Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Vicenç Ferrer Gralla fou un més entre tants de la lluita antifranquista. Això no significa que la seva vida fos una més. Emigrant de les terres de Castelló, arribà amb la seva família a Barcelona després d’una gelada de les olives que cultivaven. 

El nostre protagonista arribà a la ciutat una vegada el “desarrollismo” franquista ja s’havia iniciat. L’aparent encert econòmic del règim (el creixement extraordinari del PIB, l’arribada del 600, el turisme, etc.) contrastava amb la repressió política que exercia la dictadura, els baixos salaris en els quals es fomentà el “miracle” econòmic espanyol i la falta d’un estat del benestar del qual es gaudia a l’Europa occidental. 

Fossin la seva sang (tenia familiars que havien sigut víctimes mortals del franquisme després de la Guerra Civil) o, senzillament, tenir consciència, Ferrer decidí prendre partit. A favor de la democràcia i del socialisme, i en contra de la dictadura. Militant en diverses organitzacions d’esquerra del moment, el seu trajecte és il·lustratiu del de molts joves que en aquella època veien factible una ruptura democràtica amb el franquisme. El pas dels anys li ha donat perspectiva i ara admet que, segurament, no es tenia la força que era necessària per tombar la dictadura i que, per aquest motiu, la Transició consistí més en una transacció que en una ruptura. 

Quin record tens dels anys 1970 – 1975?

D’aquests anys en tinc bons records perquè semblava que hi havia un moviment que anava creixent dia a dia i que anava aplegant a més gent en la lluita contra el règim franquista. Molta gent com jo, que dúiem participant des dels catorze anys al moviment nascut dels escoltes de muntanya de Catalunya, vèiem com cada setmana teníem enfrontaments amb gent falangista, als trens quan anàvem d’excursió… Davant d’aquestes persones tan intolerants que, a més a més, estaven emparades pel règim, nosaltres, que érem molt joves, vam anar desenvolupant un sentiment de rebel·lia. No era possible que anéssim amb una senyera o altres símbols inofensius -diríem- i que per aquest motiu ens estomaquessin o ens perseguissin amb navalles. 

Aquesta consciència de l’antifranquisme s’anava ampliant amb altres fets, com la prohibició d’accés a determinades lectures: hi havia llibres que no es podien trobar a les llibreries convencionals. Es podien trobar a alguna llibrera com la Drugstore, on hi havia mig amagats llibres de Marx, Lenin i similars. El fet que certes publicacions estiguessin prohibides feia que tinguessis ganes de llegir-les. 

A través d’aquestes lectures i a la relació que tenies amb gent que pensava més o menys com tu, un anava configurant una certa consciència d’injustícia social, una voluntat de canvi i un desig d’implicació i de participació en aquest canvi. Concretament, a l’Estat Espanyol i a Catalunya això significava la lluita contra el règim franquista. Tot això s’ajuntava amb el context internacional: l’onada revolucionària de França l’any 1968 i la de Txecoslovàquia el mateix any, on es demanaven llibertats per un poble que estava ocupat per la Unió Soviètica -com a apunt, dir que molta gent pensa que els qui tenim cultura marxista no érem crítics amb l’URSS, i ho érem molt. De fet, jo encara tinc un llibre de l’Ota Šik, el ministre d’economia de Txecoslovàquia a l’època d’Alexander Dubček que va ser purgat quan van entrar les tropes del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia. 

L’any 1956 passaren els fets d’Hongria; jo era molt petit i no ho vaig viure però sí que recordo que quan vaig entrar a militar al PSUC l’any 1973 estava fent el servei militar. Recordo que quan vaig sortir del servei militar, l’any 1974, la meva companya ja era del PSUC des de l’any 1972 i jo la vaig conèixer l’any 1973. La seva família també era del PSUC: el meu sogre ho era des de l’any 1956 i d’una manera molt activa. Quan vaig entrar a la universitat, vaig passar abans per una acadèmia, la Condal, que estava al carrer Diputació entre Llúria i Pau Claris. Allà vaig coincidir amb el meu cosí, el qual també estava sensibilitzat amb la problemàtica de l’antifranquisme. He de dir que uns anys abans, quan ja estàvem fent cinquè de batxillerat, ja vaig començar a estar conscienciat a través del cinefòrum que es feia a l’Escola Professional del Clot a Barcelona. Un cop acabades les pel·lícules, es feien debats que quasi sempre acabaven en la crítica a la manca de llibertats, etc. Per exemple, un dia va assistir-hi José María Nunes (1930-2010) per la projecció de la seva pel·lícula Biotaxia

En resum, la meva consciència política es va començar a crear a partir d’aquestes trobades d’escoltes de muntanya, dels cinefòrums, del contacte amb estudiants antifranquistes que estaven organitzats als instituts -sobretot als públics-, del contacte amb el meu cosí… Així doncs, quan vaig arribar a la universitat l’any 1970, ja tenia una consciència formada.

Vicenç Ferrer Gralla durant l’entrevista per a la revista. Font: Ab Origine

El factor generacional va ser important, però una altra cosa que indirectament també va influir va ser el fet que, que quan tenia 12 o 13 anys, al meu poble, un poble rural de l’interior de Castelló, tots els alcaldes i la corporació municipal eren franquistes, fins i tot havien arribat a prohibir que durant el ball, la gent s’agafés. A la zona del Baix Ebre i Castelló es fan molts correbous, que també van arribar a prohibir perquè era una cosa del diable -diríem. Aquell nacionalcatolicisme havia entrat tan endins d’algunes esferes de la societat que es van arribar a prohibir tots aquells actes. Fins i tot recordo que la meva família va participar en alguna manifestació que es va fer al poble demanant els correbous, una cosa increïble. Crec que aquest sentiment antifranquista i contra la injustícia i el despotisme contra les autoritats van anar calant al llarg dels anys. 

El desembre de 1970 es va celebrar a Burgos el famós Consejo de Burgos, el qual va mobilitzar a molta gent. Demanaven penes de mort per cinc etarres haguessin o no participat en els fets que els imputaven; volien fer-los un escarment matant-los. Entre ells hi havia Mario Onaindia i altra gent que posteriorment se separà d’ETA i formà Euskadiko Ezkerra o entrà al PSOE o al Partit Socialista d’Euskadi. En resum, era gent que va abandonar les armes o el moviment de la lluita armada. La gran mobilització en contra del Consejo de Burgos va fer que, fins i tot, el papa Pau VI truqués a Franco per dir-li que aturés la matança de cinc persones que no havien tingut la possibilitat defensar-se, ja que s’elaborava un sumari i els seus advocats defensors tenien 24 hores per estudiar-se el sumari i preparar la defensa, per la qual cosa era una indefensió en tota regla que no es podia admetre. També sé que persones de les altes instàncies dels Estats Units, així com d’Itàlia, França i alguns països nòrdics, també hi van intervenir. Aquí a les universitats es va viure com una guerra contínua i diària amb els “grisos”, ja que quan tornaves a la universitat l’endemà et trobaves forats de bala als vidres de la facultat. Imagineu el nivell de conflictivitat que hi havia en aquell moment. 

A tot això se sumava al fet que Comissions Obreres, alguna organització catòlica (Joves Obrers d’Acció Catòlica, diria) i treballadors de caràcter més anarcosindicalista estaven creant un moviment de protesta no només en l’àmbit estudiantil sinó en l’àmbit de fàbriques. Als barris de les grans ciutats van aparèixer les associacions de veïns, que també van començar a reivindicar les millores de carrers, la presència d’ambulatoris… en conjunt, totes aquelles infraestructures que no es tenien perquè a l’època franquista s’havien construït blocs de pisos i l’enjardinament i els equipaments no havien arribat mai.  També vaig participar en la legalització de l’Associació de Veïns de Sant Genís dels Agudells a Barcelona, prop de l’Hospital de la Vall d’Hebron. 

Recordo que l’any 1975 va ser una època convulsa perquè a tot arreu esclataven coses, hi havia moviments, alguns d’ells pacífics, altres no tant… A la universitat aquesta situació era contínua perquè quan no era una cosa era una altra. Després del Consell de Guerra de Burgos va haver-hi una forta problemàtica amb un concert reivindicatiu a l’Escola d’Enginyers. El governador civil d’aquell moment, Martín Villa, el va prohibir. Va haver-hi manifestacions per la Diagonal, pedrades, trets… i van detenir el meu cosí, que va passar un any i cinc mesos a la presó. A mi em van pegar, però no em van detenir perquè no els hi vaig donar temps, tenia molta agilitat.

On vivies en aquell moment? Qui era la teva família? Creus que això va tenir alguna influència en el teu posicionament polític?

L’any 1964 vaig emigrar amb la família a Barcelona. Érem una família de petits propietaris d’un poblet de València (en total teníem quatre o cinc hectàrees de terra de secà i un hort) però d’allò no podíem viure perquè l’any 1956 es van glaçar les oliveres per segon cop i l’olivera és una planta que li costa tornar a la producció set o vuit anys com a mínim. Els meus pares, tot i que no eren persones immerses en la política, no em van explicar el passat de la meva família. Molts d’aquests fets els he sabut fa uns quinze anys, com per exemple que un tiet avi meu està enterrat en una fossa comuna al cementiri de Castelló i que el van afusellar l’any 1941-42, per “rojo arrastrado”. Amb el temps també he sabut que la família de la meva mare tenia un familiar que havia estat regidor de l’ajuntament del meu poble per Izquierda Republicana. També que, quan va acabar la guerra, la meva tieta per part de pare, com que la família de la qual venia de la meva àvia paterna era més aviat d’esquerres i republicana, l’obligaven a anar cada dia i rapada al zero a una sortida del meu poble on hi havia “la cruz de los caídos” a netejar-la. Ni el meu avi, ni la meva àvia, ni la meva tieta havien fet absolutament res, simplement van ser jutjats per tenir una procedència familiar massa esquerranosa.

La meva mare mai em va dir res, però, pel que fa al meu pare, alguna vegada s’havia enfadat amb mi per alguna discussió política que havíem tingut. Per exemple, l’any 1972 jo em despertava a dos quarts de cinc del matí i sortia de casa a aquella hora; però a on anava? El meu pare, lògicament, em sentia marxar. Doncs bé, jo anava a algun carrer de Barcelona a repartir fulls volants, per exemple. No deia res a casa, però estava claríssim que anava a algun lloc i això al meu pare no li agradava, suposo que patia molt perquè no em passés alguna cosa. Però pel que fa a aclariments del passat de la meva família per part dels meus pares, no en vaig tenir cap fins fa poc, ara que la meva mare amb  95 anys comença a explicar-me. També tinc part de família que era de dretes i molt nacionalcatòlica -he de dir que jo distingeixo perfectament què vol dir catòlic i què vol dir nacionalcatòlic. Aquests familiars actualment continuen sent de dretes, voten el PP, etc. però no hi tenim cap conflicte familiar.

Com inicies la teva militància política? Què implicava en aquella època la resistència al franquisme?

Diria que el compromís polític era una cosa que venia després de la presa de consciència de la mobilització personal, ja que les coses no estaven bé i el teu futur personal i social s’havia de canviar. El grau de compromís que un tenia era diferent, cadascú en tenia un. Quan s’havia de fer una acció determinada, igual que ara, hi havia un grau de compromís en funció de la situació personal de cadascú. Jo sempre he tingut un grau de compromís alt, sense aturar-me a pensar massa en les conseqüències que allò podia tenir: era solter, no tenia cap lligam important, quan vaig aterrar a la universitat tampoc coneixia gaire a ningú… Allà ja veus qui es mou en major i menor mesura i entres en contacte amb aquesta gent al bar de la facultat. Comences a xerrar i t’informen dels futurs actes i accions que farien. Així, a poc a poc, vaig anar entrant en aquesta dinàmica organitzativa sense tampoc saber massa on m’estava posant.

Vaig anar a parar en un grup no massa estructurat, el que es coneixia com el Ches i Chos: Comités de Huelga Estudiantil i Comités de Huelga Obrera. Era un grup més aviat d’acció que no pas teòric. Com que a la universitat hi havia motius suficients per reivindicar certs aspectes, com per exemple la metodologia o el discurs d’alguns catedràtics, seguint el fil de la revolució francesa del 68 nosaltres també reivindicàvem el dret a un ensenyament que fos més científic i que estigués més d’acord amb la realitat dels temps. Per exemple, el professor de filosofia de primer curs parlava de Plató, d’Aristòtil i de Sant Tomàs i aquí s’acabava la Història de la Filosofia.

Els anys 60 es caracteritzen, entre altres coses, per un paper molt destacat a la universitat en l’oposició al franquisme. Tu anaves a la universitat aquells anys, l’antifranquisme era quelcom generalitzat a la universitat?

Jo crec que no era generalitzat. Hi havia una minoria (5-10%) d’estudiants conscienciats del fet que ideològicament s’apropaven més a tendències d’esquerres, de dretes o de centre, però tots eren antifranquistes. Hi havia una massa molt gran d’estudiants que no ho eren perquè no ho entenien, bé perquè no ho havien assimilat, bé perquè no tenien consciència o bé perquè anaven a la universitat només a estudiar. Sí que hi havia grups a la universitat, com els famosos comitès de curs (uns comitès presents a cada curs i formats per set o vuit persones, equivalents a les Comissions Obreres), que des de la clandestinitat plantejaven reformes o aspectes per reivindicar millores universitàries. Aquests comitès de curs actuaven en el seu àmbit, és a dir al seu curs: una persona s’aixecava a classe, aturava el professor que parlava i exposava que volia parlar sobre una cosa, i la resta d’estudiants ja es començaven a posar nerviosos. La persona en qüestió exposava alguna reivindicació, era seguit i secundat per altres persones de la classe (fet ja acordat premeditadament, ja que ens repartíem els papers del que diríem) i es creava una dinàmica en què després intervenien altres estudiants que no estaven polititzats, tot i que ho feien molt pocs.

Durant el temps que vaig estar a la universitat vaig notar que a qualsevol vaga, protesta o forma d’actuació, el gruix d’estudiants que o bé no estaven polititzats o bé no anaven a la teva acció, mai es va oposar a les nostres accions ni va denunciar-ho a les autoritats acadèmiques. Així que, en general, hi havia una bona acceptació, era un antifranquisme passiu. Molts d’aquests estudiants eren de procedència de classe treballadora i segurament els hi haurien dit alguna cosa a casa. No estaven posats dins de la mobilització política, però tampoc la rebutjaven, com passa actualment amb les protestes universitàries. Hi havia una avantguarda, la que va davant, i una massa de gent que en algun moment arriba a participar d’una forma molt activa però que després segueix apartada de l’avantguarda. 

Del que sí que n’estava ple era de grups i grupuscles d’extrema esquerra perquè en aquella època a la Xina es vivia la Revolució Cultural Xinesa. Aquí ben bé no se sabia què era, però allà “molava” molt. Xina tenia un conflicte territorial amb l’URSS i la ideologia no hi tenia res a veure, ja que eren dos estats amb règim de socialisme real, com es deia en aquella època, i tenien un conflicte entre ells. Aquí si eres contrari a la política del Partit Comunista de l’URSS respecte als països satèl·lits d’Europa (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia…) i crític amb l’URSS, et decantaves cap al món de Mao Tse Tung. Això va fer créixer tot un seguit de grupuscles de caràcter maoista.

Juntament amb el grup dels comitès de la Vaga Estudiantil i Obrera, on vaig participar, hi havia el Partit Comunista Espanyol Internacional, la Liga Comunista Revolucionaria, la Liga Comunista (de caràcter trotskista), etc. En conjunt, tot de grups que es disputaven l’hegemonia dins del món universitari. També hi havia el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el qual era considerat per la resta de grups com un partit reformista, “socialdemòcrata” (en aquella època, era un insult aquest qualificatiu) i venuts al capital i a la patronal. Vaig conèixer tangencialment a Víctor Ríos, que posteriorment va ser la mà dreta de Julio Anguita.

Aquests grupuscles tenien molta diferència respecte al PSUC?

Eren moviments que no tocaven de peus a terra en el sentit del coneixement que nosaltres tenim ara de les coses. Per exemple, actualment preguntes què és el “deute” o el funcionament de la justícia i quasi tothom et sap donar una petita explicació. En aquella època, tot això era com una nebulosa de la qual ningú parlava perquè l’enemic era l’estat franquista, genèricament. Sabem que per canviar qualsevol cosa actualment es necessita una base electoral sòlida, així com un compromís sòlid d’aquests votants i una actitud més proactiva i conseqüent. En aquella època tots aquests grups que van ser qualificats d’extrema esquerra no es plantejaven tots aquests aspectes, era més aviat una lluita d’acció-reacció: tu feies quelcom i la policia reaccionava. Davant d’aquella reacció tu feies una altra acció, per la qual cosa no hi havia temps per plantejar-se estratègicament quin era el teu horitzó: el socialisme, però no el de l’URSS. El Partit Comunista Italià (PCI), en aquella època, va començar a elaborar la política del compromesso storico” de Berlinguer, però a l’Estat Espanyol va arribar molt tard i va ser molt instrumentalitzat per Santiago Carrillo, que precisament no era una persona molt demòcrata. 

En resum, allò era semblant a cremar contenidors a la plaça Urquinaona, una cosa són els espectadors, als quals els pot semblar bé o no que hi hagi gent que tingui una resposta a una reacció, i l’altra són les persones que els cremen: amb quin objectiu ho fan? Potser no hi ha cap objectiu.

L’inici dels 70 va ser un moment de forta efervescència obrera. Vosaltres, fos en l’àmbit universitari o de militància al PSUC, quina relació teníeu amb els sindicats?

El sindicat organitzativament més fort a Catalunya era Comissions Obreres. Allà hi van anar a parar molts dirigents del PSUC o gent que s’havia congregat a la lluita antifranquista a les empreses. Ho dic perquè, per exemple, quan començaven a crear-se les Comissions Obreres, el meu sogre no va arribar a ser delegat de personal però sí que va ser enlace sindical, un càrrec que actuava a l’estructura del sindicat vertical del sindicat del règim per trencar-lo des de dins. De fet, aquesta era la proposta del PSUC: participar dins les institucions sindicals del règim per fer-les enfonsar-les des de dins i tenir la cobertura legal que et donava aquest càrrec d’enlace sindical. Aquest aportava un estatus legal, per la qual cosa la persona que l’ocupava no podia ser jutjada ni els empresaris podien anar en contra seva perquè això suposaria anar en contra del règim, al qual els empresaris també li tenien por. D’aquesta manera, s’anaven fent assemblees als llocs de treball; ara, una altra cosa era que després tiressin endavant o no. De totes maneres, es feien córrer plataformes de sindicalització fins que s’acabava en vagues generals com la del Baix Llobregat, les d’Astúries o les de León. 

A la universitat ens arribaven les notícies de totes aquestes vagues i, durant la nit, anàvem a un pis d’estudiants i amb paper d’embalar i un retolador gruixut escrivíem les problemàtiques dels treballadors en vaga. Però tot, clar, a través d’informacions traspassades que no sabíem fins a quin punt podien ser verídiques. L’endemà, entre cinc o sis estudiants omplíem el passadís de la universitat amb el paper d’embalar en el moment en què es produïa la sortida d’estudiants de les classes, de manera que, entre la gentada, no se sabia ben bé qui havia enganxat la pancarta. Una mitja hora després, temps suficient perquè la majoria d’estudiants ja ho haguessin llegit, els policies de paisà de la Brigada de Político Social (l’equivalent a l’Stasi de la RDA) que hi havia dins la universitat ja s’encarregaven d’arrencar tot allò. I així anàvem fent dia a dia. La connexió entre els estudiants i el moviment obrer era aquesta, excepte pels que vivíem a barris de treballadors, ja que teníem contacte amb persones que eren membres clandestinament de Comissions Obreres i que ens proporcionaven més informació sobre el món obrer. Això es feia a través dels Comitès de Barri; d’una banda hi havia les Comissions Obreres (en l’àmbit de les fàbriques i de construcció) però es van crear als barris uns organismes a banda de les associacions de veïns que eren els Comitès de Barris. Els formàvem estudiants, treballadors i veïns. La visió que ens proporcionava, per tant, era una visió una mica més oberta de tot.

Teníeu notícia del que passava a les altres parts de l’Estat Espanyol? Teníeu contacte amb altres organitzacions fora de Catalunya?

Que jo sàpiga, l’única organització amb la qual teníem contactes en aquella època eren les organitzacions que estaven ja estructurades a escala estatal. A part dels grupuscles maoistes, en podríem dir, dels quals ja he parlat abans i que eren unes quinze persones a Catalunya, unes 10 a Madrid i 5 a Astúries, hi havia organitzacions com el PSUC, el PCE o Bandera Roja que sí que tenien més estructura perquè el PSOE fins a la mort de Franco no tenia estructura. Per tant, teníem poc coneixement d’allò que passava a altres parts de l’estat. Actualment podem agafar el mòbil i saber què està passant a l’altra banda del món, però abans no.

L’historiador Josep Fontana afirma que durant la Transició el Franquisme pactà la seva pròpia supervivència. Hi estàs d’acord? O fins a quin punt recolzes l’afirmació?

Això ho matisaria una mica perquè afirmar això d’una forma tan taxativa exclou l’explicació d’un fet que habitualment no s’explica. El govern de Suárez va redactar la Llei per la Reforma Política i va organitzar un referèndum. Absolutament tota l’oposició democràtica, des del Partit Carlí, que estava a la Junta Democràtica, fins al PSOE, PCE, organitzacions catalanes… van estar demanant a través dels seus mitjans el boicot a la reforma política de Suárez. Crec que va ser l’any 1976. Però, curiosament, la gent va anar a votar. De cop i volta vam descobrir que no hi havia tant antifranquisme als carrers sinó que la gent era més possibilista i va pensar que era millor una petita reforma que no pas la ruptura democràtica, la qual era una nebulosa que no se sabia ben bé com podia acabar. La gent que normalment no participava políticament però que volia canvis, finalment va decidir anar a votar. Suposo que aquest fet va obrir els ulls a Santiago Carrillo, Felipe González, Tierno Galbán, etc. sobre la impossibilitat material de trencar violentament amb el règim. No es podia fer com a l’Egipte de fa uns anys, ni com a Tunis, ni com a Bielorússia, una cosa així era inviable perquè no hi havia forces suficients per fer-ho. Segurament llavors van decidir pactar amb el règim. Suárez va tenir la visió de legalitzar el PCE la Setmana Santa de l’any 1977 i, encara que els sectors més ultres del règim van posar el crit al cel, el cert és que el gruix de gent ultra no era tan elevat. De la gent ultra que recolzava el règim, n’hi havia molta que es va assabentar que s’havia de fer un canvi democràtic; ara, aquest canvi democràtic havia de ser quelcom moderat, havia d’assegurar el manteniment de les oligarquies i la Llei d’Amnistia havia de servir per a tothom, tant pels partidaris del règim com pels represaliats d’aquest. Es va arribar així a un pacte que crec que cal matisar i que s’explica per la falta d’una força majoritària.

Font: Ab Origine

Més que una correlació de forces va ser una correlació de debilitats el que va possibilitar l’arribada i la constitució del règim i aquesta heterogeneïtat de la societat. Ara, passats els anys i el que veiem amb la monarquia, és molt fàcil dir que es podia estar en contra del règim, però en aquella època no hi havia cap altra possibilitat, perquè les organitzacions progressistes, d’esquerra, democràtiques, etc. tenien poca implantació a la societat, la qual no estava educada en termes democràtics. En aquest sentit, no hi havia l’educació que hi ha actualment en tant que ara som conscients dels drets dels quals disposem. Per exemple, en un desnonament, la persona desnonada sap que té uns drets i sap com procedir anant a grups d’advocats d’assessorament gratuït, mentre que en aquella època aquesta cultura de la consciència de drets no existia. La gent tenia una mentalitat més de súbdita que no pas de ciutadana.

Fins a quin punt la por a la repressió franquista constant penses que atemoria o generava un impacte en els estudiants a la universitat en aquell moment, fent-los no partícips del moviment estudiantil?

Els mitjans de comunicació d’aquella època tampoc treien cap notícia rellevant sobre el món estudiantil i els seus conflictes. Al Mundo Diario, que era de l’opus, de tant en tant se’n deia alguna cosa, així com el Correo Catalán, però no era el cas de cap mitjà potent. El món estudiantil, doncs, era com una bombolla que de tant en tant es manifestava a l’Eixample, però estem parlant d’entre 20 a 200 persones manifestant-se. El dia 1 de Maig i l’11 de Setembre hi havia algunes altres manifestacions però poc més.

Clar que hi havia por, hi havia una complicitat entre els estudiants no polititzats i la por a les represàlies, però no era una complicitat activa. Recordo l’Amparo, una dona que vivia al barri de Montbau a Barcelona, que no tenia carnet de cap organització però que ajudava a vendre números de rifes d’associacions estudiantils o obreres. Els diners d’aquestes rifes servien per ajudar els presos polítics, per exemple. Durant un temps va funcionar la Comissió de Solidaritat amb els Presos Polítics, en la qual vaig participar durant un temps. La meva companya i jo i altra gent anàvem a les botigues i demanàvem aliments o diners per la causa. Aquesta Comissió de Solidaritat funcionava a la part alta del barri d’Horta-Guinardó, al Carmel, la Teixonera, Vall d’Hebron, etc., i el qui en portava les finances era el capellà de l’església de Nostra Senyora del Coll del Carmel. Amb això vull dir que la implicació era molt àmplia i variada i que la implicació de certs sectors de l’Església també era molt important: ens podíem reunir a l’església quan volguéssim, hi podíem emmagatzemar tot allò recollit… Quan hi havia acomiadaments massius, com fou el cas de la SEAT, els companys de la SEAT ens va enviar un llistat de persones del barri del Carmel i la Teixonera i els hi anàvem portant diners i aliments. Aquesta comissió va funcionar des de l’any 1972 fins al 1974 aproximadament, i crec que a altres llocs també va funcionar. 

A un company del nostre grup el va agafar la Guàrdia Civil i el van apallissar viu a la caserna de Sant Pau, al Guinardó tocant a Gràcia només per formar part de la Comissió de Solidaritat d’Horta-Guinardó. Al pis dels meus pares, on jo encara no vivia, però que de moment era buit, vaig tenir a tres persones a qui la policia estava buscant. Els vaig acollir allà sense que ho sabessin els meus pares i amb molt de compte perquè al pis de baix hi vivia la portera. Això evidencia el grau de por que es vivia i es palpava en aquell moment. En una assemblea de Comissions Obreres per un 1 de Maig, aquí a la muntanya de Torre Baró, va arribar la Guàrdia Civil i va començar a disparar. Van disparar-li a Silvestre Gilaberte, un dirigent de Comissions Obreres de SEAT que va ser regidor de l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i primer tinent d’alcalde d’aquesta localitat. El van portar a curar a un metge del PSUC, i tota la seva cura i convalescència la va passar a casa de la meva sogra, perquè no podia anar a cap hospital. Per tant, tot i la por, els vincles de solidaritat eren molt grans. Hi hagué fins i tot algun cas d’algú que es va haver d’exiliar a Itàlia, on fou acollit per una organització del Sindicat dels Treballadors de la FIAT. 

La gent, quan era perseguida o buscada, o bé s’amagava o bé marxava, com van fer tantes persones, com per exemple Lluís Llach. Era sabut que la gent a la qual es detenia ho passava molt malament, i si et portaven a la Via Laietana, ja havies begut oli. Això feia que molta gent es plantegés la lluita política i la participació en moviments polítics, estudiantils i obrers. És el mateix que passaria actualment amb la Llei Mordassa: si fas segons què t’apliquen la llei Mordassa i et multen amb una elevada quantitat. És una forma de reprimir més subtil, però, al capdavall, s’està promovent la por davant certs actes de mobilització. Com que actualment la gent ja té problemes socials i econòmics, aquesta situació fa que es dediqui a la supervivència bàsica i deixi les mobilitzacions en mans d’altres. I d’això ens n’encarreguem quatre jubilats que ja tenim la vida resolta.

Read More

Gonzalo Berger va presentar la seva tesi doctoral (UB) el passat 2017, en la qual estudia detingudament les Milícies Antifeixistes des del seu naixement fins al desembre de 1936. Amb el  seu treball, realitzat a partir d’una exhaustiva tasca d’arxiu, pretén desmuntar certs tòpics que s’han enquistat a la historiografia al voltant de les milícies. Busca així aportar llum a un dels processos més interessants i complexos de la nostra història recent. Fa poc, i fruït de la seva tesi, ha publicat el llibre Les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. (Editorial Eumo). Ens trobem amb ell per parlar sobre els resultats del seu treball i per compartir reflexions al voltant de les milícies.

L’any que ve farà 80 anys del final de la Guerra Civil i segur que les xarxes s’ompliran d’imatges de milicians i milicianes, que s’han plasmat en l’imaginari col·lectiu com el símbol de la lluita del poble contra el feixisme. Fins a quin punt aquesta imatge és real de què van representar les Milícies Antifeixistes?

Són imatges reals, per descomptat. Són reals i corresponen a un moment concret, que forma part de la realitat de la Història de Catalunya. Jo crec que això és el que fa aquest moment, un moment diferent i especial.

Més enllà d’aquesta imatge, sovint s’han sentit moltes crítiques de les milícies. S’ha dit que eren indisciplinades, que no hi havia una coordinació… Són justificades aquestes crítiques o s’han d’agafar amb mesura?

Hi ha un relat interessat per desprestigiar les milícies, ja durant la mateixa guerra i que després es reprodueix a la historiografia contemporània, durant el Franquisme i posteriorment també. Jo crec que la realitat la trobaríem en un punt entremig. Per descomptat que no eren indisciplinades, o poc operatives –tot i que hi ha casos en què es dóna com en qualsevol exèrcit del món d’aquella època–, però també és veritat, i així ho he pogut documentar, que les Milícies eren dures amb els càstigs per indisciplina, amb tot allò que tenia a veure amb abusos sobre la població local, sobretot, i especialment, amb abusos cap a les dones.

En el teu treball, de fet, remarques que la CNT, que sovint s’ha vist com el sindicat més indisciplinat, aplicava severs càstigs contra els seus milicians.

Cal entendre que la CNT és un sindicat amb una ideologia molt potent, que no consentia deslleialtats, abandonament del front, abusos, robatoris… Ni d’oficials ni de la mateix militància. Una frase molt significativa d’Antoni Ortiz és que contra la seva lògica ideològica, va ser una qüestió moral aplicar la disciplina, quan en principi els anarquistes estarien lluny d’aquestes directrius o sempre s’havien pensat que hi estaven lluny. I ell mateix reconeix que va haver d’aplicar condemnes de mort…

Contra la seva lògica ideològica, per la CNT va acabar sent una qüestió moral aplicar la disciplina, fins i tot amb condemnes de mort.

Però això es dóna en general a totes les columnes. En definitiva, tenim una força armada comandada per militars, molt sovint, i per civils armats, amb un component ideològic molt alt que les fa combatives. Això sí, eren poc operatives en alguns casos en front més obert: falta aquesta tècnica militar tan necessària per a la guerra.

Tornant al que deies que estaven comandades per militars, a vegades es té la idea d’unes milícies formades només per obrers i militants d’organitzacions sindicals i polítiques d’esquerres. Però, quin paper tenien els militars en aquestes milícies?

Aquesta ha sigut una de les sorpreses en analitzar els subsidis, perquè sempre s’havia dit justament això, que eren forces de civils. Però la realitat és que totes les columnes tenen comandaments o tropa formats per militars professionals… De fet, en els fronts, sobretot el de Mallorca i el d’Aragó, l’estructura del comandament de l’estat major és formada per militars professionals. Els militars i les forces d’ordre públic juguen un paper important en l’articulació de les milícies des de la rereguarda, en el comandament als fronts i en les mateixes unitats. I fins i tot, també, hi ha tres columnes que són les primeres que surten des de Lleida, Tarragona i Barcelona, el dia 23 [de juliol de 1936] a la tarda, que són formades íntegrament per soldats i forces d’ordre públic.

Totes les columnes tenien comandaments o tropa format per militars professionals. Contra la idea que tots els militars eren reaccionaris, hi havia un gruix de militars que va mostrar la seva fidelitat a la República.

És important destacar que existia una organització clandestina, la UMRA que creix en oposició a una organització de militars feixistes [la UME, Unión Militar Española]. Es dóna el cas que a Barcelona i Madrid hi ha un gran nombre de militars [de la UMRA], suposo que ja intencionadament desplaçats en aquestes guarnicions per tal d’apaivagar una mica els ànims reaccionaris. Per tant, destacar que contra la visió que es té dels militars tots feixistes, tots sollevats i reaccionaris, hi ha organitzacions amb alts comandaments militars, com Josep Guarner o Escobar, que són declaradament antifeixistes.

Militaven a alguna organització política?

Sí. A l’Exèrcit hi ha molts militants d’Esquerra Republicana i del Partit Sindicalista. També de la CNT, sobretot sotsoficials. De fet, molts dels militars que participen de l’octubre del 34, que són condemnats a mort o exiliats, després seran comandaments durant l’etapa del Comitè Central de Milícies. Per exemple, Díaz Sandino, que serà el primer Conseller de Defensa, és oficial d’aviació, i ja havia sigut condemnat el 1934 per negar-se a bombardejar el Palau de la Generalitat. Amb [la victòria] el Front Popular el 1936, tots aquests militars seran restituïts en els seus càrrecs i posteriorment seran els que articularan les milícies.

IMG_7413

Què diferenciaria per tant les milícies d’un exèrcit convencional?

Que els soldats i també els oficials són voluntaris. Hi ha una part de professionals que estan al capdavant de la força, de manera voluntària també, per fidelitat a la República, a la Generalitat o a les organitzacions. També la massa de combatents és voluntària. I això és la gran diferència respecte a un exèrcit tradicional, format per gent obligada a anar al front: les lleves. Això i que malgrat buscar l’eficiència militar, almenys durant l’etapa de les milícies, desapareixen les salutacions i els privilegis dels oficials respecte a la tropa, i apareix un nou esperit.

També els salaris eren iguals en totes les capes dins de les milícies?

El salari és igual per tots, no es fa distinció, tots són voluntaris de les milícies i tots, quan comencen a cobrar, cobren les 10 pessetes al dia.

Referent a aquest nou esperit que has mencionat, George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya va escriure que per ell, participar de les milícies era «viure a l’avançada un tast del socialisme». Fins a quin punt, per aquells milicians i milicianes, la seva experiència els primers mesos era això, viure el socialisme o l’anarquisme dut a la pràctica? 

Diverses coses aquí. George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Ell va anar al front cap al gener o febrer del 1937, i en aquell moment ja és l’Exèrcit Popular de Catalunya. Les milícies ja s’han militaritzat. A l’octubre comencen les lleves i el desembre l’Exèrcit de Catalunya ja està funcionant. Hem de tenir en compte que George Orwell és un estranger que arriba i que té una perspectiva i que després publica un llibre en funció de la seva ideologia. Però ell no va viure en cap cas els moments inicials ni les dinàmiques de les milícies. George Orwell o Homenatge a Catalunya són part d’aquesta idealització –en aquest cas en el sentit positiu– de les milícies.

George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Quan ell va arribar, aquestes ja s’havien militaritzat i eren l’Exèrcit Popular de Catalunya. Homenatge a Catalunya és part d’aquesta idealització de les milícies.

Respecte com ho van viure els protagonistes, crec que evidentment amb eufòria i entusiasme. Estem en una societat catalana amb una tradició antimilitarista molt forta, que a marcat gran part de les sublevacions i insurreccions populars a la Història de Catalunya. Una tradició antimilitarista generalitzada que no significa que sigui no-violenta, ja que la societat catalana, com la resta de societats europees del moment, era violenta.

Tenint en compte aquest antimilitarisme, sorprèn com en qüestió d’hores, desenes de milers de voluntaris i voluntàries estan disposats a anar al front a combatre. I això només s’explica perquè existeix el convenciment de la lluita contra el feixisme i el que implica la seva victòria. Per tant hi ha eufòria, convenciment en què s’està fent allò que s’ha de fer, en què el feixisme implicava la derrota total de les idees, de les organitzacions o del país; i suposo que pels que ho van viure, va significar un moment únic. Si t’hi fixes, hi ha un tema molt curiós, que és que en totes les fotografies de l’època, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, els milicians miren molt a càmera i somriuen. Aquesta és la convicció de ser subjecte històric, o sigui, estan fent història, estan fent alguna cosa excepcional que els fa enfocar aquesta mirada a càmera amb la il·lusió d’aquest moment inicial de defensar allò amb què es creu.

Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera
Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera

Parlant d’aquests voluntaris que van amb el convenciment que estan fent història, arriba un moment, el 30 de setembre, en què es fa el primer Decret de Mobilització. No hi havia prou voluntaris per defensar el front d’Aragó?

Aquest és un fet curiós també. Hi ha una primera efervescència revolucionària però de seguida es veu que no són prou. El que comença sent una lluita a Barcelona amb unes columnes de voluntaris per anar al Front d’Aragó acaba convertint-se en una guerra: una guerra que demana recursos i combatents. Les organitzacions i columnes al front informen de la falta de voluntaris, malgrat que la premsa està venent en aquell moment que les forces antifeixistes estan combatent i vencent a tots els fronts. Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris que s’adrecen als fronts. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Anant al tema de les armes i els subministraments, en la teva tesi també analitzes els esforços de la Generalitat per obtenir armes i per crear una indústria de guerra. Amb quines dificultats es troba la Generalitat? Fins a quin punt podem afirmar que l’Estat intenta boicotejar la creació d’un exèrcit català?

És absolutament així, tot i que més subtil. Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i la veritat és que el Govern de la República no ho veu amb bons ulls. Per tant, boicoteja per sistema les aspiracions catalanes, tant des de la vessant llibertària –que seria el front d’Aragó–, com l’expedició de Mallorca –que seria una empresa dirigida des dels interessos del PSUC, sobretot, i ERC i Estat Català, malgrat que també hi hagi la CNT–.

Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i el Govern de la República no ho veu amb bons ulls.

Catalunya té poques armes, sempre les ha tingut, degut fonamentalment a les insurreccions. Les armes mai estan a Catalunya, sempre estan al voltant de Catalunya i no hi ha capacitat financera per comprar-les, sobretot a partir del Tractat de No-intervenció de la República francesa i Anglaterra. Per tant, no hi ha ni armes ni capacitat financera, i el Govern de la República no en subministra. Això fa que les forces catalanes no puguin assolir els objectius que en principi es marquen a curt termini. És el gran problema que tindrà l’organització de Catalunya durant els mesos inicials de la guerra: la falta d’armament i de pólvora.

IMG_7414

I això s’aprofitarà per desacreditar les Milícies Antifeixistes, que no aconseguiren recuperar territori, quan el que passava és que no tenien armament, municions ni subministraments en general.

Clar, per això m’interessava documentar bé tot el tema de l’armament i el finançament. La gran excusa per atacar el poder polític de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan no existia aquesta ineficàcia: hi havia militars i voluntaris disposats a lluitar i a combatre, però el que no hi havia eren les armes necessàries per assolir els objectius. El Govern de la República estrangulava econòmicament–de forma subtil i no declarada– la Generalitat, i minvava les capacitats operatives de les milícies.

La gran excusa per atacar el poder de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan aquesta ineficàcia no existia. El que existia era la falta d’armament i municions.

Per això no es pot recuperar Mallorca?

No, per això no. Mallorca no es pot recuperar perquè el Govern de la República decideix retirar la tropa republicana d’un dia per l’altra i abandona o no els combatents que estan a l’illa en funció de si aquests accepten retirar-se o no. És una qüestió del ministre de la Marina que decideix que Mallorca no és un objectiu pel Govern de la República, per diferents motius, i ofereix al capità Bayo el reembarcament i el desembarcament d’aquesta força a Andalusia, on s’especifica que sí que tindrà el suport de la Marina i de la força aèria republicana.

És a dir, de recursos sí que n’hi havia.

Recursos n’hi havia: per combatre a Andalusia però no per combatre a Mallorca, no per recolzar una campanya dirigida des de la Generalitat. Hem de tenir en compte que hi ha una acta del dia 30 o 31 d’agost on es pot veure una discussió molt gran en la qual es parlava de Mallorca. Hi ha informes que asseguren les possibilitats d’èxit a Mallorca, un objectiu que es considera vital per la supervivència de Catalunya a la guerra.

Recursos n’hi havia, però per combatre a Andalusia, no a Mallorca.

Si això passa el 30 d’agost, el 3 de setembre, Prieto, Ministre de Marina, envia un telegrama en el qual es comunica que amb tres hores s’ha de procedir al reembarcament de la força. No es comunica a Barcelona ni al CCMA… No només no es comunica a Barcelona, tampoc es diu res a la força que està a Mallorca. Bayo és l’únic que ho sap i no li diu ni als seus oficials ni a la tropa, sinó que els diu que desembarcaran a Palma. Un cop als vaixells els porten a Barcelona i a València. Clar, el cabreig a Barcelona és enorme, i el cabreig dels soldats i dels milicians, també, perquè bàsicament els han enganyat: s’hi han deixat la pell molts companys i es veuen traïts.

El tema de Mallorca respon únicament a què el Govern de la República es nega o no veu amb bons ulls una victòria catalana a les Illes. Mallorca era un objectiu bàsic per Catalunya, i així ja ho veuen els propis membres del comitè i els militars, sobretot per la por als bombardejos des de l’illa, com després acabarà passant. A més a més era un objectiu que estava a l’abast.

IMG_7411

De fet Menorca no havia caigut i Eivissa i Formentera les conquereixen ràpidament i ningú dubta de la victòria sobre Mallorca. Mallorca està aïllada. Semblava possible recuperar-la.

Mallorca no té possibilitats de resistir. I de fet, clar, l’embarcament de les tropes de Mallorca passa entre el 3 i el 4 de setembre, i el 7 comencen a sortir milers de milicians cap a Madrid. Aquests milicians estaven preparats per marxar a Mallorca: la Columna Macià-Companys, la Columna Tierra y Libertad… Tots aquests anaven a anar a Mallorca i aquestes forces en joc hagueren desnivellat la balança perquè l’Exèrcit franquista a Mallorca no tenia capacitat d’augmentar les seves forces. Era qüestió de temps que Mallorca caigués.

I després part de les milícies catalanes són enviades al front de Madrid. La capital era un objectiu estratègic?

Era un objectiu simbòlic. Ho era fins i tot pel Govern de la República que abandona la ciutat. I no només l’abandona el Govern, també l’Exèrcit. De fet, Madrid és defensada per la gent de Madrid i a un preu altíssim. Hi deixen la vida milers de madrilenys i madrilenyes i gent de tota la Península que va a defensar la ciutat i és abandonada, a més a més de mala manera. La sorpresa és que després la ciutat resisteix.

Madrid era un objectiu simbòlic, però no estratègic. El Govern de la República va abandonar la ciutat amb l’Exèrcit, i Madrid va ser defensat per la seva gent.

Amb tota aquesta lògica de la guerra la pregunta és, com és que els milicians van a Madrid? Perquè en definitiva no és un objectiu estratègic ni per Catalunya ni per la guerra. És una ciutat que no té cap valor més enllà de la capitalitat. Però Mallorca és una lliçó que a Catalunya queda molt clara. A partir d’aquell moment, Catalunya considera que ha d’enviar forces i contribuir a l’esforç de guerra per no rebre més boicots. El mateix Durruti es nega a anar a Madrid.

Però hi va acabar anant, no?

Perquè l’obliguen. Els comunistes comencen a enviar les seves forces a Madrid i la CNT no vol quedar enrere i acaben obligant a Durruti a anar-hi.

Arribats a aquest punt, m’agradaria preguntar-te si, com sovint s’ha afirmat, la conversió de les Milícies Antifeixistes en l’Exèrcit Popular de Catalunya és una victòria del PSUC i ERC sobre la CNT. Es pot fer aquesta lectura?

Rotundament, no. És absolutament desencertada aquesta visió de la història. I a més a més està molt documentat. El mite que la CNT no participa o no hi creu és només això, un mite, no la realitat. El Comitè Central de Milícies és creat per la mateixa Generalitat. Però fins i tot la CNT –els comitès superiors de la CNT i la FAI– el 20 d’agost estan decidint dissoldre el comitè, per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa.

La mateixa CNT-FAI decideix dissoldre el CCMA per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa de la Generalitat, de la qual hi formarà part.

De la qual hi formaran part després, no?

De la qual de seguida que es dissolgui el comitè, Joan Garcia Oliver en serà el sotssecretari, i com a tal organitzarà tots els decrets i la formació de l’Exèrcit de Catalunya. Però posteriorment, Francisco Isgleas, que serà després un dels homes més importants de la regional catalana de la CNT, serà el Conseller de Defensa, i serà qui militaritzarà les milícies, qui crearà l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Potser tenim una mica el tòpic arrelat d’aquesta CNT revolucionària…

La CNT està al front, i sap el que passa, i veu que no poden afrontar amb garanties la guerra com s’està fent amb les milícies, perquè els hi falta capacitat operativa. Per tant, consideren que la millor opció és la militarització. No hi ha aquesta fractura ERC-PSUC-CNT, estan tots junts. És una qüestió de matisos. Ells debaten, però sobretot per temes d’economia, no per temes de l’Exèrcit. Els grans problemes de la rereguarda són per la tensió econòmica i per quin ha de ser el model econòmic: una economia centralitzada per l’estat, col·lectivitzacions… Però amb l’Exèrcit ho tenen molt clar: la militarització és la millor opció per guanyar la guerra.

La reunió clau de tot això és a principis d’octubre, on participen el conseller Díaz Sandino, Joan Garcia Oliver, Durruti, Ortiz, José Del Barrio… tots els caps de les columnes. I Durruti, Ortiz i Garcia Oliver són els primers que defensen el comandament únic i la militarització de les milícies, perquè són conscients que la guerra es pot perdre en qüestió d’hores.

Amb l’Exèrcit tothom ho tenia molt clar: la militarització era la millor opció per guanyar la guerra.

Tot i així, part de les columnes o alguns dels combatents de les columnes òbviament s’oposen a la militarització, per una qüestió ideològica o perquè estan cansats de la guerra –cal tenir en compte que molts milicians estan cansats: ha arribat l’hivern, fa fred i les condicions són pèssimes, potser simplement volen tornar. Sí que hi ha algunes columnes que s’hi oposen, però la majoria es militaritzen. Aquells que no accepten la militarització marxen de les milícies, com en la Columna Durruti on marxen entre mil i mil cinc-cents voluntaris; però moltes de les columnes es militaritzen ràpidament.

I el POUM? Perquè el POUM ja no formarà part del Segon Govern Terradellas i per tant no tindrà poder de decisió en aquest procés de militarització.

Però no s’hi oposa en cap cas. El POUM accepta la militarització a la primera de canvi. Saben que és la manera d’aconseguir millors armes i més eficàcia militar. La resta de columnes al mateix.

Tornant a la CNT, s’ha d’entendre que al cap i a la fi, la lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit. La CNT el que vol garantir és el control mitjançant el comissariat de guerra, i aquí hi ha la lluita amb els comunistes. Els comunistes, sent una organització més petita, ràpidament col·loca molts comissaris i per tant té el control ideològic de l’Exèrcit. I això és el que entorpeix la relació amb la CNT.

La lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit.

I després ja venen els fets de Maig?

Això degenera cap a la situació prèvia al maig. Fruit també de la tensió econòmica que viu la Generalitat, que és de col·lapse financer.

IMG_7417_2

Millor no hi entrem, als Fets de Maig. Canviant una mica de tema, en el treball també has intentat quantificar quantes dones van participar de les milícies.

Sí, també era un dels mites que havia de combatre. A partir de la bibliografia es pot veure com han nascut molts tòpics al voltant de la dona miliciana: que eren o bé prostitutes, o de la CNT… En el sentit pejoratiu de la vessant llibertària. La visió que es tenia era que eren putes o anarquistes o totes dues alhora. A partir d’aquí, es deia que havien anat molt pocs temps al front i que de seguida havien tornat. I també que eren molt poquetes.

Però quan t’acostes a les fonts i comences a analitzar els percentatges comencen a sortir moltes, moltes i moltes dones que estan combatent a primera fila i amb un perfil ideològic molt divers. Al voltant del 3% a les milícies van ser dones. Que encara és un nombre residual però molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes. Per tant, la dona hi participa, hi participa massivament, durant les primeres setmanes de la guerra. El percentatge ideològic també és brutal, perquè de les aproximadament 1.200 dones que estan a les milícies entre el 24 de juliol i el 31 de desembre, les de la CNT no arriben a ser 400.

Les dones van ser el 3% dels voluntaris a les milícies. Tot i que encara és un nombre residual, és molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes.

Sempre s’havia cregut que eren majoritàriament de la CNT… De fet el PSUC organitza unes milícies femenines…

No és que les organitzi. És des de la Secció Femenina del PSUC que les dones que en formen part creen unes milícies femenines obertes a totes les dones de les organitzacions antifeixistes, cosa que no agrada a la directiva del PSUC, que en principi pretenia mobilitzar-les a la rereguarda i enquadrar-les a la seva organització.

Elles tiren pel dret i acaben muntant un Batalló Femení de Catalunya, format íntegrament per dones, i no només del PSUC, també d’Esquerra Republicana, d’Estat Català, del Partit Sindicalista, del POUM, d’Izquierda Republicana, de la FAI… Diferents organitzacions que aporten dones d’una manera significativa, unes dones de les quals moltes ja tenen una tradició de lluita molt potent i que identifiquen el feixisme com el seu gran enemic. Són dones que estan decidides a combatre: i lluiten i moren i pateixen igual que els homes.

Així i tot, amb la militarització les dones van ser expulsades de les milícies. A la teva tesi documentes com, per exemple, la Columna Libertad, que es trobava a Madrid, decideix retornar les dones a Barcelona. Com es produeix aquesta expulsió?

La Columna Libertad, del PSUC, però també altres de llibertàries, de seguida comencen a purgar les dones per culpa d’una concepció masclista, perquè no hi ha cap motiu objectiu per fer-les fora. Això ja passa durant les milícies: primer les acusen de prostitutes i de contagiar malalties venèries, i després es permeten el luxe de desprestigiar-les des de la premsa –llibertària, comunista i altres–. Diuen d’elles que per qüestions físiques són incapaces de córrer o de disparar, que els pits les desequilibren, que quan corren cauen de cul… que són físicament inferior als homes. I això des d’una visió comunista, anarquista o al cap i a la fi revolucionària, que no deixa de sorprendre.

Les dones catalanes van viure una doble derrota: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Així i tot, la majoria de les dones es queden i no és fins a la militarització que les expulsaran definitivament. Per tant, cal remarcar aquesta doble derrota de les dones catalanes: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Crec que ho podem deixar aquí, hem tocat molts temes. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres.

Read More

Davant l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy, propiciada per la comissió gestora, deixa el PSC un una posició molt delicada. El PSC – com altres federacions de zones perifèriques –  té per sabut que això pot suposar una pèrdua de l’espai polític en favor de partits com Podemos.  Més enllà d’aquet ràpid apunt i de les diatribes per tal de que no hi hagi represàlies cap al PSC, per no abstenir-se, que s’han vist els darrers dies hi ha una qüestió de fons que és quin projecte té el PSC a Catalunya.

Com la resta de partits polítics que des de finals del segle XIX han governat Catalunya, el PSC ha intentat  imposar el seu projecte en el marc del catalanisme. No obstant això, les seves postures (del PSC actual) durant la trajectòria del partit, les dels seus fundadors i la d’altres corrents i partits emmarcats en el camp del socialisme català amb una relació més o menys directa amb el PSOE han anat variant al llarg de la història. Per entendre doncs, en la situació que es troba actualment és necessari fer retrospectiva.

La relació històrica: dels inicis a l’actualitat

En el I Congrés del PSOE celebrat precisament a Barcelona l’any 1879, 16 de les 32 agrupacions que el conformaven eren catalanes. Dos fets cabdals el configuraren primigèniament: l’escissió de Josep Pàmies, dirigent d’un dels sindicats més importants a la Catalunya de l’època Les Tres Classe del Vapor, i l’establiment del Comitè nacional  del PSOE a Madrid. Això sumat ala direcció de la UGT i el trencament amb Solidaridat Obrera suposaren que la Federació Catalana del PSOE coneguda com la Federació Socialista Catalana (FSC) creada el 1903 tingués tan sols 8 agrupacions i aplegués uns escassos 300 afiliats; xifres més o menys constants fins a la II República.

Tot i les conseqüències de la direcció – en paraules de Ricard Alcaraz “era un fet evident el caràcter ferrenyament contrari al catalanisme, de qualsevol signe que mantenia el PSOE, basat en un internacionalisme abstracte que esdevenia, en la pràctica, una pura justificació del centralisme espanyol”-, aquesta intentarà guanyar-se els sectors populars afectes al catalanisme. Cal dir a més, com apunta Josep Termes que “Durant els primers anys del segle XX un sector del catalanisme evoluciona per atansar-se a les reivindicacions obreres i s’inicia un procés d’integració entre el catalanisme i el socialisme.” Això serà tingut en compte i aprofitat per alguns dirigents.

El primer va ser Andreu Nin, qui inicià un procés d’obertura envers el nacionalisme català en el context de la Mancomunitat. Tot i l’oposició del vell dirigent Antoni Fabra i Ribas, s’acordà proposar la inclusió en el programa del partit referent a l’organització de l’Estat Espanyol com a  “Confederació Republicana de totes les petites nacionalitats ibèriques” i que el PSOE s’estructurés com una federació de partits amb autonomia. Això va ser aprovat en el IV Congrés del partit a Tarragona el 1916 on a més es reclamà “el lliure ús de la llengua catalana a tots els efectes de la vida pública”, fent-ho extensiu a l’administració i l’ensenyament. Aquesta empenta la va capitanejar Recasens que es manifestà partidari que el PSOE esdevingués a Catalunya “un partit d’extrema esquerra i nacionalista.” Tot i que Recasens es retirà per motius laborals, aquesta línia continuà amb el relleu de les dues noves espases del partit: Campalans i Serra i Moret, i la seva bona sintonia d’aquests amb els intel·lectuals espanyols del partit, com el futur successor de Pablo Iglesias, Julián Besteiro. Prova d’això n’és el conegut acte en pro de l’autonomia de Catalunya realitzat al teatre Bosch el 22 de desembre de 1918.

a000352
No podem resignar-nos ni un sol instant al fet que Catalunya no sigui lliure, cal fer-la lliure tot seguit per passar a formar part dels Estats Units d’Europa on, a nosaltres, ens abelliria de veure-la” Ciutadania catalana, Manuel Serra i Moret.

Degut a la crisi econòmica del 1919, després de la IGM, la crisi social augmentarà i els sectors més conservadors del catalanisme van fer marxa enrere amb les seves demandes. El PSOE, superat per la CNT, amb esdeveniments com la vaga de la Canadenca es replegarà i es desentendrà de Catalunya i d’intentar l’hegemonia en el camp obrer català. Com narra Alcaraz “De fet, això posarà en evidència que, malgrat els acords i la tàctica precedents, el PSOE no havia alterat essencialment el seu caràcter anticatalanista. Aquesta realitat es farà cada cop més evident a partir de 1920 a mesura que les posicions de Prieto, hostils a qualsevol regionalisme, guanyin el terreny sobre les de Besteiro.”

Durant aquest període ens trobem que paral·lelament existeixen una sèrie de corrents i organitzacions catalanistes de caire socialitzant. En són exemples la Unió Catalanista de de Martí i Julià, la Unió Federal Nacionalista Republicana amb líders com Layret i Esquerra Catalanista de Rovira i Virgili. La desfeta de les seves apostes conjuntament propiciaren vencles cada cop més forts amb personalitats del sindicalisme com Companys i Seguí, així com  Campalans i Serra i Moret de la Fracció Catalana del PSOE que davant el retrocés del seu partit respecte la qüestió catalana sentien la necessitat de forjar un nou partit socialista català. Aquest seria la Unió Socialista de Catalunya.

Alcaraz, el més gran estudiós d’aquest partit explica que “allò que feu de detonant per constituir la USC fou  que […] el gener de 1923, dos destacats dirigents del partit Indalecio Prieto i Antoni Fabra i Ribas, pronunciaren unes conferències el contingut de les quals era un atac contra el nacionalisme en general, i el catalanisme, en particular.” A partir d’aquí la línia de la Fracció Catalana del PSOE va ser una constant; allunyant-se del catalanisme amb fets com la col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera, mentre la USC, com moltes altres forces catalanistes, participava activament de la lluita contra el dictador.

Un cop encetat el període de la II República ens trobem que la Fracció Catalana del PSOE havia quedat dissolta i la USC s’havia recompost després de la il·legalització que havia sofert. Les dinàmiques ideològiques del moment tot i les diferències en el camp català facilitaren un contacte fluid entre elles fins al punt que la USC estava disposada a representar també la extinta Fracció Catalana del PSOE. Cal matisar que l’essència de la USC no era dividir el socialisme català, sinó que fora una plataforma d’actuació política que inclogués la Fracció Catalana del PSOE (sobretot la seva militància), però que anés més enllà de les seves limitacions organitzatives. No obstant això, aquestes intencions i relacions duraren més aviat poc. La política del PSOE de no coalligar-se amb la resta de forces d’esquerra espanyoles a diferència de la USC que ho va fer amb ERC van ser determinants. Degut a això veiem com la presència del PSOE a Catalunya durant la II República fou irrisòria. La USC participà del govern de la Generalitat amb ERC.

El seu màxim dirigent Joan Comorera propicià la creació poc després del conegut PSUC a través de la USC i altres forces catalanistes i obreristes, així com les restes de la Fracció Catalana del PSOE. El socialisme català no només es desentenia de l’espanyol sinó que adoptà les tesis marxista-leninistes i ingressà a la III Internacional. Cas paradigmàtic, ja que llavors Espanya es convertiria amb l’únic estat amb dos partits dins aquesta. Crec que és rellevant anotar-ho, ja que exemplifica fins a quin punt era important l’ingredient del catalanisme a l’hora de fer política a Catalunya.

Algunes de les tensions més fortes es produïren amb l’Estatut del 1932, del qual Joan Comorera deia: “L’Estatut per damunt de tot! Ha de ser acceptat o rebutjat en blog per Madrid, que no té cap dret per discutir-lo o retallar-lo […] Volem l’Estatut contra la voluntat de les burgesies catalana i espanyola i de molts republicans espanyols. L’Estatut vol dir sobirania […], el reconeixement del dret que tenim a governar-nos.” Després de la desaprovació tan del PSOE com de la majoria de partits fou aprovat (i retallat) de forma pragmàtica a posteriori del cop d’Estat de Sanjurjo, ja que el govern no podia suportar més inestabilitat.

retrat_de_joan_comorera_i_soler
“L’Estatut sols els catalans poden discutir-lo, aprovar-lo, rebutjar-lo […]” Joan Comorera, Justicia Social (11-VII-1931)
No ens allunyem però de la narració. Tot i la consolidació de les diferències que portarien a que el PSOE no tingués presència com a tal a Catalunya fins als anys 50 i realment amb cert pes fins als 70, hi va haver una recuperació parcial dels lligams amb el socialisme català. Òbviament, aquests es produirien per un context d’adversitat. La construcció del Front d’Esquerres a Catalunya i el Front Popular a Espanya per acabar amb el bienni negre, la segona part de la Guerra Civil en la que el PSUC entrarà al poder de la Generalitat i el PSOE estava al capdavant del govern de la II República i en darrera instància en la lluita antifranquista. Cal ara desmarcar-se del PSUC però, abans de continuar, ja que durant els anys 30 els referents socialistes catalans – com hem vist – van evolucionant cap al comunisme i s’exhaureixen altres referents del socialisme català perquè s’integren a aquest partit principalment. Ara bé, un cop tancada aquesta etapa observem com es recomponen els agents polítics i naixen nous referents del socialisme català de matriu més o menys espanyolista que arriben fins a l’actualitat.

Amb la fi de la guerra civil el PSOE és il·legalitzat i perseguit com la resta de partits pel que queda pràcticament inoperatiu. De fet la seva activitat durant el franquisme va ser molt limitada, ja que el pes de la resistència va recaure amb els maquis en primera instància i amb altres forces arreu de l’estat tals com el Partit Comunista d’Espanya. Tanmateix cal assenyalar que durant aquests anys es bastirà de nou un partit català d’orientació socialista que serà determinant en el procés de creació del PSC. El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) fundat el 1945 i que aplegava des de membres del POUM i membres de la USC com Serra i Moret disconformes amb el PSUC, fins a militants d’ERC. Participaran, per exemple, en les vagues de tramvies i intentaran mantenir relació amb el PSOE. Segons Jose Luís Martín Ramos “el MSC va ser una referència constant del socialisme a Catalunya, […]amb una presència permanent en la resistència política i cultural i en les instàncies unitàries, des del Consell Nacional de la Democràcia Catalana fins a l’Assemblea de Catalunya. Aquesta va ser una aportació històrica fonamental, que superà la desaparició temporal del socialisme en la política catalana del 1936; sobretot en els anys cinquanta i seixanta, en els que la presència de la FSC(PSOE) era mínima, discontinua i políticament confusa en l’acció general del MSC.”

Tot i que hi ha altres organitzacions paral·leles que després s’integrarien (alguns dels seus militants) al MSC o directament al PSC tals com Front Obrer de Catalunya (FOC) o la Federació Socialista Federal (FSF) cal focalitzar-nos en el MSC per entendre la gestació del PSC. El 1968 es va dividir en dos corrents ideològicament diferenciats. Finalment desembocarien el 1974 per una banda, amb la creació de Convergència Socialista de Catalunya de Joan Reventós, més conegut com a PSC-Congrés, catalanista i no nacionalista – en paraules del seu líder -, amb un marcat to marxista però no leninista. Aquest aniria a les eleccions de 1977 amb la Federació Catalana del PSOE, que havia sigut creada després de la infructífera Conferència Socialista Ibèrica, amb la que el PSOE intentava reorganitzar els diferents partits socialistes de la resta de l’estat a la seva empara. Poc després intentaria resoldre-ho amb un apropament cap aquestes en el congrés de Suresnes en el qual advoca pel dret a l’autodeterminació dels pobles.

1977-g
La traïció dels líders: Felipe González (esquerra) i Joan Reventós (dreta). Malgrat comprometre’s amb el dret a l’autodeterminació mai el van fer efectiu. FIns i tot van reconèixer haver-lo jugat simplement com una carta electoral.

Per altra banda, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya liderat per Josep Pallach també, més conegut com a PSC-Reagrupament, el qual era reformista i més catalanista, que tot i ser partidari d’una Espanya federal pretenia bastir una aliança amb forces liberals de centre esquerra. Degut a aquest fet es presentà amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1977. La mort de Josep Pallach poc després, i la restitució de la Generalitat Catalana facilitaren un nou apropament amb el PSC-Congrés. Això cristal·litzà, poc després, amb el procés de creació d’un únic partit entre PSC-Reagrupament, PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE.

El 15 i 16 de juliol de 1978 es constitueix finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) en el qual hi apareixen en els principis “el reconeixement del dret a l’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol.” En la declaració de constitució hi ha un apartat que es diu “El socialisme i la realitat nacional”. Aquest s’obre amb el següent paràgraf: “La nostra alternativa s’inscriu i es desenvolupa en una nació concreta, Catalunya, amb un marc territorial, una historia pròpia, una llengua, una economia diferenciada i una voluntat de continuar la seva pròpia historia. L’opressió nacional a què s’ha vista sotmesa els darrers segles ha incidit fonamentalment sobre les seves classes populars, que sempre han participat en primera línia en la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals.” I no només això, tot i la seva vinculació orgànica amb el PSOE, es mantenia la seva capacitat d’autonomia traduïda per exemple amb la capacitat de tenir un grup propi en el congrés. El partit va haver d’integrar una multiplicitat de tendències i des del principi restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d’afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola marcada pel PSOE.

image0020
Imatge de la versuó original dels Estatuts i Declaració de Constitució del PSC on es reconeixia el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

En el marc català es recolzà l’estatut de 1979 i hi havia la perspectiva de que es governaria la Generalitat, però finalment CDC s’imposà. Es construí des de llavors una dinàmica que arribà fins a principis del segle XXI. Per una banda, les eleccions a la Generalitat eren guanyades repetidament per CIU i les espanyoles pel PSC. Per altra banda, els grans ajuntament (essencialment el cinturó roig) els governava el PSC i els de zones més rurals eren controlats per CIU. Aquesta distribució va donar a peu a que personatges com Jordi Solé i Tura teoritzessin que existien dues catalunyes. La urbana anacional d’esquerres i la rural nacional i conservadora. Aquestes tesis feren que el PSC s’allunyés cada cop més del camp catalanista i es difuminessin apostes com les del dret a l’autodeterminació, ja que com sentenciava un dirigent de l’època: “Queremos un espacio propio en muchas cosas y, a la vez, queremos los votos que nos da el PSOE”

Lligat amb això, en el marc espanyol ens trobem que des del 1982 ja es van presentar de forma integrada al PSOE, en les eleccions que Felipe González esdevindria president. Hi va haver mostres de descontentament tals com  la votació contrària a la LOAPA per part d’alguns diputats del PSC en el congrés, però cada cop s’adquirirà una línia més sucursalista. Cal recordar l’acceptació de mesures com l’Operació Garzón en el marc dels Jocs Olímpics de 1992, quan el PSOE encara governava.

El 1995, com a resposta al descontentament de la deriva que havia pres el partit es fundarà Ciutadans pel Canvi que pretenia agrupar els sectors d’esquerres catalanistes exteriors als partits polítics. A partir d’aquí es concorrerà a les eleccions autonòmiques com a PSC-Ciutadans pel Canvi. Finalment l’estreta relació entre el PP i CIU a més del cas del 3%, farà que a les eleccions del 2003 es formi el primer tripartit català encapçalat pel PSC de Pasqual Maragall, promotor de Ciutadans pel Canvi. La gran aposta d’aquest mandat era un nou Estatut per Catalunya.

Després de la seva aprovació al Parlament i la ratificació d’aquest per part del poble català. En la comissió mixta que es va formar entre l’Estat-Generalitat, el PSOE va presentar un text en el que esmenava la majoria d’articles amb el pretext de garantir-ne la constitucionalitat.  Finalment un intercanvi de cromos en el pacte Mas-Zapatero o CIU-PSOE, es va acordar una modificació (coneguda popularment com a retallada) del 50%, aproximadament, d’aquest estatut, a canvi del suport recíproc; és a dir, el dels diputats de CIU al PSOE en el Congrés i el del PSC a CIU a Catalunya en el cas que CIU guanyés les eleccions. Cal afegir abans de continuar que la victòria de CIU es va produir poc després, però el PSC va tornar a reeditar el tripartit.

mara
El primer tripartit (2003-06) va desmarcar-se de renovar l’Estatut català.

El PSC que havia sigut un dels actors principals de la recuperació de l’autogovern i impulsor en l’aprofundiment d’aquest per la via estatutària; després de la sentència del Tribunal Constitucional l’estiu de 2010, va obligar a reposicionar-se a tot l’espectre polític, perquè en essència venia a dictaminar que no era possible una entesa per reforçar l’autogovern català. D’aquí en van sortir reforçats els extrems, mentre que el PSC quedava en terra de ningú.

Això es fa evident en els anys precedents. En el segon tripartit amb Montilla, el problema de fons era que el govern es va formar en clau d’esquerres i la reivindicació nacionalista el va desbordar. Proba d’això n’és la manifestació del 10 de juliol de 2010 “Som una nació. Nosaltres decidim.” El seu successor, Pere Navarro, que després d’anunciar que s’abstindrien sobre les qüestions referents al dret a decidir, va acabar votant que no a que Catalunya demanés al govern un traspàs de competències per poder fer legalment el referèndum sobre el dret a decidir, tot i que en primera instància havien trencat la disciplina de vot el congrés el 2013 per posicionar-s’hi a favor. L’actual secretari general Miquel Iceta no difereix massa dels darrers, continua reticent al procés independentista i advocant per una via federalista sense una definició massa clara.

En aquesta darrera etapa la línia del partit ha estat cada cop més allunyada del catalanisme i el partit patirà un degoteig constant de baixes, algunes del calibre de Geli, Tura i Castells. Moltes d’aquestes baixes impulsaran Nova Esquerra Catalana (NECat) encapçalat per Ernest Maragall, que després de vàries confluències actualment s’anomena Moviment d’Esquerres (MES). Aquest ha anat conjuntament a les eleccions europees i als ajuntaments amb ERC i es va integrar a la coalició de Junts pel Sí.

A mode de cloenda

La investidura de Rajoy, pot ser avalada per molts motius, entre d’altres per la possible caiguda en picat en unes terceres eleccions, però penso que és important apuntar que en gran mesura s’ha pres aquesta decisió com a conseqüència de la inviabilitat de fer un govern amb Podemos. Això s’explica a que no només la formula amb Ciutadans era impossible (invalidada abans d’aquests segons comicis), sinó que tampoc han volgut plantejar-se arribar acords amb les forces catalanistes (les úniques que per qüestions matemàtiques podien), les quals plantejaven com a requeriment sols la convocatòria d’un referèndum d’independència a Catalunya. L’animadversió del PSOE cap al catalanisme ha estat un dels factors primordials per canviar totalment la praxis del partit, després de 40 anys de la mort de Franco. Han preferit facilitar un govern de dretes a encapçalar un govern d’esquerres, a canvi d’un referèndum d’independència.

L’acció empresa, en aquesta dinàmica, per part dels diputats del PSC és simplement una resposta a la conjuntura que ha provocat això. No és que estiguin a favor de parlar aquesta possibilitat amb els independentistes, sinó que és una decisió tàctica per no quedar-se sense espai polític a Catalunya.  Al renunciar a l’aposta majoritària del catalanisme que és l’independentisme i donar suport a la dreta espanyola, es quedarien sense espai polític, ja que – com deia al principi –  segurament es transvasaria als comuns. D’aquí moviments com el que vam veure fa un parell de dies quan Iceta deia que volia anar a les autonòmiques amb el partit de Colau. Com ha dit un company molt lúcid: “si no puedes vencerlos únete a ellos.”

 

Read More