Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Pensar, produir, viure. Les estructures del canvi

El segle XVIII va quedar reconegut per la història com el “segle de les llums”, a causa del sorgiment d’un conjunt de pensadors -de classes benestants-, i a l’expansió de les idees que tractaven de trobar explicacions diferents de la divina procedència, cercant la raó. La Il·lustració va plantar la llavor intel·lectual que més tard, a finals del mateix segle i durant gairebé tot el segle XIX van influir o com a mínim, van participar en l’aparició d’una sèrie de canvis estructurals, amb variacions segons el territori i una forta resistència, no només per part de les elits de l’Antic Règim, que van catalogar el segle XIX com el segle revolucionari per excel·lència. Però seria reduccionista parlar únicament dels canvis en el pensament com l’única variable per justificar el sorgiment de la societat de classes.

Per tant, és obligatori citar l’esdeveniment més important en l’àmbit del progrés tecnològic que va generar canvis profunds i transformà la societat i les seves capes, facilitant la proliferació i conceptualització de les classes socials: la Revolució Industrial. El desenvolupament industrial i comercial va establir les bases, tant a Anglaterra com a França, per una narrativa que tenia com a tema una classe mitjana ascendent amb implicacions polítiques i reivindicacions dirigides contra una aristocràcia arrelada als seus privilegis. Aquestes reivindicacions buscaven concentrar i cercar un electorat “imaginari”, les classes mitjanes, convertint-les en un col·lectiu que s’erigia com l’adequat per representar els interessos del conjunt de la societat.

Tanmateix, seria encara més reduccionista no parlar sobre l’àmbit polític: la Revolució Francesa (1789-99) i els canvis que aquesta va comportar, des de l’abolició del feudalisme fins al reconeixement dels drets de l’home i el ciutadà, passant també per la idea que les coses es podien canviar, no només havien derrocat un rei, van derrocar un règim. També el sorgiment del liberalisme, moviment polític i socioeconòmic estretament lligat a la burgesia, o classes mitjanes.

Liberalisme i classes socials

Pels liberals, les prioritats se situaven en l’esfera política i econòmica. Políticament, reclamaven la substitució del model absolutista per un model que cerqués una representativitat, un règim que permetés el laissez-faire, [liberalisme econòmic] enfront de la regulació burocràtica de l’economia. Aquests creien que les debilitats morals dels pobres eren conseqüència de la mateixa pobresa. Encara que podien ser acusats d’indiferents en relació amb els assumptes socials, els liberals pensaven que amb l’aplicació del liberalisme econòmic el progrés i la riquesa es reflectiria en el conjunt de la societat. A llarg termini, l’ideal del liberalisme implicava el sorgiment d’una societat sense classes constituïda per individus lliures i iguals, encara que, a curt termini, es dirigís obertament als estrats socials mitjans de la societat. Això suposava denigrar als que estaven per sobre i per sota d’ells: aristòcrates i classes baixes.

Pluja, Vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l’Oest – Willim Turner (1844). Encara que l’autor no busca un homenatge a la Revolució Industrial i pinta el tren per raons purament estètiques, el ferrocarril és un símbol representatiu de la Revolució. Aquest és el gran ferrocarril de l’Oest, que inicialment volia connectar Bristol amb Londres. Font: Wikimedia Commons

Es podria afirmar que pels liberals a la societat ideal no existirien classes, ja que la majoria dels ciutadans restaven integrats en la mateixa classe –mitjana-. Per exemple, a la França de la Restauració, l’objectiu era assolir una nació de propietaris independents on la burgesia constituiria el noranta-nou per cent de la població. Els liberals estaven convençuts de la idea de progrés, però donat que eren part de “l’establishment”, estaven decidits a fer tot el possible perquè els canvis fossin mínims. És a dir, si parlem de principis de segle, la majoria de liberals no tenien com a prioritat la societat industrial i encara a mitjan segle sospiraven per un món de petites empreses en els sectors de l’agricultura i les indústries artesanals. En canvi, les últimes dècades del segle XIX van ser diferents per aquestes classes mitjanes, que van veure com els seus negocis s’arruïnaven per la competència ferotge entre grups de diferents categories i diversos interessos econòmics. A dalt, un petit nombre de comerciants, industrials i especialment banquers, es van anar distanciant cada cop més dels que havien sigut els seus iguals, que van passar a ser considerats “petita burgesia”, amb dificultat per sobreviure, rebent pressions econòmiques que feien perillar la seva apreciada i idealitzada llibertat, a més del fracàs empresarial.

Perquè s’originés qualsevol forma de visió liberal de la societat era fonamental l’existència d’un concepte definit per Jürgen Habermas com l’àmbit on els individus particulars s’uneixen sota diferents institucions per a crear opinió sobre segons quins temes o aspectes de la vida pública. El terme “esfera pública” emprat per Habermas estava destinat a definir la “burgesia”, ja que va vincular la seva formació amb l’auge de l’economia capitalista durant el segle XVIII. No obstant això, aquest terme es pot considerar com un espai on es podrien formar diferents tipus d’identitat de classe, en cap cas únicament burgesa.

El nou món burgès

Aquestes variables són la representació del canvi de paradigma que durant el segle XIX va afectar els models econòmics, socials i polítics a Europa, amb diferències notables depenent de l’estat. Mai es va produir de forma monolítica. Però, viure a l’Europa del segle XIX va significar ser testimoni d’un canvi social d’una magnitud considerable, podia influir en les emocions dels contemporanis i en el seu pensament, que ho vivien amb fascinació per una banda, i alhora amb preocupació. Fascinant a causa dels successos lligats a les revolucions tant industrial com francesa, que havien fet créixer l’esperança de vèncer alguns dels antics mals de la humanitat, com les caresties, la ignorància i l’opressió. Tanmateix, aquestes forces revolucionàries eren capaces d’amenaçar les estructures de la societat i preocupava a grans sectors. Hi havia testimonis d’època que els preocupava i fins i tot temien perquè es produís una lluita sense pietat entre rics i pobres, ja que el problema que dividia en aquell moment als éssers humans ja no era una qüestió únicament política, sinó també social; la de decidir si triomfava l’esperit egoista o l’esperit del sacrifici; si la societat ha de ser un comerç per a benefici del més fort o la consagració de cadascú al benefici de tots, principalment a la protecció del més dèbil.

La societat post revolucionària a França era burgesa en estructura i valors, amb l’existència d’una nova figura, la del “parvenus”: l’home que es fa a si mateix, a la cultura liberal burgesa. Pot semblar poc revolucionari que el 1840 la meitat del Senat a França fos ocupat per familiars de l’antiga noblesa, però, encara és més sorprenent que als burgesos els sorprengués més que l’altra meitat fossin jornalers el 1789, sobretot si s’observa les exclusives jerarquies socials a la resta d’Europa. A diferència de París, a Londres, Sant Petersburg, Viena o Berlín encara hi havia coses que no es podien comprar amb diners. L’evolució de l’economia industrial capitalista de mitjans de segle XIX depenia de generar més de pressa jornalers que patrons. Per cada home que triomfava en aquesta anomenada “cursa oberta al talent” del nou món burgès, s’enfonsaven milers.

Jean F. Millet (1857-1859), L’Àngelus. Les escenes campestres van caracteritzar la seva obra, aquesta posició va seduir a la burgesia, ja que el món rural simbolitzava “allò que és bo” en detriment de les postures revolucionàries del moviment obrer. Font: Wikimedia Commons

Per a nombroses famílies treballadores, per a qui tota la resta de camins d’ascens social estaven tancats, la petita burocràcia, el magisteri i el sacerdoci eren teòricament, els seus sostres de vidre. Les professions liberals no estaven en les seves possibilitats. Advocats, metges, professors universitaris o qualsevol altra professió considerada com a culte, requerien molts anys de dedicació i estudi, a més de recursos i un talent excepcional, sempre acompanyat de grans oportunitats.

En general, les condicions socials, econòmiques i culturals no eren favorables pels pobres en aquest nou món. Existien grups que sí que van sortir beneficiats, aquelles minories que en altres temps estaven al marge de l’ascens social no només per naixement, sinó per patir una discriminació oficial i col·lectiva. És el cas dels protestants i els jueus, com Karl Marx, l’ideòleg socialista considerat com una de les ments més brillants del segle XIX.

Els treballadors i les classes baixes; la consciència de classe

Des del principi van sorgir diferents crítiques al liberalisme i a les seves suposades conseqüències per a les relacions socials. Fossin conservadors o radicals, la majoria de liberals pensaven de forma determinant que la pauperització de les masses era un obstacle evident per al progrés de la societat. Durant les dècades dels trenta i quaranta ja s’havia generat a l’opinió pública la imatge estereotipada d’una força de treball desmoralitzada per les llargues i dures jornades de treball, els irrisoris salaris, els habitatges petits i condicions generals molt pobres. Hi ha constància d’escrits per part de periodistes de l’època on afirmaven que els bàrbars que amenacen la societat no vénen del Caucas ni de les estepes tàrtares sinó que estan als suburbis de les ciutats industrials. Ja els socialistes utòpics o primers ideòlegs socialistes varen ser vehements contra la societat competitiva i l’economia política liberal. En el cas de Louis Blanc, qualificava aquesta com “sistema d’extermini” i li atribuïa una llarga llista d’acusacions: pobresa, degradació moral als suburbis, crims i fins i tot les crisis industrials.

Aardappeleters (“Menjadors de patates”), de Van Gogh (1885). Els camperols, menjant patates, representen la misèria i desesperança que patia la gent pobra, relatats per l’autor sense adornaments ni exageracions. Font: Wikimedia Commons

La política liberal no s’esforçava a erradicar la pobresa, però si hi havia mètodes i iniciatives que buscaven ajudar a fer que aquesta no fos tan greu. Per exemple a l’Anglaterra rural, el sistema “Speenhamland” consagrava el dret a la vida mitjançant un sistema de subvencions, una mena de complement salarial sense tenir en compte el nivell d’ingressos mínim dels afectats, ja que variava depenen de la composició de les famílies. Es pot considerar com la primera política pública sosteniment del poder adquisitiu a les famílies amb el mínim d’ingressos per a cobrir despeses i necessitats bàsiques, com l’habitatge i l’alimentació. A diferència d’altres subvencions o ajuts dins del marc de les Old Poor Laws, [Sistema d’ajusts públics des de finals del segle XVI, regnat d’Isabel I fins a 1834 estretament lligades a una concepció judeocristiana de caritat i gestionada per les parròquies] el sistema Speenhamland no exigia una contrapartida a canvi de l’assistència, ja que era atorgat sota la justificació del dret a la vida. Aquest sistema va ser abolit l’any 1834, generant un nou sistema, les New Poor Laws, vigents fins després de la segona guerra mundial i substituïdes pel sistema de benestar anglès actual. Com a procés per combatre la pobresa, la caritat cristiana era bastant inútil. Però era popular no només entre els tradicionalistes rics, sinó també entre els tradicionalistes pobres, convençuts profundament que tenien dret a rebre les sobres dels rics.

Per un costat, existien treballadors que feien el possible per unir-se a la classe mitjana, o fins i tot seguien els preceptes d’austeritat i de millora individual de l’ideari liberal. Hi havia personatges de les classes mitjanes radicals que a través d’associacions o corporacions, buscaven mitjançant l’estratègia de l’autoajuda, convertir treballadors pobres en persones de classe mitjana, apartant-els de la desmoralització i depravació que imperava en els suburbis. Per altra banda, hi havia molts més treballadors enfrontats a les catàstrofes socials que no entenien, que restaven submergits a la pobresa mentre eren explotats en els seus treballs amb jornades que s’allargaven amb infinitat d’hores, amuntegats als suburbis o en els extensos complexos dels pobles industrials, acabaven enfonsant-se i deixant-se anar a l’abisme de l’existència precària. L’alcohol era la sortida més fàcil i ràpida de les ciutats industrials i suburbis, encara que la preocupació per l’alcoholisme no era exclusiu de les classes treballadores a l’Europa del segle XIX. Altres símptomes de desmoralització de les classes treballadores eren l’infanticidi, la prostitució i el suïcidi.

Les ciutats i zones industrials van créixer ràpidament sense planificació i les conseqüències eren nefastes pels seus ciutadans. Els serveis més elementals no es podien garantir de cap de les maneres, faltaven neteges bàsiques de la via pública, l’abastiment d’aigua, sanitat i habitatges per a la classe treballadora. Com a conseqüència, l’aparició d’epidèmies de malalties contagioses com el còlera, causada per l’aigua, van arrasar Europa durant les dècades dels trenta, quaranta i cinquanta. Tanmateix, en aquest espai temporal van aparèixer altres malalties com el tifus i el paludisme. Els efectes van ser devastadors a les ciutats, però les classes mitjanes i altes no ho van patir, les víctimes eren majoritàriament les classes treballadores. El desenvolupament urbà va ser un procés increïble de segregació de classes, que empentava als nous treballadors pobres a grans concentracions de misèria allunyades dels centres de decisió i poder, del govern i dels negocis; de les noves zones residencials de la burgesia. Només a partir de 1848, quan les epidèmies van desbordar els suburbis i començaren a matar també als rics, es van començar a planificar i reconstruir les urbs.

Honoré Daumier. Els emigrants (1852-1855). Després de la Revolució obrera de 1848, Lluis d’Orleans, l’últim rei francès, va castigar durament amb repressió, penes de mort i deportacions a Algèria. Font: Wikimedia Commons

El socialisme i el moviment obrer que va sorgir arran de les variables comentades era un crit en defensa d’aquestes injustícies i es manifestava en formes de bel·ligerància característiques del món del treball fins aleshores. Però tenia una variant diferencial, el moviment obrer del segle XIX tenia característica que fins aleshores a la història no s’havia evidenciat, era la consciència de classe i l’ambició de classe. No era simplement una lluita dels pobres contra els rics, es tractava d’una classe específica, la classe treballadora, obrers i proletariat que s’enfrontava a un altre, els patrons capitalistes. La Revolució francesa va inspirar i dotar de sentit i confiança a aquesta nova classe social i la Revolució industrial va originar la necessitat d’una mobilització permanent. La consciència jacobina de la Revolució francesa va dotar i transformà l’ideari del moviment obrer i del socialisme, que volia transformar en actors als quals fins ara eren únicament víctimes, assentant les bases i reivindicacions del moviment democràtic.

Read More

 

La França d’Ancien Régime

L’Antic Règim, o règim feudal, era el conjunt d’estructures econòmiques, socials i polítiques hegemòniques als països europeus de la segona meitat del segle xviii, amb França com a referència (l’únic contrapunt n’era l’Anglaterra de la revolució burgesa del segle xvii). Aquest sistema social es pot definir a partir de tres grans camps: en el camp polític amb l’absolutisme de dret diví, el despotisme il·lustrat; en l’econòmic, el règim senyorial al camp i el règim artesano-gremial a les ciutats; i, finalment, en el social, la desigualtat jurídica entre els individus, allò que s’ha anomenat la societat estamental, dividida entre privilegiats (aristocràcia i Església) i no privilegiats (el Tercer Estat: burgesia, classes populars urbanes i camperols).

Una situació que, a nivell social, comportava que unes classes minoritàries i dominants es poguessin apropiar, mitjançant una forta pressió tributària, de l’excedent de treball produït per les classes no privilegiades, les majoritàries (només els camperols ja representaven un 82% de la població). Capes que, a més, no gaudien de cap mena de participació política efectiva a les institucions de la França feudal, a causa del sistema de corts estamentals.

Aquesta situació, però, es va veure agreujada per un doble factor. Per una banda, una crisi financera, emmarcada dins una crisi econòmica generalitzada, va provocar que la monarquia, per poder fer front al desequilibri pressupostari, incrementés els impostos, fins i tot a les classes privilegiades. Per l’altra, dins les pròpies estructures feudals van anat naixent elements de caràcter, més o menys, capitalista: els grans comerciants, l’aparició d’algunes indústries importants, el comerç colonial i els seus grans capitals acumulats… Amb aquest escenari, amb greus crisis econòmiques assolant la població (com les dels anys 1785 i 1788), el descontentament social va en augment i afecta tant les classes privilegiades com les que no. Òbviament, els perjudica de diferent manera i, en conseqüència, les seves demandes divergiran. Els privilegiats apostaran per reformar l’administració per poder seguir garantint la seva posició social, i el Tercer Estat, en canvi, voldrà desmuntar totalment el règim feudal per instaurar-ne un de nou, de matriu liberal i capitalista.

1789: la Revolució Francesa

delacroix_1440-900
La Liberté guidant le peuple (1830), d’Eugène Delacroix. Font: Museu del Louvre.

La revolució serà encapçalada i dirigida per la burgesia tot procurant beneficiar-se’n directament. Malgrat que cal explicar que l’èxit de l’episodi revolucionari va ser també gràcies a l’aliança amb les classes populars urbanes i els camperols, que va servir per poder fer front a la lluita contra els senyors, l’exèrcit reial i les coalicions absolutistes europees. A causa d’aquesta resistència tenaç dels baluards de l’Antic Règim, la burgesia va haver d’adoptar plantejaments molt més radicals que aquells que tenia en un principi, fet que va comportar que la revolució burgesa francesa fos més profunda que moltes d’altres de similars del context europeu.

La burgesia va treballar per poder garantir-se una revolució a mida, i es va servir de les idees il·lustrades com a vehicle. En aquest  terreny de les idees lluitarà Voltaire, atacant els fonaments de l’Església i la seva relació amb la monarquia tot preconitzant una laïcització de l’Estat i de la societat; Rousseau, apostant per la sobirania popular i la democràcia parlamentària; i l’Encyclopédie, impulsant la cultura i la ciència com a motors d’una nova societat i d’un nou home. Perquè, al capdavall, és això, estem davant d’una nova idea —teòrica— de societat, d’una contraposició entre una vella societat d’Antic Règim que s’enfonsa i una de nova que va naixent: liberal, capitalista i nacionalista.

Dos models socials contraposats

Com s’ha remarcat, en aquest període, s’enfronten dos models socials teòrics; un basat en les diferències socials —estamentals— i la relació directa entre monarquia i divinitat, i un altre que aposta per la igualtat entre tots els homes (les dones no són considerades subjectes actius, ni, per tant, subjectes susceptibles a ser reconeguts) i per la laïcitat de l’Estat i del conjunt de la societat. Aquestes transformacions no només es produeixen en el terreny social. En l’econòmic i polític també, i és quan comencem a veure la relació directa entre dos conceptes clau de la nostra història contemporània: el nacionalisme i el liberalisme. Per una banda, la terra es converteix en propietat privada i es proclama la llibertat de treball, indústria, producció i comerç (com a garantia de la construcció d’un marc econòmic nacional). És a dir, es posen les bases d’una economia capitalista. I per l’altra, es proclama la igualtat civil i els drets individuals queden, sobre el paper, garantits.

Gravat acolorit i editat per Paul André Basset (1796). Font: Fototeca dels Musées de la Ville de Paris.

És aquí quan arribem a una de les fites més importants, ideològicament parlant, del nostre temps: el pas de ser súbdits a ser ciutadans. Aquesta idea es materialitza amb la proclamació l’any 1789 dels Drets de l’Home i del Ciutadà. En aquesta declaració ja trobem, per escrit, les relacions a les quals abans ens referíem: la propietat passa a ser un dels drets naturals bàsics i inalienables (article 2) i la font última de sobirania resideix de manera essencial en la nació (article 6). D’aquesta manera, queda configurada una nova societat, feta per i per a la burgesia i els seus interessos.

Malgrat passar per diferents fases —fase moderada (1789-1792), revolució radical (1792-1794), fase themidoriana (1794-1799) i fase napoleònica (1799-1815)— i la restauració borbònica, el pòsit de 1789 ja és massa fort. Les conquestes de la revolució seran irreversibles i es posaran les bases de l’estat contemporani, nacional, laic i centralitzat. I, finalment, amb les revolucions liberals d’entre 1820 i 1870 s’acabarà escombrant l’Ancien Régime de França i d’Europa.

Però, i aquesta és una pregunta clau, com es produeix aquest canvi de font de sobirania, de la monarquia de dret diví a la nació, i, encara més, com es justifica?

De veure a imaginar

rue_montorgueil_with_flags_by_claude_monet
La Rue Montorgueil (1878), de Claude Monet. Font: Museu d’Orsay.

El canvi de paradigma no és fàcil. No entrarem aquí en l’interessant debat sobre el protonacionalisme i les nacions abans del nacionalisme, així que ens centrarem només en les fonts últimes de sobirania. Abans de 1789, la sobirania la marcava la monarquia, hom tenia uns o uns altres drets segons a qui rendia vassallatge. Aquest sistema feia que la font es pogués veure, hi havia un rei o una Casa reial que es podia, per dir-ho d’alguna manera gruixuda, visitar. En canvi, la font única de sobirania —també política— de l’edat contemporània és la nació. I un dels seus principals trets, gràcies a la coneguda definició de Benedict Anderson, és que és imaginada, una abstracció, que no es pot veure.

Aquest canvi, com sembla evident, s’havia de justificar d’alguna manera i el racionalisme, suport bàsic de la Il·lustració, ja no servia. La Restauració Absolutista també hi apel·lava per justificar el seu retorn al poder, fet que va provocar la necessitat de replantejar l’argumentació ideològica del nou ordre liberal europeu naixent.

Quin podria ser el millor instrument per estendre la seva concepció del món; individualista, materialista i competitiva? Les idees romàntico-nacionalistes van fer aquesta funció. El romanticisme apel·lava, en contraposició al racionalisme, als sentiments i a la imaginació(!) i posava en valor la individualitat de l’home i de la nació enfront la col·lectivitat dels estaments o classes. L’equació va funcionar. No només per acabar de liquidar l’Antic Règim, sinó que també va fer guanyar l’adhesió de les classes populars als nous projectes nacionalistes. Havien trobat una plataforma psicològica que, mitjançant els sentiments d’amor i de servei a la comunitat, oferia la possibilitat a les capes més baixes de la població d’identificar-se amb un poder que, de ben segur, mai no podrien ostentar. A més, la simbiosi liberalisme-nacionalisme oferia una nova lectura de la societat: si tots som ciutadans amb els mateixos drets, no hi poden haver diferències i, per tant, en teoria, ens trobaríem en un estat pretès d’absència de conflicte social. Com diuen alguns autors, s’havia creat una nova religió, la religió moderna.

La teoria i la pràctica no van acabar de casar. El liberalisme proclamarà la igualtat i la llibertat individual o col·lectiva com a principis sagrats, però en el camp econòmic; pel que fa a la defensa dels seus privilegis, tot serà diferent. El principal fonament del liberalisme serà la justificació de la propietat privada i l’Estat, en conseqüència, tindrà el deure de garantir-la. Així doncs, l’Estat haurà de fer funcionar el sistema, però no podrà entrar en el terreny econòmic, que deixarà en mans de les forces econòmiques mitjançant la política de laisser faire. A més, amb el sufragi censatari, la burgesia es garantirà el control exclusiu de l’Estat tot emparant-se en el fet que, jurídicament, tothom es pot enriquir i, per tant,  tothom pot guanyar-se el dret a votar.

Conclusions

Un dels paradigmes d’estudi de les nacions i dels nacionalismes, el modernista, s’ha centrat en aquesta relació entre el nacionalisme i el liberalisme. Autors com Elie Kedourie, Ernest Gellner o Eric Hobsbawm han defensat que el capitalisme i el nacionalisme són dues cares de la mateixa moneda. Ni molt menys ens trobem davant d’un corrent acadèmic marginal, ha estat durant molt temps (des de la recuperació post Segona Guerra Mundial dels anys 60), si encara no ho ha deixat de ser, un dels paradigmes més importants en aquest àmbit. Els seus pensadors van marcar un abans i un després dins aquest camp.

cebolla
Una ceba “modernista”, de la qual es poden anar treient capes “d’invent de la tradició” fins que no en queda absolutament res. Font: Recinto Universitario de Mayagüez, Universidad de Puerto Rico.

Els autors modernistes són aquells que han estudiat, desenvolupat i exposat la tesi que la nació és fruit, com hem estat veient, d’un procés històric que no té similar abans de 1789, és a dir, abans de la Revolució Francesa i de la caiguda de l’Ancien Régime. Entenen les nacions com una construcció, una «construcció nacional», planificada pels nacionalistes (d’aquesta concepció sorgeix la idea que és el nacionalisme qui crea les nacions i no a l’inrevés) que es regeix per uns ideals que mai abans no havien aparegut en cap altra identitat cultural col·lectiva: el poble és sobirà, el poble comparteix una història i una cultura (la qual, quan calgui, cal defensar fins a les últimes conseqüències), el poble sencer es mobilitza per participar d’allò públic, una manera determinada de viure i entendre el món segons els cànons de la pròpia nació inculcada mitjançant un ensenyament de masses —universal, obligatori i uniforme, etc.

En conclusió, aquests autors defensarien, d’acord amb tot el que hem exposat al llarg de l’article, que el nacionalisme no és només una ideologia o moviment eminentment modern, sinó que és un fenomen que va transformar el món a la seva imatge. La nova societat naixent, que arriba fins els nostres dies, posa al centre de l’escenari polític, i jo diria de la vida, la nació. Anderson, en el sentit de la meva reflexió, dirà «nationalism is present every day, it’s in the air we breath: We have national weather, national time, national news, national foods etc. etc.».

 

Read More