Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Mig any abans de l’esclat de la revolució, el març de 1918, l’Imperi Alemany (II Reich) semblava que ho tingués tot a favor per a guanyar una guerra que ja feia gairebé quatre anys que durava. Tenia, per primera vegada des de 1914, superioritat numèrica al front occidental, a la tardor de 1917 havia obtingut una sonada victòria juntament amb el seu aliat austrohongarès: la batalla de Caporetto, que li permeté avançar més de 80 quilòmetres i capturar 294.000 soldats de l’exèrcit italià (gairebé el 15% dels seus efectius); a més, havia aconseguit firmar (o millor dit, imposar) una pau draconiana amb el nou govern bolxevic sorgit de la Revolució d’Octubre (1917) el març de 1918.

Alliberat de la pressió que significava haver acabat amb el Front Oriental (Ostfront), i d’assegurar-se uns enormes guanys territorials amb el tractat de Brest-Litovsk, el govern alemany va ser capaç de traslladar més recursos i homes al front occidental, on la guerra s’havia quedat estancada en sagnants combats des del setembre de 1914, amb el fracàs de la primera batalla del Marne. Des de l’1 de novembre de 1917, fins al 21 de març de 1918 (inici de l’ofensiva Michael), l’Oberste Heerresleistung (OHL), l’Alt Comandament Alemany, va traslladar 38 divisions del Front Oriental a l’Occidental i altres forces que tenien a la península Itàlica. Segons l’historiador David Stevenson, unes hores abans de l’inici de la gran última ofensiva alemanya, l’exèrcit teutó disposava de 136.618 oficials, 3.438.288 homes i 710.827 cavalls. Enfront de les 178 divisions desplegades pels Aliats, Alemanya en posava 191. A partir del 21 de març i fins a juliol, l’exèrcit alemany va llançar cinc grans atacs que posaren els Aliats contra les cordes. París estava a prop, però llavors, Alemanya va perdre la guerra.

Una nació exhausta

Alemanya era, des de la seva unificació el 1871, el principal país industrialitzat d’Europa. A partir de l’agost de 1914, va bolcar totes les seves energies, recursos i capacitats en la guerra que començava. Tan bon punt s’inicià el conflicte, la població en massa sortí als carrers a acomiadar els seus soldats, creient, com deia la propaganda del govern, que després d’una guerra ràpida tornarien a casa abans del Nadal.

Les proclames a favor de la “defensa” de la pàtria en perill, d’un país assetjat per unes forces bàrbares (destacant l’espantall de la invasió russa) i envejoses del progrés alemany, no van poder impedir el deteriorament de la moral de la població civil a mesura que la guerra s’allargava. Tampoc no van impedir la baixada de productivitat de la indústria alemanya, la inflació galopant, un deute públic creixent i insostenible, el racionament dels aliments, les desenes de milers de morts al camp de batalla, etc.

El kàiser Guillem II (al centre), amb Paul von Hindenburg (esquerra) i Erich Ludendorff (dreta). Durant la guerra, Alemanya es convertí en una dictadura militar. Font: Huis Doorn Museum
El kàiser Guillem II (al centre), amb Paul von Hindenburg (esquerra) i Erich Ludendorff (dreta). Durant la guerra, Alemanya es convertí en una dictadura militar. Font: Huis Doorn Museum

Certament, el II Reich afrontava problemes similars als altres contendents de la guerra, però amb dos afegitons que agreujaven la seva situació: el bloqueig marítim britànic (que impedia l’arribada de queviures i matèries primeres per a la indústria) i l’esforç extra que li suposava la debilitat econòmica i militar dels seus principals aliats (l’Imperi Austrohongarès i l’Otomà).

El govern alemany, convertit en la pràctica en una dictadura militar de l’OHL, va anar veient com la seva situació anava decaient. El gener de 1918, malgrat haver fet desaparèixer el front oriental, Àustria-Hongria no tenia forces per a ajudar al seu aliat i es veuria obligat a fer d’espectador passiu fins al final de la guerra mentre col·lapsava la seva capacitat industrial i les nacions que la conformaven es començaven a revoltar; l’Imperi Otomà anava pel mateix camí.

Si la situació dels seus aliats era crítica, la seva no era pas molt millor. Entre gener i febrer de 1918, 500.000 treballadors feren vaga i es van manifestar pels carrers de Berlín, demanant el final de la guerra i una pau sense annexions ni pèrdues territorials, la democratització de la llei electoral prussiana i la fi dels poders especials que tenia l’exèrcit. La resposta del govern va ser igual d’enèrgica: va dissoldre els mítings, va detenir-ne els caps visibles, posà les fàbriques sota control militar i procedí al reclutament forçós de 50.000 vaguistes.

Malgrat que la repressió va deixar tocat el moviment obrer fins al maig-juny, va establir un precedent: va ser en aquestes jornades reivindicatives quan es crearen per primera vegada consells de fàbrica, que reapareixerien el novembre de 1918, integrats pels vaguistes que articularen propostes concretes, sobretot relacionades amb la millora de les relacions laborals i per un salari més just.

Davant d’aquesta situació d’inquietud social, i aprofitant també un moment de desconcert en el bàndol aliat, Paul von Hindenburg (1847-1934) i Erich Ludendorff (1865-1937), els dos màxims artífexs de l’estratègia militar alemanya, decidiren posar tota la carn a la graella i llançar noves ofensives per a poder guanyar la guerra. Malgrat els èxits inicials, els reforços nord americans foren clau per aturar l’embranzida teutona, i quan els Aliats iniciaren la contraofensiva, Alemanya ja no tenia forces per a defensar-se.

El regal enverinat dels militars alemanys

Que l’exèrcit alemany, la quintaessencia del militarisme teutó, estava a punt de col·lapsar era un fet reconegut pels alts comandants alemanys. Després del fracàs de l’última ofensiva, els aliats contraatacaren, obligant els alemanys a retirar-se darrere de la fortificada “Línia Hindenburg”, al nord de França.

Erich Ludendorff (1865-1937). Aquest militar d'origen prussià va ser, juntament, amb Hindenburg, la màxima autoritat militar alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Font: Viquipèdia
Erich Ludendorff (1865-1937). Aquest militar d’origen prussià va ser, juntament amb Hindenburg, la màxima autoritat militar alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Font: Viquipèdia

Per a Sebastian Haffner, el 29 de setembre de 1918 és una de les dates més importants i menys conegudes de la història alemanya. Va ser el dia en què Ludendorff, conscient de la imminent derrota de l’exèrcit (dos dies abans, els aliats havien aconseguit travessar la línia Hindeburg) va decidir “planificar la derrota”. Malgrat que constitucionalment no tenia cap paper rellevant (era el cap adjunt de l’Estat major general), era, juntament amb Hindenburg, l’home més poderós d’Alemanya. Més que el Kàiser, els veritables governants durant aquells quatre anys de guerra foren aquests dos militars. Amb la convicció que la guerra ja no podia guanyar-se, Ludendorff es donà pressa per a salvar l’exèrcit de la desfeta. Però per a fer això calia quelcom imprescindible: un armistici amb els Aliats, acompanyat d’una proposta de pau. Quin polític alemany, però, estava disposat a fer-ho? (Més tenint en compte que quatre anys de propaganda governamental havien convençut a la població alemanya que gràcies als seus esforços, l’exèrcit alemany en sortiria victoriós).

Conxorxat amb alts funcionaris de la maquinària burocràtica alemanya, Ludendorff convencé al Kàiser de democratitzar el país i acceptar un armistici. La primera condició no responia a un genuí interès del militar per a dotar a Alemanya d’un autèntic parlamentarisme, sinó que eren senyals dirigides als Estats Units (EUA), els quals s’havien marcat la democratització del Reich com a un objectiu polític i podien ser més benèvols amb ells durant les futures negociacions de pau. Així doncs, el 3 d’octubre, el kàiser Guillem II nomenà cap de govern al príncep Max von Baden, un aristòcrata d’idees liberals i de temperament més aviat submís. Von Baden formà un govern amb tots aquells partits que des de 1917 estaven intentant cercar la signatura d’un tractat de pau. Per primera vegada en la història del país, hi eren presents també els socialdemòcrates, que portaven essent el partit majoritari al parlament des de feia més de vint anys però que estaven sistemàticament vetats pel poder.

Mentrestant, Àustria i l’Imperi turc estaven començant a col·lapsar i els Aliats avançaven cada cop més endins dels seus territoris. Mentrestant, les tropes alemanyes del front occidental anaven perdent terreny, si bé no tingué lloc el temut col·lapse que Ludendorff havia previst.

L’inici de la revolució alemanya

A finals d’octubre, era un secret mal guardat que el govern alemany estava negociant un armistici. També ho era que els Aliats demanaven unes condicions molt dures als alemanys per a començar a parlar d’una treva i de la pau. Era l’avantsala del Diktat de Versalles de 1919.

A més, el president nordamericà Wilson exigia l’abdicació del Kàiser. Davant la imminència de la derrota militar, i abans que aquesta es consumés, fins i tot els més fervents partidaris de la monarquia dels Hohenzollern defensaren la renúnica al tron de Guillem II per a poder mantenir les estructures bàsiques de l’estat, incloent-hi la corona.

Mariners amotinats a Kiel durant el novembre de 1918. Font: Flickr
Mariners amotinats a Kiel durant el novembre de 1918. Font: Flickr

Durant el confós mes d’octubre, mentre la monarquia començava a batallar per la seva pròpia existència, s’estava gestant un clima d’agitació a l’interior del país. La paraula “revolució” va començar a popularitzar-se i era una creença generalitzada el fet que estava a punt d’ocórrer. Amb prou feines un any després del triomf bolxevic a Rússia el 1917, eren molts (els partidaris i els detractors) els que veien com a possible que Alemanya iniciés també el seu cicle revolucionari que la portaria al socialisme.

L’espurna que inicià la revolució tingué lloc a la base naval de Kiel, el 4 de novembre de 1918, mentre el nou govern de concentració negociava l’armistici. Davant de les exigències inassolibles dels aliats, una part de l’oficialitat de la marina decidí treure la flota de guerra (la qual, més enllà d’alguna batalla puntual, havia tingut una participació gairebé nul·la durant el conflicte i havia estat quasi inactiva entre 1914 i 1918). El moviment no tenia cap mena de sentit, més enllà de l’autocomplaença patriota dels alts càrrecs militars: encara que la marina alemanya hagués sigut capaç d’obligar als britànics a enfrontar-se amb ells a una batalla naval definitiva (i guanyar-la) i haguessin trencat el bloqueig marítim, encara s’haurien d’haver enfrontat a la marina nordamericana… a més, després de quatre anys de conflicte, si alguna cosa havia quedat clara, era que la guerra es decidia en les batalles terrestres.

Però cap d’aquests motius semblava convèncer als oficials de la marina, els quals afirmaven que s’havia d’estar disposat a morir per la pàtria. Però després de quatre anys d’una guerra devastadora, de gana i en un cos caracteritzat per la seva extrema disciplina, els mariners de les tripulacions que estaven a la base naval de Kiel es revoltaren, i entre el 3 i el 4 de novembre s’amotinaren i ocuparen la ciutat. La revolució alemanya havia començat i s’anà escampant per tot el país.

La revolució dels consells obrers i els socialdemòcrates

Els mariners i soldats havien pres el control de la ciutat de Kiel, però no sabien què fer amb aquest nou poder. La improvisació assembleària va ser la protagonista d’aquells dies. Ben aviat, s’organitzaren en consells de soldats, model que copiaren en altres parts del país. Les similituds amb el procés revolucionari rus (que començà la seva revolució a partir dels soviets) semblaven evidents i alguns van començar a espantar-se. Davant els fets que estaven ocorrent, el govern hi envià, entre altres, al socialdemòcrata Gustav Noske (1868-1948). La reacció dels mariners al rebre’l és simptomàtica del tarannà d’aquella revolució. Noske va ser aclamat pels mariners i va ser nomenat pels mariners com a “governador” de la ciutat, és a dir, que l’aixecament no es va dur a terme contra el govern, sinó a favor del govern i contra els elements reaccionaris que pretenien destruir el nou règim democràtic. Unes setmanes després, Noske seria un dels principals artífexs que va ofegar amb sang la revolució que aquells mariners havien començat.

Rosa Luxemburg (1871-1919) va ser una de les ments més brillants de la seva generació. Va criticar durament les noves tendències revisionistes de l'SPD. Font: El Viejo Topo
Rosa Luxemburg (1871-1919) va ser una de les ments més brillants de la seva generació. Va criticar durament les noves tendències revisionistes de l’SPD. Font: El Viejo Topo

Els paral·lelismes amb la revolució russa no anaren més enllà de la seva articulació en assemblees populars, on es prenien les decisions de manera assembleària i horitzontal. Però mentre que a Rússia els soviets es radicalitzaren a mesura que l’estat feia fallida i el govern de Kerenski incomplia sistemàticament les seves promeses i acabaren abocant per la revolució socialista, a Alemanya no hi hagué temps per a això: l’estat estava tocat, però no enfonsat, la Primera Guerra Mundial es percebia com a liquidada i els consells de treballadors i soldats decidiren donar suport a les propostes democràtiques que semblaven emanar del nou govern.

Més enllà d’alguns llocs puntuals, com a Munic (on s’arribà a proclamar una república de consells), la revolució no disposà d’uns objectius clars ni estigué coordinada territorialment. Embolcallada d’una retòrica revolucionària radical i socialista, el moviment serví per a remarcar la naturalesa antimilitarista del moviment i el suport de la població a la democratització del país.

Mentrestant, a la capital, els fets s’acceleraven. La situació era inaguantable i Guillem II va escoltar atònit com el canceller enunciava pels mitjans que el Kàiser (és a dir, ell mateix) havia abdicat. Era el 9 de novembre de 1918. Era el final del II Reich, i es féu per tal d’evitar que la revolució s’enfortís i es radicalitzés: el Kàiser era vist com el màxim garant del militarisme i del vell ordre alemany; sense ell, la revolució seria més fàcil de controlar. Però per a acabar-la de domesticar, faltava un actor clau: la socialdemocràcia alemanya.

No poden entendre’s els moviments polítics entre bambolines d’aquells dies sense tenir en compte la importància creixent dels dirigents polítics del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD, en alemany), especialment del seu líder, Friedrich Ebert (1871-1925).

Ebert simbolitza com ningú altre el viratge que inicià la socialdemocràcia alemanya cap a finals de segle XIX, amb les tesis revisionistes d’Eduard Bernstein (1850-1932) i altres. Des d’aquell període, que coincideix amb l’apogeu electoral de l’SPD a Alemanya, figures destacades del partit havien defensat una revisió completa dels plantejaments marxistes ortodoxos, assegurant que una crisi total del capitalisme era cada vegada menys viable gràcies als nous mecanismes desenvolupats pel capitalisme que asseguraven la seva estabilitat. Davant aquesta situació, el socialisme, defensaven, no arribaria a partir d’una revolució general, sinó a partir de reformes socials continuades i de la presència parlamentària del partit que, gradualment, portarien el socialisme.

Aquesta renúncia als postulats clàssics del marxisme va ser resposta per persones del mateix SPD, com ara Rosa Luxemburg (1871-1919), que asseguraven que part d’aquesta deriva era deguda als desigs de certs sectors del partit per a incorporar la petita burgesia alemanya i negaven la degeneració del capitalisme en la seva versió imperialista. Per consegüent, l’SPD va anar acomodant-se a unes dinàmiques parlamentàries que gradualment anaren llimant-li els desigs revolucionaris i convertint-lo en un ‘partit del règim’. Quan el 4 d’agost de 1914, l’SPD (amb excepcions de renom, com Karl Liebknecht), juntament amb la resta de partits, aprovaren els pressupostos de guerra alemanys, no demostrà únicament que ja no tenia cap intenció d’aprofitar la guerra per a iniciar la revolució, sinó que la Internacional socialista i les seves directives de convocar una vaga mundial, si s’iniciava un conflicte bèl·lic, havien quedat en paper mullat.

Els socialdemòcrates esdevenien peces clau per a domesticar la revolució que s’havia iniciat el novembre de 1918. Ebert esdevingué l’home clau: fou l’arquitecte de l’abdicació del Kàiser i qui assegurà als vells elements de l’administració i de l’exèrcit alemany els seus privilegis i el seu paper en el nou règim que arribava. Ara bé, demanà l’acceptació d’unes noves normes de funcionament: la democratització del país i una nova constitució. Aquests moviments són els que asseguraren un traspàs més o menys ordenat de poders i que en menys de vint-i-quatre hores Ebert rebés la cancelleria, es proclamés la república alemanya (dues vegades) i l’exèrcit no es llancés al carrer. En un únic dia, l’edifici imperial alemany havia caigut, després de 47 anys d’existència. Començava la república.

El moviment de consells obrers i de soldats havia estat canalitzat per un home, Ebert, que havia perdut els seus dos fills a la guerra, per a qui Alemanya no havia estat la responsable de l’inici del conflicte i que odiava la revolució “com el pecat”. El socialdemòcrata sabia que no podia apaivagar-la sense firmar un armistici urgentment amb les potències aliades, motiu pel qual es veié obligat a firmar-ne un, malgrat els mals presagis que enunciava de cara a la firma d’una pau definitiva. Si hi havia quelcom que feia més por a l’SPD no era una derrota militar exterior, sinó una revolució social interior. L’ombra russa era allargada i es projectava a l’Europa de l’Est, com demostrarien totes les revolucions i aixecaments immediatament posteriors a la guerra.

Friedrich Ebert, rebent les tropes alemanyes que tornen del front a la Pariser Platz, de Berlín. Font: Getty Images
Friedrich Ebert, rebent les tropes alemanyes que tornen del front a la Pariser Platz, de Berlín. Font: Getty Images

Els socialdemòcrates havien abraçat la revolució en públic, però la detestaven en privat. Únicament ells podien salvar el vell règim (portaven sent una part essencial del sistema des de l’inici de la guerra), al mateix temps que en proclamaven un de nou. Amb el control de l’exèrcit i de l’aparell estatal, Ebert ja podia procedir a restablir l’ordre. El seu discurs del 10 de desembre a les tropes que tornaven del front ens dóna una idea sobre la concepció que tenia sobre la guerra; i el to que emprà demostra que volia tenir l’exèrcit de la seva part:

“Compatriotes, benvinguts a la República d’Alemanya, benvinguts a la pàtria (…) Us rebem amb entusiasme (…) L’enemic no ha pogut amb vosaltres. Únicament després de constatar l’abassegadora superioritat en efectius i armament de l’adversari, renunciarem a seguir combatent (…) Heu impedit que els enemics envaïssin la nostra pàtria. Heu salvat les vostres esposes, els vostres fills, els vostres pares, de morir assassinats, del fragor d’una guerra. Heu contingut la devastació i la destrucció (…) Per això, de tot cor, accepteu el nostre profund agraïment.”

Els elements més revolucionaris i contestataris amb el nou govern, agrupats al voltant de personalitats del Partit Socialdemòcrata Alemany Independent (USPD, escissió de l’SPD) i la Lliga Espartaquista (reconvertida en el Partit Comunista Alemany -KPD- l’1 de gener de 1919) iniciaren una sèrie d’enfrontaments armats pels carrers de les principals ciutats del país durant l’hivern de 1918-1919. Sense una estratègia coordinada, el nou govern alemany els anà fent caure un a un.

Noske, qui uns mesos abans havia anat a visitar els mariners de Kiel i a dir-los que el govern estava amb ells, fou el màxim responsable de la repressió, especialment brutal contra la Lliga Espartaquista/ KPD, molts membres dels quals eren antics companys seus de partit. “Algú haurà de ser el gos sanguinari” sentencià resignadament Noske. Els dos casos més paradigmàtics van ser Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (fill d’un dels fundadors de l’SPD), els quals varen ser torturats i assassinats (i llançats al riu des d’un pont de Berlin) pels Freikorps, una milícia ultradretana que comptava amb el vistiplau i els ulls grossos del govern i de l’exèrcit i que tindria un paper destacat en la vida política del país durant la dècada de 1920.

Irònicament, la revolució alemanya moria a mans de l’SPD, el gran partit socialdemòcrata europeu, el referent de la II Internacional, aquell que justificava la seva existència per la revolució socialista. D’aquella traïció en naixeria la República de Weimar (1919-33), la qual no comptaria mai amb el suport de les elits polítiques, econòmiques i militars del vell règim. Precisament, els mateixos sectors socials que havien pactat amb els socialdemòcrates la vinguda del nou sistema, però que no podien tolerar les mínimes concessions democràtiques, salarials, socials i un cert relaxament dels costums que la República oferia i també simbolitzava. Únicament s’havien vist forçats a acceptar-ho davant la possibilitat d’una subversió social. Eliminat aquest perill gràcies a l’SPD, però, ja no tenien cap incentiu per a comprometre’s amb la jova democràcia alemanya, la qual viuria fins al 1933, quan un tal Adolf Hitler va guanyar les eleccions.

Imatge de membres dels Freikorps. Aquests paramilitars d'ultradreta serien molt actius a partir de la Revolució Alemanya. Font: reddit
Imatge de membres dels Freikorps. Aquests paramilitars d’ultradreta serien molt actius a partir de la Revolució Alemanya. Font: reddit

Read More

[Les dates d’aquest article corresponen al calendari Julià, vigent fins el 1918, i que anava 13 dies endarrerit respecte el calendari Gregorià utilitzat per Europa]

La revolució russa es troba en la memòria de moltes persones, però aquesta acostuma a ser recordada per fets puntuals, com la seva cristal·lització l’octubre de 1917. Hem d’escapar de reflexions de tan poca magnitud i procurar entendre-la com un procés més ampli. La Revolució de Febrer de 1917 constitueix, doncs, una etapa més en aquest entramat tan complex i que avui en dia encara suscita controvèrsia.

La intenció d’aquest article no és parlar tant de les conseqüències, precisament perquè existeix un consens al voltant d’aquestes: la caiguda de la dinastia dels Romànov (després de 300 anys al tro), la formació del Govern Provisional governat pels kadets amb Lvov al capdavant i després per Kerenski, i la formació del Soviet de Petrograd, que crea una dualitat en el poder. Tot plegat constitueix, així, una de les sacsejades sociopolítiques més fortes del segle XX, la qual disposa el terreny per a la culminació de la revolució uns mesos més tard.

El cap d’una estàtua del Tsar poc després de la Revolució de Febrer de 1917.

La finalitat d’aquest breu article, doncs, és posar sobre la taula què va portar a unes conseqüències de tal calibre en poc menys d’una setmana (examinar-ne, doncs, les causes), tot centrant-nos en l’acció de les masses i si aquestes van ésser dirigides o actuaren espontàniament. És molt interessant veure quina és la naturalesa i la praxi endegada en un procés de ruptura amb l’statu quo. Cal dir també que, en última instància, no es vol realitzar un judici sobre els actors històrics, sinó recuperar el debat de per què va acabar reeixint un procés revolucionari com el de febrer de 1917.

Com ha passat amb la Revolució Francesa, un esdeveniment tan polititzat, ha comportat que els seus estudiosos patissin certs biaixos per qüestions d’ideologia. Els autors que presentarem en aquest assaig no en són una excepció i és molt important veure la seva posició política i analítica vers el debat, ja que, d’aquestes, se’n deriven multiplicitat de perspectives. Treballarem amb algunes idees d’aquests autors i paral·lelament exposarem els antecedents i 5 dies determinants de la Revolució de Febrer de 1917.

Els antecedents

Després de l’experiència revolucionària fallida de 1905 i la derrota de Rússia en la Guerra russojaponesa s’obtingueren una sèrie de concessions en forma de llibertats fonamentals i es creà la Duma, que actuaria com a assemblea legislativa. No obstant això, aquestes llibertats quedaren en paper mullat i la Duma no tindria poder efectiu, ja que tot el pes recauria en el Consell d’Estat i el propi Tsar. A més a més hi hauria casos de persecucions directes als contraris a la participació a la guerra com els bolxevics.

L’entrada de l’Imperi Rus a la Primera Guerra Mundial (IGM) i la implicació de la població en la mobilització al front, de més de 13 milions de soldats (entre els quals hi va haver 2 milions de morts) i el gran nombre de derrotes provocà un descontentament general. Paral·lelament trobem que en els anys i mesos anteriors a la Revolució de Febrer de 1917 va continuar havent-hi confabulacions per tal de derrocar el poder imperial, amb intents destacats des de diferents posicions polítiques com el de la tardor de 1916. S’havia parlat d’una “revolució de palau” per part de l’oposició legal i s’organitzaven vagues i accions per part de l’oposició il·legal tot i tenir la seva direcció a l’estranger.

El que explica molt bé aquesta situació prèvia, per exemple, és Marc Ferro. Aquest és un dels actuals directors de la coneguda revista Annales d’histoire économique et sociale i és deixeble de Fernand Braudel. S’autodenomina d’esquerres i no comunista. Estretament vinculat al bagatge de  l’Escola dels Annals, es centra en les relacions socials i va més enllà  de concebre la classe obrera com agent revolucionari i el partit bolxevic com a actor principal, atorgant protagonisme a d’altres agents. Es contraposarà, en part doncs, a la historiografia soviètica. No obstant això, cal dir que tant ell com la majoria dels autors comparteixen que durant aquests anys es produirà molta activitat política i totes les organitzacions contràries al règim tindran cada cop més presència i quantitat de quadres, bastint estructures de milers de militants.

Com s’alinearen els astres, doncs, perquè el que havia teoritzat Lenin poc abans de l’experiència fallida de 1905, en el Què fer?, es fes realitat? Perquè la revolució triomfés, segons relatava, era necessari que tingués un caràcter de masses i que afectés el gruix de l’exèrcit.

Els 5 dies determinants

Cal puntualitzar abans de res que les conseqüències polítiques varen tardar uns dies més a arribar i que no tractarem els afers directament relacionats amb la constitució del Soviet de Petrograd i la formació del Govern Provisional, ja que la intenció és focalitzar-nos en si aquesta revolució va ser una concatenació de fets espontanis o no.

Grup d’obreres manifestant-se sota el lema “Pau i Pa” els primers dies de la revolta.

El malestar va augmentar amb la carestia d’aliments. A mitjans de febrer s’imposaren les cartilles de racionament i en pocs dies totes les botigues eren buides. El 23 de febrer (dia internacional de la dona treballadora, partint del calendari Julià) les dones de la fàbrica de Vyborg sortien al carrer al crit de “pau i pa”. A partir d’aquí hi hagué una escalada de manifestants sumant-se, així com molts altres comitès de fàbrica l’endemà mateix, i també els professionals de coll blanc. El tercer dia eren centenars de milers els manifestants i s’estava estenent més enllà de Petrograd. Hi torna a haver aquí una comunió d’opinions de diferents autors que postulen que sindicats i forces, com els bolxevics, apadrinaren la revolta i la dotaren de contingut polític, a causa que ja tenien un bagatge com a motor d’aquestes accions, però sense advocar que hi ha tingut res a veure d’un bon inici, que s’hi ha vist obligats un cop veien que tirava endavant, i altres intervencions però amb el mateix rerefons.

Segons el prestigiós historiador E.H. Carr “La Revolución de Febrero de 1917 que derribó la dinastía de los Románov fue el espontáneo estallido de unas masas exasperades por las privaciones de la guerra y por una evidente desigualdad en el Reparto de las cargas bélicas. La Revolución fue bien recibida, y luego utilizada, por un amplio estrato de la burgesia y de la classe de los funcionarios, que habían perdido la confianza en el sistema autocrático de gobierno […] este sector de la población fue el que suministró los Hombres que formaron el primer Gobierno Provisional. Los partidos revolucionarios no tuvieron una participación directa en el desarrollo de la revolución.”

E.H Carr és un conegut historiador anglès que participà activament de les relacions internacionals de Gran Bretanya. Va realitzar un dels treball amb més profunditat a nivell europeu sobre la Revolució Russa, i, avui en dia, encara es considera la seva obra com una referència necessària per qualsevol estudiós del tema. Es centra en una forta crítica al burocratisme i té una posició liberal.  Va residir durant uns anys a Letònia, i es va amarar de cultura russa.

Si estudiem altres obres que tracten aquesta temàtica, ens trobem amb autors com Jean Meyer, el qual  continua advocant per l’espontaneïtat dels fets, rotundament, al·legant que “Los líderes revolucionarios se encontraban en el extranjero o en Siberia y no tuvieron ningún papel, por más que la historiografía soviètica haya inflado el del Partido Bolchevique. Movimiento masivo, movimiento espontáneo, movimiento que no encuentra ningún obstáculo.” I segueix dient “El imperio cayó en cinco o seis días sin violència.

Eric Hobsbawn es troba més en una posició ambivalent, ja que treballa més en termes de percepció i trepitjant el camí de Ferro i Carr. Primer testifica que el règim zarista es va veure superat per “una oleada creciente de descontento social”. Després diu que “fue un acontecimiento esperado, recibido con alborozo por toda la opinión política occidental […] exceptuando tradicionalistas. Així doncs, ho explica sense fer èmfasi en els temes organitzatius i ho posa més en un pla d’interessos.

Josep Fontana es limita a esmentar, també, que va ser un moviment que sorgí espontàniament, sense líders que la dirigissin, ja que els partits revolucionaris tenien els seus capitosts a l’exili. Richard Pipes, per fer referència a aquest aspecte, cita l’últim informe de la Ojrana del 26 de febrer en el qual s’explicita que el moviment revolucionari es desencadenà de forma espontània, sense preparació i basant-se exclusivament en la crisi de subministres.

El que passa després ja és sabut. Els cosacs, en la manifestació del tercer dia, s’interposaren a l’acció de la policia quan aquesta es disposava a carregar sobre la multitud. El Consell de ministres consternat va assumir finalment la consigna del Tsar de fer cessar els desordres. Tanmateix, l’endemà (el 4rt dia) la població tornà a sortir al carrer i encara eren més els que es manifestaven. Interpel·laren els soldats que es trobaven en els seus llocs de combat i suposadament els convidaren a unir-se a la revolta. Els oficials, finalment, per interrompre les conversacions, ordenaren als soldats que obrissin foc. Aquests en resposta dispararen al cel i foren finalment alguns oficials que dispararen sobre la població amb metralladores. Així fou com la gentada es dissolgué entre crits i corredisses i hi hagué desenes de morts.

Manifestants a l’avinguda Nevsky de Petrograd, el tercer dia de la Revolució de Febrer, poc abans de rebre els trets de metralladora dels oficials de l’exèrcit.

Aquella mateixa nit els soldats s’amotinaren contra els seus oficials, els quals, teòricament, no perdonaven el que havien fet als manifestants. Ràpidament s’estengué d’uns quarters a d’altres empresonant tots els oficials i la notícia corregué. La població tornà a sortir el carrer en massa, però amb més precaució. Va ser quan es començaren a trobar amb els soldats, que veieren que ja no estaven capitanejats per oficials i que no es trobaven en posició defensiva. Confraternitzaren ràpidament. Conjuntament amb els soldats s’apoderaren d’armes de diversos arsenals i prengueren punts estratègics i simbòlics de la ciutat de Petrograd. Penetraren en el palau d’hivern i canviaren la bandera imperial per una de roja. Així fou com, en 5 dies, s’havia posat fi a la dinastia Romànov.  Així és com un altre cop, la majoria d’autors, presenten doncs, els soldats com persones que per simple vincle al poble, a diferència de 1905, no atacaren la societat civil i finalment, a més, es revoltaren contra els seus oficials.

Única perspectiva?

Els autors fins ara coincideixen que els socialistes construïren la seva organització durant anys, que lluitaren a les fàbriques i propugnaren un canvi polític amb el derrocament del Tsar. Ara bé, tot i que sempre havien sigut omnipresents en les lluites fabrils, semblava que els havia agafat desprevinguts i s’hi havien afegit per sorpresa. I després de la caiguda del Tsar tornaren de no se sap on i lideraren pocs mesos després la Revolució d’Octubre. Així és com, a priori, aquest esdeveniment és un punt de discontinuïtat.

És evident que si recorrem a historiografia soviètica tots sabem el que passarà, un possible enaltiment dels bolxevics de per se a cadascuna de les etapes prèvies i posteriors a la revolució. Per no entrar a fins a quin punt és cert aquest testimoni he seleccionat dues persones que no són sospitoses de parcialitat per apropar-nos als fets.

Édourd Burdzhalov narra com la presència dels bolxevics era molt alta a les fàbriques, sobretot a les més grans com Vyborg en la qual van començar els esdeveniments i que els lemes i accions empreses eren incitades pels propis bolxevics (fóra individualment o col·lectivament). En un primer moment es va utilitzar la seva tècnica d’anar fàbrica per fàbrica a proposar als altres obrers que s’unissin a les accions. Gràcies al fet que controlaven les fàbriques més grans i que  la densitat d’obrers era molt alta, els era molt fàcil tenir capacitat de convocatòria.

Míting a la fàbrica Putilov durant la Revolució de Febrer de 1917, una de les més grans de Petrograd.

En referència a l’exèrcit, exposa que els nous reservistes, que serien part dels que es trobaven al front però també òbviament a la ciutat a partir del segon i tercer any de la guerra (1915-1916), eren militants socialistes. Això té sentit, si entenem que la major força del Tsar residia en l’exèrcit i aquest no volia fer una lleva que inclogués tota una llista negra de persones sospitoses d’activitats revolucionàries. Però es va veure obligat a convocar-los per necessitats bèl·liques a causa de l’alt nombre de baixes. Aquests portarien la seva dinàmica militant al nou espai que seria l’exèrcit i ajudaria a entendre, en certa mesura almenys, com es pren una opció que no s’havia pres el 1905.

Aquests, a més, no es van capficar a prendre simbòlicament el palau d’hivern, sinó que per exemple foren els impulsors del propi Soviet de Petrograd, el qual tampoc sorgí espontàniament.

Édourd Burdzhalov es confronta amb les tesis dels historiadors més liberals europeus i també refuta el propi Trotsky, que tot i rebutjar finalment la tesi de l’espontaneïtat, hi feia molt d’èmfasi. Era comunista, tot i ser crític amb la preeminència del partit bolxevic. Participà de publicacions com la coneguda revista russa Questions of History. La lectura de la seva obra Russia’s Second Revolution. The February 1917 Uprising in Petrograd és un estudi més que destacable en aquest sentit per apropar-nos al context.

Un altre autor, Jason Yanowitz, teoritza que la Revolució de Febrer de 1917 està assentada en 3 grans mites. El primer és que els socialistes no pensaven que la revolució fóra una possibilitat a curt termini, i que, per tant, la seva ignorància no els permetria accelerar el procés revolucionari. Aquí explica quins eren els pensaments i directrius que tenien aquests. Per exemple, rescata una carta de Krupskaya a un amic dues setmanes abans de la revolució, on li deia que havia de venir ràpidament o es perdria el “principi.  El segon versa sobre la incapacitat d’imprimir direcció en els esdeveniments, ja que des d’un primer moment els havia agafat a peu canviat.  Aquí exposa la referencialitat organitzativa en diferents espais i en la capacitat de donar consignes que tenien els militants socialistes, més enllà de possibles disputes internes. Per últim, es creu que van trobar aïllats perquè no obtingueren representació als soviets inicials i al Govern Provisional. Exposa com en una situació d’inestabilitat els menxevics foren els que capitalitzaren que tots els socialistes (entre ells els bolxevics) i altres forces estiguessin d’acord a donar suport al govern provisional, sumat al fet que els soldats buscaren una aprovació legal al motí poc després amb el govern legítim de la Duma.

Per últim presentem un autor pràcticament anònim com Jason Yanowitz. Si bé encara és menys conegut que els altres, ens proporciona una altra posició en l’espectre que crec que és interessant contemplar i un treball específic d’aquesta temàtica. Tot i ser trotskista (encara és més llunyà, doncs, a l’oficialisme soviètic) critica la versió de Trotsky en February’s Forgotten Vanguard: The Myth of Russia’s Spontaneous Revolution. Posa molt l’accent en el paper del Comitè Interdistrial, que seria un espai coordinador o plataforma política format per membres o ex-membres de diferents forces polítiques revolucionàries, cosa que el sobredimensiona per sobre de les pròpies organitzacions.

Conclusions

No és estrictament de continguts, però és necessari apuntar què passa, pardoxalment, amb les fonts. Per una banda, és escandalós que en biblioteques com les de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, els llibres especialitzats en la matèria siguin tan pocs i es redueixin als volums de Historia de la Rusia Soviética de Carr i algun més com la de Ferro, el mateix Trotsky o un assaig d’Andreu Nin. El més nou d’aquests fa 40 anys que es va editar! Per altra banda, la manca de producció científica en la nostra llengua i els pocs editors que ens porten llibres d’aquesta temàtica, ens impossibilita de tenir material accessible per divulgar entre la població i perquè el puguin treballar investigadors, estudiants i interessats en la història.

Hem pogut observar com la majoria d’autors occidentals o bé ratifiquen la tesis de l’espontaneïtat o bé hi passen de puntetes, a diferència de part dels autors soviètics que s’hi contraposen. Tanmateix, tant uns com altres, majoritàriament, ens presenten elements com una creixent politització i l’augment dels quadres polítics en les organitzacions russes des de finals del segle XIX fins llavors. Els posicionaments polítics molts cops influencien en aquestes posicions, i veiem com grans autors o bé una font que es considera referencial, serveixen per amplificar una concepció a molts altres estudiosos i a la societat.

Arribats a aquest punt estem obligats a revisar el relat d’aquest procés revolucionari, ja no només per resoldre fins a quin punt va ser espontània l’acció de les masses el febrer de 1917, sinó perquè, fins i tot, aquesta concepció s’ha extrapolat moltes vegades a d’altres processos revolucionaris. Personalment sóc escèptic en el tema i cal anar a les fonts primàries i indagar encara amb més estudis i autors.

No obstant això, almenys, no m’acaba de convèncer que siguin sols les condicions conjunturals, moltes vegades plantejades en clau de crisi de subsistència, les que portin els resultats de la Revolució de Febrer de 1917. Més enllà de la presència o capacitat de decisió de les espases de diferents partits (Keresnski, Miljukov, Kàmenev, Lenin, Stalin…) hi havia un arrelament de les dinàmiques polítiques i sindicals que possiblement van ser determinants en l’organització i els primers moments, d’aquesta.

I a vosaltres, què us convenç?

Atac a la policia tsarista en l’apogeu de la Revolució de Febrer de 1917.
Read More

No som al 1917. Certament, enguany commemorem el centenari de la Revolució Russa (1917-2017), la qual va posar el món “del revés”. Aquest fet va consolidar una alternativa real per primera vegada al capitalisme i va suposar, conseqüentment, un terrabastall geopolític gairebé sense precedents històrics; una afirmació poc exagerada si tenim en compte que en aquell moment el capitalisme havia globalitzat per primera vegada el món i que unes poques potències occidentals (i el Japó) controlaven el món mitjançant el control d’extensos imperis repartits per tot el globus terraqui. 

La Viena de la "Belle Époque" exemplifica perfectament els tòpics d'una existència suposadament perfecta que la Guerra de 1914 acabaria
La Viena de la “Belle Époque” exemplifica perfectament els tòpics d’una existència suposadament perfecta que la Guerra de 1914 acabaria. Font: Té de Violetas

L’ensulsiada que provocà la Primera Guerra Mundial a aquest ordre (“the liberal order”, com recorden profusament diversos mitjans anglosaxons parlant del món ‘pre1914’), fou total i causà una enorme crispació entre les capes dominants d’aquells imperis al mateix temps que començava a despertar esperances d’emancipació social i nacional per les colònies i dominis imperials.

Cent anys després, i uns vint-i-cinc després de la suposada “fi de la història”, alguns evoquen els paral·lelismes entre els nostres dies i els de 1917… però també entre els nostres i els de 1914, 1929, la dècada dels 30… Massa comparacions de diverses etapes històriques amb la nostra. Tant ens costa d’acceptar que els nostres temps també tenen les seves pròpies característiques?

Quan els mals vénen de Thatcher i ningú no ho diu

Lliure comerç, globalització i creixement econòmic. La tríada màgica que va establir i escampar l’“ordre liberal” pel planeta i que la Gran Guerra va enfonsar. En els nostres dies, l’arribada de Donald Trump al poder dibuixa sobre el mapa una congelació de la globalització tal com l’hem coneguda; i la possible arribada de les forces polítiques d’extrema dreta, que defensen una tornada a certes barreres proteccionistes (ergo, de la fi del lliure comerç tal com el coneixem), sembla traçar un paral·lelisme clar entre nosaltres i ells. Altre cop, les semblances són enganyoses.

130408083022-07-thatcher-reagan-horizontal-large-gallery
Ronald Reagan i Margaret Thatcher van ser els primers impulsors del neoliberalisme des de les institucions d’una democràcia occidental. Les desigualtats socials que s’iniciaren durant els seus mandats han empitjorat amb el temps. Font: CNN

Així doncs, mentre que 1914 era un any de creixement econòmic que venia d’un cicle econòmic pròsper, 2017 és un any d’una paupèrrima pujada en els índexs macroeconòmics conseqüència del daltabaix més gran del capitalisme d’ençà de 1929.

Explica Gonzalo Pontón en el seu llibre En la lucha por la desigualdad (Pasado & Presente, 2016) que el capitalisme sempre s’ha caracteritzat per la gran desigualtat social que provoca (a voltes major; a voltes menor). Així doncs, mentre que al 1914 la gent vivia millor que els seus avantpassats (per primera vegada en la història del capitalisme) gràcies a una pujada generalitzada dels sous (fruit de les fortes lluites i reivindicacions socials) des de finals del XIX, avui dia s’han accentuat les desigualtats socials i empitjorat les condicions salarials iniciades a la dècada dels vuitanta.

El 2010, el 10% de la població més rica dels Estats Units ja acumulava el 50% dels ingressos nacionals; un percentatge gairebé calcat al que tenia aquest segment de la població el 1929 i que ha empitjorat en aquests últims set anys; un fet que també succeeix a d’altres països occidentals. El missatge, tan clar com terrible: després d’unes dècades de major igualtat econòmica, tornem a estar socialment als nivells de 1929. No és d’estranyar que en llocs com el Regne Unit (on Thatcher va aplicar l’experiment neoliberal per primera vegada en una democràcia occidental), un dels capdavanters en desigualtat social de la OCDE, destacades figures com Owen Jones hagin afirmat que estem tornant a repartiments de la riquesa propis de l’època victoriana. Només cal recordar que entre 2009 i 2014, els 1000 britànics més rics havien doblat la seva riquesa mentre els ingressos de la classe treballadora s’enfonsaven: http://bit.ly/1lQAd8a

La moralització del debat obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo: encara funciona per a les capes més benestants

Poques han sigut les crítiques al model neoliberal que sorgí entre els 70 i 80 i que varen iniciar les bombolles financeres cada vegada majors i les desigualtats socials cada vegada més grans que ens han portat on som. Molt més crítics s’han mostrat els mitjans amb algunes de les seves conseqüències que sovint s’atribueixen a la ignorància dels votants: populisme (sigui de dretes o esquerres), Brèxit, Trump o ultradreta. La moralització del debat pels principals mitjans de comunicació obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo, ja que encara funciona per a les capes més benestants.

Llavors, a quin moment ens assemblem? Som, doncs, al 1914, al 1917, al 1929 o estem tornant a 1933, quan Hitler fou nomenat canceller? Malgrat la gran crisi que estem experimentant (“Gran Recessió”, li diem), és trampós voler fer creure que estem en una situació semblant a la dècada dels trenta, quan, després de l’ensulsiada de 1929, la pervivència del bloc capitalista no era segura. 

La desintegració de l'estat del benestar ha sigut paulatina, però irreversible. A la imatge: Clement Attlee, el primer ministre laborista i arquitecte de l'estat del benestar britànic després de la Segona Guerra Mundial
La desintegració de l’estat del benestar ha sigut paulatina, però irreversible. A la imatge: Clement Attlee, el primer ministre laborista i arquitecte de l’estat del benestar britànic després de la Segona Guerra Mundial

La desintegració paulatina de l’estat del benestar nascut després de la Segona Guerra Mundial ha estat prou lenta perquè encara avui dia hi hagi àmplies capes de la població que se’n puguin beneficiar (si bé cada vegada més de manera més restringida), cosa que encara permet un coixí prim per als sectors socials més desafavorits.

Democràcia sobre el paper i desaparició de l’esquerra

Si bé és cert que existeixen forces polítiques disposades a alimentar-se d’aquest descontentament social, ningú es planteja la fi de la democràcia liberal. Malgrat el seu descrèdit, aquesta és encara el marc normatiu i de convivència indestructible. Al contrari que en el període d’Entreguerres, no existeix a dia d’avui cap força política que defensi la seva supressió per alguna classe de règim autoritari.

Les democràcies occidentals europees van erigir-se en els valors de l’antifeixisme i en un compromís: no repetir els errors que havien conduït als grans horrors de 1939-45, i, de manera més general, del període de 1914-45. Com assenyalava el difunt Tony Judt, la democràcia liberal va haver de demostrar que podia fer arribar a l’hora els trens (Itàlia), construir autopistes (Alemanya) i que podia embridar el capitalisme per a que el conjunt de la població se’n beneficiés: és llavors que naixerien els moderns sistemes de benestar. Una conquesta de la postguerra, dels moviments obrers que permetia avançar la pròpia democràcia: aquesta no només consistia a votar, sinó que significava educació pública de qualitat, assistència mèdica gratuïta i llars dignes. No només s’havia de votar, sinó que es tenia dret a una existència digna. Malgrat les limitacions de les democràcies de postguerra, això va ser un pas endavant molt important i va apaivagar els odis i violències polítics que havien caracteritzat el període d’entreguerres. Paral·lelament, el consum massiu convertia els ciutadans en clients.

Després de 1945, la democràcia va passar d’entendre’s de poder votar cada quatre anys a tenir també tenir educació i sanitat públiques i una llar digna

Deia Sebastian Haffner en la seva magnífica Història d’un alemany que la revolució alemanya de 1918-19 va tornar a demostrar que res del que fan les esquerres funciona. Aquesta perspectiva no era massa compartida per molts dels seus contemporanis. A l’Alemanya de 1918, un govern socialdemòcrata encapçalat per Friedrich Ebert feia els ulls grossos davant l’execució de Rosa Luxemburg i Karl Liebknicht per part dels Freikorps. L’execució d’aquests dos líders de l’incipient Partit Comunista Alemany (KPD) responia a les pors de les classes dominants alemanyes del triomf dels bolxevics a Rússia. Essent més generalistes: l’esquerra tenia un projecte alternatiu al capitalisme i que tenia possibilitats de triomfar. El sol fantasma d’aquesta possibilitat va ser suficient perquè el gran capital optés per liquidar els sistemes parlamentaris i facilitar la presa del poder a militars i feixistes.

La complexa i diversa adaptació de l’esquerra europea en la postguerra europea és diferent en cada lloc, però sí que és cert que després de la Segona Guerra Mundial, la socialdemocràcia europea es va trobar en la còmode situació de controlar un capitalisme condicionat per l’estat en una societat que havia adoptat àmpliament el consens keynesià, ja de per si de caire socialdemòcrata, independentment del color polític del govern del moment.

La capitulació de l'esquerra ha sigut total després de l'aparició del neoliberalisme. Aquí, un retrat d'Antonio Gramsci (1891-1937), un dels grans intel·lectuals marxistes del segle XX. Font: Viquipèdia
La capitulació de l’esquerra ha sigut total després de l’aparició del neoliberalisme. Aquí, un retrat d’Antonio Gramsci (1891-1937), un dels grans intel·lectuals marxistes del segle XX. Font: Viquipèdia

Però gairebé 44 anys després del cop d’estat de Xile contra el govern de Salvador Allende i quasi 38 de la victòria electoral de Margaret Thatcher, no existeix avui dia una alternativa al nou “Consens de Washington”. Després de l’arribada del neoliberalisme, el lliure mercat i el creixement econòmic a qualsevol preu ha passat a ocupar la centralitat de l’acció política: http://bit.ly/2f8AQN9

La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un altre dels grans factors diferenciadors amb 1917, cosa que ha permès al neoliberalisme de construir el seu consens sense oposició ideològica i guanyar la “batalla de les idees”. Avui dia, la globalització ha deixat descol·locada una esquerra que ni tant sols pot aplicar receptes una mica més amables davant un capitalisme voraç, com ha demostrat recentment el govern de Syriza a Grècia.

La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un dels grans factors diferenciadors amb 1917

Actualment, l’única oposició al neoliberalisme són els diversos moviments socials (no sempre units, a més a més) que, per regla general, no plantegen alternatives al sistema actual, sinó que malden per salvar els avenços de l’anterior. Ben paradigmàtic el cas britànic, on un dels moviments socials de protesta més importants dels últims anys ha sigut el de la lluita contra el desmentallament del NHS (National Health Service).

L’extrema dreta no és feixisme (al menys, de moment)

Lògicament, sense alternatives i amb una esquerra inoperant (o inexistent), no és d’estranyar que bona part dels perjudicats per la globalització (que encara estan buscant els beneficis que suposadament portaria aquesta) hagin canalitzat el seu descontentament vers grans pebliscits antisistema (les victòries del Brèxit i de Trump, per exemple), l’extrema dreta (veurem en breu a Marine Le Pen o a Gilbert Wilders arribar a les presidències dels seus respectius països?) o els nous partits d’esquerra (Podemos a Espanya o Syriza a Grècia en el seu moment).

Desdibuixades les vel·leïtats polítiques clàssiques entre esquerra i dreta (ni Le Pen ni Pablo Iglesias es volen considerar com a tals; es parla dels “de baix” contra “els de dalt”; del “poble” contra les “oligarquies” o “la casta”), bona part de la ciutadania occidental ha volcat les seves esperances en una extrema dreta que massa sovint alguns classifiquen massa ràpidament com a “feixistes” o “neofeixistes”.

Altre cop, el paral·lelisme és equívoc. Aquells que critiquen (encertadament) la deriva autoritària del president Trump, el racisme i el tarannà poc dialogant de l’extrema dreta obliden sovint d’apuntar que la deriva ja va començar arreu d’Occident en el moment en què s’impulsaren mesures econòmiques que cada vegada es mostraren més incompatibles amb els drets elementals dels ciutadans que habitaven en aquestes democràcies. I no només això, sinó que la seva acceptació en l’espectre polític i l’absorció de parts del seu discurs (especialment aquella referent a la mà dura contra els immigrants) per part de les forces polítiques tradicionals, han legitimitat la presència de la ultradreta en els parlaments nacionals.

La deriva autoritària a Occident ja va començar amb el neoliberalisme i les seves pràctiques creixentment autoritàries

I, si bé poden ser acusats d’alguns dels mals que tenien els feixistes (com el racisme o l’ultranacionalisme), la ultradreta actual no es postula com a portadora d’un nou ordre polític: es proclamen com a salvadors d’uns països que han estat saquejats amb impunitat per part d’una mala definida elit (no pel sistema) i els seus acòlits al parlament i que han deixat la porta oberta a onades d’immigració que s’aprofita dels seus sistemes de benestar i roba llocs de treball.

Defensa pàtria

Però l’extrema dreta també fa una defensa aferrissada de les institucions nacionals en front de les suprenacionals. Prometre treure França de la Unió Europea és recuperar les fronteres, la moneda i poder tornar a legislar en matèria d’immigració: recuperar la sobirania. Per a què? Això ho saben menys.

La fi de les superpotències

Amb la caiguda de la Unió de Repúbliques Socialsites Soviètiques (URSS) i la pèrdua de l’hegemonia absoluta dels EUA al món, s’acaba la fi de les superpotències. El panorama que es perfila ara és molt més incert: un mosaic de diversos països, potències regionals i grans potències que vetllen pels seus interessos i esperen aconseguir una zona d’influència en una lluita cada vegada més feréstega i menys sofisticada per a l’obtenció de recursos. La solució a aquest fenomen és relativament senzilla: o aprenem a respectar això, amb els diferents valors que cada un representa, o pinten bastos.

Cap guerra pot solucionar els problemes del segle XXI

L’existència d’armes nuclears i, conseqüentment, la potencial aniquilació de la humanitat ha fet impossible des del 1945 la possibilitat d’una gran guerra entre potències (tot i no haver-ne pogut impedir d’altres). Tot i així, la possibilitat de debilitar irreversiblement l’OTAN sota la presidència Trump, una nova hegemonia que vira cap al Pacífic i les tensions creixents entre la Xina i els EUA generen preocupació.

Com molt bé va ha dit Gorbatxev, un dels grans arquitectes de la distensió final entre la URSS i els EUA, fa unes setmanes a la revista Time, sembla que el món està en una carrera armamentística; cosa molt preocupant, tenint en compte la seva capacitat destructiva. Preocupant i absurda ja que, com bonament apunta l’exlíder soviètic, cap dels nostres grans problemes actuals (canvi climàtic, desigualtats socials creixents, pobresa, migracions massives, el creixment mundial de la població…) pot resoldre’s mitjançant bombes atòmiques: http://ti.me/2kqsWAB

 “ El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Això continua sent cert. La història ens serveix com a guia, esclafa certituds falsament anclades, ens ajuda a qüestionar i a plantejar alternatives… però no som al 1917.

Read More

Boris Mikhàilovitx Skóssirev havia nascut a Vilnius en el sí d’una família de la petita noblesa russa. La revolució soviètica frustrà les pretensions del jove Boris i l’obligà a demanar asil polític a la Gran Bretanya on s’incorporà a la Royal Navy. El posat aristocràtic, el caràcter aventurer i la facilitat pels idiomes, el van conduir a desenvolupar tasques d’espionatge al llarg dels anys vint fins que s’instal·là definitivament als Països Baixos. Sense cap ocupació reconeguda, Boris vivia a Holanda de la rifeta dels títols nobiliaris. Dels que tenia per herència i dels que s’inventava. A final de la dècada es casa amb Maria Lluïsa Parat, una rica divorciada de Marsella amb qui no conviurà gaire temps. Ja a inicis dels anys trenta i de la mà de la seva amant, una jove anglesa, visita Andorra per primera vegada i decideix instal·lar-se a Santa Coloma d’Andorra. La seva presència desperta l’expectació de les gents de la vall, cosa que aprofita per obtenir informació i establir contactes en tots els nivells. Alertades, les autoritats andorranes l’avisen per escrit el 17 de maig de 1934: “que no se introdueixi en assumptes polítichs de les Valls”. Finalment, cinc dies després és expulsat del coprincipat.
Boris “s’exilia” a la Seu d’Urgell on viu com un autèntic monarca i on posa en marxa una hàbil tasca propagandística i diplomàtica. A França és presenta com el darrer lloctinent del rei destronat per la revolució, cosa que desperta les simpaties dels sectors reaccionaris i de les famílies d’arrel aristocràtica. Quan viatja a Madrid es presenta com un defensor dels drets dels espanyols de les valls pirinenques contra les pretensions dels veïns del nord, i a casa nostra, organitza misses en honor al recentment traspassat President Macià. La carta guanyadora de la seva baralla és però el programa polític que ha plasmat en el seu projecte de constitució andorrana. Aquest document planteja la modernització i l’enriquiment de la vall gràcies a l’establiment d’un règim de paradís fiscal. El preu a pagar seran les institucions tradicionals de la vall i com em vist al principi, el resultat no va deixar lloc a dubtes. La República de França i el consell de ministres espanyol ja havien deixat clar amb anterioritat que respectarien la decisió del Consell General i així les coses, la instauració monàrquica és un fet.
Tots sabem però, que aquest episodi no va passar mai d’anècdota. Qui va posar el punt i final al prometedor regnat del rei Boris? El 21 de juliol, tot just deu dies després de proclamada la república, quatre guàrdies civils encapçalats per un sergent detenen a Boris I i el condueixen emmanillat fins a Barcelona davant la passivitat dels seus súbdits. Sembla ser que al Bisbe i de la Seu i copríncep d’Andorra no el va satisfer la idea de deixar la Vall en mans d’un desconegut.

Read More