Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

ETA durant el Franquisme (I)

El camí cap a la lluita armada (1965 – 1968)

Al darrer article, havíem vist com una ETA ideològicament en evolució, ja havia començat a preparar les seves bases organitzatives per a un futur conflicte armat: en aquesta línia, trobem la divisió d’Euskal Herria en 6 zones militars, aprovades a la II Assemblea Nacional de 1963, o l’estructuració d’un front militar a la IV Assemblea de 1965. Amb tot però, l’acció propagandística sense accions mortals seguia sent la línia d’actuació de l’organització, que encara esperaria 3 anys més per entrar plenament a la lluita armada.

Per altra banda, els canvis ideològics a ETA estaven deixant paleses diferències insalvables dins la mateixa organització, que acabarien per esclatar l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, celebrada en dues parts a Gaztelu (desembre 1966) i a Getaria (Març 1967). En aquesta AN, primer s’expulsa el sector obrerista del Zutik (el qual crea una escissió anomenada ETA Berri, que acabarà entrant al Movimiento Comunista de España l’any 1972), i el març de 1967, el sector culturalista s’escindeix per discrepàncies amb el viratge ideològic d’ETA cap al marxisme

ETA seguia doncs després de la V AN redefinint-se ideològicament, alhora que la seva popularitat creixia entre la població, paral·lelament al nivell repressiu per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Tot plegat, creava l’escenari ideal per aplicar el mecanisme d’acció  – repressió  -acció aprovat a la IV AN i del qual ja vam parlar a l’article anterior.

La repressió com dèiem, va créixer exponencialment l’any 1967, moment també en què la propaganda d’ETA es va intensificar, alhora que el teixit reivindicatiu d’Euskadi semblava despertar, celebrant-se un multitudinari Aberri Eguna amb gairebé 30.000 assistents. A la vegada, ETA s’estava armant via Txecoslovàquia i avisava amb un Manifest publicat el març de l’any 1968, on llegim que Difícilment sortirem de 1968 sense un mort”.

I així fou. El 7 de juny de 1968, un jove militant d’ETA anomenat Txabi Etxebarrieta, fou aturat a un dels múltiples controls de la Guàrdia Civil a territori basc. Txabi, per fugir del control, dispara i mata a un dels Guàrdies Civils del control, José Pardines i fuig a Tolosa, on es reconegut i crivellat per la Guàrdia Civil. Aquest fet representa les dues primeres víctimes mortals del conflicte, però cal dir que si bé com podem deduir, l’organització s’estava preparant per a la lluita armada, la mort de Pardines no estava programada i per tant, des de la lògica de l’organització, no seria la primera acció armada premeditada.

Fos com fos, el conflicte armat havia començat amb força. A Euskadi, els funerals d’Etxebarrieta van ser massius i mostraren a ETA un suport popular molt important, clau per al mecanisme d’acció – repressió – acció. La societat basca, començava a veure en aquells militants, majoritàriament joves, exemples de la lluita per l’alliberament nacional d’Euskal Herria en primer terme, a més de persones de valor que s’enfrontaven a un règim repressiu com era el franquista. El PNB, tot i que a les acaballes de 1960 torna a reorganitzar-se per intentar recuperar el terreny polític i social que havia perdut des de la Guerra Civil, no aconseguirà en aquells moments grans suports i simpaties, fet del qual ETA en sabrà treure profit ampliant així la seva base social.

Així doncs,  la mort d’Etxebarrieta fou  un cop dur per bona part de la societat basca i ETA, endega en aquest punt amb més força que mai, el mecanisme d’acció – repressió – acció. Poc menys de dos mesos després, el 2 d’agost de 1968, ETA fa la seva primera acció mortal premeditada. L’objectiu, Melitón Manzanas, cap de la brigada político – social de Guipúscoa, al qual ETA ja havia acusat de torturador l’any 1961. L’Operació Sagarra, complí el seu objectiu, però si bé a Euskadi ETA veia créixer els seus suports, ràpidament l’oposició democràtica al franquisme va condemnar l’acció, en coherència amb el seu discurs pacífic.

Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com
Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com

La mort de Manzanas, de nou va provocar un augment de la repressió a Euskadi amb uns 2.000 detinguts, dels quals 147 són jutjats (64 a tribunals militars) i més de 300 exiliats. Una repressió, que havia de tenir el seu punt àlgid amb el macro procés de Burgos, però que es converteix en una mostra de debilitat del règim franquista i de popularitat d’ETA, tant a Euskadi com a fora de les seves fronteres.

El procés de Burgos i la consolidació d’ETA (1970 – 1973)

L’estiu de 1970 el govern franquista pretén fer un macro judici contra ETA al Tribunal Militar de Burgos, amb l’objectiu d’escenificar una suposada derrota d’ETA. Així el 3 de desembre de 1970, s’iniciava el Procés de Burgos, amb 16 militants d’ETA com acusats.

El judici durà fins al dia 9 de desembre, enmig de grans protestes i manifestacions tant a Euskal Herria com a altres països. El judici porta a ETA a fer-se coneguda internacionalment, fet que segons historiadors com Santiago de Pablo o José Felix Azurmendi, és un irreparable error del règim franquista. En aquest context, el règim va veure com els carrers, tant de l’estat espanyol com d’altres països, s’emplenen de solidaritat, pel que han d’emprar encara una major repressió a les manifestacions, amb l’ajuda de l’exèrcit i enmig de grans tensions internes, ja que els ultres del règim acusen l’Opus Dei dominant a l’executiu franquista, de la greu situació social a l’estat espanyol.

Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com
Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com

El veredicte fou públic el 28 de desembre de 1970. El resultat, 9 condemnes a mort (a 6 persones, ja que tres condemnes eren dobles), 1 absolució i 9 penes de presó d’entre 12 i 70 anys, fet que provocà un gran descontentament social. La pressió social, aconseguí que el dia 30, el mateix Franco commutes les penes capitals per penes de presó, mostrant així una gran mostra de debilitat enfront de la pressió social.

Així doncs, el que pretenia ser un procés judicial de càstig i enfortiment del règim enfront ETA, es va convertir en el contrari. ETA va sortir del judici amb major prestigi i amb un suport social creixent, alhora que l’organització s’havia donat a conèixer internacionalment.

Tot i aquesta “victòria” a Burgos i l’augment de popularitat de l’organització, internament ETA seguia molt dividida, i l’any 1971 encara estan paleses les grans diferències sorgides a la VI Assemblea Nacional celebrada l’agost de 1970, mesos abans dels judicis de Burgos. En aquella AN, ETA veié una altra escissió que provocarà que durant més de 2 anys convisquin dues ETA diferent: per un costat, trobem ETA VI, composta per la majoria obrerista que hi havia a l’organització en aquells moments i que apostava per un major èmfasi en la lluita social i una confluència amb moviments antifranquistes (de fet, ETA VI acabarà dissolent-se i passant a formar part de la Lliga Comunista Revolucionaria) i per l’altra ETA V, que no reconeix els acords presos per la majoria obrerista a la VI Assemblea Nacional, i per tant, es manté en funcionament d’acord amb la V AN, sota un principi ideològic marxista, però amb major importància de la lluita per l’alliberament nacional i la lluita armada com a mitjà per aconseguir-ho. Serà ETA V, qui tot i ser minoria el 1970, perdurarà com l’única ETA existent, guanyant ràpidament popularitat i terreny a ETA VI a través d’accions militars en l’àmbit laboral, essent un exemple el segrest de l’empresari Lorenzo Zabala el gener de 1972 exigint millores laborals pels treballadors.

Però sens dubte, l’acció que catapultarà a ETA com a una de les principals organitzacions de l’antifranquisme i arribant així a màxims de popularitat, serà l’acció contra Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973.

L’“Operación Ogro” i ETA davant la fi del Franquisme (1973 – 1975)

El 20 de desembre de 1973 ETA es situa més que mai al centre de l’opinió pública amb la seva acció armada més coneguda, la “Operación Ogro”, que tenia com a objectiu l’almirall Carrero Blanco.

Mesos abans, l’acció que ETA pretenia era un segrest del mandatari pensant en l’intercanvi per presoners, però el nomenament de Carrero com a president del govern el 9 de juny del mateix 1973 va comportar un augment de les mesures de seguretat i un consegüent canvi de plans per part de l’organització: l’objectiu ara era l’assassinat del president del govern.

 L’acció fou un èxit per l’organització i tingué una forta repercussió internacional que com a Burgos, ajuda a catapultar encara més l’organització, alhora que va suposar una acceleració del final del franquisme.

Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com
Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com

Òbviament, després de la mort de Carrero Blanco, el règim franquista, tot i que agonitzant, seguirà amb la seva forta repressió contra el moviment basc. En aquest context, ETA (l’única branca que el 1974 existeix, que seria ETA V, com hem especificat anteriorment) es veu obligada a fer la seva VI Assemblea en dues parts: una primera part el mateix 1973, on trobem una nova escissió, de nou provinent del Front Obrer (tot i que ideològicament no tan distanciada de les següents, ja que el seu posterior partit polític, LAIA, serà un dels embrions d’Herri Batasuna i aquest Front també crearà el sindicat LAB), i una segona part el novembre de 1974, gairebé un any després de la mort de Carrero.

El context social i polític d’un règim franquista agonitzant, marca l’any 1964 i aquesta Assemblea Nacional i el seu posterior desenllaç. Amb un franquisme que ja només és qüestió de temps que desaparegui, el gran debat de l’organització és que fer un cop aquest fet succeeixi. Així doncs, dins d’ETA comencen a sorgir dues visions que si bé ideològicament serien similars, a la pràctica i en la lectura del context, tenen diferències insalvables que es traduiran en la possiblement major escissió de l’organització.

Per un costat, trobem sectors que, coneixedors de la popularitat social que havia guanyat ETA els darrers anys, plantegen de forma crítica com aconseguir enquadrar aquesta creixent base social en l’organització, impulsant cèl·lules autònomes locals amb aquest objectiu. Per altra banda, el debat sobre els partidaris del manteniment de l’acció armada i els d’iniciar un camí per la via de la política, també s’agreujarà a les acaballes de 1974. Així doncs, a la segona part de la VI Assemblea Nacional, ETA torna a escindir-se entre ETA-Militar, partidària de reconèixer totes les accions armades, sigui quin sigui el seu resultat, assumint les possibles morts civils en un marc de confrontació militar i danys humans colaterals, i ETA-Político Militar (ETA – pm), defensora de no reconèixer atemptats com l’ocorregut el mateix setembre de 1974 a la Cafeteria Rolando de Madrid, on hi hagueren 13 morts (només 1 policia, tot i ser aquest sector l’objectiu de l’acció).

Arran d’aquesta escissió, ens trobem de nou amb una ETA que si bé mantenia un fort suport popular a Euskadi, internament havia patit una nova escissió. ETA Político-Militar, formada per la majoria de la direcció de l’organització en aquell moment (amb Iñaki Mújica “Ezkerra” al capdavant), opta a partir d’aquell moment per intensificar l’acció armada per, un cop acabi el franquisme, arribar a una situació gairebé insurreccional en la qual assolir els objectius últims de l’organització. Per altra banda l’altre sector ETA Militar (qui a la llarga mantindrà l’únic nom d’ETA), liderat per José Miguel Beñaran “Argala”, es centrarà a reestructurar l’organització internament, considerant que el final del franquisme comportarà l’inici a l’estat espanyol d’una democràcia europea, en la qual l’organització haurà de ser visible a més d’en el front militar, en l’àmbit polític, pel que s’aposta pel desdoblament d’estructures, separant la branca militar de la política.

Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com
Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com

Així doncs, ETA arriba l’any 1975 amb una forta escissió i patint la repressió d’un règim franquista que si bé està tocat de mort, no oblida l’acció contra el moviment basc. Aquell any, tot i que serà el de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, serà especialment dur per les dues escissions d’ETA, ja que acabaran el 1975 amb fins a 11 militants morts, entre ells Txiqui i Otaegi, els dos militants d’ETA que juntament amb 3 més del FRAP, passaran tristament a la història per ser les últimes execucions del règim franquista, el 27 de setembre de 1975. A més, aquell mateix any, les forces policials aconsegueixen infiltrar a ETA-Político militar a l’agent conegut com El Lobo” causant de la detenció de més de 150 membres de l’organització, entre ells líders com “Ezkerra”.

Conclusions

La història d’ETA durant el franquisme (1958 – 1975), és com hem vist, un recorregut a través de diverses estratègies i canvis ideològics per part d’una organització que té com a fi últim l’alliberament nacional d’Euskal Herria. És aquest objectiu final, el que ens porta a una primera conclusió: podem titllar ETA d’organització antifranquista, però no per se, ja que el seu objectiu no és acabar amb el franquisme, sinó aconseguir la independència d’Euskal Herria. Aquest fet, entre molts d’altres des del punt de vista de l’organització, explica el perquè l’acció armada va continuar en democràcia fins a l’any 2011. ETA és una organització d’oposició al franquisme en tant que a l’estat espanyol hi ha en aquells moments un dictador al poder, de la mateixa forma que ETA lluita contra els diversos presidents del govern espanyol escollits democràticament.

La segona conclusió és que no podem entendre ETA únicament valorant l’acció armada que ha portat a terme les darreres dècades d’activitat. ETA, sorgida en part per la inoperància d’un PNB a l’exili i molt tocat després de la Guerra Civil, és el punt de partida de gran part d’entitats socials, culturals i sindicals basques, les quals tot i separar-se de l’activitat d’ETA, tenen una gran influència d’ella en la seva fundació. De fet, les diverses escissions produïdes a ETA entre la dècada dels 60 i els 70, explicarien el naixement de diverses entitats sorgides a l’òrbita de l’organització i que expliquen la gran heterogeneïtat ideològica que hi havia a ETA en els seus inicis.

L’última conclusió d’aquests anys de la història d’ETA la trobem en la importància de l’estratègia d’acció – repressió – acció i la conseqüent opció de l’organització per iniciar la lluita armada. Hem vist com des dels seus inicis, tot i no estructurar-se fundacionalment de forma militar, ETA no descarta utilitzar mitjans violents en un futur, en una estratègia plantejada de forma opcional i a llarg termini, dependent de les conjuntures de cada moment. L’organització s’estructura poc a poc militarment alhora que, sobretot des de 1966, potencia l’estratègia d’acció – repressió – acció, la qual no hauria tingut èxit sense la tasca propagandística de l’organització i el conseqüent creixement de la popularitat d’ETA al País Basc.

Sense aquesta popularitat, suportada en gran part, per la repressió desmesurada de la dictadura franquista que permetia a l’organització virar cap a accions més contundents, no es podria explicar l’inici de la lluita armada l’any 1968, una estratègia que lluny de debilitar l’organització, aconseguirà enfortir-la després del fracàs de l’executiu franquista en el Procés de Burgos de 1970 i l’acció mortal contra Carrero Blanco de l’any 1973.

El que de totes formes queda clar, és que a partir de la mort del dictador Franco, ETA iniciarà un nou període en la seva història, amb una major estructuració i força, tan política com militar, que marcarà socialment i políticament no només el País Basc, sinó tot el conjunt de l’estat espanyol.

 

Read More

ETA durant el Franquisme (II)

Dels orígens a la IV Assemblea Nacional

Els orígens d’ETA: el nacionalisme basc a la dècada de 1950

Per entendre el naixement d’ETA, en primer lloc hem d’anar a les arrels del nacionalisme basc. El pare del nacionalisme èuscar fou Sabino Arana (1865 – 1903), les tesis del qual es caracteritzaven per ser catòliques ortodoxes, profundament patriòtiques i antiespanyolistes, a l’hora que defensava la puresa de la raça basca.

La mort de Sabino Arana va provocar que els seus plantejaments perdessin força dins el partit nacionalista basc per excel·lència, el PNB, creat el 1895 pel mateix Arana. Arran d’aquest fet, apareix una primera escissió aranista ortodoxa dins del partit, el PNB – Aberri (1921 – 1930). En aquesta mateixa línia i amb la fi de la primera escissió, el 1934 es creà Jagi – Jagi (1934 – 1937), també amb referència política de l’aranisme, però amb un projecte polític propi que tenia com a objectiu la creació d’un front nacionalista basc per la independència i una major justícia social. Cal dir que Jagi – Jagi, tot i la influència de Sabino Arana, comptava amb militància provinent d’un sector de la immigració espanyola que no negava l’existència de la nació basca, al contrari que UGT o PSOE.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van tallar de soca-rel l’evolució del nacionalisme èuscar. Durant la guerra, el PNB aconseguí la presidència del govern provisional basc, format l’octubre de 1936 en el territori basc no ocupat per tropes rebels, amb José Antonio Agirre com a primer lehendakari de la història. En aquest context, el PNB inicia la seva gran crisi interna i, per extensió, això afecta bona part del nacionalisme basc: d’una banda, el PNB mantenia el poder de l’Euskadi republicana malgrat trobar-se lluny d’alguns dels plantejaments polítics de la Segona República, que eren contraris als valors del PNB, un partit catòlic i d’ordre.

A més, és en aquest context en el qual trobem episodis polèmics protagonitzats pel PNB i encara sense un consens historiogràfic clar, com és el cas del Pacte de Santoña del 24 d’agost de 1937. Mentre Bilbao -i gairebé Euskadi al complet- estava en mans de l’exèrcit rebel, alguns individus del PNB van pactar amb les tropes feixistes italianes. Ho feren a esquena del govern feixista instal·lat a Burgos. L’acord va permetre la rendició dels batallons bascos instal·lats a Santander, juntament amb el govern basc, a canvi de facilitar l’exili dels dirigents i que els presos fossin jutjats sota la jurisdicció italiana (fet que no es va complir). Un cop consumada la rendició, el lehendakari Agirre (el qual podria desconèixer aquest Pacte, ja que no està clara la seva participació) traslladà la seu del govern basc a Catalunya, des d’on acabaria marxant exiliat a París.

La fi de la Guerra Civil a tot el territori espanyol l’abril de 1939, un PNB molt afectat per la guerra va centrar-se en el manteniment del govern basc a l’exili, amb seu a París. La derrota del feixisme l’any 1945 va fer pensar al PNB que les forces aliades intervindrien l’estat espanyol per enderrocar el règim franquista. De fet, l’òrgan executiu del PNB, l’Euzkadi Buru Batzar (EBB), va predir en un butlletí intern que Franco no duraria més enllà del març de 1946. Quan aquest fet no va succeir, el PNB va caure en una profunda crisi interna i d’inoperància, fet que esperonà el naixement d’una nova organització de joves nacionalistes a la Universitat de Deusto: el grup per a l’estudi i la formació política Ekin.

Ekin no estava vinculat al PNB, però ben aviat va començar a impartir formacions a les joventuts del PNB Euzko Gaztedi (EGI, fundat el 1904). El contacte constant entre ambdues organitzacions va permetre que l’any 1955 es produís la confluència d’EKIN-EGI. Aquesta confluència, però, només va durar 3 anys, ja que el 1958 Ekin se separa d’EGI davant la impossibilitat de conciliar les diferències polítiques. Cal remarcar que Ekin es definia com aconfessional i progressista, fet que palesava des de la seva fundació un gran distanciament ideològic respecte el PNB.

Després d’aquesta escissió, EKIN, per diferenciar-se totalment d’EGI, passa a anomenar-se Euzkadi Ta Askatazuna (ETA). Existeix un ampli consens historiogràfic que avala la relació directa que existeix entre ETA i Ekin. No obstant això, la fundació de l’organització ETA encara no gaudeix d’un acord general. Iker Casanova apunta que el nom d’ETA neix a Deba (Guipúscoa) el desembre de l’any 1958. Santiago de Pablo defuig d’una data exacta, situant la seva fundació entre desembre de 1958 i juliol de 1959. D’altra banda, es té la certesa que el manifest fundacional i primer document signat amb les sigles d’ETA el trobem el juliol de 1959.

El govern basc a l’exili de París, amb el lehendakari Agirre al capdavant. Font: basquetribune.com
El govern basc exiliat a París amb el lehendakari Agirre al mig. Font: basquetribune.com

Fos com fos, ETA, que en un principi actuà de forma totalment clandestina per no ser un objectiu policial del franquisme, començà la seva activitat el juliol de 1959, en un context totalment diferent al que s’havia trobat Sabino Arana quan va donar impuls al nacionalisme basc. El 1959 és l’any del Pla d’Estabilització del govern franquista, un període d’immigració del sud de la Península cap al nord, d’èxode rural intern i d’un consegüent creixement del moviment obrer. És en aquest context en el qual el nacionalisme basc canviarà radicalment les seves tesis. I és en aquest punt en què ETA jugarà un paper cabdal.

La fundació d’ETA i les primeres accions (1959-1962) 

L’any 1959, en el manifest fundacional d’ETA, trobem el primer canvi radical amb el nacionalisme basc de Sabino Arana. Tant és així que ETA es definia com una organització apolítica, aconfessional, democràtica i defensora del dret a l’autodeterminació. També des del primer moment ETA adoptarà una línia no intervencionista, és a dir, no intercedirà ni pactarà amb governs espanyols ni organitzacions espanyoles (ni franceses), cosa que sí feia el PNB. En aquest manifest fundacional observem una ETA primigènia que no s’assembla gens a l’organització en la qual s’acabarà convertint en els seus darrers anys, un fet que veurem al final de l’article. En aquest document no s’observa cap referència a la lluita armada, una estratègia que no es començarà a plantejar com a opció fins a l’any 1962, quan es realitza la I Assemblea Nacional.

La primera prova que fa referència als corpus ideològic etarra és el Llibre Blanc, un manual de formació d’unes 150 pàgines que pivota sobre tres eixos: patriotisme, determinació per la lluita i un programa social més avançat que el del PNB, però de marcat caràcter anticomunista. Aquests principis ideològics seran els que marcaran ETA durant els seus tres primers anys d’història. No serà fins al 1962 amb les successives Assemblees Nacionals que ETA trenca amb les concepcions fundacionals.

En el camp pràctic, ETA va centrar els primers mesos posteriors a la seva fundació a l’activitat propagandística i captació de militants, tot i que com hem dit, la clandestinitat era una de les premisses clau de la organització. Serà el desembre de l’any 1959 quan trobem les primeres accions d’ETA més enllà de les propaganda. Aquell mes, 3 petits artefactes explosius van esclatar a tres punts concrets: al Govern Civil de Gasteiz, a la redacció del diari falangista “Alerta” de Santander i a la comissaria d’Indautxu.

Txillardegi l’any 2007. Font: Wikipedia
Txillardegi l’any 2007. Font: Wikimedia Commons.

La policia franquista coneix l’existència d’ETA a través d’aquests fets i Txilardegi, un dels fundadors, passa a ser el primer detingut de l’organització el maig de 1960, moment en el qual ETA comença a signar les seves accions augmentant així la seva acció propagandística. En aquest punt, la repressió augmenta i el 27 de març de 1961 es produeix la primera víctima del conflicte, Javier Batarrita, totalment aliè a ETA. Aquest home és abatut per la policia quan el seu cotxe fou confós pel d’un d’uns membres d’ETA, als quals suposadament la Guàrdia Civil esperava a l’entrada de Bilbao per crivellar-los.

El 18 de juliol de 1961 hi ha constància del que podríem considerar el primer intent de gran acció d’ETA. Aquell dia, un tren ple de falangistes es dirigia a Donostia als actes de commemoració del cop d’estat de l’any 1936. L’acció d’ETA consistia a fer descarrilar el tren en un tram concret de la via, en què havia de passar a poca velocitat. L’acció va resultar ser un fracàs i la repressió va augmentar, calculant-se que entre agost i setembre de 1961 hi ha més de 200 detinguts i les primeres denúncies per tortures.

El conflicte entre ETA i l’Estat espanyol començava a agreujar-se aquell any 1961. La repressió augmentava i ETA també apostava per vies d’enfrontament més radicals. Al seu butlletí intern, anomenat Zutik, es publica el desembre de 1961 una de les primeres referències clares a la violència, quan s’afirma que “Tot i que desitgem tot diàleg democràtic amb els espanyols, no creiem estar desencertats si (…) tenim el pressentiment que haurem de lluitar amb la metralleta a la mà, fins que es respecti la nostra existència i la nostra legalitat”. És en aquest context en el qual ETA canviarà per sempre el seu funcionament intern. Arribava el moment de les Assemblees Nacionals, que marcarien el rumb ideològic i pràctic de l’organització.

La Consolidació d’ETA: de la I a la IV Assemblea Nacional (1962-1965)

El mes de maig de 1962 Lapurdi es converteix en seu de la primera Assemblea Nacional d’ETA, amb presència de 14 delegats. Aquesta assemblea tingué com a objectius consensuar una estratègia, un sistema d’organització i funcionament (que des d’aleshores seria l’assemblearisme) i una nova base ideològica per l’organització. Les conclusions extretes del debat ideològic es publicarien al document Principis, de caràcter social democràtic.

És també en aquesta assemblea on es comença a apostar per la via armada, en cas que aquesta sigui necessària, per assolir els objectius de l’alliberament social i nacional d’Euskal Herria. Les afirmacions són les següents: “s’utilitzaran els mitjans més adequats que cada circumstància històrica dicti” o “La força és l’únic llenguatge que entenen els tirans”.

En els deu mesos que hi haurà de la I a la II Assemblea Nacional no trobem cap acció significativa d’ETA, ja que l’objectiu aleshores era l’augment de la militància i popularització del seu discurs. La II Assemblea, celebrada a Capbreton amb 17 delegats, també tingué com a objectiu l’augment de la militància, aprovant-se la potenciació del butlletí propagandístic Zutik. Aquesta era una forma d’aconseguir un altre dels objectius que ETA s’havia marcat: acabar amb l’elitisme al voltant d’ETA i obrir-se més al poble basc, prenent forma de moviment popular, més que no pas un partit polític. Acabaren per definir-se com a Moviment Socialista d’Alliberament Nacional.

Una de les característiques més importants d’aquesta Assemblea Nacional és la preparació del terreny militar. En aquesta trobada s’acorda dividir Euskal Herria en 6 zones militars seguint la doctrina militar maoista, el que ja per si mostra una nova influència ideològica que el 1959 semblava impensable. Al mateix temps, es pacta realitzar dues o tres grans accions a l’any, tot i que l’any 1963 finalitza amb 5 accions explosives, augmentant la resposta repressora.

L’1 de gener de 1964, després de l’assemblea, es fa públic un document que mostra clarament el canvi ideològic i pràctic que ETA estava experimentant des de l’any 1959. Parlem del “Manifest d’ETA al poble basc”, un manifest que fa evident la vinculació entre l’alliberament social i nacional i on s’afirma que la independència és una lluita de masses on “o s’és patriota, o s’és traïdor”. En aquest manifest, a més, també trobem una afirmació que ens ajuda a entendre la posició d’ETA dins l’antifranquisme. Deia el següent: el poble basc ha de construir el seu futur d’acord amb els drets inherents a la seva condició de nació, sense supeditar la seva política a la situació d’Espanya […] Forces nacionalistes intenten arrossegar a part del poble basc a solucionar el problema espanyol, i per tant, no basc”. Aquí llegim clarament l’aposta d’ETA a seguir utilitzant la lluita armada un cop mort el dictador.

Entre març i abril de 1964, a Baiona, tingué lloc la III Assemblea Nacional. En aquesta, es consagra la separació definitiva amb el PNB, arran de l’aprovació del llibre de formació ideològica, Insurrecció a Euskadi, on s’aposta per la lluita de masses per aconseguir la independència i una revolució gradual a Euskal Herria, tot descartant un cop més qualsevol col·laboració amb forces polítiques espanyoles. Alhora, es començaven a formar diversos sectors ideològicament diferenciats dins l’organització. Ja en aquell moment, es conformava dins l’estructura d’ETA un sector obrerista, defensor d’una praxi encarada a l’alliberament social i a ampliar els suports d’ETA a través de tasques d’aproximació a la immigració obrera espanyola. També existia un sector culturalista i socialista-humanista, encapçalat per Txilardegi, fundador històric d’ETA i més còmode amb l’ETA ideològica de 1959 i un sector nacionalista que creia que l’abertzalisme i el marxisme podien ser complementaris, però avantposant l’alliberament nacional d’Euskal Herria.

Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com
Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com

Tornant a la III Assemblea, que fou molt important en l’àmbit pràctic, car intensifica la campanya propagandística d’ETA, alhora que es comencen a moure les primeres armes provinents d’ambients anarquistes i mercats centre europeus que s’utilitzarien per fer proves de tir i explosius, en llocs com la platja de Las Landas, al País Basc francès.

La IV Assemblea Nacional serà el preludi de l’escissió que tindrà lloc a la V Assemblea Nacional, ja que aquí, les tensions ideològiques sorgides a la III Assemblea Nacional, comencen a evidenciar-se més que mai. El juny de 1965 a Loiola es reuniren 20 militants que aprovaren les Bases teòriques de la guerra revolucionària, document pel qual ETA s’aproxima com mai al marxisme. Amb l’aprovació d’aquest document s’accepta el mecanisme d’acció – repressió – acció, pel qual una acció propagandística, porta a una repressió desmesurada que acaba provocant que la següent acció tingui una major legitimitat perquè el suport social creix reactivament.

Per engegar aquest mecanisme, ETA va aprovar en aquesta assemblea la primera estructuració d’un front militar a l’organització, a banda d’aconseguir major capacitat econòmica mitjançant l’extorsió i l’atracament a bancs.

El resultat d’aquesta assemblea va infligir una dura repressió a l’organització i un creixement de les tensions internes imparable, sobretot per les anàlisis polítiques del butlletí Zutik, que restava en mans de l’Oficina Política de l’anomenat sector obrerista. La resta de sectors d’ETA, els culturalistes i nacionalistes, els acusaven d’espanyolistes per fer anàlisis en clau espanyola, avantposant l’alliberament social al nacional.

Paral·lelament, en l’àmbit social, l’Euskadi d’aquells anys va permetre la reactivació cultural i normalització de l’euskera (batua), així com el naixement de les primeres ikastoles clandestines. Dins l’organització, val a dir, els sectors culturals i nacionalistes quedaven reforçats per aquest context.

Després d’aquesta IV Assemblea Nacional quedaven més paleses que mai les diferències ideològiques d’una organització, que si bé des de la I Assemblea Nacional de l’any 1962 havia començat a formar una complexa estructura organitzativa interna, s’apropava inequívocament cap a una gran escissió i l’inici d’una nova etapa completament diferent dins la història de l’organització.

Conclusions

En aquesta primera part de l’article hem pogut veure el procés de formació d’ETA a la dècada dels 50’s i les seves influències històriques. L’organització, nascuda entre 1958 i 1959, tindrà en aquest primer període (1959 – 1965) dues etapes ben diferenciades. La primera etapa (1959 – 1962), està marcada pel manual de formació “Llibre Blanc” i per una praxi enfocada a augmentar la militància tot realitzant activitats propagandístiques. La segona etapa (1962 – 1965) es defineix per un viratge ideològic cap al marxisme i la consegüent separació definitiva amb el PNB, una estructura organitzativa molt major i pels primers passos del front militar de l’organització.

Tot plegat ens mostra la intensa vida de l’organització en aquests primers anys, que serien un preludi de què passaria a partir de l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, on a banda de reorganitzar-se quasi per complet, assentarà les bases de la seva praxi durant els darrers anys del franquisme.

Read More

Fins fa uns pocs anys, les veus que malparlaven de la Transició democràtica a Espanya estaven condemnades a l’ostracisme. No comptaven amb el suport del discurs oficial que afirmava que, amb la generositat de totes les parts implicades (la de tots aquells en l’aparell estatal franquista i en l’oposició democràtica) es va arribar a un consens que va portar la democràcia a Espanya després de la llarga nit del franquisme.

Ara, és habitual la crítica a aquest discurs, que obvia la poca pedagogia que es va fer després de la dictadura, la impunitat dels alts càrrecs franquistes, el manteniment del poder per part d’aquells que portaven quaranta anys exercint-lo, una democràcia de baixa qualitat… i passa de puntetes sobre el fet que fou violenta. Molt violenta.

Treballs com els de La Transición sangrienta ja han posat de manifest la importància de la violència política com a fet central i fonamental de tot aquest procés. Xavier Casals (Barcelona, 1963), expert en ultradreta i en el període 1975-83, és dels pocs que ha decidit parlar de les implicacions polítiques i en la construcció de la democràcia espanyola que tingué aquest factor. De to molt pedagògic, cordial en les maneres i tranquil en tot moment, Casals ens espera a la facultat Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull: “Ens haurem de donar pressa, que a les 13:00 tinc un examen”, ens informa somrient. 

Començarem parlant del que tu situes com l’inici de la Transició, que és l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco. Hagués estat possible una Transició amb Carrero? Hagués estat diferent? Hi hagués hagut menys obertura, o potser hauria anat més lenta?

Com hauria estat la Transició en vida de Carrero és un misteri. La majoria de tesis, o hipòtesis contrafactuals més que tesis, diuen que Carrero s’hagués retirat i no hagués pogut fer cap oposició al Rei. El mateix ex-rei ja va dir que Carrero li hauria presentat la dimissió. En canvi, la exreina Sofía no opina així. Jo crec que existeix un cert marge de dubte per fer hipòtesis contrafactuals sobre com hauria estat. Jo crec que s’hauria fet més complexa.

Hi ha un tema que al meu últim llibre [La Transición española. El voto ignorado de las armas. Pasado & Presente, 2016] no he pogut tractar per manca d’extensió: Carrero era partidari de mantenir les colònies, com el Sàhara. Per tant, potser no hi hauria hagut una Trnasició igual que la que hi va ver. És una incògnita plantejar què hauria passat amb Carrero, però sí que és cert que la seva mort va trencar l’equilibri intern del règim, i això va fer que l’etapa final fos més convulsa. IMG_1796

El que sorprèn una mica, i més avui dia que es posa tant èmfasi en el terrorisme, és que sent Carrero una figura de tal importància, gairebé una extensió de Franco, ETA pogués tenir aquesta llibertat d’actuació i de moviment. Va ser un error de seguretat, o va haver-hi alguna cosa més darrere aquest atemptat?

Hi ha una important bibliografia que conté tesis conspiratives en  què ETA seria el braç executor de no se sap ben bé quines instàncies. Per la meva part, després d’analitzar totes les fonts disponibles (que especifico en el llibre), considero que la tesi és que hi ha un gran error a l’aparell de seguretat, mentre que Carrero, al mantenir unes rutines diàries, va fer que fos un blanc relativament fàcil pels terroristes.

No hi ha indicis seriosos que apuntin que Carrero Blanco fos víctima d’una conspiració de l’estat. Seria, a més, absurd: no hi havia una línia successòria clara

Dit això, s’ha estat donant moltes voltes als interessos què hi havia i a que Carrero estava molt aïllat dins del règim, però si mirem la hipòtesi d’un atemptat des de dins del règim contra Carrero, es fa francament difícil. Perquè Carrero era el número dos d’aquest règim i perquè tenia un servei d’informació al seu abast. Després hi ha un altre tema que és més difícil de resoldre: si eventualment hi hagués hagut un sector interessat en assassinar Carrero hauria estat perquè comptava que hi hauria una alternativa de recanvi. Però, òbviament, era totalment imprevisible l’alternativa de recanvi, fins al punt que Carrero fou substituït pel ministre de Governació, que era precisament l’encarregat de vetllar per la seguretat de Carrero… Era massa imprevisible tot plegat per a creure en conspiracions.

Parlem ja plenament de la Transició: està molt estesa la idea que la culminació d’aquest procés va ser el fracàs d’una violència que la volia desestabilitzar i que fins i tot pretenia tornar a les trinxeres del 36. En canvi, tu planteges una hipòtesi contrària, que és que aquesta violència el que va fer precisament va ser estabilitzar la Transició.

Sí. Estabilitzar el procés, però amb una excepció important: el País Basc no. Al País Basc el va desestabilitzar i li va donar una cronologia diferent. Però traient aquest cas, hi ha un element important, que és que aquesta violència s’havia dit que era important, però mai s’havia argumentat el per què. Aleshores, hi va haver una aportació important d’una historiadora francesa que es diu Sophie Baby, a la qual cito expressament i que és la primera que ho analitza, que diu que aquesta violència té conseqüències: afavoreix el replegament de la ciutadania cap al centre. Jo vaig més enllà: fonamentalment, explico que aquesta violència té un efecte estabilitzador   en dos sentits: un, els que exerceixen la violència són els perdedors, és a dir, tots aquells que van utilitzar la violència per imposar les seves tesis van acabar sent derrotats. I dos, l’important grau de violència que va haver-hi va fer que les opcions majoritàries fossin les de cetredreta i centreesquerra, i que per tant els sectors més extremistes quedessin aïllats.

La violència política estabilitza la Transició, amb una excepció de pes: el País Basc

També s’ha de fer una salvetat; no sabem com hauria estat una transició sense violència. Potser hauria estat més fàcil, o potser hauria estat molt més flexible i haurien guanyat pes sectors més radicals. Ho dic perquè ara treballem a partir de la realitat objectiva, i no de la que no podem establir elements contrastats.

Una mica com amb el cas anterior quan parlàvem de Carrero Blanco…

Exacte. I dic tot això perquè no vull dir que la violència fos positiva. No vull dir que res va passar “gràcies a la violència”. Però si la mirem anys després, veiem que paradoxalment va estabilitzar la situació i va reforçar els equilibris preexistents. Hi ha un espai que m’interessa destacar, que és que aquesta conclusió no és pròpia d’Espanya. Espanya no és una excepcionalitat: si mirem a Itàlia, va passar el mateix; i si mirem a Bèlgica, també. Jo l’únic que estic intentant fer és aplicar lectures i interpretacions d’altres indrets a aquí. No és que estigui intentant plantejar una excepcionalitat espanyola, ans el contrari.IMG_1803

Doncs, si vols, podríem aprofundir més en aquest tema, perquè és important contextualitzar aquesta violència, que no és exclusiva ni genuïna d’Espanya. Tant a Europa com a Sud-amèrica van ser anys molt durs.

Són els coneguts com “anys de plom”. És una violència dels anys 60 i 70, amb diferents intensitats. Aquí a Espanya va haver-hi diferents col·lectius que la van practicar: alguns van tenir organitzacions que els van nuclear, com podria ser el cas de l’extrema esquerra amb el GRAPO, i el cas d’ETA amb el nacionalisme basc, però en canvi a l’extrema dreta no hi van haver organitzacions d’aquest tipus. Hi va haver grups, però va ser una violència invertebrada.

La violència política no és un fet excepcional a Espanya. Als seixanta i als setanta, a Europa, també n’hi ha: són els “anys de plom”. El seu major efecte va ser la neutralització mútua de les forces polítiques ‘extremistes’ i un major suport popular dels partits de centre

Aquesta violència, com has comentat, és una qüestió general d’abast europeu i de més enllà. I aleshores, des del meu punt de vista –tornant a les lectures que es fan de la Transició- crec que s’ha posat el focus cap amunt -el paper de les elits-, i com a resposta també s’ha posat el focus cap avall –la Transició des de baix, els moviments socials…- i en canvi, la violència ha quedat en un territori de ningú. I a mi em semblava que era important, perquè la violència a la Transició espanyola és la més important de les transicions europees, exceptuant Romania.

Ja que hem parlat de violència i estabilització, també és important remarcar que la violència d’extrema dreta i la d’extrema esquerra es van estabilitzar l’una a l’altra.

Va haver-hi una mena d’equilibri del terror, es van contrarestar. Queda molt clar a la setmana negra del gener del 77, quan hi ha la matança d’advocats a Atocha. Si ens hi fixem, hi ha unes accions del GRAPO que tenen una resposta per part d’incontrolats d’extrema dreta. Amb la qual cosa, enlloc de bascular la balança cap a un extrem, trobem que aquesta quedarà en una situació d’empat. Aleshores, si fem una panoràmica global, i mirem les operacions, m’interessa destacar el que faig al meu llibre: jo no faig una enumeració d’episodis violents, sinó que intento centrar-me en els que són qualitativament més rellevants.

Aquests són, per exemple, els fets de Montejurra del 76, on hi ha un complex enfrontament entre carlins. Complex perquè no hi participen només carlins, i perquè allà el perdedor és el carlisme. No el d’extrema dreta, ni el socialista autogestionari: globalment, el carlisme, com a alternativa dinàstica. Aleshores, si mirem amb perspectiva els fets que esdevenen durant la Transició, el que veiem és que es va neutralitzant entre si aquest terror que hi havia.

I enmig de tot aquest terror i aquesta violència, hem de pensar que els cossos de seguretat eren, encara, els formats durant el franquisme. Quin va ser el seu paper en tot aquest context?

Trobem una Transició en la qual, des del govern, no es controla o no es pot establir un control clar de l’aparell de l’Estat en sentit ampli. I al llibre hi ha elements, que explicito a títol d’hipòtesi, que fan pensar que hi va haver una autonomia de sectors policials o dels cossos de seguretat. Però sempre ens movem en el pla de les hipòtesis.

Hi ha indicis més que suficients per a pensar que els cossos policials i els de seguretat actuen amb una autonomia bastant notable de l’estat

Hem de pensar que el govern, i això ho explica molt bé aquesta historiadora Sophie Baby, va haver de recórrer davant la intensa violència que hi havia, a l’aparell que tenia. És difícil treure conclusions: jo al llibre he intentat exposar elements, indicis, fets, etcètera, que aparentment, en alguns casos, sembla que existeixen elements per pensar que hi ha una autonomia en sectors d’aquest aparell de seguretat.

Per anar acabant l’entrevista, hem parlat de Carrero Blanco i Atocha, que són esdeveniments prou coneguts, però n’hi ha un altre que no ho és tant, que és el tema de les illes Canàries. I ens és més desconegut tot i tenir un moviment molt important.

Sí, de fet una de les aportacions que fa el meu llibre és integrar el cas de les Canàries. D’aquest cas, el que ha transcendit i ens ha quedat més va ser l’intent d’assassinat del que era el màxim dirigent d’una entitat que es deia Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario (MPAIAC), que ha quedat com un crim d’estat.

El MPAIAC és el gran oblidat de la Transició. L’autodeterminació de les Canàries va ser un tema candent durant la Transició perquè s’hi van creuar diferents interessos internacionals

Però en realitat, el que hi ha a les Canàries és un tema d’Estat. I és que les Canàries podien entrar en un procés de descolonització, i aleshores es van trobar, tornant al focus gran, que hi ha quatre escenaris de violència important. Abans he explicat que jo poso l’èmfasi als episodis rellevants, però territorialment hi ha quatre grans escenaris. Tres són relativament coneguts: un és el País Basc, Navarra i el País Basc francès. L’altre és Catalunya, on tenim l’organització nomenada “Època” i el cas de la violència llibertària i de la d’extrema dreta; el tercer escenari és Madrid, el gran aparador de la violència que sembla que busca provocacions per a fer un cop d’Estat, però que tampoc queda clar que sigui així. Finalment, el quart escenari és el de les Canàries. Aquest és un tema poc estudiat, però també el més important, ja que és la situació inversa d’ETA i el País Basc. ETA va ser un moviment que va aconseguir arrelar, va aconseguir tenir reconeixement social, però no va tenir cap mena d’altaveus internacionals.

En canvi, el cas de les Canàries és l’oposat: una organització minoritària, el MPAIAC troba un gran suport i grans altaveus internacionals a partir d’un gran protegit, Algèria, que utilitza les Canàries per la seva política exterior. Allà a les illes hi havia realment un tema d’estat molt important, i que si mirem la crònica dels fets, s’acaba resumint en un intent fallit d’assassinat d’Atonio Cubillo, fundador del MPAIAC, quan en realitat es tracta d’una panoràmica molt més complexa, d’uns interessos internacionals creuats sobre un arxipèlag, i una situació que hagués pogut tenir uns desenllaços difícils de preveure.

Insisteixo en què crec que s’ha menystingut el cas de les Canàries. A més del tema de la descolonització de les illes, hi va haver també l’accident de Los Rodeos, la primera gran catàstrofe aèria. Ens ha quedat tot com molt perifèric, sense integrar-ho en el relat panoràmic de la transició.IMG_1792

I per què creus que ha quedat així, una mica desconnectat?

Des del meu punt de vista és per diferents motius. Però jo diria, primerament perquè, al passar el temps, s’han fet unes visions més aviat estandaritzades de la Transició, tant des de la dreta com des de l’esquerra, tant dels que la defensen com dels que en són crítics. Dins d’aquests relats, els fets de les Canàries han quedat sense un substrat interpretatiu: així com la massacre d’Atocha genera un gran moviment, darrere la dinàmica dels fets de els Canàries no hi ha indagació.

I, a més, hi ha un problema de desconeixement, en part bibliogràfic: no hi ha masses llibres sobre això, més enllà d’alguna obra com Canarias, secreto de estado, però no hi ha molt més. Aleshores, entre que no hi ha bibliografia, que Cubillo no va publicar el seu volum de memòries dels anys centrals, que l’arxipèlag ha quedat com perifèric dins de la narració gran que s’ha centrat molt en l’escenari basc, català, madrileny, fins i tot en l’andalús pel tema de l’autonomia… jo crec que la suma d’aquests fets fa que en tema canari quedi més oblidat.

Read More