El vessant antropològic en la ritualitat funerària

És des del Paleolític Superior (35000-8000 aC), quan s'acoloreix amb ocre als difunts i els accessoris de la tomba es converteixen en una part permanent de l'atenció als morts, quan es pot parlar amb seguretat d'una pràctica d'atenció o cura cap als difunts. Arribats al Neolític (7000-5000 aC), en alguns territoris el fonament econòmic és l'agricultura, i en d'altres ho és la ramaderia. És precisament com a conseqüència de la pràctica agrícola que l'ésser humà acaba desenvolupant les nocions de fecunditat, de la Gran Mare i dels avantpassats, elements que actuen com a força de suport de l'experiència religiosa. És així com es comencen a construir cases més grans i duradores pels morts que pels vius, perquè els avantpassats són els portadors de la vida i la fecunditat.

Des d'aquest moment, en el lloc d'enterrament d'una persona destacada, com pot ser el cap d'una tribu, pot sorgir un monument i el mort es pot convertir en déu. La funció de la tomba com a emmagatzematge del record té un paper essencial en la conformació de memòries culturals: tant la memòria dels morts, com les tombes com a "lloc de memòria" contribueixen a fundar una identitat concreta. Així, la tomba es converteix en un signe per a evitar l'oblit en la memòria pública, actuant com a punt de referència d'un grup social que necessitava un record creador de la identitat i assigna al lloc d'enterrament els records col·lectius.

Significats, creences i elements de ritualitat en la protohistòria mediterrània

La Protohistòria és el període en el qual s'emmarca la tradició oral que ha acabat arribant als nostres dies en forma dels Poemes Homèrics: la Ilíada i l'Odissea. En ambdues obres, el sacrifici d'animals per fomentar el beneplàcit de les divinitats és una constant, però en algunes cultures les ofrenes als déus anaven més enllà: entre els pobles semites, per exemple, era costum sacrificar el primer fill, tot i que després es va substituir pel sacrifici d'un animal. Aquesta tradició ens serveix per introduir la pràctica del sacrifici humà.

Els primers sacrificis són fets en honor als difunts amb la mort d'esclaus i de dones, i més endavant es dediquen a diversos esperits de la naturalesa. Aquesta classe de sacrifici va estar molt estesa en el món antic, on la practicaven els grecs, els romans, els germans, els celtes, els fenicis o els arameus, entre d'altres. Com en el cas dels semites, aquesta pràctica va acabar sent substituïda pel sacrifici d'animals (amb l'exemple bíblic de la substitució d'Isaac per un xai, o l'episodi homèric en el qual Ifigènia és substituïda per una cérvola) o per ofrenes com ara figures d'argila, metall o palla que representaven homes i animals (un costum documentat a la Xina).

Més endavant, el sacrifici acostumava a ser de verges o nens, caracteritzats per una puresa que servia com a concentració especial de força. Però també se sacrificaven presoners de guerra, un fet que assegurava el benestar de la nació. Alhora, existia el sacrifici humà com a part de rituals funeraris, i també el suïcidi o sacrifici d'un mateix.

En relació als poemes homèrics, és rellevant mencionar que els episodis de sacrifici humà són omesos expressament, i la constant són els sacrificis d'animals per aconseguir el beneplàcit de diverses divinitats. Malgrat aquesta voluntat d'ometre la matança ritual, hi ha un episodi del llibre XXIII de la Ilíada en el qual Aquil·leu sacrifica dotze troians davant la pira del difunt Pàtrocle. Es tracta d'un cas paradigmàtic que ha provocat que els estudiosos de la religió i les pràctiques funeràries gregues hagin desenvolupat un gran interès en la matança de presoners, considerant-ho una evidència valuosa del que podria ser una pràctica real en l'Antiga Grècia.

La literatura grega i la pràctica del sacrifici femení

Evadne a Les Suplicants d'Eurípides o Yocasta i Haemon a l'Antígona de Sòfocles, són exemples d'històries sobre el suïcidi d'esposes i amants, unes narracions que podrien haver estat inventades i admirades en una era en la qual el suïcidi no estava sancionat per costum. Ara bé, més enllà de conformar una imatge que serveixi com a testimoni de la tradició funerària d'aquestes societats, la popularitat d'aquests relats reflecteix les actituds masculines del període Clàssic (480-310 aC) i Hel·lenístic (310-30 aC). El suïcidi per pena proporcionava material emocional i de caràcter sensacional per a poetes i dramaturgs, però el fet és que l'estudi de les seves creacions pertany a la història de la literatura més que no pas a la història de la religió i els costums funeraris grecs.

Sobre la base de les evidències literàries, alguns historiadors han proposat que el que es podria afirmar és que una cultura que en la seva literatura mostrava admiració pel suïcidi de viudes podria haver encoratjat aquest tipus de suïcidi tradicional en una etapa anterior. Aquesta hipòtesi ens serveix per presentar, de nou, la pràctica del sacrifici femení en l'antiguitat. L'exemple del sacrifici de Políxena en la tomba d'Aquil·leu sovint ha estat concebut com un episodi sorgit de la preservació d'una memòria sobre una tradició grega practicada en el passat. Tanmateix, la inspiració de la història es podria comprendre millor si es relaciona amb una tradició èpica més que no pas amb un costum de l'Edat del Bronze.

Així, els arguments sobre un antic ritual grec de sacrifici femení semblen no tenir fonaments. El mite original de Políxena semblaria representar un costum que consistia a sacrificar presoneres de guerra sobre les tombes dels guerrers caiguts en la batalla. Però el cert és que, partint d'aquesta història, no es poden plantejar conclusions segures. No obstant això, aquesta pràctica ha estat adoptada per diverses civilitzacions, com ara l'anomenat suttee de l'Índia, en el marc del qual les dones s'immolaven en les pires dels seus marits o familiars, i que va ser vigent fins al segle XIX, quan es va abolir durant l'ocupació britànica de la península. Convé mencionar, però, que a l'Índia moderna se segueixen donant casos de suttee clandestí.

[caption id="attachment_9591" align="aligncenter" width="605"]Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de suttee o sati. Circa 1800. Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/. Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de "suttee" o "sati". Circa 1800. Font: Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/.[/caption]

Evidències arqueològiques

Les teoritzacions presentades fins ara requereixen que, a continuació, es mencionin exemples de jaciments arqueològics reals, amb la intenció de plantejar la possibilitat que en la protohistòria hi hagués una sèrie de tendències relacionades amb les pràctiques funeràries en diferents regions mediterrànies, que estarien associades específicament al culte real als herois morts i la legitimació de famílies en el poder.

Alguns exemples de jaciments en els quals s'han establert hipòtesis sobre la possible presència de sacrificis femenins són la necròpolis de Kaloriziki (Kourion, Xipre), la necròpolis de Knossos (Creta), l'heroon de Tirint (Micenes, Peloponès) i l'heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea). D'entre tots ells, només en els dos últims casos els estudis arqueològics permeten indicar la possible presència de sacrificis femenins.

Heroon de Tirint (Micenes, Peloponès, Grècia)

Tirint és un lloc arqueològic situat a l'Argòlida, al Peloponès (Grècia), i va ser un dels principals centres de la civilització micènica fins al seu col·lapse als voltants del 1200 aC. La tomba que ens interessa és la número XXVIII, excavada en un emplaçament proper a l'edifici principal de l'Acròpoli de Tirint, i per tant es troba en una posició preeminent. Aquest fet indica que hi havia una voluntat de deixar constància de la preponderància social del difunt, i ens pot donar informació sobre els rituals funeraris que es van seguir.

[caption id="attachment_9596" align="alignleft" width="351"]Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). "Loyal wives or just concubines...?" a Treballs d'Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176. Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). "Loyal wives or just concubines...?" a Treballs d'Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176.[/caption]

La sepultura ha estat situada cronològicament en la transició entre el període Submicènic i el període Protogeomètric (1025-1000 aC). Dins de la tomba s'hi van trobar dues inhumacions, una enterrada amb l'aixovar funerari propi d'un guerrer, i l'altra sense cap classe de bé o objecte i enterrada en un nivell lleugerament inferior, un fet que va fer que els investigadors es plantegessin si es tractava d'un enterrament dut a terme en un període anterior.

Durant les excavacions, no es va dur a terme una anàlisi antropològica dels cadàvers, però es va plantejar que el segon cadàver hauria de pertànyer a una dona, i que la primera inhumació, que com hem dit anava acompanyada d'utensilis de guerra, seria un home.

D'aquesta manera, malgrat que el gènere dels cadàvers no ha estat identificat, no es poden obviar les circumstàncies d'aquesta sepultura, que a causa de la important posició on va ser situada, fa pensar en la possibilitat que es tractés d'un heroon argiu, en el qual es podria haver sacrificat una dona per a donar més èmfasi al ritual d'enterrament d'un guerrer. Aquesta hipòtesi es veu clarament reforçada amb el següent exemple, el cas paradigmàtic de l'heroon de Lefkandi.

Heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea)

L'àrea arqueològica de Lefkandi està situada a la desembocadura del riu Lilas, a l'illa grega d'Eubea, en la que en l'antiguitat es coneixia com a plana de Lelantum, caracteritzada per ser molt rica i fèrtil. Des de la dècada de 1960 s'han dut a terme diverses campanyes d'excavació a la zona, gràcies a les quals s'ha pogut descobrir un dels elements més espectaculars i importants de la història de l'arqueologia de Grècia: l'heroon de Lefkandi.

[caption id="attachment_9597" align="alignright" width="351"]Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia[/caption]

L'heroon es troba en el cementiri de Toumba, i data d'entre el 1000 i el 950 aC. La troballa consisteix en una excavació al terra que conté dos enterraments molt rics i aparentment simultanis, una cremació masculina i una inhumació femenina. En una altra obertura excavada a prop, s'hi van dipositar quatre cavalls que van ser sacrificats durant els rituals funeraris. Les cendres del difunt masculí es van trobar dins d'una àmfora xipriota de bronze, que era una antique, juntament amb les seves armes i acompanyat pel cadàver inhumat d'una dona. Ella anava vestida amb una sèrie de joies impressionants, entre les quals hi havia un penjoll d'or, que també era una antique, 900 o 800 anys més vell que la seva última propietària. Les tombes estaven recobertes amb terra formant un gran túmul, però no se sap com estava coronada la superfície d'aquesta sepultura.

El doble enterrament estava situat dins d'un edifici monumental, que potser hauria estat la llar del guerrer, i que hauria estat destruïda expressament durant els seus rituals funeraris. A causa de les característiques de l'enterrament de la dona, que presenta els braços plegats, les mans i els peus creuats i un ganivet de ferro amb mànec d'ivori que va ser dipositat al costat del seu cap, alguns investigadors han assumit que es tracta de la consort del guerrer, sacrificada durant el funeral del seu marit.

La realitat és que sembla poc probable que es tractés de l'esposa del difunt, i la víctima s'hauria de considerar com a una concubina. Això es deu al fet que, des de l'Edat del Bronze, existeixen evidències funeràries de dones d'alt estatus compatibles amb l'existència d'un sistema de dots i d'una societat amb una agricultura complexa, i per tant l'esposa d'un gran personatge com el de l'heroon de Lefkandi no podria haver estat sacrificada.

Des del punt de vista de les anàlisis forenses, s'han exclòs les possibilitats que les dues morts haguessin estat simultànies per causes naturals, com podria ser un accident o una plaga.

[caption id="attachment_9598" align="aligncenter" width="350"]Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l'heroon de Lefkandi. Font: Pinterest Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l'heroon de Lefkandi. Font: Pinterest[/caption]

(6) Lefkandi 2

Un altre factor rellevant és que l'heroon va ser erigit en un punt prominent del paisatge, i hauria donat inici a una àrea d'enterrament de la classe dirigent de la zona, i per tant s'entendria que la localització i el caràcter monumental de l'edificació s'haurien buscat expressament perquè l'heroon fos visible des de diferents punts geogràfics i es donés una imatge de superioritat respecte de la resta de població.

Així, la dona sacrificada a l'heroon de Lefkandi seria molt probablement una concubina que hauria mort en el marc dels rituals funeraris d'un home important, que també hauria sacrificat diversos cavalls per a emfatitzar la seva tasca de legitimació de poder i ascendència. La conseqüència d'aquest primer enterrament hauria estat la consolidació d'un llinatge determinat al capdavant d'un grup humà, i la fundació de la necròpolis de Toumba en seria la principal mostra.

A tall de conclusió

En cap cas s'està intentant demostrar aquí que les civilitzacions protohistòriques mediterrànies mencionades tenien una especial propensió a fer patir als qui eren inferiors: concebre que la civilització grega tenia tendència a la crueltat, o que extreia algun tipus de plaer en infligir patiments gratuïts, no només no tindria fonament sinó que resultaria anacrònic. La voluntat d'aquest article ha estat la d'establir alguns paràmetres sobre el significat i les condicions en què, molt possiblement, es donaven els sacrificis humans en la protohistòria mediterrània, i en cap cas s'ha volgut descriure una "arqueologia dels horrors".

Tenint en compte això, en primer lloc hem d'acceptar que el registre arqueològic s'adequa a les pràctiques sacrificials presents en la literatura homèrica, i per tant els cicles èpics s'han de seguir estudiant i comparant amb les troballes que vagin emergint.

Aleshores el que convé plantejar-se és si els sacrificis femenins podrien haver actuat com a rituals fundacionals de les necròpolis. El cas de l'heroon de Lefkandi és molt significatiu, i ens permet plantejar, amb rigor historiogràfic, la possibilitat que en rituals específics -que no eren religiosos sinó que tenien una altra connotació- es requerís sacrificar esclaves o concubines, per la seva posició social i al fet que eren considerades més aviat objectes que eren propietat d'algú, i no pas éssers humans.

Així doncs, crec rellevant acabar aquesta anàlisi parlant de la figura de l'heroi. Com sabem, els heroon eren estructures construïdes per a la veneració d'un guerrer, i per tant en aquest sentit s'assimilen als temples erigits per a rendir culte als déus Olímpics. És per aquesta raó que una persona que volgués mantenir la preponderància que havia adquirit en vida, i alhora la volgués llegar a la seva família, podria exigir rituals funeraris extraordinaris, que podrien incloure sacrificis de dones de rang inferior a ell.

Fins fa relativament poc temps, les hipòtesis sobre sacrificis femenins en les civilitzacions mediterrànies de les quals les societats actuals són hereves no havien generat massa interès, però per sort actualment s'estan revisant paràmetres i obrint nous camins, perquè al cap i a la fi la historiografia és això: reunir coneixement, discutir-lo, revisar-lo (amb rigor i objectivitat), i, si és convenient, replantejar-lo.

(1) Portada article

Sacrificis femenins en la ritualitat funerària protohistòrica a la Mediterrània. Introducció a les evidències d’un nou camp d’investigació

El vessant antropològic en la ritualitat funerària És des del Paleolític Superior (35000-8000 aC), quan s’acoloreix amb ocre als difunts i els accessoris de la tomba es converteixen en una part permanent de l’atenció als morts, quan es pot parlar amb seguretat d’una pràctica d’atenció o cura cap als difunts. Arribats al Neolític (7000-5000 aC), en […]