Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Avui fa trenta-tres anys de l’assassinat del president revolucionari burkinès, Thomas Sankara. El 15 d’octubre de 1987 “el Capità”  va ser víctima d’un cop d’estat encapçalat pel seu millor amic i camarada Blaise Compaoré. Tenia trenta-vuit anys. Es creu que darrere el complot criminal també hi estaven implicats diversos agents internacionals. L’assassinat del líder Tom Sank presenta una de les majors incògnites de la història recent de l’Àfrica. Són moltes les teories, hipòtesis i suposicions que s’han fet entorn qui va matar l’estimat President del Faso. Si bé sí que se sap quines persones van disparar per posar fi a la vida de Thomas Sankara – i 12 membres més del govern- encara no s’ha resolt el veritable l’enigma: Qui va donar l’ordre? Qui hi havia al darrere d’aquest complot? Quins van ser els motius per eliminar el dirigent burkinès?

Entre 1983 i 1987, Thomas Sankara (1949-1987), juntament amb el Consell Nacional de la Revolució (CNR), va impulsar un seguit de mesures per treure al seu país de la misèria en què es veia sotmès després de seixanta-quatre anys d’ocupació colonial. El carismàtic dirigent va ser -i encara avui en dia és- un exemple per tots els burkinesos que somiaven amb un món més just i, ràpidament, va esdevenir un referent de la lluita socialista i panafricanista a escala mundial.

D’origen humil i catòlic, Thomas va ingressar a l’escola militar de Kadiogo amb setze anys per tal de poder rebre una educació superior. Al llarg dels anys va adquirir una sòlida formació marxista i anticolonialista que van fer créixer dins seu el descontentament vers el govern imperialista de França. En la ràbia que sentia cap a la metròpoli, els empresaris, els terratinents i polítics locals col·laboracionistes, va trobar la complicitat d’altres oficials subalterns, entre ells Blaise Compaoré, amb qui va fundar l’organització secreta “Regroupement des Officiers Communistes” (ROC).

La seva trajectòria militar el va portar a assumir un càrrec governamental, però els seus discursos desafiants i les seves accions-protesta li van costar anar a presó dues vegades en poc més d’un any (1982-83). Tot i això, no van impedir que el 4 d’agost de 1983 liderés una revolta militar per acabar amb el règim corrupte d’Ouedraogo i posar en marxa la Revolució per tornar al país la verdadera independència. Thomas Sankara va esdevenir el president del nou CNR i va inaugurar un període revolucionari que portaria la millora de la vida dels treballadors, camperols, les dones i els joves del país. No obstant això, les seves fermes conviccions socialistes i el seu programa ambiciós van provocar una forta oposició dels líders petits-burgesos tradicionals, així com el recel de França.

Thomas Sankara. Font: Archivos de la Historia

L’assassinat de Sankara va ser un cop esfereïdor per tota la societat, tot i que la població ja sabia que Compaoré estava al darrere i ho tenia planejat des de feia temps. Segons sembla, Sankara era massa revolucionari. En arribar al poder, Blaise Compaoré va justificar l’assassinat del seu camarada dient que s’estava desviant dels principis de la revolució i ara tocava impulsar un període de “rectificació.” I així ho va fer: Compaoré va revertir totes les polítiques socials fetes, va reprimir qualsevol intent de resistència i es va posar al servei de la Françafrique durant més de vint-i-set anys. El nou president es va instal·lar al tron fins al 2014, quan les idees de Sankara van recobrar força entre les noves generacions i van sortir al carrer per oposar-se a la seva reelecció. El mateix any, després de diverses mobilitzacions, Compaoré es va exiliar a Costa d’Ivori.

L’etern procés judicial

La presidència de Blaise Compaoré ha estat, sense dubte, un impediment per avançar sobre el cas Sankara. En un inici, el cas va ser portat a jutges del Tribunal Superior de Burkina Faso, però aquest es va desmarcar de la investigació i simplement va proposar una indemnització a la família. No la van acceptar. Ni tan sols havien rectificat el certificat de defunció “per mort natural”. Davant la negativa de la justícia burkinesa, es va crear un òrgan internacional, el Comitè Internacional de Justícia per a Sankara que va presentar el cas al Comitè de Drets Humans de l’ONU l’any 2006, però el van tancar dos anys després sense haver començat cap investigació. Més endavant, el 2015, el nou govern de transició burkinès, pressionat per milers de joves que es reivindicaven Sankaristes, va autoritzar la justícia a fer-se càrrec del procés per començar a tancar files sobre l’assassinat del Capità.

Avui dia encara no s’ha fet justícia per l’assassinat del líder, però la seva gent no desisteix. El procés judicial engegat per la família el 1997 ha topat amb diferents impediments al llarg dels anys fins a l’actualitat, però sembla que s’acosta el dia de jutjar-ne els culpables.Després de quatre anys d’inactivitat, el gener d’aquest 2020 s’ha reobert la investigació del cas i les autoritats judicials de Burkina han rebut documents desclassificats per França.

Tanmateix, arran el destronament i exili de l’expresident, sembla que nous testimonis han anat perdent la por a parlar, però cal que parli l’home que ho sap tot: Blaise Comparoé. Sobre ell ja pesa una demanda d’extradició i detenció internacional emesa per un jutge de Burkina Faso.

El projecte revolucionari de Sankara

Per entendre la devoció que desperta Thomas Sankara, cal tenir present totes les polítiques i campanyes que va dur a terme: va combatre la gana, l’analfabetisme i algunes malalties, així com va plantar cara a la imposició imperialista, la corrupció i l’opressió de la dona. La petjada del colonialisme no era fàcil d’esborrar, però en només quatre anys, la revolució va fer miracles.

Mapa de Burkina Faso. Font: Wikimedia Commons

Quan Sankara va arribar al poder, el país de Burkina Faso -l’antiga colònia d’Alto Volta (1919-1983)- es trobava devastat. Denunciava que França es va veure obligada a atorgar la sobirania nacional i territorial per mantenir els seus interessos i, per això, el 1960 va declarar la independència de l’Alto Volta. Una reforma democràtica que pels revolucionaris no va ser més que un simple canvi en les seves formes de dominació i explotació. L’any 1983, després de vint-i-tres anys de suposada independència, Burkina Faso seguia sent un dels països més pobres del món amb una taxa d’analfabetisme del 92%, una pagesia que es moria de gana i 1 metge per a cada 48.000 habitants.

La primera reforma que va dur a terme el CNR va ser el canvi de nom del país, la creació d’una nova bandera i un nou himne, un avenç simbòlic respecte el colonialisme. Alto Volta passaria a dir-se Burkina Faso, que en les dues llengües més parlades del país vol dir “Terra d’homes íntegres”. En segon lloc, va acabar amb els luxes de la classe dirigent i va substituir les limusines oficials de l’Estat per Renault 5, el cotxe més barat del mercat. Va crear noves estructures de poder per trencar amb l’antiga administració colonial i va fer partícip a tot el poble amb la creació dels Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), inspirat en l’exemple de Cuba.

Sankara, tocant la guitarra. Va compondre l’himne nacional de Burkina Faso. Font: Archivos de la Historia

Sankara va defensar els drets de les dones de manera persistent, entenent que sense l’emancipació real d’elles, la revolució mai triomfaria. Per això mateix, va incorporar dones en els alts càrrecs del govern, va denunciar la mutilació genital femenina i va aplicar un nou codi de família que les situava en un mateix pla d’igualtat de condicions vers els homes.

 “La revolució i l’alliberament de les dones van juntes. Parlar de l’emancipació de la dona no és un acte de caritat o un rampell d’humanisme. És un requisit fonamental per al triomf de la revolució. Les dones sostenen l’altra meitat del cel.”

Sankara, en el seu Discurs d’Orientació Política. 2 d’octubre de 1983

El nou president va impulsar una campanya de vacunació que va culminar amb dos milions i mig de nens vacunats en quinze dies contra la pòlio i el xarampió; va combatre la desertificació que patia el seu territori a causa de l’avenç del Sàhara engegant la campanya “Un poblat, un bosquet” i plantant milions d’arbres; va suprimir els preus dels lloguers dels habitatges durant un any, implicant a tothom en tasques de rehabilitació i construcció d’habitatges; va fomentar l’escolarització dels nens i nenes, augmentant la taxa del 6% al 22%: va nacionalitzar els camps del país i els va repartir entre els camperols afirmant que “la terra és de qui la cultiva”; i un llarg etcètera de propostes que van fer de Burkina Faso un país més digne de viure-hi.  

Sankara planta un arbre durant una mobilització per frenar l’avenç del desert. Agost de 1985. Font: Editorial Pathfinder

El “Capità” era una persona carismàtica, humil i atenta: tenia l’obsessió d’estar en contacte amb el poble, de passejar-se pels carrers i preguntar a la gent. Volia assegurar-se que la feina que feia des del govern revolucionari realment millorava la vida del seu poble. Era una figura admirada per molts sectors de la població burkinesa, però sobretot pels joves. Sankara, també anomenat “el Che africà”, encarnava la il·lusió, la saviesa i la força necessària per tirar el país endavant. El seu projecte revolucionari ràpidament va calar entre les masses, la gent més desfavorida i cansada de viure, o més ben dit sobreviure, en unes condicions nefastes. Va despertar les esperances de tota una generació juvenil que es va alçar i es va posar al costat del CNR al crit de “Patria o mort. Vencerem!”.

La seva fama va traspassar les fronteres de Burkina Faso i la seva creixent popularitat va esdevenir una amenaça per les forces imperialistes. Sankara era un personatge perillós perquè tenia un gran talent per l’oratòria i els seus adversaris ho sabien. Amb els seus discursos desafiava als poders fàctics i feia trontollar l’statu quo, no només al territori de Burkina Faso, sinó arreu de l’Àfrica i del món.  A cada lloc on anava, començava amb una frase de l’estil:

“Vinc per a portar-los la salutació fraterna d’un país de 274.000 quilòmetres quadrats, que els seus 7 milions de nens, dones i homes refusen continuar morint d’ignorància, de fam i de set, i que encara no arriben a viure de veritat fins i tot després d’un quart de segle d’existència com a estat sobirà amb un escó en l’ONU”.

Sankara, en la 39a sessió de l’Assemblea General de l’ONU a Nova York. 4 d’octubre de 1984.

Com tot comunista, Thomas, apostava fermament per l’internacionalisme perquè considerava que totes les lluites revolucionàries del món s’emmarcaven sota el mateix pretext d’alliberament. S’emmirallava en la Revolució Cubana, la figura del Che Guevara i en els consells de Fidel Castro, amb qui va coincidir més d’una vegada i va teixir bon vincle.

En un context mundial com el seu, enmig d’una Guerra Freda que durava des de feia quasi quaranta anys, tota mostra pública d’afinitat amb el Bloc Soviètic era una amenaça per les potències occidentals. Les seves denúncies contra l’imperialisme i el seu exemple de poder construir una societat africana més lliure i justa, deslligant-se de tots els vincles amb l’antiga metròpoli, molestaven a les elits neocolonials.

Darrere l’assassinat: un complot internacional

L’assassinat de Thomas Sankara, doncs, no responia a un rampell desaferrat del seu millor amic envejós i amb set de poder. Darrere d’aquest cop d’estat s’amagaven uns interessos particulars, principalment de França, Costa d’Ivori, Líbia i la Françafrique.

François Mitterrand governava amb la dreta de Jacques Chirac, que va tornar a anomenar a Jacques Foccart conseller principal sobre afers africans. La seva voluntat era acabar amb Sankara i la seva revolució socialista. Així doncs, havien de captivar a Blaise Compaoré, la mà dreta del Capità, l’únic que coneixia tots els seus costums, per planejar l’atemptat. Es creu que van comptar amb els mercenaris del liberià Charles Taylor i les tècniques secretes de la CIA.

François Mitterrand, al costat de Thomas Sankara l’any 1986. Font: Archivos de la Historia

La figura de Félix Houphouët, president de Costa d’Ivori (1960-1993) és clau per entendre el complot contra Thomas. El “Vell Cocodril”, tal com l’anomenava Sankara, tenia una relació molt pròxima amb el general Charles de Gaulle i els seus ministres de relacions exteriors encarregats de governar a l’Àfrica. Aquesta estava basada en un interès politicoeconòmic mutu: França, enmig de les pressions dels EUA i l’URSS, s’assegurava de mantenir el control de les seves colònies africanes, i a canvi, Félix -“l’home de França a l’Àfrica” i anticomunista convençut- es guanyava un lloc de prestigi i poder en l’escena africana. 

El Vell Cocodril va ser l’encarregat de presentar i emparellar a Elodie de la Fressange, filla mestissa del governador francès a l’Àfrica, amb Blaise Compaoré. Elodie pertanyia a l’alta societat, era una dona ambiciosa i amb alt poder de convenciment. De fet, es considera que va influenciar directament al seu marit perquè acabés amb el mandat de Sankara.  

Les primeres pistes sobre qui més estava implicat en el complot no van tardar gaire a arribar. L’endemà de l’atemptat, va aterrar a Burkina un avió que venia de Líbia amb un Alfa Romeo de luxe blindat. Era un regal de Gaddafi al general Compaoré. Gaddafi va invertir molts diners en la revolució de Burkina Faso i en portar a Sankara al poder, però quan va començar a reclamar el preu del seu suport, el Capità va decidir no pagar part del deute desmesurat, deslegitimant així la figura del líder de Líbia. Aquesta imprudència, junt amb moltes altres que situaven a Gaddafi en un segon pla com a revolucionari referent a l’Àfrica, poden ser motiu de participació de Líbia en el complot contra el dirigent burkinès.

Un altre possible agent involucrat és ELF, una empresa petrolífera francesa i privada, encarregada d’explorar nous territoris a la recerca de petroli. La presència de les empreses occidentals era forta arreu del continent africà i Burkina Faso, tot i no brillar per l’abundància en recursos naturals, no es va deslliurar de les urpes del capital europeu. Així i tot, Sankara es va negar a deixar el poc petroli del seu país en mans imperialistes.ELF no podia assumir que Thomas Sankara li tanqués la porta, ja que en realitat no volia el petroli de Burkina (perquè sabia que no n’hi havia) sinó que necessitava un centre d’operacions per distribuir armes.

El deute extern, la condemna a mort

La gota que va fer vessar el got però, va ser el seu discurs sobre el deute extern en una cimera de l’Organització per la Unitat Africana a Etiòpia el juliol de 1987. Va demanar a tots els països africans presents que es neguessin rotundament a pagar-lo.

No podem reemborsar el deute perquè no tenim que pagar. […] perquè no som responsables del deute […] perquè són els altres els que ens deuen el que les potències més riques no podrien pagar mai: el deute de sang. És la nostra sang la que ha vessat”.

Sankara era conscient del que estava demanant, però era un home provocador i convençut i sabia que si tots els països africans es negaven a pagar, la resta del món no restaria indiferent. Seguidament va pronunciar: “si ho fa només Burkina Faso, us puc assegurar que a la pròxima cimera de l’OUA jo no hi seré”. I així va ser. Quatre mesos després Sankara era esborrat del mapa.

Sankara fent un dels seus discursos. Font: Archivos de la Historia

L’assassinat de Thomas Sankara va ser un cop dur pels burkinesos i per tots els africans. Milers de persones arreu del continent -a Ghana, el Congo, a Níger, a Costa de Marfil, a Dakar, etc.- van sortir al carrer per mostrar el rebuig i el dol cap a la mort del Capità. Tanmateix, una setmana abans de la seva mort, Sankara, fent homenatge a Che Guevara, va proclamar que “les idees no moren encara que matin el revolucionari”.

Així doncs, avui en dia, la hipòtesi més estesa sobre l’assassinat de Thomas Sankara és que va ser una víctima d’un complot internacional organitzat per Blaise Compaoré, França, Líbia, Costa d’Ivori, la Françafrique, Charles Taylor i la CIA. Aquests són els agents dels quals es tenen més proves actualment, però no podem descartar la implicació de més dirigents anticomunistes.

És evident que hi ha uns interessos particulars per no desvelar la veritat sobre el cas Sankara, però la justícia avança amb fermesa. Malgrat que sigui tard per poder rendir comptes a qui pertoqui, aquesta vegada, amb la desclassificació d’arxius, ens trobem davant la possibilitat de poder posar punt final a l’enigma de l’assassinat. Fer justícia sobre l’assassinat de Thomas Sankara és fer justícia sobre Àfrica i la seva lluita antiimperialista.

Read More

Parlar de la situació actual del poble kurd es fa complicat sense diferenciar els quatre estats en els quals està dividit administrativament en l’actualitat. Turquia, Iraq, Iran, Síria i en menys proporció Armènia són els estats que inclouen dins les seves fronteres territoris històricament habitants per població kurda. En tots ells la seva situació és diferent però en cap cas fàcil. Des de la brutal repressió del règim d’Erdogan a Turquia a una situació de guerra a Síria, passant per una certa autonomia a l’Iraq. Tampoc s’ha de menystenir la molt elevada proporció de població kurda que viu la diàspora, principalment en països europeus. Per tot això, el poble kurd és considerat el poble sense estat més gran del món.

Per entendre la situació actual del poble kurd és imprescindible conèixer la seva llarga i rica història així com la seva  posició geogràfica estratègica. Davant d’això, el primer que cal assenyalar és que el poble kurd actual és el resultat d’una evolució mil·lenària interna en la qual són assimilades una gran varietat d’ètnies i cultures, donant lloc a un conjunt d’origen molt heterogeni. Podem afirmar que els kurds són els habitants natius de les terres que habiten actualment.

La posició geogràfica on s’assenta la població kurda és coneguda com el “Creixent Fèrtil”. El territori és una de les claus per entendre la seva evolució històrica com a punt de connexió de tres continents. Es tracta d’una zona delimitada principalment per les grans serralades del Tauros i del Zagros. El seu coneixement d’aquest terreny tan abrupte els ha comportat un avantatge definitiva sobre les grans potències que al llarg dels segles han intentat estendre el seu domini sobre aquesta rica regió. Per entendre aquesta connexió res millor que el vell proverbi kurd: “Els kurds no tenen més amics que les muntanyes”.

Mapa de les regions històricament kurdes Font: Wikipedia
Mapa de les regions històricament kurdes Font: Wikipedia

Es tracta també d’una zona molt rica en recursos, destacant les àmplies reserves de petroli i gas. Aquestes són possiblement les més abundants de la regió i segurament una de les raons principals de la divisió actual del Kurdistan en quatre estats, ja que cada un d’aquests estats, i les potències que hi comercien, no volen renunciar a la seva part del pastís.

Però, sens dubte, un dels recursos més importants d’aquesta regió és l’aigua. Per aquestes terres transcorren rius com el Tigris i l’Eufrates, imprescindibles per a entendre la història de la regió, així com alguns dels seus afluents: El Gran Zab, el Habur, el Diyala… El control de les reserves fluvials ha estat i és un element imprescindible per a la supervivència d’aquest poble. Estats com Turquia han utilitzat històricament el seu control sobre el naixement d’alguns d’aquests rius per a tallar-ne el subministrament quan així els ha interessat, perjudicant de forma molt greu els pobles que viuen riu avall, principalment el kurd.

Poble històric en cerca d’una identitat comuna

Podem considerar a la població kurda com el poble més antic dels que habiten actualment la regió. La seva arribada a aquesta part del món està documentada milers d’anys abans que altres pobles ben assentats a la zona com els àrabs, els perses o els otomans. És en aquesta zona on s’ha verificat les primeres proves del que coneixem com a revolució neolítica, així com les primeres mostres d’urbanisme i civilització. Tot això ho trobem molt ben documentat en jaciments com Göbleki Tepe o Çatal Höyük.

Als kurds se’ls considera com un poble d’origen indoeuropeu que s’assentaren a la regió als voltants del segle X aC i als que es creu hereus d’un dels primers grans imperis de la història: l’Imperi Mede.

Durant l’Edat Mitjana el poble kurd caurà sota dominació islàmica. Fins aquest moment no existia una organització política comuna sinó que era més aviat de caràcter tribal, apareixent en aquesta època els principats autònoms, el caràcter feudal dels quals segueix tenint una gran influència actualment. Es creu que és en aquesta època quan neixen els primers intents conjunts d’independitzar-se del domini estranger. La divisió de les seves terres en dos imperis fortament centralitzats com el persa i l’otomà complica fortament qualsevol intent d’alliberament, patint a partir de llavors una forta repressió cap a tot allò que es considerés kurd.

Finalitzada la Primera Guerra Mundial, els països aliats (amb l’excepció de Rússia i els Estats Units) firmen un tractat de pau conegut com el Tractat de Sèrves. En aquest acord queda definit la desmembració de l’Imperi otomà i entre altres acords es firma el reconeixement del Kurdistan com a nou Estat.

L’any 1923, marca un abans i un després per a comprendre la situació actual del poble kurd. Aquest any es firma el Tractat de Lausana que dóna forma a la divisió actual del Kurdistan en quatre estats i enterra definitivament l’anterior Tractat de Sèrves. Aquest tractat és considerat per les kurdes com una gran traïció per part de França i Anglaterra, que cediran al xantatge dels nacionalistes de l’acabada de formada República de Turquia sorgida del descontentament amb l’anterior tractat i governada amb mà de ferro per Mustafa Kemal Atatürk.

Des de llavors les lluites emancipadores per part del poble kurd s’han anat succeint de forma ininterrompuda. Un dels exemples més clars es va donar l’any 1946 amb la creació al Kurdistan iranià de la República de Mahabad. Aquesta comptava amb un clar suport de la Unió Soviètica però el seu èxit va ser molt limitat, ja que la seva durada va ser de menys d’un any.

L’any 1978 es funda a Bakur (Kurdistan del Nord, situat al sud-est de l’actual Turquia) el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), creat per a dotar d’una identitat nacional i uns valors socials a una societat kurda on encara perviuen valors feudals i tribals. Aquesta organització neix amb l’objectiu de lluitar socialment i políticament pels drets dels kurds, però la repressió i la total negativa del govern turc al diàleg porten al començament dels anys vuitanta a l’inici d’un conflicte armat que dura fins a l’actualitat.

El que comença com un moviment d’alliberament nacional identificat amb el corrent marxista-leninista evoluciona durant el tombant de segle cap a un moviment de caràcter llibertari que supera la idea dels estats-nació. Aquest nou paradigma promulgat per Abdullah Ocälän (empresonat  des del 1999 a l’illa-presó d’Imrali) quedarà englobat dins el concepte conegut com a Confederalisme Democràtic.

El Confederalisme Democràtic, influenciat pel municipalisme llibertari de Murray Bookchin, té com a finalitat la construcció d’una nova societat basada principalment en la democràcia directa,  en l’ecologisme i l’alliberament de la dona.

Situació actual: revolució, guerra i repressió

Distribució actual de la població kurda Font: KurdishProject
Distribució actual de la població kurda Font: KurdishProject

Des de fa uns anys, la creació de municipis autònoms a tot Bakur, ha portat al govern d’Erdogan, qui sempre ha negat la sola existència del poble kurd, a un augment de la repressió que sembla no tenir límits. Les execucions massives, l’assetjament de pobles i les contínues violacions de drets humans contra la població kurda i l’esquerra turca en general són una constant en el dia a dia de la gent. Milers d’alcaldesses, regidores i diputades, moltes d’elles militants del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), han estat empresonades.

L’any 2011 s’inicia el que es coneix com la “Primavera Àrab” que tindrà un fort impacte a Síria. L’aixecament armat contra el govern de Bashar al-Assad i la posterior guerra civil porta a les kurdes de Rojava (Kurdistan de l’Oest, situat al nord de l’actual Síria), a deslligar-se de la tirania governamental que durant anys els hi ha negat pràcticament l’existència, i a declarar la seva Autonomia Democràtica, basada en els principis del Confederalisme Democràtic. Es crea un sistema d’autogovern popular basat en assemblees comunals dividides en pobles, barris i cantons en les que tothom hi pot participar.

Rojava es divideix en aquest moment en tres cantons o regions autònomes: Cizirê, Kobanê i Efrîn. Aquests cantons porten a terme un model d’autoorganització social i política basat en la descentralització i la democràcia directa per a facilitar l’empoderament de tota la població. Cada barri o poble petit es divideix en comunes en les quals són escollides dues persones delegades, un home i una dona, que portaran els problemes/aportacions de cada comuna a un òrgan municipal que s’encarregarà d’escollir les seves representants davant de l’assemblea que agrupa els tres cantons, per a decidir sobre qüestions que incumbeixin a tota Rojava, anomenada des del 2016 Federació Democràtica del Nord de Síria.

Tot i l’ambient revolucionari que s’hi respira, no s’ha d’oblidar que el poble kurd de Rojava es troba de ple al mig d’una guerra que dura ja més de set anys. La irrupció del Daesh obliga al poble kurd a organitzar-se en l’autodefensa contra aquest grup salafista, recolzat militar i econòmicament entre altres pel govern turc, que busca l’extermini total dels que ells consideren com a infidels, entre els que evidentment s’inclou el poble kurd. Aquesta autodefensa es porta a terme per part de les Unitats de Protecció Popular (YPG) i les Unitats de Defensa de la Dona (YPJ), aquesta última íntegrament formada per dones.

La revolució de Rojava preocupa greument al govern autoritari turc comandat per Recep Tayip Erdogan. La seva obsessió perquè aquest moviment democràtic no s’expandeixi dins les fronteres estatals turques va trobar el seu punt culminant amb la invasió del cantó d’Efrîn a començaments d’aquest any 2018. Des d’aquest moment, aquest cantó es troba ocupat per tropes turques i milícies rebels afins, expulsant de forma sistemàtica als kurds de les seves terres.

Definició gràfica de la col·laboració del govern turc amb Daesh per a la invasió d’Efrîn
Definició gràfica de la col·laboració del govern turc amb Daesh per a la invasió d’Efrîn

Bashur (Kurdistan del sud, a l’Iraq) és probablement la regió kurda amb una autonomia més palpable, tot i que lluny dels principis democràtics de Bakur i Rojava. El 2005, en plena ocupació nord-americana, es crea el Govern Regional del Kurdistan, dependent del govern de Bagdad i des de la seva creació governat per les famílies oligàrquiques dels Barzani i els Talabani. Abans d’això, la població kurda va sofrir greus intents de genocidi per part del govern de Sadam Hussein.

El 2017 se celebra un referèndum d’independència en aquesta regió on l’opció independentista  guanya per àmplia majoria. No obstant això, la incapacitat dels dos partits que es reparteixen el poder i l’abandonament dels països que fins ara recolzaven aquest govern autònom porta, no només a no aconseguir la independència, sinó a la pèrdua dels territoris conquerits a Daesh per part dels peshmergues (braç armat del govern) que seran ocupats pel govern de Bagdad.

Per últim, cal destacar la situació actual a Rojhelat (Kurdistan de l’est, a l’Iran). Aquesta és potser la regió més invisibilitzada i on la repressió diària cap a les kurdes no deixa de créixer. El partit per una Vida Lliure (PJAK), proper a les idees del Confederalisme Democràtic, fa anys que porta a terme accions socials i armades contra el govern dels aiatol·làs, com a resposta al règim repressiu que cada any no dubta en executar un nombre més alt d’activistes kurdes. En els últims mesos s’ha intensificat la violència estatal contra la població kurda, incloent-hi bombardejos a territori de l’actual Iraq.

Com ja hem vist, és difícil endevinar quin serà el futur més pròxim per a la població kurda, però sens dubte el pas d’una lluita únicament per a l’alliberament nacional a una lluita per una revolució global no deixarà indiferent a cap de les potències mundials amb grans interessos a la zona i ens farà estar ben atents al que passa en aquesta regió del món. Amb el final de la guerra a Síria, molt probablement el poble kurd ja no sigui tan útil com a carn de canó per a països com els Estats Units, que no dubtaran en trencar la seva suposada aliança amb Rojava i fer-li el joc a l’estat turc. Tot i això, la pràctica revolucionària que es viu a Rojava i que ja s’ha estès per la resta del Kurdistan, té una gran potencialitat per a  no quedar-se en aquesta reduïda zona del món, sinó que les idees que des d’allà promulguen poden ser vàlides per a la resta del planeta.

Read More

Abans del febrer de 1917, abans de l’assalt al Palau d’Hivern, abans de la guerra civil de 1917-23, abans del naixement de l’URSS, hi hagué 1905. El centenari de la Revolució Russa i el triomf de la primera revolució proletària del món (alguns dirien també del triomf del primer estat totalitari del món) sovint ens fan oblidar que les arrels de la revolució venien ja de lluny.

El cuïrassat Potemkin

Afanasi Matushenko es trobaria amb Vladímir Ilitx Uliànov, “Lenin”, a Ginebra, al número 91 de la rue de Carouge, a finals de juliol de 1905. Qui havia estat el líder del motí del cuirassat Potemkin distava molt de ser un ésser extraordinari, almenys físicament: era baix, de faccions dures i intel·lectualment era gairebé nul. No obstant això, des del 27 de juny fins al 7 de juliol, havia posat en escac a l’imperi més gran i poblat del món: el rus.

Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia
Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia

La pèrdua d’un dels cuirassats més importants de la flota russa durant deu dies va ser un cop de puny a la credibilitat del règim tsarista, que ja estava patint una fortíssima humiliació en la seva guerra contra Japó. El motí es va convertir en un símbol revolucionari ben aviat, en una època en què la globalització ja estava consolidada i els diaris i notícies arribaven a qualsevol part del món. Tant era així, que el tsar Nicolau II (1894-1917) va rebre desenes de telegrames de diferents governs i alts dirigents europeus que l’incitaven a acabar ràpidament amb aquella rebel·lió.

El seu periple per Odessa, on entraria al port onejant una bandera roja, i la seva participació en una vaga general d’allà (fruit també del clima revolucionari que s’havia desfermat a Rússia a partir del Diumenge Sagnant de 1905) van ser dues accions icòniques, immortalitzades vint anys després pel gran cineasta Sergei Eisenstein (1898-1948): http://bit.ly/2kROys8

Quan el vaixell amarà a Constança (Romania) per escapar de la persecució tsarista, Matushenko, líder del motí, es trobaria amb el líder bolxevic Lenin, al qual sorprenia la poca formació en temes marxistes del mariner, mentre que veia esperançat l’inici de la revolució a Rússia.

Va ser un fet com el del motí del Potemkin un fet inevitable? Com és possible que una de les majors economies del món, amb un dels exèrcits més nombrosos i inserida en la globalització capitalista i imperialista s’enfrontés a uns disturbis tals com els del Potemkin i molts altres entre 1905 i 1906?

La difícil entrada a la modernitat de Rússia

L’entrada a la modernitat (la urbanització de la societat, l’aparició de la indústria, les noves formes de vida, les reivindicacions obreres, l’aparició de l’organització burocràtica, la massificació…) havia tingut a arreu on arribà un inici traumàtic, o, al menys de difícil digestió. La coexistència l’Antic Règim i la modernitat era encara a principis de segle XX un fet constatable. Si bé l’aristocràcia havia perdut bona part del seu antic poder, encara era un actor social a tenir present. De fet, a Alemanya, apoteosi de la industrialització, els junkers continuaven mantenint enormes quotes de poder; i a Anglaterra, bona part de la burgesia aspirava a un títol de nobilitat i la noblesa ocupava la majoria d’alts càrrecs diplomàtics o militars.

Aquest fet estava exacerbat a Rússia. Des del fracàs de l’aixecament desembrista de 1825, l’evolució política de l’imperi tsarista va oscil·lar sempre cap a una política reaccionària que ben aviat desfeia els passos fets en matèria de llibertats polítiques. La Guerra de Crimea (1853-56), que havia enfrontat Rússia amb les grans potències europees, havia fet veure al tsar Alexandre II (1855-1881) l’enorme endarreriment econòmic de Rússia respecte als seus veïns europeus, amb els quals, des dels temps de Pere el Gran (1682-1725), sempre s’emmirallaven.

Les tímides reformes que inicià Alexandre II no tocaren els enormes privilegis de les classes aristocràtiques ni els de la cort, que continuaren disposant d’una influència política desproporcionada. Únicament serví per reafirmar l’antiga classe dirigent i incorporar-la en els diferents organismes i mecanismes de la burocràcia moderna. El seu assassinat, a més, suposà una pronunciada marxa endarrere en algunes de les llibertats polítiques que s’havien anat concedint.

Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Sant Petersburg) al 1900. Font: Wikimedia Commons
Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Moscou) al 1900. Font: Wikimedia Commons

Al mateix temps, s’inicià pròpiament la revolució industrial al país; però, sí bé s’inicià a passes accelerades, aquesta es féu tardanament i amb unes peculiaritats molt marcades. Ja al segle XX, només un 20% de la població vivia en àrees urbanes i el proletariat estava format en bona mesura per camperols que complementaven els seus ingressos amb les feines a la indústria i, per tant, eren estacionaris.

La incapacitat del règim per fer la més mínima concessió a les noves reivindicacions d’una nova societat el  sentencià des de finals del segle XIX. Fou llavors quan les escasses classes mitjanes i urbanes (la intelligentsia) iniciaren una guerra sense treva contra el tsarisme, davant la seva impossibilitat de reformar-se. La prohibició de qualsevol acte mínimament reivindicatiu convertí qualsevol classe de protesta en un acte polític. Mica en mica s’anà perfilant com no es podia dur a terme una vida mínimament digna vivint en l’autocràcia russa.

En aquesta batalla cada cop més radicalitzada, els grans abanderats foren els estudiants, els quals, durant els disturbis de 1899-1900, ja van confirmar el seu trencament amb el règim i intentaren atreure a camperols i obrers a les seves reivindicacions. Amb això provocaren una nova onada repressiva que obrí un nou període d’acció-repressió que conduiria a una nova època d’hiperactivitat de l’Ojrana (la policia política secreta tsarista) resposta amb una nova etapa d’atemptats terroristes que s’emportarien a personatges tan importants com el ministre d’Interior rus, l’arxiconservador Viacheslav Pleve, antic director de la policia, famós per les infiltracions als moviments obrers que havia dut a terme durant el seu mandat.

Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l'Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons
Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l’Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons

Així doncs, abans de la guerra russojaponesa del 1904-05 i de l’esclat de la revolució de 1905, ja hi havia sectors de la societat russa que havien trencat amb el tsarisme i advocaven obertament en favor de la seva eradicació. Tot i així, aquests sectors encara no eren majoritaris i la inevitabilitat de la revolució no estava a l’horitzó encara. Però el Diumenge Sagnant ho canviaria tot.

La guspira: el Diumenge Sagnant

Una manifestació que havia congregat 100.000 persones va acabar essent dispersada pels trets de cosacs i ulans. D’acord amb els corresponsals presents a Sant Petersburg, hi hagueren 4600 morts; tot i que aquestes xifres s’han relativitzat molt gràcies a diversos estudis, no deixa de ser menys cert que els morts no deurien de baixar de les 200 víctimes; unes xifres escandaloses tenint en compte el caràcter totalment pacífic de la manifestació.

Les masses eren liderades pel pare Gueorgi Apolónovich Gapon (1870-1906), que les havia agrupat en una associació de caràcter mutualista. Aquest personatge, que comptava amb la protecció implícita de la policia per la seva condició d’informant, va ser dels molts que també va trencar amb el règim aquell dia. Així doncs, mentre la cavalleria carregava i els fusellers disparaven sobre la multitud (“no estalvieu bales” havia sigut l’ordre que havien rebut els soldats dels seus oficials), Gapon va ser dels primers a verbalitzar el trencament total del gruix del poble amb el tsar: “Déu ha mort! No hi ha tsar!”

Les reivindicacions que s’havien portat al tsar aquell dia del 9 de gener (en el calendari julià, endarrerit 13 dies respecte a l’occidental) s’havien fet en un diumenge, dia de missa; motiu pel qual molts dels assistents portaven icones de sants, retrats del tsar i anaven vestits de diumenge. Malgrat la inquietud generada per manifestar-se al Palau d’Hivern (molts dels assistents feren testament abans d’anar a la manifestació), es tenia molta fe encara en la figura del tsar. Amb una mentalitat notablement rural i d’Antic Règim, el gruix dels manifestants consideraven al tsar el seu pare i que el cercle de mals ministres que l’envoltava li impedien de veure la misèria dels seus súbdits, dels seus “fills”.

El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons
El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons

Per això no és d’estranyar que la carta que pensaven donar al tsar tingués un to netament conciliador, que incitava al tsar a millorar la seva situació mitjançant la seva interacció. Les seves reivindicacions se centraven en amnistia, llibertats públiques, entrega progressiva de la terra al poble i convocatòria d’una Assemblea Constituent (aquests dos darrers punts van ser una aportació essencial dels representants de les diferents zemstvo locals). La voluntat de trencament amb el règim, com es pot comprovar en les últimes línies de les seves súpliques:

Senyor! [referint-se al tsar] No neguis la teva ajuda al teu poble! Destrueix el mur que hi ha entre Tu i el teu poble! Ordena que es doni satisfacció a les nostres demandes, i llavors faràs feliç a Rússia; si no ho fas així, estem disposats a morir aquí mateix. Només tenim dos camins: la llibertat i la felicitat o la tomba

Molts veurien la tomba aquell dia, però el tsarisme també havia començat a cavar la seva.

La revolució

La guerra que Rússia havia iniciat el 1904 amb el Japó arran de l’atac sorpresa nipó a Port Arthur va començar malament des del principi per a l’imperi tsarista. A casa, a partir del Diumenge Sagnant, l’esclat revolucionari va ser inevitable i 400.000 obrers russos anaven a una vaga general (mai en tota la història russa s’havia arribat a tal èxit de convocatòria); i a l’exterior la guerra anava cada vegada pitjor. Les esperances d’apaivagar la incipient revolució amb una gran victòria patriòtica es van veure ràpidament esfumades amb les males notícies militars que s’enunciaren durant tot el 1905: al febrer, les tropes terrestres eren vençudes a Mukden i al maig, en un desastre sense pal·liatius, la flota del Bàltic va ser aniquilada a Tsushima (un mes després, el Potemkin s’amotinaria). El missatge era clar per a les masses enfervorides: el règim no era invencible, i les forces polítiques que estaven il·legalitzades ressorgiren a l’escena pública.

L’imperi s’acostava perillosament al col·lapse; en les setmanes i mesos posteriors al Diumenge Sagnant, les revoltes, manifestacions i reivindicacions que portaven vint anys arrossegant-se esclataren: Polònia i Geòrgia es tornaren ingovernables i l’estat hi perdé la presència durant setmanes. I, a més de les vagues i manifestacions convocades per tot el país, les tropes que tornaven de l’Orient Llunyà es revoltaren en la línia del transsiberià al setembre.

És en aquest context que sorgiria una institució essencial per entendre els següents dotze anys de la Revolució Russa: la creació dels ‘soviets’.  La paraula, que no significa altra cosa que “consell” o “junta” fou una creació espontània de les masses obreres durant aquelles jornades revolucionàries i ben aviat passà a tenir un caràcter marcadament polític.

El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com
El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com

Entre els mèrits primerencs dels soviets hi ha el fet de reforçar el sentiment de classe i agrupar totes les forces opositores del règim tsarista: social-revolucionaris, socialdemòcrates i forces burgeses més o menys radicalitzades. Així doncs, el règim estava assetjat des de totes les perspectives possibles. L’agrupació de totes les forces opositores en una única ‘plataforma’ va ser, com apuntà Andreu Nin, una força i una debilitat. Força, perquè agrupava tots els contraris a l’autocràcia, però debilitat perquè la diversitat en el seu si i les vacil·lacions de la petita burgesia radical entorpiren el procés.

Els soviets, com diu Nin, són constituïts per les classes revolucionàries (obrers, camperols i empleats) i es constitueixen al marge de la legalitat en nuclis organitzatius i comitès de vaga que mica en mica es converteixen en “organismes representatius de la classe obrera; després en òrgans d’insurrecció i en embrió de poder”.

Si bé el primer soviet aparegué a Ivanovo-Vosnesenk (el centre més important de la indústria tèxtil russa), el més emblemàtic fou ràpidament el de Sant Petersburg, on hi havia el proletariat més actiu i reivindicatiu i que a l’octubre organitzà un soviet de “diputats obrers” escollits pels mateixos obrers. A mitjan novembre, el nombre de diputats era “de 562, delegats de 147 fàbriques, 34 tallers i 16 sindicats”. La classe obrera russa estava començant a construir una realitat política i de poder que vivia d’esquenes ja al règim tsarista. Les reivindicacions del Soviet de Sant Petersburg (dominades per la corrent socialdemòcrata) foren adreçades a la Duma municipal i donaren un salt qualitatiu (i molt més polititzat) a la llista de súpliques presentades durant el Diumenge Sagnant:

1- Prendre mesures per a regular l’abastiment de la classe obrera de la capital

2- Concedir edificis públics per a les assemblees obreres

3- Abolir la concessió de locals i de subvencions a la policia

4- Entregar diners municipals al soviet per a l’armament del proletariat de la ciutat (!!!)

5- Constitució d’una república democràtica

6- Jornada laboral de vuit hores

Davant un col·lapse que semblava imminent (el camp també estava àmpliament revoltat), Nicolau II va cedir en importants àmbits, i fent cas del seu influent ministre Sergei Witte, firmà un manifest. Al “manifest d’octubre” es promovien certes llibertats civils, de consciència, expressió i associació i… accedia a la creació d’una Duma (parlament) escollida per sufragi universal masculí. Justament quan semblava que l’autocràcia tenia els dies comptats i el descontentament de certs sectors socials urbans començava a amainar, Nicolau aprofità aquest moment per contraatacar. Havent recuperat part del control del país, esclafà els intents de sublevació armada d’alguns soviets i des de finals de 1905 ja estava desnaturalitzant el projecte de la Duma i s’anà atorgant poders que eren impossible de fer conviure amb la pretesa voluntat d’edificar un règim constitucional.

El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l'esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot
El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l’esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot

La repressió es desencadenà sobre les corrents socialistes mentre una part creixent de la burgesia tornava a donar suport al tsar. La detenció dels dirigents del Soviet de Sant Petersburg (incloent al seu jove president, un tal Lev Trotski) va ser tota una declaració d’intencions. Malgrat que la majoria dels districtes rurals estaven en oberta rebel·lió, el tsar va poder salvar el tron perquè encara mantenia el control del gruix de l’exèrcit (una cosa que ja no passaria al 1917).

El país semblava haver tornat a l’ordre i a la situació prerevolucionària de 1905, però sota un aparent immobilisme polític, tot havia canviat: ningú creia ja en el tsarisme. La classe obrera, a més, havia après una important lliçó: després de la traïció de la burgesia a la revolució, van veure que només un partit obrer podia representar els seus interessos. Tot plegat va ser una gran escola per als futurs protagonistes i dirigents de la Revolució Russa de 1917: “Sense l’assaig general de 1905, no hauria sigut possible la revolució de 1917”, diria Lenin, 12 anys després.

El tsarisme moria mentre la revolució naixia.

Read More

 

La Revolució Russa (1917) va suposar un gran impacte per a una Europa que resistia encara a les desgràcies d’un enfrontament a gran escala que s’havia mostrat a priori revelador i esperançador. El sistema liberal vuitcentista i els seus valors basats en la raó es van esquerdar durant la Gran Guerra per ser enterrats definitivament per la revolució roja d’octubre i el seu impacte mundial. Els feliços anys vint van ser també un període de crisi política, social i econòmica, una època durant la qual, mentre una part del poble volia oblidar la guerra, l’altra volia recuperar-la.

Amb la revolució d’octubre i la fi de la monarquia tsarista Romanov, una estela rogenca va recórrer el món sencer fomentant la creació de partits esquerrans, socialistes, anarquistes i, evidentment, comunistes, tots ells nascuts sota la llum bolxevica per oposar-se al sistema establert i aconseguir un sistema més bo i just per al proletariat. La por que la revolució russa tingués un eco més enllà de la Unió Soviètica va fer que les protestes, les manifestacions i les queixes laborals, conseqüència de les successives crisis d’entreguerres, s’interpretessin com a amenaces al sistema establert, cosa que causà una onada contrarrevolucionària que reaccionaria enfront aquesta suposada amenaça. La por al fantasma de Karl Marx va portar, entre altres conseqüències, a la radicalització de forces polítiques comunament anomenades d’ordre, com el feixisme de Mussolini a Itàlia, als anys vint, o el nacionalsocialisme de Hitler a Alemanya, als anys 30. El món aniria triant, així, poc a poc, entre la revolució o la contrarevolució, entre lluitar per un sistema basat en la divisió social, l’expansió econòmica i el govern d’un partit únic; o entre l’eliminació dels sistemes de classe, la destrucció de la riquesa i la implantació d’una dictadura liderada pel proletariat.

Sembla ser, doncs, que el món ja es dividia en dos quan la República arribà a Espanya per segona vegada, el 14 d’abril de 1931. Espanya no havia estat aïllada ni durant la Gran Guerra (1914-1918) ni durant la Revolució Russa (1917), ni durant la Gran Depressió (1929), que accentuà la crisi mundial, tant a nivell econòmic com social, i estimulà, així, l’extremisme, ja en auge. A l’Espanya dels anys vint, el sector conservador del país havia considerat el seu sistema tradicionalista més ben protegit gràcies a l’arribada al poder, el 1923, del dictador dretà Miguel Primo de Rivera. No calia témer un canvi radical comunista, ni la fi del conservadorisme espanyol. Malgrat tot, entre el 1930 i el 1931 la situació va canviar dràsticament. Primo de Rivera, mancat d’una direcció de govern ferma i cansat per la vellesa, decidiria capitular del seu sistema dictatorial, deixant desprotegit el Rei, símbol de continuïtat, catolicitat, tradició i unitat que fins al moment havia estat el cinturó de seguretat de les dretes espanyoles. Sense recolzament ni ànim per embarcar-se a reformar el sistema, el rei Alfons XIII decidí exiliar-se i permeté l’adveniment de la Segona República a Espanya. Ara sí que la por féu acte de presència. La república fou rebuda pels conservadors com a sinònim de falta d’autoritat, de cos polític i social, una idea utòpica sobre una igualtat impossible i inestable, inspirada en la Revolució francesa (1789) i personificada finalment per la Unió Soviètica i el seu comunisme rus.

14 d'abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola
14 d’abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola

Tot aquest pensament polític reaccionari, tenyit de la por a una invasió comunista d’Espanya i a la influència de les idees russes i la seva revolució, mitificada entre la població espanyola, es convertiria en un corrent ideològic molt present entre les pàgines de la premsa tradicionalista del país, sobretot durant el primer any de república, durant el qual les primeres reformes i governs esquerrans serien motiu d’amenaça més que justificada pels conservadors espanyols.

Els diaris catòlics, monàrquics, nacionalistes i, en definitiva, contraris a la República, veurien en cada un dels passos cap a l’obertura del país i la seva democratització una russificació, que duria als espanyols cap als camins de la Rússia Soviètica. La revolució social arribaria en algun moment o altre i per això, aquells que fossin conscients del perill que amenaçava Espanya, havien d’unir les seves forces per combatre l’adveniment d’una “revolución social de aterradoras proporciones” que s’havia iniciat amb la mateixa arribada de la república. El diari monàrquic ABC clamaria per la “unión sagrada de todos los patriotas verdaderos, que anhelan la prosperidad de España contra la liga de elementos disolventes, que tampoco se contentan ya con la República, sino que desean el comunismo rojo y la revolución exterminadora” afegint que la República substituiria “la propiedad individual, base y motor del bienestar de cada uno y de la riqueza colectiva, por un universal proletariado” per entronitzar “el tiránico imperio de una dictadura de clase.”

La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'"amenaça comunista"
La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'”amenaça comunista”. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

Aquestes afirmacions passarien a formar part d’un discurs, adoptat per la totalitat de la premsa conservadora espanyola, basat en el temor a una revolució roja, sustentada i explicada bàsicament per quatre factors: els paral·lelismes polítics i històrics entre la Rússia post-tsarista i l’Espanya post-borbònica; la presència de socialistes amb anhels comunistes en els successius governs de la República; l’”excés” de llibertats propulsades per l’adopció de la democràcia; i la presència contínua d’allò que la premsa anomenaria “assajos” revolucionaris, presenciats en forma de vagues, manifestacions i alguna o altra insurrecció popular.

Pel que fa al primer factor, els paral·lelismes històrics, la premsa lluitarà per esborrar les distincions entre la Rússia de 1917 i l’Espanya de 1930-1931. En primer lloc, la minoria que a Espanya representava la població comunista, en comparació amb la que corresponia a la Rússia anterior a la revolució, es menysprearia pel fet que “los bolcheviques rusos no eran muchos más” i “no fueron muchedumbres las que movió Lenin para realizar el asalto del Palacio de Invierno y hacer prisioneros a los ministros de Kerensky”, com expresaria el diari catòlic El Siglo Futuro. També l’ABC negaria que “los sicarios de Lenin” haguessin estat mai majoria, encara que això no els va impedir imposar-se “por la violencia”. El diari militarista La correspondencia Militar afirmaria, per la seva banda, que si bé els comunistes espanyols que ho són pels seus ideals són “muy pocos”, “el dinero y la moda son dos grandes corruptores. Si con el primero, y el esnobismo, [el comunismo] hace prosélitos no podemos sentir extrañeza porque aparezca el comunismo con fuerza aparente que dista mucho de la fuerza real”. Així mateix, el diari advertia que encara que a Espanya es pensés, “con infundado orgullo”, que no podia succeir-se mai una situació semblant a la de la Rússia revolucionaria, va ser aquesta, també, la mentalitat del país dels tsars el dia que “una minoría tan insignificante” s’imposà a una majoria abrumadora:  “Aquí también podría suceder que las masas obreras, hoy socialistas, escapasen de las manos de sus actuales jefes como allí escaparon de las de Kerensky, porque con hambre es muy fácil que una masa pase del socialismo al comunismo […] será de utilidad meditar sobre lo que pasó en Rusia para salir de la pasividad en que las clases no proletarios nos encontramos.”

Les referències al polític rus social-revolucionari Aleksandr Kerensky (1881-1970), al “periodo Kerensky” o al “Gobierno de Kerensky y sus ministros” és el paral·lelisme més destacat que aprofità la premsa conservadora per comparar el primer govern provisional republicanosocialista (abril-desembre 1931) amb el primer govern provisional (juliol-novembre 1917) després de la fi dels Romanov a Rússia, que fou presidit per Kerensky El govern provisional socialista de Kerensky a Rússia va deixar pas ràpidament al govern bolxevic de Vladimir Lenin (1870-1924), per la qual cosa no es podia descartar, segons la premsa conservadora, una evolució anàloga a la nova Espanya republicana: “[L]a situación va teniendo cierta semejanza con la de Rusia de entonces, y parece mentira que en diez meses se haya dado un salto tal que causa asombro a quienes nos observan desde fuera pues por el camino que seguimos, los radicalismo de nuestros legisladores van a hacer que aquí se implanten leyes más bolchevics [sic] que socialistas.” Advertiria La Correspondencia Militar que “los que hayan seguido de cerca la revolución rusa de marzo de 1917 habrán visto cómo” una sola política del “Gobierno provisional de Kerensky” va poder substituir “la disciplina antigua por la revolucionaria […], dando el triunfo a Lenin y Trotsky, que se apresuraron, consolidada su dictadura, a suprimir los Comités e imponer la pena de muerte y una disciplina de acero en el ejército rojo”. Amb això, el diari intentava avisar del perill que podia ocasionar una sola mesura o reforma excessivament “revolucionària” des del govern provisional espanyol, atès que  “el éxito de una revolución es un asunto mucho más sencillo de lo que se cree ordinariamente”.

"La correspondencia militar" va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l'Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española
“La correspondencia militar” va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l’Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

També l’ABC afirmaria que “España puede hallarse hoy en el ‘periodo Kerenski’, que, como se sabe, precedió en Rusia al comunismo”. De la mateixa manera, La Época subratllaria que  “el recuerdo de lo que pasó en Rusia con la etapa de Kerensky, etapa de embriaguez de libertad, hace que cada cual se interrogue” i es preguntaria: “¿sucederá lo mismo en España? El temor y el enemigo de todos es el comunismo. Desgraciadamente no se ve en el Gobierno la suficiente energía y unidad para acometer de frente el problema”. El fet que el socialisme de Kerensky, política considerada moderada pels bolxevics, portés tard o d’hora a la dictadura del proletariat va ser una referència que s’utilitzà sense miraments per assenyalar el govern provisional espanyol, format amb la coalició dels republicans amb els socialistes, com un nucli revolucionari que permetia al germen comunista d’entrar a les entranyes polítiques per fer, al final, la revolució, tot seguint el mateix camí que Rússia. Com afirmà La Época, “los socialistas, que vocean vivas a la revolución social” no comprenen que “la revolución social no sería la de ellos, sino la de los comunistas”. Sentenciava el diari que “los bolcheviques serán pocos, pero los bolchevizantes son muchos”. Per a la dreta, tota inclinació política i econòmica cap a allò social convertia el socialisme en la base per al comunisme, per la qual cosa, “todo comunismo es socialismo” i “todo socialismo es comunismo”. Amb aquest argument s’afirmaria que la revolució russa havia estat oficialment socialista, no bolxevic ni roja, i que el seu comunisme havia estat, al seu torn, socialista. Per això, era conseqüent i calia afirmar també que el socialisme espanyol s’havia de considerar també comunista.  Com es podria evitar que el socialisme comportés definitivament a una societat comunista és un remei que el mateix El Siglo Futuro no dubtaria a formular: “[H]abría que volver a las tradiciones, a la monarquía absoluta, a los principios religiosos enseñados obligatoriamente en las escuelas, a la jerarquía, a todo lo que refrena […] las pasiones ciegas y destructoras de las masas”. El monàrquic Acción Española arribaria fins i tot a afirmar que la llibertat era incompatible amb la propietat privada – cosa que el comunisme volia destruir – i que, per tant, no podien coexistir; la primera, doncs, la rebutjava considerant-la una “idea absurda, pero de facilísimo arraigo en las clases trabajadoras”.

Seria precisament la llibertat, deia la literatura conservadora, el punt que permetria l’entrada de totes aquelles idees ja esteses i desenvolupades a Rússia per servir altra vegada i amb els mateixos objectius a Espanya. D’aquesta manera, El Siglo Futuro va culpar de la presència de propaganda subversiva […] contra Dios, la sociedad, la autoridad y la patria” la llibertat de tipus vuitcentista, és a dir, liberal, que, segons el diari, sobrepassava les llibertats de criteri per permetre aquelles que tenen l’objectiu de convèncer i manipular amb idees revolucionàries. Des del punt de vista conservador, amb la democràcia un excés de llibertat deixaria via lliure al comunisme i, amb això, les fites aconseguides amb la dictadura i els seus eficaços murs enfront a la Rússia comunista es perdrien. Pel que fa a la llibertat d’opinió, El Siglo Futuro compararia la llibertat espanyola exercida pel govern republicà amb la premsa amb la llibertat exercida per Lenin i la Unió Soviètica, tot acusant el règim rus de desfer-se de tota premsa hostil al comunisme de la mateixa manera que el govern espanyol –segons El Siglo Futuro– estava posant traves a diaris dretans com El Debate, una comparativa que diu molt de la consideració del diari catòlic respecte al govern de coalició: “Y, ahí, está la libertad comunista, que es en las instituciones de gobierno ‘dictadura de clase’: la dictadura del proletariado”. L’ABC va dedicar també unes paraules a l’”excés” de llibertat que es permetia als mitjans que, segons ell, constituïen la premsa republicana i revolucionària: “Al comunismo, que propugna el cambio más radical de régimen, incluso por la fuerza, no se le estorban propagandas y recaudaciones, pero a la política derechista en general, y al monarquismo sobre todo, se le pone prácticamente fuera de la ley”. Segons La Época, la solució per acabar amb el “notori” perill comunista soviètic a Espanya, “obediente a inspiraciones directas o ejemplos indirectos de Moscú”, al qual “el Gobierno y la Prensa que le sirve”, era la repressió: “La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” 

“La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava "La Época". Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española
“La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava “La Época”. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

Repressió és, de la mateixa manera, allò que demanaren els sectors conservadors al govern rebulicà que exercís sobre les masses que, “manipulades” per agents comunistes russos a Espanya i per la seva propaganda, es dedicaven a realitzar el que anomenarien “assajos” revolucionaris, és a dir, actes de desestabilització social que alterarien el poble facilitant la seva evolució cap a la lluita de classes. En realitat, allò que es va qualificar d’”assajos” van ser ocasionats no per una efervescència comunista sinó més aviat per la ràpida decepció que patiren les masses treballadores davant la lentitud de les reformes democràtiques i la consegüent caiguda progressiva de les seves expectatives respecte la República. Segons l’ABC, l’“espíritu de subversión y violencia”, amb “huelgas sin motivo razonable, que degeneran en ataques a la fuerza pública” es presentaria per a la premsa conservadora com un “movimiento geológico”, prova de l’”avance obrerista” en la seva escalada en la jerarquia social espanyola, que amenaçava el seu sistema de valors i poders tradicional. La decepció popular davant el retard en els canvis democràtics havia generat, segons el diari monàrquic Acción Española, el desplaçament de les masses “hacia las zonas rojas de los radicalismos revolucionarios”, i les havia apartat de la llei i la disciplina social per fascinar-les amb doctrines com el comunisme i l’anarquia. L’ABC retria comptes de visques al comunisme “y otros análogos” cridats en una “manifestación comunista” a València, al maig de 1931, i a Tarazona, Sevilla, el setembre de 1931, on alguns joves amb banderes roges cridarien “vivas a Rusia, al comunismo y ‘Abajo la República’”. Lenin, Rússia i evidentment el comunisme foren també victorejats per uns comunistes que van interrompre aquell mateix setembre la processió del Santíssim Crist del Consol, a Villa de Don Fabrique, segons l’ABC. També el setembre informà El Siglo Futuro d’agressions a la Guàrdia civil, hissades de banderes roges i cantades a la “Internacional [comunista]”, a Madrid i províncies. Tots aquests fets, segons El Siglo Futuro, havien estat provocats pel comunisme, “cuyas organizaciones han hecho acto de presencia en la calle, después de haber comparecido en los mítines para adoptar los acuerdos, cuya lectura recomendamos, para que quienes niegan la existencia del peligro comunista, se vayan dando cuenta de su pavorosa realidad.”

Per tot aquest ambient revolucionari animava El Siglo Futuro a “hacer frente al desorden, para mantener y defender la tranquilidad pública, contra la acción revolucionaria” i insinuava que, en el cas que fos necessari, la dreta s’enfrontaria a qualsevol règim que armés   “el brazo de las muchedumbres” amb “teorías que crean el espíritu revolucionario”. Com s’observaria, el discurs d’advertència i fins i tot temor de la premsa conservadora davant el perill roig es transformaria poc a poc en un discurs de rancor i ràbia, seguit per la voluntat de lluitar i combatre, enfront d’un govern que, segons les dretes, no feia res per evitar la transició d’una Espanya democràtica a una comunista. La dreta s’havia cansat d’acusar i exigir per passar a desitjar l’acció preventiva per salvar Espanya d’un destí roig com el que patí Rússia després de la seva revolució. Espanya, es lamentava el sector més conservador, es trobava sens dubte en el període Kerensky, és a dir, a l’avantsala de la revolució comunista i de l’adveniment de la dictadura del proletariat, i la ciutadania espanyola havia de prendre partit: o estava amb el Govern, anàleg al govern provisional socialista liderat per Kerensky, o lluitava contra aquest. Havia arribat l’hora d’actuar contra el perill comunista; havia arribat l’hora de convertir-se en contrarrevolucionari.

I això fou el que succeí. La por a la revolució i la propaganda anticomunista tan exacerbada per la premsa de dretes fomentarien la unió i l’acord dretà per preparar i executar la que seria la primera sublevació militar contra la República, poc més d’un any després de la seva proclamació. La conspiració contra la República estallaria el 10 d’agost de 1932 amb l’anomenat “Cop d’Estat de Sanjurjo” o “Sanjurjada”, ja que el moviment fou liderat pel general José Sanjurjo (1872-1936), que jugaria també un paper rellevant en la preparació del cop definitiu el juliol de 1936, previ a l’esclat de la guerra civil espanyola. Per desgràcia del sector conservadorista de la societat, la insurrecció va ser fàcilment desarticulada pel govern republicà de Manuel Azaña (1880-1940), que havia estat informat de les intencions de Sanjurjo amb antelació. Així doncs, el cop d’estat fou un gran fracàs. A més a més, arran de la Sanjurjada, Azaña i el seu govern s’enfortiren i una onada de fervor republicà va permetre l’acceleració de la promulgació d’aquelles reformes, com, per exemple, la Llei de Reforma Agrària i l’Estatut de Catalunya, que s’havien vist obstruïdes fins al moment tant per la indecisió del poder governamental com per la inestabilitat social. Per més inri per les dretes, després de l’intent fallit per enderrocar la República, molts diaris conservadors van ser suspesos, inclosos tots els citats en aquest article, i no pocs partidaris del retorn al sistema monàrquic, inclosos alguns que no havien intervingut en el cop d’estat, van ser detinguts o hagueren d’exiliar-se a altres països. 

El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l'autoritat republicana
El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l’autoritat republicana

D’aquesta manera, i quan la pressió sobre el govern republicà semblava ja insostenible, la “contrarrevolució” dels tradicionalistes espanyols va permetre, irònicament, salvar la pròpia República enlloc d’enderrocar-la, a banda de consolidar el sistema democràtic en comptes de restaurar l’anterior autoritarisme. Amb el cop de Sanjurjo, el govern d’Azaña reforçà la seva autoritat i féu importants canvis en les forces de seguretat, cosa que limità considerablement, almenys durant una temporada, el moviment polític i propagandístic de la premsa dretana i el seu discurs anticomunista que anunciava la revolució roja a Espanya. El cel s’havia tenyit de roig durant el primer any de vida de la República. Un roig format per paraules i records d’una revolució que havia dividit el món el 1917, i que dividiria definitivament Espanya, no el 1931 i ni tan sols el 1932, sinó quatre anys després, durant un càlid 18 de juliol de 1936. 

 

Read More