De nou, ens trobem recorrent els passadissos de la Facultat de Geografia i Història. Cerquem una de les persones més clares i directes que fan vida en aquest node de la ciutat comtal. Ens referim a la Paola Lo Cascio, una catalana d’origen italià que va arribar ja fa una colla d’anys a Catalunya i hi ha posat arrels, ja que a més de professora associada de la casa i estar implicada en diferents projectes, des de fa un any és la responsable de formació i continguts de Catalunya en Comú.

Versada en l’estudi del feixisme, el nacionalisme, les elits econòmiques i noves formes de govern entre altres matèries, ha centrat el seu treball i producció acadèmica en les darreres dècades, el que coneixem com història del món actual. Aquesta història comença a tenir una ombra cada cop més llarga i ens ha portat a celebrar efemèrides com el 50è aniversari del conegut Maig del 68. Icònica data d’una dècada carregada d’esdeveniments com la Guerra del Vietnam o l’arribada de l’home a la Lluna, de moviments socials com el dels drets civils als Estats Units o d’arreu del planeta com el pacifista, i de morts tan sonades com la de Kennedy o el Che Guevara.

Ara bé, aquesta amalgama d’elements potser no ens deixa veure què hi ha darrere. Moltes vegades, visions de poca amplitud poden portar a caure en apriorismes a la societat – i també els estudiosos - quan els recorden. Tenim davant un entramat molt complex a nivell econòmic, social, cultural i sobretot geopolític que hem de desgranar per entendre’ls en tota la seva magnitud.

Què millor doncs, que començar amb una efemèride del famós discurs de comiat, del primer General i després president Eisenhower, del gener de 1961, per entrar-hi de caps:

"Esta conjunción de un inmenso sistema militar y una gran industria armamentística es algo nuevo para la experiencia norteamericana. Su influencia total (económica, política, incluso espiritual) es palpable en cada ciudad, cada parlamento estatal, cada departamento del gobierno federal.

Reconocemos la necesidad imperativa de esta nueva evolución de las cosas. Pero debemos estar bien seguros de que comprendemos sus graves consecuencias [...] En los consejos de gobierno debemos estar alertas contra el desarrollo de influencias indebidas, sean buscadas o no, del complejo militar-industrial."

Què representa això del complexe militar-industrial?

Primer de tot ens hem de situar: estem en plena Guerra Freda. Es produeixen esclats armats deslocalitzats, que no impliquen directament a les dues superpotències, els EUA i la URSS; es produeix una confrontació multinivell, no només és ideològica, política i geoestratègica, sinó que també militar. La confrontació anirà, però més enllà dels casus belli, tenim una gran producció d’armes que es tradueix en una cursa armamentística i això donarà una dimensió mai vista, fins llavors, a un conflicte, així com una força emergent d’un conglomerat privat que produeix aquests productes.

El món doncs, es troba en una dicotomia entre la URSS i els EUA. És per això que després de la crisi dels míssils de Cuba de 1962, els seixanta esdevindran l’inici de l’època de ‘distensió’. Què significarà aquesta política?

Aquesta crisi, així com per exemple la construcció del mur de Berlín de 1961, esdevindran un moment clau en què els actors acabaran percebent que el conflicte nuclear pot ser catastròfic. S’activaran mesures com el conegut telèfon vermell que portaran un fer el pas al costat (com ens agrada a dir-ho avui en dia a Catalunya), en què la confrontació es mantindria, però hi hauria la voluntat per part de les dues superpotències de no tornar a nivells tan pròxims al DEFCON 1.

Aquí juga un paper important la presidència Kennedy, també en certa mesura la presidència Johnson, i evidentment pel que fa a Khrusxov. Un dels elements pel qual es veu que hi ha una sublimació d’aquesta confrontació, és la cursa espacial. No deixa de ser una mena de competició en què cadascuna de les dues superpotències s’atribueix trofeus.

És la manera de continuar la confrontació sense derivar en conflictes militars.

Augmenten les produccions de bens de consum. Si agafem el conjunt de la producció tan nord-americana com soviètica veurem que les magnituds no són gaire diferents. El que és molt diferent és allò que es proveeix. Hi haurà un canvi de tendència relativa de la indústria pesada als béns de consum, sobretot a la URSS, advocant ambdós per cohesionar-se internament cobrint primeres necessitats.

[caption id="attachment_7383" align="aligncenter" width="600"] Paola Lo Cascio al seu despatx, conversant amb Jordi Vives i Faig.[/caption] En aquesta línia Kennedy i sobretot Johnson després, així com Khrusxov han estat presentats com a reformadors. Quins són els límits d’aquestes apostes?

El cas de Khrusxov està clar. Hi ha una reforma moderada després del XX Congrés del PCUS, en la que s’acceptaran crítiques, s’ampliaran els marges de la disponibilitat de béns que poden accedir els ciutadans i s’obriran línies de crèdit. Aquests canvis també es traslladaran als països satèl·lits.  No obstant això, les seves reformes no s’acabaran consolidant, ja que Bréjnev farà un nou viratge, amb noves restriccions de llibertat, titllant de contrarevolucionaris els canvis anteriors.

Pel que fa a Kennedy, per exemple, prepara les reformes en relació als drets civils, tot i que es concretaran després de la seva mort.  Per entendre l’interior, tan per aquesta reforma com per d’altres, cal recordar que EUA són un país federal. Llavors dependrà en cada moment de la resposta que tindran els estats. Ara bé, sí que hi ha un poder de coerció federal. En el cas del sud per l’aplicació de la Llei de drets civils.

Però tornem a mirar de cares enfora. Els EUA continuaran intentant derrocar governs a Llatinoamèrica com el de Castro a Cuba o el de Joao Goaulart a Brasil que pretenia nacionalitzar el petroli, i amb implicacions en assassinats com el del Che Guevara. Què diferencia aquests casos, en els que també hi apareix un fort component de lluita guerrillera, amb el de la intervenció al Vietnam?

Hi ha diferències i similituds. La diferència més important és el compromís explícit que tindrà els EUA al Vietnam, a partir d’un cert moment, en el que hi ha una escalada militar i es passa d’un recolzament als vietnamites del sud a un compromís militar directe, que acaba com acaba, el 1975 amb l’entrada del Viet Cong a Saigon, certificant una gran derrota.

En el cas dels països de l’Amèrica llatina, hem de mirar més enrere i recordar com des de la segona meitat del segle XIX, amb precedents com la doctrina Monroe de 1823, s’havia convertit en l’esfera d’influència privilegiada dels EUA i per tant la capacitat d’intervenir en la política interna dels diferents països partia d’una posició avantatjosa i propiciada per altres vies.

La seva ingerència es farà més evident a partir de la Revolució cubana dels anys 50, la qual té una repercussió enorme en tot el continent llatinoamericà, ja que acaba esdevenint un referent de com desfer-se de la tutela americana. Això provoca una onada de reorganització, no només de  l’esquerra, sinó als moviments favorables a la limitació de la tutela nord-americana. Els EUA intentaran escapçar i frenar la seva capacitat, aprofitant els tentacles construïts amb el temps (xarxes clientelars, mitjans comunicatius, espionatge, assassinats, etc.) però sense una acció a gran escala tan directa com al Vietnam.

El seu alter ego, la URSS, també patirà fortes contradiccions internes quan les forces del Pacte de Varsòvia intervinguin a la República Socialista Txecoslovaca. Allà s’estava produint la coneguda Primavera de Praga. Per què és un cas tan singular? Quines possibilitats de canvi oferia?

És singular per moltes raons, però principalment per dues. En primer lloc Txecoslovàquia és dels països de l’òrbita sovièticel a, que té, en certa forma, més desenvolupament econòmic i capacitat de cobrir necessitats primàries a la població.  En segon lloc, la manera per la qual s’hi estableix el socialisme es prou diferent, perquè hi existeix un partit comunista autòcton fort amb una base social sòlida, que ja havia guanyat les eleccions el 1941 abans d’esdevenir una filial del PCUS.

Arriba un moment que aquestes bases socials creuen que el mateix partit s’hauria de reformular, per harmonitzar-se, de nou, amb una població que té demandes noves com la llibertat d’expressió, per renovar l’aposta comunista. Llavors, Dubček encapçalarà aquestes reformes, que a diferència de la Revolució d’Hongria del 1956, no plantejaven sortir del Pacte de Varsòvia.

La intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, és molt dura i acaba provocant un descrèdit del PCUS. Fins llavors, la URSS – encara que avui pugui sonar exotèric -  havia gaudit d’un gran prestigi en tan que guanyador de la IIGM, derrotant els nazis. Tot plegat canviarà la percepció dels txecoslovacs i la URSS rebrà crítiques des de l’esquerra arreu del planeta.

Possiblement la Primavera de Praga és l’element polític més disruptiu dels anys 60, almenys del bloc oriental.

[caption id="attachment_7390" align="aligncenter" width="600"] Resposta de la població txecoslovaca a l'entrada de tropes del pacte de Varsòvia a Praga el 21 de'agost de 1968, la qual s'allargarà fins a principis del 1969. Accions com aquesta i la opinió internacional, finalment no foren suficients per fer triomfar la revolta.[/caption] Canvis, a priori, són els que trobem en el punt àlgid de la descolonització. La ONU el 1960 aprova la resolució que esdevé el document constitucional dels processos descolonitzadors. El Tercer Món, el no-alineament són conceptes que es construeixen en aquest context. Què ens en pots dir?

Ens trobarem amb dirigents com Nasser, Tito i Suharto que procedeixen de mons diferents, que volen trobar una tercera posició entre els altres dos.

Després de la IIGM, cada cop es fa més difícil per part les potències europees, reivindicar el colonialisme com a forma de gestió del territori. Europa ha perdut el seu pes específic que encara conservava en el període d’entreguerres i hi ha qui ho entén més ràpidament, i qui li costa més...

Roberte Delavignette explicava que la descolonització implicava fer un bon negoci i tenir una bona consciència. Quins són els models preferents a l’hora de descolonitzar els nous estats independents?

Tenim dos models molt clars. Un és el model britànic que ho entén molt ràpidament i fa això precisament, com ara en el cas de l’Índia que s’intenta sortir de pressa i de la millora manera que es pot, tot i que la partició de la península indiana en dos portarà molts maldecaps interns. En general refaran lligams preferencials amb els països que s’havien colonitzat a través de la Commonwealth, bastint un espai que quedarà vertebrat per unes relacions econòmiques privilegiades, de les quals els britànics en trauran molts beneficis.

Després també hi ha un altre model, que podria ser exemplificat pel que fa a França, que després de la IIGM es resisteix a abandonar la idea de mantenir, encara que sigui sota un altre nom, els seus territoris colonials. En el cas francès acaba essent un pèssim negoci. El trasbals comença a Indoxina i arribarà al seu màxim, als anys 60, amb el cas algerià, que generarà un trauma a la societat francesa.

I el que no els interessava l’eliminaven com a Patrice Lumumba?

Sí, exacte, amb americans i belgues implicats. Aquests processos de descolonització a Àfrica i Àsia entroncaran amb la Guerra Freda, i llavors tota aquesta nova fornada de països independents acabaran essent un teatre de conflictes que ens portaran molt sovint aquests titulars.

L’exemple més preeminent, d’aquesta interconnexió, és el de la Guerra del Vietnam. Si tu li preguntes a un vietnamita si la Guerra del Vietnam és una o dues, ell et dirà una, en canvi nosaltres aquí ho llegim primer com la Guerra d’Indoxina i després la Guerra del Vietnam.

Quina relació podem establir entre els conflictes al Pròxim Orient i aquest procés de descolonització amb episodis com la Guerra dels 6 dies?

Allà la descolonització emergeix en forma de projecte panarabista, el qual vol crear una unitat dels països àrabs. Prova d’això n’és la República Àrab Unida (comunió d’Egipte i Síria). Ara bé, aquí hi ha una distorsió important i és Israel, ja que al ser un aliat molt ferm dels EUA torna a portar per la via directa les conseqüències de la Guerra Freda.

[caption id="attachment_7401" align="aligncenter" width="600"] Paola Lo Cascio prenent notes durant l'entrevista per la Revista Ab Origine.[/caption]

No ens oblidem que un altre país amb un pes específic en el taulell de joc... Com deia Mao “Qui són els teus enemics? i qui són els teus amics? Aquesta és la pregunta més important per la revolució” Després del Gran sal endavant, la Xina es submergeix en la revolució cultural. Hi havia una intenció sincera de desburocratizar i renovar l’ortodòxia marxista o bé sols era un moviment per recuperar el poder?

Són les dues coses alhora. Mai tenim blancs i negres tan marcats. És una aposta que farà Mao perquè el seu control sobre el país, i també dins el partit, es veu afectat. La Revolució Cultural és la forma que troba per donar-hi resposta, recolzant-se amb els joves i l’exèrcit, dos fonaments de la República Popular de la Xina, tot i que al final li explotarà a la cara i ho haurà d’acabar parant en sec ell mateix.

Per revolucions culturals les múltiples expressions que van sorgir en aquesta època. Des de l’àmbit musical, fins a l’estètic, passant pel moral i ideològic amb l’eclosió de l’ecologisme i el feminisme. Quina és la seva raó de ser?

Hi ha molts 68’s: la revolució dels estudiants, la primavera de Praga, les lluites sindicals a França i Itàlia... Estem en un moment econòmicament bo i hi ha una disputa sobre com s’han de repartir els excedents. Tanmateix, molts moviments estudiantils reivindiquen un malestar gairebé existencial dels joves respecte a tota una sèrie de construccions i autoritats. Es conceptualitzarà les universitats com a mecanisme de reproducció de les elits que s’aprofitaran dels treballadors i  es farà una certa crítica al consumisme.

Aquí s’ha de fer una reflexió que és una mica arriscada: en el fons tot és molt postmodern.

Comencen a ser reivindicacions més segmentades i que tenen més a veure amb qüestions més d'identitat que de classe. Així doncs, no té tan a veure amb el contenciós clàssic de la reivindicació social, sinó que té a veure amb les llibertats individuals, tot i que es generaran sinergies amb el moviment obrer.

Entrem de ple doncs, en l’icònic Maig del 68. És més simbòlic-contestatari que real? Es va quedar a mitges d'alguna esperança?

Els estudiants del maig del 68, en el fons, en cap moment parlen de prendre el poder. L’èxit o el fracàs s’ha de mesurar en funció de quins són els objectius que tu et planteges, i si tu no et planteges conquerir el poder, doncs això no és un fracàs.

Si ens movem als EUA, veurem com també estaven tenint lloc moviments socials contestataris molt importants, molts d’ells relacionats amb el rebuig a la Guerra del Vietnam i a la lluita pels drets civils encapçalats per somiadors com Martin Luther King. Quina és la naturalesa d’aquestes reaccions?

Tu abans ho has dit, si s’hagués de buscar una etiqueta general, s’hauria d’anomenar antiautoritarisme. El cas dels EUA és bastant evident, com també en el cas del maig francès. Ens hem de preguntar quin tipus de societat hi ha i no ho podem deslligar d’elements com que molts combatents del Vietnam tornen en caixes de fusta. És un tipus de societat on les organitzacions socials i polítiques són ja d’abans més fragmentades. És a dir, els partits polítics s’activen molt durant les eleccions, però no funcionen com un partit a “l’ús” com en cas europeu. Justament el 68 crea formes de mobilització noves, i en realitat als EUA ja existeixen, hi ha la idea d’agrupar-se i de fer pressió sobre la base d’un element: les dones, les minories, etc.

En aquells anys es dóna una tempesta perfecta, els moviments troben formes de dialogar entre ells, amb esdeveniments com la vaga de treballadors més gran de la història a França, les mobilitzacions més importants dels afroamericans i apareixen les mobilitzacions del moviment homosexual entre molts d’altres. És un moment en el qual, una galàxia de moviments es troba.

Ara és quan et freno per preguntar-te perquè això no va acabar bé [riures]. Hem anat comptabilitzant pulsions més o menys revolucionàries i possibilitats de canvi, però què va fallar?

Com dèiem, depèn dels objectius que et marquis. En realitat el que té a veure amb la democratització de la universitat, fins i tot amb la democratització de les fàbriques o l’alliberament de les dones o el naixement dels drets de les minories, això no va ser un fracàs. Tot el contrari. Es va canviar la mirada de les societats respectes moltes coses. Serà una renovació de les maneres de fer política, amb l’aparició de l’assemblearisme com a instrument.

Ara, si agafem experiències més concretes en clau de prendre el poder, com la Primavera de Praga, sí que podem dir que va fracassar.

[caption id="attachment_7408" align="aligncenter" width="600"] Imatge d'una de les moltes manifestacions que es produiren a París durant el maig de 1968, protagonotizada per estudiants, després que el Moviment 22 de Març, nascut a Nanterre s'extengués i es fes fort. Fotografia de Henri Cartier Bresson.[/caption]

Mentrestant aquí l’antifranquisme prenia forma. Esdeveniments com la Caputxinada, moviments com el de la nova cançó, l’activitat frenètica dels partits clandestins, l’articulació de Comissions Obreres obrien la possibilitat de derrocar el règim. Fins a quin punt, fent al·lusió a Montserrat Roig que apuntava que "La nostra lluita era molt distinta [a la del moviment de revolta dels estudiants del món occidental], la nostra lluita era política". Realment això era així?

Aquí hi ha un element decisiu, que era la dictadura.Això ho canvia tot, ja que era un context molt més repressiu. Hi haurà punts de contacte com la lluita pels drets civils, tot i que aquí s’acabarà concretant més tard.

Aquí hi va haver un moviment molt ideològic a les universitats, però que no va interessar a gaires persones. Entre altres coses, perquè aquí la universitat no es trobarà un moment de massificació fins als anys 80 o 90. Jo posaria l’accent en la creació de les Comissions Obreres, més que els fets ocorreguts a França. Sempre es fa la broma que tothom estava a París, però la gent s’estava preocupant més del que passava a Praga.

Òbviament no és divergent amb les coses que passen i els ecos de tot això, també arribaran. Hi havia gent amb molt de cabell i s’utilitzà la cançó com un recurs per la politització, però si hem d’anar a buscar els canvis més estructurals i té a veure  - com deia  - amb les Comissions Obreres, amb el procés de Burgos, l’Assemblea de Catalunya, etc., al cap i a la fi, una cronologia interna pròpia.

Gràcies per tot. Sempre a punt per debatre, però sobretot per compartir, com en aquelles tardes de cafè al Pavelló de la República de les que en guardo un bon record.

IMG_6933

Què queda de les utopies del 68? Entrevista a Paola Lo Cascio

De nou, ens trobem recorrent els passadissos de la Facultat de Geografia i Història. Cerquem una de les persones més clares i directes que fan vida en aquest node de la ciutat comtal. Ens referim a la Paola Lo Cascio, una catalana d’origen italià que va arribar ja fa una colla d’anys a Catalunya i hi ha […]

cartell2

Crònica del debat “Nacionalisme, passat i present”

“Tot i que sabem que es tracta d’un tema candent i fonamental, aquest serà un debat acadèmic i no polític”. Amb aquesta Frase, Jordi Casassas va començar el debat sobre “Nacionalisme, passat i present”, davant una setantena de persones, a la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la UB. A la […]