Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El present article posa en qüestió l’ús del terme pandèmia per referir-nos al passat prehistòric, tot posant èmfasi en les malalties infeccioses prehistòriques, els canvis socials neolítics i la importància de les cures per a la supervivència social.

Read More

Àfrica és el continent d’on sorgeix el nostre gènere, i, per tant, el que conté el registre arqueològic més llarg i antic. Actualment, cada vegada es coneix millor la forma en què hi apareix la nostra espècie. Tot i això, encara és un tema debatut, amb dues teories principals: la teoria multiregional i la teoria de l’origen únic o Out of Africa

La primera hipòtesi planteja un origen en el qual es produeix una evolució gradual i independent cap als Homo sapiens arcaics i humans moderns a partir de les poblacions ancestrals de l’Homo erectus a Àfrica i Euràsia. No obstant això, els mecanismes evolutius no permeten l’aparició d’una mateixa espècie a partir de poblacions aïllades genèticament. Per això, els defensors d’aquesta teoria argumenten que hauria d’haver existit alguna mena de flux genètic entre les diferents poblacions. La hipòtesi de l’Out of Africa o origen únic, la qual es basa en les evidències fòssils presents en tot el Vell Món, proposa que els humans moderns van aparèixer fa uns 300.000 i 100.000 anys a l’Àfrica. Aquestes poblacions van emigrar des d’aquest continent cap a la resta dels territoris, reemplaçant a la resta de poblacions preexistents en cada lloc. Durant aquest procés d’expansió cap a nous territoris es produeix l’extinció dels neandertals europeus i de l’Homo erectus asiàtic. Les evidències genètiques també sustenten aquesta hipòtesi, i alguns treballs consideren que l’Homo sapiens va estar present en la zona més austral del continent entre els 300.000 i els 265.000 anys.

Qüestions generals de la Middle Stone Age

Encara que no són equivalents als períodes del Paleolític europeu, la prehistòria africana es divideix també en tres períodes relacionats amb la cultura material. Aquests són: l’Early Stone Age (ESA: 2.6 milions d’anys – 300.000 anys), la Middle Stone Age (MSA: 300.000-30.000 anys) i la Later Stone Age (LSA: 30.000-10.000 anys). 

La Middle Stone Age és com es denomina la cultura material realitzada pels primers humans moderns i ocupa aproximadament un període que abasta des dels 300.000 als 30.000 anys abans del present, depenent de les regions. Aquesta cultura material està relacionada amb l’aparició i desenvolupament dels primers humans anatòmicament moderns. La seva cultura material desenvolupa una tecnologia lítica caracteritzada per l’ús generalitzat de nuclis preparats per a obtenir ascles predeterminades, és a dir, nuclis que són explotats mitjançant una fase de preparació prèvia per a l’obtenció d’un producte predefinit. Aquestes són les principalment les conegudes com a talles discoides i levallois. Encara que aquestes dues maneres d’explotació es poden identificar en l’Early Stone Age, és en aquest moment quan es generalitza la seva utilització. També es caracteritza per l’elaboració i ús de puntes, amb la finalitat de ser emmanegats per al seu ús com a projectils.

Producció de puntes de llança seguint la tècnica Levallois (Font: Wikimedia Commons)

Durant aquest període també s’han trobat evidències del que s’ha denominat com a comportament humà modern. Aquesta proposta plantejava que els avenços tecnològics produïts entre el Paleolític Mitjà (150.000-30.000 anys) i el Superior (30.000-10.000 anys) a la Europa van ser una autèntica revolució cultural, fruit de la superioritat cognitiva dels humans moderns sobre altres espècies com els neandertals. No obstant això, aquest conjunt d’innovacions culturals no es va produir de manera abrupta, sinó de manera gradual durant un procés molt llarg. La majoria dels jaciments utilitzats per a sostenir aquesta teoria es troben a Sud-àfrica. L’explotació dels recursos d’origen marí també és una de les característiques principals dels jaciments d’aquest país, ja que aquest aprofitament va jugar un paper clau en l’evolució humana des d’un punt de vista nutricional. Entre altres innovacions se situen les primeres evidències de simbolisme o conductes culturals no econòmiques com l’ús de l’ocre o les grafies. El desenvolupament d’artefactes configurats en os, així com d’adorns en petxines perforades i denes d’ou d’estruç, són uns altres dels criteris considerats per a justificar els canvis en la conducta típics del comportament modern.

La gorja d’Olduvai 

L’est d’Àfrica està caracteritzat geogràficament per una gran falla tectònica que va de nord a sud, el conegut com a gran Rift Valley africà. Geogràficament està format per les serralades més altes del continent, extenses planes i alguns dels majors llacs d’Àfrica. Aquest accident geogràfic ha permès el desenvolupament d’una enorme varietat de biomes i ecosistemes molt diferents entre si, que han jugat un rol fonamental en el tipus d’ocupacions humanes en el territori. En la seva part africana, el Rift Valley comprèn els països de Tanzània, Kenya, Etiòpia, Uganda, Somàlia, Eritrea i Djibouti i, la seva extensió nord, inclou també el Mar Roig i la Vall del Jordà. A l’est d’Àfrica la majoria dels jaciments es troben a l’aire lliure, amb la presència d’alguns abrics i d’algunes coves situades en la línia de la costa actual.

La gorja d’Olduvai es localitza al sud-est del Serengueti (nord de Tanzània), en el gran Rift Valley de l’est d’Àfrica. El paisatge està conformat per una gran plana travessada pel riu Olduvai, que neix en el llac Ndutu, i està delimitat pel sud, per una línia de volcans, com el Lemagrut, Olmoti o Ngorongoro i per relleus metamòrfics de menor altura en el nord. Després del col·lapse del cràter del Ngorongoro, fa 2,2 milions d’anys, es produeix tota una sèrie de processos tectònics que alteren la sedimentació de la plana existent. Llavors, el recentment format riu Olduvai, comença a erosionar els estrats, generant la gorja que coneixem avui dia. Durant aquest procés es produeixen també esdeveniments de sedimentació, especialment a causa de l’activitat volcànica de la zona.

La gorja d’Olduvai és un dels llocs referents a escala mundial sobre els estudis de l’evolució humana. Des de que en 1959, Mary i Louis Leakey, paleoantropòlegs britànics, descobrissin el crani del Zinjanthropus (Paranthropus), espècie hominina extinta, aquest lloc ha estat conegut com un dels bressols de la humanitat. Al llarg del temps, nombrosos equips han centrat la recerca i anàlisi dels jaciments de la gorja en els estrats (Beds) més antics de la seqüència, on s’han recuperat nombrosos indicis de les indústries de tipus Olduvaià i Achelià. No obstant això, s’ha prestat poca atenció als nivells superiors de la gorja d’Olduvai, així com a l’origen de la nostra espècie i la seva cultura material. Seguint aquesta tònica, la MSA en el nord de Tanzània tampoc presenta un nombre significatiu de jaciments que ens permetin generar un marc cronocultural afinat. Estratigràficament, la MSA d’Olduvai es troba dins del Bed Ndutu, que consisteix principalment en dipòsits de toves, eòlics, fluvials i col·luvials, que són dipositats en els estadis finals de la formació de la gorja, que cobreixen les àrees perforades pel riu Olduvai mateix.

Vista general de la gorja d’Olduvai. (Fotografia: Juan Marín Hernando).

El Bed Ndutu i els primers humans moderns a la gorja d’Olduvai

Amb l’objectiu de solucionar aquesta escassetat d’estudis, l’any 2016 es va iniciar el projecte “La Middle Stone Age en Olduvai, Tanzània. El Bed Ndutu i els primers humans moderns en l’est d’Àfrica”, sota la direcció de Jose Manuel Maillo de la Universitat Nacional a Distància (UNED). Aquest projecte va començar amb una prospecció sistemàtica de la gorja principal d’Olduvai durant la campanya de 2016, amb la finalitat d’identificar possibles jaciments amb indústries pertanyents a la MSA i també amb la presència de restes faunístiques. Després d’aquests primers treballs, l’any 2017 es va decidir iniciar els treballs d’excavació d’un dels jaciments identificats més prometedors. A aquest conjunt se’l va denominar Victoria Cabrera Site (VCS) en honor a la prehistoriadora i arqueòloga espanyola i catedràtica de la UNED. Els resultats han estat publicats en 2019 a la revista Quaternary International sota el títol de “Victoria Cabrera Site: A Middle Stone Age site at Olduvai Gorge, Tanzània”, on es descriuen els resultats més importants d’aquest conjunt.

El jaciment de Victoria Cabrera Site és el primer que clarament pertany a la Middle Stone Age a la gorja d’Olduvai. Sis nivells del jaciment tenen una cronologia que va des dels 75.000 als 86.000 anys. Aquests nivells contenen indústries lítiques que, encara que són poc nombroses, estan caracteritzades per mètodes d’explotació de nuclis preparats, especialment la talla de tipus discoide i levallois, amb algunes peces de tipus retocades com els raspadors de dors, els denticulats i les osques, amb escassetat de heavy duty i una total absència de puntes. La matèria primera en què es fabrica aquesta indústria és de tipus local, principalment quarsites, basalts i fonolites. La fauna i la indústria han estat dipositades dins dels mateixos nivells, encara que l’associació entre ells no és clara. Entre la fauna més nombrosa, destaca la presència de restes de zebres, seguits per alcelafines (tipus damalisc) i antílops. Existeix la presència de restes d’hipopòtam, tortuga i nombrosos rosegadors. En l’àmbit de les modificacions de les superfícies de les restes faunístiques, la major part provenen de l’activitat fluvial, especialment arrodoniments i poliments. Encara que existeix la presència d’activitat de carnívors, aquesta és escassa i no s’ha recuperat cap resta amb traces d’activitat humana.

El jaciment correspon a l’Estadi Isotòpic Marí 5 (MIS 5), un període de condicions ambientals favorables. No obstant això, ni les condicions paleoambientals (la gorja d’Olduvai està entre Àfrica de l’est i Àfrica tropical) ni els canvis climàtics en l’àrea poden ser caracteritzats amb les dades que es disposen encara. Només uns pocs jaciments que pertanyen a el MIS 5 han estat trobats a l’est d’Àfrica. Una de les explicacions pot estar relacionada amb l’absència de recerques i de datacions dels dipòsits. El jaciment de VCS s’afegeix a la llista d’altres jaciments amb cronologies del MIS 5, amb l’expectació que més dades sobre la presència humana, patrons d’assentament, mobilitat de grups humans, i interacció amb els ecosistemes en la gorja d’Olduvai i en el nord de Tanzània puguin ser aportats.

L’any següent, al 2018, es va iniciar l’excavació d’un altre jaciment que es va denominar Dorothy Garrod Site (DGS), en honor de la prehistoriadora i arqueòloga britànica. Els resultats d’aquest jaciment  encara no s’han publicat i els seus materials estan en estudi. Aquest jaciment està compost per un únic nivell d’origen eòlic, que està encara en procés d’anàlisi. La indústria lítica és molt abundant i clarament pertany a la Middle Stone Age. La fauna, també representativa, té evidències de manipulació antròpica. De moment, encara no es disposa dels resultats de les datacions radiomètriques, i la seva adscripció cronològica s’ha realitzat en funció de la indústria lítica i la posició geològica dels estrats.

Complementàriament a aquests dos jaciments i als treballs desenvolupats en la gorja, també es va realitzar una excavació en el pròxim abric de Nasera, treball que ha estat publicat en 2020 a la revista Journal of Quaternary Science sota el títol de “Revisiting an old profile: an updated geoarchaeological study at Nasera Rockshelter (Tanzània)”. L’abric de Nasera, és un jaciment clau per a l’estudi de la MSA i la transició cap a la LSA a l’est d’Àfrica. Excavat per primera vegada per L. Leakey l’any 1932 i per M. Mehlman entre 1975 i 1976, disposa d’una seqüència estratigràfica de més de vuit metres de profunditat i 25 nivells arqueològics. En aquests nivells es va definir la indústria Kisele i diverses indústries de la LSA i del període pastoralista. Es va recuperar l’antic perfil excavat, actualitzant la secció estratigràfica preexistent. També s’han renovat les descripcions geològiques i estratigràfiques, així com s’han realitzat una successió de noves datacions dels dipòsits, detallades amb informació sobre el contingut arqueològic i paleontològic d’un total de 17 nivells. Les altes taxes de sedimentació observades a l’abric de Nasera, podrien resultar molt útils per a l’estudi de la transició cultural de la MSA cap a la LSA al nord de Tanzània.

Vista general de l’abric de Nasera. (Fotografia: Juan Marín Hernando)

Amb els diferents treballs que el Projecte està realitzant en la gorja d’Olduvai i en l’abric de Nasera, cada vegada es coneix millor les dinàmiques culturals desenvolupades per Homo sapiens en aquesta regió. Els objectius futurs tractaran de centrar el focus de l’estudi sobre unes certes qüestions com els patrons de poblament i subsistència a escala regional. Per a això és fonamental la descripció de la naturalesa de la indústria lítica i la funció dels jaciments, l’ús i procedència de matèries primeres, la biogeografia de les espècies animals i l’origen de les acumulacions.

Read More

Una tarda de juliol part de l’equip d’Ab Origine espera pacientment una videotrucada a l’ordinador. Malauradament, aquest cop és impossible que l’entrevistador i l’entrevistada es desplacin per conversar cara a cara. I és que na Cristina es troba en plena intervenció arqueològica a Mallorca, al jaciment arqueològic de Son Fornés. De sobte, el so de trucada sorgeix dels altaveus i, després de parlar llarga estona sobre la visió del projecte i acabar d’ultimar els diversos elements del desenvolupament de l’entrevista, ens disposem a començar: 

Podríem dir, no sense absència de debat, que l’arqueologia és una ciència interdisciplinària i que, en conseqüència requereix certa especialització en el si de la comunitat professional. En el teu cas t’has centrat en l’antropologia física i l’osteologia humana. Ens podries explicar en què consisteixen?

Des de l’arqueologia entenem que les persones esdevenen restes materials i no són un tipus de restes diferents. Aquesta visió podria tenir vincles amb moviments molt recents com l’antiespecista o l’animalista. La disciplina que estudia les restes humanes és l’antropologia física o forense. Per què l’osteologia? Perquè malauradament la major part del cos és de natura perible; però en canvi els ossos perduren.

Entre l’arqueologia, la biologia i la medicina hem desenvolupat aquesta disciplina que fa servir molts dels mètodes i tècniques emprats per la pràctica forense, però que es diferencia per la perspectiva, que sempre és poblacional. No ens interessa un individu concret. Tot i que podem fer osteo-biografies tan interessants com la del famós Ötzi, les nostres preguntes es plantegen poblacionalment: perquè la nostra unitat d’anàlisi és la societat, els grups humans i la seva variabilitat.

La mort és, irremeiablement, un fenomen universal. És per això que en la praxi arqueològica és quotidià tractar amb restes òssies humanes i una gran diversitat de contextos funeraris. Quina informació podem extreure de l’anàlisi d’un conjunt de restes òssies?

La primera informació que en podem extreure és la demogràfica. Amb les restes humanes podem saber el sexe i l’edat que tenia una persona quan va morir.  Aquestes dues variables són la matèria primera de l’anàlisi demogràfica. Sense aquesta és molt difícil poder plantejar qüestions que tenen a veure amb fecunditat, el creixement de la població, la taxa de mortalitat i l’esperança de vida.

Però n’hi ha d’altres també importants que tenen a veure amb el que queda enregistrat en el cos, com per exemple l’alimentació. En arqueologia tenim molts indicadors indirectes per saber què menjava una comunitat, però és en els cossos humans on es verifica el consum: deixa de ser potencial i passa a ser mitjançant el metabolisme. És a través de l’anàlisi química dels ossos que podem conèixer l’alimentació, i coneixent també el sexe i l’edat del cos analitzat podem aspirar a explorar possibles diferències socials segons aquestes variables.

A part d’això, també podem analitzar l’estat de salut del grup. No només malalties o traumatismes, sinó una qüestió que em sembla molt rellevant: les càrregues laborals. Treballar (els moviments repetitius -o no-, especialitzats -o no-) deixen també una empremta. Aquí l’antropologia aporta un munt d’informació envers això.

I un altre element molt important i que ara ha tingut un boom amb la possibilitat d’estudiar el genoma humà a partir de les restes òssies és el que té a veure amb l’herència genètica. Mitjançant anàlisis genòmiques s’estan duent a terme interpretacions sobre migracions a gran escala. Hi ha molta polèmica amb això perquè d’alguna manera estem reeditant l’escola historicocultural (això s’haurà d’aturar en algun moment) i s’estan popularitzant novament certes de les seves postures, com ara la identitat entre “sang” i cultura.

Crec que això no és innocent: la qüestió del migrant i l’estranger és quelcom molt actual i també tenim aquesta idea tan arrelada que les migracions són invasions que impliquen conquestes. Potser caldria reflexionar en què moltes migracions han esdevingut per buscar refugi i per moltes altres causes socials, en contraposició a aquesta suposada voluntat conqueridora.

A mi m’interessa molt aquesta altra concepció i amb l’ADN hi podem treballar moltíssim. Un element molt interessant en el que ara comencem a implementar (després de vint-i-tants anys d’agafar mostres sense èxit) és la investigació de les relacions de filiació. Els sistemes de parentiu no descansen només en la biologia, però la xarxa biològica ofereix un patró de relacions socials que avui dia estem en disposició de poder estudiar i que en el cas de l’estudi sobre les dones en el passat i de les societats que podrien haver estat patriarcals és interessantíssim, sobretot per veure quines relacions socials s’estaven implementant en relació a les tipologies de parentiu.

En relació amb la referència que has fet a l’escola historicocultural, i aquesta constant (confusió) sobre què és natural i què és social…

Veig per on vas. Ara sembla que tot és qüestió de noves tècniques i noves anàlisis: que els avenços en el coneixement només depenen d’analítiques ben sofisticades! (riures). No! Les relacions socials no fossilitzen, mai les trobarem en forma d’evidències empíriques!  I tampoc les classes, l’estatus o el patriarcat. Només amb una teoria social potent podem intentar llegir els elements materials del registre arqueològic.

Skype-20190711-201708
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista, que realitzàrem mitjançant videotrucada. Font: pròpia.

Enllaçant aquesta reflexió entre allò existent i allò teòric, fins a quin punt el context arqueològic en què es troben aquests conjunts ossis en condiciona la seva anàlisi i l’assoliment de conclusions? (p. ex. la presència o absència d’aixovars o de connexió anatòmica dels esquelets). I sobretot la metodologia arqueològica, tant en l’excavació com en l’abstracció de l’estratigrafia pot influir (positivament o negativa) en aquestes?   

Clar! Però és que hi ha tantes decisions que prens que ho afecten des del minut u: a on vaig a picar? A on no? I aquestes mai són innocents! El context arqueològic sempre és la matriu on llegim relacions. Avui dia tothom acceptaria que l’arqueologia va de recurrències espacials i temporals a través de les quals fem agrupacions, però això és la passa u per poder llegir en clau històrica el que li va passar a una comunitat concreta.

Les avaluacions descriptives, materials, empíriques és evident que són necessàries. Però hi ha gent que pensa que amb el Big Data, que quantes més dades tinguem (riures) la lectura històrica sorgirà per si sola. I mai surt així: l’has de llegir en un context i amb referència a una sociologia de la materialitat. I per això el context arqueològic és aquest context de relacions, tant epistemològiques amb la teva teoria social com físiques amb la realitat analitzada. I a parer meu aquí hi ha la gràcia (potser amb certa supèrbia) de l’arqueologia.

Per sort, als equips treballem amb d’altra gent que t’ofereix altres maneres d’esprémer les dades; però la responsabilitat de trobar una teoria de la materialitat social llegida en clau sociològica és responsabilitat de l’arqueologia. I hem de treballar cap aquí, però no només amb analítiques i altres eines quantitatives.

Es fa patent com el positivisme encara impregna l’arqueologia metodològicament, sense que existeixi un debat teòric profund.

Totalment. Mira, perquè tal vegada he tingut la sortada del mil·lenni de ser a prop d’en Vicenç Llull que constantment es qüestiona què és la cosa: del significat de les unitats de sentit en arqueologia. Com per exemple què és un esdeveniment? Què és un fet? Nosaltres entenem, en el nostre grup de recerca, que un esdeveniment cancel·la tot allò que ha estat vigent fins al moment. Però no prediu què és el que passarà després. En conseqüència l’esdeveniment obra noves possibilitats!  És important que ens plantegem aquestes qüestions perquè cada vegada més fem història retroactiva, i això en arqueologia és fatal: interpretem què va passar a l’inici d’una cosa a partir del seu final i això és jugar amb les cartes marcades. No pots retro-teoritzar, sinó que has d’observar quins són els esdeveniments d’inflexió que obren noves possibilitats socials. I això és teoria pura!

Excavació AY Cristina 2016
Cristina Rihuete excavant en una tomba argàrica. Font: Grup de recerca ASOME-UAB

En la darrera dècada el vostre grup de recerca ha treballat intensament en diferents jaciments argàrics de la regió de Múrcia que són exponents, segons les vostres conclusions, de les primeres societats estatals europees. Per què mereixen aquest qualificatiu? Quines han estat les troballes més destacades?  

Nosaltres entenem la caracterització de l’Estat en termes no només de la institucionalització de les formes polítiques sinó en el sentit més materialista del terme: l’eclosió de societats de classe, l’explotació econòmica que genera aquests antagonismes socials i on l’Estat és essencial per garantir l’ordre.

Què passa? Suposadament no existien Estats en el mediterrani occidental; només n’hi havia en el mediterrani oriental. Els Estats només eren aquells que s’havien autoanomenat.  Aquesta nova perspectiva en què entenem que existien Estats a l’occident de la mediterrània és on trobem el nostre exemple.

L’Estat argàric es vertebra en un territori totalment jerarquitzat, amb una societat clarament urbana, amb una jerarquia entre els assentaments i amb l’existència de fronteres, que podem constatar a través de la metodologia arqueològica.

Tot i que no coneixem la seva forma política concreta això és el de manco. Allò important és que estem parlant d’una societat estatal que ocupa un territori de 35.000 km2 (és a dir, 6 províncies; entre Múrcia, Andalusia, País Valencià i Castella-la manxa).

Fins fa molt poc, a través de les intervencions del jaciment de La Almoloya, no havíem tingut oportunitat de localitzar elements tan interessants com l’arquitectura del poder: els llocs on es verificava aquest control de la població sancionant-la funeràriament i  amb uns enterraments de l’elit política com només havíem vist al jaciment de El Argar.

A més, la societat argàrica va provocar un canvi mediambiental irreversible. La desertització a molts de llocs va ser irreversible per culpa de l’impacte que va tenir el món argàric en aquests territoris. I sobretot, l’exercici de la violència per poder mantenir aquest ordre social de desigualtats és una de les claus per entendre la societat argàrica: aquesta especialització tècnica que dóna lloc a una especialització econòmica i a una distribució desigual dels guanys.

L’exemple de El Argar en la difusió de l’arqueologia i la històrica ens serveix per desmentir el falç mite que sempre hi ha hagut rics i pobres. No sempre hi ha hagut gent que ha estat espoliada i usurpada, les coses tenen un inici! I El Argar ens serveix per explicar un d’aquests inicis.

Els inicis i el final. Perquè precisament també observem la desaparició de la societat argàrica.

Clar! I aquest final és una barreja en què s’han passat de frenada en la gestió agrària, obligant a la gent a mantenir una alimentació més pobra i unes diferències socials cada cop més profundes que feien encara més horribles les condicions d’existència de la gent.

Encara no podem respondre si El Argar va acabar amb una gran revolta (és una tesi molt difícil de demostrar), però és un fet que el que ve després nega simbòlicament el passat argàric. Una de les coses més interessants de El Argar és el ritual funerari, que defineix aquesta societat; que a la societat que ve després no s’enterri ens ha de fer pensar en una ruptura social molt gran, que necessàriament ha d’haver estat una reacció contra l’ordre argàric.

La Almoloya
Fotografia aèria del jaciment de La Almoloya en el seu entorn de Sierra Espuña (Murcia). Font: Grup de recerca ASOME-UAB.

Ara farem salt geogràfic des de El Argar fins a les Illes Balears, concretament a Mallorca. A la teva tesi doctoral analitzes la necròpolis prehistòrica de la cova des Càrritx (Ciutadella, Menorca; 1450/1400 i 800 ANE). En arribar a les teves conclusions, potser a les persones no-expertes ens pot sorprendre l’elevada esperança de vida de la comunitat humana (d’entre 35 i 45 anys), la diversitat sexual de la robustesa òssia i la inexistència de diferències significatives entre sexes en la composició dietètica. Grosso modo, podries sintetitzar-nos quins elements consideres essencials per entendre la necròpolis des Càrritx?

La tesi, com ha plogut! De les coses que més m’interessaven era analitzar una necròpolis d’inhumació col·lectiva. Era un repte, perquè els cossos no estaven individualitzats sinó que s’enterraven tots junts i era impossible destriar esquelets en el que semblava un ossari de dimensions colossals. Ara bé, que la tradició de l’enterrament col·lectiu sigui sinònim d’igualtats o homogeneïtat social no està gens clar; i menys en un cementiri que funcionà tants segles.

Aquest va ser el repte. I tenia molt clar que volia explorar metodològicament la diferència sexual. Un cop vaig obtenir els resultats vaig quedar una mica tocada perquè pensava que no podien ser; no m’agradaven, saps allò de quan les teves conclusions no t’agraden? (riures) Avui dia no tinc cap altra resposta, però en realitat és una conclusió que m’ha donat una hipòtesi que encara no puc demostrar (però ara tal vegada amb les millores en l’anàlisi d’ADN podria).

Jo no observava grans diferències entre homes i dones. De fet, hi havia diferències de robustesa òssia però no estaven especialitzades en membres per sexe. També veia que els homes eren molt més alts que les dones i que això contrastava en què les dimensions cranials eren molt semblants. El que ens diuen sempre és que l’herència està en el crani i la vida està en el postcrani. Clar, si l’estatura era tan diferent i partíem que l’arquitectura cranial no, alguna cosa havia passat entre els homes i les dones.

I jo no ho veia enlloc. No ho veia en l’alimentació, ni en el treball ni en res concret. I vaig pensar que la diferència estava amagada. Em vaig fixar, per exemple, que no totes les dones van ser enterrades. La conservació òssia era fantàstica i hi havia un nombre molt elevat d’infants que tenien entre 3 mesos i 1 un any quan van ser enterrats. Però el fet que no hi hagués fetus ni nounats enterrats volia dir que el que no tenia eren dones embarassades enterrades; i això és una cosa que, fins i tot quan estava fent la tesi, en el meu cap no entrava perquè considerava el fetus com a individus. Però el fet de no tenir a dones embarassades era el que calia emfatitzar, perquè m’estava dient coses de les dones.

L’altra qüestió era la del biaix de la mortalitat infantil. Si hi hagués més nines enterrades que no pas nins jo ho podria explicar. Aparentment tenc una societat en la qual no hi ha diferències entre els sexes; però sí que hi ha diferències molt clares en els cossos adults. I aquestes han d’estar fonamentades en un tracte diferenciat durant la infantesa dels individus.

Arran d’això sorgeix la hipòtesi de l’infanticidi femení. I me la van criticar moltíssim. I és que a mi tampoc m’agrada; i menys en una societat que s’està enterrant col·lectivament i en la que pensaríem allò de “ah són iguals, són societats on encara les diferències no són greus”. No és tan clar; cal anar amb compte amb això.

Per mi aquesta va ser la part més interessant de l’estudi perquè va ser la que em va revolucionar més. Ara, amb els nous estudis d’ADN podrem saber el sexe dels infantils podrem contrastar una hipòtesi com aquesta.

Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.
Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.

A la teva obra utilitzes intencionalment la categoria sexe (masculí i femení) a l’hora de referir-te als conjunts ossis. D’aquest fet, podríem induir que el gènere, en tant que construcció social, no seria epistemològicament vàlid per intentar explicar els resultats de les anàlisis osteològiques?

Si entenem que el gènere és una construcció social, novament hem de recordar que el gènere no fossilitza!  El gènere l’has de descobrir. Jo entenc que segurament van existir societats prehistòriques en les quals el gènere tal vegada no era un universal. Jo no tenc gens clar que el gènere hagi estat una categoria que ha funcionat arreu, en tant que el gènere el que tradueix és la socialització de la diferència sexual. Jo no sé si ha estat important per totes les societats perquè la categoria juga amb aquesta diferenciació jeràrquica. El que sé és que és quelcom que hem d’explorar, que no ho hem de donar per suposat i que jo em trob molt més còmode xerrant sobre la materialitat dels cossos i com aquests cossos se socialitzen.

Tal com havíem parlat abans, tot plegat introdueix la qüestió sobre la identitat. I no sé si la identitat és una categoria útil per les disciplines que no tenim l’emic i l’ètic. Dins el marc materialista mos retreuen que no. Amb això l’Almudena Hernando hi estaria totalment en contra: ella creu que tenim una visió molt estreta perquè ella parteix d’aquesta idea de la identitat relacional o individual. Per a jo, com que la identitat té a veure amb la percepció de la construcció social crec que l’hem de refrendar a partir d’aquesta xarxa de relacions que ens proporciona el context arqueològic. Jo em seguesc trobant molt més còmode parlant de cossos sexuats.

Relacionant-ho amb aquesta visió que citaves, potser més “presentista” envers el gènere, també podríem dir que de vegades aquesta esdevé molt binària (Sí, efectivament). Des de l’antropologia se’ns ha mostrat que de gèneres, en tant que construccions socials, en poden existir múltiples en una mateixa realitat social concreta.

Clar, aquesta és la gràcia! No deixen de ser construccions que parteixen de la diferència sexual, amb diferents combinacions de possibilitats de transgressió. Una cosa que podem fer molt bé en arqueologia és estudiar normes i les transgressions de les normes. És a partir d’aquí que entenc que no podem deixar de fer servir una categoria com sexe, perquè ens perdem. Perdem la materialitat del cos. És una mica allò de: què és, el que la gent fa o el que la gent deia que feia? En el cas de la matèria que estudiem seria el primer: què és el que la gent feia i com sancionava les coses.

A més, hi ha un element que l’antropologia aporta i que trob molt encertat: no hi ha unitats de persones sinó cicles vitals d’aquestes; i això ho veiem en els cossos de les dones. Quan abans parlàvem de les dones embarassades (i tot el tema de les “deesses”, “mares” i tot això) trobem aquesta concepció de la “dona mare”, la “dona reproductora” i no: hi ha nines, joves, dones lactants, menopàusiques, àvies, etc. El cicle vital en totes les seves formes és quelcom a tenir molt en compte.

Aquestes consideracions en relació amb el sistema sexe-gènere en arqueologia poden recordar als sostinguts per altres autores i autors sobre les representacions figuratives en societats àgrafes, coincidint en el fet que no podem accedir a la seva simbologia i intencionalitat social original i, per tant, als gèneres. Tot i això, sí que podem observar com algunes d’aquestes representacions són sexuades; i és a través de la seva sexuació que podem intentar hipotetitzar-ne relacions socials. Llavors, ¿seria possible sexuar els conjunts ossis per tal d’arribar a nous resultats a la llum de les anàlisis osteològiques?

Aquest és el gran què. Tu pots sexuar els cossos i pots tenir representacions sexuades dels cossos humans. Però mai no sabràs si el punxó que està al costat d’un cos sexuat de dona era de la dona, l’havia fet servir la dona o quina relació hi havia. Haurem d’establir sempre una relació de proposició, relacional (tal com dèiem abans); i per això has de tenir una materialitat que puguis qualificar i unes relacions que proposes entre la matèria i els cossos sexuats.

Crec que aquesta és la manera de poder caminar, és a dir, “què és el que la gent va pensar de si mateixa i com es conceptualitzava?” Doncs no ho sé i, francament, no sé si m’interessa; a mi m’interessa què li va passar a la gent més que què pensava la gent d’ella mateixa. Avui dia estem en una societat tan preocupada d’ella mateixa que donem molt de pes a aquesta part, quan crec que és més important veure com ens movem en un determinat context més que no pas què se’n pensa. Pot ser molt interessant psicològicament o sociològicament però crec que l’arqueologia es troba fora d’això; o com a mínim amb la metodologia que jo faig servir.

Amb això no vull dir que la part simbòlica no estigui bé, eh? Se’n poden proposar moltíssimes coses. Però has de saber fins a on pots arribar, perquè què passa amb el simbolisme? Dissortadament acabes interpretant segons la matriu de significats de la teva societat. I clar, ni el concepte de persona segurament era igual en aquests grups que estem estudiant dels que tenim avui dia. Perquè sabem del cert que el concepte de persona del segle XIX no era així; les dones no han estat persones fins fa molt poc a molts de llocs. El que vull dir és que hem d’anar molt alerta per no acabar vomitant sobre els altres els nostres prejudicis.

L'antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les fosses comunes. El 2014 Rihuete participà en la intervenció de Sant Joan: la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.
L’antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les desaparicions forçades i els crims de lesa humanitat de la repressió feixista. El 2014 Rihuete participà en la intervenció al cementiri de Sant Joan: la primera fossa de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.

Fins ara hem reflexionat profundament sobre moltes qüestions. Podríem dir que el marc teòric i epistemològic que hem anat observant en l’entrevista sorgeix en confluència entre diversos corrents teòrics arqueològics i feministes. Quin és l’impacte que aquestes han tingut més enllà de la disciplina (i de la prehistòria)? Podria ser útil socialitzar aquestes aportacions entre els actuals feminismes per tal de repensar certs termes teòrics de l’actualitat? 

La fase de la visibilització de les dones més o manco ja la tenim feta. Ara es tracta que tirem endavant epistemològicament en una altra manera de conceptualitzar les asimetries socio-sexuals en els grups humans. I el que a mi m’interessa del debat del sistema sexe-gènere és la qüestió de la contingència: quines coses són efectivament canviants i quines coses són efectivament irreductibles (més enllà dels essencialismes).

Crec que vàrem aprendre moltíssim dels feminismes de la diferència en el fet que, al cap i a la fi, és igual si les diferències són naturals o culturals quan estan enquistades generació rere generació i hem de buscar tenir la capacitat de desfer-les.

Per exemple, amb la qüestió de la genètica. Hi ha aquest debat entre l’herència genètica (què ens constitueix biològicament) i la cultura (en tant allò adquirit) i aquest debat està mal plantejat.  Aquells genetistes que no veien res més que la cèl·lula i gens egoistes (riures) estan pensant i proposant que els gens, el que fan, és utilitzar el medi per posar-se en acció o inhibir-se. Tots coneixem les predisposicions genètiques envers les malalties i altres; ara s’està proposant que l’activació d’aquestes coses té a veure amb l’ambient, i en conseqüència t’estàs carregant la determinació biològica de les coses: hi ha una interrelació dels dos factors que en el debat del sexe i el gènere crec que és molt il·lustratiu, perquè és una falsa oposició.

Aquesta és una visió molt més dialèctica.

I com ha estat sempre la dialèctica, que no és una oposició sinó precisament la superació de l’oposició.

Doncs ja hem finalitzat les preguntes, incidint en moltes qüestions que de ben segur transcendeixen els interessos concrets envers l’arqueologia i la (pre)història. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista!

I ara, a vosaltres!

Read More

Durant un ampli període, la historiografia prehistòrica ha marginat de manera sistemàtica a diversos col·lectius, enfocant-se en els homes adults i fent-ho segons el biaix de les societats contemporànies. No és fins al sorgiment de l’arqueologia feminista que s’obre el camp d’estudi a altres actors socials, principalment les dones però també els nens i nenes. A partir d’aquest enfocament, es desenvolupa una nova concepció, que amplia els horitzons del coneixement de l’organització social. Dins d’aquesta anàlisi més exhaustiu, surten a la llum els papers específics dels infants, discapacitats i ancians. L’estudi d’alguns jaciments del paleolític i del neolític mostra que les comunitats d’aquests períodes eren emocionalment avançades, amb forts vincles afectius que anaven molt més enllà de la pura subsistència.

Infants

L’estudi del col·lectiu més jove, el dels nens i nenes, ha estat deixat de banda durant molts anys. Així i tot, per un costat la vinculació quasi immediata dels fills amb les mares des d’un punt de vista sociocultural estigmatitzat per part de la nostra cultura i, per l’altre, per l’aportació de l’arqueologia de gènere, han fet que la seva petjada no s’hagi esvaït de manera definitiva. L’anàlisi dels seus enterraments i d’altres jaciments que guarden relació amb la seva vida serveixen com a crítica a la concepció contemporània sobre els rols, actors socials i jerarquització de les tasques productives.

En termes moderns la infantesa és l’etapa intermèdia entre el naixement i la conversió al món adult, en què es procura la felicitat del nou ésser, és un període associat amb la dependència i innocència. En termes prehistòrics però les troballes denoten un gran gir a aquestes percepcions, és molt probable que l’experiència dels nens hagués modelat el passat.

Un exemple de la participació d’infants a prematures edats el trobem en les activitats productives de les comunitats amb les necròpolis de Nikolskoye i Yasinovatka, a Ucraïna. A ambdós recintes funeraris s’hi troben 9 cadàvers de nens d’entre 7-8 anys i 6-7 anys respectivament, que han estat enterrats de la mateixa manera que els seus majors. En la mateixa posició, estirats i mirant cap amunt, i amb un aixovar idèntic; puntes de fletxes i eines que es troben adaptades a la seva mesura anatòmica i que són la mostra més evident de què en feien un ús. Accedeixen al mateix tipus d’enterrament que els grans per una qüestió de producció i productivitat comparada amb l’adulta, és a dir perquè el seu treball era semblant, la seva mà d’obra era destacable dins la comunitat.

Aquesta alta participació és deguda a la intenció dels adults de fer partícips als petits en aquestes tasques, el foment del treball i de l’aprenentatge de la cultura amb una clara pretensió educacional. Així trobem els jaciments de Sinagua al nord d’Arizona, en els que un seguit d’objectes artesanals fets d’argila –bols, plats i figuretes d’animals- mostren els avenços del procés productiu: d’entre les restes es distingeixen les que tenen una tecnologia i un acabat perfecte i les que són asimètriques i sense una utilitat total, comparant-los es pot veure la relació mestre-aprenent.

Restes materials extrets del jaciment de Sinagua. Font: "Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”
Restes materials extrets del jaciment de Sinagua. Font: “Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”

En aquest mateix grup, les figuretes d’animals, que sembla que servien com a joguines per la seva presència als enterraments dels menuts, ens mostren gràcies a l’envernissament un seguit de marques d’ungles de diferents mides, adultes i infantils. Hi hauria hagut un tracte d’ensenyament simultani entre dues o més persones. Els grans en ajuda dels petits.

Restes materials extrets del jaciment de Sinagua. Font: "Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”
Joguines extretes del jaciment de Sinagua. Font: “Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”.

Portar a terme activitats productives d’aquest caire demostra el coneixement del món físic i social, així com els models i els rols econòmics i socials per part dels infants; generalment s’aprendria la pràctica de la ceràmica entre els 3-4 anys.

Persones discapacitades

A la prehistòria, com a qualsevol altra època, hi ha hagut persones discapacitades. En la nostra societat reben forts prejudicis i, fruit d’aquesta concepció, han desaparegut completament de les investigacions sobre la prehistòria fins fa molt poc.

El nombre de restes arqueològiques amb evidències de discapacitats físiques és molt limitat, i per diversos motius. Hi ha tan pocs casos d’individus inequívocament discapacitats que no es pot generalitzar, sinó que s’ha d’anar cas per cas. Tanmateix, cal considerar com afirma Eugénia Cunha, que the absence of evidence is not evidence of absence. És innegable que alguns d’aquests individus els esquelets dels quals s’han conservat no haguessin viscut els anys que van viure, o no s’haguessin recuperat de les seves lesions, sense el suport de la seva comunitat.

Per a l’estudi dels individus discapacitats, l’abast de les seves lesions, les necessitats que tenien i el rol que jugaven en les comunitats, s’ha desenvolupat la bioarchaeology of care, un mètode proposat per Tilley i Oxenham. Aquesta subdisciplina proporciona un marc d’anàlisi a partir del qual reflexionar sobre cada cas i establir un model d’atencions, tot reconeixent que les societats prehistòriques eren complexes, sofisticades i humanes, amb cultures i valors propis. Encara que resulta impossible saber com les societats percebien cada discapacitat —i encara més saber com la sentia la persona que la patia—, sí que es pot veure que, en línies generals, en els casos estudiats els tractaven amb tolerància i respecte.

Tot i que només es pot assegurar l’ajuda de la comunitat en els casos més extrems de discapacitat impresa als ossos, hi ha individus menys greus que segurament també reberen ajuda del seu grup. En alguns casos és una possibilitat, ja que malgrat les dificultats, haurien pogut sobreviure per si sols. El primer exemple es remunta a fa 1,8 milions d’anys: es tracta d’un homínid sense dents que podia haver necessitat ajuda per alimentar-se. Entre fa 400.000 i 300.000 anys, una dona a Salé-Marocco patia una malaltia genètica que li limitava els moviments del coll. També en el Paleolític Inferior es troba el cas d’un nen de la Sima de los Huesos (Atapuerca), que visqué fins als onze anys amb cranioestenosi.

Amb els neandertals ja hi ha més evidències: no és inusual trobar traumes ante mortem als seus esquelets, lesions a vegades molt greus de les quals es recuperaren. És molt possible que s’ajudessin entre ells, més sabent que creaven grups amb un marcat sentiment de comunitat. N’és un exemple Shanidar 1 —a Iraq, entre fa 35.000 i 45.000 anys—: entre altres ferides menors, presentava un braç inutilitzat i un cop el cap que podria haver-li provocat ceguera. Sahnidar 1 visqué fins als quaranta anys: un ancià, segons els criteris de l’època.

Un altre és Romito 2 —Calàbria, Itàlia, fa uns 9.000 anys—, el primer cas conegut de nanisme. La suma de les patologies del seu esquelet incomplet fa pensar que tenia un tipus de nanisme que no provocava problemes mèdics seriosos. Tanmateix, sí que li suposava un gran impediment per l’estil de vida nòmada del grup.

L'enterrament de Romito 2. Font: "Dwarfism in an adolescent from the Italian late Upper Paleolithic".
L’enterrament de Romito 2. Font: “Dwarfism in an adolescent from the Italian late Upper Paleolithic”.

No necessitava cures constants, però la comunitat s’havia d’adaptar a les seves necessitats i acceptar-lo entenent que no podia aportar tan econòmicament com un altre integrant. L’individu enterrat a Romito 2 morí al cap de disset anys, i fou inhumat en una cova que, a jutjar per les pintures rupestres, era un centre important; per tant, el consideraven un membre de valor.

Una mica més recent és el cas del noi de Windower —Florida, fa 7500 anys—, que tenia espina bífida oberta i va morir al volt dels 15 anys. El seu cos presenta atròfia dels ossos llargs deguda al desús i diverses alteracions que no es pot saber si són de naixement o resultat de complicacions. Patí greus infeccions, que es prolongaren durant anys fins que se li imprimiren als ossos; són la prova que rebé assistència constant i capaç de mitigar-li-les. Sense aquestes cures que va rebre del grup hagués mort en pocs anys.

L’últim cas, l’enterrament Burial 9 de Man Bac —Vietnam, entre fa 3.700 i 4.000 anys—, pot ser el cas més antic de supervivència amb completa discapacitat. Burial 9 tenia com a mínim paraplegia i com a màxim quadriplegia —si no total, almenys parcial—; la seva malaltia empitjorà amb el pas del temps, i a l’adolescència ja era del tot dependent. Visqué com a mínim deu anys més des que quedà paralitzat. Els enterraments de Man Bac no presenten diferències entre sexes i edats; l’única diferència entre ell i la resta d’enterraments és que està en posició fetal, però això segurament respon a les seves pròpies limitacions físiques.

L’individu enterrat a Burial 9 necessitava ajuda per a alimentar-se, per a la protecció, per la higiene personal, per la cura de les complicacions en la salut fruit de la immobilitat, etcètera. Encara que el seu esquelet presenta ossos massa fins i vèrtebres anquilosades, no s’hi troba rastre d’infeccions òssies ni fractures en vida d’uns ossos que eren especialment fràgils. Per tant, l’atenció que rebia no era només constant, sinó curosa i eficient.

La supervivència d’individus amb greus discapacitats evidencia la voluntat de la seva comunitat que visquessin. Casos com el de Man Bac demostren que estaven disposats a atendre’ls durant anys, sabent que no millorarien. A més, impliquen coneixements eficaços que també utilitzarien per tractar lesions o malalties menys greus i temporals.

El tractament dels individus discapacitats no és sinó una altra prova que les societats prehistòriques no es limitaven al just i necessari per sobreviure: establien vincles personals estrets i posseïen els recursos i el desig de socórrer als seus membres menys afavorits, cosa que feien molt més enllà de les evidències que ens n’han arribat.

Ancians

Les persones ancianes al llarg de la història han tingut papers diversos en les societats que han anat sorgint i la vegada han format part d’un col·lectiu primordial però poc estudiat. És una mostra d’aquest fet les escasses fonts que ens han arribat de l’època neolítica, on el mitjà per saber d’ells ha estat l’observació de la iconografia de les obres d’art, l’arqueologia i la mitologia que podem intuir. Coincideixen en què al llarg del temps els vells depenen del context social, ja que és el col·lectiu que decideix el seu estatus.

El paper dels ancians destaca perquè dins de moltes societats estava estesa la idea que eren els qui estaven més pròxims a la mort i a la vegada tots admiraven la “llarga durada de la seva vida “,ja que significava per la resta una “edat de saviesa”. Des de llavors ja hi havia una preocupació pels qui morien perquè era un fet desconegut i difícil d’entendre el motiu, per tant; evocava a què la resta del col·lectiu tinguessin interès i respecte pels més grans. Va comportar que en molts casos adquirissin una posició d’autoritat i es van crear consells d’ancians entre els més vells dels clans.

Els neolítics, antecessors nostres, no acostumaven a superar els 30-40 anys tot i que hi havia excepcions on aquelles i aquells que posseïen un físic robust eren capaços de durar més temps. Pels membres del clan aquest fet probablement era vist com un poder sobrenatural, ja que l’envelliment, un fet gairebé desconegut, els provocava por i respecte; d’altra banda, els ancians ho percebien com l’oportunitat de fer de xamans mitjançant l’experiència i la saviesa. Actualment aquest comportament és vist com l’actitud prèvia de la idea religiosa, ja que tenen en comú l’aspecte físic i la saviesa d’un ancià.

En el cas de les societats caçadores recol·lectores, les persones ancianes, a l’arribar el final de les seves vides deixaven de ser productius pel col·lectiu i aportaven pèrdues. Llavors, en molts casos, els altres membres decidien aplicar tres actituds diferents: el seu sacrifici per part del col·lectiu, que l’ancià decidís abandonar-los o que el col·lectiu abandonés l’ancià; per contra, en les societats agrícoles, se’ls mantenia i se’ls valorava, ja que el grup disposava d’un excedent d’aliments per proporcionar als membres que o bé encara no estaven en edat de treballar o bé ja eren massa grans i el seu cos estava massa deteriorat per fer-ho.

En moltes societats neolítiques, els enterraments acostumaven a ser diferenciats per edats i sexes. Els infants i les dones que morien s’enterraven diferent respecte als homes adults. És un exemple els enterraments a la Rioja Alabesa i a la Serra de Cameros on s’hi van trobar dos centenars de cadàvers, repartits en 7 tombes.

Monument megalític a la Rioja Alavesa i la Serra de Cameros. Font: "Demographic evidence of selective burial in megalithic graves of northern Spain".
Monument megalític a la Rioja Alavesa i la Serra de Cameros. Font: “Demographic evidence of selective burial in megalithic graves of northern Spain”.

Les restes òssies pertanyien principalment a nens i adolescents. En canvi, els adults i ancians que hi havia, acostumaven a enterrar-se en monuments megalítics i pot ser les trobades allí pertanyien a un col·lectiu reduït o familiar. Hipotèticament es podria explicar aquest tractament diferencial pel nombre reduït d’ancians.

La conclusió d’aquest col·lectiu és que la recerca de trobar jaciments d’ancians és complicada com a conseqüència de l’escassetat arran de la seva breu durada de vida- entres els anys 40 i 60 màxim- són una minoria de les restes trobades. És difícil trobar algun cas d’exclusió als més grans perquè com ja expliquem són considerats uns/-es savis/-es fet que els posicionava en un nivell superior i tota la tribu els hi guardava respecte. Una persona d’edat avançada generalment s’enterrava amb el mateix ritual independentment del seu sexe biològic. Tot i que existeixen algunes excepcions, aquestes evidències qüestionen la imatge habitual que tenim de la prehistòria i dels seus rols de gènere. Però creiem que el més curiós de tot era el sentiment d’afecte que els descendents mostraven davant una pèrdua d’un membre i el ritual per voler conservar la seva imatge, importància i estima dins del grup.

Conclusions

Pel que fa als nens, el primer que s’ha de dir és que la concepció social que tenim actualment de la infància no és la que es tenia a la prehistòria. Els nens treballaven proporcionalment a les seves capacitats físiques, i ho feien en tasques i amb eines que aprenien tant per observació com per educació —ja present des dels primers moments de la infància dels nens—. Tot i que hi havia una diversificació sexual del treball, no hi havia una idea de superioritat d’unes feines sobre unes altres.

Les troballes d’esquelets que presenten discapacitats, i que van viure durant anys amb serioses limitacions, és una evidència de la cohesió social d’aquests grups humans. La supervivència d’individus amb greus discapacitats demostra que les societats estaven disposades a adaptar-se a les necessitats dels seus membres més vulnerables i tenir-ne cura. Que els cuidessin també mostra que les persones de la prehistòria no només eren importants per als seus companys, sinó que les comunitats tenien connexions molt fortes, una xarxa de suport emocional necessària per als discapacitats. Tot i que aquesta atenció només es pot assegurar en els casos més extrems, la supervivència de persones amb limitacions físiques de gravetat implica que tenien els recursos per tractar lesions i malalties. Aquestes evidències trenquen els relats habituals sobre la Prehistòria on només els més forts sobrevivien en una eterna lluita pels recursos disponibles, mites que no són més que una projecció al passat de les actuals ideologies neoliberals. Ben al contrari, els casos analitzats de persones que no es podien valdre per elles mateixes però que rebien cures, demostren que es tractava de societats on les persones tenien valor per elles mateixes i no per la seva capacitat d’aportar recursos al grup.

Finalment, pel que fa als ancians, podem dir que a conseqüència de les malalties i la mala higiene, la supervivència resultava en una escassa esperança vida: els i les qui podien gaudir d’una vida llarga no arribaven als 65 anys, això en ocasions excepcionals. Això comportava que fossin considerades persones sàvies, amb poder per decidir el camí que han de seguir els seus companys de tribu. Eren considerats el principal descendent religiós del possible ancestre comú i per tant eren respectats i a vegades adorats, sense importar el sexe al qual pertanyien; això fa que els enterraments no hi hagués diferenciacions.

A través d’aquests casos hem volgut mostrar alguns aspectes sobre la vida d’aquests col·lectius que han quedat invisibilitzats en l’estudi de la Prehistòria i la Història en general. Tot i que es tracta d’evidències fragmentàries i encara queda un llarg camí per investigar, els exemples exposats permeten reflexionar sobre les formes de vida a la Prehistòria i molts dels tòpics que s’han assumit en aquest període.

Read More

 

 

Sempre he tingut un especial interès sobre els fenòmens de poblament i la seva evolució, que al seu torn assenten les bases de la urbanització i ocupació dels territoris; la història que hi ha al darrere amaga o revela sovint detalls per explicar determinats patrons de concentració, continuïtat o desplaçament de la població al llarg de les diferents èpoques. En els casos de poblament insular, al tenir un espai físic ben delimitat per el mar, els patrons i fenòmens de poblament s’aguditzen encara més ja que s’està molt condicionat per el paisatge, els recursos i el contacte exterior. Em va semblar bé a l’hora d’elaborar l’article parlar de Menorca, ja que tot i anar en comptades ocasions, cada cop es descobreix alguna cosa nova, un nou detall, o una incògnita que origina nous interrogants i que m’obliguen a tornar a obrir un vell mapa que encara guardo.

M’he volgut centrar, a mode d’esbós, al voltant dels fenòmens de poblament que es donen a Menorca des dels primers assentaments fins a la romanització; com evoluciona l’ocupació i vertebració del territori, i quines empremtes deixen a la disposició actual de l’illa. En aquest cas, en què s’assembla l’illa i en què no actualment i fa 2500 anys? Com, on i per què va arribar el primer poblament? Hi té a veure alguna cosa la distribució tan irregular, arreu de l’illa, de jaciments pertanyents a assentaments prehistòrics? Com va alterar-hi el mode de vida el contacte amb púnics i romans? Com i en quin context podem explicar, doncs, el sorgiment dels dos enclavaments principals avui dia de l’illa com Maó i Ciutadella?

Afortunadament, un dels atractius de l’illa, juntament amb Mallorca, és la gran quantitat de jaciments protohistòrics i prehistòrics dels quals gaudeix, corresponents a les conegudes i estudiades cultures pretalaiòtica i talaiòtica. Se sap que el primer poblament de l’illa va arribar entre el 3000 i 2500 aC, provinent de la boca del riu Roine. La superpoblació de les zones que habitaven, i també, probablement, l’escassetat de recursos que patien en el seu lloc d’origen, són els motius que expliquen els grans volums migratoris al llarg de la història; en aquest cas, no seria una excepció.

Per on van entrar? Els vents de Tramuntana varen fer de Cala Morell (al nord-oest) i Cala Blanca (a l’oest) les portes d’entrada a l’illa. Unes portes que condueixen a les zones interiors d’Es Migjorn (o per entendre’ns, la divisió física corresponent a la meitat inferior de l’illa i una part del nord-oest), llocs on es van consolidar els primers assentaments.  I per què abandonaren la costa? Un dels factors que determina l’establiment de nuclis, i més quan el territori està molt delimitat, és el component geogràfic i més concretament el geològic. Menorca en aquest sentit té una varietat geològica molt diferenciada entre la meitat nord o la Tramuntana i la meitat sud o Es Migjorn. I això és veu en quin tipus de material aflora a la superfície i els ambients que crea com a conseqüència. Una falla que va des de Cala Morell i la Vall (al nord-oest) fins a Maó (est) marca la diferència entre una part i l’altra.

 

 

 

menorca-colors-geologics
La sedimentació de material mentre Menorca emergia del mar, ha dibuixat un mapa geològic entre una zona molt diversa a la Tramuntana i una de més homogènia a la zona d’Es Migjorn. La “Menorca dels colors” d’Henri Hermite i Antoni Obrador defineix els diferents ambients geològics que s’originen a l’illa. Una Menorca blanca dominada per relleus plans; una de vermella amb un relleu contrastat entre amples valls i serres rocoses; una de fosca on trobem zones d’interior amb ondulacions suaus, però amb costes rocoses i accidentades; i per finalitzar la Menorca grisa, d’extensions planes ocupades per massa forestal però també amb diferència de relleus importants. Foto i text extret de: www.geologiamenorca.org

 

 

 

Seguint amb aquesta línia, doncs, és obvi que s’havia d’optimitzar al màxim la interacció amb el paisatge i, segons sembla, la diferència entre les dues zones físiques va marcar la pauta a l’hora d’establir els primers assentaments. A la Tramuntana (la part física corresponent a la meitat nord), hi trobem superfícies d’orografia i ambients molt contrastats sumades a una façana marítima complicada, molt exposada als vents i l’onatge. Observem doncs, que hi ha certs factors que, si bé ens poden semblar menors, són definitius a l’hora de prendre una decisió per situar-se en enclavaments estables quan no es disposa de la tecnologia suficient.

Es veritat que hi va haver assentaments a la Tramuntana, i alguns d’importants com Sa Torreta o Sant Jordi, però la desproporció era molt gran respecte a Es Migjorn. En aquest sentit la zona d’Es Migjorn reunia un altre tipus de característiques: zones més planes i estables que permetien tenir explotacions extenses, tant agrícoles com ramaderes; zones humides permanents a l’interior (ara assecades), vegetació que propiciava abric i recursos, i barrancs que dipositaven aigua en pous naturals. Però, el fet que la franja costanera d’Es Migjorn també presentés moltes dificultats en algun dels seus trams, va propiciar un dibuix irregular en la distribució de la població i dels seus assentaments, que es mantindria alhora en època talaiòtica. Per tant, que no ens estranyi que els jaciments prehistòrics i protohistòrics que avui resten a l’illa es situïn més aviat en zones pròximes a l’interior, i que concorden amb les facilitats que oferia el terreny. La base forta d’una economia rural caracteritzaria els patrons d’assentament prehistòrics menorquins, que viurien relativament aïllats al no tenir una necessitat imperiosa d’aprofitar els recursos del mar.

El trànsit posterior cap a la cultura talaiòtica a partir de l’any 1500 a.C, marcada per l’arribada d’un segon poblament amb una cultura diferent de la que ja existia a l’illa, suposaria un pas més en la seva evolució. Es passaria dels assentaments de baixa densitat, composats per unitats familiars, a una societat jerarquitzada que començava a organitzar, de manera molt embrionària, els assentaments amb una lògica urbanitzadora degut al creixement considerable de la població.  Però l’eix vertebrador de com s’organitzava i es poblava el territori es seguiria fent a partir del domini de l’agricultura i la ramaderia. De fet, encara segueix sent important el món rural a Menorca, ja que, si bé trobem explotacions rurals i de tot tipus arreu de l’illa, moltes d’elles estan situades a escassos metres o inclús a sobre de jaciments prehistòrics.

Precisament, la jerarquització de la societat originaria al seu torn una jerarquia a l’hora d’ocupar el territori. Uns determinats assentaments s’erigirien per sobre d’uns altres i es convertirien en els centres de poder polític, religiós i econòmic, i que al seu torn estendrien el seu domini territorial sobre una xarxa d’assentaments secundaris. Tres assentaments destacarien per sobre de la resta i cadascun ho faria en un espai físic de l’illa.

Trepucó, Son Catlar i la Torre d’en Gaumés formarien en aquest període complexos d’una densitat molt alta,  amb una xarxa d’assentaments secundaris pròxims per tal de controlar i dominar el territori. Ja de ple en el darrer mil·lenni (1000-200 aC), els nuclis es caracteritzarien per tenir estructures de defensa, com els mateixos talaiots, murades i ampliacions de perímetre per la densitat en els assentaments. Per tant, els emplaçaments que tindrien major protagonisme serien aquells que disposessin d’una situació física favorable no només per controlar i dominar el territori, sinó també per controlar el que començava a passar a la façana marítima i les platges. Arran de la presència fenícia i cartaginesa a Eivissa, tot just començaven a intensificar-se els contactes.

La zona més oriental de l’illa va estar dominada per l’assentament de Trepucó. Situat entre Maó i Sant Lluís a l’extrem sud-est, controlava tota la zona a través d’una xarxa d’assentaments secundaris com Torellonet Vell, Talatí de Dalt, Trebalúger o Toràixer entre d’altres, que consolidaven un control dels recursos de la zona però també de defensa del territori. Una mostra clara de la importància estratègica del lloc, que segurament no ha contribuït a la conservació del lloc, és que a una part del jaciment en resta el dibuix dels fonaments d’una muralla militar del segle XVIII.

 

 

Trepucó
La importància estratègica de la zona al llarg de la història, sumat a la creixent urbanització de Maó en els darrers segles, han fet que Trepucó no conservi un estat idoni. Per sobre de tot destaca el perfil estrellat de la muralla francesa del segle XVIII.

 

 

 

Més a l’oest, a tocar de la zona central d’Es Migjorn, se situava el següent dels assentaments més importants com el de Torre d’en Gaumés, des d’on per cert,  es pot observar Mallorca (sempre que el temps ho permeti).  Establia el seu domini a l’alçada dels barrancs que van a parar a Cala’n Porter i a Cales Coves. No a una distància molt llunyana també trobem altres poblats secundaris però coneguts per els seus jaciments com el de Torralba d’en Salord i Son Bou. La importància física de la zona també es veuria reflectida amb la fundació posterior en època medieval d’Alaior, que vertebraria el trànsit interior i el domini de la zona central.

 

 

Torre d'en Gaumés
Les grans dimensions de l’assentament de la Torre d’en Gaumés contrasten amb l’explotació rural que en resta actualment al costat.

 

 

 

Torre d'en Gaumes
Torre d’en Gaumés. Mostra clara de la importància a l’hora de situar-se en un bon lloc per a poder dominar i controlar la zona.

 

 

 

I a la part més occidental, l’últim dels assentaments va ser Son Catlar, la visita del qual ens aportarà una idea de l’envergadura de l’assentament, que manté avui dia el perímetre emmurallat. Dominaven també la zona, a través d’una xarxa de poblats secundaris, les entrades i barrancs cap a les cales que anaven des de Cala Blanca (a l’oest) fins a Macarella (al sud-oest), ocupant una extensa zona interior de domini afavorit pel terreny pla.

 

 

Son Catlar
Vista alçada del perímetre emmurallat de Son Catlar. Al costat l’explotació actual.

 

 

 

D’altra banda, els assentaments o nuclis poblacionals a la costa van seguir tenint un paper residual. No va ser la tendència habitual perquè l’economia depenent del mar va ser poc rellevant donada la importància de l’agricultura i la ramaderia a l’edat del ferro a Menorca. El que sí va ser important a nivell costaner va ser controlar els barrancs com a passos de trànsit de possibles intrusions. A part de ser llocs de trànsit que conduïen a les cales quan la franja costanera ho impedia, van ser freqüentats per disposar de fonts i dipòsits d’aigua, on la vegetació ajudava a mantenir la humitat fent que s’acumulés en pous naturals. Però: dir que la comunicació amb l’exterior era inexistent en època talaiòtica seria una contradicció, ja que precisament la cultura talaiòtica prové d’un poblament que va venir de fora i que trencava amb la dinàmica present a l’illa. Les necròpolis d’ús continuat a Macarelleta, Cales Coves, Cala Morell, Binai Nou o al Castell de Maó fan pensar de l’existència d’assentaments costaners, però de caràcter temporal i secundari respecte als d’interior.

 

IMG_6147
Barranc de Binigaus (Es Migjorn Gran). Els barrancs trencaran amb la tendència de l’orografia plana de la zona d’Es Migjorn. La seva riquesa a nivell de recursos però sobretot d’aigua acumulada en dipòsits naturals, faran dels barrancs llocs freqüentats des d’un principi per els poblaments prehistòrics.

 

 

 

IMG_6210
Vistes de l’últim tram del barranc que ens porten cap a les platges de Binigaus i Binicodrell.

 

 

 

Tot i així, a poc a poc es començaven intuir aproximacions del poblament menorquí a la costa, ja que el Mediterrani estava experimentant a partir de l’any 1000 a.C. una activitat cada vegada més forta. Grecs, fenicis, cartaginesos i romans en última instància començarien a freqüentar el Mediterrani per tal de consolidar noves xarxes comercials mitjançant la fundació factories i nuclis costaners. Que no ens resulti estrany doncs, que els poblats talaiòtics passessin a tenir murades en els seus nuclis quan no les havien tingut anteriorment, o a construir més talaiots en els perímetres del diferents poblats. Amb la consolidació de fenicis i cartaginesos a l’illa d’Eivissa entre el segle VII i el III a.C., farien entrar Menorca i les Balears a l’esfera de les civilitzacions que vertebrarien els seus imperis o estats a través de la Mediterrània.

Precisament en aquesta època d’influència i presència cartaginesa, es van fundar els fonaments dels dos nuclis principals de l’illa avui dia, Mago (Maó) i Iamo (Ciutadella). La interacció comercial púnica amb la població talaiòtica va fer créixer aquests dos nous assentaments, que anirien desplaçant amb el temps els centres de poder cap a la zona costanera. Per exemple: per la seva proximitat física, Trepucó és un clar indici de com s’aniria perdent influència, població i pes en favor de Mago, que estava inserida en una xarxa comercial que abraçava tot el Mediterrani occidental. Per tant, aquest gir suposaria l’inici de la decadència dels assentaments talaiòtics com a centres de poder. El sorgiment dels nuclis de Iamo i Mago tindrien l’avantatge de ser les principals portes d’entrada i sortida de recursos de l’illa. En definitiva, una porta oberta a les influències de les civilitzacions que dominarien el mar Mediterrani durant l’època antiga. Això va provocar que es produïssin abandonaments d’assentaments talaiòtics (convertits en simples explotacions rurals)  i veure una reducció dràstica de la població resident a l’interior cap a aquests nous epicentres polítics i econòmics, que, al cap i a la fi, dibuixarien la bipolaritat poblacional que trobem avui dia a Menorca.

Més tard, al darrer quart del segle II a.C., els romans ocuparien Menorca després de vèncer els cartaginesos amb el pretext d’una forta pirateria existent a les Balears, però que amagava obvis motius d’ocupació territorial i de control de recursos. Independentment del grau de violència o naturalitat en la romanització de l’illa, la cultura talaiòtica i la seva manera de vertebrar el territori tenien els dies comptats.  Mago i Iamo donarien continuïtat a aquesta nova dinàmica de poblament centrada en enclavaments costaners, i una prova d’això és la fundació a la vessant de Tramuntana del campament i més tard nucli romà de Sanisera, a tocar del cap de Cavalleria, i que va tenir la mateixa importància que Mago i Iamo.

 

sanisera1
Al costat de l’actual port de Sanitja, trobem l’assentament de Sanisera, de fundació exclusivament romana, i que gaudiria d’una importància rellevant fins al segle VI d.C. Donava sortida al Mare Nostrum per la part central de Tramuntana, i es resguardava en una posició privilegiada a tocar del punt més al nord de l’illa, el cap de Cavalleria.

 

Malauradament, a l’hora d’analitzar el període púnic i romà fins al baix imperi, Mateu Riera ha estat molt crític al voltant del poc que se sap d’aquest període ja que “L’espectacularitat prehistòrica de Menorca ha deixat enrere investigacions d’època històrica. […] Molts dels “arqueòlegs” que han treballat en jaciments prehistòrics menorquins desestimaven estudiar-ne els seus horitzons antics o medievals, destruint-ne els seus corresponents nivells arqueològics.

Per tant, és cert que se sap poca cosa, urbanísticament parlant, dels nuclis de Maó i Ciutadella en època antiga; el fet d’estar poblats avui dia en limita la tasca i impedeix saber si hi ha algunes línies mestres que ens ajudin a deduir la seva evolució. El mateix passa amb el camp menorquí en època romana. Com es vertebra l’interior de l’illa i quin grau de continuïtat se li donaran als assentaments talaiòtics? És cert que les explotacions rurals perdurarien, però no en sabem res sobre la seva evolució i la seva tipologia. Ni rastre, a més, de les villae romanes que abundarien en tot el període romà.

Sí que es pot deduir a partir d’evidències posteriors, que l’urbanisme de Maó i Ciutadella creixeria al llarg de la història condicionat per les estructures defensives al disposar de ports geoestratègicament molt importants, sobretot el de Maó. La protecció per les formes naturals que dibuixa la costa oferien un avantatge defensiu als ports per resguardar guarnicions militars mentre Europa seguís essent un camp de batalla continu, tant per terra com per mar.

Però farem l’aturada aquí; seria interessant abordar com el cristianisme i la situació física de nombroses basíliques paleocristianes arreu de Menorca arriben a reorganitzar o no la població. Les turbulències per la invasió germànica dels vàndals o la islàmica posteriorment, han dibuixat una “època obscura” absent de material que ens dificulta la tasca per veure com la tendència de la població de Menorca s’organitza en aquest període i en base a quins factors.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More