Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

 

 

El Pla Cerdà i el seu Eixample per a Barcelona van patir al llarg del segle XIX les conseqüències d’un context molt complicat a nivell polític que va allargar el procés d’obertura d’una ciutat fins al moment emmurallada, i que havia de prendre una decisió important davant la massificació del nucli antic i la consolidació de la revolució industrial. Havent parlat en un altre article publicat, el polèmic concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona en 1859 per decidir quin model de ciutat es volia per al futur, va acabar quedant en paper mullat, ja que la intervenció posterior per part del Ministeri Militar va fer valer el projecte d’Ildefons Cerdà per sobre del guanyador del concurs. Arran d’aquest fet, el projecte d’Eixample i la figura de Cerdà van patir una impopularitat molt gran, més per les circumstàncies sobre qui i com l’havia aprovat, que no pas per la seva qualitat i el seu estudi minuciós de l’urbanisme, infinitament millors que els que es van presentar a l’esmentat concurs.

Ja amb la planificació dels carrers de l’Eixample en el projecte de Cerdà, un dels temes que estaven sobre la taula era el de la nomenclatura del carrers. El projecte d’entrada havia contemplat per als carrers noms de lletres i números (de la F a la Z i de l’11 al 60). És a dir, que a banda de ser impopular es convertiria en un projecte sense personalitat mancat de noms per als carrers…quina manera de començar, no? A partir de l’aprovació del projecte, l’ajuntament sí que va tenir marge i competències per decidir els assumptes propis de la ciutat, i va crear una junta consultiva en els afers d’urbanisme de l’Eixample. Aquesta comissió proposaria la figura de Víctor Balaguer per batejar tots els carrers del projecte de Cerdà, que avui dia manté 47 noms de la proposta inicial. Però, qui era Víctor Balaguer?

Sobta a molts historiadors que encara imperi un gran desconeixement dels propis barcelonins sobre la figura de Víctor Balaguer i la seva tasca relativa al nomenclàtor de l’Eixample, i se’n reclama un reconeixement a l’alçada que es mereix i no pas en una placeta sòrdida al costat de la Via Laietana. Però anem per feina. Abans d’enderrocar les muralles de Barcelona, el 1853, Victor Balaguer, paral·lelament a la seva nodrida carrera literària, va passar a ocupar el càrrec simbòlic de “cronista de la ciutat” de Barcelona. Una mena de càrrec sense remuneració del consistori però amb una presència gran als afers interns a l’ajuntament, on la seva tasca era la de recollir tot allò amb certa rellevància que passés a la ciutat i deixar-ne constància. Deu anys després, el 1863, i amb l’inici d’una urbanització incipient a l’Eixample, ens trobem amb la resolució final de la nomenclatura dels carrers, que adquiriria una rellevància notable perquè contindria un rerefons simbòlic afegit per Balaguer; la voluntat per explicar i donar a conèixer una història dels barcelonins i dels catalans va ser la base per construir una toponímia identitària. Una toponímia amb una història, això sí, mitificada dins del romanticisme característic de l’obra de Balaguer, que recuperés tot allò relatiu a la “pàtria catalana”, que per a ell era la Corona d’Aragó.

vilanovins-illustres_victor-balaguer3
Personatge polifacètic, Víctor Balaguer (1824-1901) va ser escriptor, periodista, i polític; des d’impulsor dels Jocs Florals, passant per elaborar el nomenclàtor de l’Eixample, i arribant a formar part del consell de ministres del govern espanyol.

A partir d’aquí podem fer una deducció més o menys aproximada entre el que volia Balaguer i el que trobem avui dia en els carrers de l’Eixample. Un nomenclàtor que coincideix doncs, amb l’eclosió de la Renaixença i el catalanisme al primer terç del XIX. Veurem com la proposta de Balaguer posa de manifest l’eclosió d’aquest nou corrent; contindrà noms de les institucions com Les Corts Catalanes, Consell de Cent, Compromís de Casp, Diputació; territoris com Sardenya, Còrsega, Sicília, Mallorca, València, Urgell, Aragó, Nàpols, Rosselló, Calàbria,…; literats, ja fossin contemporanis de l’època o no, com Bonaventura Carles Aribau, Jaume Balmes, Arnau de Vilanova, Antoni Viladomat, Ausiàs March, personatges com Roger de Flor, Roger de Llúria, Alí Bei, Bernat de Rocafort, Rafel Casanova, Antoni Villarroel o totes aquelles àrees com la Marina, Indústria, Comerç, que van fer pròspera en èpoques pretèrites la Corona d’Aragó.

 

Però, podem dir que això és un projecte catalanista de confrontació, atès el context tan tens entre el Ministeri de Guerra i l’Ajuntament de Barcelona i que va originar una problemàtica a l’hora de decidir qui i com feia l’obertura al Pla de Barcelona? Com diu Maria Comas, Balaguer “catalanejava” des del punt de vista polític, però no podem parlar d’una proposta de confrontació simbòlica respecte al govern central i la “imposició de Madrid” del projecte de Cerdà, tot i que molts ho han volgut veure així. És cert que és una proposta personal basada en una manera d’explicar la història i de divulgar-la a un gran públic tal com reconeix el propi Balaguer; i que ho fa amb la voluntat d’esperonar una afecció a unes arrels pròpies que tenien els barcelonins i els catalans.

 

Aquesta proposta però, sembla que no va agradar a la Real Academia de la Historia espanyola que manifestava el següent:

 

“resultaría una especie de anacronismo si se dieran a calles de esta parte nueva los nombres de Cortes Catalanas, Diputación, Consejo de Ciento, Parlamento, & Por mas que se diga, y sea verdad, que se ponen tales nombres como monumento a la memoria de aquellas instituciones, siempre será cierto que debía este hallarse en la parte antigua donde tuvieron su asiento y su realidad histórica y donde naturalmente ha de conservarse su recuerdo. En la población nueva significarían lo que en ella no hubo y aun podrían llegar a producir confusión, o error con el tiempo”.

 

D’altra banda, el nomenclàtor existent a Ciutat Vella o el nucli emmurallat fins aleshores al qual es fa referència en el text, no tenia cap tipus de connotació, a diferència del que proposava Balaguer. Carrers amb noms d’edificis i llocs representatius (Hospital, Baluard), sants (Santa Eulàlia, Santa Anna), beats (beat Oriol), oficis (brocaters, cotoners), episodis religiosos, marquesos i famílies benestants (Alsina, Aymerich),  reis o comptes (Ataulf), …era la tendència habitual en les ciutats de dinàmica medieval on els termes d’estats-nació, romanticisme, nacionalisme no existien i el que és la identitat, no es vertebrava en aquesta direcció. Aquests conceptes, però, sí que van entrar en el nomenclàtor nou; es tracta del que també passem a anomenar toponímia identitària, que sorgirà com hem esmentat anteriorment dintre d’un marc com és el catalanisme, que es dedicarà a recuperar i evocar arrels passades d’un territori, i que al seu torn conformen la construcció d’una nació. I en aquest afany de busca de tot allò relatiu a les arrels passades catalanes, Balaguer es va quedar amb ganes de més, per què de candidats no en van pas faltar. Es van deixar fora noms tan il·lustres com Antoni de Capmany, Almirall Barceló, Bernat Desclot, Francesc de Tamarit, Compte Borrell (afegit el 1947), Pau Claris (afegit el 1979), Atenes i Etna.

En definitiva, les dues posicions que tenim aquí eren conscients de l’envergadura del projecte de l’Eixample i que la repercussió dels nous noms dels carrers seria més gran si aquests estaven situats en la part nova que no pas en el nucli antic. Per què, algú sap o pot deduir quins noms de carrers es van canviar en aquella mateixa època per a Ciutat Vella? O preguntat d’una altra manera, què us sona més, els carrers  Duc de la Victòria, Peracamps, Manuel de Llauder, General Castaños, General Pérez de Castro, o els Padilla, Sepúlveda, Calàbria, Indústria o Bailén?  Més envergadura d’un projecte, més interès per el nomenclàtor, així de senzill.

 

Sembla però, que la situació incomodava una mica més del que sembla i tanmateix també s’afegia el següent:

 

“Por muy célebres que sean los nombres y dado que fueron notables las prendas y mérito de los personajes que figuraron en las alteraciones y guerras ocurridas en Barcelona en los tiempos de D. Juan II, Don Felipe IV y Don Felipe V no deben resucitarse ni ponerse en las calles. Sabido es que fue máxima entre los romanos y debe serlo para toda nación culta no levantar monumento duradero por los triunfos y glorias alcanzadas en guerra civil. Luego mucho menos debe renovarse y escitarse su memoria con monumentos erigidos después de siglos. El mérito que aquellos tuvieron, en medio de los males comunes, lo guarda la historia en sus anales, reproducirlos en monumentos sería abrir de nuevo y al cabo de tantos años las heridas que el transcurso del tiempo y la sucesión de otros reinados, otro espíritu y otras instituciones cicatrizaron por completo estableciendo felizmente la armonía que nada ha turbado después, que nada debe ni puede turbar en los tiempos actuales ni en los venideros.”

 

Desconec si aquestes observacions i consideracions també apuntaven un altre grup de noms de carrers com els de Lepant, Dos de Maig, Independència, Sepúlveda, Bailén, Pelai, Floridablanca, Manso, Padilla, Luchana entre d’altres, amb clares reminiscències castellanes i militars en alguns casos. Al cap i a la fi, els noms proposats per Balaguer van compartir en menor mesura un nomenclàtor castellà que el mateix Balaguer va justificar posteriorment a la seva obra de 1866 Las Calles de Barcelona, ja fos per la important presència catalana en batalles més o menys pròximes en el temps (Lepant, Bruc, Girona, Tarragona), governadors civils (Sepúlveda), i altres personatges de l’imaginari castellà (Padilla, Manso, Floridablanca). Aquests són noms que s’ha especulat sobre si els va proposar o no Balaguer, perquè tot i “catalanejar”, va veure sempre un projecte polític amb Espanya; segons Joan Palomas, el més probable és que no fossin obra de Balaguer.

Però com hem esmentat anteriorment és inevitable fer una lectura política sobre els fets. Si “catalanejava” i alhora veia un projecte polític amb Espanya com pensava Víctor Balaguer? Bé, el federalisme és un terme que tot just es començava a deixar caure en l’època i que formava part de l’imaginari del mateix Balaguer, quan evocava el vincle federal que existia entre els diferents territoris que formaven la Corona d’Aragó (Aragó, València, Catalunya,…), que estava composta de Corts democràtiques des del segle XIII i que tenia uns principis de nacionalitat. I aquesta era una concepció o un paradigma del que volia per a Espanya (compte però, amb les lectures tendencioses i precipitades perquè és molt discutible aplicar els conceptes d’estat-nació de vincle federal a la Corona d’Aragó). A més el discurs polític va ser molt volàtil,  sobretot a partir del Sexenni Democràtic (1868-1874), on va ocupar al govern central ni més ni menys que el càrrec de ministre de foment i d’ultramar. Llavors preguntem-nos si “catalanejava” a nivell polític en aquella època.

Per tant, mesclar l’assumpte polític en un nomenclàtor identitari a Barcelona era buscar-li tres peus al gat, però en un context tant complex a nivell polític, inevitable. En les dècades posteriors, els constants canvis de nom ens serveixen per poder analitzar el context històric segons la toponímia que hi havia als carrers. Podríem deduir més o menys quan la Gran Via de les Corts Catalanes es passa a dir simplement Cortes, o la Diagonal (carrer de l’Eixample, no ho oblidem) passa a ser Nacionalitat Catalana, Catorce de Abril o Generalísimo Franco; quan es castellanitzen tots els noms o quan els noms de Francesc Layret i Bernat Metge apareixen per poc temps en el nomenclàtor. A cada període una toponímia identitària, cert, però, un projecte polític? Aquí podríem tornar a discutir-ho perquè molts noms “suposadament” amb connotacions més catalanes es van mantenir impertèrrits des del primer moment i no van patir canvis ni amb Primo de Rivera ni amb la dictadura Franquista, que podien ser més susceptibles de fer aquestes modificacions. Carrers com Diputació, Almogàvers, Casp, Consell de Cent, Casanova o Villarroel, per posar-ne alguns, es van mantenir. Per tant la qüestió de separar la identitat d’un lloc reflectida en els noms dels carrers amb la politització que se’n pugui fer ja depèn de cadascú.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

En 1854 s’obria a Espanya un panorama polític breu però clau amb el començament del Bienni Progressista i la fi de la Segona Guerra Carlina, fent que Barcelona deixés de ser un emplaçament de guerra emmurallat dominat pel ministeri militar, molt reticent a obrir la ciutat al pla de Barcelona (en aquesta època estava prohibit construir fora del recinte emmurallat per poder obrir foc des de Montjuïc en el cas que s’assetgés la ciutat). Aquesta situació va donar pas a unes demandes que la societat barcelonina havia reclamat prèviament des de 1841, encapçalades pel metge Pere Felip Monlau, que amb el seu discurs Abajo las murallas! criticava i denunciava les condicions dels ciutadans. Aquests estaven molt delmats per les condicions higièniques, amb nombroses epidèmies de còlera enmig d’uncreixement demogràfic molt gran que feia insostenible mantenir les muralles de la ciutat.

Amb el Bienni, el govern central va encarregar un estudi topogràfic per estudiar de quina manera es podria urbanitzar el pla de Barcelona. Però la tornada al moderantisme en 1856, va acabar desvirtuant les aspiracions d’obrir la ciutat i enderrocar definitivament les muralles, ja que els militars van voler obrir la ciutat al pla però amb la condició que seguís emmurallada. Els dos projectes que van suggerir tant els militars com Miquel Garriga i Roca el 1857, la ciutat seguia estant emmurallada. No va ser fins al 1858 on el govern i la substitució de Ramón Narváez per Leopoldo O’Donnell (en una renovació del govern de caràcter més progressista) van fer que es tornés a replantejar el projecte i es va encarregar a Cerdà l’elaboració d’un projecte d’Eixample, un projecte de ciutat oberta i un projecte de futur. Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona no va tenir ni veu ni vot en les decisions que hem esmentat abans i no va ser fins a la renovació esmentada anteriorment i l’arribada del nou alcalde José Santa Maria Gelbert en 1858, on es va intentar una oposició al govern perquè els interessos l’Ajuntament tinguessin cabuda també, encara que va acabar fracassant.

Tot i l’aprovació per decret del pla d’Ildefons Cerdà el 7 de juny de 1859, l’Ajuntament, de manera unilateral, es va afanyar pel seu compte posar en marxa un concurs on el projecte guanyador seria el que serviria per construir el projecte d’Eixample per a Barcelona. Aquest concurs es va fer gairebé 2 mesos després (el 31 de juliol) i es van presentar Rovira i Trias, Soler i Glòria, Fontserè i Mestre (que més tard faria el parc de la Ciutadella), Garriga i Roca (que tornava a presentar un projecte), i altres projectes menors, incomplets o amb falta de documentació com els de Daniel Molina, Josep Massanes, Josep Maria Planas, Tomàs Bertran i Francesc Soler i Mestres .

El guanyador del concurs proposat l’octubre del mateix any va ser el projecte d’Antoni Rovira i Trias, amb una ciutat estesa radialment al voltant de la ciutat i separada a través d’un gran bulevard, però que no arribava a integrar les poblacions del voltant. Era un model semblant al de París, dedicat a una bona part de la burgesia ja que dividia la ciutat en sectors molt definits. L’ajuntament va apostar fins al final amb aquest model, però tenia mancances com la reforma del port que va quedar molt aparcada i va deixar de banda les poblacions dels voltants que d’altra banda sí que estaven integrades a Barcelona com Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants , Les Corts i Hostafrancs, el Clot i Sant Martí de Provençals i el Poblenou.

EixampleBCN-projecteRovira
Projecte guanyador del concurs d’Antoni Rovira i Trias

 

El primer finalista o accèssit del concurs va ser el projecte de Francesc Soler i Glòria, un projecte urbanístic molt important si tenim en compte fins a on arribava ja que envoltava Montjuïc, amb un projecte de macro illes i jardins enmig d’una ciutat, això sí , encarada al sector econòmic. Proposava un esventrament del centre de la ciutat amb una sèrie de grans avingudes que anaven a parar al centre, ja que Soler i Glòria va fer un projecte basat en la reforma del port i de les drassanes. Unes drassanes que haurien d’haver arribat fins a Sant Antoni, i una línia de port que envoltés Montjuïc per mar.

soler gloria
Projecte finalista de Francesc Soler i Glòria

 

El segon accèssit va ser per a Josep Fontserè i Mestre amb un projecte que seria molt semblant al projecte de Cerdà pel que fa a la grandària. Un projecte que sí que integrava els barris o poblacions de Barcelona, però era un projecte massa ideal, molt romàntic i una ciutat pensada per ser vistosa i atractiva des d’un pla, (es poden comprovar els escuts de Barcelona i Catalunya situats a banda i banda de Gràcia ), amb altres formes geomètriques i diagonals sense una lògica urbanitzadora clara; i per ser també decorada des de dins amb nombrosos i grans jardins (equivalents a la mida de Gràcia) i boscos enjardinats al costat del Besòs.

fontsere i mestre
Projecte de Josep Fontserè i Mestre

 

L’últim dels projectes importants o rellevants de l’Eixample va ser el de Miquel Garriga i Roca,el tercer accèssit del concurs, un projecte aquest cop sí amb una ciutat il·limitada però igualment conservador i poc ambiciós, era un projecte centrat en un eixample que fes de nexe integrador entre el nucli de la ciutat i Gràcia, amb una sèrie d’avingudes que les connectessin amb les poblacions del voltant i una reforma de port diferent a la de la resta amb unes drassanes de grans dimensions situades al Poblenou. Era però conservador a la vegada, perquè encara mantenia la Ciutadella, el perímetre militar on no s’hi podia edificar i on tampoc proposava una reforma del nucli antic.

EixampleBCN-projecteGarriga
Projecte de Miquel Garriga i Roca

 

La dada curiosa que es va guardar el ministeri tot i que el projecte guanyador va ser el de Rovira i Trias, era que el govern ja el tenia aprovat i va buscar una excusa per invalidar el guanyador. El ministeri al·legar que el projecte no s’ajustava al programa i les bases del concurs, i en 1860 van ratificar el projecte de Cerdà, deixant el projecte de Rovira i Trias en un mer projecte d’una ciutat que mai va ser.

        L’elecció del pla Cerdà no es va adoptar de bon gust per a l’ajuntament ni una part de la burgesia fent que Cerdà heretés una mala reputació tant personal com de la seva obra fins als últims anys del segle XX. En el noucentisme Puig i Cadafalch va comprar i va reunir gairebé tots els exemplars de la Teoria de la Urbanització de Cerdà per cremar-los o Domènech i Muntaner, que va projectar l’edificació de l’hospital de Sant Pau just al contrari de com estan edificades les illes de Cerdà, amb un traçat diagonal i que no obeeix la direcció de les illes així com les seves cantonades o xamfrans. El temps, encara que una mica tard, ha donat la raó a Cerdà en el seu projecte i avui l’Eixample és un actiu de Barcelona i paradigma d’urbanisme a nivell internacional, dubtant molt si els projectes que es van presentar per al concurs municipal de 1859 haguessin aconseguit el mateix reconeixement.

mapa_captura
Situació de la porta de l’Hospital de Sant Pau (al centre de la imatge), just al contari de com estan edificades les illes de Cerdà

És cert que l’actuació del ministeri potser no va ser la més adequada i les discussions entorn de l’aprovació del pla Cerdà van ser molt tenses. També hem heretat fins a no fa molt temps aquest conflicte com una “imposició” de Madrid i amb un ajuntament que amb prou feines tenia poder en les decisions que havien de decidir la ciutat futura. També és cert però, que Cerdà va tractar el seu projecte com un projecte complet on ho va estudiar tot, sent un dels pioners de l’urbanisme modern; va tenir en compte els aspectes higiènics, la mobilitat, la indústria i les comunicacions amb la resta de poblacions per aprofitar els efectes que la Revolució Industrial estava provocant. La nova ciutat havia d’adaptar a una sèrie de canvis que Cerdà sí va tenir en compte, mentre que la resta i tal com hem vist anteriorment eren projectes que beneficiaven a uns pocs, a un sector determinat o que responien a projectes de ciutat per decorar enteses com a simples obres d’art. El plànol de Cerdà, que a més comptava amb un estudi topogràfic del Pla de Barcelona des de 1855, ja coneixia com havia de projectar la ciutat i quins aspectes havia de tenir en compte, convertit en un projecte que tenia tres anys d’estudi i planificació. Si tenim en compte el marge entre l’aprovació del Pla Cerdà i l’obertura del concurs només passen dos mesos, temps insuficient per elaborar un projecte competitiu.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More