Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Pocs treballs han tractat la influència que va tenir la Revolució dels Clavells a l’Estat Espanyol. L’impacte d’aquesta en la construcció de nous imaginaris en les forces polítiques de l’oposició antifranquista i l’esquerra comunista ha quedat passat per sobre en comparació als estudis comparatius sobre els dos processos cap a la democràcia i les conseqüències directes en el règim. Els pocs treballs que podem trobar, alhora, se centren en els actors estatals, deixant de banda les repercussions en els subjectes polítics de les nacions perifèriques, com és el cas català, basc i gallec.


Efectivament, la Revolució d’Abril va influenciar als diferents agents socials i polítics espanyols durant els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició, des del règim i l’exèrcit fins a la cultura i els moviments socials. Dins del panorama polític, un dels subjectes influenciats va ser l’esquerra i, concretament, la catalana; arribant a marcar profundament la forma en què aquesta es va relacionar amb els seus propis successos nacionals. Portugal va servir de mirall per una oposició antifranquista que no podia esperar el moment de fer la seva pròpia sortida al règim franquista, trobant-se el debat en les formes: reforma o revolució?

Uns apunts abans d’entrar en la qüestió

La revolució portuguesa es va originar arran la incapacitat del govern de Marcelo Caetano de fer front a una de les múltiples crisis que patia el règim: la colonial. Des de la primera derrota de la política colonial portuguesa als anys seixanta a Sant Joan Baptista d’Ajuda, les relacions de les tropes -sobretot les intermitges- amb els governants van empitjorar progressivament. El seu esgotament davant una guerra que semblava impossible de guanyar va provocar que una part de l’exèrcit veiés la insurrecció com a única sortida possible al conflicte.

L’organització del cop que es va iniciar durant la nit del 24 d’abril va estar dirigida pel Movimento das Forças Armadas (MFA) mitjançant una actuació ràpida als centres neuràlgics del país i les principals ciutats. Fou un cop militar amb un important component civil, sent el poble portuguès cabdal per a la consolidació de la revolució i dels seus triomfs. Sense la sortida en massa de la gent de les seves cases per defensar-los, la legitimitat de les forces armades hauria estat nul·la. A partir d’aquell dia, es va iniciar (fins al 25 de novembre de 1975) el conegut Proceso Revolucionário Em Curso que, progressivament, va agafar un caire cada cop més esquerrà i va implicar la nacionalització de sectors estratègics, la independència de les colònies i l’aplicació de la reforma agrària.

Celebració de l’aniversari de la Revolució dels Clavells l’any 2019.
Autor: Pedro Ribeiro Simôes. Font: Wikimedia Commons.

I allò que passava a Espanya tenia les seves repercussions a Portugal, i a la inversa. D’aquesta forma, les repercussions i les influències que va tenir la revolució a Espanya són múltiples. Va afectar la forma que tenia el règim de relacionar-se amb l’oposició i en la mateixa visió del seu futur, va influenciar als sectors més democràtics de l’exèrcit que van crear plataformes com la Unión Militar Democrática -i que acabaren sent reprimits i desarticulats de facto-, va influenciar a la mateixa oposició que va veure Portugal com a horitzó d’esperança, va inspirar al món cultural i universitari espanyol -des del moviment estudiantil fins a la Nova Cançó- i finalment, també va influenciar a una societat civil que va veure el cas portuguès com espai de conquesta de llibertats civils i democràtiques.

Però, malgrat tot, l’esclat d’una revolució democràtico-popular dins dels marges del bloc occidental als anys de la Guerra Freda va encendre les alarmes de, no només la potència mundial, sinó d’un país veí que la veia amb recel per por d’iniciar-se un efecte dominó. Després de la mort de Francisco Franco i amb l’inici de la Transició, el model insurreccional portuguès va servir per dibuixar el què no havia de ser Espanya. I aquest horitzó d’esperança a Portugal, que en un inici va tenir el conjunt de l’esquerra, va començar a evolucionar en sospita a mesura que el procés revolucionari es radicalitzava i podia significar una marginació política del comunisme espanyol en la nova democràcia que es volia construir a Espanya.

No entraran a Madrid sobre un tanc: el PCE davant la Revolució

No es pot entendre el posicionament del comunisme català davant un esdeveniment tan transcendental internacional com l’esclat d’una revolució al país veí sense analitzar quin era el posicionament del Partido Comunista de España. En paraules de Marcelino Camacho, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Partido Comunista de España (PCE) eren “un gajo de la misma naranja”, afirmació que implicava una autònomia no només orgànica, sinó també de la realitat política del moment, malgrat que el centralisme democràtic impliqués un cohesionament d’opinions entre el PCE i el PSUC. És per això que és crucial parlar de l’Estat Espanyol i del PCE abans d’endinsar-nos en el PSUC.

L’actitud i els posicionaments dels comunistes espanyols davant els esdeveniments portuguesos no van ser homogenis, ja que l’opinió sobre el Partido Comunista Português (PCP) va anar evolucionant i transformant-se a mesura que el procés revolucionari s’accelerava i la societat es radicalitzava, però també a mesura que la fi del franquisme es veia cada cop més propera i que s’analitzaven les conseqüències que podia tenir a la Transició Espanyola l’actitud internacional cap a la radicalització de Portugal.

Es pot dividir l’evolució d’aquesta visió en dues etapes principals: la primera d’elles és la pertanyent als primers mesos post-revolucionaris en què Portugal es va veure com a exemple i amb molt d’interès per part dels òrgans d’expressió comunistes com Nuestra Bandera o el Mundo Obrero. La Revolució dels Clavells va protagonitzar les seves portades i es van redactar monogràfics exclusius als successos portuguesos, sobretot a partir de la possibilitat d’una repetició dels esdeveniments a l’Estat Espanyol. Portugal era exemple i es podien recollir lliçons de com sortir d’un règim dictatorial: les seves forces armades s’havien posat al costat del poble, s’havia produït una aliança entre aquestes i la societat civil i el PCP tenia una importància destacada. L’experiència era, llavors, positiva.

Álvaro Cunhal. Secretari General del Partido Comunista Português entre 1961 i 1992. Ministre sense cartera entre el maig de 1974 i l’agost de 1975 als Governs Provisionals.
Font: Wikimedia Commons

La segona etapa s’iniciaria a partir de l’intent del cop spínolista al setembre de 1974. El fracàs d’aquest cop contrarrevolucionari i la forma d’actuar per part del Govern Provisional va provocar que el PCE comences a marcar distàncies respecte el seu homònim portugués. Al propi Mundo Obrero, Santiago Carrillo va arribar a desmarcar-se de la política de les MFA i les forces d’esquerra d’accelerar les transformacions radicals, ja que “podía quebrarse la espina dorsal del movimiento de alianzas democráticas que está creciendo en Europa y particularmente en el Mediterráneo”. Aquestes paraules marcarien un precedent en la línia d’acció del PCE davant Portugal durant els següents mesos: denúncia de la radicalització de les forces armades, crítica a l’actitud del PCP i, concretament, d’Álvaro Cunhal, i enquadrament a escala europea amb els moviments eurocomunistes del sud d’Europa però també amb els partits socialistes.

Aquest procés no es va portar a terme sense el tensionament de les majories i minories del PCE que s’acabaria materialitzant en el temps en futures escissions: l’aposta ferma del PCE de Carrillo per les tesis eurocomunistes i la denúncia de la “irresponsabilitat” del PCP va intensificar les tensions amb els anomenats prosoviètics – també coneguts com a cunhalistes-. No es pot afirmar que aquestes tensions siguin causades estrictament pel posicionament del PCE davant la revolució, però sí que la influència d’aquesta en els esdeveniments polítics espanyols van intensificar les tensions ja existents i que els identificats amb els comunistes portuguesos s’acabessin desvinculant del projecte carrillista. Tampoc és casual, així, que una delegació del PCE formada per Santiago Carrillo, Santiago Álvarez i Pedro Fialho fos convidada al I Congrés del Partido Socialista Português al desembre de l974, mentre no van assistir al Congrés del PCP d’aquell mateix any.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya davant els Clavells

Al territori català, els òrgans principals que van tractar els esdeveniments portuguesos des del PSUC van ser Treball i Nous Horitzons. Tot i la vinculació amb el PCE es pot percebre una diferenciació a l’hora de tractar els successos al país veí per part del partit català. Les idees principals tractades per part dels diferents números de Treball foren l’esperança d’efecte dominó que hi havia dins de l’antifranquisme davant Portugal, el paper de l’exèrcit en la revolució, el futur del règim franquista i el paper dels comunistes amb la ruptura democràtica. 

La desitjada aliança amb l’exèrcit, però, amb el temps va acabar evolucionant amb una diferenciació en el context històric i polític dels dos països, entenent que la ruptura a Espanya no es podia fer imitant a Portugal, ja que entre les particularitats espanyoles es trobaria la inexistència d’un corrent democràtic hegemònic a l’Exèrcit i la manca d’un conflicte colonial del calibre del portuguès. D’aquesta forma, acabaran defensant que la sortida del règim a Espanya s’hauria de fer mitjançant la construcció d’un front antifranquista ampli com la Junta Democràtica o l’Assemblea de Catalunya.

Malgrat quedi implícit que l’estratègia dels comunistes portuguesos no era compartida pels catalans quan es reivindicava la unitat popular fruit del 25 d’abril amb forces com el PSP, ni Treball ni Nous Horitzons seran tan durs amb el PCP i Cunhal com fou el Mundo Obrero. En el moment del cop spinolista, per exemple, no culparen a les MFA o al PCP, sinó a la reacció i a l’equidistància del Partido Socialista, que hauria obert una escletxa dins de les forces d’esquerra. 

És clau entendre que una anàlisi compartida era entendre com “els esdeveniments portuguesos no han de ser còpia per Catalunya o l’estat espanyol, ja que el materialisme històric es desenvoluparà amb les seves pròpies característiques a cada territori” i que això s’utilitzaria, també a Catalunya, per defensar el model eurocomunista que començava a impregnar l’anàlisi dels partits comunistes del sud d’Europa. Malgrat que el concepte d’eurocomunisme no estava encara encunyat oficialment pels seus partits representatius, partits com el PCE i el PSUC havien començat a desenvolupar la seva praxi política a partir de la revisió del marxisme-leninisme i el desenvolupament de vies pròpies cap al socialisme.

Santiago Carrillo. Secretari General del Partido Comunista de España entre 1960 i 1982. Impulsor, conjuntament amb Enrico Berlinguer i Georges Marchais, de l’eurocomunisme al sud d’Europa. 
Autor: © Claude Truong-Ngoc. Font: Wikimedia Commons.

Aquesta influència eurocomunista en l’anàlisi sobre Portugal es pot percebre en tres trets principals: l’etapisme, la crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques i, amb ella, la necessitat de major coordinació entre comunistes i socialistes. En el primer cas, l’etapisme es refermava en les tesis eurocomunistes. Així, la seva estratègia es guiava per una concepció positivista de com el procés històric es desenvolupava per etapes que acabarien conduint finalment al comunisme. Per això, abans d’arribar al comunisme a Portugal, era necessari completar una etapa democràtica i, després d’un període de maduració, construir el socialisme que seria previ a l’etapa del comunisme. Aquestes lògiques acabarien reproduint-se també en l’estratègia d’aquests dos partits durant la Transició.

La crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques, per l’altra banda, es veuria molt influïda pel fracàs d’Allende i l’impacte que va tenir la caiguda del seu govern per Amèrica Llatina i els moviments anti-colonials i socialistes arreu del globus. És per això que l’acció del PCP, segons el PSUC, havia d’encaminar-se a mantenir les aliances amb la resta de forces polítiques i evitar polaritzacions que justifiquessin intervencions militars externes o cops d’estat. Aquesta línia anava en concordança amb la necessitat de major coordinació entre socialistes o comunistes i per això preocupaven les tenses relacions entre el PSP i el PCP.

Finalment, aquests tres punts acabarien evolucionant també en la defensa del pluralisme polític com un bé a potenciar i a preservar – en contra del model de partit únic soviètic-. El pluralisme i la defensa de la llibertat d’expressió, l’existència d’altres partits i el mateix model de sufragi universal dins d’un sistema parlamentari es veurien molt influïts per l’impacte que va tenir dins del Moviment Comunista Europeu l’atac a la sobirania txecoslovaca que va encapçalar el lideratge de Brezhnev. Les crítiques al “dogmatisme” i l’alerta per veure perillar el pluralisme polític, així, també es veuen presents a les crítiques catalanes i espanyoles al PCP i a la seva proximitat amb Moscú.

Mural a la Festa do Avante del Partido Comunista Português l’any 2018. Des de la fi del PREC, el PCP ha desenvolupat el seu discurs a partir de la defensa dels valors d’abril i les conquestes de la revolució. Font: pròpia.

Continuem mirant cap a Portugal?

És manifest que el comunisme català va viure el procés revolucionari portuguès com un esdeveniment d’on es podien treure lliçons per a la ruptura democràtica a Espanya. La revolució va tenir un impacte en l’aposta del PCE i el PSUC per la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya com a plataformes que construïssin aliances antifranquistes, però també en l’intent d’interferir en l’Exèrcit per posar-lo al costat de la ruptura o de la revolució socialista.

La mobilització ciutadana i obrera en els últims anys del règim i els primers anys de la Transició, tot i que a vegades oblidada per l’opinió pública, va ser clau per la mort del franquisme. Alhora, el paper que van tenir partits com el PCE i el PSUC en la configuració de la nova democràcia va ser destacat, i és per això que és tan important destacar la influència portuguesa en l’aposta per la transició a la democràcia d’una forma moderada i pactada, i no insurreccional. Sense Portugal com a mirall de què no havia de ser Espanya, els termes en què es va produir la Transició podrien haver estat diferents.

Ensems, la revolució no va tenir un impacte directe només en la forma en què les diferents forces d’esquerres es van relacionar amb la caiguda del règim i la Transició, sinó que també va acabar intensificant les confrontacions ideològiques que partits com el PCE-PSUC tenien: la deriva eurocomunista de les seves direccions era anterior, però el plantejament de l’eurocomunisme com quelcom contraposat al marxisme-leninisme tradicional i sobretot al bloc soviètic es va fer evident en com aquests es van relacionar amb el PCP. La creació de faccions internes entre els identificats amb l’eurocomunisme, per una banda, i el marxisme-leninisme, per l’altra, va acabar esclatant en el Vè Congrés del PSUC l’any 1982, que va propulsar l’escissió del sector prosoviètic i la creació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC).

Aquestes escissions, i la supeditació del PSUC al front electoral durant les dècades següents, van acabar configurant la tradició del moviment comunista espanyol fins a l’actualitat, que ha estat incapaç de tornar a construir un partit comunista hegemònic i unitari en l’àmbit nacional. En relació amb Portugal, ha creat una situació de dualitat de referents nacionals després de l’escissió: mantenint relacions formals alhora amb el PCE-PSUC i el PCC -actualment Comunistes de Catalunya.


Queda molt per treballar sobre aquestes influències, deixant aquest article de tractar l’impacte al món sindical i a la resta de partits esquerrans. És evident que durant dos anys Catalunya i Espanya van mirar cap a l’Atlàntic, buscant a Portugal respostes per les seves pròpies incògnites, i que un cop finalitzada l’experiència revolucionària es van tornar a donar l’esquena.

Per saber-ne més:

DOMÈNECH, Xavier. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo: lucha de clases, dictadura y democracia (1939-1977). Madrid: Edicions Icaria, 2011.

LEMUS, Encarna; ROSAS, Fernando; VARELA, Raquel. El fin de las dictaduras ibéricas. Sevilla: Edições Pluma, 2010.

MARTIN RAMOS, José Luis. Historia del PCE. Madrid: La Catarata, 2021.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, Josep. La revolución portuguesa y su influencia en la transición española (1961-1976). Madrid: Edicions Nerea, 1995.

VARELA, Raquel. A história do PCP na revolução dos cravos. Lisboa: Bertrand Editora, 2011.

Read More

Manuel Tagüeña, vida científica, militar i política

El tinent coronel de l’Exèrcit Popular de la República, Manuel Tagüeña Lacorte (Madrid, 11/05/1913-Mèxic,  11/06/1971) va viure a parts iguals el valor, els ideals i la frustració de comprovar que allò en què havia cregut i pel qual havia apostat literalment la seva vida i la de la seva família, l’abandonava i el submergia en una sensació de depressió i tristor en comprovar que la realitat s’allunyava de la justícia en què ell havia cregut sempre. La seva vida fascinant va bascular entre la intel·lectualitat, la militància política i l’exèrcit. Llicenciat en Ciències Físico-Químiques per l’aleshores Universitat Central de Madrid i doctor en Ciències Físiques i llicenciat en Medecina per la Universitat de Praga, on va exercir com a investigador en el camp de la Física farmacèutica, va treballar a Mèxic com a assessor mèdic farmacèutic. Va ser autor de diversos articles de caràcter molt divers, entre ells d’investigació científica, i parlava cinc llengües: espanyol, francès, rus, txec i serbocroata. Paral·lelament, fou dirigent de la Federació Universitària Escolar (FUE), membre de les Joventuts Comunistes i més tard de les Socialistes i també membre del Partit Comunista Espanyol. Com a militar, fou un dels oficials més destacats de la Guerra Civil Espanyola, especialment pel seu paper com a cap del XV Cos de l’Exèrcit en la Batalla de l’Ebre, però també com alumne i professor de la prestigiosa Acadèmia Militar Frunze de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Tal com va escriure Gabriel Cardona en el pròleg de l’edició de 2005 de les memòries de Tagüeña, «un dia, li van entregar una pistola automàtica, que no sabia fer servir. Ignorava d’on havia sortit, però tampoc se li va ocórrer preguntar-ho i la va amagar entre els seus llibres, com una premonició del que seria la seva vida, entre les armes i la saviesa».

De família aragonesa, va conèixer en la seva pròpia família les principals doctrines del moment a Espanya, com el carlisme i el republicanisme. Aquest fet va despertar en ell una gran simpatia, ja que tenia la gran sort de poder compartir converses amb familiars que tenien unes ideologies polítiques extremes i ben definides, lluny de la neutralitat o el conformisme. Ja amb deu anys, va desenvolupar una gran afició a la lectura i si bé era un estudiant bo i disciplinat, tenia amor propi, inquietuds i ganes de pensar i això el feia xocar sovint amb el professorat. Entre línies de desenes de llibres, va aprendre que els herois de les històries eren fidels a unes normes ètiques i morals i ell va ser sempre fidel a aquesta actitud al llarg de la seva vida, agafat de la mà dels principis i els sentiments purs. Tal com ell mateix escrigué, amb setze anys ja va tenir clar que el sentit de la vida era l’entrega a una causa noble, i se li presentà el problema de trobar quina havia de ser aquesta causa. Esdevingué un revolucionari decidit a combatre, si calia amb la violència, i transformar el món. 

Els anys previs a la Guerra Civil Espanyola

En els convulsos anys trenta, tot i el seu activisme polític, va continuar amb els seus estudis. Un dels desenganys a què va haver de fer front va ser l’espiritual. D’educació catòlica, visqué la crema d’esglésies a Madrid el maig de 1931 amb el cor dividit: d’una banda per la seva educació i les seves creences que li provocaven tristor en veure la situació, però al mateix temps amb la desaprovació absoluta que li generava la identificació mútua de les dretes i l’Església catòlica espanyola i la incoherència entre la doctrina moral cristiana i la pràctica de les autoritats eclesiàstiques.

Atret per la seva mística i romanticisme va abraçar el comunisme amb el convenciment que era el camí que podria fer abraçar els seus ideals de justícia social. Un cop més entre dues aigües, Tagüeña era nacionalista espanyol, fet que es contraposava amb l’internacionalisme comunista, si bé ell entenia que aquest internacionalisme havia de ser una eina per a tractar per igual i de forma justa les diverses realitats nacionals, no com una eina per a dissoldre’ls en la doctrina política. A banda de l’acció política, el 1933 va ingressar a les Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles (MAOC), organització armada del PCE, en una acció de les quals va acabar detingut. Sense voler abandonar les Joventuts Comunistes, Tagüeña va formar part de les milícies socialistes, fet que li va suposar la reprovació de per vida del PCE, del qual era membre.

A la Batalla de l’Ebre, juntament amb el XV Cos de Tagüeña ubicat al sector nord de la Ribera d’Ebre (format per les Divisions 3, 35 i 42), l’Exèrcit de l’Ebre estava format pel V Cos dirigit per Enrique Líster i comptava també amb el suport en el front del Segre del XII Cos d’Etelvino Vega. Font: Wikimedia Commons

Com a militant de la FUE i de les Joventuts Comunistes va assistir amb incredulitat com intel·lectuals i membres de la FUE abandonaven les idees de Lenin i esdevenien membres de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) de Ramiro Ledesma Ramos, organització feixista que el 1934 s’uniria amb la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera. Més endavant, el 1937, es va crear el Partit Únic, que als anteriors hi sumava els carlistes i es constituí com a Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comptava doncs, amb antics militants comunistes companys de Tagüeña entre les seves files. Aquesta manca de robustesa dels ideals polítics dels militants compromesos que l’envoltaven va suposar una constant en la seva vida. Tagüeña es demanava sovint si la direcció política del PCE era digna i coherent amb la doctrina i això li va suposar càstigs i represàlies, tant internes com externes. Entre d’altres, al final del seu servei miliar durant la Segona República el 1935, tot i ser un gran estudiant, va ser l’únic aspirant que el tribunal va suspendre en els exàmens d’alferes de complement, a causa de les seves vinculacions polítiques. 

Heroi de la Batalla de l’Ebre

Tagüeña va concebre sempre la Guerra Civil espanyola com un fracàs de la Segona República i del conjunt d’Espanya, fruit de la no voluntat de trobar un acord majoritari a causa dels interessos, intransigències, egocentrismes i demagògies de tots els bàndols. Al llarg de la Guerra, l’Exèrcit Popular de la República el va articular majoritàriament el Partit Comunista d’Espanya, fet pel qual gran part dels oficials eren antics companys de militància juvenil de Tagüeña, tant companys d’estudis com de la FUE. En el seu inici, l’any 1936 Tagüeña, amb vint-i-tres anys i la categoria de brigada, va participar en el front de la Serra de Guadarrama de Madrid i l’any 1938 va ser destinat al front d’Aragó com a cap de la 3a Divisió, on va ser anomenat tinent coronel. Els seus ascensos van ser fruit de la seva destresa com a estratega militar, tot i la seva extrema joventut. Tal era la seva reputació militar, que el 17 d’abril de 1938, Juan Modesto com a cap de l’Agrupació Autònoma de l’Ebre (que esdevindria l’Exèrcit de l’Ebre), l’anomenà cap del XV Cos de l’Exèrcit. A les seves ordres, amb només 25 anys, tenia tres divisions (la 3a, la 35a -que comptava amb els Brigadistes Internacionals- i la 42a), que sumaven un total de 35.000 soldats.

Des del moment de l’inici de la Batalla de l’Ebre, la matinada del 25 de juliol de 1938, fins al moment exacte de la seva fi, el 16 de novembre de 1938, les Divisions de Tagüeña van tenir un paper decisiu. Un cop duta a terme la preparació i la distribució d’efectius durant les setmanes prèvies, les 00:15 hores del 25 de juliol els soldats republicans van travessar el riu Ebre del marge esquerre fins al dret, primer amb barques comissades a les poblacions costaneres i després amb passarel·les de suro i fusta i ponts construïts per les brigades de sapadors del cos d’enginyers. Durant les primeres hores l’operació va ser un èxit absolut i les tropes del XV Cos van creuar entre Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix i Ascó, mentre que les del V Cos ho van fer entre Móra d’Ebre i Amposta. En poques hores van conquerir quilòmetres de terreny a les tropes franquistes, formades pel Cos de l’exèrcit marroquí i els tabors de regulars dirigits pel general Yagüe, i van situar el front republicà a les portes de Gandesa. Els bombardejos incessants de l’aviació franquista, italiana i nazi per tal de destruir tots els ponts i passarel·les (amb centenars d’avions diàriament) i també de l’obertura de les comportes del riu Ebre, que comportava un augment del cabal i la consegüent destrucció d’aquests, tenien per objectiu tallar les provisions a les tropes republicanes del front. L’objectiu del cos d’enginyers sota les ordres de Manuel Tagüeña era mantenir sempre transitable el riu per tal de no deixar aïllades les tropes republicanes del front. Així, tot el que l’exèrcit franquista destruïa durant les hores de llum, era reparat durant la nit. El resultat va ser que en cap moment durant els cent tretze dies de la Batalla i tot i els intensos bombardejos, mai es va tallar la connexió. Durant els mesos de batalla cruenta i especialment sagnant, el XV Cos va perdre uns 17.000 soldats. Dins de les vicissituds que va tocar viure a Manuel Tagüeña en les seves pròpies carns, va ser la de l’expulsió de les files republicanes dels Brigadistes Internacionals. El 23 d’octubre de 1938, Tagüeña va assistir a Poblet al dinar de comiat que l’Exèrcit de l’Ebre va oferir als brigadistes abans que partissin cap a Barcelona. Tagüeña, a banda de comprovar la doble vara de mesura dels organismes internacionals que eren permissius amb Franco, Hitler i Mussolini, però rígids amb la República, més endavant es retrobaria amb alguns dels brigadistes a Rússia, a Iugoslàvia i a Txecoslovàquia i va comprovar impotent com en els seus països d’origen no se’ls reconeixia, molts es van convertir en apàtrides i en molts casos se’ls afusellava per traïdors a la seva pàtria.

A les 04:45 del 16 de novembre de 1938, una gran explosió va inutilitzar i volar el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. Aquest pont el recorda actualment un monument que passa discret als transeünts, molts dels quals ignoren la figura de la Batalla, del pont i de Tagüeña. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

A Flix, s’hi trobava un pont de ferro per a transport de vehicles que els soldats republicans van destruir en la seva anterior retirada. Els sapadors i enginyers a les ordres de Tagüeña van construir-ne un de nou per tal de permetre el pas dels vehicles pesants com tancs i camions i assegurar també el pas dels materials d’avituallament per a les tropes del front de Gandesa, així com la retirada en cas que fos necessari.  Aquest pont es va començar a construir des del primer dia d’ofensiva i es va convertir en un robust pont doble amb tres files de suports. A mitjanit del dia 15 de novembre de 1938, un cop protegida i executada la retirada de les tropes republicanes, Manuel Tagüeña acompanyat del seu comissari i d’un conseller rus va ser de les darreres persones en creuar el pont i replegar-se a la llera esquerra. A les 04:45 del 16 de novembre, una gran explosió va inutilitzar i destruir el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes.

Un cop feta la retirada republicana i destruït el pont de ferro de Flix, la població va aprofitar les restes de ferralla per a construccions, com s’observa en aquesta finestra d’un edifici actual del nucli urbà de Flix. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

Exili i càstig

Les dècades següents es van convertir en un periple d’exilis encadenats fugint de la dictadura franquista i del feixisme, però també en certa manera de les purgues del Partit Comunista. El seu periple el va dur a l’URSS, on va ser alumne i professor de l’Acadèmia Militar Frunze de Moscou i on també va exercir de militar amb l’exèrcit soviètic. Seguidament, va viure a la Iugoslàvia socialista, on va ser assessor de l’exèrcit liderat per Josip Broz, el mariscal Tito. L’exili va continuar a Brno, a Txecoslovàquia, on va exercir de professor a la Facultat de Medicina. A mesura que creixia la seva crítica al sistema estalinista, van créixer també les seves pors a patir en les seves carns el càstig del Partit Comunista. Es tractava de convertir en silenci totes aquelles veus crítiques amb Stalin i amb les polítiques del Partit, i per això n’hi havia prou amb la denúncia d’algú, amb haver tingut alguna relació d’amistat amb algun condemnat o, senzillament, amb estar al lloc equivocat en el moment equivocat. L’ombra que Tagüeña, tant per la seva intel·ligència com per la seva capacitat crítica i intel·lectual feia a un gran nombre de personatges polítics i militars comunistes del moment, com Juan Modesto i Enrique Líster, no només li van valer càstigs al llarg de la seva carrera militar com el fet que no va ser ascendit de categoria, sinó que també li van valer estar sempre en el punt de mira. En diversos moments, i enmig de les guerres internes al PCE, va demanar directament a Dolores Ibárruri “la Pasionaria” quin futur li esperava. Finalment, va aconseguir el permís del PCE per a viatjar amb la seva família a Mèxic, país on va arribar el 12 d’octubre de 1955 i on va treballar com a assessor d’una empresa farmacèutica. Enrere va deixar familiars i grans amics morts a la guerra i en les purgues comunistes, però sempre va dur a la maleta la capacitat crítica i la coherència amb les seves idees. Va retornar a Espanya un sol cop, l’any 1960, per a poder visitar la seva mare greument malalta. En aquell moment, des del franquisme se li va proposar acceptar el paper de comunista penedit del qual el Règim en pogués fer propaganda a canvi d’un tracte de favor cap a Tagüeña i la seva família. Però ell, tot i ser exiliat com a perdedor de la Guerra Civil Espanyola, tot i ser víctima de la dura disciplina i de les represàlies del Partit Comunista, sempre ho va refusar i va mantenir la coherència amb el que creia just, tal com recull a l’epíleg de les seves memòries: Entonces me di cuenta del grave error que hubiera sido volver a España con carácter definitivo. (…) Para vivir en paz tendría que aceptar el papel de “rojo arrepentido” lo que lesionaría gravemente mi dignidad y me haría caer en una situación parecida a la que viví en los países comunistas. Mientras los vencedores no acaben con el espíritu de la Guerra Civil, mi puesto está, y estará, en el bando de los vencidos. Por ese motivo no acepté la ayuda que me ofrecieron las autoridades españolas y volví a la emigración y a México”. I així va ser com va morir a Mèxic l’any 1971, lluny del seu Madrid natal, de les seves arrels familiars aragoneses i del riu pel qual va lluitar fins a l’últim minut.

Com a persona, va compartir la seva aventura vital amb Carmen Parga, a qui va conèixer el 1934 com una jove estudiant de Filosofia i Lletres, comunista i membre del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR). A partir d’aquell moment van caminar plegats enmig de les èpoques de pistolerisme universitari, de convulsió política, de pugnes entre socialistes i comunistes (ja des dels moments de les Joventuts i les MAOC, en què diversos membres comunistes van ingressar a les milícies socialistes i això va comportar la desaprovació i la reprovació de l’aparell comunista), de la Guerra Civil on Tagüeña combatia al front i també en el seu exili a Rússia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i finalment a Mèxic, tacat constantment per les purgues del Partit Comunista que van fer que en diverses ocasions Tagüeña i Parga es donessin per morts, a més dels represaliats que ja eren de fet. La seva vida personal i sentimental va estar tan lligada als fets polítics, bèl·lics i històrics que, a tall d’exemple, Tagüeña va demanar un permís i va abandonar el front de la Serra de Guadarrama per casar-se el 31 d’octubre de 1936 amb Carmen Parga. I ho van fer sota la pressió del PCE, que va intentar convèncer en tot moment Carmen Parga (militant comunista) per tal que no accedís al casament, ja que el PCE considerava que Tagüeña era una persona de dubtosa tendència per haver-hi grups socialistes desobeint les indicacions del Partit.  Parga va morir el 2004 a Mèxic i va deixar escrites les seves memòries a Antes que sea tarde. D’aquesta unió van néixer dues filles, Carmiña i Julita, com les anomenaven afectuosament, que avui encara des de l’exili, continuen la tasca  humanista i científica del seu pare: Carmen ha estat durant anys presidenta de l’Ateneo Español de México i ha desenvolupat tasques relacionades amb la memòria històrica republicana i Júlia, física i científica de formació, ha treballat en els camps de la investigació i la divulgació científica i el desenvolupament sostenible. 

Coneixedor com ningú del preu de la dignitat i la coherència en el món que el va envoltar, Tagüeña va dedicar el seu llibre de memòries a tots aquells que van saber viure, però també a tots aquells que van saber morir amb dignitat.

El novembre de 2018, en els actes de commemoració dels vuitanta anys de finalització de la Batalla de l’Ebre, Carmen Tagüeña va assistir a La Fatarella (Terra Alta) a la inauguració d’un monòlit en honor al seu pare, que duu la inscripció “Manuel Tagüeña, Honor i Glòria”. Font: Enric Ortega i Gonzàlez
Read More