Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

És una tarda tranquil·la de dimarts i ens citem amb la Teresa Vinyoles al casc antic de Barcelona o, com encara diu la gent gran, “a Barcelona”. Baixant per carrer dels Comtes, ens trobem a la plaça de Sant Iu i entrem al jardí del Museu Marès, un reducte tranquil dins d’un barri que solia estar plagat de turistes i d’anades i vingudes de gent. Actualment, a causa de la Covid-19, els carrers estan més buits i se sent parlar poc anglès. Per aquells mateixos carrers, però uns sis-cents anys enrere, hi van passar processons constants, gent vestida de dol i, uns metres més enllà, es va assaltar el call jueu. I és que al segle XIV una altra epidèmia corria per la ciutat i per bona part d’Europa: la pesta. 

Ens disposem a conversar amb Teresa Vinyoles sobre la pesta del segle XIV i sobre les vivències, experiències, mentalitats i gestos dels habitants, dones, homes i infants, que la van viure a partir de la seva novel·la històrica La vida i la mort entre horts i vinyes. Barcelona, 1375 (Barcelona: Editorial Base, 2020).

Per començar a ubicar-nos, la pesta negra arribà cap a territori europeu l’any 1346-47. Quan es féu present a la Península i quan va durar la seva presència?

Des de l’Antiguitat hi ha hagut brots de pesta al llarg de la història, però de la primera pesta negra sembla que ja n’hi ha notícies al Kazakhstan deu anys abans que arribés a Europa. L’any 1346 la trobem documentada al nord de la Xina i, des d’allà, passarà l’any 1347 a Sicília, d’on es transmetrà fins a Gènova i ja s’estendrà per tota Itàlia, des d’on passarà a Suïssa i a França. A Catalunya la pesta negra arriba des de França; primer arribarà a la zona costanera i després s’anirà estenent cap a l’interior. A Barcelona concretament arriba entre finals d’abril i primers de maig de l’any 1348. Com es pot veure, la progressió de la pesta no és gaire ràpida (a diferència d’ara amb la Covid-19), ja que les comunicacions eren, lògicament, més lentes. Tres mesos més tard, a l’agost, la pesta es transmetrà cap a l’interior de la Península i arribarà a Saragossa, on el rei Pere el Cerimoniós (1319 – 1387) celebrava Corts, motiu pel qual en va haver de marxar. Però la reina Elionor de Portugal (1328 – 1348) es contagià i morí arribats a Terol. L’any 1349 la pesta arriba a les Illes Britàniques, on pujarà cap al nord arribant-se a fer present a tota Europa. 

Aquest primer brot de pesta es dóna per extingit l’any 1353, és a dir, que durarà cinc anys (1348 – 1353). Tot i això, arribaran nous brots de pesta gairebé cada deu o dotze anys al llarg dels segles XIV, XV i XVI: hi ha nous brots el 1348, el 1362, el 1375, el 1381, el 1396, el 1410, etc. Així, es van succeint brots de, com en diuen a l’època, pestilències, morts sobtades, epidèmies o grànola (diversos noms per a una mateixa patologia).

A la crònica del rei Pere el Cerimoniós es diu que a Saragossa, durant el mes d’agost de 1348, morien unes tres-centes persones diàries, i a València també es dóna una xifra semblant. No tenim xifres exactes i exhaustives de les morts perquè no hi ha certificats de defunció ni certificats mèdics, però cròniques com aquesta ens aproximen al nombre aproximat de morts. La mortalitat és tan alta que fins i tot hi ha pobles que queden despoblats després de la pesta; al monestir de Ribes, per exemple, es moren tots els frares menys un, el qual es proclama abat perquè, com diu, s’ha quedat sol. Un altre exemple és Puigcerdà, on es moren tots els notaris, cosa que fa que no es puguin fer escriptures en un moment de tanta mortalitat.

Font: Ab Origine

Prendre mesures higièniques i frontereres per evitar la propagació de la Covid-19 i reduir-ne els contagis no és cap novetat. A la Barcelona del segle XIV, quines van ser les mesures que es van prendre oficialment per reduir la propagació de la pesta? Van ser efectives?

Quan arriben notícies que en altres poblacions hi ha pesta, cada ciutat pren les seves mesures. En general, la més comuna és tancar les entrades de les poblacions perquè no hi entrin persones vingudes de fora que puguin estar empestades. A Barcelona es tanquen les portes de la ciutat i només deixen dos portals oberts, on s’entrevista les persones que entren per preguntar-los d’on vénen. En cas de provenir d’una zona empestada, no se’ls deixa entrar a la ciutat; en canvi, si vénen d’una zona segura, se’ls posa un segell de la ciutat de Barcelona en una ungla i, amb aquesta mena de “passaport”, poden ser acollides als hostals, ja que els hostalers no podien acollir cap persona forastera que no dugués aquest segell. Aquesta va ser la mesura principal que es va prendre a Barcelona al llarg dels segles XIV i XV i a la majoria de ciutats catalanes.

Però el fet és que a totes les poblacions es controlen les entrades però no les sortides de la població. Així, la gent que pot, especialment les persones benestants, té els mitjans econòmics per desplaçar-se a una altra residència, marxant i fugint de les seves poblacions de residència habituals. El problema d’això, però, és que aquesta gent va empestant els nous territoris on es dirigeix. Gràcies a les cartes privades, tenim constància que la gent fugia de les ciutats, almenys als brots de pesta posteriors al de 1348, ja que d’aquest en tenim poques notícies privades. Per exemple, quan el rei Pere el Cerimoniós està a Saragossa per celebrar Corts però arriba la pesta, decideix marxar ràpidament cap a Terol. Un altre cas és el d’un ciutadà de Barcelona, el qual se’n va a Sitges, on hi té una torre, per tal d’evitar la pesta a la ciutat comtal. A Itàlia trobem a Boccaccio, que al Decameró ens explica la seva fugida de Florència, juntament amb altres joves, a causa de la presència de la pesta. L’obra ens dóna una idea de què feia la gent un cop marxava de les seves poblacions i com vivia la situació posterior.

A Barcelona no es pren cap mesura en relació amb la brutícia i la neteja de la ciutat i el seu aire, i no se’n prendrà cap fins cinquanta anys després, quan trobem el primer escombriaire de Barcelona. Serà l’any 1399, mentre que la primera pesta fou l’any 1348. Pocs anys després a l’aparició del primer escombriaire, l’any 1401 s’inaugurà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona; per tant, la qüestió higiènica i sanitària es va impulsar en aquell moment, cinquanta anys després de la pesta. Quan s’inaugura el càrrec d’escombriaire es diu que una de les seves funcions és retirar els animals morts del carrer i llençar-los al mar per tal d’evitar que s’acumuli brutícia als carrers que pugui provocar pestilències; és per això que l’escombriaire en aquell moment era anomenat tira-gats-a-mar

Una altra mesura recorrent a la ciutat comtal va ser celebrar processons. El 14 de maig de 1348 es va fer una gran processó, la qual està ben documentada, en què hi van assistir una alta quantitat d’homes, dones i infants. Evidentment, però, aquesta no va ser una mesura efectiva ni assertiva perquè la concentració de gent encara va augmentar més els contagis de pesta. Tot i això, a cada brot de pestilència se celebraven grans processons i pelegrinatges per la ciutat. Tres dies després d’aquesta gran processó, el 17 de maig, es van assaltar els calls jueus. En la mateixa línia, posteriorment, al segle XV, es van fomentar molt les pregàries i a la catedral es construí la capella de Sant Roc, patró de la pesta. Per tant, a Barcelona es van prendre mesures més aviat religioses però no gaire efectives. 

Pel que fa a Girona, quan s’assabenten que hi ha pesta a Narbona, escriuen a les seves autoritats municipals, les quals responen que el brot de pesta s’ha produït perquè, segurament, captaires, vagabunds o jueus han enverinat les aigües. Així doncs, la primera mesura que es pren a Girona és empresonar tots els captaires i vagabunds i assaltar el call jueu.

En canvi, a Lleida tenen una resposta molt més racional, ja que tenen més temps per actuar en tant que la pesta es va estenent progressivament fins a l’interior. Encarreguen a un metge de la Universitat de Lleida, Jaume d’Agramunt, que estudiï l’epidèmia i acaba redactant un tractat de pestilència explicant d’on ve la pesta i quines mesures s’han de prendre. D’Agramunt apunta que l’epidèmica és un càstig de Déu, i així ho concebia tota la societat, però que els aires malignes com la contaminació de l’aire també podien afectar a la propagació de la pesta. També fa recomanacions racionals i lògiques com per exemple tenir les finestres obertes, talment com ara, vestir amb robes que no estrenyin (si pot ser de seda fluixa), no menjar fruits crus com síndries i acaba recomanant la quarantena per a la població que vulgui entrar a la ciutat. De fet, la primera quarantena efectiva es va fer a Dubrovnik, l’antiga Radusa, on es va fer una quarantena de trenta dies en què no podia desembarcar cap persona ni mercaderia al port durant aquell període de temps, aturant així inicialment el contagi.

Tot i això, a Lleida també hi va haver un fort component religiós en la lògica de les mesures aplicades a la ciutat. Per exemple, es tanquen les tafoneries perquè la gent no jugui; però no ho fan per tal d’evitar l’agrupació de gent sinó per evitar que aquesta blasfemi mentre juga, ja que Déu encara els castigaria més. Això evidencia la idea generalitzada que la pesta era un càstig de Déu, tal com també mostren els assalts als calls jueus de Girona i de Barcelona, aquest últim tres dies després de la gran processó de 1348.

D’altra banda, destaca el cas de Milà, ja que fou l’únic lloc d’Europa que només va tenir un 15% de morts. Els senyors de Milà van prendre una mesura dràstica però cruel: emparedar la casa de la gent empestada amb tota la seva família a dins perquè la pesta no pogués sortir. Evidentment es va evitar la propagació de la pesta, però a un preu molt elevat de crueltat.

Font: Ab Origine

Els episodis virulents es van viure de forma molt diferent del camp i a la ciutat, on els contrastos socials i econòmics sempre s’han fet més evidents, i més en èpoques de crisi. Quin context es vivia a cada espai al segle XIV?

La crisi fruit de les conseqüències de la pesta a Catalunya va ser molt gran tant al camp com a la ciutat, sobretot al camp de la Catalunya oriental, que era de tipus més feudal. Hi va haver moments de molta fam i de falta d’aliments a causa del règim feudal, ja que els senyors feudals van imposar els impostos en blat, un cereal que a casa nostra no es dóna del tot bé perquè és molt sensible als factors climàtics: el blat es cull al juny, mes en què és més fàcil que pedregui o que hi hagi sequeres. A partir dels anys trenta del segle XIV, es van succeir uns anys climatològicament dolents (humitats, sequeres, pedregades…) que van afectar les collites. Per tant, la mala situació va afectar també al camp a banda de la ciutat.

El camp, però, tenia més defenses; per exemple, podia fer pa d’aglans si el blat fallava, però tot i això tampoc se salvava. De fet, s’han excavat poblacions rurals en què es veu que els últims assentaments són del segle XIV i que van quedar abandonats a causa de la pesta. Molts masos també van quedar abandonats, bé perquè els seus habitants morien, bé perquè econòmicament els pagesos no poden resistir la crisi i marxen a la ciutat, produint-se així el fenomen dels masos rònecs. 

Els anys 1333 i 1374-75 hi va haver una gran carestia. L’any 1374 no es collí blat i s’hagué d’importar de Sicília, però s’estava succeint la guerra amb Gènova, cosa que va impedir que arribessin els vaixells de Sicília amb blat. D’aquesta època hi ha cartes del cercle de dones que tracto al llibre que escriuen a Ramon de Tous, dispensador de la comtessa Maria de Luna (esposa de Martí I i, conseqüentment, futura reina) i marit de Sereneta, demanant-li blat o ordi per a poder panificar, ja que ho estaven fent amb cigrons o faves i no els agradava gens. En aquestes cartes es veu una preocupació per la pesta però sobretot pel subministrament d’aliments; per tant, també hi ha una crisi alimentària, tant per causes de collita com comercials. Na Sereneta, esposa de Ramon de Tous, també li demana blat constantment pels seus amics i per la seva gent, ja que diu que hi ha molta escassetat alimentària. També es conserven unes cartes de la reina Elionor de Sicília (1325 – 1375) de l’any 1375, que no he treballat en el llibre, on demanava que es portés blat als seus súbdits de Mallorca i Menorca perquè no tenien res per menjar i s’estaven morint de gana. Per tant, hi havia una falta real d’aliments. L’any 1348 no crec que hi hagués una crisi alimentària tan gran com el 1375, però el nou brot de pesta va trobar-se una població malnodrida per les caresties iniciades l’any 1333, lo mal any primer.

D’altra banda, però, només tenim documents de població benestant. Així doncs, si la gent benestant no tenia pà, quina era la situació del poble? Ens hem de plantejar que un alt percentatge de morts de l’època haurien estat provocades per la fam sumada a la pesta, que afectaria una població malnodrida.

És complicat parlar de les xifres exactes de morts a Barcelona, però sabem que, en un segle, a la ciutat comtal es va perdre la meitat de població. Tenint en compte que la ciutat rebia immigració rural constant per la mala situació al camp i perquè Barcelona necessitava mà d’obra a causa de les morts dels seus habitants, la mortalitat afectaria a molt més del 50% de la població barcelonina. Aquestes migracions mostren que al camp també hi havia crisi, que la gent en fugia i que hi havia una gran pressió feudal.

A Barcelona es va excavar una fossa comuna a Sant Just i Pastor datada dels anys de la pesta. Els sepultats van morir a la mateixa època i van ser enterrats alhora però, tot i ser una fossa comuna, d’una forma ordenada i conscient. Això evidencia que, a les ciutats, els cementiris es van haver d’ampliar perquè no tenien prou lloc per enterrar els morts; fins i tot es van comprar cases mig abandonades per tal d’ampliar els cementiris. Alguns que es van eixamplar van ser el de Santa Maria del Pi, el dels Parroquials i el de Santa Maria del Mar, entre d’altres. Així doncs, la pesta també comportà un canvi en l’estructura urbana. En cap moment es plantejà incinerar els morts en lloc d’enterrar-los perquè el Papa d’Avinyó ho prohibí; aquest aconsella que l’excés de cadàvers no es cremin sinó que es tirin al Roine, cosa que va provocar que el riu s’empestés.

Font: Ab Origine

Hi va haver molta gent que va sobreviure als diversos episodis de pesta negra. En aquesta intermitència virulenta, les seves esperances i inquietuds van canviar o intentaven seguir amb la vida de sempre?

Aquesta és una pregunta que ens fem però que no podem saber perquè tenim molt poca informació directa sobre aquesta qüestió. De la pesta de 1348, a casa nostra en tenim molt poques respostes privades i de mentalitat; en podem trobar algunes però no hi ha prou documentació que ens permeti saber com ho va viure la gent. Personalment intueixo, i crec que ho podria arribar a demostrar, que els que sobreviuen a la pesta negra l’any 1348, majoritàriament també ho fan al següent brot de 1375. L’any 1362 es van produir les mortaldats més grans, les dels infants, mentre que els seus pares i avis, que han sobreviscut a les anteriors pestes, generalment no moren. Així doncs, la meva hipòtesi és que bona part dels infants moriran a causa de la pesta perquè no són immunes a ella, mentre que els seus pares sí que ho són.

Allò que hom pensa i viu no sempre és fàcil d’esbrinar, però el que es desprèn de les cartes personals de l’època és que la gent pateix la fam i la mort d’amics i coneguts. Així, a les cartes que he treballat al llibre, sempre es fa referència a les morts que s’han produït. Na Guillemona de Togores, dama de la reina i resident al Palau Major, plora, pateix febre i té por de morir cada cop que mor algú conegut. Guillemona mostra més aquesta impressió mentre que na Sereneta no ho mostra tant, potser perquè és més jove. Aquesta por a morir és recurrent en moltes cartes, sumat a l’element de la fam, i es veu l’ambient d’angoixa de la crisi de la pesta.

D’altra banda, hi ha documents que no fan referència a la presència de la pesta, com és el cas del procés de possible adulteri i emmetzinament de l’Antònia, un cas que també he treballat al llibre i que és de la mateixa època de les cartes anteriors, de l’any 1375. Si no se sabés que el procés data de 1375 i que és any de pesta, no hi ha cap element que deixi constància explícita de l’epidèmia, ja que en tot moment es parla únicament del procés. Només es veu que en un moment determinat, aquest es paralitza i dos anys després es reprèn. Aquesta pausa s’explica perquè durant un any sencer, l’any 1375, tal com indica la documentació del Consell de Cent, la pesta regna a Barcelona, per la qual cosa el procés es paralitza i es reprèn un any i mig després. Mentre que en aquesta documentació sembla que la pesta no existeixi, en les cartes de les dones anteriorment anomenades sí que es veu però de forma diferent; per tant, cadascú reaccionaria i devia viure la situació a la seva manera. També s’ha de tenir en compte que molta gent és supervivent del brot de pesta anterior; Eiximenis, per exemple, sobreviu a dos o tres brots de pesta, és un supervivient, i ens hem de preguntar fins a quin punt aquesta condició de supervivència influeix a les seves obres.

Un aspecte curiós que afectava l’ambient de la ciutat era que la gent vestia de dol amb colors foscos (negre, morat o blau fosc), ja que tothom havia patit una mort propera. Com que era una imatge depriment, arriba un moment en què el Consell de Cent estableix que només es pot anar de dol en casos de morts directes (pares, germans, fills, cònjuges o senyors) per tal d’evitar que l’ambient a la ciutat sigui tan depriment.

Font: Ab Origine

Al teu llibre La vida i la mort entre horts i vinyes descrius part de la vida de tres dones que van viure diversos episodis de pesta a la ciutat de Barcelona. Com entomaven la vida i el seu dia a dia dins d’aquests alts i baixos de contagis?

Totes les dones que he tractat al llibre es contextualitzen a la pesta de 1375; segurament en van viure d’anteriors però a les cartes parlen únicament de la que estan vivint. Com he dit abans, na Sereneta a cada carta que escriu al seu marit, Guillem de Tous, va explicant-li qui s’ha mort però no dramatitza gaire l’assumpte (potser perquè era més jove, potser perquè no volia mostrar aquesta situació al marit, no ho sabem). En canvi, na Guillemona, més gran que na Sereneta, viu la situació d’una forma molt afectada, especialment quan pateix una mort propera i plora i li agafa febre alta durant dies. També té molta por a morir, sobretot quan contrau la pesta i decideix marxar de palau, on residia. És interessant veure que, malgrat que hi ha fonts que ens indiquen que s’abandonen els malalts empestats o que es deixen morir, Guillemona té diverses cases on la volen acollir quan està malalta de la pesta, malgrat el risc de contagi que això comporta. Finalment, decideix anar a casa la Sereneta i aquesta la cuida. Per tant, hi havia una gran xarxa de suport, en aquest cas de dones, que s’ajudava malgrat poder-se encomanar.

Un altre exemple de les cures en època de pesta, en aquest cas més colpidor, és el cas de Leonor López de Córdoba (1362 – 1430), noble i valida castellana de Caterina de Lancaster, qui, després d’un assalt al call, recull un nen jueu, el fa batejar i l’afilla. En una de les epidèmies de pesta, el noiet la contrau i necessita gent que el cuidi, però tothom que el cuida s’acaba morint. Arriba un punt en què el nen jueu està molt malalt i Leonor vol que el vetlli algú, decidint finalment que el vetlli el seu propi fill gran, el qual és molt malaltís i tard o d’hora hauria contret la pesta. Així doncs, ella mateixa porta el seu fill a què vetlli el noiet jueu malalt. Finalment, el fill de Leonor morirà però el nen jueu es recuperarà i Leonor ho explica a les seves memòries. Per tant, també hi va haver històries molt colpidores.

A l’inici de la pandèmia de la Covid-19 el col·lectiu xinès va ser culpat i estereotipat com a culpable de la situació. Però buscar en “l’altre” la causa de les desgràcies pròpies no és cap novetat dels nostres temps. Ja al segle XIV a Barcelona trobem un col·lectiu al qual es culpa de la mala situació i de la presència de la pesta: els jueus. Per què?

En totes les crisis, siguin econòmiques, alimentàries, epidèmiques o de valors, la societat sempre busca un culpable. Per la mentalitat medieval, les grans desgràcies del segle XIV eren vistes com un càstig de Déu; per tant, qui provoca aquest càstig diví eren els jueus, els quals havien matat a Jesús i no volien viure com a cristians en una societat cristiana. Sota aquesta ideologia va començar una prèdica contra els jueus i de tant en tant es produïen brots de violència antisemita, tot i que no eren nous, ja que, per exemple, en època visigoda també n’hi va haver. A moltes localitats es van assaltar els calls durant la pesta negra, com és el cas de Girona i Barcelona o molts altres llocs d’Europa. El 1391, però, va ser quan es van assaltar pràcticament tots els calls, van quedar clausurats i els jueus van veure’s obligats a convertir-se, marxar o morir. Per tant, hi havia un ambient antisemita molt fort. Sense anar-nos-en més lluny, jo recordo que, quan era petita, al poble del meu pare al Dijous Sant encara es deia “anar a matar jueus” i la gent anava poble amb unes carraques “a matar jueus”; però de jueus no n’hi havia cap des del segle XVI. En tot cas, és un fet que evidencia aquest sentiment antisemita arrelat al llarg dels anys. 

Però no només els jueus van ser vistos com a culpables de la mala situació; els marginats, els captaires i els vagabunds també van ser acusats d’enverinar pous i aigües. La pobresa evangèlica acceptada, la de Sant Francesc, segons la qual els pobres s’han d’atendre, es passa per alt en aquests moments de crisi epidèmica, ja que s’havia de trobar un culpable a la mala situació, i es va trobar en l’alteritat. Encara avui dia hi ha aquesta mentalitat de refusar els diferents i els que no viuen com la majoria, així que en aquella època eren els jueus i els col·lectius marginats malgrat la vessant del pobre de Crist i l’obligació de la caritat cristiana.

Font: Ab Origine

La mort sempre ha estat present en totes les èpoques històriques, però ens hi hem aproximat de forma diferent segons el context. Tot i això, en èpoques de malalties i de crisis, la mort es fa més visible. Com es concebia la presència de la mort generalitzada abans i després de la pesta del segle XIV? L’augment de la mortaldat va fer que es valorés més la vida o que, per contra, es temés més?

No es pot saber del cert però alguna cosa s’intueix a la documentació. A les pestes de finals del segle XIV i començament del XV, hi ha unes respostes molt concretes davant la mort. Les mentalitats col·lectives no canvien d’un dia per l’altre, així que aquestes respostes seguirien l’evolució de la reacció davant les morts de pesta de principis del segle XIV. A finals del segle XIV hi ha un culte a la mort que no li veig abans i, sobretot, una representació macabra d’aquesta. En conjunt, els enterraments són macabres i espectaculars en el sentit de l’espectacle de la mort. En aquell moment la mort era pública, mentre que actualment és privada; la gent anava a les cases a vetllar el mort (a la pesta potser no tant per la por als contagis) i es fa una processó des de la casa del mort fins al cementiri, entre altres coses. Tots aquests elements conformen una visió pública de la mort.

Al llibre parlo de dos enterraments interessants a destacar perquè són espectaculars. El primer és el d’un mercader de Barcelona, qui, l’any 1391, poc després de l’assalt al call, fa un testament on diu com vol ser enterrat. Estipula que el seu cos s’ha de portar en una caixa i que l’han d’acompanyar setze pobres (condició habitual en la gent benestant) amb uns vestits amb gamalles especials per a l’ocasió. La meitat d’aquests pobres havien de ser cecs i l’altra meitat, folls. Imagineu-vos la processó pels carrers del barri de Santa Caterina amb pobres folls i cecs portant la caixa amb el mort i ciris. Això és una dansa macabra, és l’espectacle de la mort.

El segon exemple és l’enterrament de la Simoneta de Mitjavila (1361 – 1385), dona del batlle de Barcelona Berenguer Morey, amic de Guillem de Tous al qual li farà de marmessor. Havien anat a Sitges per marxar de Barcelona per tal de fugir de la pesta de 1375, però Simoneta morirà a Sitges. Fan portar el seu cadàver des de Sitges fins a Barcelona de nit, en una nau il·luminada amb torxes. Us heu d’imaginar una processó fúnebre de nit, en una nau navegant de Sitges a Barcelona, amb torxes i acabant desembarcant a la platja de Barcelona. En aquest enterrament es pot tornar a apreciar l’espectacle de la mort.

Però, poc després, al segle XV comencen a aparèixer les paròdies d’aquests enterraments a través de les danses de la mort. Per tant, sí que hi ha un canvi en la percepció i la representació de la mort, ja que, enfront de tanta mort, fins i tot acaben rient-se’n i en fan una representació molt viva a través de la dansa.

En molts inventaris de cases particulars de l’època i posteriors s’han trobat quadres o elements artístics amb representacions de la mort, justament per tal de prendre conscients de la vida i de la presència de la mort. Al segle XV a les cases també hi ha moltes representacions de Sant Cristòfol, un advocat davant de la mort.

Font: Ab Origine

El col·lectiu infantil no sembla patir greus conseqüències davant la Covid-19; tot i això, temps enrere era dels més afectats per les virulències i epidèmies. Davant d’episodis d’alta mortalitat infantil, com reaccionava la societat davant d’aquestes morts?

Com he comentat anteriorment, l’any 1362 hi va haver una gran mortaldat, concretament infantil més que no pas adulta. En general, però, el context dels episodis de pesta és un context de gran mortalitat infantil: un 75% dels infants morien. A més, moltes dones morien de part, per la qual cosa, sovint, la criatura també ho feia. A la documentació de la Casa Reial veiem com les morts dels infants que hi viuen són constants i elevades, sobretot a finals del segle XIV. Al rei Joan I (1350 – 1396) mateix se li van morir tots els fills, només li van quedar dues filles dels dos matrimonis que havia tingut. 

No podem saber amb exactitud les xifres concretes de mortalitat infantil perquè no n’hi ha registres rigorosos, però a través dels llibres d’infants de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona podem deduir-ne una aproximació. En total es mor un 78% dels infants de l’hospital al llarg de la infància i l’adolescència; moren sobretot de disenteria, és a dir, de deshidratació. Però hi ha un moment concret al segle XV en què molts infants de l’hospital es registren com a morts de pestilència o grànola. Així, l’any 1430 mor un 21% dels infants acollits a l’hospital durant l’epidèmia de pesta. El curiós és que aquests nens no es contagien a l’hospital sinó que moren a casa les dides a les quals han estat encomanats per criar-se durant el període d’alletament, i les dides són de diversos llocs de Catalunya, fet que indica que l’epidèmia era àmplia i generalitzada. Alguns d’aquests llocs són Sant Pere de Riudebitlles, Piera, Polinyà, Collbató, Sant Esteve de Ses Rovires, Sant Martí Sa Roca, Font-Rubí, Prats del Rei, Segur o Gelida. Hi ha dides que, un cop l’infant emmalalteix, els tornen a l’hospital, però n’hi ha d’altres que es fan càrrec dels infants fins que moren.

Hi ha una carta molt bonica de Marta d’Armagnac (1347-1378), la primera esposa del rei Joan I, a qui se li va morir un dels fills. Escriu a la seva mare i li parla del sentiment de la pèrdua del fill; sembla mostrar solidaritat amb la mortalitat infantil i materna, ja que diu que no és l’única que ha passat per aquesta pèrdua, sinó que a Barcelona hi havia moltes altres dones a les quals se’ls morien els fills i, fins i tot, acabaven morint elles durant o després del part. Posteriorment, al segle XVI hi ha les precioses cartes d’Estefania de Requesens (1501/1508 – 1549), qui parla dels seus embarassos, dels seus parts i, tristament, de la mort dels seus fills, un d’ells una filla de quatre mesos. 

Així doncs, malgrat l’alta mortalitat infantil, la gent se seguia estimant els seus fills. D’una banda s’abandonaven criatures per diversos motius (econòmics, socials, per malaltia…) però, de l’altra, davant de la mort de les criatures, hi havia molt de sentiment i d’implicació emocional per part de la mare. 

Si a través de les cartes veiem que la mortalitat infantil era elevada entre l’alta burgesia i la noblesa, encara ho devia ser més a les classes socials més baixes. Hi ha un document molt commovedor de l’Hospital de la Santa Creu en què es diu que una nena lactant es mor a casa de la família de la dida que l’estava cuidant. El sentiment de la dida i de la seva família davant la mort d’aquesta criatura és molt profund. El registre hospitalari explica que va rebre molt bones cures però que, d’un dia per l’altre, la família va trobar-se la criatura morta amb la cara blavosa. S’apunta que tota la família va plorar molt, i era una nena que tan sols havia passat uns mesos a casa la dida per tal que fos alimentada. Exemples com aquests evidencien trets i gestos d’amor envers les criatures i la seva mort. 

Així doncs, no hi ha una indiferència davant de la infància i la seva mort sinó que hi ha un sentiment i una impotència davant de la mortalitat infantil, talment com ha passat a totes les èpoques. Una altra evidència d’això, per exemple, és que a totes les confraries i gremis es cuiden d’enterrar els agremiats del seu ofici però també els seus fills: tenen preparats draps per enterrar els cossos dels membres gremi i dels seus albats, és a dir, els infants. Per tant, hi ha un ritual conscient i sentit en l’enterrament dels infants.

Read More

Epidèmia o crisi?

La Pesta Negra impactà en una Europa en crisi. Com avui ho és el coronavirus, l’epidèmia fou un element més d’un sistema en fallida. El feudalisme europeu va experimentar els seus límits socials i econòmics (sens dubte també ecològics) des de poc abans de la meitat del segle XIV i al llarg del segle XV. Una crisi que ha sigut debatuda a bastament entre els estudiosos i que ha generat multitud de teories explicatives i ha fet córrer rius de tinta al voltant de les seves causes, donant peu a interessantíssims però esgotats debats historiogràfics durant la segona meitat del segle XX. En tots ells, però, s’accepta sense embuts que l’epidèmia no va provocar aquesta crisi. La cronologia i l’ordre dels fets no enganyen. Si bé es detecten els primers brots de l’epidèmia a Itàlia vers el 1348, ja tenim documentades grans fams al nord europeu durant el 1317-18 i al sud durant la dècada dels trenta. Recordem que a Catalunya, «lo mal any primer» coincideix el 1333, segons les cròniques.

Potser on el debat va obtenir major volada fou durant la segona meitat de la dècada dels setanta, arran de l’anomenat Debat Brenner, que va tenir lloc a les pàgines de la revista Past&Present i que va implicar un diàleg, no mancat de tensió, entre el marxisme i altres tendències historiogràfiques, especialment, l’anomenada escola neomalthusiana. Aquest debat és rellevant perquè en el fons no es dirimien només les causes de la crisi baixmedieval, sinó com la seva sortida —desigual en funció de cada regió— hauria pogut consolidar una determinada estructura social i econòmica responsable del posterior desenvolupament econòmic. En altres paraules, si la societat resultant de la crisi estaria més o menys enfocada al desenvolupament d’una economia capitalista o no. És en el marc d’aquest que trobem, per exemple, la proposta de Brenner sobre l’articulació d’un model agrari a Anglaterra enfocat a l’obtenció de beneficis comercials a partir del tancament i privatització de terres, l’arrendament de les mateixes a un pagès-comerciant per part del terratinent, i a la seva explotació amb l’ús de treball assalariat. Un model que ja trobem esbossat en el capítol XXV del primer llibre de El Capital de K. Marx i posteriorment per altres autors com Maurice Dobb, exponent del marxisme historiogràfic britànic.

Sobre el paper que en la societat feudal hi va tenir la crisi, amb l’ineludible component demogràfic que va comportar la Pesta, en parlarem en aquestes línies. Tot evocant l’exemple il·lustrador de la Catalunya remença.

Una panoràmica de l’epidèmia

És força acceptat que la Pesta Negra tenia el seu focus a Orient. La malaltia, provocada pel bacil Iersinia pestis, va arribar a Europa de la mateixa manera que s’han transmès la majoria de malalties infeccioses, gràcies als contactes humans regulars que, al segle XIV, tenien molt a agrair al restabliment comercial propi del renaixement urbà de la Baixa Edat Mitjana. Sembla que el focus s’originà a partir del setge de la ciutat de Caffa, situada a l’Àsia Menor i sota control genovès, durant el 1347. Durant el setge que les hordes mongoles havien sotmès a la ciutat, es van llançar cadàvers infectats amb la malaltia dins les muralles. Sembla ser que, en emprendre la retirada, els vaixells genovesos duien a bord rates, les quals eren portadores de la malaltia a partir que aquesta podia ser transmesa per puces infectades pel bacil.

Habitants de Tournai, enterrant els morts ocasionats per la Pesta Negra. Font: Wikimedia Commons

En pocs mesos, l’epidèmia ja s’havia estès per bona part de la Mediterrània occidental i el 1349 ja es constata la seva arribada al nord d’Europa a partir de les rutes comercials. Malgrat que la malaltia es va acarnissar entre els sectors socials més humils, cap estament va escapar a la mortaldat. Un aspecte que determinarà alguns canvis en les mentalitats d’aquella època, especialment pel que fa al caràcter —democràtic, diríem avui— de la Mort i la seva dèria de treure a ballar a pobres i rics, Papes i reis, plebeus i nobles.

Malgrat els inevitables balls de xifres que ha donat la historiografia, hi ha un acord generalitzat en atribuir a aquesta crisi demogràfica un descens del 30% de la població europea del període (en termes generals). Una clatellada important de la qual la societat va trigar a recuperar-se tant per la recurrència de brots epidèmics, com per la situació catastròfica en què es trobava una economia agrària que, tal com ens diu G. Bois, havia sigut empesa fins als límits per part dels senyors.

Els efectes de l’epidèmia al Principat de Catalunya

A Catalunya, com ja hem esmentat, els primers senyals d’esgotament ja els podem detectar durant la tercera dècada del segle XIV, en una comprensió, dirà P. Vilar, d’un canvi general de la conjuntura, de l’entrada a un moment de crisi.

Les dades de l’impacte de la malaltia el 1348 es troben circumscrites a estudis locals, tot i que els coetanis arribaren a dir que afectà a tres quartes parts de la població, una dada ben segurament exagerada. En tot cas, si ens atenim a l’evolució demogràfica posterior, les xifres són esfereïdores. Segons el fogatge de 1365-70, s’hi comptabilitzaven 104.069 focs arreu del Principat (aprox. 470.000 habitants). Aquests focs havien caigut a 83.171 durant el fogatge de 1378. Encara el 1497, les xifres són de 62.234 focs. No hi hagué recuperació demogràfica fins a mitjan segle XVI i així i tot, les xifres encara no recuperen els nivells immediatament posteriors a la pandèmia.

Pel que fa a les ciutats, l’exemple de Barcelona és il·lustratiu. Tenim notícies que la pesta ja es troba causant estralls des de la primavera de 1348 a la ciutat, on tenim notícia de la mort de quatre dels cinc consellers i de la majoria del Consell de Cent. A escala econòmica, és cert que la davallada demogràfica va conduir a un augment dels salaris, tot i que la migració de pagesos a la ciutat, atrets pels sous alts van provocar la moderació de la tendència. En tot cas, el que també va patir una tendència alcista van ser els preus, especialment el preu del blat, tant per la mortaldat que obligava a importar-lo de centres productors com Sicília, com per les situacions bèl·liques (Guerra amb Castella). Aquesta situació va generar un fort descontentament que va agreujar les tensions dins les ciutats que van protagonitzar avalots a Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà enmig de demandes de participació en els organismes de govern com el Consell de Cent, una reclamació pròpia dels grups reformadors des d’inicis del segle XIV, descontents amb la gestió que en feia l’oligarquia, temorosa de cedir el poder. Dins dels furors populars, també hi destaquen episodis de tancament social i culpabilització envers minories com ara els jueus. Els calls foren atacats durant la primavera de 1348 a Barcelona i durant el període de conflictivitat social que viuran les darreres dècades de la centúria, el cas més paradigmàtic del qual ens el mostra l’atac al call de Girona durant el 1391.

L’epidèmia també féu estralls al camp català. Més enllà d’unes xifres sempre variables, podem fer com Pierre Vilar i plantejar alguns episodis locals que mostren la gravetat de la situació: a l’Empordà manquen notaris, a Santa Maria de Ribes el prior s’escollirà a si mateix. Al rerepaís, les mortaldats de l’epidèmia deixen famílies amputades, emigració a les ciutats i explotacions abandonades. El cas de la Vall d’Amer il·lustra a través dels documents com el senyor (el monestir d’Amer) ha d’innovar a l’hora d’establir nous pobladors que reprenguin les explotacions.

Els pagesos estaven lligats a la terra que conreaven gràcies als “mals usos”, dels quals en treia profit el senyor feudal. Font: Blog d’en Salvi Jacomet

Els senyors han de reposar les famílies que han mort o s’han desestructurat durant l’epidèmia, alguns cedeixen masos a parceria, però com sempre l’opció preferida és tornar a establir un contracte que fixi una nova família al mas. Malgrat la voluntat dels senyors, però, els intents per tornar a establir aquests masos no reeixiran i en alguns casos, impossibles de quantificar, els pobladors hauran ocupat els masos abandonats (rònecs) o hauran aprofitat per incrementar les seves explotacions a costa de les parcel·les circumdants abandonades (el mas no conformava una unitat territorial compacta, sinó que les diverses parcel·les que tenia annexades es trobaven distribuïdes en un parcel·lari irregular). Aquesta primera ensulsiada, però, vindrà acompanyada de rebrots epidèmics durant la dècada del 1360 (dita «la mortaldat dels infants») i del 1370 («la mortaldat dels mitjans») que expliquen en gran part les enormes dificultats per recuperar el saldo demogràfic fins ben entrat el segle XVI.

Més enllà de l’epidèmia, la crisi a Catalunya

La crisi demogràfica i el buidatge del camp català va propiciar un conflicte latent entre senyors i pagesos al voltant dels drets d’explotació de les terres que havien quedat abandonades i que, com dèiem, els senyors requerien desesperadament que fossin posades en marxa. Aquesta situació, que en bona part es revestí d’un conflicte jurídic (sobre la legitimitat o no dels «mals usos») va provocar el que Pierre Vilar anomenà com una autèntica «qüestió agrària».

Abans, però, caldria situar el context de l’organització agrària al camp. Com en la majoria de les societats de l’Europa precapitalista, la immensa majoria de la població de la Catalunya baixmedieval es trobava al camp. L’agricultura era la principal font de riquesa i sustent del conjunt de la població. Això però no havia impedit que des de finals del segle XII es donés un procés d’urbanització, en concordança amb el creixement de les xarxes comercials a tot l’Occident llatí. Sí, malgrat algunes interpretacions esbiaixades però que malauradament tenen força acollida encara avui entre el públic, camp i ciutat formaven un tàndem reeixit dins l’economia feudal i en cap cas eren sistemes antagònics. El feudalisme, a Europa, va créixer i es reforçà gràcies al paper comercial i administratiu de les ciutats.

Com és sabut, les relacions productives que regulaven les relacions entre els productors (la pagesia) i els propietaris de la terra era la servitud. La servitud catalana, com en altres indrets, tenia com a principal funció vincular el productor (la família pagesa) a la terra. Durant els primers segles de la Baixa Edat Mitjana, els senyors van poder imposar unes determinades condicions sobre els seus serfs. Enmig d’un procés d’ofensiva senyorial, la senyoria —laica i eclesiàstica— va liderar el procés de creixement agrari iniciat durant els segles anteriors i el va capitanejar, imposant els seus drets sobre les unitats productives que, en el cas de la Catalunya Vella, eren els masos.

El domini senyorial sobre els pagesos obeïa evidentment a una pràctica rendista, però aquesta no se centrava només en una captació major o menor dels productes generats pel mas. L’element principal era el control de la família pagesa i la seva fixació a l’explotació. És en aquest sentit que cal interpretar els famosos «mals usos», els quals tenien com a principal funció assegurar la reproducció ampliada de la família pagesa a partir de penalitzar l’adulteri (cugucia) o l’absència de testament (intestia) o hereus (eixorquia) i, evidentment, controlar la mobilitat dels serfs imposant el pagament d’una taxa per abandonar el mas: la redempció o remença. És en aquest interessant punt que cal interpretar el feudalisme no com un sistema «extra-econòmic» sinó amb clares implicacions pel que fa a l’organització de la producció, més enllà de la captació d’excedent.

Aquest impediment sobre la mobilitat tenia la seva lògica en un moment on els elevats salaris de la ciutat exercien de pol d’atracció de la població rural. Alhora, la condició expressa de romandre al mas (allò que es coneixerà en els segles posteriors com la condició d’afocat, és a dir, de fer-hi foc) impedia als pagesos mantenir dues explotacions alhora, encara que fossin de senyors diferents, ja que el pagès es declarava també home d’un sol senyor (soliu).

Cal esmentar alhora que lluny del que se sol pensar, la remença no era sinònim de pobresa. Ja al segle XIII trobem explotacions pageses que es declaren en servitud amb uns nivells de benestar equiparables a sectors urbans benestants en els seus inventaris. Inclús la firma d’un contracte de servitud podia suposar per algunes famílies l’accés a unes millors condicions de vida. Com hem dit, la servitud era més aviat un mecanisme per garantir la continuïtat de l’explotació que no pas per extreure rendes.

Precisament és en els impediments que podia suposar a una pagesia àvida de terres i en conflicte amb els interessos senyorials, que cal situar les tensions que desvetllarà l’epidèmia.

Pere III, el Cerimoniós (1336-1387), el regnat del qual estigué totalment condicionat pels temps de crisi durant els quals regnà, en una representació imaginària del segle XIX. Font: Wikimedia Commons

De la crisi sanitària a la crisi social

Com hem exposat fins ara, el feudalisme català es troba ben consolidat ja a finals del segle XIII. No obstant això, l’epidèmia havia suposat una bona sacsejada a un sistema de relacions consolidat. La pagesia havia «aprofitat» la situació per engrandir les seves explotacions. És habitual, com mostren molts estudis, detectar processos de desaparició de masos en paral·lel a l’augment de la mida d’altres, en un procés de concentració patrimonial que sens dubte va aportar beneficis als supervivents de l’epidèmia i a aquelles famílies disposades a annexar-se la terra dels seus veïns absents.

Sens dubte, aquest procés, realitzat en alguns casos via un dinàmic mercat de la terra, no comptés amb l’aprovació  dels senyors que preferien tornar a establir els seus amos situant-hi una nova família. Com diu P. Vilar:

“El que és segur, a l’est català, és que les crides al repoblament llançades per l’Església i per certs senyors van mancar, malgrat els avantatges que s’oferien, d’eficàcia general. Tal vegada fora un rebuig conscient: els pagesos es beneficiaven més incrementant la seva explotació que dispersant-se.” (P. Vilar, Cataluña en la España Moderna, vol. I, Crítica, 2018, 1a ed. 1978)

És a dir, la forma en com s’havia de generar la recuperació del camp era un punt de xoc entre senyors i pagesos. Si bé els senyors intentaran assajar diverses fórmules per restablir les explotacions seguint la lògica feudal exposada més amunt, els pagesos no estaven disposats a renunciar als possibles beneficis que els havia obert la situació deixada per la pandèmia.

Aquesta pugna, però, no es donarà només en els tribunals, sinó també, com en tota lluita de classes, al marge de la legalitat. Precisament, durant la dècada del 1380 (un cop passat el pitjor moment de l’epidèmia) la pagesia comença a organitzar-se rebutjant el sistema jurídic (els «mals usos») que impedien el seu domini sobre la terra i comencen els atacs i sabotatges en venjança del desallotjament que els senyors pretenen fer en virtut dels seus drets de senyoria. Els pagesos supervivents de l’epidèmia havien ocupat i posat en explotació les terres abandonades i un cop recuperades per al cultiu, els senyors hi van voler reprendre el seu domini de la forma que millor s’articulava als seus rendístics interessos i ho feien amb la legitimitat que atorgaven els mals usos.

Així doncs, la defensa dels interessos econòmics d’una pagesia que havia aconseguit refer (i inclús incrementar) les seves explotacions després de l’epidèmia s’alineava amb una lluita de caràcter plenament antisenyorial. Després de la crisi, doncs, i en contrast amb l’ofensiva senyorial anterior al segle XIV, hi ha un canvi en la correlació de forces. Ara la pagesia es trobava organitzada i armada per defensar les pràctiques i usos que s’havien donat al marge de la llei. Al voltant de la reivindicació de la supressió dels «mals usos», la pagesia de remença començà a configurar-se com un agent propi.

Això fou a partir d’una contesa que abraçà bona part del segle XV i que acabà amb l’arbitratge de la monarquia el 1486, el desenllaç del qual afanyà a alguns historiadors a declarar la victòria dels pagesos catalans en la supressió del feudalisme. No ens interessa tant aquí discutir sobre el desenllaç de la guerra remença i l’accelerada proclamació de la derrota del feudalisme. El cert és que, com bé va puntualitzar la historiadora Eva Serra, el feudalisme restava lluny d’haver sigut abolit.

En tot cas, i a tall de conclusió, cal constatar que, efectivament quelcom havia canviat en el panorama agrari català i en la particular estructura de classes agrària. Precisament, la tesi que Robert Brenner va mantenir amb els historiadors neomalthusians (o ricardians) i també enfront d’altres historiadors marxistes durant el famós debat a Past&Present té molt a veure amb aquest desenllaç —malgrat la interpretació de Brenner pel que fa a la victòria pagesa en el conflicte català fos totalment errònia—. La Pesta Negra va generar un context en el qual van esclatar les contradiccions d’un feudalisme en crisi i que van dur a una decidida acció política per part d’una pagesia que va reconfigurar el seu paper social i econòmic. Un nou segment de pagesos —encara considerats de remença— va emergir com un nou grup dirigent i director de la rearticulació del camp català després de la crisi del segle XIV, gaudint d’un paper destacat en el procés de represa i creixement que visqué el camp català (especialment al nord-est) durant els primers segles de l’Edat Moderna.

Read More