Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Els nins de la Catalunya del Nord parlen en francès. Ho fan a casa, al parc jugant amb la resta de mainatges i durant les activitats extraescolars. Sons pares també l’enraonen. Cada diumenge, quan es reuneix la família per dinar a casa els avis, escolten llargues converses de sobretaula en aquesta mateixa llengua. Després d’espertinar s’escarxofen al sofà i miren la seva sèrie preferida de dibuixos animats. La mare és al costat llegint el diari mentre el pare fa endreça al garatge amb la ràdio posada. Abstrets els uns dels altres segueixen compartint la llengua franca per sintonitzar els mitjans de comunicació. Fora de l’àmbit domèstic el patró lingüístic no s’altera. Passa el mateix quan es dirigeixen al funcionari de l’ajuntament, a la revisora del tren i al jove dependent de la fruiteria.

Aquest reguitzell d’escenes quotidianes es repeteixen constantment en qualsevol punt de la geografia nord-catalana. El francès és la llengua vehicular i hegemònica tant en l’àmbit públic com en el privat. Mentrestant, el català, la llengua que històricament s’ha utilitzat en aquesta regió, malda per sobreviure. La seva presència i ús social, parlem sense embuts, és anecdòtica i frega el folklorisme. Aquesta situació no és d’estranyar si tenim en compte que durant segles el català ha estat proscrit, perseguit i desprestigiat per les autoritats franceses. D’ençà del 1659, l’any de l’annexió i signatura del Tractat dels Pirineus, l’estat francès va emprendre un procés d’homogeneïtzació cultural que pretenia substituir el català en favor del francès. El procés en qüestió, conegut com a francesització, ha travessat diverses fases i el seu grau d’agressivitat ha anat variant, si bé l’objectiu, a grans trets, ha estat sempre el mateix: nacionalitzar en clau francesa els catalans del nord, així com tots els territoris dissidents culturalment i lingüística.

L’objectiu d’aquesta redacció és aprofundir en el procés de francesització. Només així podrem desvelar les causes per les quals una terra essencialment catalana a finals del segle XIX perd gran part de la seva identitat cultural durant les dècades posteriors. Així i tot, els processos de nacionalització són fenòmens complexos i multidimensionals, motiu pel qual no poden ser analitzats en un article d’aquestes característiques. Atesa aquesta raó, l’entrada que ve a continuació se centrarà en el paper de l’escola, un dels instruments més eficaços per a la reproducció cultural i difondre la idea de nació. La llarga i densa història de l’educació a França ens força a seleccionar la política escolar encetada a finals del segle XIX, el punt d’inflexió determinant. Únicament a través de l’actuació que va tenir l’escola pública podem arribar a entendre l’esfondrament que patiren les llengües «patueses», erosionades als límits de l’extinció.

L’artífex del que podem denominar una autèntica revolució educativa fou Jules Ferry, a través de dues propostes de lleis aprovades el juny de 1881 i el març de 1882. En plena consonància amb els valors i caràcter ideològic que propugnava la naixent Tercera República (1870-1940), l’escola dissenyada per Ferry esdevenia: laïque, grauite et obligatoire. La universalització escolar va introduir l’ensenyament del francès, que va convertir-se en l’única llengua permesa en els recintes, acompanyada de mètodes pedagògics coactius i la transmissió sistemàtica de determinats ideals corol·laris de la tradició centralista de l’Estat.

Els antecedents

L’obra de Ferry es troba en la cúspide d’un llarg recorregut en el desenvolupament de la legislació educativa, suscitat en bona mesura per un conflicte de competències entre l’Església i Estat. A França, foren dos els factors que exerciren una influència determinant per superar aquesta contradicció: un fou la centralització de l’educació per Napoleó, i l’altre, l’enorme pes de l’ideal d’igualtat revolucionària. A partir de la dècada de 1830, sota l’influx de la Monarquia de Juliol (1830-1848), l’educació paulatinament s’erigia com un afer d’Estat. Tanmateix, James Bowen certifica que no es va fer cap implementació significativa en l’educació primària fins quaranta anys més tard. No obstant això, les mesures adoptades en aquest període, encara que tímides, són d’una significació transcendental.

22.-Guizot
Retrat del Conseller Estatal François Guizot (1787-1874) per Jehan Georges Vihert, Château de Versailles. En el moment de ser aprovada la llei que porta el seu nom ocupava el càrrec de Ministre de la Instrucció Pública (1812-1837). Font: Metahistoria.

L’aprovació de la Loi Guizot de 1833 va marcar l’inici d’una progressiva socialització en l’accés escolar. Les comunes amb més de 500 habitants foren forçades a construir una escola per a nens (les nenes rebien la seva instrucció en congregacions de monges), garantint-hi la gratuïtat per als indigents. El model esdevenia mixt, combinant la presència d’escoles religioses i públiques, però les matèries impartides les dictaminava per primera vegada l’Estat. Per Guizot la «centralització ideològica» suposava la preponderància de l’Estat en l’ensenyança primària, sense que aquesta postura l’encabís dins els postulats de l’anticlericalisme, especialment si tenim en compte la potestat que donava al sacerdot d’una parròquia per supervisar el funcionament de les classes.

Un altre aspecte determinant d’aquesta etapa fou la creació d’una plantilla d’inspectors públics, personal que més endavant Ferry va professionalitzar i ampliar. No obstant això, la implantació de l’ensenyament públic no gaudia de consens entre la societat francesa, tal i com senyala Jean Le Gal, enfrontant els dictàmens d’intel·lectuals i progressistes amb burgesos i eclesiàstics. Els primers, que pretenien aprofundir en aquesta reforma, defensaven un model de país on llibertat i instrucció anessin plegades. En contraposició, la burgesia conservadora s’exasperava amb les possibles concessions a la classe treballadora, motiu pel qual no concebien la instrucció popular sense moral, ni la moral sense religió. Certament, aquesta reforma no va satisfer als catòlics, crítics amb la creixent presència de l’escola pública, ni tampoc l’esquerra anticlerical, que rebutjava l’ensenyament confessional. Pel que fa a l’obligatorietat, malgrat la creixent reivindicació, no fou inclosa en aquesta llei per la controvertida necessitat que tenien famílies i patrons en la conservació del treball infantil. En darrera instància, les mancances logístiques i el folgat absentisme expliquen l’èxit relatiu del projecte.

A l’avantsala de la reforma estructural encetada per Ferry, el Ministre d’Educació de Napoleó III, Victor Duruy, des del 1863, va intentar sense massa fortuna garantir l’ensenyament de la llengua francesa als territoris patuesos. Més enllà d’altres regulacions en la seva praxi política, l’element més rellevant per aquest estudi és que fa constar la preocupació de les autoritats per estendre l’uniformisme lingüístic a les zones no francòfones. Al mateix temps, les reivindicacions per incorporar la noció d’obligatorietat s’envigorien i s’afegien a l’agenda política estatal.

L’obra escolar de Jules Ferry: laïque, grauite et obligatoire.

Jules Ferry fou l’encarregat de conjugar aquestes demandes desplegant el que Patrick Cabanel ha anomenat: «le blanc manteau des écoles laïques», establint una analogia amb la mateixa dinàmica que seguiren les esglésies romàniques l’any mil. No és per menys, la pràctica totalitat dels municipis dels Pyrénées-Orientales ja gaudien d’una escola pública en temps de Ferry, a diferència de l’etapa anterior, el Segon Imperi (1852-1870), on tot i l’exigència de mantenir un centre educatiu, gairebé una tercera part n’estaven mancades.

índex
Retrat de Jules Ferry fet per Léon Bonnat (1888). Font: Wikimedia Commons.

Arran de la Loi Ferry de 1882 s’incrementava la pressió de l’Estat per desterrar l’escolarització religiosa. A partir d’aquell moment l’escola primària esdevenia pública, laica i obligatòria per tots els infants de 6 a 13 anys, independentment del seu sexe. França veia néixer en aquest moment la seva escola nacional, per bé que seguint les tesis d’Octavi Fullat , la formació de l’anomenada “escola nacional” al llarg del segle XIX –indistintament del país al qual fem referència- anava sempre encadenada a l’Estat, motiu pel qual és més convenient denominar-la escola estatal.

La Tercera República implementava un seguit de canvis i regulacions en matèria educativa, disposada a introduir França en la nova era urbana i industrial. En efecte, l’escola de Ferry s’erigí com un dels pilars de la República francesa i se segueix considerant un dels instruments fonamentals per a conformar l’esperit republicà. Tal i com sosté Olga Fullana, fins a dia d’avui Jules Ferry és lloat com un dels pares fundadors de la identitat republicana francesa.

Els progressos que van acompanyar la universalització de l’accés escolar són innegables. Sobre el paper, atorgava igualtat d’oportunitats als homes –i per primera vegada a les dones- de tots els territoris, malgrat que sobre el terreny les escoles seguien reflectint les divisions socials de la societat francesa. No en va, les famílies acolliren de bon grat la nova mesura tot i el portatge cultural que se’ls imposava: el francès esdevenia la única llengua vehicular a les escoles. En un territori que, en línies generals, ignorava per complet la llengua franca, sota el pretext de desterrar el català de les aules, l’escola republicana va valer-se de la coerció i de pràctiques pedagògiques que sovint incloïen càstigs físics i institucionalitzaven la delació entre companys. El resultat de tot plegat fou l’establiment d’un veritable condicionament psicològic per l’associació d’idees negatives amb la llengua vernacla.

El català: un obstacle pel progrés?

L’activitat de persecució lingüística més destacable fou el “joc de la plaquette”, que promovia deliberadament l’acusació entre companys que parlaven el català. Tot i les diverses variacions que n’adoptaven els docents, el procediment i objectiu final era sempre el mateix. El docent donava una plaqueta a un alumne, advertint-lo que la única manera de desfer-se’n era enxampant un dels seus companys parlant patuès i passar-li la senyal. En alguns casos l’activitat s’allargava durant les hores no lectives. Quan el professor ho considerava adient aturava el “joc” i l’últim infant portador de la plaqueta rebia algun tipus de càstig o burla. Aquest sistema no és exclusiu de la Catalunya Nord, existeix documentació que en prova l’ús en altres regions, com ara Occitània. A banda d’això, la maquinària propagandística de Ferry va irrompre amb força a les escoles, on hi lluïen sentències gravades en murs com ara «C’est interdit cracher par terre et parler patois» [«És prohibit escopir a terra i parlar patuès»] o «Parlaiz français, soyez propres» [«Parleu francès, sigueu nets»].

img_1632
Aquesta sentència segueix inscrita en una de les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia, a l’Alt Conflent. És una de les imatges més emblemàtiques del conflicte lingüístic nord-català d’aquesta època. Font: Homenatgecala.blogspot.com

L’aversió cap a la llengua materna era transmesa pels propis mestres, que pretenien enorgullir els pares amb el domini del francès dels seus fills, mentre els fills s’avergonyien del desconeixement dels seus progenitors. Vegem-ne dos exemples:

«Dans leur intérêt, j’ai essayé de prosciure le catalan.» [«Pel seu bé, vaig provar de proscriure el català.»] Léontine Paris, mestressa d’escola a Serdinyà, al Conflent. (Payrou 1985, 95)

«Par una disciplines sévère, j’oblige les enfants à parler françeais entre eux, même en dehors des classes. […] Le patois local ou catalan est un obstacle immense à la bonne rédaction.» [«Amb una disciplina severa obligo els infants a parlar francès entre ells, fins i tot fora de les classes. […] El patuès local o català és un obstacle immens a la bona redacció.»] Sylvain Massé, mestre d’Èvol, a les Garrotxes de l’alt Conflent. (Payrou 1985, 81) (Ambdues cites extretes de Bonet: 2014)

Monés (1995) estableix un paral·lelisme en el que el català esdevé sinònim de vergonya, inferioritat i escàs nivell social, en contraposició amb el francès, llengua que atorgava honor, superioritat i prestigi social. Precisament, aquesta idea es referma si prenem en consideració el que exposa Lluc Bonet: el desig d’escolarització en francès era transversal al nord de l’Albera, així com també ho era l’ús del català. Aquesta postura contradictòria revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia que es gestava en el conjunt dels autòctons. L’aculturació els permetria la promoció social en determinats oficis, com ara les categories subalternes del funcionariat. Les classes populars s’emmirallaren en les elits rosselloneses, que es trobaven en una fase del procés de francesització molt més avançada decidides a conservar la seva posició predominant.

La filiació ideològica a la República

Tanmateix, en el triomf de la política escolar convé agregar-hi un altre aspecte que li atorga un valor afegit: la República preconitzava la creació d’una nova societat d’individus lliures i instruïts, capaços d’agafar les regnes d’aquest nou ordenament. La ruptura amb l’Ancien Régime, una fase on el poder romania en mans de nobles i eclesiàstics, suposava, de facto, eliminar els vestigis feudals que s’expressaven en vells costums i tradicions locals pròpies d’un estadi que s’havia de superar. La llengua catalana n’era un d’ells. L’escola de Ferry va proveir d’un instrument que responia a les necessitats d’aquesta nova era, per tant, l’escola estatal fou identificada com un patrimoni valuós i modern. Per consegüent, l’adhesió del poble català al projecte educatiu se sustentava en l’afecció als valors ideològics de la República. Malgrat que, en última instància, l’únic traçat per progressar individual i col·lectivament, aconseguint certa base material en un departament econòmicament deprimit, es regia en aquesta lògica.

Pel que fa a la laïcitat, aquest és un concepte que s’ha de dissociar de l’exempció d’ideologia. Novament Fullat (1990) defineix Jules Ferry com un prototipus del fabricador d’ideologies per tal de legitimar la seva escola laica inculcadora de la moral de l’Estat francès, moral que assegurava la permanència dels aparells estatals. El caràcter col·lectiu i solemnement compartit entre alumnes de diverses edats, conjuntament amb el ritual de cada classe, s’inscriu en una punyent mirada moralitzadora i edificant: la vestimenta d’alumnes i professors; l’elecció dels textos de lectura; els temes dictats o de les redaccions; la inscripció diària a la pissarra, etc. En resum, a classe tot concorre fent que la moral, malgrat la seva mínima representació en l’horari setmanal, en termes d’ensenyança, constitueixi el pedestal fonamental i recorrent de l’escola republicana.

De manera paral·lela, en termes didàctics, l’exaltació permanent a les virtuts de la Patrie dispensaren els elements necessaris per confegir una nova consciència nacional als alumnes nord-catalans. Les conseqüències de la guerra francoprussiana (1870-1871), desastroses per França, esperonaren el ressorgiment d’un nacionalisme diletant i excloent, que trobava en la germanofòbia el seu element cohesionador. L’escola fou el vehicle per inocular el sentiment de venjança als infants, aplicant el model educatiu militant prussià per a superar-lo.

Una història negada i silenciada

La unificació de les matèries d’història, geografia i instrucció pública assentaren les bases per superar les reminiscències del passat català, imposant un nou relat sobre el recorregut històric del territori. La construcció del passat i la interpretació d’aquest es transmet tradicionalment a l’escola, proporcionant a l’alumne una cosmovisió del món i la seva herència, indispensable per a entendre els fets quotidians un cop esdevé adult. Val la pena tenir en compte, a més, que l’experiència col·lectiva dels catalans a una banda i altra de la frontera, en aquest moment, transitava a ritmes molt diferents, divergint fins gairebé contraposar-se. L’escola de Ferry s’aprofità d’aquesta conjuntura dèbil pel catalanisme i tancà files, presentant l’Estat francès com una entitat lògica, natural i positiva, en la qual es va integrar pel seu bé a la Catalunya Nord. L’homogeneïtzació de les matèries compartides per totes les escoles va comportar que el relat oficial sobre la història de França esdevingués únic i hegemònic a l’Hexàgon. Aquest fet enllaçaria tots els francesos sota una ideologia comuna. En la història oficial de la nació francesa els particularismes de les diverses regions no hi tenien cabuda. El resultat de tot plegat fou la tergiversació de la història dels pobles, desterrada dels quaderns d’estudi.

Palau_dels_Reis_de_Mallorca_a_Perpinyà_2
El Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà. La imposició del relat sobre la història oficial de França ha provocat que actualment molts dels habitants de la Catalunya Nord ignorin per complet l’origen i significació del patrimoni català al seu territori. Imatges com aquesta evidencien el passat comú que comparteixen tots els catalans. Font: blogs.xtec.cat

Un altre punt a considerar és el paper de les dones, immerses per primera vegada en les dinàmiques escolars gràcies als efectes de la universalització escolar. Fins aquell moment havien romàs a les llars, analfabetes i alienes a la francesització. Les dones, valedores de la llar, eren les encarregades de custodiar el cabal lingüístic i cultural (rondalles, llegendes, tradicions, costums, etc.) del territori i la seva transmissió. En entrar a formar part de la instrucció pública francesa, amb tot el que això comportava, la transmissió cultural entre generacions quedà truncada.

La cristal·lització d’un procés

En acabar el segle l’alfabetització era gairebé universal entre homes i dones, així com el coneixement de la llengua francesa, que poc a poc s’imposava com la llengua vehicular dels habitants nord-catalans. L’escolarització va potenciar la idea de França, unint un conglomerat de pobles dispersos i atorgant-los una potent consciència nacional. A més, l’adopció del francès va provocar –i segueix fent-ho- un seguit de tensions i reajustaments psicològics. Domènec Bernardó titlla la reacció d’una part de la població d’«autoodi», acceptant com a real la inferioritat atribuïda als catalans i rebutjant llur llengua i les característiques culturals de la seva comunitat. Comenta que es va produir un desplaçament de tipus intropunitiu sobre el propi grup, fruit de l’agressivitat d’aquesta situació frustrant. La repressió del conflicte lingüístic va prendre una colla de formes diverses: la negació del problema, la seva exclusió parcial, l’evasió dins la pretesa confusió de la ideologia bilinguista, l’apatia, etc. Les ideologies diglòssiques tendien a consolidar la superposició lingüística del francès sobre el català, establint una compatibilitat jeràrquica.

Read More

Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (I)

La darrera reforma territorial francesa ha estat l’últim episodi a posar de manifest les reivindicacions nacionals de la Catalunya Nord. Per cercar l’origen d’aquestes demandes, en la primera entrega es feia una aproximació històrica als segles XVII i XVIII, destacant-ne aquells successos més rellevants on convergia la força abassegadora de l’assimilació francesa enfront una catalanitat indòmita, decidida a preservar llur identitat.

En el present article se seguiran les mateixes directrius, fent un breu repàs a la història nord-catalana del segle XIX. Convé recalcar que l’evolució política de l’Estat francès en aquest lapse de temps és complexa i està sotmesa a canvis permanents, sovint antagònics, en els règims polítics. En tots aquests processos la Catalunya Nord s’hi veu forçosament implicada. Dit això, en aquesta darrera entrega no es pretén fer una anàlisi exhaustiva sobre la situació de la Catalunya Nord en cada un d’aquests períodes. L’objectiu principal és simplificar al màxim cada etapa i traçar un recorregut històric paral·lel en el qual s’identifiqui constantment què passa a França i, a la vegada, quina és la situació nord-catalana. Els elements en els quals recaurà una atenció particular seran els mecanismes estatals emprats per fer efectiu el procés de nacionalització. Tanmateix, també es posarà èmfasi en quines han estat les apostes politicoculturals del territori per fer front als embats d’estandardització política i revertir la política d’assimilació cultural. Només així podem condensar un volum d’informació tan extens i resseguir els camins pels quals ha transitat la història de la Catalunya Nord, esbrinant alguna de les claus que l’han conduït a la situació actual.

L’article anterior finalitzava al tombant del segle XVIII, resumint breument els esdeveniments de la Revolució francesa i la seva afectació en terres nord-catalanes. Cal romandre a les acaballes del segle, en plena efervescència revolucionària, per entendre de quina manera sorgeix el concepte de nació a França, condició sine qua non per desenvolupar la seva política nacionalitzadora. El segle XIX francès fou testimoni d’una transformació transcendental en la condició social dels seus habitants, que deixaren de ser pagesos per convertir-se en ciutadans.

baixa
Llibertat, igualtat i fraternitat o la mort. Un dels lemes usats durant la Revolució francesa.

La nació segueix articulant avui dia el sistema simbòlic més gran de representació de la dominació i la seva legitimitat. El seu origen es remunta segles enrere, però en la França del segle XVIII, especialment durant la Revolució, adquireix significat polític substituint eficaçment la legitimitat monàrquica per la racionalista republicana. És durant aquest procés quan se li concedeix una posició i unes funcions determinades. La responsabilitat d’aquesta mutació recau sobre les elits revolucionàries, sobretot les jacobines, que confluïren amb les masses populars mobilitzades en un projecte polític comú. Per fer-ho, combinaren de manera pràctica els relats mítics sobre l’origen de la comunitat política i tots aquells elements racionals de dominació i legitimació provinents del patriotisme il·lustrat.

Fou en el context de crisi financera i política que travessava el regne quan les elits opositores aprofitaren per traslladar el significat de nació de la legitimitat tradicional a la racional il·lustrada. Abans de tot això, la nació era entesa pel conjunt d’elits marginades de les estructures de poder reial com la seva pròpia comunitat política, en la qual varen incloure representat tot el poble francès. En el moment en què la noblesa i el clergat varen abandonar els Estats Generals de 1789, aquesta institució canvià el seu significat per convertir-se en l’Assemblea Nacional, un gir polític decisiu orquestrat pel Tercer Estat. Els representants del Tercer Estat, una amalgama de burgesos de diverses tendències, foren des de llavors els representants de la nació, en una representació nacional que es proclamà immediatament com a única i indivisible.

couder_stati_generali
Pintura de la inauguració dels Estats Generals de 1789.

Posteriorment, tot i la persistent successió de règims polítics i les pressions exteriors rebudes, que en variaren la seva articulació interna i externa, la nació aconseguí conservar la seva funció més important: servir de marc referencial per fixar l’abast i els codis simbòlics que regeixen l’accés i l’exercici de la ciutadania. L’historiador David Bell ho exemplifica de la següent manera: “Durante la Revolución los dirigentes franceses intentaron crear la nación más que reformarla. Procuraron forjar una comunidad verdaderamente nacional, dándole a sus ‘pueblos’ diversos un conjunto de principios políticos comunes, fidelidades, hábitos y un lenguaje común, en breve, una identidad compartida. Apuntaban a definir claramente quién es ciudadano francés y quién extranjero y a establecer las fronteras nacionales que regruparan a los ciudadanos. En otros términos: la idea de nación superó la de identificación de un grupo. En adelante quedó ligada a un programa político ambicioso que con justeza merece el título de nacionalista y cuyo elemento clave es la regeneración del carácter nacional”. (Bell 2001, traducció d’Eduardo J. Vior)

Els nord-catalans creien que la seva adhesió cívica a França no havia d’implicar necessàriament la deserció lingüística. No obstant això, des del Comité de Salut Public va obrar-se deliberadament per eliminar les llengües vernacles de l’Estat, que foren considerades contrarevolucionàries, contràries al progrés i un obstacle per a la unió entre ciutadans diversos. La Pàtria parlava únicament en francès i sota les inexpugnables premisses dels drets de l’home, la llibertat, la igualtat i la fraternitat foren sentenciades la resta de llengües. Els règims successors salvaguardaren el prestigi i predominança del francès gràcies a l’interès de les classes benestants per conservar les conquestes materials adquirides a través de les desamortitzacions que es feren durant la Revolució. La “llengua de la llibertat” gaudia de l’interès afegit de ser la protectora de la propietat, un dret que es considerava sagrat i inviolable. Aquest és el motiu pel qual les noves fidelitats franceses estigueren assentades en bases materials.

Reprenent el fil argumental de la primera entrega, ens traslladem al cop d’Estat de Napoleó del 9 de novembre de 1799, en el qual es va desballestar el directori. La passivitat nord-catalana davant els esdeveniments fou absoluta, ja que en general ningú pretenia sortir en defensa d’un règim que tant els havia desencisat. L’administració napoleònica féu que la divisió departamental com a marc territorial es perfeccionés i consolidés. Convé ressaltar l’aparició d’una nova figura de funcionari estatal: el préfet, que estava al capdavant d’un departament. La plantilla restant en els espais de decisió politicoadministrativa la seguirien conformant els antics revolucionaris moderats. La proclamació de l’imperi va suposar, de nou, un esforç per a la població: passos i lleves de tropes sumades a una pressió fiscal abusiva, en una dinàmica de confrontacions bèl·liques incessants. La tendència a les desercions i contraban tornà a accentuar-se i vingué acompanyada d’una implacable repressió. La situació s’agreujà quan el 1808 es declarà la guerra contra Espanya i afloraren de nou violentes resistències dels habitants de la Catalunya Nord, farts de les requisicions i passatges de tropes. Val la pena dir que la desfeta manu militari del projecte imperialista napoleònic i la posterior Restauració borbònica del 1814 foren vistes pels catalans amb desinterès i apatia, farts de guerres i canvis en les altes esferes polítiques que no aportaven cap solució als seus problemes quotidians. En definitiva, cap de les futures orientacions que adoptà l’Estat en el futur més immediat gaudiren de bona acollida al departament.

Les restaurades autoritats reials van mantenir intactes l’estructura i els caps de les administracions. Això fou aprofitat pels burgesos afrancesats de Perpinyà, que incrementaren els seus guanys sota el paraigua de l’Estat. L’arribada de Lluís Felip I al tron l’any 1830, el darrer monarca amb títol reial de l’Estat francès, no va generar gaire enrenou als Pirineus Orientals, més enllà d’alguns canvis en les prefectures i alcaldies. En canvi, el que si és remarcable fou l’aparició de dos corrents de pensament antagònics: els republicans i els carlins (o legitimistes), partidaris dels borbons. Els republicans van enfortir-se per la nefasta gestió de la Monarquia de Juliol, aconseguint una influència notòria a la ciutat de Perpinyà, integrant la petita i mitjana burgesia que comptava amb el suport de petits cercles obrers i jornalers. La seva figura més destacada era l’intel·lectual català Francesc Joan Domènec Aragó, que n’era el portaveu departamental. D’altra banda, els legitimistes eren forts a les àrees rurals del Conflent, el Vallespir i a la Cerdanya, des d’on mantenien contacte amb els carlins de la península. Les seves files estaven compostes gairebé únicament per camperols i membres del baix clergat.

francois_arago
Retrat de l’intel•lectual nord català Francesc Joan Domènec Aragó.

Fou durant la Restauració que s’erigí l’escola com un afer d’Estat. L’aprovació de la Llei Guizot el 1833 establiria una escola a cada municipi i en permetria l’accés gratuït per aquelles famílies que no podien costejar-se’n l’ingrés. Haurien de passar encara alguns anys perquè l’obligatorietat aparegués en un projecte de llei, inconcebible per la necessitat de seguir disposant de mà d’obra infantil. Un aspecte realment rellevant fou la substitució progressiva de l’església en matèria educativa. En aquest moment, el discurs entorn l’ensenyament públic el trobem sotmès a una doble interpretació: la dels intel·lectuals progressistes, que veien en una població instruïda les bases d’un país lliure i just, i la de les classes dominants, que requerien de centres d’adoctrinament per apaivagar les pretensions de canvis estructurals esperonats per la classe obrera. Tanmateix, en aquesta llei s’assentaven les bases d’una determinada política escolar concebuda per desposseir de llurs identitats els nord-catalans. 

Una dècada després, en el context de la primavera dels pobles de 1848, la revolució iniciada a Paris desbancà el monarca i es proclamà la Segona República francesa. Les manifestacions per celebrar l’esdeveniment ompliren els carrers de Perpinyà donant suport a la família Aragó, que s’havia llaurat una gran reputació gràcies a la seva vinculació amb el diari L’indépendant des Pyrénées Orientales, fundat el 1846 amb una editorial republicana. Les eleccions celebrades l’abril d’aquell any via sufragi universal masculí donaren una clara victòria a les candidatures del clan Aragó. En sortiren elegits Francesc (escollit més tard ministre a França), el seu fill Manuel, el seu cunyat Guiter i el seu germà Esteve entre d’altres. Conegut també com a François Arago, aquest burgès afrancesat fou la cara visible de la família i un referent per a la societat nord catalana. Convertit més tard en un emblema nacional, el seu ascens meteòric i la seva brillant carrera foren caracteritzades per l’enaltiment constant a l’esperit francès mentre ocultava el seu origen “provincià”. La seva figura és vital per entendre la importància de l’elit política i social en la societat nord catalana de l’època: “Arago representa l’èxit, l’assoliment social i la promoció familiar dins de França a partir d’un camí racional i espectacular. […] La vida i l’evolució de François Arago (1786-1853) esdevé un model, en un moment històric concret, per als seus conciutadans. Home de ciències, membre destacat de la maçoneria, ocupa el càrrec de diputat i viu, amb les seves contradiccions i canvis inclosos, els processos entre republicans i monàrquics. Tot i que el 1840 encara no s’havia avesat gaire a la idea republicana, n’entreveu la importància per assolir el poder. Així, també serà diputat durant la II República, el 1848-49. […] Van contribuir a «faire la France», la qual cosa seria reconèixer un honor prou important per a una família «de províncies» del sud, d’una província oficialment «reputada estrangera» fins pràcticament la Revolució Francesa. […] Aquest seria l’exemple més destacat, per no dir el que fonamenta part dels «moviments» clientelars a la Catalunya del Nord. (Forcada i Jané, 2009).

La segona rèplica revolucionària de l’estiu de 1848 generà violents enfrontaments amb les forces repressives als carrers de Paris. Les autoritats sentien que el control de la situació se’ls podia escapar i respongueren amb una sanguinària operació repressiva a gran escala. La inseguretat i la por caracteritzarien aquest turbulent període del qual en sortiren reforçades les faccions conservadores. Els sectors més reaccionaris guanyarien terreny en les eleccions legislatives als republicans, per després vèncer-los en les presidencials i aconseguir investir Lluís Napoleó Bonaparte. El dret a manifestar-se, reunir-se  i a la llibertat d’expressió es veieren fortament limitats. Els Pirineus Orientals foren testimonis de com la minoria conservadora s’envigoria, per bé que el departament restava en mans republicanes. La clausura de la seu de L’indépendant des Pyrénées Orientales va suposar un cop dur pels progressistes nord-catalans, que es trobaren a partir d’aquell moment limitats per difondre els seus postulats. Només calgueren quatre anys perquè Napoleó III escombrés violentament la república i els seus representants per autoproclamar-se emperador en un ràpid cop d’estat, fent efectiva la contrarevolució en un regnat que durà gairebé vint anys. Els darrers anys del II Imperi francès estigueren marcats per les constants desfetes militars en clau de política exterior. La més rellevant de totes fou la derrota en la guerra franco-prussiana l’any 1870, on Napoleó III capitulà i fou fet presoner, suscitant un potent sentiment germanòfob que s’allargà fins a la Gran Guerra.

horace_vernet-barricade_rue_soufflot
Durant les revoltes de 1848 els carrers de Paris foren convertits en autèntics camps de batalla entre l’exèrcit i el poble de Paris en armes.

El desastrós panorama estatal fou aprofitat pels republicans per reconfigurar-se i enfortir el seu espai polític, essent els únics amb suficients suports i quadres per redreçar la situació. El 4 de setembre de 1870 irromperen en l’Assemblea Nacional convocada pel govern provisional per tal de proclamar la Tercera República. El poder tornava a mans de la burgesia, tot i que les forces conservadores mantenien quasi intacta la seva capacitat d’influència i restaven a l’aguait. S’encetava una etapa legalment més laxa en la qual les lluites socials i sindicals al departament s’incrementaren, especialment les vinculades al sector agrícola. D’aquí en sorgí el fort arrelament del Partit Socialista de la Secció Francesa Internacional Obrera (SFIO). En el panorama polític català, la representació estava quatripartida: els monàrquics, els progressistes, els socialistes i els radicals. No obstant això, la direcció departamental no patí cap alteració significativa i romangué en mans d’unes poques famílies burgeses que a través de xarxes clientelars i grans consensos interns continuaren aferrats a les palanques de comandament del territori.

El projecte polític nacional de la III República i la seva política escolar foren l’eina d’assimilació més efectiva. En poques generacions s’uní un conglomerat de pobles dispersos atorgant-los una potent consciència nacional. Les demandes per fixar una escola obligatòria al conjunt de ciutadans de l’Estat agafaren gran embranzida a partir del 1860. El 1872 es presentaren prop de 300.000 signatures recollides pel cercle parisenc de la lliga de l’ensenyament que reclamaven la instrucció laica, gratuïta i obligatòria. Aquesta sol·licitud va cristal·litzar-se en l’avantprojecte de llei del 28 de març del 1882 presentat per Jules Ferry, tot i que el paquet de mesures s’aniria aplicant entre el 1881 i 1886. Les resistències declarades de poc varen servir per implantar una escolarització forçosa de tots els infants compresos entre 6 i 13 anys, vigilada de ben a prop pels inspectors que en garantien l’aplicació. L’objectiu de Ferry era clar: els centres educatius havien de consolidar la república i posar fi als problemes revolucionaris. Ordre, disciplina i patriotisme eren els valors transmesos, en francès, és clar. L’escola de la Tercera República sacralitzaria la llengua francesa en detriment dels parlars patois que es consideraven impurs i retrògrads.
Aquesta política fou extraordinàriament exitosa gràcies a un Estat que vetllà constantment per nodrir de tots els mitjans materials i humans per acomplir aquest propòsit. Es construïen escoles i es formaren professors a marxes forçades. A la Catalunya Nord, com a tants altres indrets de l’Hexàgon, els mestres foren el baluard de l’assimilació. Els alumnes i els seus respectius familiars ràpidament comprengueren que només existia una via per a la progressió individual i que aquesta passava necessàriament per aprendre el francès. Les parets d’alguns centres ho recordaven en un vistós i contundent lema: “Soyez propres, parlez français” (Sigueu nets, parleu francès). Els mètodes pedagògics incloïen sovint procediments poc ortodoxos: càstigs físics, pressions psicològiques o el foment de l’acusació entre companys. Una de les activitats icòniques per dissuadir l’ús del català a les escoles en favor del francès era el joc de la “plaqueta” o “matrícula”. Tot començava quan el professor enxampava algun dels alumnes parlant en una llengua que no fos la francesa i li penjava un senyal. L’alumne per deslliurar-se’n havia de cercar un dels seus companys cometent la mateixa infracció i denunciar-lo. Al final del dia l’alumne que portava el senyal era víctima d’un càstig o burla, incrementant l’espiral de delacions per evitar passar aquest mal tràngol.

img_1632
Una de les parets de l’escola d’Aiguatèbia que evidencia la repressió lingüística de la Catalunya Nord.

En una regió pobra i amb poca projecció les desesperançades famílies de la Catalunya Nord  veien en l’escolarització francesa una possibilitat de millorar les condicions de vida dels seus fills: “el desig d’escolarització en francès era transversal a tot arreu del nord de l’Albera, tal com ho era també la pràctica de la llengua catalana. Aquesta postura esquizofrènica revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia galopant del conjunt dels autòctons. Imitant les classes dominants, voluntàriament afrancesades per mantenir llur posició hegemònica, les classes populars pageses i obreres de finals del segle XIX reivindicaven també l’aprenentatge del francès perquè aquesta aculturació els permetria l’ascensió social en les categories subalternes del funcionariat. L’escola primària, gratuïta i obligatòria, per als minyons i per a les minyones, i també laica, es beneficià doncs de l’adhesió del poble catalanoparlant tant per vinculació als valors ideològics de la República com per interès en els beneficis materials que això suposaria.” (Bonet, 2014)

Pel que fa a l’economia, la situació nord-catalana ràpidament fou emprada com un instrument més d’assimilació. Com a resultat de la revolució industrial, l’Estat-nació va afavorir la protecció i dilatació del mercat interior per una producció de masses. Els escassos lligams econòmics basats en el contraban que els unien amb el Principat foren dissipant-se pel gir de l’activitat econòmica cap als mercats francesos. L’èxode rural fou notori i les transformacions econòmiques derivants modificaren sensiblement el teixit productiu tot i seguir aferrades en un model eminentment agrícola. La producció agrícola va beneficiar-se d’una política aranzelària i de la millora en les infraestructures i xarxes de comunicació (el 1858 la xarxa ferroviària estatal connecta amb Perpinyà), permetent que les mercaderies fossin competitives i arribessin ràpidament als principals mercats de l’Estat. Aquesta mesura no només era positiva per la burgesia rural i industrial sinó que en certa manera afavorí els interessos de la mitjana i petita pagesia, que començà a associar la idea de prosperitat amb l’Estat francès.

El cos de funcionaris i les diverses ocupacions que oferia l’Estat foren interpretades ràpidament com un mecanisme de promoció personal per a la població de la Catalunya Nord. Les bacants en les forces repressives franceses foren aprofitades pels catalans per trobar feina i àdhuc crearen grups de pressió i amicals per afavorir la contractació i promoció interna dels seus compatriotes. A molts d’ells els nomenaren fora de la seva terra natal per abandonar els seus orígens i diluir la seva identitat en altres indrets on la consciència nacional fos plenament francesa, el famós melting pot.

En relació a aquest període, no tot foren retrocessos en clau nacional. En efecte, la inflexió del canvi de segle fou un estadi en el qual es visqueren dues onades de la Renaixença a la Catalunya Nord. En la primera, situada entre el 1880 i 1890, l’estesa utilització del francès no feia minvar l’aposta per recuperar la llengua i literatura pròpies. Els Jocs Florals de 1882 que s’havien de celebrar a Barcelona són prohibits i es traslladen a Banyuls de la Marenda, superposant-se amb el sorgiment de nombroses publicacions d’autoria nord-catalana com ara les de mossèn Rous, Justí Pepratx, Pere Talrich o Antoine Joffre. L’aparició sobtada de la Catalunya del Nord en l’escenari cultural català estimula una reformulació ideològica i nacional del territori, però no arriba a quallar perquè reproduïa esquemes culturals més propis del Principat. Els patriotes nord-catalans reclamaren una descentralització de l’Estat i més poder regional, però sense un projecte sòlid i sense les eines de difusió pertinents, les demandes no arribaren a materialitzar-se mai. La segona ona, que fou vigent fins a la Gran Guerra, comptà amb la creació d’un òrgan de premsa anomenat La Clavellina, una revista literària. S’apreciaren modificacions en les formes, en la utilització idiomàtica i en una consciència catalana ajustada als paràmetres del nord de l’Albera. La figura més rellevant d’aquesta represa renaixentista fou Joan Amade, l’impulsor del terme “regionalisme” a la Catalunya Nord, atiant la plena recuperació de la cultura i llengua local. Amade fou a la vegada secretari general de la Revue Catalane, fundada el 1907 i vinculada a la Société d’Études Catalanes (fundada quasi simultàniament a l’Institut d’Estudis Catalans). El moviment regionalista sacsejava tota França esperonant el patriotisme, la descentralització, la creació d’universitats i institucions culturals, les llengües pròpies i la importància del món rural. Tot i no especificar si el desenvolupament d’aquests elements s’havien de concretar en el marc de l’Estat o adherir-se al conjunt de Catalunya, Amade considerava que s’havien de promoure en la seva terra natal per la seva trajectòria històrica i pels vincles etnicoculturals que existien.

Fent un balanç general del segle XIX nord-català ens adonem que l’erosió a la seva identitat assoleix un punt de no retorn. La resistència dels segles anteriors deixa pas a la resignació. L’estat-nació francès es troba en el seu punt àlgid i passa com una compactadora per sobre de la cultura i llengua catalana amb la voluntat d’extingir-les. El segle XX segueix reafirmant aquesta tendència, reforçada pel gran impacte de les dues guerres mundials i la necessitat imperiosa dels catalans d’assimilar-se per tal de garantir la seva prosperitat. No obstant això, tal i com veurem en la tercera i última entrega, ressorgiren noves iniciatives encoratjades en recuperar l’esperit nacional català per normalitzar l’ús de la llengua i adquirir drets polítics per defensar la seva condició de nació històrica.

 

Read More