Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

¿Quina ha estat la percepció que han tingut les classes populars catalanes de la segona meitat del s. XX al voltant de qüestions com la catalanitat i l’espanyolitat? ¿És possible avaluar en quin grau o intensitat aquests factors van influir en la configuració de l’imaginari col·lectiu popular català del període?

La qüestió evidentment és complexa com per poder-la abordar en poques línies, sobretot perquè no ha estat l’únic factor que ha anat transformant les identitats col·lectives a Catalunya al llarg d’aquesta segona meitat del s. XX. Però sí que podem apuntar-ne alguns elements per a una reflexió en termes històrics i de longue durée d’una qüestió que, sens dubte, ha tingut les seves peculiaritats a casa nostra. Vegem-ho.

Sobre el concepte, el subjecte i el marc històric

Abans que res, val la pena introduir –encara que sigui de forma breu– algunes consideracions al voltant del concepte, el subjecte i el marc històric. Per començar, ni catalanitat ni espanyolitat han estat conceptes amb significats estàtics i impermeables al pas del temps. De fet, més aviat es tracta de fenòmens dinàmics, plurals i en constant evolució. Dintre dels quals hi trobaríem tot un reguitzell d’elements i codis que configuren allò que en cada moment s’ha entès com a catalanitat i espanyolitat, i que evidentment anirien des del folklore o la gastronomia fins a qüestions més profundes –però no menys reals– d’índole cultural i antropològica.

Naturalment, en aquest procés de codificació, les classes populars –categoria social àmpliament esmentada, però de contorns difusos– no han estat en cap cas alienes ni passives. Al contrari, en molts casos la cultura popular en el seu sentit més ampli ha estat un agent de canvi en la configuració –i reelaboració– de les identitats col·lectives. De fet, tal com ja assenyalà el professor Jordi Casassas a La fàbrica de les idees (1999), les classes populars construirien una memòria cultural identitària molt menys erudita, però molt més funcional, ja que tan sols agafarien del passat allò que més els hi interessa a cada moment. La seva simplicitat, doncs, és el que facilitaria –aparentment– la seva comprensió universal.

Amb tot, cal afegir encara un tercer factor, en aquest cas essencial, doncs al capdavall és el que també acabarà determinant –valgui la redundància– una determinada construcció de la catalanitat i l’espanyolitat: el marc històric. No en va, el canvi més gran que experimentà en aquest sentit la societat catalana precisament es produirà durant la segona meitat del segle XX, quan d’una Catalunya majoritàriament catalanoparlant es transitarà cap a una Catalunya plenament bilingüe; i quan d’una Catalunya sota la dictadura de Franco es passarà a un règim democràtic, amb la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern.

És, doncs, en aquest context històric –a cavall de dos marcs culturals tan oposats– que es gestaran alguns dels ingredients i de les experiències que s’afegirien al pòsit de la memòria col·lectiva del país. I que pel cas que ens ateny ara és el que acabaria propiciant, també, el sorgiment de noves –o velles formes, segons es miri– d’entendre la catalanitat i l’espanyolitat; i per extensió nous significats sobre què volia dir ser català, espanyol, o ambdues coses alhora.

Continuïtats i ruptures durant la llarga nit franquista

Cap al 1950 bona part dels elements simbòlics que configuraven el sentit de catalanitat de les classes populars catalanes no eren gaire diferents dels que ja hi havia abans de la Guerra Civil. El context, no cal dir, era ben diferent. Radicalment diferent. No només perquè entremig havia desaparegut tota una generació, a la guerra o a l’exili. Sinó sobretot perquè un dels principals objectius del franquisme fou el d’eliminar tot element que suposés una esmena a la visió ultranacionalista i d’arrel castellana que, sobre l’espanyolitat, divulgaria el règim a través de tots els mitjans possibles a l’època; i per descomptat a través de la violència i la repressió.

A la pràctica aquesta visió acabaria arribant molt més lluny del que fins i tot l’expolític lligaire Ferran –Fernando– Valls Taberner ja havia afirmat a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. Valls i Taberner moriria tot just tres anys després. Però el cert és que bona part d’allò que s’entenia com a catalanitat –començant per la mateixa llengua catalana– acabà associant-se a catalanisme, i per extensió a “separatismo”.

*Circular de la Jefatura local de Manresa sobre la imposició de sancions davant l’ús de la llengua catalana. Font: http://www1.memoria.cat/franquisme/

Aquesta simbiosi no era en absolut cap novetat: el mateix procés de nacionalització espanyol havia partit del clàssic etnocentrisme castellà, ben present entre la Cort, l’aristocràcia i les elits polítiques residents a Madrid, que des del principi acabarien identificant Espanya amb Castella. La diferència amb tot això, però, és que en un context ben recent com el dels anys trenta i la II Guerra Mundial, amb l’auge dels totalitarismes, i on l’adversari polític es convertia en un enemic a eliminar, tot plegat conduí a una radicalització de postures i al final a una explícita política de genocidi cultural. I és que el gran salt qualitatiu que donaria la dictadura a Catalunya seria el d’institucionalitzar una catalanofòbia militant que, si fa no fa, es mantindria vigent fins a pràcticament els darrers dies del règim. Fins i tot aquesta catalanofòbia arribaria a incomodar a una part del carlisme i del falangisme català de primera hora, el qual podia acceptar –simplificant– allò del “habla español, que hace más fino”, però no tant un “habla en cristiano”. Tanmateix, això no impediria que una part no menor dels franquistes catalans –entre ells bona part de la burgesia catalana– acabés adoptant el castellà com a llengua vehicular en l’àmbit domèstic. I d’aquí a què els seus fills –els nascuts a les acaballes de la guerra i durant la postguerra– acabessin practicant el català únicament amb les seves respectives mainaderes i criades.

Sigui com sigui, aquest procés de canvi cultural que suposà –i imposà– el franquisme també acabaria impactant a mitjà i llarg termini sobre la percepció que les classes populars –i allò que, de vegades, s’ha categoritzat com la menestralia– tindrien de l’espanyolitat. És important assenyalar aquest factor, ja que el franquisme no només reduí la catalanitat a la sardana i al folklore amb rerefons religiós, sinó que també acabà convertint l’espanyolitat –i sobretot aquell tipus d’espanyolitat– en un element d’opressió cultural, de tal manera que, al seu torn, i sense voler-ho, el règim acabà convertint la catalanitat en un símbol contra la mateixa dictadura. Sense aquests elements no s’entendria part de l’al·lèrgia que encara avui dia el mateix concepte d’espanyolitat suposa per una part no menor de la població catalana.

Amb tot, un dels majors processos de canvi que experimentaria Catalunya durant aquells anys fou l’arribada de la immigració. Entre 1950 i 1975 prop d’un milió i mig de persones –provinents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura– s’establirien a moltes zones de Catalunya. La història és prou coneguda, i de fet el fenomen en si ha estat –i continua estant– estudiat des de diferents disciplines acadèmiques com la demografia o la història. Tanmateix, si bé per l’extensió i les característiques d’aquest article no podem entrar a fons en la qüestió, sí que podem esbossar de forma telegràfica quatre factors essencials, que evidentment acabaran influint en les percepcions que tindran les classes populars catalanes al voltant de l’espanyolitat i la catalanitat. En primer lloc, aquest procés migratori no es va produir únicament a Catalunya o a Espanya, sinó que cal inserir-lo dins un fenomen més ampli, de caràcter transnacional, i que es traduirà amb grans moviments migratoris interregionals, principalment de capes humils i joves a la cerca de millors condicions de vida. Per tant, cal integrar també aquest procés dins la història social europea dels anys 50 i 60. En segon lloc, a diferència de la primera onada migratòria que havia viscut Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920 –principalment aragonesos, valencians, i en menor mesura murcians, castellans i gallecs–, bona part d’aquests contingents de població migrada arribaran al país en un context sociopolític molt diferent, fins i tot més desfavorable que no pas el que havia viscut l’anterior onada migratòria durant el període d’entreguerres. En tercer lloc, aquesta població migrant no només transformarà el paisatge humà de desenes de poblacions catalanes, sinó que una part no menor d’aquests immigrants passaran a engruixir directament les classes populars del país, arribant en molts casos a situacions de marginació social, o fins i tot de guetització en forma de barris de barraques o de grans blocs aïllats i desproveïts de qualsevol mena de servei. I en quart lloc, aquesta gran transformació humana no sols acabarà propiciant una (nova) estratificació social, sinó que també farà aparèixer a Catalunya una divisió cultural del treball, fins aleshores ben poc apreciable.

Fotografia del barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet durant els anys setanta. Font: https://www.inspiraction.org/santa-coloma-de-gramanet-anos-70-35

És important tenir presents aquests quatre factors, puix que en grau considerable és en aquest nou marc que s’aniran (re)configurant noves formes d’entendre l’espanyolitat i la catalanitat. És més, és en aquest context on cal inserir ja els primers debats que generarà el nou fenomen migratori. Des d’un Francesc Candel (1925-2007), fill precisament de la immigració valenciana dels anys vint, fins a un Jordi Pujol, que amb els seus escrits sobre la qüestió establirà les bases del model assimilacionista que abraçaria en línies generals el nacionalisme català. Menys conegudes són les tesis de Manuel Cruells (1910-1988), vell dirigent de l’organització Nosaltres Sols! (NS!), i del Front Nacional de Catalunya, i per dissort bon coneixedor de les presons franquistes. El 1965 Cruells publicaria Els no catalans i nosaltres, una obra summament escèptica amb les tesis candelianes, però que en cap cas abraçava postulats xenòfobs o racistes, com sí que ho faria quinze anys més tard un grupuscle d’extrema dreta que adoptaria el mateix nom de NS!

A banda d’aquestes obres, i de molts altres opuscles i articles que apareixeran sobre la qüestió, el fenomen migratori també s’acabaria plasmant a la literatura. No en va, bona part de la primera generació d’escriptors catalans a gestar una literatura pròpia en llengua castellana sobre temes catalans –amb autors com Josep Maria Gironella, Carmen Kurtz, Julio Manegat, Carmen Laforet, Luis Romero o entre d’altres Juan Marsé, fill precisament d’un antic militant de NS!– s’inspirarien en major o menor mesura amb les històries de la immigració, o tindrien com a teló de fons la postguerra i els nous canvis socials que es generarien al llarg de la dictadura.

El resultat de tot plegat conduiria cap a un nou imaginari col·lectiu. I si bé fins aleshores la llengua catalana –símbol de la catalanitat– havia estat la llengua de les classes populars, durant el tardofranquisme i la Transició democràtica el castellà –llengua de la nova immigració– acabà alterant substancialment les identitats culturals a casa nostra. Per descomptat, el català continuaria sent la llengua popular a molts indrets de Catalunya –i també seria adoptada per molts dels fills d’aquesta segona onada migratòria–, però la nova realitat social comportaria de forma irremeiable una profunda revisió de què havia significat fins aleshores la catalanitat i l’espanyolitat.

Tant és així que aquesta qüestió també acabaria influint en la producció acadèmica i en els debats polítics de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta. De fet –i de nou– és complicat resumir ara alguns dels aspectes que generaria aquest nou paradigma sociocultural. Però encara que sigui a tall de pinzellada és en aquest context que cal situar l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), i que més que un estudi històric, era una reflexió en forma d’assaig i relativament documentada al voltant del pensament de Prat de la Riba. La seva tesi partia de la idea que la història del nacionalisme català era “la història d’una revolució burgesa”. En realitat l’obra en si deia moltes més coses, però algunes d’aquestes afirmacions no només generaren agres polèmiques –com és el cas de les crítiques que rebria per part de Josep Benet, o més endavant del mateix Josep Termes–, sinó que sense pretendre-ho també obriria les portes a un nou marc interpretatiu, més polític que no pas històric. Un marc que seria abraçat especialment per una part de l’esquerra espanyola, que des del desconeixement acabaria instrumentant la tesi soleturiana i interpretant la qüestió catalana únicament i exclusiva a través del binomi catalanisme-burgesia.

Portada de l’obra Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura (1967).

Amb tot, la mort de Franco, coincidí en un moment de forta agitació social, on evidentment les classes populars –moltes d’elles provinents de la immigració– prendrien un paper rellevant i transformador, ja fos a través de la lluita sindical, els moviments veïnals, o bé amb les reivindicacions a favor de la recuperació de l’autogovern, tal com mostrarien les massives manifestacions per la Diada que tingueren lloc el 1976 i sobretot el 1977, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Catalunya havia canviat de forma radical, i amb aquesta nova conjuntura és quan s’anirien traçant part dels elements culturals i identitaris que caracteritzarien el darrer quart del s. XX.

Cap a una nova catalanitat i espanyolitat? La recuperació de l’autogovern i la institucionalització d’un nou marc cultural

Inequívocament la reimplantació de l’autonomia i de la vida parlamentària catalana a partir de 1980 permetria la institucionalització d’un nou marc politicocultural. Avui dia hi ha la tendència a veure aquells anys de la Transició com una concatenació de fets lògics i coherents. Però ni en aquell moment ni en cap altra, la història estava escrita. És més, les dificultats i les pors a un retrocés –tal com el mateix intent de cop d’Estat del febrer de 1981 posaria de manifest– foren ben presents fins a pràcticament la darrera dècada del s. XX.

Aquest factor és essencial per entendre els obstacles que comportà la recuperació i normalització de la catalanitat després de dècades de postració i repressió cultural. I no només això, per a molts calia reconstruir també una (nova) espanyolitat –a la catalana– que recuperés la vella complementarietat entre ambdós conceptes. Assolir-ho no era una tasca fàcil. D’una banda, per una part important de la població l’espanyolitat continuà associant-se a tot allò que havia representat el franquisme o el vell i clàssic centralisme; una tendència que també s’accentuaria davant els recurrents entrebancs de Madrid al desplegament autonòmic, malgrat la política del “peix al cove” que tant caracteritzaria els governs de Convergència i Unió fins al tombant de segle. Però d’altra banda aquesta normalització de la catalanitat també hagué de fer-se partint de la nova realitat sociolingüística del país. I en aquest sentit, com és prou conegut, la llengua catalana esdevindria l’eix vertebrador de la nova política de “nacionalització” en aquella Catalunya del “Som 6 milions”. Fou el que s’acabaria coneixent com la immersió lingüística, una política que el mateix pujolisme acabaria assumint com a pròpia, però que en realitat no havia estat el seu projecte inicial, sinó del PSUC i de bona part de l’esquerra catalanista.

En aquesta conjuntura, i reprenent la pregunta que formulàvem al principi, ¿quina seria la percepció de la catalanitat i de l’espanyolitat per part de les classes populars catalanes durant aquesta darrera etapa del s. XX? ¿Era possible (re)construir el país a partir del vell lema “un sol poble” que el mateix Benet havia llançat el març del 68, i que partits com el mateix PSUC farien seu ben aviat? La qüestió –no cal dir– ha suscitat una infinitat d’articles, llibres, reflexions, i no poca literatura de tots colors. En realitat, és enormement complex fer una valoració sobre quin fou el resultat d’aquesta voluntat “integradora”, i sobretot quin fou l’impacte que tot plegat tindria –en el terreny cultural i identitari– sobre les classes populars. Però el cert és que durant els darrers vint anys del s. XX, i més enllà de lemes, es produiria una soterrada pugna per a l’hegemonia cultural que ben sovint s’acabaria reduint a la dialèctica pujolisme i antipujolisme. Una dialèctica que també tindria la seva aparent translació en cada contesa electoral, amb les victòries de CiU d’una banda, i les victòries socialistes d’altra banda, especialment a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En definitiva, aquest repartiment de papers no només eclipsà la influència d’altres forces polítiques –republicans, postcomunistes, populars i en molta menor mesura el món de l’esquerra independentista i el moviment llibertari– durant un llarg període, sinó que també acabaria perllongant de forma subjacent diferents imaginaris col·lectius, espais culturals i marcs de socialització. No en va, és dins d’aquest esquema que es gestarien alguns dels elements que més marcarien els significats i les percepcions al voltant de la catalanitat i de l’espanyolitat, ben sovint a base d’estereotips: mentre els més “catalanets” –o “catalufos”– veien TV3, escoltaven rock català i votaven Pujol; els “xarnegos” eren la classe treballadora, cantaven en castellà, i bàsicament votaven partits “no nacionalistes” d’àmbit estatal.

Logotip de TV3 estrenat el 1993. Font: Viquipèdia

De fet, no hi mancaria tampoc una voluntat més o menys directa per mantenir aquesta divisòria: davant l’atrinxerament del pujolisme en el rerepaís i les seves dificultats per moure’s en la Barcelona metropolitana, la instrumentalització de les “casas regionales” i la persistència argumental al voltant de la divisió cultural del treball en els barris de la immigració es presentaria com un esquer electoral llaminer per a tot un seguit de barons locals.

Amb tot, i ara sí a tall de tancament, qui probablement ha descrit millor tot aquest imaginari col·lectiu –amb més o menys estereotips pel mig– no ha estat cap text, ni cap obra concreta, sinó la cançó dels Catarres, Jenifer, sens dubte el producte cultural i musical que amb més encert ha sabut reflectir algunes de les majors contradiccions de la Catalunya de finals de s. XX. Però aquesta ja és una altra història.

Read More

Pujolisme: un sistema integral de poder

Jordi Pujol comparece ente la comision anticorrupcion del Parlament. Barcelona, 23 de febrero de 2015 [ALBERT GARCIA]

“Si entrem per aquí, prendrem mal”

Jordi Pujol i Soley, responent a TV3 sobre el suposat finançament de CDC a través del Palau de la Música


El 26 de juliol de 2014 quedarà en els annals de la història de Catalunya: aquell dia, l’expresident Jordi Pujol i Soley remetia una nota manuscrita als mitjans de comunicació on reconeixia haver tingut tenir diners no regularitzats a l’estranger des del 1980. Dipositats a Andorra i provinents d’una deixa del seu pare, el banquer Florenci Pujol i Brugat, en la confessió anunciava la imminent regularització de la fortuna.

Amb aquella declaració autoinculpatòria, l’exMolt Honorable sacsejava tot el panorama polític, social i mediàtic d’un país que, en bona part, l’havia erigit en referent simbòlic durant més de tres dècades. Qui havia brandat la bandera de l’honorabilitat i l’ètica, embolcallant-se en la senyera i el seu passat antifranquista, admetia haver estat al marge de la llei de forma continuada. El pujolisme signava la seva defunció i el mite es desfeia com un terròs de sucre.

Autopsia del pujolisme

La confessió de Pujol despullava una triple trama: la personal i familiar en relació amb l’ocultació de la deixa; la d’un partit afectat per greus casos de corrupció; i la d’un model de poder –el pujolisme– que es va configurar com un organisme nociu format per polítics, empresaris i famílies benestants que van acabar prosperant i lucrant-se a l’ombra del fundador de Convergència i Unió en un clima d’impunitat.

La implosió d’aquest sistema cohesionat entorn el personatge i la seva capacitat d’influència ha deixat empremta en desenes d’alts càrrecs i una forma de fer que, ara per ara, està judicialitzada: tota la nissaga Pujol investigada i importants casos de corrupció -Palau, Petrum i ITV, entre d’altres-, que impliquen les icones d’aquesta llarga etapa de la nostra història recent.

Aquesta tupida xarxa clientelar va pivotar sobre el règim transicional espanyol sorgit el 1978: cooptació, elevació i privilegis per a una nova elit dirigent. La “galàxia CiU” apuntalava, en connivència amb el poder econòmic, un sistema que avantposa els privilegis d’una minoria sobre de les necessitats de la majoria social. Hi manava una visió autoritària, jeràrquica i no pas una forma republicana, democràtica i social d’entendre la governança.

Després de tot, un 20% dels consellers de Pujol van arribar a estar investigats judicialment, malgrat que només un -Jordi Planasdemunt- va ser condemnat per frau i estafa, amb posterioritat al seu pas pel poder.

També han passat pels tribunals l’exconseller d’Economia i home fort del pujolisme, el traspassat Macià Alavedra, i l’empresari Lluís Prenafeta, exsecretari general de la Presidència i mà dreta de Pujol durant la dècada dels vuitanta, fins que va plegar, el 1990. Mentre que Alavedra fou exonerat en el cas Subirà (1992), relatiu a l’exconseller d’Indústria Antoni Subirà, tot i haver-se acreditat que havia concedit avals a diversos empresaris, Prenafeta va afrontar un presumpte cas de tràfic d’influències pels seus vincles amb diferents companyies –Iberia, Companyia Anònima d’Assegurances o Consultoria ”Economia i Tributs– que fou arxivat el 1993. Tots dos també van ser investigats en el cas Pretòria (2014), relatiu a una trama de corrupció urbanística a diverses poblacions barcelonines i pel qual la Fiscalia va condemnar-los a un any, onze mesos i vint-i-set dies de presó pels delictes de tràfic d’influències i blanqueig de capitals.

L’empresari Lluis Prenafeta, exsecretari general de presidència, davant la comissió d’investigació sobre frau i evasió i pràctiques de corrupció polítics del Parlament de Catalunya, 2 de juny de 2015. Font: Albert Garcia

Les amistats perilloses

Prova de la relació crematística entre el poder polític i empresarial que va suposar el pujolisme, són les factòtums de la societat que van acabar a la banqueta dels acusats. És el cas de Javier De la Rosa, empresari model; Fèlix Millet, prohom de la cultura; Josep Lluís Núñez, senyor dels xamfrans; Pascual Estevill, el jutge que CiU va nomenar al CGPJ. Tots ells han acabat davant dels tribunals, d’igual manera que ho han fet els seus homònims espanyols Rodrigo Rato, Mario Conde o l’amic del rei emèrit, Prado y Colón de Carvajal, entre molts d’altres.

Les “amistats perilloses” de Pujol recorden una novel·la negra de Markaris: l’advocat que el va defensar en el cas Banca Catalana, Joan Piqué Vidal, va ser condemnat per blanqueig de diners del narcotràfic del càrtel mexicà de Sinaloa; el seu assessor fiscal, l’exmilitant d’esquerres Joan Anton Sànchez Carreté, va tenir dos procediments per frau fiscal; mentre que el seu advocat, Cristóbal Martell, és l’advocat habitual de bona part dels investigats per corrupció a Catalunya. A propòsit d’això, caldria recordar les paraules de l’exfiscal José María Mena: “A Catalunya mai no hi ha hagut oasi, hi ha hagut impunitat”. En definitiva, la corrupció no ha estat generalitzada, però sí recurrent, habitual i sostinguda des de la política en complicitat amb el poder econòmic i financer.

El ‘capitalisme dels amiguets’

El pujolisme ha estat, doncs, un sistema integral de poder i, sobretot, una forma d’exercir-lo, entendre’l i distribuir-lo entre els seus afins, des d’aquell primer lema del 1976 d'”Ordre. Progrés. Benestar”, passant pel mite socialcristià convergent fins a identificar-se amb el model especulatiu irlandès. Amb encert i rigor, el periodista Ernesto Ekaizer l’ha definit com una variant catalana del “capitalisme dels amiguets”.

Aquesta descripció d’Ekaizer explica com es va construir el pujolisme durant trenta anys. Empresaris, banquers, directors de diaris, càrrecs electes, intel·lectuals orgànics, polítics; tots configuraven un conglomerat amb un mínim comú denominador: defensar els seus interessos fent veure que defensaven els del país. Millet ho va reblar amb la famosa frase “són quatre-cents i són els mateixos que sempre es troben arreu”.

La pota empresarial del pujolisme basculava sobre Lluís Prenafeta, corretja de transmissió entre els empresaris i el Govern de la Generalitat. També hi tenien un paper important Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí, d’homes de confiança de Pujol, primer a l’administració i després des de l’empresa privada.

A Vilarrubí, l’expresident de CiU va encarregar-li l’impuls de les loteries de la Generalitat, i ell va complir la missió seguint els cànons que manava: va adjudicar el negoci a la família Suqué-Mateu, una nissaga inserida en el “clan dels quatre-cents” a què es referia Fèlix Millet. Al seu torn, Carles Sumarroca fou fundador de Proelec, el germen de l’actual Emte, i va presidir Premsa Catalana, l’editora del desaparegut El Correo Catalán, que va operar com a altaveu oficiós de CiU.

Tota la nissaga, als jutjats

Avui, tota la família Pujol Ferrusola ha estat investigada per diversos delictes que van des del suborn al tràfic d’influències i al blanqueig de diners, i en diverses causes als jutjats de Barcelona i l’Audiència Nacional.

El Jutjat d’Instrucció núm. 31 de Barcelona investiga –contra el matrimoni i els fills Jordi, Pere, Mireia i Marta– l’origen dels diners suposadament heretats del seu pare i que des del 1980 va mantenir ocults i, per tant, que eludiren l’obligació de tributar. El fiscal assenyala que “aquests diners provenen del traspàs de fons d’altres comptes i no es coneix el saldo que es traspassa dels primers als segons; alguns imports no coincideixen i també hi ha ingressos en efectiu”. Encara no s’ha acreditat l’origen inicial, atribuït al negoci especulatiu de divises del seu pare, Florenci Pujol.

Jordi Pujol Ferrusola, durant una de les sessions de la comissió que investigava la corrupció política del Parlament de Catalunya. Barcelona, 23 de febrer de 2015. Font: Albert Garcia

El segon cas, engegat des del Jutjat d’Instrucció núm. 9 de Barcelona, ha afectat Oriol Pujol i la seva dona, Anna Vidal, a qui el 2018 l’Audiència provincial va condemnar per haver ordit una trama que controlava els concursos de concessió de les estacions d’inspecció tècnica de vehicles (ITV). La investigació havia derivat del cas Campió, centrat a Galícia i que, en un primer moment, va esquitxar l’aleshores número dos de la Diputació de Barcelona, Josep Tous, pròxim a Pujol. A canvi dels favors prestats a les empreses beneficiàries de la concessió, el fill de l’expresident hauria rebut comissions camuflades (700.000 euros) que hauria ocultat a través de contractar falses assessories a empreses de la seva dona.

I finalment, l’Audiència Nacional encara té obertes les investigacions pels negocis de Jordi Pujol i Ferrusola i els moviments substanciosos de diners de les empreses: les operacions sumen 33 milions d’euros a través de bancs d’onze països diferents, alguns considerats paradisos fiscals. A més dels delictes de frau i blanqueig, la policia sosté que el fill primigeni de la família hauria cobrat 8 milions d’euros per serveis d’assessoria que en realitat no havia prestat mai. En la causa contra Jordi Pujol i Ferrussola s’ha afegit la iniciada contra Oleguer Pujol, el petit de la nissaga, per diverses operacions milionàries, entre elles la compra de 1.152 oficines del Banc Santander a través del fons econòmic on treballa.

La cobdícia en quatre casos

CAS BANCA CATALANA

L’any 1971, amb l’objectiu de crear un pol financer amb base a Catalunya, l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, el seu fill Jordi, i el seu cunyat, Francesc Cabana, van adquirir la Banca Dorca d’Olot. Ben aviat, i després d’adoptar el nom de Banca Catalana, la llei d’Ordenació Bancària aprovada per les autoritats franquistes va permetre’ls estendre les seves oficines arreu dels Països Catalans i l’Estat. El 1981, Banca Catalana esdevenia el desè grup bancari espanyol, però, tot i la seva posició, l’any següent va entrar en crisi quan un fals anunci de suspensió de pagaments va provocar la sortida del 38% dels dipòsits de la majoria d’entitats financeres catalanes. El 1993, el grup va ser traspassat a un consorci format per la banca espanyola, i Pujol va ser inclòs en la querella presentada pel fiscal general de l’Estat, Carlos Jiménez Villarejo. La denúncia va donar peu al processament de Pujol i disset exconsellers de Banca Catalana per uns presumptes delictes d’apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses. Amb tot i això, l’Audiència de Barcelona va exculpar l’expresident de la Generalitat, si bé el cas va continuar per a la resta d’implicats. Finalment, el març de 1990, l’Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment del sumari perquè no va trobar indicis suficients de delicte tot i considerar que els implicats havien realitzat “una gestió imprudent i fins i tot desastrosa”.

CAS PETRUM I, II I III

El cas Petrum arrenca el juny de 2014, quan la Guàrdia Civil va escorcollar l’Ajuntament de Torredembarra i va detenir, entre d’altres, el seu alcalde, el convergent Daniel Masagué, a qui investigava pel suposat cobrament de comissions a través de l’empresa constructora Teyco, propietat de la família Sumarroca. Així es va arribar el juliol de 2015, quan es va arrestar Jordi Sumarroca i altres membres d’aquesta família, fundadora de Convergència, a la qual la Fiscalia acusa d’haver pagat 1,4 milions d’euros a Masagué a canvi de rebre contractes d’obra pública. Amb la documentació decomissada a Teyco, el cas va agafar una nova dimensió l’agost del 2015, després que apareguessin a la seva seu anotacions que apuntaven al 3% de comissions en obres realitzades a cinc municipis governats per CDC: Lloret, Torredembarra, Figueres, Sant Celoni i Sant Cugat. Segons la Fiscalia, 343.798 euros corresponents a aquest percentatge van desviar-se a la fundació CatDem, que al seu torn haurien servit per finançar CDC. L’operació va continuar amb l’arrest de l’extresorer de Convergència, Daniel Osàcar, per esbrinar quines altres empreses haurien transferit diners al partit en forma de comissions encobertes obtingudes per sobrecostos en l’adjudicació d’obres públiques. Més tard, l’octubre de 2015, es va registrar l’antiga seu de CDC i es va detenir l’extresorer Andreu Viloca i sis empresaris de la construcció. L’operació Petrum continua oberta, a la recerca de noves proves sobre altres consistoris i empreses que haurien participat del famós 3%.

CAS ITV

El cas de les ITV surt a la llum l’any 2012, arran de la visita de l’empresari Sergi Pastor a Galícia per tancar un negoci farmacèutic, pel qual es va reunir amb diversos executius que estaven sent investigats per una altra trama de corrupció, el cas Campeón. A partir d’aquí, la policia duanera va intervenir telèfons fins a observar l’existència d’una altra trama que incloïa empresaris i càrrecs polítics vinculats a Convergència i Unió. El cas va viatjar a Barcelona, on va recaure en la titular del Jutjat d’Instrucció número 9, Silvia López Mejía, que va fer detenir cinc persones: Sergi Alsina, soci fundador de l’empresa Alta Partners; Ricard Puignou, exdirector general de Menta ITV; Sergi Pastor, exconseller delegat d’Appluss; el subdirector de Seguretat Industrial del Govern, Isidre Masalles; i el número dos de la Diputació de Barcelona, Josep Tous, també de CiU. Arran d’aquests arrestos, va aparèixer la figura d’Oriol Pujol, a qui la magistrada va acusar d’haver cobrat l’any 2008, amb el tripartit en el poder, diverses comissions dels empresaris a canvi de defensar els seus interessos en la tramitació la Llei de Seguretat Industrial i el seu reglament per aconseguir l’adjudicació d’estacions d’ITV. Per aquests fets, el passat 2018 l’Audiència de Barcelona va condemnar Oriol Pujol a dos anys i mig de presó i quinze mesos i mig a Anna Vida, la seva dona, després de considerar-los culpables d’un delicte de tràfic d’influències.

CAS PALAU

Entre els anys 2002 i 2008, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va rebre, a través del Palau de la Música, 6,6 milions d’euros provinents de la constructora Ferrovial en concepte de comissions il·lícites. Així ho va determinar l’Audiència Nacional el gener de 2018, en una sentència que va condemnar l’extingit partit a pagar la quantitat que va obtenir a canvi d’adjudicacions d’obra pública. El tribunal va considerar provat que en aquests desviaments hi van participar els directius de Ferrovial, Pedro Buenaventura Cebrián i Juan Elizaga, i els extresorers de CDC Carles Torrent, mort el 2005, i Daniel Osàcar. En total, Ferrovial va abonar a CDC comissions per adjudicació de la línia 9 del metro de Barcelona, la Ciutat de la Justícia i d’un pavelló municipal a Sant Cugat del Vallès. Per regla general, la constructora abonava una comissió del 4% de l’import de l’obra adjudicada i, d’aquesta quantitat, un 2,5% es destinaven a CDC, i l’1,5%, a Millet i Jordi Montull, gerent del Palau. Els pagaments es feien mitjançant entregues en efectiu, factures falses a empreses proveïdores del partit o en aparents “convenis de col·laboració amb la Fundació Trias Fargas”, vinculada a CDC. A més de condemnar la formació a retornar els diners rebuts en comissions, l’Audiència també va decretar nou anys i vuit mesos de presó a Fèlix Millet per un delicte continuat de malversació i apropiació indeguda, tràfic d’influències, blanqueig de capitals i contra la hisenda públic, i set anys i sis mesos de presó a Montull pels mateixos delictes. En el cas de l’extresorer de Convergència Daniel Osàcar, va recaure quatre anys i cinc mesos per blanqueig de capitals i tràfic d’influències, i per a Gemma Montull, exdirectora financera de l’entitat, quatre anys i sis mesos per malversació, blanqueig de capitals i tràfic d’influències.

Read More

Després del cop d’Estat que va deposar Salvador Allende l’any 1973, els socialistes democràtics van fer la lectura que el fracàs de l’experiència xilena va ser causada per una manca de consens social. Tot i aquesta sigui una lectura discutible, sigui com sigui, van arribar a la conclusió que amb un 51% dels vots, les societats no poden ser canviades. El líder comunista italià, Enrico Berlinguer, que tenia un sostre de vot del 30%, ho tenia molt present.

En aquest escenari, va fer servir la creativitat per emprendre una jugada arriscada coneguda com el “Compromesso Storico”, que cercava la formació d’un govern de concentració nacional amb la Democràcia Cristiana per tal d’engegar un procés constituent. L’objectiu era construir un nou terreny de joc, on la nova constitució ja integraria part del programa comunista malgrat que fos difícil que els comunistes, per si sols, poguessin guanyar mai unes eleccions. La cosa, però, no va reeixir ni a Itàlia ni enlloc… amb una excepció: la Catalunya autonòmica. El seu sistema -el “pujolisme”- va ser fruit d’un compromís històric català que no va ser dirigit en exclusiva per Convergència sinó que va comptar amb una participació important dels socialistes i els comunistes.

Enrico Berlinguer (1922-84), secretari general del Partit Comunista Italià (PCI) entre 1972 i 1984 i arquitecte del “compromesso storico”. Font: Viquipèdia

Les bases del compromís català

La incapacitat d’imposar-se sobre les restes del franquisme i l’existència de fractures importants a la societat -tant les cicatrius de la Guerra Civil com els problemes associats a la nova immigració espanyola- van contribuir a la imposició d’un model gradualista i de concertació, en contra d’un model més radical de dissolució de les disputes existents.

Calia crear demòcrates, crear catalans i modernitzar el país a través d’un programa progressista, com també calia a la Itàlia dels setanta. Aquest objectiu era compartit per tota la generació de polítics catalans crescuts durant el franquisme, de Jordi Pujol al PSUC. El compromís històric català és, bàsicament, el consens de fer aquesta construcció a través del desplegament autonòmic, l’europeisme banal, i la submissió de Catalunya a través de la vertebració d’un sol poble.

El compromesso, però, venia de lluny, i des de sectors que després serien el nucli de Convergència Democràtica ja s’havia donat cobertura a l’emergència d’una intel·lectualitat d’esquerres catalana a través de projectes com d’Edicions 62. Aquests sectors, i el mateix Pujol, entenien que per vertebrar Catalunya a llarg termini calia una esquerra catalana. El PSUC també compartia aquesta idea i va fer un treball important potenciant la lluites per la immersió lingüística, la nacionalització de Comissions Obreres i el lideratge de l’Assemblea de Catalunya, que cercava construir un pol catalanista sota lideratge comunista.

Repartir el pa(st)ís

La solidificació d’aquest compromís tindrà lloc durant les primeres conteses electorals després de la Transició. Com havia passat a Europa durant la postguerra, va ser un partit -o un líder- escorat a la dreta qui es va encarregar de desenvolupar el programa socialdemòcrata que va donar forma a l’autonomia catalana. Tot i que la balança es va acabar inclinant cap a CDC, la Catalunya autonòmica no va ser obra d’un sol partit. En aquest sentit, l’un sol poble no entrava en contradicció amb la repartició funcional del país. Com s’ha dit sovint, i a grans trets, el poder polític a Catalunya es va trossejar: la Generalitat i les comarques pels convergents i l’Àrea Metropolitana i les capitals de província pel PSC; i les universitats per al PSUC.

Els actors van acceptar el gradualisme autonomista, el “model nòrdic” i la Catalunya oberta al món, que abraçava un europeisme banal que encara arrosseguem. Un exemple clar d’aquest compromesso és el model de seguretat catalana, el disseny i desplegament de les policies locals i els Mossos d’Esquadra, fruit del treball conjunt entre Jaume Bosch (PSUC), Miquel Sellarés (CDC) i Jaume Curbet (PSC).

Miquel Sellarès (CDC), va ser, juntament amb Jaume Bosch (PSUC) i Jaume Curbet (PSC), l’artífex dels Mossos d’Esquadra. Font: Ab Origine

El PSC i el PSUC, pilars del pujolisme

Lluny del relat que s’ha intentat a construir a posteriori, tant el PSC com el PSUC van ser peces claus del pujolisme, especialment en la forma que es va organitzar l’antipujolisme, i van ocupar centres de poder importants. Perquè al cap i a la fi cal entendre que el “pujolisme” és una peça més del Règim del 78, i en aquest marc, en tant que sistema de govern de Catalunya, ocupa una posició evidentment subalterna respecte al que representa el PSOE.

Malgrat que el PSC i el PSUC eren partits que concentraven la majoria del vot immigrat, estaven lluny de ser uns “Xarnego Panthers”. No representaven minories excloses sinó que estaven integrant perfectament en l’estructura de poder del país. Eren peces que feien girar els engranatges del sistema del 78, i de fet, aquest era el punt nodal del compromís català. El PSUC no va ser cap excepció: va garantir la continuïtat de molts governs municipals del PSC, va col·laborar en la pacificació dels sindicats, tenia pes dins l’administració pública. Sobretot va marcar la construcció de les elits intel·lectuals del país, que es van reunir al seu voltant, ajudant a domesticar-les.

Les tensions existien, és clar que sí, perquè sempre es pot aspirar a més, però en general es mantenien dins dels marges establerts. El compromís català funcionava perquè era capaç de donar un tros de pastís a tothom qui comptava, especialment a qui durant molts anys no havia comptat. De fet, els majors pols de disrupció del pujolisme van venir dels qui no estaven conformes amb el tros que els havia tocat: l’espanyolisme de Vidal-Quadras, l’independentisme primerenc i en certa manera les ambicions metropolitanes de Pasqual Maragall.

El Palau de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona. La construcció de l’autonomia catalana, a partir de 1980, fou molt més transversal del que molts estan disposats a acceptar avui dia. Font: Viquipèdia

La fi d’un sistema

Durant els vuitanta i els noranta el sistema autonòmic va ser capaç de congelar el “problema català”. Però la contradicció entre Catalunya i Espanya és massa profunda com perquè no hi apareguessin esquerdes. El món que havia donat pas al compromís català estava desapareixent, els materials envellint, i a la segona dècada del segle XXI el sistema es va esfondrar. I així arribem a la Catalunya d’avui.

Cal dir, però, que el compromís català com a substrat cultural sobreviu i la nova fornada de polítics encara està dirigida per una generació que madurada sota el sistema que ells mateixos han contribuït a fer-lo caure. El reciclatge de les elits polítiques i culturals catalanistes forjades durant l’autonomisme, en sobiranistes, si bé va servir inicialment per a fer avançar en termes quantitatius el moviment independentista; alhora s’ha demostrat fatal en termes qualitatius. S’ha fet desaparèixer un sistema caduc però no se l’ha substituït.

Fer desaparèixer els marcs d’aquella etapa és fonamental si Catalunya aspira a esdevenir un estat independent. Ja que, tot i haver contribuït a donar la imatge de recuperació de la nació catalana, el sistema pujolista no deixa de ser part de l’estructura del règim del 78. I per tant la seva cosmovisió difícilment pot servir per a subvertir l’ordre que ha nascut per protegir.

Com ens està ensenyant la cruesa del segle XXI, no hi ha res més perillós per un país, que aquells qui els guien facin servir a mapes d’un món que ja no existeix. Cartografiar la realitat d’acord amb la nova geografia és la tasca pendent de les noves fornades del nacionalisme català.

PD: Aquest article va aparèixer inicialment a la Revista l’Endavant el maig del 2017, aquesta és una versió adaptada a l’especial d’Ab Origine. Amb una conversa que vaig poder mantenir personalment amb el President Jordi Pujol, amb motiu de l’aparició de la primera versió d’aquest article. Ell mateix em va ensenyar escrits seus on parlava del cas italià i la teoria de Berlinguer del Compromesso Storico. Un és sobre la Vall d’Aosta (Itàlia), on va haver-hi un pacte entre comunistes i nacionalistes per defensar l’educació en francès a la vall. L’altre un discurs seu on parla directament sobre el plantejament de Berlinguer. Jo desconeixia aquests escrits quan vaig escriure la primera versió, però crec que és important esmentar-los ara.

Read More

[Imatge: Jordi Pujol, celebrant la victòria electoral de 1988. Font: El Temps]

El nom “Jordi Pujol” era quelcom una mica difós per tots aquells que nasqueren entre els vuitanta i els noranta. Potser s’escolava en alguna conversa de sobretaula de Nadal. Més tard, qui més qui menys, va entendre que era el “president” de la Generalitat de Catalunya, caricaturitzat a Las noticias del Guiñol com a Yoda i del qual s’explicava algun acudit. I aquella estranya presència constant, Jordi Pujol, va enunciar que no tornaria a ser el candidat de Convergència i Unió per a les eleccions del Parlament de Catalunya, el 2003.

Tots els mitjans catalans (i àdhuc els espanyols) es feien ressò d’aquest fenomen singular; segurament, per a les generacions més joves, però amb una certa consciència (com els qui us escrivim aquestes línies), es va entendre que allò era un fenomen històric. I més fondament del que es podia imaginar llavors: després aparegué el “3%” que denunciaria el president Pasqual Maragall i una reforma estatutària que canviaria moltes coses. I, per descomptat, ningú imaginava que després de Pujol, catorze anys després, es duria a terme un referèndum d’autodeterminació (o no), s’aplicaria l’article 155 de la Constitució espanyola, ens enfrontaríem a una pandèmia de conseqüències brutals i que tot això del “pujolisme” seria aliè a una nova generació nascuda a partir del 2000.

Però això, ara no toca.

El 20 de març de 1980 Jordi Pujol i Soley (1930) va guanyar, contra el pronòstic de molts, les eleccions al Parlament de Catalunya. Eren les primeres que es feien després del final del franquisme i donaren les claus del poder de la Generalitat restaurada a una federació de dos partits nova nomenada Convergència i Unió (CiU), formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya.

Un nouvingut havia guanyat les eleccions al Partit Socialista de Catalunya (PSC) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quelcom xocant, tenint en compte la ressonant victòria que havien obtingut a Catalunya en les eleccions generals de 1977 i en les municipals de 1979. Començà, a partir de llavors, la presidència de Jordi Pujol, que governà durant vint-i-tres anys seguits Catalunya, guanyant sis vegades les eleccions. Més de dues dècades al poder havien de marcar, forçosament, el Principat.

Quaranta anys després de les primeres eleccions que donaren el tret de sortida d’allò que alguns han nomenat “pujolisme”, i després de dues dècades (2000-2020) en els quals Catalunya ha canviat d’una manera extraordinària en un temps extraordinàriament curt, i en el qual el panorama polític actual no té gairebé res a veure amb el que hi havia el 2003, creiem que no és agosarat afirmar que el cicle del pujolisme està tancat.

La història ha de servir per entendre el nostre present. Però per fer-ho, cal que els historiadors analitzin des d’una distància suficient perquè tinguin perspectiva. Quaranta anys després de la primera victòria de Jordi Pujol, i per tal d’entendre’ns millor, creiem que ja és moment que els historiadors facin un pas endavant i comencin a parlar del període 1980-2003 des de la seguretat que és un període tancat i ben delimitat.

Amb aquest número especial, dedicat exclusivament al “pujolisme”, Ab Origine vol aportar el seu gra de sorra en un àmbit que ha d’anar sent creixentment explorat. De la mateixa manera que la Transició espanyola (1975-82) és un període clos i està àmpliament estudiada, entenem que ara sí que toca que els historiadors comencin a parlar del tema, substituint els periodistes en aquest procés.

En el número cinquanta d’aquesta revista, volem oferir una anàlisi de conjunt del període, destacant les aportacions de les noves generacions d’acadèmics, historiadors o politòlegs que ja van començar a formar-se intel·lectualment bastant després de 2003. Així doncs, Joan Miró enceta un dels primers debats per començar aquest número: què és el “pujolisme”? Realment existí?; Jordi Aragonès parlarà sobre la història del partit que, durant molt de temps va ser l’amo indiscutible del govern a Catalunya: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC); la historiadora Paola Lo Cascio, explica el desplegament i les limitacions de l’estat del benestar català; Arnau López Espinosa escriu sobre una de les polítiques més destacades d’aquell període i de gran actualitat avui dia: la immersió lingüística; Marc Comerma parla sobre el procés de ‘construcció nacional’ dut a terme durant el pujolisme; el politòleg Miquel Vila analitza aquest període des d’una perspectiva de “compromís històric” entre diferents forces polítiques; i els periodistes Àlex Romaguera i David Fernàndez han fet una peça sobre la corrupció durant els governs de Jordi Pujol, de gran rellevància actualment. A més, vàrem entrevistar a Miquel Sellarès sobre la història de la transformació dels Mossos d’Esquadra en la policia catalana i el seu llarg i complex procés d’implementació al territori.

Bona lectura!

Read More

L’enquesta de 2018 elaborada per l’IDESCAT sobre les llengües inicials, d’identificació i habituals exposa les següents dades: el 31,5% de la població de més de 15 anys té com a llengua inicial el català, el 36,3% s’identifica amb aquesta llengua i el 36,1% la considera la seva llengua habitual enfront del 52,7% que considera el castellà la seva llengua inicial, el 46,6% que se n’identifica i el 48,6% que la té com a llengua habitual. Pel que fa a les habilitats relacionades amb la llengua catalana, l’IDESCAT –en un estudi de l’any 2018– exposa que el 94,4% de la població de Catalunya entén el català, el 85,5% el sap llegir, el 81,2% el sap parlar i el 65,3% el sap escriure. Però si aquestes dades les creuem amb les franges d’edat, s’observa –també en un estudi de l’IDESCAT juntament amb la Direcció General de Política Lingüística de l’any 2018– que les habilitats d’entendre, parlar i escriure català són del 80% al 100% de la població dels 15 als 39 anys. Una explicació per aquest ball de xifres exposat així des de bon començament pot remuntar-nos al 6 d’abril de 1983, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Normalització Lingüística per generalitzar l’ús del català. En l’àmbit educatiu, s’introduïa el model d’immersió lingüística que pretenia garantir el coneixement, promoció i ús del català mitjançant un model lingüístic que no segregués als alumnes segons la seva llengua –creant, per tant, una xarxa única- i que, al final de l’etapa educativa, garantís l’ús i coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya: el català i el castellà.

Aquest model de xarxa única escolar amb una llengua vehicular, el català, que està en boca de polítics i en portades de diaris constantment, té una història de lluita i de construcció d’amplis consensos al darrere que val la pena traçar per ajudar a copsar la seva naturalesa. Una història que neix en els moviments socials de la transició, en els barris populars de Catalunya on associacions de veïnes i veïns, sindicats, entitats culturals, etc. van encetar una reivindicació lingüística lligada a una idea de país; “un sol poble”, construir una societat catalana no separada per comunitats lingüístiques i reivindicar un dels elements clau de la cultura catalana: la llengua. Aquesta reivindicació va arribar a fer-se realitat a les joves institucions autonòmiques catalanes, només dos anys després de la seva reinstauració sota el govern de Jordi Pujol i amb un ampli consens. Tanmateix, era el model que va acabar imposant-se el model que el pujolisme tenia per l’escola catalana?

El català com a llengua de totes i tots

Durant els quaranta anys que va durar la dictadura franquista, la llengua catalana va ser perseguida, marginada i relegada al reducte folklòric. El català va esdevenir una llengua de resistència, de lluita, i la seva reivindicació –així com de la resta d’expressions culturals catalanes– va esdevenir un element d’unió i comunió de les diferents forces polítiques, socials i culturals que conformaven l’antifranquisme. D’aquesta manera, es van començar a establir consensos que esdevindrien realitats un cop assolida la democràcia i la reinstauració de les institucions autonòmiques. Diferents entitats culturals com Òmnium Cultural, l’Escola de Mestres Rosa Sensat o les associacions de mares i pares van començar a organitzar –de manera informal i clandestina– iniciatives per introduir l’ensenyament del català a les escoles. Tot i això, aquestes iniciatives quedaven molt localitzades territoris concrets i estaven lluny d’estendre’s per la majoria de la població catalana.

Diada de l’11 de setembre de 1976 Font: Ateneu Barcelonès

L’arribada d’immigració vinguda d’altres parts de l’estat durant els anys cinquanta i seixanta, va crear una situació de divisió social en comunitats lingüístiques que també es traduïa en una situació de desigualtat social de la classe treballadora castellanoparlant. Aquesta població immigrada residiria a barris de nova construcció situats a la perifèria de les ciutats (víctimes de la segregació espaial, entre d’altres), al cinturó industrial dels voltants de Barcelona, en unes condicions de vida precàries. Precisament, una part significativa d’aquesta població nouvinguda va engreixar les files de l’antifranquisme combatiu, donant pes a les associacions de veïnes i veïns, sindicats, partits polítics antifranquistes, entre d’altres. Des d’aquestes entitats, van fer seva la lluita per la defensa de la cultura i llengua catalanes, com un element de lluita lingüística, sí, però també com un element de lluita contra la divisió social i contra les desigualtats. D’aquesta manera, es va començar a prendre consciència de la necessitat d’aprendre el català i de fomentar la seva normalització. Un dels partits polítics que més feina va fer en aquest sentit fou el PSUC. El partit de l’antifranquisme, hegemònic als carrers de Catalunya, a les universitats, a les fàbriques, als llocs de treball i als barris, va fer de l’ensenyament del català una veritable bandera de lluita que arribaria a fer-se realitat l’abril de 1983. Així ho expressava qui seria cap de llista del PSUC, Josep Benet, l’any 1968 –quan era un membre destacat del catalanisme i l’antifranquisme provinent dels moviments cristians encara no vinculat als comunistes catalans- quan assegurava que calia que “l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.

De Santa Coloma de Gramenet al Parlament

Així doncs, a la calor de l’empenta d’aquestes famílies vingudes de la resta de l’estat que consideraven necessari l’aprenentatge del català per part de les seves filles i fills –juntament amb les experiències de resistència cultural i educativa exposades anteriorment–, es van començar a establir xarxes d’aprenentatge del català fora de l’horari lectiu de les escoles abrigades per associacions de veïnes i veïns, sindicats, parròquies, partits polítics, etc. Així es va arribar a l’any 1972 a Santa Coloma de Gramenet, ciutat del cinturó industrial de Barcelona on va arribar un important nombre de població nouvinguda castellanoparlant durant les dècades anteriors. Una població que va engrossir les files de l’antifranquisme en el moviment veïnal on en el moviment sindicat de les flamants Comissions Obreres. Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas van establir un programa d’ensenyament en català al qual es van incorporar 4.500 alumnes. Es tractava d’un programa pioner nascut des de baix, parit per les famílies, mestres i organitzacions socials.  Certament, pel que fa al nombre d’alumnes, la realitat és que no se’n podien assumir més per motius logístics, econòmics i pels obstacles institucionals.

Pamflet reivindicatiu de l’escola catalana de Santa Coloma Font: El Salto Diario

Tres anys més tard el dictador moria i els anys 1975 i 1978, el procés de transició va donar els seus primers fruits en matèria lingüística permeten la incorporació de l’ús d’altres llengües com el català o el basc en l’ensenyament, així com també es va donar una regulació prèvia per part de la Generalitat preautonòmica. La iniciativa per aprofitar aquestes finestres d’oportunitat per l’ensenyament en català va tornar a venir des de baix, des de la classe treballadora castellanoparlant. Santa Coloma de Gramenet, governada llavors pel PSUC, va tornar a ser pionera l’any 1982, quan un grup de mares i pares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, van iniciar una recollida de signatures per tal que el català fos la llengua vehicular en l’ensenyament públic, ja que la immersió lingüística començava a ser una realitat però només en institucions privades. Aquesta reivindicació triomfà i al curs 1983/1984 a l’Escola Rosselló-Pòrcel, es van iniciar les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Una experiència que es va estendre pels demés centres de la ciutat, on la majoria de l’alumnat i les famílies eren castellanoparlants. Aquesta experiència es va desenvolupar en paral·lel als debats parlamentaris que estaven tenint lloc. La política popular anava passes per endavant de la política institucional. Aquest model d’immersió lingüística va sorgir des de la classe treballadora. Quin model tenia el partit majoritari del govern autonòmic català encapçalat per Jordi Pujol?

El model d’escola catalana

Com ha estat exposat, durant la transició, les forces polítiques catalanistes i antifranquistes compartien uns punts en comú, establerts en el Congrés de Cultura Catalana on s’originà el següent acord l’any 1978: “La llengua pròpia de Catalunya és el català. La Generalitat garantirà l’ús oficial dels idiomes català i castellà”. No obstant això, existien divergències a l’hora de concretar l’abast d’aquest procés de normalització lingüística. Es nacionalistes consideraven obligatori el coneixement del català, mentre que els partits d’esquerres catalanistes tenien en compte les condicions socials existents i consideraven un error fer obligatori quelcom que no es podia donar des d’un bon principi. Llavors, els nacionalistes partien d’un enfocament  cultural i amb un fort pes simbòlic, mentre que l’esquerra feia una anàlisi de la situació precària del català i considerava que calia fer passos previs per revertir aquesta situació. Una situació que si no es revertia, podia córrer el perill de crear “guetos  lingüístics que dificulten la consolidació de Catalunya com a comunitat, el mal coneixement d’una i d’altra llengua, que dificulta la comunicació, i la instrumentalització de la llengua com a arma de discriminació”, com deia el preàmbul de la proposta de llei de normalització lingüística presentat pel PSC en aquelles dates. Uns parlaven del què i d’altres del com, però els objectius convergien. A un costat hi havia CiU amb el suport d’ERC i l’altre el PSC i els i les comunistes del PSUC.

Aquests dos punts de partida analítics també van tenir la seva traducció en les diferents propostes de com procedir en el procés de normalització lingüística en l’àmbit educatiu. La proposta provinent de CiU, amb el beneplàcit d’ERC i d’UCD-CC es basava en l’ús del català com a llengua pròpia en l’ensenyament escolar però permetent que, ja fos per voluntat de progenitors, tutors o de resultes de la situació sociolingüística del centre es pogués fer una excepció a aquesta norma. Aquesta proposta permetia, de facto –i era la idea de Pujol, de crear una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular emprada en cadascuna d’elles, el català o el castellà. El model era similar al que el Partit Nacionalista Basc (PNB) pretenia instaurar a la Comunitat Autònoma Basca durant els primers compassos de la seva trajectòria autonòmica reinstaurada, i també hauria de ser el model al País Valencià.

Per altra banda, els partits catalanistes i d’esquerres, el PSUC i el PSC, van recollir el sentiment i tarannà de les experiències populars viscudes a indrets com Santa Coloma de Gramenet i es van negar a acceptar la creació de facto d’una doble xarxa escolar que tindria com a conseqüència la separació d’alumnes segons la seva llengua i, per tant, la separació de Catalunya en comunitats lingüístiques diferenciades; quelcom que anava totalment en contra de les voluntats de cohesió social i comunitària proposades sobretot pel PSUC i la seva idea “d’un sol poble” exposada per Josep Benet. Així doncs, apostaven per la creació d’una única xarxa escolar que tingués com a llengua vehicular el català. De la mateixa manera que optava per una política lingüística basada en la no obligatorietat i la no penalització. Avançar lentament, però assegurant l’assoliment dels objectius.

Cartell de la diada del 1980 del PSUC Font: Dipòsit digital de documents de la Universitat Autònoma de Barcelona

La primera etapa del pujolisme va estar marcada per un fort caràcter avesat al pacte per a la construcció de grans consensos al voltant dels reptes del país. Una característica que també s’explica per l’aritmètica parlamentària del moment en la qual Pujol no tenia la majoria i necessitava crear consensos. La política de normalització lingüística en fou un exemple fefaent. La posada en pràctica de la política lingüística autonòmica va emanar dels sectors de l’esquerra catalanista optant per anar a pams: primer que tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya coneguessin ambdues llengües, que les poguessin usar i acabar creant les condicions necessàries perquè el català fos la llengua preeminent. És a dir, el pujolisme va acabar acceptant aquest marc interpretatiu i d’acció que no era el seu.

Finalment, aquesta visió es va materialitzar el 6 d’abril de 1983, quan el Parlament de Catalunya aprova la Llei de Normalització Lingüística amb 105 vots a favor, cap en contra i l’abstenció d’un diputat d’UCD-CC. El procés de normalització de la llengua catalana es posava en marxa des d’una concepció de la llengua com a eina de cohesió social, de comunitat i de construcció de país. Una idea no nascuda en el pensament de Pujol, però la qual el mateix president i la seva escola ideològica van abraçar degut els nombrosos èxits que va assolir. Com demostren els resultats dels exàmens PISA, els alumnes catalans tenien un bon nivell en el domini de la llengua castellana, fins i tot, en alguns,casos superior al d’altres zones de l’estat on únicament convivien castellanoparlants. Un model, en definitiva, que garantia el coneixement d’ambdues llengües al final de l’etapa educativa obligatòria. Altrament, el coneixement de la llengua no implica necessàriament el seu ús, ja que les dades actuals exposades a l’inici d’aquest escrit –amb la dificultat evident que sempre presenten aquesta tipologia d’enquestes i les dades que aporten- demostren que una àmplia majoria de la població coneix el català, però una majoria no l’usa habitualment. De fet, si creuem les dades catalanes amb les dades estadístiques elaborades pel govern basc, trobem una situació lingüística bastant similar tot i l’existència de diferents models de normalització lingüística, sobretot en l’àmbit educatiu.

El model basc es basa en l’existència de tres models escolars: el model A on el castellà és la llengua vehicular; el model B on hi conviuen amb igualtat vehicular ambdues llengües; i el model C on l’euskera és la llengua vehicular. Segons les dades exposades pel Departament d’Educació del Govern Basc, avui dia, el model C s’imposa per davant dels altres amb més d’un 70% de demanda en els ensenyaments obligatoris. Seguint les dades de l’EUSTAT, s’observa com la situació l’any 1981 era d’un 20% de la població que emprava l’euskera com a llengua habitual, enfront de més d’un 65% que només emprava el castellà. Tot i això, l’any 2016 la balança es va equilibrar al voltant del 40% en ambdues llengües.

Si comparem les dades exposades al principi de l’article sobre la situació, ús i coneixement del català i les de l’euskera, veiem que les situacions de punt de partida i d’arribada (actualitat) són força similars, malgrat que els models (el com) varien substancialment. D’aquesta manera, d’ambdós models se’n pot extreure una voluntat i una lectura política diferent: per un cantó l’opció per enfortiment de la llengua com a element simbòlic i cultural i, per l’altre, una opció més emmarcada en la cohesió social de la comunitat vetllant per la no separació en diferents comunitats lingüístiques.

Epíleg: dels consensos als dissensos

Pamflet del Foro Babel de 1996 Font: elcatalan. es

La Catalunya autonòmica ha estat un país construït lingüísticament a base d’amplis consensos. L’engegada de la TV pública en català, la Llei de Política Lingüística de 1998, entre d’altres. El català era un element de lluita política però també generava amplis consensos dins de l’espectre polític català. Tot i el consens, des del primer moment sorgiren crítiques i atacs provinents de l’espanyolisme. Primer fou el “Manifiesto de los 2.300” en 1981. Al 1992 s’aprovà un decret important de la Generalitat que pretenia generalitzar del tot l’ús del català com a llengua vehicular i donava l’oportunitat als pares de escollir lectoescriptura en castellà a través d’una atenció individualitzada. El PP va utilizar el recurs que poquíssimes famílies van interposar per a generar desgast en un moment en que CiU donava suport a l’últim govern de González. Finalment, el 1994 el TC deia que la LNLC i la seva aplicació eren perfectament constitucionals. Després vingué el “Foro Babel” en 1996, els atacs per part de la premsa de Madrid o càntics com el de “Pujol, enano, habla castellano”, són només una petita mostra. Va ser amb el nou Estatut d’Autonomia de 2006 i la controvèrsia que aquest aixecà, quan la llengua a l’escola va tornar a ser una arma d’acció política i el model d’escola catalana va posar-se en entredit. Debats que es consideraven superats sobre el suposat impacte negatiu que tindria per a la societat catalana la segregació dels seus joves en comunitats lingüístiques a l’escola,  tornen avui dia a ocupar pàgines de diaris, minuts de sessions parlamentàries i infinitat d’hores de tertúlies televisives. Els dissensos arribaren a l’arc parlamentari català de la mà del grup polític de Ciutadans, a principis dels 2000. A finals de 2019 –en un context de polarització política com ha estat i és el “Procés”– també arribaren a les files del partit que va ajudar a tirar endavant aquesta proposta de model d’escola catalana als anys vuitanta. El novembre de 2019, el PSC va introduir una proposta de reforma de la política lingüística pel seu 14è congrés que atemptava contra el model de consens establert fins llavors.

Read More

És un personatge que treu pit d’haver actuat sempre amb molta independència. Va ser un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (després, seria secretari de comunicació de la Generalitat de 2003 a 2004, en l’època del Tripartit) i de l’Assemblea de Catalunya (1971-77), veritable punta de llança unitària de l’antifranquisme al Principat. Però en una societat catalana que, tot i que no ho sabia, estava presenciant els darrers dies del franquisme i que optava per una ruptura democràtica, parlar de les forces de seguretat era un tema tabú per l’enorme rebuig que provocaven en un règim dictatorial. 

Ell va ser un dels primers que va decidir que s’havia de trencar amb aquest tabú i començar a plantejar, obertament, construir unes forces de seguretat democràtiques i pròpies, és a dir, catalanes i que defensessin el nou marc autonòmic quan arribés.

Ja apuntava maneres, encarregant-se d’assumptes de seguretat de l’Assemblea i de les manifestacions de l’Onze de Setembre de 1976 i 1977; o quan estigué a Israel, formant-se sobre temes de seguretat, fusell en mà. Encara no estava gens clar que la democràcia es consolidés al país, però, per si de cas, la Guàrdia Civil i la Policia se li quadraven davant i li deien «A sus órdenes». Potser, per tot plegat, se’l coneixia com a “El Mariscal”. 

Més tard, va ser un dels arquitectes dels actuals Mossos d’Esquadra, tot i que al principi no estava d’acord en el fet que es convertissin en la nova policia autonòmica de Catalunya. Tanmateix, acabaria esdevenint el primer director general de seguretat ciutadana. El seu ímpetu sovint l’ha dut en algun embolic, com quan va afirmar que Tarradellas estava gran i havia de jubilar-se; però no ha perdut la contundència verbal que sempre l’ha caracteritzat. 

Estem parlant de Miquel Sellarès (Barcelona, 1946), i xerrem amb ell en el bar Set de Gòtic, a qui agraïm que ens deixés fer les fotografies i l’entrevista. L’objectiu? Saber com nasqué i es desplegà la policia autonòmica de Catalunya durant les legislatures de Jordi Pujol (1980-2003).

Podria donar una definició d’ordre públic? Quina és la diferència entre una dictadura i una democràcia pel que fa a la seva aplicació?

Actualment són dues coses absolutament diferents, ja que l’ordre públic en el cas de la dictadura franquista consistia en la imposició d’unes idees. Sempre he diferenciat entre seguretat ciutadana i ordre públic: ordre públic és una definició que s’adequa al context de la dictadura (tot i que ara també s’aplica i no sé per què), ja que imposa les coses i fa actuar per la força; en canvi, seguretat ciutadana (el que vam intentar aplicar nosaltres) és un model democràtic en què la imposició sempre és la justícia, amb la qual actualment tenim un problema.

Ara que farà 12 anys que morí Josep Benet és bo recordar que quan jo vaig fer la primera promoció de Mossos vam fer un pas molt important. En Josep Benet, però, se’m va acostar, em va fer una abraçada i em va dir: «Molt bé Miquel, però tingueu en compte que hauríeu d’haver reivindicat a la vegada la justícia, perquè, si no, no us en sortireu». I bé, els anys li han donat la raó d’una manera aclaparadora perquè qui mana és la justícia; la policia és una policia judicial, motiu pel qual sempre està a la disposició dels jutges.

Dic això perquè s’ha de tenir en compte que quan parlem de societat o policia democràtica es venia de quaranta anys de dictadura després dels quals poca gent crèiem que s’havia de tirar endavant la policia. La immensa majoria de la classe política estava en contra d’aquesta proposta, ja que associava policia amb tortures, forces d’ocupació i enemics. Jo els deia que algun dia hauríem de tenir la nostra pròpia policia perquè, si no, mai tindríem poder; aquesta va ser la gran batalla que vam tenir al començament. En aquell moment en Josep Tarradellas em va rebutjar el projecte i em va dir que l’important era que la Guàrdia Civil es quadrés, que allò era banal. Després, en Pujol em va dir: «Sellarès, has llegit massa tebeos de Roberto Alcázar y Pedrín. Això de la policia treu-t’ho del cap». 

Per tant, vam haver de lluitar ja no només contra els hereus de Franco sinó també contra els nostres, ja que no veien clar tenir una policia pròpia. Ells volien una societat de floreta en mà: aquesta era la idea.

Font: Ab Origine

Els catalans i la seguretat, l’ordre públic, la policia… Creu que a Catalunya parlar d’aquests conceptes és un tema tabú?

És una qüestió que ha evolucionat amb el temps però que a l’acabament de la dictadura es veia com un tema tabú. Els catalans només havien tastat un tipus de policia: la franquista. Aquesta (la Guàrdia Civil i la Policia Nacional o Policia Armada, com es deia en aquell moment) era la pròpia d’una dictadura feixista. Per tant, per a la gent catalana, tot allò que portés uniforme era mal vist (ja no cal dir la concepció que es tenia dels militars), com també era mal vist el fet d’anar a la mili obligatòriament.

Això venia donat, sobretot, per la manca de sentit d’Estat que té Catalunya. Aquesta, després de 300 anys d’història, no té la consciència de ser un Estat (exceptuant, potser, la consciència de la llengua i la cultura de l’escola). Aquell “Todo por la Patria” dels policies i guàrdies civils no existeix a Catalunya. Però nosaltres, malgrat els defectes i les virtuts que s’hi puguin trobar, vam crear una policia diferent d’aquests ideals.

Font: Ab Origine

El 1975, amb la mort de Francisco Franco, s’obre un període complex i controvertit que donarà la possibilitat de recuperar la democràcia d’una manera gradual, període que es coneix com a Transició. Aquest procés té un contrapreu, però: la permanència en els estaments judicials, militars i policials (aquests dos últims essencials) de quadres formats i experimentats durant la dictadura. Com s’encara aquest problema durant la Transició i la primera etapa de la democràcia?

És molt difícil, perquè la ruptura democràtica no va existir. La “ruptura democràtica” va consistir a pactar el canvi d’un règim dictatorial a un règim democràtic però sense que hi hagués sang i perdonant tothom, fins i tot els que havien mantingut una actitud més dura durant el franquisme.

Hi hagué un aspecte que és important manifestar. Jo vaig portar la seguretat de l’Onze de Setembre del 1976 i 1977 (a Sant Boi i al passeig de Gràcia, respectivament). Els policies franquistes i els guàrdies civils que no havien participat en les unitats polítiques (és a dir, en la repressió política) tenien molt d’interès a col·laborar-hi perquè veien que Franco i tot el que havien conegut se’ls acabava. Els més grans encara deien «¡Viva Franco!» quan marxaven i no passava res, però els més joves veien que encara els quedaven molts anys de servei i, per tant, es van trobar amb el fet que, o es posaven de part dels que pujàvem, o res. Recordo que el comandant de la Guàrdia Civil o el comissari Fuentes (del Cuerpo Nacional de Policía d’aquell moment, el cap de l’ordre públic de Barcelona) es posaven a les meves ordres, jo que no era res. Per això em va quedar aquell sobrenom d’El Mariscal, perquè em deien que manaria les forces de seguretat a Catalunya. Jo estava sorprès i esporuguit alhora, perquè era periodista i no tenia ni idea de portar forces de seguretat. Tot i això, jo ja tenia fama d’organitzar coses d’aquestes (sí que és veritat) i ja havia portat el servei de vigilància de la policia de l’Estat. Però, evidentment, una cosa és això i l’altra, el que em deien tots. 

També hi havia una voluntat de canvi vers els polítics que manarien: quan em veien a mi o al senyor Pujol deien que manaríem, i per això em contestaven: «¡A sus órdenes!». Jo estava estupefacte, perquè vaig passar d’anar detingut per la policia a que ella mateixa em digués «¡A sus órdenes!». O sigui que a les forces de seguretat de l’Estat també hi va haver gent que es va adonar que se’ls havia acabat la “ganga” de la dictadura i que havien de seguir treballant.

També van creure que els demòcrates seríem capaços de fer més coses que les que vam fer: pensaven que seríem capaços de reprimir les seves accions de la dictadura. Actualment, que al 2020 encara s’estigui condecorant Billy el Niño n’és un exemple. Segur que aquells policies als quals els tremolaven les cames (perquè n’hi havia i alguns, fins i tot, havien buscat feina fora de la Policia) pensaven que quan manéssim emprendríem accions contra ells. Però la realitat és que vam ser d’una cordialitat enorme: no hi va haver possibilitat de represàlies. Per aquest motiu, però, els que volíem crear una policia pròpia vam tenir més problemes del compte, ja que hi havia una Guàrdia Civil que es va quadrar davant d’en Tarradellas i una Policia que mantenia bones relacions amb en Pujol; per tant, no es veia la necessitat de crear un nou cos. 

Després del 23-F, el president Pujol, sobretot, es va adonar de la necessitat d’una policia pròpia i em va cridar perquè tirés endavant la policia de Catalunya (la que jo volia crear des d’un primer moment, en lloc dels Mossos), però finalment vaig acceptar els Mossos perquè el Pujol va accedir a la inclusió d’altres partits polítics als quadres de la conselleria de seguretat.

Font: Ab Origine

A Catalunya i a Espanya, s’havia pensat prou a fons la necessitat de democratitzar els cossos i les forces de seguretat per part de les forces opositores al franquisme? Vostè havia de tenir un paper destacat en la construcció del cos de Mossos d’Esquadra com a futura policia de Catalunya ja durant el primer govern de Jordi Pujol, però les seves experiències en relació amb la seguretat comencen durant el franquisme. Quines foren?

A banda de ser fundador de l’Assemblea de Catalunya, anava bastant al País Basc i allà vaig descobrir que quan algú entrava al Partit Nacionalista Basc (que era el partit, en singular allà, mentre que aquí ho era el PSUC) podia participar en la unitat de barris, en la sindical, en la de mestres, etc., però que tenien una ertzaintza pròpia del partit, evidentment confidencial. Vaig estar treballant amb aquesta gent i  em va entusiasmar la idea.

Abans, però, com sabeu, havia estat als kibutz, a Israel. Allà vaig estar fent tasques de seguretat de vigilant, metralleta en mà. Penseu que l’Israel que jo vaig conèixer no és el país que es coneix actualment; en aquell moment, encara hi havia gent amb el número tatuat dels camps de concentració. Era un Israel romàntic, socialista i que encantava. A més, jo venia d’una dictadura, de les seves repressions, i de La Salle i tots els capellans repressors; però allà hi havia un món lliure: era tota una altra realitat. Per tant, Israel em va fer entrar en els temes de seguretat. 

Després, com ja he dit, vaig anar al País Basc i posteriorment vaig estar portant aspectes de seguretat a l’Assemblea de Catalunya. Això és el que vaig aprendre jo en àmbit de seguretat.

A la vegada, també vaig aprendre que calia identificar què és el que necessitaríem. Jo em plantejava com podíem crear uns poders fàctics de seguretat per defensar la nostra democràcia i —pensàvem en aquells moments— la nostra autonomia. Així, se’m va acudir aquest projecte de la Policia de Catalunya, una policia creada de cap i de nou que no tingués res a veure amb el cos dels Mossos d’Esquadra. Finalment, però, vam tirar endavant el cos dels Mossos i la Direcció General de Seguretat. Ho vam fer conjuntament amb en Jaume Bosch, que era comunista, i amb en Jaume Curbet, que era socialista. Quan ho vaig proposar a en Pujol, hi va estar en contra. Però quan li vaig dir que en Curbet era d’en Pallach va dir: «Home, doncs aquest endavant!». Pel que fa a en Bosch, li vaig dir que era un noi jove que tenia molta il·lusió; a més, era advocat i aniria bé perquè jo desconeixia les qüestions legals en aquest àmbit. De retruc, en Joan Reventós i l’Antoni Gutiérrez Díaz estarien contents. Així doncs, durant aquells dos anys que vaig ser al Parlament no vaig tenir problemes perquè, d’una banda, tenia en Pujol amb en Macià darrere i, de l’altra, l’Antoni Gutiérrez Díaz (que estava content perquè el seu home era en Jaume Bosch) i en Reventós (l’home del qual era en Curbet).

Espanya volia canviar, però hi ha una cosa que ha fet molt de mal a la policia espanyola en la seva evolució: ETA. Aquesta va permetre que tots aquells que havien lluitat contra els demòcrates en època de Franco es poguessin reciclar passant a lluitar contra ETA. I, per a l’Estat espanyol, contra ETA valia tot. Malgrat que ETA, és clar, també els matava, els qui van assassinar 35 persones amb els GAL van estar només quatre mesos a la presó, i fins i tot el president del Govern espanyol els hi va acompanyar. 

Nosaltres hem format els Mossos com uns nois i noies que han de defensar la democràcia i que han de servir la justícia. Això vol dir una policia tova (perquè ens entenguem). Però ja està bé, perquè era això el que volíem fer: una policia democràtica.

Font: Ab Origine

«Sense disposar de l’ordre públic, no pot haver-hi govern autònom», digué Frederic Escofet (1898-1987) en una entrevista de 1981. Hi està d’acord? Per què urgia tant la constitució d’unes forces pròpies policials una vegada aconseguida l’autonomia?

Hi estic d’acord. 

Pel que fa a la segona pregunta, així com una alcaldia té la Guàrdia Urbana per imposar les lleis que emet, un govern ha de tenir un cos que executi les seves lleis i/o decisions. Però si per a aquesta tasca no disposa de cap cos propi, el govern no existeix. Per tant, tot poder sempre té un poder coercitiu, motiu pel qual era necessari que Catalunya, per consolidar la seva autonomia, tingués les seves pròpies forces de seguretat. Però aconseguir-ho va ser molt difícil.

Primer, per contextualitzar, vull insistir en el fet que jo no volia crear els Mossos. Però vam anar a discutir amb en Martín Villa a Madrid i ell va dir que, de policia nova, ni parlar-ne. Vam arribar a la Generalitat i vam parlar amb els pocs mossos dels quals ens podíem refiar, entre els quals el sergent Moraleda i el sergent Montcada, autèntic referent del cos en aquells moments. Aquests em van animar a tirar endavant: creien que s’havia d’aprofitar l’ocasió i que els cantons foscos dels Mossos ja els procuraríem enfosquir del tot (cal recordar que són un cos amb una història repressiva considerable, especialment al segle XIX). A partir d’aquí vam tirar endavant els Mossos.

Durant els dos anys en què em vaig encarregar dels Mossos, amb el meu equip vam destinar grans esforços i bona part del nostre temps a crear i desenvolupar el projecte, motiu pel qual crec que encara perdura la nostra empremta. Ho vam haver de crear tot: des de l’uniforme (vaig fer una adaptació de l’uniforme antic per reinventar-lo), l’estructura del cos, la primera escola (que no és la que es coneix actualment, sinó una a l’avinguda Pearson en una torre que havia estat de l’Administració pública), la compra dels primers vehicles, etc. Recordo que els primers enfrontaments amb l’Estat van ser perquè jo volia que el poble assumís que tenia una policia pròpia i, amb 54 cotxes nous, vam anar a fer voltes per tot Catalunya: sortia una caravana de Barcelona i anava per diferents rutes comarcals. La gent aplaudia quan passàvem, tot i que sabien que érem quatre gats. Però la policia de paisà ens seguia allà on anàvem i espiava el que comunicàvem amb les emissores perquè no se’n fiaven ni van admetre mai que fos possible una policia catalana. 

Això és el que vam fer en aquells moments. La policia de l’Estat no volia aquesta creació però, d’altra banda, ja els anava bé, perquè amb la gran excusa de la lluita contra ETA aquelles tècniques per doblegar el Partit Comunista ara es podrien utilitzar encara amb més duresa perquè els altres tenien pistoles. A partir d’aquí, el càncer que tenen les forces de seguretat de l’Estat és que molts d’aquests policies es van reciclar. Per exemple, gent com en López de los Cobos o en Baena han estat a Euskadi i han participat de la lluita antiterrorista: és l’escola de formació que han tingut. 

A la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que viu i treballa a Catalunya els han amagat la realitat dels anys 30 dels seus cossos. No els han dit mai (i quan els ho dius et miren sorpresos) que el 18 de juliol de 1936 la Guàrdia Civil i la Policia d’Assalt es van posar a les ordres del president Companys per aixafar l’aixecament dels militars feixistes, i sort en vam tenir d’ells a plaça Catalunya. També que, quan els militars van entrar l’any 1939 a Catalunya, aquests van afusellar els dos màxims caps de la Guàrdia Civil a Catalunya per traïdors a la pàtria. Tu els ho expliques i es pensen que els estàs dient una mentida. Crec que el que s’hauria de fer, i ho he proposat diverses vegades però no me n’he sortit mai, és fer un gran homenatge nacional a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que el 18 de juliol de 1936 es van mantenir fidels a la República i que per això van patir, perquè segur que d’entre aquells guàrdies civils n’hi havia de monàrquics o de dretes, però ells estaven a les ordres d’aquells guàrdies civils que, no sent rojos, estaven al costat de la República, la qual era el poder que hi havia. Tot això se’ls ha amagat. El que s’explica és que no hi va haver cap voluntat de canvi. Després, la guerra contra ETA va permetre agafar els sectors de la Policia i de la Guàrdia Civil que havien participat durant el franquisme i els van posar a lluitar contra ETA.

Font: Ab Origine

Durant els primers anys de l’autogovern, hi ha una divisió curiosa entre aquells que defensaven el control de la Generalitat de les forces policials existents en aquell moment (com el president Tarradellas) i aquells que defensaven que els Mossos d’Esquadra (en aquell moment, una guàrdia honorífica de la Diputació de Barcelona) havien d’esdevenir la futura policia de Catalunya, com vostè mateix. Per què acaba guanyant aquesta segona opció?

Crec que acaba guanyant perquè l’Estat no fa res per dignificar la Guàrdia Civil ni la Policia Nacional a Catalunya. En canvi, crec que jo mateix, el meu equip i els successors que van quedar a la Conselleria vam ser capaços de generar il·lusió en determinats sectors de la població i fer-los entendre tot el projecte. Vaig fer més de 150 conferències per tot el territori; tenia un sergent que m’acompanyava i em deia que havia fet més quilòmetres amb mi que amb les campanyes electorals. 

Jo creia que era molt important parlar amb alcaldes, regidors i dirigents dels pobles per explicar-los la necessitat d’una policia pròpia. Els deia una cosa que no els agradava i que encara segueix així: a la llarga, havien de desaparèixer les policies locals, havíem de crear un sol cos de policia. Alguns alcaldes de pobles petits ho trobaven molt encertat, però quan es tractava d’un poble mitjà-gran ja ho veien a desgana. La meva idea era enfortir una estructura de seguretat pròpia: les policies locals com a policia de base, i la policia judicial, tècnica, antidisturbis i d’unitats especials com a Mossos. Això ho vaig complir durant anys i, ja abans del meu cessament amb en Tarradellas, com sabeu, un dels èxits més grans que vaig considerar aconseguir (ja que no havíem aconseguit fer la Policia de Catalunya) era que no hi hagués una escola policia de la Guàrdia Urbana i una altra per als Mossos, sinó que n’hi hagués una d’única: l’Escola de Policia de Catalunya. Això, per a mi, era una il·lusió extraordinària perquè, malgrat que uns portaven una gorra blava i uns altres una de vermella, a l’escola estaven barrejats. Una classe tenia, aproximadament, 35 alumnes, dels quals 15 eren guàrdies urbans i 20 eren mossos; l’únic que canviava era un 10% de la formació els últims dos mesos, en els aspectes de multes i de qüestió ciutadana. Però el fet cabdal era que el policia era una persona polivalent que es podia utilitzar per fer de policia a qualsevol lloc.

Aquesta va ser una batalla que també va popularitzar la nostra policia, formada pels Mossos i per la Policia Local. Aquesta última, si bé en alguns llocs funcionava molt bé, en altres era gent sense formació, contactes dels alcaldes que no havien passat per cap escola… La idea que tothom passés per la formació és el que vam voler aconseguir. Jo vaig voler anar més enllà (i va ser un dels motius pels quals em van fer fora) i vaig voler que la seguretat privada també passés tres mesos a l’escola i tractés bé la ciutadania. És a dir, una persona que volgués treballar a la seguretat privada havia de passar per l’anàlisi psicotècnica i rebre entre dos i quatre mesos d’escola. En l’àmbit tècnic, tothom estava d’acord amb mi, però les empreses-lobbies de seguretat (com Prosegur, amb la Caixa al darrere) em van fer una campanya en contra.

Em van fer fora perquè vam voler fer un salt qualitatiu, sobretot amb en Jaume Curbet: no volíem fer uns Mossos ni una Guàrdia Urbana igual que les anteriors, sinó aprofitar l’oportunitat històrica per fer un salt. Crec que aquest missatge, tot i els defectes, va anar bé i la policia es va començar a estendre pel territori. 

Al llarg dels anys vam tenir una sèrie de dificultats. Ara que teníem “múscul”, necessitàvem més “cervell”, i per això vam intentar assolir l’ordre públic, el qual dóna molta importància però et desgasta molt, ja que t’has d’enfrontar a estudiants, ocupes, el món sindical… Aquest salt qualitatiu va ser difícil, i en Pujol em va dir que ho deixés estar i posés aquest àmbit en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional: la nostra policia era maca i, en certa manera, estimada. Va ser més o menys llavors quan van publicar-me aquella frase al diari: «Els Mossos no són les monges de Calcuta» (volent dir que la policia havia d’actuar). 

Ja no cal dir que vaig plantejar tenir un Servei d’Intel·ligència de la Policia, una Brigada Antiterrorista, Unitats Especials com els GEO, etc. per no dependre dels serveis de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Però no hi va haver l’oportunitat. Hi ha hagut una quantitat de directors generals i de consellers els noms dels quals no es recorden (a excepció, potser, del meu, del de Macià Alavedra, de la Montse Tura i d’algun més), i és que hi ha hagut un problema: això de la policia no interessa a quasi ningú. Tant a un ajuntament com a la Generalitat, totes les conselleries tenen demanda de polítics, menys la conselleria de seguretat. En aquest aspecte, en Pujol, tot i les ganyotes que va fer, va decidir posar-me al capdavant de la seguretat malgrat jo ser una rara avis de Convergència.

Font: Ab Origine

L’intent del cop d’Estat del 23-F de 1981, provocà alguna reflexió al Govern de la Generalitat sobre el tema de la seguretat? Quina era la consideració, durant la presidència de Jordi Pujol, sobre la seguretat i la creació d’un cos de policia propi?

És la gran oportunitat que vam tenir a la nostra base política (a la qual li tremolaven les cames per a aquestes coses) de fer entendre que era molt necessari i important tenir un poder coercitiu.

Però posteriorment, als que volíem tirar endavant aquest projecte ens va tocar una loteria molt important: el 23-F. Va ser un fet important perquè el president Pujol, sobretot, es va adonar que estava exposat, ja que els policies que tenia allà (de la Diputació i alguns coneguts franquistes) van trucar al capità general i van dir: «¿Qué quieren que hagamos con esos payasos?», és a dir, amb en Pujol i tots els que estaven allà. Donat aquest fet, crec que no va ser casualitat que, després d’haver entregat diversos informes a en Pujol i als consellers de Governació d’en Tarradellas, de cop i volta se’m cridés. Estava a casa tranquil·lament i la meva dona em va dir: «Escolta, tens al telèfon el conseller Macià». Ell em va dir que havia de venir a la Generalitat perquè en Pujol volia parlar amb mi sobre el projecte de la policia. 

Em vaig dirigir al Palau de la Generalitat i li vaig dir al president que havíem de tirar endavant la Policia de Catalunya. Des del primer moment en què vaig plantejar la Policia de Catalunya, mai vaig proposar crear els Mossos d’Esquadra, sinó que volia crear una policia netament nova perquè, amb tots els respectes pel cos dels Mossos d’Esquadra, la seva història no era totalment neta. Vaig creure que crear una Policia de Catalunya amb aquest nom i completament nova seria el millor. Però, de totes maneres, vaig acceptar perquè en Pujol em va aprovar una cosa que per a mi va ser importantíssima: com que jo era militant i fundador de Convergència, necessitava que la resta de quadres importants de la Conselleria fossin socialistes i comunistes. En Pujol inicialment va protestar, però, és clar, la policia no pot ser d’un sol color, i en aquells moments el PSUC era molt important: era el gran partit de Catalunya.

Font: Ab Origine

El juliol de 1983, el conseller de Governació Macià Alavedra el nomena director general de Seguretat. Llavors, formarà un equip de treball que Jaume Bosch ha qualificat de «fundacional». Qui integrà aquest nou equip i quins foren els objectius immediats?

La idea va ser meva en col·laboració amb Lluís Renau, de Convergència (el meu segon o adjunt). Ja us he explicat que crèiem important que hi hagués un comunista i un socialista a la Conselleria, no perquè fessin de comunistes ni de socialistes, sinó simplement perquè es donés la imatge que aquella era la policia de tots, i no la de Convergència. Aquest aspecte no va agradar gaire als convergents, però després ho van entendre, com va fer Macià Alavedra. Així doncs, vam començar a tirar endavant el projecte. Jo sóc periodista, motiu pel qual desconeixia alguns aspectes del tema; per això era important tenir en Jaume Bosch, advocat especialitzat en temes de policia. El vaig posar al capdavant de la Subdirecció General de les Policies Locals, perquè controlés totes les policies locals. D’altra banda, en Jaume Curbet tenia una trajectòria de llibres sobre policia, i amb ell vam crear una col·lecció de set llibres (que no entenc per què no han continuat) que anomenàvem “llibres fonamentals” i que tot mosso havia de llegir.

Vam intentar que l’estructura que vam crear fos de gent il·lusionada. Em van acusar d’apartar funcionaris, tot i que, contràriament, els vaig intentar guanyar, però és que durant l’etapa de posada en marxa s’havia de col·locar gent que trenqués amb el que hi havia i que estigués disposada a donar-ho tot i dedicar-hi molt de temps. Després que m’equivoqués dient «Aquells vells, que callin», referint-me a Tarradellas, em van fulminar i em va saber greu per la gent que ho va intentar i ho va fer bé, com en Lluís Renau. Però és cert que la meva personalitat va ser difícil de substituir: tinc els meus defectes, però també sóc un cavall sicilià que vaig al davant de tot. Tanmateix, jo era conscient que no en sabia, de tot, i quan em preguntaven certs aspectes o havia de fer un discurs, m’ho feia en Jaume Bosch. 

També vaig procurar que els meus entorns veiessin que tenia en compte el que feien: al donar la cara, l’equivocació és teva i no dels altres. Aquesta actitud per a mi és molt important, i amb els meus equips de policia va passar el mateix. Vam tenir equivocacions i èxits, però teníem una manera de fer amb la qual ens enteníem entre nosaltres; només ens miràvem i ja ens enteníem. Crec que el que vam crear amb aquell equip, que va perdurar durant deu anys per després desfer-se, va ser molt important.

Font: Ab Origine

Quina és la importància de la figura de Jaume Curbet (1952-2011)?

En Jaume Curbet era l’home que més llibres sobre policia havia elaborat. Com he dit, vam crear aquesta sèrie de “llibres fonamentals”. D’aquest aspecte se n’encarregava en Curbet, que, a més, parlava diversos idiomes.

Jaume Curbet va tenir una importància cabdal. En primer lloc, va ser primer tinent d’alcalde i responsable de la Policia Municipal a Girona. En segon lloc, va començar a trencar el tabú d’evitar els aspectes policials. En aquells anys, com he explicat anteriorment, en un ajuntament els temes de la Policia i la Guàrdia Urbana quedaven a l’aire i ningú se’n volia encarregar; fins i tot es preguntava si algú tenia algun familiar que fos Guàrdia Civil o Policia Nacional perquè pogués ocupar el càrrec. En Jaume es va negar rotundament a aquesta pràctica i a la idea que la Generalitat no fos capaç de generar gent pròpia que assolís aquests càrrecs.

En Jaume també va saber crear escola i va ser el nostre teòric, sense el qual no hauríem pogut tirar endavant la Policia de Catalunya. Quan jo feia un discurs, m’anava assessorant sobre què treure o què afegir i m’ho deia amb una gran autoritat, tanta que fins i tot jo callava (cosa molt difícil).

Font: Ab Origine

Jaume Bosch, en el seu llibre La nostra policia (Eumo Editorial, 2018), situa els anys noranta com la dècada en què s’inicia el gran salt qualitatiu del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Hi està d’acord? A què és degut?

Sí que hi estic d’acord. Aquí és on s’hauria de reconèixer el paper fonamental de Jordi Pujol. Jo, que sóc pujolista, he de dir que va entendre que la necessitat que la Policia de Catalunya s’estengués per Catalunya era una de les batalles que havia d’ajudar la política del peix al cove; és a dir, també havia de posar els Mossos al cove.

Us explicaré una altra anècdota (perquè, com diu en Joan B. Culla, íntim amic meu, les anècdotes són allò bo per als historiadors). Quan en Pujol estava negociant al Majestic em va trucar i em va dir que demanaria les competències de Trànsit a Madrid, però jo li vaig dir que la Guàrdia Civil no marxaria de les carreteres. Tanmateix, em va donar una lliçó perquè se’n va sortir, cosa que no crèiem ni en Jaume Curbet, ni en Jaume Bosch, ni jo mateix.

Font: Ab Origine

El dinamisme i la velocitat del desplegament dels Mossos a la dècada dels noranta xoca amb els alts i baixos i l’estancament del cos a la dècada dels vuitanta. La consolidació del cos de policia va estar subordinada al joc polític dels governs de Jordi Pujol amb el central de Madrid?

Siguem positius: en Pujol aprofitava això per tirar endavant. El gran problema que hi ha hagut va ser aquella etapa en què l’Estat es va trobar que li faltaven molts efectius de la Policia Nacional, promocions de la Guàrdia Civil, etc. en l’àmbit estatal. Això va anar provocant que a Catalunya, on ja s’estava produint el desplegament dels Mossos, s’haguessin de prendre mesures. En aquells moments jo era al Govern amb en Carod Rovira, i a certes localitats hi havia greus mancances, com era el cas de Tarragona, amb línies de guàrdies civils que havien de tenir 60 guàrdies civils però que a la pràctica en tenien disset o divuit; hi havia pobles de Lleida on la Guàrdia Civil pràcticament tenia quatre o cinc efectius (el de l’oficina, el del telèfon i poc més). Per què? Perquè els guàrdies civils i policies nacionals que demanaven plaça no la demanaven a Catalunya; per tant, va produir-se un gran buit. 

Aquest buit tenia dues maneres de solucionar-se: la que jo hauria fet (potser equivocant-me), que era anar a poc a poc i amb bona lletra a l’hora de fer promocions (sense l’angoixa de treure una promoció immediata de 1.500 mossos), perquè Catalunya no tenia (ni té) prou nois i noies joves amb vocació policial; i la segona opció, la d’anar ràpid i treure 1.500 policies. 

En aquell moment hi havia un conseller d’interior d’Iniciativa per Catalunya que va insistir molt en la segona opció. D’aquesta manera, es va produir l’entrada en massa del Baix Llobregat als Mossos. Molts dels guardes privats del moment (que cobraven 700 euros mensuals i treballaven precàriament amb contractes de vuit mesos) van acceptar l’oferta de treballar sense pensar-s’ho dues vegades, aprenent català, passant a cobrar 2.000 euros al mes i tenint un contracte indefinit. Amb aquesta entrada massiva, el cos de Mossos es va descompensar. No dic que l’entrada del Baix Llobregat fos dolenta (de fet, va ser una cosa bona perquè lligava la realitat del país), però es va desequilibrar el cos en tant que la majoria no tenien vocació policial. 

Per a mi això va ser el gran cop a la nostra unitat de Policia. Això t’ho poden dir ara els mossos que d’aquí a poc es jubilaran (els de la meva promoció ara tenen 58-60 anys). Aquests expliquen que, de cop i volta, van entrar milers de nois i noies que podien haver estat en empreses privades, i crec que aquesta va ser la gran dificultat del cos.

Després hi ha hagut una segona dificultat: la frenada d’aquests últims set o vuit anys sense cap promoció. Això ha provocat tant aspectes negatius com positius. D’una banda, molts mossos han marxat a les seves poblacions. De l’altra, en moltes comissaries tots saben parlar català i l’utilitzen per contestar la ciutadania si se’ls adreça en aquesta llengua, però al Baix Llobregat tothom parla en castellà, i a la Brigada Mòbil (si els escolteu parlant pel carrer) la majoria parlen castellà. El parlar no té importància, perquè el castellà és i serà una llengua important a la societat, però evidencia aquest buit omplert ràpidament amb la gent del Baix Llobregat. 

En Pujol va témer per si no érem a temps de formar el cos policial, i per això va creure oportú ocupar tot el territori ràpidament i d’aquesta manera. Molts sectors van pensar que els Mossos serien un aspecte local de Barcelona i els seus voltants, però després es van trobar amb 17.000 mossos a tot Catalunya, van veure la creació de la Policia Científica, de la Policia Tecnològica i Antiterrorista…

Aquest és l’aspecte que crec que s’hauria pogut fer d’una altra manera, però és que Catalunya no és una nació reconeguda, sinó que està sota la tutela de l’Estat. Per tant, crec que vam fer molt.

Font: Ab Origine

Read More