Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La figura d’en Narcís Monturiol i Estarriol (1819-1885) ha sofert, com molts altres coetanis, l’eclipsi del segle XX. Hom coneix empordanesos com Josep Pla o Salvador Dalí, però a l’hora de parlar del figuerenc Monturiol i els seus Ictineus, el coneixement és molt menor. No obstant això, la comunitat historiogràfica fa anys que estudia la vida de l’inventor. Aquest home del seu temps, com remarquen bona part de les seves biografies, destacà en diferents aspectes en el seu context històric: la navegació submarina i d’altres invents, la carrera política a cavall de la I República o l’activisme ideològic i social que l’acompanyà al llarg de la seva vida. I és que el convuls segle XIX europeu permeté que personatges com Monturiol desenvolupessin una obra profundament polifacètica, sovint tan àmplia que no admeté la concreció en un camp determinat. En el cas de l’empordanès, el submarí fou objecte d’una reconeguda dedicació vital, que el portà al primer pla de la navegació submarina. En aquestes línies es tracta la faceta més política de l’inventor, tot incidint en les diferents etapes vitals i la seva participació en els processos històrics que visqué.  

Nascut a Figueres en el si d’una família de boters, acabà estudiant Medicina a Cervera i Dret a Barcelona. Les primeres activitats polítiques hem de trobar-les a la seva ciutat natal i en el context revolucionari de les bullangues. De fet, és durant la Jamància que Monturiol és nomenat cap de la Milícia Nacional de Figueres. La seva primera activitat a la premsa té lloc el mateix any, com a redactor en cap d’El Centralista de Girona. Per situar, però, l’activisme del jove figuerenc cal entendre la relació amb el seu conciutadà Abdó Terrades. Juntament amb aquest líder republicà, difongueren idees republicanes per Figueres fins que Monturiol aterrà a la Ciutat Comtal, on visqué entre d’altres esdeveniments el bombardeig d’Espartero. El mateix 1842, participà com a redactor d’El Republicano, dirigit per Terrades. 

La difusió d’idees com a via revolucionària

La trajectòria política de Monturiol, com veiem, és tant itinerant com la seva pròpia voluntat i context li permeteren. Prova d’això és el primer exili a Cadaqués, on la majoria d’estudis apunten que el futur inventor ideà el seu Ictíneo en veure els pescadors de corall ofegar-se durant l’arriscada submersió. Tornat a Barcelona, les idees revolucionàries primitives evolucionaren cap a la no-violència. La nova etapa de Narcís Monturiol durant els governs moderats, de Narváez entre d’altres, anà enfocada a la difusió d’aquests ideals a través de publicacions que li comportaren successivament la censura i la repressió. Alguns exemples d’aquest nou parer els trobem en publicacions com la de 1844, Un reo de muerte; las ejecuciones y los espectadores; Consejo de un padre a sus hijos. En aquest escrit, Monturiol denuncia la pena de mort i assegura que la millor manera d’abolir-la és no acudir a les execucions públiques, celebracions molt populars en aquest període.  

El 1846 nasqué el seu primer setmanari, La Madre de família, com a part d’una difusió més activa i constant dels valors democràtics a través de la premsa. En aquest periòdic, Monturiol descriu la seva estima per la família i el valor que hi atorga, que passen per considerar aquesta la font de la felicitat i realització personal, així com el motor moral de la societat democràtica. Referent al paper de la dona en aquesta concepció, un Monturiol paternalista es dirigeix a les dones assegurant que <<No vamos a hablaros de vuestra emancipación, ni vamos imprudentemente a desarrollar vuestro orgullo, vanidad o amor propio. […] nosotros vamos a robusteceros el sentimiento del deber; vamos, no a imponeros preceptos, sino a preservaros de los extravíos; a defenderos también cuando, por desgracia, os ataque la tiranía del hombre[…]>> Aquestes intencions es veuran parcialment aturades amb la fi del diari vuit números més endavant per manca de capital.  

L’abolició de la pena de mort i la instrucció femenina en l’àmbit familiar ens permet distingir un progressisme evident en l’ideari del figuerenc que bé podríem considerar revolucionari i radical, en un moment en què el primitiu socialisme utòpic és pràcticament embrionari. No obstant això, Monturiol beurà i participarà d’aquest periple ideològic i vehicularà l’entrada d’aquestes idees a Espanya. D’entre pensadors com Fourier, Saint-Simon o Owen, Narcís Monturiol s’interessarà per les idees icarianes d’Étienne Cabet, tot difonent-les a La Fraternidad a partir de 1847. De fet, set anys després de la publicació de Viatge a Icària, traduïda al castellà pel mateix Monturiol i Francisco José Orellana, un grup barceloní encapçalat per Monturiol, es dedicarà a través d’aquest setmanari a difondre el comunisme cabetià i el projecte icarià. Aquest grup estava compost per personalitats com Josep Anselm Clavé, Francisco José Orellana o Abdó Terrades. Aquest darrer, però, acabarà abandonant el projecte ja que no abandona la idea d’assolir la república i els drets socials per l’ús de la força; camí que cabetians com Monturiol ja no conceben.

L’empresa icariana

Icària, paradís utòpic que reflexcteix el comunisme cabetià, ressona cada cop més en els cercles intel·lectuals europeus. A Espanya, Barcelona és el pal de paller i qui el sustenta és en Monturiol. Com hem dit, des de La Fraternidad el petit grup català afí a Cabet va prenent força. Malgrat tot, tant pel republicanisme propi de Terrades com per l’incipient moviment obrer, la “solució” icariana de constituir una comunitat nova era quelcom irrealitzable, és a dir, utòpica. 

Edició de Viatge a Icària, de 1848. L’obra d’Étienne Cabet fou traduïda al castellà per Orellana i Monturiol el 1855 i és des d’aleshores la única traducció en llengua castellana. Font: Wikipedia Commons

Tanmateix, l’empenta europea al projecte portarà a establir una sèrie de colònies icarianes a NordAmèrica. Aquests assentaments, entre els quals destaquen Nauvoo (Illinois) i Cloverdale (Califòrnia), intentaren aplicar el comunisme cabetià per tal de formar una comunitat de nova planta. Malgrat que el projecte fracassà per dissidències polítiques i problemes financers, el lema “Allons fonder notre Icarie” arribà a convèncer molts europeus que, posant els béns i l’obediència al servei de la comunitat, marxaren a Amèrica i s’establiren en aquestes colònies. Tenim constància de la participació del metge Joan Rovira i de l’aragonès Ignasi Montaldo al grup icarià barceloní. Ambdós foren crítics a la gestió autoritària de Cabet i foren apartats; suïcidant-se mesos després el primer i fundant una nova comunitat el segon.

La dissortada empresa icariana tindrà un resultat similar als cabetians catalans. La Fraternidad fou tancada pel Govern arran dels articles La Revolución francesa i Europa y la Revolución, en què Monturiol reflexionava sobre la Revolució Francesa de febrer de 1848 que comportà la 2a República Francesa davant l’abdicació de Lluís Felip I. Segons el figuerenc, <<Escribí esta circular con el objeto de generalizar el descontento y dar una bandera a la revolución […] Yo deseaba un levantamiento, lo veia próximo y no quería dejar de contribuir a él con todas mis fuerzas porque veía en él el triunfo de los principios democráticos>>. Aquests fets acabaren de delmar el grup cabetià i comportaren l’exili a Perpinyà. 

Activisme durant el Bienni Progressista

L’amnistia del 49 portà de nou a Monturiol a la ciutat. Malgrat els principis pacífics com a líder cabetià espanyol, Monturiol abraçà novament els principis revolucionaris. A través d’una nova tirada periodística, El Padre de Familia, l’empordanès afirma: <<Si ser reformista es ser sedicioso, revolucionario, admito la calificación. En efecto, todos lo saben, yo soy revolucionario, pero revolucionario pacífico, revolucionario de ideas, revolucionario de conciencias […] yo digo a los revolucionarios violentos: con mucha dificultad fundaréis alguna institución durable, porque la violencia es la muerte; la vida es el desarollo individual y universal, y la violencia lo comprime todo, gasta las fuerzas individuales y retarda el progreso>>.  

El seu activisme anirà lligat a aquest setmanari basat de nou en moralitzar la institució familiar, així com en contactar amb el primitiu associacionisme obrer, del qual participarà creant una societat de resistència anomenada “El Quarto”. Malgrat aquest viratge, el 1853 Monturiol demanà incorporar-se juntament amb la seva família a la comunitat icariana de Nauvoo. 

L’admissió, que fou acceptada, es va veure truncada pels esdeveniments polítics que es vivien a Espanya. 

L’arribada del Bienni Progressista (1854-56) va situar als republicans catalans a l’avantguarda política. Monturiol, com d’altres antics cabetians, s’afilià al Partit Democràtic, escissió esquerrana del Partit Progressista. Durant aquesta etapa, el figuerenc seguí la línia del partit i criticà el nou règim instituït, considerant que la dictadura Espartero-O’Donnell volia tornar a la Constitució de 1837, que permetria un torn polític entre liberals i moderats. Alhora, Monturiol defensà la llibertat de consciència, tot considerant l’Església un impediment pel progrés científic.

D’aquests termes, que bé podríem considerar anticlericals, Monturiol defensà per aquest nou règim liberal <<la separación completa del Estado y la Iglesia; que el Estado no reconozca culto alguno […] que el Estado no reconozca el fuero eclesiástico y declare a todos los sacerdotes en situación legal para contraer matrimonio y dedicarse a todas las carreras abiertas para los demás españoles>>, entre altres exigències. Davant la repressió exercida pel general Zapatero, el Tigre de Catalunya, al moviment obrer i al Partit Democràtic, Monturiol es va veure immers en la fundació de La Propaganda Democrática, fet que li comportà oficialment la persecució i posterior exili a Cadaqués el 1856.

Rèplica del submarí Ictineu I (1859) de Narcís Monturiol davant del Museu Marítim a Barcelona. Font: Wikimedia Commons

Dels Ictineus a la I República

Com hem comentat, obviarem en aquest article la contribució d’en Narcís Monturiol a la ciència, molt especialment en la navegació submarina. Cal, però, entendre que l’experiència de l’inventor amb els dos submarins que construí, l’abocà en una situació de depressió que es veurà reflectida en el seu pensament i activisme polític.  

Obviem, doncs, el període comprés entre 1856-1868. L’arribada del Sexenni Democràtic no acabà d’insuflar forces al figuerenc, període en què moriren dues filles seves. En paraules seves, <<Confieso que yo, por mi parte, he dejado de sentir el entusiasmo por los conceptos sagrados de humanidad, ciencia, progreso, que parecían constituir en mí una segunda naturaleza[…]>>. El Monturiol que trobarem a partir d’ara, serà un Monturiol més moderat i sense les aspiracions utòpiques que el mogueren en la seva joventut. Prova d’aquest desànim el trobem també en la seva anàlisi política del que suposà el Sexenni Democràtic. 

Per ell <<cuando los acontecimientos se precipitan de esta manera, las almas reflexivas no pueden menos de temer por el presente>>. Aquesta reflexió entorn el canvi de règim cal sumarli el fet que durant la seva vida ha intentat incentivar la difusió d’idees entre els seus conciutadans: <<En nuestra patria a lo menos contamos con 80 por ciento de indiferentes a lo antiguo, refractarios a lo moderno[…]>>. Malgrat tot, en les eleccions a Corts de maig de 1873 Narcís Monturiol és elegit diputat per la circumscripció de Manresa, representant el Partit Republicà Democràtic Federal. 

La seva etapa com a diputat està emmarcada en les dissidències internes del partit de Pi i Margall. Monturiol pertanyia a la corrent dels moderats de Castelar. Partidaris aquests d’una República Unitària enfront la República Federal que propugnava Pi i Margall, Monturiol intentarà posar fil a l’agulla exposant els motius per els quals defensa aquest sistema republicà: <<Lo que interesa encontrar, ya que la fuerza no reside en la República Federal: es un campo común donde puedan formar todos los liberales; y como no es posible una bandera monárquica, porque ella traería la anarquía, esto es, daría nueva vida a la intransigencia republicana, y además los progresistas radicales y moderados no estarían acordes, no hay más campo neutral para los liberales que la República Unitaria>>. Emperò, aquesta crítica no es veurà reflectida en la seva activitat parlamentària sinó que passarà la breu experiència republicana ostentant el càrrec de Director de la Fàbrica Nacional del Segell; en la que encara s’entreveurà la seva faceta científica tot innovant en un sistema d’assecament del paper engomat. Durant el seu pas per les Corts, criticà el modus operandi dels diputats afirmant que <<la actual Asamblea sin hombres que la dirija y compuesta en gran parte de vanidades que se satisfacen con discursitos de más o menos líneas que creen leerán en sus distritos[…]>>

La fi de la Primera República portarà Monturiol de nou a Barcelona, després d’haver passat una temporada a Madrid buscant mitjans de subsistència. A casa, ocuparà el temps en feines precàries i temporals. Traduirà diverses obres, participarà en debats científics, cercarà nous invents pràctics; però no participarà més en política. El procés d’envelliment del científic empordanès anirà acompanyat d’una situació econòmica precària i d’un oblit generalitzat a la seva obra.  En paraules seves, sense haver acabat cap de les obres que es va proposar, Narcís Monturiol i Estarriol traspassà un 6 de setembre de 1885 a casa de la seva filla a Sant Martí de Provençals.

Narcís Monturiol vers el 1880. Font: Wikimedia Commons

Monturiol i la historiografia

L’estudi biogràfic d’en Narcís Monturiol ha estat revitalitzat a través de projectes puntuals de caràcter institucional i particular. El darrer institucional pertany al 2009, en el marc de l’Any Monturiol. El Museu Marítim de Barcelona disposa d’una col·lecció de fonts pròpies de l’inventor que han permès l’estudi i difusió de la seva obra. Els homenatges com a fill predilecte de Figueres i la seva presència en el nomenclàtor, entre d’altres, ajuden també a difondre entre la ciutadania la figura del figuerenc.

En l’àmbit acadèmic tenim obres primerenques com la de Josep Puig Pujades, primera biografia en majúscules sobre Monturiol i sobre la que trobem un ampli contingut epistolar. Tanmateix, tant aquesta com la de Matthew Stewart parteixen d’una parcial idealització romàntica del biografiat. En el camp de la història de la ciència són cabdals els estudis de Jerónimo Estrany, Santiago Riera Tuèbols i Antoni Roca Rosell; que permeten una lectura més enfocada a la seva obra científica.  

És evident que en la recerca política del figuerenc, així com en la seva vida i obra en general, cal un nou impuls historiogràfic. Aquesta empenta permetria incidir en el convuls segle XIX català, fet que obriria l’estudi a l’entrada del socialisme utòpic a la península ibèrica, els inicis de la premsa com a eina de difusió política o la relació entre el progrés moral i el progrés científic.  

Read More

Abans que el sindicalisme es convertís en un actor històric principal a la vida social i política catalana a partir de les últimes dècades del segle XIX, el procés que va conduir a la formació del sindicalisme va ser un fenomen històric totalment decisiu per entendre la història de la Catalunya contemporània. La implantació exitosa del capitalisme com a mode productiu dominant a l’economia catalana al llarg del segle XIX va ser un factor necessari perquè aquest procés donés els seus fruits però, com veurem, ni va tenir un efecte automàtic i mecànic en la realitat social i laboral del país ni va ser l’únic factor d’aquest procés. El sindicalisme català té la seva arrel en la conjunció de diferents elements històrics que tot seguit repassem.

La formació del proletariat urbà

Les formació d’un nou col·lectiu humà a Catalunya, el dels obrers urbans de fàbrica, va dur-se a terme gràcies a la transformació de dos tipus de treballadors preindustrials: per una banda, els artesans rurals que havien sorgit a l’era preindustrial a través de la penetració del treball tèxtil al camp, de la mà del conegut com a domestic system -treball rural a domicili. Aquest nou model econòmic va permetre un creixement demogràfic que va proporcionar l’excedent humà que permetria l’enlairada de la industrialització catalana. Per altra banda, la formació del proletariat català tampoc es pot entendre sense tenir en compte la transformació del món artesanal urbà, en la que es van barrejar processos com la deslocalització que implicava el domestic system, la penetració del capitalisme, la mecanització dels instruments de treball i la crisi del gremialisme. Aquests fenòmens van contribuir de manera decisiva al pas de milers de persones d’artesans a proletaris en el si de les ciutats catalanes.

domestic_system_03
Exemple del model de domestic system (Font: apuntes.santanderlasalle.es)

En la primera via que hem assenyalat, la migració a les ciutats l’hem d’entendre com una estratègia adaptativa de famílies rurals, que tenien un origen laboral artesanal i la procedència de les quals estava dispersa per tot el món de la manufactura preindustrial catalana. La formació del sistema fabril a Catalunya es va fonamentar, d’aquesta forma, en els transvasaments de població industrial i no de població agrària, contràriament al que tradicionalment s’ha afirmat. Aquestes migracions es realitzaven a diferents escales, del camp a ciutats petites i mitjanes en primer lloc i, en una segona fase, d’aquestes ciutats a nuclis industrials capdavanters, com Barcelona o Sabadell.

Pel que fa a la pròpia transformació dels artesans urbans, la decadència del sistema gremial ajuda a explicar el procés. Els gremis van ser, al llarg de molts segles, el marc en el qual es desenvolupava tota l’activitat productiva manufacturera a les ciutats. Es tractava d’unes institucions que gaudien del reconeixement de les autoritats municipals i disposaven d’una sèrie de privilegis i prerrogatives legals i públiques. Entre aquestes destacaven el monopoli local en la producció i distribució del bé en qüestió i un reglament que fixava les tècniques, les formes i les quantitats que havien de seguir tots els treballadors agremiats. La degradació de l’ofici gremial va produir-se en bona mesura a causa del creixement de la població de les ciutats i l’augment del consum, que van obrir noves vies de negoci al marge de la legalitat gremial. A més, la fugida de bona part de l’activitat manufacturera al camp, sumat a l’augment de mà d’obra disponible, va generar una reducció significativa dels sous i la pèrdua de control dels manufacturers urbans de la totalitat del seu procés productiu.

Paral·lelament, el naixement de l’Estat liberal a Espanya va comportar que l’any 1836 s’abolissin a nivell legal els privilegis gremials, cosa que va comportar noves alteracions socials i laborals. Aquesta decisió política va provocar que els membres dels gremis perdessin més control sobre el procés productiu i va intensificar la penetració del capital al món manufacturer. Els artesans, per tal de resistir-se a la ofensiva contra el seu model de treball, van intentar reforçar, per una banda, el control que el gremi exercia sobre l’oferta de mà d’obra, impedint l’entrada de nous treballadors, i, per l’altra, el sistema d’aprenentatge tradicional que es basava en les categories d’aprenent, oficial i mestre i que servia per controlar l’accés a l’ofici d’artesà. Aquesta reacció va generar un model de resistència al capital en el qual s’emmirallarà més endavant el primer sindicalisme.

La transformació productiva al tèxtil català a la primera meitat del segle XIX

La modernització tecnològica durant la primera meitat del segle XIX va ser un altre dels factors claus per a la formació d’un grup humà que acabaria tenint la capacitat d’organitzar els seus interessos com a treballadors a través d’una institució pròpia i autònoma, el sindicat. A les tres primeres dècades del segle la filatura va protagonitzar la gran majoria d’innovacions del sector tèxtil, a través de la generalització de les spinning jenny i, sobretot, de la berguedana, màquines de filar introduïdes a Catalunya l’últim decenni del segle XVIII i que van permetre un notable increment de la productivitat. La innovació que més impacte va causar es va produir a la dècada de 1830 amb la introducció de la mule-jenny, una màquina accionada per un motor de vapor que automatitzava l’operació de convertir la metxa de cotó en fil. Per operar amb ella era necessari empènyer un carro metàl·lic de grans proporcions i, a més, requeria la necessitat d’augmentar els nombre de persones dedicades a tasques auxiliars, cosa que suposava un fort eixamplament dels equips de filatura.

mule-jenny
Màquina mule-jenny (Font: www.arts-et-metiers.net)

La introducció de la mule-jenny va posar les bases perquè, a determinades ciutats com Barcelona, es produís la masculinització de la feina de filar, és a dir, que una gran quantitat de nous filadors reemplacessin una mà d’obra essencialment femenina. Els nous treballadors del fil d’aquells indrets on es va masculinitzar la filatura van construir sistemes informals d’aprenentatge a través de la subcontractació de treballadors, sovint familiars, el que els va permetre formar un espai d’autonomia i autoritat dins el procés productiu i adquirir una posició de gerents a peu de màquina. Aquest va ser un procés de creació d’una nova figura de filador, masculí, assalariat i fabril, que tenia la capacitat de forçar el treball d’altres per augmentar la productivitat i gaudia del control de l’accés al nou ofici.

Pel que fa al tissatge, la mecanització de la maquinària va ser força més tardana, però igualment rellevant. A la dècada de 1830 es van doblar el nombre de telers, i els 1840 es van introduir les màquines jacquards i els telers mecànics. A més, es va dur a terme una profunda transformació de l’organització del treball, sobretot a través de la concentració fabril, un procés que no va ser un simple resultat de la mecanització, ja que es va experimentar tant en el tissatge manual com en el ja mecanitzat. Aquest procés tenia com a motor la voluntat dels patrons de controlar el procés de producció i disciplinar la mà d’obra, per tal de poder augmentar la intensitat i el ritme de treball i establir uns horaris més estrictes. Aquesta lluita per l’apropiació del temps va derivar en uns horaris ben estipulats i en l’amenaça d’unes multes d’enormes proporcions als obrers que no els complissin. La progressiva implantació del sistema fabril va provocar una separació entre l’activitat domèstica i la remunerada, la qual cosa va generar noves pautes tant d’edat com, sobretot, de gènere. Les dones van ser les més afectades per l’atur generat pel canvi tecnològic i l’increment de l’oferta de treball, i les estratègies familiars van tendir a destinar l’activitat femenina exclusivament a la llar quan la dona arribava, aproximadament, a la trentena d’edat, etapa en què els primers fills ja tenien edat per incorporar-se a la fàbrica.

El desenvolupament del primer sindicalisme català

El 1840 és la data documentada del naixement del sindicalisme formalitzat a Catalunya. Els orígens i les arrels de l’associacionisme obrer reivindicatiu, això no obstant, es remunten diversos anys enrere, en un procés que va tenir com a principal protagonista el sector del tissatge. Des de finals dels anys 1820 la conflictivitat laboral va augmentar de forma accelerada en tot el món tèxtil; el conflicte més habitual girava entorn el tir de les peces de roba, que els fabricants allargaven per tal de reduir el salari efectiu dels treballadors. També va ser destacada la disputa sobre la llibertat dels patrons d’acomiadar lliurement els teixidors. Tot i que puntualment van enfrontar-se a les màquines i van protagonitzar episodis de ludisme a Catalunya, com en el cas del conegut incendi de la fàbrica Bonaplata l’any 1835, el mecanisme principal utilitzat pels treballadors va ser presentar reclamacions a les autoritats municipals. Paral·lelament, es va generalitzar l’elecció de comissionats de fàbrica per part dels treballadors i la recaptació de quotes setmanals. Els anys 1830, d’aquesta forma, van servir als teixidors per adquirir experiència estratègica i organitzativa, en el marc d’un sindicalisme clandestí que no s’oficialitzaria fins que el context polític ho permetés.

assteixidors1840
Icona de l’Associació Mútua de Teixidors de arcelona (Font: http://www.veuobrera.org/02organi.htm)

Els primers sindicats catalans van aparèixer amb noms que feien referència a la protecció mútua, prenent com a model la titulació de les societats de socors mutus. L’Associació Mútua de Teixidors es va crear el 1840 i és la primera mostra d’associació amb objectius sindicals explícits, tot i que van existir organitzacions obreres no oficials els anys immediatament anteriors. La seva oficialitat va ser possible gràcies a la Reial Ordre de febrer de 1839 que culminava un procés de legalització limitada de les associacions, que es frenaria en sec l’any 1843 arran de la fi del Trienni Esparterista i el retorn dels moderats al poder. Entre els principis sobre els quals es va assentar el sindicat tèxtil hi figuraven la lluita per la millora dels jornals, l’establiment de borses de treball per als aturats, una cotització setmanal per part dels associats –amb l’objectiu de sufragar aquells treballadors que es trobessin en situació de malaltia o d’invalidesa- , el boicot al treball dels no associats i la vaga com a eina de lluita principal. Van aconseguir englobar entre un terç i la meitat de tots els teixidors barcelonins, van establir un sistema de socors per als acomiadats i, uns anys més endavant, van crear tallers de fabricació pròpia, els quals tenien com objectiu principal pal·liar la manca de feina en moments de crisi.  

El col·lectiu dels filadors de cotó barcelonins, per la seva banda, format per pocs centenars d’homes, va adquirir una visibilitat sindical i política de primera magnitud. La seva situació laboral estava marcada per la seva àmplia autonomia en l’organització del treball a peu de màquina, que els permetia subcontractar ajudants pel seu propi compte i acumular experiència en la gestió i supervisió d’equips de treball, i per la centralitat salarial que ocupaven en el món menestral de Barcelona, tractant-se de l’ofici més ben remunerat de la ciutat comtal. Arran d’això, els homes filadors van gaudir d’una extraordinària capacitat de pressió laboral i de mobilització col·lectiva, reforçada pel context polític que es va viure entre el 1840 i el 1843 i per l’impuls que va suposar l’actuació de l’Associació Mútua de Teixidors. Un dels objectius dels filadors cotoners era tancar sindicalment el mercat laboral per garantir el sistema de subcontractació endogàmica, que es vinculava a una cultura del treball en què nocions com la llibertat i autonomia en el treball i el costum, tot i tractar-se d’un ofici recent, jugaven un paper central.

L’Associació Mútua de Teixidors va actuar com un focus de difusió associativa, impulsant, per una banda, una confederació sindical amb societats d’altres oficis, que va donar els seus primers passos a finals de l’any 1840 i que estava encapçalada per Joan Munts i, per l’altra, la creació d’associacions teixidores a diferents nuclis industrials catalans, les quals rebien informació, ajuts i préstecs per part de l’entitat barcelonina. Les associacions de teixidors que es van formalitzar arreu de Catalunya al Trienni Esparterista de 1840 a 1843 van néixer majoritàriament en situacions de concentració fabril, més que no pas en aquells indrets on predominava la dispersió física del treball, i el seu caràcter va ser eminentment urbà. No van ser establertes allà on les remuneracions eren més baixes, per la qual cosa es tractava, entre d’altres coses, d’organitzacions que articulaven la defensa de l’ofici en front el treball més barat provinent del món rural. Pel que fa a la composició de gènere d’aquestes organitzacions, i amb correspondència al seu caràcter d’ofici masculí, els associats eren homes. Era la posició dels teixidors masculins d’autoritat i autonomia als tallers i fàbriques el que els va permetre construir sindicats per protegir els seus interessos com a homes treballadors.

Després d’uns anys de forçada clandestinitat al llarg de la Dècada Moderada, entre 1854 i 1856, en l’anomenat Bienni Progressista, les organitzacions obreres van recuperar un protagonisme destacat a la vida pública catalana. El 1854 es van reproduir diversos atacs contra selfactines, màquines que estaven introduint-se amb força a la filatura catalana i que, per als filadors, suposava una amenaça de rebaixa salarial i, encara més important, de reestructuració de l’organització del treball amb l’entrada de mà d’obra desqualificada i femenina. El mateix any es va crear la Unió de Classes, la primera confederació d’associacions obreres coneguda a Espanya, i el 1855 sorgia la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que reunia els representants de totes les societats obreres de Catalunya. A inicis de juliol del 1855 es va convocar la primera vaga general de la història tot l’Estat espanyol, amb l’objectiu de reclamar la constitució de jurats mixtos d’obrers i patrons, la jornada legal de deu hores i, sobretot, el dret a la lliure associació. La resposta de les autoritats progressistes, que va posar la defensa de la llibertat d’indústria en el centre del seu interès, va provocar malestar i decepció en el si de la classe obrera. Una sèrie de teixidors, de fet, es van manifestar al maig del 1856 defraudats pel progressisme i es van afirmar disposats a seguir un camí polític propi.

Caigudes novament en la clandestinitat arran de la represa del poder per part dels moderats el 1856, les associacions obreres van continuar vertebrant bona part de la vida dels treballadors de determinats oficis, tot i que les transformacions laborals van ser protagonistes en diferents sectors. Hi destaca, sobretot, la filatura, branca tèxtil on es va engegar un procés de feminització de la mà d’obra que va possibilitar que es generés una pressió patronal i política per minar les bases laborals i organitzatives amb que s’havia construït l’ofici filador de la mà de les mule-jennies. La menor importància de la força de treball en la nova filatura regida per les selfactines, juntament amb la confiança política dels patrons degut al context de contrarrevolució moderada, van facilitat el procés de degradació de la posició de força de la que havien gaudit els filadors barcelonins.

El 1869, una vegada la Gloriosa Revolució va permetre instaurar la llibertat política, els filadors reclamaven restablir les tarifes de preus de les que es derivava el seu salari de l’any 1855. El mateix any es va crear el primer sindicat que integrava totes les branques productives del cotó, les Tres Classes del Vapor. Una de les finalitats principals del nou sindicat era preservar els sistemes informals d’aprenentatge per tal de no veure deteriorada la capacitat de control de l’accés de la mà d’obra al sector. Paral·lelament, les idees internacionalistes es van expandir acceleradament durant els primers anys de la dècada de 1870, arran de l’impacte de la Primera Internacional en un context de major obertura política. El sindicalisme català entrava en una nova etapa de la seva historia.

Els factors culturals, polítics i de gènere en el primer obrerisme català

La cultura comunitària de l’ofici i els valors solidaris entre els treballadors masculins, que tenia l’origen en el sistema gremial preindustrial, per una banda, i l’exclusió dels no qualificats, les dones i els nens, per l’altra, són els dos fonaments del desenvolupament del sindicalisme en l’etapa prèvia a la Gloriosa Revolució de 1868. Aquesta cultura s’assentava en una moral que potenciava la solidaritat i la igualtat com a valors principals, i que es va materialitzar en pràctiques com el repartiment del treball i el control i la limitació de la productivitat per treballador. Per altra banda, la demanda de pagament a jornal reforçava la defensa de la masculinitat de l’ofici, un altre dels pilars sobre els que es va construir aquesta cultura del treball, que situava les dones en una escala inferior de la jerarquia laboral.

nena-filadora
Representació del treball infantil al tèxtil (Font: www.es.mhcat.cat/)

Els oficials van ser els protagonistes del sorgiment del moviment obrer, i el centre de la seva lluita va estar en la defensa de la seva posició davant l’avenç del capitalisme i les seves derivades, entre les que figuren els avenços tecnològics i els processos de feminització. En el cas dels filadors, existia un fort component de defensa corporativa, ja que pretenien preservar les seves atribucions organitzatives i reivindicar una cultura del treball que els permetia un ample marge de maniobra pel que fa a la relació entre el seu esforç i l’ingrés que rebien. Les condicions materials contribuïen a configurar unes determinades reclamacions, però aquestes tenien tant a veure amb factors materials com amb qüestions com la mestria i l’autoritat i el respecte i l’honor.

Les condicions del treball fabril a peu de màquina tenien, per tant, molta importància en la construcció d’una determinada cultura del treball, especialment pel que fa a aspectes com la gestió del treball, la divisió de gènere o les subcontractacions informals. Pel cas dels teixidors, la seva situació en el procés productiu és el tret fonamental que permet explicar l’organització i mobilització que van protagonitzar. Els teixidors van construir de forma compartida una sèrie de valors i pràctiques comunitàries que es contraposaven amb el model econòmic i social dels fabricants. L’existència mateixa d’una associació amb voluntat de negociar i fer pressió, la idea pròpia de quins costums i quines condicions han de regir en el lloc de treball o la defensa d’un ofici que havia de seguir sent manual i masculí són algunes dels trets principals que evidencien que els obrers posseïen una cultura i un projecte social i laboral compartit i autònom. Situaven la llibertat política com un dels principis fonamentals, que garantia l’existència formal i pública de les associacions, la qual, no obstant, no era per si mateixa suficient per millorar les condicions de vida dels treballadors, els quals havien d’organitzar-se autònomament. El obrers veien els polítics progressistes com a potencials aliats institucionals, i en alguns casos, com el de les associacions teixidores, van fructificar relacions cordials i estables. La influència va ser mútua va permetre que el llenguatge de classes, amb el seu accent en les contradiccions socials, es situés al centre del discurs polític barceloní, desplaçant la retòrica populista que havia predominat fins el 1840 tant en el progressisme com en el republicanisme.

Read More