Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La crònica a l’Euskal Herria de l’anomenat tardofranquisme, terme difús per una qüestió elemental (fins on arriba l’ombra franquista?), circula entre dos grans esdeveniments judicials: el Procés de Burgos de desembre de 1970, contra 16 militants d’ETA, i els judicis massius de l’estiu de 1975 que condemnaren a mort a 11 militants del FRAP i d’ETA, cinc dels quals foren executats.

En ambdues ocasions, el govern de Madrid va decretar en territori basc l’”estat d’excepció”, fórmula emprada per anul·lar les escasses i suposades llibertats civils del Fuero de los españoles, la constitució franquista. El decret de 1970 va tenir com a predecessor el de 1968 que s’allargà fins a l’any següent, amb la detenció i empresonament de centenars d’opositors i el desterrament de 60 advocats i líders sindicals. Hi hagué també una condemna a mort, posteriorment indultada.

Durant l’estat d’excepció de 1975, que es va decretar set mesos abans de la mort del dictador, foren arrestades més de tres mil persones, hi hagué vuit morts per trets de la Policia i la Guàrdia Civil, i fins i tot es va habilitar la plaça de bous de Bilbao per acollir a 400 dels detinguts. Una ofensiva destinada, segons el decret d’excepcionalitat, “a combatir los brotes antisociales”.

Les preses Arantxa Arruti, Jone Dorronsoro i Itziar Aizpurua en una fotografia a la presó. Serien jutjades en l’anomenat Porcés de Burgos. Font: Euskal Memoria.

Nombroses interpretacions d’aquesta època assenyalen l’oberturisme del règim en matèria cultural, la seva aposta per l’adhesió a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, la seva col·laboració oficiosa amb l’OTAN, l’entrada a les elits polítiques i econòmiques en tasques dirigents de personatges que no havien conegut la guerra civil, foren arguments que encoratjaren la Transició espanyola i l’anomenat “Règim del 78”. I que el règim va virar cap a una obertura política.

Aquest tipus de raonaments són radicalment falsos en relació al territori basc sota administració espanyola. Des de finals de la Segona Guerra Mundial (1945), fins a la mort del dictador (novembre de 1975), el període repressiu més violent de tot el cicle franquista va començar amb el citat estat d’excepció de l’estiu de 1968 i es va allargar fins a les eleccions de juny de 1977, comicis als quals, per cert, tingueren vetada la seva participació totes les organitzacions basques independentistes, així com altres de tall revolucionari. L’estat d’excepció de 1975 era el sisè dels últims anys. A la mort del dictador, hi havia 749 homes i dones d’origen basc a presó, per raons polítiques.

Fou en aquesta època quan la tortura i el maltractament deixaren de ser improvisacions, habituals, per convertir-se en una funció sistemàtica, amb avenços tècnics (elèctrics), models importats, especialistes i monitors amb formació específica i, fins i tot, amb espais en comissaries i cuarteles preparats per al turment. Durant l’estat d’excepció del 1975, l’aleshores sacerdot Tasio Erkizia es debaté entre la vida i la mort durant diverses setmanes, per les tortures patides. Fou violat a comissaria i arribà a l’hospital amb una fractura de crani. Un recent treball del Govern basc sobre la tortura ha desxifrat la punta de l’iceberg amb la recollida de més de 4.000 testimonis torturats, centenars dels quals formen part de l’època que ens ocupa.

Cartell del PNB cridant a la participació de la celebració del Dia de la Pàtria Basca, l’any 1972. Font: Euskal Memoria

És en aquest període també quan comença la fase més crua del terrorisme d’Estat, l’anomenada “guerra bruta”, amb més de dos centenars d’atemptats contra persones i propietats. Els primers foren rubricats amb el segell de “Guerrilleros de Cristo Rey”. Més endavant firmarien amb noms lligats a la contra insurgència: BVE (Batallón Vasco Español), AAA (Alianza Apostólica Anticomunista), ATE (Antiterrorismo ETA) o ANE (Acción Nacional Española).

Des de 1972, utilitzaren cotxes bomba, una novetat operativa a Europa. Els objectius foren diversos, el moviment cooperatiu, les ikastolas (escoles en llengua basca), llibreries, locals d’associacions de veïns… Els primers objectius de cotxe-bomba contra persones foren l’advocat Juan María Bandrés i el membre d’Euskalzaindia (Acadèmica de la Llengua Basca) José Antonio Arana Martija el 1973, i el refugiat Josu Urrutikoetxea el 1975, en el qual morí un dels mercenaris en la manipulació de l’artefacte.

Oposició al règim, vells i nous models

Des del final de la Segona Guerra Mundial, i fins a les primeres eleccions autonòmiques a la Comunitat Autònoma Basca (1979), el Govern basc sorgit durant la Segona República espanyola (1936) fixà el seu assentament en un local modest, a París, després que fos expulsat de la seva seu oficial pel Govern francès (1951). Mantenia un perfil baix, amb Jesús María Leizaola (PNB) com a president, i el suport del PSOE i els sindicats ELA (Solidaritat de Treballadors Bascos, aleshores proper al PNB) y UGT.

A l’”interior”, fora de l’exili i a la clandestinitat, el PNB era dirigit amb mà de ferro per Juan Ajuriagerra, negociador el 1937 de l’armistici de l’Exèrcit basc amb el Govern Italià. El sindicat ELA, nascut el 1911 a l’ombra del PNB, es movia en els espais patrocinats pel seu dirigent històric Manu Robles Arangiz. Durant la dècada de 1970 va passar per moments difícils, amb diverses escissions. Entre 1965 i 1975 coexistiren al menys vuit ELAs diferents. El Tercer Congrés d’ELA celebrat a Zornotza a finals de setembre de 1976, unificà totes les tendències. En l’actualitat, el sindicat ELA, juntament amb LAB (Langile Abertzale Batzordeak, Comissions Obreres Patriòtiques), sorgit precisament el 1974 des de l’entorn d’ETA per fer front a CCOO, conformen l’anomenada “majoria sindical basca”.

Cartell de l’esquerra abertzale reivindicant l’amnistia i la llibertat. Font: Euskal Memoria

El PSE-PSOE, alineat amb els corrents renovadors, abandonà la línia històrica de Llopis (1974), des del lideratge del gazteiztarra Antonio Amat, qui, juntament amb el finat Luis Martín-Santos i l’històric Ramon Rubial, havia reorganitzat el partit. El Partit Comunista basc celebrà el seu congrés a l’”exterior”, a Metz (França) l’any 1974, nomenant secretari general a Ramón Ormazabal, amb un perfil radicalment “espanyolitzant”. Els comunistes “basquistes” que havien recolzat durant la guerra civil al Govern basc foren purgats, entre ells el secretari general anterior, Juan Astigarrabia, que fou acollit a La Habana, convertint-se, paradoxalment, en assessor del Partit Comunista cubà.

El sentiment de derrota després del reconeixement internacional d’Espanya, sobretot a partir de la firma de l’Executiu franquista dels tractats amb els EEUU, va colpejar l’oposició històrica. Des de la guerra mundial, la col·laboració de l’oposició basca amb Washington, a l’espera d’una compensació, havia sigut l’única basa política per recuperar les institucions perdudes. Washington escollí a Franco, fet que, al marge del desassossec polític, va tenir repercussions a Euskal Herria: més de 60 prospeccions petrolieres a la Ribera de Navarra, l’ús de la Bardena Real com a camp d’entrenament pels avions dels EEUU i la OTAN (especialment durant la guerra de Vietnam), i l’establiment d’una base secreta de comunicacions nord-americana al mont Gorramendi (Elizondo), que seria abandonada l’any 1974.

Una nova generació que no va conèixer la guerra va sorgir, al marge de les icones històriques. Entre els nous vents que rondaren l’oposició, un d’ells va arribar des dels mateixos aliats del règim, l’Església Catòlica. Els moviments cristians de base JOC (Joventut Obrera Catòlica), JARC (Joves d’Acció Rural Catòlica), HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) i VOJ (Vanguardia Obrera Juvenil) tingueren presència en el desenvolupament polític basc. Ja el 1960, 339 sacerdots de les diòcesis de Gasteiz, Donostia, Bilbao i Iruñea, enviaren un escrit als seus respectius bisbes, la introducció del qual, marcaria el to del document: “Resignarse ante la injusticia sin protestar contra ella, sin luchar, no es digno de un hombre ni de un cristiano

El febrer de 1974, Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao, presentà un pols a Madrid quan, després d’una pastoral en la qual instava al règim a reconèixer la cultura i identitat basca, fou detingut en arrest domiciliari i animat a abandonar l’Estat. El 1975, quan morí Franco, el bisbe auxiliar de Donostia, José María Setién, que va oficiar els funerals pel dictador a la catedral de la capital guipuscoana, va haver d’abandonar l’edifici per evitar ser linxat pels assistents que consideraren el seu sermó impropi del moment.

La ikurriña fou un dels símbols claus del nacionalisme basc durant els darrers anys del franquisme. Font: Euskal Memoria

Entre els moviments de canvi generacional i de ruptura entre l’exili i l’”interior”, s’ha de citar a les Comissions Obreres que, a la mort de Franco, derivaren en un sindicat de tendència comunista, fent efectiva la divisió històrica a l’interior de la UGT, entre socialistes i comunistes. Les primeres comissions de treballadors, sense coordinació entre elles, havien sorgit a Bizkaia, entre 1961 i 1962, com una experiència original enfront del sindicalisme vertical i la seva representació. Des de 1966 els delegats del PCE es presentaren amb les sigles de CCOO a les eleccions del sindicat vertical el que provocarà, el 1970, la divisió a Euskal Herria: CONE (Comisión Nacional Obrera de Euskadi), darrere les quals anirà el sector lligat al PCE, i CECO (Coordinadora de Euskadi de Comisiones Obreras), recolzades per EMK, LKI, Partit Carlí i ORT.

La influència de diversos esdeveniments mundials, en especial les guerres d’alliberament de les metròpolis, l’èxit de la Revolució xinesa, la guerra anti-imperialista de Vietnam, i l’ascens a través de les revoltes com el Maig de 1968, donaren lloc a diverses tendències dins del moviment clandestí basc, en general sense convertir-se en especificitat basca, sinó com a part de les estructures estatals. Fou el cas del Movimiento Comunista (EMK), la trotskista Liga Revolucionaria (LKI), la maoista Organización Revolucionaria de Trabajadores (ORT) o el marxista-leninista Partido del Trabajo (PTE).

Moviments obrers i socials

La puixança d’un moviment obrer basc fort arribà vinculada a dues qüestions: la joventut de la classe obrera, en una mesura important migrant, i la industrialització accelerada de l’entorn. La voracitat empresarial va provocar que la patronal gestionés les seves fàbriques amb sous de misèria a l’espera que el recanvi, amb una mà d’obra abundant, seria suficient per a mantenir el seu estatus. La Huelga de Bandas d’Etxebarri, el 1967, havia marcat un camí èpic de lluita per a una comunitat obrera que es va sentir enfortida en la solidaritat de classe, a l’estil de les vagues mítiques mineres de Bizkaia a finals del segle XIX.

El conflicte de Laminación de Bandas d’Etxebarri va començar el 14 d’octubre de 1967. La Guàrdia Civil va entrar a les instal·lacions i 564 vaguistes foren acomiadats. La direcció de l’empresa va portar, aleshores, nombrosos esquirols de Galícia i Castella per a ocupar els llocs dels vaguistes. Cinc mesos i mig més tard, els treballadors de Bandas fins aleshores en vaga, tornaven a la feina sota el signe de la victòria. El règim havia gestionat la vaga amb un estat d’excepció.

Entre 1972 i 1973, amb les experiències de Bizkaia, els conflictes de CAF al Goierri guipuscoà, i el d’Eaton Ibérica a Pamplona, portaren al govern franquista a suposar que Euskal Herria es trobava en una situació pre-revolucionària. La presència policial en uns mesos marcaria la seva màxima cota en qualsevol situació històrica ocorreguda a Euskal Herria. A Iruñea, el governador civil va habilitar la plaça de bous per concentrar als detinguts que, segons algunes organitzacions polítiques, arribaren fins als tres mil.

En el període, el moviment social que més adhesions va provocar, fou la recuperació de l’euskara. El 1959 naixeren les tres primeres ikastolas a Gipuzkoa, després de la guerra civil. Tingueren un caràcter clandestí, però serviren d’incentiu perquè, amb els anys, el moviment s’anés estenent a una velocitat vertiginosa. El 1972, ja eren 10.400 els nens que estudiaven a les ikastolas i el 1974 s’acostaven als 15.000.

Cartell reivindicant la defensa de la llengua basca a través de les ikastolas. Font: Euskal Memoria

Euskaltzaindia també havia donat un impuls a la unificació pendent de la llengua amb els seus congressos a Baiona (1963) i Arantzazu (1968). També aparegueren o es reeditaren revistes en llengua basca com, Egan, Jakin, Anaitasuna, Goz Argi, Zeruko Argia… i una editorial com Itxaropena, a Zarautz, que no sense dificultats, posaren en marxa els seus projectes. Així mateix, un grup de cantautors en euskara (el col·lectiu Ez Dok Amairu) es convertiria en el centre de la nova cançó basca.

El moviment ecologista va tenir, així mateix, un espectacular creixement. El 1969, dos veïns d’Erandio (barri de Bilbao fins a la seva separació el 1983) foren morts per la Policia Armada en una protesta en contra dels núvols tòxics que assolaven la població. Entre d’altres, la lluita contra la central nuclear de Lemoiz, que tindria la seva màxima expressió durant la dècada de 1980, va començar ja a forjar-se el 1974. Fou l’embrió d’un moviment social que no es podria equiparar amb cap altre en la història recent ni d’Euskal Herria ni d’Europa.

Entre diferents moviments socials i veïnals, el de suport als presos polítics tindria precisament durant la dècada de 1970 el seu punt de partida, convertint-se durant els anys següents en el més sòlid dels que nasqueren conjunturalment. Oficialment, les anomenades Gestores pro Amnistia nasqueren el juny del 1976, sobre la base de diversos col·lectius, associacions i familiars que feia anys que treballaven en solidaritat amb els presos. Durant els primers mesos de 1977, les Gestores participaren activament en les campanyes per l’Amnistia, organitzant tres intenses setmanes de lluita, la resposta policial a les quals provocà una desena de morts. Com és sabut, l’any 2001, la judicatura espanyola va considerar que el moviment pro amnistia era “terrorista”,  realitzà una macro-batuda, i va prohibir les seves organitzacions, condemnant a 21 dels seus militants a penes de 8 a 10 anys de presó.

ETA com a paradigma històric

A finals de 1958 va nàixer un moviment sense vocació de convertir-se en organització política de forma immediata, que va prendre el nom d’ETA (Euskadi ta Askatasuna, Euskal Herria i la Llibertat). Les circumstàncies polítiques i les respostes del Règim al seu creixement, marcaren el seu futur. El naixement d’ETA va estar íntimament lligat al concepte resistent a l’estil del maquis comunista francès. Tingueren com a origen la crítica a la passivitat política del PNB i, durant l’anomenat tardofranquisme (1970-1975), la generositat quasi religiosa de la seva militància: centenars de torturats, empresonats, presos i exiliats que conformaren una èpica que uní als derrotats de la guerra civil de múltiples tendències (anarquistes, comunistes, socialistes, abertzales, sindicalistes) amb les noves generacions de tall revolucionari.

ETA va crear, així mateix, un corpus polític les bases del qual va definir en la seva V Assemblea (1967) amb la unificació dels dos corrents històrics, la socialista i la independentista, a l’estil dels moviments d’alliberament. L’estructura organitzativa que creà aleshores era una còpia del FLN del Vietnam (Front d’Alliberament Nacional, conegut a occident com Viet Cong), amb quatre fronts (cultural, polític, econòmic i militar). L’estructura frontista desapareixeria amb la mort del dictador, dissolent les seves branques en diferents organitzacions que formarien un “bloc dirigent” anomenat KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista), per a la revolució basca.

Cartell del sindicat LAB. Font: Euskal Memoria

ETA segrestà industrials per aconseguir finançar la seva organització (el primer fou Lorenzo Zabala, el gener de 1972), va conèixer la mort dels seus militants (el juny de 1968 Txabi Etxebarrieta queia mort per la Guàrdia Civil a Tolosa. Abans havia mort José María Quesada a causa de les tortures), utilitzà la dinamita contra objectius polítics i preparà atemptats personals tant contra persones d’un caire determinat (el primer fou l’inspector de la brigada político-social Melitón Manzanas, el 1968), també amb un caire indiscriminat, pel seu protagonisme en l’estratègia de l’Estat (el primer atemptat amb envergadura en aquest aspecte fou dirigit contra un land-rover de la Guàrdia Civil que va produir la mort de tres dels seus agents, a Oñati, dues setmanes abans de la mort de Franco). A partir de la mort del dictador obrí fronts armats per la legalització de la ikurriña, i contra confidents policials i càrrecs institucionals franquistes.

Però, sens dubte, en aquesta època, la seva projecció internacional arribà amb el magnicidi del president del Govern espanyol, l’almirall Luís Carrero Blanco. A mitjans de 1973, ETA intentà segrestar a Carrero Blanco per a intercanviar-lo per tots els seus presos amb condemna superior als 10 anys. Però el segrest fracassà. L’organització armada va canviar els seus plans. El 15 de novembre un comando llogava un soterrani al número 104 del carrer Claudio Coello de Madrid. Des de l’habitació traçaren un túnel en el qual col·locaren unes càrregues explosives. El dijous 20 de desembre de 1973, a les nou i mitja del matí el cotxe del president rebé l’impacte de les càrregues col·locades sota el sostre del túnel. El vehicle de Carrero Blanco va atrapar tot l’impacte de l’explosió.

Juan Paredes Manot, Txiki, fou afusellat el 27 de setembre de 1975 a Barcelona. Font: Euskal Memoria

Un any abans de la mort de Carrero Blanco, Euskal Herria continental va conèixer el naixement d’una organització armada, Iparretarrak (“Els d’ETA del Nord). El seu lema fou “Herriak bizi behar du” (El poble ha de viure). L’organització desenes de sabotatges, en especial en contra d’interessos immobiliaris i turístics. En cert sentit recollia la tradició del grup Enbata, que va néixer alhora amb ETA, la dècada del 1960, que no va practicar accions armades, però que fou il·legalitzat pel Govern francès. En l’actualitat Enbata continua existint com a revista.

Com a colofó de l’època, i després de les execucions del setembre de 1975 dels militants d’ETA i el FRAP el dictador, fidel a la seva trajectòria, convocava, segons la premsa adepta al règim, a més d’un milió de fervorosos seguidors a l’escenari clàssic dels seus banys de masses, la madrilenya Plaza de Oriente. A la convocatòria va deixar la seva última sentència, per a la posteritat: “Todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que, si a nosotros nos honra, a ellos les envilece”.

El dia següent, el ministre de l’Exèrcit enviava a 3.000 soldats a fer maniobres a la serra d’Urbasa, a Euskal Herria. D’aquelles maniobres preventives, quedaren projectils dispersos per la muntanya, que uns mesos més tard mataren a cinc veïns dels voltants d’Urbasa: Segundo Maiza, Gloria Pejenaute, Saturnino Luis Erdozia, i els nens Jesús Ceberio i José Luis Luis Taber, fill de Saturnino.

Read More

Presó, Codis Penals i Polítiques penitenciàries d’excepció

Si en sis dècades (inclòs el TOP) arribaren a ser imputades als tribunals d’excepció prop de 10.000 persones i 7.5000 acabarien finalment empresonades, des del seu naixement el 1977, l’Audiència Nacional ha dictat unes 1.500 sentències i més de 5.000 persones han passat per la presó. En els dos primers anys constitucionals hi va haver una mitjana de 110 presos, a la dècada dels 80 foren 435, a la dels noranta vora 530 i, a patir del 2000 una mitjana de 660 presos.

En el moment de l’aturada de la lluita amada per part d’ETA (2011) hi havia 713 presos polítics, nombre que ha anat decreixent fins als actuals 248 a causa de la disminució dels empresonaments i a l’esgotament de les condemnes. En aquest temps, 1978-2019, la duresa de les condicions a presó i la política penitenciària provocaren la mort de 32 presos bascos, bé a presó o bé després de ser excarcerats per morir per malaltia greu i incurable.

Fa quaranta anys els presos foren trets de les presons basques i concentrats a Sòria (260 km), més tard majoritàriament a Puerto de Santa María (1050 km) i Alcalá Meco (450 km) i a partir de 1983 a Herrera de la Mancha (630 km). Les distàncies quilomètriques que tenen Donostia-Sant Sebastià com a referència, reflecteixen que l’expatriació i l’allunyament dels presos bascos va començar, per tant, el 1978 i una dècada després, 1987 i 1989, se li va afegir la dispersió en més de 50 presons (cap a Euskal Herria) i en mòduls diferents dins d’una mateixa presó. A l’Estat francès, l’allunyament va començar el 1986, portant presos bascos a la Regió de París perquè allà es trobaven els Tribunals especials i a partir del 2000 es va copiar literalment la política espanyola de dispersió-allunyament.

Els primers passos es donaren l’any 1987 traient d’Herrera de la Mancha presos amb destí Ocaña, Osca, Daroca, Almeria, Múrcia, Segovia, Badajoz, Albacete, Castelló i Còrdova. Malgrat tot, l’aplicació sistemàtica i generalitzada no tindrà lloc fins al maig de 1989 després de la ruptura de les converses d’Argel procedint a la dispersió generalitzada en més de cinquanta presons de la península, cap a Euskal Herria, portant als presos fins i tot a Balears, Canàries, Ceuta i Melilla.

Els presos foren separats inclús en mòduls diferents dins la mateixa presó en grups no majors de tres o quatre persones i molts foren empresonats sols o portats a unitats en règim d’aïllament. Des d’aleshores, les famílies recorren setmanalment milers de quilòmetres. En aquest temps, més de 350 accidents de trànsit han provocat la mort de 16 persones i ferides de diversos tipus a prop d’un miler de familiars. El sobrecost econòmic dels viatges produïts per l’allunyament supera amb escreix els quinze milions d’euros.

En les quatre dècades “democràtiques” s’han anat endurint les penes i allunyant la llibertat amb les diferents reformes de la legislació penal. Amb la reforma del Codi Penal del 1995 s’eliminaren les redempcions per treball i estudi i en mantenir-se l’acumulació màxima de penes a trenta anys, les penes acabaren sent més llargues per als presos bascos. Abans que passessin vuit anys la LO 7/2003 “para el cumplimiento íntegro y efectivo de las penas”, reformà altra vegada el Codi Penal elevant a quaranta anys el límit màxim d’acumulació de penes, igualment sense redempcions i eliminant a la pràctica la possibilitat dels beneficis penitenciaris. Es va instaurar, d’aquesta manera, una cadena perpètua encoberta sense dret a l’esperança.

Un altre dels efectes de la llei 7/2003 fou la desaparició de la jurisdicció ordinària i territorial de la vigilància penitenciària per als presos bascos, a partir del 2003, un jutjat únic, el Juzgado Central de Vigilancia Penitenciaria (JCVP) adscrit a l’Audiència Nacional “vetlla” pels drets dels presos bascos. En aquest cas l’excepció també és la regla.

L’enduriment de penes a través de les lleis i nous codis penals no va ser suficient. La idea d’allargar de qualsevol manera l’estada a presó dels presos bascos també va tenir el seu reflex en la cerca de subterfugis “legals” com la “Doctrina Parot” i el “no còmput de les condemnes complides a l’estat francès”.

Edifici de l’Audiència Nacional, sorgida després de la dissolució del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista. Font: Viquipèdia

Després d’un llarg periple judicial, la “Doctrina Parot” avalada pel Tribunal Suprem (2006) afirmava que, a efectes de compliment de penes, els beneficis penitenciaris per treball, estudis, etc. s’apliquessin sobre la totalitat de condemnes i no, com marcava la llei, sobre el màxim legal de trenta anys de permanència a presó. D’aquesta manera, més de seixanta presos veieren allargada arbitràriament la seva estada a presó. Malgrat tot, l’any 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) emeté una sentència contra Espanya i, després de desestimar el recurs espanyol, el 2013 la Gran sala del TEDH va derogar definitivament la “Doctrina Parot” en sentència concloent, rotunda i categòrica que va obligar a alliberar a tots als qui se’ls havia prolongat la presó.

Per altra banda, el 2008 la Unió Europea va aprovar i fer entrar en vigor la Decisió Macro 675/2008, mitjançant la qual les sentències imposades en el seus estats membres havien de tenir els mateixos efectes en qualsevol altre estat. Durant sis anys, 2008-2014, l’obligació de “tenir en compte les condemnes estrangeres” es va obviar i ni tan sols es va incloure aquesta llei a l’ordenament jurídic espanyol. Quan, obligada per Europa, el 2014, la norma europea es va incloure en la legislació espanyola, es va aprovar una disposició extraordinària que canviava el sentit de la norma europea per a seguir ignorant l’acumulació de penes complides en un altre estat europeu que afectava cinquanta presos bascos. Aquest frau de llei, encara en vigor, i el tancament de qualsevol possibilitat d’accés al Tribunal de Luxemburg al qual només s’hi poden dirigir les instàncies judicials o els estats, això no té cap altre objectiu més que perllongar les penes de presó als presos bascos.

Ambdues perversions han sigut decisions polítiques calculades i prevaricacions judicials estudiades. Iniciatives para-legals per allargar l’estada a presó i vulneracions premeditades dels drets de les persones empresonades.

Per altra banda, la legislació penal i penitenciària espanyola (Art. 91 del Codi Penal) és clara i nítida pel que es refereix a les persones que tenen malalties greus o incurables, de la mateixa manera que ho és respecte a les septuagenàries o a les que arribaran a aquesta condició abans de finalitzar la seva pena. En compliment i aplicació de la llei, les vint persones empresonades amb malalties greus i els septuagenaris poden ser posats en llibertat condicional o veure atenuat el seu empresonament amb la presó domiciliària. Malgrat tot, la negativa de l’Administració Penitenciària és reiterada.

No és menys greu la situació de pares i mares als qui es nega el seu empresonament en presons basques i indirectament es castiga als seus fills menors. Més d’un centenar de nens i adolescents, per poder visitar als seus progenitors empresonats, es veuen obligats a realitzar viatges setmanals (o a renunciar a ells) de fins a 1050 quilòmetres de distància.

Uns 150 presos bascos fa més de quinze anys que estan empresonats, més o menys l’estada a presó de la majoria dels països europeus, però si no es desactiva l’enginyeria jurídica alçada amb codis penals i altres estratagemes, difícilment podran accedir a la llibertat. Igualment, més de vuitanta d’ells tenen complides les tres quartes parts de la condemna i podrien, per llei, accedir a la llibertat condicional, però la perversa política de graus penitenciaris aplicada excepcionalment s’encarrega d’impedir-ho.

A l’Estat espanyol, els presos es classifiquen en tres graus, dels que depenen les seves condicions de vida a la presó. El primer grau és l’anomenat règim tancat, caracteritzat per un major control i restriccions en activitats, hores de pati… El segon grau es correspon al règim ordinari i el tercer grau seria el règim obert amb sortides diàries, pernoctació a presó i caps de setmana en llibertat.

Si bé a l’Estat espanyol només el 2,1% dels presos està classificat en primer grau, aquesta proporció s’inverteix quan es tracta dels presos bascos. És el règim més dur i en el que avui dia encara es manté al 80% dels presos, amb l’agreujant que tot intent de resoldre aquesta qüestió per via judicial ha sigut rebutjada en el 98% dels autos judicials.

En aquestes condicions el recorregut penitenciari és impossible perquè no es pot accedir als permisos ordinaris si no s’està classificat en règim ordinari o segon grau i, sense haver gaudit d’un permís ordinari és impossible intentar aconseguir el tercer grau i optar a la llibertat condicional un cop complides les tres quartes parts de la condemna. Els presos bascos estan lligats a una roda l’únic objectiu de la qual és que compleixin fins a l’últim dels seus dies de pena, com està succeint.

Capçalera del diari “Egin”, clausurada per ordre del jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Font: Viquipèdia

Altres qüestions derivades del primer grau no tenen menys importància. Una trentena de presos estan reclosos en mòduls on el règim de vida es caracteritza pel tancament en cel·la durant vint hores al dia, amb quatre hores diàries de vida en comú, al pati. Però, encara més greu és la situació d’una altra trentena de persones recloses en les anomenades “unidades especiales” o mòduls d’aïllament en condicions de vida encara més agressives. Sumem a això la soledat, la intervenció de les comunicacions orals i escrites, la prohibició de cursar estudis a la Universitat del País Basc o en euskera… Estar vivint en aquestes condicions durant 3, 5, 10 o 15 anys seguits comporta un deteriorament físic o psíquic inimaginable.

Il·legalitzacions, clausures, macrosumaris…

Alguns advocats de presos polítics ja foren empresonats a la dècada dels vuitanta a partir de converses intervingudes amb els seus clients. Les seus d’Herri Batasuna foren objecte d’un espionatge sistemàtic inocultable del CESID (l’antic CNI) com a mínim fins a 1995 a Bilbao i el 1998 es descobrí que durant deu anys també havia sigut espiada sistemàticament la de Vitoria-Gasteiz. Malgrat això, la gran batalla no fou la de l’espionatge sinó l’encaminada a il·legalitzar el conjunt de l’Esquerra Abertzale i treure-la de l’arena política i institucional.

L’any 1995 des de diferents espais es comença a llançar la idea de la necessitat i oportunitat d’il·legalitzar el moviment abertzale. Això es va complementar amb la hipòtesi del possible tancament de mitjans de comunicació. S’estava preparant el terreny per al qual estava per arribar.
L’impuls polític necessari va arribar després de l’accés del PP al govern (1996) i el vehicle fou l’Audiència Nacional. L’any 1997 el jutge Baltasar Garzón, volent escapçar l’esquerra abertzale, va ordenar la detenció i empresonament dels 23 membres de la Mesa Nacional d’Herri Batasuna per col·laboració amb ETA després d’haver intentat difondre un vídeo de la “Alternatiba Democrática” en els espais televisius gratuïts de campanya electoral de l’any anterior. El febrer de 1998 el Tribual Suprem va condemnar a tota la direcció d’HB a set anys de presó, però posteriorment el Tribunal Constitucional es va veure obligat a absoldre’ls i alliberar-los.

A Euskal Herria s’estava forjant l’Acord de Lizarra-Garazi. Aquest acord polític fou firmat el 12 de setembre de 1998 a Lizarra (Navarra) pel PNB, Eusko Alkartasuna, Herri Batasuna, IU-Ezker Batua, Zutik, Batzarre i el Partit Carlí d’Euskal Herria, a més d’altres entitats socials i sindicals. Quatre dies després, ETA declarava una treva indefinida com a “aportació” a l’acord. Posteriorment, es ratifica a Garazi (Baixa Navarra) sumats partits i organitzacions del País Basc Nord. L’acord definia les pautes per a la solució del conflicte que definia com històric, d’origen i naturalesa política i la resolució del qual havia de ser necessàriament política. La solució s’havia de plasmar a través d’un procés de diàleg i negociació obert, sense exclusions, amb converses multilaterals que no exigien condicions prèvies i que es realitzaren en absència permanent de totes les expressions de violència. La negociació havia de ser global i abordar i donar respostes a totes les qüestions del conflicte, així com a les conseqüències d’aquest. Una negociació resolutiva que no comportés imposicions específiques i respectés la pluralitat de la societat basca, situant a tots els projectes en igualtat de condicions de consecució. Euskal Herria havia de tenir la paraula i decisió, concloïa l’acord plantejant a més a més que la resolució no havia de contenir escenaris tancats i de caràcter definitiu, sinó que possibilitaria marcs oberts on poguessin tenir cabuda noves fórmules que donessin resposta a la tradició i aspiracions de sobirania de la ciutadania d’Euskal Herria.

Jose María Aznar, president del govern espanyol (1996-2004), sobre el tancament d'”Egin”: “¿Alguien pensaba que no nos íbamos a atrever?”. Font: Viquipèdia

Uns mesos abans, el 15 de juny de 1998, Baltasar Garzón va enviar dos-cents policies a assaltar les instal·lacions del diari Egin i de la seva ràdio Egin irratia en l’anomenada eloqüentment “Operación Persiana”. Reivindicant l’impuls governamental, el president Aznar afirmà de forma lapidària: “¿Alguien pensaba que no nos íbamos a atrever?”. Ambdós mitjans foren clausurats.

L’any 1999, Garzón prorrogà el tancament del diari Egin i afirmà en un auto que l’AEK, la coordinadora per a l’alfabetització en euskera, era una de les “empreses” finançadores d’ETA. El mes de març, continuant el mateix impuls polític, es registrà la seu d’Herri Batasuna a Donostia i l’any 2000 Garzón ordenà successivament les operacions contra l’Associació internacional XAKI, contra EKIN i la Fundació Joxemi Zumbale, efectuant-se 41 detencions que quedaren en 24 empresonaments i la suspensió provisional de les tres entitats.

El mes de gener de 2001, l’operació policial fou en contra de la direcció de Gestores pro Amnistia (GPA), sent empresonats onze dels tretze detinguts i declarant-se la il·legalització provisional de les GPA. Una nova organització en favor dels presos anomenada Askatasuna sorgí als dos costats de la frontera i fou declarada il·legal el febrer de 2002 en ser considerada per l’Audiència Nacional com continuadora de la GPA.

També el març de 2001 arriba el torn a l’organització juvenil Haika, sorgida de la fusió de Jarrai i Gazteriak, i setze joves foren empresonats. El març del 2002 l’Audiència Nacional també intervindrà amb més empresonaments contra la nova organització juvenil SEGI suspenent-la per continuadora de Haika. De la mateixa manera que s’envestirà contra diverses empreses i les “Herriko Tabernas” amb més detencions i clausures cautelars en acusar-les de ser l’entramat financer d’ETA.

En l’àmbit polític-institucional, Batasuna havia nascut el juny de 2001 i poc després d’un any, el 27 de juny de 2002, la llei de partits s’aprovava al Congrés dels diputats amb els vots de PP, PSOE, i Convergència i Unió. El procés d’il·legalització es posa en marxa quan el PP i el PSOE insten a la Fiscalia de l’Estat a sol·licitar-la. Al mateix temps, en ple agost de 2002, Garzón procedia a la suspensió total d’activitats de Batasuna i imputava a 22 membres de la seva direcció per pertinença a banda armada.

L’any 2002 també fou el de la llista d’organitzacions terroristes de la Unió Europea on el govern espanyol va aconseguir encabir a totes les organitzacions suspeses: Ekin, KAS, Xaki, Jarrai, Haika, Segi, Gestores Pro-amnistia y Askatasuna que, automàticament passaren a engrossir la llista d’organitzacions terroristes del Departament d’Estat dels EUA, juntament amb Batasuna, Euskal Herritarrok i Herri Batasuna, a qui l’any 2003 el Tribunal Suprem il·legalitzava definitivament i el Tribunal Constitucional ho ratificava amb una sentència del 2004.

El jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Font: Viquipèdia

Malgrat tot, l’impuls il·legalitzador i clausurador no va quedar aquí. El febrer de 2003 l’Audiència Nacional ordena detenir a deu persones (entre elles el seu director Martxelo Otamendi) i efectuar el registre de l’únic diari en llengua basca, Euskaldunon Egunkaria que fou clausurat i els seus béns embargats. Set anys després, el 2010, s’acabà absolent els encausats però el mal ja s’havia fet, el diari, de la mateixa manera que Egin, ja havia desaparegut. Aquest mateix any 2003, dos mesos després, l’operació i les detencions foren contra Udalbiltza, l’Assemblea de Municipis i Electes Municipals d’Euskal Herria, precintant les seves seus, bloquejant comptes i decretant la suspensió de les seves activitats. La bogeria repressiva i il·legalitzadora semblava no tenir fi i a les presons espanyoles ja hi havia pràcticament tants empresonats per activitats polítiques com lligats a l’activitat armada d’ETA. En els anys posteriors, i fins a la fi d’ETA, les operacions policials contra la direcció del moviment independentista basc, la joventut basca o contra advocats i persones solidàries amb els presos bascos se succeïren de forma permanent.

Durant tota una dècada, i després de l’aprovació de la Llei de Partits i la il·legalització de Batasuna, la lectura judicial serà extensiva i generalitzada. Una rere l’altra, s’impedí a totes les agrupacions d’electors o partits legals presentar-se a les eleccions i quan aconseguiren legalment superar l’acció judicial se’ls va impedir l’acció política-institucional i se les acabaria il·legalitzant. Tots els partits o agrupacions considerades representants de l’independentisme d’esquerres foren anul·lats un rere l’altre: ANV, Askatasuna, ASB, Aukera Guztiak, AuB, Sozialista Abertzaleak, Herritarren Zarrenda i D3M.

Després d’una dècada d’il·legalitzacions i persecució política massiva s’armaren els diferents sumaris i es procedí al jutjament de pràcticament totes les persones detingudes que les forces policials i l’Audiència Nacional designaren com a dirigents de les organitzacions il·legalitzades. S’inicià un nou escenari judicial marcat per l’agenda dels diferents macrojudicis.

Tots aquests macrojudicis del “Todo es ETA” portaren a tres centenars de persones a la presó de manera preventiva durant diversos anys o acabaren, depenent del context polític, amb cadenes de dos, sis, set i onze anys de presó ferma. Les il·legalitzacions portaren igualment, la confiscació de seus socials i l’embargament de comptes corrents. Totes les sigles polítiques il·legalitzades perderen qualsevol tipus de finançament públic o militant i fins i tot, tot i no estar suspès, el grup parlamentari abertzale va veure com se li denegaven les retribucions que els corresponien.

Les il·legalitzacions portaren a més a més l’elaboració d’un fitxer de 50.000 persones contaminades que no podien ser candidates per haver sigut regidors o haver format part en el passat d’alguna candidatura municipal, autonomia, estatal o europea d’Herri Batasuna, per haver sigut interventor o apoderats, per haver visitat a algun pres polític basc o per haver sigut identificats en fotografies de manifestacions que, en el seu dia, foren legals.

Tot el que s’exposa sembla inversemblant, però és només una mostra de la repressió patida a Euskal Herria en aquestes darreres quatre dècades. El llegat quant a legislació i altres pràctiques heretat del règim franquista i el seu règim successor del 78 (Audiència Nacional, Codi Penal i lleis d’excepció, Enginyeria jurídica ad hoc…) continua en vigor i les conseqüències de tot el que s’anomena, desgraciadament, encara s’estan pagant. En el cas basc es justificà tot en nom de la lluita contra ETA, però com el lector ja ha pogut intuir, amb el cas basc s’obriren portes que també fan “justificable” aplicar els mateixos mètodes amb altres dissidències de l’estat.

Read More

Tant els mesos abans de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), com els anys immediatament posteriors (1976-1977), després d’uns primers moviments a favor de la Ruptura Democràtica amb el franquisme, a l’estat espanyol el debat se centrava en la necessitat d’una reforma política que garantís eleccions i la legalització de partits i sindicats. Tot això amb l’absència d’una revisió crítica sobre el passat franquista. Malgrat tot, a Euskal Herria el debat va gravitar, en tot moment, entorn de la necessitat de la Ruptura Democràtica, del reconeixement dels drets nacionals i socials i de l’aprofundiment de la democràcia per a trencar definitivament amb el franquisme. 

A tall d’exemple, val la pena recordar que la Junta Democrática de España (1974) amb el PCE al capdavant i la Plataforma de Convergencia Democrática (1975) liderada pel PSOE van confluir, el març de 1976, en la Coordinación Democrática coneguda com “La Platajunta”. La nova coordinació opositora espanyola s’ampliava amb formacions polítiques de les nacionalitats (principalment catalanes) i es marcarà els objectius d’aconseguir l’amnistia, les llibertats polítiques i unes eleccions constituents. Tot i això, ja abans de constituir-se el govern presidit per Adolfo Suárez (6 de juliol de 1976), que va anunciar “reformes”, les negociacions particulars sobre l’agenda i els continguts de la Reforma política van donar lloc a deslleialtats tals que abocaren a la desaparició de la Coordinación Democrática i al fet que l’agenda reformista s’imposés definitivament sobre l’agenda rupturista. 

Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)
Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)

Mentrestant, a Euskal Herria creixia la protesta obrera i tenien lloc els fets de Vitoria (3 de març de 1976), en els quals la policia assassina a cinc treballadors, i els fets de Montejurra (9 de maig de 1976), on són assassinats dos carlins. Aquests fets posaran en relleu que, d’una banda, juntament amb l’independentisme, els enemics del règim també són la classe obrera i el Carlisme dinàstic alineat amb l’oposició, i, de l’altra, que Euskal Herria busca unitats d’acció amb el nacionalisme basc, l’esquerra abertzale i l’esquerra revolucionària per a trencar amb el passat. D’altra banda, els ajuntaments bascos sol·liciten la plena reintegració foral (març-juliol de 1976) i sorgeix el Moviment d’Alcaldes, que demanda la legalització de la ikurriña, l’amnistia total i la redacció d’un Estatut d’Autonomia similar al de 1931 aprovat pels municipis bascos i bloquejat per la República. També es constitueix la Comissió Gestora Pro-amnistia (març) per demanar l’amnistia per a tots els presos polítics sense excepcions. En aquest context, i enfront de la falta de canvis reals en la situació dels presos polítics, es produeix la fuga de la presó de Segòvia (5 d’abril de 1976) de 29 presos polítics (24 bascos i 5 catalans). 

En paral·lel, l’activitat d’ETA insisteix i persisteix. Si durant el 1975 havien incrementat les seves accions en tres fronts (forces repressives, col·laboradors policials i defensa de la ikurriña), des de febrer de 1976 iniciarien una campanya d’atemptats i assetjament contra alcaldes i membres de les diputacions del franquisme. 

Al mateix temps, el debat per a dotar-se d’una alternativa política comuna havia començat el desembre de 1975 a la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) (nascuda per enfrontar-se als afusellaments de 1975 i agrupant partits polítics, organitzacions sindicals, socials i les organitzacions armades independentistes) sobre un esborrany de set punts. L’“Alternativa KAS”, alternativa tàctica de mínims, es fa pública el 18 d’agost de 1976 i inicialment consta de set punts. En ella es formulen les set condicions mínimes exigibles al Govern de l’estat perquè  el procés de Reforma assolís validesa per als bascos: concessió de llibertats democràtiques, concessió d’amnistia, dissolució dels cossos repressius, millora de les condicions laborals i de vida dels treballadors, reconeixement del dret a l’autodeterminació, establiment d’una autonomia provisional actualitzada (que comprengués tota l’Euskal Herria sud, amb amplis poders polítics i econòmics, euskara oficial,…) i, establiment d’un govern provisional basc interlocutor amb el govern central i altres poders de l’estat sorgits de la desaparició del feixisme per tractar una nova constitució.

Logo de la Koordinadora Abertzale Sozialista (Font: Viquipèdia)

Aquesta alternativa política de l’independentisme serà definida abans, durant i després del procés de Reforma política. En la mesura que la dita proposta és també el programa tàctic d’ETA, la frustrada Ruptura Democràtica a Euskal Herria portaria a la continuïtat de la lluita armada després de les eleccions de juny de 1977, la sortida del darrer pres (desembre de 1977) o el referèndum constitucional de 1978. 

ETA redoblarà la seva activitat amb l’objectiu de forçar una negociació política amb els poders de l’estat encaminada a aconseguir l’alternativa que suposaria la Ruptura Democràtica i el reconeixement dels drets nacionals d’Euskal Herria. Aquest fou el seu objectiu tant implícit com explícit. 

Logo d’Euskadi Ta Askatasuna (Font: Wikimedia Commons)

L’estat espanyol, per part seva, per intentar neutralitzar tant la seva activitat militar com els seus objectius polítics compartits per altres organitzacions, no escatimarà mitjans. L’existència d’ETA i de tot allò que, segons els manuals policials, «le daba oxígeno» justificarà la repressió que buscarà ser més selectiva però sense aconseguir-ho del tot. Les detencions, la incomunicació, la tortura, els controls policials i la guerra bruta aparentment anaven dirigits contra ETA, però acabaran afectant a àmplies capes de la societat basca i a l’independentisme polític en primer terme, però també a altres sectors combatius (ecologistes, antimilitaristes, sindicalistes, partits revolucionaris estatals o la joventut basca en general). 

La continuïtat Franquisme-Democràcia i els seus números

A Euskal Herria sempre s’ha entès el franquisme i el postfranquisme com un tot continu; això ha portat a què les xifres de la repressió, tortura, exili, presó i la guerra bruta siguin difícils de partir en dues parts. Des de la dècada dels setanta, 40.000 persones foren detingudes per motius polítics a Euskal Herria i unes 10.000 van ser finalment imputades. No totes acabaren empresonades però sí que ho van ser prop de 7.500 persones.

A punt d’extingir-se la dictadura, a l’agost, es va aprovar a través del Decret-Llei 10/1975 una “llei antiterrorista” que després es llegaria al règim de la “reforma política”. Poc després, se suprimia el Tribunal del orden Público (TOP), però un dia més tard, amb els jutges procedents del TOP, naixia un nou Tribunal d’excepció: l’Audiencia Nacional (AN). 

El novembre de 1975 es van publicar els noms i cognoms dels 731 presos polítics bascos empresonats encara després de la mort de Franco. Una dada quantitativa que, juntament al qualitatiu de ser majoritàriament d’una organització armada, diferenciava la realitat basca de la resta de l’estat. Això va portar al fet que la lluita per l’amnistia s’allargués un any i mig més que a la resta de l’estat. Tot i això, l’anomenada, finalment, “amnistia del 77” també va portar 18.000 indults per agents policials, torturadors i mandataris polítics, judicials i militars. La impunitat va quedar rubricada amb una ley de punto final al mateix temps que l’excepcionalitat s’anava formant. 

El règim del 78 va nàixer viciat per la reforma promoguda pel règim i dirigida pels mateixos poders polítics i econòmics de la dictadura. La constitució de 1978 va consagrar un règim sense llibertats plenes i sense contemplar el dret a la lliure determinació dels pobles recollit en els Pactes internacionals, Declaracions Universals i el Dret Internacional Públic. És més, s’encomanà a l’Exèrcit (sense depurar) la missió de garantir la integritat territorial i l’ordenament constitucional. Les formacions basques al Congrés dels diputats PNB i Euskadiko Ezkerra (l’Esquerra Abretzale no va concórrer a les eleccions de 1977 perquè no s’havien alliberat els presos ni legalitzat als partits independentistes), qüestionaren la Constitució amb la seva abstenció o el vot negatiu al Congrés. Després, al referèndum del 6 de desembre de 1978, aquests partits farien una crida a l’abstenció o el vot negatiu, com també ho faria Herri Batasuna, nascuda mesos abans. El resultat va ser que la Constitució únicament fou avalada a les quatre províncies basques per un 34,55% del cens de majors de 21 anys.

Aquest constitucionalisme qüestionant pels bascos i tutelat policialment i militarment s’ha deixat sentir durant quatre dècades amb una democràcia de baixa qualitat i la negació de la plurinacionalitat. 

El nou règim va començar amb mal peu. Va actualitzar i perllongar la lògica repressiva de la dictadura amb lleis i tribunals d’excepció. Amb plans com el ZEN (Zona Especial del Norte), que dedicaven ingents mitjans humans i tècnics a la policia, els hi oferia remuneracions afegides per aquarterar-se al “nord”, obria la tapa dels fons reservats, aconsellava multiplicar els controls policials, qualificava de sospitós a tot jove que «vistiera anorak, vaqueros y zapatillas»; aconsellava querellar-se contra el torturat en el moment en el qual les denúncies de tortures decaiguessin judicialment, etc… Es va reprendre i renovar el terrorisme d’estat i es va implementar la dispersió i l’allunyament dels presos bascos. I, amb el temps, les lleis i els tribunals van esdevenir l’expressió màxima de l’aplicació del dret penal de l’enemic i la utilització política de la justícia contra l’independentisme basc. 

Cartell acusant de terrorisme d’estat al govern xilè durant les protestes xilenes de 2019-2020 (Font: Wikimedia Commons)

En tot aquest temps, fins on s’ha pogut documentar, un total de més de 6.000 persones torturades demostren que la pràctica de maltractaments i tortures fou sistemàtica. I, fugint de la tortura i la presó, més de 2.500 ciutadans bascos van haver d’exiliar-se

La mort també va formar part de l’equació. Segons Egiari Zor, fundació que té com a objectiu treballar pels drets de les víctimes que han patit la violència estatal, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional mataren en controls, manifestacions o, mentre les tenien detingudes, a 219 persones, mentre que els ferits en mobilitzacions (i controls de carretera) per arma de foc, pilotes de goma o pots de fum sobrepassen els 900 en tot Euskal Herria. Les persones mortes sota custòdia policial, en controls antiterroristes de carreteres o en manifestacions i mobilitzacions no van decréixer després del franquisme i va passar el mateix amb les persones ferides per membres de les forces de seguretat de l’estat: foren més en el període constitucional que en els anteriors. 

La guerra bruta va sumar més cadàvers i més ferits quan va fer la seva irrupció un cop Franco havia mort. En una dotzena d’anys (1975-1989) les accions paramilitars provocaren 79 morts a ambdues bandes de la frontera basca, i 417 ferits

La Guerra bruta i el terrorisme al servei de l’estat 

Les autoritats espanyoles sempre van responsabilitzar de la guerra bruta a “incontrolats” d’ultradreta i negaren tota responsabilitat en els crims. Ho continuaren negant fins i tot quan les evidències no deixaren marge per al dubte sobre la implicació de l’estat. Això ha dut al fet que un dels aspectes més cruents de la guerra bruta hagi sigut la impunitat, l’absència d’encausats i de condemnes, o els indults pels autors i promotors del terror.

El 23 d’abril de 1975, començava oficialment la guerra bruta en contra dels refugiats bascos amb la primera bomba a la llibreria Mugalde d’Hendaia. Dos mesos després, a Donibane Lohitzune, es va produir el primer atemptat que tenia com a objectiu posar fi a la vida d’un refugiat basc, José Antonio Urrutikoetxea, el qual en va sortir il·lès. 

A la mort del dictador, el terrorisme d’estat està plenament consolidat i entre 1976 i 1981 es succeeixen les sigles Anti-Terrorismo ETA (ATE), Batallón Vasco-Español (BVE), Alianza Apostólica Anticomunista (AAA), Grupos Armados Españoles (GAE)… que començaren a sembrar la mort i els atacs a comerços, llibreries i empreses regentades per abertzales o familiars de presos i refugiats. En l’època en la qual va governar directament la dreta postfranquista a través d’Arias Navarro i l’ex-vicesecretario General del Movimiento Adolfo Suárez (1976-1977), i els successius governs de la Unión de Centro Democrático (UCD) presidits per Adolfo Suárez (1977-1981) i Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982), es realitzaren més de 500 atemptats. 

Carlos Arias Navarro al costat de Francisco Franco l’any 1975 (Font: Wikimedia Commons)

Contràriament al que se sol pensar, en aquest primer episodi, es produïren més morts que en el període posterior (1983-1987) protagonitzat pels coneguts Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), les sigles dels quals afavorides pels governs del PSOE. 

L’octubre de 1983, amb el segrest i desaparició de Joxean Lasa i Josi Zabala, irrompen els GAL i, entre 1983 i 1987, aquestes sigles estaran implicades en la mort de 29 ciutadans bascos i francesos i en les ferides causades a 24 persones més. Malgrat això, el terrorisme d’estat en el seu conjunt (1976-1981 i 1983-1987) i el posterior de 1989 a 2009 va cobrar-se la vida de 79 persones (29 dels GAL, 25 del BVE, 8 de la Triple A, 5 de GAE, 1 d’ATE, 4 desaparicions forçoses i 8 morts sense reivindicar clarament). 

No obstant això, els atemptats mortals, representen una petita part (10%) de la guerra bruta. El balanç total del terrorisme d’estat pot documentar fins a 1.500 atemptats i accions parapolicials de tota mena. 

A més de les bombes i les morts continuades, la guerra bruta va afegir-hi la incertesa de les desaparicions d’Eduardo Moreno “Pertur” (1976) i José Miguel Exteberria “Naparra” (1980), encara sense aparèixer, i la dels dos ja trobats morts Joxean Lasa i Josi Zabala (1983) i Jon Anza (2009). Igualment, la guerra bruta es cobraria la vida de polítics escollits democràticament com va ocórrer amb Tomas Alba (1979), regidor d’Herri Batasuna (HB) de l’ajuntament de Donostia, Santi Brouard (1984), diputat d’HB al Parlament Basc, i Josu Muguruza (1989), diputat d’HB al Congrés de Madrid. 

Mural a Bayona en què apareixen Lasa i Zabala, assessinats pels GAL (Font: Wikimmedia Commons)

La tortura sota lleis i tribunals d’excepció 

Des del franquisme, i amb especial incidència en l’etapa “democràtica”, la tortura ha estat sistemàticament present en comissaries i quartelillos quan els detinguts eren bascos. Les denúncies es multiplicaren entre un silenci còmplice de la classe política i dels mitjans de comunicació. 

La instauració de la tortura com a pràctica quotidiana va ser (i encara és) possible gràcies a la cobertura donada per la llei antiterrorista i les seves disposicions sobre el règim d’incomunicació. Els diferents governs del PSOE o del PP mai van solucionar el problema perquè no tenien una visió del mateix en clau de drets humans, sinó en clau antiterrorista. La tortura no es va interrompre durant els darrers 40 anys i es justificava amb l’excusa de l’existència d’ETA. Avui dia, el negacionisme sobre la tortura persisteix i les seves víctimes continuen sent ignorades i sense el mínim reconeixement

Únicament el Govern Basc, i en una època molt tardana o recent, ha realitzat un intent de quantificar aquesta realitat i d’atorgar un reconeixement a les víctimes. Va encarregar a l’Institut Basc de Criminologia (IVAC) de la Universitat del País Basc, un Projecte d’investigació de la tortura i els maltractaments al País Basc entre 1960 i 2014. El treball d’investigació va ser dirigit pel prestigiós forense Francisco Etxeberria. Els resultats, presentats el desembre de 2017, foren demolidors: es documentaren 4.113 casos de maltractaments i de tortures, una xifra inferior a la real perquè no totes les denúncies i testimonis dels anys setanta i vuitanta es pogueren recollir. Un informe que tampoc incloïa Navarra en l’estudi, però que concloïa que la tortura havia sigut sistemàtica en el cas dels detinguts bascos i corrobora el que ja era vox populi

Durant el franquisme, les tortures de les pallisses, elèctrodes, banyera, asfíxia amb bossa, cremades amb cigarrets… eren habituals per al dissident polític i no va existir ni tan sols la tipificació del delicte de tortura ni es donà cap context que permetés la seva investigació i molt menys la prevenció d’aquesta. En “democràcia”, les mateixes pràctiques continuaren sense cap variació, excepte que els afectats passaren a ser majoritàriament els independentistes sospitosos de militar, col·laborar o ser afins a ETA. En aquest segon període, es donaren casos que derivaren en mort, la dels militants d’ETA detinguts Joseba Arregi (1981) i Xabier Galparsoro (1993), però també dels detinguts Mikel Zabalza (1985) i Gurutze Iantzi (1993), que no tenien res a veure amb ETA tot i haver sigut detinguts acusats de tenir-hi vincles. 

Estat del cos Joseba Arregi Izagirre a causa de les tortures exercides, les quals li van acabar provocant la mort (Font: Wikimedia Commons i Argia.com)

Com es va poder produir tot això? Amb la Llei Antiterrorista heretada del franquisme la tortura era un hàbit i ni tan sols era delicte; amb la nova llei antiterrorista de 1979 es permetia mantenir els detinguts 10 dies incomunicats, sense advocat ni control judicial efectiu. Al final dels 80 es va limitar la incomunicació efectiva a 5 dies, però va continuar sent prou temps perquè les dependències policials fossin un espai privilegiat per a la tortura i la seva impunitat. No ens ha d’estranyar que 3 de cada 4 detinguts sota la llei antiterrorista hagin denunciat haver estat torturats. 

El Comitè contra la Tortura de l’ONU va condemnar dues vegades l’Estat Espanyol, el 1992 i el 2005 per aquests fets. Amnistia Internacional, el Comitè de Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa, el Comitè de Drets Humans de l’ONU i els informes de diferents relators personats a l’estat espanyol recomanaren acabar amb la incomunicació i canviar la legislació antiterrorista per una altra més garantista. Tot i això, aquests informes sempre foren denigrats i ignorats. 

La complicitat amb la tortura es va estendre als jutjats on la investigació de les denúncies de tortures amb atestats mèdics forenses o sense, tampoc van tenir incidència de cap mena. La immensa majoria de les tortures no van donar peu a l’obertura de diligències, o es quedaren en la fase de diligències prèvies. A l’Audiència Nacional li correspon una especial responsabilitat: la majoria dels seus jutges instructors veien desfilar persones clarament colpejades que acabaven autoinculpant-se o inculpant a tercers. Una part ínfima de les denúncies arribaren a judici i algunes d’aquestes acabaren en sentència condemnatòria. Des de 1979, el Tribunal Suprem va ratificar únicament 19 sentències condemnatòries per tortura i maltractaments a 31 víctimes, i dels 62 agents condemnats 27 foren immediatament indultats. 

Mentrestant, Espanya va firmar el Conveni Europeu de Drets Humans i alguns casos van anar arribant al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Avui dia, Espanya ha acumulat un total de 10 sentències condemnatòries per no investigar les tortures i maltractaments en règim d’incomunicació.

Fugint de la repressió: exili i deportació 

Després de la tornada dels refugiats que fugiren del franquisme, diversos milers de persones continuaren buscant refugi a l’altra banda de la frontera fugint de la tortura i la presó. La majoria d’ells acabaren exiliats a la seva pròpia terra, a Euskal Herria nord, però també en altres països europeus i llatinoamericans, on visqueren com la persecució i la repressió no coneixia fronteres. 

Durant els anys foscos del franquisme, l’estat francès havia esdevingut una terra d’asil i d’acollida per als qui fugien de la persecució política. Amb el nou règim espanyol, la tortura i la guerra bruta continuaren sent senyes d’identitat espanyoles, i convèncer a l’exterior que Espanya era un país amb llibertats democràtiques plenes i garant dels drets de les persones resultava difícil quan no s’havia trencat amb el passat. 

Els poders de l’Estat estaven convençuts que el reconeixement democràtic arribaria quan es donessin les primeres extradicions, enteses aquestes com el procediment pel qual les autoritats franceses entregaven a les espanyoles a persones reclamades per a ser jutjades a l’estat espanyol. 

Els tractats d’extradició vigents no contemplaven aquesta possibilitat quan el motiu pel qual es sol·licitava era de caràcter polític o tingués objectius polítics. Es reconeixia de facto la persecució política dels independentistes bascos, i la negativa francesa a concedir extradicions es va mantenir fins a finals de la dècada dels 70. De fet, durant tota la presidència de Giscard d’Estaing (1974-1981) no es va concedir cap extradició de refugiats bascos malgrat els intents del govern de la UCD. 

Tot i això, ja al 1979, es va procedir a la no concessió generalitzada de l’estatut de refugiat i a la no renovació del mateix obligant així als refugiats a viure sense els papers en regla. La col·laboració francesa no arribaria fins que se succeïssin dos fets consecutius: l’arribada al 1981 de François Mitterrand (PSF) a la presidència francesa i la de Felipe Gozález (PSOE) a la presidència espanyola un any després. 

François Miterrand (Font: Wikimedia Commons)

Quan el 1982 el PSOE va arribar al govern una de les tasques encomanades pels poders de l’estat fou aconseguir la col·laboració francesa amb la “qüestió basca”. El desplegament diplomàtic i institucional per a convèncer al seu homòleg socialista François Mitterrand fou ingent, però enfront de la falta de resultats tangibles es va tornar a impulsar el terrorisme d’estat en contra dels refugiats a partir de l’octubre de 1983. Els GAL s’estrenaren amb el segrest i desaparició dels refugiats Josean Lasa i Jozi Zabala, el segrest a Hendaia de Segundo Marey, a qui confongueren amb un refugiat basc, i l’intent de segrest de Jesús María Larretxea, protagonitzat per policies espanyols identificats després de passar la frontera i posats en llibertat per ordres superiors. 

Pressionat, el gener de 1984, el govern francès va prendre diverses mesures administratives i policials en contra dels refugiats. Es practicaren centenars de registres domiciliaris i desenes de detencions, però sobretot es va obrir la porta a una nova variable: les deportacions a tercers països com a alternativa a les extradicions.

Les extradicions trigaren poc a arribar. L’agost de 1984, al Tribunal de Pau, es jutjava a 8 refugiats bascos després de la petició espanyola d’extradició i el govern francès va concedir tres de les demandades per primera vegada al mateix temps que als altres 4 no els extradia però els deportava a Togo. Les deportacions continuaren fins a 1989, afectant 70 refugiats bascos que veieren com se’ls aplicava una mesura que no existeix als codis penals espanyol i francès, però que els porta a països de l’Àfrica i d’Amèrica. 

Amb les deportacions, l’estat francès inicià la col·laboració amb les autoritats espanyoles sense que la guerra bruta desaparegués perquè l’objectiu eren les extradicions via judicial o les meres expulsions de policia a policia. Això va ocórrer després de la batuda del 3 d’octubre de 1987 quan després d’entrar a 180 cases i detenir 200 persones, la policia francesa va entregar a la policia espanyola 60 d’aquestes persones, es deportaren a 15 individus més i s’empresonà a unes altres. El comentari de M. Stéphani, cap de ganivet de Robert Pandraud, ministre delegat per la Seguretat, va resultar eloqüent, «els refugiats no haurien de queixar-se, abans se’ls matava i ara se’ls expulsa». La col·laboració havia culminat i Espanya compraria armament francès i atorgaria substanciosos contractes a societats franceses. 

Un cop l’estat francès va multiplicar les expulsions i els processos judicials acabaren en extradicions, els atemptats de guerra bruta perpetrats pels GAL desaparegueren.

Read More

Del poble a la gran ciutat

Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel Sesé Mur va néixer en 1912 a Peraltilla, un petit poble agrícola del Somontano de Barbastre, en una família d’humils llauradors. El territori es caracteritzava per les bones collites de raïm, olives i ametlles; en canvi, el cereal, era molt escàs i la ramaderia es trobava enfocada a cobrir les necessitats dels propietaris. El poble no era gran ni tampoc ho havia sigut al passat. El 1915, tres anys després del naixement de Manuel, el cens comptabilitzava 426 habitants. La incultura i l’analfabetisme tenien, com a la resta del país en les dues primeres dècades del segle XX, unes xifres molt elevades. Dels 105 homes majors de 25 anys que componien el cens electoral, 56 es declaraven analfabetes. La misèria més extrema, però, no era present a Peraltilla, ni tampoc a la resta de localitats de l’entorn barbastrenc.

Normalment les famílies del poble disposaven d’un petit hort pel cultiu de llegums, tubercles i verdures; una parcel·la de secà destinada al cereal; una altra parcel·la per a pastos i alzines d’on obtenir llenya, bellotes i una mica de carbó. Era comú tenir un corral amb gallines, conills i porcs, una producció orientada a l’autoconsum i, quan existia un petit excedent, es venia o canviava en l’entorn. Les riqueses d’una família es mesuraven en funció dels cavalls o mules que tenia per treballar el camp, ja que fins a l’arribada de la II República els veïns només comptaven amb arades de tracció animal.

Com en tot l’Alt Aragó, la societat es trobava organitzada i vinculada a la “casa” a la que es pertanyia. Aquesta funcionava com una unitat de producció i consum, organitzada entorn a la figura d’un baró que havia heretat les possessions i que aquest llegaria al seu fill major. Les dones, quan es casaven, formaven part de la casa del marit, malgrat que aquesta situació no feia trencar els lligams familiars propis. En aquesta societat rural de les primeres dècades del XX existia una solidaritat mútua entre els veïns, les famílies s’ajudaven en determinats moments i prevalia l’honor en retornar aquests favors. L’àmbit de socialització dels veïns de Peraltilla es reduïa al nucli que conformava el poble. Ciutats pròximes com Barbastre i Osca es trobaven molt allunyades de les formes de vida tradicionals dels pobles que conformaven la geografia del Somontano de Barbastre.

La misèria de l’entorn, encara força vigent malgrat les intencions reformistes de Primo de Rivera, i la necessitat de majors ingressos per subsistir, va dur a Manuel a prendre la decisió d’emigrar cap a Barcelona, a la recerca d’una feina que li atorgués la possibilitat d’una vida millor. Les reformes del dictador es van centrar a acabar amb el caciquisme tradicional, però a Peraltilla, com a la major part del Somontano, els cacics eren inexistents. Això si, al poble va arribar per primer cop la llum elèctrica, es va construir un safareig i es va idear una nova escola.

Arribada a Barcelona, primer contacte amb el sindicalisme.

Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel, en arribar a Barcelona a finals dels anys vint, va començar a treballar a una paradeta de flors de la Rambla. Seran anys molt importants per a la seva vida. A Barcelona va conèixer a una xiqueta valenciana, Maria Miralles Segarra, la que serà la dona de la seva vida i amb la que acabarà tenint cinc fills. A més, a Barcelona, serà on tingui els primers contactes amb el moviment llibertari i sindicalista, simpatitzarà amb la CNT i aquesta posició ideològica acabarà marcant, en els anys següents, el seu destí.

A Barcelona va viure, el 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República espanyola. La proclamació va ser viscuda a tot arreu i també a l’Alt Aragó amb gran entusiasme. Van aparèixer esperances de canvi, de reformes polítiques i socials, que s’aveïnaven amb el nou règim polític. A Osca, Fermín Galán i García Hernández, s’havien convertit en herois nacionals després de la revolta de Jaca en 1930 que va pretendre, fallidament, establir la República uns mesos abans de la proclamació final. Els homenatges eren constants, des d’agrupacions sociopolítiques a obrers i militants, era estrany qui no tenia un retrat dels afusellats a casa seva. Fins i tot en Peraltilla, en proclamar-se la República, el carrer Major va passar a anomenar-se carrer de Galán i García Hernández. Amb l’arribada del nou règim polític la vida dels espanyols es va polititzar intensament.

Un familiar de la seva dona, que tenia una fàbrica de cristalleria fina, li va oferir a Manuel la possibilitat de treballar a l’empresa i, a més, ser soci d’aquesta. El que en teoria semblava una idea força bona, ja que podia donar unes condicions de vida millors a la jove parella, no es va acabar de materialitzar. La situació de la família a Peraltilla no era pas favorable i, la seva mare, es va posar en contacte amb ell perquè tornés al poble. El requerien perquè ajudes en les feines del camp. Manuel va decidir marxar acompanyat de la seva dona el 1931.

La jove parella viurà a la casa familiar de Manuel al poble, i serà gràcies al paper propagandístic de Manuel que, a Peraltilla, va arribar l’anarquisme. Es va esforçar des del primer moment en què els veïns poguessin conèixer els ideals llibertaris, i va establir el sindicat local de la CNT a Peraltilla. Una representació del mateix va participar en el ple comarcal de sindicats de la CNT celebrat el desembre de 1931.

En 1933 la dreta es va imposar amb fermesa en les eleccions. Els dos anys de govern de la coalició dretana de la CEDA i el Partit Radical van acabar amb els modests avanços socials de l’esquerra republicana durant el “bienni negre”. Destacable va ser la feroç repressió a la vaga de miners d’Astúries d’octubre de 1934. Aquests s’havien llançat en armes contra la policia i va acabar tràgicament després de la intervenció de les tropes africanistes comandades pel general Francisco Franco. La coalició dretana acabaria per trencar-se per culpa d’escàndols financers i disputes polítiques.

El febrer de 1936, el Front Popular, una coalició de forces republicanes i socialistes recolzades pels comunistes i separatistes catalans, al costat de sindicats socialistes i anarquistes, van assolir la victòria en les eleccions. El Front Popular va acabar guanyant a la província d’Osca. Era un territori eminentment rural, on la propietat de la terra era bastant equilibrada, dominada per petits i mitjans propietaris sense alts índexs de concentració de la riquesa rústica, ni conflictivitat social o política. El pes de la indústria era mínim i no estava connectat amb l’agrari, sent una província de tradició republicana. En el cas de Peraltilla, amb 250 vots pel Front Popular i 208 per la CEDA, es pot observar malgrat el seu reduït electorat, la tònica habitual que es va viure en les eleccions en l’Alt Aragó. Va guanyar el Front Popular però no va aconseguir una victòria excessivament folgada en nombre de vots, encara que si pel que fa a representants.

El període de temps entre febrer i juliol de 1936 es caracteritzarà per una poca conflictivitat social. La CNT havia estat escapçada i neutralitzada per la dreta després dels fets de 1934 i, encara en la primavera de 1936, es trobava en procés de reorganització. I, la UGT, mantenia posicions moderades en suport a l’esquerra reformista. Ens situem davant una República perfectament operativa abans de la revolta militar i, que no col·lapsa per si sola, si no per l’agressió feixista de juliol de 1936.

La Guerra Civil i la revolució a l’Alt Aragó.

Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.
Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.

El cop d’Estat feixista de juliol de 1936 va arribar a l’Alt Aragó el 19 de juliol. La província d’Osca va restar des de llavors i, fins març de 1938, dividida en dues zones. La zona occidental; Osca i Jaca, que depenia de la V Divisió Orgànica de Saragossa sota el comandament del general Cabanellas, es va sumar a l’aixecament. I la zona oriental, Barbastre, que estava sota influència de la IV Divisió amb capçalera a Barcelona, es va mantenir fidel a la República. Manuel va participar directament com a milicià, empunyant l’arma al front d’Osca en esclatar la guerra.

L’Estat republicà com a tal va desaparèixer i van sorgir micropoders. A Barbastre es van formar els Comitès d’Enllaç, Recerca i Vigilància, a la manera catalana, doncs els anarquistes barbastrencs mantenien estretes relacions amb els de Barcelona. En les localitats més petites es repetirà el procés creant-se els Comitès revolucionaris. A Peraltilla, amb uns 370 habitants en aquell moment, el Comitè revolucionari va ser format immediatament després de la revolta feixista, sent presidit per Manuel Sesé, que ja comptava amb una àmplia trajectòria propagandística llibertària. Les terres del poble van ser col·lectivitzades, i l’església i el saló de ball van ser utilitzats com a magatzem de gra. La col·lectivitat va funcionar sense problemes encara que, naturalment, va haver-hi reticències per part d’algunes famílies.

Ara, després de la revolta militar, es pot parlar de l’inici d’una revolució, però una revolució que no comença en la República, sinó després de l’atac a aquesta. Les localitats de l’Alt Aragó van viure sense policia, sense tribunals, sense aparell polític-administratiu, sense burocràcia, sense patrons, sense diners, sense Església i sense impostos. A més van aconseguir augmentar la producció sobre un 25% respecte a l’any anterior.

L’arribada de la revolució va comportar també la presència d’una violència duríssima i una repressió sagnant. En les primeres setmanes de la guerra, van arribar des de Catalunya i València les columnes anarquistes de milicians. A Peraltilla va arribar la dels “Aguiluchos”, aquests van redactar una llista amb un nombre indeterminat de persones per ser portats fora del poble i afusellar-los. Però Manuel, en condició de president del Comitè local, es va oposar frontalment a les intencions de donar mort a veïns del poble, aconseguint que cap habitant de Peraltilla caigués sota les bales revolucionàries.

A més, la Diòcesi de Barbastre té, el desgraciat honor, de ser la diòcesi espanyola amb més clergues morts. En ella es va donar el cas més espectacular d’anticlericalisme de tota la Guerra Civil: va ser executat el 87,8% del clergat secular, un total de 120 sacerdots. A més de 18 benedictins, 51 claretians i 9 escolapis. Malgrat aquesta violència brutal contra l’estament eclesiàstic, en molts pobles de l’Alt Aragó cal destacar que, veïns d’esquerres, van ajudar a escapar de la mort als capellans, com en el cas de Peraltilla. El nostre protagonista, Manuel Sesé, li va donar robes de paisà i vitualles al capellà local, Vicente Benito, perquè fugís del poble i passés al bàndol nacional. Va romandre amagat en una caseta durant onze dies, mentre Andrés Budiós, integrant també del comitè local, li portava menjar diàriament. Finalment es va decidir a emprendre el camí i, en Alberuela de Laliena, un veí el va reconèixer i el va delatar, sent lliurat al Comitè d’Abiego. El 5 d’agost de 1936 el van portar fins a una corba en la carretera de Barbastre a Osca i, en un penya-segat al costat del riu Alcanadre, va ser afusellat. El cadàver va restar allà, sense enterrar, fins a l’entrada de les tropes franquistes.

La repressió de l’estat feixista a Osca.

El Front d’Aragó es va trencar el març de 1938 i, els territoris orientals sota control republicà, van ser sistemàticament ocupats per les tropes del bàndol nacional. La retirada d’unitats militars va ser desastrosa i, la de població civil, encara més dramàtica. Els pobles d’Osca es van evacuar amb cada qui a la seva sort: a peu, en ruc o amb carro. Van deixar les seves cases abandonant-ho tot i es van llençar a muntanyes, camins i carreteres. La fugida va salvar a moltes de les bales feixistes.

Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.
Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.

Amb la victòria franquista sobre l’Aragó, es va donar el fenomen dels “fugits”; individus que es van llançar a la muntanya escapant de la repressió, ja anessin armats per resistir o simplement per amagar-se. Com en el cas de Manuel Sesé. En caure el front, va fugir a les muntanyes de Peraltilla i va romandre amagat en casetes i barrancs. La Guàrdia Civil el va estar buscant i, al no trobar-lo, van empresonar a la seva esposa, María Miralles, per coaccionar-lo. En assabentar-se dels fets, va decidir lliurar-se voluntàriament, sent empresonat durant cinc anys entre les presons de Torrero i les Caputxines de Barbastre. En les quals va ser durament torturat.

Les autoritats franquistes no van trobar-li cap delicte de sang, i li van concedir la llibertat. Va retornar al poble per exercir de pastor, vivint amb la seva dona i els seus fills. Però, en 1948, tot faria un gir dramàtic que acabaria amb la seva vida.

El 1948 es van donar nombroses detencions i desercions que van provocar el desmantellament gairebé total de la resistència guerrillera de l’Alt Aragó. A la tardor les autoritats franquistes van acabar amb les infraestructures de suport als maquis al Somontano. L’enllaç de la guerrilla a Peraltilla era Manuel, i serà assassinat el 20 de gener a les mans de la Guàrdia Civil. Després d’un registre a la seva casa els agents haurien trobat unes suposades armes de foc. Manuel no intentarà fugir, però serà abatut en l’acte, utilitzant-se el subterfugi de la “Ley de Fugas” que, des de 1920, permetia a les forces de l’ordre encobrir un assassinat. Se simulava la fugida d’un individu que, després de no obeir a el “Alto!” de la policia, s’obria foc contra ell. Normalment el suposat escapolit era tirotejat per l’esquena, per donar major credibilitat del fals intent de fugida. El cos de Manuel, encara amb vida després del tret, va ser carregat en un camió pels seus dos fills majors, Vicente i Manolo, i traslladat a l’Hospital Provincial d’Osca on, després d’un agònic viatge, morirà finalment.

Conclusions.

La trajectòria vital del nostre subjecte ens ha permès fer un repàs per les intenses dècades dels vint, trenta i quaranta del segle XX. La seva vida fou la vida d’un doble represaliat, el seu posicionament ideològic, que havia perfilat durant la seva estança a Barcelona, el va condemnar després de la Guerra Civil a passar cinc anys tortuosos en dues presons diferents. I posteriorment, la seva col·laboració amb els maquis en la lluita antifranquista, malgrat que ell no va empunyar cap arma ni va participar directament en cap acte de sabotatge, el va endur a la mort, sent assassinat per la Guàrdia Civil. La seva fou la vida d’una persona que va tractar de buscar la igualtat per a tothom que el va rodejar, així era com ell va entendre els ideals llibertaris, i ens ho mostra que, en arribar les milícies catalanes al poble, es negà a què ningú fos represaliat pel fet de no estar d’acord amb la revolució.

Alhora, el seu cas, és perfecte per mostrar com l’assassinat a mans del feixisme fou vigent a Espanya després d’onze anys d’haver-hi acabat la guerra. Posant de manifest la necessitat d’investigar més a fons aquest espai geogràfic i temporal, ja que la bibliografia s’ha centrat en l’estudi de la repressió franquista fins a 1945, obviant les desenes d’assassinats pel franquisme fins que el PCE va decidir, el 1949, posar fi a la lluita armada com a via per acabar amb el règim feixista espanyol.

Read More

Avui volem recomanar-vos la visita a l’exposició temporal “El Procés de Montjuïc” que estarà al mateix castell fins el dia 28 de febrer de 2017. En les següents línies us explicarem els que creiem que són els punts forts, també alguns de dèbils, de l’exposició.

En primer lloc és interessant fer una reflexió sobre el plantejament general  de l’exposició, més enllà del contingut històric d’aquesta. El Castell de Montjuïc és un espai molt concorregut, principalment per turistes estrangers, podria ser un lloc adequat per difondre fets històrics cabdals i que el turisme que visita al ciutat s’emportés una imatge que anés més enllà de les Rambles i la Sagrada Família.

En aquest sentit creiem que cal fer una crítica inicial a l’exposició, situada en dues sales del pati d’armes del castell, on la visibilitat d’aquesta és més aviat reduïda. De fet, potser a nivell anecdòtic, el gruix del temps que vàrem estar a la sala de l’exposició ens trobàvem completament sols, mentre que altres parts del castell estaven plenes de visitants. Al problema de la visibilitat s’hi sumaria el lingüístic, si un turista arriba a l’exposició només podrà accedir al contingut en llengua estrangera a través de dues tablets, una per sala, que difícilment permeten seguir la dinàmica de l’exposició.

Amb aquesta crítica no volem, en cap cas, desmerèixer el contingut de l’exposició. De fet considerem, com es comentarà més endavant, que a nivell històric el treball és més que vàlid. Creiem, però, que seria interessant que el màxim de visitants possibles coneguessin fets tan rellevants com pot ser l’acció directa anarquista de finals del segle XIX. Si la difusió del coneixement històric ja topa amb un desinterès prou generalitzat entre part de la població, no s’hauria de reforçar fent difícil l’accés a aquest.

En primer lloc l’exposició fa referència al context històric de la Catalunya de finals del segle XIX, no només parlant del moviment obrer sinó també d’altres problemàtiques, com la fil·loxera, la Guerra de Cuba o la decadència del sistema de la Restauració, que ens permeten fer-nos una idea de la situació de crisi en la que es desenvolupa el fenomen tractat.

Feta la contextualització s’inicia un recorregut per la història de l’anarquisme i del moviment obrer català, parlant de la configuració d’aquest, de la repressió que rebé, i dels diferents atemptats que tingueren lloc a finals del segle XIX. L’exposició n’exemplifica de diferents, com podrien ser l’atemptat de Paulí Pallàs contra el General Martínez Campos, l’atemptat del Liceu, o l’atac a la processó del corpus de l’any 1896 que desencadenà el Procés de Montjuïc.

Il·lustració de l'època que representaria l'atemptat contra la processó del corpus de 1896. Font: Viquipèdia.
Il·lustració de l’època que representaria l’atemptat contra la processó del corpus de 1896. Font: Viquipèdia.

És molt interessant també el tractament que es fa dels processos judicials, centrant-se en el de Montjuïc, ja que mostra les irregularitats sistemàtiques d’aquests i l’ús reiterat de la tortura en els processos. Veiem doncs, com no només es parla dels atemptats, tradicionalment condemnats, sinó també es fa referència a la brutal repressió que exercien la Guàrdia Civil i l’Exèrcit sobre la població, una abusos que s’aplicarien sobre persones que en molts casos no tenien cap relació amb els fets jutjats.

Un dels altres punts positius de l’exposició és l’abundància de fonts escrites, principalment premsa i correspondència privada, que acompanyen l’explicació amb testimonis directes de l’època. A més a més l’exposició també compta amb moltes imatges (fotografies, dibuixos, quadres, etc.) que permeten copsar de forma visual la realitat del moment. A través de les imatges de l’exposició es pot veure, per exemple, l’aparença dels obrers de finals del segle XIX i contrastar-la amb l’aspecte dels individus encarregats de la repressió.

Més enllà dels diversos recursos presents a l’exposició, el més interessant és la visió que es presenta d’uns fets que poden generar certa controvèrsia. Tota exposició transmet un discurs històric i en aquest cas el que s’ha buscat, al nostre entendre, és presentar una visió àmplia del fets, no prendre partit per un sector o un altre del conflicte sinó mirar d’explicar, amb el màxim rigor possible, els fets. Mostrar les diferents opinions que aquests generaren en el seu moment, deixant per a la persona que visita l’exposició la interpretació d’aquests, donant uns fonaments bàsics que permetin a cadascú prendre, o no, un posicionament.

Santiago_Salvador
Santiago Salvador, anarquista aragonès que atemptà contra l’emblemàtic Liceu de Barcelona, símbol de la burgesia catalana. Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894. Font: Viquipèdia

Un exemple clar d’aquesta visió àmplia el trobem en el tractament de l’atemptat del Liceu. Dins l’exposició es recull, per una banda, l’efecte que aquest tingué entre la seva clientela habitual: les pors generades per l’atemptat i les conseqüències a curt i a llarg termini en aquest emblemàtic teatre català.  Per altra banda es mostra també la visió de la persona que realitzà l’atemptat, concretament una afirmació de Santiago Salvador, anarquista aragonès, on explica els motius que el portaren a realitzar l’atemptat:

La muerte de Pallàs me produjo un efecto terrible y, para vengarle, como tributo a su memoria, concebí el propósito de hacer un hecho que espantase a los que se habían gozado con su muerte y creían que ya nada tenían que temer”.

L’exposició tracta l’acció directa anarquista de finals del segle XIX com un fet històric, l’intenta explicar, mostrar els motius que podien empènyer certes persones a atacar el que elles consideraven com a elements del poder. No busca condemnar les accions, com provablement passaria si l’exposició tractés fets més recents, sinó donar-les a conèixer i anar més enllà mostrant les conseqüències que aquestes tenien, no només en les víctimes dels atemptats sinó també en l’entorn polític dels anarquistes. En aquesta línia, a tall de curiositat, és interessant destacar que en cap moment de l’explicació apareix la paraula terrorisme per fer referència als actes violents perpetrats per anarquistes.

Per acabar volem reafirmar que l’exposició del Castell de Montjuïc permet al visitant conèixer la problemàtica de l’anarquisme de finals del segle XIX, i sobretot de la repressió exercida sobre el moviment, en un punt clau de la història de Barcelona. No deixa de ser casi poètic que l’exposició estigui situada en el mateix espai on molts obrers varen ser empresonats, torturats i executats durant el període tractat.

Aquí podeu accedir a tota la informació tècnica sobre l’exposició i si hi aneu esperem que la gaudiu tant com nosaltres!

Read More

 

Com és sabut, la Guerra de Successió forma part d’un dels capítols més estudiats i sotmesos a continuats estudis de la nostra història. No hem de caure en l’error de pensar que la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya o que Catalunya va lluitar per independitzar-se de la corona de Castella. La Guerra de Successió va ser un conflicte a nivell mundial i europeu. Els dos bàndols (aliats austríacs i partidaris del candidat borbó), lluitaven a Europa per frenar l’expansionisme militar i polític que l’avi del jove Felip, Lluís XIV, que en l’últim terç del segle XVII feia temps que intentava sotmetre els territoris i monarques veïns i erigir-se com a un veritable emperador francès per aconseguir una hegemonia militar i política indiscutible. És per això que Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi Austríac, entre d’altres, van aliar-se per frenar aquest expansionisme francès; un expansionisme que semblava posar en perill tot l’equilibri polític, tant a Europa com en els dominis colonials americans. Molts dels fronts i batalles que es van lliurar no solament es desenvoluparen a la Península Ibèrica, també al continent europeu les lluites foren ben presents. Aquesta és la primera cosa que ens ha de quedar clara. Ara veurem què va suposar la derrota de Catalunya el 1714 i la capitulació de Barcelona. Barcelona no es va rendir mai, com alguns poden pensar, una capitulació és l’entrega de les claus de la ciutat a canvi, sempre, que es respectarà la gent, les cases, els drets i els llocs dels seus habitants. Això és el que van fer les autoritats barcelonines quan veieren la causa austriacista – que s’havia convertit en la causa catalana- totalment perduda.

mapa politic europa
Mapa polític d’Europa durant el conflicte.

Aquest succés va donar peu a un fenomen en el qual m’agradaria parar atenció: la repressió. La repressió que es va dur a terme per part dels borbònics en tot el territori català va ser diversa, brutal, devastadora i es podria dividir en molts àmbits. Es va desplegar una maquinària repressiva amb un objectiu: eliminar la Catalunya pre-borbònica. Això passava per exercir la repressió sobre les persones, els símbols, els privilegis, la llengua, el dret, l’economia, l’aparell fiscal, les institucions, la història, la divisió territorial, les cases, les campanes, els monuments, els arbres i fins i tot es va prohibir fer volar estels. Certament, quan els francesos ocupen l’Aragó i València, ja s’aplica un “terrorisme borbònic” que sembra la por, el terror, el caos i la devastació allà on els francesos van avançant i ocupant el territori que s’havia alçat en armes i era partidari de l’arxiduc Carles III. Aquest fenomen l’analitza molt bé l’historiador Josep Maria Torres i Ribé en la seva obra Felip V contra Catalunya. Va ser una cosa que no s’havia vist mai. Es va aplicar a la majoria de poblacions l’anomenat “diezmo de horca” pel qual 1 de cada 10 resistents era penjat, i els altres 9 eren enviats a les galeres en condicions similars a les dels esclaus (això podia variar, podia durar 7 o 15 anys).

Sin título
Retrat de Felip V.

Què volia aconseguir Felip V amb tota aquesta repressió? Que la por, el terror i la incertesa s’inserissin per sempre més dins del cor i ànima dels catalans. Que se’ls fiqués al cap que vivien en un estat de guerra permanent on la justícia militar era la que manava, on aquella Catalunya que havia gaudit de lleis pròpies, institucions, privilegis, furs, constitucions i llibertats ja no existia. Aquests drets quedaven esborrats per sempre més per donar pas a un model d’estat absolutista i centralitzador, on les decisions es prenien des de Castella i s’implantaven sense cap mena de dilació.

Des de Catalunya, què va suposar la batalla de Barcelona? Ja us ho podeu imaginar: la lluita a vida o mort per la supervivència com a poble, per preservar tot allò que s’havia forjat en els segles medievals i moderns i que feia tant característica la nació catalana. Per això es va decidir resistir a ultrança, perquè no volien perdre tot el que havien aconseguit al llarg de la seva història i els havia caracteritzat per sempre més (la llengua, les institucions, el dret, el comerç, l’economia, els privilegis, les constitucions i les llibertats). Però en cap moment és una lluita per un procés de secessió. És una lluita per fer front a un candidat al tron, que volia imposar un model polític que en el fons perjudicaria i arruïnaria el model polític, econòmic i comercial català. És per això que els catalans es van decantar finalment per l’arxiduc Carles III, ja que a part del fet que aquest candidat se’l va veure amb més bons ulls, responia millor als interessos de Catalunya establir  un model polític, econòmic i comercial calcat al britànic, holandès i alemany.

La repressió sobre les persones s’ha analitzat en base als consells de guerra, als judicis sumaríssims, a la documentació, les cartes i decrets que historiadors han treballat. Totes les bombes que van caure a la ciutat s’han excavat i totes estan documentades, a dia d’avui s’han calculat exactament 30.068 bombes. Es calculen uns 7.000 morts en la batalla de Barcelona, uns 6.000 morts pel terrorisme borbònic i uns 25.000-30.000 exiliats (en un país de 400.000 persones). Molts dels exiliats se’n van anar a Viena, a posar-se sota les ordres de l’arxiduc Carles III, que allà es va proclamar emperador sota el nom de Carles VI. També, els exiliats van fundar una ciutat a Tamesvar, anomenada Serjara. Francesc de Castellví ens ho relata molt detalladament, és un d’aquells personatges que els historiadors agraeixen i molt, perquè gràcies als seus relats, cartes, escrits i sobretot les famoses Narraciones Históricas sabem molt més de la repressió a les persones i també com es va desenvolupar la vida en aquesta ciutat fundada per exiliats austriacistes catalans. Els principals dirigents i caps militars de la defensa de Barcelona van ser empresonats i morts, com va ser el cas del general Batet i Antonio de Villarroel, aquest últim mort a les presons borbòniques de La Coruña. Un cas singular és el del general Moragues, que va ser esquarterat. El seu cap va ser penjat a dins d’una gàbia al portal del mar i, tot i les súpliques de la seva dona perquè el despengessin, la gàbia no es va treure fins al cap de dotze anys. Felip V havia donat instruccions a Berwick sobre què havia de fer amb la població de Catalunya: “es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d’exemple per a tots els altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió”.

villarroel
Retrat d’Antonio de Villarroel.

A finals del 1714 el Capità General, que era el marquès de Castelrodrigo va auspiciar la celebració d’un acte ritual de l’abolició dels privilegis i les constitucions. Es volia fer entrar en l’imaginari que no només s’havia produït la derrota, sinó que aquesta era irreversible i era necessari destruir i abolir els privilegis i les constitucions per esborrar-los de la memòria catalana. D’entrada tots els nomenaments, títols i càrrecs atorgats per Carles III van ser decomissats i cremats. Tots els exemplars de les constitucions resultats de 1706 van ser requisats. Tot allò que havia escrit Narcís Feliu de la Penya (un dels grans ideòlegs dels austriacistes) va ser liquidat. Les obres anteriors o posteriors del 1714 considerades contràries a Felip V van ser prohibides. Va ser decretada una estricta censura d’impremta sota un ferri control per part del Consell de Castella. Desenes de pobles i vil·les van ser incendiades, com per exemple Sallent, Prats de Lluçanès, Oristà, Torelló, Sant Feliu de Sasserra, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, Manresa, Vilassar de Dalt

Dos dies després de la capitulació de Barcelona, José Patiño, la mà dreta de Berwick i l’encarregat de la repressió a Barcelona, va anar a la seu del Consell de Cent per dissoldre’l. Es van endur llibres, documents, insígnies dels consellers; van recollir més de 40 banderes de la milícia gremial, la famosa Coronela, que havia defensat a mort la ciutat durant més de 14 mesos; van agafar el penó de Sant Jordi i el de Santa Eulàlia entre d’altres, i tot va ser portat direcció a Madrid.

El duc de Berwick,  un militar d’origen anglès (fill bord del rei d’Anglaterra a les ordres del rei de França) va ser qui va agafar el relleu del setge de Barcelona des de finals de juliol del 1714 i va aconseguir fer capitular a la ciutat. Va imposar una multa a tots els que es trobaven a Barcelona i una altra als que estaven a les esglésies i als convents per tal de pagar el botí que tant esperaven.

berwick
Retrat de James Fitz-James, duc de Berwick.

Berwick entrà a la catedral de Barcelona i obligà els dirigents de la resistència a agenollar-se davant seu, llavors allotjà a 10.000 soldats a Barcelona, es començà a planificar la destrucció de castells i masies fortificades i es van tirar els arbres de les vores dels camins per tal d’evitar que es fessin assalts i emboscades a les patrulles borbòniques. Una altra mesura que no es va voler aplicar va ser l’obligació  que la gent visqués en zones de poblament concentrat per tal de bombardejar-les millor en cas d’amotinaments o possibles futures revoltes. Es van retallar molts castells retallant elements defensius com merlets, baluards, torres i muralles.

Les campanes de Barcelona també van ser víctimes de la repressió borbònica, un cop es va entrar a Barcelona el marquès de Castelrodrigo va ordenar despenjar les campanes de la ciutat, les mateixes que havien tocat dia i nit a defensar la ciutat de l’enemic, que estava fora muralles. Es va ordenar fondre-les i del ferro fos es van fer canons que es destinarien a la Ciutadella per tal de bombardejar la ciutat, si aquesta es tornava a revoltar o amotinar durant l’ocupació borbònica.

Pel que fa a la Ciutadella, és un dels temes més coneguts sobre la repressió de Barcelona. La Ciutadella va ser una fortalesa ideada per un dels enginyers militars de Felip V, anomenat Joris Prosper van Verboom. Aquesta fortalesa tindria una única funció: tenir atemorida la ciutat, controlar la seva població i reprimir a canonades les “possibles” revoltes que els barcelonins provoquessin. Aquesta Ciutadella és un cas excepcional a tota Europa, no solament per les funcions que se li atribuïren, sinó perquè, a més, la seva construcció s’ordenà fer-la al Barri de la Ribera, un barri de menestrals i mercaders. Van tenir la idea monstruosa de fer enderrocar 800 cases, destruïdes pels seus propis habitants, i portar cada pedra a una altra zona on es destinaria tota aquesta amalgama humana, el que avui dia és la Barceloneta. Es calcula que aquesta gent suposava el 10% de la població barcelonina i que eren aproximadament 4.000 persones, que van estar durant dies i mesos vivint en barraques a la platja, esperant a que es construís el barri on s’havien d’instal·lar.

ciutadella
Plànol de la ciutat de Barcelona al 1714. A la dreta es pot veure la fortificació de la Ciutadella.

També es va voler desarmar a tota la població de Catalunya. A les noves autoritats no els interessava que la gent anés armada, i tampoc ho volien, perquè era un privilegi que atorgaven les constitucions catalanes i que ara els borbons s’encarregaven d’esborrar per sempre. Es van decomissar unes 72.000 armes, de les quals 62.000 eren armes de foc, i, d’aquestes, 29.000 eren escopetes i fusells. Tot això es fa perquè hi ha guerrilles, que després de la guerra segueixen fent emboscades als borbons. Podríem dir que eren semblants als maquis durant el franquisme. Els borbons per parar això van ordenar fer esquadres, que són l’origen dels actuals mossos d’esquadra, amb la missió de frenar i eliminar qualsevol tipus de rebel·lió, emboscada o sabotatge, i per suposat, eliminar qualsevol tipus d’enemic polític contrari al règim de Felip V. Un dels caps més importants d’aquesta resistència és Joan Barceló, àlies “carrasclet”, un personatge molt rellevant però eclipsat per d’altres que s’ha considerat més importants per part de la historiografia.

En l’àmbit lingüístic, per una monarquia absoluta que té com a model l’estat francès, la llengua catalana és ja d’entrada un obstacle per a l’assoliment de la uniformització, perquè la llengua catalana té a inicis del XVIII un estatus important i no és fàcil relegar-la a l’àmbit privat. El castellà va passar a ser l’idioma de tots els àmbits de l’administració borbònica (des de la reial audiència fins a l’àmbit municipal). El castellà no existeixia a Catalunya, el 1714, i es va imposar de manera brutal. Els capellans tornen a escriure en llatí, perquè no sabien escriure ni parlar en castellà i tampoc els alcaldes dels municipis a finals de 1714. A més, el volen imposar en les prèdiques, obligant a fer els sermons en castellà. Es pretenia “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, és a dir, Patiño considerava que el català o el fet que els catalans parlessin en un altre idioma, al seu entendre, no podia ser permès. La història de la llengua catalana al segle XVIII  mostra els intents reiterats i reeixits de bandejar-la de tots els àmbits públics de prestigi. Les disposicions oficials contra l’ús del català en temps de Carles III van ser abundants. El 1768 s’obliga per la Reial Cèdula de Aranjuez que l’ensenyament de primeres lletres, de retòrica i de llatinitat es faci en castellà i que el català desaparegui de l’escola. Una altra cèdula, 4 anys després, mana que tots els mercaders i comerciants han de portar els seus llibres en castellà. El 1825, en un altre segle però amb la mateixa retòrica, queda per escrit que la gramàtica i la ortografia siguin en castellà. Al 1862 la llei de notariat prohibeix els contractes i escriptures i testaments redactats en català, i finalment una ordre de 1867 dicta que no s’admetran a censura les obres de teatre que estiguin redactades en qualsevol dels dialectes. La controvèrsia sobre el català a dia d’avui emana d’aquestes fonts.

nova planta
Document del Decret de Nova Planta de 1716.

Finalment, caldria parlar del famós Decret de Nova Planta, que es va promulgar al 1716. D’aquest decret interessa primer de tot el nom, Nova Planta: volien fer tabula rasa, i un país nou, volien bastir un nou marc per a Catalunya. La gran part de les seves disposicions fan referència als tribunals catalans, però a partir d’aquí es farà una disposició que serà piramidal. Al capdamunt hi haurà el Capitán General al qual s’atorga totes les funcions que tindrà el virrei i serà com una mena de cap militar a  Catalunya. Tenia un poder il·limitat, sempre per sota del monarca. No tenia limitacions perquè no hi havia institucions catalanes que regulessin les seves accions. Aquest actuarà juntament amb la Reial Audiència,  que ha de formar el “real acuerdo”, que es coneix com el “real desacuerdo” per tots els problemes que hi va suposar. Aquesta nova estructura de poder implica també un canvi en la divisió territorial. S’implanten els corregiments i s’aboleixen les vegueries, cosa que afectà l’àmbit municipal. Deixaren d’existir comuns i universitats (solament es permet la Universitat de Cervera), i es crearen els ajuntaments borbònics. S’acabaren les assemblees de veïns que deliberaven, els càrrecs de conseller, paer i cònsols; tots són substituïts per regidoresTota ombra de participació ciutadana queda morta. Aquella gent actuaria a l’ajuntament per servir els interessos del rei i de Madrid, fent de corretja de transmissió per tal de fer complir les ordres que venien del monarca i que s’implantaren sobre la població.

Aquests són alguns dels efectes que tingué la derrota catalana en la Guerra de Successió. Realment, és molt necessari conèixer amb exactitud la repressió que els borbons van exercir al nostre país, a la seva gent, a les seves institucions, a la seva llengua, al seu dret, a les seves ciutats, al món universitari, als seus símbols… Una de les feines més importants, doncs, que tenim els historiadors, pel que fa a aquest procés d’implantació de la monarquia borbònica, és l’explicació de tota la maquinària de repressió que la va acompanyar.

Tot això s’ha de saber perquè són els fonaments de la relació entre el territori català i l’Espanya borbònica, que es va encunyar a principis del segle XVIII, i el seu coneixement sense enganys – i evitant posicionar-nos – és transcendental per resoldre els litigis que són latents encara.

 

Read More