El passat 22 de novembre es va fer pública la sentència de Ratko Mladic, una de les relacionades amb la guerra de Bòsnia que més s’esperaven. El Tribunal Penal Internacional de l’Haia el va condemnar a cadena perpètua per deu  càrrecs: un de genocidi (Srebrenica), cinc de crims contra la Humanitat i quatre per violació de  les lleis de guerra. D’altres càrrecs de què se l’acusava, però, va ser-ne absolt, com és el cas de matances en sis localitats bosnianes més. Aquesta sentència, com era d’esperar, ha provocat tota una allau de reaccions en cadena tant a Bòsnia i Hercegovina com a Sèrbia. A Bòsnia, entre la població bosníaca, la majoria han estat de satisfacció, ja que es considera que s’ha fet justícia, tot i que ha provocat desencís que se l’absolgués d’alguns dels càrrecs. A Sèrbia, i a la República Serpska, en canvi, majoritàriament, les reaccions han estat d’oposició radical a la sentència i s’ha acusat el Tribunal de l’Haia de ser absolutament parcial i de tenir un biaix clarament antiserbi. Això no vol dir que algunes ONG’s, com Dones de Negre, la principal organització pacifista i feminista del país, se n’hagin congratulat.

La guerra de Bòsnia: una guerra ètnica o una guerra d’agressió

La guerra de Bòsnia va ser interpretada, moltes vegades, des d’aquí com una guerra ètnica, on diversos grups nacionals  estaven en conflicte permanent entre ells. Es va insistir molt que havien resorgit vells odis ancestrals, i se’n posava com a precedent el que havia passat durant la Segona Guerra Mundial. Tota aquesta argumentació, sovint, pretenia justificar que aquests  grups nacionals eren incapaços de viure junts i en harmonia. No era estrany que s’afirmés que Iugoslàvia  era un estat artificial i que un cop ensorrat el socialisme s’havia mostrat com a inviable. Evidentment, aquesta interpretació era molt interessada i servia per justificar l’absoluta passivitat d’Europa. Això no vol dir, però, que no es puguin considerar alguns d’aquests arguments, però no n’expliquen tota la dimensió. D’altra banda, era, i és,  força estesa l’opinió, sobretot a Bòsnia, que aquesta guerra era bàsicament una guerra d’agressió. Segons aquesta interpetació, molt plausible -amb tots els matisos que calgui-, Sèrbia i Croàcia tenien l’objectiu d’apropiar-se del territori d’aquesta república i repartir-se’l, i per aquest motiu van atiar totes les rivalitats per tal de fer inviable un estat bosnià unit, independent i multiètnic.   Hi ha informacions més  que contrastades que demostren que aquesta tesi no va gens desencaminada. De fet, hi hagué diverses reunions entre Tudjiman (el primer president de Croàcia després de la desintegració iugoslava) i Milosevic que ho confirmen. A més, hi ha fets, anteriors a la proclamació de la independència, que apunten que les veritables intencions d’alguns líders serbosbosnians –Radovan Karadzic, el més destacat- i croatobosnians –sobretot, Mate Boban- anaven en aquesta línia.

La independència de Bòsnia i Hercegovina

El parlament de Bòsnia i Hercegovina va proclamar la independència el 2 de març de 1992  després de fer públics els resultats del referèndum que havia tingut lloc els dies 29 de febrer i 1 de març.  En el referèndum hi va participar el 64% el cens  i gairebé el 100% dels electors va votar  afirmativament la pregunta de si s’estava d’acord amb una Bòsnia i Hercegovina independent i sobirana, un estat  on els ciutadans i nacions (Musulmans, Serbis, Croats i d’altres que hi vivien) visquessin en peu d’igualtat.  El percentatge d’abstenció, però, va ser molt elevat, cosa que s’explica pel boicot actiu de bona part de la població sèrbia. [caption id="attachment_6185" align="alignleft" width="219"]Alija Izetbegovic, president de Bòsnia i Hercegovina entre 1990 i 2000. Font: Wikimmedia Commons Alija Izetbegovic, president de Bòsnia i Hercegovina entre 1990 i 2000. Font: Wikimmedia Commons[/caption] El 2 de març, també, va començar la guerra, que es va prolongar fins a l’any 1995, quan va finalitzar amb la signatura dels Acords de pau de Dayton. La proclamació de la independència no va representar, però, l’inci del conflicte, sinó que senzillament va marcar un pas més en l’escalada. Els incidents armats, la proclamació de regions autònomes sèrbies, la creació d’un parlament serbi independent, l’arribada massiva d’armes... feia temps que havien començat.

Abans de la independència

El desemblre de 1990 van tenir lloc les primeres eleccions multipartidistes a Bòsnia, per triar un nou parlament de la república. El resultat d’aquestes eleccions va implicar que en sortiren reforçades les opcions nacionalistes, de les tres grans nacionalitats presents a Bòsnia. El partit amb més presència en el nou parlament era el Partit d’Acció Democràtica (SDA), liderat per Alija Izetbegovic, que representava el nacionalisme musulmà. Aquesta formació política va obtenir 86 escons. En segon lloc va quedar el Partit Democràtic Serbi (SDS), fundat per Radovan Karadzic, amb 72, i en tercer lloc la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), el partit fundat per Franjo Tudjman, amb 44 diputats. Aquests resultats venien a reflectir, a grans trets, el pes ètnic de les tres comunitats. Segons el cens de 1991, a Bòsnia hi vivien un 44% de musulmans –actualment el terme utilitzat per referir-se a aquesta comunitat és el de bosníacs-, un 31% de serbis i  un 17% de croats. La resta quedava repartida entre altres grups, el més nombrós dels quals era el dels iugoslaus, amb el 7%. Al marge d’aquests tres grans partits, cal destacar  els 13 escons del Moviment Musulmà Bosnià (MBO), que malgrat el nom, representava l’opció més cívica i no nacionalista. Cal destacar que, tot i que Karadzic s’autoatorgava la representativitat de tots el serbis, no tots els serbis d’aquest nou parlament pertanyien al seu partit. Alhora, s’anaven afermant els passos cap a la independència per part d’Eslovènia i de Croàcia, cosa que precipità els esdeveniments en els territoris croats poblats majoritàriament per serbis. El primer conflicte autènticament seriós va tenir lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, l’antiga frontera militar de l’Imperi habsbúrguic per controlar el territori contra incursions turques. Els passos previs a la independència croata van ser mal gestionats: no es condemnà l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit  un llibre on defensava tesis revisionistes-, s’aprovà una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no s’insistí prou a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme panserbi, que practicà la neteja ètnica. Va ser llavors, quan Mladic començà la seva carrera fulgurant com a principal cap militar serbi. La zona de la Krajina era fronterera amb Bòsnia,  i a tocar hi vivien bosses importants de població sèrbia, que ben aviat donaren suport als seus connacionals de l’altra banda de la “frontera”. D’altra banda, no cal oblidar, a més, que el juny  de l’any 1990 també va ser anihilada l’assemblea provincial de Kosovo, i Milosevic es feu amb el control del partit a Sèrbia, Montenegro i la Voivodina, amb la qual cosa el perill de recentralització era més que evident.

Ratko Mladic, el carnisser dels Balcans, a la Krajina

Mladic representa perfectament un perfil força estès, el d’un serbi bosnià vinculat a la Lliga Comunista, que va abraçar el projecte polític de la Gran Sèrbia un cop l’estat iugoslau va començar a fer fallida. Va néixer en el si d’una família sèrbia del sud-oest de Bòsnia, a Bozinovici,  prop de Gorazde, l’any 1942. Llavors, el territori de Bòsnia  formava part de l’Estat Independent Croat (conegut com a NDH) controlat pels ústaixes, els feixistes croats que col·laboraren amb els nazis i els feixistes italians. El seu pare va ser partisà, però amb prou feines el va conèixer, ja que morí en un enfrontament armat amb els ústaixes quan  tenia dos anys. Després de la guerra, Mladic explicà que la seva filla formava part de la primera generació de serbis que havien pogut conèixer el pare, i que no es podia tolerar que això no tornés a passar. De ben jove s’allistà a l’exèrcit, amb quinze anys, i després de passar per l’Academìa Militar Iugoslava es graduà l’any 1965. Simultàniament s’afilià a la Lliga Comunista Iugoslava. Com a militar, les seves primeres destinacions foren Macedònia i a Kosovo. [caption id="attachment_6186" align="alignright" width="226"]Ratko Mladic, 1993. Font: Wikimmedia Commons Ratko Mladic, 1993. Font: Wikimmedia Commons[/caption] L’any 1991 va ser destinat a Knin –a la Krajina-, on va comandar el 9è Cos del JNA, l’encara llavors influent Exèrcit Popular Iugoslau, amb l’objectiu de lluitar contra les forces croates. Va ser llavors quan Mladic es començà a fer notar com a “defensor” de la població sèrbia. No només actuà a la Krajina, sinó també a Dalmàcia, a l’Operació Litoral, que tenia com a objectiu separar Dalmàcia de la resta de Croàcia.

Les regions autònomes sèrbies

En aquest context, l’SDS va demanar la secessió de part de zones frontereres de Bòsnia per tal d’incorporar-les a la república sèrbia de la Krajina. A resultes d’això, en el primer semestre de 1991 es crearen tres regions atutònomes sèrbies, seguint el mateix patró de Croàcia. El juliol de 1991 es filtraren –per via del primer ministre federal, Ante Markovic- unes converses que demostraven lliuraments d’armes per part de Milosevic a Karadzic. A més, la presència de milícies paramilitars, com els Tigres d’Arkan o els txètniks de Seselj, molts membres de les quals no eren de Bòsnia, era cada vegada més evident.   Al setembre, el nombre de regions autònomes ja era de quatre, i els líders serbobosnians van apel·lar a l’exèrcit federal per tal que els protegís de les agressions que, deien, patien. Davant d’aquesta crida, l’exèrcit federal es desplegà per Bòsnia. Part d’aquestes forces intervingueren en el bombardeig de Dubrovnik, i, des de Banja Luka, contra Croàcia, com és el cas de Vukovar.  El nombre de regions autònomes arribà a sis abans de la proclamació de la independència.

La proclamació de sobirania de Bòsnia i la creació d’un parlament serbi a Banja Luka

La proclamació de la independència eslovena i croata, el juny de 1991 va precipitar els esdeveniments i feu evident que l’única sortida possible per a Bòsnia era la de proclamar la independència .  En cas contrari, hauria quedat subsumida en una mena de nova Iugoslàvia que, a efectes pràctics, no hauria deixat de ser més que  la cristal·lització del projecte de la Gran Sèrbia. Izetbegovic arribà a afirmar que triar entre Croàcia i Sèrbia era com triar entre la leucèmia i el tumor cerebral. El parlament bosnià aprovà llavors una declaració de sobirania, tot i que no d’indepèndència, que acabà provocant que els diputats serbis abandonessin el parlament i en creessin un de propi, a Banja Luka, el 14 d’octubre de 1991. Simultàniament, entre la tardor de 1991 i l’hivern de 1992 diverses unitats de l’exèrcit, algunes procedents de Croàcia, havien anat ocupant posicions arreu de Bòsnia, també entorn de Sarajevo. Una dada fonamental, que va tenir una incidència decisiva en el desenvolupament del conflicte va ser l’aprovació de l’embargament d’armes, el setembre de 1991,  que afectava tots els països de Iugoslàvia. Això representà un hàndicap gairebé insuperable per a una hipotètica Bòsnia independent. Evidentment, l’arsenal militar de què disposava l’exèrcit iugoslau era molt important, i a ningú se li escapa que hi havia diverses fàbriques d’armes a Sèrbia, que fluiren sense  cap problema per tot Bòsnia. Tot això deixà Bòsnia en una situació d’absoluta indefensió un cop esclatat el conflicte. Pel que fa al bàndol croat, és cert que abans de la proclamació de la independència no s’havia proclamat cap república autònoma, tot i que el març de 1991, en una entrevista entre Milosevic i Tudjiman es parlà obertament de la possibilitat de dividir Bòsnia en dues zones, una per a cadascuna de les dues repúbliques. Això sí, les demandes de l’ultradretà, i força influent, Partit Croat de Drets anaven en la línia d’annexar tot Bòsnia a Croàcia.

L’inici de la guerra. El setge de Sarajevo. Mladic, cap de les forces serbobosnianes

La reacció immediata del bàndol txètnik [Malgrat que els seus orígens es remunten a les guerrilles sèrbies que combatiren l’Imperi turc, el terme “txètnic” està vinculat a posicions ultranacionalistes i expansionistes sèrbies com a resultat de les milícies amb el mateix nom que durant la Segona Guerra Mundial lluïtaren contra partisans i assassinaren a població no sèrbia. Durant la Guerra dels Balcans sorgiren milícies sèrbies que empraren aquest terme, també] a la independència va ser la proclamació formal de la República Sèrbia el 27 de març mateix. Durant el mes de juliol es proclamà la Comunitat Croata d’Herceg-Bosna. Amb aquests dos actes semblaven posades les bases d’una futura partició del país.   A principis d’abril es va produir un fet que marcà el futur de la guerra, quan les milícies d’Arkan van ocupar la ciutat de Bijeljina. En aquesta ciutat es produí la primera gran matança, quan més de cent musulmans van ser massacrats. Poc després va passar el mateix en altres ciutats com Zvornik (800 morts), Visegrad o Foca.També s’obriren els primers camps de concentració, com a Keraterm, Ormaska…i s’iniciaren els primers atacs contra Sarajevo, tot i que el setge de la capital no començà fins al 5 d’abril. Aquell 5 d’abril, precisament, hi hagué una gran manifestació, que aplegà entre 60.000 i 100.000 persones, que reclamava precisament la pau i reivindicava el dret de viure tots junts. En el bàndol fidel al govern hi lluitaren persones de tots els grups ètnics, no només bosníacs. Un cas emblemàtic d’això n’és Jovan Divak, general serbi de l’Armija bosniana. La resistència de la ciutat minera de Tuzla va representar un altre gran exemple dels esforços per preservar la diversitat ètnica i un projecte comú.    Mladic va ser un dels principals responsables del setge de Sarajevo. La ciutat va ser contínuament bombardejada durant més de tres anys, fins al 1995 i els franctiradors van disparar de manera indiscriminada contra la població civil. Són conegudes unes gravacions en què Mladic mateix exhortava els franctiradors a disparar contra la zona de Velusice, un barri on presumiblement hi havia pocs serbis. Segons diverses fonts, es calcula que el nombre de morts a resultes d’aquest setge va ser de més d’11.000. La ciutat va arribar a perdre gairebé dos terços de la seva població. [caption id="attachment_6187" align="alignleft" width="229"]Parlament bosnià atacat durant el setge de Sarajevo. Font: Wikimmedia Commons Parlament bosnià atacat durant el setge de Sarajevo. Font: Wikimmedia Commons[/caption] Un cop proclamada la República de Sèrbia, els dirigents txètniks crearen formalment l’Exèrcit de la República Sèrbia (conegut per les sigles VRS), i proposaren a Mladic que n’ocupés el càrrec de Comandant de l’Estat major, és a dir la principal autoritat. Va col·laborar estretament amb Radovan Karadzic, el líder polític dels txètniks serbis. A tots dos se’ls considera com els grans responsables del procés de neteja ètnica que va viure Bòsnia. Un fet que, segons totes les persones que el coneixien, va impactar profundament Mladic va ser el suïcidi de la seva filla, estudiant de Medicina, tot just un any abans del genocidi d’Srebrenica. Sembla que ella no va poder resisitir les notícies que informaven de les terribles atrocitats comeses per les tropes dirigides pel seu pare.

Srebrenica i les altre massacres  oblidades

Sens dubte, Srebrenica, la conquesta de la qual i el genocidi posterior organitzat per Mladic, simbolitza perfectament l’horror que es va viure en aquell conflicte i alhora la impotència, la deixadesa i la incompetència de les potències del moment per evitar-lo. Pel cap baix moriren vuit mil persones davant de la passivitat de les forces honadeses que havien de protegir la població. https://www.youtube.com/watch?v=Fliw801iX84 Documental de la BBC sobre el genocidi d’Srebrenica No se n’ha parlat tant, i no va tenir pràcticament cap ressò mediàtic, però poc després d’Srebrenica van caure d’altres enclaus, on també hi hagué autèntiques matances. A Zepa, per exemple, es va  repetir un esquema molt similar al d’Srebrenica. En aquest cas, els Cascos Blaus ucraïnesos van abandonar la zona de seguretat, com havien fet a Srebrenica, quan saberen que les milícies sèrbies s’hi acostaven. Exactament com a Srebrenica es va veure com Mladic negociava, aparentment, -i feia falses promeses- amb dos representants del assetjats sota la supervisió d’un oficial ucraïnès. En aquest cas, Mladic tornava  a oferir seguretat als habitants de la ciutat a canvi de la rendició. El resultat: la mort de tres mil persones més. Entre el 10 i el 15 d’octubre van desaparèixer entre tres i quatre mil bosníacs més a la zona de Banja Luka, un altra vegada enmig de l’absolut silenci informatiu. Aquests darrers incidents es produïren just en el moment en què s’estaven negociant els acords de Dayton, cosa que explica part d’aquest silenci hipòcrita. En aquells moments el principal objectiu era tancar el conflicte, encara que fos santificant i legalitzant l’agressió i la neteja ètnica que havia comportat. A part d’això, està totalment demostrada la participació i responsabilitat directa de Mladic en altres bombardeigs i atacs contra la població civil, com a Tuzla o Bihac. Els acords de Dayton van enterrar la possibilitat de construir un estat en què l’element central fossin les persones i es bastí un estat amb quotes ètniques i una estructura molt complexa, que el fa molt inoperant. Totes les propsotes de pau que es van posar sobre la taula, des de la Vance-Owen –de principis de 1993-, van optar per legitimar les conquestes de guerra i els genocidis comesos, i Dayton no en va ser una excepció.     Finalment, i molt important, també molts serbis van patir persecució i van ser assassinats. La llista de matances en diverses poblacions també és molt llarga i també  hi hagué camps d’internament on foren tancats, com per exemple Hadzici.    [caption id="attachment_6188" align="aligncenter" width="300"]Bsa_controlled Màxima estensió de territori controlat per les tropes sèrbies. Font: Wikimmedia
[/caption]
1511366316-ratko-mladic-ok

Ratko Mladic, el carnisser d’Srebrenica

El passat 22 de novembre es va fer pública la sentència de Ratko Mladic, una de les relacionades amb la guerra de Bòsnia que més s’esperaven. El Tribunal Penal Internacional de l’Haia el va condemnar a cadena perpètua per deu  càrrecs: un de genocidi (Srebrenica), cinc de crims contra la Humanitat i quatre per violació […]