La Revolució Russa (1917) va suposar un gran impacte per a una Europa que resistia encara a les desgràcies d’un enfrontament a gran escala que s’havia mostrat a priori revelador i esperançador. El sistema liberal vuitcentista i els seus valors basats en la raó es van esquerdar durant la Gran Guerra per ser enterrats definitivament per la revolució roja d’octubre i el seu impacte mundial. Els feliços anys vint van ser també un període de crisi política, social i econòmica, una època durant la qual, mentre una part del poble volia oblidar la guerra, l’altra volia recuperar-la. Amb la revolució d’octubre i la fi de la monarquia tsarista Romanov, una estela rogenca va recórrer el món sencer fomentant la creació de partits esquerrans, socialistes, anarquistes i, evidentment, comunistes, tots ells nascuts sota la llum bolxevica per oposar-se al sistema establert i aconseguir un sistema més bo i just per al proletariat. La por que la revolució russa tingués un eco més enllà de la Unió Soviètica va fer que les protestes, les manifestacions i les queixes laborals, conseqüència de les successives crisis d’entreguerres, s’interpretessin com a amenaces al sistema establert, cosa que causà una onada contrarrevolucionària que reaccionaria enfront aquesta suposada amenaça. La por al fantasma de Karl Marx va portar, entre altres conseqüències, a la radicalització de forces polítiques comunament anomenades d’ordre, com el feixisme de Mussolini a Itàlia, als anys vint, o el nacionalsocialisme de Hitler a Alemanya, als anys 30. El món aniria triant, així, poc a poc, entre la revolució o la contrarevolució, entre lluitar per un sistema basat en la divisió social, l’expansió econòmica i el govern d’un partit únic; o entre l’eliminació dels sistemes de classe, la destrucció de la riquesa i la implantació d’una dictadura liderada pel proletariat. Sembla ser, doncs, que el món ja es dividia en dos quan la República arribà a Espanya per segona vegada, el 14 d'abril de 1931. Espanya no havia estat aïllada ni durant la Gran Guerra (1914-1918) ni durant la Revolució Russa (1917), ni durant la Gran Depressió (1929), que accentuà la crisi mundial, tant a nivell econòmic com social, i estimulà, així, l'extremisme, ja en auge. A l'Espanya dels anys vint, el sector conservador del país havia considerat el seu sistema tradicionalista més ben protegit gràcies a l'arribada al poder, el 1923, del dictador dretà Miguel Primo de Rivera. No calia témer un canvi radical comunista, ni la fi del conservadorisme espanyol. Malgrat tot, entre el 1930 i el 1931 la situació va canviar dràsticament. Primo de Rivera, mancat d'una direcció de govern ferma i cansat per la vellesa, decidiria capitular del seu sistema dictatorial, deixant desprotegit el Rei, símbol de continuïtat, catolicitat, tradició i unitat que fins al moment havia estat el cinturó de seguretat de les dretes espanyoles. Sense recolzament ni ànim per embarcar-se a reformar el sistema, el rei Alfons XIII decidí exiliar-se i permeté l'adveniment de la Segona República a Espanya. Ara sí que la por féu acte de presència. La república fou rebuda pels conservadors com a sinònim de falta d'autoritat, de cos polític i social, una idea utòpica sobre una igualtat impossible i inestable, inspirada en la Revolució francesa (1789) i personificada finalment per la Unió Soviètica i el seu comunisme rus. [caption id="attachment_3084" align="alignleft" width="300"]14 d'abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola 14 d'abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola[/caption] Tot aquest pensament polític reaccionari, tenyit de la por a una invasió comunista d'Espanya i a la influència de les idees russes i la seva revolució, mitificada entre la població espanyola, es convertiria en un corrent ideològic molt present entre les pàgines de la premsa tradicionalista del país, sobretot durant el primer any de república, durant el qual les primeres reformes i governs esquerrans serien motiu d'amenaça més que justificada pels conservadors espanyols. Els diaris catòlics, monàrquics, nacionalistes i, en definitiva, contraris a la República, veurien en cada un dels passos cap a l’obertura del país i la seva democratització una russificació, que duria als espanyols cap als camins de la Rússia Soviètica. La revolució social arribaria en algun moment o altre i per això, aquells que fossin conscients del perill que amenaçava Espanya, havien d’unir les seves forces per combatre l’adveniment d’una “revolución social de aterradoras proporciones” que s’havia iniciat amb la mateixa arribada de la república. El diari monàrquic ABC clamaria per la “unión sagrada de todos los patriotas verdaderos, que anhelan la prosperidad de España contra la liga de elementos disolventes, que tampoco se contentan ya con la República, sino que desean el comunismo rojo y la revolución exterminadora” afegint que la República substituiria “la propiedad individual, base y motor del bienestar de cada uno y de la riqueza colectiva, por un universal proletariado” per entronitzar “el tiránico imperio de una dictadura de clase.” [caption id="attachment_3086" align="alignright" width="217"]La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'"amenaça comunista" La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'"amenaça comunista". Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española[/caption] Aquestes afirmacions passarien a formar part d’un discurs, adoptat per la totalitat de la premsa conservadora espanyola, basat en el temor a una revolució roja, sustentada i explicada bàsicament per quatre factors: els paral·lelismes polítics i històrics entre la Rússia post-tsarista i l’Espanya post-borbònica; la presència de socialistes amb anhels comunistes en els successius governs de la República; l’”excés” de llibertats propulsades per l’adopció de la democràcia; i la presència contínua d’allò que la premsa anomenaria “assajos” revolucionaris, presenciats en forma de vagues, manifestacions i alguna o altra insurrecció popular. Pel que fa al primer factor, els paral·lelismes històrics, la premsa lluitarà per esborrar les distincions entre la Rússia de 1917 i l’Espanya de 1930-1931. En primer lloc, la minoria que a Espanya representava la població comunista, en comparació amb la que corresponia a la Rússia anterior a la revolució, es menysprearia pel fet que “los bolcheviques rusos no eran muchos más” i “no fueron muchedumbres las que movió Lenin para realizar el asalto del Palacio de Invierno y hacer prisioneros a los ministros de Kerensky”, com expresaria el diari catòlic El Siglo Futuro. També l’ABC negaria que “los sicarios de Lenin” haguessin estat mai majoria, encara que això no els va impedir imposar-se “por la violencia”. El diari militarista La correspondencia Militar afirmaria, per la seva banda, que si bé els comunistes espanyols que ho són pels seus ideals són “muy pocos”, “el dinero y la moda son dos grandes corruptores. Si con el primero, y el esnobismo, [el comunismo] hace prosélitos no podemos sentir extrañeza porque aparezca el comunismo con fuerza aparente que dista mucho de la fuerza real”. Així mateix, el diari advertia que encara que a Espanya es pensés, “con infundado orgullo”, que no podia succeir-se mai una situació semblant a la de la Rússia revolucionaria, va ser aquesta, també, la mentalitat del país dels tsars el dia que “una minoría tan insignificante” s’imposà a una majoria abrumadora:  “Aquí también podría suceder que las masas obreras, hoy socialistas, escapasen de las manos de sus actuales jefes como allí escaparon de las de Kerensky, porque con hambre es muy fácil que una masa pase del socialismo al comunismo […] será de utilidad meditar sobre lo que pasó en Rusia para salir de la pasividad en que las clases no proletarios nos encontramos.” Les referències al polític rus social-revolucionari Aleksandr Kerensky (1881-1970), al “periodo Kerensky” o al “Gobierno de Kerensky y sus ministros” és el paral·lelisme més destacat que aprofità la premsa conservadora per comparar el primer govern provisional republicanosocialista (abril-desembre 1931) amb el primer govern provisional (juliol-novembre 1917) després de la fi dels Romanov a Rússia, que fou presidit per Kerensky El govern provisional socialista de Kerensky a Rússia va deixar pas ràpidament al govern bolxevic de Vladimir Lenin (1870-1924), per la qual cosa no es podia descartar, segons la premsa conservadora, una evolució anàloga a la nova Espanya republicana: “[L]a situación va teniendo cierta semejanza con la de Rusia de entonces, y parece mentira que en diez meses se haya dado un salto tal que causa asombro a quienes nos observan desde fuera pues por el camino que seguimos, los radicalismo de nuestros legisladores van a hacer que aquí se implanten leyes más bolchevics [sic] que socialistas.” Advertiria La Correspondencia Militar que “los que hayan seguido de cerca la revolución rusa de marzo de 1917 habrán visto cómo” una sola política del “Gobierno provisional de Kerensky” va poder substituir “la disciplina antigua por la revolucionaria […], dando el triunfo a Lenin y Trotsky, que se apresuraron, consolidada su dictadura, a suprimir los Comités e imponer la pena de muerte y una disciplina de acero en el ejército rojo”. Amb això, el diari intentava avisar del perill que podia ocasionar una sola mesura o reforma excessivament “revolucionària” des del govern provisional espanyol, atès que  “el éxito de una revolución es un asunto mucho más sencillo de lo que se cree ordinariamente”. [caption id="attachment_3089" align="aligncenter" width="1024"]"La correspondencia militar" va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l'Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española "La correspondencia militar" va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l'Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española[/caption] També l’ABC afirmaria que “España puede hallarse hoy en el ‘periodo Kerenski’, que, como se sabe, precedió en Rusia al comunismo”. De la mateixa manera, La Época subratllaria que  “el recuerdo de lo que pasó en Rusia con la etapa de Kerensky, etapa de embriaguez de libertad, hace que cada cual se interrogue” i es preguntaria: “¿sucederá lo mismo en España? El temor y el enemigo de todos es el comunismo. Desgraciadamente no se ve en el Gobierno la suficiente energía y unidad para acometer de frente el problema”. El fet que el socialisme de Kerensky, política considerada moderada pels bolxevics, portés tard o d’hora a la dictadura del proletariat va ser una referència que s’utilitzà sense miraments per assenyalar el govern provisional espanyol, format amb la coalició dels republicans amb els socialistes, com un nucli revolucionari que permetia al germen comunista d’entrar a les entranyes polítiques per fer, al final, la revolució, tot seguint el mateix camí que Rússia. Com afirmà La Época, “los socialistas, que vocean vivas a la revolución social” no comprenen que “la revolución social no sería la de ellos, sino la de los comunistas”. Sentenciava el diari que “los bolcheviques serán pocos, pero los bolchevizantes son muchos”. Per a la dreta, tota inclinació política i econòmica cap a allò social convertia el socialisme en la base per al comunisme, per la qual cosa, “todo comunismo es socialismo” i “todo socialismo es comunismo”. Amb aquest argument s’afirmaria que la revolució russa havia estat oficialment socialista, no bolxevic ni roja, i que el seu comunisme havia estat, al seu torn, socialista. Per això, era conseqüent i calia afirmar també que el socialisme espanyol s’havia de considerar també comunista.  Com es podria evitar que el socialisme comportés definitivament a una societat comunista és un remei que el mateix El Siglo Futuro no dubtaria a formular: “[H]abría que volver a las tradiciones, a la monarquía absoluta, a los principios religiosos enseñados obligatoriamente en las escuelas, a la jerarquía, a todo lo que refrena […] las pasiones ciegas y destructoras de las masas”. El monàrquic Acción Española arribaria fins i tot a afirmar que la llibertat era incompatible amb la propietat privada - cosa que el comunisme volia destruir - i que, per tant, no podien coexistir; la primera, doncs, la rebutjava considerant-la una “idea absurda, pero de facilísimo arraigo en las clases trabajadoras”. Seria precisament la llibertat, deia la literatura conservadora, el punt que permetria l’entrada de totes aquelles idees ja esteses i desenvolupades a Rússia per servir altra vegada i amb els mateixos objectius a Espanya. D’aquesta manera, El Siglo Futuro va culpar de la presència de propaganda subversiva […] contra Dios, la sociedad, la autoridad y la patria” la llibertat de tipus vuitcentista, és a dir, liberal, que, segons el diari, sobrepassava les llibertats de criteri per permetre aquelles que tenen l’objectiu de convèncer i manipular amb idees revolucionàries. Des del punt de vista conservador, amb la democràcia un excés de llibertat deixaria via lliure al comunisme i, amb això, les fites aconseguides amb la dictadura i els seus eficaços murs enfront a la Rússia comunista es perdrien. Pel que fa a la llibertat d’opinió, El Siglo Futuro compararia la llibertat espanyola exercida pel govern republicà amb la premsa amb la llibertat exercida per Lenin i la Unió Soviètica, tot acusant el règim rus de desfer-se de tota premsa hostil al comunisme de la mateixa manera que el govern espanyol –segons El Siglo Futuro– estava posant traves a diaris dretans com El Debate, una comparativa que diu molt de la consideració del diari catòlic respecte al govern de coalició: “Y, ahí, está la libertad comunista, que es en las instituciones de gobierno ‘dictadura de clase’: la dictadura del proletariado”. L’ABC va dedicar també unes paraules a l’”excés” de llibertat que es permetia als mitjans que, segons ell, constituïen la premsa republicana i revolucionària: “Al comunismo, que propugna el cambio más radical de régimen, incluso por la fuerza, no se le estorban propagandas y recaudaciones, pero a la política derechista en general, y al monarquismo sobre todo, se le pone prácticamente fuera de la ley”. Segons La Época, la solució per acabar amb el “notori” perill comunista soviètic a Espanya, “obediente a inspiraciones directas o ejemplos indirectos de Moscú”, al qual “el Gobierno y la Prensa que le sirve”, era la repressió: “La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.”  [caption id="attachment_3090" align="aligncenter" width="1024"]“La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava "La Época". Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española “La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava "La Época". Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española[/caption] Repressió és, de la mateixa manera, allò que demanaren els sectors conservadors al govern rebulicà que exercís sobre les masses que, “manipulades” per agents comunistes russos a Espanya i per la seva propaganda, es dedicaven a realitzar el que anomenarien “assajos” revolucionaris, és a dir, actes de desestabilització social que alterarien el poble facilitant la seva evolució cap a la lluita de classes. En realitat, allò que es va qualificar d’”assajos” van ser ocasionats no per una efervescència comunista sinó més aviat per la ràpida decepció que patiren les masses treballadores davant la lentitud de les reformes democràtiques i la consegüent caiguda progressiva de les seves expectatives respecte la República. Segons l’ABC, l’“espíritu de subversión y violencia”, amb “huelgas sin motivo razonable, que degeneran en ataques a la fuerza pública” es presentaria per a la premsa conservadora com un “movimiento geológico”, prova de l’”avance obrerista” en la seva escalada en la jerarquia social espanyola, que amenaçava el seu sistema de valors i poders tradicional. La decepció popular davant el retard en els canvis democràtics havia generat, segons el diari monàrquic Acción Española, el desplaçament de les masses “hacia las zonas rojas de los radicalismos revolucionarios”, i les havia apartat de la llei i la disciplina social per fascinar-les amb doctrines com el comunisme i l’anarquia. L’ABC retria comptes de visques al comunisme “y otros análogos” cridats en una “manifestación comunista” a València, al maig de 1931, i a Tarazona, Sevilla, el setembre de 1931, on alguns joves amb banderes roges cridarien “vivas a Rusia, al comunismo y ‘Abajo la República’”. Lenin, Rússia i evidentment el comunisme foren també victorejats per uns comunistes que van interrompre aquell mateix setembre la processió del Santíssim Crist del Consol, a Villa de Don Fabrique, segons l’ABC. També el setembre informà El Siglo Futuro d’agressions a la Guàrdia civil, hissades de banderes roges i cantades a la “Internacional [comunista]”, a Madrid i províncies. Tots aquests fets, segons El Siglo Futuro, havien estat provocats pel comunisme, “cuyas organizaciones han hecho acto de presencia en la calle, después de haber comparecido en los mítines para adoptar los acuerdos, cuya lectura recomendamos, para que quienes niegan la existencia del peligro comunista, se vayan dando cuenta de su pavorosa realidad.” Per tot aquest ambient revolucionari animava El Siglo Futuro a “hacer frente al desorden, para mantener y defender la tranquilidad pública, contra la acción revolucionaria” i insinuava que, en el cas que fos necessari, la dreta s’enfrontaria a qualsevol règim que armés   “el brazo de las muchedumbres” amb “teorías que crean el espíritu revolucionario”. Com s’observaria, el discurs d’advertència i fins i tot temor de la premsa conservadora davant el perill roig es transformaria poc a poc en un discurs de rancor i ràbia, seguit per la voluntat de lluitar i combatre, enfront d’un govern que, segons les dretes, no feia res per evitar la transició d’una Espanya democràtica a una comunista. La dreta s’havia cansat d’acusar i exigir per passar a desitjar l’acció preventiva per salvar Espanya d’un destí roig com el que patí Rússia després de la seva revolució. Espanya, es lamentava el sector més conservador, es trobava sens dubte en el període Kerensky, és a dir, a l’avantsala de la revolució comunista i de l’adveniment de la dictadura del proletariat, i la ciutadania espanyola havia de prendre partit: o estava amb el Govern, anàleg al govern provisional socialista liderat per Kerensky, o lluitava contra aquest. Havia arribat l’hora d’actuar contra el perill comunista; havia arribat l’hora de convertir-se en contrarrevolucionari. I això fou el que succeí. La por a la revolució i la propaganda anticomunista tan exacerbada per la premsa de dretes fomentarien la unió i l’acord dretà per preparar i executar la que seria la primera sublevació militar contra la República, poc més d’un any després de la seva proclamació. La conspiració contra la República estallaria el 10 d’agost de 1932 amb l’anomenat “Cop d’Estat de Sanjurjo” o “Sanjurjada”, ja que el moviment fou liderat pel general José Sanjurjo (1872-1936), que jugaria també un paper rellevant en la preparació del cop definitiu el juliol de 1936, previ a l’esclat de la guerra civil espanyola. Per desgràcia del sector conservadorista de la societat, la insurrecció va ser fàcilment desarticulada pel govern republicà de Manuel Azaña (1880-1940), que havia estat informat de les intencions de Sanjurjo amb antelació. Així doncs, el cop d’estat fou un gran fracàs. A més a més, arran de la Sanjurjada, Azaña i el seu govern s’enfortiren i una onada de fervor republicà va permetre l’acceleració de la promulgació d’aquelles reformes, com, per exemple, la Llei de Reforma Agrària i l’Estatut de Catalunya, que s’havien vist obstruïdes fins al moment tant per la indecisió del poder governamental com per la inestabilitat social. Per més inri per les dretes, després de l’intent fallit per enderrocar la República, molts diaris conservadors van ser suspesos, inclosos tots els citats en aquest article, i no pocs partidaris del retorn al sistema monàrquic, inclosos alguns que no havien intervingut en el cop d’estat, van ser detinguts o hagueren d’exiliar-se a altres països.  [caption id="attachment_3091" align="aligncenter" width="1024"]El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l'autoritat republicana El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l'autoritat republicana[/caption] D’aquesta manera, i quan la pressió sobre el govern republicà semblava ja insostenible, la “contrarrevolució” dels tradicionalistes espanyols va permetre, irònicament, salvar la pròpia República enlloc d’enderrocar-la, a banda de consolidar el sistema democràtic en comptes de restaurar l’anterior autoritarisme. Amb el cop de Sanjurjo, el govern d’Azaña reforçà la seva autoritat i féu importants canvis en les forces de seguretat, cosa que limità considerablement, almenys durant una temporada, el moviment polític i propagandístic de la premsa dretana i el seu discurs anticomunista que anunciava la revolució roja a Espanya. El cel s’havia tenyit de roig durant el primer any de vida de la República. Un roig format per paraules i records d’una revolució que havia dividit el món el 1917, i que dividiria definitivament Espanya, no el 1931 i ni tan sols el 1932, sinó quatre anys després, durant un càlid 18 de juliol de 1936.   
cartel-electoral-con-jose-maria-gil-robles-dp

Cel roig a l’Espanya republicana (1931-1932)

  La Revolució Russa (1917) va suposar un gran impacte per a una Europa que resistia encara a les desgràcies d’un enfrontament a gran escala que s’havia mostrat a priori revelador i esperançador. El sistema liberal vuitcentista i els seus valors basats en la raó es van esquerdar durant la Gran Guerra per ser enterrats […]