Com és sabut, la matinada del 9 de maig de 1945, el nazisme firmà la rendició incondicional enfront el mariscal de l’exèrcit roig, Gueorgui Júkov. Finalitzava així la Segona Guerra Mundial (1939-45) al continent europeu. Els precedents immediats, així com el protagonisme general de l’URSS en la derrota sobre el Tercer Reich són esdeveniments històrics bastament coneguts. En canvi, la celebració del Dia de la Victòria, i la instrumentalització d’aquesta data en benefici del nacionalisme rus actual és una temàtica sobre la qual s’ha aprofundit molt menys. Entenent que les commemoracions mai responen a patrons atzarosos, convé aclarir per què s’han abandonat a l’actual Federació Russa festivitats pròpies del passat soviètic com podria ser el Dia de la Revolució (7 de novembre); i per què, d’altra banda, n’hi ha que s’han mantingut, com el Dia de la Victòria (9 de maig) i d’altres que s’han reciclat, com l’actual Dia del Defensor de la Pàtria (23 de febrer), antigament celebrat com ‘’el Dia de l’Exèrcit Soviètic i la Marina de Guerra’’. Així doncs, la voluntat del present article és exposar quins foren els antecedents històrics que permeten en l’actualitat, per part de les autoritats del govern rus, incorporar en la seva memòria històrica una gesta pròpia de la societat soviètica –el Dia de la Victòria–, així com bona part del seu codi simbòlic. El present article, és doncs, una aproximació al comportament cultural rus actual.

El col·lapse de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques comportà, entre les múltiples conseqüències, una crisi d’identitat nacional durant el període de Boris Yeltsin (1991-1999). Entre la condemna al bolxevisme i la nostàlgia envers aquest, una bona metàfora simbòlica de l’erosió del concepte nacional rus dels anys 90 fou el funeral de Nicolau II –recordem, el darrer tsar de la dinastia Romanov mort pels bolxevics l’any 1918– impulsat pel govern Yeltsin el 1998, així com la incapacitat coetània d’aquest per enterrar a Lenin i retirar el mausoleu que conté el seu cos al mig de la Plaça Roja de Moscou. Tanmateix, ja durant aquelles cronologies existia una gesta històrica que era capaç d’unir la gran majoria de ciutadans russos a mode de patriotisme unificador: la victòria sobre l’alemanya nazi.

Per a copsar adequadament aquest fenomen, en primer lloc convé diferenciar dos elements que coexisteixen en l’imaginari col·lectiu rus des dels inicis del seu període imperial al segle XVI. Convé diferenciar l’aspecte ètnic (ruskii) i l’imperial (rossiiskii) "d’allò rus". Per establir una analogia, a tall aclaridor, és el mateix esquema que podrien seguir les distincions entre anglès o britànic, així com turc o otomà. Dit això, com exposaré tot seguit, una de les casuístiques fonamentals que permeten explotar políticament el Dia de la Victòria, malgrat la confrontació evident entre els projectes polítics encarnats per Rússia Unida i l’antic PCUS, és justament que les necessitats d’afrontar la guerra contra el nazisme, van precipitar a les autoritats soviètiques a resignificar, entre el 1941 i 1945, el concepte de rossiiskii envers a una nova identitat col·lectiva: el concepte patriòtic de sovietskii.

[caption id="attachment_7319" align="aligncenter" width="551"]Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International. Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.[/caption]

Arribats a aquest punt convé recordar que des de la seva fundació, l’URSS es veia a sí mateixa com a un Estat internacionalista proletari, amb l’objectiu final d’expandir la revolució socialista mundial, començant per Moscou i transferint el Zeitgeist revolucionari a Alemanya i d’allà a la resta del continent europeu. En conseqüència, els líders soviètics eren, en els seus inicis, molt hostils a reivindicar la idea de Rússia, la qual veien com a una presó de pobles. Bukharin diria al 12è Congrés del PCUS (1923) que «l’essència fonamental del leninisme envers la qüestió nacional consisteix en el combat contra el xovinisme rus». No obstant, els pronòstics de la Segona Internacional (el triomf de la revolució a Europa) es confirmarien com a erronis entrats els anys 30. Això obligaria a Moscou a d’abandonar el seu rol d’exportador mundial de la revolució, això és, a replegar-se sobre sí mateix –el concepte de socialisme en un sol país–, arran de la convicció que es trobaven encerclats per l’hostilitat de la gran burgesia internacional, i a retrobar-se culturalment amb elements de l’antiga Rússia, per imposicions conjunturals. Convé aturar-se breument en aquest punt, per a intentar comprendre, superficialment, d’on venien aquestes imposicions conjunturals.

És necessari comprendre que per la pròpia naturalesa del conflicte de la revolució russa, l’antagonisme de classe, no era unanimitat política el que regnava. La superació del tsarisme semi-feudal, així com el bloqueig intencionat del desenvolupament del capitalisme a Rússia per part del bolxevisme es traduí en una sèrie d’esdeveniments històrics els quals, si bé eren conceptualment coherents si es volia assolir una societat socialista, era d’altra banda inevitable que generessin dissidències en el sí de la societat d’aleshores. Concretant, tant la campanya anti-religiosa (1921-1941); els plans quinquennals impulsats pel GOSPLAN, el comitè de planificació econòmica, entre 1921 i el 1941; així com les purgues encetades l’any 1936 anaven encaminades a eliminar la superstició religiosa en benefici de la raó, en benefici del marxisme com a ideologia oficial; industrialitzar el país i alhora iniciar el procés d’abolició de l’explotació de l’home per l’home, propis d’una concepció socialista; i finalment, consolidar el PCUS com a força política dirigent enfront a enemics de classe que s’havien desenvolupat i radicalitzat durant els dos darrers processos, especialment en el cas dels Kulaks, és a dir, la burgesia agrària que s’havia enriquit durant la liberalització econòmica al món rural durant la NEP (1921-1928).

La cohesió social, però, –malgrat un cop acabada la Guerra Civil (1917-1923) el bolxevisme tingué l’hegemonia política– se’n veié ressentida. Per la brutalitat intrínseca de la lluita de classes en aquest cas concret, així com l’atac directe a pilars fonamentals de l’antiga identitat russa, tals com el cristianisme ortodox –l’ortodòxia cristiana fou un component indestriable de la ‘’Gran Rússia’’ dels Romanov, en tant que la concepció política cristiana, en el seu ordre còsmic, només hi havia una sola entitat política legítima: l’Imperi Romà cristià, del qual tots els cristians n’eren part, i alhora, només n’hi havia un sobirà legítim: l’emperador de l’imperi, el Tsar (derivació lingüística del Cèsar bizantí).

Així doncs, un cop el PCUS es convenceren a sí mateixos que la guerra contra el Tercer Reich seria una realitat  –de fet, el Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939, sovint en contra del que es pensa, fou una maniobra geopolítica encaminada a allargar el període de pau per a permetre a l’URSS acabar d’ultimar els preparatius per la guerra– així com de les ingents magnituds d’aquesta, s’arribà a la conclusió que caldria mobilitzar el màxim de població possible, així com que caldria blindar la legitimitat del partit com a força dirigent. Aquesta voluntat cristal·litzaria en la convicció d’interpel·lar a estrats de la població més amplis, ergo rebaixar el contingut antinacionalista del partit per intentar arribar a la totalitat del públic soviètic. Aquest és el punt d’inflexió en el qual, el component rossiiskii es fon, tot i que marginalment, amb el bolxevisme, donant lloc a una nova lògica nacional: la concepció nacional sovietskii, és a dir una incorporació selectiva d’elements propis de l’ideari propi del nacionalisme d’època tsarista.

[caption id="attachment_7313" align="aligncenter" width="400"]Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia. Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.[/caption]

Diverses evidències ho corroboren. En primer lloc, se socialitzaria la perspectiva que Rússia era el cor de l’URSS. Paral·lelament, la nomenclatura relaxaria la qüestió de classe, i posaria més èmfasi en la perspectiva de comunitat nacional. En consonància, es recuperà el concepte de pàtria (rodina); de fet per aquest motiu encara el món rus anomena Gran Guerra Pàtria a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, un discurs pronunciat per Stalin el 3 de juliol de 1941 ens dóna senyals de la voluntat de transformar la nomenclatura política. No s’adreçaria al públic com a camarades (tovarisch), sinó com a germans i germanes, de caire més neutral. Un any després, el mateix Stalin presentaria a Pravda, el diari oficial del Partit, la guerra no només com una ofensiva de la burgesia internacional en forma de feixisme, sinó també com un combat entre russos i alemanys –una perspectiva que guanya sentit si tenim en compte que el nazisme considerava els russos com a Untermenschen, és a dir, subhome. Textualment afirmà: "Si no heu matat a un alemany en el dia d’avui, és un dia perdut. I si n’heu matat un, intenteu matar-ne dos’’. Tanmateix, la persecució als sectors eclesiàstics es relaxaria, i inclús es convidaria, per part del PCUS, a les autoritats ortodoxes a oficiar divines litúrgies (la santa missa del ritu bizantí) als soldats que marxaven al front. Tanmateix, es recuperaria la socialització de mites d’antics herois militars russos, vinculats a la cristiandat, com podria ser Alexander Nevsky, príncep de Novgorod que al segle XIII hauria foragitat les tropes teutòniques de tall catòlic.

[caption id="attachment_7315" align="alignleft" width="198"]Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia. Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.[/caption]

No convé caure en el parany, però, de deduir erròniament que durant l’stalinisme es desnaturalitzà el caràcter de classe del seu projecte. Obviant que l’estructura econòmica es mantingué seguint les directrius socialistes, s’ha d’entendre aquesta deriva cultural com a símptoma de la capacitat d’adaptació del PCUS a les demandes del moment, amb la finalitat de garantir la supervivència de l’Estat i, en conseqüència, de garantir  la supervivència del socialisme soviètic.

Les societats-memòria es basen en la voluntat de garantir la conservació de valors –eclesiàstics, familiars, nacionals, etc– a través de la transmissió sistematitzada d’aquests. Operen a partir de seleccionar arbitràriament què cal preservar del passat per projectar-ho al futur. Partint d’aquesta base, i a la llum del que s’ha exposat fins ara, s’evidencia que el nacionalisme rus actual pot aprofitar la lògica sovietskii còmodament, en tant que fa referència a una de les gestes més significatives de la seva història recent, i alhora, no li presenta especials dificultats en buidar-ho del contingut més estrictament bolxevic,  i emplenar-lo d’una lògica quasi estrictament neo-rossiiskii. De la mateixa manera que la ideologia dominant durant l’estalinisme, el marxisme-leninisme, no va tenir especials problemes en absorbir selectivament antics elements nacionalistes; el nacionalisme rus de nova planta no està mostrant en absorbir selectivament pedaços concrets del discurs oficial dels anys 40 en el seu benefici sense despertar en excés certs fantasmes del passat.

Desfilada 9 de maig 2016

La Gran Guerra Pàtria i l’actual nacionalisme rus

Com és sabut, la matinada del 9 de maig de 1945, el nazisme firmà la rendició incondicional enfront el mariscal de l’exèrcit roig, Gueorgui Júkov. Finalitzava així la Segona Guerra Mundial (1939-45) al continent europeu. Els precedents immediats, així com el protagonisme general de l’URSS en la derrota sobre el Tercer Reich són esdeveniments històrics […]

Portada 1917_International_Women's_Day_-_Petrograd

La construcció de la nova dona soviètica

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix” Alexandra Kollontai, 1918 Les dones ocupen els carrers El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb […]

Claramuntportada

Què és Rússia? Entrevista a Salvador Claramunt

A vegades, penso que només vàrem iniciar aquesta revista per tenir una excusa i poder entrevistar totes aquelles figures, aquells personatges, aquells professors que, en les seves classes, ens deixaven esmaperduts, plens de coneixements i amb la boca oberta per la profunditat dels seus coneixements. Salvador Claramunt (Barcelona, 1943) és un d’aquests. Gat vell de […]

Representació pictòrica de Pere I de Rússia, de la dinastia Romanov. Autor Delaroche.

De la fama al mite: Pere el Gran, el transformador

Poltava, 1709: Una victòria inesperada “El 28 de juliol un correu del rei de Polònia va arribar amb la notícia de la derrota total de l’exèrcit suec per part dels moscovites. Aquest gran esdeveniment es fa difícil de creure, perquè les cartes de Dantzig del 27 porten, al contrari, que és el rei de Suècia […]

mijail_bakunin

El jove Bakunin i la insurrecció desembrista

En la història europea del segle XIX, els moviments revolucionaris van exercir un paper de màxima importància. Aquella època, plena d’aixecaments nacionals i revoltes populars, va produir un nombre important de líders carismàtics. El seu paper en el desenvolupament de les activitats subversives amb l’objectiu d’enderrocar les monarquies europees segueix sent una qüestió bastant controvertida […]

The_Russian_Revolution,_1905_Q81555

1905: el veritable inici de la Revolució Russa

Abans del febrer de 1917, abans de l’assalt al Palau d’Hivern, abans de la guerra civil de 1917-23, abans del naixement de l’URSS, hi hagué 1905. El centenari de la Revolució Russa i el triomf de la primera revolució proletària del món (alguns dirien també del triomf del primer estat totalitari del món) sovint ens […]

portada

L’espiral de violència a Síria: obstacles per la resolució del conflicte

Les manifestacions pacífiques, inspirades en les experiències revolucionàries d’Egipte i Tuníssia de la primavera de 2011, van mutar ràpidament, com a conseqüència de la repressió del règim Sirià i la militarització de l’oposició, convertint-se en una guerra civil oberta. En un conflicte que s’allarga durant més de cinc anys, el focus mediàtic ha centrat la […]