta perspectiva no era massa compartida per molts dels seus contemporanis. A l’Alemanya de 1918, un govern socialdemòcrata encapçalat per Friedrich Ebert feia els ulls grossos davant l’execució de Rosa Luxemburg i Karl Liebknicht per part dels Freikorps. L’execució d’aquests dos líders de l’incipient Partit Comunista Alemany (KPD) responia a les pors de les classes dominants alemanyes del triomf dels bolxevics a Rússia. Essent més generalistes: l’esquerra tenia un projecte alternatiu al capitalisme i que tenia possibilitats de triomfar. El sol fantasma d’aquesta possibilitat va ser suficient perquè el gran capital optés per liquidar els sistemes parlamentaris i facilitar la presa del poder a militars i feixistes.

La complexa i diversa adaptació de l’esquerra europea en la postguerra europea és diferent en cada lloc, però sí que és cert que després de la Segona Guerra Mundial, la socialdemocràcia europea es va trobar en la còmode situació de controlar un capitalisme condicionat per l’estat en una societat que havia adoptat àmpliament el consens keynesià, ja de per si de caire socialdemòcrata, independentment del color polític del govern del moment.

La capitulació de l'esquerra ha sigut total després de l'aparició del neoliberalisme. Aquí, un retrat d'Antonio Gramsci (1891-1937), un dels grans intel·lectuals marxistes del segle XX. Font: Viquipèdia
La capitulació de l’esquerra ha sigut total després de l’aparició del neoliberalisme. Aquí, un retrat d’Antonio Gramsci (1891-1937), un dels grans intel·lectuals marxistes del segle XX. Font: Viquipèdia

Però gairebé 44 anys després del cop d’estat de Xile contra el govern de Salvador Allende i quasi 38 de la victòria electoral de Margaret Thatcher, no existeix avui dia una alternativa al nou “Consens de Washington”. Després de l’arribada del neoliberalisme, el lliure mercat i el creixement econòmic a qualsevol preu ha passat a ocupar la centralitat de l’acció política: http://bit.ly/2f8AQN9

La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un altre dels grans factors diferenciadors amb 1917, cosa que ha permès al neoliberalisme de construir el seu consens sense oposició ideològica i guanyar la “batalla de les idees”. Avui dia, la globalització ha deixat descol·locada una esquerra que ni tant sols pot aplicar receptes una mica més amables davant un capitalisme voraç, com ha demostrat recentment el govern de Syriza a Grècia.

La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un dels grans factors diferenciadors amb 1917

Actualment, l’única oposició al neoliberalisme són els diversos moviments socials (no sempre units, a més a més) que, per regla general, no plantegen alternatives al sistema actual, sinó que malden per salvar els avenços de l’anterior. Ben paradigmàtic el cas britànic, on un dels moviments socials de protesta més importants dels últims anys ha sigut el de la lluita contra el desmentallament del NHS (National Health Service).

L’extrema dreta no és feixisme (al menys, de moment)

Lògicament, sense alternatives i amb una esquerra inoperant (o inexistent), no és d’estranyar que bona part dels perjudicats per la globalització (que encara estan buscant els beneficis que suposadament portaria aquesta) hagin canalitzat el seu descontentament vers grans pebliscits antisistema (les victòries del Brèxit i de Trump, per exemple), l’extrema dreta (veurem en breu a Marine Le Pen o a Gilbert Wilders arribar a les presidències dels seus respectius països?) o els nous partits d’esquerra (Podemos a Espanya o Syriza a Grècia en el seu moment).

Desdibuixades les vel·leïtats polítiques clàssiques entre esquerra i dreta (ni Le Pen ni Pablo Iglesias es volen considerar com a tals; es parla dels “de baix” contra “els de dalt”; del “poble” contra les “oligarquies” o “la casta”), bona part de la ciutadania occidental ha volcat les seves esperances en una extrema dreta que massa sovint alguns classifiquen massa ràpidament com a “feixistes” o “neofeixistes”.

Altre cop, el paral·lelisme és equívoc. Aquells que critiquen (encertadament) la deriva autoritària del president Trump, el racisme i el tarannà poc dialogant de l’extrema dreta obliden sovint d’apuntar que la deriva ja va començar arreu d’Occident en el moment en què s’impulsaren mesures econòmiques que cada vegada es mostraren més incompatibles amb els drets elementals dels ciutadans que habitaven en aquestes democràcies. I no només això, sinó que la seva acceptació en l’espectre polític i l’absorció de parts del seu discurs (especialment aquella referent a la mà dura contra els immigrants) per part de les forces polítiques tradicionals, han legitimitat la presència de la ultradreta en els parlaments nacionals.

La deriva autoritària a Occident ja va començar amb el neoliberalisme i les seves pràctiques creixentment autoritàries

I, si bé poden ser acusats d’alguns dels mals que tenien els feixistes (com el racisme o l’ultranacionalisme), la ultradreta actual no es postula com a portadora d’un nou ordre polític: es proclamen com a salvadors d’uns països que han estat saquejats amb impunitat per part d’una mala definida elit (no pel sistema) i els seus acòlits al parlament i que han deixat la porta oberta a onades d’immigració que s’aprofita dels seus sistemes de benestar i roba llocs de treball.

Defensa pàtria

Però l’extrema dreta també fa una defensa aferrissada de les institucions nacionals en front de les suprenacionals. Prometre treure França de la Unió Europea és recuperar les fronteres, la moneda i poder tornar a legislar en matèria d’immigració: recuperar la sobirania. Per a què? Això ho saben menys.

La fi de les superpotències

Amb la caiguda de la Unió de Repúbliques Socialsites Soviètiques (URSS) i la pèrdua de l’hegemonia absoluta dels EUA al món, s’acaba la fi de les superpotències. El panorama que es perfila ara és molt més incert: un mosaic de diversos països, potències regionals i grans potències que vetllen pels seus interessos i esperen aconseguir una zona d’influència en una lluita cada vegada més feréstega i menys sofisticada per a l’obtenció de recursos. La solució a aquest fenomen és relativament senzilla: o aprenem a respectar això, amb els diferents valors que cada un representa, o pinten bastos.

Cap guerra pot solucionar els problemes del segle XXI

L’existència d’armes nuclears i, conseqüentment, la potencial aniquilació de la humanitat ha fet impossible des del 1945 la possibilitat d’una gran guerra entre potències (tot i no haver-ne pogut impedir d’altres). Tot i així, la possibilitat de debilitar irreversiblement l’OTAN sota la presidència Trump, una nova hegemonia que vira cap al Pacífic i les tensions creixents entre la Xina i els EUA generen preocupació.

Com molt bé va ha dit Gorbatxev, un dels grans arquitectes de la distensió final entre la URSS i els EUA, fa unes setmanes a la revista Time, sembla que el món està en una carrera armamentística; cosa molt preocupant, tenint en compte la seva capacitat destructiva. Preocupant i absurda ja que, com bonament apunta l’exlíder soviètic, cap dels nostres grans problemes actuals (canvi climàtic, desigualtats socials creixents, pobresa, migracions massives, el creixment mundial de la població…) pot resoldre’s mitjançant bombes atòmiques: http://ti.me/2kqsWAB

 “ El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Això continua sent cert. La història ens serveix com a guia, esclafa certituds falsament anclades, ens ajuda a qüestionar i a plantejar alternatives… però no som al 1917.

Read More

Donald Trump serà, finalment, el 45è president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). No hi ha hagut en tota la història recent d’aquest país un candidat més controvertit, polèmic i que hagi generat un consens tan ampli contra la seva figura a nivell internacional. Les reaccions dels grans mitjans de comunicació i dels principals líders mundials han sigut, primerament, d’incredulitat i de ràbia després. Com en el cas del Brèxit, aquesta elecció s’ha convertit en l’acció de protesta més potent d’una part de la societat nordamericana que no se sent beneficiada de la globalització i que ha decidit protestar contra el seu propi sistema econòmic i social. Més que guanyar les eleccions, podríem dir que qui les ha perdut ha sigut Hillary Clinton i Wall Street. 

S’empraran rius de tinta (física i digital) per a analitzar com ha sigut possible la victòria d’un personatge com ell i sobre els perills que encarna per al futur. Ara, allò important, és analitzar els últims 40 anys dels Estats Units per a entendre d’on venen els mals que han portat a Trump a la presidència. Perquè la desintegració del teixit social dels EUA és el gran enigma per a entendre-ho tot. Voler reduir el debat a un problema moral de la població és reduccionista i no ens permet copsar la realitat i convé a aquells que no volen revisar o impugnar el sistema en la seva totalitat.

Des de finals del segle XIX fins fa relativament poc, els Estats units havien basat bona part de la seva capacitat de seducció a partir d’un èpic “American Way of Life”: el “mode de vida americà” basat en una sèrie d’estereòtips, llocs comuns i idees vagues i omnipresents que han articulat durant molt temps la manera en què els nordamericans s’han vist a ells mateixos i el món els ha vist. Aquest mode de vida americà es basava en l’exhuberància, el cotxe, la bona família tradicional, bons salaris i, temps al temps, una Coca-Cola servida per la dona de la casa.

Molts han sigut els autors que han parlat de la buidor subjacent d’aquest mode de viure: John Cheever, Richard Yates o American Beauty; ja a finals dels setanta, una comèdia com El castañazo (1977) començava ja a retratar aquelles capes socials que començaven a patir els efectes de la desindustrialització.

El gran capital controla el Senat. Caricatura de Joseph Keppler. Font: Wikipedia
El gran capital controla el Senat. Caricatura de Joseph Keppler. Font: Wikipedia

Un dels arguments que més s’ha emprat per a exposar històricament les bondats del sistema nordamericà ha sigut que des del segle XIX, els salaris de la classe treballadora (exceptuant el període de la Gran Depressió) no havien parat d’augmentar: generació rera generació, el nivell de vida dels estatunidencs hauria millorat. La historiografia nordamericana posterior a la Segona Guerra Mundial es va entossudir a presentar la seva història com la d’un país sense classes, de grans consensos socials i va minimitzar la importància dels moviments contestaris (com la del populisme) i dels de l’esquerra. Ara sabem, però, que la “Gilded Age” va ser una època de grans conflictes socials acompanyat de fortíssimes crisis econòmiques produïdes per una burgesia massa ambiciosa i especuladora.

De manera semblant a l’Europa de postguerra, els Estats Units s’endinsaren en una època de creixement econòmic (tot i a que un ritme més lent) que li permeté crear quelcom semblant a un estat del benestar europeu. La preocupació que mostrà l’administració de Lyndon Baines Johnson (1963-69) pels assumptes interiors del país, li permeté de continuar l’obra del president Rossevelt (1933-45) i del seu New Deal, que ja havien obert el camí cap a l’establiment d’un estat del benestar a l’americana.

Aquest procés de millora salarial i seguretat social, però, va anar en paral·lel amb el debilitament del moviment obrer organitzat aprofitant el clima de paranoia anticmounista de la Guerra Freda que va ser utilitzat per la dreta nordamericana per a eliminar la dissensió política o aquells sectors més progressistes del New Deal de Roosevelt, especialment durant la dècada dels 50.

Durant vint-i-cinc anys després del final de la Segona Guerra Mundial, l’economia nordamericana prosperà i l’estat del benestar proporcionà un efecte estabilitzador que l’administració Johnson s’encarregà de reforçar mitjançant l’aprobació d’educació, sanitat públiques i aprobà, a més, l’acta dels drets civils [http://bit.ly/2fdA9DX].

La praxis keynesiana, més preocupada per la plena ocupació i en la intervenció estatal per a estimular la demanda, predominant en l’ortodòxia econòmica de postguerra no pogué fer front a la nova situació macroeconòmica creada per al crisi del petroli de 1973, la qual tornà a fer despuntar l’atur, al mateix temps que s’enfilava la inflació amb xifres de “dos dígits” (al 1975, la inflació era del 13’5%) i els preus del petroli s’enfilaven ràpidament. El petroli barat havia sigut un dels pilars de l’edificació de la prosperitat de postguerra. Però entre 1972 i 1981, l’índex de preus dels combustibles per al consum domèstic dels Estats Units pujà de 118’5 (essent 100 el 1967) a 675,9. En menys de deu anys, els preus del petroli es multiplicaren gairebé per sis i la producció industrial dels països desenvolupats caigué un 10%.

"No gas". La pujada brutal dels preus del petroli va posar en escac a tota l'economia mundial. Font: npr.org
“No gas”. La pujada brutal dels preus del petroli va posar en escac a tota l’economia mundial. Font: npr.org

Al mateix temps que es gestava la crisi econòmica a la qual el keynesianisme ja no tenia resposta, i fins i tot abans, la classe empresarial nordamericana va decidir posar punt i final a les concessions socials que havia anat fent des de l’administració Roosevelt, conscients que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) ja no suposava una alternativa factible ni per als EUA ni per als seus aliats occidentals.

Durant l’últim quart del segle XX es produí un procés que l’economista nordamericà Paul Krugman nomenà “gran divergència”: la progressiva restauració de la concentració del poder econòmic i polític en mans d’uns pocs. Si entre 1945 i 1975 el conjunt dels països desenvolupats havia permès una redistribució més equitativa dels seus ingressos, que havia permès millorar substancialment la vida del conjunt de la societat, a partir del 1975 es produí el procés contrari. No només això, sinó que les rendes més altes ampliarien el seu benestar a costa de les més baixes. Així doncs, l’1% més ric de la població nordamericana tenia el 9% de la riquesa total del país el 1980. Al 2007, aquesta minoria privilegiada havia augmentat aquest percentatge i l’1% acaparava el 23’5% del total dels ingressos nacionals. Com recull Josep Fontana en el seu llibre El futuro es un país extraño, el març de 2012, un equip dirigit Emmanuel Saez, professor de la Universitat de Califòrnia va publicar unes estimacions on calculava que entre 1993 i 2010, la part del creixement total ‘capturada’ per l’1% més ric havia sigut del 52%… però del 93% entre 2009 i 2010.

Com ha sigut això possible? Certament, l’acaparament de la riquesa mundial per part d’una fracció molt petita de la població és un fet internacional, però en cap lloc del món ‘desenvolupat’ aquest fenomen ha sigut més profund com en els Estats Units.

Lewis Powell aconsellà la captura del poder polític pel món empresarial
Lewis Powell aconsellà la captura del poder polític pel món empresarial. Font: Wikipedia

L’any 1971 (dos abans de la crisi del petroli), Lewis Powell (més tard, nomenat pel president Nixon com a jutge associat de la Cort Suprema dels EUA) escrivia un memoràndum confidencial per a la Cambra de Comerç dels EUA. En aquest informe, Powell insistia en els mals que podien esdevenir-se de l’avenç d’idees contràries al sistema de la lliure empresa. La solució? Assaltar el poder polític: “El món dels negocis ha d’aprendre la lliçó que fa temps que han après els sindicats i altres grups d’interessos. La lliçó que el poder polític és necessari; que aquest poder ha de ser assiduament cultivat que, quan convingui, ha d’utilitzar-se agressivament i amb determinació”, amb una planificació a llarg termini i que diferents organitzacions, associacions i “think tanks” (generosament finançats per grans conglomerats empresarials) durien a terme. Va ser a partir de llavors quan pogueren incidir més fortament sobre els polítics nordamericans (primerament, sobre els demòcrates) a partir dels famosos PAC (Comités d’Acció Política) i finançant les seves campanyes electorals, rellevant els sindicats que fins ara havien estat finançant el partit demòcrata. La inèrcia política feu la resta.

Després de les mediocres administracions de Gerald Ford (1974-77) i Jimmy Carter (1977-81), arribà a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-89). Figura imprescindible per a entendre la història posterior dels EUA, Reagan partia d’una premisa que condicionaria tota la seva acció política posterior: l’estat era un problema: http://bit.ly/2eJIiiK El segle XX s’havia caracteritzat pel perfeccionament de l’estat i per haver obtingut uns nivells inèdits de control sobre l’economia i sobre la seva població; ara Reagan posava en entredit aquest paper ‘omnipotent’ de l’estat, i no ho feia principalment per consideracions econòmiques, sinó també per causes econòmiques. Va ser també amb Reagan que el Partit Republicà va acabar sent cada vegada més associat pels sectors ‘liberals’ dels EUA com a el partit de les elits econòmiques del país, el “partit de l’1%”, que es diria més tard.

Mentre les fundacions privades plantejaven i guanyaven la batalla de les idees (algú en diria “hegemonia cultural”), Reagan preparava el marc polític per a que les noves velles idees del monetarisme de Milton Friedman s’apliquessin. Les mesures acabaren amb la inflació encetada a la dècada dels setanta, però la derregularització financera, sumada a la prèvia fi del patró or (1971) feren de l’economia nacional i internacional quelcom molt més volàtil i difícil de preveure. Les noves polítiques anaren acompanyades d’una reducció en la despesa social i una baixada d’impostos de la qual se’n beneficiarien sobretot les grans fortunes i les classes mitjanes (en tres anys, l’impost de la renda baixà el 27%). L’eliminació de programes federals d’educació, vivenda o ajudes socials, però, aconseguí que la pobresa passés de l’11’7% de la població el 1979 al 15’3% el 1983.

Ronald Reagan (1981-89) va dominar la dècada dels 80 i es va convertir en el gran artífex de la derregularització econòmica. Per a ell, l'estat era "el problema"
Ronald Reagan (1981-89) va dominar la dècada dels 80 i es va convertir en el gran artífex de la derregularització econòmica. Per a ell, l’estat era “el problema”. Font: nationalreview.com

S’iniciava així un empobriment progressiu de la societat nordamericana que ha continuat creixent fins a avui dia. La desigualtat aniria aprofundint-se amb cada nova administració. Indistintament del color polític del govern, les polítiques econòmiques del govern han estat dirigides per i per a una minoria econòmicament privilegiada que dicta les normes de joc de la legislació nordamericana i posa les línies vermelles a la Casa Blanca. Mentrestant, una “majoria satisfeta” d’electors nordamaericans revalidava a les urnes la seva situació econòmic i, els seus privilegis o bona situació social, al mateix temps que naixia o s’ampliava una nova “subclasse funcional” formada per pobres que s’agrupaven a les grans aglomeracions urbanes. Fenómens com el trasllat de la indústria contribuïren a reforçar aquest fenomen i constataven la paral·lització de facto de la mobilitat social.

Bill Clinton (1993-2001), president demòcrata fou el reflex nordamericà d’una tendència que ja també es donaria a Europa: independentment del partit governant, les polítiques econòmiques eren molt semblants a les conservadores i afavoriren una major precarització d’amplis sectors socials i, a més, legislaven a favor del gran capital. Valgui a tall d’exemple la derogació de la llei Glass-Steagall (d’un altre demòcrata: Franklin Delano Roosevelt), que separava la banca d’inversió i la de dipòsits; la llei de la “Personal Responsability and Work Opportunity Act” del 1996, per exemple, obligava de facto al treballador a acceptar acríticament qualsevol feina, ja que l’estat li retiraria les ajudes; l’objectiu era clar: reduir les despeses d’assistència socials als EUA i el nombre de beneficiaris (les dels empresaris també es reduirien). Una política totalment favorable a Wall Street, seguint la tendència iniciada per Reagan: “els interessos del president i els de Wall Street van de la mà”.

Va ser amb Clinton que es dugué a terme una segona onada de derregularitzacions financeres que portaren a un seguit de crisis econòmiques cada vegada més freqüents i cada vegada més severes. El culte pel sector privat (i, en contraposició, l’estigmatització del sector públic) arribava al seu auge, cosa que explica fenómens com el surgiment de les escoles de negocis. Res massa estrany si tenim en compte que la majoria d’assessors del president Clinton estaven vinculats al món dels negocis i tenien un caràcter molt conservador en termes econòmics.

Un exemple de ciutat postindustrial: Detroit. La fugida de l'indústria ha condemnat a comunitats senceres. La globalització no ha sigut un bon negoci per a elles. Font: el Confidencial
Un exemple de ciutat postindustrial: Detroit. La fugida de l’indústria ha degradat a comunitats senceres. La globalització no ha sigut un bon negoci per a elles. Font: el Confidencial

El discurs triomfalista macroeconòmic contrastava cada vegada més amb la realitat. Mentre Clinton afirmava orgullós que mai en la història dels EUA hi havia hagut més desenvolupament i prosperitat econòmiques per a tota la població (http://bit.ly/2eT0F2s), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) anunciava el 2000 que un nordamericà treballava moltes més hores que un europeu (més de 300 més a l’any), que un de cada tres treballava més de 50 hores setmanals i que tenien menys vacances pagades que a Europa. I la desigualtat social continuava creixent: el 1980, un executiu mitjà estatunidenc guanyava de mitjana 40 vegades més que un treballador industrial; però al 2006 aquesta relació s’havia eixamplat: entre un alt executiu i un treballador hi havia una relació de fins a 475:1… i 45 milions d’estatunidencs no podien gaudir d’assegurança mèdica.

Quan George Walker Bush va arribar a la Casa Blanca, el triomf del conservadorisme era total. Ja no quedava cap rastre del New Deal de Roosevelt, el qual va ser reemplaçat per la idea de maximitzar encara més la riquesa per a que es fes innecessària la seva redistribució. Així doncs, i com diu Josep Fontana, les retallades d’impostos als rics afavorien l’aparició de nous milionaris com Sam Walton, Bill Gates o Ted Turner. Si en el 1955, els 400 majors contribuents dels EUA pagaven en impostos el 51’2% dels seus ingressos, el 2008 aquest percentatge s’havia reduït fins al 18’1%.

Les classes mitjanes s’empobrien mentrestant i, per a mantenir el seu nivell de consum s’endeutaren fortament, preparant el terreny per a la futura crisi de les hipoteques “subprime” portades a terme per un sistema bancari totalment anàrquic i derregularitzat. El motiu de l’endeutament? L’estancament de salaris que s’havia anat produint des de feia dues dècades i el descens dels sous entre 2001-07. Durant gairebé trenta anys, i per primera vegada en la història dels EUA, els salaris no creixien. Al somni nordamericà se li començaven a morir els mites fundacionals.

No és d’estranyar, llavors, que amb l’arribada de la crisi, el rescat a la gran banca després de les seves temeritats (privatitzant el guany i nacionalitzant les pèrdues) per valor de 50.000 milions de dòlars i les connivències cada vegada més clares amb la classe política i amb quotes de pobresa creixents, molts habitants dels EUA se sentissin víctimes del sistema. Després d’una administració Obama que ha frustrat les esperances de canvi que havia promès (lluny queda ja el “Yes, we can”), les primàries dels candidats demòcrata i republicà han comptat amb dos personatges que han acaparat el protagonisme d’aquest procés d’eleccions: Bernie Sanders (pels demòcrates) i Donald Trump (pels republicans). Ambdós es presentaven per un partit totalment coaptat per les elits econòmiques pel país i, en un moment determinat, semblava que volguessin conduir aquest partit lluny de les forces que el tenien segrestat. Cada un a la seva manera i prometent coses que semblen trencar amb el funcionament de la societat nordamericana: Sanders defensava l’aplicació d’un model ‘socialista’ (à la manière socialdemòcrata europea), unes expectatives modestes, però que en uns EUA fortament conservadors i dominats pels interessos empresarials, representaven tota una revolució; Trump, per la seva banda ha estat utilitzant un populisme xenòfob que conté elements rupturistes que han fet que l’stablishment i les elits republicanes li hagin girat l’esquena alarmats. En aquest sentit, cal recordar que Trump ha proposat el reestabliment de la Llei Glass-Steagal i de quotes proteccionsites a la indústria… Que Clinton, esposa de l’antic president Bill Clinton i identificada profundament amb l’elit del partit demòcrata i amb Wall Street, guanyés les primàries del Partit Demòcrata, ha impedit de veure què hauria passat si dos presidenciables antisistema haguessin lluitat per la presidència de la Casa Blanca i explica per què importants membres del Partit Republicà hagin donat suport públic a Clinton.

Malgrat que Clinton guanyés les primàries demòcrates, els dos grans fenómens electorals han sigut Bernie Sanders i Donald Trump, dos candidats 'antisistema' que han aparegut pel fort descontentament social imperant als EUA. Font: ABC News
Malgrat que Clinton guanyés les primàries demòcrates, els dos grans fenómens electorals han sigut Bernie Sanders i Donald Trump, dos candidats ‘antisistema’ que han aparegut pel fort descontentament social imperant als EUA. Font: ABC News

El populisme de Trump tampoc podria entendre’s si no tinguéssim en compte el ressorgiment de l’identitarisme religiós i WASP (“White, Anglosaxon, Protestant”) que ha anat sorgint paulatinament en els EUA des de la presidència Carter i que ha anat calant en totes les capes de la societat, especialment en aquelles més desfavorides i que sovint ha estat encoratjat i finançat per grans fortunes com el propietari de Domino’s Pizza.

Trump serà el nou president dels Estats Units per un problema vell del país: la desigualtat social i la pobresa creixent causada per unes mal definides elits. Al final, ha tingut més rellevància votar en contra d’una persona que per a molts representava l’elit econòmica de Wall Street i la tecnocràcia de Washington (Clinton). Tenien raó aquells que afirmaven que, sense un candidat constructivament antisistema, Trump guanyaria les eleccions: http://bit.ly/2fCLBGn No és agosarat dir, doncs, que aquestes eleccions no les ha guanyat el republicà, sinó que les ha perdut el sistema: Hillary Clinton i Wall Street.

Read More

“Estamos ganando la batalla de las ideas y debemos redoblar esfuerzos para que esta victoria se haga patente cada vez más. (…) Hoy, más que nunca, las “ideas tienen consecuencias”

-José María Aznar, expresident del Govern espanyol (1996-2004) intervenció a la European Ideas Network (IEN), a Viena després de les eleccions europees de 2009 –

 

Està en crisi un moviment o ideologia polítics només perquè els seus partits polítics no estiguin en les institucions del govern? Com moltes altres coses que s’han anat gestant durant la globalització, la visibilització de la crisi de les “esquerres” polítiques europees s’ha fet evident en els últims anys, amb l’arribada de la crisi econòmica de 2008 i l’inici de la Gran Recessió, en la qual encara ens trobem. De fet, aquesta crisi d’identitat de les esquerres va iniciar-se ja fa quaranta anys i no té res a veure amb la quantitat de països en què aquestes governen.

Efectivament, hom pot pensar que el fet de posar roig (esquerra) o blau (dreta) en un mapa polític mostra en quins països l’esquerra és més forta; i així, definim una crisi de les esquerres a Europa en funció del número de governs en què aquestes (no) són presents. Però la gran crisi de les esquerres és ideològica.

A finals del segle XIX se situa el moment de la configuració dels grans partits socialistes de masses. Destacava, pel nombre dels seus militants i la seva organització, el Partit Socialdemòcrata Alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands -SPD-), que aviat seria el referent revolucionari d’Europa; i el II Reich alemany, com a estat més industrialitzat del Vell Continent, havia de ser el primer on la revolució socialista triomfaria. 

Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la "crisi de la socialdemocràcia" després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava
Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la “crisi de la socialdemocràcia” després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava. Font: wikimedia

L’entrada, però, del SPD a les institucions de govern a Alemanya, prioritzant la lluita institucional, desmarcant-se cada vegada més de la realitat de la classes treballadora i afavorint la via possibilista/reformista acabaria fent del partit una pesada màquina burocràtica que poc a poc va deixar de ser revolucionària, com mostra el fet que el 1914 aprovés els pressupostos extraordinaris de la Primera Guerra Mundial amb al resta de forces polítiques del Reichstag. Malgrat ser el grup parlamentari més nombrós de la càmera legislativa alemanya, Rosa Luxemburg, una de les poques veus discordants i desafiants dintre del SPD, escrivia que la socialdemocràcia estava en crisi. La traïció que el partit protagonitzaria durant la Revolució Alemanya de 1918-19 a la classe treballadora teutona acabà de confirmar el gir conservador del partit i la seva institucionalització com a un partit de règim.

El triomf bolxevic en la Revolució Russa (1917) va accentuar la crisi socialdemòcrata a l’Europa occidental i va propiciar la divisió dels partits d’esquerra entre una socialdemocràcia cada vegada menys revolucionària i uns partits comunistes fortament dependents de Moscou i la seva ortodòxia, cosa que els deixaria amb poca capacitat de maniobra per fer i desfer d’acord amb la idiosincràsia del seu país. Altre cop, el partit comunista més fort del Vell Continent seria l’alemany (el KPD), abans que Adolf Hitler el trinxés una vegada esdevingués canceller del Reich.

Poc abans de la Segona Guerra Mundial. Les directrius soviètiques de prioritzar la lluita contra el “socialdeixisme” (un nom pejoratiu per a parlar de la socialdemocràcia) abans que amb el feixisme donaren peu a una espècie de guerra civil política i ideològica que va impedir a les forces d’esquerra d’aliar-se per a impedir l’ascens del feixisme fins que va ser massa tard. Aquesta política, concretada en els “fronts populars”, tampoc va donar els fruits que s’esperava i només s’aconseguiria formar govern a Espanya, França i Xile; i tots tres tindrien una curta vida.

Des del final de la Segona Guerra Mundial (1945), a Europa, les ocasions en què les esquerres (encabides fonamentalment en la socialdemocràcia) han governat han sigut numèricament inferiors si ho comparem amb les vegades en què el conservadorisme ha exercit el poder (a excepció de les zones nòrdiques). Però, tot i així, això no significa estar en crisi.

A partir de 1945, el Vell continent havia de fer front a la seva reconstrucció després de sis anys d’una guerra total on havien mort milions de persones i s’havien arrasat els grans centres urbans. L’Exèrcit Roig soviètic, gràcies a les seves victòries, havia alliberat Europa Oriental de la barbàrie nazi-feixista, però també delimitaria el futur bloc comunista (l’Europa Oriental) amb la presència dels seus soldats. Al mateix temps, l’avanç aliat conformava el bloc occidental. La creació dels dos blocs no es faria mitjançant acords diplomàtics o deixant que la població decidís sobre el model social en què volien viure, sinó d’acord, com ja hem vist, amb l’avanç de les tropes d’un o altre bàndol. 

L'avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l'Europa oriental
Soldats de l’Exèrcit Roig a Berlin. L’avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l’Europa oriental. Font: taringa.net

La reconstrucció d’Europa es faria sobre unes bases molt diferents a les de la fi de la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, hi havia hagut 36 milions de morts (comptant només les baixes de diferents nacionalitats europees), de les quals 19 havien sigut civils. Al contrari que 1919, aquesta vegada la refeta intentà dur-se a terme basant-se en la construcció de fortes democràcies liberals que fossin una alternativa real, factible i viable a les dictadures del Període d’Entreguerres i al comunisme que s’estava consolidant a Europa de l’Est. Com havia de fer-se? Al meu entendre, hi ha dos factors que expliquen el canvi de xip fet pels grans nous arquitectes del bloc capitalista: la por a les esquerres, per una banda, i la voluntat de no repetir la inestabilitat social del Període d’Entreguerres.

Al 1945, amb les tropes soviètiques a Berlín i amb el control ferm de tota Europa Oriental, la incertesa permeté que els nous legisladors es veiessin forçats a buscar grans polítiques de consens entre partits polítics molt allunyats entre si. El motiu? Demostrar que, arraconant l’experiència històrica acumulada, també es podia tenir una vida digna i plena amb el capitalisme i la democràcia liberal. Tot això no hagués estat possible sense una esquerra política que s’havia fet molt forta durant la guerra i que havia guanyat molt prestigi en la resistència contra el nazisme. El comunisme era fort en llocs com Islàndia (on Churchill havia planejat d’envair el país si els comunistes guanyaven les eleccions), França o Itàlia, on el Partito Comunista d’Italia (PCI) s’havia convertit en la principal força d’esquerra i havia passat de 3.000 membres el 1940 a 400.000 durant l’hivern del 1944-45.

Per altra banda, els nous governants europeus eren nascuts majoritàriament a la dècada dels 90 del passat segle XIX, motiu pel qual havien tingut una àmplia experiència amb el període més inestable de tota la història contemporània. Aquesta col·laboració cristal·litzaria en la creació dels moderns estats del benestar, que bevia de diferents experiències i ideòlegs (destaquen les aportacions de l’economista britànic John Maynard Keynes) de caire progressista i reformista. Acabava amb la concepció de l’estat com a un element que necessitava ser un agent com més petit millor perquè no interrompés el bon funcionament de l’economia; ans el contrari: l’estat havia de ser un element clau per crear i redistribuir la riquesa en forma de prestacions socials i havia de tenir una major presència en el món econòmic a través del control d’aquells recursos que es consideraven essencials per al funcionament de l’economia nacional. El cas més paradigmàtic va ser el de la construcció de l’estat del benestar a Gran Bretanya, després de la victòria electoral dels laboristes de Clement Attlee el 1945 [llegiu l’article “Allò que Thatcher s’endugué: els orígens de l’estat del benestar britànic”:  http://bit.ly/1XtaZBs] , el qual no tenia cap pudor en declarar-se orgullosament “socialista” en el seu discurs de la victòria electoral.

La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l'estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012
La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l’estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012

L’esquerra europea, coincidint amb el gran creixement econòmic europeu, viuria entre 1945 i 1973 la seva època daurada. Era respectada i acceptada pel nou ordre internacional de la Guerra Freda, jugava en les institucions democràtiques i les seves idees eren àmpliament seguides pel conjunt de la societat occidental, fins i tot pels partits conservadors, que fins a la dècada dels 80 (i encara amb reserves) no s’atreviren a debilitar l’estat del benestar. El preu que va pagar l’esquerra, però, va ser el de renunciar a canviar la societat per ser una administradora del capitalisme de la manera més socialment justa possible.

Paral·lelament, la societat de consum (plenament consolidada ja a la dècada dels seixanta) havia transformat profundament la societat occidental: per primera vegada en la història de la humanitat, la principal font de despesa dels salaris ja no anava destinada únicament a aconseguir aliments, sinó que també podia fer-ho a altres formes d’oci com el cinema, espectacles, la compra massiva, etc. Això no només va desfer les antigues conviccions de l’esquerra tradicional (qui era ara el proletari?), sinó que va permetre consolidar i ampliar les “classes mitjanes”: un nou ampli sector social amb bons sous que basculava preferentment cap als professionals de “coll blanc”, formats generalment en unes universitats cada vegada més massificades i que cap a la dècada dels 60 haurien d’ampliar-se considerablement; lligat a aquest fenomen, era clar que el benestar es veia com quelcom etern. En qualsevol cas, una altra de les grans conseqüències d’aquesta societat seria la pèrdua de la seva capacitat revolucionària: la televisió (que acabaria també amb les velles formes de socialització), la targeta de crèdit i la hipoteca en serien les responsables. Com diria l’empresari William Levitt: “Cap home que sigui propietari de casa seva pot ser comunista. Té massa coses per fer”.

Tot això tingué un feliç desenvolupament mentre la socialdemocràcia imposava el seu discurs i es conformava a ser un administrador social d’un benestar que es creia inacabable. Però tot es trencà ràpidament a partir de 1973 amb la crisi del petroli: la reaparició de l’atur, l’estancament econòmic dels setanta-vuitanta i la conformació d’una nova mentalitat col·lectiva, més individualista, van permetre que calessin molt ràpidament les noves tesis neoliberals. Aquestes, les durien a terme primerament Augusto Pinochet, Margaret Thatcher i Ronald Reagan (i en menor mesura, James Carter), que intentarien tornar al liberalisme primigeni: poc estat i molta llibertat econòmica, precisament, la que causà els grans col·lapses econòmics dels segles XIX i la Gran Recessió dels 30.

Va ser, doncs, durant l’últim quart del segle XX, i veient que la URSS ja no era un perill ni un model alternatiu viable a Occident, que es posà punt i final a la redistribució equitativa dels ingressos, es baixaren els impostos a les grans fortunes i es començà una derregularització financera que seguiria fins a avui dia. La batalla de les idees va ser la més important; i el control dels mitjans de comunicació, de les universitats i la formació de poderoses fundacions privades per a difondre el nou credo es mostraren essencials.

La contraproposta de la dreta neoliberal agafà totalment desprevinguda l’esquerra, que aniria reculant en els seus posicionaments polítics i acabaria acceptant ser un gestor més amable d’un neoliberalisme cada vegada menys amable. La prova d’això és que durant la dècada dels vuitanta, quan al Mediterrani europeu governaven formacions socialistes, aquestes aplicaren programes econòmics molt similars als de la nova dreta en nom del nou “realisme” econòmic. La implementació de l’agenda conservadora va demostrar primerament a Xile que el lliure mercat podia dur-se a terme sense necessitat de democràcia. A Gran Bretanya i als Estats Units, Thatcher i Reagan debilitaren enormement el moviment obrer i desestructuraren el món sindical.

Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es
Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es

La deslocalització d’empreses arreu del món i la globalització van acabar d’enfonsar el món referencial de l’esquerra. Després de la caiguda del bloc soviètic, l’ensulsiada dels partits comunistes occidentals i la consolidació de nous centres de poder polític i econòmic que escapen al control dels estats no han fet més que accentuar aquesta crisi. L’esquerra ha sigut incapaç d’elaborar en 40 anys idees alternatives destinades a dur a terme una nova praxis política en un món que no sap com canviar i en el qual es troba profundament arrelada i comprada. La formació de nous espais polítics definibles com a “esquerra alternativa” des dels anys 90 són una amalgama complexa i heterodoxa que a dia d’avui ha semblat trobar fórmules de visibilització i possibilitats reals de guanyar governs i adquirir quotes importants de poder en els centres de decisió. Malgrat tot, encara li queda camí per recórrer i, sobretot, no es veu tampoc la voluntat de voler ser agents d’un canvi que impliqui la desaparició del sistema capitalista… Però això ja és una altra història.

[Aquest article és un resum del Treball de Final de Grau titulat “El llarg hivern de les esquerres”. Aquest pot trobar-se en el dipòsit digital de la Universitat de Barcelona: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50623/1/TFG_Geli.pdf]

Read More