Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

La República de Salé va ser una ciutat-estat de curta durada que va existir durant el segle XVII. Per estar situada entre les dues ribes del riu Bu Regreg, també ha estat denominada –entre molts altres noms– com a República de les Dues Ribes, així com a República de Rabat-Salé, ja que mentre que Salé està ubicada en la riba nord, a la riba sud, just davant, es troba Rabat. La cronologia aproximada de la república se sol establir entre 1624 i 1668 i està estretament lligada a l’expulsió dels moriscos dels regnes d’Espanya decretada per Felip III que es va dur de manera esglaonada entre 1609-1614.

L’esgotament a causa del constant estat de guerra de la Monarquia Hispànica en múltiples fronts simultàniament durant tot el segle XVI es va fer evident a la fi del regnat de Felip II. El monarca, conscient de la situació i sentint la manca de preparació del seu hereu, va decidir començar a replegar-se. El mateix any de la seva mort, en 1598, va assentar les paus amb el nou rei de França Enric IV de Borbó. Així mateix, en el seu testament va cedir els Països Baixos a la seva filla Isabel Clara Eugènia i al seu marit l’arxiduc Albert d’Habsburg. El jove Felip III i la facció del seu valido el Duc de Lerma, van decidir portar una agressiva política exterior durant els primers anys al front anglo-neerlandès que encara quedava obert. El fracàs a Irlanda –que es volia convertir en el Flandes anglès–, on els rebels catòlics irlandesos havien ofert la corona a Felip III, juntament amb la successiva mort de la reina Elisabet, va fer que se signés el Tractat de Londres (1604), quedant únicament la rebel·lió dels súbdits neerlandesos. Malgrat els intents, el momentum per reconquerir els Països Baixos ja havia passat i la Monarquia no va tenir més remei que acordar l’anomenada Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides (1609-1621), reconeixent de facto la seva independència. Aquests anys de pau, han estat denominats pels historiadors com a Pax Hispanica (1598-1621).

La Monarquia va haver de mirar al seu interior i el que va trobar, li va desagradar: una crisi econòmica deguda a les diferents bancarrotes i a la devaluació de la moneda; la gradual disminució de l’arribada de recursos vinguts des d’Amèrica i no obstant això una major densitat de pirates i corsaris; aquestes coses i altres més, acompanyades del sentiment de fracàs de l’elit dirigent i els seus ideòlegs, que sentien com derrotes els –avantatjosos– tractats signats amb els seus enemics. És per això que la Monarquia passa per un període de reconfiguració a tots els nivells –fins i tot la capital es trasllada a Valladolid–, amb l’objectiu de posar remei a tots els mals existents. Una de les coses a què es presta atenció és a la minoria no assimilada dels moriscos.

El perquè de l’expulsió dels moriscos

Els moriscos són aquells súbdits de la corona que per a romandre en els territoris i ser respectades les seves propietats van haver de convertir-se forçosament al catolicisme, abjurant de la fe de Mahoma. Pel que els mudèjars –musulmans en territoris cristians– van passar a ser moriscos –cristians nous–, al llarg del segle XVI. Encara que són difícils de comptabilitzar, s’estima que hi havia al voltant de 325,000 moriscos (rondant del 3% de la població), assentats principalment en els regnes d’Aragó (on se’ls anomenava «moros»), València (denominats «sarraïns») i Granada i en la Corona de Castella, lloc últim, on el seu percentatge era inferior i on en general, estaven millor integrats que a la resta.

Tot i que el cost econòmic i demogràfic va ser molt elevat –especialment a València i Aragó–, des del punt de vista polític i social aquesta decisió estava perfectament justificada. Durant l’època, s’entenia com modernitat l’homogeneïtzació, resumint perfectament el concepte la locució «Una fe, un Rei, una llei». Molts dels moriscos mantenien pràctiques i costums alienes al cristianisme, i molts directament professaven l’islam en secret. A més, resultaven una amenaça militar de primer nivell. Eren considerats com una potencial cinquena columna, com l’enemic a casa, dins de les constants lluites contra l’Imperi Otomà. La prova era a les rebel·lions de les Alpujarras. La primera (1499-1501) es va deure precisament a la forçosa conversió decretada pels Reis Catòlics en la recentment conquerida Granada –que violava les capitulacions de 1491–; mentre que la segona (1568-1571) durant el clímax de l’enfrontament hispano-otomà a la Mediterrània, és la que va atemorir fins i tot als menys inclinats al tracte sever contra els moriscos. La rebel·lió va ser una cruenta guerra de guerrilles que es va encarregar de suprimir el germà de Felip II i posterior heroi de Lepant (1571) Joan d’Àustria.

Encara que en el moment de l’expulsió, existia una treva amb els turcs (signades en secret per Felip II i Murat III entre 1580-1581 per mantenir les aparences com a respectius paladins de la seva fe), la treva no incloïa el veritable mal que assolava les costes mediterrànies: el corsarisme i la pirateria barbaresca. Tot i les diferents esquadres de galeres que patrullaven les costes, de la política de fortificacions i construcció de torres de guaita per tot el litoral, la xarxa de presidis nord-africans i d’informadors existents, la pirateria nord-africana va ser un constant perill no només per a la navegació i el comerç mediterrani, sinó per a les illes i les costes cristianes. El delta de l’Ebre, València i les Balears es van emportar la pitjor part (Felip II va considerar desallotjar Menorca per resultar impossible la seva defensa). Els litorals es van buidar i la població vivia en un estat d’alerta perpètua, ja que no només eren les seves propietats les que corrien perill, sinó i principalment, la seva pròpia vida, ja que l’actiu més preuat eren els captius que més tard eren venuts com a esclaus per tota la Mediterrània. A més, una d’aquestes ràtzies podia resultar ser l’avantsala de l’arribada d’una gran armada otomana. Molts moriscos col·laboraven activament amb aquests pirates, com a informadors o com a intermediaris, i encara que no ho fossin, igualment patien la fúria dels altres súbdits que buscaven a qui culpar d’aquests mals.

L’expulsió dels moriscos (c. 1627) dibuix de Vicente Carducho [Museu del Prado]. Font: Wikipedia Commons

És per tot això que es va iniciar l’expulsió d’aquesta minoria el 1609, coincidint amb la “deshonrosa” signatura de la Treva dels Dotze Anys. Els moriscos van ser deportats principalment al Nord d’Àfrica. Un dels grups expulsats van ser els moriscos del municipi extremeny d’Hornachos. Arribats des de Granada a la fi del segle XV i començaments del XVI, la majoria de la població d’Hornachos era morisca i gaudia d’una bona renda, cosa que no resultava un cas únic. El que sí que era més singular és que molts practicaven obertament l’islam, tenint a més a més fama de rebels i independents, ja que entre altres coses havien comprat a Felip II el dret a portar armes. És per això que el decret d’expulsió de Castella els feia expressa menció a ells.

Consulta del Consell d’Estat urgint al rei Felip III «de tomar resolución y (…) que comience a ejecutar lo que se ha resuelto (…) en lo particular de los moriscos de Hornachos, y en lo general de los demás [moriscos] de este reino». [AGS, EST, leg. 2639, f. 33. Madrid, 18 de juliol de 1609].

Els hornachegos igual que molts moriscos ben posicionats, van fer els preparatius per marxar temps abans de ser expulsats. Els hornachegos van buscar refugi a l’antiga ràbita –o en àrab clàssic ribā–, bastió fortificat a la riba sud del riu Bu Regreg –del qual prové el nom de l’actual capital del Marroc–, just al davant de Salé. Salé es trobava habitada per una acomodada comunitat de musulmans, molts d’ells arribats després de la segona rebel·lió de les Alpujarras. Comptant també amb una població jueva amb la seva jueria. La ciutat era governada per morabits (líders religiosos) i a causa del seu pròsper comerç, gaudia de gran autonomia dins el Marroc de la dinastia Sadita (1554-1659).

L’establiment i l’apugeu de la república pirata de Salé

Els hornachegos es van instal·lar a la zona de fortificada (kasbah o alcassaba) i els moriscos andalusos a la zona de la medina (es calcula que en total foren uns 5,000). La gran majoria no parlava àrab i les seves pràctiques religioses no resultaven les més ortodoxes, especialment la dels vinguts d’Andalusia. És per això que aquests últims van ser anomenats pels moriscos de Salé i d’Hornachos com «cristians de Castella». No obstant això, els tres grups que no eren ben vistos pels autòctons van començar a col·laborar entre ells. Paral·lelament, els espanyols en 1610 van ocupar Larraix (prop de Tànger) i van aconseguir expulsar els pirates de Mamura (1614), els quals van ser acollits a Salé (ara dividida entre les dues ribes: Salé la Vella (Sla el-Bali) i el nou assentament morisc va passar a ser dita Salé la Nova (Sla el-Djedid)). És a partir d’aquest moment, on l’activitat comercial i econòmica de Salé passa a vincular-se amb la pirateria i amb això passen a guanyar la força suficient –aprofitant els problemes interns dels Sadites–, per establir-se com una república independent de facto, encara que era el sultà qui teòricament nomenava al governador i rebia un delme.

Mapa (en francès) de la República de Salé. Font: Wikipedia Commons

El pirata renegat holandès Jan Janszoon, també conegut pel seu nom musulmà Murat Reis el Jove, va ser designat gran almirall i més tard també segon governador de la República de Salé. Janszoon havia nascut a Haarlem en 1575 i des d’allà es va dedicar al corsarisme i a obstaculitzar la navegació als vaixells espanyols. Excedint la seva patent de cors, va arribar a la Mediterrània, on va començar a col·laborar amb els diferents principats pirates semi independents de la costa de Barberia. En 1618 va ser capturat per altres pirates a prop de Lanzarote i d’ençà d’aquest moment va renegar del cristianisme i es va convertir a l’islam, arribant a Salé en 1619. Actuaria a Salé fins que en 1627, quan a causa de les tensions polítiques entre les diferents faccions, la va abandonar i se’n va anar a Alger on va prosseguir amb la seva activitat. Com a curiositat Janszoon, que havia abandonat a la seva família neerlandesa, es va ajuntar a Cartagena amb Margarita, una morisca amb la qual va tenir quatre fills. Entre els seus fills destaca Anthony Janszoon van Salee, nascut a Cartagena en 1607 i criat en l’islam, descrit com «mulat» i com a «mig holandès del Marroc», va ser un dels primers i més pròspers pobladors de Nova Amsterdam, en l’actual Manhattan. Entre els seus descendents es troben la influent família Vanderbilt, Jacqueline Kennedy Onassis o Humphrey Bogart.

Jan Janszoon (1650) oli de Pier Francesco Mola [Museu del Louvre] . Font: Wikipedia Commons

El cas de Jan Janszoon no era aïllat. Al començament del segle XVII els més destacats corsaris musulmans nord-africans eren renegats europeus procedents de l’Atlàntic com ara els també neerlandesos Ivan Dirkie de Veenboer (Sulayman Reis) i Zymen Danseker (Simon Reis) o com els anglesos Ahmed el Inglizi (Ahmed l’Anglès ) i Jack Ward (Yusuf Reis). A Salé van començar a conviure gents vingudes de molts llocs entre moriscos, jueus, pirates, renegats, esclaus, autòctons i comerciants per la qual cosa com a lingua franca es va emprar el castellà dels moriscos. S’ha calculat que l’activitat pirata de Salé entre 1618 i 1626 va suposar la captura d’uns 6,000 esclaus i d’uns béns que s’estimen que equivaldrien a tenir un valor d’uns 3.000 milions euros actuals. Siguin o no creïbles aquestes xifres, la veritat és que les expedicions pirates van ser cada vegada més ambicioses. Les costes espanyoles, portugueses, franceses, irlandeses, gal·leses i angleses van patir els atacs dels pirates que operaven des de Salé. El coneixement que tenien de les costes atlàntiques i de les millors tècniques i instruments de navegació va fer que les ràtzies arribessin fins i tot a la llunyana i freda Islàndia.

En 1627 Janszoon al comandament d’una coalició de pirates de Salé i Alger va arribar a Grindavík a la costa sud-oest. Van assaltar aquesta vila i altres més de la zona, m’entra que un segon grup feia el mateix a la costa sud-est, segrestant en tan sols dos dies entre 400-900 persones i assassinant a altres tantes en el procés (400 seguint les estimacions actuals de les fonts islandeses disponibles i entre 800-900 segons els testimonis de l’època). Els fets són coneguts a Islàndia com tyrkjaránið (segrestos turcs). Els capturats van ser venuts com a esclaus en el Nord d’Àfrica, alguns pocs van aconseguir tornar al cap de diversos anys. Entre els segrestats hi havia el pastor luterà Ólafur Egilsson i la seva família. Ell va poder tornar el 1628 tot i la seva dona ho va aconseguir el 1637. Els seus fills, però, mai van tornar, tal com explica el mateix Egilssonar en les seves memòries titulades Reisubók Séra Ólafs Egilssonar (Els viatges del reverend Ólafur Egilsson, editades i traduïdes a l’anglès en 2008). El ràpid èxit de Salé es va deure a la combinació de diners dels d’Hornachos, a la mà d’obra dels moriscos andalusos, als coneixements i vaixells dels renegats i al fantàstic emplaçament de Salé, allunyada de la Mediterrània i per tant protegida dels contra-atacs cristians. Gràcies a tot això Salé es va convertir en poc temps en una formidable capital pirata, rivalitzant amb la mateixa Alger.

Rutes del pirates de Barbaria a Islàndia Font: The travels of Reverend Ólafur Egilsson, p. xxvii

Dissidència interna: l’extinció de la república

Encara que la seva activitat pirata va continuar sent tremendament reeixida, internament la situació era totalment diferent. Va ser a causa de les tensions i enfrontaments entre les diferents faccions que Jan Janszoon va abandonar Salé. Les lluites entre l’elit hornachega i els nombrosos moriscos andalusos, que reclamaven un tracte igualitari, van ser aprofitades pel líder religiós Sidi Mohammed el Ayachi per prendre el control de Salé i declarar la seva total independència, deixant d’obeir i pagar tribut al sultà. És en aquest context quan els hornachegos comencen a entaular negociacions secretes amb la Monarquia de Felip IV.

El 1631 van fer arribar a Sanlúcar a mans del Duc de Medina-Sidonia la proposta de lliurar la ciutat al rei a canvi de poder tornar a Hornachos. En el document aclarien les condicions que demanaven: poder tornar a la seva localitat i ser regits per autoritats municipals de la seva mateixa nació, encarregant-se ells mateixos d’indemnitzar als nous habitants que els havien vingut a reemplaçar. Pel que fa a la religió, demanaven que els únics cristians vells presents entre ells fossin els religiosos que els haguessin d’adoctrinar, demanant immunitat davant la Inquisició durant vint anys per a aquells nascuts fora d’Espanya. Ells deien ser bons cristians nous i aportarien credencials i testimonis fets per captius cristians. Per això demanaven que se’ls retornessin aquells fills que se’ls van arrabassar abans de l’expulsió. Sobre el patrimoni demanaven que se’ls respectés les seves hisendes i pagar els mateixos tributs que la resta de súbdits. Demanant que s’estenguessin aquestes condicions als altres moriscos tant els andalusos de Salé, com aquells ubicats en altres ciutats nord-africanes. A canvi s’oferien a portar els seus vaixells a Sevilla i lliurar-los al rei i entregar la fortalesa de Salé i els seus 68 canons a una guarnició espanyola. A més, lliurarien tota la correspondència i documentació que havien creuat tant amb el rei d’Anglaterra com amb les Províncies Unides. Així mateix, a la vinguda de la guarnició espanyola, aprofitarien per atacar el call jueu i saquejar-lo, fent el mateix amb els comerciants francesos i holandesos allà instal·lats, capturant els seus vaixells i botí que lliurarien a Felip IV a canvi de certa suma.

Aquestes negociacions no van passar desapercebudes per a la resta de faccions que van fer tot el possible per impedir-les. Els enfrontaments es van succeir, moment que van aprofitar forces externes per atacar. En 1637 la ciutat va rebre l’atac d’una esquadra anglesa que tenia la intenció d’alliberar els seus captius. Malgrat el bombardeig, la ciutat va resistir. En 1638 el sultà va poder recuperar el control momentani de Salé, però els seus soldats –al comandament d’un renegat francès–, van ser derrotats pels hornachegos i andalusos, que van decidir aliar-se. En 1641 El Ayachi va ser assassinat i el control va ser pres pels dilaitans, un grup de seguidors d’una escola sunnita majoritàriament berber anomenada zàuiya d’ad-Dila. D’ençà d’aquest moment, la República va quedar subordinada als dilaitans que el 1651 ja dominaven tota la regió nord del Marroc tenint la seva base a Fes. El 1659 el líder de la zàuiya d’ad-Dila, després de derrotar al sultà Sadita, va ser proclamat sultà del Marroc.

Per la seva banda, els moriscos espanyols descontents per haver estat desplaçats políticament pels berbers (a qui consideraven inferiors i poc més que bèsties), es van aliar en 1660 amb un enemic dels dilaitans anomenat Ghalian i el seu grup, i junts els van expulsar, tornant la independència i amb ella, els enfrontaments pel poder. La República no va aconseguir superar les seves lluites internes, les quals van provocar que molts –com va fer Janszoon en 1627–, l’abandonessin per establir-se en un altre lloc. Des del sud, al sultanat paral·lel de Tafilalt, Mulay al-Rashid va començar a conquerir el nord i el 1666 va aconseguir prendre Fes i finalment el 1668 derrotar el líder de la zàuiya d’ad-Dila, proclamant-se sultà de tot el Marroc. D’aquesta manera es donava pas al Marroc Alauita (dinastia a la qual pertany l’actual rei Mohammed VI). Aquest mateix any de 1668 suposa l’extinció efectiva de la República de Salé, que va tornar a estar sota domini del sultà. Tot i la pèrdua de la seva independència, l’activitat pirata prosseguí. El 1670 el francès Germain Moürette va ser capturat i venut pels pirates de Salé. Va viure com a esclau en diverses ciutats, on va tenir diversos amos i exercí diversos oficis. En aconseguir ser rescatat gràcies als religiosos de l’Orde de la Mercè (mercedaris) va tornar a París, on va publicar el 1683 un llibre –molt preuat pels historiadors–, on dóna compte no només dels seus anys com esclau, sinó que també fa un retrat polític i social molt detallat del Marroc de finals del segle XVII.

Banderes de la República de Salé al llarg de la seva existència segons Bowles (1783) (Font: Wikimedia Commons)

Molts dels hornachegos i altres moriscos van acabar fent arrels a Rabat. Avui dia moltes d’aquestes famílies continuen vives a través dels seus descendents i algunes d’elles conformen l’elit de Rabat i de Salé, com és el cas de la família Bargach, descendent de Brahim de Vargas, primer governador de Salé. Entre els Peres destaca la figura de Abdelkader Pérez que va ser gran almirall i ambaixador del Marroc al Regne Unit de Jordi I i Jordi II. Mentre que entre els Fennich trobem al pirata i últim governador de la República Mohammed Fennich entre altres il·lustres descendents. Encara que aquestes tres no són ni de bon tros les úniques famílies d’origen morisc (o andalusí). Entre elles –i per nomenar només uns quants exemples–, hi ha els Qortobi (Córdoba), els Lamdaouar (Almodóvar), els Lamiro (Romero), els Fachardo (Fajardo), els Molato (Mulato), els Chentiak (Santiago), els Dabila (Dávila/de Àvila), els Mulina (Molina), els Balabrej (Palafox), els Dinia (Dénia), els Tamouro (Chamorro), els Baes (Báez/Páez) i un llarg etc.

L’empremta de Salé va perdurar en el temps i va tenir un gran impacte en la cultura i en l’imaginari popular, ja que els diversos captius i religiosos van escriure nombrosos relats a través de les seves experiències o les d’altres, servint d’inspiració a contemporanis i a generacions futures. L’anglès Daniel Defoe, autor de la considerada primera novel·la anglesa Robinson Crusoe (1719), ens explica com el seu protagonista estant a l’altura de les Canàries va ser capturat pels pirates de Salé i portat a la ciutat. Gràcies als hornacheros i a la resta de paries que allà es van refugiar, la fama i la infàmia de Salé perdurarà sempre en el temps.

Read More

La Gran Expulsió de 1609

A l’anterior article vam veure com la conquesta del Regne de Granada (1492) va portar a un gradual intent d’assimilació de la població musulmana, coneguda com a morisca un cop fou batejada, que reaccionà amb la revolta de l’Alpujarra (1568-71). Molts moriscos, sobretot del territori granadí, marxaren a l’exili nord-africà; la majoria però, romangué a les terres que ocupaven des de feia centenars d’anys, des d’Extremadura al Regne de València.

El 1598, poc després d’accedir al tron, Felip III, informat que molts dels moriscos seguien practicant l’Islam, afavorí una sèrie de campanyes evangelitzadores entre les seves comunitats que acabaren en fracàs. Aleshores sorgí la idea d’expulsar-los de la península, una idea que tenia molts detractors entre la noblesa territorial, la qual depenia dels seus vassalls moriscos, fonamentalment agricultors i artesans. El duc de Lerma, un dels personatges més rellevants de la Cort, inicialment es posicionà a favor dels senyors feudals, però quan es parlà de compensacions econòmiques i substitució per nous treballadors cristians, canvià de parer, i amb ell la Cort i el rei. Així, el 1609 es promulgà el decret d’expulsió, que implicaria l’èxode de 300.000 moriscos al Nord d’Àfrica. 

Un dels territoris on les conseqüències van ser més negatives fou al Regne de València, on primer es va decretar l’expulsió: allà els moriscos van malvendre les seves propietats als veïns cristians i de camí als vaixells que els portarien al Nord d’Àfrica, alguns foren assaltats per milícies autònomes. El desembarcament a l’altra ribera del Mediterrani tampoc fou gaire prometedor els primers anys: alguns moriscos es resistiren a sortir d’Orà (sota control cristià), altres enfilaren de seguida cap a Alger (que des de feia dècades era una posició avançada de l’imperi otomà); en qualsevol cas, aquells refugiats que deixaren la protecció de les muralles foren maltractats, bé per soldats reials, bé per les tribus musulmanes de la zona. Aquells que arribaren a Alger i aconseguiren integrar-se, destacarien amb els anys com a capitans pirates («Mar i Cel», d’Àngel Guimerà, ho exposà amb gran habilitat).

Els corsaris d’Hornachos

Hi va haver un grup de moriscos, però, que sabé anticipar-se a l’expulsió de Felip III i deixar enrere la península Ibèrica d’una forma més còmode i segura: eren els habitants d’Hornachos, un petit poble a la província de Badajoz. Anticipant l’ordre d’expulsió vengueren les seves propietats a un bon preu i embarcaren cap a l’Àfrica (els darrers el gener de 1610) on, després d’arribar a un acord amb el governador de Rabat (actual capital del Marroc), prengueren posició de la vila de Salé, a l’altra banda del riu Bu Regreg. En nom del soldà Zeidan de Fes (fill d’Ahmad, responsable de la conquesta de Timbuctu), aportaren una milícia de 400 homes amb la qual controlarien la regió dels enemics polítics del sobirà però, a mesura que s’estenia el malestar per l’imperi i els prínceps es barallaven entre ells, els moriscos d’Hornachos anirien guanyant cada vegada més autonomia.

La població local assistí amb certa indignació a l’augment del poder dels hornachers, especialment quan començaren a construir una casba (o ciutadella) a Rabat i a acollir altres refugiats moriscos, els quals fundaren el barri de Salé la Nova, al peu de la fortalesa. Els hornachers a més, eren fàcilment identificables doncs no vestien gel·laba sinó la roba típica de la península Ibèrica, molts d’ells parlaven castellà i, tot i que la majoria seguien les tradicions islàmiques, n’hi havia que seguien bevent vi. 

Banderes navals dels corsaris de Salé. Font: Viquipèdia

Com els seus correligionaris d’Alger, els habitants de Salé veieren en el mar una bona sortida a la misèria i, atès que en poblacions properes com la Mamora (actual Mehdia) es practicava la pirateria, decidiren no ser menys. Lluny de ser una banda de sanguinaris arreplegats, els saletins es comprometeren amb les regles corsàries pròpies de les potències europees, que incloïa una certa ètica de combat, intercanvi de presoners i rescats. L’àrea d’actuació saletina fou la costa atlàntica, on els seus vaixells de baix calat tingueren un gran impacte entre les costes d’Anglaterra i d’Andalusia Occidental (l’estret Gibraltar quedà com una frontera amb els pirates algerians).

Els capitans de les naus i especialistes navals acostumaven a ser renegats europeus, mentre els remers eren esclaus cristians i la soldadesca, encarregada dels abordatges, andalusins. Una de les tàctiques d’aquests corsaris per a estalviar-se un vessament de sang era convidar les seves víctimes a una «verificació dels passaports», si aquesta resultava d’un regne enemic i no estava disposada a perdre la seva carrega, els saletins la bombardejaven amb la seva artilleria i després l’assaltaven. A l’hora de repartir el botí, un 10% del mateix anava al soldà de Fes, un 45% al propietari del vaixell i el 45% restant es dividia entre la tripulació.

La caiguda el 1614 de la Mamora en mans de les tropes de Felip III suposà una nova onada de refugiats cap a Salé, sent la majoria d’aquests pirates anglesos. Així, la ciutat de Salé seguí creixent i especialitzant-se, de manera que hi hauria 3.000 persones identificades com a hornachers i 10.000 andalusins, a més dels especialistes navals renegats d’origen anglès, francès i holandès. El renegat Amaro Díaz o el granadí Said al-Dugali foren alguns dels corsaris més populars del període, si bé fou l’holandès Murat Reis (abans Jan Janszoon) qui esdevingué una llegenda després del sonat saqueig de Reykjavík el 1627. Però, fou de terra ferma d’on vindria un dels personatges més rellevants a la història de Salé.

Sacerdots pagant un rescat per un grup d’esclaus cristians. Font: Viquipèdia

La proclamació de la República

Sidi Muhammad al-Ayyashi, morabit (estudiós de l’Alcorà) i capità d’una important host combatent implicada en la guerra civil de Fes, s’havia fet famós per reconquerir el port de Mamora als cristians i aclamat pels habitants de Salé la Vella (majoritàriament nadius), assentà el 1627 les seves tropes davant la casba, a l’altra banda del riu Bu Regreg. Aleshores, aprofitant la debilitat del soldà Zeidan, els hornachers expulsaren als representants del soldà (l’holandès Murat Reis entre aquests) i fundaren la república de Salé.

Tot i la decisiva intervenció d’Al-Ayyashi, els hornachers, el grup més ric del territori, monopolitzà el control del Divan (el govern de la república) des de la casba amb un consell d’entre 12 i 14 persones, els quals escolliren un president amb el títol de «Gran Almirall». El primer a assumir la presidència fou Ibrahim Vargas, morisc d’Hornachos, que es convertí a l’Islam en desembarcar a l’Àfrica, i a partir d’aquest moment començà a disposar del 10% dels saquejos d’alta mar que abans es tributaven al soldà. Cada maig el Divan escollia un cadi per a governar la població andalusina de Salé La Nova i un altre per als nadius de Salé La Vella, situació que no trigaria a provocar una llarga sèrie de conflictes interns.

Els moriscos andalusins de Salé La Nova, indignats per la seva irrellevància política, s’enfrontaren el 1630 a les autoritats republicanes en una sèrie de xocs violents als carrers. Alarmats per l’oposició dels andalusins i del, cada vegada més decidit suport de la comunitat de Salé La Vella a aquests, els hornachers escriviren a Felip IV, fill del monarca que els havia expulsat, perquè els hi permetés tornar a la seva vila d’Extremadura, la qual controlarien, a canvi de cessar les activitats pirates i entregar la casba als agents del rei. No pogueren arribar a una entesa amb Felip IV i es veieren obligats a fer una sèrie de concessions als altres moriscos saletins: a partir d’ara els notables de Salé La Nova escollirien el seu propi cadi, i no només això, des d’aquest moment la gestió del Divan, ara de 16 membres, quedà repartida a parts iguals entre els hornachers i la resta de moriscos, així com les taxes de la duana i dels assalts pirates.

Hornachos a l’actualitat. Font: Viquipèdia

El retorn d’Al-Ayyashi

Aquesta nova fórmula de govern però, no havia beneficiat a totes les comunitats sota l’autoritat del Divan, i és que els notables de Salé La Vella seguien infrarepresentats, de manera que cridaren el 1631 a l’Al-Ayyashi, el morabit guerrer. Quatre anys enrere havia ajudat l’emancipació de la República i ara estava decidit a prendre’n el control, així que, armat amb cinc canons de grans dimensions, posà la casba sota setge. Per a la seva desgracia, tot i que el seu exèrcit era hegemònic a terra, al mar no tenia cap opció davant els corsaris saletins, així que aquests pogueren abastir-se amb impunitat i el setge s’allargà. Finalment, l’octubre de 1632 Al-Ayyashi llançà la tovallola i es replegà a Salé La Vella.

En aquest període el territori abans controlat pel Divan començà a ser conegut com «Les tres repúbliques del Bu Regreg» doncs, un cop arribada a entesa entre Al-Ayyashi i el Gran Almirall, la política d’aquesta entitat dirigida cap a l’oceà era dominada pels dirigents de la casba i aquella que s’enfocava en l’interior, pels notables de Salé La Vella. La cobdícia no trigà a provocar un nou conflicte al Divan quan, el 1636, els andalusins prengueren el control del port i assaltaren la casba, provocant la fugida de molts hornachers a Alger, Tunis i fins i tot als territoris del rei Felip IV, on tornaren a intentar un acord amb el monarca. Senyors únics del Divan, els andalusins volgueren anar més enllà i tractaren de posar Salé La Vella sota la seva autoritat.

La posició dels magrebins i d’Al-Ayyashi, el seu campió, era precària, però l’oportuna aparició d’una poderosa esquadra naval anglesa (que buscava l’alliberament dels seus compatriotes esclavitzats a Salé) paralitzà el 1637 la flota corsària al port i, tot i que la missió anglesa no tingué èxit, permeté al morabit firmar un tractat de pau amb els andalusins. Afeblits els moriscos, acceptaren una vegada més els hornachers dins el Divan, allunyant així la possible amenaça d’un atac de Felip IV. Els que si estaven decidits a prendre el control del Bu Regreg, eren els agents del soldà de Fes (el qual era ja un ombra del que havia estat a principis de segle), que aprofitaren l’assassinat del cadi de Salé La Nova el 1638 per a donar un cop d’Estat i situar el francès Murat (no confondre amb Jan Janszoon) al capdavant de la casba. El domini del soldà no s’allargà massa doncs un contracop d’andalusins i hornachers foragità els seus agents.

Els contactes del Divan amb la monarquia hispànica no passaren desapercebuts a la regió i Al-Ayyashi volgué treure’n profit amb una fàtua (llei religiosa) per la qual considerava els moriscos uns traïdors a la causa de l’Islam i, per tant, era legítim combatre’ls i esclavitzar-los. El règim de la casba però, contrarestà les accions d’Al-Ayyashi amb l’aliança amb una altra coalició tribal encapçalada per morabits, la dels berbers Dila. La derrota d’Al-Ayyashi al camp de batalla i el seu assassinat el 30 d’abril de 1641 deixaren la regió en mans dels Dila, els quals immediatament nomenaren un cadi per a Salé La Vella.

Des de la casba, els hornachers controlaven el destí de la República. Font: Viquipèdia

Dels berbers als alauites

Els moriscos, que consideraven els Dila com «bèsties de càrrega, ignorants fins i tot de l’ús de camises i pentinats», haurien de suportar la intromissió d’aquests berbers en els seus assumptes interns. Formalment sobirà, les decisions dels cadis nomenats pel Divan quedaren supeditades al lloctinent Dila de Salé La Vella, i el 1644, amb l’assumpció d’aquest càrrec per Sidi Abdallah (més conegut com a Príncep de Salé), fill del cabdill Dila, el govern de la casba començà a pagar tribut. Tot i la pèrdua de certa autonomia, el règim de Sidi Abdallah posà fi a les lluites intestines de la República, revitalitzant les activitats pirates que donarien tan nefasta reputació als saletins entre els regnes de la Cristiandat.

 Però si una cosa caracteritzava els moriscos de Salé era la seva indisposició cap a autoritats foranies i, quan l’any 1660 sorgí Gailan, un poderós cabdill enemistat amb la confraria Dila, el convidaren a prendre la presidència del Divan; després d’un llarg setge, pogué Gailan ocupar la casba, però no fou capaç d’imposar-se a tot el territori, dividit una vegada més en faccions. Mentre un nou soldà magrebí marxava sobre els esgotats exèrcits de Gailan i els Dila, els hornachers, entre l’espasa i la paret, intentaren una vegada més arribar a un acord el 1663 amb la monarquia hispànica, també sense èxit.

La dinastia saadita, que des de la seva capital a Fes havia creat un poderós sultanat que s’estenia fins a Timbuctu i que havia sabut mantenir-se independent tot i les pressions de la monarquia hispànica i l’imperi otomà, devastada per la desunió, a la segona meitat del segle XVII cediria el seu lloc a una nova dinastia (teòricament d’origen àrab), els alauites. Tradicionalment els cadis de Tafilet (al sud-est del Marroc) ascendiren gràcies a la guerra civil saadita i amb sobirans com Mulai al-Rashid esdevingueren el poder més fort de la regió.

Les tres repúbliques de Bu Regreg. Font: Viquipèdia

Els saletins volgueren treure una vegada més profit de la divisió entre les forces continentals, però quan el soldà alauita Mulai al-Rashid derrotà els Dila i prengué la ciutat de Fes el 1666, la sort de la República estava decidida: Gailan fou derrocat i els homes del soldà prengueren el control de la casba el 1668, posant fi a 41 anys d’experiència republicana. El govern del Divan acabà per sempre, però no així les activitats corsàries que perduraren una centúria més sota la direcció de la dinastia alauita (encara avui vigent en el tron marroquí) ni els descendents d’aquells moriscos que havien estat expulsats de la península Ibèrica el 1609 i que podem rastrejar a través dels cognoms dels actuals habitants de Salé i Rabat: Bargach (Vargas), Kariun (Correón) i Carrachku (Carrasco) entre molts altres.

Read More