Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Primeres passes d’en Perot Rocaguinarda

El 18 de desembre de 1582 va néixer al mas Rocaguinarda (Oristà, Vegueria de Vic) el cinquè fill d’una família pagesa benestant dedicada al conreu de blat i a la cura de bestiar a qui anomenaren Pere. En aquells temps, era típic afegir el sufix -ot als noms propis i així és com aquest personatge ha format part de la història.

Amb 19 anys, per voluntat dels seus pares, Caterina i Joan, va marxar a Vic per cercar un ofici a què dedicar-se, ja que no era l’hereu i escassejaven els recursos per alimentar tantes boques (en total, van ser 7 germans) en un segle on la riquesa econòmica començà a estar de la mà del cultiu de la vinya, escassa a la comarca vigatana. En la decisió també va jugar un paper cabdal la relació d’enemistat que el batlle d’Oristà havia entrellaçat amb en Perot, a qui considerava «inquiet».

Amb tot, no va quedar satisfet i va allistar-se a la host de Carles Vilademany, senyor de Torelló i Blanes.

Dues vistes actuals d’Oristà (Osona, Catalunya). La Imatge de l’esquerra correspon a una localitat del municipi d’Oristà coneguda com La Torre d’Oristà, l’existència de la qual es documenta des del 968 gràcies a la donació d’unes vinyes al monestir de Santa Maria de Ripoll. Font: Wikimedia Commons
La imatge de la dreta, en canvi, mostra el castell de Tornamira situat al nord de la població, sobre la riera Gavarresa, que va estar sota domini de la família dels Montcada des de finals del segle XI fins al 1353 i que, actualment, és una masia. Font: Wikimedia Commons

Conflicte Nyerros contra Cadells

Malgrat que testimonis del segle XVII es referien a la rivalitat entre els dos bàndols més importants de la Catalunya del moment, els nyerros i els cadells, amb paraules com «antiga», «de fa moltíssims anys» i «de sempre», situant-la a finals del segle XIII en el si de les bandositats entre el bisbat de Vic i la casa de Montcada per aconseguir la jurisdicció de la vall de Torelló, no va ser fins a finals de segle XVI quan va aparèixer aquesta animadversió.

L’etimologia indica que els malnoms de nyerros i cadells provenen d’una derivació dels llinatges senyorials dels Banyuls, senyors de Nyer (Conflent, Catalunya Nord), i els Cadell, de la Cerdanya.

En la dècada de 1580, Galceran Cadell (a) Bastard Cadell, germà del senyor d’Arsèguel, combatia amb els Guilla, família de la Seu d’Urgell. L’any 1581, el virrei ordenava aturar «els Cadells i la seva quadrilla» per acabar amb el conflicte. Mentrestant, «la quadrilla de Thomas Banyuls», que encara no rebia el nom de «nyerros», era assetjada pels sometents locals al castell de Nyer.

La figura de l’esquerra correspon a l’escut d’armes de la família de Banyuls i Montferrer, llinatge que va posseir el poble de Nyer (Conflent) en època del nostre protagonista (1527-1687). Font: Viquipèdia. La imatge de la dreta mostra el Castell de la Roca de Nyer, construït entre els segles X i XI per defensar l’entrada dels Gorges de Nyer a la baronia de Nyer, pertanyent al Vescomtat del Conflent, que va heretar la família Banyuls l’any 1340. Font: Flickr

La malvolença entre els dos llinatges, doncs, sembla més propera en el temps. Probablement, va començar quan Joan (o Galceran) Cadell, l’any 1581, sent veguer del Conflent, va dirigir una persecució de Tomàs Banyuls i els seus bandolers, que, set anys més tard, ajudaren al virrei a assetjar el castell d’Arsèguel. Aquesta conflictivitat entre famílies, però, no era única ni excepcional.

A finals de segle XVI res no apuntava que la lluita entre les bandositats de nyerros i cadells s’estengués per tot el Principat durant una cinquantena d’anys, però així va ser. Sense una connexió directa amb l’evolució del conflicte, aquest va aparèixer a la ciutat i la plana de Vic encarnat, primordialment, en el llinatge Vilademany-Cruïlles, senyors de Taradell, Rupit i Santa Coloma de Farners i en la figura de Francesc Robuster i Sala (a) Cadell gros, bisbe de Vic des de 1598 i capitost dels cadells, que, més endavant, s’anomenarien «robusters» en la zona.

L’origen dels bàndols vigatans de nyerros i cadells es troba en una baralla entre un blanquer de Vic i un pagès de Tagamanent per casar-se amb la pubilla Fullona que va tenir lloc l’any 1592, tot i que, aleshores, els bàndols que van formar-se no tenien nom. L’any 1597, la inestabilitat a la ciutat romania i els oficials reials van fer signar una treva general que afectava «cavallers, ciutadans, mercaders, notaris i menestrals i moltes cases de bons pagesos», cosa que fa adonar-nos de l’àmplia participació catalana en la qüestió.

A principis de segle XVII, la lluita entre nyerros i cadells va causar molt ressò en les institucions catalanes, malgrat que mai no va representar una contraposició d’ideologies polítiques definides, i l’actuació del bandoler Rocaguinarda al costat dels primers va fer trontollar la balança, fins llavors favorable al bisbe.

Perot Rocaguinarda esdevé bandoler

Els successos van ocórrer ràpidament a partir d’un fet clau en la vida del nostre protagonista. El novembre de 1602, ell i alguns dels seus amics tornaven d’una visita a Carles Vilademany i van ser atacats des de les espitlleres o merlets del Palau Bisbal de Vic, quedant greument ferits. Un cop recuperats a casa de Vilademany (Taradell, Vegueria de Vic), Rocaguinarda va decidir fugir a la muntanya i organitzar una quadrilla per cobrar-se venjança. Així, va esdevenir bandoler.

Els testimonis de l’època descriuen a Perot com un home alt i prim, amb boca grossa i cara arrugada, una barba pèl-roja poc abundant, sota la qual podia veure’s una cicatriu, i cabell ros; de caràcter cortès. Com a bandoler duia un barret amb plomes de colors, mitges vermelles, sabates baixes, camisa platejada, arracades i una xarpa de la qual li penjaven els pedrenyals. Aquesta rica vestimenta contrasta amb la dels companys, que més que bandolers semblaven pagesos: portaven barret de cànem i sandàlies. De fet, la quadrilla que cabdellava estava formada per immigrants gascons i camperols de la plana vigatana, dos grups socials comuns en aquestes formacions rebels i armades, ja que es tractava de gent menyspreada i/o pobre en la societat del moment.

Fotografia d’un pedrenyal català del segle XVII dipositat al Museu Militar de Montjuïc. Font: Viquipèdia

Les accions de Rocaguinarda i de la seva quadrilla presenten unes característiques generals que cal tenir en compte: únicament, robaven a rics i, sovint, forasters; paradoxalment, rebien protecció d’aristòcrates (senyors de castells i monestirs) amb qui el cap mantenia una relació d’amistat; pagaven el que consumien allà on anaven; només usaven la força contra els qui s’oposaven a ajudar-los i cadells coneguts; solament maltractaven i cometien delictes de sang contra perseguidors i delators, especialment, membres de la Unió de Vic, motiu pel qual Rocaguinarda era conegut com el «rebel popular»; realitzaven els atacs en públic; alliberaven presos; respectaven a l’Església i als pobres, tot i que no els donaven els tresors que havien robat, que els servien per auto abastir-se; i visitaven, de tant en tant, les seves famílies i les ajudaven en les feines del camp al poble.

El primer que va fer en Rocaguinarda quan va tenir prou seguidors va ser ocupar el Palau Bisbal de Vic durant unes hores constituint-se la primera victòria patent dels nyerros als cadells i complerta la revenja d’en Perot al bisbe Robuster.

El setembre de 1605 havia augmentat l’activitat bandolera al principat i el virrei del moment, Hector de Pignatelli, duc de Monteleón, va promoure el reforç de les Unions i Germandats d’Armes per donar fi a la situació sense gaire èxit.

En Rocaguinarda, que havia aconseguit algunes victòries, seguia escapant de la justícia amb ajuda de la població, en especial, la de Taradell, i, fins i tot, se’n burlava penjant reptes a Vic per als seus perseguidors i col·laboradors, que, encrespats, augmentaven la intensitat de la persecució. Es deia que, fins i tot, havia intentat matar Pere Puigrobí, el batlle de la seva localitat, en una barberia de Vic el 5 d’abril de 1606.   

El bandoler Rocaguinarda és més famós i perseguit

L’1 de gener de 1607, Pere Sellers, comissari i oficial de la Unió que perseguia el bandolerisme, va posar setge al Mas Rocaguinarda emportant-se com a presoner el propietari, Cebrià, germà gran i hereu de la família d’en Perot, que, lògicament, va entendre l’atac com a personal.

El 12 de maig del mateix any, Rocaguinarda i un dels seus homes de confiança i amic, Joan Gili, van ferir un company de Francesc Pujol, batlle reial de Vilalleons, poble d’en Gili, en l’intent de fugir d’ells, que volien capturar-los per entregar-los a les autoritats reials. Aquestes, en saber-ho, van realitzar una crida pública contra els últims bandolers enemics del rei, en què estava inclòs el nostre protagonista i la seva quadrilla, pels llocs de pas habitual d’en Perot (Granollers, Vic, Ripoll, Puigcerdà, Camprodon i Olot).

A partir d’aleshores, els successos van precipitar-se. El gener de 1608, Rocaguinarda va ferir a un dener de la Unió a Taradell, la qual cosa va desencadenar una intensa persecució del bandoler que, com era normal, va acabar sense èxit. Al febrer un membre de la quadrilla va ser executat i Rocaguinarda va respondre assassinant un cadell a Vic, cremant la casa i els pallers de Francesc Torrents dels Prats, el nou comissari de la Unió en cerca del bandoler i penjant amenaces a la capital de la vegueria en contra dels rastrejadors de bandolers.

L’estiu de 1608 el perseguia un exèrcit de més de 150 homes, tanmateix, el bandoler destaca per arribar a englobar sota les seves direccions el grup més gran de la història (més de 1000 bandits), amb qui va apoderar-se del camí ral de Barcelona a Girona. Al juliol, la Unió va estar a punt de capturar-los, ja que va envoltar la capella de Santa Margarida d’Ardola (Savassona, Osona) on part de la quadrilla, que va poder fugir malgrat l’ensurt, restava refugiada. A partir de llavors, el governador de Catalunya va participar en la batuda i va anomenar-se un nou comissari de la Unió. A l’octubre, un altre company del bàndol va caure en mans dels enemics, que el van executar.

Un final consensuat

Al 1609, Rocaguinarda va rebre ajuda en dues ocasions del Sant Ofici, fet que manifesta l’avinença del personatge amb l’església i, concretament, amb la Inquisició. Tanmateix, Joan Gili va ser capturat al maig i, això, va afectar molt al cabdill, que començava a estar molt cansat d’una vida dedicada a escapar de la justícia i la llei. Va perdre el control del camí ral de Barcelona a Girona així com dos companys més i una mala actuació a principis de 1610 va accelerar el seu desenllaç. En saber que els habitants de Sant Martí de Balenyà guardaven les riqueses a l’església, va assaltar-la per robar i va ser, immediatament, excomunicat. Això, entesa la seva fe en la religió, va pesar-li molt i, tot i que va aconseguir ser acceptat de nou en la comunitat cristiana per retornar l’import furtat, va decidir abandonar el bandolerisme. Aquell mateix any va perdre un altre amic i lloctinent, en Jaume Alboquers (a) l’Escolanet de Polinyà.

El 1611, després de diversos intents, el nou virrei, Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, va acceptar el seu indult. A l’octubre, va embarcar-se a Mataró direcció a Nàpols, on restaria exiliat deu anys en qualitat d’oficial de l’exèrcit del rei. L’últim que se sap d’ell és que va ascendir a capità de campanya i que el 1635 encara vivia a Nàpols.

La importància i fama del bandoler Perot Rocaguinarda

La figura del bandoler Rocaguinarda és important per tota la seva trajectòria biogràfica i perquè va ser lloat per dues figures literàries molt importants; una, al Principat i l’altra, al conjunt peninsular. La primera a què faig referència és el poeta català Vicent Garcia, rector de Vallfogona, que, alguna vegada, havia acollit en Perot a la seva parròquia i va dedicar-li un sonet en què el definia com «el millor pillard del cristianisme». Cervantes és l’altre autor que va homenatjar Rocaguinarda convertint-lo en un personatge de la seva segona novel·la del Quixot, Roque Guinart, un cavaller valerós i de gran fama, que apareix en els capítols LX i LXI i en una altra obra de l’autor, La Cueva de Salamanca.

Per conèixer les gestes d’aquest personatge, les llegendes que l’envolten i la seva implicació en la història del bandolerisme a Catalunya, pot visitar-se l’Espai Perot Rocaguinarda, situat a Olost, o bé, el seu web https://espairocaguinarda.cat/, així com llegir la novel·la històrica Rocaguinarda. El bandoler de Gerard Bussot. També, existeix una ruta pels espais que van conformar la vida d’aquest personatge, que, com va dir Alonso Tejada, va acabar la seva vida completant una contradicció pròpia de molts rebels: nyerro, antimonàrquic i anti castellà va morir servint al rei en els terços d’Itàlia i a la seva política centralitzadora.

Gegants del Districte d’Horta (Barcelona). L’home representa el bandoler Rocaguinarda, ja que una llegenda barcelonina diu que s’amagava pels turons de barri del Guinardó. Font: Flickr
Read More

Avui dia a Panamà existeixen sis comarques indígenes, sis “autonomies” en les quals l’estat cedeix una sèrie de competències als natius americans que les habiten. Tres d’aquestes comarques són habitades pels kuna, o guna, o tule, diferents noms que fan referència al mateix col·lectiu humà.

L’any 1925 els kuna de la zona de San Blas, a la costa atlàntica de Darién, foren els protagonistes de la Revolució Tule, una breu insurrecció armada que volia combatre l’assimilacionisme cultural i la intervenció política, social i econòmica de l’estat panameny en territori kuna. A partir de la Revolució es desencadenà un procés de lluita per l’autonomia que donà peu a la creació de la comarca de San Blas, l’any 1938. Durant els anys posteriors es veurà un creixement progressiu dels nivells d’autonomia dels kuna que culminarà l’any 1998 quan es creà la comarca del Kuna Yala, que actualment inclou pràcticament tota la costa nord del Darién panameny. Les comarques, creades a finals dels anys 90, de Madugandí i Wargandí també estan habitades per indígenes kuna, el que ens porta a afirmar que ens trobem davant d’un dels grups de natius més importants del país centreamericà.

En aquest article, però, no volem parlar de la lluita dels kuna durant els segles XX i XXI, sinó que volem remuntar-nos quatre segles enrere fins a les arrels de la seva resistència i, de fet, del seu origen en general. Començarem pel principi.

En aquest mapa de l'any 1778 hi apareix representat el Darién. Està situat entre el que avui són els estats de Panamà i Colòmbia, i ens permet ubicar el riu Atrato, desembocant al Golf d’Urabà a la dreta del mapa. En aquesta zona tindran lloc els moviments de població indígena que marcaran profundament l’evolució històrica del Darién a partir del segle XVII. Font: Portal de Archivos Españoles (PARES)
En aquest mapa de l’any 1778 hi apareix representat el Darién. Està situat entre el que avui són els estats de Panamà i Colòmbia, i ens permet ubicar el riu Atrato, desembocant al Golf d’Urabà a la dreta del mapa. En aquesta zona tindran lloc els moviments de població indígena que marcaran profundament l’evolució històrica del Darién a partir del segle XVII. Font: Portal de Archivos Españoles (PARES)

Existeix un debat historiogràfic al voltant de l’origen dels kuna actuals, però també hi ha algunes certeses, que exposarem a continuació:

En el moment de la conquesta l’orient panameny estava habitat per un conjunt de grups indígenes que foren anomenats “cuevas” pels castellans que anaven desembarcant, i guerrejant, a l’Istme. El segle XVI fou nefast per als natius i, només cent anys després, la població “cueva” s’havia reduït enormement. Aquí entra el primer punt de debat: els “cueva” van desaparèixer totalment? O van viure una catàstrofe demogràfica important però es van mantenir en alguns espais on el poder colonial va ser més feble? De moment deixem-ho aquí.

Paral·lelament al que passava a Panamà a l’actual Colòmbia es donava un altre procés.  Des de finals del segle XVI la pressió hispànica estava fent que els emberà, de la zona de l’Atrato, es desplacessin cap a occident, penetrant el territori que estava ocupat pels kuna, i fent que aquests haguessin d’internar-se al Darién més occidental, on ja estarien establerts a inicis del segle XVII.

El debat està en si els indígenes que venien de l’orient serien un grup endogàmic que ocuparia un territori “buit” o si aquests es trobarien amb els descendents dels “cueva” –si n’havia sobreviscut un contingent important– i es donaria un procés d’etnogènesis, és a dir, naixeria una nova ètnia a partir de la unió dels dos grups humans. Passés el que passés, el que és un fet és que entrant al segle XVII el Darién havia viscut un canvi demogràfic important, i a l’interior d’aquesta selva s’hi havia establert un grup indígena que es resistiria molt activament al domini colonial hispànic, precisament des d’inicis de la centúria.

Panamà, principal interessada en la submissió del Darién

Ara que ja sabem de qui estem parlant hem de fer unes breus consideracions sobre el context en el qual viuran els indígenes del Darién de la primera meitat del segle XVII. Durant poc menys de 50 anys es viuran a la banda occidental de l’Istme de Panamà una sèrie de dinàmiques que, posteriorment, es repetiran –adaptant-se a cada moment de la història– durant tot el període colonial.

En primer lloc, cal situar-nos geogràficament. La regió del Darién és l’extrem de l’Istme de Panamà que uneix Centreamèrica amb el continent sud-americà. I, com passa en certa manera avui dia, ens trobem en un punt neuràlgic del sistema comercial de l’època, en aquest cas, de l’Hispànic. L’any 1513 Vasco Núñez de Balboa seria el primer europeu a veure el Mar del Sud, és a dir, el Pacífic, després de travessar el Darién. Durant els anys següents un gran nombre de persones provinents de la Península creuaríem l’Istme recentment descobert, per a poder accedir a les abundants riqueses del Virregnat del Perú. Fou precisament la plata provinent dels Andes la que va fer que l’Istme de Panamà esdevingués un punt estratègic. Calia desenvolupar un sistema que permetés fer creuar els minerals preciosos cap a Europa i, al mateix temps, transportar les mercaderies ibèriques cap als creixents nuclis colonials sud-americans.

Fotografia de la catedral del Panamá Viejo, una dels pocs edificis que queden en peu de la ciutat colonial nascuda al segle XVI i que fou traslladada a una altra ubicació després de ser atacada per Henry Morgan, a finals del segle XVII, precisament després d’haver creuat el Darién. Font: Viquipèdia

De la mateixa manera que l’Istme era un pont entre els dos grans oceans que envoltaven Amèrica, també havia de ser –a ulls castellans– un mur que protegís les riqueses del continent dels vaixells de la resta de regnes del Vell Món. I és en aquest punt on el Darién esdevé important. El que era un territori marginal per a la Corona, habitat per uns indígenes que es resistien a sotmetre’s a les autoritats colonials, era un punt molt feble del sistema defensiu hispànic. Una aliança amb anglesos, francesos, o holandesos, podia suposar un problema importantíssim per a la monarquia.

La solució sembla fàcil, tenint en compte que estem al segle XVII i que els Àustries posseïen –teòricament– tots els territoris que quedaven a l’oest de la línia traçada al Tractat de Tordesillas, no havia de ser massa difícil enviar una expedició al Darién, conquerir-lo, i evitar els problemes que podia suposar una hipotètica aliança entre indígenes i europeus no-hispànics. Però per fer això hi havia un problema: el mateix Darién.

El primer obstacle, un dels més importants de fet, amb el qual topava qualsevol europeu que volgués colonitzar el Darién eren la seva orografia i el seu clima. Una selva densíssima, a la que s’hi  havia de sumar una gran quantitat de rius i aiguamolls que circulaven entre un relleu molt accidentat, ple de muntanyes. Si les característiques del terreny no eren prou dures, el clima acabava d’arrodonir-ho, una estació de pluges constants que durava tres quartes parts de l’any i altes temperatures mantingudes tota la temporada.

A l’actualitat una part important del Darién continua mantenint les mateixes característiques geogràfiques que al segle XVII, i això porta a que es parli del “tap del Darién” fent referència a una regió impenetrable. De fet, a tall de curiositat, el Darién és l’únic punt de tot el continent americà on la carretera panamericana es veu interrompuda. Font: Viquipèdia

El que per als colonitzadors era un problema fou un avantatge per a qui es volia refugiar de l’ordre imposat des del Vell Continent. Els antecessors dels actuals kuna conegueren profundament i aprofitaren l’orografia del Darién per a defensar la seva independència, convertint-se, a inicis del segle XVII, en l’altre gran obstacle amb el qual topa la Monarquia Hispànica a l’hora de colonitzar la regió.

Fetes les consideracions pertinents, hem de tornar al títol d’aquest apartat. Panamà era un dels nuclis colonials més forts que envoltava el Darién, però per la banda de l’actual Colòmbia també existiren establiments hispànics potents, com Cartagena de Indias. Sense ometre tots els interessos geoestratègics que s’han comentat fins ara, els colons de Panamà tenien un interès més concret i palpable per a voler controlar el Darién durant els mil-sis-cents: els indígenes atacaven, amb una agressivitat destacable, la colònia.

Guerra de baixa intensitat, des del Darién a Panamà

A partir de la dècada dels 10 del segle XVII els indígenes del Darién començaren a mostrar la seva hostilitat cap al poder colonial. Possiblement –així ho asseguren diversos testimonis documentals de l’Archivo General de Indias de Sevilla–, el primer atac es donà l’any 1614 quan una sèrie d’esclaus que treballaven en unes drassanes a la zona del Bayano desaparegueren, foren robats o assassinats, depenent del testimoni al qual ens referim. El cas és Francisco de Valverde, qui era el president de l’Audiència de Panamà, considerà que els responsables del delicte eren cimarrons –esclaus fugats– i envià una sèrie de soldats espanyols, acompanyats d’indígenes i ex-cimarrons sotmesos a la Corona, a capturar els suposats delinqüents. La tropa hispànica, trobant-se en el lloc dels fets, fou emboscada per un grup d’indígenes del Darién, el gruix de combatents moriren durant l’atac sorpresa, els pocs que pogueren escapar arribaren a Panamà i alertaren a les autoritats del que havia passat al Bayano.

Després de l’atac de 1614 començaria una nova dinàmica a Panamà que preocuparia profundament a les autoritats colonials. Pràcticament cada any grups d’indígenes que reberen, en aquell moment, el nom de “bugue-bugues” entraven en territori colonitzat i atacaven, saquejaven i cremaven el que es trobaven al seu davant. Hisendes, enginys sucrers, drassanes, explotacions ramaderes… foren els blancs dels antecessors dels kuna. Als danys materials s’hi hagué de sumar un nombre important de morts, al voltant d’uns pocs centenars, al llarg del període que va des d’inicis de segle fins a l’any 1636. Molts esclaus negres, però també indígenes sotmesos per la Corona, i blancs, moriren a mans dels bugue-bugue, que venien del Darién.

Actualment el gruix de comunitats indígenes kuna viuen a l’Arxipèlag de San Blas, però al segle XVII habitaven l’Istme del Darién, no l’actual territori insular. Font: Viquipèdia

En pocs anys la zona del Bayano quedà despoblada, i això generà grans problemes a una ciutat de Panamà que es veié privada d’una font important de béns de consum alimentari i de fusta. La nova “frontera” s’establí en el petit poble de San Cristobal de Chepo, un poble d’indis reduïts a l’autoritat hispànica, que també fou blanc de successius atacs. La colònia tenia grans dificultats per respondre, les petites expedicions armades que s’enviaven al territori del Bayano a buscar als indígenes, per terra i per mar, solien tenir molt poc èxit, en el millor dels casos aconseguien capturar un parell o tres d’indígenes guerrers.

Per intentar acabar amb una amenaça que cada cop s’acostava més a la capital de l’Audiència, des de la Monarquia s’intentà enviar contingents militars potents a conquerir el Darién per les armes. L’any 1618 Sebastián Tristancho liderà una expedició des de Cartagena de Indias per mirar de penetrar, controlar i colonitzar el Darién. Fracassaria estrepitosament al no poder enfrontar-se a la resistència dels indígenes ni a la duresa del clima. Pocs anys després, el 1622, s’intentà una estratègia més elaborada, atacar el Darién des d’orient i d’occident. Francisco de Maldonado Saavedra entrà des de Cartagena i Jerónimo Ferrón ho feu des de Panamà. Al cap de poc temps tots dos hagueren de retirar-se davant la impossibilitat de sotmetre als indígenes i d’establir-se al territori.

L’estratègia militar hispànica era un fracàs absolut, i mentrestant els indígenes continuaven sortint del Darién regularment per atacar els dominis de la colònia. Calia buscar una solució, i aquesta aparegué, com caiguda del cel, en una platja del Darién l’any 1636.

L’entrada en escena de Julián Carrisoli: l’intent fallit de reducció indígena

Per entendre el que passà l’any 1636 ens hem de remuntar uns quants anys enrere, al 1623, quan una embarcació que s’havia acostat a la costa atlàntica del Darién seria atacada per un grup d’indígenes. Tots els tripulants foren assassinats menys un nen de 13 anys que els acompanyava, Julián Carrisoli de Alfaraz, un individu que havia nascut al Puerto de Santa María, a Cadis. La vida del jove grumet fou perdonada pels indígenes que, de fet, l’adoptaren. Durant quasi 14 anys el jove Carrisoli visqué entre els habitants del Darién i s’integrà enormement en la societat que l’havia acollit. L’any 1636 una altra embarcació hispànica que fondejava a les costes del Darién toparia amb un jove vestit com un indígena que clamava als mariners, en castellà, que s’acostessin a la platja.

Carrisoli aconseguí que els navegants acceptessin traslladar-lo a Cartagena de Indias, on volia anunciar la seva voluntat de fer que els indígenes que guerrejaven des del Darién es sotmetessin a la Monarquia i acceptessin la religió cristiana. Després de ser rebut a Cartagena i ser reclamat pel president de l’Audiència de Panamà, Enrique Enríquez de Sotomayor, Carrisoli arribà finalment a la capital de l’Istme. Acompanyat per uns pocs indígenes que tenien un cert poder a les seves comunitats, Carrisoli fou rebut per les màximes autoritats de la colònia en un ritual en el qual uns pocs habitants del Darién demanaven perdó pels crims que havien comès i acceptaven el poder de Felip IV. Tot això passava l’any 1637.

Fotografia actual del convent de Santo Domingo de Panamà. Els frares dominics tingueren un paper clau en la reducció dels indígenes del Darién durant el segle XVII. Font: Viquipèdia

En aquest punt cal fer un aclariment. En l’estructura social kuna del segle XVII no existia cap autoritat que dominés el conjunt dels indígenes d’una mateixa ètnia ni d’un mateix espai geogràfic. Això ens permet entendre que el fet que Carrisoli viatgés a Panamà amb una sèrie d’indígenes que, teòricament, tenien poder sobre el Darién, no evità que el gruix dels habitants de la regió no es sentissin en cap cas interpel·lats per cap pacte amb la Monarquia. El que s’acaba d’esmentar ens ajudarà a comprendre el que passarà posteriorment.

Reprenent el fil cronològic, veiem com a Partir de 1637 Carrisoli intentaria establir una sèrie de missions al Darién, on els indígenes s’havien de reduir en pobles que seguissin el model europeu i, al mateix temps, incorporar-se a la cristiandat a partir de l’acció dels missioners catòlics. Després d’un breu intent fallit protagonitzat per religiosos agustins, les missions principals del Darién quedaren en mans dels dominics, liderats per Fra Adrián de Santo Tomàs. Carrisoli i Santo Tomàs formaren un tàndem que marcà la política de colonització del Darién durant poc més d’una dècada.

Durant els anys següents els dos individus als quals hem fet referència es dedicaren a fundar pobles al Darién. Els més importants foren San Enrique de Pinogana i San Jerónimo de Yaviza. Establiments que es mantingueren durant un cert temps, tot i ser força inestables. Hi hagué altres intents de fundació de poblacions, però totes elles foren molt breus, ja que els indígenes es resistien a acceptar el model de vida que els religiosos els intentaven imposar. Els pobles eren abandonats al cap de poc temps, i els indígenes tornaven a viure sense estar lligats directament a cap poder europeu.

Malgrat això durant 14 anys s’aconseguí mantenir una certa calma al Darién, els atacs a Panamà s’aturaren i els dos pobles més importants mantingueren reduïts un nombre relativament gran d’indígenes. L’èxit fou molt breu. L’any 1651 l’amenaça d’un atac holandès portà a les autoritats hispàniques a instal·lar un fort militar al Darién –fins ara tota la reducció s’havia aconseguit per vies pacífiques–, el canvi de dinàmica portà a un alçament generalitzat dels indígenes del Darién, que acabaria amb un període de certa pau a la regió.

El que passà l’any 1651 ens permet entendre la fragilitat de la reducció. En tot moment un nombre molt important d’indígenes del Darién va optar per mantenir-se al marge de la dinàmica missionera, mantenint les seves formes de vida i de culte sense haver d’interactuar amb un poder colonial que no tenia capacitat logística per controlar el territori. A això cal sumar-li el fet que fins i tot els indígenes que optarien per pactar la seva reducció, ho farien per una sèrie d’interessos econòmics i/o polítics de certs líders locals. La submissió era molt feble, qualsevol canvi en l’estructura de poder la podia transformar i això ens ha de fer entendre que, de forma més o menys dissimulada, els indígenes que s’havien reduït mantingueren el gruix de les seves pràctiques i no tingueren massa problema per abandonar l’autoritat hispànica.

Reflexions finals

La dinàmica que es visqué en poc menys de 50 anys a inicis del segle XVII es mantingué durant la resta del període colonial. L’estratègia dels kuna aniria oscil·lant entre l’acció armada i la reducció aparent, entre la confrontació i el pacte, sempre amb l’objectiu d’aconseguir mantenir la seva existència, la seva forma de viure –que evidentment no era estàtica– i la seva cosmovisió. Si bé els indígenes del Darién no aconseguirien deslliurar-se completament del jou colonial, sí que aconseguiren mantenir una certa posició de poder. Aquesta en molts moments es fonamentà en l’interès d’altres potències europees en desestabilitzar la Monarquia Hispànica. Els indígenes ho saberen aprofitar, com també explotaren al màxim les característiques del seu territori i la seva pròpia organització social per a no ser sotmesos completament.

En la colònia trobem els orígens més llunyans d’un procés de resistència indígena que, com hem vist a l’inici d’aquest article, durarà fins a l’actualitat. Malgrat que després de la independència i de la consolidació dels estats-nació a l’Amèrica Llatina la pressió sobre els grups indígenes augmentaria, els kuna aconseguiren trobar les vies per no sotmetre’s completament a poders no-indígenes i, al mateix temps, per no assimilar-se a la cultura dominant de l’estat que intentava incloure’ls en ella.

Read More

Carles II no és pas un dels monarques espanyols amb millor reputació, i tampoc un dels que ha estat més ben tractat per la historiografia. Tradicionalment, el seu regnat s’associa al moment de culminació d’una crisi que el país arrossegava des de feia anys, lluny dels temps d’esplendor de l’Imperi. A més, va ser l’últim rei espanyol de la casa d’Àustria, fet que convida encara més a relacionar-lo amb una tendència negativa sense fre. Són justificades aquestes crítiques, o es tracta d’una fama immerescuda? En estudiar el regnat de Carles no ens trobem davant un període totalment ombrívol, però hem de parlar molt més d’aquells que realment van prendre les decisions que del propi monarca.

Hem de considerar que el segle XVII és un període de crisi, tot i que aquesta afecta en proporció diferent els diversos territoris del Regne. La veiem reflectida en l’agricultura, el comerç, els mercats i altres àmbits econòmics i socials. La Hisenda Reial passava per moments de penúria i això va comportar una forta pressió fiscal –que d’altra banda ja s’arrossegava des del segle anterior–, i la declaració de diverses bancarrotes per part de la monarquia, com per exemple la de l’any 1627. La crisi també es va posar de manifest en l’àmbit polític: el qüestionament de la unitat territorial espanyola amb els aixecaments de Portugal, Catalunya i Nàpols  –dels quals només triomfà el primer– i les revoltes internes posen de manifest que no ens trobem en una època especialment tranquil·la a nivell polític. Pel que fa a la política exterior, tampoc ens trobem davant la millor època d’Espanya, ja que es passa d’una actitud ofensiva a una de conservació o gairebé defensiva  –tot i que més que una peculiaritat espanyola això es va convertir en una tònica europea a inicis de segle. Mentrestant, al si de la Cort Reial, les festes no escassejaven en opulència, luxe i diversió.

Retrat de Carles II, de Hummer.
Retrat de Carles II, de Hummer.

Com es va desenvolupar el regnat de Carles II? Primerament, hem de deixar clar que Carles II no va regnar des de la mort de Felip IV fins a la seva pròpia, l’any 1700. Al moment de la defunció del seu predecessor, Carles tenia només 4 anys i, per tant, va ser la seva mare Mariana d’Àustria, dona i neboda de Felip IV, la que va assumir el control de la regència. No era la persona més indicada políticament a causa de la seva pròpia preparació, i per aquest fet va decidir buscar suport per al seu govern. El seu confessor, Joan Nithard, va ser l’escollit per a aquesta tasca, convertint-se així en valido: el 1666 és nomenat Conseller de l’Estat i a finals d’aquest mateix any es converteix també en inquisidor general. El seu gran problema va ser que mai va aconseguir una base de poder prou àmplia (GRAFT, 2001, p. 90). Joan Josep d’Àustria, germanastre de Carles II, va veure la possibilitat d’accedir a càrrecs polítics durant la regència, tot i que el seu pare no ho havia esmentat al testament. Això va provocar que s’hagués de guanyar el favor de Mariana, però va tenir un seguit de desavinences amb Nithard, que era qui realment el podia acostar als llocs de govern, i van trencar tota relació. No obstant això, aquest fet no va frenar les pretensions de càrrecs polítics de Joan Josep, i les desavinences van desembocar en un conflicte obert. El 1669 Nithard és destituït, no només per aquest conflicte sinó per la pèrdua de suports que va patir, fet on va influir en gran mesura la seva naturalesa no espanyola –a més de la seva condició de jesuïta–: se’l veia com un intrús.

Davant la caiguda de Nithard, la regent va dipositar la seva confiança en Fernando de Valenzuela, que va entrar a la cort a través del matrimoni amb una cuinera de la reina. La noblesa tampoc el va acceptar de bon grat; potser no era un intrús com Nithard, però sí un ‘qualsevol’ (CALVO, 1992 p. 54). Valenzuela era diferent del seu predecessor: no era un confessor amb consells teològics, sinó un confident que informava a la regent de tot el que succeïa al seu entorn, tasca que a ella li era molt útil.  

El novembre de 1675 Carles II complí 14 anys, la majoria d’edat del Rei que Felip IV havia estipulat al seu testament. Oficialment, Carles II ja era qui governava Espanya, però es feia impossible que això s’exercís a la pràctica, i encara més considerant els precedents, amb unes tensions permanents entre la noblesa, divisió d’opinions a la Cort i el seu germanastre Joan d’Àustria disposat encara a aconseguir càrrecs de govern: Joan Josep es veia molt capacitat per governar i segurament amb raó, tenint en compte qui ocupava els llocs de poder. Cal recordar que tenia 45 anys quan el dèbil Carles n’havia complert només 14, i que havia estat testimoni directe de totes les desavinences internes de la cort i la influència de la noblesa. Valenzuela el va destinar amb les seves tropes a Sicília per sufocar una rebel·lió –tot i que es fa evident que era una decisió presa per allunyar-lo definitivament del govern en un moment tan delicat–, però Joan d’Àustria no va acceptar. Curiosament, va ser el mateix Carles II qui va fer portar el seu germanastre a la cort, però Mariana d’Àustria va obligar-lo a tornar a Saragossa. Mariana intentava per tots els mitjans que el seu fill tingués el mínim poder possible, mentre les simpaties a favor de Joan d’Àustria no paraven de créixer. Els enemics de Valenzuela es multiplicaven, i també els de la reina mare, que era vista com una mala influència per a Carles. Aquest va acabar cridant el seu germanastre a la cort perquè l’assistís en la tasca de governar; evidentment, Joan d’Àustria va acceptar, i els seus partidaris van desterrar Valenzuela a Les Filipines. Mariana d’Àustria també va caure i va ser desterrada a Toledo.

Retrat de Juan Josep d'Àustria
Retrat de Juan Josep d’Àustria

Amb l’arribada de Joan d’Àustria la situació per a Carles II no variava en excés, només canviava el nom de qui dictava les ordres, (CALVO, 1992 p. 75) i la opulència de les festes seguia sent la mateixa. Don Joan va aplicar una política de persecució als seus enemics –molts dels quals també van ser desterrats– i va mantenir el Rei sota un estricte control. Però evidentment la seva política no es va basar només en mantenir-se a prop del monarca: Joan d’Àustria es va caracteritzar per dur a terme una política reformista que va afectar l’administració, i la hisenda –per exemple amb la reducció del sou dels funcionaris a Castella. Es van reduir les càrregues fiscals directes, però la política exterior demanava ingressos, fet que va propiciar la creació dels anomenats ‘donativos’, maniobra que consistí en fer tributaris les persones més poderoses del regne –bàsicament aristocràcia i alt clergat. Tot i això, com hem dit abans, les festivitats característiques de l’època de Valenzuela no van desaparèixer, potser perquè Carles II no les trobés a faltar (SÁNCHEZ BELÉN, 1996, pàg. 67). I ara que esmento Carles… us heu adonat del paper que ha tingut fins ara? Totalment secundari. Doncs aquesta va ser la tònica del seu “regnat”, si és que se’n pot dir així. El fet és que, un cop mort Joan Josep d’Àustria l’any 1679, va agafar les rendes del govern espanyol la figura del primer ministre: primer el Duc de Medinaceli, i després el Comte d’Oropesa.

El Duc de Medinaceli –Don Francisco de la Cerda– va ser Primer Ministre entre el 1680 i 1685, una època complicada en la qual es va donar importància principal a l’economia. Es va iniciar un procés d’estabilització monetària, però al mateix temps s’hagué de fer front a la pesta i un seguit de males collites que deixaven al país en una mala situació dins un segle ja difícil de per si. Per a la reducció de la despesa pública, el 1683 va prohibir la percepció de dues o més nòmines als funcionaris, mesura que el Consell de Castella sol·licitava des de feia dos anys. Aquest mateix any s’inicia un dels projectes reformistes més importants del regnat de Carles II, quan es planteja que la Corona s’encarregui de l’administració de les rendes provincials, amb una reforma de les mateixes (JOVER ZAMORA, 1993 p. 167). No va ser, però, l’economia l’únic aspecte on Medinaceli va trobar-se amb problemes i desgast: les enemistats a l’interior de la Cort també van jugar una funció distorsionadora molt important com, per exemple, Joana d’Àustria –que havia tornat a la Cort– que estava enemistada amb el Duc, partidari de desterrar-la. El Duc de Medinaceli va patir una hemiplegia cerebral que va estar a punt de suposar-li la mort l’any 1683. Tot i això va seguir ocupant el seu càrrec i els problemes se li seguiren acumulant, i finalment va acabar renunciant al seu càrrec:

“(…) con gran dolor mío (…) solicitar que se me exonoerase de esta carga, creyendo firmemente que en el estado presente convenía así al servicio y aciertos de Vuestra Majestad en su gobierno, y que mi retiro del manejo de los negocios facilitaría que (…) tomase Vuestra Majestad las acertadas resoluciones que hemos menester a que se juzga puedo yo embarazar.”

(CALVO, 1992 p. 143)

Va arribar aleshores el torn del Comte d’Oropesa, que va exercir el càrrec entre 1686 i 1691, i posteriorment va tornar a ser-ne el titular durant 1898 i 1699. Aquest va intentar seguir els passos marcats pel seu antecessor: limitar la despesa, sanejar la Hisenda i aconseguir una estabilitat monetària. També va efectuar reformes dins la burocràcia i va reduir el nombre d’eclesiàstics, alhora que intentava una major contribució de l’aristocràcia a les càrregues financeres de l’Estat. Tot i que Oropesa va caure com a Primer Ministre, anys més tard va tornar a exercir aquestes funcions. Segons Calvo, aquesta és una mostra de que ens trobem davant el ministre més capacitat durant la monarquia de Carles II. Una de les seves debilitats va ser el cercle personal que el rodejava, especialment la seva dona, que va aprofitar la posició del seu marit per acaparar productes de primera necessitat i extreure’n posteriorment un benefici, fet que evidentment va provocar una gran quantitat de crítiques. Això i el descontentament d’aquelles persones a qui van afectar de manera negativa les seves decisions li van comportar un important nombre d’opositors. Com havia succeït amb anterioritat, dins la cort també van sorgir importants enemics del Primer Ministre, especialment Anna Maria de Neoburg, segona dona de Carles II. La primera dona del Rei, Maria Lluïsa d’Orleans, no havia donat massa importància a la influència d’Oropesa sobre el seu marit, però amb la nova Reina la situació va canviar i la seva antipatia era molt clara (CALVO, 1992, p. 147).

Com hem vist en aquesta anàlisi, els governants del regnat de Carles II es van caracteritzar per dur a terme una política reformista. Tot i això, no totes les mesures proposades van aconseguir tenir els resultats esperats a la pràctica. Espanya era, en paraules de Kamen, una unió d’estats autònoms on el rei era sobirà però havia de governar segons les lleis locals (KAMEN, 1981 p. 84). Durant el regnat de Carles II trobem una recuperació de l’economia, tot i que la indústria del país seguia sent de les més endarrerides d’Europa, fet que provocava que als mercats espanyols hi hagués un gran protagonisme de manufactures estrangeres. Un dels fets que més sorprenen de la monarquia de Carles II és que durant la dècada dels ’90, quan el Rei presenta un físic més decadent, les crítiques al govern i al mateix monarca es suavitzen: sí que s’esmenten els seus defectes, però alhora se’l descriu amb una bona voluntat de treballar. Parlem d’opinions d’ambaixadors venecians a Espanya, recollides en l’obra de Lluís Ribot, que havien transmès una imatge molt negativa del monarca en l’anterior dècada. Segurament això ve explicat en bona part pel fet que qui realment governava, com ja hem vist, no era el Rei sinó el seus primers ministres, i per tant no té per què haver-hi relació entre major debilitat del rei i majors crítiques al govern. El mateix Ribot opina que més que una incapacitat, sembla mostrar-nos un infantilisme del Rei (RIBOT, 2009 p.27).

Carles II va ser un monarca que, com opinen molts historiadors, no va regnar. Les personalitats més influents van procurar estar al seu costat tot sabent que aquest fet, juntament amb la debilitat del monarca, els alçaria fins al govern del país. Així, tenim un clar exemple en com Joan d’Àustria va reduir moltíssim el cercle al voltant del Rei. L’etapa de Carles II no és una línia única i en clara tendència a la baixa, que seria la continuació de la tendència encetada pels anteriors reis; aquest govern va tenir massa interrupcions, canvis i alts i baixos com per considerar-lo tot en un període homogeni d’una mateixa tendència. La prematura mort del monarca i el conseqüent conflicte obert per la seva successió va acabar obrint un període políticament nou en el qual fins i tot trobem una altra dinastia al tron. Si es vol veure la monarquia de Carles II com la culminació d’una crisi iniciada anteriorment, hem de tenir en compte tots els detalls que hem esmentat en les línies anteriors. No van faltar els intents i la voluntat d’impulsar mesures que posessin solució a la situació del país,  tot i que moltes d’aquestes no van donar el resultat esperat, possiblement per la inestabilitat, les rivalitats internes o la pròpia gravetat de la situació. Evidentment cal remarcar que el període de Carles II va tenir les seves llums i millores, però no hem de considerar-lo tampoc com una etapa d’esplendor i creixement sostingut, sinó més aviat com un enllaç entre un segle XVII de tendències negatives i un XVIII ple de novetats a tots els nivells.

 

Read More

L’harem. Què suscita aquesta paraula a la m ent de les persones? De l’harem s’ha dit de tot; s’han escrit llibres, pintat innombrables quadres, rodat pel·lícules, fantasejat, temut… Però sobretot s’ha desconegut, i actualment encara es desconeix. Tot l’interès que ens causa una concepte tan remot i exòtic com l’harem a les persones del món occidental és degut a la falta d’informació del qual en tenim. És per això que cal evitar tota especulació supèrflua per tal d’arribar a entendre la veritable idea d’harem. En aquest article, s’intentarà explicar el vertader significat d’aquesta paraula, tot aprofundint en la seva arrel etimològica i la seva presència al llarg de la història.

Per començar, la paraula harem prové de l’àrab, i més concretament de la paraula haram, que és allò il·lícit i prohibit. El contrari és halal, que es refereix a allò permissible i acceptable.[1] Altres definicions de la paraula haram són “lloc prohibit”[2], “santuari”[3], “dones i concubines”[4], o “cambres de les dones”[5]. Per altra banda, també trobem altres paraules àrabs pertanyents al mateix camp semàntic, com ara harim, que vol dir “dones”, i que també es relaciona amb la mateixa idea[6]. Altres orígens de la paraula harem els trobem a harama, que és literalment “estar prohibit”[7]. També cal destacar que el conjunt de les lletres H-R-M és una manera comú en àrab per denotar quan quelcom està prohibit [8], i es pot veure clarament la relació fonètica que s’estableix amb la paraula tractada. En català, per denominar l’harem s’utilitzava la paraula serrall, provinent de l’italià seraglio, que prové al seu temps de la paraula turca serai, que vol dir “residència”, “allotjament” i “bordell”[9].

Un cop trobada l’arrel etimològica de la paraula en qüestió, falta per veure la seva definició. En resum, la paraula harem fa referència a dos conceptes diferents però que alhora estan estretament lligats. En primer lloc, es refereix a les habitacions de la casa on no hi tenien accés els homes que no eren de la família, eren les estances privades dins una casa en les quals vivien les dones durant els segles XVI i XVII a molts països musulmans situats a l’Orient Mitjà[10]. Al mateix temps, la paraula també fa referència al conjunt de dones que habitaven aquestes estances. Aquest grup estava format per les esposes legals, concubines i servents que posseïa el musulmà propietari de la casa. Tanmateix, dins els harems també trobem esclaus eunucs que servien a les dones[11].

Pel que fa a la història de l’harem, és bàsic desmentir en primer lloc la idea que el fet de reunir o tancar dones a mercè d’un home poderós és característic només del món islàmic. En absolut. De fet, trobem diverses cultures anteriors a la islàmica que ja feien ús de l’harem a la seva manera. Un bon exemple es podria trobar en l’Antic Egipte. Els egipcis tenien l’anomenada “La Casa Jeneret”, que era la institució que s’encarregava d’educar als prínceps i princeses de l’Antic Egipte. En aquest harem egipci hi habitaven “la mare del faraó, la gran Esposa Reial, les esposes secundàries i els fills i filles de totes les reines i concubines; es trobava al costat del palau.”[12]

Escena familiar en el gineceu (430 a.C.)
Escena familiar en el gineceu (430 a.C.)

També podem trobar harems al món de la Grècia Clàssica. Els grecs tenien una part de la casa on només vivien les dones. Aquest harem grec s’anomenava gineceu. Les dones del gineceu no podien participar en cap esdeveniment intel·lectual i, pràcticament no en podien sortir. Els harems més importants però, són els de l’Imperi Otomà.[13]

 

 

 

 

L’harem otomà és el més important de tots els harems que hi ha hagut al llarg de la història. De fet, la definició estricta d’harem es correspon ambels harems otomans.

Els harems de l’imperi otomà van ser construïts durant els segles XV i XVI. A l’imperi governava el Sultà que, a més tenia el títol religiós de Califa i tenia el poder absolut. En la cultura otomana, la compra de concubines o esclaves sexuals era molt comuna, a més de l’esposa legal. Va ser així com, durant els segles XV i XVI, partint de la cultura otomana, es van començar a construir els harems.

Els harems eren un recinte dedicat especialment a les dones, situat dins del palau del Sultà. A les estances reservades a les dones de l’harem només hi tenia accés el Sultà o senyor de la casa, i els eunucs o servents. Durant l’època del sultanat turc en què va governar Murad III (1574-1595)[14], de fet, van arribar a viure més de mil persones dins l’harem.[15]

És important destacar que els harems no van ser només “palaus sexuals” sinó que van ser institucions amb un pes polític important. En la política i les decisions de l’Estat intervenien les dones més poderoses de l’harem, com la Dive Sultan (la mare del Sultà). Per això, aquest període es coneix com el “Període del Regnat de les dones” o Kadinlar Sultanati.

Odalisque à la culotte rouge, Matisse (1921)
Odalisque à la culotte rouge, Matisse (1921)

En resum, els harems són un clar exemple d’una idea percebuda d’una manera tergiversada per aquelles persones les quals no han estat degudament informades. Són molt més que allò que diu l’opinió pública, i juguen un paper imprescindible a l’hora d’entendre la cultura, societat i història d’una regió com és l’Orient Mitjà i Sud Àsia.

[1] MERNISSI, Fatema. El harén en occidente. Pàg. 24

[2] Ibídem, pàg. 25

[3] Ibídem, pàg. 25

[4] Online Etymology Dictionary: http://www.etymonline.com

[5] Ibídem

[6] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 149

[7] Oxford Dictionary Online: http://www.oxforddictionaries.com

[8] Ibídem

[9] Etimología Castellano: http://www.elcastellano.org/palabra.php

[10] Institut d’Estudis Catalans: http://www.iec.cat/

[11] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 150

[12] El Almanaque: http://www.elalmanaque.com/Amor-sexo/haren.htm

[13] Metapedia: http://es.metapedia.org/Harén

[14] Arte e Historia: http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/1774.htm

[15] Mundo Árabe: http://www.libreria-mundoarabe.com/Boletines/n%BA72%20Jun.09/MitosRealidadesHaren.htm

Read More