Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

La formació del SOE

Format el 1940 en estricte secret per ordre del llavors Primer Ministre del Regne Unit Winston Churchill, l’Special Operations Executive (SOE) fou un servei secret britànic dedicat a realitzar actes de sabotatge i operacions encobertes arreu de l’Europa ocupada per l’exèrcit Alemany, així com també a seleccionar, formar i equipar els futurs agents, que podien ser britànics o d’altres punts del continent (en el cas de la resistència txeca o noruega es van instruir diversos dels seus membres). Una de les obsessions dels caps del SOE era que els diferents membres de l’organització dedicats a les tasques de camp poguessin passar com a civils autòctons del lloc de l’operació, cosa que implicava un coneixement impol·lut de la llengua i els costums, així com del vestuari. Així doncs, es formaren grups d’agents secrets encarregats de donar suport tant als grups de resistència locals com a les diferents forces d’operacions especials, principalment als Royal Marines Comandos i l’Special Air Service. També podien executar accions d’espionatge i actuar com a guerra de guerrilles.

La data oficial de fundació del SOE és el 19 de juliol de 1940, quan feia 10 mesos que Anglaterra havia declarat la guerra a Alemanya, moment en el qual Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França ja es trobaven sota la influència —o sota el control directe— del III Reich. Tot i així, ja al març de 1938, esperonat per l’annexió d’Àustria a l’Alemanya Nazi, l’Almirall Hugh Sinclair, com a cap del SIS (o MI6), havia contactat amb un oficial de l’exèrcit, el Major L.D. Grand, per iniciar una nova organització de serveis secrets que s’anomenà Section D (“secció D”) i que hauria de propulsar ofensives secretes. Per fer-ho s’havien de perfeccionar diversos mètodes que podien anar des de l’agitació laboral a maneres de fer pujar la inflació en territori enemic; en resum, qualsevol mena de sabotatge que servís per debilitar l’enemic.

Igualment, el propi govern britànic, també arran de l’Anschluss, començà a intuir el perill al qual podia estar sotmès a causa de l’expansionisme Nazi. Per aquest motiu decidí investigar l’ús de la propaganda en l’esforç bèl·lic contactant amb Sir Campbell Stuart (qui més tard esdevindria  director del diari The Times), expert en comunicacions, que s’encarregà de la secció CS, ubicada dins de la Secció D, que tenia la seva base a Electra House, coneguda com a S.O1.

En aquest context, en el qual es temia per la integritat del Regne Unit, Winston Churchill va reunir un consell de guerra extraordinari format pels caps de l’Estat Major que arribà a la conclusió que una forma efectiva d’aturar la maquinaria de guerra Nazi seria fomentar revoltes i accions subversives als territoris ocupats. Aquest gabinet va elaborar un projecte d’organització dedicada a coordinar tota aquesta tasca subversiva i sabotejadora, que va dur a la signatura de l’ordre de creació del SOE el 19 de juliol del 1940.

Hugh Dalton, ministre d'Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial
Hugh Dalton, ministre d’Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial

Hugh Dalton, ministre d’economia per la guerra, que va justificar que romangués independent d’altres serveis militars per treballar en secret i sense interferències externes emmirallant-se en el Sinn Fein, es posava al capdavant del SOE creant el que ell considerava cinquenes columnes que havien de suscitar el caos a l’Europa ocupada. Dalton va comptar amb el seu propi servei d’informació comandat pel Major Norton, amic personal de Churchill i va ocupar el càrrec fins al 1942, quan va ser rellevat per Lord Selborne.

Sota control del SOE, Churchill va reunir els dos serveis ja existents per l’anomenada guerra irregular; El Military Intelligence Research (MIR), depenent del Departament de Guerra, amb l’objectiu de desenvolupar armament i la Section D abans referida, que estava formada per tres subseccions, la S.O1 (electra House, propaganda negra), la S.O2 (sabotatge) i la S.O3 (investigació). Aquestes organitzacions doten l’Special Operations Executive de llur Estat major, primers comandaments militars, bases per la doctrina, entrenament, equipament, armament i experiència en operacions clandestines.

F.T. Davies, encarregat de la Secció D fou designat per a l’entrenament dels futurs agents i el Major George Taylor organitzà tant les primeres seccions estrangeres com les operacions inicials. Al seu torn, el Coronel Colin Gubbins (MIR), serà l’encarregat de les seccions d’operacions a la Europa oriental durant les primeres passes del SOE tot i que a finals de novembre del 1940 serà nomenat director d’operacions amb comandament a totes les seccions estrangeres (Country Sections) encarregades d’organitzar la tasca pròpia del SOE a cadascun dels territoris ocupats. La següent taula exposa les Country Sections de les que disposà el SOE a Europa:

3. Taula country sections

El Quarter General es va ubicar a Londres, al número 64 de Baker Street, no obstant, per tal d’organitzar millor la seva logística, a partir de 1944, les diferents Country Sections passen a formar part de 3 directoris en funció del territori on actuaven. Des de Londres (London Group) es controlarien les accions a l’Europa Occidental, Alemanya i Escandinàvia, el Mediterranean Operations Directorate, amb seu a El Caire, s’encarregaria de les operacions al mediterrani occidental, Itàlia, els Balcans i l’Europa Central i el GSI(k), amb seu primer Meerut i posteriorment a Ceylon, actuaria a Orient, est d’Àsia, Àfrica, Austràlia, a més de servir com oficina d’enllaç amb la Unió Soviètica i els Estats Units.

Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia
Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia

Però perquè s’escull Gubbins com a cap de les Country Sections? De natural pulcre, intel·ligent i audaç parlava fluidament francès, alemany, japonès i rudiments de Rus. Tenia experiència militar en un batalló d’artilleria durant la Primera Guerra Mundial i al 1939 inicià la revisió de les normes d’actuació que imposava el ministeri de defensa als soldats destinats al front, que considerà massa formals. Buscava arguments per defensar que en el context creat per Alemanya als territoris ocupats s’havia de desenvolupar una guerrilla amb uns mètodes menys ortodoxos. Prenia com a exemple un fet que va viure a Dublín al 1919 en el marc de la Guerra d’Independència d’Irlanda on era destinat com a major; L’èxit de les incursions armades dels homes de Michael Collins que en comptes d’anar uniformats anaven vestits de civil.

Per exposar les seves idees redacta The art of Guerrilla Warfare i “Partisan Leaders” Handbook, als quals es suma How to use high explosives de l’expert en explosius del MIR Sir Millis Jefferis. Gubbins exposava els principis generals de la guerra de guerrilles posant sempre l’accent en el factor sorpresa, agrupar els soldats entorn dels punts dèbils de l’enemic, moure’s en grups reduïts per propiciar atacs ràpids i un replegament igualment veloç i àgil, la importància de la mobilitat (tractar de no residir durant molt temps a la mateixa casa o barri), etc. Al seu torn, Jefferis explicava com sabotejar i fer explotar de la manera més eficient possible tot tipus d’elements: motors i eixos de vehicles, pistons de locomotores, caixes de comunicacions telefòniques, subestacions elèctriques…

Malgrat la utilitat aparent, el SOE, no comptà amb el beneplàcit de tota l’administració britànica, doncs sectors de l’exèrcit s’hi oposaren des d’una òptica en certa manera fins i tot lobbista. Fou el cas d’alts rangs de la RAF, que es mostraren reticents a enviar avions a sobrevolar les línies enemigues per transportar agents del SOE (que eren llançats en paracaigudes) als diferents camps d’operació. Consideraven que era un risc massa gran per a l’aviació. Igualment, veterans tant de Whitehall (Centre de l’administració del govern britànic) com de l’exercit, mostraren certa por vers les activitats que podia desenvolupar el SOE arribant a considerar els seus agents com a no legítims i més quan els identificaven amb un perfil individualista que podia posar en risc les operacions. També, s’acusà al SOE de voler duu a terme una tasca poc cavallerosa i poc decent, que a més es trobava sota l’empara del Ministeri d’Economia de Guerra, al qual Churchill va anomenar com a resposta als crítics “El ministeri de la guerra bruta”.

Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war
Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war

Reclutament i entrenament

Com ja s’ha esmentat, el SOE era una organització secreta, per tant, no es podia reclutar ningú mitjançant anuncis. Tot i així, l’executiva britànica permetia als caps del SOE estar atents a l’activitat de qualsevol persona potencialment apta pel servei ja fos un membre de l’exèrcit o bé un civil.

Quan els oficials de reclutament advertien un potencial agent (tan a través del contacte d’un altre membre del SOE com a través de la filtració d’un servei militar) el contacte en qüestió rebia una carta emplaçant-lo a una reunió, que solia tenir lloc a una habitació reconvertida en despatx del Londinenc hotel Victoria. En aquesta reunió, on l’oficial de reclutament ja disposava d’un informe complert de l’aspirant a agent, aquest posava a prova els coneixement en geografia i llengua del territori on hauria d’operar  l’entrevistat, que havia de ser quasi bé de nivell nadiu així com llur opinió al voltant de la ocupació Nazi. També es posava especial interès en les tasques que realitzava com a civil, com era la seva família… a grans trets es tractava de fer aflorar qualsevol informació que permetés traçar un perfil per determinar si el candidat era òptim pel SOE.

L'agent Jacqueline Nearne recreant l'entrenament d'agents al Film School for Danger (1947). Font: SOE: Churchill's secret agents
L’agent Jacqueline Nearne recreant l’entrenament d’agents al Film School for Danger (1947). Font: “SOE: Churchill’s secret agents”

Les entrevistes duraven al voltant de 20 minuts i es tenia molt en compte l’aspecte físic del candidat, doncs es volia que el subjecte fos el més semblant al tipus prototípic del lloc on operar. No obstant, algunes excepcions podien tornar-se avantatges com en el cas de Francis Cammaerts. Aquest agent destinat a França, de cabell ros i 1,95 metres d’alçada no s’adequava al prototip de francès. Malgrat tot, s’adonà que a causa del seu imponent físic quan es trobava davant d’un soldat alemany sí s’estava ben dret i amb cara de pomes agres, per exemple en el control dins d’un vagó de tren, sovint el soldat passava de llarg cercant normalment personatges amb un físic més aviat jueu. Això era important, ja que l’agent podia ser de qualsevol nacionalitat mentre complís els paràmetres indicats. Normalment, si el futur agent seria capaç de passar com a autòcton es determinava ja en la primera entrevista, malgrat que podia decidir-se en diverses. Cal remarcar que les persones amb possibilitats de ser reclutades eren emplaçades a l’entrevista seguint diverses tretes com per exemple l’emprada amb Violette Szabo, que creia que se la citava per a tractar al voltant de la seva pensió de viudetat.

L’habilitat essencial que havia de tenir un futurible agent del SOE era Passing Skills, és a dir, la capacitat de passar desapercebut allà on fos enviat. Per això era molt important el coneixement profund de la llengua del lloc on s’havia d’actuar a banda d’una coneixença relativament amplia dels costums i normes socials del territori en qüestió, motiu pel qual la quantitat de possibles agents fou més o menys limitada.

Bona part dels que complien el perfil no pertanyien a l’exercit sinó que provenien de sectors civils: La banca, les assegurances, el comerç de compra-venda, la borsa, educació, periodisme… és a dir, del sector serveis i no pas de la indústria o la manufactura, quelcom a tenir en compte negativament tenint present que aquestes persones havien de sabotejar, entre d’altres, equipament industrial.

Majoritàriament provenien de classes mitjanes o mitjanes altes en tant que a l’època eren les que més fàcil tenien l’accés a una educació superior i a les llengües estrangeres així com la possibilitat d’haver viatjat, aspectes bàsics atenent a les exigències del personal de reclutament. De tota manera, agents com Violet Szabo o Andrée Borrell provenien d’un context obrer. Tampoc es feien distincions de religió, filiació política, raça, edat, estat civil o procedència a l’hora d’escollir agents. La tònica imperant era de pragmatisme absolut, havent-ne també d’homosexuals.

D’aquí rauen les acusacions d’amateurisme fetes contra el SOE pels caps de l’MI6, que van comportant l’aplicació d’un entrenament exprés (només disposava d’uns 10 mesos i segons les necessitats podia ser molt menor) malgrat que molt intens i a consciència. L’entrenament es feia en diferents cases de camp distribuïdes per diversos indrets de l’interior del Regne Unit, on hi residien tant els futurs agents com els formadors i cada secció del SOE n’ocupava diverses en funció de les necessitats del seu entrenament específic.

La primera part de l’entrenament, que es feia a les cases de camp situades a Wanborough Manor (Special Training Schools), consistia en exercicis de fitness, en especial rutes que es feien corrent, rudiments en lectura de mapes, iniciació al codi Morse i una introducció al tir amb pistoles i subfusells. Fet això, s’entrenava els futurs agents en tècniques de comando.

Els aspirants a agents que passaven aquestes proves preliminars eren enviats quatre setmanes a Escòcia, a la zona d’Arisaig, a les escoles de Grup A, on rebien entrenament paramilitar, aprenien a fer servir explosius i eren formats en l’ús de l’armament més popular o més utilitzat a la zona on havien de ser destinats. Se’ls ensenyava a muntar, netejar i carregar les armes així com a disparar en situacions diverses: de nit, de dia, en moviment, quiets o després de sortejar obstacles. A més, en aquesta segona fase d’entrenament els instructors desenvolupen la tècnica del Silent Killing (matar silenciosament) barrejant tècniques de Ju-jitsu i karate.

Acabada la segona fase, els agents en formació eren enviats a les escoles de Grup B com la ubicada a Beaulieu, on es practicava el salt en paracaigudes i rebien formació específica en relació al seu destí. Se’ls exposava l’organització dels cossos policials, la seva relació amb les forces d’ocupació Nazis, les formes més útils de passar els seus controls i com actuar en cas d’interrogatori. De cara a donar la màxima versemblança a aquest aspecte de l’entrenament, els instructors (que sovint solien ser agents amb experiència en missions) recreaven interrogatoris com els que els futurs agents podrien trobar-se, disfressant-se de membres de la Gestapo o la Abwehr (servei d’intel·ligència alemany) i despertant els alumnes en plena nit, arribant fins al punt de colpejar-los. També van existir altres formacions específiques com la necessària per a esdevenir operador de ràdio o aquelles relacionades amb la propaganda negra, emprada per desmoralitzar l’enemic i posicionar la població civil en la seva contra mitjançant informació falsa o exagerada.

Agents del SOE entrenant amb paracaigudes.
Agents del SOE entrenant amb paracaigudes. Font: Pinterest

Per finalitzar l’entrenament existien les Finnishing School. Allà, l’agent era dotat d’un nom en clau i una història personal com a coartada. Per posar-los a prova  i comprovar si estaven preparats i també amb la intenció de duu els agents al límit, se’ls conduïa a alguna de les poblacions de la zona de Beaulieu on durant 48 o 72 hores els instructors recreaven tot tipus d’accions que s’haurien de realitzar en la missió real com contactar amb un altre agent fent valer la coartada, establir amb discreció un espai per transmetre missatges per ràdio, etc. També es recreaven possibles situacions de perill que poguessin esdevenir mentre es realitzaven els sabotatges com per exemple ser descoberts per l’enemic.

Finalment, el SOE comptava amb un equip d’experts en cirurgia plàstica que podien afegir als agents, entre d’altres, cicatrius falses emprant Culloden, una substància semblant a la cera ja que era molt important lligar l’aspecte físic a les històries de coartada i al lloc d’activitat. Per això, eren comuns els tintats de cabell i els canvis de pentinats segons les diferents modes. Igualment s’ha de destacar un aspecte cabdal en l’entrenament: Homes i dones eren entrenats sense distinció emprant els mateixos mètodes. L’única diferencia és que les dones no solien rebre entrenament específic en l’ús d’explosius malgrat rebre’n la formació bàsica. Per qüestions de Passing Skills abans esmentades, normalment, eren formades en radio-transmissions.

 

Read More

→  Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (II)

El passat 10 de setembre, milers de manifestants es concentraren a Perpinyà per reclamar a l’administració francesa que la nova macroregió on s’inclourà la Catalunya Nord incorporés l’afegitó Pays Catalan. El motiu: la imminent reforma regional que afectarà el conjunt de l’Estat i que pretén fusionar 22 regions per deixar-ne únicament 13, amb la consegüent pèrdua de competències dels departaments. El nom proposat pel govern per designar la nova macroregió del sud de França és Occitaine, resultat de la unió entre el Midi-Pyrénées i el Languedoc-Roussillon, que fou l’opció més votada durant la consulta celebrada el 25 de juny.  

L’anunci d’aquesta mesura va generar el rebuig d’una bona part de la població nord-catalana, la qual considerava que s’atemptava directament contra la identitat catalana, que corre el risc de quedar eclipsada. La campanya que reivindicava la regió d’Occitaine-Pays Catalan va agafar embranzida els últims mesos i arribà a comptar amb els suports del 67% dels alcaldes del país, del Partit Comunista de la Catalunya Nord (PCF66), de diverses personalitats rellevants del món de la cultura i de SEM Catalunya Nord, una plataforma que aglutina nombrosos col·lectius i partits de tendència catalanista. Convé recalcar que SEM, l’entitat que ha impulsat la campanya, aposta per la creació d’un Estatut propi, similar al que ja té Còrsega. De tota manera, el veredicte final després de l’examen de legalitat que en va fer el Consell d’Estat ha estat desfavorable a les demandes nord-catalanes. L’executiu francès assegura que aquesta decisió comportarà un gran estalvi a les arques públiques, millorarà l’organització i enfortirà els territoris. En canvi, des de les diverses regions el canvi és interpretat com una fase més de la doctrina centralista que caracteritza l’Estat franc, dissenyada per restar capacitat de decisió a les institucions locals i anihilar les reivindicacions nacionals.  

7775578278_les-13-nouvelles-regions-francaises
Les regions fusionades i el mapa resultant després de la reforma territorial.

Lluny de ser un fenomen recent, a les terres nord-catalanes les exigències pel reconeixement d’una identitat nacional pròpia, que precisa mecanismes de representació distints i sobirans, han copsat bona part de la seva activitat sociopolítica des de fa segles, tot i adoptar formes diferents en funció del context. La Catalunya Nord ha estat i segueix essent un exemple clar d’oposició perifèrica enfront les polítiques centrípetes que es dictaminen des de París.

Partint d’aquesta premissa, en aquesta primera entrega es farà una aproximació històrica sobre els catalans del nord durant els segles XVII i XVIII, establint un fil conductor que ens pot ser útil per veure on s’originen aquestes demandes i entendre en quina situació es troben avui dia. Prèviament, convé aclarir que abans de l’any 1659 la història de la Catalunya Nord està integrada en la del Principat, pel fet que constituïen una unitat juridicopolítica i territorial pròpia. Catalunya era en aquell moment un Estat sobirà irregular, atès que estava enllaçat amb les institucions que bastien la Corona d’Aragó, integrada al seu torn dins la monarquia hispànica.

La data acabada d’assenyalar és significativa perquè fou l’any de la signatura del Tractat dels Pirineus, un acord que posava fi a la rivalitat entre Àustries i Borbons i, de facto, també a les circumvolucions politicomilitars derivades de la guerra dels Segadors. Per bé que el Tractat tenia implicacions en altres indrets d’Europa, per Catalunya va suposar la pèrdua en favor de França dels comtats al nord dels Pirineus, serralades que els francesos consideraven una frontera natural amb la península. Malgrat que fossin els organismes que representaven les autoritats catalanes, les Corts i la Generalitat de Catalunya no foren preses en consideració durant unes negociacions que afectaven sensiblement la seva sobirania, negant l’entrega de documentació oficial als governadors de Barcelona fins tres mesos després de la signatura. Fet que evidencia el menyspreu d’ambdues corts cap als catalans.

L’aplicació del Tractat entregava a Lluís XIV de França  el Rosselló i el Conflent, mentre que Felip IV de Castella es quedava amb la resta del Principat i el comtat de la Cerdanya; amb la singularitat que si cap poble del Conflent quedava a la part espanyola restaria sota sobirania del Rei Catòlic, i si en quedava algun de la Cerdanya en territori francès serà cedit al rei de França. Enfront l’acèrrim interès que tenia la monarquia hispànica a conservar el nombre més gran possible de places a Flandes, foren entregats sense massa consideració els comtats del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i una part de la Cerdanya. Referent a aquest últim comtat, França s’annexa la vall del Querol i les terres que toquen el Conflent i Capcir, en conjunt, 33 pobles. Els francesos pretenien apropiar-se també de Llívia, però aquest municipi tenia l’estatut de vila i quedà fora del tracte, explicant l’anòmal enclavament sota sobirania espanyola en una zona de domini francès.

localitzacio_de_la_catalunya_nord_respecte_catalunya
Mapa que mostra els territoris catalans que foren annexats a França.

Deixant de banda les causes que motivaren aquest pacte entre les dues potències del moment, esdeveniment que l’historiador Josep Sanabre ha anomenat “la mutilació de Catalunya”, focalitzarem l’atenció en les conseqüències que tingué per a la població catalana a l’altra banda de l’Albera.  

En primer lloc, cal mencionar la ratificació per part del monarca francès de les constitucions, institucions i privilegis de què gaudia la Catalunya Nord. Promesa que fou incomplerta poc després a causa del desplegament al territori de l’absolutisme monàrquic, oposat al tradicional parlamentarisme vigent des de l’edat mitjana, i que va desmantellar el règim juridicopolític existent (Generalitat, Consell Reial, Audiència, Mestre Racional, etc.). El rei Sol, per tal de fer extensible la seva dominació sobre aquella nova i estrangera província, implantà el Consell Sobirà: una assemblea de magistrats i notables que actuava de representant del rei, de poder executiu i de cort de justícia. Aquest òrgan d’administració i justícia acabarà per obrar en pro de la repressió a tota temptativa dissident de la política francesa. És significatiu que els primers membres del consell fossin gairebé en la seva totalitat juristes francòfils refugiats del Principat. De manera paral·lela, l’exèrcit francès tingué una destacada presència arreu, militaritzant la vida pública. S’establiren vuit places fortes i s’envià, aproximadament, un soldat per cada dotze habitants.

En segon lloc, el traçat de la nova frontera amb el Principat exercí una enorme pressió econòmica que travava unes relacions comercials plenament consolidades, cosa que assolà bona part del teixit productiu català. També s’aïllà la població de tot tipus de vincles familiars i s’impedí als nous súbdits de Lluís XIV d’anar a estudiar al sud o de dependre d’autoritats religioses ibèriques. Per a més inri, la província del Rosselló fou qualificada de province réputée étrangère, i s’aplicà un sistema duaner amb províncies veïnes, com ara el Llenguadoc.

En tercer lloc, pel que fa a la qüestió lingüística, convé clarificar que la població nord-catalana en el moment de l’annexió era exclusivament catalanoparlant i ignorava quasi per complet la llengua franca. És per aquest motiu que la corona mogué cel i terra per arraconar el català i imposar el francès en tots els àmbits. L’any 1662 un col·legi de Jesuïtes ja impartia l’ensenyament en la llengua oficial de l’Estat per als nois i, un any després, un contingent de monges vingudes de Besiers l’organitzava per a les noies. El 1682 s’estableix un termini de sis mesos per aprendre francès, requisit indispensable per exercir qualsevol càrrec públic, professió liberal o matricular-se a la universitat, evidenciant que no existeix cap altre mecanisme de promoció social que no passi forçosament per la francesització. No és d’estranyar que la burgesia perpinyanesa fos la primera i única classe social que acceptés l’alienació cultural, afermada a seguir dominant econòmicament i socialment la província.

La promulgació de l’edicte de Villers-Cotterêts, l’any 1539, prohibia l’ús de llengües vernacles en actes i escrits oficials; això no només afectava les institucions, sinó també els notaris. Sota el jou francès l’escriptura de documentació tan habitual i valuosa com, per exemple, els testaments, fou forçada a ser redactada en una parla que gairebé tothom desconeixia. Bateigs, casaments, documents parroquials i actes de defunció van patir l’aplicació de l’edicte d’igual manera. Com a resultat d’aquesta coerció en el seu ofici, no ens ha de sorprendre que el clergat fos un dels màxims exponents en la pugna contra l’assimilació, negant-se a fer prèdica de la doctrina eclesiàstica en una llengua que no fos el català, i inoculant entre la població un incisiu ressentiment antifrancès. Aquesta actitud no fou passada per alt i ràpidament els convents nord-catalans foren omplerts de monjos provinents d’altres regions de França, i s’enviaren els novicis catalans cap al Llenguadoc. En última instància, malgrat les interminables temptatives de francesització per fer minvar l’ús del català, els nord-catalans conservaren llur catalanitat, popular i oral, gairebé intacta fins ben entrat el segle XIX. Cal esmentar també que la repulsa cap als francesos estava arrelada al territori des de feia molts anys a causa de la seva situació geogràfica, essent l’escenari d’incomptables conteses bèl·liques contra els francs.

villers-cot
Una de les pàgines de l’Edicte de Villers-Cotterêts, que convertia el francès en la llengua oficial de l’Estat.

Els comtats nord-catalans no estigueren exempts d’autèntics episodis de resistència armada sota l’influx de la monarquia absoluta. La revolta dels Angelets en fou la més important i vingué suscitada per la gabella de la sal, un impost directe que cobrava l’Estat. En una comarca de pastura com el Vallespir, disposar d’aquest producte era primordial, i la manera més fàcil i econòmica d’adquirir-lo era emprant una ruta que travessava els Pirineus fins arribar a Cardona o altres zones del sud. La instauració de l’impost prohibia el comerç amb el Principat i el titllava de contraban, intensificant la presència de guardes de la gabella a la frontera i encarint considerablement el preu final de la sal. A mesura que el contraban s’intensificava la severitat dels guardes augmentava, sovint es generaren violents enfrontaments que acabarien amb la vida d’alguns vigilants, i amb condemnes de mort i presó pels insurrectes. La combinació de tots aquests factors desencadenà el conflicte. Cal destacar-ne dos elements: l’adscripció popular a la legislació catalana (els Usatges havien previst l’exempció de la gabella de la sal des de 1283) i la composició dels revoltats, que incloïa petits i mitjans propietaris, simples jornalers o capellans.

El gran referent i instigador d’aquesta revolta fou Josep Trinxeria, un home benestant fill d’una de les famílies més antigues de Prats de Molló, que molest per l’acusació de contraban reclutà un contingent d’homes per ocultar-se a les muntanyes i donar mort als gabelous, els guardes encarregats de fer complir la reglamentació en aquest afer. Desconeixedors del terreny i amb la població local en contra els francesos estaven condemnats al fracàs. Els seguidors del capitost Trinxeria no pararen d’incrementar-se fins arribar al punt culminant de la revolta: el setge a Ceret de l’any 1668. Coincidint amb els atacs espanyols al Rosselló, en el marc de la Guerra de Devolució (1667-1668), els rebels hagueren de fugir davant l’arribada de més de sis mil homes d’infanteria i cent cavallers. No obstant això, disposats a solucionar els altercats per por al possible contagi cap a altres zones, els francesos negociaren amb els vallespirencs un acord. S’establiren unes tarifes inferiors al curs oficial, s’acabaren els registres a les cases i, llevat d’uns quants homes, hi hagué una amnistia general. En assabentar-se’n, la gent del Conflent se sollevà per aconseguir el mateix tracte però foren esclafats ràpidament, com totes les accions posteriors d’uns Angelets desarticulats. La historiografia ha enfocat aquestes hostilitats des de diverses òptiques. D’una banda, la professora Alicia Marcet hi entreveu un rerefons nacional: “La revolta dels Angelets del Vallespir no és pas solament una revolta popular qualsevol com tantes n’hi ha al segle XVIII per tota Europa contra una fiscalitat excessiva, sinó, també una revolta política i nacional: llur major reivindicació és l’aplicació de la legislació catalana i el respecte a les llibertats tradicionals. <<Visca la Terra>> és el seu crit. (Marcet, 1988) D’altra banda, l’historiador Alain Ayats argumenta que és difícil acceptar la idea d’una identificació nacional de la revolta, entre altres motius, perquè la nació era encara un concepte abstracte per a la població catalana d’aquella època. Tanmateix, essent d’arrel fiscal o nacional, la Revolta dels Angelets és només un exemple —tot i ser el més destacat i investigat— d’un extens reguitzell de microconflictes que assolaren el Rosselló.

Posteriorment, durant el segle XVIII, la Catalunya Nord pateix un retrocés enorme en tots els àmbits; això la condemna a un declivi polític i econòmic que li restà capacitat per escriure la seva pròpia història, absorbida per la dinàmica del reialme. Els vincles amb el Principat minven per bé que el contraban està a l’ordre del dia. L’activitat econòmica principal segueix essent l’agricultura, on predomina el conreu de subsistència, mentre que la ramaderia va perdent progressivament rendibilitat en veure’s tancat el mercat al sud de l’Albera. Pel que fa a la demografia es manté estancada, amb unes estructures socials invariables. La cultura se n’emporta la pitjor part, la producció artística decau en tots els vessants i només se’n salva la fabricació de retaules barrocs. La literatura mor per culpa de la política de francesització que no permet escriure en català ni que se n’aprengui a l’escola. La burgesia afrancesada ràpidament s’adapta al reemplaçament i llegeix en francès, incrementant l’escletxa entre la cultura cosmopolita, burgesa i escrita vers aquella cultura catalana popular, camperola i oral. A les acaballes del segle els esdeveniments han adoptat dues direccions oposades a banda i banda de la frontera. El Principat gaudeix d’una situació excepcional gràcies a una empenta econòmica sense precedents que la situa com la regió més rica de la península, mentre que la província rossellonesa pateix catàstrofes naturals, pressions fiscals excessives, estancament econòmic i problemes demogràfics. Això va provocar la migració de famílies senceres cap al sud, atretes per uns vincles, costums i condicions de vida que no troben a la seva terra natal.

La situació de tot el regne de França era desastrosa en aquest període. Els opositors de la monarquia absoluta es multiplicaven a la vegada que es confirmava la incompetència del Rei Lluís XVI per resoldre la greu crisi. Els esdeveniments posteriors són àmpliament coneguts: l’Antic Règim s’ensorrava en un procés que catapultà la burgesia al control de l’Estat, apartant la noblesa i el clergat dels centres de poder. La Revolució Francesa donava pas al liberalisme augurant vents de canvi i un nou projecte per adreçar el rumb del país. Des de la Catalunya de la Nord, es contemplaven els fets amb esperança creient que el nou ordre polític nascut de la revolució podria satisfer les seves demandes de respecte a les constitucions històriques, trets culturals propis i interessos particulars. Sigui com sigui, la Il·lustració actuaria com a nou catalitzador per a les reivindicacions i aspiracions catalanes.

Abans de tot aquest atzucac, en convocar-se els últims États Généraux l’any 1789, les províncies foren convidades a redactar les anomenades cahier de doléances (quadern de queixes) on es recollien les queixes de cada un dels tres Estats per intentar ser resoltes. El document que enviaren els representants de la província del Rosselló instava al respecte de les clàusules signades durant el Tractat dels Pirineus per recuperar les llibertats perdudes. A més, la noblesa i el tercer estat reclamaven disposar d’una assemblea que tingués potestat per executar lleis i estigués sotmesa únicament a la voluntat reial, una autonomia que en diríem avui. Altres províncies s’hi presentaren amb propostes similars, demanant un retorn de les reglamentacions provincials i costums que l’absolutisme havia escombrat. Era difícil predir per quins senders transitaria la política francesa en temps tan convulsos, i més veient com es precipitaven els esdeveniments a Versalles i París. La Catalunya Nord, en un primer moment, es mantindria al marge del que passava a la capital per culpa de la distància i la mala xarxa de comunicacions:  les notícies d’un fet tan transcendental com la presa de la Bastilla hi arribarien amb gairebé dues setmanes de retard.

cahiers_de_doleances
Un dels quaderns de queixes que es va fer arribar als Estats Generals de 1789.

El 1790 l’Assemblea Nacional va dictaminar la implantació de 83 departaments. Aquestes divisions administratives estaven pensades per homogeneïtzar l’organització de les antigues províncies i eliminar qualsevol tret distintiu entre elles. La intenció era imposar unes reglamentacions exactament iguals per a tots els territoris, refusant taxativament qualsevol distinció de caire regional. El nom escollit pel departament del Rosselló va ser el de Pirineus Orientals. El nou executiu s’havia esforçat a esborrar del mapa tots els noms que tinguessin qualsevol reminiscència de l’Antic Règim, del vell món que deixaven enrere, substituint-los per denominacions d’accidents geogràfics. El departament finalment quedà compost per tres districtes: Perpinyà, Prada i Ceret. La gestió administrativa no canvia de mans per bé que la burgesia segueix dominant en més o menys mesura la regió. La frontera des del 1789 amb el sud restava oberta i un any després es tanca amb la pretensió de fer efectiva la recaptació fiscal, situant passos duaners a l’Albera. Els intercanvis havien agafat embranzida en aquest lapse de temps i això comportà algunes revoltes puntuals, especialment al Vallespir. A més, l’entrada en vigor de la Constitució Civil del Clergat provocarà un fort malestar al territori tenint en compte la lleialtat dels clergues catalans a la Santa Seu. La promulgació d’aquesta llei establia una església d’Estat amb uns eclesiàstics assalariats similars als funcionaris públics, forçats a jurar-hi fidelitat per poder exercir. Aquesta mesura comportà una profunda divisió que situaria als bisbes constitucionalistes a una banda i els reaccionaris, majoria a la Catalunya Nord, en una altra. La proporció era una de les més grans de l’Estat.

Les tensions internes són ben palpables a França estimulades per les reformes polítiques i religioses, la greu crisi econòmica, l’intent de fuga de Lluís XVI i l’empenta d’aquells sectors més rupturistes. Als Pirineus Orientals els nobles s’exilien al Principat per fer campanya contra la Revolució; des d’allà veuen, injuriats, com les autoritats segresten els béns dels expatriats. La situació de la política exterior tampoc era massa esperançadora ja que França declara la guerra als Habsburg. A més, al departament hi ha la sensació que la invasió espanyola serà imminent. Enmig de tot aquest enrenou el Rei és acusat de traïció en un moment en el qual les manifestacions republicanes són cada vegada més habituals i violentes. El 1792 els parisencs prenen el palau de les Tulleries i empresonen al Rei. El punt culminant de tot aquest procés el situem un any després, quan Lluís XVI és guillotinat a la plaça de la Concòrdia per ordre de l’Assemblea, comptant amb els vots favorables dels diputats catalans d’adscripció girondina. Les reaccions no es fan esperar i les monarquies europees declaren la guerra a França evidenciant que el conflicte amb les tropes espanyoles en territori català era més que probable. La bona sintonia amb l’orientació de la política de París quedava reduïda a la plana rossellonesa sota la influència de Perpinyà, mentre que les zones muntanyenques segueixen mantenint vincles amb el sud per necessitat econòmica i resten sota l’influx d’un clergat insurrecte que determina el comportament de la població. Tanmateix, la defensa prevista per l’embat de l’exèrcit espanyol deixava molt a desitjar i podia ser franquejada amb facilitat en qualsevol moment.

Dit i fet, els francesos declaren la guerra a Espanya rebent una ràpida ofensiva que comença a la Catalunya Nord. Les tropes espanyoles s’aprofiten de la mala organització defensiva per sortir vencedores de les primeres trobades però en endinsar-se al nord les forces s’anivellen. El govern franc considera que el front del Pirineu no és prioritari i concentra els esforços en altres places. Els partidaris de la Revolució no se senten valorats i la majoria dels pagesos fan costat als espanyols, probablement per evitar perdre la collita i conservar la llar, a part que aquest exèrcit sí que es declarava en guerra per la religió catòlica, davant un Estat franc que era percebut com un enemic de la fe. Els nobles que segueixen el comandant espanyol Ricardos asseguren que pretenen restablir l’Antic Règim davant la incredulitat dels delegats revolucionaris, que constaten l’enorme distància ideològica que existeix entre París i la Catalunya Nord, molt més propensa als postulats del sud dels Pirineus. La repressió cap als civils assoleix quotes altíssimes, indistintament del bàndol. Els francesos guillotinen tots aquells que es neguen a proporcionar les entregues de queviures i també als sospitosos d’ajudar als espanyols o als aristòcrates. Mentrestant, les tropes ibèriques afusellen els que col·laboren amb els revolucionaris. En aquestes circumstàncies París organitza la contraofensiva per fer fora als invasors, vencent diverses batalles fins arribar a la contesa definitiva que té lloc a El Voló on s’aconsegueix empènyer l’exèrcit espanyol fins a Figueres.

La Catalunya Nord es troba fortament desgastada pel pas de la guerra en el moment que s’inicia l’etapa que la historiografia ha anomenat El Terror, liderada per la facció jacobina. La repressió política caracteritzava aquest període per executar aquells acusats de ser contrarevolucionaris. A Perpinyà s’erigeix una guillotina a la plaça de la Llotja per on passen els col·laboradors amb les forces espanyoles i els sacerdots insurrectes, produint noves onades migratòries en direcció al sud. Tot i que la persecució revolucionària fou concebuda per acabar amb la noblesa i el clergat, qui se n’enduu la pitjor part són les classes populars. La caiguda de Robespierre no es féu esperar gaire i l’any 1794 el cap dels jacobins va córrer la mateixa sort que molts dels processats per les seves decisions i morí guillotinat, juntament amb alguns dels seus principals col·laboradors.

24115_1_11
Pintura de l’execució pública de Robespierre. L’autor i l’any són desconeguts.

Posteriorment s’encetava el Directori, l’últim període revolucionari. L’esperada pau amb la monarquia hispànica arribà a través del tractat de Basilea el 22 de juliol de 1795, però la guerra continua a Àustria i molts joves desertors emigren al Principat fugint de les lleves forçoses. El poder continua en mans de la burgesia que es beneficia d’una època de relativa calma sota el comandament del sector revolucionari moderat. Al cap i a la fi, tot canvia perquè res canviï vist que els únics que s’aprofiten de les desamortitzacions i expropiacions de béns són els burgesos, que tenen el capital necessari per adquirir les propietats. El nou règim pretén solucionar el conflicte religiós i fer retornar els emigrats de nou cap al departament. Emparats per la llei, part dels exiliats retornen i recuperen els seus béns o són indemnitzats pels nous propietaris; tanmateix persisteixen els conflictes. Les parròquies dels Pirineus Orientals passaran a dependre del bisbat de Carcassona ja que els que s’hi trobaren vinculats moriren o fugiren fruit de la repressió, moment idoni que és aprofitat per reorganitzar la diòcesi.

En darrer terme, la revolució parisenca no fa entrega de cap dels privilegis que els nord-catalans havien reclamat des de feia més d’un segle. Ans al contrari, el centralisme absolutista personificat en la figura del Rei es transforma i perfecciona en una ideologia autoritària i inexorable. Tot i així, les conseqüències de la gestió revolucionària i el desgast a la identitat catalana resultants de la primera gestió republicana tardarien encara un temps a fer-se visibles. La nacionalització francesa de la Catalunya Nord –i de tota França- es fa efectiva sobretot a partir del segle XIX, quan s’abandona per complet la dicotomia Rei-súbdit i s’enceta la de ciutadà-Estat, amb la implantació d’una sèrie d’instruments en mans de l’Estat per fer-la possible. Tot aquests elements seran analitzats amb deteniment durant la segona entrega.

Per concloure aquest article, una reflexió punyent de Baylac-Ferrer: “Les autoritats espanyoles reivindiquen molt seriosament la sobirania sobre el penyal de Gibraltar, tot i els tractats degudament firmats a principis del segle XVIII, per considerar-ho una separació abusiva. Els catalans, amb més fonament, podríem demanar la revisió del Tractat dels Pirineus. Acte seguit de la signatura, el poder reial francès va incomplir-ne les diverses disposicions, en particular les que preveien que s’haurien de respectar les institucions catalanes.”

 

Read More