Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El debat sobre la pesca i consum de peix per part dels neandertals és que en els últims anys ha suscitat una infinitat de treballs per dona resposta a aquesta qüestió. Aquest article pretén donar una aproximació acurada, tot analitzant les diferents opinions i estudis fets sobre aquest tema.

Read More

Introducció

Molts mites i llegendes s’han creat al voltant del canibalisme vinculat amb els éssers humans, ja que ha estat practicat durant segles per diferents civilitzacions i cultures arreu del món. Encara que el cas més recent sigui el de la tribu Fore de Nova Guinea -el van practicar fins als anys 60 del segle XX en forma de ritus funeraris, alimentant-se dels seus familiars difunts- aquest article es centrerà en les primeres evidències de canibalisme que va haver-hi a Europa, en especial a la península Ibèrica. Es farà un repàs pels diferents indicis que s’han trobat, veient que no és un comportament exclusiu de la nostra espècie, sinó que també se n’observarà en altres del gènere Homo.

Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)
Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)

Els primers indicis que trobem de canibalisme provenen dels neandertals de Krapina, a Croàcia, fa uns 130 mil anys, descoberts a inicis del segle XX. El fet que posteriorment es produïssin més troballes de diferents cranis relacionades també amb aquesta pràctica a Steinheim, Alemanya (250 mil anys), Zhoukoudian, Xina (400 mil anys) i Monte Circeo, Itàlia (50 mil anys), provocà que es vinculés el canibalisme amb el culte als cranis. No obstant això, les interpretacions d’Itàlia i la Xina estan en dubte actualment. Però aquí és on entren en escena els jaciments arqueològics europeus, els quals no tenen els indicis més abundants de canibalisme però sí els més antics. En trobem les primeres evidències fa uns 800 mil anys, a la Sierra de Atapuerca, més concretament, al nivell TD6-2 del jaciment de la Gran Dolina, a l’estrat Aurora.

Encara que en trobem molts més indicis amb l’Homo Sapiens (Gough’s Cave del plistocè superior), els neandertals també van practicar el canibalisme, convertint-se així en una conducta molt estesa. Les evidències comencen a augmentar a partir del neolític, quan trobem la Cueva de Malalmuerzo, però a l’Edat de Bronze es va seguir practicant, com es pot comprovar al jaciment de la Cueva de El Mirador, a la Sierra de Atapuerca també.

Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)
Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)

Tipus de canibalisme

El canibalisme és l’acció, el fet, l’activitat de consumir individus de la mateixa espècie. Així doncs, per començar, s’ha de recordar que parlarem de les víctimes, és a dir, dels individus consumits, i que gràcies a les nombroses evidències, s’han pogut elaborar dues classificacions: la finalitat i l’objectiu d’aquest acte i l’origen dels consumits.

Segons la finalitat que promogui el canibalisme, podem trobar diferents categories: supervivència, que la trobem practica en moments puntuals i motivada per la falta d’aliments; el canibalisme ritual o màgic, que es basa en les creences religioses i funeràries, i per últim, el nutricional o gastronòmic, que es centra més en el consum pel seu valor nutricional i/o pel seu gust.

Quan es fa referència a l’origen dels individus consumits, parlem de canibalisme social, és a dir, quin tipus de relació tenien amb els consumidors. Per començar, trobem l’exocanibalisme, és a dir, el consum d’estrangers; l’afectiu, el consum d’éssers propers i estimats; l’endocanibalisme, el consum d’individus d’un mateix grup, que en aquests casos es sol relacionar amb qüestions més rituals i/o espirituals, i l’agressiu, el consum d’enemics. 

Les diferències que s’observen en els cossos ajuden a distingir si parlem d’un tipus de canibalisme o d’un altre. Per exemple, si hi ha mostres de respecte, honor i dignitat cap al difunt (com seria un aixovar a prop de l’individu), es tractarà d’un membre del grup, que pot ser més o menys estimat, i si s’observa menyspreu i rebuig (com per exemple, les restes antròpiques fracturades i barrejades amb restes faunístiques) es tractarà d’un enemic. A més a més, en el cas de trobar les restes humanes separades d’altres restes d’animals i amb un tractament especial (el que vindria a ser un aixovar, el qual seria una mostra de respecte, presència de pigments o inhumació), se sol parlar de canibalisme funerari o ritual. Aquest sembla prou senzill de diferenciar en el cas de tenir forces evidències; en canvi, el canibalisme gastronòmic i de supervivència es fa més complicat d’identificar. La manca de restes animals i/o la falta d’evidències rituals pot demostrar un moment d’escassetat de recursos alimentaris, inclinant la balança cap a un canibalisme de supervivència

Com veiem, a vegades les tipologies són tan semblants que es necessiten un bon nombre d’evidències per poder definir de quin tipus concret de canibalisme parlem. Turner i Turner (1999) i White (1992) recullen un seguit de quatre criteris que serveixen per identificar el canibalisme alimentari: tècniques de carnisseria iguals per als humans i pels animals, analogies en la fracturació d’ossos llargs d’ambdues mostres per a l’extracció de medul·la, tractament idèntic de les restes humanes i dels altres animals i evidències de cocció.

La Gran Dolina

Ara, centrant-nos en les evidències europees més antigues anem a parar a Burgos, més concretament a la Gran Dolina, considerat el jaciment més emblemàtic de la Sierra de Atapuerca, on està situat. Pertany al Plistocè inferior (2,8 Ma – 780 ka) i els nivells superiors (TD11 – TD9) estan datats entre el 300 – 350 ka. En total, té una altitud màxima de 18 metres. Té 11 unitats litoestratigràfiques, de les quals quasi totes contenen registre arqueopaleontològic (només hi ha quatre nivells estèrils). Actualment, s’han aconseguit recuperar més de 20 mil peces d’indústria lítica i milers de restes faunístiques. La Sierra de Atapuerca és una cruïlla de camins i zones de pas que representa un entorn important amb grans recursos, cosa que significa que els grups d’homínids podien arribar a competir per instal·lar-s’hi. Es caracteritza per ser un paisatge principalment pla que adopta el paper de refugi, amb un petit gruix boscós proveït de coves i cavitats, fonts per proveir-se d’aigua i miradors per vigilar l’arribada dels herbívors en migració.

La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

En el nivell TD6 és on hi ha el canvi de polaritat, i està separat en dues fraccions: l’est i l’oest. D’ençà que es produeix el canvi fins a baix hi ha més de 780 ka. Aquí és on es troben les úniques restes d’Homo antecessor i és el moment més antic d’ocupació de la Gran Dolina. El nivell és molt gran i té diferents subnivells. L’única manera d’accedir-hi és enderrocant els blocs del sostre. El conjunt arqueològic recuperat en aquest nivell està format per 6500 restes faunístiques (majoritàriament adults i cèrvids de talla mitjana), 800 eines lítiques i 163 eines d’Homo antecessor, amb les quals s’han pogut reconstruir cadenes operatives completes amb nuclis i restes de talla. L’activitat antròpica també és molt intensa, ja que es nota que està relacionada amb les diferents fases del procés de les carcasses: desossar, evisceració, desarticulació i descarnació.

Es creu que l’Homo antecessor és l’avantpassat comú de neandertals i humans moderns partint d’evidències dentals i cranials, però no només això, sinó que també podríem dir que és l’ancestre comú entre el llinatge europeu i el llinatge africà. Els Homo antecessor eren individus alts i forts, caçadors recol·lectors. Les primeres restes d’aquests homínids es van trobar el 1994 i ja en aquell moment es va determinar que havien estat canibalitzades. Aquests homínids són característics per la morfologia primitiva de les seves dents, ja que comparteixen una gran part d’aquests caràcters dentals amb l’Homo erectus d’Àsia i amb altres homínids africans d’entre 1,8 i 1,4 milions d’anys. També es va identificar un homínid amb una estructura idèntica amb els Homo sapiens. Pel que fa a la península Ibèrica, no hi ha indicis de la presència d’una altra espècie contemporània a la trobada a la Gran Dolina.

Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

A la Gran Dolina es troba l’existència d’un canibalisme gastronòmic, amb 107 restes d’Homo antecessor que representen set individus consumits en l’ocupació del TD6: dos menors de 5 anys, dos menors adolescents entre 9 i 15 anys, i per últim, tres adults joves d’entre 16 i 18 anys, un dels individus era molt probablement de sexe femení. Aquestes evidències inclouen principalment dents, elements cranials i postcranials. Pràcticament un 30% de les restes presenten marques de tall amb un mateix patró, i a més a més, estan associades a 268 artefactes lítics elaborats sobre quarsita, quars, calcària, sílex i sorrenca. Les evidències dentals han ajudat a interpretar l’edat de la seva mort. També s’observa un patró de selecció d’individus joves, no hi ha cap adult major de 20 anys. Els membres d’aquesta edat són els més importants demogràficament parlant, ja que la seva funció és la reproducció per garantir la continuïtat, així que la seva mort és un punt negatiu per la supervivència del grup i d’una espècie.

Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

De les troballes, un gran percentatge està molt fragmentat, no s’ha trobat cap element cranial ni cap esquelet axial complet. Són nombroses les marques de tall, així que les restes es veuen molt afectades. Es considera que hi va haver un alt i intens aprofitament de les troballes humanes, ja que s’han trobat marques de tall i fractures a les costelles, vèrtebres, clavícules, esquelets axials, falanges i extremitats. A més, com més elevat és el valor nutricional dels ossos, més trencats i fracturats s’han trobat les restes; per exemple, la fragmentació dels ossos de la cara és deguda al fet que volien aconseguir el cervell. Les marques de tall són abundants perquè com que els homínids de la Gran Dolina no coneixien el foc, ni per tant cap tècnica de cocció, havien de preparar el consum dels cossos amb l’ús d’eines lítiques. Aquesta fragmentació dificulta greument el procés d’identificació de les restes humanes. S’ha de tenir en compte que l’àrea intervinguda és molt petita, i que, molt probablement, quan s’excavi el nivell TD6-2, augmenti considerablement la representació esquelètica. 

Les alteracions trobades als ossos analitzats són: marques de tall (incisions i raspats), fracturació per flexió i percussions, indicacions de l’extracció de la carn, i evidències i patrons similars a altres registres canibalitzats. La fracturació per flexió consistia a trencar un os agafant-lo amb les dues mans, quedant una textura fibrosa;  i la percussió seria la fricció de l’os contra un altre material que és usat com un martell, permetent que actualment es puguin identificar els punts d’impacte d’aquests cops que han malmès la superfície òssia. Aquestes marques poden ser de diferents mides i profunditats, depenent de la matèria sòlida utilitzada. S’ha creat un patró de processament específic (extracció de la pell, desarticulació, evisceració i extracció de la medul·la) similar al procés utilitzat amb els animals; i per últim s’ha documentat que aquestes alteracions són d’origen antròpic.

Conclusió

Finalment, s’ha provat que els set individus d’Homo antecessor del nivell TD6 del jaciment de la Gran Dolina de fa uns 780 mil anys, descoberts a través de 107 restes humanes, van ser canibalitzats. La disposició de les restes no és específica, sinó que van ser abandonades i posteriorment trobades barrejades amb altres restes faunístiques i eines lítiques. A més a més, no hi ha cap indicador d’un tractament ritual ni durant ni després del consum de les víctimes. Per tant, com que no hi ha cap tractament especial sembla que l’únic objectiu del canibalisme era el nutricional.

Gràcies també als patrons de processament dels humans i d’altres mamífers, les restes s’han interpretat com a canibalisme gastronòmic o nutricional, i no com un canibalisme de supervivència, ja que, a més a més, en aquell moment no mancaven els recursos. Però no només això, sinó que era també una etapa climàtica favorable amb una gran font alimentària, així que la idea del canibalisme per necessitat queda descartada. Així doncs, es creu que era un acte de violència entre diferents grups i poblats de la mateixa espècie, com una forma de baralla pel territori o pels recursos alimentaris, considerant que va ser un moment puntual d’exocanibalisme (consum d’estrangers) a causa de l’hostilitat i l’agressivitat entre els diferents conjunts d’individus. A més a més, el grup de víctimes consumides sembla que seria un grup d’individus fàcils d’atacar i amb poques possibilitats de defensar-se, ja que, recordem, eren menors d’escassa edat, no n’hi havia cap que superes els 20 anys. Es creu que podria ser també la primera prova fins ara descoberta de què els homínids exercien aquesta pràctica com una forma d’adaptació a l’entorn, conscients dels enemics i la competència que tenien.

L’estrat Aurora, que és on es troben aquests primers registres de canibalisme, està representat per una sèrie de subnivells, el qual ens indica que s’extén en el temps, que no va ser un fet concret. A més a més, es creu que quan un fet es produeix com una conseqüència d’una situació determinada s’acaba convertint en un hàbit. Així doncs, recordem que aquest és el cas de canibalisme més antic de la història de l’evolució humana, una pràctica que es va realitzar durant generacions, per tant podem deduir que formava part del sistema cultural.

Read More

L’any 218 aC., els romans van desembarcar a Empúries. El motiu principal d’aquest viatge era la guerra contra Cartago, dins el marc de la II Guerra Púnica. A la península Ibèrica, Cartago tenia molts territoris com a aliats, un fet que li suposava línies de subministres i influències polítiques. Roma va desembarcar amb la idea de tallar aquests subministres i enfonsar les aliances, però un cop va aconseguir acabar amb la influència de Cartago a la península, va decidir quedar-s’hi i estendre la seva pròpia influència, amb un procés que acabaria amb la romanització total de la península Ibèrica i la seva divisió en províncies romanes.

Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica. Font: historiadeasturias.com
Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica entre el 217 i el 212 aC. Font: historiadeasturias.com

Tot i que el pla original romà no era conquerir la península, sinó minvar el poder de Cartago, la pressió de sectors expansionistes des de Roma va fer que l’expansió peninsular fos una realitat. Els avantatges no eren pocs: des de convertir les noves terres en ager publicus, fins a fer esclaus els presoners de guerra i evitar que Cartago tingués cap mena de possibilitat de recuperar el control sobre els territoris. Al Sud i al Llevant peninsular, la conquesta va ser ràpida: eren zones que havien estat en contacte durant molt de temps amb grecs i púnics, i això va influir les seves institucions i la seva organització, que eren semblants a les de Roma. O, com a mínim, més semblants que les de les tribus celtiberes del nord-oest peninsular. Durant el conflicte, alguns assentaments i ciutats prenien directament iniciativa en favor del bàndol romà si estaven enemistats amb altres ciutats que rendien fidelitat als cartaginesos. Amb la rendició de Cadis, l’any 206 aC., va certificar la influència romana a tot el Sud i el Llevant. Però des d’aleshores, es va obrir un període de guerres que va ser molt més llarg del que es podia esperar: les guerres celtiberes.

Les guerres celtiberes

El primer que hem de preguntar-nos és per què es van donar aquestes guerres, i després ja ens centrarem en el conflicte com a tal. Les primeres batalles van ser moviments defensius romans contra unes tribus celtiberes del nord-oest peninsular, que feien incursions de pillatge i saqueig als territoris delimitats per Roma. No era una acció nova per als celtibers, però havia canviat l’aliat dels saquejats. L’any 179 aC. Tiberi Semproni Grac va vèncer els bel·les, una de les tribus, a la batalla del Mont Chaunus (actual Moncayo), i va pactar la pau amb els habitants de Segeda (situada a l’actual Mara, Saragossa), l’assentament més important d’aquesta tribu. El tractat de pau, a més d’un pacte de no-agressió mútua, incloïa un punt que especificava que els bel·les no podrien construir nous assentaments, ni fortificar els que ja tenien. Així va acabar la primera guerra celtibera.

La segona i tercera guerra van tenir lloc anys més tard; van durar entre el 154 aC. I el 133 aC. Quin va ser el motiu, o motius? Durant molts anys, va estar acceptada popularment la teoria oficial que el detonant de les noves guerres, que ja no van ser defensives sinó d’atac, va ser que els habitants de Segeda van aixecar una nova muralla a la ciutat, amb la qual cosa violaven el tractat de pau. Van argumentar que no era una muralla nova, sinó una expansió de la que ja tenien, i estaven disposats a negociar amb Roma. Hem de dir que els romans estaven acostumats a la negociació, i algunes tribus celtiberes no els van presentar cap resistència armada gràcies a aquesta tàctica. També és veritat que aquestes negociacions van portar conflictes interns dins els assentaments: els consells estaven gairebé sempre a favor de negociar, i treure així un benefici propi, mentre que el gruix de la població de les tribus apostava clarament per la lluita armada. A la ciutat de Belgeda, l’edifici del consell va ser cremat per aquestes desavinences. Però Roma va decidir no negociar amb Segeda després de la construcció de la muralla, i el cònsol Quint Fulvi Nobílior es va plantar davant la ciutat amb un exèrcit de 30.000 homes. Com que va arribar abans que els habitants de Segeda poguessin acabar de construir la muralla, aquests van marxar cap a Numància (pocs quilòmetres al Nord de l’actual Sòria), que d’aquesta manera va passar a ser el centre de la guerra.

Els veritables motius de les guerres

Realment la construcció d’una simple muralla valia la pena dues guerres que es van allargar més de vint anys? Vulnerava de manera poc clara un tractat de pau, però resulta estrany que Roma, amb la seva tradició negociadora, no deixés en aquest cas cap espai pel diàleg. Més encara tenint en compte que no hi havia hagut cap moviment ofensiu cap a territoris marcats com a romans.

quetiempoes
Imatge aèria de l’assentament de Numància. El seu entorn natural va ser clau tant en la seva defensa com en la necessitat de conquerir-la. Font: quetiempo.es

És aquí on conflueixen diverses causes sense les quals no entendríem l’inici ni el cruel desenllaç del conflicte. En primer lloc, cal tenir en compte que l’entorn al voltant de Numància, era una zona clau tant pels recursos naturals com per un control estratègic dels camins entre els rius Ebre i Duero, i per poder seguir conquerint la resta de la meseta. Com diu Alfredo Jimeno, exdirector del pla arqueològic de Numància: per entendre la posició estratègica de Numància, no hem de mirar les restes arqueològiques, sinó l’entorn. A més del control sobre vies de comunicació, les defenses naturals de la ciutat eren excel·lents, entre fosses naturals i terrenys pantanosos. És per això que a Roma li anava molt bé tenir la possibilitat de conquerir aquesta zona, alhora que aquests factors la feien més difícil d’atacar.

Però hi va haver un altre motiu, a part de l’estratègic: la figura del cònsol. Durant el conflicte, que més endavant explicarem, molts soldats romans i voluntaris autòctons de diverses tribus peninsulars van estavellar-se davant les muralles de Numància. Fins abans de les guerres, a Hispània s’hi enviaven pretors, però amb l’arribada de les bel·ligeràncies, s’hi van començar a enviar cònsols. Escipió, anys més tard, va afirmar que l’únic motiu pel qual es designaven cònsols era per fer la guerra. En efecte, molts cònsols van veure a Hispània l’oportunitat de lluir-se al camp de batalla, progressar a la seva carrera, conquerir territoris i aconseguir un bon botí de guerra. Fins i tot, es va canviar l’inici oficial de l’any: normalment, els dos cònsols representants de la República romana es feien càrrec d’aquesta magistratura als idus de març. Però amb l’objectiu que Fulvi Nobílior pogués anar cap a Hispània com abans millor, aquesta presa de possessió va passar dels idus de març a les calendes de gener, és a dir, l’1 de gener. D’aquí que el nostre calendari comenci aquest dia que ja tenim tan assimilat.

Per tant, veiem com el fet de que Roma es prengués tantes molèsties en enviar homes armats i, fins i tot, canviés el seu calendari, havien de respondre a quelcom més que l’aixecament d’una muralla per part d’un assentament que estava disposat a negociar. La posició estratègica de l’entorn de Numància i la possibilitat de lluïment dels cònsuls al camp de batalla, van ser els veritables motius pels quals va acabar detonant el conflicte.

Resistència i caiguda

L’any 154 aC. la guerra va traslladar-se a Numància quan els ciutadans de Segeda van arribar-hi, demanant protecció i ajuda militar. Com hem dit, van ser diversos els cònsols que van fracassar en els intents de sotmetre la ciutat: Fulvi Nobílior, Marc Claudi Marcel, Metel de Macedònia, Quint Pompei, Marc Popili, Gai Hostili Mancí… tots ells van fracassar de manera rotunda, en el que es coneix popularment com la resistència de Numància. Claudi Marcel sí que va optar per la via de la negociació amb diverses tribus i va arribar a acords de pau amb elles, però el senat de Roma no volia sentir a parlar d’aquests acords i apostava sense miraments per una acció armada. En general, tots els cònsols que van emprendre la guerra contra Numància van perdre per considerar-ho com una tasca senzilla i pel tipus de guerra que plantejaven les tropes celtiberes: els guerrers numantins realitzaven atacs ràpids i per sorpresa, i abandonaven el camp de batalla abans que l’enemic es pogués reorganitzar per contraatacar.

Nobílior, el primer que va intentar sotmetre la ciutat, va ser un dels cònsols més desastrosos. Just quan els ciutadans de Segeda van marxar cap a Numància, alguns d’aquests van decidir plantar cara als romans, i els van causar diverses baixes. El 23 d’agost de 153 aC. més de 6000 romans van perdre la vida davant les tropes segedenses i numantines: es va declarar aquella data com a nefasta, i cap altre general romà va lluitar un 23 d’agost. Mesos més tard, Nobílior va esperar reforços fins que va poder comptar amb el suport d’elefants i tropes númides, que van sembrar el pànic entre els numantins. El que ningú esperava és que els elefants es desboquessin amb els projectils que els queien des de la ciutat, que els animals causessin moltes baixes romanes, i que els celtibers no fessin cas a allò de ‘a enemigo que huye, puente de plata’: van perseguir els romans i els van causar una derrota severa. Com severes van ser les derrotes successives de Gai Hostili Mancí, que pensant que els numantins rebrien reforços, es va retirar  de la batalla i es va veure rodejat pels celtibers, que el van obligar a capitular. Arribada aquesta situació, va haver-hi una treva de tres anys a la guerra, entre 137 i 135 aC.

L’arribada d’Escipió ho va canviar tot. La República va decidir que la situació a Hispània acabés d’aquella manera, i hi va enviar l’home que havia destruït Cartago. Després del canvi de calendari per afavorir Nobílior, Escipió va provocar una altra excepcionalitat: va ser cònsol sense que passessin els 10 anys des de la seva anterior magistratura establerts per la llei. Quan va arribar a la península amb 4000 voluntaris romans, Escipió es va trobar unes tropes totalment desmotivades després de combatre durant anys el mateix enemic, sense una tàctica clara i amb nefast resultat. Després d’insuflar moral i ordre entre els soldats, el nou cònsol va decidir la tècnica que els acabaria donant la victòria: l’assetjament prolongat. Escipió va fer construir un perímetre de setge al voltant de Numància: 9 quilòmetres de mur, 300 torres amb artilleria, 7 campaments a punts clau i un fossar per protegir-los de qualsevol atac numantí, i dos fortins a les confluències de vies fluvials. L’avantatge romà era de 15 homes a 1, i aquesta tàctica va deixant totalment aïllada a Numància i va evitar l’enfrontament directe tot i les provocacions dels celtibers.

Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com
Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com

Després de més d’un any de setge, la fam es va fer insostenible. Els intents de negociació amb Escipió van ser infructuosos: només acceptava que els guerrers celtes entreguessin les seves armes. Això era impensable: un guerrer celta s’enduia les seves armes a la tomba, eren un tot indivisible, com ha quedat demostrar a nombrosos aixovars funeraris. Les societats celtes i celtiberes estaven molt estratificades, i això arribava també a l’àmbit militar: alguns soldats s’enterraven amb les estries del cavall, ja que només l’elit militar cavalcava. Els numantins es van reunir, i van decidir cremar la ciutat i que cadascú decisís si volia viure o suïcidar-se. Alguns van decidir entregar-se als romans, que els van trobar quan van entrar a la ciutat l’any 133 aC., pregant per una engruna de menjar. Capes de cendra i carbó apareixen a les restes arqueològiques pertanyents a la ciutat antiga, que es creuen amb els de la nova: al segle I, la ciutat es va reconstruir exactament al mateix lloc, cosa que posà de manifest, una vegada més, la gran posició estratègica de l’emplaçament.
Tot i que, de vegades, es fa referència a la resistència i el terrible final de Numància com a exemples d’esperit nacional i lluita contra els invasors, és evident que ni existia aquest esperit entre tribus de diverses cultures que ocupaven tota la península, ni totes elles van resistir als invasors. Cadascuna va fer el que considerava millor per a ella mateixa en cada moment: els Saguntins, per exemple, fins i tot van enviar una delegació a Roma per agraïr les accions d’Escipió, que els va lliurar de la influència de Cartago. La caiguda de Numància no va suposar la romanització total de la península: després, van arribar les guerres contra els lusitans i els asturs, i per últim es va conquerir l’actual Galícia. Això últim ho va dur a terme Juli Cèsar, i des d’allà va viatjar cap a la Gàl·lia, on es van desenvolupar les conegudes ‘guerres de les Gàl·lies’.

Read More