Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El 28 d’octubre de 1938, les Brigades Internacionals van ser acomiadades en un trajecte pel Passeig de Gràcia i la Diagonal (en aquell moment, rebatejada com a “Avinguda del 14 d’abril”), a Barcelona. Més de 200.000 persones s’acomiadaren d’aquells voluntaris internacionals vinguts de més de trenta-cinc països diferents que havien vingut per defensar la República espanyola.

La guerra civil espanyola no va ser un simple conflicte armat entre dues maneres d’entendre la societat i la política a Espanya, sinó que també va ser una prèvia del conflicte europeu del futur: el feixisme contra la democràcia i els moviments obrers. Va ser també, per tant, una lluita internacional, on hi participaren també les grans potències del moment, perseguint els seus propis interessos geoestratègics. Es preparaven per a la guerra que venia (la Segona Guerra Mundial).

Per entendre millor les implicacions internacionals del conflicte espanyol, ens trobem amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, el qual, serè i metòdic, ens explica què implicà la guerra civil per al món. Pocs dies abans de l’efemèride de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d’abril de 1931), ens trobem amb ell al Palau Robert, des d’on es van acomiadar les Brigades, ara farà més de vuitanta anys.

El 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República espanyola (1931-36/39). Quina és la reacció internacional davant d’aquest fet tan esporàdic i inesperat?

Des del punt de vista internacional, allò que és més interessant de veure és com aquesta Europa de principis dels trenta, quan mira aquesta Espanya republicana, comença a pensar en què pot afavorir-la i perjudicar-la en política exterior.IMG_2017

Dit això, cal dir que la instauració d’un sistema democràtic com el que significava la Segona República és un cas aïllat a la dècada dels vint i trenta, perquè allò que s’està instaurant a l’Europa central, al Bàltic i arreu són dictadures. En aquest sentit, hi haurà una reacció de sorpresa. En llocs com a Llatinoamèrica, també hi ha molta incredulitat; allà hi haurà molts diaris conservadors que lamentaran la caiguda de la monarquia espanyola. A Europa, depenent de la premsa, dels partits i dels governs, es tindrà una opinió més favorable, o no.

Tanmateix, tots els governs europeus trigaran uns dies a reconèixer la República perquè no tenen clar si afavoreix els seus interessos, especialment en les seves disputes mediterrànies.

Després del Bienni reformista (1931-33) i del Bienni conservador (1933-36), una coalició d’esquerres molt diverses, el Front Popular, guanya les eleccions de febrer del 1936. Què diran aquesta vegada les cancelleries internacionals d’aquest fenomen?

El 1931, es té clar que ha arribat una república, diguem-ne ‘reformista’, democràtica; el febrer del 1936 la quasi totalitat de governs europeus, incloent-hi els Estats Units i altres governs llatinoamericans, pensen que Espanya va pel camí de convertir-se en la Unió Soviètica, versió ibèrica.

El Front Popular (que també ha estat impulsat en bona mesura per la III Internacional i la Unió Soviètica) ajunta a gent que va des del comunisme extrem fins a elements de l’esquerra moderada, és vista a França o a Gran Bretanya (especialment pels conservadors, però també pels laboristes) com el tret de sortida de la ‘bolxevització’ d’Espanya.

Aquests fets, per tant, es veuen amb hostilitat per part de les dictadures, però també de les democràcies occidentals, inclosos els nordamericans. Qui més se n’alegra és la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els partits comunistes i socialdemòcrates europeus, però en gran mesura es perceben els resultats a Espanya i a Catalunya com l’avantsala d’una revolució bolxevic. Manuel Azaña, per exemple, és caricaturitzat en molts diaris francesos i italians com el Kerenski espanyol, al qual els bolxevics espanyols (el Partit Socialista Obrer Espanyol –PSOE-) acabaran destronant i portaran a Espanya a convertir-se en una república soviètica, a l’altre extrem d’Europa.

Es genera una sensació de por que es veu en els documents diplomàtics, en la premsa i en les declaracions de l’època, cosa que empitjorarà quan uns mesos després, en les eleccions franceses, també guanyarà el Front Popular.

Davant aquesta situació que genera tantes pors, la República del Front Popular va fer quelcom per calmar tots aquests temors?

Des del 1917, totes les inquietuds que hi ha en el món conservador (i hi incloc també les esquerres democràtiques-reformistes), passen majorment per una por al contagi de la Revolució Russa.

Al febrer del trenta-sis guanyen les esquerres moderades; els diputats comunistes són una ínfima part dels representants del Front Popular i del Front d’Esquerres, a Catalunya. Tot i això, què pot fer la República davant aquestes pors? Doncs la veritat, és que poca cosa. La seva legislació no és d’extrema esquerra i només hi ha una petita part de diputats comunistes; per tant, més enllà de transmetre calma als ambaixadors a Madrid o als cònsols generals a Barcelona i a la premsa internacional, no poden fer moltes coses més. En el fons, és l’ambient internacional que està contaminant les relacions internacionals que divideix el món entre les opcions comunista i feixista.

La República no pot aplacar aquestes pors perquè és una sensació generalitzada i interessada potenciada amb l’arribada de Hitler al poder el 1933. La revolució no té en aquell moment agents destacats a Espanya o a Catalunya: el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els diferents grups comunistes catalans són molt reduïts. Per tant, és més una por ambiental i una manera de crear un clima que justifiqui un cop militar.

IMG_2034

I quan esclata la guerra civil el juliol del 1936, com reaccionen els principals centres del poder polític mundial?

Quan esclata la guerra civil, en el territori republicà (especialment a Catalunya) es produeix, ara sí, una revolució d’extrema esquerra, liderada pels sectors anarquistes en la costa mediterrània. Les grans ciutats, com ara Barcelona o Madrid queden en mans de la CNT-FAI, la Unió General de Treblladors (UGT), dels sectors més radicals del PSOE, etc.

Ara ja no es té la sensació que hi haurà una revolució, sinó que aquesta ja s’està produint, és una realitat. Això fa que tots els governs europeus, excepte el soviètic, vegin Espanya amb una por absoluta. Governs tan ‘democràtics’, com ara el britànic, el belga, el francès, etc. encara que estiguin a l’esquerra (democràtica), acaben escollint com a preferència la victòria dels sollevats que no pas la instauració d’allò que creuen que, ara sí, serà l’inici d’una Unió de Repúbliques Socialistes ibèriques.

Les principals potències democràtiques abandonen la República, però en canvi les potències feixistes tenen molt clar des del principi que ajudaran els sollevats. Quins són els interessos de la Itàlia feixista o de l’Alemanya nazi per donar-los un cop de mà?

M’agradaria fer una ‘prèvia’. França i Gran Bretanya, com a les grans potències democràtiques, però també Bèlgica (que fabrica moltes armes), Suïssa o els Estats Units no ajudaran a la República perquè volen evitar una nova guerra mundial europea, la qual creuen que pot arribar si intervenen en el conflicte.

En canvi, Itàlia i Alemanya (i Portugal) ajuden de manera desacomplexada els rebels després d’unes hores i uns dies. Dubtaran una mica. Havien mantingut contactes amb els monàrquics i pactat amb ells, tenien coneixements del cop d’estat, però s’ho rumien una mica.

Les potències feixistes intervindran finalment perquè la península Ibèrica té una posició geoestratègica absolutament determinant en una guerra europea: té el control del tancament del Mediterrani, la possibilitat d’atacar Gibraltar i, per tant, tots els canals de comunicació britànics amb l’Índia que van pel Canal de Suez, per algunes matèries primeres que hi ha a Espanya, el control de la façana Atlàntica i sobretot, des del punt de vista italià, la possibilitat de tallar el trànsit marítim entre França i els principals ports de les colònies franceses al nord d’Àfrica.

Itàlia sap que, en cas de guerra europea, França haurà de portar tropes colonials. Si un aliat d’Itàlia controla la costa mediterrània espanyola, es podria tallar tot el trànsit marítim francès. En aquest cas, França es veuria obligada a portar les seves tropes colonials de l’Àfrica negra per l’Atlàntic i llavors entrarien en joc els submarins alemanys.

Alemanya no té un interès clar per intervenir en la guerra. El té en tant que propagandístic i moral, de crear la sensació que les democràcies occidentals són règims decadents i que allà on Hitler marca un objectiu, aquest es compleix. De fet la guerra civil espanyola acabarà sent el principi de tot el seguit de victòries nazifeixistes a Europa: l’Anschluss d’Àustria, l’annexió dels Sudets… Per tant, hi ha un interès geopolític clar, però també un de polític: determinar qui té la iniciativa en l’Europa d’aquells moments. Per altra banda, també interessarà realitzar proves d’armament, especialment quan els soviètics intervenen també en el conflicte.

Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País
Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País

Quines seran les principals línies d’actuació en política exterior del govern de la República, ara que a les principals cancelleries europees es té la sensació que la revolució ha esclatat i que prefereixen una victòria dels sollevats abans que una de la República?

Crec que la clau per entendre aquesta pregunta és entendre que per a la majoria de periodistes o diplomàtics europeus, Espanya no és una democràcia ja. Ara bé, els governs de Casares Quiroga, Largo Caballero o Negrín afirmaran que sí que ho són, i que, per tant, les línies argumentatives dels successius governs de la República dependran d’intentar convèncer a tothom, especialment a l’opinió pública més religiosa i conservadora del món que Espanya continua sent una democràcia. La pregunta és: “és una democràcia Espanya?”. En gran mesura, no. Han sobreviscut un govern, unes Corts, clar, però s’ha produït un procés de trencament i desbordament per part de l’extrema esquerra.

Per tant, el que intentarà el govern republicà és anunciar al món que continuen sent un règim democràtic i legítim i que, per tant, han de poder comprar armes. Les pugnes que tindrà el govern republicà amb la resta de governs europeus, i també el nordamericà (el qual aplicarà la neutralitat absoluta), és que els hi venguin armes. Ningú n’hi voldrà vendre, exceptuant l’URSS i Mèxic… i, curiosament, traficants d’armes alemanys que acabaran venent armes nazis també a la República.

El principal repte que té la República és convèncer al món que continuen sent una democràcia i que després d’uns mesos d’iniciada la guerra (especialment a partir dels Fets de Maig del 1937) s’ha acabat amb la revolució i que, per tant, l’ordre torna a imperar en el territori republicà.

I a Catalunya, la Generalitat tindrà una política exterior pròpia?

Tant el govern de la Generalitat com el govern d’Euskadi (que accedirà a l’autonomia l’octubre del 1936), potencialment haurien d’haver tingut una política exterior pròpia. La Generalitat obre delegacions a Brussel·les, París, Londres… té, a més, contactes directes amb ministres d’exteriors de diferents governs europeus i els consolats generals a Barcelona, pel context de la guerra civil, s’acaben transformant gairebé en ambaixades.

Però per sorpresa de tot el cos diplomàtic repartit per tota Europa i la premsa mundial, la Generalitat no durà a terme una política exterior pròpia. Té un responsable, Rafael Closas; també un Comissariat de Propaganda, el qual tindrà un servei de propaganda internacional, d’informació en diferents idiomes, delegacions a l’exterior, un butlletí escrit en francès a París… però desoint tots els rumors o preguntes per part de cònsols o ambaixadors, la Generalitat no desenvoluparà una política clara.

Només ho farà al final de la guerra civil, una vegada el conflicte sembla clar que ja no es podrà guanyar, quan els delegats a París, Nicolau Rubió i Todorí, i a Londres, Josep Maria Batista i Roca, proposaran als governs francès i britànic una negociació de pau on Catalunya conservi l’autonomia o Espanya es converteixi en una república federal.

Però, en general, la sorpresa en el món diplomàtic europeu, és molt gran, perquè tothom creia (només cal llegir els informes diplomàtics i la premsa) que Catalunya s’independitzarà pel seu context geopolític, pel règim autonòmic que té, per ser fronterer amb França i que rebrà el suport francès de manera inqüestionable.

Quin és l’interès que pot tenir Catalunya per a les cancelleries europees?

Un interès essencialment geoestratègic. Abans hem comentat com n’era d’important la península Ibèrica en aquest aspecte. En aquest context, Catalunya podria ser de vital importància en una guerra europea, sobretot per a França. Si França aconseguia que França quedés fora d’una victòria franquista, que s’incorporés a la república francesa o s’independitzés en un règim còmode per a França, la costa francesa s’allargaria cap al sud i les comunicacions serien molt més fàcils.

Si aquesta república catalana independent, o sent un protectorat francès, aconseguís controlar Menorca, cosa en aquell moment factible (recordem que Menorca no cau en mans dels franquistes fins al final de la guerra), seria extraordinàriament important per a les comunicacions navals franceses i també per evitar l’encerclament aeri que patiria França. Cal recordar que estem parlant dels anys vint i trenta, per tant en un període de perfeccionament de la guerra aèria, i els francesos temen rebre bombardeigs franquistes des dels Pirineus, italians des dels Alps i alemanys des del Rin.

Els francesos, des de les guerres napoleòniques no es preocupaven dels Pirineus. Si Franco guanya i les tropes italianes arriben als Pirineus pel sud, França haurà de tornar a vigilar aquesta frontera. Si Catalunya s’independitza i/o queda sota protecció francesa, els francesos tindrien un peu a la península Ibèrica. Entre el 1936 i el 1939, ningú sap encara que Franco no entrarà a la Segona Guerra Mundial i, per tant, tothom té un interès molt destacat.

En canvi, per als italians, si aquesta Catalunya hipotèticament independent col·labora amb França, trencarà la possibilitat d’encerclar aèriament i naval França, el gran objectiu d’alemanys i italians.

Per tant, a segons quins països, els hi interessava una Catalunya independent

No els hi interessava per una qüestió d’afinitats, malgrat tota la propaganda exterior de la Generalitat que la presentava com l’última institució representant de la democràcia liberal europea que quedava a la República espanyola (i això els podia lligar amb Brussel·les, Londres o París).

Els interessava per una qüestió militar, per poder traslladar més fàcilment tropes d’Àfrica cap a la França continental, evitar que els italians controlessin el Mediterrani occidental i controlar les indústries catalanes… i, sobretot, el port de Barcelona. Aquest port és el més important d’Espanya a la Mediterrània i és essencial, creuen els francesos, per la batalla hipotètica que ha de lliurar-se a la Mediterrània occidental, juntament amb Gènova i Marsella.

Va haver-hi algun intent d’incentivar a la Generalitat per tal que proclamés la independència?

És sorprenent, passades les dècades i llegida la premsa i els informes diplomàtics, tant a París, Madrid, Barcelona o Moscou, la seguretat que tenien tots els ministeris d’exteriors que Catalunya s’independitzaria. Per què? Perquè interpretaven la realitat catalana en clau europea.

La diplomàcia europea pensa en què havia passat després de la Gran Guerra (1914-18). Després de la Primera Guerra Mundial, es crearen múltiples nous estats; no era per tant, un procés estrany, el de crear noves realitats polítiques. A més, coneixien la realitat cultural, identitària, lingüística, etc. catalana i que Catalunya tenia un règim autonòmic que quan esclata la guerra esdevé gairebé un estat. Això feia pensar a tothom, on fos, que Catalunya s’independitzaria.

S’oferirà algú per ajudar a això? La veritat és que no tenim documentació directa que ho acreditin, documents britànics o francesos que facin oferiments. Ara bé, sí que és cert que sabem gràcies a reunions que estan documentades, que l’any 1938 l’Estat major francès, es planteja la invasió de Catalunya per deixar-la fora d’una victòria franquista i tenir-la al costat en cas d’una guerra europea. No s’acabarà fent perquè argumenten que no tenen prou força militar per realitzar-ho, que, si ho feien, Alemanya atacaria França i corrien el perill que la societat francesa no els hi donés suport en aquella acció.

La Generalitat únicament es plantejarà la independència i s’oferirà a finals de la guerra civil. Llavors, els representants de la Generalitat a Londres i París, de manera gairebé explícita, ho plantegen en alguns documents. No parlen, però, d’independència, sinó d’una Espanya federal, on Euskadi i Catalunya tinguin un estatus gairebé de protectorat i de semiindependència. El delegat de la Generalitat a París, Rubió i Todorí arriba a escriure un document a finals de novembre del 1938 on sí que proposa al govern francès que la Generalitat provoqui un cop d’estat en contra de Negrín que ajudi al fet que la República espanyola caigui i que les tropes franceses entrin a Catalunya de manera coetània, proclamant així la independència. Aquest document el coneix el govern de la Generalitat, però mai s’arriba a presentar al govern francès.

Unes setmanes o mesos després que s’acabi la guerra, els representants del catalanisme polític, sigui d’Acció Catalana o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) lamenten no haver intentat aquest moviment. No s’arriba a fer malgrat que al món occidental tothom considera que és evident. Els italians ho escriuen molt sovint en informes diplomàtics i en la seva premsa. Ja a finals d’octubre de 1936, en una trobada dels ministres d’exteriors italià i alemany, Galeazzo Ciano i Konstantin von Neurath, expliciten en un document que s’oposaran a qualsevol intent de creació d’un estat català soviètic.

Tothom ho té molt clar, però ho estan interpretant des d’un punt de vista europeu. No estan interpretant correctament quina és la visió del catalanisme, el qual, una vegada finalitzada la guerra es plany de no haver-s’ho plantejat.

I per què des de la perspectiva catalanista no es veu clar, o, millor dit, ni es planteja, això?

Es planteja a finals del trenta-sis amb el complot contra Companys protagonitzada per sectors d’Estat Català, ERC i Joan Casanovas (el president del Parlament), que intentaran expulsar del poder la CNT, realitzar una compra d’armes a França i realitzar una mena de cop d’estat per portar, potencialment, Catalunya a la independència.

Per què, però, Lluís Companys i ERC no ho duen a la pràctica? Primerament, perquè la seva cultura política no és aquesta. No són “separatistes”, sinó “federalistes”, “iberistes” i es mostren fidels a l’Espanya republicana. Després, perquè la Catalunya dels trenta és una Catalunya monolingüe, amb una idiosincràsia radicalment diferent (des del punt de vista dels visitants) al conjunt de la República espanyola i no es té la percepció que calgui. I, per últim, perquè la Generalitat està dominada per la CNT; i els anarquistes, per molt catalans o catalanoparlants que fossin, no donaran suport a un moviment d’aquest tipus.

Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona
Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona

Des del meu punt de vista, havent estudiat de manera extensa aquest tema durant molts anys, una de les claus de volta és que el catalanisme no té una mirada europea. No analitza bé el context europeu.

Tothom té clar a Catalunya, al final de la guerra civil, que la victòria de Franco provocarà un intent de genocidi cultural i el món associatiu i obrer; llavors és quan començaran a plantejar-s’ho. Però no tenen una percepció real; és a dir, no miren què passa a Europa. Hi haurà molt pocs que després veuran que potser caldria haver jugat la carta geoestratègica, perquè a tothom li podia interessar.

Hi havia hagut també intents de contactes amb Itàlia, amb Josep Dencàs ja el 1934, però al final de la guerra civil ja han jugat a la carta de Franco. Hi haurà una manca d’una mirada europea/ internacional per part del catalanisme, però també una manca de suport social cap a l’independentisme. En qualsevol cas, el que causarà aquesta manca d’intent és estupefacció en les principals cancelleries europees.

Una vegada acabada la guerra civil, i amb la perspectiva de la Segona Guerra Mundial, se’n penediran les potències democràtiques de no haver ajudat la República espanyola? Roosevelt va afirmar que un dels seus majors errors va ser no haver ajudat la República. Hi ha remordiments?

Si comencem per Roosevelt, cal dir que hagués volgut intervenir a Europa, i a Àsia també, molt abans que els japonesos hagueren atacat Pearl Harbor el 1941; ara bé, la política exterior nordamericana està molt condicionada pel Congrés i pel seu aïllacionisme (que no exclou, clar l’intervencionisme en el ‘seu’ hemisferi) tan imperant en aquell moment.

En el cas de britànics i francesos, allò que no volen és una nova guerra europea. A Léon Blum i al govern francès els sabrà molt greu no poder ajudar la República, als socialistes belgues també, però no volen repetir un altre escenari com el de 1914-18. Per tant sacrificaran Espanya, però també Àustria, Txecoslovàquia… En qualsevol cas, són cessions que no servirien per res, perquè allò que volen aconseguir Hitler i Mussolini (en menor mesura) és una guerra; perquè el feixisme italià i el nazisme volien demostrar la vàlua dels seus règims i el valor dels seus homes i els seus pobles, i la guerra era una eina purificadora i adequada per demostrar-ho.

Després del 1945, algú tindrà remordiments pel que havien fet amb Espanya? No crec. A Churchill, per exemple, li feia molta més por Stalin que Franco, perquè assegurava l’ordre social i l’estabilitat geopolítica a la Península. Un cop iniciada la Guerra Freda a partir del 1947/48, ningú té cap remordiment… potser algun per la manera com s’han tractat els refugiats i exiliats espanyols, però poca cosa més.

IMG_2007

Read More

Dones, rols de gènere i modernitat després de la Primera Guerra Mundial

Les noves dones ocupen l’espai públic

Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d'home. Font: Viquipèdia
Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d’home. Font: Viquipèdia

El 1922 el novel·lista i dramaturg francès Victor Margueritte va publicar La garçonne, una novel·la on es dibuixa una dona masculina, no només en actitud, sinó també físicament, la qual vol ser independent econòmicament, porta la llibertat sexual a l’extrem i és representada simbòlicament per un element que es tornaria icònic, el cabell curt. Aquesta publicació va aixecar molta polseguera perquè col·locà el tema d’aquest nou model de dona rebel en boca de moltes i molts. La majoria la consideraven amoral, ja que acariciava els límits de la perversió i s’allunyava massa del prototip de dona cuidadora.

Paral·lelament, les anomenades flappers, en els contextos nord-americà i britànic, eren tema de conversa recurrent no només entre la gent a peu de carrer o bar, sinó també a la premsa, en poemes, el cinema, obres de ficció i, fins i tot, cançons. Eren un model molt semblant a la garçonne de Margueritte, però menys masculines, també marcades per un nou estil, ja que abandonaren les cotilles per adoptar vestits llisos a l’alçada dels genolls, sens dubte una indumentària molt més pràctica, i portaven el cabell curt sense cobrir. Segons la premsa i l’imaginari col·lectiu, les flappers tenien unes pautes de conducta molt marcades: freqüentaven els locals de moda i els encantava ballar jazz, opinar, flirtejar, beure, fumar, és a dir, desafiar l’autoritat masculina i la moralitat convencional. Entre els seus detractors, eren titllades de mandroses, poc responsables i, fins i tot, acusades de debilitar la causa feminista. L’aparició de les figures de la garçonne i la flapper s’emmarca en el context dels anys vint, en una Europa que està recuperant-se de la desfeta material i moral de la Primera Guerra Mundial. D’una banda, la guerra va suposar la conquesta de l’espai públic per part de moltes dones que, per primer cop, arribaven al mercat de treball perquè havien d’ocupar els llocs de feina que els homes havien abandonat per complir amb el servei al front. En aquest sentit, van dur a terme tasques que eren tradicionalment masculines, com les de conduir camions, muntar armes o manipular mercaderies perilloses, i fins i tot algunes se’n van anar a primera línia de front per realitzar tasques d’assistència als soldats. En relació a això, també les feines tradicionals femenines, com la d’infermera o de cuinera, van ser revaloritzades i visibilitzades, ja que era essencial que les dones participessin activament de la contesa.

No obstant això, i si bé sí que és cert que un nou model de dona associat a la modernitat va popularitzar-se, seria molt agosarat afirmar que la Gran Guerra va suposar un punt d’inflexió en la situació de les dones a Occident. No podem negar que la guerra segurament va accelerar algun procés que s’havia anat gestant durant els anys anteriors, com la concessió del sufragi femení. D’altra banda, la veritat és que, com a norma general, els governs dels diferents estats, els quals ja havien dotat amb una retòrica especial la participació de les dones a la guerra, lligada al paper de mare que cuida de la societat, van intentar frenar el perill que suposava el desafiament dels rols de gènere i l’ocupació excessiva de les dones de l’espai públic.


El deure de les dones

Durant la guerra va exaltar-se el treball femení remunerat perquè estava al servei a la pàtria. Fins i tot moltes feministes, com la sufragista britànica Emmeline Pankhurst, van deixar les seves reivindicacions a banda perquè van veure necessari posar tots els esforços en guanyar la guerra. De fet, si abans de l’esclat del conflicte podríem afirmar que existia el feminisme com a fenomen de caràcter internacional amb el dret a vot com a reivindicació en comú, quan s’inicia la guerra aquests vincles es trencaran a favor de la defensa de la nació. Les paraules de Jane Misme, escriptora i feminista francesa, a La Française del 10 de novembre de 1914, defineixen molt bé aquest consigna: “Mentre duri la guerra, les dones de l’enemic també seran l’enemic”.  

Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l'Haia el 1915. Font: Viquipèdia
Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l’Haia el 1915. Font: Viquipèdia

Tanmateix, el final del conflicte suposà, en paraules de Françoise Thébaud, una desmobilització femenina ràpida i brutal. Les dones que havien ocupat els llocs dels homes a les fàbriques foren expulsades no només perquè aquests darrers poguessin recuperar els llocs que els pertanyien, sinó també per la necessitat de deixar les coses com estaven abans de la guerra. Per tant, la reacció dels governs dels diferents països va anar encaminada a combatre el desafiament de la divisió sexual del treball i el reforçament de les identitats femenina i masculina dins i fora la llar respectivament.

En molts llocs es va fer èmfasi en la necessitat de repoblar el país després de les pèrdues humanes provocades per la guerra, apostant per polítiques pro-natalistes que exaltessin el paper de la mare i la imperant necessitat que les dones es dediquessin en cos i ànima a aquesta tasca. Les polítiques pro-familiars comptaren amb el suport de l’Església catòlica per posar-les a la pràctica i tingueren com a blanc principal el treball de les dones casades. La disminució de la població masculina i la baixa natalitat també implicaren la imposició de la puericultura i el control mèdic de la infància, circumstància que va reforçar la pressió de la dona per quedar-se a casa i tenir cura de les criatures.

A la vegada, es va utilitzar l’estratègia basada en realçar el treball domèstic de les dones, accentuant la importància d’una dona ben preparada i instruïda en les tasques de la llar per tirar endavant la família i l’economia domèstica. A Alemanya, per exemple, s’estimulava aquesta formació a partir de l’organització d’un concurs de mestresses de casa; i a França, durant els anys vint es recompensava les bones mares amb una festa dedicada a elles. Amb tot, cada cop es va fer més difícil que les dones poguessin optar a una feina fora de casa, ja que la seva principal ocupació era tenir cura de la seva descendència perquè deixar-la en mans de persones desconegudes era considerat una negligència. La dona tenia la funció social essencial d’assegurar l’equilibri de les famílies, base per aconseguir la prosperitat de la nació.


De la teoria a la pràctica

Tot i que la retòrica oficial familiarista encoratjava les dones a servir de mares i esposes i la majoria van haver d’abandonar les feines que havien dut a terme durant la guerra, perquè les van fer fora o simplement perquè aquestes feines van desaparèixer, això no vol dir que no participessin del mercat de treball remunerat. A França i a Alemanya les dones suposaven entre el 30 i 40% de la població activa, a Gran Bretanya una mica menys del 30%, mentre que a Espanya el percentatge era força menor, un 12% del total als anys vint.

Women in the sand core shop where sand is mixed with oil and baked to create the mould for the castings. Circa 1930s Rarely seen early photographs of the Leys Malleable Castings Company will be exhibited for the first time at the FORMAT International Photography Festival, Derby, opening on the 8th March – 7th April 2013 Dating from the 1920’s the collection of old black and white prints of the Leys Factory offer a glimpse of the working practises of one of the most significant industrial companies based in the UK during the late 19th and 20th centuries. Leys opened in Derby in 1874 and during its time as a manufacturer of castings for motor cars, was the largest of its kind in Europe, finally closing its operation in 1987. The photographs were donated to the Local Studies Library in 2005 and have sat largely untouched in boxes until the FORMAT research team uncovered this treasure of Derby’s industrial history. The photographs reveal the company fire brigade, made up from regular workers, who, housed near to the factory had alarms fitted in their homes to attend emergencies in the factory. Women are seen casting mouldings in the coreshop and men grind down the metal work in preparation for despatch to customers. Leys had its own railway, bringing raw material to the factory and taking finished products to the rail head for onward delivery around the world. The Leys Malleable Castings Company photographs will displayed in the Market Hall in Derby in an exhibition entitled Stood Still Time during the FORMAT International photography Festival, Derby, 8th March – 7th April 2013.
Dones obreres treballant a la indústria metal·lúrgica britànica als anys trenta . La fotografia és de la fàbrica de Leys Malleable Castings Company situada a Derby, Anglaterra. Font: Daily Mail

Les dones van ocupar feines a diferents sectors, començant per la indústria tèxtil, passant per la mecànica, la química i l’alimentària. Es veuran beneficiades del desenvolupament de la maquinària, ja que algunes tasques a les fàbriques deixarien de requerir la força física. Alhora, la seva presència va fer-se notable al sector terciari, dins d’àmbits com el comerç o els correus. Les dones van ocupar espais anteriorment molt masculinitzats com les oficines, convertint-se en secretàries, fet que va comportar la feminització d’aquesta professió, igual que la feina de dependenta, d’assistenta social o d’infermera. A França les dones també incrementaren la seva presència al camp, a les explotacions ramaderes i agrícoles.

Treballadores de les oficines de l'empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail
Treballadores de les oficines de l’empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail

Moltes foren les dones joves que s’inclinaren per la recerca d’una feina per les possibilitats que aquesta oferia: un espai de sociabilitat i un sou que, tot i que en la majoria de casos precari, els permetia gaudir d’una certa autonomia econòmica. No obstant això, no totes les treballadores eren dones solteres, ja que a França, per exemple, el 1920 la meitat de les treballadores eren dones casades que continuaven treballant fora de casa a causa de la necessitat de complementar els baixos salaris dels marits; en canvi, la xifra de dones casades dins de la població activa a Gran Bretanya era tan sols d’un 15%. Com és d’esperar, les condicions d’aquestes dones treballadores dins del mercat de treball remunerat no es podien comparar amb la dels seus companys homes. De fet, la seva incorporació al món laboral naixia d’una lògica de gestió del personal que va aprofitar-se de les dones per cobrir certs espais i tasques, sempre en pitjors condicions laborals, amb salaris més baixos i a la part de sota de la piràmide de la jerarquia dins de la fàbrica o l’oficina, sense aspiracions a poder aconseguir cap mena de promoció.


Dones i ciutadania

La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l'Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.
La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l’Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.

En la majoria de països europeus, així com Canadà i EEUU, els drets polítics de les dones es convertiren en una qüestió important després de la guerra. Alguns països van finalment legalitzar el vot femení, després d’anys de lluites per part dels moviments de dones sufragistes, però la concessió no va ser conseqüència directa de la guerra ni del paper de les dones en ella, sinó que va dependre totalment del context polític de cada país. A Gran Bretanya el sufragi femení es va legalitzar el 1918 però no en les mateixes condicions que els homes, ja que només les dones a partir de trenta anys podien votar. A Alemanya fou també a finals del 1918 que es va aprovar el sufragi universal, però segurament com a mesura per pal·liar l’agitació social que inundava el país.

Alguns dels països que nasqueren de la descomposició de l’imperi dels Habsburg i de la reestructuració de Rússia després de la revolució d’octubre, com els Països Bàltics o Txecoslovàquia, també instauraren el sufragi femení fins i tot abans del final del conflicte, igual que ho faria la Rússia soviètica, de manera que reconegueren el paper de les dones en els processos de construcció nacional. A Espanya no seria fins a la Segona República, concretament el 1933, que les dones podrien votar, no sense un acalorat debat dins les Corts republicanes sobre la conveniència d’aquest fet. Les dones franceses haurien d’esperar encara més, fins al 1944, perquè aquest dret se’ls fos atorgat. Així mateix, els governs van ocupar-se bé de mantenir les dones allunyades del poder polític en els cossos legislatius.

Vides quotidianes

Una de les característiques més conegudes d’aquest període històric és l’ocupació dels espais d’oci per part de certes dones i un canvi en els costums i la manera de relacionar-se entre els sexes. Podríem dir que aquest espai, l’oci, fou un dels elements on més es va deixar veure l’arribada de la modernitat, però no totes les dones hi accediren, ja que la majoria d’aquestes dones modernes formaven part de les classes mitjanes i altes. Tanmateix, la modernitat va traduir-se en altres realitats que canviaren les vides de les dones i les seves maneres de relacionar-se i ocupar els espais, i és en “la cultura d’allò quotidià”, com apunten Ana Aguado i María Dolores Ramos (2007), on millor podem entendre i visualitzar aquests canvis.

Ja hem vist que la tecnologia va modificar el mercat de treball, però també va començar a facilitar les tasques de la llar, gràcies a la introducció de l’aigua calenta, l’electricitat i els electrodomèstics, encara que aquests no eren assequibles per totes les butxaques. Aquesta revolució domèstica no va suposar que les dones es deslliuressin de certes càrregues, sinó que ara en podien fer més en menys temps. La ràdio va generalitzar-se i va fer-se molt popular entre les dones; a més, mentre l’escoltaven podien continuar complint amb les feines de casa, fet pel qual aquest aparell tampoc suposà un desafiament a la divisió sexual del treball.

Que les dones treballessin fora de casa també va permetre que es visibilitzessin més. Els nous estils de vestir i de pentinats es varen difondre acompanyats de les noves idees sobre la independència i l’alliberament sexual de la dona, una dona que sortia de nit i tenia actituds fins al moment només masculines. Arran de la Gran Guerra, ciutats com Madrid i Barcelona es convertiren en centres d’especulació, però a la vegada d’oci nocturn, on les dones prendran un protagonisme especial, a mesura que nous estils de música i la passió per sortir a ballar s’encomanava a totes les classes socials. Alhora, moltes dones van iniciar-se en l’esport.

Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit "No m'importa fer la neteja una mica!" (1920) Font: Flickr
Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit “No m’importa fer la neteja una mica!” (1920) Font: Flickr

Les imatges de la nova dona ocupaven les portades de revistes, servien de reclam publicitari i també eren presents al cinema. Les idees de llibertat sobre les quals s’erigí el nou ideal femení es popularitzaren de la mà d’un nou patró de consum de masses, destinat sobretot a un públic femení. La publicitat va aconseguir construir i transmetre efectivament un nou model de dona, moderna i urbana, encara mestressa de casa, però amb total control de la seva vida, lliure de consumir el que volgués: la dona nord-americana moderna. Articulat a partir de l’absorció dels missatges del feminisme de caire liberal, fou un model que va exportar-se i va penetrar, a través de la publicitat i el cinema, en les societats europees del moment.

Pel que fa a les relacions personals, van estendre’s noves idees sobre la maternitat i les relacions de parella. L’alliberament sexual es va convertir en un tema polèmic, ja que en posar-se sobre la taula es desafiava inevitablement la concepció tradicional del matrimoni. En relació a això, va aparèixer el concepte de maternitat conscient, lligada a la proliferació de l’ús dels mètodes anticonceptius. Noves idees sobre les relacions entre els sexes s’obriren pas quan es va començar a parlar de conceptes com la companyonia, l’afecte i l’amor-amistat que idealment haurien de regir els lligams sexoafectius.


I el(s) feminisme(s), què?

La vida de les dones abans i després de la Primera Guerra Mundial no fou la mateixa, ja que el conflicte armat no només va transformar les fronteres i va deixar grans pèrdues al seu pas, sinó que també va penetrar més profundament, incidint més enllà dels límits de la vida privada. No obstant això, els canvis, perceptibles, tingueren un abast limitat, ja que en cap cas arribaren a desafiar directament els pilars del sistema patriarcal.

Així mateix, la Gran Guerra va suposar un daltabaix dins del feminisme. D’una banda, suposà una ruptura del feminisme internacional a causa de les divisions entre les dones que donaven suport a la guerra i les pacifistes. En segon lloc, durant el conflicte van aconseguir moltes de les reivindicacions per què tants anys havien lluitat, com el dret al treball fora de casa o la presència en l’espai públic, però realment no van desafiar els rols de gènere, ja que el seu paper era assistencial i extraordinari. Amb la consecució del sufragi femení, a més de l’accés de les dones a l’educació superior, moltes van veure realitzada la seva lluita i deixaren la militància, ja que el moviment sufragista va perdre la seva raó de ser. Moltes d’elles acabarien recolzant els tories o els liberals a Gran Bretanya. A França, la revolució russa havia despertat il·lusions en relació a l’emancipació femenina o la lluita de la classe treballadora que aviat s’apaivagaren, encara que algunes continuarien lluitant pel dret a vot o la igualtat salarial.

Les feministes foren vistes cada cop amb més recel per ser considerades radicals i culpades d’interferir en la recuperació de la nació o de destruir la família. Foren testimonis de com l’obtenció del vot no va comportar una més elevada influència en les decisions polítiques, com elles esperaven, ja que idees com la domesticitat i la maternitat continuaven centrals en les polítiques de reconstrucció nacional. Els ideals liberals havien triomfat. Després d’això, algunes feministes continuaren la seva lluita dins la lògica de la complementarietat dels sexes i la maternitat social, mentre que d’altres, una generació més jove, centraren les seves forces en la consecució d’una igualtat real que resultés en sobirania i ciutadania completes per a les dones. No obstant això, el cert és que el(s) feminisme(s) com a moviment(s) quedarien en pausa fins anys després del final de la Segona Guerra Mundial.

Read More