Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Pocs treballs han tractat la influència que va tenir la Revolució dels Clavells a l’Estat Espanyol. L’impacte d’aquesta en la construcció de nous imaginaris en les forces polítiques de l’oposició antifranquista i l’esquerra comunista ha quedat passat per sobre en comparació als estudis comparatius sobre els dos processos cap a la democràcia i les conseqüències directes en el règim. Els pocs treballs que podem trobar, alhora, se centren en els actors estatals, deixant de banda les repercussions en els subjectes polítics de les nacions perifèriques, com és el cas català, basc i gallec.


Efectivament, la Revolució d’Abril va influenciar als diferents agents socials i polítics espanyols durant els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició, des del règim i l’exèrcit fins a la cultura i els moviments socials. Dins del panorama polític, un dels subjectes influenciats va ser l’esquerra i, concretament, la catalana; arribant a marcar profundament la forma en què aquesta es va relacionar amb els seus propis successos nacionals. Portugal va servir de mirall per una oposició antifranquista que no podia esperar el moment de fer la seva pròpia sortida al règim franquista, trobant-se el debat en les formes: reforma o revolució?

Uns apunts abans d’entrar en la qüestió

La revolució portuguesa es va originar arran la incapacitat del govern de Marcelo Caetano de fer front a una de les múltiples crisis que patia el règim: la colonial. Des de la primera derrota de la política colonial portuguesa als anys seixanta a Sant Joan Baptista d’Ajuda, les relacions de les tropes -sobretot les intermitges- amb els governants van empitjorar progressivament. El seu esgotament davant una guerra que semblava impossible de guanyar va provocar que una part de l’exèrcit veiés la insurrecció com a única sortida possible al conflicte.

L’organització del cop que es va iniciar durant la nit del 24 d’abril va estar dirigida pel Movimento das Forças Armadas (MFA) mitjançant una actuació ràpida als centres neuràlgics del país i les principals ciutats. Fou un cop militar amb un important component civil, sent el poble portuguès cabdal per a la consolidació de la revolució i dels seus triomfs. Sense la sortida en massa de la gent de les seves cases per defensar-los, la legitimitat de les forces armades hauria estat nul·la. A partir d’aquell dia, es va iniciar (fins al 25 de novembre de 1975) el conegut Proceso Revolucionário Em Curso que, progressivament, va agafar un caire cada cop més esquerrà i va implicar la nacionalització de sectors estratègics, la independència de les colònies i l’aplicació de la reforma agrària.

Celebració de l’aniversari de la Revolució dels Clavells l’any 2019.
Autor: Pedro Ribeiro Simôes. Font: Wikimedia Commons.

I allò que passava a Espanya tenia les seves repercussions a Portugal, i a la inversa. D’aquesta forma, les repercussions i les influències que va tenir la revolució a Espanya són múltiples. Va afectar la forma que tenia el règim de relacionar-se amb l’oposició i en la mateixa visió del seu futur, va influenciar als sectors més democràtics de l’exèrcit que van crear plataformes com la Unión Militar Democrática -i que acabaren sent reprimits i desarticulats de facto-, va influenciar a la mateixa oposició que va veure Portugal com a horitzó d’esperança, va inspirar al món cultural i universitari espanyol -des del moviment estudiantil fins a la Nova Cançó- i finalment, també va influenciar a una societat civil que va veure el cas portuguès com espai de conquesta de llibertats civils i democràtiques.

Però, malgrat tot, l’esclat d’una revolució democràtico-popular dins dels marges del bloc occidental als anys de la Guerra Freda va encendre les alarmes de, no només la potència mundial, sinó d’un país veí que la veia amb recel per por d’iniciar-se un efecte dominó. Després de la mort de Francisco Franco i amb l’inici de la Transició, el model insurreccional portuguès va servir per dibuixar el què no havia de ser Espanya. I aquest horitzó d’esperança a Portugal, que en un inici va tenir el conjunt de l’esquerra, va començar a evolucionar en sospita a mesura que el procés revolucionari es radicalitzava i podia significar una marginació política del comunisme espanyol en la nova democràcia que es volia construir a Espanya.

No entraran a Madrid sobre un tanc: el PCE davant la Revolució

No es pot entendre el posicionament del comunisme català davant un esdeveniment tan transcendental internacional com l’esclat d’una revolució al país veí sense analitzar quin era el posicionament del Partido Comunista de España. En paraules de Marcelino Camacho, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Partido Comunista de España (PCE) eren “un gajo de la misma naranja”, afirmació que implicava una autònomia no només orgànica, sinó també de la realitat política del moment, malgrat que el centralisme democràtic impliqués un cohesionament d’opinions entre el PCE i el PSUC. És per això que és crucial parlar de l’Estat Espanyol i del PCE abans d’endinsar-nos en el PSUC.

L’actitud i els posicionaments dels comunistes espanyols davant els esdeveniments portuguesos no van ser homogenis, ja que l’opinió sobre el Partido Comunista Português (PCP) va anar evolucionant i transformant-se a mesura que el procés revolucionari s’accelerava i la societat es radicalitzava, però també a mesura que la fi del franquisme es veia cada cop més propera i que s’analitzaven les conseqüències que podia tenir a la Transició Espanyola l’actitud internacional cap a la radicalització de Portugal.

Es pot dividir l’evolució d’aquesta visió en dues etapes principals: la primera d’elles és la pertanyent als primers mesos post-revolucionaris en què Portugal es va veure com a exemple i amb molt d’interès per part dels òrgans d’expressió comunistes com Nuestra Bandera o el Mundo Obrero. La Revolució dels Clavells va protagonitzar les seves portades i es van redactar monogràfics exclusius als successos portuguesos, sobretot a partir de la possibilitat d’una repetició dels esdeveniments a l’Estat Espanyol. Portugal era exemple i es podien recollir lliçons de com sortir d’un règim dictatorial: les seves forces armades s’havien posat al costat del poble, s’havia produït una aliança entre aquestes i la societat civil i el PCP tenia una importància destacada. L’experiència era, llavors, positiva.

Álvaro Cunhal. Secretari General del Partido Comunista Português entre 1961 i 1992. Ministre sense cartera entre el maig de 1974 i l’agost de 1975 als Governs Provisionals.
Font: Wikimedia Commons

La segona etapa s’iniciaria a partir de l’intent del cop spínolista al setembre de 1974. El fracàs d’aquest cop contrarrevolucionari i la forma d’actuar per part del Govern Provisional va provocar que el PCE comences a marcar distàncies respecte el seu homònim portugués. Al propi Mundo Obrero, Santiago Carrillo va arribar a desmarcar-se de la política de les MFA i les forces d’esquerra d’accelerar les transformacions radicals, ja que “podía quebrarse la espina dorsal del movimiento de alianzas democráticas que está creciendo en Europa y particularmente en el Mediterráneo”. Aquestes paraules marcarien un precedent en la línia d’acció del PCE davant Portugal durant els següents mesos: denúncia de la radicalització de les forces armades, crítica a l’actitud del PCP i, concretament, d’Álvaro Cunhal, i enquadrament a escala europea amb els moviments eurocomunistes del sud d’Europa però també amb els partits socialistes.

Aquest procés no es va portar a terme sense el tensionament de les majories i minories del PCE que s’acabaria materialitzant en el temps en futures escissions: l’aposta ferma del PCE de Carrillo per les tesis eurocomunistes i la denúncia de la “irresponsabilitat” del PCP va intensificar les tensions amb els anomenats prosoviètics – també coneguts com a cunhalistes-. No es pot afirmar que aquestes tensions siguin causades estrictament pel posicionament del PCE davant la revolució, però sí que la influència d’aquesta en els esdeveniments polítics espanyols van intensificar les tensions ja existents i que els identificats amb els comunistes portuguesos s’acabessin desvinculant del projecte carrillista. Tampoc és casual, així, que una delegació del PCE formada per Santiago Carrillo, Santiago Álvarez i Pedro Fialho fos convidada al I Congrés del Partido Socialista Português al desembre de l974, mentre no van assistir al Congrés del PCP d’aquell mateix any.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya davant els Clavells

Al territori català, els òrgans principals que van tractar els esdeveniments portuguesos des del PSUC van ser Treball i Nous Horitzons. Tot i la vinculació amb el PCE es pot percebre una diferenciació a l’hora de tractar els successos al país veí per part del partit català. Les idees principals tractades per part dels diferents números de Treball foren l’esperança d’efecte dominó que hi havia dins de l’antifranquisme davant Portugal, el paper de l’exèrcit en la revolució, el futur del règim franquista i el paper dels comunistes amb la ruptura democràtica. 

La desitjada aliança amb l’exèrcit, però, amb el temps va acabar evolucionant amb una diferenciació en el context històric i polític dels dos països, entenent que la ruptura a Espanya no es podia fer imitant a Portugal, ja que entre les particularitats espanyoles es trobaria la inexistència d’un corrent democràtic hegemònic a l’Exèrcit i la manca d’un conflicte colonial del calibre del portuguès. D’aquesta forma, acabaran defensant que la sortida del règim a Espanya s’hauria de fer mitjançant la construcció d’un front antifranquista ampli com la Junta Democràtica o l’Assemblea de Catalunya.

Malgrat quedi implícit que l’estratègia dels comunistes portuguesos no era compartida pels catalans quan es reivindicava la unitat popular fruit del 25 d’abril amb forces com el PSP, ni Treball ni Nous Horitzons seran tan durs amb el PCP i Cunhal com fou el Mundo Obrero. En el moment del cop spinolista, per exemple, no culparen a les MFA o al PCP, sinó a la reacció i a l’equidistància del Partido Socialista, que hauria obert una escletxa dins de les forces d’esquerra. 

És clau entendre que una anàlisi compartida era entendre com “els esdeveniments portuguesos no han de ser còpia per Catalunya o l’estat espanyol, ja que el materialisme històric es desenvoluparà amb les seves pròpies característiques a cada territori” i que això s’utilitzaria, també a Catalunya, per defensar el model eurocomunista que començava a impregnar l’anàlisi dels partits comunistes del sud d’Europa. Malgrat que el concepte d’eurocomunisme no estava encara encunyat oficialment pels seus partits representatius, partits com el PCE i el PSUC havien començat a desenvolupar la seva praxi política a partir de la revisió del marxisme-leninisme i el desenvolupament de vies pròpies cap al socialisme.

Santiago Carrillo. Secretari General del Partido Comunista de España entre 1960 i 1982. Impulsor, conjuntament amb Enrico Berlinguer i Georges Marchais, de l’eurocomunisme al sud d’Europa. 
Autor: © Claude Truong-Ngoc. Font: Wikimedia Commons.

Aquesta influència eurocomunista en l’anàlisi sobre Portugal es pot percebre en tres trets principals: l’etapisme, la crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques i, amb ella, la necessitat de major coordinació entre comunistes i socialistes. En el primer cas, l’etapisme es refermava en les tesis eurocomunistes. Així, la seva estratègia es guiava per una concepció positivista de com el procés històric es desenvolupava per etapes que acabarien conduint finalment al comunisme. Per això, abans d’arribar al comunisme a Portugal, era necessari completar una etapa democràtica i, després d’un període de maduració, construir el socialisme que seria previ a l’etapa del comunisme. Aquestes lògiques acabarien reproduint-se també en l’estratègia d’aquests dos partits durant la Transició.

La crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques, per l’altra banda, es veuria molt influïda pel fracàs d’Allende i l’impacte que va tenir la caiguda del seu govern per Amèrica Llatina i els moviments anti-colonials i socialistes arreu del globus. És per això que l’acció del PCP, segons el PSUC, havia d’encaminar-se a mantenir les aliances amb la resta de forces polítiques i evitar polaritzacions que justifiquessin intervencions militars externes o cops d’estat. Aquesta línia anava en concordança amb la necessitat de major coordinació entre socialistes o comunistes i per això preocupaven les tenses relacions entre el PSP i el PCP.

Finalment, aquests tres punts acabarien evolucionant també en la defensa del pluralisme polític com un bé a potenciar i a preservar – en contra del model de partit únic soviètic-. El pluralisme i la defensa de la llibertat d’expressió, l’existència d’altres partits i el mateix model de sufragi universal dins d’un sistema parlamentari es veurien molt influïts per l’impacte que va tenir dins del Moviment Comunista Europeu l’atac a la sobirania txecoslovaca que va encapçalar el lideratge de Brezhnev. Les crítiques al “dogmatisme” i l’alerta per veure perillar el pluralisme polític, així, també es veuen presents a les crítiques catalanes i espanyoles al PCP i a la seva proximitat amb Moscú.

Mural a la Festa do Avante del Partido Comunista Português l’any 2018. Des de la fi del PREC, el PCP ha desenvolupat el seu discurs a partir de la defensa dels valors d’abril i les conquestes de la revolució. Font: pròpia.

Continuem mirant cap a Portugal?

És manifest que el comunisme català va viure el procés revolucionari portuguès com un esdeveniment d’on es podien treure lliçons per a la ruptura democràtica a Espanya. La revolució va tenir un impacte en l’aposta del PCE i el PSUC per la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya com a plataformes que construïssin aliances antifranquistes, però també en l’intent d’interferir en l’Exèrcit per posar-lo al costat de la ruptura o de la revolució socialista.

La mobilització ciutadana i obrera en els últims anys del règim i els primers anys de la Transició, tot i que a vegades oblidada per l’opinió pública, va ser clau per la mort del franquisme. Alhora, el paper que van tenir partits com el PCE i el PSUC en la configuració de la nova democràcia va ser destacat, i és per això que és tan important destacar la influència portuguesa en l’aposta per la transició a la democràcia d’una forma moderada i pactada, i no insurreccional. Sense Portugal com a mirall de què no havia de ser Espanya, els termes en què es va produir la Transició podrien haver estat diferents.

Ensems, la revolució no va tenir un impacte directe només en la forma en què les diferents forces d’esquerres es van relacionar amb la caiguda del règim i la Transició, sinó que també va acabar intensificant les confrontacions ideològiques que partits com el PCE-PSUC tenien: la deriva eurocomunista de les seves direccions era anterior, però el plantejament de l’eurocomunisme com quelcom contraposat al marxisme-leninisme tradicional i sobretot al bloc soviètic es va fer evident en com aquests es van relacionar amb el PCP. La creació de faccions internes entre els identificats amb l’eurocomunisme, per una banda, i el marxisme-leninisme, per l’altra, va acabar esclatant en el Vè Congrés del PSUC l’any 1982, que va propulsar l’escissió del sector prosoviètic i la creació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC).

Aquestes escissions, i la supeditació del PSUC al front electoral durant les dècades següents, van acabar configurant la tradició del moviment comunista espanyol fins a l’actualitat, que ha estat incapaç de tornar a construir un partit comunista hegemònic i unitari en l’àmbit nacional. En relació amb Portugal, ha creat una situació de dualitat de referents nacionals després de l’escissió: mantenint relacions formals alhora amb el PCE-PSUC i el PCC -actualment Comunistes de Catalunya.


Queda molt per treballar sobre aquestes influències, deixant aquest article de tractar l’impacte al món sindical i a la resta de partits esquerrans. És evident que durant dos anys Catalunya i Espanya van mirar cap a l’Atlàntic, buscant a Portugal respostes per les seves pròpies incògnites, i que un cop finalitzada l’experiència revolucionària es van tornar a donar l’esquena.

Per saber-ne més:

DOMÈNECH, Xavier. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo: lucha de clases, dictadura y democracia (1939-1977). Madrid: Edicions Icaria, 2011.

LEMUS, Encarna; ROSAS, Fernando; VARELA, Raquel. El fin de las dictaduras ibéricas. Sevilla: Edições Pluma, 2010.

MARTIN RAMOS, José Luis. Historia del PCE. Madrid: La Catarata, 2021.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, Josep. La revolución portuguesa y su influencia en la transición española (1961-1976). Madrid: Edicions Nerea, 1995.

VARELA, Raquel. A história do PCP na revolução dos cravos. Lisboa: Bertrand Editora, 2011.

Read More

Fotograma de la sèrie Marco Polo, en el qual apareixen els personatges de Kublai Khan, a l’esquerra, acompanyat pel propi Polo.
Fotograma de la sèrie Marco Polo, en el qual apareixen els personatges de Kublai Khan, a l’esquerra, acompanyat pel propi Polo.

← La llegenda del Preste Joan (I): creació i evolució del mite medieval (s. XII-XIII)

No hi ha dubte que Marco Polo (1254-1324), considerat el viatger medieval per antonomàsia, i per extensió l’obra literària que glossa els seus viatges, ha deixat una empremta important dins la cultura occidental. Per una banda perquè la dita obra, coneguda com el Llibre de les Meravelles o també com El Milió, inaugurés o, si més no, assentés les bases d’un gènere literari, el de la literatura de viatges, que coneixeria, arran de la seva publicació, un desenvolupament molt notable. Però sobretot, també, per la difusió que va tenir l’obra arreu de tota l’Europa Occidental, amb més de cent manuscrits conservats i traduïda a diverses llengües, entre elles el català o l’aragonès. Si encara avui dia aquesta figura aconsegueix despertar l’interès del gran públic, com per exemple ens demostra la superproducció televisiva Marco Polo, que recrea les vivències del venecià a la cort de Kublai Khan (amb tantes llicències com li vulgueu trobar), no costa d’imaginar que en els segles XIV i XV la seva obra  fos molt més present encara, i formés part de les biblioteques i col·leccions de les diferents monarquies europees.

Per posar un exemple proper, sabem que el rei Pere el Cerimoniós va adquirir-ne un exemplar l’any 1372 a canvi de la suma de cinc florins d’or, a partir del qual es farien diverses còpies i traduccions. Per posar-ne un altre una mica posterior, amb motiu de la visita a Venècia l’any 1428, el príncep Pere de Portugal va rebre de mans del dux un exemplar del Milió, que tal vegada va exercir alguna influència en el seu germà Enric, conegut com el Navegant. El llibre va ser imprès per primer cop l’any 1483, i se’n conserva, amb les seves anotacions, un exemplar que havia sigut propietat del mateix Cristòfor Colom, i que probablement va ajudar-lo a formar les seves conviccions geogràfiques, així com també va alimentar el seu desig, i el de tants altres navegants, de viatjar a les Índies. A causa de les dificultats que va experimentar el comerç mediterrani arran de la expansió de l’Imperi Otomà al segle XV, i que les rutes terrestres de la Ruta de la Seda, com la que va emprar Marco Polo en el seu moment, eren impracticables per als occidentals per culpa del declivi dels imperis mongols, es van cercar altres rutes marítimes per poder accedir a l’Orient, font de molts productes de gran valor, com eren la seda o les espècies. Si bé darrere d’aquestes expedicions, que van donar peu al descobriment de noves rutes i fins i tot del continent americà, del qual els europeus desconeixien l’existència, hi havia motivacions principalment econòmiques, també hi esperaven trobar elements mítics i llegendaris, com ara el mític Eldorado, la Font de la Joventut, el protagonista de la llegenda que ens ocupa en aquest article, que no és altra que la del Preste Joan.

Segons havíem vist a l’anterior article (la lectura del qual és recomanable per a una millor comprensió d’aquest, que n’és una continuació), la presa de consciència geogràfica respecte del continent asiàtic com a conseqüència dels relats de viatges elaborats al llarg dels segles XIII i XIV va resultar en una certa pèrdua d’interès en la llegenda del Preste Joan, ja que aquest no havia pogut ser trobat, amb la qual cosa la llegenda va passar a ser vista amb cert escepticisme. Davant les dificultats que plantejava defensar la seva presència a l’Àsia com a “senyor de les Índies”, el Preste Joan va començar a ser ubicat a l’Àfrica, de la qual els europeus tenien un coneixement superficial, amb la qual cosa podia acollir millor la presència d’un regne de llegenda i del seu rei-sacerdot cristià. Les vagues nocions europees sobre l’Àfrica subsahariana es reduïen a l’existència d’un gran sobirà, el rei de Mali, que governava sobre un extens territori i que controlava les rutes caravaneres de l’or de Guinea, un bé molt cobejat pels europeus, i algunes nocions sobre un antic regne cristià al Corn d’Àfrica, Etiòpia, i que a ulls dels europeus només podia tractar-se del regne del Preste Joan.

Malgrat les imprecisions geogràfiques, els portolans del segle XIV, molts d’ells obra dels cartògrafs jueus mallorquins, situaven aquests territoris i personatges damunt dels mapes, barrejant tot sovint elements de ficció amb altres reals. L’Atles Català elaborat per Cresques, un d’aquests jueus mallorquins, cap al 1375, ens permet apreciar l’evolució de la cartografia:  la necessitat i l’experiència de la navegació resulten en representacions molt més fidels, si més no dels relleus mediterranis. Malgrat aquesta evolució, encara hi tenen cabuda elements fantàstics i propis de la llegenda, ubicats, com no podia ser d’altra manera, en territori asiàtic o africà.

Representació dels reis d’Orient, vinculats per la llegenda amb el Preste Joan, segons apareixen a l’Atles de Cresques. La llegenda de la imatge resa el següent: “Aquesta pruvíncia és apel·lada Tarísia, de la qual axiren los III Reys fort savis, e vangueren en Batlem de Judea ab lur dons e adoraven Jhesu Christi, e són sebolits en la ciutat de Cologna, a dues jornades de Bruges”.
Representació dels reis d’Orient, vinculats per la llegenda amb el Preste Joan, segons apareixen a l’Atles de Cresques. La llegenda de la imatge diu el següent: “Aquesta pruvíncia és apel·lada Tarísia, de la qual axiren los III Reys fort savis, e vangueren en Batlem de Judea ab lur dons e adoraven Jhesu Christi, e són sebolits en la ciutat de Cologna, a dues jornades de Bruges”.

Aquesta presència d’elements meravellosos o fantàstics respon a l’ús que els cartògrafs com Cresques van fer de la literatura de viatges per documentar-se sobre uns territoris dels quals no disposaven informació de primera mà. Com he començat per explicar, un dels llibres que va aconseguir una major difusió en aquell temps va ser el de Marco Polo. Un fenomen curiós i molt simptomàtic al voltant de les traduccions que d’aquesta obra es van fer a l’aragonès o al català va ser la inclusió de referències a Etiòpia respecte del regne del Preste Joan, que no es troben a edicions més antigues. Aquest fet, junt amb la presència del Preste Joan i altres elements meravellosos a la cartografia de l’època, explica en bona mesura l’adaptació i la reubicació del Preste Joan, i el seu trasllat de les estepes asiàtiques al continent africà, al mateix temps que s’hi traslladava l’interès dels europeus, principalment dels portuguesos. No és casual que una obra portuguesa de finals del segle XIV, coneguda com el Libro del conosçimiento, relat fictici de característiques semblants a l’obra de John de Mandeville esmentada a l’article anterior, a mig camí entre la literatura de viatges i la literatura utòpica, ubiqui inequívocament el Preste Joan al continent africà, tot i que no podem dir que aquesta fos la principal motivació de l’exploració de la costa africana pels portuguesos.

En primer terme aquests es veien atrets per Guinea i pel trànsit de l’or, cosa que va portar Portugal a empreses militars com la conquesta de la plaça nord-africana de Ceuta, terminal de les rutes caravaneres, l’any 1415, que tanmateix no va servir per controlar-ne els fluxos de l’or. De manera més distant, tenien interès en trobar el regne pretesament ric i amistós del Preste Joan, al qual esperaven trobar sense necessitat de circumnavegar l’oceà, una possibilitat no contemplada per les primeres expedicions navals portugueses. Per contra, esperaven tenir accés a aquest regne a través de dreceres fluvials, cosa que explica en part la persistència amb què van explorar els rius de l’Àfrica occidental, atrets per notícies sobre governants de l’interior als quals confonien amb el mític Preste, amb resultats més aviat decebedors.

Mapa que mostra el recorregut de les rutes seguides per Bartolomeu Dias, primer navegant a creuar el Cap de les Tempestes, i la ruta de Vasco da Gama cap a la costa occidental de la Índia.
Mapa que mostra el recorregut de les rutes seguides per Bartolomeu Dias, primer navegant a creuar el Cap de les Tempestes, i la ruta de Vasco da Gama cap a la costa occidental de la Índia.

Com és ben conegut, i per les raons esmentades anteriorment, Portugal va dedicar grans esforços, malgrat tractar-se d’un territori relativament modest, a l’exploració del litoral africà. Aquestes expedicions foren finançades tant amb patrocini de personatges de la cort, com Enric el Navegant, que des de la seva posició d’infant de Portugal va ser el primer gran mecenes de l’exploració atlàntica, com també gràcies a la iniciativa privada, com va ser el cas de Fernão Gomes, a qui la corona va arrendar els drets comercials al litoral guineà l’any 1469 a canvi d’una renda anual i de la obligació d’explorar cent llegües de costa cada any. Amb el regnat de Joan II (1481-1495) la corona reprèn l’interès per les expedicions, que serien mantingudes pel seu successor Manuel I; l’empresa esdevingué més ambiciosa encara, amb l’objectiu de descobrir i assegurar una ruta cap a les Índies. Això es faria possible gràcies a navegants com João Afonso de Aveiro, Diogo Cão, Bartolomeu Dias, i Vasco da Gama, que va arribar a la costa de Malabar l’any 1498, després de completar la ruta que seria coneguda com a Carreira da Índia, circumnavegant el continent Africà per l’aleshores batejat com Cap de les Tempestes (actual Cap de Bona Esperança).

Dins aquest context d’exploració del continent africà i de la ferma voluntat de la monarquia portuguesa de descobrir una ruta alternativa cap a les Índies, resulten d’especial interès per al tema que ens ocupa els diferents enviats per Joan II a l’Orient per tal d’obtenir informació relativa al conjunt de l’Oceà Índic i dels diferents països (Etiòpia entre ells, i conseqüentment el Preste Joan, que se suposava rei d’aquell país) banyats per les seves aigües. L’any 1485 va enviar Frei Antonio de Lisboa i Pero de Montarroio al Llevant amb la missió d’arribar al Preste Joan per terra, però aquests no van arribar més lluny de Jerusalem, a causa del seu desconeixement de l’àrab i la falta d’atreviment. Aquestes dues qualitats, necessàries en una empresa d’aquestes característiques, les reuniria a la perfecció Pero da Covilhäo, un autèntic murri que va aconseguir, via Cairo i Aden, arribar a l’Índia i realitzar un reconeixement dels ports comercials a la costa de Malabar, especialment el de Calicut i Goa, així com també dels de la costa oriental africana, com Kilwa i Mombasa. Transmesos els seus informes, un cop va tornar al Cairo, als jueus Abraham de Beja i José de Lamego, emissaris del rei de Portugal, l’any 1490 li van encomanar la tasca de viatjar a Etiòpia, passant abans per Ormuz, enclavament estratègic i magatzem de les espècies al golf Pèrsic. Abans d’això, però, Covilhäo va decidir que no havia vist prou món i, en contra de les directrius que li havien facilitat, va realitzar el pelegrinatge a la Meca fent-se passar per musulmà, cosa que era perillosíssima, i va visitar el monestir de Santa Caterina, a la península del Sinaí, entre altres aventures, que van fer que trigués tres anys a arribar a Etiòpia. Allà va ser rebut amb honors, de tal manera que ja no va abandonar aquella terra. Hi  seria trobat, trenta anys després, per la primera ambaixada oficial portuguesa a Etiòpia, encapçalada per Rodrigo de Lima; no ens podem ni arribar a imaginar la seva sorpresa en veure Covilhäo .

Imatge del castell de Gondar, capital creada ex novo pels emperadors etíops Fasil i Fasilides, al segle XVII
Imatge del castell de Gondar, capital creada ex novo pels emperadors etíops Fasil i Fasilides, al segle XVII

No és tampoc gratuït que esmenti l’ambaixada de Rodrigo de Lima si parlem del mite del Preste Joan, ja que formava part de l’expedició el capellà Francisco Alvares, a qui podem atribuir la culpa de l’ensorrament del mite, gràcies a la seva obra Verdadeira Informação das Terras do Preste João das Índias, a la qual dóna fe d’allò que ell va observar i descriure en termes realistes i amb una mirada oberta, sense prejudicis. Aquesta obra va ser la primera en difondre’s per Europa amb una descripció del regne etíop, i d’aquesta manera va ajudar a posar fi a una llegenda que, amb les transformacions i modificacions que he intentat descriure al llarg d’aquestes pàgines, formava part de l’imaginari europeu d’ençà del segle XII. Tanmateix, la llegenda i la cerca del Preste Joan va donar lloc, a partir de l’esmentada ambaixada de Rodrigo de Lima, a un període d’estreta col·laboració entre Portugal i Etiòpia: es proporcionaren mútuament ajut militar i els portuguesos aportaren la seva habilitat com a constructors, com proven ponts i castells d’aquella època que encara es conserven arreu del territori.

A fi de posar una mica d’ordre i mirar de recapitular per tal que aquestes pàgines  siguin alguna cosa més que un compendi de dades més o menys interessants i puguem extreure d’elles alguna reflexió, caldria recordar que la llegenda del Preste Joan pateix una important transformació als segles XIV i XV. El mite d’aquest rei-sacerdot cristià, senyor d’un regne oriental ple de mirabilia o elements extraordinaris, i que en un primer moment és fruit del context polític i cultural del segle XII, es comença a identificar progressivament, en funció dels canvis de mentalitat propis de la Baixa Edat Mitjana, amb el Negus, o sobirà del regne cristià d’Etiòpia, a l’Àfrica. Establir contacte amb aquest sobirà serà una de les motivacions, potser no la principal, però si més no una excusa recorrent, perquè el regne de Portugal es llanci a l’exploració de la costa africana i a la recerca de noves rutes marítimes. El Preste Joan serà un element present en la cartografia de l’època, cada vegada més empírica, així com de la literatura de viatges, fins que al segle XVI la seva existència queda desmentida pels primers portuguesos que visiten el regne etíop, on no troben ni al Preste ni cap de les meravelles associades a la seva figura. Aquest desengany ulterior, malgrat tot, no treu que, mentre va haver-hi gent confiada de la veracitat de la llegenda, el Preste Joan va existir durant més de quatre segles, ja que aquest, com tots els mites i llegendes, poden ser considerats reals en la mesura que nosaltres hi creiem.

 

Read More

 

 

Pràcticament tan antiga com l’Egipte dels faraons, la regió africana que avui dia coneixem com a Etiòpia fou coneguda des de l’època dels romans com a Aksum i el seu rei Ezana (320-360) fou un dels primers sobirans del món a convertir-se al cristianisme. A diferència del que succeí a l’Europa Occidental, els territoris de l’antiga Etiòpia depengueren religiosament del Patriarca Ortodox d’Alexandria, aleshores sota l’imperi Bizantí, el qual tenia a Aksum un delegat religiós conegut com a Abuna (podríem comparar-lo amb un arquebisbe). La vinculació dels etíops amb la Bíblia és tan gran que, quan l’any 1270 Yekuno Amlak pren el tron, es declara descendent del famós rei jueu Salomó i de la reina de Saba (segle X aC.), “restaurant” una dinastia que fins a Haile Selassie (1892-1975) regnaria a Etiòpia.

A inicis del segle XVI, però, la situació de la dinastia salomònica i del cristianisme etíop era molt fràgil a causa del creixement d’Estats musulmans al seu voltant fortament militaritzats. L’emperador Dawit II (1501-40) en la guerra amb el sultanat d’Adel, aconseguint en una emboscada matar a l’emir Mahfuz (1517), provocant un caos intern del qual va reeixir un dels senyors militars d’Adel, Ahmed al-Ghazi (1506-43), més conegut pels etíops com Granh (“l’esquerrà”). Aquest senyor de la guerra assumí la pacificació dels sultanats musulmans, empresa que coronà amb l’èxit i que li valgué el títol d’Imam dels creients. Després de la victòria de Sembera Kure (1529), Granh proclamà la gihad contra Etiòpia amb la voluntat d’ocupar el territori d’una manera efectiva. Si bé Dawit combaté enèrgicament Granh, aquest li anà guanyant terreny a poc a poc, atraient-se paral·lelament el suport de la noblesa etíop.

 

Disposició de les zones d’ocupació d’Aksum i Adel.

 

 

La violència amb connotacions religioses que es vivia a l’Africa la primera meitat del segle XVI no era pas exclusiva. En aquelles mateixes dates, l’emperador Carles Habsburg (1520-58) lluitava contra el soldà otomà Solimà el Magnífic (1520-66) pel control del Mediterrani. I no només era una lluita entre musulmans i cristians, sinó que també existien conflictes armats oberts entre les branques d’una mateixa confessió: a l’Alemanya l’emperador catòlic Carles es barallava contra els seus vassalls protestants i, a l’Orient Mitjà, el sunnita Solimà lluitava aferrissadament contra el xa persa xiïta. Cal assenyalar que, en una societat tan religiosa com era la del segle XVI, els sobirans assumien un rol militant i no dubtaven a l’hora de liderar una campanya militar si aquesta havia estat beneïda per les institucions religioses.  

Cristofano_dell’Altissimo,_Portrait_of_Lebnä-Dengel__c__1552-1568
Emperador Dawit II. Pintura feta per Cristofano Dell’ Altissimo.

Però les raons que van dur els portuguesos al corn d’Àfrica varen ser ben diferents. Bloquejada la ruta de Suez pels otomans i desconeixedors de l’existència d’Amèrica, exploradors portuguesos iniciaren el camí cap a les espècies de l’Extrem Orient vorejant Àfrica; la seva intenció era establir una ruta marítima i controlar en exclusiva el comerç d’aquestes espècies amb Europa. Malaca (actual Malàisia) era un dels punts d’on extreien les matèries
primeres, establint al llarg de la ruta a Europa una sèrie de posicions fortificades des de les quals protegir els seus carregaments d’altres intrusos, i al mateix temps, extorsionar els comerciants locals amb la seva poderosa armada (el mateix rei de Portugal reconeixeria el 1506 que les operacions corsàries a l’Índic tenien com a objectiu forçar acords comercials amb els governs locals). Al Golf Pèrsic i al Mar Roig, Alfonso de Albuquerque (1453-1515) dissenyà un ambiciós pla per al control total dels mars, enfrontant-se directament amb els turcs otomans. Una sagnant competició que es reeditaria no pocs cops.

És en aquest context on podem veure Cristovao de Gama (1516-42), quart fill del famós navegant Vasco de Gama (1460-1524), i germà d’Estevao de Gama (1505-76), qui governaria durant uns anys vitals els dominis portuguesos de l’Índia. El petit de la família començà la seva carrera a les Índies l’any 1532 a les ordres del seu germà Estevao a Malaca; sis anys més tard s’integrava en una expedició naval i el 1541, novament a les ordres del seu germà, tractava de completar el pla de domini naval dissenyat per Alfonso de Albuquerque atacant les bases otomanes del Mar Roig fins a Suez. Durant la retirada a l’Índia, Isaac, un noble etíop amb el càrrec de “governador del mar” va fer arribar als expedicionaris portuguesos unes cartes de la Cort en les quals els demanaven ajut contra el Granh. I és que la situació a l’Africa era molt precària; Dawit II havia mort i el seu fill primogènit havia estat capturat pel Granh, l’emperadriu Zabelo Oanguel es trobava assetjada a la capital i el seu fill petit, el flamant nou emperador Claudi (o Gelawdewos) havia estat rebutjat pels homes del Granh a les terres altes (cal assenyalar que el paper dels mercaders catalans en aquesta història fou la de subministradors de fusells i canons al Granh). Comptar amb un regne cristià aliat era estratègicament fonamental, i no van trigar a presentar-se molts voluntaris per a encapçalar una expedició d’ajut (atrets pels beneficis econòmics i espirituals de la campanya). El noble etíop Isaac assenyalà que el país estava arruïnat i que no podrien alimentar-ne mil, per la qual cosa Estevao decidí enviar-hi només una companyia de 400 sota les ordres del seu germà Cristovao mentre ell tornava amb la resta d’homes a les seves bases.

No era pas el primer contacte entre etíops i portuguesos, els interessos dels quals no eren discordants. Abans de 1520 Sagga Za-Ab, sacerdot superior etíop, havia pelegrinat a Terra Santa i a Roma, i, com a ambaixador de Dawit II, el 1524 inicià converses amb els portuguesos fins al punt que arribà a instal·lar-se a la Cort de Lisboa del rei Joao III (1521-1557) on, a més de defensar el projecte d’aliança, prendrà part en uns fonamentals debats de teologia amb el clergat catòlic. El pare portuguès Francisco Álvares, que havia estat clau en la recepció de l’ambaixada de Sagga Za-Ab, viatjà a Etiòpia com a capellà de la delegació portuguesa i acabà retornant a Lisboa el 1527 en nom del mateix Dawit II; més tard a Roma fou rebut pel Papa en una audiència que donaria lloc (equivocadament) a la idea que l’església etíop se subordinava al patriarca de Roma. Una falsa integració al catolicisme que, probablement, va convèncer molts dels portuguesos a participar en l’expedició a Etiòpia en ajut dels seus germans de fe.

    El 9 de juliol de 1541 Cristovao i 400 soldats ben armats amb algunes peces d’artilleria s’embarcaren cap a Etiòpia; amb ells també marxaven Isaac, qui governava les terres costaneres, i el patriarca Don Joao Bermudez, que comptava confirmar la conversió al catolicisme dels etíops. Després de 14 anys de conflicte bèl·lic entre Dawit i Granh, malfiats, pocs locals s’acostaren al contingent portuguès que, com que no van trobar prou camells i mules per a carregar el seu equipatge, hagueren de carregar-lo a l’esquena, essent Cristovao un dels primers a fer-ho per a donar exemple. Nou dies després de desembarcar arribaren a Debarwa, residència d’Isaac, on els locals els aclamaren i donaren testimoni dels mals que havien patit a mans dels guerrers del Granh. Aquell dia, portuguesos i etíops connectaren empàticament i resaren junts a l’església del poble.

    Ben aviat Cristovao volgué contactar amb un dels puntals de la Cort, l’emperadriu Zabelo Oanguel, que arran de l’assetjament de les tropes del Granh s’havia refugiat a l’inexpugnable monestir de Dabra Damo, a un dia de camí de Debarwa. El cabdill portuguès envià dos dels seus capitans al monestir per informar l’emperadriu de l’arribada d’un exèrcit de socors i aquesta, cofoia, baixà amb les seves criades del refugi mitjançant uns cistells. En trobar-se amb Cristovao, Zabelo Oanguel l’honrà portant tota mena de sedes luxoses i destapant-se la cara una mica. Ben aviat, Cristovao i l’emperadriu es posaren a treballar en el futur de la guerra contra el Granh i arribaren a la conclusió que, pel moment, no podien comunicar-se amb l’emperador Claudi que es trobava atrinxerat en una serralada a setmanes de distancia, ja que tot just començava una estació meteorològica desfavorable per a fer marxar l’exèrcit. Cristovao suggerí a l’emperadriu que romangués a Debarwa fins a finals d’Octubre, mentrestant, ella encarregà a Cristovao de castigar les províncies veïnes rebels. I Cristovao no la decebé, dues expedicions a les terres rebels donaren com a resultat un inestimable botí en mules de càrrega i bestiar, i l’esbocinament de dos espies etíops a sou del Granh al campament espantà nous intrusos de l’Imam.

    El cinc de desembre abandonaren Debarwa, un cop acordat amb Claudi que s’havien de trobar per combatre junts l’exèrcit del Granh, si bé el contingent que acompanyava l’emperadriu era més aviat modest: 400 portuguesos més 200 etíops. Pel camí, Cristovao procedí a expulsar els cobradors d’impostos del seu enemic per la qual cosa les seves forces foren rebudes com a llibertadores i els locals no trigaren a jurar lleialtat a Oanguel; a més, Cristovao començà a enviar espies en totes direccions amb la intenció de conèixer els moviments del seu temible enemic. El primer dia de febrer es toparen amb el primer obstacle, la serralada estratègica d’Amba Canet, sota control d’un capità del Granh i 1500 guerrers. Oanguel senyalà la dificultat de guanyar el terreny als musulmans i suggerí d’esquivar l’obstacle però Cristovao, tement que el capità enemic pogués atacar les seves rutes de subministrament,  prengué la decisió d’atacar. El primer dia els portuguesos fingiren un assalt amb la voluntat de veure la capacitat de reacció enemiga i fer que esgotessin la munició per a més tard retirar-se; el segon dia, però, atacaren a uns desprevinguts defensors i aconseguiren prendre la vila principal de la serralada havent patit només 8 portuguesos morts i 40 ferits. Ràpidament, la mesquita del poble fou reconvertida pel patriarca Bermudez en l’Església de Nostra Senyora de la Victòria.

    Romangueren a Amba Canet la resta del mes de febrer perquè reposessin els ferits, la qual cosa els permeté contactar amb un enviat d’Estevao de Gama que els informà que cinc galeres portugueses eren a la costa per proporcionar-los el que necessitessin. El missatge d’un militar cristià a les ordres del Granh informant-los que els obriria les portes del seu territori induí Cristovao a abandonar la seguretat d’Amba Canet i dirigir-se cap al territori enemic, i la serralada quedà sota el control d’un noble etíop, amo d’aquelles terres i lleial a Oanguel. Reunits amb el capità cristià que els havia cridat, els informà que si no s’afanyaven, el nombrós exèrcit del Granh els interceptaria abans no poguessin reunir-se amb l’emperador Claudi. Cristovao avançà fins a Çart, a l’extrem del regne etíop de Tigre, però allà descobrí que la trobada amb el Granh era inevitable i que els locals, més proclius a l’Imam, els robarien els subministres si seguien avançant. Abans de l’imminent xoc armat, un ambaixador del Granh inquirí a Cristovao per quina raó lluitaven per a un jove babau com Claudi i el menyspreà dient que no considerava els portuguesos res més que frares i que tenien permís per a tornar-se’n a casa. El capità cristià respongué enviant un esclau vestit a la portuguesa amb el missatge que ells havien arribat en nom del sobirà de Portugal per a què ajudés el seu germà etíop a recuperar el seu regne i per castigar-lo pels seus pecats, tractant-lo, a més, de dona. Granh s’ofengué però deixà que l’esclau tornés viu al campament portuguès, admirat per la valentia d’aquests.

    La intenció de l’Imam, atès que els portuguesos es trobaven en una posició elevada forta, era rendir per fam el contingent cristià i, en resposta, Cristovao ordenà el 4 d’abril de 1542 plantar batalla. Fingí una retirada del turó on s’havia parapetat i, quan els homes del Granh li anaren al darrere, contraatacà amb gran virulència. Els dos exèrcits lluitaren en una confosa melé fins que un afortunat tret d’espingarda ferí el Granh a la cama provocant la retirada de l’exèrcit musulmà. El saldo de la batalla d’Algol fou almenys d’onze portuguesos morts, i trenta-quatre homes del Granh caiguts (dels quals quatre eren capitans). L’Imam però, no havia renunciat a lluitar i dotze dies després del primer contacte, els portuguesos abandonaren el seu campament, trobant-se amb què, Garad Amar, capità del Granh, els atacava amb 500 genets i 3000 guerrers d’infanteria. L’artilleria dels cristians paralitzà l’ofensiva d’Amar, que es trobà aïllat amb uns pocs soldats entre les files portugueses on morí lluitant, i encara que Granh va llançar nous atacs per diferents direccions, foren rebutjats i acabaren retirant-se amb els portuguesos al darrere encalçant-los. La derrota del Granh fou considerable, forçat a abandonar el territori assetjat pels locals que, en veure’l derrotat, ja no li prestaven cap mena de suport, cosa que agreujava l’estat de les tropes de l’Imam.

    Havent expulsat el Granh del territori, Cristovao va romandre uns dies acampant a prop d’un riu perquè es recuperessin els més de 70 ferits de la darrera batalla i per esperar reforços. Al cap de dos dies aparegué el noble Isaac amb 530 soldats amb la mala notícia que les galeres que havia enviat Estevao de Gama per ajudar-los havien estat rebutjades pels vaixells de guerra otomans, de manera que s’aïllant l’expedició portuguesa. I és que, alarmat davant les darreres pèrdues, el Granh havia decidit demanar ajuda al paixà de Zabid (Iemen), reafirmant el seu vassallatge al soldà otomà i enviant molt d’or al paixà a canvi de suport militar. El paixà, la missió del qual era vigilar l’estret del Mar Roig amb els seus 3000 homes, accedí a enviar a Etiòpia uns 800 soldats, amb armes de foc i peces d’artilleria. Ben aviat es reeditaria el conflicte otomà-portuguès en un nou escenari.

    Cristovao no perdé el temps i prengué possessió de la província de Cemen, on bona part de la població és de confessió jueva i vassalla de l’emperador, amb la voluntat de trobar-s’hi amb Claudi. Tot i que el seu lloctinent a Cemen, Cid Ahmed, havia estat vençut pels portuguesos, el fet de comptar amb el reforç dels turcs otomans va animar Granh a tornar a presentar batalla a Cristovao, assaltant el seu campament el 28 d’agost de 1542. La pressió turca sobre l’estacada era tan forta que ben aviat Cristovao és veié obligat a realitzar rapides incursions a l’exterior amb les quals distreure forces, morint molts turcs i portuguesos en l’acció. Al migdia Cristovao torna a entrar al campament amb una ferida de bala a la cama; no és l’únic, la tenda de l’emperadriu, un improvisat hospital de campanya, és plena de ferits. La mort en combat de dos capitans portuguesos i l’entrada al campament de soldats turcs feu que Cristovao ordenés la retirada a la serralada, enviant el seguici l’emperadriu i del patriarca Bermudez per un camí, mentre ell i catorze portuguesos n’agafaven un altre.

    Cristovao fou capturat per un contingent de cavalleria i portat davant del Granh, que, cofoi per la seva victòria, havia promès una recompensa per a qui li dugués un cap de portuguès (de la darrera batalla ja en portava 170). Granh feu torturar el derrotat portuguès i li prometé que li perdonaria la vida si aconseguia que els portuguesos que havien pogut escapar de la massacre vinguessin a servir-lo, Cristovao es negà i Granh li tallà el cap. Els turcs del paixà s’enfadaren, ja que les seves ordres eren portar Cristovao viu al seu senyor (possiblement per a fer un intercanvi d’ostatges amb Estevao de Gama), finalment es conformaren amb el seu cap i els altres presoners vius i marxaren amb el paixà, deixant-li al Granh encara uns 200 soldats. La mort de Cristovao tingué un profund impacte en l’espiritualitat etíop, s’identificà el portuguès amb un màrtir, atribuint-se-li miracles: per exemple es diu que del seu cap tallat brollà una font d’aigua que romangué en el lloc on havia mort i que podia curar les malalties dels creients.

 

Escena de la mort de Cristovao da Gama

 

    L’emperadriu Zabelo Oanguel, tot i la gravetat de la derrota, aconseguí unir novament etíops i portuguesos sota la seva bandera i marxar junts cap a la província de Cemen on, deu dies després de la derrota, aparegué l’emperador Claudi amb un modest exèrcit. L’emperador lamentà la mort de Cristovao, qui s’havia fet molt popular arran de les victòries contra el Granh, però contra el desig de revenja dels portuguesos supervivents preferí romandre a la serralada de Cemen fins que no tingués un exèrcit prou fort. El 6 de febrer de 1543, havent reunit 8500 soldats i coneixent la retirada de bona part del contingent otomà, accedí a anar contra el Granh, qui aleshores es trobava al regne de Dambia, a les ribes del Nil. Claudi s’instal·là en un lloc anomenat Wayna Dag i la resposta del Granh fou immediata: anà contra ell amb uns 13000 homes (entre els quals s’incloïen els 200 turcs), durant dies hi va haver escaramusses per les dues bandes amb intervencions claus dels darrers 70 portuguesos capacitats per al combat. Si bé Claudi no estava gens convençut de la victòria, tement que una retirada suposaria la deserció de bona part de la noblesa, decidí atacar Granh el 21 de febrer en un sagnant episodi en el qual, per l’interès que tenia l’emperador en conservar l’aliança amb Estevao de Gama, no es deixà que els portuguesos lluitessin sense una nombrosa escorta d’etíops. El Granh, que lluitava al capdavant de les tropes amb el seu fill, fou reconegut pels portuguesos que el cosiren a trets d’espingarda. La mort del Granh suposà la retirada total dels seus soldats, molts dels quals se sumaren al seguici de la dona de l’Imam que aconseguí escapar amb el botí; només el contingent turc romangué a la seva posició, essent massacrat pels vencedors.

    Tot i que aquesta victòria retorna la iniciativa de la guerra a l’emperador etíop, la fugida de la dona del Granh amb el botí indicava que no seria senzill reconquerir el territori perdut de l’imperi. En conèixer la derrota de l’Imam, el pare d’Isaac, que havia servit al Granh amb tanta lleialtat fins al punt que aquest li havia confiat la protecció d’un dels seus fills, va suggerir a l’emperador a través d’Isaac que, si li perdonava la vida, li entregaria el fill de Granh, a la qual cosa aquest va acceptar. Poc després un altre gran capità que havia servit els musulmans va demanar també el perdó, a la qual cosa Claudi va acceptar malgrat el que l’altre havia fet. Malauradament per aquest capità i tot i que l’emperador s’havia compromès a respectar-li la vida, va permetre que un parell de portuguesos es colessin a la seva tenda i vengessin Cristovao cosint-lo a punyalades. I és que Claudi era un dirigent molt pràctic en la seva forma de governar: concedí un funeral molt digne a Cristovao en l’aniversari de la seva mort i proporcionà molts honors als portuguesos supervivents, però quan el patriarca Bermudez volgué divulgar el catolicisme, Claudi preferí evitar el conflicte amb el clergat etíop i cridà un Abuna d’Alexandria, expulsant un indignat Bermudez. Les victòries militars donarien a Claudi l’oportunitat de ser un dels monarques més forts de la història d’Etiòpia, soscavant el poder de la noblesa i estenent la seva influència entre el clergat i els governadors locals.

    Els conflictes a la zona s’allargaran durant generacions, tant contra sobirans musulmans com contra pobles animistes com els Galla, el mateix Claudi morí en una batalla el 1559. La presència de portuguesos creixerà molt els següents 50 anys, especialment a través de missions religioses de l’ordre dels jesuïtes, essent Pedro Páez (1564-1622) un dels principals testimonis d’aquests contactes entre l’Església romana i l’etíop. L’èxit de les missions jesuïtes es manifestà amb l’apropament al catolicisme d’un parell d’emperadors etíops a finals del segle XVI, si bé amb la pujada al tron de Fasilides (1603-1667), els jesuïtes foren expulsats de l’imperi i els catòlics (també els descendents de portuguesos) obligats a convertir-se a l’Església etíop. I és que, quan regnava Claud,i l’amenaça més immediata era un Granh recolzat per l’imperi otomà mentre que, un segle després, Europa era vista com el perill més immediat per a aquest imperi africà i cristià.

 

 

Read More