Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Principis del segle XV. En aquell moment, i tal com s’indica al Manual quart del notari Joan Torró, conservat a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu, la comtessa siciliana Anastasia Spatafora arribava a costes barcelonines al servicium domini regis aragonum. El seu rastre es perd fins que la trobem treballant a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona tenint cura dels infants orfes, com a mínim, els anys 1412, 1413 i 1426 i 1429, i sota el nom de madona Estàcia.

Ella, com altres dones que van passar per l’Hospital barceloní, constituïren un grup laboral molt heterogeni en tasques, condicions, salaris, estatus i vocacions laborals, però totes dedicades a l’assistència de persones malaltes i d’infants, i als treballs domèstics de l’Hospital.

L’Hospital de la Santa Creu, un referent assistencial

Abans d’entrar en detall en la tasca de la comtessa madona Estàcia a l’Hospital de la Santa Creu, ens hem de situar en el context en el qual va viure i treballar: al segle XV es produeix a bona part d’Europa el fenomen conegut com a reforma hospitalària, la qual dotà les grans ciutats de nous hospitals de caràcter públic, amb funcions més centralitzades i especialitzades, i amb una organització laboral més estructurada i documentada.

El primer que s’ha de tenir en compte és que els hospitals no s’han d’entendre des de l’actual òptica hospitalària de curació mèdica, sinó que s’han d’entendre, com apunta Antoni Conejo, des de l’àmbit de l’assistència física i espiritual a les persones més desvalgudes de la societat (pobres, leproses, prostitutes, orfes, peregrines, empestades…), partint dels principis de la caritas i l’hospitalis cristianes. En l’assistència als pobres es veia reflectida l’assistència a la pobresa de Crist; per tant, assistir-la era un acte de pietat, caritat i d’amor envers Déu. Però la pobresa no es pretenia erradicar sinó controlar, ja que suposava un element per aconseguir la redempció dels pecats i la salvació de les ànimes de les persones benestants; és l’anomenada “economia de la salvació”, en què els pobres, per tant, eren subjectes imprescindibles.

Les funcions dels hospitals, per tant, eren les d’assistir els col·lectius marginats i l’assistència consistia a tenir cura i guarir els pacients: alimentar i cuidar els més pobres i els malalts, redimir els captius, albergar pelegrins, ajudar les noies sense recursos a aconseguir el seu dot i cuidar i mirar d’inserir a la societat els infants abandonats o expòsits. Una funció molt destacada, i en la qual treballà madona Estàcia, va ser l’assistència als infants abandonats o expòsits: l’hospital els acollia i els intentava donar una supervivència física (alletant-los si eren criatures de pit) i social (inserint-los en la societat si superaven els primers tres anys de vida).

Fresc Cura dels malalts (1441-1442), de Domenico di Bartolo, situat a l’Hospital de Santa Maria della Scala de Siena. Font: Wikimedia Commons

Més concretament per l’hospital que ens ocupa, l’Hospital de la Santa Creu es fundà a Barcelona l’any 1401 com a resultat de fusionar els sis hospitals existents a la ciutat, i arribà a ser el més pioner en política assistencial a l’Occident baixmedieval pel que fa a organització i funcionament, esdevenint motiu d’orgull cívic gràcies al seu caràcter públic (van ser el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona que van impulsar la seva fundació).

A principis d’aquell segle la ciutat estava castigada arran dels desastres del segle XIV (crisis, fams, epidèmies, guerres, desastres naturals, etc.) però tenia afany de créixer. Hi havia una situació generalitzada de crisi i de col·lectius marginats. Amb aquests, l’Hospital actuava com a centre d’assistència, ja que les autoritats volgueren establir un control sobre la pobresa, garantir certa pau social i organitzar i higienitzar més bé l’espai urbà. A la vegada, es concebia l’assistència com un afer públic i pretenia garantir el bé comú (principi desenvolupat posteriorment en l’Humanisme). Sota aquestes premisses, es dugué a terme una beneficència institucionalitzada al llarg del segle XV.

L’Hospital i el treball de les dones

Abans de focalitzar-nos en l’espai hospitalari, cal dir que totes les dones de l’època, independentment de la seva condició i estatus socials, realitzaven tasques que actualment podríem catalogar de domèstiques i que s’associen a l’espai privat i al gènere femení (cura dels familiars, neteja d’espais, educació dels fills, etc.). Cal recordar, però, que al segle XV la concepció d’allò “domèstic” i “privat” era diferent i les fronteres entre les esferes “privada” i “pública” eren molt difuses i, en molts casos, se superposaven. A banda d’aquests, també treballaven en el que coneixem com a esfera pública, i la seva casuística laboral era tan àmplia com dones hi havia i situacions tenien. Com apunta Ana del Campo, les dones eren presents en quasi totes les activitats laborals però amb un reconeixement social molt diferent del dels homes.

En l’àmbit laboral de l’assistència hospitalària, i partint de la classificació del treball assistencial feta per Salvatore Marino, els homes ocupaven càrrecs d’administració legal i gestió comptable, d’assistència sanitària als malalts, d’assistència a la infància abandonada, d’assistència espiritual i recaptadors d’almoines i de personal “domèstic” (reparar instal·lacions, tenir cura de l’hort, etc.). D’altra banda, les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu ho feien només en els treballs d’assistència sanitària a dones malaltes i infants (on trobarem madona Estàcia), d’assistència a la infància abandonada i a treballs “domèstics”. Aquestes treballadores constituïen un grup molt heterogeni amb gran diversitat de càrrecs, tasques i retribucions, motiu pel qual es fa difícil englobar-les sota una mateixa categoria. El que sí que es pot establir és que es dedicaven a la cura, a l’assistència -concretament de dones i d’infants- i a les tasques domèstiques de l’Hospital, tot d’acord amb la separació d’espais hospitalaris per sexes i sense ocupar càrrecs mèdics ni administratius.

El que destaca d’aquest treball de cures i dels serveis domèstics, que tradicionalment s’han associat al gènere femení, és que, a diferència de bona part de la realitat social, aquest treball era remunerat (monetàriament o en espècie), tret que fos exercit voluntàriament per decisió personal de les dones en qüestió.

Madona Estàcia: caritat i influència

La comtessa Anastasia Spatafora, o madona Estàcia, es va dedicar a la infància abandonada, i és que a la Barcelona del segle XV s’abandonaven molts infants (expòsits), majoritàriament nadons lactants. L’Hospital es feia càrrec d’ells i els intentava garantir l’esperança de vida i la seva reinserció social. Residint a l’Hospital (Anastasia de Spatafora comorans in hospitali Sancte Crucis Barchinona), madona Estàcia va ser la dona responsable d’assistir i tenir cura dels expòsits al llarg de la seva infància a l’hospital, càrrec que es coneix com a “mare de les dides”.

Sala interior de la Biblioteca de Catalunya, antiga sala hospitalària de l’Hospital de la Santa Creu. Font: Josep Renalias, Wikimedia Commons

Primerament, i en tant que mare de les dides, Estàcia rebia els expòsits deixats a les portes de l’Hospital: els recollia, els feia documentar i cridava les dides internes de l’Hospital, que residien en aquest, perquè els alletessin per tal de mantenir-los sans.

En segon lloc, contactava com més aviat millor amb la xarxa de dides externes a l’Hospital per trobar-ne una com més aviat millor. Aquestes dides eren contractades per un llarg període de temps (el que trigués la criatura a deixar de mamar) i els infants expòsits es traslladaven a casa seva. En total, l’hospital comtal va arribar a tenir contractades més de 400 dides (dones residents a Barcelona, foranes, esclaves, casades, solteres que havien tingut fills il·legítims, etc.), les quals, per Ximena Illanes, conformaven un «mercat complex de la llet» i per Ana del Campo una «lactància mercenària». Cal recordar que la feina de les dides no era exclusivament la d’alletar els infants de pit, sinó que també consistia a donar una estabilitat afectiva i física a la criatura, així com vestir-la, curar-la quan estava malalta, ensenyar-la a caminar, etc. 

Si les dides en qüestió residien a Barcelona, signaven elles mateixes el contracte de didatge i, posteriorment, acudien a l’Hospital per recollir la paga pels seus serveis. En el cas de les dides d’àmbit rural, si estaven casades eren els seus marits els que acudien a l’Hospital a formalitzar el contracte i a recollir la paga econòmica. El salari habitual de les dides externes era de 16 sous i 6 diners, però podia modificar-se en funció de la condició de l’infant. Pel que fa al salari de les dides internes o de l’Hospital, segons Salvatore Marino l’any 1427 representava un 7,7% dels salaris totals de l’Hospital i un 20,4% l’any 1428: una proporció considerable i oscil·lant. Per últim, cal destacar les dides externes que no cobraven, bé per amor de Déu o caritat, o bé per salvar-se la llet perquè eren esclaves o dides d’altres cases i estaven esperant que la seva mestressa donés a llum. En aquest cas, aquesta obligació de didatge suposava una mercantilització dels cossos de les esclaves i de la seva capacitat d’alletar

Tant l’ofici de madona Estàcia com el de didatge podien comportar una forta càrrega emocional i implicació personal més enllà del salari establert. Inicialment les dides es mourien per necessitat econòmica, utilitzant el seu cos com a mitjà per obtenir un sou; però estar al càrrec d’una criatura lactant implicava desenvolupar-hi càrregues emocionals, ja fossin positives o negatives. D’una banda, es documenten dides que no tenen ben cuidats els infants. Algunes els alleten amb llet de cabra, un precepte prohibit per l’Hospital perquè, d’una banda, indicava que la dida tenia un fill propi al qual alletar (condició prohibida per les dides) i, de l’altra, es pensava que la naturalesa animal de la cabra es transmetria a la criatura. D’altra banda, trobem mostres d’amor de les dides vers els expòsits: adopcions de les criatures que han estat alletant, trasbalsos en episodis de mort (destaca un cas en què la dida i la seva família paguen de la seva pròpia butxaca l’enterrament de la criatura per amor de Déu) i mostres de bons tractes (com el cas que recull Teresa Vinyoles sobre l’infant Rafael, alletat per l’esclava del moneder barceloní Bartomeu Cervera i mort l’octubre de 1413; l’Hospital documenta que va ser tractat com si fos fill de rei). Aquests gestos i actituds fan palès que el didatge comportava una gran implicació: econòmica, física i emocional. El mateix podria passar amb l’ofici de mare de les dides, ja que comporta un tracte continu amb els expòsits al llarg de la seva infància.

En tercer lloc, madona Estàcia tenia cura dels infants un cop desmamats i tornats l’Hospital, fins que tinguessin edat considerada suficient per inserir-se a la societat: bé amb un contracte d’aprenentatge, bé amb un afermament o bé amb una adopció (afillament). Estàcia era l’encarregada directa de la modalitat d’encomanament o afermament: una adopció emparaulada amb les persones que es volien fer càrrec dels expòsits per lliure elecció; de manera que, com apunta Ximena Illanes, aquestes persones afermadores realment estarien interessades a fer-se càrrec dels expòsits, ja que no hi buscarien un profit econòmic com sí que podia passar en els contractes d’aprenentatge. Així doncs, en madona Estàcia requeia el futur social i afectiu dels expòsits dins la societat i amb les persones afermadores. Excepte dos casos de mort de dues expòsites, tots els afermaments realitzats amb la intervenció de madona Estàcia garantien un futur social i afectiu molt bo pels infants: estaven molt ben cuidats i es destaca que són molts bons nois i noies. Aquests testimonis fan palesa la bona i curosa elecció de persones afermadores per part de madona Estàcia.

Per tant, ella vetllava i era la responsable i administradora de les necessitats físiques, emocionals, econòmiques i socials dels petits expòsits, involucrant-s’hi personalment fins al punt de tenir cura directa d’alguns infants i d’acudir al rei Ferran I quan uns malfactors van atacar una noia de l’Hospital que estava al càrrec de madona Estàcia per tal de castigar-los. Per tant, la seva influència no es limitava a l’Hospital ni a les pertinents xarxes de dides i persones afermadores, sinó que podia arribar fins a la Cort reial.

A partir de la residència de les persones afermadores, així com dels marits de les dides registrats, s’ha pogut elaborar un mapa de les zones d’influència i actuació de madona Estàcia a Barcelona:

Mapa on es mostra el perímetre aproximat de les zones d’influència i actuació de madona Estàcia a Barcelona a partir de les residències de les persones afermadores i de les dides dels expòsits. Font: elaboració pròpia al Treball de Final de Grau Dones i assistència a la Barcelona baixmedieval. L’exemple de madona Estàcia (Eulàlia Saguer, Universitat de Barcelona) mitjançant el mapa de base Un nou perímetre urbà, Museu d’Història de Barcelona.

A més, la seva influència anava més enllà de Barcelona. Actualment s’han localitzat evidències documentals que madona Estàcia tenia influència a Sant Feliu de Llobregat i a l’Ametlla del Vallès.

Gràfic en què es mostra la localització de les persones en contacte amb Anastasia Spatafora segons el seu municipi, a partir de la documentació fins ara recercada. Font: Saguer, Eulàlia, Dones i assistència a la Barcelona baixmedieval. L’exemple de madona Estàcia, Treball de Final de Grau, Universitat de Barcelona.

Econòmicament, el càrrec de mare de les dides feia que la comtessa Estàcia, gestionés els pagaments i els salaris de les dides, coordinant-les tant físicament com econòmicament. En relació amb l’economia, també era ella qui transmetia a l’escrivà de ració i als administradors de l’Hospital els pagaments i les despeses destinades a la secció d’expòsits. Madona Estàcia treballava amb un grup de serventes, les quals l’ajudaven en la higiene i en el manteniment de la roba i el calçat de les nenes i nens expòsits, així com de les medicines que rebien.

Conclusions preliminars

Si bé ara per ara es desconeixen els motius o les causes personals per les quals madona Estàcia va traslladar-se a Barcelona, se sap que en va marxar momentàniament el 7 de setembre de 1415 per anar a Nàpols com a ambaixadora reial. Ho sabem gràcies a la donació que va deixar a l’Hospital per por de morir en el viatge (timensque periculum mortis), donació de la qual se’n conserva una còpia del notari Joan Torró a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquesta còpia s’hi troben grans mostres de la seva implicació amb l’Hospital, amb les quals ens podem apropar a la seva vivència assistencial.

A la donació, madona Estàcia deixava diners per l’obra de l’Hospital, per la compra de llençols pels pacients hospitalitzats i per la compra d’una esclava que servís tant els infants de la institució com els que madona Estàcia tenia sota custòdia i càrrec. Aquesta donació evidencia un gran compromís, preocupació, dedicació i estima vers els infants amb els quals ja havia establert lligams, vers els infants de l’Hospital en general i vers la institució en si. Tot i això, aquestes voluntats no s’arribaren a complir, almenys les d’aquesta donació en concret, ja que Estàcia tornà del viatge a Nàpols a jutjar per la seva aparició documental en el període 1426-1429.

Ella i les altres dones dedicades al treball assistencial representaven un nombre de treballadores inferior al nombre d’homes. Aquest fet es podria explicar, d’una banda, perquè el nombre de dones i d’infants ingressats (assistits per dones hospitaleres) era inferior al dels homes (assistits per homes hospitalers); i, d’altra banda, perquè les tasques del servei domèstic associades al gènere femení (cuinar, rentar, etc.) eren inferiors en nombre a les associades al gènere masculí (medicina, administració, transport, il·luminació, reparació d’instal·lacions, etc.).

Fresc Accoglienza, educazione e matrimonio di una figlia dello spedale (1441-1442), de Domenico di Bartolo, situat a l’Hospital de Santa Maria della Scala de Siena. Font: Sailko, Wikimedia Commons.

Com el de madona Estàcia, l’estatus social de les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu era tan divers com oficis i estatus personal tenien: en són dos clars exemples l’alt rang de madona Estàcia en tant que comtessa i el baix rang de l’esclava que estableix a la seva donació. Pel que fa als seus salaris, però, tot i haver-hi varietat, les categories que podien ocupar impedien que cobressin els salaris més alts de l’Hospital, destinats a tasques administratives i mèdiques, tasques ocupades per homes.

La motivació laboral de les dones dedicades a l’assistència era econòmica (en el cas, sobretot, de les dides externes, que complementaven així la seva economia), però en molts casos s’observa un fort component vocacional en l’exercici de l’assistència voluntària per amor de Déu (com també és el cas de les beguines i algunes viudes) i en les múltiples mostres d’amor vers els pacients (sobretot vers els infants ingressats i expòsits).

En la donació i implicació personal de madona Estàcia vers els expòsits i vers la institució, veiem aquest component vocacional a banda de l’incentiu econòmic que pogués tenir. Amb tot, la biografia d’aquesta interessant comtessa resta encara poc estudiada, però permet conèixer l’assistència hospitalària femenina de primera mà i des de la vivència de, com apunta Ximena Illanes, una dona abnegada, caritativa i influent.

Read More

1. Introducció

La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució dels regnes de Mallorques i València, accés de la casa de Barcelona a la monarquia siciliana, drets sobre l’ocupació de Sardenya, etc), econòmica (augment de la població, extensió dels conreus, auge de la producció manufacturera i dinamisme de l’activitat mercantil, en l’escala interna i externa), i es va construir, alhora, l’ordenament jurídic i institucional que reposava en el reforçament de la institució monàrquica, del paper de les corts, i la rellevància de les magistratures municipals. Aleshores, i des de la meitat del segle XII, el Casal de Barcelona regnava a l’Aragó.

Tanmateix, aquesta brillantor no ha d’amagar una realitat social caracteritzada per forts contrastos en relació a l’accés i gaudi dels recursos i de la riquesa que generaven les esmentades activitats. Fou una època en la qual es va accentuar el procés de servitud de la pagesia, que va derivar cap al gran problema remença; la població urbana també s’esquinçava en augmentar els segments més empobrits com a resultat d’unes pèssimes condicions laborals. Fou també una època de notable activitat bèl·lica que es manifestà sobre la població menys afavorida, directament, i també indirectament en forma de pressió fiscal per fer front al finançament de les despeses originades per unes guerres constants (Sardenya, Gènova, Castella), que van escurar les arques de la monarquia.

Aquí es troba, justament, la llavor del canvi de conjuntura que es manifestarà amb tota la seva cruesa a partir de la segona meitat del segle XIV i tota la centúria següent. Aquest període serà considerat de declivi per bona part de la historiografia, en el context de la crisi baixmedieval que caracteritzà l’Europa feudal. Als estralls de les fams i de l’epidèmia de pesta de l’any 1348 i les rèpliques posteriors cal afegir-hi la ralentització progressiva de les activitats econòmiques, l’enfonsament de les finances reials i municipals, els desequilibris socials al camp i a les ciutats en forma de revoltes i atacs sobre les comunitats jueves arreu del país. No es pot passar per alt una marcada crisi institucional que va derivar cap a l’enfrontament entre els estaments, i aquests amb la monarquia, ja en temps dels Trastàmara. El corol·lari d’aquesta inestabilitat fou l’esclat i el desenvolupament d’una llarga guerra civil (1462-1472) que va suposar el punt culminant de la crisi, amb un resultat nefast: pèrdua de gairebé la meitat de la població, disminució de l’activitat econòmica, desarticulació social, escapçada territorial (pèrdua temporal del Rosselló i la Cerdanya), etc. Ja no es podia caure més avall.

Tanmateix, els contrastos entre els diferents estats de la Corona eren evidents. València i l’Aragó, potser no tan colpides com el Principat, entraven a la quinzena centúria en fase d’evident recuperació, mentre Catalunya s’esquinçava de cap a cap. Mallorca, integrada a la Corona per Pere el Cerimoniós, no va tenir mai unes corts pròpies i penjava de Catalunya, amb qui compartia els durs efectes de la crisi. En elcentre d’aquest marc contextual s’hi ha de situar l’estroncament del Casal de Barcelona per raons biològiques, l’any 1410, en morir sense descendència Martí I l’Humà. Els membres del llinatge s’havien succeït de pares a fills, o germans, sense interrupció en el comtat (i després en el regne d’Aragó), des de la fundació de la dinastia per Guifré el Pelós a les darreries del segle IX.

2. La Casa de Barcelona s’estronca

El juliol de 1409, havia mort a Càller, en el marc del conflicte sard, Martí el Jove, l’únic sobrevivent dels fills de Martí I l’Humà. El Jove deixava un fill il·legítim, Frederic de Luna, un candidat a ocupar el reialme a la mort del seu avi. Mentrestant, el rei Martí es casà en segones núpcies amb la jove Margarida de Prades a la recerca d’un descendent legítim, però el 31 de maig de 1410, va morir sense haver-ho aconseguit. S’estroncava, així, la línia dinàstica del Casal de Barcelona. El rei no havia atorgat un nou testament després del que havia instituït com a hereu universal al seu fill Martí el Jove; i tampoc no havia designat successor, probablement, a l’espera de poder legitimar el seu nét. Sembla que aquest acte solemne, que hauria estat transcendental, s’havia previst pel dia 1 de juny. Però el decés del monarca el dia abans va deixar l’acció en suspens. Aquest estret marge de temps, d’hores només, hauria resolt el desenllaç de la successió? Martí havia designat Jaume, comte d’Urgell, lloctinent d’Aragó i Governador General dels regnes, un càrrec que fins aleshores havia estat reservat a l’hereu de la corona. A mitjan maig de 1410, però, el va destituir dels seus càrrecs. Els dubtes sobre el futur rei planaven en l’horitzó agonitzant de Martí l’Humà. Els dos dies previs a la seva mort havia rebut sengles delegacions, encapçalades per Ferrer de Gualbes que, segons afirmava, eren una representació de les Corts, o, per ser més exactes, del municipi barceloní. Entre els components, però, no hi havia cap partidari de Jaume d’Urgell; més aviat adversaris. A tenor de l’acta aixecada, sembla que Martí va acceptar que el seu successor hauria de ser qui millor s’adaptés a dret. Això vol dir que la designació del futur rei requeia en les Corts Generals dels regnes, i en concret, en el marc d’un Parlament d’aquestes Corts. S’iniciava, d’aquesta manera, un llarg i complex procés fins la tria d’un dels pretendents, que va tenir lloc el juny de 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, d’on en va resultar elegit Ferran d’Antequera, membre d’una branca familiar de la monarquia castellana dels Trastàmara. Aquest fet suposava l’entronització d’una dinastia originària de Castella en els regnes que conformaven el que es coneix com la Corona d’Aragó: Aragó, València i el Principat de Catalunya, amb les Balears. El camí fins arribar a aquesta situació fou llarg i complex, no exempt de fortes tensions en l’àmbit institucional i durs enfrontaments armats.

Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l'Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l'Humà i el seu fill Martí el Jove amb l'escut de Barcelona al fons.
Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l’Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l’Humà i el seu fill Martí el Jove amb l’escut de Barcelona al fons.

3. L’interregne (1410-1412)

El període de dos anys que transcorren entre la mort del darrer rei de la casa de Barcelona fins a l’elecció del pretendent Trastàmara es coneix com el període d’Interregne. Una etapa de dos anys per resoldre una qüestió d’aquesta mena diu perfectament de la complexitat del procés d’elecció. Martí l’Humà volia guanyar temps
amb l’esperança de legitimar el seu nét, en el cas de no tenir descendència del seu segon matrimoni, d’acord amb el papa. Si és així, es planteja una qüestió central: per què tanta legitimitat? No eren bastards, en origen, els Trastàmara de Castella o els Avís de Portugal? Res del que s’esperava, però, es va produir: ni Margarida va concebre un fill, ni es va legitimar el nét. Quedava obert, doncs, l’interrogant de l’elecció reial. Més que un tema estrictament jurídic es plantejava un problema polític, i en els diferents regnes hi van intervenir diversos grups i faccions amb interessos contraposats que van jugar les seves cartes fins el darrer moment i sense estalviar mitjans. Quins eren els candidats, quins eren els bàndols en disputa, i quins interessos tenien?

3.1. Els candidats

Cinc foren els candidats que van presentar les seves credencials per optar al títol reial.

1. Jaume, comte d’Urgell. Besnét d’Alfons el Benigne (parentiu en tercer grau per via masculina), cunyat del rei, havia estat nomenat Governador General, un càrrec reservat a l’hereu a la corona. Era el més ben vist al Principat i a Mallorca, tot i tenir alguns detractors. La noblesa de l’Aragó i València estava dividida respecte a la seva persona.

2. Ferran d’Antequera. Nét de Pere el Cerimoniós (parentiu en segon grau per via femenina). Tenia molts recursos al seu abast i, des del primer moment, el favor de Benet XIII, papa d’Avinyó.

3. Frederic de Luna. Nét de Martí l’Humà (parentiu en primer grau per via masculina). A la mort del seu avi tenia vuit anys i no era fruit d’una unió legítima.

4. Alfons de Gandia. Nét de Jaume II el Just (parentiu en segon grau per via masculina). Tenia 75 anys i va morir el mateix any 1412. El seu fill va presentar candidatura però sense cap opció.

5. Lluís III d’Anjou o de Calàbria. Nét de Joan I (parentiu en segon grau per via femenina). Era duc d’Anjou i comte de Provença. Només tenia set anys. El seu entorn més proper no va correspondre a l’interès de la burgesia barcelonina, que veia en ell com a principal candidat.

El suport de Benet XIII a favor de Ferran de Trastàmara, la posició de Jaume d’Urgell com a Governador General, i l’escassa aportació de la resta de candidats expliquen que la disputa pel tron es reduís als dos primers.

3.2. Els procediments institucionals

L’elecció del nou monarca havia de decidir-se en un parlament general dels tres regnes, però la manca d’acord, sobretot per les lluites de bàndols i faccions existents a l’Aragó i València ho van impedir. Els esdeveniments que rodejaren l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, com detallarem, van alterar la situació. La profunda divisió
entre els partidaris de Ferran i Jaume va derivar en l’existència de cinc parlaments. A Tortosa s’hi reuní el Parlament de Catalunya. A l’Aragó, els partidaris dels Trastàmara van constituir el parlament d’Alcanyís, i els urgellistes, el de Mequinença. A València, els parlaments respectius es van reunir a Traiguera i Vinaròs. Davant d’aquesta divisió i la impossibilitat d’un acord hi hagueren dues intervencions decisives: la primera, per part del papa Benet XIII, de la casa aragonesa dels Luna, a favor de Ferran d’Antequera; la segona, la demostració de força i poder de Ferran, que enviava tropes, subornava càrrecs i comprava lleialtats, com la de l’aragonès Berenguer de Bardaixí, a qui pagava 500 florins mensuals. En aquest context, Benet XIII convocà una reunió de juristes per tal de decidir sobre l’elecció del nou monarca, coneguda com Concòrdia d’Alcanyís, justament, on hi havia el parlament aragonès favorable a Ferran, i on es va vetar l’admissió dels partidaris de Jaume d’Urgell a les reunions. En aquesta Junta es va decidir que l’elecció recauria en les votacions de nou compromissaris, tres de cada regne, reunits a Casp a partir del 29 de març, on havien de resoldre en el termini màxim de dos mesos. L’escollit havia de tenir sis vots, com a mínim, i cada regne n’havia de donar, almenys, un. També es van designar els nou compromissaris, de clara majoria Trastàmara, després que el candidat s’imposés clarament a l’Aragó i València. Els delegats del Principat, queixosos dels compromissaris triats, es van perdre en debats estèrils sense arribar a cap alternativa.

Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d'Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d'Aragó
Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d’Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d’Aragó

3.3. Els bàndols en disputa. Interessos i esdeveniments

Diferents personalitats, faccions i grups de poder a Catalunya, Aragó i València s’alinearan amb un o altre candidat, en funció dels seus interessos, en el context d’una intensa lluita de bàndols. Una de les figures clau en tot el procés fou el papa d’Avinyó, Benet XIII, en pugna amb Roma en ple Cisma d’Occident, just en el moment que, arran del Concili de Pisa (1409), França li havia retirat el suport. El papa tenia assegurat el del rei Martí, i poc després de la mort d’aquest, va optar per Ferran de Trastàmara amb el propòsit de mantenir el recolzament dels regnes de la Corona d’Aragó i de Castella.
A l’Aragó, un cop comprovada l’escassa implicació de Lluís d’Anjou (o de Calàbria), els dos principals candidats hi tenien partidaris i detractors. Jaume tenia el suport de la poderosa casa dels Luna, i Ferran, per la casa dels Urrea. En el decurs d’una disputa va ser assassinat l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, a mans de la mainada dels Luna. Aquest esdeveniment va marcar el camí de la victòria de l’antiurgellisme en aquell regne. A València, la capital era majoritàriament urgellista, i els Vilaregut n’eren els
principals valedors. Els seus adversaris directes eren encapçalats pels Centelles, que aviat van tenir l’ajuda inestimable dels recursos financers i militars que els va proporcionar Ferran de Trastàmara. La situació a València va derivar vers actes encara més dramàtics que a l’Aragó, amb enfrontaments bèl·lics directes, que van tenir un final decisiu en la batalla del Codolar (Morvedre), el febrer de 1412, on l’exèrcit Trastàmara aixafà les escasses tropes del governador Arnau Guillem de Bellera, que hi va perdre la vida amb centenars d’adeptes. Les tropes de Ferran s’havien establert als regnes d’Aragó i València per liquidar la resistència urgellista. A Catalunya, el principal baluard de l’antiurgellisme era representat per les cases de Gualbes (de Barcelona) i de Cervelló. En un principi semblaven decantar-se per Lluís de Calàbria, però en fracassar el darrer intent d’aquest com a candidat ferm, a les darreries de 1411, van acabar recolzant el Trastàmara, el pretendent més fort i amb més recursos.

4. El Compromís de Casp

Entre els nou compromissaris que havien de prendre la decisió final, tres de cada regne, no hi havia tan sols una majoria de partidaris de Ferran de Trastàmara, sinó també la certesa que, com a mínim, n’hi havia un de cada regne. El resultat final era, doncs, conegut abans de procedir als debats i a l’elecció. Tanmateix, els dos mesos de marge, entre el 29 de març i el 29 de maig, expiraren sense resoldre, i va caldre una pròrroga, fins el 27 de juny.

Quadre "Compromís de Casp" de Dióscoro Puebla, 1867
Quadre “Compromís de Casp” de Dióscoro Puebla, 1867

4.1. Els compromissaris

Pel regne d’Aragó hi participaren: Domingo Ram, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya, bisbe d’Osca i Lleida, i arquebisbe de Tarragona, era amic personal de Benet XIII. Francisco de Aranda, conseller reial, era partidari de legitimar Frederic de Luna, però per influència del papa canvià de costat. Berenguer de Bardaixí, cunyat de l’anterior, Justícia d’Aragó, esdevingué un agent a sou del candidat Ferran. Els tres van donar el seu vot a Ferran d’Antequera.

Els tres compromissaris catalans foren: Pere de Sagarriga, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona. Creia que els candidats que s’ajustaven a dret eren Jaume d’Urgell i Alfons de Gandia, i el seu vot seria per qui tingués la majoria. Recordem que Alfons va morir aquells dies. Guillem de Vallseca era un jurista de gran prestigi que havia estat conseller en cap de Barcelona diverses vegades; votà per Jaume d’Urgell. Bernat de Gualbes era pare de l’esmentat Ferrer de Gualbes, doctor en dret, va ser conseller en cap de Barcelona i va exercir com a jurista en diverses actuacions relacionades amb les institucions. Va votar per Ferran d’Antequera.

Els compromissaris valencians van ser: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer. El primer, confessor i conseller de Benet XIII, famós per la seva oratòria, fou canonitzat; el segon es va fer frare cartoixà després que la pesta s’endugués la seva muller i filles. Van votar pel candidat Trastàmara. Gener Rabassa, probablement partidari de Jaume, va ser declarat inhàbil per a la votació per part del seu gendre. El seu substitut fou Pere Bertran, que s’abstingué de votar tot al·legant manca de temps per tenir un criteri just.

4.2. El resultat

Tal com preveia tot l’operatiu orquestrat, el resultat del Compromís de Casp no podia ser cap altre que el que es va produir: Ferran de Trastàmara va obtenir els sis vots necessaris, i també el vot, mínim, per regne. No hi ha cap dubte de la direcció que havia pres el procés, atesa la intervenció de personalitats, com el papa d’Avinyó, amb una gran capacitat per influir en persones i institucions, i també d’actuacions basades en l’ús de la força, la coacció i el suborn. Ferran d’Antequera fou proclamat rei, Ferran I d’Aragó, en un acte solemne i en el marc d’un protocol fastuós davant de l’església de Santa Maria la Major de Casp, el 28 de juny de 1412, on Vicent Ferrer va fer lectura de la sentència amb la seva oratòria i vehemència acostumades. Des d’aleshores, Vicent Ferrer justificava arreu on anava l’elecció de Casp, a través dels seus sermons. Quina necessitat en tenia, de fer-ho, si tot s’havia ajustat a dret? Jaume no va acceptar el resultat, però la seva revolta fou vençuda. Capturat, fou  empresonat i morí en captiveri l’any 1433; el comtat d’Urgell va perdre les seves prerrogatives com a entitat política.

5. Els regnats dels Trastàmara

El nou rei arribà rodejat de de funcionaris i tropes castellanes que van provocar les primeres reaccions contràries a Catalunya. Es trobà, també, amb un sistema constitucionalista que xocava amb el seu tarannà autoritari, propi de la monarquia castellana. Els braços de Corts es van oposar al nomenament de funcionaris castellans i no van cedir a la demanda de subsidis, ans el contrari. Acostumat a l’opulència per la seva fortuna a Castella, aquí es trobà sense recursos, i hagué de fer moltes concessions a l’oligarquia i traspassar poder a la Generalitat. En un altre sentit, es frenà la recuperació del patrimoni reial i es potenciaren els drets feudals sobre els pagesos, la qual cosa alimentava l’enfrontament entre la noblesa i la pagesia, i entre el patriciat urbà i les classes populars. Ferran va morir l’any 1416. No es pot saber què hauria fet un rei sense recursos i poc patrimoni, i apurat per les exigències dels braços. El seu successor, Alfons, dit el Magnànim (1416-1458), optà per una política imperialista a la Mediterrània i tingué com a corol·lari de conquesta de Nàpols, on hi entrà l’any 1443 per no tornar mai més. A Catalunya governaren, en nom seu, la reina Maria, fins que marxà a Castella l’any 1453, i Galceran de Requesens, que afavorí l’ascens de la Busca al govern de Barcelona. El seu regnat fou una autèntica sagnia financera que intentà pal·liar mitjançant una interessada política filoremença (Sentència Interlocutòria, 1455) que li reportà els ingressos de la pagesia que maldava per desfer-se dels mals usos. L’any 1422 es traduïren al català les “Constitucions i altres Drets de Catalunya”.

El seu germà Joan II (el Sense Fe) el va succeir. Fou un regnat tumultuós que derivà en la guerra entre el monarca i la Generalitat, en la qual s’hi van barrejar el conflicte remença i els enfrontaments pel govern de la ciutat de Barcelona entre la Biga i la Busca. A la seva mort, l’any 1479, el va succeir Ferran II (el Catòlic), que va segellar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) amb la pretensió de posar fi al problema remença. Casat des de l’any 1469 amb Isabel I de Castella (els Reis Catòlics) Catalunya esdevingué una àrea perifèrica en bona part eclipsada pel potencial de Castella, que iniciava la seva dinàmica imperial vers la conquesta i explotació del Nou Continent. Poc després de la mort d’Isabel, el 1504, Ferran, dit despectivament “el catalanote” va marxar de Castella i es va casar amb Germana de Foix a la recerca d’un hereu per a la Corona d’Aragó, però l’infant Joan va morir al poc temps de néixer. Ferran II va morir a l’inici de l’any 1516 sense descendència masculina; la Corona d’Aragó, i amb ells el Principat, ja no es desfeia de la monarquia hispànica, des d’aleshores, ja sota la dinàmica dels Àustries.

Gravat al boix de Jaume II "el dissortat" d'Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d'Urgell durant l COmpromís de Casp
Gravat al boix de Jaume II “el dissortat” d’Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d’Urgell durant l COmpromís de Casp

6. Un balanç

De la confabulació de Casp, una trama orquestrada per Benet XIII i el seu agent en el territori, Vicent Ferrer, després canonitzat, els representants del Principat de Catalunya no se’n poden considerar, en cap cas, exempts; ni víctimes. Persones i faccions rellevants del país van afavorir l’entronització de la nova dinastia amb actuacions directes, com impedir que les forces urgellistes arribessin a Morvedre, o vetar la participació dels representants mallorquins, favorables a Jaume d’Urgell, o no van fer prou en sentit contrari; d’altres no es van pronunciar, o es van fer enrere en moments decisius. Compta, i molt, el suport de la baixa noblesa catalana, atemorida per les reivindicacions pageses, i pel patriciat de Barcelona, temorós de les pressions populars. Uns i altres rebutjaven Jaume d’Urgell. Qui triava el rei ho faria pel candidat que els permetés mantenir els seus privilegis erosionant el poder reial des de les institucions, les Corts i la Diputació del General. Tothom es movia amb tacticisme, segons els seus interessos personals o de grup: els interessos de classe prioritzaren sobre els interessos de legalitat jurídica. Ara bé, això tampoc no s’ha d’interpretar com un acte de maduresa de Catalunya com dirigit a la unitat d’Espanya, com sovint es vol fer creure. Altrament, si tan important era mantenir la integritat moral per excloure un descendent directe perquè era il·legítim, perquè no es va mantenir la integritat jurídica de decantar-se pel pretendent més directe en la línea dinàstica masculina, com s’havia fet sempre segons el costum? No s’entengui, en aquesta consideració, una defensa de la llei sàlica, no vigent aleshores a la Corona, ni tampoc de justificar una discriminació per raó de gènere. El resultat de Casp va tenir un guanyador evident, Ferran d’Antequera i els seus successors, tot i que en cap moment van poder desplegar el model de monarquia que havien previst; també hi van guanyar els sectors de l’alta oligarquia que li havien donat suport. Almenys, a títol personal, els seus votants foren recompensats de forma generosa. Benet XIII, en canvi, el principal artífex de la candidatura Trastàmara, no va treure profit del seu esforç i de les seves arts de conxorxa. Fins i tot el seu pretendent li retirà l’obediència. Després del Concili de Constança, amb Martí V com a papa únic de la cristiandat catòlica, abandonat per tothom, va acabar els seus darrers dies a Peníscola. El gran derrotat fou Jaume d’Urgell, el seu llinatge i el propi comtat. En la correlació de forces entre els regnes de la Corona, el pes es decantà cap a l’Aragó en detriment del Principat. No hi ha cap mena de dubte que el resultat de Casp va marcar profundament, des d’aleshores, el devenir històric del conjunt de la Corona d’Aragó i, molt particularment, del Principat.

Read More

La conformació d’un gust artístic és quelcom dependent de molts factors. En el cas de l’art anomenat “hispanoflamenc”, van ser moltes les línies que van haver-se de traçar per confluir en un punt d’acord estètic. Durant les darreries del segle XV i més tard en el segle XVI, l’art hispanoflamenc va tenir una esplèndida recepció dins de les preferències estètiques de l’esfera de les corts peninsulars. El terme “hispanoflamenc”, emprat per la historiografia de l’art dels últims cinquanta anys, més que descriure una característica referent a la seva pròpia naturalesa artística sintetitza una pluralitat de veus que van enriquir la història de l’art. El terme hispanoflamenc no només descriu un llenguatge visual propi, sinó tota una sèrie de relacions internacionals que van donar com a resultat una manifestació artística consolidada, la qual assentarà les bases visuals d’èpoques posteriors. Estudiar l’art “nòrdic”, entès com l’art dels Països Baixos meridionals i el nord de França, és estudiar i entendre un dels tants models de prestigi existents a la història de l’art i la fenomenologia de la seva diàspora, en aquest cas, en els territoris peninsulars. Per tant, què fou el que causà una major acceptació d’aquest model artístic a la Península? Per què precisament procedent dels Països Baixos? Quins elements van entrar en joc per establir una nomenclatura específica per aquesta nova situació artística?

 

Tríptic de Miraflores
Tríptic de Miraflores, Rogier van der Weyden, 1438-1445, Gemäldegalerie Berlin .

 

 

La tendència artística en un context històric depèn de molts factors contextuals. Esdeveniments polítics, situació econòmica, dogmes religiosos vigents, són qüestions a tenir en compte a l’hora d’entendre la praxi artística d’un període en concret. Així doncs, el gust, la moda, la iconografia de l’art, ballen al mateix compàs del ritme històric. En la història de l’art, els models de referència s’han anat succeint a poc a poc. Mentre que en segle XIII el model artístic més valorat portava influències de l’italianisme del trecento, en el segle XV, la preferència es decanta pels Països Baixos meridionals i el nord de França, concretament l’art format en l’entorn del cercle dels Valois a la Borgonya, destacats per tenir una estricta etiqueta i una gran admiració pel luxe.

Aquest fet farà que posteriorment, ja amb Felip el Bell al poder dels comtats flamencs, es vulgui rememorar la sumptuositat i prestigi que van establir els seus avantpassats borgonyons. Com he assenyalat abans, el gust artístic es defineix mitjançant factors sociològics, econòmics i polítics, ja que uns i altres neixen conjuntament en el mateix marc de condicions favorables. Gràcies a aquest creixement econòmic i polític dels comtats de Flandes des del segle IX, la producció artística es va veure molt afavorida per diversos motius.

El panorama polític influeix directament en el fenomen del patronatge artístic, ja que apareix al servei de les eines del poder. L’art acompanya fidelment als interessos polítics, i floreix al compàs de les polítiques expansionistes aconseguides pels ducs de la Borgonya durant tot el segle XIV. El 1369, Felip l’Atrevit, germà del monarca francès Carles VI, es casa amb Margarida de Male, filla del comte de Flandes, Lluís de Male. Aquesta estratègia que en principi pot semblar tenir fins polítiques i territorials, comporta l’annexió del poder del duc de la Borgonya en el pròsper comtat de Flandes i va tenir com a conseqüència la conformació i consolidació d’una cort fixa, la qual mantenia un abundant contacte amb mestres i tallers locals. L’art i els mestres que van establir les bases del que després s’anomenaria “pintura flamenca” precisament van ser els pintors de cort, el cas més interessant dels quals és el de Jan van Eyck. El 1425, Felip el Bo (1396-1467) el va anomenar pintor de cambra i el 1428 envià el pintor, juntament amb tota la seva cort, a una missió diplomàtica per demanar la mà d’Isabel de Portugal. El viatge del pintor ha estat molt estudiat i ha suscitat moltes hipòtesis al voltant de la influència eyckiana de pintors castellans i aragonesos. Més enllà de la seva importància política, la figura d’aquests patrons a finals del segle XIV va ser cabdal, ja que van suposar un gran impuls artístic a l’hora de donar suport a mestres que fonamentaran les bases estètiques de l’art dels segles vinents. Trobem en actiu els tallers dels Eyck al voltant de la cort el 1425, així com el taller de mestre Rogier van der Weyden. Ambdós van ser pintors de cort afavorits per Felip el Bo.

En aquest moment molts tallers i artistes es veuen beneficiats per una situació que afavoreix la creació de manuscrits, orfebreria, estatuària i pintura, a causa d’una clientela que demana un art exigent i luxós, d’acord al seu estatus cortesà. De manera que l’art de finals del segle XV i principis del XVI va experimentar un refinament de les formes, un major realisme lligat a les primeres experiències amb la pintura a l’oli i un increment de la perícia dels mestres, els quals es veien beneficiats per una certa estabilitat econòmica gràcies als encàrrecs ducals i eclesiàstics. Un clima favorable a molts nivells va fer que els Països Baixos meridionals i el ducat de Flandes es posicionessin com centres artístics de primera categoria, un lloc on els aprenents de tot arreu anaven a adquirir coneixement i formar-se com a futurs artistes aprenent les tècniques i el llenguatge innovador dels seus col·legues del nord. Un cop el seu aprenentatge concloïa, tornaven al seu lloc d’origen, on traspassaven el coneixement dels grans pintors flamencs a nous aprenents locals. També tenia lloc el fenomen contrari: la contractació de mestres flamencs i borgonyons a la Península. Així nasqué un model de prestigi i així es va originar l’art hispanoflamenc.

Als regnes peninsulars cristians, Castella, Aragó i Navarra, seguidors ferms de les influències del gòtic internacional de finals del segle XIV, trobem que a les darreries del segle XV es van continuar proclamant fidels receptors de la renovació artística nòrdica, liderada pels “primitius flamencs”. Tant Alfons el Magnànim com Joan I el Caçador i Carles III  El  Noble  de  Navarra  van dur  a terme moltes iniciatives artístiques que contemplaven el nou gust emprat per les corts franceses i flamenques. Al voltant de les corts dels monarques peninsulars hi havia lloc per a artistes locals que s’havien format al nord o volien fer-ho, o bé el fenomen invers, és a dir, artistes francesos i flamencs que eren adoptats a l’entorn reial.

A    Alfons    el    Magnànim    hem d’atribuir el fet d’enviar al seu propi pintor de cambra, Lluís Dalmau, a Flandes a formar-se el Lluís Dalmau és l’autor de la significativa obra La Verge dels Consellers, que va ser concebuda dins del marc d’influència del taller de Jan van Eyck, pintor insígnia i precedent modèlic d’influència d’un llarg seguit d’artistes posteriors. L’aprenentatge de Dalmau a l’estranger ens  serveix  d’exemple  il·lustratiu  d’un artista vinculat  a la  cort aragonesa que aconsegueix adoptar el llenguatge visual provinent de la Borgonya i Flandes, i sintetitzar-lo en el seus encàrrecs ja de tornada a la Península. Durant el govern de Maria de Castella entre el 1416 i 1458, es va emprendre un mecenatge molt intens, fet que va propiciar l’arribada d’artistes francesos, alemanys i flamencs a ciutats com Saragossa, Terol, Tarazona, i Daroca.

 

Missa de Sant Gregori
Verge dels Consellers, Lluís Dalmau, 1445, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

El fenomen contrari el trobem a Navarra, en la figura de Enric d’Estencop, anomenat de Brussel·les, a finals del segle XIV. Pintor flamenc introductor de l’estil italogòtic sienès, el trobem actiu al seu taller de Saragossa, on realitza diversos retaules amb ajuda d’aprenents locals. El 1402 es trasllada a Navarra sota la crida de Carles III El Noble. A Olite, el rei li encarregarà la decoració del Palau Reial, on figura com a “pintor de las obras del rey en Olite” i dirigirà les tasques d’ornamentació del convent de Sant Francesc. 

Castella, per motius geogràfics i històrics, va tenir molts contactes amb Anglaterra i els Països Baixos mitjançant els ports de Laredo, Bilbao i San Sebastià. Aquest flux mercantil va obrir les vies de comunicació entre ambdós territoris, i va permetre que la importació d’obres fos quelcom comú. El comerç va jugar un paper molt important com a agent consolidant dels contactes. Fires com les de Medina del Campo van servir d’escenari per la compra de mercaderies provinents de tot arreu. Així doncs, aquest continu contacte mercantil apropava produccions locals a un nivell extraterritorial. En l’aspecte polític, el govern dels Reis Catòlics a Castella i Aragó van posseir una amplia xarxa de contactes i figures diplomàtiques establertes als Països Baixos des de finals del segle XV. La figura més representativa d’aquesta tasca va ser Don Francisco de Rojas, diplomàtic al servei dels Reis Catòlics, el qual va encarregar-se de concertar els dobles matrimonis reials entre els fills d’Isabel i Ferran, Joan i Joana i els fills de Maximilià i Maria de Borgonya des de 1492. Resulta interessant esmentar la tasca dels dignataris en el terreny del comerç artístic, actuant com a mitjancers entre mestres i clientela. Gràcies als contactes establerts en institucions i corts estrangeres, es va estimular la presència d’artistes flamencs en corts hispàniques, un fet que va suposar la diàspora del gust per l’art “nòrdic”, com a garantia qualitativa i estatus del client.

N’és un exemple de molts el mecenatge impulsat pels Reis Catòlics, i, concretament, per Isabel de Castella. Sabem que era una gran entusiasta de l’art flamenc i en els seus inventaris recopilats per Sánchez Cantón, a principis del segle XX, es veuen reflectides obres de gran importància com el Tríptic de Miraflores de Rogier van der Weyden, manuscrits il·luminats i una llista d’aproximadament dos-cents tapissos brabançons. També va patrocinar l’estança a la seva cort d’artistes com Juan de Flandes i Michael Sittow (o Melchor Alemán, segons el viatger Hyeronimus Münzer), emblemàtics retratistes i pintors de cambra de la reina, avui dia considerats com a principals exponents de l’art flamenc a la Península.

No només la pintura sobre taula, els retaules o l’escultura van ser el focus d’atenció de la clientela hispànica, també la tapisseria tenia un paper preponderant que avui dia fins i tot costa de tenir en ment. L’estatus de les arts fluctua de la mà del gust de l’època. Mentre que la pintura va tenir el protagonisme a partir de la segona meitat del segle XVI, s’oblida que altres manifestacions eren més preuades pel seu valor material i estètic. La manufactura d’un tapís significava més treball i esforç per part de tot un taller, tenint en compte les variables dimensions d’aquests, ja que podien arribar a mesurar setze metres d’amplada per sis d’alçada. Els materials depenien del pressupost: normalment els més modestos eren fets amb llana, però podien estar realitzats amb seda, fils d’or i fils de plata els més cars. Per aquest motiu, no ens ha de sorprendre si a l’hora de llegir un inventari d’un posseïdor de tapissos veiem que tenen un valor que triplica el d’una pintura sobre taula. La funció d’aquests era molt preuada i la seva adquisició estava a l’abast de monarques, eclesiàstics i nobles amb un patrimoni molt elevat. Anomenats “els frescos mòbils del nord”, degut a la seva procedència –majoritàriament del ducat de Brabant-, donaven dignitat a una estança, protegien contra el fred i decoraven grans perímetres murals en principi buits. S’entén, llavors, que aquestes obres artístiques hagin tingut una recepció tan notable dins de la cort reial castellana a causa de la seva naturalesa itinerant, ja que els tapissos eren un recurs pràctic que s’ajustava a les necessitats distintives de la monarquia.

 

Missa de Sant Gregori
Missa de Sant Gregori, cercle de Colijn de Cooter, 1503, Real Granja de San Ildefonso.

 

Així doncs, ens trobem davant d’un exemple d’oferta i de demanda a escala artística marcada per un gust específic, la tendència de l’art procedent dels Països Baixos meridionals. Una estètica que dialoga íntimament amb l’estatus i dignitat d’una clientela exigent i cultivada, que traspassa fronteres, i que està intrínsecament lligada a fets històrics, socials, polítics i econòmics.

 

Podeu veure més material de l’autora a: https://elartenovienedemarte.wordpress.com/

Read More