Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Ens desplacem a Calafell, on la nostra entrevistada realitza una excavació. Llicenciada en història, arqueòloga i actualment doctoranda, Roser Marsal és especialista en Arqueologia i Història de l’Edat del Ferro al Pròxim Orient i en la cultura de l’aigua a la Transjordània del I mil·lenni a.C.

Arribem al pis on farem l’entrevista, ple de restes de convivència arqueològica: microscopis, botes i cafè. Deixem el llibre Oikonomía: Cuidados, reproducción, producción. Tarragona: Publicacions URV, 2015. sobre la taula, obrim la grabadora i ens disposem a parlar de les dones egípies en clau de gènere i africanitat a partir del capítol del llibre que la nostra entrevistada va redactar: Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras. Un bonic homenatge d’actuals dones treballadores (qui sap si mares, deesses i reines) a les dones de Kèmit d’ara fa uns 4.000 anys.

A què ens referim quan parlem de Kèmit dins l’Antic Egipte?

La paraula Kèmit fa referència a com els egipcis anomenaven la seva terra. La transcripció d’aquesta paraula és Kemet, i significa “el país de la terra negra” (transliteració que van fer els egiptòlegs occidentals). Però hi ha un altre vessant de l’Egiptologia, la visió africanista, que exposa que la paraula Kemet no vol dir “el país de la terra negra” sinó “el país dels negres”; aquest altre significat fa referència als seus habitants i no al territori. D’aquí és d’on va sorgir el debat sobre l’africanitat de l’Antic Egipte. 

A nivell personal, he fet aquesta referència a Kèmit com a homenatge a un professor que vaig tenir a la Universitat de Barcelona, el professor Ferran Iniesta, que em va introduir als estudis africanistes de l’Antic Egipte.

Fas referència a discursos historiogràfics occidentalistes, imperials i androcèntrics aplicats als estudis de l’Antic Egipte que han conformat la nostra visió sobre aquesta civilització. Quins han estat aquests discursos en el cas de Kèmit i quina visió ens han configurat? I, més concretament, en el cas de les dones?

Nosaltres, quan parlem d’Egipte, sobretot la gent que no ha estudiat directament la civilització egípcia, ho fem des d’una visió romàntica i idíl·lica. La visió que ens ha arribat de les primeres investigacions que es van fer a l’Antic Egipte és una visió imperialista, ja que van ser els grans imperis els que van començar a excavar en aquest territori (sobretot a les piràmides, als grans temples funeraris… tots ells conjunts monumentals). Progressivament, aquesta visió ha anat canviant, però ha costat, ja que les visions romàntiques i imperialistes estan molt arrelades als estudis de l’Egiptologia i d’occident.

Però també faig referència als discursos androcèntrics perquè la majoria de fonts (arqueològiques, textuals i iconogràfiques) estan elaborades per homes. Per tant, la visió que tenim de l’Antic Egipte sempre és una visió androcèntrica.

Però, com us explicaré, i el que hem intentat fer amb aquest llibre (CUADRADA MAJÓ, Coral (coord.). Oikonomía: Cuidados, reproducción, producción. Tarragona: Publicacions URV, 2015. ISBN 978-84-8424-375-5), és capgirar aquest discurs per intentar veure i estudiar les dones com a subjecte dins d’aquesta ja conformada visió general.

En el cas de les dones a l’Antic Egipte, al llarg de la història de l’Egiptologia se n’han fet algunes publicacions al respecte, però sempre des del punt de vista de la desigualtat. Fins fa relativament molt poc, no se n’han fet Estudis de Gènere. Per tant, des de la visió tradicional, les dones no apareixien dins el discurs de l’Egiptologia: n’estaven excloses. 

Les dones de Kèmit no s’han d’estudiar des de la desigualtat respecte a l’home, sinó com un subjecte amb autonomia però lligat a la dualitat de la cosmologia egípcia. En què consistia aquesta dualitat?

La dualitat és un element que costa molt d’entendre des del nostre punt de vista occidentalista. No podem obviar ni defugir els paràmetres inherents en què hem nascut, però hem d’intentar imaginar com vivien aquest tipus de cultures, les quals estan molt allunyades de la nostra concepció. 

A partir de textos religiosos i d’iconografia sabem que els egipcis tenien el concepte de la dualitat: dos oposats creaven equilibri. Fins i tot existia una deessa, Maat, que vol dir “l’equilibri”. Per tant, segons les seves creences, dos oposats ocasionaven aquest equilibri vital i sagrat. És d’aquesta manera que el binomi home-dona aconseguia aquest equilibri, tot i que també s’hi associava el binomi passivitat-activitat amb una figura o amb una altra.

La dualitat que volia remarcar en aquest capítol al capdavall és una analogia, ja que, per entendre-la, hem de fer un canvi de “xip”, perquè costa moltíssim inserir-nos en l’estudi d’aquestes societats que tenen un pensament totalment diferent del nostre. Intentem fer analogies però al final són relativismes.

Un dels objectius del teu capítol Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras és revalorar i canviar la visió dels treballs de cures i de reproducció, tradicionalment associats a la dona relegada a l’espai privat domèstic. A Kèmit, els treballs de cures i de reproducció eren considerats producció. Què caracteritzava l’economia i la societat de Kèmit perquè fossin considerats d’aquesta manera i, per tant, fossin activitats econòmiques? Com es vivien a Kèmit aquests treballs?

Això té molt a veure amb el títol que li vam donar al llibre les quatre autores: Oikonimia. Cuidados, reproducción, producción. Un dels objectius que vam voler assolir va ser canviar el paradigma tradicional d’aquestes activitats. Sembla que nosaltres atorguem més importància a allò que actualment considerem producció mentre que la reproducció i els treballs de cures (com el manteniment de la família, la criança, etc.) no es consideren producció i queden en un pla secundari.

Hem volgut canviar-ne el punt de vista perquè en aquest tipus de societats, i fins i tot en la nostra, reproducció i cures són tant o més importants que el que actualment considerem activitats de producció. Perquè, òbviament, si no hi ha reproducció ni es cuida la descendència, no pot haver-hi producció. De què serviria produir?

Cal dir que a l’Antic Egipte no consideraven aquestes tres activitats producció en si, sinó que no en feien una divisió com la fem nosaltres. Per ells, la unitat bàsica era la família, la qual era important tant per perpetuar el mateix llinatge, com per mantenir els progenitors, com per retre culte als avantpassats. Un exemple en són les mastabes i les  diverses fórmules funeràries, les quals servien perquè mai s’oblidessin els ancestres. Per tant el culte i les cures familiars eren activitats molt importants.

Però, repeteixo, no devien diferenciar aquestes activitats: simplement era un aspecte global i inherent en la seva cultura. A la nostra societat sí que separem producció i religió però ells no tenien aquesta concepció. Tot anava lligat i era considerat producció, fins a tal punt que els temples eren els centres redistributius de l’economia egípcia.

Com es relacionaven les dones amb l’espai de producció? Es podia parlar d’esferes públiques i privades i de domesticitat femenina?

Aquest és un àmbit espinós. No sóc especialista en aquest tema, però quan vaig començar a investigar-hi, preguntant també a professors del màster d’Egiptologia, va costar molt establir el significat d’esfera pública i esfera privada a banda del que considerem nosaltres una esfera pública i una esfera privada. Si nosaltres considerem que l’esfera privada són les quatre parets de la casa, què considerem el pati o la terrassa (és a dir, el sostre de les cases egípcies, on es realitzaven diverses activitats productives), que van més enllà de les quatre parets? Perquè les dones realitzaven activitats als camps propis adossats a la seva casa o terreny. Això què vol dir? Que és públic, que és privat…? Quins són els límits?

La conclusió és que no sempre s’han de relacionar les activitats de les dones amb espais que nosaltres actualment considerem únicament privats o lligats a la ideologia de la domesticitat. La domesticitat pot ser tan àmplia com un vulgui que sigui. Les feines que fa una dona les pot fer a casa o fora d’aquesta i a Kèmit hi ha molts exemples de cada.

Dins el que actualment es considera producció (tot i que ja hem vist que les activitats de producció no es corresponien als mateixos paradigmes actuals), hi ha indicis de l’existència d’una divisió sexual del treball a Kèmit? Quins àmbits laborals ocupaven les dones (com ara religiosos, estatals, comercials…) i quines feines hi realitzaven?

A partir dels textos transcrits, de l’arqueologia (tot i que en menor mesura) i sobretot de la iconografia, s’ha vist que entre homes i dones hi ha certs treballs que podien ser especialitzats. 

Les dones eren importantíssimes en els àmbits religiosos. Fins i tot existia el títol de cantora de Hathor, una de les divinitats per excel·lència de l’Antic Egipte. També trobem ploraneres, activitat que en molts països era o segueix sent habitual.

Per a la dona que s’ocupava de la casa o de totes les activitats que s’hi produïen, com per exemple el teixir, existia el títol de la nebet per. El teixir era importantíssim per a la societat egípcia. Fins i tot en l’actualitat teixir el lli segueix sent una activitat pròpia de les dones a Egipte. 

També eren activitats especialitzades per a les dones la premsa de certes flors per extreure’n perfums, cuidar i alimentar animals i activitats comercials com l’intercanvi de productes. 

En àmbits estatals, i fora de l’especialització, ocupaven títols honorífics com “la mà del Déu”, en egipci hemet netjer. Això vol dir que estaven al costat del Faraó i, per tant, tenien un gran poder a les altes esferes. 

En general, les activitats exercides per les dones depenien de la jerarquia social a la qual pertanyien, però es pot afirmar que a l’Antic Egipte les dones estaven presents en moltíssims àmbits, no únicament (insisteixo) en el domèstic, que és la típica visió que en tenim). Sí que hi havia certa especialització però com la que hi ha hagut en totes les cultures. Però aquesta especialització no era una divisió categòrica i estricta. A més, estem parlant de les activitats que queden registrades a les fonts oficials, però què hi havia per darrere? Segurament una economia submergida com n’hi ha hagut sempre. Malgrat tot, aquest és un aspecte difícil de poder registrar i del qual quasi no hi ha evidències.

Fins ara hem tractat les dones com a col·lectiu general, però existien molts factors que les diferenciaven entre elles en diversos aspectes i paràmetres. Un d’ells eren les jerarquies de la societat egípcia. Malgrat que la majoria d’informació arqueològica és sobre les dones d’alta jerarquia, a trets generals què suposava ser dona i de baixa jerarquia a Kèmit?

Les fonts que tenim o que ens han arribat fins al dia d’avui normalment són fonts oficials i elaborades per homes. Per tant, la visió que tenim de Kèmit és d’un punt de vista de les altes esferes i androcèntric. Iconogràficament existeixen algunes representacions on surten dones, però és difícil estudiar-les o interpretar-les només amb la iconografia: les dones normalment apareixen al costat d’una figura masculina (tot que hi ha excepcions) i a les representacions funeràries que es troben a les tombes les dones apareixen darrere els homes. Però hi ha algunes connotacions que podrien variar aquest discurs aparent. 

També s’ha parlat molt de les dones esclaves a l’Antic Egipte, però realment no en sabem gaire cosa. Sembla que perquè apareguin dones en les representacions d’esclaus totes les dones havien de ser esclaves, i això no és cert. Tampoc sabem ben bé a quin tipus d’economia responien. 

La majoria d’informació que tenim de l’Antic Egipte i de les dones que hi van viure és de les altes esferes, és a dir, esposes reials, filles de les esposes reials i dones que van tenir més renom i rellevància política. Per exemple, tothom té al cap Hatshepsut, Nefertiti o altres dones importants. Constatem, per tant, que hi havia dones importants en les altes esferes. 

Però pel que fa a les dones d’estaments més baixos, tot i que apareixen a les fonts, semblen un col·lectiu oblidat dins la disciplina egiptològica. Es van recuperant poc a poc però seria necessari fer una relectura de les fonts existents i, en lloc de veure el més clar, donar-li el tomb per veure què se’ns està escapant.

Hi ha una gran diferència en la condició de les dones si les comparem al Regne Antic (2.686 aC – 2.345 aC) i al Regne Nou (1.567 aC – 1.200 aC). Fou un fet estructural o va ser qüestió del discurs que les fonts oficials de l’època (la majoria elaborades per homes i des del poder) ens han volgut fer arribar?

Crec que més que un fet estructural o del discurs de les fonts de l’època, és cosa de la perspectiva que li hem donat des dels discursos de l’Egiptologia (a causa del que he comentat anteriorment). Hi ha moltes dones importants al Regne Antic que, no és que estiguin oblidades, sinó que simplement no han tingut el mateix ressò que les del Regne Nou. Això s’explica per què el Regne Nou és una època presentada com una època de grans conquestes des del punt de vist occidental, com per exemple les proeses de Ramsès II contra la batalla de Qadesh amb els hitites. En aquest context, les dones d’altes esferes, com la Hatshepsut, han tingut molt de ressò. 

Això no vol dir que abans les dones que apareixen a les fonts oficials no tinguessin la mateixa importància: hi ha molts i diversos títols aplicats a les dones. Però les dones que apareixeran a les fonts d’èpoques posteriors estaran emmascarades, com és el cas d’aquestes famoses figures que he anomenat, que han tingut més ressò a causa d’una trajectòria més visual.

Entre els diversos regnes, l’estructura social tampoc devia canviar, així que les dones que eren d’una jerarquia determinada continuaven sent-ho i exercint les mateixes funcions.

A tall de conclusió: quina importància social, econòmica i política tenia el trinomi producció-reproducció-cures en el sistema econòmic i social de Kèmit? I, per tant, quina importància hi tenien les dones?

Aquesta és la part central del capítol i, per tant, a la qual vaig voler donar més importància. És el que anteriorment he explicat: òbviament sense les dones no hi ha descendència; per tant, eren un pilar fonamental en l’economia i la societat. Tenien un paper central perquè eren les que donaven i garantien la vida, activitats molt preuades pels antics egipcis.

Tenim constància de rituals de prosperitat femenins, d’ús d’amulets durant l’embaràs… Fins i tot sembla ser, tot i que està bastant discutit, que tenien uns espais on les dones que acabaven de parir el nadó s’hi poguessin estar uns dies després del part. 

També sabem que les dones eren les qui controlaven la natalitat i que entenien el sexe com a activitat recreacional més enllà de la reproducció. Per tant, era importantíssim el concepte de la dona com a garantia de vida i perpetuïtat.

Posteriorment, les dones decidien com es garantien les cures, és a dir, el manteniment de la família i la producció, perquè realment la reproducció i les cures són activitats productives. Els homes biològicament no podien tenir fills, i per això era una activitat tan important en la societat egípcia. 

Són importants les tres activitats per igual: no les separaven, sinó que les concebien sota una mateixa idea. El problema recau en el fet que són tasques que estan menyspreades segons la nostra mentalitat, perquè nosaltres associem economia a mercat, mentre que a Kèmit hi havia una idea del tot. A més, no podem oblidar tota la part cultural i religiosa, aspectes inherents d’aquesta cultura que formaven part d’aquesta globalitat.

Hi ha una necessitat de fer historiografia en clau de gènere i de raça. A través de l’Arqueologia del Gènere, de noves metodologies d’estudi i de publicacions com aquesta (Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras), es reivindiquen la negritud egípcia i les dones que hi pertanyen. Aquest camp d’estudi està començant a prendre una magnitud considerable. Quin futur li augures?

Ara mateix crec que el gènere està entrant d’una manera molt consistent en totes les disciplines, tot i que és un discurs que encara costa d’introduir malgrat que pensem que vivim en una societat moderna. Mai hem d’oblidar què són el gènere i el feminisme, i s’ha d’entendre que no estem parlant de les dones ni estudiant-les des del punt de vista de la desigualtat, sinó que estem donant veu a les dones que han estat oblidades per la historiografia malgrat haver viscut i protagonitzat la Història. Al donar veu a aquest col·lectiu, ens trobem que les dones són una categoria molt gran i plena de moltíssimes subcategories. 

A l’Egiptologia crec que cada vegada s’estan fent més Estudis de Gènere a més universitats i estan entrant assignatures que es dediquen exclusivament a temes de gènere (amb diferents estudis que es fan sobre maternitat, reproducció…). Pel que fa a l’Arqueologia, també està entrant amb força des de fa uns anys l’Arqueologia del Gènere. Però és una cosa que encara costa, perquè la majoria de projectes no estan dedicats, per exemple, a l’estudi d’un poblat, sinó que encara es dediquen al món funerari i religiós. Aquests àmbits també són importants però costa arrelar els estudis d’Arqueologia del Gènere en altres àmbits i activitats.

Pel que fa a la negritud a Egipte, és un tema que va sorgir a finals del segle passat i principis d’aquest segle. En aquell moment semblava que Egipte conformés un món idíl·lic, com he dit anteriorment. Però Egipte es troba a Àfrica, i a vegades ens costa acceptar-ho. Aquesta és la perspectiva que els africanistes han defensat de l’Egipte. Tots aquests estudis, però, es fan des del punt de vista de la Prehistòria, i és molt interessant veure la configuració de la societat, les característiques de les comunitats que en un primer moment van viure a la vall el Nil, als oasis… És cert que Egipte va rebre influències i connotacions del sud, l’actual Sudan, i que segurament també hi hagueren migracions del Proper Orient, però no podem perdre mai la perspectiva de l’africanitat egípcia.

Per això, a banda de les dones, també vam voler fer un homenatge a un altre enfocament d’Egipte: el de la negritud. Mai hem d’oblidar que Egipte està a Àfrica, i no per això és una civilització pitjor o millor. És aquesta idea la que costa de veure entre els idíl·lics i els romàntics. L’Egiptologia com a ciència va néixer en època imperial: d’aquí la visió imperialista amb què començo el capítol, ja que és molt important saber d’on partim per saber on estem. I actualment, al segle XXI, ens trobem en un discurs postprocessual, el qual que en certa manera configura els estudis i els dóna un determinat rumb.

Per acabar, i ja que parlem d’Egiptologia i de Gènere, m’agradaria anomenar la gent que s’hi dedica i que d’alguna manera han donat nom i ímpetu a aquests estudis. Un d’ells és Marc Orriols, el qual fa Estudis de Gènere i ha liderat tots aquests estudis a Espanya. És qui em va introduir en el tema a l’únic màster oficial d’Egiptologia que hi ha a Espanya: el de la Universitat Autònoma de Barcelona, on el vaig cursar jo. Existeixen alguns màsters no oficials i algunes carreres que integren estudis d’Egipte, però l’únic oficial, de moment, és el de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Read More

Un dilluns de març, part de l’equip d’Ab Origine ens desplacem ben d’hora al matí fins a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Des d’allà, ens dirigim al despatx de l’Esther Travé, on hem concertat l’entrevista. Ens trobem cordialment a l’hora acordada i comencem a preparar-ho tot. Un cop ens hem assentat, i després d’alguna anècdota informal, ens disposem a començar:

Fins ara hem acostumat a realitzar entrevistes molt centrades en la historiografia, sense aprofundir massa en el vessant arqueològic de la història. És possible que part dels nostres lectors/es no estiguin familiaritzats/es amb la temàtica. És per això que voldríem iniciar l’entrevista molt bàsicament, preguntant-te com definiries la ceràmica en l’arqueologia?

La ceràmica és un artefacte, és a dir: una creació humana, un producte que no existia a la natura per se, sent una creació genuïnament antròpica. Per sobre de qualsevol altra característica, la ceràmica és perenne; l’argila un cop cuita experimenta un procés de transformació irreversible. Es pot trencar però no es desfà ni es desintegra. Això implica que en els jaciments arqueològics el volum de ceràmica que trobem és molt superior en relació amb qualsevol altre tipus de material. A part d’això, la ceràmica és un material arqueològic més i com a tal té una metodologia d’estudi específica; la diferència envers altres materials és la seva característica perpetuïtat.

Precisament per la preponderància quantitativa de la ceràmica respecte a la resta  materials arqueològics, es sol utilitzar el terme “fòssil director” per parlar sobre determinat material ceràmic en les intervencions arqueològiques. Què ens aporta l’estudi de la ceràmica en relació amb la cronologia d’un jaciment o d’un període històric?

En relació amb la cronologia, sempre s’ha dit que la ceràmica és un dels elements que et permet datar un jaciment arqueològic concret o els nivells on s’està treballant. Tot i això, aquesta apreciació té un punt de relativa. És a dir, la ceràmica aporta o no cronologia en funció de tota una sèrie de paràmetres complementaris. Per exemple, el volum d’estudis que hi hagi en un període concret d’un tipus de ceràmica concreta: quanta més ceràmica coneguem d’aquell període en uns contextos més ben definits i amb un volum d’estudis major la precisió cronològica que tindrem serà molt major.

En tot cas, en aquesta precisió hi entren en joc diversos elements fonamentals com són els estils decoratius i les morfologies. Aquestes es transformen en el temps: les modes, els gustos i les maneres de fer canvien de manera més o menys arbitrària. Detectar aquests canvis és el que ens permet fer aquests talls cronològics; veure en quin moment una producció deixa d’estar de moda o de ser funcional. Per tant, la precisió cronològica de la ceràmica depèn molt de la forma i de l’estil decoratiu.

El problema el tenim amb els materials ceràmics amb formes molt homogènies, sense decoració, amb estils decoratius molt senzills o que perduren al llarg del temps. Quan tenim períodes on els materials ceràmics més abundants són d’aquest segon tipus la datació cronològica és molt més difícil. I en conseqüència, acabem dient que tenim uns conjunts ceràmics «que daten» o que aporten més cronologia que d’altres, sent aquesta una apreciació que té un grau significatiu de subjectivitat i relativitat. Per exemple, durant tota l’Alta Edat Mitjana tenim ceràmiques d’ús comú, molt poc decorades, amb molt poca variació tecnològica, que les veiem reiterades de manera continuada durant aproximadament set o vuit segles. Pensar que durant aquests segles hem de renunciar totalment a la cronologia és dur (i intentem buscar solucions en aquest sentit) però pensar que això ens donarà el mateix grau de precisió cronològica que ens pot donar la sigillata per exemple, que manté unes característiques estilístiques i ha estat molt més estudiada, ens posa davant de diferents dificultats en funció de la cronologia i el tipus de ceràmica en el qual treballem.

IMG_1978

Més enllà d’això, quines altres dades consideres que ens pot aportar l’anàlisi de la ceràmica al coneixement històric?

Potser sóc una mica ambiciosa en aquesta qüestió, però crec que pràcticament tot. És a dir, la ceràmica és un producte en el qual tots els processos que s’han dut a terme en la seva fabricació deixen unes empremptes en el material. La selecció de l’argila de la matèria primera, el procés de preparació de la pasta (si s’ha fet  amb unes eines o amb unes altres; de manera més ràpida o més curosa), el tipus de modelatge, el tipus de cocció, etc.; tots els processos que operen fins a tenir la terrissa o la ceràmica acabada deixen unes empremptes, més o menys evidents, en aquesta.

Per tant, analitzar el material sent conscients d’això (més enllà de si data o no data o de si aporta o no cronologia) ens dóna un volum d’informació molt gran. Davant d’un fragment o una col·lecció de materials sempre ens podem fer les mateixes preguntes: on, quan i com s’ha produït, amb quina tecnologia, a partir de quines matèries primeres, amb quina finalitat, quin era l’ús posterior que s’havia de donar o que es va donar a aquest producte, etc. Per tant, la informació que en podem obtenir és pràcticament absoluta, encara que després tingui les seves limitacions.

El teu àmbit de recerca és l’Edat Mitjana a l’actual Catalunya i també en altres espais de la península Ibèrica. Grosso modo, quines metodologies has emprat per analitzar la ceràmica i a quines conclusions has o heu arribat?

Pel que fa a les tècniques, n’he emprat la combinació de tres, tot i que en realitat en serien una-més-dues; n’hi ha una que la faig passar per davant de les altres perquè em permet, entre altres coses, refinar els mostrejos. Aquestes serien: la petrografia ceràmica, la fluorescència de raigs X  i la difracció de raigs X.

La petrografia, potser des del punt de vista de l’arqueologia més clàssica (en el sentit més tradicional) és la que s’assemblaria una mica més a l’observació dels fragments de tota la vida; simplement que ara ho fem a través d’un microscopi, generant un volum d’informació molt més gran. La fluorescència dels raigs X proporciona la composició química de la ceràmica; és a dir, els elements químics que la componen i en quina proporció. I la difracció de raigs X dóna informació sobre la mineralogia; és a dir, de quina manera es combinen aquests elements químics, quins minerals es troben presents a la ceràmica i la presència o absència d’aquests minerals que es formen o es descomponen a partir de la mateixa química en funció de la temperatura o d’altres factors, permetent-nos fer estimacions de caràcter tecnològic (de temperatura de cocció, etc.).

Aleshores, normalment treballo (si es pot) amb un lot determinat amb totes tres tècniques per separat i després comparant-ne els resultats. Però el que em sembla més útil seria: fer l’estudi macroscòpic (a simple vista), fer una anàlisi petrogràfica, fent-ne una selecció el més nombrosa possible i, a partir d’aquí, refinar el mostreig. Veure quina és la realitat del conjunt: quins grups de pastes tinc, quines tipologies tinc, com casen aquestes tipologies amb els grups de pastes i a partir d’aquí veure amb quina proporció apareix cada possible producció o cada grup ceràmic. En conseqüència, aconsegueixo un mostreig més precís que em permet fer fluorescències, difraccions o el tipus d’anàlisis que siguin, però tenint molt més clares les preguntes. És a dir, sé què és el que jo vull obtenir amb aquesta tècnica. I per tant, amb menys mostres (i amb menys pressupost) puc tenir uns resultats que siguin més efectius en aquest sentit.

És a dir, que et permet maximitzar els teus resultats…

Detall d'una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.
Detall d’una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.

Clar. Per exemple, a Catalunya he treballat i treballo en la qüestió dels centres productors i els circuits i espais de distribució i això m’ha permès veure diferències territorials molt significatives en la producció i el consum, ja sigui en centres productors molt més petits en un territori on n’hi ha més i on tenen un centre de distribució o un nombre de clients més reduït i en canvi en altres territoris on les terrisseries tenen tendència a ser molt més grans, amb un caràcter més industrialitzat i amb uns cercles de distribució més amplis.

En el cas de Revenga (Burgos), per exemple, només hem fet petrografia, trobant-nos encara en aquesta fase de mostreig. Però el que veiem és que en un únic jaciment estan arribant produccions força diferenciades, probablement d’un espai regional limitat (no arriben de gaire lluny). Tot i això, sí que arriben productes fets per moltes mans diferents i amb un cert grau de tecnificació. És a dir, no serien produccions de consum propi perquè el que trobem són produccions singularitzables; per tant, el que fem és posar en relació el que hi ha en un o diversos jaciments amb tot allò que està passant en el territori a partir d’aquestes anàlisis comparades.

Així doncs, trencaríem amb aquesta visió sobre l’Edat Mitjana en general i l’Alta Edat Mitjana en particular on aparentment s’entén que la producció ceràmica és de consum propi, existint realment centres productors especialitzats.

Sí. Crec que s’ha de trencar amb aquestes idees sobre l’Alta Edat Mitjana on es concep que no hi ha comerç ni relacions interterritorials i on tot funciona en un sistema d’autoabastiment. És a dir, en el món altimperial o baiximperial existeixen uns grans circuits mediterranis, interterritorials i de llarga distància que a l’Alta Edat Mitjana deixem d’observar en el mateix grau. És per això que diem que l’economia, la producció i les manufactures es regionalitzen al llarg de l’Alta Edat Mitjana.

Ara bé, si arribem a aquesta conclusió, el que no podem fer és quedar-nos aquí. Caldria superar aquesta visió negativa que fa d’aquesta situació històrica un drama on no hi ha economia (riures). Si tot això s’ha regionalitzat, nosaltres hem de canviar les maneres d’analitzar-ho i hem de baixar l’escala, ampliar el zoom sobre un territori concret, veure com funciona aquest i molts altres i aleshores comparar i analitzar els canvis. Si veiem que l’escala d’intercanvi i comercial es transforma nosaltres hem de transformar la nostra anàlisi.

IMG_1970

Entenent aquestes diferències productives en les cronologies anteriors i posteriors a l’Edat Mitjana, on conèixer la procedència de les peces pot resultar més fàcil,  què caldria fer per esbrinar l’origen d’un lot de peces concret?

Aquesta facilitat o dificultat pot existir entre diferents cronologies a l’hora de fer estudis, sobretot de provinença o de circuits d’intercanvi comercial. No hem de perdre de vista que, tal i com passa amb la cronologia, es fa des d’un punt de vista comparatiu.

És més fàcil endevinar la provinença d’un lot ceràmic com més referències en tinguem al voltant. Per tant és molt important construir les anomenades col·leccions de referència; tu analitzes d’on ve una ceràmica concreta per comparació amb les que ja coneixes o bé amb la distribució de matèries primeres al territori. Conèixer la distribució d’aquestes en el territori és relativament senzill; implica tenir una bona cartografia geològica, fet assolit en general a Europa. Pel que fa als elements de referència, aquí és on tenim més dificultats.

Per tant, és cert que a l’Edat Mitjana les col·leccions de referència són menors que en altres períodes, però també és cert que, en funció dels materials, aquestes també es poden trobar en les mateixes dificultats. Per exemple, en el món romà hi ha determinades produccions com la sigillata que té col·leccions de referència molt més precises i treballades que les produccions comunes tardanes, per exemple. Aleshores el problema no seria del període medieval en si sinó de la necessitat de crear bones col·leccions de referència i començar a nodrir una gran base de dades (o de material publicat) a partir del qual cadascú que es posi a treballar en un lot compti amb un volum una mica superior d’informació, sent cada cop més fàcil avançar en la recerca. La clau rau en les col·leccions de recerca i en comparar els materials propis amb altres de similars que s’hagin estudiat abans.

Que hi hagi col·leccions de referència més grans o més petites no és un fet casual: han existit i persisteixen certes concepcions de tall d’antiquari que prioritzen una tipologia ceràmica o una periodització cronològica concreta. Potser la ceràmica grisa medieval i les ceràmiques grolleres i utilitàries n’han estat les grans damnades. Creus que aquesta visió i el valor teòric que atorga l’anàlisi ceràmica ha canviat?

Sí, ha canviat, però compte. El fet que unes ceràmiques s’hagin estudiat més que d’altres no té a veure pròpiament amb la tasca dels arqueòlegs o d’altres branques exclusivament. És a dir, per què les ceràmiques decorades han estat tradicionalment més estudiades que les no-decorades, alternativament anomenades ceràmiques històriques? (tot i que històriques són totes, eh?). Les que tenen un valor històric s’han contraposat amb les que tenen un valor artístic; l’òptica de l’anàlisi ceràmica no ha estat en tant que elements que han estat utilitzats sinó en tant que receptacles o portadors d’uns elements artístics.

És per això que no hem de ser ingenus de pensar que aquests estudis han respost a les preguntes que els arqueòlegs fem a les altres ceràmiques (provinença, tecnologia de producció, etc.); l’anàlisi ha anat per una altra banda (valor artístic, caràcter simbòlic, etc.) i arran d’això s’han pogut fer aquestes seriacions vinculades a la moda i al gust. Per tant, aquestes ceràmiques que són més boniques, des del punt de vista que estan decorades i que hi ha una certa expressió del seu creador en elles, han estat objecte d’estudi des d’aquest vessant de la història de l’art i de l’antiquari, des d’un punt una mica més fetitxista de l’objecte; però les preguntes que fem des del punt de vista arqueològic (sobre la tecnologia i els processos humans que han creat la ceràmica) tampoc no s’han fet. Per tant, no és que aquestes ceràmiques estiguin molt més avançades i que ho coneguem pràcticament tot.

Quan des de l’arqueologia ens aproximem a aquests materials fent aquestes preguntes és cert que, en tant que aquestes ceràmiques decorades estan en un estadi més avançat del seu coneixement, comencem per aquí per aprofitar una mica tot el que ja teníem (informació tipològica, d’estils de creació, etc.) i en aquest sentit és on es produeix el desequilibri. En la ceràmica no-decorada, comuna i sense tractaments de cap mena és on ens hem hagut de fer tot aquest estudi tipològic, formal i més clàssic amb el qual no comptàvem perquè no existeix aquest valor artístic. Però la diferència ve per aquí, depèn de l’estat de la qüestió previ al qual ens enfrontem, però les preguntes acaben sent les mateixes en un cas i en l’altre: i només les fem els arqueòlegs, perquè són les que a nosaltres ens interessen, sempre aprofitant la feina feta per les altres disciplines.

Portada de La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català; l'últim llibre publicat de l'Esther Travé per la Societat Catalana d’Arqueologia.
Portada de “La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català”; l’últim llibre d’Esther Travé publicat per Societat Catalana d’Arqueologia.

Centrant-nos més en l’àmbit historiogràfic, quina és la teva visió en relació amb el desenvolupament metodològic en l’arqueologia envers la ceràmica medieval? Creus que les aportacions fetes des de l’anàlisi ceràmica són incorporades i valorades per part de la resta de medievalistes? Perquè no tots els medievalistes són arqueòlegs i això podria ser un problema.

No sé si dir-ne problema, o realitat o repte. Fer servir la paraula problema implica que algú en té la culpa i que algú n’ha de buscar la solució. Per tant, partiria de la següent premissa: pensar que jo com a analista de ceràmica medieval aporto i poso unes dades i resultats sobre la taula i que ells, els altres, han d’agafar aquests resultats i incorporar-los als seus estudis per construir el relat històric té dues conseqüències que poden ser perilloses.

La primera és que estaria derivant a altres persones la responsabilitat que tot això s’incorpori o no al relat històric; i la segona és que m’estaria menystenint a mi mateixa. Jo sóc historiadora, estic titulada com a tal i per tant tinc el deure i tot el dret a construir el relat històric. Jo no espero que altres utilitzin les meves dades per incorporar-la als seus relats; jo construeixo el meu relat i en aquesta construcció intento utilitzar totes les fonts que em parlen d’allò que jo vull explicar, que són les societats de l’Edat Mitjana.

Dit això, de què se n’adona una mateixa quan es posa davant d’aquest plantejament? Doncs que és impossible fer-ho sola. Perquè jo sóc especialista en ceràmica però si vull construir un relat honest on s’incorporin totes les fonts he d’incorporar les meves fonts materials i també les fonts escrites, iconogràfiques, els aspectes artístics, filosòfics, culturals, simbòlic, etc. I a mi totes aquestes disciplines se m’escapen; jo puc ser bona en allò en què m’he format i en què sóc especialista però em faig mal metodològicament amb moltes altres fonts. És en aquest sentit que jo veig les meves limitacions a l’hora de construir aquest relat.

Tanmateix, això que jo observo en el meu cas no crec que sigui un problema meu, sinó que és comú a tothom: tothom coneix molt bé les seves fonts i se li escapen (com no pot ser d’altra manera) les altres. Per tant, el que crec és que aquesta construcció del relat històric no pot ser (o no hauria de ser) una tasca individual. Crec que cal generar un equip de treball interdisciplinari on hi hagi diversos especialistes en unes fonts concretes on cadascú, amb la seva metodologia i bagatge, analitza les seves i posa sobre la taula una sèrie de dades en un llenguatge mínimament normalitzat que els altres puguin entendre. I a partir d’aquí, si tots posem en comú aquestes dades i debatem i consensuem la creació del relat històric (que és el nostre objectiu últim com a historiadors) aconseguim crear un relat històric únic però no individual; fet entre quatre, cinc, deu o vint persones. En conseqüència, aquest relat serà molt més sòlid, tindrà una permanència més gran, sent més difícil de demostrar-ne la falsedat (perquè serà un relat honest) i tot i que pot ser parcial o tenir mancances serà transformat, corregit, augmentat i millorat a mesura que avanci la recerca perquè els fonaments del relat històric són sòlids.

La clau rau a superar (crec), no aquella dicotomia entre els que treballen amb fonts escrites i els que treballen amb fonts materials; o en el cas del món contemporani, entre els que treballen amb els testimonis orals i els que treballen amb els fons d’arxiu o, ara cada cop més, amb les fonts materials. La clau rau a superar la idea que l’historiador construeix el relat de manera individual. En pensar que en el món de les humanitats el procés intel·lectual és individual. És a dir, tu processes la teva informació en el teu cervell, sol, i produeixes un relat i una sèrie de reflexions. Si se supera aquesta idea del relat individual, no tinc cap dubte que els resultats que jo pugui aportar des del punt de vista de la ceramologia seran integrats, igual que s’integraran les fonts escrites, els fons d’arxiu, la iconografia, la filosofia, el pensament, la religió, etc. Perquè deixa de ser un relat d’una persona sola per esdevenir un relat interdisciplinari que analitza totes les fonts; i crec que la clau del trencament és aquí.

El que em sap greu és que durant molt de temps s’ha canviat el focus del debat. Sobre les fonts escrites i materials s’ha dit que unes són més importants que d’altres, que hi ha fonts que són auxiliars i complementàries, las ciencias y técnicas auxiliares (els paleògrafs es posen les mans al cap); i em sembla que el problema és que no estem detectant el problema que hi ha realment, que és: treballo sol o treballo en equip?

Si hom és partidari de treballar sol, aquí el problema ja deixa de ser meu. El relat individual serà feble bàsicament perquè una persona sola no pot controlar totes les fonts, no pot accedir a tota la informació. Per tant, en el moment que hom assumeix la pròpia limitació i veu que necessita treballar amb algú altre perquè aquella especialitat no la domina ha canviat el focus del problema i per tant està més a prop de la solució.

Doncs bé, ja hem enllestit totes les preguntes i crec que hem completat les respostes sobradament. Hem començat definint la ceràmica i hem acabat…

Parlant de la Història (riures).

Moltes gràcies per donar-nos l’oportunitat d’entrevistar-te!

I ara, a vosaltres! M’ho he passat molt bé!

Read More