Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

← “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia

Un cop visualitzat el quart i últim capítol de la sèrie podem dir que ens trobem davant d’una bona obra cinematogràfica de caràcter històrico-divulgatiu. Cal tenir en compte que, tot i ser una producció de petit format, ha estat realitzada amb l’assessorament de grans noms de la historiografia catalana com Josep Maria Salrach o Dolors Bramon, entre d’altres. El fet que tots els experts que apareixen al llarg dels episodis siguin historiadors de formació pot semblar una obvietat, però -i aquí ens permetreu un xic d’orgull i reconeixement gremial- és quelcom de cabdal importància. Cal, d’una vegada per totes, reconèixer la feina dels historiadors, d’aquells que han estudiat la disciplina a les universitats, aquells que recuperen la Història -sí, amb majúscules- als arxius i als jaciments i els que la difonen per mitjà d’obres científiques. Així, doncs, aquest és un element més per tal de reconèixer la bona feina feta amb aquesta telesèrie, la qual ha vetllat pel rigor històric, allò pel qual treballem en la nostra professió d’historiadors, tants cops víctima de l’intrusisme.

Pel què a l’aspecte relatiu a l’entreteniment, més enllà del divulgatiu, cal ressenyar també l’aposta que s’ha fet per a dur a la pantalla bons professionals del món de la interpretació del nostre país, la qual cosa no fa sinó sumar-li vàlua a aquesta producció.

Un cop feta la crítica general a la sèrie ens agradaria centrar-nos en els aspectes històrics de l’episodi que ens ocupa. La figura de Borrell II ens resulta d’un especial interès, ja que tant la seva figura com els temps que li van tocar viure estan revestits d’un gran atractiu. Es pot dir que va ser el personatge que va dotar al comtat de Barcelona de la seva preeminència enfront dels altres comtats -d’aquí sorgiria el futur Principat de Catalunya, on el seu governant és comte de Barcelona, és a dir, el princeps, o primer d’entre els comtes.

Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d'Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia
Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d’Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia

Comencem pel principi, però. Ja els seus primers anys de govern resulten curiosos, doncs va cogovernar juntament amb el seu germà petit, Miró I. Segons sembla aquest govern va funcionar prou bé, ja que mentre Borrell s’encarregava de la política exterior dels comtats, Miró va ocupar-se en el manteniment, sobretot, dels afers interns de la ciutat de Barcelona. Es creu que va ser obra d’aquest segon la creació del Rec Comtal, i que el mateix carrer de Regomir tindria l’origen en la seva figura -“rego”, rec, del comte Mir.

La política exterior de Borrell II va ser de gran importància, ja que els seus territoris es trobaven entre dues grans potències del moment: l’Imperi Franc, al nord, i el Califat de Còrdova, al sud dels comtats catalans. També cal tenir present els seus contactes amb la seu papal, a Roma. Fruit de la política exterior de Borrell II, en aquest cas relacionada amb el seu casament amb Letgarda de Tolosa -una princesa occitana- és la trobada amb Gerbert d’Orlhac, el que serà el futur papa Silvestre II, “l’home més savi del seu temps”.

Aquí podríem fer un petita crítica relativa a la representació que se’ns fa de Gerbert d’Orlhac a la sèrie -interpretat per l’Albert Triola. Si tenim en compte que Gerbert va néixer al voltant de l’any 939, i que va trobar-se per primera vegada amb Borrell l’any 967, en el moment de l’encontre amb el comte el monjo rondaria els 28 anys. D’aquesta manera podem dir que cal imaginar-se un personatge més jove que no pas aquell que ens trobem en pantalla.

Però no ens aturem aquí amb Gerbert d’Orlhac, si us plau. Tal com bé s’explica en l’episodi, és la situació geogràfica privilegiada en què es troben els comtats catalans, a tocar de l’Al-Àndalus, -que si bé en l’aspecte militar era un contratemps, en el cultural va ser tot el contrari- la que va fer que en Gerbert s’interessés per seguir la seva formació en terres catalanes.

Gerbert va venir a Catalunya a estudiar el quadrivium, és a dir, l’aritmètica, la música, l’astronomia i la geometria. És, doncs, gràcies a la proximitat als musulmans, els quals van fer grans avenços en els camps, sobretot, de les matemàtiques i l’astronomia que Gerbert va poder formar-se als monestirs de Ripoll i Vic, els quals comptaven amb unes grans biblioteques, sobretot el primer. A partir d’aquests coneixements va ser possible que introduís a l’occident cristià, per exemple, el concepte del zero i l’ús de l’astrolabi per al càlcul de la posició de les estrelles.

Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d'Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC
Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d’Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC

Gerbert, però, no va estar pas sol en aquesta estada. Un personatge que el va tutoritzar i que va ser un dels més importants de la Catalunya del moment va ser el bisbe Ató de Vic, al qual trobem a faltar en aquest capítol.

L’estada de Gerbert va finalitzar el 970, moment en què va acompanyar a Borrell II i Ató a Roma per tal de què la seu papal restituís la província episcopal Tarraconense i separar els bisbats catalans de l’arquebisbat de Narbona, del qual depenien en aquell moment. Un cop a Roma, l’emperador Otó I el va nomenar tutor del seu fill, el futur emperador Otó II. També cal tenir en compte que Gerbert tenia unes grans ànsies d’aprendre la lògica, motiu pel qual va cercar un home in logica clarissimus, Geran, ardiaca de Reims, a qui Gerbert va ser confiat per ordre de l’emperador.

Tal com podem veure a l’episodi Gerbert va seguir mantenint llaços amb els comtats catalans, treballant per tal d’evitar la desfeta d’aquests a mans dels àrabs. L’error el trobem, però, en el fet que en l’episodi apareix Gerbert el 985, a Roma, aconsellant al papa de què ajudi a Borrell II contra Almansur. Sabem, però, que en aquell any Gerbert no era pas a Roma, sinó a Reims, on des del 983 va fer de conseller de l’arquebisbe Adalberon, des d’on va afavorir el nomenament d’Hug Capet com a rei de França. Sí que han quedat, d’altra banda, testimonis -que bé podrien haver aparegut al film- dels esforços que va fer Gerbert per tal d’intentar respondre a les demandes d’ajuda del comte Borrell després del desastre de Barcelona. Un exemple d’això és la carta escrita per Gerbert -a la fi del 987- en nom del rei Hug Capet, del qual era el secretari. En aquesta carta Hug Capet deia al comte Borrell, amb frases plenes d’amabilitat diplomàtica, que si volia ajut militar anés a Aquitània abans de la Pasqua de l’any 988 a prestar-li fidelitat, enlloc de pactar amb els àrabs. En l’estil, però sobretot en la moderació de les frases i conceptes, traspua clarament l’amistat de Gerbert pel seu antic protector, el comte de Barcelona.

Quelcom que, al nostre parer, també s’hagués pogut veure reflectit en aquest darrer episodi hagués pogut ser la gran riquesa de Còrdova. D’entre totes les ambaixades que va enviar Borrell II a la capital califal el cronista Muhiyit al-din Ibn al-Arabi, a través d’un text de caràcter èpico-històric, a tall d’exemple, en va parlar de la següent manera:

Una ambaixada de cristians d’Ifrang havent-se presentat per veure el califa, aquest volgué omplir-los de por mostrant-los la magnificència de la seva reialesa. Féu estendre catifes des de la porta de Còrdova fins a la porta del seu palau de Medina al-Zahara en la distància d’una parasanga i col·locà a dreta i esquerra del camí una doble fila de soldats que portaven desembeinats uns amples sables allargats que sostenien tocant-se de puntes com les bigues d’un taulat. Per ordre del sobirà els diputats avançaren sota aquest passatge cobert. La por que els causà aquesta presentació fou gran, i així hagueren de fer camí fins a la porta de Medina al-Zahra. Des d’aquesta porta fins al lloc on havia de donar-se l’audiència, el califa havia fet cobrir el sòl de peces de brocat i havia fet col·locar en certs indrets dignataris que haurien pogut ésser presos per reis, ja que seien en magnífics setials i anaven revestits de brocat i de seda. Els diputats cada vegada que veien un d’aquests dignataris es postraven, imaginant-se que es tractava del califa; però els era dit: “Dreceu-vos; no és més que un esclau entre els seus esclaus”

Tot havent fet un intent per mostrar aquesta riquesa de la cort cordovesa, potser, s’hagués pogut trencar amb la monotonia de les escenes interiors de la sala del tron comtal de Barcelona i, alhora, fer justícia al palau de Madínat az-Zahrà, més enllà de l’escena dels banys àrabs -tot i que podem comprendre les limitacions en la producció del telefilm.

Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com
Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com

Una altra llicència històrica que creiem que s’han pres a l’episodi seria, justament, l’escena als banys on Almansur i l’ambaixador del rei pacten deixar desemparats els comtats catalans enfront del pròxim atac musulmà. No creiem, doncs, que s’hagués produït tal conxorxa anticatalana. El més probable és que Lotari I -penúltim rei de la dinastia carolíngia- tingués prou problemes per a solucionar el conflicte que mantenia al comtat de Verdum i per a recuperar-se dels seus problemes de salut com per a poder prestar ajut als catalans. Si més no, l’escena de la trama entre els cordovesos i els francs és molt més novel·lesca.

Abans de finalitzar la ressenya permeteu-nos, d’altra banda, donar una mica d’oxigen a la nostra dèria formativa de diplomatistes. Trobem d’un gran interès els comentaris que fan, cap al final del capítol, els doctors Salrach i Cingolani pel què fa a la conservació dels documents per part dels barcelonins durant la ràtzia d’Almansur; “allò més valuós que tenien”, afirmen. I és que no es fa més palès l’aforisme llatí “verba volant, scripta manent” (“les paraules volen, l’escriptura queda”) que en casos així. Tot i que al segle X no podem parlar encara d’un cos notarial públic establert als comtats catalans -aquest arribarà de la Península Italiana al segle XIII- sí trobem una forta voluntat de la població de deixar constància de les seves possessions i dels seus actes. Ens hauríem d’imaginar, doncs, aquests barcelonins acudint als monestirs propers -ja que eren els llocs on es coneixia l’escriptura- com Sant Pau del Camp o Sant Pere de les Puel·les a deixar per escrit les seves compravendes i demés transaccions entre privats. D’aquesta manera, gràcies a aquesta producció, i tota la posterior, Catalunya és, després d’Itàlia, el territori de l’Europa llatina amb més documentació de temàtica notarial medieval. Sabem, però, que el procés de redacció de pergamins no és de l’atractiu de les batalles…

Finalment, per acabar de fer alguna esmena a l’episodi, podríem parlar de l’escena final, on el comte Borrell fa una arenga als barcelonins -que potser peca per presentar un rei gairebé revolucionari, per allò de “respectarem a tots els homes i territoris” o bé allò altre de “no ens deurem a ningú més que a la nostra gent”- que s’arrosseguen després de la desfeta i on podríem dir que proclama de facto la independència dels comtats. Aquesta “independència” no es va produir el 985, immediatament després de la derrota a mans d’Almansur. L’emancipació va esdevenir-se posteriorment, el 988, moment en què Borrell II no va acudir a jurar fidelitat al rei Hug I, de la nova dinastia arribada al tron dels francs, els Capets. A partir d’aquest moment els comtats catalans, al capdavant dels quals trobarem el comte de Barcelona -recordem l’etimologia del mot principat- s’aniran expandint, guanyant força i renom fins a esdevenir la gran potència medieval que va ser Catalunya, formant part de la Corona d’Aragó, la qual tots coneixem, i que trobem reflectida en la frase de Roger de Llúria, recollida a la Crònica de Bernat Desclot:

Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha […]”.

Francesc Collado Sànchez

Francesc Collado (Sabadell, 1992) és graduat en Història per la Universitat de Barcelona (2011-2015), on també va cursar el Màster en Cultures Medievals (2015-2017), que va finalitzar amb el treball El notariat públic a la vila de Sabadell (meitat del segle XIV). Estudi de l’activitat, dirigit pel Dr. Daniel Piñol (UB). També va cursar, a Roma, el Diplôme Européene d’Études Médiévales (2016-2017), organitzat per la Fédération Internationale des Instituts d’Études Mediévales (FIDEM).

Actualment cursa el Doctorat en Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona, i sota la direcció del Dr. Piñol prepara una tesi doctoral sobre el notariat medieval a la vila de Sabadell, des dels seus orígens fins al segle XV.

Read More

1. Introducció

La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució dels regnes de Mallorques i València, accés de la casa de Barcelona a la monarquia siciliana, drets sobre l’ocupació de Sardenya, etc), econòmica (augment de la població, extensió dels conreus, auge de la producció manufacturera i dinamisme de l’activitat mercantil, en l’escala interna i externa), i es va construir, alhora, l’ordenament jurídic i institucional que reposava en el reforçament de la institució monàrquica, del paper de les corts, i la rellevància de les magistratures municipals. Aleshores, i des de la meitat del segle XII, el Casal de Barcelona regnava a l’Aragó.

Tanmateix, aquesta brillantor no ha d’amagar una realitat social caracteritzada per forts contrastos en relació a l’accés i gaudi dels recursos i de la riquesa que generaven les esmentades activitats. Fou una època en la qual es va accentuar el procés de servitud de la pagesia, que va derivar cap al gran problema remença; la població urbana també s’esquinçava en augmentar els segments més empobrits com a resultat d’unes pèssimes condicions laborals. Fou també una època de notable activitat bèl·lica que es manifestà sobre la població menys afavorida, directament, i també indirectament en forma de pressió fiscal per fer front al finançament de les despeses originades per unes guerres constants (Sardenya, Gènova, Castella), que van escurar les arques de la monarquia.

Aquí es troba, justament, la llavor del canvi de conjuntura que es manifestarà amb tota la seva cruesa a partir de la segona meitat del segle XIV i tota la centúria següent. Aquest període serà considerat de declivi per bona part de la historiografia, en el context de la crisi baixmedieval que caracteritzà l’Europa feudal. Als estralls de les fams i de l’epidèmia de pesta de l’any 1348 i les rèpliques posteriors cal afegir-hi la ralentització progressiva de les activitats econòmiques, l’enfonsament de les finances reials i municipals, els desequilibris socials al camp i a les ciutats en forma de revoltes i atacs sobre les comunitats jueves arreu del país. No es pot passar per alt una marcada crisi institucional que va derivar cap a l’enfrontament entre els estaments, i aquests amb la monarquia, ja en temps dels Trastàmara. El corol·lari d’aquesta inestabilitat fou l’esclat i el desenvolupament d’una llarga guerra civil (1462-1472) que va suposar el punt culminant de la crisi, amb un resultat nefast: pèrdua de gairebé la meitat de la població, disminució de l’activitat econòmica, desarticulació social, escapçada territorial (pèrdua temporal del Rosselló i la Cerdanya), etc. Ja no es podia caure més avall.

Tanmateix, els contrastos entre els diferents estats de la Corona eren evidents. València i l’Aragó, potser no tan colpides com el Principat, entraven a la quinzena centúria en fase d’evident recuperació, mentre Catalunya s’esquinçava de cap a cap. Mallorca, integrada a la Corona per Pere el Cerimoniós, no va tenir mai unes corts pròpies i penjava de Catalunya, amb qui compartia els durs efectes de la crisi. En elcentre d’aquest marc contextual s’hi ha de situar l’estroncament del Casal de Barcelona per raons biològiques, l’any 1410, en morir sense descendència Martí I l’Humà. Els membres del llinatge s’havien succeït de pares a fills, o germans, sense interrupció en el comtat (i després en el regne d’Aragó), des de la fundació de la dinastia per Guifré el Pelós a les darreries del segle IX.

2. La Casa de Barcelona s’estronca

El juliol de 1409, havia mort a Càller, en el marc del conflicte sard, Martí el Jove, l’únic sobrevivent dels fills de Martí I l’Humà. El Jove deixava un fill il·legítim, Frederic de Luna, un candidat a ocupar el reialme a la mort del seu avi. Mentrestant, el rei Martí es casà en segones núpcies amb la jove Margarida de Prades a la recerca d’un descendent legítim, però el 31 de maig de 1410, va morir sense haver-ho aconseguit. S’estroncava, així, la línia dinàstica del Casal de Barcelona. El rei no havia atorgat un nou testament després del que havia instituït com a hereu universal al seu fill Martí el Jove; i tampoc no havia designat successor, probablement, a l’espera de poder legitimar el seu nét. Sembla que aquest acte solemne, que hauria estat transcendental, s’havia previst pel dia 1 de juny. Però el decés del monarca el dia abans va deixar l’acció en suspens. Aquest estret marge de temps, d’hores només, hauria resolt el desenllaç de la successió? Martí havia designat Jaume, comte d’Urgell, lloctinent d’Aragó i Governador General dels regnes, un càrrec que fins aleshores havia estat reservat a l’hereu de la corona. A mitjan maig de 1410, però, el va destituir dels seus càrrecs. Els dubtes sobre el futur rei planaven en l’horitzó agonitzant de Martí l’Humà. Els dos dies previs a la seva mort havia rebut sengles delegacions, encapçalades per Ferrer de Gualbes que, segons afirmava, eren una representació de les Corts, o, per ser més exactes, del municipi barceloní. Entre els components, però, no hi havia cap partidari de Jaume d’Urgell; més aviat adversaris. A tenor de l’acta aixecada, sembla que Martí va acceptar que el seu successor hauria de ser qui millor s’adaptés a dret. Això vol dir que la designació del futur rei requeia en les Corts Generals dels regnes, i en concret, en el marc d’un Parlament d’aquestes Corts. S’iniciava, d’aquesta manera, un llarg i complex procés fins la tria d’un dels pretendents, que va tenir lloc el juny de 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, d’on en va resultar elegit Ferran d’Antequera, membre d’una branca familiar de la monarquia castellana dels Trastàmara. Aquest fet suposava l’entronització d’una dinastia originària de Castella en els regnes que conformaven el que es coneix com la Corona d’Aragó: Aragó, València i el Principat de Catalunya, amb les Balears. El camí fins arribar a aquesta situació fou llarg i complex, no exempt de fortes tensions en l’àmbit institucional i durs enfrontaments armats.

Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l'Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l'Humà i el seu fill Martí el Jove amb l'escut de Barcelona al fons.
Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l’Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l’Humà i el seu fill Martí el Jove amb l’escut de Barcelona al fons.

3. L’interregne (1410-1412)

El període de dos anys que transcorren entre la mort del darrer rei de la casa de Barcelona fins a l’elecció del pretendent Trastàmara es coneix com el període d’Interregne. Una etapa de dos anys per resoldre una qüestió d’aquesta mena diu perfectament de la complexitat del procés d’elecció. Martí l’Humà volia guanyar temps
amb l’esperança de legitimar el seu nét, en el cas de no tenir descendència del seu segon matrimoni, d’acord amb el papa. Si és així, es planteja una qüestió central: per què tanta legitimitat? No eren bastards, en origen, els Trastàmara de Castella o els Avís de Portugal? Res del que s’esperava, però, es va produir: ni Margarida va concebre un fill, ni es va legitimar el nét. Quedava obert, doncs, l’interrogant de l’elecció reial. Més que un tema estrictament jurídic es plantejava un problema polític, i en els diferents regnes hi van intervenir diversos grups i faccions amb interessos contraposats que van jugar les seves cartes fins el darrer moment i sense estalviar mitjans. Quins eren els candidats, quins eren els bàndols en disputa, i quins interessos tenien?

3.1. Els candidats

Cinc foren els candidats que van presentar les seves credencials per optar al títol reial.

1. Jaume, comte d’Urgell. Besnét d’Alfons el Benigne (parentiu en tercer grau per via masculina), cunyat del rei, havia estat nomenat Governador General, un càrrec reservat a l’hereu a la corona. Era el més ben vist al Principat i a Mallorca, tot i tenir alguns detractors. La noblesa de l’Aragó i València estava dividida respecte a la seva persona.

2. Ferran d’Antequera. Nét de Pere el Cerimoniós (parentiu en segon grau per via femenina). Tenia molts recursos al seu abast i, des del primer moment, el favor de Benet XIII, papa d’Avinyó.

3. Frederic de Luna. Nét de Martí l’Humà (parentiu en primer grau per via masculina). A la mort del seu avi tenia vuit anys i no era fruit d’una unió legítima.

4. Alfons de Gandia. Nét de Jaume II el Just (parentiu en segon grau per via masculina). Tenia 75 anys i va morir el mateix any 1412. El seu fill va presentar candidatura però sense cap opció.

5. Lluís III d’Anjou o de Calàbria. Nét de Joan I (parentiu en segon grau per via femenina). Era duc d’Anjou i comte de Provença. Només tenia set anys. El seu entorn més proper no va correspondre a l’interès de la burgesia barcelonina, que veia en ell com a principal candidat.

El suport de Benet XIII a favor de Ferran de Trastàmara, la posició de Jaume d’Urgell com a Governador General, i l’escassa aportació de la resta de candidats expliquen que la disputa pel tron es reduís als dos primers.

3.2. Els procediments institucionals

L’elecció del nou monarca havia de decidir-se en un parlament general dels tres regnes, però la manca d’acord, sobretot per les lluites de bàndols i faccions existents a l’Aragó i València ho van impedir. Els esdeveniments que rodejaren l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, com detallarem, van alterar la situació. La profunda divisió
entre els partidaris de Ferran i Jaume va derivar en l’existència de cinc parlaments. A Tortosa s’hi reuní el Parlament de Catalunya. A l’Aragó, els partidaris dels Trastàmara van constituir el parlament d’Alcanyís, i els urgellistes, el de Mequinença. A València, els parlaments respectius es van reunir a Traiguera i Vinaròs. Davant d’aquesta divisió i la impossibilitat d’un acord hi hagueren dues intervencions decisives: la primera, per part del papa Benet XIII, de la casa aragonesa dels Luna, a favor de Ferran d’Antequera; la segona, la demostració de força i poder de Ferran, que enviava tropes, subornava càrrecs i comprava lleialtats, com la de l’aragonès Berenguer de Bardaixí, a qui pagava 500 florins mensuals. En aquest context, Benet XIII convocà una reunió de juristes per tal de decidir sobre l’elecció del nou monarca, coneguda com Concòrdia d’Alcanyís, justament, on hi havia el parlament aragonès favorable a Ferran, i on es va vetar l’admissió dels partidaris de Jaume d’Urgell a les reunions. En aquesta Junta es va decidir que l’elecció recauria en les votacions de nou compromissaris, tres de cada regne, reunits a Casp a partir del 29 de març, on havien de resoldre en el termini màxim de dos mesos. L’escollit havia de tenir sis vots, com a mínim, i cada regne n’havia de donar, almenys, un. També es van designar els nou compromissaris, de clara majoria Trastàmara, després que el candidat s’imposés clarament a l’Aragó i València. Els delegats del Principat, queixosos dels compromissaris triats, es van perdre en debats estèrils sense arribar a cap alternativa.

Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d'Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d'Aragó
Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d’Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d’Aragó

3.3. Els bàndols en disputa. Interessos i esdeveniments

Diferents personalitats, faccions i grups de poder a Catalunya, Aragó i València s’alinearan amb un o altre candidat, en funció dels seus interessos, en el context d’una intensa lluita de bàndols. Una de les figures clau en tot el procés fou el papa d’Avinyó, Benet XIII, en pugna amb Roma en ple Cisma d’Occident, just en el moment que, arran del Concili de Pisa (1409), França li havia retirat el suport. El papa tenia assegurat el del rei Martí, i poc després de la mort d’aquest, va optar per Ferran de Trastàmara amb el propòsit de mantenir el recolzament dels regnes de la Corona d’Aragó i de Castella.
A l’Aragó, un cop comprovada l’escassa implicació de Lluís d’Anjou (o de Calàbria), els dos principals candidats hi tenien partidaris i detractors. Jaume tenia el suport de la poderosa casa dels Luna, i Ferran, per la casa dels Urrea. En el decurs d’una disputa va ser assassinat l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, a mans de la mainada dels Luna. Aquest esdeveniment va marcar el camí de la victòria de l’antiurgellisme en aquell regne. A València, la capital era majoritàriament urgellista, i els Vilaregut n’eren els
principals valedors. Els seus adversaris directes eren encapçalats pels Centelles, que aviat van tenir l’ajuda inestimable dels recursos financers i militars que els va proporcionar Ferran de Trastàmara. La situació a València va derivar vers actes encara més dramàtics que a l’Aragó, amb enfrontaments bèl·lics directes, que van tenir un final decisiu en la batalla del Codolar (Morvedre), el febrer de 1412, on l’exèrcit Trastàmara aixafà les escasses tropes del governador Arnau Guillem de Bellera, que hi va perdre la vida amb centenars d’adeptes. Les tropes de Ferran s’havien establert als regnes d’Aragó i València per liquidar la resistència urgellista. A Catalunya, el principal baluard de l’antiurgellisme era representat per les cases de Gualbes (de Barcelona) i de Cervelló. En un principi semblaven decantar-se per Lluís de Calàbria, però en fracassar el darrer intent d’aquest com a candidat ferm, a les darreries de 1411, van acabar recolzant el Trastàmara, el pretendent més fort i amb més recursos.

4. El Compromís de Casp

Entre els nou compromissaris que havien de prendre la decisió final, tres de cada regne, no hi havia tan sols una majoria de partidaris de Ferran de Trastàmara, sinó també la certesa que, com a mínim, n’hi havia un de cada regne. El resultat final era, doncs, conegut abans de procedir als debats i a l’elecció. Tanmateix, els dos mesos de marge, entre el 29 de març i el 29 de maig, expiraren sense resoldre, i va caldre una pròrroga, fins el 27 de juny.

Quadre "Compromís de Casp" de Dióscoro Puebla, 1867
Quadre “Compromís de Casp” de Dióscoro Puebla, 1867

4.1. Els compromissaris

Pel regne d’Aragó hi participaren: Domingo Ram, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya, bisbe d’Osca i Lleida, i arquebisbe de Tarragona, era amic personal de Benet XIII. Francisco de Aranda, conseller reial, era partidari de legitimar Frederic de Luna, però per influència del papa canvià de costat. Berenguer de Bardaixí, cunyat de l’anterior, Justícia d’Aragó, esdevingué un agent a sou del candidat Ferran. Els tres van donar el seu vot a Ferran d’Antequera.

Els tres compromissaris catalans foren: Pere de Sagarriga, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona. Creia que els candidats que s’ajustaven a dret eren Jaume d’Urgell i Alfons de Gandia, i el seu vot seria per qui tingués la majoria. Recordem que Alfons va morir aquells dies. Guillem de Vallseca era un jurista de gran prestigi que havia estat conseller en cap de Barcelona diverses vegades; votà per Jaume d’Urgell. Bernat de Gualbes era pare de l’esmentat Ferrer de Gualbes, doctor en dret, va ser conseller en cap de Barcelona i va exercir com a jurista en diverses actuacions relacionades amb les institucions. Va votar per Ferran d’Antequera.

Els compromissaris valencians van ser: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer. El primer, confessor i conseller de Benet XIII, famós per la seva oratòria, fou canonitzat; el segon es va fer frare cartoixà després que la pesta s’endugués la seva muller i filles. Van votar pel candidat Trastàmara. Gener Rabassa, probablement partidari de Jaume, va ser declarat inhàbil per a la votació per part del seu gendre. El seu substitut fou Pere Bertran, que s’abstingué de votar tot al·legant manca de temps per tenir un criteri just.

4.2. El resultat

Tal com preveia tot l’operatiu orquestrat, el resultat del Compromís de Casp no podia ser cap altre que el que es va produir: Ferran de Trastàmara va obtenir els sis vots necessaris, i també el vot, mínim, per regne. No hi ha cap dubte de la direcció que havia pres el procés, atesa la intervenció de personalitats, com el papa d’Avinyó, amb una gran capacitat per influir en persones i institucions, i també d’actuacions basades en l’ús de la força, la coacció i el suborn. Ferran d’Antequera fou proclamat rei, Ferran I d’Aragó, en un acte solemne i en el marc d’un protocol fastuós davant de l’església de Santa Maria la Major de Casp, el 28 de juny de 1412, on Vicent Ferrer va fer lectura de la sentència amb la seva oratòria i vehemència acostumades. Des d’aleshores, Vicent Ferrer justificava arreu on anava l’elecció de Casp, a través dels seus sermons. Quina necessitat en tenia, de fer-ho, si tot s’havia ajustat a dret? Jaume no va acceptar el resultat, però la seva revolta fou vençuda. Capturat, fou  empresonat i morí en captiveri l’any 1433; el comtat d’Urgell va perdre les seves prerrogatives com a entitat política.

5. Els regnats dels Trastàmara

El nou rei arribà rodejat de de funcionaris i tropes castellanes que van provocar les primeres reaccions contràries a Catalunya. Es trobà, també, amb un sistema constitucionalista que xocava amb el seu tarannà autoritari, propi de la monarquia castellana. Els braços de Corts es van oposar al nomenament de funcionaris castellans i no van cedir a la demanda de subsidis, ans el contrari. Acostumat a l’opulència per la seva fortuna a Castella, aquí es trobà sense recursos, i hagué de fer moltes concessions a l’oligarquia i traspassar poder a la Generalitat. En un altre sentit, es frenà la recuperació del patrimoni reial i es potenciaren els drets feudals sobre els pagesos, la qual cosa alimentava l’enfrontament entre la noblesa i la pagesia, i entre el patriciat urbà i les classes populars. Ferran va morir l’any 1416. No es pot saber què hauria fet un rei sense recursos i poc patrimoni, i apurat per les exigències dels braços. El seu successor, Alfons, dit el Magnànim (1416-1458), optà per una política imperialista a la Mediterrània i tingué com a corol·lari de conquesta de Nàpols, on hi entrà l’any 1443 per no tornar mai més. A Catalunya governaren, en nom seu, la reina Maria, fins que marxà a Castella l’any 1453, i Galceran de Requesens, que afavorí l’ascens de la Busca al govern de Barcelona. El seu regnat fou una autèntica sagnia financera que intentà pal·liar mitjançant una interessada política filoremença (Sentència Interlocutòria, 1455) que li reportà els ingressos de la pagesia que maldava per desfer-se dels mals usos. L’any 1422 es traduïren al català les “Constitucions i altres Drets de Catalunya”.

El seu germà Joan II (el Sense Fe) el va succeir. Fou un regnat tumultuós que derivà en la guerra entre el monarca i la Generalitat, en la qual s’hi van barrejar el conflicte remença i els enfrontaments pel govern de la ciutat de Barcelona entre la Biga i la Busca. A la seva mort, l’any 1479, el va succeir Ferran II (el Catòlic), que va segellar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) amb la pretensió de posar fi al problema remença. Casat des de l’any 1469 amb Isabel I de Castella (els Reis Catòlics) Catalunya esdevingué una àrea perifèrica en bona part eclipsada pel potencial de Castella, que iniciava la seva dinàmica imperial vers la conquesta i explotació del Nou Continent. Poc després de la mort d’Isabel, el 1504, Ferran, dit despectivament “el catalanote” va marxar de Castella i es va casar amb Germana de Foix a la recerca d’un hereu per a la Corona d’Aragó, però l’infant Joan va morir al poc temps de néixer. Ferran II va morir a l’inici de l’any 1516 sense descendència masculina; la Corona d’Aragó, i amb ells el Principat, ja no es desfeia de la monarquia hispànica, des d’aleshores, ja sota la dinàmica dels Àustries.

Gravat al boix de Jaume II "el dissortat" d'Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d'Urgell durant l COmpromís de Casp
Gravat al boix de Jaume II “el dissortat” d’Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d’Urgell durant l COmpromís de Casp

6. Un balanç

De la confabulació de Casp, una trama orquestrada per Benet XIII i el seu agent en el territori, Vicent Ferrer, després canonitzat, els representants del Principat de Catalunya no se’n poden considerar, en cap cas, exempts; ni víctimes. Persones i faccions rellevants del país van afavorir l’entronització de la nova dinastia amb actuacions directes, com impedir que les forces urgellistes arribessin a Morvedre, o vetar la participació dels representants mallorquins, favorables a Jaume d’Urgell, o no van fer prou en sentit contrari; d’altres no es van pronunciar, o es van fer enrere en moments decisius. Compta, i molt, el suport de la baixa noblesa catalana, atemorida per les reivindicacions pageses, i pel patriciat de Barcelona, temorós de les pressions populars. Uns i altres rebutjaven Jaume d’Urgell. Qui triava el rei ho faria pel candidat que els permetés mantenir els seus privilegis erosionant el poder reial des de les institucions, les Corts i la Diputació del General. Tothom es movia amb tacticisme, segons els seus interessos personals o de grup: els interessos de classe prioritzaren sobre els interessos de legalitat jurídica. Ara bé, això tampoc no s’ha d’interpretar com un acte de maduresa de Catalunya com dirigit a la unitat d’Espanya, com sovint es vol fer creure. Altrament, si tan important era mantenir la integritat moral per excloure un descendent directe perquè era il·legítim, perquè no es va mantenir la integritat jurídica de decantar-se pel pretendent més directe en la línea dinàstica masculina, com s’havia fet sempre segons el costum? No s’entengui, en aquesta consideració, una defensa de la llei sàlica, no vigent aleshores a la Corona, ni tampoc de justificar una discriminació per raó de gènere. El resultat de Casp va tenir un guanyador evident, Ferran d’Antequera i els seus successors, tot i que en cap moment van poder desplegar el model de monarquia que havien previst; també hi van guanyar els sectors de l’alta oligarquia que li havien donat suport. Almenys, a títol personal, els seus votants foren recompensats de forma generosa. Benet XIII, en canvi, el principal artífex de la candidatura Trastàmara, no va treure profit del seu esforç i de les seves arts de conxorxa. Fins i tot el seu pretendent li retirà l’obediència. Després del Concili de Constança, amb Martí V com a papa únic de la cristiandat catòlica, abandonat per tothom, va acabar els seus darrers dies a Peníscola. El gran derrotat fou Jaume d’Urgell, el seu llinatge i el propi comtat. En la correlació de forces entre els regnes de la Corona, el pes es decantà cap a l’Aragó en detriment del Principat. No hi ha cap mena de dubte que el resultat de Casp va marcar profundament, des d’aleshores, el devenir històric del conjunt de la Corona d’Aragó i, molt particularment, del Principat.

Read More