Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Com és sabut, la matinada del 9 de maig de 1945, el nazisme firmà la rendició incondicional enfront el mariscal de l’exèrcit roig, Gueorgui Júkov. Finalitzava així la Segona Guerra Mundial (1939-45) al continent europeu. Els precedents immediats, així com el protagonisme general de l’URSS en la derrota sobre el Tercer Reich són esdeveniments històrics bastament coneguts. En canvi, la celebració del Dia de la Victòria, i la instrumentalització d’aquesta data en benefici del nacionalisme rus actual és una temàtica sobre la qual s’ha aprofundit molt menys. Entenent que les commemoracions mai responen a patrons atzarosos, convé aclarir per què s’han abandonat a l’actual Federació Russa festivitats pròpies del passat soviètic com podria ser el Dia de la Revolució (7 de novembre); i per què, d’altra banda, n’hi ha que s’han mantingut, com el Dia de la Victòria (9 de maig) i d’altres que s’han reciclat, com l’actual Dia del Defensor de la Pàtria (23 de febrer), antigament celebrat com ‘’el Dia de l’Exèrcit Soviètic i la Marina de Guerra’’. Així doncs, la voluntat del present article és exposar quins foren els antecedents històrics que permeten en l’actualitat, per part de les autoritats del govern rus, incorporar en la seva memòria històrica una gesta pròpia de la societat soviètica –el Dia de la Victòria–, així com bona part del seu codi simbòlic. El present article, és doncs, una aproximació al comportament cultural rus actual.

El col·lapse de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques comportà, entre les múltiples conseqüències, una crisi d’identitat nacional durant el període de Boris Yeltsin (1991-1999). Entre la condemna al bolxevisme i la nostàlgia envers aquest, una bona metàfora simbòlica de l’erosió del concepte nacional rus dels anys 90 fou el funeral de Nicolau II –recordem, el darrer tsar de la dinastia Romanov mort pels bolxevics l’any 1918– impulsat pel govern Yeltsin el 1998, així com la incapacitat coetània d’aquest per enterrar a Lenin i retirar el mausoleu que conté el seu cos al mig de la Plaça Roja de Moscou. Tanmateix, ja durant aquelles cronologies existia una gesta històrica que era capaç d’unir la gran majoria de ciutadans russos a mode de patriotisme unificador: la victòria sobre l’alemanya nazi.

Per a copsar adequadament aquest fenomen, en primer lloc convé diferenciar dos elements que coexisteixen en l’imaginari col·lectiu rus des dels inicis del seu període imperial al segle XVI. Convé diferenciar l’aspecte ètnic (ruskii) i l’imperial (rossiiskii) “d’allò rus”. Per establir una analogia, a tall aclaridor, és el mateix esquema que podrien seguir les distincions entre anglès o britànic, així com turc o otomà. Dit això, com exposaré tot seguit, una de les casuístiques fonamentals que permeten explotar políticament el Dia de la Victòria, malgrat la confrontació evident entre els projectes polítics encarnats per Rússia Unida i l’antic PCUS, és justament que les necessitats d’afrontar la guerra contra el nazisme, van precipitar a les autoritats soviètiques a resignificar, entre el 1941 i 1945, el concepte de rossiiskii envers a una nova identitat col·lectiva: el concepte patriòtic de sovietskii.

Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.
Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.

Arribats a aquest punt convé recordar que des de la seva fundació, l’URSS es veia a sí mateixa com a un Estat internacionalista proletari, amb l’objectiu final d’expandir la revolució socialista mundial, començant per Moscou i transferint el Zeitgeist revolucionari a Alemanya i d’allà a la resta del continent europeu. En conseqüència, els líders soviètics eren, en els seus inicis, molt hostils a reivindicar la idea de Rússia, la qual veien com a una presó de pobles. Bukharin diria al 12è Congrés del PCUS (1923) que «l’essència fonamental del leninisme envers la qüestió nacional consisteix en el combat contra el xovinisme rus». No obstant, els pronòstics de la Segona Internacional (el triomf de la revolució a Europa) es confirmarien com a erronis entrats els anys 30. Això obligaria a Moscou a d’abandonar el seu rol d’exportador mundial de la revolució, això és, a replegar-se sobre sí mateix –el concepte de socialisme en un sol país–, arran de la convicció que es trobaven encerclats per l’hostilitat de la gran burgesia internacional, i a retrobar-se culturalment amb elements de l’antiga Rússia, per imposicions conjunturals. Convé aturar-se breument en aquest punt, per a intentar comprendre, superficialment, d’on venien aquestes imposicions conjunturals.

És necessari comprendre que per la pròpia naturalesa del conflicte de la revolució russa, l’antagonisme de classe, no era unanimitat política el que regnava. La superació del tsarisme semi-feudal, així com el bloqueig intencionat del desenvolupament del capitalisme a Rússia per part del bolxevisme es traduí en una sèrie d’esdeveniments històrics els quals, si bé eren conceptualment coherents si es volia assolir una societat socialista, era d’altra banda inevitable que generessin dissidències en el sí de la societat d’aleshores. Concretant, tant la campanya anti-religiosa (1921-1941); els plans quinquennals impulsats pel GOSPLAN, el comitè de planificació econòmica, entre 1921 i el 1941; així com les purgues encetades l’any 1936 anaven encaminades a eliminar la superstició religiosa en benefici de la raó, en benefici del marxisme com a ideologia oficial; industrialitzar el país i alhora iniciar el procés d’abolició de l’explotació de l’home per l’home, propis d’una concepció socialista; i finalment, consolidar el PCUS com a força política dirigent enfront a enemics de classe que s’havien desenvolupat i radicalitzat durant els dos darrers processos, especialment en el cas dels Kulaks, és a dir, la burgesia agrària que s’havia enriquit durant la liberalització econòmica al món rural durant la NEP (1921-1928).

La cohesió social, però, –malgrat un cop acabada la Guerra Civil (1917-1923) el bolxevisme tingué l’hegemonia política– se’n veié ressentida. Per la brutalitat intrínseca de la lluita de classes en aquest cas concret, així com l’atac directe a pilars fonamentals de l’antiga identitat russa, tals com el cristianisme ortodox –l’ortodòxia cristiana fou un component indestriable de la ‘’Gran Rússia’’ dels Romanov, en tant que la concepció política cristiana, en el seu ordre còsmic, només hi havia una sola entitat política legítima: l’Imperi Romà cristià, del qual tots els cristians n’eren part, i alhora, només n’hi havia un sobirà legítim: l’emperador de l’imperi, el Tsar (derivació lingüística del Cèsar bizantí).

Així doncs, un cop el PCUS es convenceren a sí mateixos que la guerra contra el Tercer Reich seria una realitat  –de fet, el Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939, sovint en contra del que es pensa, fou una maniobra geopolítica encaminada a allargar el període de pau per a permetre a l’URSS acabar d’ultimar els preparatius per la guerra– així com de les ingents magnituds d’aquesta, s’arribà a la conclusió que caldria mobilitzar el màxim de població possible, així com que caldria blindar la legitimitat del partit com a força dirigent. Aquesta voluntat cristal·litzaria en la convicció d’interpel·lar a estrats de la població més amplis, ergo rebaixar el contingut antinacionalista del partit per intentar arribar a la totalitat del públic soviètic. Aquest és el punt d’inflexió en el qual, el component rossiiskii es fon, tot i que marginalment, amb el bolxevisme, donant lloc a una nova lògica nacional: la concepció nacional sovietskii, és a dir una incorporació selectiva d’elements propis de l’ideari propi del nacionalisme d’època tsarista.

Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.
Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.

Diverses evidències ho corroboren. En primer lloc, se socialitzaria la perspectiva que Rússia era el cor de l’URSS. Paral·lelament, la nomenclatura relaxaria la qüestió de classe, i posaria més èmfasi en la perspectiva de comunitat nacional. En consonància, es recuperà el concepte de pàtria (rodina); de fet per aquest motiu encara el món rus anomena Gran Guerra Pàtria a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, un discurs pronunciat per Stalin el 3 de juliol de 1941 ens dóna senyals de la voluntat de transformar la nomenclatura política. No s’adreçaria al públic com a camarades (tovarisch), sinó com a germans i germanes, de caire més neutral. Un any després, el mateix Stalin presentaria a Pravda, el diari oficial del Partit, la guerra no només com una ofensiva de la burgesia internacional en forma de feixisme, sinó també com un combat entre russos i alemanys –una perspectiva que guanya sentit si tenim en compte que el nazisme considerava els russos com a Untermenschen, és a dir, subhome. Textualment afirmà: Si no heu matat a un alemany en el dia d’avui, és un dia perdut. I si n’heu matat un, intenteu matar-ne dos’’. Tanmateix, la persecució als sectors eclesiàstics es relaxaria, i inclús es convidaria, per part del PCUS, a les autoritats ortodoxes a oficiar divines litúrgies (la santa missa del ritu bizantí) als soldats que marxaven al front. Tanmateix, es recuperaria la socialització de mites d’antics herois militars russos, vinculats a la cristiandat, com podria ser Alexander Nevsky, príncep de Novgorod que al segle XIII hauria foragitat les tropes teutòniques de tall catòlic.

Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.
Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.

No convé caure en el parany, però, de deduir erròniament que durant l’stalinisme es desnaturalitzà el caràcter de classe del seu projecte. Obviant que l’estructura econòmica es mantingué seguint les directrius socialistes, s’ha d’entendre aquesta deriva cultural com a símptoma de la capacitat d’adaptació del PCUS a les demandes del moment, amb la finalitat de garantir la supervivència de l’Estat i, en conseqüència, de garantir  la supervivència del socialisme soviètic.

Les societats-memòria es basen en la voluntat de garantir la conservació de valors –eclesiàstics, familiars, nacionals, etc– a través de la transmissió sistematitzada d’aquests. Operen a partir de seleccionar arbitràriament què cal preservar del passat per projectar-ho al futur. Partint d’aquesta base, i a la llum del que s’ha exposat fins ara, s’evidencia que el nacionalisme rus actual pot aprofitar la lògica sovietskii còmodament, en tant que fa referència a una de les gestes més significatives de la seva història recent, i alhora, no li presenta especials dificultats en buidar-ho del contingut més estrictament bolxevic,  i emplenar-lo d’una lògica quasi estrictament neo-rossiiskii. De la mateixa manera que la ideologia dominant durant l’estalinisme, el marxisme-leninisme, no va tenir especials problemes en absorbir selectivament antics elements nacionalistes; el nacionalisme rus de nova planta no està mostrant en absorbir selectivament pedaços concrets del discurs oficial dels anys 40 en el seu benefici sense despertar en excés certs fantasmes del passat.

Read More

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix”

Alexandra Kollontai, 1918

Les dones ocupen els carrers

El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, milers de dones de Petrograd van sortir als carrers declarant-se en vaga general en demanda de pa i pau com a reacció a les precàries condicions de vida derivades de la gran guerra. Aquesta va ser l’espurna que va encendre la flama de la coneguda com a revolució de febrer, ja que soldats i moltes altres treballadores i treballadors no van trigar a unir-se a la protesta, en contra d’un règim tsarista autocràtic que havia sumit la població russa en la fam, la misèria i la mort. Van ser les dones les qui van donar el primer pas ocupant els carrers perquè eren elles les qui cada dia havien de patir les dificultats de mantenir les famílies en peu, fent cues interminables sota el gèlid hivern rus per aconseguir queviures bàsics, amb preus cada cop menys inaccessibles a causa de la marcada inflació, mentre els homes eren al front.

En aquells dies de febrer poques persones s’haurien imaginat que aquesta manifestació pogués desencadenar els fets que la seguiren, sobretot perquè la majoria de líders bolxevics no creien en l’autonomia, el poder i la capacitat d’autoorganització de les dones per liderar un procés revolucionari, i fins i tot alguns reaccionaren amb ràbia davant d’aquells fets, ja que havien tirat endavant sense l’aprovació i la direcció dels seus camarades. No obstant això, la capacitat d’autoorganització de les dones a Rússia va fer-se patent una altra volta pocs dies després, el 19 de març, quan desenes de milers de dones tornaren a ocupar els carrers del centre de Petrograd en una manifestació en demanda del sufragi femení en la que constituiria la manifestació de dones més gran de la història de Rússia fins al moment, però recurrentment invisibilitzada per la historiografia.

 

La qüestió de la dona

La revolució d’octubre de 1917 a Rússia i la subsegüent configuració de les noves estructures d’estat van comportar l’articulació d’una nova societat basada en preceptes marxistes que perseguien l’eliminació de les classes socials i tota mena de desigualtats entre les persones, incloent la desigualtat de gènere, però l’estratègia a seguir per a la consecució d’aquest darrer punt va ser objecte de debat. Les idees bàsiques sobre la qüestió de la dona desenvolupades per Lenin i altres bolxevics tenien les seves arrels en els treballs de teòrics marxistes com Friedrich Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884) o Auguste Bebel en La dona sota el socialisme (1904), i partien de la idea que l’establiment del socialisme resultaria automàticament en l’emancipació de la dona i la igualtat entre els gèneres, ja que era la propietat privada l’origen de l’opressió de la dona i l’abolició d’aquesta tindria com a objectiu últim la incorporació de la dona al mercat del treball, després de l’abolició del matrimoni i la institució familiar de tall burgès.

Per aquesta mateixa raó, la majoria dels líders bolxevics no van parar massa atenció a la situació de la dona, i fins i tot Lenin arribaria a criticar el feminisme per considerar-lo innecessari i l’acusaria d’interferir en la lluita real contra el sistema capitalista, però d’altra banda sí que reconegué la necessitat de polititzar les dones per tal de convertir la política en un afer de masses real. L’adveniment de la revolució i l’establiment del socialisme havien d’alliberar les dones de les càrregues domèstiques per poder participar en el mercat de treball en igualtat de condicions amb els homes, garantir igualtat en els drets socials, acabar amb la institució familiar a favor de la unió lliure i socialitzar la maternitat. En consonància amb aquests principis, durant els primers mesos posteriors a la revolució nous drets van ser atorgats a les dones, com el dret a vot, el divorci, l’avortament, o l’abolició del matrimoni per l’Església.

En contrast amb el punt de vista majoritari, Alexandra Kollontai, juntament amb altres intel·lectuals i revolucionàries bolxevics com Inessa Armand o Nadezhda Krupskaya, eren plenament conscients de la necessitat de dur a terme transformacions que anessin més enllà ja que temien que la Revolució acabés sense abordar de manera satisfactòria la qüestió de la dona. Aquestes revolucionàries creien que l’establiment del socialisme no era suficient per a la consecució de la igualtat real entre els sexes ja que la subordinació femenina anava més enllà del sistema econòmic, raó per la qual era imprescindible la introducció de polítiques més concretes en relació a la criança, el treball domèstic, les relacions maritals, la maternitat o la sexualitat.

Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones de la història en formar part d’un govern i servir de diplomàtica. Font: Viquipèdia
Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones
de la història en formar part d’un govern i servir de
diplomàtica. Font: Viquipèdia

Entre altres qüestions, Kollontai va posar gran èmfasi en la creació de guarderies públiques i altres organismes que permetessin a les dones alliberar-se de les càrregues domèstiques i dedicar-se a formar-se, a socialitzar i a tenir temps per a elles mateixes. Les idees de Kollontai eren especialment innovadores perquè va parar especial atenció al tema de la sexualitat i a la urgència de transformar la manera en què les persones concebien les relacions sexuals, tot plegat dins d’aquest procés de reeducació de la societat per tal d’acabar amb l’individualisme i la manera en què les dones i els homes es relacionaven entre sí. Amb l’objectiu de posar en pràctica aquestes mesures, el 1919 Armand i Kollontai van establir el Zhenotdel, concebut com a eina temporal clau en la lluita per a l’eliminació de les desigualtats que les dones encara havien de fer front al nou Estat soviètic.

Malgrat els esforços d’aquestes i altres dones revolucionàries, el seu radical punt de vista era només una clara minoria entre els líders bolxevics. Mai va haver-hi un ampli consens entre els ideòlegs del nou Estat soviètic sobre quin havia de ser el camí a seguir en relació a la qüestió de la dona i, tot i que eren conscients de la necessitat de polititzar les dones a partir de canvis amb impacte sobre la consciència col·lectiva, les polítiques a seguir no eren molt fermes ni estables i sovint anaven subordinades a objectius politicoeconòmics més amplis o simplement pretenien evitar que altres organitzacions atraguessin les dones a les seves files. En general, els homes creien que les dones eren enrederides i analfabetes i les organitzacions de dones com el Zhenotdel eren vistes amb recel i sovint acusades de desviar-se de l’objectiu principal de consolidació del socialisme.

Entre la teoria i la realitat quotidiana

Les que hem apuntat són algunes de les idees que desenvoluparen les i els intel·lectuals bolxevics sobre la qüestió de la dona, però quin impacte real sobre la vida quotidiana tingueren les polítiques que s’aplicaren?

La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia
La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia

En primer lloc, cal destacar que el procés d’incorporació de la dona al mercat del treball remunerat va ser molt més lent del que s’hauria pogut esperar. Tot i que durant els segles anteriors a la revolució d’octubre la majoria de la població russa es concentrava al camp, amb una divisió sexual del treball molt marcada i emmarcada en una societat acusadament jeràrquica i patriarcal, a partir de finals del segle XIX aquesta situació es va veure alterada amb l’inici de la incorporació de la dona al treball productiu. Els dos conflictes bèl·lics més importants del període, la guerra sinojaponesa (1894-1985) i la primera guerra mundial (1914-1918), van deixar molts llocs de feina vacants perquè els homes havien de complir amb el servei militar al camp de batalla. Les dones ocuparen els seus llocs de manera temporal i sovint per només dues terceres parts del salari mig. Les dones també jugaren un paper actiu a la guerra civil russa (1917-1923), combatent en unitats femenines o treballant en camps com la metal·lúrgia o la mineria, però foren acomiadades quan el conflicte s’havia acabat per deixar pas de nou als homes. Encara que dins del nou Estat soviètic va establir-se la igualtat de salaris i fins i tot es varen promoure facilitats per a les dones, com assegurances en cas d’embaràs, el 1923 hi havia 300.000 dones menys ocupades a la indústria que el 1914 i continuaven cobrant menys pel mateix treball que els homes, a més de tenir una taxa més alta d’atur.

La lenta inclusió de les dones al treball remunerat podria lligar-se a la dificultat que van tenir per ser considerades membres de ple dret de la classe treballadora, a causa de la idea de dona com a element burgès i inculte, lligat massa estretament a l’esfera privada. Tot i que l’Estat havia promès la creació de tot tipus de serveis socials que permetessin l’alliberament de la dona de les càrregues burgeses i el desenvolupament de la seva consciència de classe, al cap de poc va fer-se patent la incapacitat de l’Estat soviètic de materialitzar el projecte, fet pel qual a finals dels anys vint la propaganda va començar a encoratjar les dones a autoorganitzar-se per crear espais comunals de cures.

No només es van regular aspectes com el treball remunerat, sinó que l’Estat soviètic va exercir control sobre el treball reproductiu i la vida privada, regulant de manera estricta els rols de gènere i sobretot la identitat femenina. Durant els primers anys, un dels eixos fonamentals va ser la lluita contra el matrimoni burgès mitjançant el foment de les unions lliures, fins al punt que l’amor va ser declarat un assumpte burgès i sovint vergonyós. El Codi de Família de 1918 va establir els mecanismes per facilitar el divorci o per abolir la distinció entre descendència legítima i il·legítima, però en molts dels casos aquests mecanismes acabaven deixant la dona i els infants desprotegits. Fins i tot es van establir pautes de vestimenta i de bellesa. La roba havia de ser austera i sòbria i la bellesa proletària aquella que naixia del treball, de la consciència de classe i que no s’interposava en la participació en el procés productiu.

 

La qüestió de la dona subordinada al procés d’industrialització

A la segona meitat dels anys vint Stalin pren el poder i inicia els seus plans de ràpida industrialització materialitzats en el llançament del primer pla quinquennal (1929-1934). A partir d’aquell moment, la qüestió de la dona passarà a ser un important assumpte d’estat, ja que el principal objectiu serà la seva completa proletarització per a un òptim servei a la classe i al país.

La participació de les dones en el treball productiu va dibuixar-se com el seu paper fonamental de classe. Entre 1927 i 1935 gairebé quatre milions de dones començaren a treballar a les fàbriques a canvi d’un sou, encara que la seva desigual situació romangué gairebé la mateixa, ja que com a norma no se les deixava dur a terme feines més qualificades a causa de la falta de confiança en les seves capacitats. A més, la majoria d’homes les consideraven analfabetes i retrògrades, idea que pot ser il·lustrada a través de l’establiment de l’anomenat funktsional’naya sistema el 1931, pel qual brigades de dones eren enviades a les diferents fàbriques per determinar quines tasques o feines podien ser qualificades de femenines i, per tant, eren susceptibles de ser realitzades per dones. Molts gerents de les fàbriques ignoraven aquestes ordres al·legant coses com “En què pot ser útil una baba? Hauria d’estar a casa cuinant sopa de col i no treballant a una fàbrica”.  Les treballadores també havien de fer front de manera recurrent a la discriminació de gènere i l’assetjament sexual, a més de ser assenyalades com a culpables d’aquestes agressions.

Segell soviètic de 1939 on es mostra la indumentària típica d’una proletària: uniforme de treball i mocador vermell al cap. Font: Viquipèdia.
Segell soviètic de 1939 on es mostra la
indumentària típica d’una proletària: uniforme
de treball i mocador vermell al cap. Font:
Viquipèdia.

Sota el mandat d’Stalin el matrimoni va recuperar el seu aspecte tradicional com a base articuladora de la família, mentre que la sexualitat lliure va ser reprimida i la procreació considerada la seva finalitat única. El Codi de Família va modificar-se el 1926 per millorar les condicions de les dones i es va reconèixer el treball domèstic no remunerat, però a la vegada  també recuperava la dependència econòmica de les dones envers els homes. A més, com que era necessària la col·laboració activa de les dones en el procés d’industrialització i l’Estat no podia proveir els serveis comunitaris de cures, les dones havien de compaginar el rol com a mares i cuidadores de la llar amb el de camarades i treballadores a les fàbriques. Tanmateix, la seva identitat com a proletària era la principal i la que s’havia de visibilitzar, mentre que les tasques reproductives i de cures s’havien de quedar a l’esfera privada. La dona-camarada era una proletària treballadora, forta i robusta, que vestia la mateixa roba que l’home i era imaginada amb atributs masculins a causa de la dura feina a la indústria.

La propaganda va tenir un paper fonamental en aquest procés, a través de revistes com Zhenskii Zhurnal a partir de les quals es donaven a conèixer les normes de conducta i d’estil que s’esperaven de la vertadera dona soviètica, basades en el rebuig del modus vivendi i costums burgesos i en la preponderància de la vida social per sobre de la privada. Les dones ara eren encoratjades a involucrar-se en feines relacionades amb la indústria pesant, a anar a l’escola i la universitat, així com també a participar en àrees com l’aviació o la defensa, i a gaudir de llocs de responsabilitat i lideratge, dins del procés desenvolupat sota el mandat d’Stalin de donar forma a la nova dona soviètica. Es van llançar moltes campanyes i es van organitzar esdeveniments pertot el territori soviètic, a mesura que anava creixent la presència de la dona als mitjans de comunicació. Va aparèixer un nou gènere propagandístic, les biografies curtes, la majoria de les quals seguien un mateix patró i normalment descrivien dones d’entorns rurals i pobres les quals, gràcies a l’Estat soviètic, havien estat capaces d’evolucionar i integrar-se totalment al nou món industrial i urbà.

A mode de reflexió

Tal com assenyalava la historiadora Joan W. Scott (1986), el gènere com a categoria analítica ajuda a entendre des d’una perspectiva històrica com s’han organitzat i s’organitzen les relacions de poder i desigualtat en les diferents societats, i com el control sobre els cossos de les dones també és una qüestió política, encara que des de la historiografia poques vegades s’hagi identificat com a tal. Aquest breu repàs de les polítiques i els ideals desenvolupats durant les dues primeres dècades posteriors a la revolució d’octubre ens mostren com els articuladors de l’Estat soviètic, tot i perseguir teòricament la igualtat entre homes i dones, van acabar subordinant les mesures reguladores que afectaven les dones a altres objectius polítics.

Les dones van poder començar a gaudir de molts drets sense precedents en la història de la humanitat, però aquests van ser retallats per centrar esforços en el desenvolupament econòmic del país. L’Estat soviètic va posar els cossos de les dones sota el seu estricte control, regulant-ne la capacitat productiva i reproductiva, i fent recaure sobre les dones les tasques de les quals ell mateix no havia pogut fer-se càrrec. Un dels exemples més il·lustratius és l’assumpte de l’avortament ja que l’Estat soviètic va ser pioner en descriminalitzar-lo i despenalitzar-lo a partir del decret de 1920 que el legalitzava, però el 1936, a causa de la baixa natalitat i la importància que Stalin va tornar a atorgar a la família com a unitat base de la societat soviètica, l’avortament va ser il·legalitzat de nou.

La revolució socialista no va comportar una emancipació real de la dona perquè el pensament i estructures patriarcals que regulaven les relacions entre els gèneres al territori rus durant el règim tsarista van continuar existint. Tal com advertiren Kollontai i les seves camarades, l’establiment del socialisme no era suficient per acabar amb aquestes relacions de poder. Era necessari, igual que en els temps que corren, entendre que el feminisme no és una conseqüència lògica de qualsevol procés revolucionari, sinó que ha de ser un dels seus motors fonamentals.

Read More

A vegades, penso que només vàrem iniciar aquesta revista per tenir una excusa i poder entrevistar totes aquelles figures, aquells personatges, aquells professors que, en les seves classes, ens deixaven esmaperduts, plens de coneixements i amb la boca oberta per la profunditat dels seus coneixements. Salvador Claramunt (Barcelona, 1943) és un d’aquests.

Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de Rússia encara no.

Rússia ha estat un país determinant en la història europea dels últims 600 anys. Però quan podem parlar de Rússia com a tal?

Podríem dir que Rússia és com el déu Janus que té dues cares: una que mira a Àsia i una altra que mira Europa. A més, forma la part més important del que geogràficament es diu la Plana Sermàtica: una planura que va des dels Urals fins a França, gairebé.

Això és molt important, perquè moltes invasions provinents d’Àsia han passat per Rússia, que és un lloc de pas. Personalment, crec que tots els llocs són de pas, però és veritat que n’hi ha alguns que ho són més que altres i Rússia ha sigut sempre un pont per a tots els pobles d’origen asiàtic: des dels escites antics, molts pobles provinents d’Orient han passat per Rússia per assentar-se al centre d’Europa.

És interessant que avui considerem Rússia com un estat eslau, ja que aquests no arribarien fins als segles IV i V per ocupar un territori buit que havien deixat altres poblacions, com els sàrmates, els escites i, més endavant, el món germànic, que havien anat avançant cap el centre d’Europa.

L’arribada dels pobles eslaus a Rússia data del segle IV, però el seu gran element cohesionador seran els víkings. Riúrik, un normand del segle IX, va crear el primer principat de Novgorod i una dinastia que duraria fins al segle XVI

Aquestes tribus i pobles tenien una organització desfeta i l’element cohesionador que van fer servir va ser l’element germànic: aquell format pels “varegs” o víkings, que eren procedents de Suècia. Fins i tot en la formació del primer Estat Rus.

Riúrik, un normand que va assetjar París i més tard va arribar a Rússia, va crear el primer principat de Novgorod. A més de la vessant Occidental i l’Oriental, Rússia té una vessant sud connectada amb l’Imperi Romà d’Orient, el mal nomenat Imperi Bizantí. En aquest aspecte Rússia és molt complexe. Aquest principat poc a poc s’anirà expandint i aglutinant al voltant del nucli de Novgorod i del de Kiev.

Més tard, serà el principat de Moscou, que voldrà tenir mar al nord i mar al sud. Això farà que xoqui amb les potències de l’època, al mateix temps que bascula, com ja hem dit, entre Àsia i Europa. Quan Pere el Gran (1672-1725) creà Sant Petersburg, creà una ciutat europea. Per això diem que Moscou és una aldea asiàtica, Sant Petersburg és una ciutat europea.

Com es va formar aquest estat que acabarà sent un dels més grans i poderosos del món? Quin procés pateix?

És un procés expansiu, de mica en mica, aprofitant la feblesa dels altres. Els prínceps de Moscou són els hereus del primer estat de Novgorod i Kiev. L’element que es va fer servir per unir a totes aquestes masses va ser la crisitanització. Quan es bategen Olga de Novgorod (descendent de Riúrik) i Vladímir, Príncep de Kiev, és en època de l’emperador bizantí Constatí VIII (960-1028) en el sínode de l’Església Oriental, l’ortodoxa. A més, adopten l’escriptura cirílica, que van crear Ciril i Metodi: va ser un moment d’expansió cristiana i cultural de l’Imperi Romà d’Orient. 

Representació de Ciril i Metodi a Roma. L'adopció de l'alfabet inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l'enorme influència cultural que sempre tingué l'Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia
Representació de Ciril i Metodi a Roma. L’adopció de l’alfabet (“cirílic”) inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l’enorme influència cultural que sempre tingué l’Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia

Més endavant, començaran a passar molts pobles per la zona russa, com els mongols, els tàrtars i molts altres pobles del Caucas. Tot això acaba cristal·litzant en el Principat de Moscou i, d’allà, en surten governants que actuen en nom dels mongols, que cobren els impostos d’aquesta civilització fins que arriba Ivan el Terrible (1530-1584); però és un procés llarg, lent i ple de matances. I sobretot, protagonitzat per una gent que posseeix la terra i que, com passa sempre en la història, per mantenir les seves rendes i el seu poder pacten amb qui sigui: aquests són el boiars.

Quins eren el pobles autòctons de la zona i què els va passar?

Primer hi havia els sàrmates, que donen nom a la planura sarmàtica, i els escites, que ja apareixen en les Guerres Mèdiques entre els perses i els grecs. També hi ha una expansió del poble Khazar (originaris de la desembocadura del Volga i tot el sud del mar Caspi), que van jugar un paper decisiu a l’hora d’estendre el judaisme pel món (l’any 800, com que no sabien si convertir-se al cristianisme o a l’islam, el seu líder reuní dos teòlegs perquè enraonessin i arribà a la conclusió que ambdues religions procedien del judaisme i es convertí a aquesta religió). Però finalment van ser expulsats pels mongols i es van dispersar per Europa i l’Orient mitjà.

Aquest fet passa molt en la història. Rússia és un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics, primer amb els huns, després amb els magiars (que si no els arriba a parar Otó I, s’haguessin plantat a París). Un fet que passarà és que els diversos pobles que entren per Rússia, com els polonesos, van ser cristianitzats per occident. Per tant, els polonesos i els russos són pobles culturalment semblants, però uns seran europeus occidentals (polonesos) i els altres europeus orientals (russos), exactament igual que va passar amb els croats i els serbis.

Rússia és un lloc de pas i un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics

Primer, el Principat de Novgorod, després el de Kiev i finalment el de Moscou, que és l’hereu dels altres dos. Aquest últim és el que s’allibera del domini tàrtar i, a partir d’Ivan el Terrible, va absorbint els altres territoris. En un moment donat, Ivan queda lluitant per una banda contra els germànics i, a l’altra, contra els mongols. Aquesta serà la lluita constant de Rússia fins avui dia: o s’inclina cap a Orient o cap a Occident, però mai cap als dos alhora.

En aquesta situació, és quan el príncep de Novgorod, Alexander Nevski (1220-1263) lluita a la vegada contra tots i salva la ciutat de la destrucció i es converteix en governant de Rússia en nom dels mongols. Fa poc, Putin va celebrar el mil·lenari de Rússia, celebrant la fundació de Novgorod i intentant donar un sentiment d’unitat i d’un caràcter concret a les arrels del país.

Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia
Icona d’Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia

Alexander Nevski es diu així pel riu Neva i, de fet, l’avinguda principal de Sant Petersburg es diu la Nevsky. Al final d’aquesta avinguda hi ha el monestir d’Alexander Nevsky, on està enterrat actualment. Just al costat hi ha un cementiri nomenat “el Cementiri dels músics”, on són tots els músics importants, juntament amb els grans escriptors, com Dostoyevski: tots ben a prop de Nevsky, i no és cap casualitat. Estan allà per connectar amb les arrels, cosa molt important a Rússia. [Riu] És com si Jordi Pujol es fes enterrar a Ripoll al costat de Guifré el Pilós.

Després d’Olga, Nevsky i la formació dels principats, quan veiem Rússia com la coneixem avui dia, amb la seva cultura i el seu sentiment d’unitat? En quin moment i circumstàncies podem dir que apareix?

La identitat russa apareix amb els Romanov, al segle XVIII. Miquel Romanov, sortint del caos que hi havia, instaura una dinastia que és feble al principi, però que a partir de la figura de Pere I (1672-1725)  busca occidentalitzar el país, ja que la fortuna no està amb els tàrtars i els mongols, sinó a Occident.

Pere I, que havia estudiat a l’actual Txèquia i treballat a les drassanes d’Amsterdam, quan torna a Rússia ha de lluitar contra el rei suec Carles XII. A la batalla de Poltava (1709), Rússia aconsegueix sortida directe al mar del nord, al Bàltic.

Més tard, Catalina la Gran (1762-1796) aconsegueix sortida al mar negre lluitant contra els tàrtars, traient-los de Crimea i portant-los a la desembocadura del Danubi (per això a Romania hi ha avui dia minories tàrtars).

Per tant, la prioritat de Rússia és primer l’expansió immediata de nord i sud, i després la lenta colonització de Sibèria, buscant sortida a l’oceà Pacífic. Aquesta última la veiem molt ben retratada a la novela Michel Strogoff de Jules Verne (1876). Un cop tenen aquesta línia, al segle XIX, avancen cap al sud, en el que és avui l’Uzbekistan i el Caucas, on es troben moltes minories i ètnies, les quals, les unes contra les altres acaben provocant una gran inestabilitat i guerres en la zona. I si aquí hi afegim els turcs, tenim un còctel explosiu. A qui van ajudar, Gran Bretanya i França, en aquest conflicte? Als turcs, per aturar l’avenç rus fins a la Mediterrània. Per contra, Rússia envia tropes a Bulgària en la seva lluita per la independència per expandir la seva influència sobre l’Europa central. I tenim moltíssima influència russa a Bulgària actualment. Al cap i a la fi, com es diu la catedral de Sofia? Alexander Nevski… Els russos tenien molt clar que s’havien d’expandir cap al mar per no quedar tancats a Moscou com havia passat anteriorment.

Quines característiques polítiques tenia Rússia en els primers segles de la seva creació abans de la dinastia del Romanov, que la feia diferent dels seus estats veïns?

Bàsicament, el seu objectiu de consolidar-se. A part d’això, no és el mateix Kiev que Novgorod o Moscou. La prioritat dels prínceps de Moscou és evitar les invasions tàrtares i si això vol dir subordinar-se, no dubten a fer-ho. Hi ha un moment en què tota Rússia està dominada per l’Horda d’Or mongola, una de les quatre tribus de les que es van separar després de la caiguda de l’Imperi Mongol, que va ocupar tot el sud de Rússia. La gran lluita de Rússia és alliberar-se d’aquesta dominació i la gran fita al respecte és quan Ivan el Terrible aconsegueix derrotar-los i conquerir Khazan. A partir d’aquí començarà el període d’expansió, pròpiament, per Sibèria. L’objectiu bàsic és defensar-se: a occident, del món germànic; i a Orient, dels tàrtars.

El gran objectiu de Rússia ha sigut durant molt de temps el de consolidar-se i alliberar-se del domini mongol. És un procés molt llarg i que no es clourà fins al regnat d’Ivan el Terrible

El problema d’avui dia amb Ucraïna continua essent aquest. Ucraïna vol ser europea, però les seves arrels són russes. Crimea sempre ha sigut russa, des de la conquesta de Catalina la Gran, i ho va ser fins que Jrushchov (1953-64) la va cedir a l’estat satèl·lit d’Ucraïna. Però aquesta fase de defensar-se i consolidar-se poc a poc també passa en els estats occidentals: a Castella, la Corona d’Aragó o França; l’única diferència és la immensitat de l’estepa russa envers els petits territoris de les nacions europees. Ara mateix en quatre hores vas de París a Varsòvia; però de Varsòvia a Moscou també tardes quatre hores.

I com s’estructurava la societat en aquesta època?

Com totes: qui té la terra és qui mana i els altres són serfs de la gleva. I aquests posseïdors de la terra, els boiars, són els que pacten políticament amb els invasors per a seguir mantenint les seves propietats. El nom pot canviar, però la manera d’estructurar-se dels pobles és la mateixa a tot arreu.

Quins van ser els esdeveniments més destacats de la primera part de la història de Rússia?

Primer de tot la figura d’Alexander Nevski, el príncep de Novgorod que va alliberar-se lluitant contra els cavallers teutònics, per una banda, i els tàrtars per l’altra. Aquesta és l’arrel primordial de la història russa. Curiosament, una de les batalles més importants que van lliurar en aquella guerra contra els germànics va ser la batalla de Tanenberg; i a la Primera Guerra Mundial, contra els alemanys, en el mateix lloc n’hi va haver una altra.

Retrat d'Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l'expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia
Retrat d’Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l’expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia

Després, cal destacar la conquesta de Khazan per part d’Ivan el Terrible. Això representa l’alliberació total del domini mongol. Finalment, la pujada al poder dels Romanov i, especialment, la figura de Pere I, quan s’occidentalitza el país, eliminant tots els boiars que hi estiguessin en contra. Finalment, la culminació de l’occidentalització ve amb Catalina la Gran. El nét de Catalina va ser Alexandre I, que va derrotar Napoleó. L’entrada a París per part dels russos després de la derrota de Waterloo és un somni fet realitat per ells. Per això els grans monuments de Sant Petersburg són per a aquest trio: Pere I, Catalina la Gran i Alexandre I, vencedor dels francesos.

Cal recordar que el títol de rei a Rússia és “Tsar”, que vol dir “Caesar”, el Cèsar romà. És una herència de l’Imperi Romà d’Orient. Per això, l’escut vigent avui dia a Rússia porta l’àguila bicèfala, amb dos caps, el cap que mira a occident i l’altre que mira orient, igual que els alemanys.

Durant molt de temps, hi hagué una clara influència de l’Imperi Romà d’Orient. Com s’estén aquesta des d’Anatòlia fins tant amunt?

Això passa a través de les tribus que creuen Rússia i s’assenten més al sud, com els búlgars. Els búlgars van fer de pont entre l’Imperi Romà d’Orient i els estats del nord amb l’expansió del cristianisme i l’extensió de l’idioma. La conversió d’Olga de Kiev (890-969) va ser vital per fer entrar el principat de Kiev i Moscou en l’òrbita romana, i això crea una estabilitat. L’estructura és germànica, la població eslava i amb la mentalitat oriental de l’Imperi Romà d’Orient. Aquestes tres bases són fonamentals per entendre la idiosincràsia russa actual. Abans d’ahir que va ser el Nadal ortodox (aquesta entrevista es va realitzar el 8 de gener del 2017) vam poder veure Vladimir Putin presidint les cerimònies a la vegada i de la mateixa manera que passava a Atenes, a Sofia o Belgrad. Aquesta “Commonwealth Bizantina” té les seves arrels en els segles IX i X, en plena Edat Mitjana. Per tant, veiem que Rússia vol ser una nació europea, però que sempre està agafada per la seva part asiàtica, que sovint pesa més que la europea.

Quins trets de la cultura russa tenen una clara vessant oriental o asiàtica?

Evidentment, si mirem ciutats de Sibèria com Irkutsk, al centre de Sibèria, veiem que és clarament més asiàtica que cap altra cosa. Si en canvi hom està en ciutats com Kiev, Moscou o Sant Petersburg, veu molt més present la penetració de la cultura occidental. Tot i això, hi ha tres elements claus propis de Rússia d’herència asiàtica: la mentalitat, la gastronomia i el vodka.

Europa es pot dividir fàcilment en tres bandes: els països del vi, els països dels fermentats com la cervesa i els països de vodka. En aquesta aspecte, Rússia té una mentalitat exagerada, desmesurada. Un bon exemple és el llibre Els germans Karamazov (1880) de Dostoyevski, on mostra perfectament la rauxa, la degeneració entre la família i els germans. Un d’ells és capellà, de vessant occidental, l’altre és militar i el tercer és un depravat. Dostoyevski descriu perfectament els estils de vida propis russos: el que prega, el que defensa i el que no fa res.

Si un va al Kremlin o al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, veu clarament el luxe d’estil oriental propi de la cultura de Tamerlan, Samarcanda o fins i tot propi de la Xina. També s’ajunta amb l’herència de l’Imperi Romà d’Orient en estil decoratiu i arquitectònic. En canvi Sant Petersburg és un una ciutat pròpiament barroca, amb avingudes rectes d’estil clarament occidental. És molt interessant i hem de tenir present que la literatura és occidental, però a tots els surt la vena oriental.

També ho veiem en la música: si agafem Músorgski o Korsakov, també veiem que és una música fortament occidental, però amb uns tocs orientals. L’únic que no té res d’oriental és Tchaikovsky, que representa clarament l’esperit rus occidentalitzat, molt concentrat en el savoir-faire de la bellesa plàstica. Però Músorgski és una música més complicada. La mentalitat de l’home és complicada, però l’oriental encara ho és més.

Read More

Poltava, 1709: Una victòria inesperada

El 28 de juliol un correu del rei de Polònia va arribar amb la notícia de la derrota total de l’exèrcit suec per part dels moscovites. Aquest gran esdeveniment es fa difícil de creure, perquè les cartes de Dantzig del 27 porten, al contrari, que és el rei de Suècia qui ha pres Poltava.” La Gaseta de París del 17 d’agost de 1709 recollia així la notícia -encara un rumor- de la victòria dels exèrcits del tsar de Moscòvia davant dels suecs a Poltava. A la Cort de Lluís XIV es feia difícil pensar que el jove i heroic Carles XII, rei de Suècia, hagués estat derrotat. El monarca suec portava ja més de quatre anys en guerra contra una coalició formada pel rei de Dinamarca, el rei de Polònia i Pere I de Rússia. Els “prínceps del Nord” s’enfrontaven per la possessió dels territoris a la riba del Bàltic, i l’accés i domini dels seus ports, des d’on es podia controlar el comerç. Just després de la seva derrota –confirmada algunes setmanes més tard- el rei suec es refugiava a l’exili, a l’altra banda de la frontera otomana, i no tornaria a Estocolm fins al novembre de 1714.

Esquema de la batalla de Poltava (Gallica – BNF)
Esquema de la batalla de Poltava (Gallica – BNF)

Foren aquests cinc anys d’exili de Carles XII de Suècia que Pere el Gran va utilitzar per consolidar la seva posició en el tauler del gran joc diplomàtic europeu. Anglaterra, França, Espanya, l’Imperi Austríac i els Països Baixos concentraven les seves energies en la Guerra de Successió a la Monarquia hispànica, la dimensió internacional de la qual s’aniria apagant després de la signatura dels tractats d’Utrecht (1713). El governant moscovita no va dubtar a aprofitar el moment: gràcies a una combinació de poder militar, una certa habilitat diplomàtica, capacitat propagandística, i algunes assumpcions dels seus interlocutors -més ben o més mal informats de la realitat de l’Estat rus- el mite de Pere el Gran es va començar a bastir entre els monarques europeus en aquells anys.

A partir de 1709 la reacció de la societat principesca europea davant de Pere el Gran es transforma profundament. El sobirà rus no va ser rebut a l’escenari europeu amb l’admiració que anys després ha despertat, ni amb la curiositat i benevolència que s’havia atret durant el seu primer viatge a Europa d’incògnit. Al contrari: les seves proeses militars i navals van desencadenar la preocupació de britànics i holandesos, els més interessats a conservar el domini sobre el comerç del mar Bàltic. No és que els predecessors de Pere el Gran haguessin viscut aïllats, com a vegades ha pogut semblar. La poca amplitud de les seves representacions diplomàtiques, o la menor capacitat militar abans de la reforma de 1705, no han d’amagar la profunditat de la seva activitat comercial exterior, l’existència de forts vincles amb la confederació polonesa o el regne de Suècia, i fins i tot el re-ordenament fiscal-militar que s’havia portat a terme durant el segle XVII. La diferència clau, i que explica la rellevància que la figura de Pere I té en la historiografia occidental –però també la seva complicada relació amb els altres monarques-, és l’interès declarat del tsar a participar en la política europea, i la visió que tenia dels afers europeus com a propis. I en un pla continu, és clar, el que es reconeix com el seu gran procés de reforma de les estructures estatals, considerada modernitzadora i occidentalitzadora.

El tsar transformador

La radicalitat de la reforma (o la revolució?) petrina no està desvinculada del recorregut històric del ducat i tsarat. Afirmava Marc Raeff que si alguna cosa distingeix la història russa de la de la resta de països europeus és el gran nombre de “trencaments revolucionaris” que ha experimentat al llarg dels segles, cadascun dels quals ha deixat una profunda marca en la consciència nacional. La conversió al cristianisme al segle X, la conquesta i dominació mongola del segle XIII al segle XV, o el regnat de Pere el Gran (1682-1725) serien fites d’aquest curs històric sotraguejat del qual la Revolució de 1917 seria l’exemple estel·lar en l’època contemporània.

El tsar transformador (tsar preobrazovatel’) assumia el tron el 1682, encara no setanta anys després de la fi del Temps dels Disturbis (1603-1613), la crisi política més greu del tsarat. Per una banda, aquestes set dècades prèvies al seu regnat havien permès la reconstrucció institucional i la consolidació de la dinastia Romanov (instaurada el 1613 amb l’entronització de Mikhaïl Romanov); tanmateix, en paral·lel s’havia optat per una política extremadament desconfiada de les innovacions i els costums europeïtzants. Això no s’ha d’entendre com un estancament, ni com un replegament conservador. Al contrari: els fonaments reformadors en el pla administratiu, que són els que més ràpidament s’identifiquen amb la construcció de l’estat i de les institucions de l’autocràcia, es poden remuntar a 1645 –incloent per tant el regnat d’Aleksei I (r. 1645-1676) i el de Teodor III (r. 1676-1682). L’expansió territorial de Moscòvia (amb la conquesta de Novgorod i Pskov, dels khanats de Kazan i Astrakhan, i de Sibèria, i els esforços militars per obrir una sortida al Bàltic), i els recurrents conflictes amb els veïns (contra Polònia-Lituània, contra Suècia, contra l’Imperi Otomà) havien fet imprescindible que el ducat adoptés una organització fiscal sofisticada que s’aproximés a la que considerem pròpia dels Estats en època moderna. D’aquí que -com subratllà Cynthia H. Whittaker- la noció d’una reforma empresa des de la cort, a les mans d’un tsar reformador, no fóra exactament una novetat, si bé sí que el pas entre el governant medieval “conservador” i el governant modern “reformador” culminà precisament amb el regnat de Pere I.

L’entronització de Pere el Gran, el 1682, fou agitada. A la mort del tsar Fiodor III (o Teodor), la corona havia de passar a Ivan (fill de la primera esposa de Fiodor, de la família Miloslavskii). Però la família Naryshkin, a la qual pertanyia la segona esposa de Fiodor, mare de Pere, aconseguí en canvi que es proclamés el fill petit. Dues setmanes després la revolució dels streltsi (regiments de guàrdia fundats per Ivan el Terrible a mitjans del segle XVI) va exigir -i aconseguir- que Ivan i Pere compartissin el tron i que la seva germanastra gran Sofia exercís de regent: per a l’ocasió es va crear una còpia exacta de la corona dels seus predecessors, el Gorro de Monòmach, i un tron doble, que encara avui està exposat a l’armeria del Kremlin. Durant la regència de Sofia –monopolitzada pel seu preferit, Vasili V. Golitsyn-, Pere cresqué amb la seva cort personal a Preobrazhenski. El 1689, les dues corts s’enfrontaren: la victòria de Pere i la posterior mort d’Ivan VI significaren l’inici del govern de Pere I en solitari. L’oposició cortesana, declarada, i dels streltsi, que s’alçaren contra el tsar quan ell es trobava de viatge per Europa, contribuïren probablement a la manca d’afecte que Pere I sentia per les institucions i expressions culturals de la cort moscovita, de la qual només n’havia conegut faccions i intrigues.

“El matí de l’execució dels streltsi.” Pintura de V. Surikov, 1881 (Galeria Tretyakov)
“El matí de l’execució dels streltsi.” Pintura de V. Surikov, 1881 (Galeria Tretyakov)

La Gran Ambaixada de 1698, en la qual el jove tsar va viatjar d’incògnit per Europa, fou alhora una missió per reclutar soldats professionals i experts en construcció naval i en artilleria, per reforçar la capacitat de Moscòvia de lluitar contra l’Imperi Otomà. Es tractava, en definitiva, d’una legació diplomàtica que a les corts europees es considerava perifèrica, i més enllà de la seva funció pràctica, l’Ambaixada es convertí en el símbol de l’ànsia de Pere I per aprendre d’Occident. El viatge s’acabà de forma precipitada: les notícies d’un alçament dels streltsi a Moscou van desencadenar una resposta brutal per part del monarca, convençut de la propensió d’aquests regiments a la traïció. Els soldats que s’havien rebel·lat durant l’absència de Pere I foren executats, i els altres regiments, dissolts.

El retorn de la Gran Ambaixada fou també el principi de les reformes, aplicades sempre sota l’amenaça de l’ús de la força: la transformació dels costums i la consuetud de l’administració, de la fiscalitat, de l’estructura militar, de les relacions amb l’Església i del propi Estat (convertit en imperi). La societat en pes es veia inclosa dins de la gran esfera d’incumbència de la reforma del tsar. La maquinària militar i naval amb la qual Pere I es preparava per dominar el comerç del Bàltic, mantenir l’Imperi Otomà a ratlla, i obrir ports sobre el mar Negre, es mantenia a força de disparar la pressió fiscal (amb la nova capitació, implantada al 1718), augmentar els lligams de la servitud, i establir que el servei a l’Estat era, per a la noblesa, vitalici. P. I. Lyashchenko calculava que com a resultat els ingressos de l’Estat s’havien multiplicat per cinc.

Els balanços sobre el regnat de Pere I s’han succeït, recomptant punts forts i febles tant de les seves decisions com de la seva manera de fer-les aplicar, intentant aclarir (si és que és possible) si la seva capacitat d’iniciativa pesa més que la seva inflexibilitat. O si en la valoració del seu llegat cal tenir en compte, també, la creació d’una profunda separació entre estrats socials, entre una elit que al llarg del segle XVIII s’aniria mostrant més propensa a acceptar valors i models occidentals, i una majoria de la població que no participava d’aquesta transformació cultural. Al mateix temps, una llarga llista d’historiadors s’han ocupat d’avaluar quin grau de novetat i quina solidesa tenia cada una de les reformes de Pere, quin paper hi jugava el substrat moscovita i quin la inspiració occidental, o quant de temps es mantingueren inalterables o adaptades, després de la fi del seu regnat.

“Rússia, Pere t’ha donat un poder fort com una roca”: Home i mite

En la valoració del paper de Pere el Gran en la història de Rússia, és inevitable haver de trobar-se i bregar amb un mite, una figura que pren proporcions sobrehumanes. No es tracta només d’una construcció historiogràfica romàntica, externa al monarca i creada per representar i aglutinar la nació. (Aquesta dimensió també existeix: el gran historiador rus Soloviov deixà escrit que es tractava del líder més gran de tota la Història, “perquè ningú podria reivindicar un paper més alt en la història de la civilització.”) Però val la pena remarcar que el naixement del mite és contemporani al regnat de Pere, essent -com és- un factor més de la seva fama i reputació, i un element més de la seva forma de govern. Precisament l’ambaixador britànic a Moscou escrivia, el 1710, que en deu anys Pere el Gran havia aconseguit fer progressar el seu imperi més del que cap altre havia progressat en un segle. Una medalla encunyada el 1703 per commemorar una inesperada victòria naval ja portava la inscripció que el tsar reclamava com a lema: “L’impossible es fa possible.” Des d’aquell moment, se subratllava la impressió que el tsar actuava gairebé en solitari, deixant enrere una aristocràcia refractària. Els rumors sobre l’oposició cortesana durant els llargs mesos de campanya que Pere I passava només acompanyat pels seus generals eren constants. En realitat, Pere I no actuava tan sols com alguns propagandistes com Ivan Pososhkov afirmaven. Però donar impuls a aquesta interpretació significava que les reformes –dissenyades per un petit grup de consellers- es convertien en l’expressió del poder del sobirà.

Pere, per la gràcia de Déu Emperador i Autòcrata de Tota Rússia. Небываемое бывает: “El que no pot passar, passa.” 1703 (Gallica – BNF)
Pere, per la gràcia de Déu Emperador i Autòcrata de Tota Rússia.
Небываемое бывает: “El que no pot passar, passa.” 1703 (Gallica – BNF)

No hi ha dubte que aquest engrandiment personal trobava un altaveu preparat en la maquinària diplomàtica russa, reformada de cap a peus des del tombant de segle. El comportament en les relacions amb les potències europees, i amb els prínceps europeus, eren una expressió de la rellevància que el tsar s’atorgava a si mateix i al seu Estat. Els ambaixadors i agents del tsar, des de 1710, cobrien tot el continent; el tsar establia relacions amb els reis d’Anglaterra, de França, també amb Felip V; i el 1717 va fer un nou viatge a França i a les Províncies Unides -oblidant per fi l’incògnit- per reivindicar el seu pes en els afers europeus. Aquest esforç no es devia (només) a la fascinació que el tsar sentia per la tècnica europea –encara que en la seva visita a les Províncies Unides es passegés amb paper i ploma prenent nota de tot allò que despertava la seva curiositat. Políticament, però, també estava jugant una partida important: la Guerra del Nord continuava, i les forces russes no eren prou superiors a les sueques per forçar la conclusió del conflicte i permetre que el tsar conservés les seves noves possessions a la riba del Bàltic, on s’estava construint la seva nova capital, Sant Petersburg. Per una banda, era necessari buscar aliats fiables, i prendre’ls a Carles XII. Per l’altra, calia reivindicar que Rússia (o Pere) no s’acontentaria amb un paper de segona fila, ni permetria interferències en allò que considerava els seus assumptes.

L’èxit que la historiografia li reconeix sense titubejos és justament aquest: si la reorganització de tot l’Estat, la batalla contra els costums, i la pressió sobre el conjunt de la població només eren un mitjà per projectar-se a través de la política exterior, l’objectiu es va assolir sense cap dubte. Amb la firma de la pau de Nystadt el setembre de 1721 –que posava fi a la Guerra del Nord- Pere I va aconseguir no només convertir-se en Imperator, sinó que també va ser capaç de concloure un tractat que escapava a la supervisió europea, exactament com pretenia: els seus guanys territorials no s’havien de veure limitats per cap pretext, fos aquest un suposat “equilibri de potències” o la pau i tranquil·litat que –segons britànics i francesos- el continent necessitava amb urgència. Rússia assumia així, en l’opinió del tsar, el paper que justament li pertocava en els afers europeus.

“Ell, que havia elevat Rússia com d’entre els morts, i fins a la glòria, no era immortal, encara que tots ho desitgéssim”: El llegat

El compromís que el tsar sentia cap a la seva reforma es féu evident en el decret de febrer de 1718 que excloïa el seu fill Aleksei de la successió: el poc entusiasme que l’hereu al tron mostrava per l’activitat naval i pels afers de govern havien enverinat la seva relació durant molts anys, però fou la fugida d’Aleksei a l’Imperi Austríac que el convertí, a ulls del seu pare, en culpable de traïció. S’obria un problema doble, intern i extern: per una banda, el comportament de Pere I en la relació amb el seu fill (que fou condemnat per conspiració i morí el 26 de juny de 1718) escandalitzà els diplomàtics europeus. La tensió entre la tradició autocràtica moscovita i el costum europeu també es fa evident en la manera com Pere intentà controlar l’abast d’aquesta imatge negativa d’ell mateix detenint els diplomàtics estrangers que informaven massa detalladament dels conflictes a la cort. Per l’altra, la desaparició de l’hereu posava en risc la successió al tron. Efectivament, després de 1725 els regnats curts se succeïren –la seva esposa Caterina I (1725-1727), Pere II Alekseievitx (1727-1730), Anna Ivanovna (1730-1740), Ivan VI (1740-1741)-, en un període d’inestabilitat política que no s’acaba fins el 1741, amb l’entronització de la filla de Pere I, Elisabet (1741-1761), que s’ocupà ràpidament d’assegurar la línia successòria casant el seu hereu directe, el seu nebot Pere (Pere III), amb Sofia Augusta Frederica d’Anhalt-Zerbst, la futura Caterina II. Si els anys d’inestabilitat havien permès als monarques europeus despreocupar-se de la potència russa, portes endins la noblesa s’havia beneficiat d’una disminució de les seves obligacions de servei (que va passar de ser vitalici –tal com ho havia establert Pere- a ser abolit pel decret d’emancipació de la noblesa de Pere III).

El genet de bronze: a Pere I, de Caterina II (Lev Panov, via Wikimedia Commons)
El genet de bronze: a Pere I, de Caterina II (Lev Panov, via Wikimedia Commons)

S’entén, doncs, per què Caterina II, un cop entronitzada en solitari, prengué deliberadament la figura de Pere el Gran com el seu mirall. Pere li havia marcat un camí: el de l’expressió de la força de voluntat del monarca, i del seu poder com a autòcrata, com a principi d’una reforma racionalista, positivista, europeïtzant. De nou en paraules de Soloviov, l’autòcrata, a través del seu impuls renovador, havia fet néixer un nou món dins de Rússia. Sota aquest prisma, la missió reformadora del tsar (i de l’emperadriu que el va succeir) era tan legisladora com pedagògica: el poble –en tots els seus estrats- era l’alumne difícil a mans d’un professor estricte, que li volia transmetre nous coneixements, hàbits i valors al més ràpid possible. La revolució, el trencament, era sobretot cultural: i el seu líder era el primer a afirmar que volia veure l’ordre antic destruït, no reformat. Aquesta particular idea de progrés és també part de la llarga ombra que Pere el Gran projecta sobre la Història de Rússia.

Read More

En la història europea del segle XIX, els moviments revolucionaris van exercir un paper de màxima importància. Aquella època, plena d’aixecaments nacionals i revoltes populars, va produir un nombre important de líders carismàtics. El seu paper en el desenvolupament de les activitats subversives amb l’objectiu d’enderrocar les monarquies europees segueix sent una qüestió bastant controvertida en la historiografia actual. El revolucionari rus Mikhaïl Bakunin pertany, sens dubte, a aquest excels grup de personatges valents i aventurers.

Ben conegut com un dels fundadors de l’anarquisme, Bakunin era un home molt polifacètic que va començar a defensar les posicions anarquistes cap al final de la seva trajectòria vital, després d’haver estat nacionalista democràtic eslau durant diverses dècades de la seva vida. El mogut rumb d’aquest extraordinari home, incloses les seves nombroses voltes ideològiques, s’expliquen en bona mesura pel particular context històric i social en què va néixer. Per tant, val la pena fixar-se amb més deteniment en les circumstàncies vitals que van acompanyar els primers anys de Bakunin en la Rússia de principis del segle XIX.

La invasió napoleònica i les seves conseqüències

Aproximadament dos anys abans del seu naixement al maig de 1814, l’Imperi rus va ser escenari de la invasió napoleònica, que va suposar un esdeveniment clau en l’aparició de la consciència nacional russa i la politització de la classe alta a la qual pertanyia la família de Bakunin.

Quan la notícia que les tropes de Napoleó havien creuat la frontera russa va arribar al poble de Priamúkhino, on vivien els recentment casats pares del futur líder anarquista, Aleksandr i Varvara, els dos havien de decidir si abandonaven la finca familiar. En les seves memòries sobre aquests anys, escrits poc després dels dramàtics esdeveniments de la Guerra Patriòtica –segons es va denominar la invasió francesa a Rússia–, Aleksandr Bakunin recorda que la decisió de quedar-se a Priamúkhino tenia a veure amb el fet que la seva dona estava a punt de donar a llum la seva segona filla poques setmanes abans de que la Grande Armée entrés a Moscou al setembre de 1812.

La "Grande Armée" napoleònica va envair Rússia el 1812. És també el tret de sortida del nacionalisme rus. La guerra contra el francès es coneixeria com a "Guerra Pàtria". Font: Viquipèdia
La “Grande Armée” napoleònica va envair Rússia el 1812. Aquest fet és també el tret de sortida del nacionalisme rus. La guerra contra el francès es coneixeria com a “Guerra Pàtria”. Font: Viquipèdia

Mentrestant, Aleksandr Bakunin devia adonar-se que molts nobles de la seva província, situada a dos-cents quilòmetres de Moscou, no es mostraven molt entusiasmats amb la idea de defensar-la contra els invasors. Moltes famílies terratinents preferien retirar-se a unes províncies més remotes, encara que per descomptat també hi havia gent que va decidir quedar-se. En darrer terme van ser els partisans camperols armats pels nobles els que van muntar una resistència ferotge contra els francesos, i els van fer retrocedir.

Una cosa semblant va succeir també en moltes altres províncies envaïdes per la Grande Armée. Poc temps després d’haver entrat a Moscou, Napoleó va haver de retirar-se de l’antiga capital russa completament devastada per les flames. A mitjans de desembre de 1812, les últimes restes de la Grande Armée van abandonar el territori rus. En els propers mesos, l’Exèrcit rus, recolzat pels prussians i els austríacs, va aconseguir derrotar les tropes de Napoleó en diverses ocasions, fins a acabar entrant a París a finals de març de 1814.

Dos mesos després, per ser més exactes el 30 de maig, es va signar el Primer Tractat de París entre França i els països membres de la Sisena Coalició, composta per Rússia, el Regne Unit, Àustria, Prússia, Suècia i Portugal. Curiosament; la data va coincidir exactament amb el dia en què va néixer Mikhaïl Bakunin (en efecte, la data exacta del seu naixement segons el calendari julià, vigent a Rússia fins al gener de 1918, era el 18 de maig, la coincidència amb el dia de la signatura del tractat resulta de la diferència de dotze dies que hi havia, el segle XIX, respecte al calendari gregorià utilitzat a Europa).

Per casual que fos la coincidència dels dos esdeveniments, cal constatar que les bases de l’ordre internacional establertes en el tractat, i corroborades al Congrés de Viena després de la derrota de Napoleó a Waterloo, van marcar considerablement les circumstàncies polítiques i socials en les quals es desenvoluparia la vida del llibertari rus.

El mateix Bakunin era molt conscient d’aquesta influència. Les referències als efectes emancipadors de la política de Napoleó i les condicions més restrictives de l’època posterior a la seva derrota es troben en diversos escrits de Bakunin, des de l’article “Reacció a Alemanya”, publicat en 1842, fins al fragment autobiogràfic, escrit a principis de la dècada de 1870, passant per la llarga memòria de defensa, redactada entre el desembre de 1849 i abril de 1850 a la presó saxona de Königstein.

Dit això, també cal no oblidar que aquesta consciència estava molt menys marcada en els primers anys de la trajectòria vital de Bakunin. Els anys anteriors a la seva primera estada a Europa a partir de 1840, les seves idees sobre aquest tema eren molt més vagues, la qual cosa el diferenciava considerablement d’un altre destacat exiliat romàntic, Alexander Herzen, que va començar a desenvolupar una consciència política encara estant a Rússia (fins i tot si això probablement no va passar en una data tan primerenca com afirmava el mateix Herzen en el seu llibre autobiogràfic Passat i pensaments).

Tot i així, està clar que l’ordre sociopolític de la Restauració postnapoleònica va tenir una immensa influència en la vida de Bakunin i els seus contemporanis. Tots ells viurien al continent europeu que es va refer, segons apunta lúcidament l’historiador Eric Hobsbawm, “sense tenir en compte les aspiracions dels pobles o els drets dels nombrosos prínceps despullats en una o altra època pels francesos, sinó atenent sobretot a l’equilibri de les cinc grans potències sorgides de les guerres: Rússia, Gran Bretanya, França, Àustria i Prússia”.

El Congrés de Viena va intentar dur a terme una restauració de l'abolutisme polític suprimint els nous anhels despertats per Napoleó i vetllant per l'equilibri de poder entre totes les grans potències europees. Font: El Confidencial
El Congrés de Viena va intentar dur a terme una restauració de l’abolutisme polític suprimint els nous anhels despertats per Napoleó i vetllant per l’equilibri de poder entre totes les grans potències europees. Font: El Confidencial

La idea darrere dels acords del Congrés de Viena consistia en la creació de l’equilibri entre els estats més poderosos d’Europa, amb l’objectiu de rebaixar el potencial conflictiu entre ells i, en canvi, fomentar la col·laboració entre els seus respectius governs per evitar el retorn de la revolució. No obstant això, en les dues dècades que van passar des del començament de la Revolució Francesa, Europa havia canviat tan profundament que els intents de restaurar l’Antic Règim van topar amb grans dificultats. Des del punt de vista de Hobsbawm, es tractava d’un període excepcional, ja que “mai en la història europea i raríssima vegada en alguna altra, la malaltia revolucionària ha estat tan endèmica, tan general, tan disposada a estendre’s tant per contagi espontani com per deliberada propaganda”.

El fracàs del cop d’estat liberal

La situació europea també va tenir un gran impacte en les idees i les expectatives de l’elit russa, estretament relacionada amb el món intel·lectual d’Occident. Durant la seva marxa triomfal per Europa, els oficials de l’Exèrcit rus tenien l’oportunitat de completar els seus coneixements de la cultura i la filosofia occidentals amb unes experiències molt pràctiques dels aspectes quotidians de la vida en els països europeus, generalment més pròspers i més lliures que Rússia. Després de tornar a casa, molts d’aquests homes van començar a plantejar-se seriosament com es podia millorar la situació general al seu país, basant-se en unes idees liberals que sovint anaven en contra de l’agenda política proposada al Congrés de Viena.

En 1816, un grup d’oficials de la guàrdia imperial va fundar una petita societat secreta amb un programa d’acció bastant vague i no necessàriament antigovernamental, que s’inspirava en organitzacions de caràcter similar a Occident. Entre els fundadors de la societat s’hi comptaven quatre cosins de la mare de Mikhaïl Bakunin, igual que ella plançons de l’extensíssima família noble dels Muraviov. El posterior desenvolupament d’aquesta societat secreta en el context de la política conservadora de l’última dècada del regnat d’Alexandre I va abocar a la creixent radicalització, amb el punt final de l’aixecament del 14 de desembre de 1825 a Sant Petersburg, que va arribar a conèixer-se com la insurrecció desembrista. L’aixecament va ser sufocat per les tropes fidels al nou emperador Nicolau I, que de seguida va iniciar una àmplia investigació judicial contra una infinitat de nobles que sospitava partícips de la conspiració.

Posteriorment, la insurrecció desembrista va arribar a considerar-se com una espècie de revolució. No obstant això, es tractava en primera línia d’un intent fracassat de cop d’estat, realitzat per uns militars d’idees liberals. Com a tal, la insurrecció desembrista s’assemblava més als pronunciaments espanyols de la primera meitat del segle XIX que a la Revolució Francesa.

Els líders desembristes, que pertanyien als homes més cultes del seu país, eren segurament ben conscients de les activitats conspiratòries que es duien a terme a Europa després del Congrés de Viena i van buscar inspiració en l’afany de llibertat dels membres de les societats secretes europees. Alemanya va ser l’exemple més proper i probablement més influent en aquest sentit. Això sí, també les activitats antigovernamentals a l’Europa mediterrània entraven en les consideracions de l’elit russa. El Pronunciament de Riego de 1820 i la revolta napolitana dirigida pel general Guglielmo Pepe podien ser els esdeveniments que van reforçar la determinació dels desembristes per intentar un cop d’estat liberal, igual que ho van fer els militars espanyols i italians.

Desembristes a la plaça del Senat. Malgrat el ca`racter revolucionari que se li ha atribuït, els desembristes només aspiraven a imposar una sèrie de reofrmes que en cap cas es plantejaven canviar en essència el règim polític. Font: Viquipèdia
Desembristes a la plaça del Senat. Malgrat el ca`racter revolucionari que se li ha atribuït, els desembristes només aspiraven a imposar una sèrie de reofrmes que en cap cas es plantejaven canviar en essència el règim polític. Font: Viquipèdia

Els esdeveniments de la insurrecció fracassada van deixar a la família dels Muraviov internament dividida: mentre que una part va ser condemnada per haver participat en la revolta, l’altra es va alinear amb el règim. Aquesta situació confusa, marcada per un alt grau de desorientació, inseguretat i por, va ser bastant típica per a moltes famílies nobles que no sabien com reaccionar davant l’intent insurreccional i encara menys què fer per salvar la seva família de l’eventual repressió per part del govern central.

El diari de la mare de Mikhaïl Bakunin, que es conserva a l’arxiu de l’Institut de la Literatura Russa a Sant Petersburg, és una de les poques fonts que demostren la connexió de la família dels Bakunin amb els desembristes. En un dels apunts, datat el 14 de desembre de 1825, Varvara Bakunina es mostrava preocupada amb la destinació dels seus cosins després del començament de la insurrecció. No obstant això, una vegada van arribar les notícies del fracàs de la rebel·lió, va intentar demostrar que els Bakunin eren lleials al nou monarca, contactant amb el ministre d’Instrucció Pública, amb l’objectiu d’assegurar la seva aprovació dels plans d’educació dels seus fills.

Posteriorment, Mikhaïl Bakunin consideraria el fracàs de la insurrecció de 1825 com el punt decisiu a la vida de la seva família que va fer que el seu pare intentés convertir els seus fills en súbdits fidels del tsar. Amb aquesta finalitat, al novembre de 1828 Aleksandr Bakunin va enviar al seu fill gran a Sant Petersburg perquè entrés com a alumne a l’Escola d’Artilleria. Per descomptat, la repressió estatal consegüent a la insurrecció fracassada i el nou clima sociopolític ple de sospites i restriccions van tenir un impacte considerable en el futur desenvolupament del llibertari rus. Així i tot, és possible que calgui donar la raó a l’historiador nord-americà John Randolph quan afirma que probablement Mikhaïl hagués estat enviat a estudiar a l’Escola d’Artilleria independentment de la insurrecció desembrista.

“Molts dels seus parents –escriu  Randolph– eren militars; el seu propi pare havia estat enviat al servei tenint onze anys. La família dels Bakunin era, en tot cas, massa gran per quedar-se a la finca per sempre: ja s’albirava en l’horitzó la subdivisió de les propietats greument hipotecades dels Bakunin que es convertirien en aixovars i herències, així que el servei públic a Sant Petersburg constituïa l’única manera en què la família podia renovar la seva riquesa.”

Això sí, la pregunta sobre el grau d’implicació del pare de Bakunin en les societats secretes i les conseqüències que això va tenir per a la vida dels seus fills segueix en peu. Donada la manca gairebé total de testimonis escrits al respecte, resulta molt difícil provar o refutar la participació d’Aleksandr Bakunin en les discussions dels futurs desembristes. Això sí, en vista de la proximitat familiar entre els Bakunin i diversos membres de les organitzacions clandestines, resulta bastant probable que el pare del llibertari rus estigués al corrent dels plans dels desembristes, mostrant-se, però, més aviat crític amb els projectes radicals, fidel a la seva idea que les millores han d’aconseguir-se a través de les reformes, i no a través de les revolucions.

Llavor de radicalització posterior?

En darrer terme, és difícil de negar que el canvi del clima polític després del fracàs de la insurrecció desembrista va dur a Aleksandr Bakunin a fer-se més conservador que els anys anteriors i, conseqüentment, a intentar impulsar els seus fills a prendre camins convencionals, que esperava que no els reportarien problemes amb les autoritats tsaristes.

Per descomptat, un jove tan inquiet, intel·ligent i fàcil d’entusiasmar com era Mikhaïl Bakunin difícilment podia correspondre a aquests designis. L’experiència d’haver passat diversos anys de la seva primeríssima joventut en un col·legi militar segurament no va ser l’únic motiu pel qual va desenvolupar una animadversió a tota autoritat. No obstant això, juntament amb un marc social molt restrictiu que l’esperava a l’Imperi rus de Nicolau I, aquesta experiència va resultar suficient per fer-lo somiar amb una vida més lliure i variada.

Amb el temps, aquesta aspiració d’antuvi privada es va ampliar a l’àmbit públic i va convertir Bakunin en un enemic inveterat del règim tsarista. La seva postura irreconciliable cap a la monarquia –i a nivell més genèric, contra tota autoritat– era sens dubte més extrema que la de la majoria dels seus contemporanis. No obstant això, cal no oblidar que no era de cap manera l’únic de la seva generació que va decidir oposar-se als règims autoritaris del segle. Vist així, l’experiència juvenil de Bakunin en l’Imperi rus a principis del segle XIX no deixa de ser un bon exemple del que pot passar quan una societat no aconsegueix oferir perspectives prometedores als joves.

Read More

Abans del febrer de 1917, abans de l’assalt al Palau d’Hivern, abans de la guerra civil de 1917-23, abans del naixement de l’URSS, hi hagué 1905. El centenari de la Revolució Russa i el triomf de la primera revolució proletària del món (alguns dirien també del triomf del primer estat totalitari del món) sovint ens fan oblidar que les arrels de la revolució venien ja de lluny.

El cuïrassat Potemkin

Afanasi Matushenko es trobaria amb Vladímir Ilitx Uliànov, “Lenin”, a Ginebra, al número 91 de la rue de Carouge, a finals de juliol de 1905. Qui havia estat el líder del motí del cuirassat Potemkin distava molt de ser un ésser extraordinari, almenys físicament: era baix, de faccions dures i intel·lectualment era gairebé nul. No obstant això, des del 27 de juny fins al 7 de juliol, havia posat en escac a l’imperi més gran i poblat del món: el rus.

Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia
Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia

La pèrdua d’un dels cuirassats més importants de la flota russa durant deu dies va ser un cop de puny a la credibilitat del règim tsarista, que ja estava patint una fortíssima humiliació en la seva guerra contra Japó. El motí es va convertir en un símbol revolucionari ben aviat, en una època en què la globalització ja estava consolidada i els diaris i notícies arribaven a qualsevol part del món. Tant era així, que el tsar Nicolau II (1894-1917) va rebre desenes de telegrames de diferents governs i alts dirigents europeus que l’incitaven a acabar ràpidament amb aquella rebel·lió.

El seu periple per Odessa, on entraria al port onejant una bandera roja, i la seva participació en una vaga general d’allà (fruit també del clima revolucionari que s’havia desfermat a Rússia a partir del Diumenge Sagnant de 1905) van ser dues accions icòniques, immortalitzades vint anys després pel gran cineasta Sergei Eisenstein (1898-1948): http://bit.ly/2kROys8

Quan el vaixell amarà a Constança (Romania) per escapar de la persecució tsarista, Matushenko, líder del motí, es trobaria amb el líder bolxevic Lenin, al qual sorprenia la poca formació en temes marxistes del mariner, mentre que veia esperançat l’inici de la revolució a Rússia.

Va ser un fet com el del motí del Potemkin un fet inevitable? Com és possible que una de les majors economies del món, amb un dels exèrcits més nombrosos i inserida en la globalització capitalista i imperialista s’enfrontés a uns disturbis tals com els del Potemkin i molts altres entre 1905 i 1906?

La difícil entrada a la modernitat de Rússia

L’entrada a la modernitat (la urbanització de la societat, l’aparició de la indústria, les noves formes de vida, les reivindicacions obreres, l’aparició de l’organització burocràtica, la massificació…) havia tingut a arreu on arribà un inici traumàtic, o, al menys de difícil digestió. La coexistència l’Antic Règim i la modernitat era encara a principis de segle XX un fet constatable. Si bé l’aristocràcia havia perdut bona part del seu antic poder, encara era un actor social a tenir present. De fet, a Alemanya, apoteosi de la industrialització, els junkers continuaven mantenint enormes quotes de poder; i a Anglaterra, bona part de la burgesia aspirava a un títol de nobilitat i la noblesa ocupava la majoria d’alts càrrecs diplomàtics o militars.

Aquest fet estava exacerbat a Rússia. Des del fracàs de l’aixecament desembrista de 1825, l’evolució política de l’imperi tsarista va oscil·lar sempre cap a una política reaccionària que ben aviat desfeia els passos fets en matèria de llibertats polítiques. La Guerra de Crimea (1853-56), que havia enfrontat Rússia amb les grans potències europees, havia fet veure al tsar Alexandre II (1855-1881) l’enorme endarreriment econòmic de Rússia respecte als seus veïns europeus, amb els quals, des dels temps de Pere el Gran (1682-1725), sempre s’emmirallaven.

Les tímides reformes que inicià Alexandre II no tocaren els enormes privilegis de les classes aristocràtiques ni els de la cort, que continuaren disposant d’una influència política desproporcionada. Únicament serví per reafirmar l’antiga classe dirigent i incorporar-la en els diferents organismes i mecanismes de la burocràcia moderna. El seu assassinat, a més, suposà una pronunciada marxa endarrere en algunes de les llibertats polítiques que s’havien anat concedint.

Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Sant Petersburg) al 1900. Font: Wikimedia Commons
Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Moscou) al 1900. Font: Wikimedia Commons

Al mateix temps, s’inicià pròpiament la revolució industrial al país; però, sí bé s’inicià a passes accelerades, aquesta es féu tardanament i amb unes peculiaritats molt marcades. Ja al segle XX, només un 20% de la població vivia en àrees urbanes i el proletariat estava format en bona mesura per camperols que complementaven els seus ingressos amb les feines a la indústria i, per tant, eren estacionaris.

La incapacitat del règim per fer la més mínima concessió a les noves reivindicacions d’una nova societat el  sentencià des de finals del segle XIX. Fou llavors quan les escasses classes mitjanes i urbanes (la intelligentsia) iniciaren una guerra sense treva contra el tsarisme, davant la seva impossibilitat de reformar-se. La prohibició de qualsevol acte mínimament reivindicatiu convertí qualsevol classe de protesta en un acte polític. Mica en mica s’anà perfilant com no es podia dur a terme una vida mínimament digna vivint en l’autocràcia russa.

En aquesta batalla cada cop més radicalitzada, els grans abanderats foren els estudiants, els quals, durant els disturbis de 1899-1900, ja van confirmar el seu trencament amb el règim i intentaren atreure a camperols i obrers a les seves reivindicacions. Amb això provocaren una nova onada repressiva que obrí un nou període d’acció-repressió que conduiria a una nova època d’hiperactivitat de l’Ojrana (la policia política secreta tsarista) resposta amb una nova etapa d’atemptats terroristes que s’emportarien a personatges tan importants com el ministre d’Interior rus, l’arxiconservador Viacheslav Pleve, antic director de la policia, famós per les infiltracions als moviments obrers que havia dut a terme durant el seu mandat.

Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l'Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons
Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l’Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons

Així doncs, abans de la guerra russojaponesa del 1904-05 i de l’esclat de la revolució de 1905, ja hi havia sectors de la societat russa que havien trencat amb el tsarisme i advocaven obertament en favor de la seva eradicació. Tot i així, aquests sectors encara no eren majoritaris i la inevitabilitat de la revolució no estava a l’horitzó encara. Però el Diumenge Sagnant ho canviaria tot.

La guspira: el Diumenge Sagnant

Una manifestació que havia congregat 100.000 persones va acabar essent dispersada pels trets de cosacs i ulans. D’acord amb els corresponsals presents a Sant Petersburg, hi hagueren 4600 morts; tot i que aquestes xifres s’han relativitzat molt gràcies a diversos estudis, no deixa de ser menys cert que els morts no deurien de baixar de les 200 víctimes; unes xifres escandaloses tenint en compte el caràcter totalment pacífic de la manifestació.

Les masses eren liderades pel pare Gueorgi Apolónovich Gapon (1870-1906), que les havia agrupat en una associació de caràcter mutualista. Aquest personatge, que comptava amb la protecció implícita de la policia per la seva condició d’informant, va ser dels molts que també va trencar amb el règim aquell dia. Així doncs, mentre la cavalleria carregava i els fusellers disparaven sobre la multitud (“no estalvieu bales” havia sigut l’ordre que havien rebut els soldats dels seus oficials), Gapon va ser dels primers a verbalitzar el trencament total del gruix del poble amb el tsar: “Déu ha mort! No hi ha tsar!”

Les reivindicacions que s’havien portat al tsar aquell dia del 9 de gener (en el calendari julià, endarrerit 13 dies respecte a l’occidental) s’havien fet en un diumenge, dia de missa; motiu pel qual molts dels assistents portaven icones de sants, retrats del tsar i anaven vestits de diumenge. Malgrat la inquietud generada per manifestar-se al Palau d’Hivern (molts dels assistents feren testament abans d’anar a la manifestació), es tenia molta fe encara en la figura del tsar. Amb una mentalitat notablement rural i d’Antic Règim, el gruix dels manifestants consideraven al tsar el seu pare i que el cercle de mals ministres que l’envoltava li impedien de veure la misèria dels seus súbdits, dels seus “fills”.

El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons
El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons

Per això no és d’estranyar que la carta que pensaven donar al tsar tingués un to netament conciliador, que incitava al tsar a millorar la seva situació mitjançant la seva interacció. Les seves reivindicacions se centraven en amnistia, llibertats públiques, entrega progressiva de la terra al poble i convocatòria d’una Assemblea Constituent (aquests dos darrers punts van ser una aportació essencial dels representants de les diferents zemstvo locals). La voluntat de trencament amb el règim, com es pot comprovar en les últimes línies de les seves súpliques:

Senyor! [referint-se al tsar] No neguis la teva ajuda al teu poble! Destrueix el mur que hi ha entre Tu i el teu poble! Ordena que es doni satisfacció a les nostres demandes, i llavors faràs feliç a Rússia; si no ho fas així, estem disposats a morir aquí mateix. Només tenim dos camins: la llibertat i la felicitat o la tomba

Molts veurien la tomba aquell dia, però el tsarisme també havia començat a cavar la seva.

La revolució

La guerra que Rússia havia iniciat el 1904 amb el Japó arran de l’atac sorpresa nipó a Port Arthur va començar malament des del principi per a l’imperi tsarista. A casa, a partir del Diumenge Sagnant, l’esclat revolucionari va ser inevitable i 400.000 obrers russos anaven a una vaga general (mai en tota la història russa s’havia arribat a tal èxit de convocatòria); i a l’exterior la guerra anava cada vegada pitjor. Les esperances d’apaivagar la incipient revolució amb una gran victòria patriòtica es van veure ràpidament esfumades amb les males notícies militars que s’enunciaren durant tot el 1905: al febrer, les tropes terrestres eren vençudes a Mukden i al maig, en un desastre sense pal·liatius, la flota del Bàltic va ser aniquilada a Tsushima (un mes després, el Potemkin s’amotinaria). El missatge era clar per a les masses enfervorides: el règim no era invencible, i les forces polítiques que estaven il·legalitzades ressorgiren a l’escena pública.

L’imperi s’acostava perillosament al col·lapse; en les setmanes i mesos posteriors al Diumenge Sagnant, les revoltes, manifestacions i reivindicacions que portaven vint anys arrossegant-se esclataren: Polònia i Geòrgia es tornaren ingovernables i l’estat hi perdé la presència durant setmanes. I, a més de les vagues i manifestacions convocades per tot el país, les tropes que tornaven de l’Orient Llunyà es revoltaren en la línia del transsiberià al setembre.

És en aquest context que sorgiria una institució essencial per entendre els següents dotze anys de la Revolució Russa: la creació dels ‘soviets’.  La paraula, que no significa altra cosa que “consell” o “junta” fou una creació espontània de les masses obreres durant aquelles jornades revolucionàries i ben aviat passà a tenir un caràcter marcadament polític.

El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com
El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com

Entre els mèrits primerencs dels soviets hi ha el fet de reforçar el sentiment de classe i agrupar totes les forces opositores del règim tsarista: social-revolucionaris, socialdemòcrates i forces burgeses més o menys radicalitzades. Així doncs, el règim estava assetjat des de totes les perspectives possibles. L’agrupació de totes les forces opositores en una única ‘plataforma’ va ser, com apuntà Andreu Nin, una força i una debilitat. Força, perquè agrupava tots els contraris a l’autocràcia, però debilitat perquè la diversitat en el seu si i les vacil·lacions de la petita burgesia radical entorpiren el procés.

Els soviets, com diu Nin, són constituïts per les classes revolucionàries (obrers, camperols i empleats) i es constitueixen al marge de la legalitat en nuclis organitzatius i comitès de vaga que mica en mica es converteixen en “organismes representatius de la classe obrera; després en òrgans d’insurrecció i en embrió de poder”.

Si bé el primer soviet aparegué a Ivanovo-Vosnesenk (el centre més important de la indústria tèxtil russa), el més emblemàtic fou ràpidament el de Sant Petersburg, on hi havia el proletariat més actiu i reivindicatiu i que a l’octubre organitzà un soviet de “diputats obrers” escollits pels mateixos obrers. A mitjan novembre, el nombre de diputats era “de 562, delegats de 147 fàbriques, 34 tallers i 16 sindicats”. La classe obrera russa estava començant a construir una realitat política i de poder que vivia d’esquenes ja al règim tsarista. Les reivindicacions del Soviet de Sant Petersburg (dominades per la corrent socialdemòcrata) foren adreçades a la Duma municipal i donaren un salt qualitatiu (i molt més polititzat) a la llista de súpliques presentades durant el Diumenge Sagnant:

1- Prendre mesures per a regular l’abastiment de la classe obrera de la capital

2- Concedir edificis públics per a les assemblees obreres

3- Abolir la concessió de locals i de subvencions a la policia

4- Entregar diners municipals al soviet per a l’armament del proletariat de la ciutat (!!!)

5- Constitució d’una república democràtica

6- Jornada laboral de vuit hores

Davant un col·lapse que semblava imminent (el camp també estava àmpliament revoltat), Nicolau II va cedir en importants àmbits, i fent cas del seu influent ministre Sergei Witte, firmà un manifest. Al “manifest d’octubre” es promovien certes llibertats civils, de consciència, expressió i associació i… accedia a la creació d’una Duma (parlament) escollida per sufragi universal masculí. Justament quan semblava que l’autocràcia tenia els dies comptats i el descontentament de certs sectors socials urbans començava a amainar, Nicolau aprofità aquest moment per contraatacar. Havent recuperat part del control del país, esclafà els intents de sublevació armada d’alguns soviets i des de finals de 1905 ja estava desnaturalitzant el projecte de la Duma i s’anà atorgant poders que eren impossible de fer conviure amb la pretesa voluntat d’edificar un règim constitucional.

El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l'esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot
El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l’esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot

La repressió es desencadenà sobre les corrents socialistes mentre una part creixent de la burgesia tornava a donar suport al tsar. La detenció dels dirigents del Soviet de Sant Petersburg (incloent al seu jove president, un tal Lev Trotski) va ser tota una declaració d’intencions. Malgrat que la majoria dels districtes rurals estaven en oberta rebel·lió, el tsar va poder salvar el tron perquè encara mantenia el control del gruix de l’exèrcit (una cosa que ja no passaria al 1917).

El país semblava haver tornat a l’ordre i a la situació prerevolucionària de 1905, però sota un aparent immobilisme polític, tot havia canviat: ningú creia ja en el tsarisme. La classe obrera, a més, havia après una important lliçó: després de la traïció de la burgesia a la revolució, van veure que només un partit obrer podia representar els seus interessos. Tot plegat va ser una gran escola per als futurs protagonistes i dirigents de la Revolució Russa de 1917: “Sense l’assaig general de 1905, no hauria sigut possible la revolució de 1917”, diria Lenin, 12 anys després.

El tsarisme moria mentre la revolució naixia.

Read More

Les manifestacions pacífiques, inspirades en les experiències revolucionàries d’Egipte i Tuníssia de la primavera de 2011, van mutar ràpidament, com a conseqüència de la repressió del règim Sirià i la militarització de l’oposició, convertint-se en una guerra civil oberta.
En un conflicte que s’allarga durant més de cinc anys, el focus mediàtic ha centrat la seva atenció en la interacció dels actors exteriors al país, així com la rivalitat inherent entre la minoria alauita que regna el país i la majoria sunnita. Aquesta simplificació del conflicte impedeix un enteniment clar sobre quins són els principals motors que alimenten el conflicte sirià. Entre aquests factors trobem, en primer lloc, la gran varietat i diversificació dels grups sunnites que lluiten al territori, la lluita per la supervivència de minories ètniques i religioses —com ara la dels grups armenis i cristians—, les tensions inherents al país entre les principals urbs i la perifèria rural, així com la lluita ideològica entre una elit dominant i una majoria reprimida.
En definitiva, la gran varietat de forces socials del país pugna per la construcció religiosa, social, ètnica i política de la nova Síria. Alhora, els interessos dels poders regionals i internacionals juguen també un paper important donant suport a diferents faccions, cosa que conforma un entorn sovint caòtic i anàrquic en la seva lluita per la supervivència.

En un moment en què la guerra civil s’ha estancat després de cinc anys de conflicte, és molt important entendre com les dinàmiques bilaterals a l’àmbit internacional i local conformen una dinàmica paral·lela i provoquen que no s’observi cap sortida negociada ni victòria militar a curt termini.

La relació de poder entre l’oposició armada i el govern de Bashar al-Assad

Durant els primers episodis de violència i insurrecció, el règim sirià va veure’s amb la necessitat d’implementar una sèrie de mesures reformistes  —seguint amb la mateixa agenda soft marcada pel monarca marroquí Mohammed VI o el president algerià Abdelaziz Bouteflika—a través de la reforma constitucional ratificada en referèndum el passat 26 de febrer. Contraris a aquesta fórmula, els hardliners sirians van defensar la idea que les promeses de reforma democràtica i les iniciatives polítiques dirigides a satisfer les demandes dels manifestants sirians només facilitarien la pèrdua de credibilitat i legitimació del sistema Ba’ath liderat per Bashar al-Assad, cosa que provocaria inexorablement la desarticulació del règim polític com a conseqüència de l’enfortiment de l’oposició siriana.

Per la seva banda, els corrents revolucionaris sirians van arribar a la idea que l’acceptació de les propostes de reforma suggerides per Al-Assad durant els primers mesos de revolta tindria un efecte advers, i possibilitaria el silenci de les seves aspiracions en el futur. En aquest sentit, el compromís amb la lluita armada complia, doncs, amb l’objectiu fundacional, la desarticulació del sistema polític ba’athista i el conseqüent desenvolupament dels diferents projectes de construcció nacional, ja fos el naixement d’un nou califat islàmic, d’una nova Síria democràtica —unitària o federal— o d’una república islàmica vinculada a l’autoritat ideològicament “confrontada” dels aiatol·làs Ali Khamenei, Husein Fadlalà o Ali Sistani i els seus projectes políticoreligiosos.  

1
Manifestació en suport del president Al Assad a l’agost de 2013. http://newsrescue.com/nato-data-70-syrians-support-assad-only-10-support-foreign-backed-rebel-terrorists/

La gran varietat de forces que conformen l’oposició

A la guerra civil siriana, les forces del règim de Bashar al-Assad s’enfronten principalment a una autèntica amalgama de grups rebels, entre els quals destaquen el Free Syrian Army, les xarxes militaritzades vinculades a Al Qaeda, les Forces Democràtiques Síries o les forces d’ISIS.

Aquesta gran varietat de faccions que pugnen per la construcció del nou model estatal sirià es caracteritzen majoritàriament per la seva incapacitat de controlar tant a altres faccions rebels com d’exercir autoritat dins de les seves línies, cosa que impedeix que puguin fer promeses creïbles en una taula de negociacions. En aquesta línia, la por a quedar marginades facilita que les faccions minoritàries sirianes vegin la lluita armada com a únic camí possible per la seva supervivència.

2
Manifestació de l’exèrcit lliure de Siria (FSA) a Alep durant l’estiu de 2011 http://www.abc.net.au/news/2013-08-28/syrians-hold-massive-rally-near-aleppo/4918762

Per altra banda, sense cap dubte, la fragmentació de l’oposició siriana ha sigut facilitada per la interacció d’estats exteriors, els quals tenen com objectiu influenciar la construcció de la nova Síria en base a les seves necessitats nacionals i els seus objectius regionals. Aquesta dinàmica ha quedat exemplificada en els constants xocs entre les milícies kurdes assentades a la frontera turca, situada al nord del país, i els extremistes de l’ISIS. En aquest sentit, l’accés a significants recursos econòmics i militars ha estat un factor molt important a l’hora de provocar la desunió de les forces opositores sirianes. Així mateix, ha comportat un augment de la seva activitat armada en la lluita per la supervivència i noves quotes de poder.

El fracàs de les negociacions internacionals

La intervenció militar contra la Líbia de Gaddafi l’any 2011, capitanejada per l’OTAN per donar suport als revoltats àrabs, ha influenciat enormement el conflicte Sirià. El caos i la inestabilitat política i militar que pateix el país ha obligat a repensar el principi internacional R2P (Responsability to Protect), és a dir, la responsabilitat que tots i cadascú dels països adherits a Nacions Unides tenen a l’hora d’evitar que països tercers cometin crims de guerra, actes de genocidi, neteges ètniques o crims contra la humanitat.
Conseqüentment, la resolució del conflicte per la via diplomàtica ha quedat inicialment influenciada pel fet que l’administració Obama ha decidit deixar el futur de Síria a mans del seu poble, al mateix temps que Vladimir Putin dóna suport incondicional al president Al-Assad.  

Entre 2012 i 2016, les successives conferències de pau Ginebra I, II i III han evidenciat els dèficits estructurals de tractar de solucionar el conflicte sirià per la via diplomàtica.
El projecte de configurar un govern de transició nacional on s’hagi d’incloure necessàriament les estructures del partit Ba’ath (evitant així errors del passat com el cas de l’Iraq), ha quedat debilitada pels següents factors. En primer lloc, el règim de Bashar al-Assad s’ha negat a acceptar qualsevol resolució diplomàtica, arran de la seva capacitat de resistir l’avanç dels rebels. En segon lloc, les principals faccions rebels de Síria, com el Front Islàmic, les milícies Kurdes o Al Nusra i l’ISIS, no han estat representades dins del procés negociador i han denunciat públicament qualsevol resolució emesa negant-se a acceptar cap mandat internacional. Així es va constatar a principis d’octubre de 2014 amb la declaració conjunta que les més de 75 principals faccions que conformen el Free Syrian Army van emetre, en el qual rebutjaven la iniciativa de Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a Síria.

Durant l’última ronda de negociacions a Ginebra III (2016), en front del bloqueig internacional i local, els equips negociadors han decidit fer un gir estratègic a l’hora de concentrar els seus esforços a aconseguir un alto al foc provisional, unir forces en la lluita contra ISIS i acceptar que l’Aràbia Saudita i l’Iran entrin a formar part a la taula de negociacions, cosa que deixaria de banda la continuïtat de Bashar al-Assad al poder.

De forma paral·lela a les negociacions de Nacions Unides, al desembre de 2015 Riad va acollir una conferència política on, sota la tutela de les monarquies del Golf Pèrsic i amb la presència activa d’emissaris Russos, d’Estats Units i França, per primer cop, un cos creïble de representants de l’oposició armada siriana va aconseguir agrupar més de cent grups opositors sirians en un ventall que incloïa des de activistes polítics fins a islamistes hardliners. En una clara representació de la gran varietat de projectes de construcció nacional per Síria, els assistents a la reunió de Riad van declarar el seu compromís a engegar un procés polític plural per Síria.

Russian Foreign Minister Sergei Lavrov (L), U.S. Secretary of State John Kerry (C) and United Nations special envoy on Syria Staffan de Mistura (R) attend the ministerial meeting on Syria in Vienna, Austria, May 17, 2016. REUTERS/Leonhard Foeger - RTSELX2
Diàlegs de pau duts a terme a Ginebra, capitanejats per Sergey Lavrov (esquerra), John Kerry (centre) i Staffan de Mistura (dreta) https://timesofislamabad.com/geneva-talks-on-syrian-peace-process-in-jeopardy/2016/06/29/

La interacció de les potències estrangeres

Sense cap dubte, la interacció de potències estrangeres a la regió ha estat una de les causes principals de la implosió del conflicte sirià. Tot i així, la clàssica bipolaritat que ha caracteritzat el conflicte sirià amb l’enfrontament de les faccions rebels recolzades per les monarquies del Golf Pèrsic i l’OTAN contra l’exèrcit de Bashar al-Assad i el tàndem Iran-Rússia ha fet que fins el moment la balança es decanti a favor del president Al-Assad.
En el cas de l’Iran, tot i que el president Rohani hagi centrat els seus esforços en la resolució del conflicte per la via diplomàtica a través de facilitar una transició que empoderi un nou president que ostenti un paper similar al d’Hamid Karzai a l’etapa post-taliban, la seva disposició al diàleg ha quedat parcialment enfosquida per l’acció de la Guàrdia Revolucionària. Amb més de 1000 voluntaris iranians morts, rebuts a la seva tornada amb honors de màrtirs de la revolució, les forces iranianes (Al Quds, IRGC, Fatehin Brigade) han defensat els santuaris xiïtes a Síria i, sense cap dubte, el seu principal aliat a la regió és Bashar al-Assad, al mateix temps que permet l’entrada de milícies shi’is procedents de l’Iraq o l’Afganistan com ara la milícia Asaib Ahl al-Haqq.

Per altra banda, la intervenció russa a Síria va salvar el règim de Bashar al-Assad en un moment en què els rebels sirians arrabassaven al règim més i més territori. Això indicà que no només Rússia, sinó també el propi Bashar al-Assad, tindrà també la paraula a l’hora de decidir el futur de Rússia. Aquesta nova dinàmica va quedar constatada en la victòria que el ministre rus d’exteriors, Sergei Lavrov, es va apuntar a costa de l’ex secretari d’estat americà, John Kerry, qui va acceptar deixar de considerar la continuïtat d’Al-Assad al poder com una línia vermella, obligat per la necessitat de crear una aliança internacional que frenés l’avanç galopant de l’Estat Islàmic.

En aquesta línia, l’estratègia de l’administració Obama vers la solució diplomàtica a Síria s’ha vist centrada, durant la segona meitat de 2016, en la necessitat de buscar una treva permanent entre els rebels sirians i el règim d’Al-Assad, centrant-se en la responsabilitat que el líder alauita té vers la protecció dels civils.

Read More