Absolutament totes les activitats realitzades per l'home generen per oposició i contrast el seu némesis, motivant que allà on existeix producció, s'efectuïn robatoris. És una realitat tan intrínsecament lligada a l'ésser humà que els paral·lelismes són inesgotables, per la qual cosa, quan l'home es llançà al mar a comerciar, poc després ho fa per robar. És doncs l'exercici de la pirateria tan antic com la mateixa navegació comercial, i quan aquesta activitat  és permesa i instrumentalitzada pels diferents poders territorials, adquireix unes característiques que, encara que sensibles i difuses en els seus primers estadis, delimiten el seu marc d'actuació i rebategen la pròpia activitat, coneixent-se amb el terme de corsarisme.

Des d'aquesta perspectiva, les primeres referències a l'activitat corsària se situen dins del context de la Tercera Guerra Midriàtica descrita per Plutarc quan exposa que "el poder dels pirates, que va començar primer a Sicília [...] va adquirir força i gosadia en la guerra, emprats pel Rei en què va haver de menester". No obstant això, aquesta primera referència literària a la instrumentalització de la pirateria com modus belli quedarà aïllada fins a l'any 1179 quan, durant el transcurs de l'III Concili de Letrán, es varen anatomitzar com a sinònims els termes de corsari i pirata, permetent-nos observar que, si bé els termes subsistien en el temps, no existia cap element que distingís una acció de l'altra.

La condemna teològica sobre les activitats depredadores esdevinguda en el transcurs del ja citat concili mostrà clarament com la pirateria no era un fenomen aïllat i fixat geogràficament, sinó que tots els territoris europeus patien en major o menor mesura les seves conseqüències, i en aquest sentit, la Península Ibèrica no en va ser una excepció. La persistent i agressiva presència normanda en aigües del Mediterrani des de mitjan segle IX va obligar als diferents senyors feudals a articular ràpida i bruscament una xarxa defensiva que salvaguardés els seus territoris de la ferocitat normada o, almenys, reduís l'impacte de les ràtzies que aquests realitzaven. Amb aquesta primigènia idea defensiva, els reduïts territoris medievals varen impulsar la creació i utilització de flotes eminentment piràtiques amb la qual combatre la pràctica foranea d'aquesta.

El concepte de cors no resultava estrany en tots els territoris peninsulars, i menys encara per a aquells que es trobaven banyats pel Mediterrani, doncs algunes d'aquestes regions mai van abandonar l'ús de l'activitat piràtica com a sistema econòmic i modus vivendi. En aquest ordre destaca la flota pirata organitzada sota la influència i control del Comte d'Empúries, qui, abrigat per l'orografia de les seves costes i el control del port natural de Cadaqués, va dominar les rutes comercials de l'Occitània i la Provença, i amb això, el lucratiu comerç franc-italià. El poder marítim del Comtat d'Empúries va aconseguir tal preeminència que, l'any 913 dC, Sunyer II va poder llançar a la seva flota més enllà del Cap de Gata i saquejar els voltants d'Almeria, fent lo propi a l'Illa de Mallorca durant la seva singladura de retorn.

El control del mar oferia als sobirans feudals la seguretat i potència bèl·lica necessària per a controlar d'una manera estable les seves possessions territorials, consolidant a través de la depredació marítima la seguretat de les seves costes. Els territoris catalans, i especialment el Comtat de Barcelona, resulten ser l'exemple per antonomàsia d'aquest procés d'instrumentalització piràtica i/o articulació de flotes corsàries. La primera gran flota pirata utilitzada pel Comtat de Barcelona va ser l'acabdillada per Roger de Tosny l'any 1020 dC, qui contractat per Ermessenda de Carcassona durant la seva primera regència, va arrasar la flota de l'Emir de Dénia i de les Balears i el va obligar a sotmetre's al pagament de pàries.

[caption id="attachment_7800" align="alignright" width="220"]Escultura de Roger de Lluria a la ciutat de Barcelona Escultura de Roger de Lluria a la ciutat de Barcelona[/caption]

Després de la unió de la Casa de Barcelona amb l'aragonesa, els successius reis d'Aragó, en la seva facultat de Comtes de Barcelona, no van oblidar el vessant marítim del seu territori, permetent que la ciutat de Barcelona es convertís en un dels majors centres neuràlgics del comerç mediterrani. Pirates i reis trobaven fàcilment nombrosos nexes d'interessos que els reportaven grans emoluments i beneficis, atès que aquesta confluència d'interessos permetia als pirates cometre sistemàticament accions de pillatge marítim sota la protecció dels cada vegada més extensos territoris senyorials, adquirint grans riqueses i, en casos excepcionals, ascensos estamentals. Per la seva banda, els sobirans territorials obtenien de forma ràpida i senzilla el control d'una flota prou poderosa que no únicament garantia en paràmetres acceptables la seguretat en les seves costes, sinó que també oferia la possibilitat de ser utilitzada en la seva essència primigènia, l'ofensiva.

Els anhels comercials del territori català sobre els mars del Sud de França, així com la consolidació de Barcelona com un dels centres neuràlgics del comerç mediterrani durant els segles centrals de la Baixa Edat Mitjana, no pot deslligar-se de manera alguna de l'activitat piràtica. Victòries com l'aconseguida per Roger de Llúria en la Batalla de les Formigues, que en 1285 va aniquilar la flota mediterrània del rei francès, al costat de l'auge econòmic del Comtat de Barcelona i la conquesta dels territoris insulars, van permetre que el territori català pretengués l'hegemonia comercial del Mediterrani Occidental, derivant, en última instància, en l'esclat de la guerra oberta amb l'altra gran potència marítima; la Sereníssima República de Gènova.

L'enorme i ràpida expansió territorial dels regnes cristians durant els compassos finals de l'edat mitjana van suscitar per inèrcia la creació de complexes xarxes d'aliances entre les diferents entitats territorials. L'existència d'una política cada vegada més consolidada de relacions exteriors va demandar la promulgació d'un marc que reglamentés l'activitat corsària, atès que amb relativa freqüència, la predació marítima interferia i vulnerava els acords i tractats polítics.

Les primeres regulacions del cors en la costa mediterrània apareixen amb la fundació del Consolat del Mar de la ciutat de València sota el regnat de Pere III d'Aragó, qui, en oferir la gràcia real a la ciutat, va regular la nova institució sobre la base de les Ordinacions de la Ribera de la ciutat de Barcelona. Aquestes Ordinacions amb prou feines feien referència al corsarisme més enllà de permetre la seva activitat, per la qual cosa pocs anys després, el 20 de juliol de 1288, Alfons III el Liberal va emetre dues pragmàtiques en les quals s'establien, d'una banda, l'obligatorietat de tots els corsaris de respectar la política exterior de la Corona, mentre que simultàniament es prohibia explícitament la navegació en cors a tot oficial real.

Posteriorment, amb la creació del Consolat del Mar de Barcelona en 1347 es varen afegir noves disposicions en el llibre de l'entitat per regular l'activitat corsària; d'una banda, es va establir el pagament del 20 per cent de les preses a la Corona per permetre i consentir l'activitat, així com l'autorització de venda de les captures als seus territoris, mentre que, d'altra banda, es mantenia la llibertat de preses sempre que aquesta no afectés de cap manera als tractats de pau signats per la Corona ni a les relacions internacionals. L'activitat corsària, que encara es trobava en el seu estadi més primitiu, discorria entre les dues grans esferes del moment; la guerra i el comerç. En aquest sentit, el regnat de Pere IV el Cerimoniós va significar un punt d'inflexió per a l'activitat corsària, doncs amb les regulacions efectuades sota el seu regnat es va accelerar l'especialització del cors en aquestes dos grans vessants d'actuació.

En el seu estadi bèl·lic, els corsaris representaven la gairebé totalitat de les forces marítimes amb les quals comptaven els diferents sobirans territorials, per la qual cosa aquests, no només van ser utilitzats en les diferents guerres en les quals es veien implicats els diferents territoris, sinó que també van ser els causants de l'esclat de moltes d'elles. Aquest cors bèl·lic va adquirir ràpidament traces purament ofensives, per la qual cosa entre les seves accions més destacades sobresurten, de forma quantitativa, les depredacions efectuades sobre els pobles costaners. En un procés realment veloç, aquesta tipologia corsària es va integrar en els diferents sistemes de govern dels territoris, oferint als corsaris dignitats que fins a aquest moment s'havien trobat fora del seu abast, com la d'almirall o les capitanies navals.

No obstant això, l'existència d’aquesta tipologia corsària que podríem catalogar com a bèl·lica va permetre la consolidació del corsarisme més pur, és a dir, aquell que actuava com un reforç del comerç regular. Amb el gradual però inexorable enfortiment dels regnes medievals, el comerç marítim va acabar representat una un dels majors circuits de generació de riquesa, per la qual cosa la protecció i impuls d'aquest comerç va ser un dels principals objectius de la Corona, resultant relativament freqüent que fossin els mateixos comerciants els qui avituallaran els seus bucs amb una doble pretensió; en primer lloc, salvaguardar la càrrega durant les seves singladures comercials, però també, i no menys important, la pretensió de capturar aquelles embarcacions que es creuessin en aquesta. La captura de mercants desprevinguts durant les singladures dels mercaders suposava en la majoria d'ocasions l'adquisició d'un botí molts més valuós del que el mateix comerç podia generar, doncs no únicament havia de comptabilitzar-se el valor de la càrrega que transportaven, sinó que la mateixa embarcació capturada representava per si solament la major part del botí.

És durant aquest període que es van generalitzar les conegudes com a patents de represàlia, o cartes de represàlia, llicències reals limitades en el temps i l'espai que es concedien a un súbdit quan aquest hagués estat víctima de la depredació – real o fictícia –dels súbdits d'un altre sobirà territorial. Aquestes llicències, que podien ser expedides sense la necessitat imperativa que existís un estat de guerra amb el país agressor, responien a la Llei Talió sobre la base de la lògica que, si el sobirà de l'agressor no volia o no podia reparar el dany infringit pels seus vassalls, l'agredit podia refer les seves pèrdues atacant de bona lid a qualsevol altre mercader el regne agressor. Les pràctiques d'aquestes dues tipologies corsàries, encara que essencialment la comercial, van resultar ser una de les més lucratives fonts d'ingrés per a les arques de la Corona, per la qual cosa amb la Casa de Trastàmara ja en el tron aragonès, el corsarisme va adquirir el seu zenit esperonat per la nova dinastia regnant.

Alfons V d'Aragó, sobrenomenat el Magnànim, va ser un dels reis de tot l'espectre mediterrani que més va esperonar l'activitat corsària, i tant el seu regnat com les seves conquestes no poden entendre's sense contemplar d'una manera general els efectes d'aquesta. Únicament a través de les accions de Bernat de Vilamarí, nomenat ex profeso Capità de l'Armada Real i un dels corsaris més actius del Mediterrani, pot entendre's la capacitat marítima conjuminada entorn del monarca aragonès que va permetre la destrucció del port de Marsella en 1432 i la conquesta del Regne de Nàpols en 1433.

[caption id="attachment_7801" align="alignright" width="278"]galera Rèplica d’una galera catalana. Museu Marítim de la ciutat de Barcelona[/caption]

Durant els compassos finals de la quinzena centúria, la guerra comercial entre catalans i genovesos es va intensificar en poc temps, sobretot després de la proclamació de Ferran II de les seves aspiracions sobre el Regne de Nàpols. Si bé els assalts i represàlies entre els comerciants de tots dos territoris va ser una constant des d'inicis del segle XV, les dues últimes dècades de la mateixa van suposar un seriós perill per a les aspiracions mediterrànies de Ferran II. La captura en 1482 de 2 galeres de Bernat II de Vilamarí prop de Barcelona, així com la destrucció del buc corsari de Felip Barceló a València a inicis de 1484, va obtenir com a resposta l'atac a naus genoveses per part dels corsaris catalans i valencians, essent Francesc Torrelles, natural de València, qui assestà el cop més gran en capturar a l'interior d'una embarcació genovesa al fill del Dux genovès.

Les represàlies efectuades sobre els súbdits de l'estat rival que s'havien establert als seus territoris eren una constant que no ajudava en absolut a alleujar les tensions entre tots dos combatents, i amb la conquesta del Regne Nassarita de Granada propera a la seva finalització, Ferran el Catòlic començava a centrar la seva mirada en una futura guerra contra França que li permetés recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya. En aquest ordre de coses, les tensions amb Gènova havien de concloure en previsió d'un conflicte de majors dimensions, i la forma més efectiva de dur a terme la tasca era limitant per imperatiu jurídic la depredació marítima. La pragmàtica emesa pels Reis Catòlics el 12 de gener de 1489 prohibia tota la navegació en cors pels seus territoris amb l'objectiu de "reprimir i castigar els corsaris, així súbdits nostres, com els altres que amb el temor del nostre Senyor, i la correcció nostra, infesten i roben les naus i persones que naveguen pels mars mercantilment en gran deservei de Déu i el nostre Dany, dels nostres vassalls i de la cosa pública, la qual és augmentada amb el exercici de la mercaderia, i es desvia a causa de les dites pirates, contra els quals volem que sigui procedit".

Aquesta prohibició únicament pot llegir-se en clau política, doncs ja que la documentació mostra clarament que l'activitat corsària en el Mediterrani Occidental segueix sent una constant, sembla evident que la prohibició de Ferran II anava dirigida a regular l'expedició de cartes de represàlia per part dels diferents ens territorials, bé fos la Batllia General o el Consolat del Mar. Amb aquesta decisió unilateral del monarca, el cors quedava finalment regulat sota l'autoritat de la Corona, qui conservant en règim de monopoli la capacitat d'atorgar les llicències necessàries per al seu exercici, pretenia el control sobre la violència marítima tal com s'estava efectuant sobre l'exèrcit. La creació de l'Armada de Biscaia en 1493 va representar la constitució de la primera flota regular de la modernitat i el final de la nova política bèl·lica iniciada per Ferran el Catòlic, que enterrava així la preponderància corsària en benefici d'una Armada Real de caràcter regular, o almenys, això va pretendre.

[caption id="attachment_7802" align="alignright" width="286"]Vista de la ciutat de Barcelona l’any 1480. Anònim. Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona Vista de la ciutat de Barcelona l’any 1480. Anònim. Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona[/caption]

La gran expansió territorial que va acompanyar l'ascens de la Casa d'Àustria al tron hispà va suposar, entre moltes altres qüestions, la constatació de la incapacitat de control que la Corona pretenia sobre els seus mars. El territori hispànic, que al moment de la promulgació de la pragmàtica de 1489 es limitava gairebé en exclusiva al territori peninsular, resultava econòmicament onerós ser assegurat únicament amb les forces reals, i després de l'expansió territorial, inviable. Carles V, que va pretendre la reactivació de l'activitat corsària a través de la concessió de la gràcia de la supressió del cinquè real, concebia la pirateria d'estat com un sistema de defensiu de baix cost, per la qual cosa únicament es van expedir llicències en estat de guerra, mantenint-se  la limitació de preses. La ràtio risc-benefici era clarament desfavorable pels corsaris en tots els seus escenaris, i encara que si bé és cert que la Guerra Santa oferia un gran nombre d'embarcacions apressables dins de l'espectre Mediterrani, la tipologia de la presa únicament garantia bons botins si aquests havien assaltat altres bucs amb anterioritat.

Aquesta política es va mantenir durant els regnats Felip II i Felip III, per la qual cosa l'activitat corsària, limitada i constrenyida per la Corona, era incapaç d'adaptar-se als nous temps, i al no resultar rendible, es va difuminar lentament. El cors de caràcter eminentment bèl·lic va acabar integrant-se definitivament en els diferents nivells de l'estructura castrense a través de l'exercici d'ocupacions militars o va deixar pas a un nou sistema de col·laboració a través de la inversió, és a dir, assentistes. El perpetu estat de guerra inherent als Habsburg va generar per inèrcia una enorme demanda de material bèl·lic que havia de satisfer-se, creant-se en el procés multitud d'oportunitats de negoci a través de la mercantilització de la guerra. Les naus de titularitat règia amb prou feines representaven una petita fracció del total dels bucs de guerra hispà, i a excepció de l'interval esdevingut entre els anys 1562-73 en la qual la política marítima de Felip II va permetre controlar gairebé el vuitanta per cent de les galeres mediterrànies, l'arrendament pel sistema del seient va representar una substanciosa línia d'inversió. La riquesa que es generava amb el lloguer de la força bèl·lica ja no requeria grans comandants, sinó únicament d'embarcacions.

[caption id="attachment_7803" align="alignright" width="204"]Ordenances del cors promulgades per Felip IV a 1621. Arxiu General de Simancas. Ordenances del cors promulgades per Felip IV a 1621. Arxiu General de Simancas.[/caption]

D'altra banda, el cors comercial resultava cada vegada més testimonial dins de la política imperial. Genovesos i catalans, que havien combatut i rivalitzat per la supremacia comercial mediterrània durant gran part dels segles finals de l'edat mitjana, amb el pas d’uns pocs anys es van trobar sota la influència d’un mateix príncep. El manteniment de la concòrdia entre els diferents territoris que integraven l'ens polític hispà va extirpar la motivació principal del cors mercantil; les captures i els botins que aquestes generaven. En aquest context, les embarcacions comercials amb prou feines portaven l'armament suficient per defensar-se davant una possible agressió barbaresca, doncs els convenia no resultar útils per a la guerra i per tant, l'activitat corsària acabar per esvair-se.

Després del desastre de l'expedició anglesa de la Felicíssima Armada, i a causa d'una multitud de factors, la Monarquia Hispànica va sofrir un accelerat procés de desgast que li va suposar la pèrdua de l'hegemonia militar a Europa. El vast territori que posseïa la Corona impedia la correcta salvaguarda del mateix i dificultava el seu finançament, per la qual cosa es precisaven elements defensius descentralitzats que reforcessin la seguretat tant en les costes com en els circuits comercials mediterranis. El 24 de setembre de 1621, el recentment coronat Felip IV va promulgar les Ordenances Generals per al Cors amb les quals es pretenia reactivar l'activitat corsària.

Vista de la ciutat de Barcelona l’any 1480. Anònim. Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona

Evolució històrica de la pirateria catalana

Absolutament totes les activitats realitzades per l’home generen per oposició i contrast el seu némesis, motivant que allà on existeix producció, s’efectuïn robatoris. És una realitat tan intrínsecament lligada a l’ésser humà que els paral·lelismes són inesgotables, per la qual cosa, quan l’home es llançà al mar a comerciar, poc després ho fa per robar. És […]

, , , Raül Moscoso