Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

   A principis del segle XVI els diferents Estats d’Europa enfilaven un nou rumb polític, hereu d’aquell període esplendorós anomenat Renaixement i de l’arribada d’exploradors del Vell Continent a Amèrica, amb la qual cosa el sistema econòmic mundial s’eixamplava a nous horitzons. Els sobirans d’Europa, tradicionalment incapaços d’imposar-se sobre els seus nobles vassalls, començaren a reforçar la seva autoritat i noms com Carles I de Castella (1516-56) Francesc de França (1515-47) o Enric VIII d’Anglaterra (1509-47) exemplificarien una nova manera d’entendre la política (i als quals hi hauríem d’afegir els noms de grans dones com Isabel de Portugal (1526-39), Lluïsa de Saboya (1514-15; 1525-26) o Caterina d’Aragó (1509-33)). Un moment excepcional a la història del món en el qual l’Orient Mitjà també va brillar amb llum pròpia.

safavid woman in times of Abbas
Dona safàvida en temps d’Abbas I el Gran.

    Dos-cents anys després de les croades que convertiren Jerusalem en un camp de batalla i prop de cent de la mort de Timur Lang (1370-1405), el gran conqueridor turc, Orient Mitjà arribava al tombant de segle amb un ull posat a la tradicional inestabilitat política i un altre a les noves institucions i dinasties que s’anaven formant entre el Mar Mediterrani i l’Oceà Índic. Al territori de l’actual Turquia, els sultans turcs otomans, amb el suport dels seus fidels geníssers (soldats que havien estat cristians captius), gestionaven un imperi des de la seva Cort a Istanbul; mentrestant al territori de l’actual Iran, una nova dinastia d’origen turc expulsava els cabdills tribals de Tabriz (al nord d’Iran) i proclamaven l’any 1501 l’establiment del xiisme com a religió oficial de l’Estat: eren els safàvides.

    Dividit el món musulmà en dues corrents ideològiques principals, sunnites i xiïtes, era el segon grup una minoria arreu amb petites comunitats distribuïdes per Iran, Síria, Egipte i Aràbia; però feia segles que no controlaven cap imperi. Els safàvides eren originàriament una confraria religiosa xiïta que, a mesura que minvava la influència de les dinasties reials de la zona, anaven augmentant el seu poder polític fins al punt que es van veure capacitats per a derrocar els seus rivals (per a més informació consultar  La Revolució Safàvida”). Ismael, el cabdill safàvida proclamat xa aquell mateix any a Tabriz, presentà algunes mesures que eren molt polèmiques per a la majoria sunnita persa i altres que eren de caràcter continuista. Rebutjant qualsevol autoritat religiosa per damunt seu, Ismael tenia a les seves mans tot el poder polític i religiós, exigint als seus súbdits que es postressin davant d’ell (no fer-ho comportava greus represàlies); d’altra banda, els ritus islàmics tradicionals amb prou feines van patir alteracions.

   

Safavid_Shah_Abbas_I_Uzbek_Vali_Muhammad_Khan
El xa Abbas I el Gran amb Muhammad Khan

 

Les repressions safàvides foren violentíssimes, així com les reaccions d’imperis sunnites com els otomans, a una escala similar a la que patiria l’Europa dels catòlics i els protestants. En aquest marc, la relació de les dones amb el món públic experimentaria un canvi radical en el qual no serien subjectes passius tal com la historiografia tradicional tendeix a assenyalar-nos. Viatgers a la Pèrsia de finals del XVI afirmen que la societat divideix les dones en sis categories: la primera són les dones casades de la noblesa (en les quals centraré bona part d’aquest article); a continuació, vénen aquelles relacionades amb el món agrari i després les de l’àmbit artesanal; en quart lloc aquelles que estan sota un matrimoni temporal (en el xiisme és possible fixar un matrimoni de la durada que la parella ho convingui, des d’unes poques hores a molts anys); a continuació és el torn de les esclaves i finalment aquelles que es dediquen a la prostitució. El cas és que en aquesta nova Pèrsia revolucionària, on el vi era abundant i el nom del xa lloat com el del mateix Profeta Mahoma, les dones tenen més possibilitats de fer vida pública. Fins i tot les dones de la Cort, de les quals s’esperaria que es confinessin a fi de mostrar la seva “virtuositat”, apareixen com a clares protagonistes de molts dels grans esdeveniments polítics de l’època.

    Talju Khanum és la primera de les dones decisives de l’imperi safàvida. Filla d’un cabdill turc i casada amb el xa Ismael, Talju Khanum (Khanum significa “senyora” en persa) no havia estat educada segons els rígids estàndards perses, sinó a la manera heterodoxa de les tribus turques. Tot i l’existència d’unes normes socials, les dones a la Cort del xa Ismael no estaven recloses ni es cobrien els cabells amb un hijab (mocador); a més (cosa que sorprengué els visitants europeus), seguien el costum turc de muntar en públic a cavall i fins i tot a lluitar amb els seus parents masculins. Quan el 1514 el soldà otomà Selim mobilitza tot el seu exèrcit amb la voluntat de posar fi a l’expansionisme safàvida i eradicar la seva religió, Talju Khanum fou una de les primeres a agafar les regnes del seu cavall i en anar al combat.

safavid woman western portrait (1650-1700)
Retrat d’una dona safàvida (1650-1700)

    Aleshores la guerra era violentíssima, a causa, entre altres coses, que ni el xa ni el soldà es reconeixien com a iguals, Talju Khanum (que el febrer d’aquell mateix any havia donat llum a Tahmasp, qui seria l’hereu d’Ismael) no podia esperar clemència dels seus enemics. El mateix Ismael, que havia convertit en una copa el crani d’un dels seus enemics abatuts i que no tenia inconvenient en matar les dones embarassades dels seus rivals, era un exemple de la falta d’ètica guerrera. La batalla de Chaldiran a l’agost de 1514 fou un desastre per als safàvides, vençuda la seva cavalleria pels canons dels geníssers otomans, Talju Khanum pogué salvar-se del desastre, però no molts dels vassalls del xa i algunes de les concubines d’Ismael. Tabriz, la capital, es perdé, però l’imperi es pogué salvar. Talju Khanum lluità sense descans perquè els vassalls d’Ismael, cada cop més sediciosos, acceptessin a la mort del xa (1524) a Tahmasp com nou xa, iniciant, a més, una política (que seria molt imitada, entre d’altres per la seva filla Mahin Banu) de patronatge d’espais religiosos a la ciutat de Qom, amb els quals guanyava reconeixement social atès que aquest patronatge estava, a més, íntimament relacionat amb un dels cinc pilars de l’Islam, l’almoina (en la qual s’incloïen ajuts a la comunitat).

    El llarg regnat de Tahmasp (1524-76) anirà acompanyat de tot un seguit de mesures que tenien com a objectiu posar fre a les disparitats socials de l’època del seu pare, començant pel paper de les dones a la Cort. Vençuts els cabdills tribals rebels (1533), Tahmasp dirigí la seva atenció contra la seva mare, Talju Khanum, la qual governava l’harem reial (un harem era l’espai físic on vivien les dones d’una mateixa família; per a més informació consulteu Submissió, sexe i lascívia?” de Sílvia Caufapé, i l’exilià de la Cort per les seves activitats polítiques. Tahmasp impulsà un codi de 70 normes entre les quals s’incloïen l’ús de l’hijab i la reclusió de les noies majors de 12 anys. Tot i això, a la pràctica les dones de la Cort seguiren fent vida pública i anant a muntar a cavall amb roba d’home a la manera turca. I és que, tot i la implementació d’una visió tan ortodoxa, el mateix Tahmasp (sobretot als darrers anys de la seva vida) seguirà actuant d’acord amb els consells de les dones del seu entorn.

    Pari Khan Khanum era la segona filla més gran del xa i també la més estimada, culta, tal com demostren les cartes que es conserven d’ella, i una hàbil estratega. Governant a l’ombra del l’imperi en la senectut del seu pare, quan aquest mor l’any 1576 i el regne corre el risc de caure en l’anarquia, Pari Khan féu xa al príncep Ismael, qui havia passat anys tancat a la presó per rebel·lar-se contra el seu pare Tahmasp. Ismael II va emprendre una política de càstig cap als aliats del seu difunt pare amb la possible intenció d’implementar la religió sunnita a l’imperi. Aviat va començar a percebre noves conspiracions i arribà a acusar Pari Khan d’estar-hi implicada, si bé ella pogué escapar a l’execució gràcies a la influència que tenia sobre el seu germà. L’actitud del xa però, generà l’oposició dels principals cabdills del regne, cosa que hagués comportat un alçament contra el sobirà safàvida. Pari Khan s’hi volgué anticipar així que, valent-se de la confiança que l’hi tenia Ismael II, féu enverinar-lo i a continuació va anar a cercar al seu altre germà, Muhammad, oferint-li la corona. Malauradament per ella, l’esposa de Muhammad sospità de la lleialtat de la princesa i feu escanyar-la el 1578 per a continuació exposar el seu cap a les portes de Qazvín, la capital.

    L’autora intel·lectual del magnicidi es deia Khayr al-Nisa Begum (Begum ho podríem traduir en castellà per “Doña”), més coneguda com Mahd-i Ulya, el nom que se l’hi donava a la Reina Mare. Filla del rei de Mazandarán, una dinastia xiïta local que havia estat tolerada pels xas safàvides, el 1565 hagué de fugir del regne quan el seu pare fou assassinat. El xa Tahmasp l’acollí a Qazvín i la donà en matrimoni al príncep Muhammad, el qual, tot i ser el primogènit del xa, patia de problemes oculars que el feien un candidat menys desitjable al tron que el seu germà. Khayr al-Nisa tingué al llarg de la seva trajectòria dues grans obsessions que perseguiria amb ferotge determinació un cop assolí el poder en la persona del seu espòs: venjar la mort del seu pare i reemplaçar els cabdills turcs per cortesans perses fidels. La princesa Pari Khan, recolzada pels turcs, fou el primer gran objectiu a ser abatut quan Muhammad es convertí en xa.

    Tot i que els perses eren la majoria de la població de l’imperi, el poder militar el tenia la cavalleria turca, per la qual cosa la discòrdia entre ella i els turcs fou particularment intensa. Després de  venjar-se de tots els implicats en la fi del seu pare, els cabdills turcs s’uniren contra el perill i feren arribar una carta amenaçadora al xa en la qual acusaven a la seva dona d’estar embolicada amb Adil Giray, un germà del cabdill tàrtar de Crimea, i li “suggerien” la seva expulsió de la Cort. Khayr al-Nisa però, rebutjà fer concessions i aquests respongueren assaltant l’harem del xa i fent-la escanyar el 1579 a ella i al seu “amant” tàrtar. Incapaç de controlar els seus propis vassalls, Muhammad hagué d’acceptar la nova situació no trigant, ell mateix, en ser desplaçat del poder per un cop d’Estat (1587) liderat per un ambiciós turc i un dels fills de Muhammad, Abbas.

Seated_princess_(Art_and_History_Trust_No_92)
Princesa safàvida asseguda

    Conegut com a Abbas el Gran (1587-1629), el nou xa traslladà la capital a Esfahan i recolzant-se en els ghulams (nom amb el qual serà coneguda la versió safàvida dels geníssers) aconseguirà reafirmar l’autoritat reial per sobre dels interessos tribals turcs. L’imperi viurà a més la implementació d’una política de tolerància cap als sunnites i el retorn de l’ortodòxia persa a la Cort d’Esfahan, la qual cosa a la llarga conduirà que les dones perses siguin conegudes per vestir fins a quatre vels i per ser les més recloses d’Orient Mitjà. Tot i això, son conegudes iniciatives del xa com la de reservar certs espais públics d’Esfahan tots els dimecres per a l’esbarjo de les dones, així com és conegut que dues senyores tindran una gran influencia sobre les seves decisions polítiques: una és Zeinab Begum, la seva tia soltera que liderarà durant bona part del seu regnat l’harem d’Esfahan; l’altra és Dalale Qezi, concubina del xa a la qual li era permès no cobrir-se el cap en públic i a la qual tots els cortesans li havien de retre homenatge.

    Una de les decisions més transcendentals del xa Abbas en l’eliminació del poder turc fou la d’educar els prínceps safàvides a l´harem (molt semblant al que passava a l’imperi otomà), cosa que alineava als cabdills tribals i donava tot el poder a eunucs, princeses i esposes. Aquest harem, el qual era en sí mateix una comunitat prou nombrosa, tenia prou influència per a condicionar les polítiques de la Cort i fou l’epicentre de molts canvis, especialment arran de la mort del xa Abbas el 1629. Dilaram Khanum havia arribat a l’harem com una simple esclava georgiana, si bé el seu enllaç amb un dels fills d’Abbas i el fet que donés a llum un nen li reportaren una gran influencia. Abbas, que havia fet cegar el seu propi fill per por a una rebel·lió, veié en el seu llit de mort que un dels pocs hereus per línia masculina que li quedaven era el fill de Dilaram, Safi, per la qual cosa va fer-lo successor.

    Determinats clans ghulam havien estat tan afavorits durant el regnat d’Abbas que en ascendir el xa Safi eren pràcticament intocables, i el mateix passava a l’interior de l’harem on les princeses safàvides conservaven una notable influencia. Dilaram començà com moltes altres dedicant-se al patronatge d’edificis públics a la ciutat de Shiraz, esperant el moment d’entrar en acció. La rebel·lió d’un ghulam el 1632 donà a Dilaram l’excusa per fer entrar a les seves tropes fidels a l’harem i executar tant les princeses com tot aquell nen amb sang safàvida, per si algun dia podia ser un rival al tron del xa, en una massacre que enfosquiria per sempre el llegat de Safi. Arran d’aquesta mesura, quedà establert que només un descendent patrilineal del xa Ismael I podia legítimament ocupar el tron i que el domini absolut sobre l’harem el tindria la mare del xa, sovint una esclava d’origen cristià.

    D’intrèpides guerreres turques a cavall a intrigants mestresses cristianes de l’harem, les dones de la Cort safàvida experimentaren una evolució a l’alçada de la de l’imperi, essent en molts casos peces claus del mateix. No podríem entendre la gran expansió del xa Ismael sense la dedicació de Talju Khanum, així com les disputes perses amb els turcs sense Pari Khan i la seva cunyada Khayr al-Nisa, ni tampoc el nou ordre post-Abbas si no comptem amb Dilaram. Tant a Europa com a Pèrsia, el relat històric sense aquesta ignorada meitat de la humanitat coixeja.

 

 

Read More

Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle d’or atenenc es considera on espai on llibertat i pau anaven de la mà amb una democràcia real i plenament ciutadana establerta. A nivell internacional considerem que és una època d’igualtat jurídica entre ciutat-estat que es formaven en lligues, la més important la Lliga de Delos capitanejada per Atenes per el seu esplendor. Res més lluny de la realitat. La democràcia a Atenes era un sufragi masculí i restringit en què es calcula que no votava més d’un 30% de la població total segons els autors més generosos, altres calculen que amb prou feines arribava al 20%, la gran majoria nobles i terratinents o alta burgesia comercial i financera. La resta de població (dones, esclaus i treballadors) només tenien obligacions i molt pocs drets. Pèricles, el gran estadista, com a gran home d’estat va mirar per l’esplendor d’Atenes per la seva part més rica i la seva importància política, no social tot i que, fent justícia, va tenir polítiques dedicades a les classes socials mitjanes.

 

Però el més sonat d’aquest període va ser la seva política exterior, no la interior. Atenes durant aquest segle dedica pràcticament tots els seus esforços i recursos a combatre els seus dos principals enemics, un real i un imaginari: el real, Esparta, l’altre gran ciutat-estat diarquia i amb una base aristocràtica i tradicionalista molt important era diametralment oposada a Atenes, burgesa i democràtica. Aquesta tensió va culminar amb la Guerra del Peloponès (431 aC- 401 aC) on es va iniciar la decadència de l’imperi atenenc. I es pot parlar d’imperi ja que durant tot el segle V aC Atenes es dedica a crear un imperi no només comercial si no territorial amb l’excusa de combatre el seu segon gran enemic per els atenencs: l’Imperi Persa que ocupava quasi tot l’Orient Mitjà i havia intentat dues incursions sobre territori grec sense èxit (499 aC i 480 aC). Aquestes invasions crea una cultura de defensa constant i sentiment d’amenaça entre els grecs que dedicaren grans esforços a la seva defensa constant al llarg de tot el segle V aC que es va traduir en una política expansionista i la creació d’una nova política molt utilitzada avui dia: la política del altrisme.

La pmapa greciaolítica del altrisme es basa en la creació d’un enemic constant i proper que pot anihilar la cultura pròpia en qualsevol moment i que està en guerra continua amb el país d’origen. A través de la deformació dels fets, la propaganda i els prejudicis i estereotips es crea una imatge arquetípica d’un enemic invisible, doncs no està prou a prop per combatre’l i no s’està en guerra oberta amb aquest. Atenes durant tot el seu segle d’or es dedica a combatre un enemic que l’anomena “tirànic”, “dèspota” i “barbar”. Aquest enemic, l’Imperi Persa ha arribat als nostres dies com una monarquia tirànica i basada en un misticisme inculte que sobrevivia a base de l’explotació d’esclaus i la por. Paral·lelament s’acostuma a obviar o oblidar que l’economia grega també es basava en part en l’esclavitud, sobretot a Esparta on el “ilotes” no eren ni considerats humans i estaven adscrits a la terra. De fet l’Imperi Persa era científicament molt avançat i alguns dels descobriments matemàtics i físics atribuïts als grecs ja s’havien descobert a Pèrsia abans de ser importats a Europa, com es per exemple el Teorema de Tales. Pèrsia era un imperi basat en el control de regnes menor o satrapies, territoris annexats a l’Imperi Persa de manera militar o diplomàtica que estaven governats per un governador o sàtrapa amb l’ajuda d’un consell de consellers i burocràcia, principalment autòctona. Totes les satrapies pagaven un tribut anual a l’Imperi Persa, generalment en or però en alguns casos també en esclaus o recursos estratègics. A canvi es garantien uns drets específics cap a la població annexada i es respectava la seva autonomia en major o menor segons l’acord en què s’hagués arribat en el moment de l’anexió.

 

Durant tot el segle V aC es busca constantmvas persesent desprestigiar l’enemic i crear-ne un monstre que és una amenaça perillosíssima i aquesta idea cala molt profundament en la població hel·lènica fins al punt que haver lluitat en la famosa batalla de Marató (490 aC) era un gran orgull per qualsevol grec fins al punt que el gran autor de teatre Esquil (525-456 aC) tot i haver estat reconegut com un dels millors dramaturgs de història en el seu epitafi es va fer escriure només “aquí jau un combatent de Marató” donant més importància a la seva participació contra els perses que a les seves obres immortals. Hi ha moltes probes arqueològiques i escrites que els grecs sentien un gran menyspreu per als perses considerant-los una colla d’efeminats, incultes i tirans com per exemple es pot observar en gerro del segle V aC un es veu una figura típica persa (cabell i barba espessa i rinxolada) ajupit amb el cul davant d’una figura clarament grega (sense barba, cabell curt) i amb una inscripció que es traduiria per “i els perses es van ajupir” fent referència a les Guerres Mèdiques. També sabem que la paraula més utilitzada popularment per referir-se a la fel·lació traduït vol dir “fer la persa”. També s’atacava la seva religió, doncs la nostre paraula actual “mag” ve del grec i en realitat és una transcripció de la paraula magush que eren els principals sacerdots de Zaratrusta, principal divinitat persa. Sempre s’ha vist la màgia i la bruixeria com una cosa dolenta a Occident i aquí és on neix la seva aversió per tot el que tingui contingut màgic, doncs es deia que tots els mags venien de l’Orient, més concretament de Pèrsia i feien pactes amb esperits malvats i sacrificaven nens als déus, cosa certa, igual que Grècia un nadó que no fos sa era immediatament abandonat o eliminat. Tot això ens indica que aquest sentiment es retroalimentava dins de la pròpia societat que sense saber-ne gran cosa de l’Imperi Persa el considerava dolent i malvat.

Tot això, alimentat per les classes socials dirigents de les diferents ciutat-estat gregues va justificar una sèrie de campanyes militars a Àsia, liderades per Atenes que gràcies a les contribucions dels seus confederats a la Lliga de Delos va poder posar en marxa una gran campanya d’armament d’una flota militar que li permetien a la vegada reactivar la seva economia després de les guerres creant una gran indústria d’armament de vaixells i comercial d’ultramar a la vegada que li va permetre iniciar una campanya expansionista. Amb l’excusa de deslliurar els seus germans grecs de la Jònia de les cadenes del malvat Imperi Persa Atenes aconsegueix una sèrie de victòries militars sobre un debilitat Imperi Persa en l’Àsia Menor en punts com Efes o Pèrgam. Aquestes ciutats, però poc van conèixer de la democràcia atenenca. Se’ls va imposar un tribut anual com qualsevol altre ciutat conquerida, però era força més elevat que el que havien de pagar inicialment als perses. També va desaparèixer la seva autonomia quedant en un no res i completament subjectes a les decisions preses de la gran metròpoli d’Atenes. Aquesta les va tractar sense massa consideracions, ja que per a les classes dirigents atenenques només representaven nous mercats oberts per als seus productes que necessitaven trobar constantment noves vies per on expandir-se. Aquesta és la sort que van córrer moltes ciutats i territoris de l’actual Turquia i es van arribar a expandir fins a l’actual Xipre. És cert que en alguns casos van ser cridats verdaderament des d’aquestes ciutats sota el control persa per ser alliberats, però generalment era més aviat per desfer-se d’algun sàtrapa molt tirànic concretament i Atenes va respondre d’acord amb la crida d’ajut que havia rebut, però un cop acabada la campanya d’alliberament imposaven les seves condicions sobre els alliberats o si no tornaven cap a casa deixant els auxiliats a mercè de la repressió persa. En altres casos si la invasió no estava justificada el que es feia era provocar el descontent de la població autòctona o armar i finançar d’amagat la oposició perquè provoqués una revolta o un cop d’estat per crear una situació d’emergència o un clima d’inestabilitat que pogués justificar la seva intervenció exterior per “restablir la pau i l’ordre” o que obligués a les elits dirigents a demanar socors a la poderosa Atenes. Totes aquestes campanyes sempre es van fer de fons amb el pretext de combatre un enemic que feia temps que no posava els peus a Europa i que a més quan ho havia fet havia sortir perdent. Tot i aquestes expedicions militars sobre territori persa o d’influència política persa les relacions comercials, polítiques i econòmiques entre Grècia i Pèrsia no es van deteriorar gens i de fet s’importaven des de Pèrsia molts aliments exòtics com ara el préssec que té l’origen de la paraula en el farsi. Políticament trobem moltes ambaixades perses a Grècia un cop acabades les Guerres Mèdiques i de fet molts grecs continentals emigraven cap a l’est i de fet molts sàtrapes van ser grecs exiliats políticament cap a Orient com és el cas d’Alcíbiades (450-404 aC) que després de la Guerra del Peloponès es va haver de refugiar a la satrapia de Fernabazos on va acabar essent sàtrapa i va acabar morint allà. Aquests llaços comercials units als botins i beneficis de les campanyes militars permeten a Atenes crear una xarxa comercial que arriba fins a l’actual Síria i Egipte, encara sota el control dels faraons de dinastia autòctona creant una gran quantitat de riquesa per a les capes socials mitjana-alta i les altes que eren les que principalment participaven de la guerra i ,sobretot, dels càrrecs polítics públics que només podien optar les capes socials més pudents.

Aquesta política militarista expansiva basada en la creació d’enemics teòrics acaba quan un enemic real aconsegueix unir les antipaties cap la potència del moment. Esparta, políticament antagònica d’Atenes després de quasi un segle de tensions polítiques amb Atenes crea l’anomenada Lliga del Pel·loponès   que avarca la meitat de les ciutat-estat hel·lèniques i finalment declara la guerra a Atenes comptant amb una superioritat militar terrestre, mentre que Atenes i els seus aliats comptaven amb una gran superioritat naval. Aquest conflicte, anomenat la Guerra del Pel·loponès (431-401 aC) que es descriu com a “guerra civil grega” tot i que no ho és. El motiu real per el qual Esparta declara la guerra a Atenes, més enllà dels motius ideològics, és que Esparta, després de la batalla de les Termopiles (480aC) degut a la crisis política que deixa la derrota a Esparta es desentén del conflicte i, per tant, després de la victòria final no participa dels beneficis i és condemnada a veure com la seva gran rival estens el seu imperi d’ultramar durant quasi mig segle. Per frenar l’avenç econòmic i imperialista atenenc Esparta decideix estendre el seu propi que passa per la captura d’Atenes, cosa que aconseguirà finalment el 404 aC. Però aquí cal remarcar el paper que va jugar el gran protagonista “barbar”. L’Imperi Persa, veient com la guerra arriba a Grècia decideix que si no pot governar militarment ho farà a través dels diners. El fill de Dario II, Cir el Jove (424-402 aC) va mantenir tota la seva vida una aRepresentacó del conflicte de la Guerra del Pel·loponèsmistat personal amb el general espartà Lisandre (?-395aC, almirall responsable de la desfeta final d’Atenes. Aquest almirall, després de reunir-se amb el príncep i sàtrapa Cir el Jove va obtenir una gran quantitat de diners per posar en marxa una flota espartana sota les seves ordres per poder enfrontar-se a la imparable d’Atenes, que va ser derrotada finalment a Egospótamos el 405 aC. A partir d’aquell moment, tot i el clar domini espartà sobre la Grècia continental Pèrsia va aconseguir el domini real de tota Grècia a través dels suborns i de finançar alternativament les ciutat-estat gregues per mantenir segons els seus interessos un dominador o un altre. Les tres ciutats que s’aniran disputant l’hegemonia des d’aquest moment seran Tebas, Atenes i Esparta, però només podran arribar a aconseguir aquest poder amb el constant finançament d’or de Pèrsia que acabarà així controlant uns territoris que el consideren un barbar, dèbil i malvat. No serà fins l’arribada d’un nou protagonista a qui ningú tenia en compte que acabarà amb aquesta situació derrotant a tots els implicats i arribant quasi fins la Índia un segle després: Macedònia sota el control del famós Alexandre Magne.

 

Cal dir que la política de l’ altrisme s’anirà utilitzant al llarg de la història constantment per a la justificació dels conflictes militars i per dur a terme certes polítiques interiors i que arriben fins als nostres dies. De fet tota la política exterior atenenca va ser referència per a l’imperi Bizantí més de mil anys després, que després van copiar l’Imperi Britànic entre els segles XVII i XIX i avui dia utilitzada EEUU i Occident durant el que portem de segle XX. La política de l’ altrisme es basa en la por, en crear unitat nacional a través de la creació d’enemics perillosos, malvats, però sobretot distants, massa distants per veure’ls però prou a prop per rebre els danys, donant ales i justificant moltes polítiques i decisions que sense el vel de la por la població no acceptaria.

Read More