Al món romà, el període de transició que va de la república a l'imperi – per centrar-nos en un marc més o menys ampli − porta implícites una sèrie de transformacions de caràcter molt més profund que les merament estructurals. Les repercussions de la gran expansió i consolidació de l'estat roma, així com l'inici de la seva decadència, faran forat a la mentalitat dels habitants de tots els racons de l'Occident romà. Alguns d'aquests nous horitzons mentals s'expressaran per via de l'espiritualitat. És el cas de l'expansió i proliferació de cultes orientals, també coneguts com a misteris, que fugiran de la concepció tradicional del ritu cívic o domèstic característic de les expressions religioses pròpiament romanes. Així, entre finals del segle I dC i fins ben entrat el segle IV dC, arrelen arreu de l’imperi aquests tipus de manifestacions religioses que els experts han anomenat orientals o mistèriques a causa de la seva procedència estrangera i la seva ritualitat, més intimista, iniciàtica i bastant tancada als no iniciats.

L'èxit de la religiositat mistèrica a Occident vindrà determinat en gran mesura, per una esperançadora creença en el més enllà i unes formes d'expressió espiritual molt més íntimes, propiciades pel coneixement dels misteris de la divinitat, només revelats als iniciats. A més a més, gràcies a l'organització característica d'aquests misteris, els iniciats també tindran l'oportunitat de viure experiències comunitàries diferents, associats en confraries o grups selectes amb jerarquies i valors propis.

Tradicionalment, la proliferació d'aquests cultes s'ha interpretat com una reacció a l'evident incapacitat de la religió pagana "tradicional" per donar resposta a les inquietuds espirituals i psicològiques dels adeptes, cada cop més exigents i complexes a causa de la crisi general que s'iniciarà a l'imperi durant aquests segles.

[caption id="attachment_7206" align="alignright" width="139"]Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV[/caption]

Els principals cultes orientals a Roma es poden classificar segons el seu origen: frigi, en el cas del conjunt Cibeles-Atis; egipci, pel que fa a Isis i Serapis i persa en el cas de Mitra. Un dels casos més estesos territorialment és el de la deessa Egípcia Isis

Origen i Mite del culte a Isis

Prou conegudes són les penes d'lsis en la mitologia Egípcia, paradigma de l'ansietat que sentien els agricultors africans esperant les anades i vingudes estacionals del Nil. Aquesta deessa nilòtica, documentada per primer cop juntament amb la seva parella divina, Osiris, al voltant del segle III aC, tingué en el panorama romà una projecció significativa.

Els misteris d'Isis eren coneguts arreu de l'imperi, fet del qual ens parla Plutarc (Plutarco Sobre lsis i Osiris cap. XII a XIX). Plutarc és la font principal per conèixer una versió integradora del mite d'Isis i Osiris al món romà durant els primers anys del s. II aC, moment en què aquest culte egipci ja feia anys que s'havia integrat en el sistema de creences grecoromà −. El mite plutarquí − també exposat per Diodor de Sicília amb la seva pròpia versió dels fets − gira entorn dels anguniosos viatges d'lsis mentre cerca els membres esquarterats del seu germà-espòs Osiris, assassinat en una conjura reial. La perseverança d'lsis, l'esposa incansable, que aconsegueix reunir tot el cos - a excepció del membre viril - li atorga un poder màgic capaç de retornar la vida a la seva parella divina, que abandona el món d'ultratomba per fer justícia. Per posar solució al problema del membre viril perdut, Isis, amb la seva màgia, en recrea un, del que quedarà fecundada, prova de la seva pròpia capacitat fertilitzadora. De la unió entre el ressucitat i la deessa, naixerà el nen Harpòcrates, figura amb la qual Isis és representada sovint.

[caption id="attachment_7209" align="alignright" width="236"]Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà) Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)[/caption]

No és d'estranyar l'èxit d'aquesta divinitat al món romà. El seu mite, que recrea l'angúnia cíclica dels que viuen sotmesos a la terra, és també el conglomerat perfecte d'un sistema de valors que coincidia plenament amb els ideals romans. Isis és representada com l'esposa fidel, la garant incansable de la justícia, la fertilitat i la protectora d'una sèrie d'oficis i activitats. A partir de la conquesta hel·lenística d'Egipte, la fisonomia d'Isis en les representacions artístiques adquirirà tot l'aspecte d'una matrona romana. La seva "orientalitat", queda només patent en els sistemes rituals i algunes de les seves atribucions màgiques,pel que fa a la resta, es tracta d'un culte plenament integrat en els complexos religiosos del món romà.

Alguns Rituals Documentats

D'entre les divinitats mistèriques, potser és Isis la més coneguda i propagada del món romà. Les fonts no són tan restringides com el cas de Mitra i, tot i que si hi hagué zones de preferència pel que fa a la propagació d'aquest culte- de la mateixa manera que passa amb les altres divinitats -, les seves expressions religioses - almenys la seva vessant pública - tot i el seu exotisme o gràcies a ell, van arribar a agafar una projecció equiparable a la de qualsevol divinitat del panteó oficial.

Les fonts per a l'estudi del fenomen Isíac no són tant reveladores com abundants. Gràcies a Apuleu, ens ha arribat una magnífica relació literària sobre el tema. Tot i la clau humorística i potser poc fidel de l'obra, les seves Metamorfosis narren com el jove Luci, després de ser transformat en ase, prega a Isis per recuperar la seva forma i, en agraïment, s'inicia en els seus misteris. En aquesta etapa, Luci descriu meticulosament la seva vida consagrada al culte, per la qual cosa, l'obra d'Apuleu esdevé – agafada amb prudència - una de les fonts més completes per a l'anàlisi de l'organització al voltant d'aquest culte.

Per explicar les formalitats pròpies del culte Egipci del món grecoromà, cal diferenciar entre les celebracions de tipus públic o festes i el culte quotidià. En efecte, el culte Isiac, tenia una vessant de celebració pública: dos dies a l'any s'abandonaven els temples i els reductes de celebració íntima per a rendir honor a la deessa enmig del clamor i el fervor religiós dels habitants dels indrets en els quals hi existien comunitats devotes. La primera d'aquestes manifestacions públiques, la navigium Isidis que commemorava a la Isis Pelàgia, se celebrava cap al 5 de març i obria el cicle de navegació, de la que la deessa n'era patrona. A aquesta deïtat marinera li era atribuïda la tasca de tenir cura de tot aquell ofici relacionat amb la Mar. Les celebracions, descrites per Luci a Les Metamorfosis i també en nombroses reconstruccions pictòriques, consistien a passejar les imatges de la divinitat en una barcassa, engalanada entre flors i encens, mentre que la gent esperava amb fervor la seva arribada a terra, on li rendien culte i li feien libacions. Les cerimònies, tot i ser públiques, eren oficiades pels sacerdots del temple.

[caption id="attachment_7208" align="alignleft" width="249"]Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC. Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.[/caption]

Un altre ritual públic, rebia en nom de Isia i tenia lloc a la tardor. Sembla, que consistia en la representació dramàtica del mite, amb el qual es commemorava l'adveniment de la fase hivernal, la pèrdua de la vida enfront de la vigorosa regeneració vital de la primavera, el renaixement d'Osiris. La inventio, nom que rebia aquesta representació, era l'excusa per a la reunió d'una intensa activitat comercial al voltant del temple, amb més força de la que ja es pot contrastar els dies no festius.

Dels rituals quotidians sabem quelcom menys. Luci ens parla detalladament del temple i de la seva organització, alguns relleus o imatges pictòriques també poden ser proclius a l'anàlisi i a més, semblen sostenir la visió d'Apuleu. Però, com en el cas de Mitra - potser amb el plus que tota la imatge externa d'aquesta religiositat en comparació amb el culte persa és de més fàcil reconstrucció -, les fases més íntimes de ritual, tampoc queden documentades, etern problema de l'estudi de les religions mistèriques.

L'oració i el sacrifici queden més nítidament reconstruïdes. Sobretot pel que fa a la segona qüestió - tema en el qual l'epigrafia grega n'és la més abundosa i no s'absté de detalls tan curiosos com per exemple l'ofrena de pastissos - posseïm nombrosa informació.

Els sacrificis es duien a terme mitjançant cerimonials pomposos i eren oficiats i realitzats pel sacerdoci del temple, amb la possibilitat que fossin ajudats per especialistes. Els devots amb menys capacitats econòmiques oferien aus, que freqüentment eren oques. Els més rics, donaven braus o cérvols. Pel que sabem d'autors com Pausanies, Plutarc i Heròdot, ovelles, cabres i porcs estaven prohibits, així com la vaca, possiblement perquè aquest era l'animal sagrat de la deessa. Les ofrenes eren de tipus cerealístic, com sègol, civada o també vi, així com alguns fruits, en especial rem i figues. L'aigua era l'element més important en les libacions, el caràcter sagrat d'aquest element purificador en els cultes Isíacs s'aprecia en múltiples fonts iconogràfiques i textuals, fet que vindria a corroborar l'arqueologia, gràcies a les nombroses troballes de cràteres i hidres dins dels recintes del temple. La puresa tant física com espiritual era un element indispensable. L'encens cremava contínuament i es recomanava la castedat, almenys els dies previs a l'entrada al temple.

Les oracions a Isis eren concebudes des d'una posició de total submissió de l'orant envers la divinitat. S'alçaven en forma de súplica i s'entenien com un intercanvi recíproc, segons el qual, l'orant acompanyava les plegaries amb promeses que hauria de complir, si no volia ofendre la deessa i patir el seu càstig. Les faltes es confessaven públicament, una pràctica que degué resultar sorprenent per a la resta d'habitants no consagrats, com expressen alguns versos elegíacs contemporanis a les etapes de proliferació del culte. Paradoxalment, aquesta ideologia de submissió cap a la divinitat, s'inscrivia dins de les concepcions imperialistes de Roma envers els seus conquerits, que havien de demostrar la fides cap a l'invasor sota amenaça de càstig a tot aquell que no mostrés sotmès. (ALVAR, 200 I : 240)

El context de comunicació amb la divinitat mitjançant l'oració és sempre el temple, en el qual la deessa es manifesta, sigui per mitjà d'un somni o una visió. El santuari, solia presentar una estructura diferenciada de la resta de patrons arquitectònics propis de l'estil romà. La tendència era recrear petits temples egipcis, ambientats amb elements nilòtics que reproduïen el context originari. Es partia del fet que fins i tot el seu sacerdoci imitava els costums egipcis integrant a vegades esclaus de color per a donar més realisme a la simulació. La teoria no és del tot precipitada, la tònica general en les religions de l'antiguitat és sempre la de recrear el mite, integrant elements que reprodueixin un microcosmos ordenat, reflex de l'originari. Però la iconografia i l'arqueologia, especialment a les parts menys hel·lenitzades de l'imperi fan sospitar que s'havien mantingut les avitualles pròpiament romanes, almenys pel que fa al sacerdoci, que ara si, integrava ambdós sexes. Les evidències apunten cap a una major consagració femenina al culte, per tot el que representa per al gènere, però el sexe masculí no sembla quedar exclòs ni tan sols del sacerdoci. L'aspecte iniciàtic sembla començar cap a finals de l'hel·lenisme, ja en època imperial l'absència de documents d'època republicana així ho vindrien a corroborar.

[caption id="attachment_7205" align="alignleft" width="267"]Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC[/caption]

L'obra d'Apuleu s'ha d'agafar amb extrema prudència en aquest aspecte, perquè el constant to irònic i satíric de l'episodi en què Luci narra les iniciacions fa sospitar de la fiabilitat de la descripció. Malgrat això, alguns elements criden a ser considerats característics del ritual, és el cas de la necessària advocatio divina, és a dir, la crida de la divinitat al que ha de ser iniciat, que mai ho ha de fer per pròpia voluntat. L'iniciat s'hauria de sotmetre a una sèrie de proves divines, molt probablement relacionades amb el dejuni i l'abstinència, les fases següents, en les que l'iniciat era guiat pel mistagogo i sotmès a purificacions, eren les de la instrucció en els secrets de la religió fins a l'arribada al coneixement de la revelació sobre l'ordre còsmic i el significat de l'existència, finalment quedaria la unió mística amb la divinitat, l'experiència més transcendental i íntima per a l'iniciat, ara ja consagrat. Les descripcions fan pensar que l'èxtasi al qual arribava l'iniciat que anava a renéixer, hauria de ser induït, entre altres coses, pels dies de dejuni i per la ingesta d'algun tipus d'al·lucinogen. Es tractava en tota regla, d'un simulacre de mort que l'iniciat superava per a tornar amb una ànima renovada.

La iniciació en els misteris egipcis sembla més pròpia de la classe sacerdotal. La qual cosa no exclouria a la resta de devots de la participació en rituals o festes en honor a la divinitat. De la mateixa manera, no existeixen evidències que puguin provar l’exclusivitat de culte dels adeptes, que sobretot en els seus inicis, podrien professar multiplicitat de cultes.

Representació de la “Navigium Isidis” en una pintura del 1902. Frederick Arthur Bridgman.

Apunta’t als meus misteris: El culte romà a Isis en època imperial (S.I-IV dC)

Al món romà, el període de transició que va de la república a l’imperi – per centrar-nos en un marc més o menys ampli − porta implícites una sèrie de transformacions de caràcter molt més profund que les merament estructurals. Les repercussions de la gran expansió i consolidació de l’estat roma, així com l’inici de […]

, , , Andrea Florit Gañalons