Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La crònica a l’Euskal Herria de l’anomenat tardofranquisme, terme difús per una qüestió elemental (fins on arriba l’ombra franquista?), circula entre dos grans esdeveniments judicials: el Procés de Burgos de desembre de 1970, contra 16 militants d’ETA, i els judicis massius de l’estiu de 1975 que condemnaren a mort a 11 militants del FRAP i d’ETA, cinc dels quals foren executats.

En ambdues ocasions, el govern de Madrid va decretar en territori basc l’”estat d’excepció”, fórmula emprada per anul·lar les escasses i suposades llibertats civils del Fuero de los españoles, la constitució franquista. El decret de 1970 va tenir com a predecessor el de 1968 que s’allargà fins a l’any següent, amb la detenció i empresonament de centenars d’opositors i el desterrament de 60 advocats i líders sindicals. Hi hagué també una condemna a mort, posteriorment indultada.

Durant l’estat d’excepció de 1975, que es va decretar set mesos abans de la mort del dictador, foren arrestades més de tres mil persones, hi hagué vuit morts per trets de la Policia i la Guàrdia Civil, i fins i tot es va habilitar la plaça de bous de Bilbao per acollir a 400 dels detinguts. Una ofensiva destinada, segons el decret d’excepcionalitat, “a combatir los brotes antisociales”.

Les preses Arantxa Arruti, Jone Dorronsoro i Itziar Aizpurua en una fotografia a la presó. Serien jutjades en l’anomenat Porcés de Burgos. Font: Euskal Memoria.

Nombroses interpretacions d’aquesta època assenyalen l’oberturisme del règim en matèria cultural, la seva aposta per l’adhesió a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, la seva col·laboració oficiosa amb l’OTAN, l’entrada a les elits polítiques i econòmiques en tasques dirigents de personatges que no havien conegut la guerra civil, foren arguments que encoratjaren la Transició espanyola i l’anomenat “Règim del 78”. I que el règim va virar cap a una obertura política.

Aquest tipus de raonaments són radicalment falsos en relació al territori basc sota administració espanyola. Des de finals de la Segona Guerra Mundial (1945), fins a la mort del dictador (novembre de 1975), el període repressiu més violent de tot el cicle franquista va començar amb el citat estat d’excepció de l’estiu de 1968 i es va allargar fins a les eleccions de juny de 1977, comicis als quals, per cert, tingueren vetada la seva participació totes les organitzacions basques independentistes, així com altres de tall revolucionari. L’estat d’excepció de 1975 era el sisè dels últims anys. A la mort del dictador, hi havia 749 homes i dones d’origen basc a presó, per raons polítiques.

Fou en aquesta època quan la tortura i el maltractament deixaren de ser improvisacions, habituals, per convertir-se en una funció sistemàtica, amb avenços tècnics (elèctrics), models importats, especialistes i monitors amb formació específica i, fins i tot, amb espais en comissaries i cuarteles preparats per al turment. Durant l’estat d’excepció del 1975, l’aleshores sacerdot Tasio Erkizia es debaté entre la vida i la mort durant diverses setmanes, per les tortures patides. Fou violat a comissaria i arribà a l’hospital amb una fractura de crani. Un recent treball del Govern basc sobre la tortura ha desxifrat la punta de l’iceberg amb la recollida de més de 4.000 testimonis torturats, centenars dels quals formen part de l’època que ens ocupa.

Cartell del PNB cridant a la participació de la celebració del Dia de la Pàtria Basca, l’any 1972. Font: Euskal Memoria

És en aquest període també quan comença la fase més crua del terrorisme d’Estat, l’anomenada “guerra bruta”, amb més de dos centenars d’atemptats contra persones i propietats. Els primers foren rubricats amb el segell de “Guerrilleros de Cristo Rey”. Més endavant firmarien amb noms lligats a la contra insurgència: BVE (Batallón Vasco Español), AAA (Alianza Apostólica Anticomunista), ATE (Antiterrorismo ETA) o ANE (Acción Nacional Española).

Des de 1972, utilitzaren cotxes bomba, una novetat operativa a Europa. Els objectius foren diversos, el moviment cooperatiu, les ikastolas (escoles en llengua basca), llibreries, locals d’associacions de veïns… Els primers objectius de cotxe-bomba contra persones foren l’advocat Juan María Bandrés i el membre d’Euskalzaindia (Acadèmica de la Llengua Basca) José Antonio Arana Martija el 1973, i el refugiat Josu Urrutikoetxea el 1975, en el qual morí un dels mercenaris en la manipulació de l’artefacte.

Oposició al règim, vells i nous models

Des del final de la Segona Guerra Mundial, i fins a les primeres eleccions autonòmiques a la Comunitat Autònoma Basca (1979), el Govern basc sorgit durant la Segona República espanyola (1936) fixà el seu assentament en un local modest, a París, després que fos expulsat de la seva seu oficial pel Govern francès (1951). Mantenia un perfil baix, amb Jesús María Leizaola (PNB) com a president, i el suport del PSOE i els sindicats ELA (Solidaritat de Treballadors Bascos, aleshores proper al PNB) y UGT.

A l’”interior”, fora de l’exili i a la clandestinitat, el PNB era dirigit amb mà de ferro per Juan Ajuriagerra, negociador el 1937 de l’armistici de l’Exèrcit basc amb el Govern Italià. El sindicat ELA, nascut el 1911 a l’ombra del PNB, es movia en els espais patrocinats pel seu dirigent històric Manu Robles Arangiz. Durant la dècada de 1970 va passar per moments difícils, amb diverses escissions. Entre 1965 i 1975 coexistiren al menys vuit ELAs diferents. El Tercer Congrés d’ELA celebrat a Zornotza a finals de setembre de 1976, unificà totes les tendències. En l’actualitat, el sindicat ELA, juntament amb LAB (Langile Abertzale Batzordeak, Comissions Obreres Patriòtiques), sorgit precisament el 1974 des de l’entorn d’ETA per fer front a CCOO, conformen l’anomenada “majoria sindical basca”.

Cartell de l’esquerra abertzale reivindicant l’amnistia i la llibertat. Font: Euskal Memoria

El PSE-PSOE, alineat amb els corrents renovadors, abandonà la línia històrica de Llopis (1974), des del lideratge del gazteiztarra Antonio Amat, qui, juntament amb el finat Luis Martín-Santos i l’històric Ramon Rubial, havia reorganitzat el partit. El Partit Comunista basc celebrà el seu congrés a l’”exterior”, a Metz (França) l’any 1974, nomenant secretari general a Ramón Ormazabal, amb un perfil radicalment “espanyolitzant”. Els comunistes “basquistes” que havien recolzat durant la guerra civil al Govern basc foren purgats, entre ells el secretari general anterior, Juan Astigarrabia, que fou acollit a La Habana, convertint-se, paradoxalment, en assessor del Partit Comunista cubà.

El sentiment de derrota després del reconeixement internacional d’Espanya, sobretot a partir de la firma de l’Executiu franquista dels tractats amb els EEUU, va colpejar l’oposició històrica. Des de la guerra mundial, la col·laboració de l’oposició basca amb Washington, a l’espera d’una compensació, havia sigut l’única basa política per recuperar les institucions perdudes. Washington escollí a Franco, fet que, al marge del desassossec polític, va tenir repercussions a Euskal Herria: més de 60 prospeccions petrolieres a la Ribera de Navarra, l’ús de la Bardena Real com a camp d’entrenament pels avions dels EEUU i la OTAN (especialment durant la guerra de Vietnam), i l’establiment d’una base secreta de comunicacions nord-americana al mont Gorramendi (Elizondo), que seria abandonada l’any 1974.

Una nova generació que no va conèixer la guerra va sorgir, al marge de les icones històriques. Entre els nous vents que rondaren l’oposició, un d’ells va arribar des dels mateixos aliats del règim, l’Església Catòlica. Els moviments cristians de base JOC (Joventut Obrera Catòlica), JARC (Joves d’Acció Rural Catòlica), HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) i VOJ (Vanguardia Obrera Juvenil) tingueren presència en el desenvolupament polític basc. Ja el 1960, 339 sacerdots de les diòcesis de Gasteiz, Donostia, Bilbao i Iruñea, enviaren un escrit als seus respectius bisbes, la introducció del qual, marcaria el to del document: “Resignarse ante la injusticia sin protestar contra ella, sin luchar, no es digno de un hombre ni de un cristiano

El febrer de 1974, Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao, presentà un pols a Madrid quan, després d’una pastoral en la qual instava al règim a reconèixer la cultura i identitat basca, fou detingut en arrest domiciliari i animat a abandonar l’Estat. El 1975, quan morí Franco, el bisbe auxiliar de Donostia, José María Setién, que va oficiar els funerals pel dictador a la catedral de la capital guipuscoana, va haver d’abandonar l’edifici per evitar ser linxat pels assistents que consideraren el seu sermó impropi del moment.

La ikurriña fou un dels símbols claus del nacionalisme basc durant els darrers anys del franquisme. Font: Euskal Memoria

Entre els moviments de canvi generacional i de ruptura entre l’exili i l’”interior”, s’ha de citar a les Comissions Obreres que, a la mort de Franco, derivaren en un sindicat de tendència comunista, fent efectiva la divisió històrica a l’interior de la UGT, entre socialistes i comunistes. Les primeres comissions de treballadors, sense coordinació entre elles, havien sorgit a Bizkaia, entre 1961 i 1962, com una experiència original enfront del sindicalisme vertical i la seva representació. Des de 1966 els delegats del PCE es presentaren amb les sigles de CCOO a les eleccions del sindicat vertical el que provocarà, el 1970, la divisió a Euskal Herria: CONE (Comisión Nacional Obrera de Euskadi), darrere les quals anirà el sector lligat al PCE, i CECO (Coordinadora de Euskadi de Comisiones Obreras), recolzades per EMK, LKI, Partit Carlí i ORT.

La influència de diversos esdeveniments mundials, en especial les guerres d’alliberament de les metròpolis, l’èxit de la Revolució xinesa, la guerra anti-imperialista de Vietnam, i l’ascens a través de les revoltes com el Maig de 1968, donaren lloc a diverses tendències dins del moviment clandestí basc, en general sense convertir-se en especificitat basca, sinó com a part de les estructures estatals. Fou el cas del Movimiento Comunista (EMK), la trotskista Liga Revolucionaria (LKI), la maoista Organización Revolucionaria de Trabajadores (ORT) o el marxista-leninista Partido del Trabajo (PTE).

Moviments obrers i socials

La puixança d’un moviment obrer basc fort arribà vinculada a dues qüestions: la joventut de la classe obrera, en una mesura important migrant, i la industrialització accelerada de l’entorn. La voracitat empresarial va provocar que la patronal gestionés les seves fàbriques amb sous de misèria a l’espera que el recanvi, amb una mà d’obra abundant, seria suficient per a mantenir el seu estatus. La Huelga de Bandas d’Etxebarri, el 1967, havia marcat un camí èpic de lluita per a una comunitat obrera que es va sentir enfortida en la solidaritat de classe, a l’estil de les vagues mítiques mineres de Bizkaia a finals del segle XIX.

El conflicte de Laminación de Bandas d’Etxebarri va començar el 14 d’octubre de 1967. La Guàrdia Civil va entrar a les instal·lacions i 564 vaguistes foren acomiadats. La direcció de l’empresa va portar, aleshores, nombrosos esquirols de Galícia i Castella per a ocupar els llocs dels vaguistes. Cinc mesos i mig més tard, els treballadors de Bandas fins aleshores en vaga, tornaven a la feina sota el signe de la victòria. El règim havia gestionat la vaga amb un estat d’excepció.

Entre 1972 i 1973, amb les experiències de Bizkaia, els conflictes de CAF al Goierri guipuscoà, i el d’Eaton Ibérica a Pamplona, portaren al govern franquista a suposar que Euskal Herria es trobava en una situació pre-revolucionària. La presència policial en uns mesos marcaria la seva màxima cota en qualsevol situació històrica ocorreguda a Euskal Herria. A Iruñea, el governador civil va habilitar la plaça de bous per concentrar als detinguts que, segons algunes organitzacions polítiques, arribaren fins als tres mil.

En el període, el moviment social que més adhesions va provocar, fou la recuperació de l’euskara. El 1959 naixeren les tres primeres ikastolas a Gipuzkoa, després de la guerra civil. Tingueren un caràcter clandestí, però serviren d’incentiu perquè, amb els anys, el moviment s’anés estenent a una velocitat vertiginosa. El 1972, ja eren 10.400 els nens que estudiaven a les ikastolas i el 1974 s’acostaven als 15.000.

Cartell reivindicant la defensa de la llengua basca a través de les ikastolas. Font: Euskal Memoria

Euskaltzaindia també havia donat un impuls a la unificació pendent de la llengua amb els seus congressos a Baiona (1963) i Arantzazu (1968). També aparegueren o es reeditaren revistes en llengua basca com, Egan, Jakin, Anaitasuna, Goz Argi, Zeruko Argia… i una editorial com Itxaropena, a Zarautz, que no sense dificultats, posaren en marxa els seus projectes. Així mateix, un grup de cantautors en euskara (el col·lectiu Ez Dok Amairu) es convertiria en el centre de la nova cançó basca.

El moviment ecologista va tenir, així mateix, un espectacular creixement. El 1969, dos veïns d’Erandio (barri de Bilbao fins a la seva separació el 1983) foren morts per la Policia Armada en una protesta en contra dels núvols tòxics que assolaven la població. Entre d’altres, la lluita contra la central nuclear de Lemoiz, que tindria la seva màxima expressió durant la dècada de 1980, va començar ja a forjar-se el 1974. Fou l’embrió d’un moviment social que no es podria equiparar amb cap altre en la història recent ni d’Euskal Herria ni d’Europa.

Entre diferents moviments socials i veïnals, el de suport als presos polítics tindria precisament durant la dècada de 1970 el seu punt de partida, convertint-se durant els anys següents en el més sòlid dels que nasqueren conjunturalment. Oficialment, les anomenades Gestores pro Amnistia nasqueren el juny del 1976, sobre la base de diversos col·lectius, associacions i familiars que feia anys que treballaven en solidaritat amb els presos. Durant els primers mesos de 1977, les Gestores participaren activament en les campanyes per l’Amnistia, organitzant tres intenses setmanes de lluita, la resposta policial a les quals provocà una desena de morts. Com és sabut, l’any 2001, la judicatura espanyola va considerar que el moviment pro amnistia era “terrorista”,  realitzà una macro-batuda, i va prohibir les seves organitzacions, condemnant a 21 dels seus militants a penes de 8 a 10 anys de presó.

ETA com a paradigma històric

A finals de 1958 va nàixer un moviment sense vocació de convertir-se en organització política de forma immediata, que va prendre el nom d’ETA (Euskadi ta Askatasuna, Euskal Herria i la Llibertat). Les circumstàncies polítiques i les respostes del Règim al seu creixement, marcaren el seu futur. El naixement d’ETA va estar íntimament lligat al concepte resistent a l’estil del maquis comunista francès. Tingueren com a origen la crítica a la passivitat política del PNB i, durant l’anomenat tardofranquisme (1970-1975), la generositat quasi religiosa de la seva militància: centenars de torturats, empresonats, presos i exiliats que conformaren una èpica que uní als derrotats de la guerra civil de múltiples tendències (anarquistes, comunistes, socialistes, abertzales, sindicalistes) amb les noves generacions de tall revolucionari.

ETA va crear, així mateix, un corpus polític les bases del qual va definir en la seva V Assemblea (1967) amb la unificació dels dos corrents històrics, la socialista i la independentista, a l’estil dels moviments d’alliberament. L’estructura organitzativa que creà aleshores era una còpia del FLN del Vietnam (Front d’Alliberament Nacional, conegut a occident com Viet Cong), amb quatre fronts (cultural, polític, econòmic i militar). L’estructura frontista desapareixeria amb la mort del dictador, dissolent les seves branques en diferents organitzacions que formarien un “bloc dirigent” anomenat KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista), per a la revolució basca.

Cartell del sindicat LAB. Font: Euskal Memoria

ETA segrestà industrials per aconseguir finançar la seva organització (el primer fou Lorenzo Zabala, el gener de 1972), va conèixer la mort dels seus militants (el juny de 1968 Txabi Etxebarrieta queia mort per la Guàrdia Civil a Tolosa. Abans havia mort José María Quesada a causa de les tortures), utilitzà la dinamita contra objectius polítics i preparà atemptats personals tant contra persones d’un caire determinat (el primer fou l’inspector de la brigada político-social Melitón Manzanas, el 1968), també amb un caire indiscriminat, pel seu protagonisme en l’estratègia de l’Estat (el primer atemptat amb envergadura en aquest aspecte fou dirigit contra un land-rover de la Guàrdia Civil que va produir la mort de tres dels seus agents, a Oñati, dues setmanes abans de la mort de Franco). A partir de la mort del dictador obrí fronts armats per la legalització de la ikurriña, i contra confidents policials i càrrecs institucionals franquistes.

Però, sens dubte, en aquesta època, la seva projecció internacional arribà amb el magnicidi del president del Govern espanyol, l’almirall Luís Carrero Blanco. A mitjans de 1973, ETA intentà segrestar a Carrero Blanco per a intercanviar-lo per tots els seus presos amb condemna superior als 10 anys. Però el segrest fracassà. L’organització armada va canviar els seus plans. El 15 de novembre un comando llogava un soterrani al número 104 del carrer Claudio Coello de Madrid. Des de l’habitació traçaren un túnel en el qual col·locaren unes càrregues explosives. El dijous 20 de desembre de 1973, a les nou i mitja del matí el cotxe del president rebé l’impacte de les càrregues col·locades sota el sostre del túnel. El vehicle de Carrero Blanco va atrapar tot l’impacte de l’explosió.

Juan Paredes Manot, Txiki, fou afusellat el 27 de setembre de 1975 a Barcelona. Font: Euskal Memoria

Un any abans de la mort de Carrero Blanco, Euskal Herria continental va conèixer el naixement d’una organització armada, Iparretarrak (“Els d’ETA del Nord). El seu lema fou “Herriak bizi behar du” (El poble ha de viure). L’organització desenes de sabotatges, en especial en contra d’interessos immobiliaris i turístics. En cert sentit recollia la tradició del grup Enbata, que va néixer alhora amb ETA, la dècada del 1960, que no va practicar accions armades, però que fou il·legalitzat pel Govern francès. En l’actualitat Enbata continua existint com a revista.

Com a colofó de l’època, i després de les execucions del setembre de 1975 dels militants d’ETA i el FRAP el dictador, fidel a la seva trajectòria, convocava, segons la premsa adepta al règim, a més d’un milió de fervorosos seguidors a l’escenari clàssic dels seus banys de masses, la madrilenya Plaza de Oriente. A la convocatòria va deixar la seva última sentència, per a la posteritat: “Todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que, si a nosotros nos honra, a ellos les envilece”.

El dia següent, el ministre de l’Exèrcit enviava a 3.000 soldats a fer maniobres a la serra d’Urbasa, a Euskal Herria. D’aquelles maniobres preventives, quedaren projectils dispersos per la muntanya, que uns mesos més tard mataren a cinc veïns dels voltants d’Urbasa: Segundo Maiza, Gloria Pejenaute, Saturnino Luis Erdozia, i els nens Jesús Ceberio i José Luis Luis Taber, fill de Saturnino.

Read More

Tant els mesos abans de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), com els anys immediatament posteriors (1976-1977), després d’uns primers moviments a favor de la Ruptura Democràtica amb el franquisme, a l’estat espanyol el debat se centrava en la necessitat d’una reforma política que garantís eleccions i la legalització de partits i sindicats. Tot això amb l’absència d’una revisió crítica sobre el passat franquista. Malgrat tot, a Euskal Herria el debat va gravitar, en tot moment, entorn de la necessitat de la Ruptura Democràtica, del reconeixement dels drets nacionals i socials i de l’aprofundiment de la democràcia per a trencar definitivament amb el franquisme. 

A tall d’exemple, val la pena recordar que la Junta Democrática de España (1974) amb el PCE al capdavant i la Plataforma de Convergencia Democrática (1975) liderada pel PSOE van confluir, el març de 1976, en la Coordinación Democrática coneguda com “La Platajunta”. La nova coordinació opositora espanyola s’ampliava amb formacions polítiques de les nacionalitats (principalment catalanes) i es marcarà els objectius d’aconseguir l’amnistia, les llibertats polítiques i unes eleccions constituents. Tot i això, ja abans de constituir-se el govern presidit per Adolfo Suárez (6 de juliol de 1976), que va anunciar “reformes”, les negociacions particulars sobre l’agenda i els continguts de la Reforma política van donar lloc a deslleialtats tals que abocaren a la desaparició de la Coordinación Democrática i al fet que l’agenda reformista s’imposés definitivament sobre l’agenda rupturista. 

Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)
Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)

Mentrestant, a Euskal Herria creixia la protesta obrera i tenien lloc els fets de Vitoria (3 de març de 1976), en els quals la policia assassina a cinc treballadors, i els fets de Montejurra (9 de maig de 1976), on són assassinats dos carlins. Aquests fets posaran en relleu que, d’una banda, juntament amb l’independentisme, els enemics del règim també són la classe obrera i el Carlisme dinàstic alineat amb l’oposició, i, de l’altra, que Euskal Herria busca unitats d’acció amb el nacionalisme basc, l’esquerra abertzale i l’esquerra revolucionària per a trencar amb el passat. D’altra banda, els ajuntaments bascos sol·liciten la plena reintegració foral (març-juliol de 1976) i sorgeix el Moviment d’Alcaldes, que demanda la legalització de la ikurriña, l’amnistia total i la redacció d’un Estatut d’Autonomia similar al de 1931 aprovat pels municipis bascos i bloquejat per la República. També es constitueix la Comissió Gestora Pro-amnistia (març) per demanar l’amnistia per a tots els presos polítics sense excepcions. En aquest context, i enfront de la falta de canvis reals en la situació dels presos polítics, es produeix la fuga de la presó de Segòvia (5 d’abril de 1976) de 29 presos polítics (24 bascos i 5 catalans). 

En paral·lel, l’activitat d’ETA insisteix i persisteix. Si durant el 1975 havien incrementat les seves accions en tres fronts (forces repressives, col·laboradors policials i defensa de la ikurriña), des de febrer de 1976 iniciarien una campanya d’atemptats i assetjament contra alcaldes i membres de les diputacions del franquisme. 

Al mateix temps, el debat per a dotar-se d’una alternativa política comuna havia començat el desembre de 1975 a la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) (nascuda per enfrontar-se als afusellaments de 1975 i agrupant partits polítics, organitzacions sindicals, socials i les organitzacions armades independentistes) sobre un esborrany de set punts. L’“Alternativa KAS”, alternativa tàctica de mínims, es fa pública el 18 d’agost de 1976 i inicialment consta de set punts. En ella es formulen les set condicions mínimes exigibles al Govern de l’estat perquè  el procés de Reforma assolís validesa per als bascos: concessió de llibertats democràtiques, concessió d’amnistia, dissolució dels cossos repressius, millora de les condicions laborals i de vida dels treballadors, reconeixement del dret a l’autodeterminació, establiment d’una autonomia provisional actualitzada (que comprengués tota l’Euskal Herria sud, amb amplis poders polítics i econòmics, euskara oficial,…) i, establiment d’un govern provisional basc interlocutor amb el govern central i altres poders de l’estat sorgits de la desaparició del feixisme per tractar una nova constitució.

Logo de la Koordinadora Abertzale Sozialista (Font: Viquipèdia)

Aquesta alternativa política de l’independentisme serà definida abans, durant i després del procés de Reforma política. En la mesura que la dita proposta és també el programa tàctic d’ETA, la frustrada Ruptura Democràtica a Euskal Herria portaria a la continuïtat de la lluita armada després de les eleccions de juny de 1977, la sortida del darrer pres (desembre de 1977) o el referèndum constitucional de 1978. 

ETA redoblarà la seva activitat amb l’objectiu de forçar una negociació política amb els poders de l’estat encaminada a aconseguir l’alternativa que suposaria la Ruptura Democràtica i el reconeixement dels drets nacionals d’Euskal Herria. Aquest fou el seu objectiu tant implícit com explícit. 

Logo d’Euskadi Ta Askatasuna (Font: Wikimedia Commons)

L’estat espanyol, per part seva, per intentar neutralitzar tant la seva activitat militar com els seus objectius polítics compartits per altres organitzacions, no escatimarà mitjans. L’existència d’ETA i de tot allò que, segons els manuals policials, «le daba oxígeno» justificarà la repressió que buscarà ser més selectiva però sense aconseguir-ho del tot. Les detencions, la incomunicació, la tortura, els controls policials i la guerra bruta aparentment anaven dirigits contra ETA, però acabaran afectant a àmplies capes de la societat basca i a l’independentisme polític en primer terme, però també a altres sectors combatius (ecologistes, antimilitaristes, sindicalistes, partits revolucionaris estatals o la joventut basca en general). 

La continuïtat Franquisme-Democràcia i els seus números

A Euskal Herria sempre s’ha entès el franquisme i el postfranquisme com un tot continu; això ha portat a què les xifres de la repressió, tortura, exili, presó i la guerra bruta siguin difícils de partir en dues parts. Des de la dècada dels setanta, 40.000 persones foren detingudes per motius polítics a Euskal Herria i unes 10.000 van ser finalment imputades. No totes acabaren empresonades però sí que ho van ser prop de 7.500 persones.

A punt d’extingir-se la dictadura, a l’agost, es va aprovar a través del Decret-Llei 10/1975 una “llei antiterrorista” que després es llegaria al règim de la “reforma política”. Poc després, se suprimia el Tribunal del orden Público (TOP), però un dia més tard, amb els jutges procedents del TOP, naixia un nou Tribunal d’excepció: l’Audiencia Nacional (AN). 

El novembre de 1975 es van publicar els noms i cognoms dels 731 presos polítics bascos empresonats encara després de la mort de Franco. Una dada quantitativa que, juntament al qualitatiu de ser majoritàriament d’una organització armada, diferenciava la realitat basca de la resta de l’estat. Això va portar al fet que la lluita per l’amnistia s’allargués un any i mig més que a la resta de l’estat. Tot i això, l’anomenada, finalment, “amnistia del 77” també va portar 18.000 indults per agents policials, torturadors i mandataris polítics, judicials i militars. La impunitat va quedar rubricada amb una ley de punto final al mateix temps que l’excepcionalitat s’anava formant. 

El règim del 78 va nàixer viciat per la reforma promoguda pel règim i dirigida pels mateixos poders polítics i econòmics de la dictadura. La constitució de 1978 va consagrar un règim sense llibertats plenes i sense contemplar el dret a la lliure determinació dels pobles recollit en els Pactes internacionals, Declaracions Universals i el Dret Internacional Públic. És més, s’encomanà a l’Exèrcit (sense depurar) la missió de garantir la integritat territorial i l’ordenament constitucional. Les formacions basques al Congrés dels diputats PNB i Euskadiko Ezkerra (l’Esquerra Abretzale no va concórrer a les eleccions de 1977 perquè no s’havien alliberat els presos ni legalitzat als partits independentistes), qüestionaren la Constitució amb la seva abstenció o el vot negatiu al Congrés. Després, al referèndum del 6 de desembre de 1978, aquests partits farien una crida a l’abstenció o el vot negatiu, com també ho faria Herri Batasuna, nascuda mesos abans. El resultat va ser que la Constitució únicament fou avalada a les quatre províncies basques per un 34,55% del cens de majors de 21 anys.

Aquest constitucionalisme qüestionant pels bascos i tutelat policialment i militarment s’ha deixat sentir durant quatre dècades amb una democràcia de baixa qualitat i la negació de la plurinacionalitat. 

El nou règim va començar amb mal peu. Va actualitzar i perllongar la lògica repressiva de la dictadura amb lleis i tribunals d’excepció. Amb plans com el ZEN (Zona Especial del Norte), que dedicaven ingents mitjans humans i tècnics a la policia, els hi oferia remuneracions afegides per aquarterar-se al “nord”, obria la tapa dels fons reservats, aconsellava multiplicar els controls policials, qualificava de sospitós a tot jove que «vistiera anorak, vaqueros y zapatillas»; aconsellava querellar-se contra el torturat en el moment en el qual les denúncies de tortures decaiguessin judicialment, etc… Es va reprendre i renovar el terrorisme d’estat i es va implementar la dispersió i l’allunyament dels presos bascos. I, amb el temps, les lleis i els tribunals van esdevenir l’expressió màxima de l’aplicació del dret penal de l’enemic i la utilització política de la justícia contra l’independentisme basc. 

Cartell acusant de terrorisme d’estat al govern xilè durant les protestes xilenes de 2019-2020 (Font: Wikimedia Commons)

En tot aquest temps, fins on s’ha pogut documentar, un total de més de 6.000 persones torturades demostren que la pràctica de maltractaments i tortures fou sistemàtica. I, fugint de la tortura i la presó, més de 2.500 ciutadans bascos van haver d’exiliar-se

La mort també va formar part de l’equació. Segons Egiari Zor, fundació que té com a objectiu treballar pels drets de les víctimes que han patit la violència estatal, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional mataren en controls, manifestacions o, mentre les tenien detingudes, a 219 persones, mentre que els ferits en mobilitzacions (i controls de carretera) per arma de foc, pilotes de goma o pots de fum sobrepassen els 900 en tot Euskal Herria. Les persones mortes sota custòdia policial, en controls antiterroristes de carreteres o en manifestacions i mobilitzacions no van decréixer després del franquisme i va passar el mateix amb les persones ferides per membres de les forces de seguretat de l’estat: foren més en el període constitucional que en els anteriors. 

La guerra bruta va sumar més cadàvers i més ferits quan va fer la seva irrupció un cop Franco havia mort. En una dotzena d’anys (1975-1989) les accions paramilitars provocaren 79 morts a ambdues bandes de la frontera basca, i 417 ferits

La Guerra bruta i el terrorisme al servei de l’estat 

Les autoritats espanyoles sempre van responsabilitzar de la guerra bruta a “incontrolats” d’ultradreta i negaren tota responsabilitat en els crims. Ho continuaren negant fins i tot quan les evidències no deixaren marge per al dubte sobre la implicació de l’estat. Això ha dut al fet que un dels aspectes més cruents de la guerra bruta hagi sigut la impunitat, l’absència d’encausats i de condemnes, o els indults pels autors i promotors del terror.

El 23 d’abril de 1975, començava oficialment la guerra bruta en contra dels refugiats bascos amb la primera bomba a la llibreria Mugalde d’Hendaia. Dos mesos després, a Donibane Lohitzune, es va produir el primer atemptat que tenia com a objectiu posar fi a la vida d’un refugiat basc, José Antonio Urrutikoetxea, el qual en va sortir il·lès. 

A la mort del dictador, el terrorisme d’estat està plenament consolidat i entre 1976 i 1981 es succeeixen les sigles Anti-Terrorismo ETA (ATE), Batallón Vasco-Español (BVE), Alianza Apostólica Anticomunista (AAA), Grupos Armados Españoles (GAE)… que començaren a sembrar la mort i els atacs a comerços, llibreries i empreses regentades per abertzales o familiars de presos i refugiats. En l’època en la qual va governar directament la dreta postfranquista a través d’Arias Navarro i l’ex-vicesecretario General del Movimiento Adolfo Suárez (1976-1977), i els successius governs de la Unión de Centro Democrático (UCD) presidits per Adolfo Suárez (1977-1981) i Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982), es realitzaren més de 500 atemptats. 

Carlos Arias Navarro al costat de Francisco Franco l’any 1975 (Font: Wikimedia Commons)

Contràriament al que se sol pensar, en aquest primer episodi, es produïren més morts que en el període posterior (1983-1987) protagonitzat pels coneguts Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), les sigles dels quals afavorides pels governs del PSOE. 

L’octubre de 1983, amb el segrest i desaparició de Joxean Lasa i Josi Zabala, irrompen els GAL i, entre 1983 i 1987, aquestes sigles estaran implicades en la mort de 29 ciutadans bascos i francesos i en les ferides causades a 24 persones més. Malgrat això, el terrorisme d’estat en el seu conjunt (1976-1981 i 1983-1987) i el posterior de 1989 a 2009 va cobrar-se la vida de 79 persones (29 dels GAL, 25 del BVE, 8 de la Triple A, 5 de GAE, 1 d’ATE, 4 desaparicions forçoses i 8 morts sense reivindicar clarament). 

No obstant això, els atemptats mortals, representen una petita part (10%) de la guerra bruta. El balanç total del terrorisme d’estat pot documentar fins a 1.500 atemptats i accions parapolicials de tota mena. 

A més de les bombes i les morts continuades, la guerra bruta va afegir-hi la incertesa de les desaparicions d’Eduardo Moreno “Pertur” (1976) i José Miguel Exteberria “Naparra” (1980), encara sense aparèixer, i la dels dos ja trobats morts Joxean Lasa i Josi Zabala (1983) i Jon Anza (2009). Igualment, la guerra bruta es cobraria la vida de polítics escollits democràticament com va ocórrer amb Tomas Alba (1979), regidor d’Herri Batasuna (HB) de l’ajuntament de Donostia, Santi Brouard (1984), diputat d’HB al Parlament Basc, i Josu Muguruza (1989), diputat d’HB al Congrés de Madrid. 

Mural a Bayona en què apareixen Lasa i Zabala, assessinats pels GAL (Font: Wikimmedia Commons)

La tortura sota lleis i tribunals d’excepció 

Des del franquisme, i amb especial incidència en l’etapa “democràtica”, la tortura ha estat sistemàticament present en comissaries i quartelillos quan els detinguts eren bascos. Les denúncies es multiplicaren entre un silenci còmplice de la classe política i dels mitjans de comunicació. 

La instauració de la tortura com a pràctica quotidiana va ser (i encara és) possible gràcies a la cobertura donada per la llei antiterrorista i les seves disposicions sobre el règim d’incomunicació. Els diferents governs del PSOE o del PP mai van solucionar el problema perquè no tenien una visió del mateix en clau de drets humans, sinó en clau antiterrorista. La tortura no es va interrompre durant els darrers 40 anys i es justificava amb l’excusa de l’existència d’ETA. Avui dia, el negacionisme sobre la tortura persisteix i les seves víctimes continuen sent ignorades i sense el mínim reconeixement

Únicament el Govern Basc, i en una època molt tardana o recent, ha realitzat un intent de quantificar aquesta realitat i d’atorgar un reconeixement a les víctimes. Va encarregar a l’Institut Basc de Criminologia (IVAC) de la Universitat del País Basc, un Projecte d’investigació de la tortura i els maltractaments al País Basc entre 1960 i 2014. El treball d’investigació va ser dirigit pel prestigiós forense Francisco Etxeberria. Els resultats, presentats el desembre de 2017, foren demolidors: es documentaren 4.113 casos de maltractaments i de tortures, una xifra inferior a la real perquè no totes les denúncies i testimonis dels anys setanta i vuitanta es pogueren recollir. Un informe que tampoc incloïa Navarra en l’estudi, però que concloïa que la tortura havia sigut sistemàtica en el cas dels detinguts bascos i corrobora el que ja era vox populi

Durant el franquisme, les tortures de les pallisses, elèctrodes, banyera, asfíxia amb bossa, cremades amb cigarrets… eren habituals per al dissident polític i no va existir ni tan sols la tipificació del delicte de tortura ni es donà cap context que permetés la seva investigació i molt menys la prevenció d’aquesta. En “democràcia”, les mateixes pràctiques continuaren sense cap variació, excepte que els afectats passaren a ser majoritàriament els independentistes sospitosos de militar, col·laborar o ser afins a ETA. En aquest segon període, es donaren casos que derivaren en mort, la dels militants d’ETA detinguts Joseba Arregi (1981) i Xabier Galparsoro (1993), però també dels detinguts Mikel Zabalza (1985) i Gurutze Iantzi (1993), que no tenien res a veure amb ETA tot i haver sigut detinguts acusats de tenir-hi vincles. 

Estat del cos Joseba Arregi Izagirre a causa de les tortures exercides, les quals li van acabar provocant la mort (Font: Wikimedia Commons i Argia.com)

Com es va poder produir tot això? Amb la Llei Antiterrorista heretada del franquisme la tortura era un hàbit i ni tan sols era delicte; amb la nova llei antiterrorista de 1979 es permetia mantenir els detinguts 10 dies incomunicats, sense advocat ni control judicial efectiu. Al final dels 80 es va limitar la incomunicació efectiva a 5 dies, però va continuar sent prou temps perquè les dependències policials fossin un espai privilegiat per a la tortura i la seva impunitat. No ens ha d’estranyar que 3 de cada 4 detinguts sota la llei antiterrorista hagin denunciat haver estat torturats. 

El Comitè contra la Tortura de l’ONU va condemnar dues vegades l’Estat Espanyol, el 1992 i el 2005 per aquests fets. Amnistia Internacional, el Comitè de Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa, el Comitè de Drets Humans de l’ONU i els informes de diferents relators personats a l’estat espanyol recomanaren acabar amb la incomunicació i canviar la legislació antiterrorista per una altra més garantista. Tot i això, aquests informes sempre foren denigrats i ignorats. 

La complicitat amb la tortura es va estendre als jutjats on la investigació de les denúncies de tortures amb atestats mèdics forenses o sense, tampoc van tenir incidència de cap mena. La immensa majoria de les tortures no van donar peu a l’obertura de diligències, o es quedaren en la fase de diligències prèvies. A l’Audiència Nacional li correspon una especial responsabilitat: la majoria dels seus jutges instructors veien desfilar persones clarament colpejades que acabaven autoinculpant-se o inculpant a tercers. Una part ínfima de les denúncies arribaren a judici i algunes d’aquestes acabaren en sentència condemnatòria. Des de 1979, el Tribunal Suprem va ratificar únicament 19 sentències condemnatòries per tortura i maltractaments a 31 víctimes, i dels 62 agents condemnats 27 foren immediatament indultats. 

Mentrestant, Espanya va firmar el Conveni Europeu de Drets Humans i alguns casos van anar arribant al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Avui dia, Espanya ha acumulat un total de 10 sentències condemnatòries per no investigar les tortures i maltractaments en règim d’incomunicació.

Fugint de la repressió: exili i deportació 

Després de la tornada dels refugiats que fugiren del franquisme, diversos milers de persones continuaren buscant refugi a l’altra banda de la frontera fugint de la tortura i la presó. La majoria d’ells acabaren exiliats a la seva pròpia terra, a Euskal Herria nord, però també en altres països europeus i llatinoamericans, on visqueren com la persecució i la repressió no coneixia fronteres. 

Durant els anys foscos del franquisme, l’estat francès havia esdevingut una terra d’asil i d’acollida per als qui fugien de la persecució política. Amb el nou règim espanyol, la tortura i la guerra bruta continuaren sent senyes d’identitat espanyoles, i convèncer a l’exterior que Espanya era un país amb llibertats democràtiques plenes i garant dels drets de les persones resultava difícil quan no s’havia trencat amb el passat. 

Els poders de l’Estat estaven convençuts que el reconeixement democràtic arribaria quan es donessin les primeres extradicions, enteses aquestes com el procediment pel qual les autoritats franceses entregaven a les espanyoles a persones reclamades per a ser jutjades a l’estat espanyol. 

Els tractats d’extradició vigents no contemplaven aquesta possibilitat quan el motiu pel qual es sol·licitava era de caràcter polític o tingués objectius polítics. Es reconeixia de facto la persecució política dels independentistes bascos, i la negativa francesa a concedir extradicions es va mantenir fins a finals de la dècada dels 70. De fet, durant tota la presidència de Giscard d’Estaing (1974-1981) no es va concedir cap extradició de refugiats bascos malgrat els intents del govern de la UCD. 

Tot i això, ja al 1979, es va procedir a la no concessió generalitzada de l’estatut de refugiat i a la no renovació del mateix obligant així als refugiats a viure sense els papers en regla. La col·laboració francesa no arribaria fins que se succeïssin dos fets consecutius: l’arribada al 1981 de François Mitterrand (PSF) a la presidència francesa i la de Felipe Gozález (PSOE) a la presidència espanyola un any després. 

François Miterrand (Font: Wikimedia Commons)

Quan el 1982 el PSOE va arribar al govern una de les tasques encomanades pels poders de l’estat fou aconseguir la col·laboració francesa amb la “qüestió basca”. El desplegament diplomàtic i institucional per a convèncer al seu homòleg socialista François Mitterrand fou ingent, però enfront de la falta de resultats tangibles es va tornar a impulsar el terrorisme d’estat en contra dels refugiats a partir de l’octubre de 1983. Els GAL s’estrenaren amb el segrest i desaparició dels refugiats Josean Lasa i Jozi Zabala, el segrest a Hendaia de Segundo Marey, a qui confongueren amb un refugiat basc, i l’intent de segrest de Jesús María Larretxea, protagonitzat per policies espanyols identificats després de passar la frontera i posats en llibertat per ordres superiors. 

Pressionat, el gener de 1984, el govern francès va prendre diverses mesures administratives i policials en contra dels refugiats. Es practicaren centenars de registres domiciliaris i desenes de detencions, però sobretot es va obrir la porta a una nova variable: les deportacions a tercers països com a alternativa a les extradicions.

Les extradicions trigaren poc a arribar. L’agost de 1984, al Tribunal de Pau, es jutjava a 8 refugiats bascos després de la petició espanyola d’extradició i el govern francès va concedir tres de les demandades per primera vegada al mateix temps que als altres 4 no els extradia però els deportava a Togo. Les deportacions continuaren fins a 1989, afectant 70 refugiats bascos que veieren com se’ls aplicava una mesura que no existeix als codis penals espanyol i francès, però que els porta a països de l’Àfrica i d’Amèrica. 

Amb les deportacions, l’estat francès inicià la col·laboració amb les autoritats espanyoles sense que la guerra bruta desaparegués perquè l’objectiu eren les extradicions via judicial o les meres expulsions de policia a policia. Això va ocórrer després de la batuda del 3 d’octubre de 1987 quan després d’entrar a 180 cases i detenir 200 persones, la policia francesa va entregar a la policia espanyola 60 d’aquestes persones, es deportaren a 15 individus més i s’empresonà a unes altres. El comentari de M. Stéphani, cap de ganivet de Robert Pandraud, ministre delegat per la Seguretat, va resultar eloqüent, «els refugiats no haurien de queixar-se, abans se’ls matava i ara se’ls expulsa». La col·laboració havia culminat i Espanya compraria armament francès i atorgaria substanciosos contractes a societats franceses. 

Un cop l’estat francès va multiplicar les expulsions i els processos judicials acabaren en extradicions, els atemptats de guerra bruta perpetrats pels GAL desaparegueren.

Read More